dimecres, 16 de febrer de 2011

A COLLÎ OLIVES

Aquest llarg escrit que estic començant, es una bonica i llarga  recerca de la cançó A CULLÎ OLIVES ( OPUS 117 ), pràcticament en l'oblit de la memòria colectiva, (més endavant us diré perquè he parlat d'oblit), es tota una història resumida en un rajolí d'oli, que tots tant valorem i estimem. (Veure "Catalunya i els seus productes " Tàrrega març de 2010, de Teresita Daroca, Diplomada en Nutrició, treball premiat per l'obra social de la Caixa de Manresa).



 


( Amb data d'avui dia 14 de maig de 2011, amb l'ajuda de'n Josep Jou i Buch, em fet  i penjat aquest video al Youtube, sobre la cançó A COLLÎ OLIVES, llletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola i música del compositor F. de P. Brunet Recasens . Publiquen aquest video amb permís de la Sra. Mª Soledad Torrent Brunet hereva del músic i resident a Paris. Fins i tot amb permís del Sr. Francesc Cassú i Jordi , director de l'orquestra La Principal de la Bisbal, al piano i com a soprano la Sra. Salomé Petit i Boyero.
Aquesta cançó la va fer mossèn Ramón Bergadà i Solà (1920), jo amb el cor a la ma no tinc cap més mèrit que haver recuperat la cançó prou important per tots nosaltres fills de Llorenç i també per tots els ciutadans de la comarca de Les Garrigues.


Els personatges que hi intervenen són prou importants donada l'època que va succeir. Cal dir que aquests savis , amb una gran cultura són els germans Ramón i Francisco Bergadà, ambdós preberes, fills d'una familia ben arreglada de Llorens, amb un arbre genealògic que ens cal remuntar a 400 anys enrere i alhora, cosa del tot irrepetible, es que els cinc germans vius es feren religiosos, o sigui es consagraren a Déu.


L'altra persona que intervé és en Francesc de P. Brunet i Recasens, músic de Barcelona, amb arrels maternes a Bellpuig i paterns a Igualada (recordem que d'Igualada també són fills els músicolegs Josep Mª Gregori i en Jordi Savall,  a qui li acaven de donar el premi  Grammy, pel montatge musical sobre la Dinastía Borja. Església i poder al renaixament. 
Amb bona voluntat els dos tiren endavant aquesta bonica cançó, que tant ens lliga a tots els de la comarca de Les Garrigues i tot l'Urgell i que els més grandets l'han viscuda de dalt a baix, o dit d'una altra manera tal com diu la cançó. Tots portem la collita d'olives a dins del nostre cor, perquè senzillament era important per una casa de pagès  d'aquests pobles de la nostra comarca


Foto propietat de'n Joan Bergadà Ruera 

Una familia de Llorens de Vallbona a principis del segle XX(propietat d' en Joan Bergadà i Ruera, el Joan de cala Milia de Llorens), una familia formada per tres generacions, fent les feines propies de la collita d'olives.
Des de petit, que a casa nostra, com a moltes cases del poble de Llorens, voltaven petits impresos amb poesia, cançons, pregaries e historia recuperada de la marededéu del Tallat i els miracles que va fer, etc.



totes elles fetes per mossèn Ramón Bergadà, que va ser rector de Rocallaura (d'ell es el cambril de la Marededéu), també va ser vicari de Cervià de les Garrigues, va estar a Ciutadilla, Falset, l'Albi, Constantí (han editat un diari seu, que es titula ESPIGOLANT), rector de les parròquies de la Purissima Sang i de Sant Francesc de Reus i Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona, fins a la seva mort el 26/1949.
La cançó A collî Olives sempre m'havia atret molt i pràcticament em sabia tota la lletra des de petit, la sabia de memòria, en aquell temps que no teníem ni ràdio ni televisió i disposavem de més temps per dedicar a altres coses, fins i tot a perdre el temps.
El llibre Espigolant me'l va regalar el meu amic Josep Foix, actual propietari de la casa pairal de cal Bergadà de Llorens.
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, em va dir  que ella de joveneta al tros la cantava, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sap la Pepita Moncusí de cal Ton; clar això em va fer pensar, en que algú l'hi havia posat la música.  Tornant a llegir el diptic de la cançó a més de llegir el nom de mossèn Ramón Bergadà i figurava el de Francesc de P. Brunet Recasens com a músic. Qui era  aquest músic ?, però aqui va quedar.
Dies més tard vaig començar a investigar sense saber ven be per on, però donada la condició de prebere  de l'autor de la lletra, vaig començar primer per tots els seminaris de Catalunya, fins i tot l'Abadia de Montserrat i les Saleses de Barcelona, ningú coneixia al músic Brunet.


Decepcionat del tot; vaig continuar buscant i al Seminari de Girona  vaig tenir una grata sorpressa al trobar un llibre que va escriure Mn. Ramón Bergadà titulat  FRA ROMEU DEL COR DE JESUS (Reus 1933) una monografia dedicada als seus germans tots ells religiosos. Que curiós , que i feia a Girona ?, després pensant, resulta que acavada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Cartanyà fill de Vilavert del Camp i amb això en tenim prou, donç al mateix temps,  Mn. Francisco que havia sigut 32 anys capellà de les monges de Vallbona i després canonge de la Seu de Tarragona , ben segur que a Tarrragona  s'havien de fer amics amb el bisbe de Girona, i li va regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l'hagués estrenat.


El meu pare sempre em deia que els senyors canonges de cal Bergadà n'havien repartit un exemplar d'aquest llibre  a cada casa del poble; però el que passa amb els anys, es que tot canvia de lloc i acaba perdent-se i més si pel mig hi ha hagut una guerra. Be, ja tenim un llibre recuperat que parla de la història familiar de cal Bergadà i alhora també repassa una part de la història del poble des de l'any 1480 al 1933, repassar sempre es bo i a més s'apren.



