dimecres, 10 d’agost de 2011

DEL POEMA QUE GUARDO D'ENÇÀ ELS MEUS 20 ANYS

Aquest poema que tot seguit us faré a mà ,el guardo d'ençà els meus vint  anys, sempre m'ha acompanyat i curiosament mai l'he perdut, tot i haver fet la tira de canvis de domicili. Sóc gairebé un nòmada en el sentit estricte, poca gent ha mogut tantes vegades de lloc les seves poques o moltes pertinences. Jo i la meva familia ho em fet; molts ho saben, la vida ens ha portat per aquest camí, aquesta feina sempre ha sigut de moure's, molts metges que jo conec, també ho han hagut de fer, fins ha trobar el repòs definitiu, o sigui que no tinc cap més  mèrit que altres no tinguin. El nostre repòs ja fa vint anys que el vam trobar amb la Tere i els nens, que ja no ho són.
Me'l va regalar la Sra. Bibliotecària de la biblioteca Pública Arús de Barcelona, un lloc amb encant . No se si encara està oberta al públic ?


 molt interessant per lo petitona que és, clar el Sr. Rossend Arús, nascut a Hospitalet, era fill d'una família amb sólida possició econòmica. la va fer per ell i els seus, al morir la va deixar en testament a  la ciutat de Barcelona. Els seus testamentaris acompliren la voluntat de contribuir amb el seu patrimoni a l'educació de les masses populars.


 En tres anys aconseguiren trenta mil volums, vint.i.dos mil dels quals comprats en llibreries del païs i estrangeres i vuit mil  pertanyents  a la biblioteca particular d'Arús; el domicili del qual fou arranjat i habilitat com a sales de lectura, de música i de magatzems de llibres. Tot s'acompli puntualment. A finals de 1894  és formà el patronat sota la presidencia formal del Alcalde de Barcelona. Us poso només un troset dels estatuts:



La biblioteca serà siempre libre, no pudiendo excluir ningún género de libros por motivos sociales, políticos oreligiosos,,,
Durante las horas de lectura no se podrá impedir la entrada ni de los medios de leer o estudiar a ninguna persona por razón de sexo, edad, ni classe...




Jo, aqui hi viag trobar uns llibres  d'edició monumental, estil imperi , de la campanya de Napoleó Bonaparte a Egipte, una meravella, titulat :  Description de l' Egypte ou recueil des observations et des recherches, qui on étè en Egypte pendant l' espedition de l' Armeé .... cada llibre es transportat en un carretó que la edició ja incorpora; no se si actualment encara duren; estic cunfós, potser que el carretó sigui de la edició de Le Voyage pittoreque et historique pour l'Espagne, d' Alexandre de laborde. Perdoneu.
Com vostès poden veure l'espai per a llegir era d'unes 24 persones com a màxim i la Sra. Bibliotecaria al mig per vetllar la bona marxa del centre i servir als lectors.



Sempre hi ha hagut gent generosa, però la Sra. Marta Algueró i Puigdellívul,  era atenta, servicial, empàtica, cultíssima, amb varies carreres com mestra,  practicant, estudis de farmàcia, etc.... amb una memòria exepcional i recordo que el seu marit era metge especialista en medicina del treball. Mai més n'he sapigut res de res. La Sra. Algueró, era la que ens feia classes de català en una sala gran de la mateixa biblioteca, tenia una taula molt llarga, que ara no hi és. Vam començar primer amb les fitxes d'ortografia del Dr. Josep Ruaix, que va ser company del seminari del pintor Benet Sarsanedas de Rupit, una bellissima persona i millor pintor.


Be, el poema us farà pensar i molt; ànims a tots i si el coneixeu donç, passeu de llarg i cap problema.
El poema es titula GENT i es d'Evgeni Evtusenko:

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins cón com històries de planetes.
Cadascú és únic, soll, ell sol.
No n'hi ha cap altre que se li assembli.


I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l'ha fet interessant.


Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l'hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.


I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s'ho emporta.


Sí, queden llibres i ponts,
màquimnes i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se'n va.


Així es la llei d'aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d'ells ?


Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?


Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,
sabent'ho tot, no en sabem res.
Se'n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.


I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d'aquesta impotència.


Be, us deixo amb la vostra reflexió, i us desitjo el millor estiu per tots vosaltres. Cada dia em recordo de la marinada del meu poble de Llorenç, pels qui no coneixeu l'Urgell, us diré que es un airet fresquissim que cada dia arriva cap a les 16 hores i la calor intensa del matí se'n va, costa de creure, però sempre ha sigut així.

