divendres, 13 de març de 2015

LLORENS DE ROCAFORT O DE VALLBONA, ON LA CANALLA SON FELIÇOS I LES POSTES DE SOL, SON UNIQUES.

Estimats amics, m'agrada molt fer fotos, però tot s'ha de dir n'he après del meu fill Lluís, ell sí que en sap i molt. Gràcies a la fotografia recordem moments íntims, moments de la nostra juventud, de la parròquia de quan vam fer la primera comunió o confirmació, o del festeig, o de com era la vida al nostre estimat poble de Llorens els anys seixanta, que ens banyavem a les basses del fondo de Llorens com la de cal Timoneda que en tenien tres i molt grans, la de cal Rafelet o la de cal Martí, era el no va mas, ens sentiem afortunats i quasi únics, erem més transgresors que a Vallbona i n'estavem contents,en una foto que tinc del bany d'estiu al fondo, surt la Teresina de Cal Saltó, la Montserrat de cal Bergadà, la Dolors de cal Gené, la Dolors Capdevila, la meva germana, la Pura Amenós germana del Claudio i de nois sembla que pugui veure el Ramón  Moix, el Claudio Amenós i un petit Juan Ramón de cal Martí.


Amb poca cosa erem quasi feliços. Els estius a Llorens eren d'allò més divertit. Practicament ningú sortia del poble per anar a estiuejar a un altre poble o balneari, si se sortia era per anar al metge a Lleida o a Tàrrega o s'anava un parell o tres de dies a casa d'algun parent i cap a casa.
En aquell temps costava molt tenir fotografies, ni havien però contades, cada familia en tenia unes poques, potser del casament, o alguna del viatge de nuvis, o d'una processó del Corpus, o d'un germà que treballava de jardiner al Palais de Versailles, o  la típica de l'escola feta davant d'un mapa d' España o d'un grup de exercicis de cristiandad o de colores, com se deia aquell temps, en fi les fotos no abundaven. A casa recordo que la padrina tenia una capsa, que allí s'hi guardaven les fotos i també les cartes dels germans o demès cosins que vivien lluny i quan feia algun dia de destorb, a la vora del foc,  tots plegats miravem i remiravem fotos i clar anaven acompanyades de comentàris, en resum era la pròpia història familiar en estar pur;  jo per exemple no tinc cap foto estudiant medicina, quines coses Déu meu, temps era temps. He parlat amb d'altres companys i em diuen el mateix. L'era digital ho ha capgirat  tot i ara amb el mòbil tot està a la nostre abast ; fins i tot ens costa disposar de molta memòria per guardar-les. El resultat es que els avis mai les veuen, estan dins l'ordinador i ..... ? no tenim temps, .....padrí ja les veurem quan plogui o un dia de festa..
Fa pocs dies buscan, buscan vaig trobar unes fotos fetes pel Lluís Capdevila, el meu fill i eren d'una festa Major de Llorens de fa unes 8 0 9 anys no se la data, però entre elles n'he trobat una que es molt bonica i diu molt a favor de les dos nenes que amb el temps han arribat a ser unes dones.


No se, de quin estiu es tracta, pero potser que algú prim mirat de Llorens i amb bona memòria ens pugui dir de quin any es tracta , el cartell de la festa major del darrera,  pot ajudar molt.
Aquestes dos noies, són ni més ni menys l'Alba Leon de Cal Timoneda i la  Sandra  Lozano de cala Milia. Sí , s'han fet grans, i educades, i simpàtiques i empàtiques, i cordials, i alegres, amb seny, que respecten a tothom, sobretot a la gent gran i saluden quan van pel carrer. S'estan fent bones ciutadanes.
 Estimaven molt al Sisquet Capdevila i Pons ( e.p.d.) el nostre pare i ell també les estimave i acceptava la seva companyia al carrer de casa quan l'anaven a visitar i interesar-se  de com anava, posaven una nota fresca a la seva vida. Mil gràcies Sandra i Alba. S'han fet grans i sapiguen que la millor qualitat que poden tenir es la bondad, siguent bones persones es poden presentar a qualsevol lloc. Algún dia arrivaran a tenir molts estudis i junt amb la seva bondad, tindran les portes obertes del món del treball. Per molts anys a les dos i que puguem disfrutar moltes festes majors amb vosaltres. A  Llorens som molt afortunats de tenir-vos.
Si apareixen en el futur alguna nova foto de joves del poble, ja les publicaré, paciència i prou.

Una abraçada ,

Pep

dijous, 5 de març de 2015

L' ELI, LA NOSTRA NEBODA

M´abelleix moltissim publicar en aquest blog, l ´escrit que li vaig escriure als meus cunyats sobre l´Eli, per a ser publicat a la revista digital " Lo sac digital ", que dirigeix la Fundació AREMI de Lleida capital.
La Fundació Privada Aremi és una entitat sense finalitat lucrativa, que es va constituir el 10 de gener de 1995, i està inscrita en el registre de Fundacions Privades de la Generalitat de Catalunya amb el número 871. La direcció la porten els propis pares dels nois i noies que estan sota el paraigues educatiu, de rehabilitació,  creatiu i de treball i de residència, i molts més serveis que ofereix  Aremi als alumnes, pares i a tota la societat de les terres de Ponent.

Eli, fa anys que estic admirat, al veure que tothom t'estima, començant èls companys de Aremi i seguint pels pares, tiets, cosins, parents,veins,catequistes , amics i coneguts com vam poguer veure a la teva gran festa. Perquè serà ?




Donç no es que sàpiga la resposta, perquè aquesta només la saps tu !, però intueixo i al cap de 35 anys n'estic segur, es perquè tot el que nosaltres hem perdut o deixat de costat, per la vida atrafegada i estressada, tu mantens intacte la teva capacitat comunicativa, que es única, el teu somriure es autèntic, tens present a totes hores les persones que estimes que som tots nosaltres, i els aniversaris i sants de tots, recordes fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens enrecordem, saps de les nostres debilitats, defectes i el que ens agrada i ens fa feliços, tens presents als avis de Bellpuig i els de Llorens tots al cel. Estimes tots els regals que et fan i els gaudeixes i els comparteixes amb la gent que tens al costat, estas orgullosa  dels teus , t' alegres com el Petit princep de quan saps que una persona estimada vindrà el diumenge a la tarda, tu ja disfrutes el dia  abans, quan estas amb un amic o parent estas cent per cent amb ell, avui dia se'n diu empatia; tu ets molt empàtica, Una des les millors qualitats que tens es que vius el dia a dia amb tot lo que comporta, fins i tot taxant el dia que acaba de passar al calendari que cada any et regala el teu cosinet. Saps manejar la teva música preferida i ets feliç quan obres la tablet i veus un correu de cap de setmana del tiet, tens una gran alegria; o be també tens una sorpresa quan fullejant el diari surt una persona coneguda per tu.
 Estas alerta de tota la familia i ens coneixes fins i tot quan ens adormim al sofa, i deixes anar un petit somriure, volguent dir aquest va cansat.
Molt entranyable quan al diumenge a la missa conventual de  Montserrat diuen doneu-vos la pau, tu surts sense perdre gens de temps i ho comuniques als que estan al teu voltant, cosa que sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot.
A l'Eli l'estimem molt, de la manera que es,i aqui hi va tot, el seu somriure es tansparent ,et queda gravat al cor i a la ment. 
Ella es un més de la nostra familia.
Be, podria dir més qualitats i virtuts de la nostra neboda,però potser que l'espai que te reservat, obligi a ser prudent. Deixem-ho aqui.
L'Eli té paràlisi cerebral.





Una abraçada

El tiet.