(D'en Lluís Foix: .... les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals.......)


La lliuta continua, tampoc coneixien cap obra del músic Brunet a la Casa de Cultura de Girona, a la Biblioteca de Catalunya, a l'Ateneu Barcelonès, aqui vaig trobar una monografia sobre el monestir de Vallbona, feta  per Mn. Francisco Bergadà i Solà, publicada per La Sociedad de Atracción se Forasteros, titulada El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas molt interessant i completissima, encara que el Sr. J.J. Piquer digui que Mn. Francisco es un historiador de poca volada. Jo que en se molt poc, ja em serveix, evidenment la obra del Sr. Piquer es extenssissima i  imprescindible per qualsevol que vugui saber quelcom sobre el que va ser en altre temps La Baronia de Vallbona .
Un bon dia vaig tornar a telefonar a la biblioteca del Seminari de Barcelona, al ser el Sr. Brunet fill de Barcelona. Una jove molt atenta em va tornar a confirmar que no tenia res d'aquest músic, però que coneixia una persona que era possible que em pugués  ajudar, es diu Josep Mª Gregori i el trobarà a la Universitat Autonoma a  Bellaterra. A partir d'aquell dia les meves trucades a la Universitat es van multiplicar sense resultat, no estava de sort, trobar al Sr. Gregori va costar uns 10 mesos. Tot arriba , un dia vaig poguer contactar amb ell, em sentia un home afortunat. Després de presentar-me, em va dir que si que coneixia el compositor Brunet, i tot seguit em va dir que era un home amb sort, perquè la neta del compositor era viva, vivia a Paris i que en pocs dies venia a passar un mes a Barcelona, fins i tot em va donar el seu telèfon, fixeu-vos, com va girar la truita de cop i volta? Mai li agraïré prou.


Va arribar un dia que ens vam coneixer,(9-3-07) i tots plegats semblavem uns nens, illusionats com mai, encantats de que es donés aquesta trovada, semblava que no podia ser, ens vam presentar, saludar ella es diu Sole  i el seu marit René, metge com jo. Tot parlan la Sole, que es la neta del compositor  em va assegurar que fins aquell moment ningú s'havia interessat per l'obra del seu avi  i això em va omplir d'alegria i  de satisfacció. Va ser una tarda molt llarga, vam parlar sense parar de moltes coses, em va parlar dels seus records de petita, donç tenia una tia monja al monestir de Vallbona que es deia Donya Mercedes Brunet, de les berenades als estius a la creu de terme de Llorens, per cert única per la seva alçada i es d'una sola peça. dels viatges amb carro des de Bellpuig fins a Vallbona, de l'oli que el seu avi s'enduia del molí de Vallbona cap a Barceona.
De l'amistat del seu avi amb mossèn Francisco i Ramón Bergadà, en sabem ben poc, no ha quedat res de les llargues xerrades d'aquests homes tant erudits a redós de la creu de Llorens . Ningú ha deixat escrit de que parlaven, però ens ho podem imaginar, vistos els resutats tant fecunds que a hores d'ara tots podem

Llorenç de Vallbona vint-i-cinc de desembre de dos mil cinc, tota la meva família varem passar el Nadal a Llorenç amb els pares. Tot gebrat, com podem veure a la fotografía, Temperatura set graus sota cero. Apocs llocs podem veure aquest  espectacle de la natura.  No es troba ni una ànima pel carrer. Autor de la foto Josep Capdevila.


(Cal Bergadà, que fou la casa pairal de la familia Bergadà-Solà, situada al lloc més enblemàic de Llorens, vostès mateixos ). Vostès potser no reacorden una gebrada igual ? Quin any era ?
gaudir, de la extensa producció històrica, literaria i musical, com la cançó A COLLÎ OLIVES.
Després de comentar una mica la vida de la comunitat i de la restauració del monestir, passarem a parlar de l'obra musical del seu avi, que després de la guerra civil espanyola, en va quedar molt poca cosa; el corpus del Sr. Brunet constava de 170 opus. Déu ni do, però al ser un músic eminentment religiós, la majoria de la seva obra , va quedar destruïda durant la guerra.
Vaig parlar que buscava la partitura de la cançó A COLLÎ OLIVES, donç la lletra ja la tenia d'ençà molts anys. La Sole tota trista em va dir que la familia mai l'havia tingut, i  ni la coneixien.


Ja fosc ens van despedir  amb desitjos de tornar-nos a trobar ben aviat , quan tornessin a Barcelona.
Cap a casa sense la partitura D' ACOLLÎ OLIVES.
Als pocs dies vaig rebre per correu la partitura original de la cançó LO RIU CORB  opus 70, per cert molt bonica i estrenada a Tàrrega el mes de novembre de l'any 1926 per l'Orfeó Nova Tàrrega.


Mapa fet a Paris  el 1792 La Catalogne par le P. Placide, Ingenieur geographe.

Durant els hiverns a Llorens,sempre he seguit repasant la història del monestir de Vallbona, el llibre més important es l'Abaciologi del Sr. Piquer i altres teballs publicats del Sr. Sans Travé, Sr. Gozalvo i Bou i d'altres, com el llibre Quince Generacions d'una familia catalana, del Dr. Martí de Riquer, molt interessant per tothom, que parla de l'Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual va governar el monestir durant 30 anys. Paga la pena repasar-ho, donç els de LLorens vam tenir més d'un malentès amb aquesta abadessa, llegir les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent Felip Mariano de Riquer i de Sabater,  te el seu encant; en totes elles sempre fa relació amb el clima de la baixa Segarra, quines coses oi ? nosaltres despres de 200 anys encara seguim parlant de la baixa pluviositat de casa nostra. Aquesta abadesa es la que va manar fondre "La campana dels perduts (1784)", es diu "Assumpció" i va ser fosa per Lluís i Adjutori mestres de Calaf. El llibre " Quince generacions d'una familia catalana " del Dr. Martí de Riquer en parla abastament, una meravella.

(Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà)

Junt amb la campana " Beneta "formen el conjunt de les dues campanes regulars , necessàries a tot cenobi cistercenc.


M'agradaria  que la coral de Sant Martí de Maldà que l'hivern passat ja van estrenar la cançó A COLLÎ OLIVES, estrenessin la cançó Lo Riu Corb.






Molt abans de saber qui era en F. Brunet , o sigui abans de coneixer la seva neta, no parava de llegir l'Abaciologi de J.J.Piquer, per tal de poguer recollir alguna noticia que em portés a aquest músic. Un bon dia vaig arrivar a el capitol d'efemèdires i records, on  l'any 1936 La Hispanic Society of Amèrica, publicà l'obra Rimas, que està encapçalada amb el poema The Ladies of Vallbona, de l'hispanista Archer M. Huntington, datat de l'any 1931, en el qual es dóna una visió romàntica de les nostres abadesses. Em va interesar el tema i amb la curiositat  de saber el contingut d'aquest poema,un bon dia, vaig telefonar a l'Arquebisbat de Tarragona, per demanar-los si em podien trobar el poema THE LADIES OF VALLBONA.  Me'l van enviar rapidíssim (agraït a laSra. Teresa Salort). Contentissim de tenir-lo, em vaig posar a saborejar-lo , el recomano per la seva bellesa, estudi exaustiu del Sr. Piquer tiutlat LES DAMES DE VALLBONA, versió, comentaris i notes d'un poema d'A.M. Huntington, traduit pel cultíssim poeta Marià Manent.
 En aquest treball el Sr. Piquer fa palès totes les persones que han contribuit a portar el nom de Vallbona més enllà del seu entorn. Tot seguit trobem el compositor Francesc de P. Brunet Recasens  que ha fet varies composicions com  Goigs de Ntra. Sra. del Claustre. Vallbona de les Monges, opus 3,  Hinme Vallboní opus 77



i també d'altres de la contrada com les anteriors que ja he descrit abans, també el Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat opus  57 i d'altres.


La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Archer M. Huntington, va ser en la presentació del llibre Sorolla a Santa Cristina  de Sebastià Ruscalleda, Història del quadre " CATALUNYA" de la Hispanic Society of America de Nova York, el dia 23 de juliol de 1993 a Lloret de Mar, on hi havia el net de Sorolla, que em va dedicar el llibre que parla d'aquest quadre. Va ser el Sr. A.M. Huntington a Paris,el novembre de 1911, llavors president de la Hispanic Society qui va encarregar a Sorolla els olis sobre les diferents regions d'España per la decoració de la biblioteca de la instituació.
El 12-XII-2004 vaig anar a visitar el museo Sorolla, Paseo General Martinez Campos nº 37, 28010 - Madrid. El 2 de maig de 2009, dissabte, vam visitar la exposició a Barcelona de'n Sorolla al Museo  Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)  que va ser la exposició més vista d'España.  Podem dir que Sorolla es un gran pintor, vam quedar ben enamorats , bocabadats, extasiats,de tota la seva immensa  obra. D'aqui ve que per titol del meu blog hagi escollit  THE LADIES OF VALLBONA, que ens uneix Vallbona amb un pintor tant admirat per mi i per tot el país.




Com tots sabeu el monestir de Vallbona de les Monges , va ser el monestir femeni més important de la Corona d'Aragó.
En plena collita d'olives a finals de novembre, feia un dia de temporal amb vent i pluja, boira , i el pare va dir que ho deixessim correr i que ens n'anessim a la vora del foc. Un cop a casa em va venir com un tir, que un lloc importantissim i ben aprop  de casa, podria trobar la partitura de la cançó A collî olives,  aquest lloc es deia Universitat de Cervera, Biblioteca Josep Finestres. Un cop a Cervera, la bibliotecaria, una exel.lent persona em va facilitar la feina moltissim, primer va consultar el sistema informàtic i rapidament em va dir que si, que aquesta partitura la tenien en el fons J.J.PIQUER JOVER. Al cap d'una estona d'obrir caixes, va apareixer amb gran alegria per part meva, realment era cert que la cançó tenia partitura.



 Molt amablement me la deixaren fotocopiar. També gairebé sense  volgué vaig trobar la revista SEGARRA editada a Maldà, encuadernada, i en el nº 47, el Sr. Iglesias Guizard,  mencionava que een el llibre d'honor del monestir de Vallbona el dia vint d'agost de mil nou-cents vint-i-sis signava el Sr. Francesc de P. Brunet Recasens. O sigui que de cop i volta comença a ploure noticies sobre de l'ilustre compositor , prou que han costat, però són tant benvingudes que em fan molt feliç.
Contentissim de la troballa, però em moria de ganes d'escoltar la cançó.Ara començava, la interrogació, de com gravar-la ?, primer per mi mateix, després perquè els de casa l'escoltessin i per les persones grans del meu poble i després perquè també li faria il.lusió a la Sra. Soledad Torrrent neta del compositor, que segons em va explicar s'havia fet gran sense escoltar la música del seu avi. Ella va escoltar per primera vegada  com sonava la múscia del seu avi  el 25 de setembre de l'any 2000, perquè tot ho havia guardat la seva tia,com un tresor intocable . Segons m'explicava , quan es va fer va càrreg de la herència  del seu avi (entenguis les partitures que quedaven) i en va enregistrar 14, entre elles: Sospirs opus 16, Lo Reyet opus 59, Lo mirall de la Pastora opus 65, Lo riu Corb opus 70, Lo cego d'Alhama opus 165, Arri, arri Cavallet,opus 85, Lo bon Jesuset, Cançó del Romaní opus 84, amb Carme Cusidor com a soprano i al piano amb Josep Surinyac.
En la segona trobada amb la Sole i en René els hi vaig regalar la partitura de la cancó A collî olives, no cal dir la il.lusió que els va fer i ells alhora em van regalalr la partitura del CANT DE LA SENYERA, Chor fàcil, per a tres veus d'home. Lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Solà Pbre. Rector de Rocallaura. Dedicada al Rvnt D. Ramón Rovira Pbre. Director del "Orfeó" Josefí Santmartinench". Música de Fco. de Paula Brunet Recasens. Opus 69.