El pare i jo l'estiu passat en La Sort, camí de Vallbona de les Monges
Aquesta vall que es forma més amunt de Rocallaura i va més enllà de Maldà, cap afinals del segle XVII i fins la primera mitat del XVIII presentava una imatge totalment diferent a l'actual. Aquests fondos no es podien cultivar acausa de l seu estat quasi pantanós,  jo de jovenet , recordo que aquest fondo, incloent les  dos parades de casa tot era aiguamolls, fins hi tot hi havien  polles d'aigua ( Gallinula Chloropus) que hi van ser-hi molts anys, tants com els aiguamolls. Encara hi ha un sector que es diu ( Els Prats), degut als magnifics prats, i  espessos  canyars, se'n diu ( Els Canyars ) , i les frondoses albaredes (Les Albaredes).  Aquests noms avui dia encara els conserva la toponimia.


Al centre de la vall encara trobem  grans fileres de freixes,salzers, àlbers i  xops.


De la mateixa edat,es el llibre d'Emili Teixidor (e.p.d.)  " Didac, Berta, i la Màquina de lligar Boira " Any 1969, finalista del Premi  Foch i Torres 1968 ", edicions Galera. Barcelona 1969




Es el primer llibre que vaig llegir en català, el mateix any de la seva publicació, i sempre m'ha acompanyat, he fet molts canvis de domicili i m'hai le perdut, segueix amb mi. Digueu-me si per algun de vosaltres, també va ser el primer llibre ?



El segon va ser  " Un lloc entre els morts "  de Maria Aurèlia Capmany, també l'any 1969. No és cap mèrit, però temps era temps i les coses no estanven per orgues i mira a poc a poc vam anar agafant el gust per la lectura en català, no sóc un gran lector, tot s'ha de dir, però sempre m'he sentit orgullós d'escriure en català en la meva relació amb la família , amb els pacients i amb la Generalitat de Catalunya d'ençà els primers anys  de la democracia i mai ho he deixat de fer-ho..Tampoc em costa parlar i escriure en castellà, primer perquè hi vaig ser educat a l'escola i més tard perquè em vaig casar amb la Tere.


Ara als meus 61 anys em permeto tornar a fer servir el  lo tant sonor de lels meves terres de l'Urgell i pronunciar sense tenir pèls a la llengua: ginoll, sinyor, siroll, silló...ja que degut a l'estimat Fabra, durant anys ens hem hagut de mossegar la llengua, per no incorrer en una falta. A la meva edat que pensin el que vulguin.

Les últimes vegades que vaig frequentar la biblioteca Arús, vaig llegir  el llibre de Paul Valery  " EL CEMENTERIO MARINO perAlianza Editorial

Ce toit tranquille, où marchent des colombes
Entre le pins palpite,entre les tombes;
Mili le juste y compose e feux
La mer, la mer, toujours recommencée !
O récompense après une pensée
Qu´un log regard sur le calme des dieux !



Recentment el meu estimat amic Cesc Rovira m'ha dit que també per a ell va ser el primer llibre en català que va llegir. Vaja tota una al.legria per mi, compartir aquest llibre amb algú.

Adéu-siau.


Pep

dissabte, 6 d’agost de 2011

PASSEIG DE FESTA MAJOR

Feia anys que la nostra Festa Major  de Llorenç de Vallbona, no s'esqueia el 30 i 31 de juliol com Déu mana; sempre es canviaba per no coincidir amb les festes majors dels pobles veïns. Un tema de convivència que sempre es bo de respectar, perquè el territori petit com és no dona per dos festes el mateix cap de setmana; de poguer-se fer es poden fer, però el públic s'ha de partir i llavors l'ambient es més pobre. Enguany la veritat es que el ball de tarda del diumenge estava ple de gom a gom, gràcies als forasters, parents i amics, que omplien la pista del ball. De veritat que dona bo veure a un poble tant petit, tanta gent, encara que sigui per quatre hores.
La nostra festa se cel.lebra en honor als sants màrtirs  Abdó i Senen, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, patrons de la pàrroquia i protectors dels hortalans. Per aquestes terres se sent a dir, referent als sants patrons dels pobles de la rodalia:
A Belianes, fou sant Jaume,
a Maldà, sant Agustí i
a Tàrrega, santes Espines
i a Sant Marti, sant Martí.

