dissabte, 18 de gener de 2014

UN DIARI ESCRIT D'AMAGAT A LA LLUM D'UNA ESPELMA O D'UN CIRI , O VES A SABER COM.

Guardar un diari d'un company, durant 28 anys a casa teva i no llegir-lo considero que te molt de mèrit per part meva. Ara en dirien ètica.
Es com tenir dins del llit una dona i no acariciar-la, molt difícil de complir penso jo, o no ????? Doncs difícil per la majoria dels mortals.
En primer lloc, perquè l'interès era gran, doncs els esdeveniments viscuts eren gairebé els mateixos i el període d'anotació també, moltes vivències han de coincidir, excepte l'anotament d'algún pensament propi, tot pot ser, però com comprendran,  el morbo ha sigut i encara  és gran, sobre el seu contingut.
Potser, explica que alguns alumnes ens vam dutxar, contra el reglament,  cada setmana durant tots els mesos que hom pogués aguantar l'aigua freda, doncs no en teníem prou de rentar-nos els peus els dissabtes , seguin les ordenances de l'internat; ah! , m'oblidava ,calia que fos a les fosques. Tot s'ha de dir sempre que un es dutxava, dos vigilaven i no valia cridar quan l'aigua gelada et queia a l'esquena, silenci absolut i calia anar per feina , el perill era gran, per por del castic i de més represàlies (podem saber noms i cognoms, la llista es llarga) .



 El castic pitjor era quedar-te sense cinema els diumenges. Potser , que,  també estigui escrit un a un, qui ajudava cada dia a algun mossèn a dir una missa, o dos misses, o tres misses de bon mati, pensin que era un bon exercici d'autodisciplina, evidentment sense protestar i només pensant amb la càrrega que tenien els pobres mossèns en haver de dir la santa missa de manera preceptiva sota pena canònica!  Penso que ens enduríem moltes sorpreses, sobre un grup d´alumnes que van fer de " su capa un sayo " i vinga Déu sobretot ! calia fer-ho i prou. Alguns companys deien - jo ,ja he oït misses per tota la vida ! Be, en podríem parlar, però penso que no s'acumulen. Seria curiós que el meu amic hagués escrit els hobbys que tenia cada mossèn, seria fins i tot interessant que estigués escrit quin mossèn es preparava les clases a conciència i quins no, saber en que ocupaven el temps després de donar classe, o de llegir el breviari o de fer les tasques encomanades pel Sr. Rector o pel cap d'estudis, tot s'ha de dir, de temps en sobrava poc o poquissim, fins i tot pels nostres professors i demès personal del col.legi.
Igual tenim una grata sorpresa dels exercicis espirituals fets al santuari de la Marededéu de la Font de la Salut ? o de qui anava amb sabates a les excursions al santuari de Finestres. Alhora, pot constar una llista dels alumnes que jugaven al croquet, joc que calia no dir paraulotes i tenir una paciència infinita i disposar d'una gran correcció amb els companys de partida i mai perdre la compustura.