Aquest hivern en la collita d'olives en vaig regallar una fotocopia a la gent de l'Orfeó de Sant Martí de Maldà.
Un dia sense volguer i com caigut del cel ens vam trobar amb el músic i director de la Orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i li vaig comentar les meves preocupacions i em va dir que m'ajudaria,, però necesitavem una soprano, i  va dir cap problema, la meva esposa es soprano, es diu Salomé Petit o sigui que ho farà amb molt de gust , només calia trobar un dia, i al cap de dos mesos es va donar el dia i es va grabar la cançó A collî olives, per cert preciosa i molt llarga, llarguissima, o sigui que el qui vulgui i te temps suficient per saborejar-la i reviure tot el que diu, al menys a mi em passa, perquè recordo de petit que tota la collita i elaboració de l'oli anava segons la cançó.
Clar, la pròxima visita que vam fer a casa dels esposos Soledad Torrent Brunet i el Dr. René Collas, els vaig regalar el CD amb la cançó gravada i vam fer una festassa, fins i tot va venir el seu germè de Tossa. Haviem fet el cim. Recuperar una cançó totalment perduda i a més grabada, prou iomportant com per celebrar-ho. L'hivern passat o sigui del 2009 la coral de Sanmarti de Maldà la va reestrenar i m'han assegurat que per la propera festa major de Llorens la cantaran a l'esglesia al final del concert.
 La  Sra.Soledad Torrent, i Brunet em va explicar que el seu avi el Sr. Brunet, va ser mestre de capella del monestir de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona i professor de classes pràctiques del Seminari Conciliar de Barcelona.


La missa Auxilium Cristianorum , Opus 94 de F. Brunet, es va estrenar l'any 2009 a Lucena (Jaen) i la parella i van anar des de Paris, jo l'he escoltada i es una meravella, molt festiva, encomana la liturgia als fidels i que la visquin amb tota l'alegria ,evidentment en gregorià.
La familia Brunet  s'instal.la a Castellterçol a passar l'estiu  l'any 1936, sense imaginar  que s'hi quedarien tres anys, amb moltes privacions i mal de caps i la música deixada de costat totalment, res de res de composar . El Sr. Brunet va aprofitar el temps i va dibuixar totes les masies de Castellterçol, aqui va una.


La Sra. Sole Torrent ha titulat el llibre que ha escrit sobre el seu avi:
" UN MUSIC OBLIDAT " FRANCISCO BRUNET I RECASENS  1861-1939. BARCELONA  2006.
No puc acabar de parlar d'aquest important músic i la seva neta , sense parlar del seu espòs el Dr. René Collàs, nascut a St-Etienne el 1924, de la seva vida de metge s'ha passat 20 anys de metge a l'Àfrica treballant per Nacions Unides. Es una persona amb una immensa cultura, tot bondat, al seu costat si està molt be i es estimat per tots els seus, em meravella la seva serenitat . Ha escrit diversos llibres: LES CHEMINS RETROUVÉS, LES JOUTES À SEMÈNE, L'OTAGE BATTANGHI (PRESSES DE VALMY),PENSÉES GRAVES ET BURLESQUES (AUTOEDITION), PENSÉES LAPIDAIRES (AUTOÉDITION), AU SERVICE DU PRÉSIDENT, LE LIVRE DES MA MÈRE,ETC.........





La parella formada per en René i la Sole, són encantadors i  estimen tant Vallbona i Llorens i el seu entorn com jo, fins i tot els dol moltissim que les pedres de La Quadra de Más Déu, volin o canviin de lloc; la infantesa de la Sole, va tanscorre fent múltiples berenades als estius des de Vallbona a la creu de Llorens, passant per la Font del Serradells i de com li agraden les ametlles , l'oi i el vi del pais. M'explicava que també frequentaven les altres fonts com la de Sant Ramón, la del Racolenjup i de la Pica on fa poc l'Ajuntament de Vallbona ha retirat el sarcofag gòtic orlat d'escuts que prové de l'església de Montesquiu . També anaven amb el seu avi a Rocallaura .
Aqui va la relació del Corpus del Sr. F.Brunet Recasens que consta de 170 opus

El germà de Mossèn Ramón, Mossèn Francisco Bergadà va ser 32 anys capellà del Monestir de Vallbona de les Monges, va estudiar a fons l'arxiu del cenobi i va fer dos publicacions d'una gran calatge una publicada a la Revista de Atracción de Forasteros de Barcelona i l'altra a la Revista Segarra que es publicava a Maldà, el seu director era  el Sr. Iglesias Guizard.
Vaig tenir contacte amb les monges Saleses de Salamanca (Monasterio de la Visitación c/ Dr. Torres  Villarroel 556-68, Telèfon 923.2212.91, CP 37005 Salamanca)  la seva superiora es diu Sor Isabel  de la Puente i no coneixien l'Himne a Sant Francesc de Sales , l'any passat van cel.lebrar el 400 aniversari, jo els vaig enviar la música de la cançó. Les seves germanes del monestir de Madrid si la coneixien..