 A Banyoles també els tenen com a patrons de Terme a Sant Abdó i Sant Senen.
Encara que per temps antica Llorenç n'era titular Santa Maria, com la major part dels temples edificats per les monges cistercenques de Vallbona,

La millor foto que tinc de Llorenç i el seu entorn. Foto feta des de la Roca la Bassa, per en Lluís Capdevila

En dona testimoni la clau de volta d'una arcada gòtica de l'esglesia, la que està damunt del cor. Representa la Verge amb l'Infant i que a més porta a la mà la Rosa de Jericó, simbolisme que veiem fins a tres vegades al Cenobi de Vallbona. A la façana renaixentista  de l'església de Llorenç i podem veure enculpit al damunt de l'entrada  " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS ", i la campana mitjana es diu Maria Barbara,  el campanar es d'espadanya de tres finestrals. pensem que l'esglesia es de les més  velles dels pobles del votant , perquè les esglesies parroquials de Maldà, Vallbona, Omells de Na Gaia, Rocafort i Sant Marti de Maldà son renaixentistes, les primitives deien ser enderrocades per fer les actuals.


" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa.... Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis  ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et  vallis cum pronis et planiciis.... "  
Es veu que tot això es antiquissim data de 1060 es una donació del vescomte RAMON DE CARDONA, a favor de Joan  Gumbau i d'altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva Quadra , Capellania i Ferreria i demès drets.



La roca no es un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és  tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensio de terra.
Lo que queda de la Roca de la Bassa
Durant segles la roca de la qual parlem fou lloc  d'on ha estat extreta  la pedra per a la construcció de cases a Llorenç i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir aquesta roca gegant. Desde fa més d'un segle que l'existènica d'aquesta mola immensa és unida a un cas d'endemoniament, per part d'una dona , que amb un sol dit la volia traslladar al cim d'una teulada d'una casa del poble. El Sr. rector sempre li va donar a entendre que no ho fes. La dona va tenir seny, i mai ho va fer.




Era el primer dia de la festa Major, dia 30 de juliol de 2011, i per sorpresa van arribar la Maria i el Lluís , no vegeu la gran alegria dels avis, dels tiets , la Eli i de nosaltres mateixos. Vaja contentissims i després  de passar una bona estona saludant i parlant. Quan va arribar l'hora tots plegats ens van asseure a taula per saborejar un dinar de festa major, un dinar molt exquisit que ens va preparar la meva germana Dolors. Després d'una bona migdiada i un cafè, cafè de la màquina del tiet, vam decidir anar a caminar cap a l'era de cal  Xepe, la de cal Quim, la de cal Perlo i amunt cap a la Roca la Bassa. El cap vespre invitava a passejar, i tots ens va venir be. 


Amb la Maria, disfrutant d'un dolç paseig a la posta del sol i amb la frescor de la marinada, com vostès poden veure tots portem una peça de roba a les espatlles, es que aquest païs es fresc a l'estiu i fred a l'hivern.
Te molta importància el fet que Llorenç, que es un simple destacament dels Cardona situat a l'avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que , malgrat de posseir una fundació monàstica, Vallbona no te capellà - el sacerdot Pere - fins pel juliol de 1157. 


La Roca la Bassa vista per tots cantons, aquesta llenya es del Joan de cala Milia, perquè està dins de la seva era.
L'existència d'una ferreria  es rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos (Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

Crespinell rupestre (Sedum rupestre) 
El petit poblat de Llorenç, podia ésser un lloc d'avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual - per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d'Urgell atacaven els serrraïns.
No tinc cap dubte que aquesta roca, era gegant i podia ser encastellada del tot, abans que la gent de Llorenç  li arranqués tota la pedra per fer les cases i les pallises del poble que es van fer en temps de l'Abadessa Mª  Teresa de Riquer i de Sabater, temps en que realment es va fer tot el creixament del Raval, del nostre carrer , del carrer de la Bassa, de cal Pere-jaume, cal Xepe, cal Mano i totes les de la carretera , excepte cal Xifré i cal Meca que són més antigues, i també totes les pallises de totes les eres del poble, que no són poques. Déu meu com havia de ser aquesta roca.

Cisterna de l'era de cal Quim, amb els seus safareig per rentar la roba, ara totalment en desús, potser  es la millor conservada , tota ella autèntica d'aquell temps; podriem dir que no en quede cap més d'aquestes caracteristiques aprop del poble, en el terme no ho puc assegurar perquè sóc un gran desconeixedor del territori.