Imagineu-vos que pensava l'autor del diari de cada mossèn, de les carretonades de terra que traginava mossèn Piferrer, o del viatges fora del col.legi de certs capellans, o de les anades els caps de setmana a les parròquies com a Sallent de mossèn Planas o al Torn de mossèn Vall-llossera, o dels tratges " clergyman " impecables de mossèn Jané i de la seva clenxa tant ben traçada, o de les seves ulleres tant polides, o les llargues caminades pels passadissos del col.legi , de mossèn Jou i mossèn Costa dos mossèns entregats cent per cent a la  feina que tenien encomanada, que pensava l'autor de la relació de certes famílies amb el santuari, o les classes de mossèn Prat impecablement preparades, professor molt pedagògic i culte i les del Sr. Gubau que molt professors d'universitat mai haguessin pogut igualar ni superar, i de la disciplina que marcava a distància Mossèn Pius, que resant el breviari pels passadissos controlava o vigilava tres aules i que ningú li fes el llit d'amagat, alhora cosa difícil, tractant-se del prefecte de disciplina,  un mossèn exigent en si mateix, després amb els altres, no se on havia estudiat la carrera eclesiàstica ? o potser tenia altres estudis acadèmics ? o potser sí,  tal vegada havia fet la guerra o tenia experiència amb els maquis de la Miana ? i tot això l'havia endurit ?  per damunt de tot un gran sacerdot i millor persona ; la seva biografia deu ser molt interessant, el francès que ens va ensenyar m'ha durat sempre; segur que el diari, deu dir més qualitats del mossèn ? .Potser espero massa d'aquest diari ? Segur que no te pels a la llengua alhora de parlar de les lectures de les cartes escrites en castellà  adreçades als pares i sempre llegides per parts dels tutors o d'algun mossèn responsable, no se el nom/noms;  de les vetlles d'estudi, de les llargues sessions per fer els fanalets pel  dia de la festa de l'Aparició ? que en pensa l'autor del diari ? i que dir de la formació del espiritu nacional? hi havien alumnes que s'ho preníem en serio ?.........Pot ser, que posi comentaris molt saborosos del Sr. Rodeja, també sobre  qui anava a encomanar-se a la Marededéu a la capella de l' Aparició als vespres abans d'anar-se a dormir, amb aquella fe de nen i qui mai i anava, o potser també d'algún nom d'algún mossèn que per encomanar-se  a la Marededéu, mai trepitjava l'església a la quietud de la nit, quan més be si estava i més endins podien arribar les peticions al cor de la Mare ? Molts hi confiàvem a cegues, la Marededéu ho era tot per nosaltres, era el nostre refugi en hores tristes o davant d'un examen, ho senzillament per encomanar-nos a ella tant sols perquè l'estimavem , ho posaven tot a les seves mans,  encara just adolescents i  sense els pares i més sols que la una !!!  Molts  supòsits i realitats hi han d'estar escrits en aquest diari tant extens. Potser també parla de la feinada que donavem al director espiritual, un mossèn amb majúscules, un home molt bona persona i que et feia costat en moments dificils.Disciplinat com ell sol.  No trobarem anotat els alumnes brillants, perquè aquests ja figuraven en el butlletí del col.legi-santuari o en el quadre d'honor de l'internat.
 Potser, fins i tot estarà anotat haver tret de polleguera a la germana Assumpció Rocio a la infermeria, que ens cuidava, mimava i curava com a fills, i que era una santa; que be si estava de malalt sota les seves ordres ! fins i tot pot constar escrit que algun alumne d'amagat li feia pessigolles a una monja jove quan anava carregada amb una gran sopera de sopa calenta ?? Potser també hi ha escrit que alguns que estaven castigats sense cinema, s'ho saltaven pel forro i els tutors amb el lliri a la ma, no se'n enteraven o feien la vist a grossa ? mai se sabrà o si.