Aquestes ametlles són del troç de Les Pintades terme de La Quadra de Mas-Déu.
Continuant amb l'oli, que es el que ens ocupa, vull recordar, el noms de les partides d'on surten les olives a Llorens de Vallbona:
Alsina, Astinclar,Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres,
Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya.





Aquesta font com tots a aquestes alçades ja sabeu, està a la plaça del monestir de Vallbona, la varen fer picapedres locals, en temps de la última abasessa jurisdiccional Donya Isabel de Gallart i de Grau, parenta dels Riquer. Aquesta Abadessa com a últim acte jurisdiccional seu, va donar una font al raval, encara la podem anar a visitar, encara raja.
Falta una peça clau , per obtenir l'oli que són els esportins.


Aquest esportí,  també dit cofí , aquest es un cabàs pla, d'espart, com l'usat per a posar-hi l'oliva mòlta al temps de premsar-la ; el vaig portar de casa de la Tere de Gata, ells tenien un molí , en castellà Almazara compartien amb un altre soci i cosí seu, a Llorens ja fa anys que no en queda ni rastre. Recordo que aquests esportins s'omplien de pasta d'olives triturades, l'un al damunt de l'altre fins a fer una bona pila i llavors es posaven a dins d'un aparell hidraulic que anava compimint i començava a sortir un rojolí d'oli groc molt groc com un fil d'or.


La recepta del meu pare Sisquet sobre la conserva d'olives:
Un cop tenim les olives a casa, cal posar nou vasos d'aigua i un de sal de  la mesura. A l'arribar a la Cuaresma el dia de dijous sant o divendres sant , se treu l'aigua vella i es retiren les olives fetes malbé.

Amb l'oli ja a les mans acaba aquesta bonica història , que va començar en la busqueda de qui era aquest Brunet Recasens i ja veieu quin tresor d'home, de pare, d'avi, de compositor i d'amic, home enamorat de la seva familia, a la que va cuidar i mimar fins a l'extrem.


Aquesta història ens ha portat a coneixer molta més gent, com la comunitat de Saleses de Barcelona, la comunictat de Saleses de Salamanca que l'any passat van cel.lebarar el 400 aniversari del seu fundador Sant Francesc de Sales, (no oblidem que el Sr. Brunet els va fer l'himne per  l'aniversari anterior) cosa curiosa no en quedava cap ni ha Barcelona ni a Salamanca, sinó a les monges de Madrid, quines coses Déu meu ?, tot s'ha de dir el monestir de Barcelona del passeig de Sant Joan va ser cremat i amb ell totes les partitures, no queda rastre de res)
Sant Francesc de Sales, el fundador de les monges saleses.

 hem conegut al Sr. Josep Mª Gregori i Cifré, musicoleg de remon, també implicat amb la recerca de l'obra  del Sr. Brunet, gràcies a aquesta búsqueda em conegut el  bonic poema The Lladies of Vallbona i per motius ja explicats en un altre lloc, dona nom al meu Blog.
A partir d'avui tots podem respirar tranquils i saborejar l'oli extra verge de les nostres terres.


Per tots vostès un ramet de vesc (Viscum Album ), tant propi del temps de collir olives i tant present en els nostres pins de Llorens i molt present a la Fira de Sta. Llúcia per les festes del Nadal al Pla de la Catedral de Barcelona, per cert Déu ni do del seu preu.
Per acabar aqui va una bonica imatge dels meus pares Sisquet e Isabel que són els primers enamorats d'aquesta bonica història, de la qual se senten protagonistes any rera any i des del primer dia que canten la cançó A collî Olives, donç sí, van conèixer a l'autor de la lletra, Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona i fill de Llorenç.

El pare Sisquet Capdevila  i la Mare Isabel Vila els dos junts en plena collita olives 2010 a la tros de Les Pintades del terme de " La Quadra de Masdéu " de la qual ne'm parlat extensament en un altre article sobre aquesta antiga Granja Cistercenca medieval , la qual pertanyia a l'Abadiat de Vallbona  (Baronia) i que últimament ha sortit a la prensa, degut al seu estat d'abondo .
Els germans Bergadà i Solà  foren nomenats canonges de la Seu Tarragonina, primer Mossèn Ramón i va ser nomenat amb la dignitat de canonge mestrescola i més tard fou nomenat canonge Mossèn Francisco Bergadà que havia sigut 32 anys capellà de les monges. A LLorens tothom de l'edat del meu pare 88 anys els recorda com els sinyors canonges i res més .      
Un bon amic meu i ex-escolà de Montserrat m'ha regalat aquest bonic poema que tracte de l'Oli de l'Empordà, per cert molt estimat per totes les contrades de Girona i com que la nostra mare es filla de Girona donç he cregut oportú posar-lo


Poema de Joan Salses, músic i compositor i pianista
                        
El tema de l'oli, mai s'acaba i dona per molt en les nostres vides, per  la ºqual cosa", seguirem amb més notes. 

diumenge, 13 de febrer de 2011

EL MAS-DEU A 607 METRES D'ALTITUD, EN EL TERME DE LA QUADRA

Sempre m'ha agradat saber coses d'aquest Mas-Déu o també conegut per La Quadra de Mas-Déu.  A casa sempre n'havia sentit a parlar, però mai  havia conegut la localització exacta d'aquest mas, en la escriptura del tros de Les Pintades i figura que pertany al terme de La Quadra; fa 5 anys un diumenge a la tarda, a peu pel camí de les Creuetes vaig engrescar-me per anar a la recerca de la 