En un poble com LLorenç situat a dalt d'un turó, guardar l'aigua de pluja era vital, cada casa tenia una cisterna, o aljup, dels  quals encara guardem els records de lo gran que era el de cal Timoneda, el de cal Perejaume al freginal, el de cal Bergadà inmens, que ens ha arribat fins als nostres dies, tots ells enterrats per donar-los -hi els seus propietaris altres usos, el de cal Tomaset , es l'únic que dona testimoni d'un passat on tot anava en serio i només es tenia el que es guardava i la gran cisterna de cal Mora davant de casa o sigui a l'era que porta el seu nom, i encara en bones condicions  i la de cal Cantó a l'hort de l'Abadia, ara totalment desapareguda; aprop o lluny del poble les families tenien una cisterna, moltes vegades lluny de casa com la cisterna de cal Rafelet que la tenien a l'era o la de cal Xepe,o cal Quim que també la teniem a l'era, en cap cas vol dir que a casa no en tinguessin una o dos. A LLorens guardar l'aigua de pluja sempre ha sigut importantissim.
Caminant cap a l'era de cal Xepe vam troba un esbarzer ( Rubus ulmifolius), i que en LLuis ja va trobar mores madures i les va donar a probar a la Maria, les va trobar molt bones. O sigui que al setembre tindrem mores per fer la melmelada, que farà la Tere amb molts ajudants.
Per acabar el passeig de Festa Major us poso una foto del nostre bosch, fixeu-vos l'encant que te, te un toc misteriós i respira molta pau, no cal que us ho digui, però cal al setembre podriem trobar-hi algun rovelló o alguna mucosa.




Be, la Festa Major va continuar amb les tres misses solemnes, la veneració de les relíquies dels sants patrons,el partit de fútbol (solters contra casats) , esmorzar popular,  la cantada d'habaneres, concert  a l'esglesia per la coral ARC de Sant Martí de Maldà (repertori de sardanes i un cant espiritual negre) i una sessió llarga de ball amb la Banda Sonora i el dilluns dia u d'agost , guerra de l'aigua i xocolatada preparada amb tot el carinyo del món  pel meu cunyat Josep Sobirà i la meva germana Dolors, que amb els anys que ho fan s'han convertit en uns experts en xocolatada pública.




Els va sortir tant bona, ho dic jo i ho diu la gent que la va probar i curiosament que ja tenen encarregada la de l'any vinent.
Com que convé saber on està situat Llorens , pels qui no ho sapiguin, aqui va un mapa de l'any catapum, però te el seu encant, historicament és per disfrutar, no es troba fàcilment aquest tresor. Us diré pel qui els convingui ; es pot trobar, al hall de la biblioteca del Seminari de Girona.
Podeu llegir LOPALAU, LOPOAL, Vª GRASSA,  CASTEL NOVO, V.N. DE BELLPUIG, PEDREGAL...




Mapa fet a Paris l'any 1792 per P. Placide, Ingenieur geografique. Fixeu-vos que al mapa, encara parla de Vilamajor (Vilet) Valdanel, Montesquiu,quan ja no existeix com a poble d'ençà molts anys.  Fa pocs dies que ha sigut publicat un llibre interessantissim que es titula  HISTORIA DE VALLBONA I DE LA VILA DE MONTESQUIU. Un territori i un poble a redós del Monestir. 
Fins la propera festa major si Déu vol.




Bibliografia: PIQUE I JOVER, J. J., La Baronia de Vallbona . Publicacions de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.

divendres, 5 d’agost de 2011

LO TOSSAL GROS, AMB L'UNICA FONT DEL TERME DE LLORENÇ I SEGONS EM DIUEN PERTANY AL TERME DE LA QUADRA DE MASDEU, O SIGUI QUE ...

Encara que costa de creure, feia 42 anys que no havia estat a la font del Tossal Gros, vaja ni al Tossal Gros, ni em recordava com anar-hi; per això ho vaig comentar al Ramón de cal Gené, perquè es una persona que ha nascut a Llorenç i coneix tot el terme, no només el nostre, sinó el de La Quadra de Mas Déu, el de Vallbona de les monges, el de Maldà i Maldanell i el de Llorenç de Vallbona  i a més està interessat amb tot el que fa referència a l'història de casa nostra.