O algun poca-solta, tocava la campana 10 minuts abans de l'hora i feia enfadar a mossèn Piera, que ben be era un home ple de bondat, de compressió , de seny, i molt modern per ser els temps que eren. El millor rector que podíem tenir.
No seria estrany que ens expliqués fil per randa totes les parades reglamentàries que feia la TEISA des de Girona fins al Collell i les no reglamentàries, només per complaure la gent dels masos del costat de la carretera, que ben mirat jo també ho hagués fet. Jo si hagués fet el meu diari podreia explicar moltissimes vivències des d'agafar el billet a la plaça de " La Independència " ara Sant Agustí, esperar unes hores en aquella sala i vinga cap al Collell. No tenia desperdici ni l´ambient que es creava alla, ni els personatges que anaven fent cua i per pujar carregats d'aviram , farssells a punt de reventar, maletes de cuiro bellisimes, matalassos, verdura i sobretot al cotxe de Línia i el sentir parlar el ieisme de la Garrotxa,  tant arrelat en aquest territori , també el parlava la meva estimada mare; evidentment no era normatiu i ara la mainada ni el parla; de tant en tant el sento present a la gent gran dels masos.
No se, si l'autor del diari, parla sobre si al col.legi havia vist alguna minifalta ? doncs els temps estaven canvian a tot arreu, fins i tot en aquell racó de món, ja no parlo de la contemplació d'alguna cuixa inofensiva; potser que no en digui res de res o sí ? . Haurem d'esperar. Ben pensat potser em faig masses il-lusións sobre aquest diari. Igual després de tants anys d'haver-lo tornat , resulta que l'ha perdut o simplement que no li dona la gana de deixar-lo llegir. Quin patir Déu meu !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.
Potser que hi hagi una llarga llista de tots els alumnes que formaven part de l'escolania de mossèn Pifarrer ? Jo no recordo cap nom ! ni tant sols que hi hagués escolania, em sona d'algo ?
També pot sortir les rentades de peus els dissabtes al soterranis de la infermeria, on a més recolliam la roba amb el nºpersonal cosit a ma per la nostra estimada mare (a.c.s.) , ben plegada i que feia molt bona olor. Tothom es rentava els peus ? alguns no o potser tothom, però el diari  ens pot explicar anècdotes divertides, d'aquesta efemèrides , mai hagués pensat que fer cua per rentar-te els peus fos mitja festa, pot dir-nos, qui era un deixat  i qui feia trampa ! i qui tirava l'aigua per terra per deixar-ho tot pringat. Eren temps difícils i tot valia, sort que no hi havíen delators.


Era l'any 1967 quan els dos vam marxar del Col.legi del Collell i minuts abans d'abandonar institució rodejat d'un gran misteri i a porta tancada, em va demanar que li fes el favor de guardar un piló de llibretes (moltes  de color verd ) lligades amb  un cordill, em va dir que era el seu diari escrit durant uns quants anys i que en cap cas podia portar a casa seva, ni a casa de ningú, no tenia cap garantia de la reacció dels seus pares, que eren molt especials. Quedava clar que el noi no tenia cap alternativa.  Ja em tens a mi carretejant el diari cap a casa sense cap il.lusió  i pensant , que sortís com sortís. Déu sobretot.
Potser està escrit que la germana de'n Jan Tops Noppen (a.c.s.) i del seu germà Walter, era guapa des del tercer pis, quan vista d'aprop era guapissima, potser aquella jove Marlene tenia més d'un fan a les aules ? o algun amor platònic inconfessable, ves a saber, el diari ens ho pot deixar clar ? , però si que ens feia ballar a tots i les hores d'estudi es feien més llargues. Quines coses Déu meu? He posat aquesta noia, però ben be podria servir qualsevol germana que acudís a visitar al seu germà al Collell, totes teníen el seu encant i totes les trovaba guapes, però la memòria m' ha jugat una mala passada i no recordo més noms , però si les sabia en el seu moment; no vull col.locar una germana a qui no la tingués.


 La por era gran, perquè els seus pares eren molt estrictes i podria tenir un gros disgust, primer perquè confiaven a cegues amb els professors del Collell i segon ves a saber potser hi havia anotats fets propis de l'adolescència, que en cap cas es podien llegir, fins i tot podia haver-hi algun amor platònic pel mig i altres mostres de tendresa pròpies d'un adolescent quan les hormones li afloren pels porus a tota pastilla i que poden compromet al més pintat.



Tot s'ha de dir, una proesa guardar a casa dels meus pares un extens diari, compost de moltes llibretes i lligat amb un cordill. Guardat durant mes de 27 anys. La meva feina era anar canviant de lloc el diari, perquè la meva estimada mare no el cremés, perquè ella, tot el que no tenia una utilitat anava al foc, dels meus quaderns de petit i del Collell no en queda res de res, i del meu volgut mestre Sr. Capell, tampoc,  tot va ser cremat, fins i tot les 800 cartes de la mili també, amb el bon sentit perquè no perjudiquessin a la futura esposa. Sí,  només queda un quadern de dibuix, amb el vist i plau de mossèn Plana i res més. El diari també podia corre la mateixa sort ! Lo meu era patir per a res, guardar per a què ? i si el propietari mai m'ho hagués demanat ? també podia haver passat oi ?El temps ho posa tot al seu lloc.