La Quadra de Masdéu,  i al baixar cap el Pla el Tudons, per un bon  tros de carretera asfaltada, en perfectes condicions a l'esquerre, vaig trobar-me aquestes restes de parets de tàpia ( parlant de tàpia, a Llorenç trobem al fondo,  els horts de cal Puça, de cal Mora i cal Cantó, tots ells estan enmurallats de tàpia, encara que avui dia ja caiguda en molts trossos, aquests horts tots regaven de la sèquia d'aigua que baixava de Vallbona, però un ,recordo que tenia un moli de vent , el de cal Mora); no se si corresponen  per la seva grandària a una pallisa o a una vivenda com un mas o una gran cabana, a més no tinc ni idea de qui es? tot lo anteriorment citat podria ser !, però si que no era el MasDéu i vaig continuar la caminada , al cap d'una bona estona de caminar, passat el Pla del Tudons, vaig trobar una cabana petiteta a la vora del camí, la qual tenia una canal en la mateixa paret de la cabana i l'aigua anava canalitzada cap a una cisterna o bassa, no ho se. Al cap de 5 minuts de caminar, vaig  arrivar a una construcció molt senzilla , potser massa, res que fes notar noblesa a l'edifici, podriem dir que ,




quasi humil, com una cabana  gran, amb un corral, tot més rustic impossible, com que la casa estava tancada, me'n vaig anar, sense saber si havia arribat al Mas-Deu o no.
Estan alli vaig sentir molt aprop l'alarma d'una ambulància i em va fer adonar que estava molt aprop de la carretera dels Omells de Na Gaia i així va ser.
 El pare sempre m'havia parlat que hi havien dos arcades ?, no es veien. Al cap de dos anys o més ho vaig comentar a Ramón de cal Gené, perquè ells a Sant Miquel (al costat del nostre Perdigó) i tenen un tros i es relativament aprop de la Quadra i es va oferir per portar-nos hi un dia. El segon intent va ser ara fa més o menys un any amb el pare, un diumenge al sortir de missa, ens vam animar. El pare, si , que hi havia anat, feia molts anys  a buscar bolets, però ben be ja no recordava on era. Van agafar la Crysler direcció a Vallbona i vam pujar per damunt de la font dels Serradells amunt fins al cim on el cami es divideix en cuatre camins(un va cap a Llorens, l'altre cap el Cau-gros, un altre cap a Montblanquet i el de Vallbona) i per pura orientació, vam escollir el  mateix cami que jo havia fet; i passat el Pla del Tudons a l'esquerre vam arrivar a la mateixa cabana i el pare va dir que era la Quadra de Mas-Déu,


Entrada principal al Masdéu-


sorpresa, la porta estava oberta, i des de fora estan, ja no era una cabana qualsevol, sinó que es veien dos arcades gòtiques,  com restes d'alguna construcció o d'una  església antiquissima, tot l'esplendor d'un temps passat que ens lliga a tots. El meu pare, sempre m'ha explicat que els avantpassats i anaven a pagar les contribucions.



Aquesta es la vista a l'entrar a la casa des de fora, a més dels dos arcs es veu una menjadora d'animals d'esplaçada del seu lloc, com tirada al terra a propòsit o es degut al pas del temps ?


La noticia més primerenca que disposem del Mas-Déu és el testament de Pere Traginer el 18 d'octubre de 1232 , el qual s'enterra al cenobi de Vallbona, la gent noble elegia els monestirs com a indret segur per a repòs de la seva ànima.


La segona visita ja va ser amb junt amb el Lluís l'últim dia de la collita d'olives al Pla del Perdigó, com que cau molt aprop, al marxar vam passar a ensenyar-li aquest bonic i tranquil indret. També ens acompanyava els amics  Anton  i la Joana, els quals havien compartit un dia amb nosaltres ,com l'any passat, també ens acompanyava la Rosaura .




En a primera visita ens vam adonar que s'havien endut les escales de pujar al primer pis, i havien deixat les vigues apuntalades , perquè no els caigués el sostre al damunt, feia molta pena; pels forats de la paret que havien deixat els escalons i entrava rajos de sol, iluminant una mica l'estança.  Caurà la paret ? esperem que no.
El dia de Sant Esteve, per la tarda, mentre tothom feia una becaina, jo i l'Oriol ens vam avenir a que conegués el Mas-Déu. Sorpresa s'havien endut les pedres del damunt de les arcades gòtiques que feien de canal per dur l'aigua del teulat cap a la cisterna, la bonica cisterna feta tota de pedra picada, impresionant; potser es la cisterna més ben treballada que conec.


Realment  del recinte, el que impressiona més són aquestes arcades en forma d'ametlla i les grans llambordes, molt gruixudes i d'uns 4 metres de llargada que tapen la cisterna, el broc també es de pedra picada, molt ben fet, molt bonic, encara amb la seva galleda per pouar l'aigua.




Com poden observar el lloc es de lo més tranquil i respira tota la pau del temps i de l'últim ermità.
Aqui podem veure la corriola per treure aigua de la cisterna, una gran cisterna, encara amb aigua, per una casa tant petita, penso que el motiu de tenir tanta aigua era, que, a més de les persones que habitaven aquest "mas", segur que era per abeurar el bestiar del corral, que a la força n'havien de tenir, a més no hem d'oblidar que es un pais de molt baixa pluviositat , cal guardar per quan no plou. Per documents antics sabem que els cistercencs eren ramaders i que les ermitanes del temps fundacionals s'alimentaven de llegums, llet i formatges.




El pare , miran la construcció antiquissima, els ultims anys hi va viure un ermità. Es va sorpendre de que la cisterna estigués en tant bones condicions i plena d'aigua dolça com en diem aqui a l'Urgell. A casa nostra, gota que cau, gota que es guarda o be en una cisterna, bassa, aljup o cogulla.




En aquesta foto om pot veure els escalons de pedra picada arrencat de la pared, clar costa menys robar-los que fer-los; a la pared es veu ben clar el dibuig que ha deixat l'absència de les pedres. Com es pot veure aquesta barra verda apuntala al sostre perquè no caigui; sincerament no se qui li l' ha posada si els que van canviar les pedres de lloc o els propis propietaris.