Fa més de dos anys que li vaig demanar que m'acompanyés a La Quadra de MasDéu, donç jo havia fet tres intents en diferents dies, caminant des de Llorenç, sense èxit, tot perquè la porta del mas Déu estava tancada i jo  havia sentit al pare dir-me que dins hi havien dos arcades i jo no les veia; o potser  que jo esperava una contrucció mes important o com Déu mana, en una paraula un más important no gairebé una cabana una mica grossa amb un pis al damunt i poca cosa més.
Cabana també del Tossal Gros, rodona, feta amb pedra molt aprofitada que treien dels mateixos bancals o de quan arrebassaven. Les pareds son molt gruixudes, poca broma, i de dins també es curvada que curios oi?, no s'entra recte sino cap a la dreta. Nota curiosa el propietari li ha posat uns marxambrats al damunt dela porta d'entrada per evitar la pluja. Seguiim veien els ametllers.
Abans de continuar, vull repassar les partides de terra que hi han a Llorenç: Alsina, Astinclar, Cau-gros,Collada,Comametlla,Comapregona,Comuncluat,Comunsaris,Convidal,Creueta,Culroig,Devall de la bassa, Fondo,Forques,Mallola,Perdigó,Pla del tres, Serra-fosca,Solans,Tornellet, Tossal-gros, Vinya
Jo com que de molt jovenet he estat fora del poble, no sóc un bon coneixador del terme de Llorenç i no recordo gens haver estat als Solans, els Astinclars, a la Collada, al Culroig, les Forques, el Tossal Gros.


Per això ho vaig demanar al Ramón Moix de cal Gené, ell que es fill del poble i ho coneix tot de dalt a baix, vaig pensar que seria un bon company per fer aquest TOMB PEL TOSSAL GROS. Dit i fet, vam agafar la  Crysler i com dos nens cap a la part més alta del nostre Terme,  el Ramón en diu que tot  això perteneixia al terme de La Quadra del Masdéu,  així consta en les escriptures, penso Déu meu que gran que era aquest  terme el qual perteneixia a la baronia de Vallbona i l'Abadessa nomenava batlle propi; més tard integrat dins el municipi de Vallbona de les Monges. Havia sigut un terme com deu mana, amb un nucli de població molt reduït. Ara es una gran extensió d'oliveres en forma de bressol , formant una ampla vall. Mas Déu sempre fou un terme a part i no pas de Llorenç ni dels Omells de Na Gaia.. Aquest bell apel.latiu  que acompanya al nom de la població ens recorda que els senors del lloc foren Ramón de Rorroja i la seva esposa Gaia de Cervera o de Bas.

Segons em va comentar el Ramón aquest pedegram, guarda la humitat a sota, quines coses oi?.Però hi han pedres a mils, impossible d'eliminar, Hi ha molta pedra, per això hi han moltes cabanes totes de pedra fins i tot el teulat, ja ho veure'm.
A mesura que anavem pujant i pujant el Ramón m'anava explicant de qui eren els trossos,i el camí a seguir  i jo el seguia com podia. però m'inpressionava que al nostre terme i pogues haver una partida tant i tant alta. Ben segur que hagués hagut d'anar més a poc a poc, per disfrutar de tots els trossos que anavem veien darrera els perdigons i anar pujant.
 Arriben al Tossal-Gros, amb gran alegria de veure que hi havia un gran pla,fins aleshores desconegut per mi,  inmens, sorprenent , ple d'ametllers, de cabanes de tota mena

Aquesta cabana també de dins gira cap a l'esquerre, o sigui que per aquesta zona del terme es cumpleix aquest estil de cabana, menys a la de volta de canó que si aquesta es resta tota la cabana.

i de pedregam pel terra, i moltes pedres apilades a les vores dels marges, i en les divisions dels trossos, en Ramón em diu que aquestes petites pedres guarden l'humitat , perquè els ametllers si fan molt be, es poden veure caregats d'ametllons encara verds, deu ni do dels que hi ha; aqui la collita està assegurada.
.

Aqui en aquest racó és on neix la font, la única font que tenim al Terme de Llorenç.

Segur ,que el que explica es cert, perquè just a sota d'aquests camps i neix la Font del Tossal Gros, es molt agosarat dir-li font, però com que raja un filet, donç si que ho es. Deixem-m'ho, però no havia vist mai cosa igual, comparada alb la font dels Serradells, aquella es una joia, encara que ragi també una miseria; es veu que a les nostres contrades  tot ha de ser així d'escàs.

Aquesta cabana a dins es curva, que curiós oi? no es la primera que he vist.