Sí, cada tres mesos calia canviar-lo de lloc i deixar-lo al cim d'un cairat o d'una biga mestra de la golfa, lloc més segur de la casa, però alhora el lloc on es guardaven els mals endreços,  el gra, com l´ ordi, el blat, les conserves fins i tot el porc confitat amb oli per l'estiu, ells alls, les serves, les pomes i peres d'hivern,  les patates, les panses, les figues seques, els tomàquets de penjar per l'hivern,  etc .....lloc molt transitat pels diferents membres de la família, .....de vegades un desori, desitjava que  la penombra no el deixes veure a la mare. Us imagineu tant d'esforç ? per protegir un  diari, que ni tant sols era ínteressant   i ningú s'interessava per ell ?  i de vegades em preguntava perquè el seguia guardant al cap de tants i tants anys?, no trobava resposta;  donç be, el meu amic va ser un home afortunat; el destí o l'atzar o la constància,  o perquè sóc un home de paraula, o per què sí,  el va portar a bon port. Enhorabona !.
Un dia de l'any 1994 em va telefonar l'interessat,  perquè li tornés el seu diari. Sincerament vaig quedar sorprès de la seguretat d'aquest jove (ben mirat no tant jove) , impressionat per una confiança immerescuda  en mi, i si l'hagués perdut ?. Sabia on podia estar, però els dos últims anys m'havia oblidat d'ell, perquè la mare també s'havia oblidat d' ell i ja no li feia cap nosa ni  cas, perquè penso que ella,  si s'havia el que era , però es feia la tonta, sense ser-ho. Les mares són molt sàvies i moltes vegades han de llegir entre línees en la ment dels fills.


Un bon dia d'estiu li vaig entregar. Em va donar les gràcies sense més preàmbuls, unes gràcies que van  quedar curtes molt curtes, o sigui que no vaig quedar satisfet;   ara fa 20 anys que no m'ha tornat a telefonar ni donar cap senyal de vida, per tornar a agrair-m'ho, penso que ben be m'ho mereixo. o no ? Fins i tot acceptaria que em donés les gràcies 7 vegades.  Com m'agradaria que m'oferis llegir-lo, ara que ell ja es molt grandet i jo també i ja no pot fer cap mal a ningú perquè el noranta vuit  per cent del professorat d'aquells anys ja són a millor vida i els alumnes que pot parlar , ja tenen una edat com la meva, que fins i tot els pot resultar simpàtic que digui les vegades que van estar castigats a la sala del Sagrat Cor, perquè un dia o altre tots i vam passar, be tots no, però jo sí. O les begudes de Coca-cola que algú s'havia begut d'estranquis a esquenes de mossèn Pius als camps d'esports? Ell tant honrat !!. Encara que sigui de passada, també pot estar escrit el nom d' un grupet d'alumnes que s'escapaven a pescar anguiles i crancs al riu del Torn, després d'un fort temporal ? Déu meu quantes vivències i d'altres que ves a saber si estan escrites ? També pot estar escrit els alumnes que cada nit saltaven de balco en balcó o una llista d'alumnes que s'escapaven de l'internat !! Cada dos per tres es donava.


Acabo l'article pensant en les vegades que junts havíem cantat el virolai de la Mare de Déu a l'església, que ben mirat són centes, i tots cantàvem com si ens hi anés la vida, clar érem molt joves i la Mare de Déu ho era tot per nosaltres, jo mai vaig notar que desafinéssim, trobava que el conjunt era solemnissim i que l'església vibrava, la sentíem com a nostra, les festes que cel.lebravem erem com fastuoses, tot com Déu mana, els escolans i els clergues amb una liturgia impecable, dignissima. Llástima que no tingui ni una foto d´algun mossèn dient la santa missa amb l´éscolania al costat, o una foto feta a la sacristia amb tots els capellans revestits i els escolans al costat, preparant-se amb la creu per sortir en procesó cap a l'altar . Ja era la missa de cara al públic, eren temps post-conciliars, hi deuen haver moltes fotos de la liturgia del santuari però mai les he vist. hi han tantes històries i vivències que no he viscut, que m'agradaria que algú me les expliqués; només he pogut disfrutar d'una sola foto de mossèn Piera, concelebran amb mossèn Plana i mossèn Llorens.