Disfruteu d'aquesta panoràmica del Mas Déu, està feta a final de Novembre de 2010.
No vull deixar-me una foto de la visita que hi vam fer amb el meu fill Oriol, cap a la posta de sol del dia de Sant Esteve.





Be avui dia el Mas-Déu és una gran extensió d'olivers en forma de bressol, molt a prop de la carretera de Vallbona a els Omells.


Paga la pena, anar amb la familia a fer una excursió a aquest mas, la historia ens transporta a l'època feudal, que a Vallbona de les monges va començar amb la venda del mer i mixt imperi, l'alta i baixa, ,jurisdicció  civil i criminal dels  llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22.000 sous, a l'abadessa  Saurena d'Anglesola l'any 1380, per par del rei Pere III del Punyalet o també dit El Cerimoniós.  D'aquesta  sort els habitants dels poblets de la baronia passaven a ser vassalls de l'abadessa de Valbona.




Tot està molt ben documentat a l'arxiu del monestir, on encara queda molt per estudiar.
Bona nit a tothom, i passi el que passi ja no oblidarem com era el Mas-Déu i esperem que no empitjori i poguem continuar disfrutan d'aquesta antiga granja del monestir o santuari ? han passat molts segles i tot canvia, primer va ser una granja, després una església i després el Masdéu?
Les granges foren una creació cistercenca, que donà grans resultats en els aspectes econòmics i laborals. Gràcies a elles  els terrenys salvatges es transformaren  en camps de producció agricola, s'hi crearen ramats de tota mena d'animals i dels boscos se'n treia la fusta i la llenya, tant necesariies en aquells temps  per la construcció i la calefacció del monestir. A la granja hi vivien germans conversos, germans llecs, amb els treballadors i si la distància era molta també tenien el servei d'un capellà.


D'aquesta planta en diuen  " Pa de mixó " o Crespinell  rupestre (Sedum rupestre L), molt present a les nostres terres de l'Urgell i Baixa Segarra, ja podeu veure on creix, subsistencià pura i dura.
Al monestir de Poblet també de la mateixa ordre que Vallbona, trobem que tenia moltes  granges disperses pelsseus territoris, encara avui trobem als voltatns del monestir una sèrie d'edificis que ens recorden aquells temps, en el context d'una societt feudal i rural tan allunyada de la nostra :  a prop del Monestir, Milmanda ( de nom àrab)


Milmanda , granja propia del monestir des de la seva fundació pel comte de Barcelona en el seu real privilegi i carta fundacional.

es la més ben conservada i la de més riquesa arquitectònica i la de Ridabella que ha sofert moltes transformacions en el segle XIX; mal anomedades castells, mai ho han sigut, encara que ara si es parli del castell medieval de Riudabella, transofrmat en un cinc estrelles enmig del camp, en Vimbodí.


Segons el Pare Finestres (1752), la granaja de Riudabella " es una casa de gran recreo  y de hermosaas vistas porque está  en un alto que domina el valle, y descubre hacia oriente no solo el monasterio, sino tambien algunos lugares de la Conca de Barberá....
Milmanda i Riudabella , es troben envoltades de vinyes al peu de les montanyes de Prades.
Després troben la granja anomenada Mitjana molt senzilla que més aviat sembla una masoveria, encara una altra: la granja de Castellfollit, es una barrreja de castell i convent, 


La Granja de Castellfollit, barreja de castell i convent, es una casa de vacances dels monjos.


després trobem les granjes de La Pena,  Titllar , Doldellops al Camp de Tarragona. A LLeida Poblet tenia : Barbens a l'Urgell, Rocaverd i Torrellà, a la Noguera, Torre de Ferran, Utxesa i Avinganya, al Segrià. Cèrvoles i la Novella, a les Garrigues. Estopanyà i El Viverol, a la Llitera ( El nom d'aquestes granjes les he tretes del llibre " La ruta del silenci " d'Eduard Castellarnau, Columna)  Un llibre magnific, per qui li agrada la història de la Catalunya Nova,  es un bon repàs i repassar sempre es bo i a més l'entrellat de la novel.la et manté a l'aguait  del desenllaç ; penso que els reis de Catalunya van ser molt afortunats de encomanar el territori a l'ordre del Cister, aquesta ordre no va decepcionar a ningú.


Al parlar de les granjes del Monestir de Poblet, m'abelleix d'adjuntar-vos aquest mapa de Poblet que tal com diu la llegenda escrita al peu de la reproducció que va fer mossèn Francisco Bergada`i Solà, hom pot veure totes les terres que disposava l'esmentat monestir. 



L'Abadiat del Monestir de Vallbona tenia dos granges en les seves propietats, l'una era el Mas del Sant Esperit, que ben ve no saben on era i l'altre es el Mas Déu, el qual es motiu del present treball. Podem comprobar com eren d'importants les granges en el Cister.



Boca de la cisterna del Mas Déu, on encara podem veure que aguanta l'aigua del teulat, foto feta abans de desmontar la canal de damunt de les arcades gòtiques ; es possible que a partir d'ara al no entrar més aigua  del teulat a la cisterna, aquesta s'esquerdi i es perdi per sempre, seria una llàstima.

Esbarzer (Rubus Ulmifolius). Cada any amb l'ajuda del nostres pares Sisquet e Isabel, la Tere la segona setmana de setembre, fa melmelada de mores, he de dir que amb molta paciència li surt d'allò més bona; també en fa d'altres però aquesta es la més buscada pels fills, familiars, amics i coneguts. 
El Dimarts 12/4/2011, va sortir publicat al diari El Segre, pel periodista X. Santesmasses un article que es titula " VALLBONA DENUNCIA L'ESPOLIACIO D'UN SANTUARI DEL SELGE XIII. Es refereix al Mas-Déu del terme de La Quadra. Article que agraïm , al periodista, i a la gent de Vallbona en concret a en Manu Ayats que vigila per que el patrimoni de Vallbona i terme no es malmeti o desapareixi.




No em puc estar de posar-vos una foto de la  litografia de Francesc Xavier Parcerisas, d'una vista exterior del Cenobi de Vallbona i potser la única d'aquell temps que ha arribat fins a nosaltres; de l'interior del monestir no en tenim cap de com era el claustre i les cases gòtiques del damunt del sobreclaustre, que es van derruïr en temps de l'abadessa Dalmau i de Falç, per tal de construir pisos i cel.les com si fos un convent.


Dibuix més antic que es disposa del monestir de Vallbona. Fixeu-vos on eren les escales que baixen de la plaça i l'aigua de la font o de l'abeurador? baixa pel mig del carrer.
Del llibre Recuerdos y Bellezas de España  de Pau Piferrer; iniciada l'any 1839, Pifarrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya - el segón en morir ell l'acabà Pi i Margall.
Parcerisa fou l'editor, promotor i gairebé l únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos , que conclogué  el 1872, a causa de les desfavorables circunstàncies socio-polítiques del moment.
Deixeu-me dir que el volum  dedicat al REINO DE GRANADA que compren les provincies de Jaen, Granada , Málaga y Almeria, data de l'any 1850, es una meravella tot ell, però la litografia de l'Alhambra del " Balcón de la Sala de Embajadores, es algo gran. El volum está dedicat a SS.MM. LA REINA I EL REY.




No vam tenir la sort, que Alexandre de Laborde vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig a pesar de dir que es un poble està mal construit i mal ordenat ,dit d'una altra manera, no el va trobar gaire atractiu.


Però al veure el mausoleo de RAMON DE CARDONA-ANGLESOLA I DE REQUESENS 1522, VIRREY DE SICILIA I DE NAPOLS va dir que era el monument més bell del renaixement del segle XVI, una meravella , paga la pena anar a veure aquesta importantissima obra d'art, que es troba a l'església parroquial de Bellpuig. " Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudine comparavit Isabelle, uxor infelix, marito optimo fecit."
En Laborde es deixa a la dreta Cervera, Tàrrega i d'altres llocs importants com Vallbona. Si va anar a Poblet. De Bellpuig se'n va cap a Cardona, es queixa de les males comunicacions que hi ha.
Cal veure LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE i també una altra obra que es titula L'ITINÉRAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE.
Es emocionant de com parla de les ermites de Montserrat, diu als ermitans " envejo la vostra sort " " om us deu semblar dolça per a viure aquesta estança! " Aquest lloc es bell " .




(Ermita de Sant Benet, que era l'estatge del Vicari i Director dels ermitants, dibuxat  a la planxa, i esta feta pel mateix Alexandre de Laborde, ) molt més tard aquests grabats van servir per un cop passada la guerra civil española, per reconstruir tot el que s'havia malmès.
Aqui us poso una postal molt més moderna que la litografia de Parcerisas, una postal de Vallbona que mai l'havia vist, i que m'agrada molt, perquè es diferencia molt be la part monàstica a la dreta de la foto, om pot veure poques finestres, les justes, donç eren dependències monastiques que es van cedir als habitants que es van traslladar des de Montesquiu i  de la part totalment nova, que són les cases noves que la gent que arrivaba anava construïnt.;  m'he la enviat en Manu Ayats , estic content de tenir-la , li agraeïxo.

Abans de baixar els habitants de Montesquiu al cenobi de Vallbona, aquest estava emmurallat, amb un sistema semblant a Montfalcó i Guimerà, on les cases estan posades d'esquena a fora i de cara a dins. Vegeu la part dreta de la foto, te tota la pinta de muralla, on les finestres es van obrir molt més tard. Al clos del cenobi si entrava per tres portals: el  de Dalt (desmontat l'any 1913), el de Baix (abans de 1917) i el de la Muralla (el 1920).
Qualsevol dia es bo per coneixèr el monestir femení més important de la Corona d'Aragó.



Ara tots plegats sabrem una mica més del nostre gran patrimoni, una gran història bonica, per tots els pobles que formaven la baronia de Vallbona, entre els quals el meu poble de Llorens i d'altres, amb caracteristiques molt peculiars  en tots ells, una d'aquestes peculiaritats es que tots tenien una fortificació fins tot el Vilet.
Aqui la mesura dels " tres quartans de Montesquiu " pels qui no la coneixiau:

Peça de pedra, per tradició popular son " els tres quartans de Montesquiu"

Montesquiu era un típic poble com bona part dels sorgits de ls repoblació de la comarca per gent cristiana arran de la conquesta dels serraïns d'aquests indrets, els segles XI i XII. Un exeple del que dic i podem veure encara i amb  molt bon aspecte son els llogarets de Montblanquet i Glorieta.

Modernament quan jo era petit me'n recordo que es feien servir aquestes mesures de tres quartans per mesuras el blat  i l'ordi a l'era. (Mesura propietat de cal Gené)

A la part nord del mapa surt: Montesquiu, Montblanquet

Abans he parlat de la troballa d'una construcció de TAPIA, estava convençut de que les parets de tàpia eren propies de l'Urgell, però m'ha vingut a la memòria que a Llorens hi havien diverses construccions de tàpida com l'hort de cal Quim,  la pared del freginal de cal Mora,  de mitja pared en amunt de la pellisa de cal Cabalé,  la pallissa del Domingo de cala Elvira, els horts del fondo i més que ara no me'n recordo.
Jo que pensava ,que aquestes construccions només es trobaven a l'Urgell i que a casa nostra totes les parets eren de pedra.

Baronia de Vallbona. J.J.Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilergetes, Lleida 1981.
Abaciologi J.J. Piquer Jover.