Per això els homes quan anaven al tros, o es portaven l'aigua de casa  o la treien d'alguna cisterna d'alguna cabana veïna, clar tothom sabia on es guardava la clau, i religiosamnet es tornava a guardar , perquè un altre dia l'hauriam de menester.

En Lluís Foix de tanta pedra ben treballada, moltes vegades refeta i ben arreglada en diu la  catedral dels pobres, d'aquelles homes i dones que espassaven mes hores al tros que a casa.
Al trossos també hi havien basses, que servien per recollir i guardar l'aigua de pluja, la més gran que recordo estava al Cau-gros de cal Pere-aume, era molt fonda i hi cabia un munt de m3 d'aigua, fins i tot hi havia escales per baixar-hi.


Ara mateix m'entren ganes d'anar avui mateix a visitar la Font del Serradells a prop del poble de Vallbona, on de petits sempre anavem a fer berenades i a beure de la seva aigua.
El silenci ens acompanya, només em vist aixecar-se alguna perdiu i atravessant el cami un eixerit i jove esquirol , i volant hem vist algun tudó, una garsa, i molt alt uns corbs i uns esparvers que no paren de vigilar, vaja sols sols no hi em estat.
De lluny ens ha saludat l'Albert del Conde, que també te el seu Tossal Gros, molt aprop del de cal Coix. De lluny es pot veure una cabana molt ben arreglada, no se com es per dins.
En Ramón m'ha fet una passejada per dins del seu Tossal i a poc a poc anar baixant cap a la font i també em passat pel Tossal  Gros de cal Xifré que ara es de cal Gené, diu que molts anys abans ja era seu.
Entre cabana mes gran, cabana més petita, cabana de volta, troben el cami que mena a la font, ara ple de matolls i sotabosch o sigui com diu en Foix de Rocafort  " la natura tot ho endreça a la seva manera ".  O sigui un camí que no es camí, però que en Ramón recorda que menava a la Font del Tossal Gros, fins a arribar a la font, que de lluny ja es divisen unes canyes, i aquestes sempre senyalen humitat o més ben dit que per allí hi ha aigua.


En Ramón tot satisfet, " missión cumplida ",  tot i veure que la font, es més miseria que res més. Evidentment no es pot tenir  tot en aquest món. Ni a l'un , ni a l'altre ens passa pel cap, beure una mica d'aigua de l'esmetada font.
Hi ha mostres que d'altres animals com els porcs senglars si apareixen perquè la seva manera de viure es deixar molt de rastre i el terra remogut; van a beure a la única font que hi ha, de totes maneres també ho fan els ocells petits i grans, ho dic per les cagarades que i deixen; això vol dir que està molt frequentada i es tot un tresor per la fauna d'aquest entorn.

El  Tossal Gros, mes avall es pot veure la cabana de cal Coix i la de cal Conde.
El Tossal Gros està situat a 804 metres és el més prominent de la comarca de l'Urgell, ubicat a la Serra del Tallat, terme municipal de Vallbona. pla fins a deixar bocabats a propis i estrany.
El Ramón Moix davant la cabana de canó que era el Tossal de cal Xifré, ara d'ells.

Cabana de volta de canó i on al fons podem veure la menjadora per la mula, l'euga, el matxo, o el caball. El color fosc de les pedres de la volta, es degut que a dins de la cabana hi encenien el foc.
Font del Serradells, un bonic racó per anar a asseure's per llegir el diari , berenar o matà el temps. Aquesta font brolla a una temperatura mitjana de 30º, i te un valor hidrometric mitjà de 70º. La font del Serradells és la meyns cua i gaudeix de gran capacitat diurètica i digestiva.

Vaig entregar a lels monges de Vallbona la Revista de Girona que en la qual hi havia un interviu al Pare Edmón Garreta de Solius, pels qui el coneixen la recomano, aquest home es tot un món, ell es el Cister.
No em dieu que aquestes pedres no us treuen l'alè, estan molt ben col.locades i potser que façi més de tres centuries i no ha caigut cap marge, són marges de pedra seca, únics per aquestes terres, al menys no sen veuen gaires.
Cabana del Tossal Gros, totes les que mostro estan en un curt espai, o sigui molta densitat de cabanes i de estils ben diferents, però en totes gairebé sempre hi ha la menjadora per la mula.
Algu aprofita la poca aigua que raja, segons es pot veure amb la canonada que es veu, a  l'Urgell es guarda cada gota d'aigua; tenir aigua es un tresor.
Pocs marges com aquest , trobarem per aquests mons de Déu, ah ! i cap boçi de marge al terra.