 He de dir que mai he tornat a resar tant intenssament com els anys del Collell, quines coses Déu meu !!!!!
Oi,  que vosaltres també disfrutariau una bona estona llegint el passat, que per mi va estar ben carregat de glòria , en aquell racó de món !!!  us ho diu un home que va neixer en un cul de món .Va ser tot un privilegi estar en el Collell.

Be, m'acomiado pensant que algun dia tindré la immensa sort de qui se senti al.ludit,  a no tardà, doni senyals de vida, encara que ja tingui tots els cabells blancs i artrosi generalitzada i més amb  la memòria de capa caiguda i la força al ......també i anant a dies alterns a visitar especilistes per trobar remei per les diferents patologies que vam arribant sense avisar ;  després algun capvespre poguem asseure'ns a la vora del foc i junts comentar sense gens ni mica de rencor, amb tot el carinyo del món tots els secrets escrits en aquest diari i amb un somriure als llavis, podrem parlar sobre  qui tocava la guitarra i altres instruments musicals  al Collell, just acabat el Concili Vaticà II. He de dir que escoltar algun disc dels Beatles, Leonard Cohen, els Rolling Stones,  també de Bob Dylan i  Joan Baez , en Raimon, en Joan Manuel Serrat, en Lluís Llach i en Quico Pi de la Serra i l'inoblidable Ovidi Montllor i la tendra i tendrissima  Maria del Mar Bonet i d'altres que no en venen a la memoria,  per alguna petita sala del col.legi donava una sensació de benestar i un ambient refrescant, en mig de tanta disciplina.  Recordo a ratos perduts comentar la pel.licula Maria Rosa.


Encara una qüestió més, sí, es que un dia veu la llum, no serà res més que la seva opinió sobre els fets ocorreguts en aquell període llarguíssim de temps, potser caldrien molts més diaris per fer una valoració de conjunt. El temps dirà. Deixo aquest escrit com dins d'una ampolla i tirada a la mar. Que tinguem sort, després de quasi 5O anys.
Ara un regal pel qui li pugui interessar, te el seu encant.


Publico el present escrit dins la Setmana dels Barbuts de 2014. Anyoran les persones , l'entorn i el temps.
Amb profunda tristesa, he de dir-los-hi que he perdut tota esperança d'algún dia poguer llegir aquest diari, que tants anys havia guardat i protegit a casa dels meus pares a la baixa Segarra.  Degut a la quantitat de quaderns escrits amb lletra petita per l'interessat, al menys jo hagués disfrutat del seu contingut, en tot cas molt saborós , d'uns anys que tot afectava a tots i que l'home havia apuntat qualitats i defectes de professors i d'alumnes i que qui més qui menys tothom feia de les seves, en aquell racó de món.  Ja no sabrem mai res, l'autor i propietari del diari em va comunicar fa un mes, per telèfon , que el va cremar, sense cap explicació, no m'ho podia creure !!,  així de fresc, no em va dir perquè , - potser que el contingut pogués complicar la vida amb la seva esposa o per protegir a certs personatges, que amb el pas dels anys ja no calia, o per què els descentdents no tafanegessin abans d'hora , en una paraula, no se perquè aquelles pàgines escrites en la més tendra infància i adolescència poguessin ser algo més que inofenssives. 
Penso que abans de cremar-lo, al menys jo, l'havia d'haver pogut llegit; no em mereixo aquest final . 
Ara si que em queda un mal gust de boca.
Dia  22 d'abril de 2017                 


Pep

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada