dimarts, 24 de gener del 2017

SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d'Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t'havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l'amor del Crist.



Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m'ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t'arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d'entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d'homilies de l' Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d'aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d'escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m'enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l'escoltàvem i l'estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d' Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d'alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D'esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l'Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l'església.

A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s'interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d'anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l' ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d'aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l'Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l' Albi, l'Espluga Calva. etc...


Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.

Després de saludar a l'Anna Bover, vaig entrar dins l'església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l'església molt aprop de l'altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l'han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d'entrada, el Salm responsorial, el cant de l'Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l'antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès........
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d'altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l'estimat mossèn Josep Colomer ara rector d'aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d'estada a Cornellà junt amb l'Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l'Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de'n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.


De cop, l'entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l'Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s'ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l'evangeli pel diaca


 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.


Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i ... continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l'interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d'haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu... de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.


 Els poso una fotografia de com estava de plena d'església en el dia de la seva festa "Sanctae Agnitis de Solius ".



 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d'entrada a l'església es troba la Mare de Déu amb l'infant Jesús als braços i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 


A la sortida ens donaren de part de l'Ajuntament  " Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro " un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.


Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d'anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l'església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s'han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l'hospitalitat i l'acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l'abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l'any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d'un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d'història de Montserrat va ser el " jove " pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d'anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l'ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro.


Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l'esperit del Cister durant molts anys.
L'endemà la premsa es feia ressò de la gran festa


Molt agraït

Pep

dijous, 19 de gener del 2017

L'AGRICULTURA DIGNA DE TOT APRECI

No va ser fins l'any 2005, que no vaig conèixer el llibre del Reverent Baldiri Rexach, Prevere y Rector de la iglesia parroquial de Sant Martí de Ollés, bisbat de Girona. I va ser de la següent manera, jo anava cada dia a visitar un malalt a la muntanya, lluny del poble i sempre m'asseia a la vora del foc, per veure si el tractament li feia efecte al malalt. La companyia de la seva esposa , i tiets solters m'acompanyaven en la conversa, sempre interessant de gent que gairebé no havien sortit mai del mas, màxim  per anar a missa els diumenges, per anar un dia a la setmana a mercat o per anar al metge a la capital i para de comptar. La conversa de vegades anava pels temes de les guerres carlistes, de la última guerra, dels màquis i de l'arribada de la maquinària agrícula, co la màquina de batre . La esposa de l'amo, continuava dient-me : Sr. Josep, si no fos vostè que ve a veurens, aqui passaria setmanes que no veuriam a ningú; abans passaven els pobres que venien d'Olot, el pare sempre els posava un plat de sopa calenta a taula, després passaven les ordres mendicants de frares amb una mula a buscar oli i patates i llegums, també passaven tots els gremis, matalassers, afiladors de ganibets, del gremi de la valca per arrenjar les cadires de casa que eren moltes, el Sr. Menescal per curar el bestiar malalt, el mossèn a portar la comunió a l'avi tots els primers divendres de mes, ell sempre es quedava a dinar, també rebiam tots els dimecres la visita de la parella de la guardia civil, que el pare els feia quedar a sopar i dormir a casa, en fi també passaven un munt de gent com passavolants de tota mena i gent que senzillament anaven d'una punta a l'altra del païs, sense sabé ven be on anar, d'altres que havien acabat el segar i anaven cap una altra comarca a veure si es llogaven per tallar bosc, o per fer carbó, cosa molt valorada fins els anys setanta, molt propi de la Garrotxa. A l'eixida de casa sempre estava plena de veïns que venien a veure el pare, xerrar dequalsevol tema i a fer un trago de vi, dons  sempre hi havia un porró a dispocisió dels veïns, que per altra banda s'ajudaven amb les feines del camp com Déu mana, com s'havia fet tota la vida.Al ser un mas de pas mai hi faltaven transeünts.
Aquesta bona familia tenien una important biblioteca, o sigui que tots aquells llibres antics, casi tots de pergamí deien molt de la cultura de la familia; tot s'ha de dir com a tot arreu en aquells anys per les cases hi havien més llibres de religió que matemàtiques o de física o de medicina. Un bon dia que vaig haver de quedar-me fins a altes hores de la nit, perquè el malalt s'ofegava i calia esperar per veure la millora;  vaig escollir un llibre a l'atzar i vet aqui aquest tresor, que mai ningú me'n havia parlat, ep ! segur que els que han fet literatura catalana, tots el tenen present, perquè l'any 1923 se li va retre un gran homenatge.



Llibre escrit l'any 1748 pel mossèn pedagog d'un petitissim poble de Girona, en el qual va fer oposicions per accedir-hi com a rector, temps era temps i les coses no eren fàcils, va participar a les opsicions durant cinc anys de 1726 a 1730, fins que obtingué la parròquia d' Ollers .


Rectoria amb placa de Mossèn Baldiri Rexach i a continuació l'església parroquial.

El llibre tracta de :

Capítol 1r de la educació dels Minyons, en lo qual se tracta de la educació respecte dels mateixos Minyons. Respecte del Pares Naturals. Respecte dels Pares de República. Respecte dels Mestres (interessantissim) De la utilitat de la Noblesa d'ensenyar. Medis per descansar als Mestres de Minyons ab utilitat dels Deixebles. Del llegir. Del escriure. Per fer bona tinta per escriure (interessantissim e tema, tinc alguna recepta, un altre dia la posaré). Dels costums dels Minyons. De la Missa. Significació de les ceremonias de la Missa solemne. Instrucció per ajudar la Missa. Del Rosari. De la Confessió y Comunió. En que se posan algunas sentencias políticas y morals. Insinuació de la vida y maximas dels antichs Filosophs. De la elecció de estat que deuen pendrer los Minyons. Dels Fillls nobles de sanch. De la gloria y grandeza verdadera que deuen aspirar los Minyons. En lo qual se tracta de las Riquesas y Pobresas. Dels edificis. Dels mobles, vestits y equipatge. De la magnificencia y opulencia en la taula. De las dignitats y honors. De las Victorias. De la Noblesa de llinatge. Dels talents de esperit. De la reputació. En que consisteix la gloria solida y la verdadera grandeza. Del apreci y honor que los Minyons estudiants, deuen fer dels pagesos y de sos fills. De la soledat, conversas, visitas, divertiments, jochs dels Minyons. De la Sciencia de las llenguas. De la cultura catalana.De la llengua llatina. De la llengua espanyola. De la llengua francesa. De la llengua italiana.



Es un petit poblet que pertany al municipi de Vilademuls, Pla de l'Estany. La població està disseminada i el nucli només és un grup de cases, produeix, gra, oli, vi i llegums. Boscos. La Festa Major es l' onze de novembre, Sant Martí.



Església i rectoria on va viure mossèn Baldiri Rexach.

D'aquest llibre i del seu autor en parlo llargament en el meu post: Com s'educava a la baixa Segarra, ara l' Urgell, els anys seixanta, així ho recordo jo.
Tot el llibre es un tresor, del principi a la fi, penso que no es deixa res al sac. Home o millor dit prevere avançat al seu temps i molt culte, diria que un home savi, així ha quedat escrit.

En aquest post, vull deixar constància de lo molt que respectava, valorava, estimava i defensava el món de la pagesia, tant important per tots nosaltres :







Després anys més tard, o sigui l'any 2009, vaig comprar el llibre de Modest Prats. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Edició a cura de Francesc Feliu. C.C.G Edicions, Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Pròleg de Josep M.Nadal.


La Catalogne, pr le P.Placide, ingénieur géographique. Paris 1792.

Jo he llegit  el llibre Instruccions per  la ensenyansa del Minyons i Déu ni do, del que afina aquest bon rector, podríem dir que no deixa res per tocar. En el seu temps un bon manual. Fa poc en el llibre anteriorment exposat de Modest Prats, parla d'una segona part d'aquest llibre que restava manuscrita  sense que mai ningú n'hagués parlat. Consta de 450 pàgines sense numerar, d'una lletra clara i atapeïda , amb múltiples correccions. Està a la Biblioteca del Seminari de Girona, parla de: Mathemàtica, Geometria, Aritmetica, Cant y música, Astronomia, Lógica, Phisica, Geografia.
Be, espero que tots disfruteu, més si sou pagesos, ja em direu.
Si us costa llegir podeu descarregar-vos les pàgines escanejades i llavors podreu ampliar la lletra i llegir-ho còmodament.
Un altre dia tocarem un altre tema del mateix llibre.

Pep

Bibliografia : Enrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Modest Prats. 2009. CCG Edicions.
Instruccions per a l' ensenyança dels minyons. Reverend Baldiri Rexach.
Una història de la Diocesi de Girona. Mossèn Josep Maria Marquès. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

dimecres, 11 de gener del 2017

CRISTIÀ A POSTERIORI. " POC ES MOLT "

Lluc , escriu els Fets de Jesús, i després els Fets dels Apòstols. La nostra conversa eren retalls per a escriure els Fets dels cristians del s. XXI, des de les nostres contrades, en una diversitat tan enorme que passa pel P. Estanislau ermità de Montserrat, Santuari de Lourdes, el Pla de l'Estany ...Tot això va sorgir d'un e.mail d'agraïment per part del pare F. Riera, d'una estona de companyia mentre sopava un saborós entrepà, després de la xerrada sobre l'Envangeli de Lluc a l'auditori de la parròquia de Sta. Maria dels Turers .
Dons , agafant la paraula al pare F. Riera s.j, dono pas a una vida, d'un cristià modèlic, es tracta d'un capellà de poble, amb una entrega total a la comunitat, on servia amb tota la devoció que el seu ministeri l'impregnava. Ell que ho havia deixat tot per amor al Crist, es va llençat de ple en el patiment dels homes, en la seva manera de ser, vaja va anar  a corre-cuita a  fer-se un més de les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sta. Esteve de Llémena i la Barroca, els problemes de la gent, eren els seus, tant com les alegries.Tenia ben entès que a Vós només si pot arribar per mitja dels germans, sense cap viarany.



Es tracta de : Mossèn Eugeni Serra i Sala, nascut a Vilafreser el 10 de juny de 1933. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere el 6 de juliol de 1958. Va exercir el ministeri primer com a vicari d'Hostalric. Del 1960 al 1961, Vicari de la parròquia de Sant Josep de Girona. Del 1961 al 1964, Regent de Sant Miquel de Cladells i Encarregat de Sant Pere Cercada. Del 1964 al 1971, 



Regent de Maià de Montcal i Ecònom de Segueró. Del 1971 al 1984 (13 anys), primer Regent i després Ecònom de Sant Martí de Llémena, Regent de Sant Esteve de Llémena i Ecònom de Granollers de Rocacorba, 
Porxo-comunidor de L'església de Granollers de Rocacorba.

Sant Aniol de Finestres i la Barroca. Del 1981 al 1984 fou nomenat arxipreste de l'Arxiprestat del Llémena. 



Porxo a la sortida de l'església de Sant Martí de Llémena.

 Des del 1984, Rector de Sant Climent Sescebes, Espolla, Mollet d'Empordà i Masarac. Del 1990 al 1994, arxipreste a l'Arxiprestat del Cap de Creus. Va morir a Girona el 17 de desembre de 2006 als 73 anys.




Això, ho trec ara , arrel d'haver sapigut la gran historia d' aquest capella de poble, que al cap de onze anys de ser mort, s'ha trobat en un armari els tiquets de pagament mensual al " Regien Especial Agrario " Tesoreria General de la Seguridad Social, matrius que els hauria de tenir cada interessat i no els tenen . Com que no us puc posar cap matriu dels pagaments mensuals d'aquesta bona gent,  xafaria de ple, aquesta bonica història. 
 Perquè us feu una idea del resguard-matriu que es quedava el pagès us poso un exemple : un rebut de casa, clar la data no es la que toca, així sabreu de que es tracta:




Mossèn Eugeni pagava de la seva butxaca, el tiquets de cotització mensual, parlem de l'any 1974 (dos-centes pessetes), d'unes   família pobres del municipi de Sant Aniol de Finestres , cada més, durant molts anys, tants que ..... ......i que ells/elles mai ho van saber, i que a l'edat corresponen van cobrar i encara cobren la pensió, sense preguntar-se res, sense fer-se cap plantejament ni raonament, com si fos la obligació de la S.Social pagar-los, mai van pagar però cobren; quina sort oi?. 
Quin mèrit te mossèn Eugeni Serra ...., que va estar més de 15  anys, del 1971-1986)  a Sant Esteve de Llémena i les altres dos parròquies, i que mai ho va dir a ningú i que segurament un cop a Sant Climent de Sescebes va haver de  continuar pagant en el més estricte anonimat, perquè sinó actualment no estarien cobrant la pensió.
Ara al cap de molts anys s'ha descobert i que em deixa trastocat, perquè això si que es cristianisme pur " el que faci la teva ma dreta que no ho sàpiga l'esquerra " o sigui que els interessats mai han sapigut res del gran favor que els va fer aquest mossèn, que per mi representa l'esperit de Jesús i em porta a les Benaurances. Aquest mossèn si que tenia entès l'evangeli del Senyor. Tot s'ha de dir en aquells anys 1975 ell, cobrava 3000.- pessetes cada mes.



 No se on vaig llegir, que un només es pot considerar cristià " a posteriori ".  Si ajudes algú i ho expliques als 4 vents, això no te cap mèrit, també ho fan els pagans. Segur que aquest mossèn de pagès que cobrava " quatre duros al mes ", ep ! és un dir, però no massa més, i que era pobre, o pobrissim, el poc que tenia ho va invertir i molt ben invertit. Com m'hagés agradat conèixer aquest mossèn, aquest home de Déu. Clar, els beneficiats mai li han pogut donar les gràcies, perquè no saben res de res;  que gran...... jo no se si hagués pogut seguir pagant aquesta quota mensual, a lo llarg de gairebé tota la seva vida.
Ho publico perquè es una història que desborda amor al proïsme per tots costats.


Tothom,  que ho explico queda meravellat. El mossèn mai ho va dir a ningú i se'n va anar a la casa del Pare sense fer-ho public. Vostès mateixos, sense paraules. Veieu com hi han homes d'església exemplars ? per sort ni han molts i n'he conegut encara més  !!!, la llista seria llarga. Sí , que en l'història , hi han hagut capellans poc evangèlics, però en conec més d'exemplars i que segueixen el Crist a ulls clucs.
 Estic convençut que els justos aguanten aquest món.


Els regidors de l'Ajuntament de Sant Aniol que vam dinar junts el dia de Santa Llúcia, em van dir que només d'arribar de mossèn el varen nomenar secretari de la càmera agrària de Sant Aniol de Finestres.
Expliquen, els que ara tenen seixanta anys , entre ells  l'alcalde de Sant Aniol Sr. Francesc Oliveras i Torrent, que es recorden que mossèn Eugeni Serra, va arribar conduint un cotxe Dos cavalls, turisme Citroën (sobre descapotable), destartalat. Aquests mateixos homes que llavors tenien 17 anys i anaven a classe d'extensió Agrària, van decidir i organitzar una colecta per tal de comprar un Diane 6 pel mossèn, ho van haver de fer en dos vegades perquè, a la primera no van reunir la quantitat necessària, el cotxe costava 80.000,- Ptes. assegurança inclosa. A la segona ho van aconseguir, tot una gran alegria per part del jovent de l'època. Ells i totes les famílies estaven orgullosos que el seu mossèn anés una mica vestit. Aquest cotxe va donar grans serveis a la gent de la Vall del Llémena, no solament al jovent.
El diumenge portava a la mainada al cine de la Caseta de Les Planes d'Hostoles. Els poso aquesta propaganda del cinema perquè la trobo única per ser un cinema de poble. Tot un luxe.



La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. Només poso l'anunci de la pel.licula, perquè poca gent ha tingut a les mans una propaganda del cine de La Caseta .




Així ,van estrenar el cotxe,  amb la pel.licula BEN-HUR, que el mossèn amb tota la paciència del món  anava fent viatges cap a Les Planes, fins a 10 o més, vaja  els que van convindre.  Tothom estava content.
En quant a futbol, jugaven tots els poblets de la Vall, contra el Sant Gregori. Com anècdota dir que el mossèn de sant Martí de Llèmena, mossèn Dídac Faig i Vinyes, si jugava al futbol amb la sotana lligada a la cintura.
Puc dir que als meus 67 anys , he conegut capellans exemplars, modèlics, cent per cent evangèlics, persones que ja són santes, encara que l'església no els farà mai sants. Ep!!! també he conegut persones seglars amb una bondat que els feia dignes, d'admirar-los i d'imitar-los en fi , persones de tota mena, però el quid de la qüestió era que tots ells no donaven el que els sobrava, sinó lo que necessitaven per viure, des de les seves sabates, donades al carrer mateix, la seva roba, el seu llit i matalàs, el seu armari, la seva taula i quedar-se amb l'habitació buida i haver de dormir al terra, per amor a Aquell que tant estima als més pobres i germans: quan a un d'aquests petits ho féreu, a mi m'ho féreu. Veient aquest relat si poden dir ben alt que " La bondat aguanta aquest món "
. Gent que han portat les Benaurances al límit entre ells l'escolapi pare Josep Maria Segura, que va fundar la Olivera a Vallbona de lesMonges i que serà un més de la llista dels fets dels cristians del segle XXI. La llista serà llarguíssima.

Pep

divendres, 6 de gener del 2017

LECTURA DEL POEMA DE NADAL A L'ESGLESIA DE SANT CEBRIA DE PUJARNOL

El dia u de gener de dos mil disset, comprès entre el dia del Home dels Nassos i la Setmana dels Barbuts, un grup de persones, la majoria veïns o molt propers a l'esglesia de Sant Cebrià de Pujarnol, fa molts anys que es troben en aquest entorn tant històric i alhora tranquil i solitari, dins l'església de Sant Cebrià per donar lloc a la lectura del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. 


Lugduni, Sumptibus, Anissoniorum & Joannis Posuel, MDCLXXXV.

La cita es l'u de gener de 2017 a 2/4 de 7 de la tarda. 
La trobada te pinta de bon fat.
Arribava a Pujarnol just al caure la tarda, just al fer-se fosc. Al darrera la Torra que dona nom a Pujarnol, vaig trobar tres homes que encenien un foc de camp, perquè les temperatures pintaven baixes i calia que la gent que ens aplegàvem allí en  algun moment poguéssim escalfar-nos, cosa que d'entrada els vaig agraïr moltissim. Era la primera assistència per part meva i no sabia que a posteriori hi havia un berenar-sopar o piscolabis.
La guia fins a l'entrada de l'església era il·luminada per petites llanternes o làmpades o llums d'oli, per tal de conservar l'encant de la nit i tot el misteri de la preparació de la lectura del Poema de Nadal. A l'entrar em vaig presentar i eren unes 5 persones, amb el nen Jesús al bell mig de l'església, sonava música medieval , tocada per un jove, que tenia molta pinta d'home cultivat,amb un bell somriure, acollidor, empàtic, amb una mirada guaridora i que tocava un instrument que mai l'havia vist, després de preguntar-ho a l'expert, em va dir que se'n diu una viola de roda o també un organistrum. 
(La viola de roda o samfoina és un instrument de corda fregada, la caixa del qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta que es mou mitjançant una maneta que s'acciona amb la mà dreta. Disposa de dues, tres o quatre cordes melòdiques que es recolzen en un pont central. També consta d'altres dos tipus de cordes: els bordons (cordes més gruixudes encarregades de les notes pedals greus) i les trompetes (conjunt de cordes que descansen sobre un pont que està solt, i que al girar fort la roda, produeix un brunzit que s'aprofita per marcar ritmes). Tots tres grups de cordes són fregats alhora per la roda i la llargària de les cordes melòdiques és modificada per l'acció d'un teclat.)


No es aquest, però el poso perquè tothom es façi una idea del que és una viola de roda.

 En certs moments o depenend de les cançons, utilitzava la guitarra, donava bo veure que sabia molta música. 
Em va dir que al pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela, hi figura aquest  instrument, però tocat entre dos músics.


A poc ens vam presentar i alhora em van donar el poema de Nadal, marcat amb blau els trossos del Poema que em tocava llegir; cap problema.

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l’arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,

A poc a poc van anar arribant i omplint l'església, gent de tota la comarca, fins i tot un matrimoni de Corts i de Banyoles, de Cornellà del Terri,  i segurament hi havia gent dels masos del voltant com de la Torra, la Rectoria, Can Vila, El Puig, Can Camós, Can Comes, Can Sutirà, Can Sopes, Can Gelada, Cal Rajoler, Jaldeus, El Molí, El Calç, Can Closes, Can Magrol, Cal Monjo, La Mata, Can Burniol, Can Vinyes, etc,  
Pujarnol pertany al municipi de Porqueres, situat a 200 metres d'atitud, al peu de la Serra  de Rocacorba.Te per sufragània  l'església de la Calç. Ermita de Sant Patllari.
Per fi va arribar el meu amic el Dr. Jordi Turró i Goula que es el responsable de la meva presència aquell vespre, anava acompanyat de la seva parella la Mariona, germana de la Pilar, elles sí tenen el mas molt aprop de l'església de Pujarnol; el Dr. Turró anava acompanyat de dos senyors d'uns 90 anys. 
 Tot s'ha de dir els que convidaven a la lectura del Poema de Nadal i al Concert de belles i antigues nadales  eren els veïns de Pujarnol, per tal embolcallar el poema amb la participació dels assistents.



Els bancs de l'església estaven posats de tal manera que feien rotllana, i en aquests ens hi asseiem els lectors del poema i als altres la resta del públic.
Tot s'ha de dir, mai havia llegit integre el Poema de Nadal, em fa vergonya dir-ho, però es així. Em trobava com un nen petit, amb moltes ganes d' iniciar la lectura del Poema.
El responsable de conduir la trobada, si sabia el que convenia. Abans de començar ens va tocar tres peces entre elles un mantra molt famós del Tibet.
Cal dir que la gent de la petita parròquia tenien enceses tres estufes de gas  butà que escalfaven perfectament la petitona església i estàvem tant a gust que vam haver de treurens roba.


Després de la gran introducció que va fer l'Alfons , va donar lloc a la lectura del Poema, començant ell mateix , no abans dir que el guió i ambientació musical amb l'instrument dit Viola de roda va donar tot el caliu que calia una vetllada com aquesta.  
CANT I
Aire d'aquesta nit !
Quina sentida de rosa
hi ha en l'aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d'aquesta nit !
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l'aire d'aquesta nit !
Una estrella ! ...
Perquè l'escletxa que el cor veu,
i l'absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella ! .....



Cada dos pàgines cantàvem nadales com : Santa Nit, El noi de la mare, La Mare de Déu quan era xiqueta, El desembre congelat, El vint-i-cinc de desembre, A Betlem me'n vull anar, Santa nit. El desembre congelat, El petit Vailet, Joia en el món, Les dotze van tocant, El dimoni escuat, Adeste Fidelis, etc.
Entre lectura i lectura, entre villancet i villancet, la cara dels presents es veia més desperta, alegra, joiosa, fins i tot cantar era un plaer, es notava mirant la cara de la gent i dels companys de lectura  del Poema de Nadal.
Al finalitzar l'acte, el músic-cantor-director i ànima de la trobada,  Alfons Encinas, em va deixar fotografiar 4 pàgines del seu llibre, per cert una meravella.



A la fi vam col.locat tots els bancs de l'església i tot seguit vam anar al bastarral de la casa , on els amos ens tenien preparat un exel.lent pa de pessic amb alguna altra tarta i alguna copa de moscatell. El foc anava molt alegre. Els que s'escalfaven tots contentissims, de la gran idea d'haver encès un foc. A fora feia un fred que pelava, però sense la pesada boira, que a Lleida ni ha hagut durant un mes i ara continua amb importants glaçades.
Tot seguit vaig rebre una trucada de la meva dona, dient-me que els nens havien arribat d'Andorra i que necessitaven el meu cotxe. Em vaig acomiadar directament de la gent, tot desitjant-los un bon  any 2017. Vaig ser l'encarregat de portar el tio de la Mariona a Banyoles, ja era massa tard. Durant el camí de baixada de Pujarnol, l'home em va explicar que la casa de la Mariona i la Pilar sempre ha sigut casa seva, que l'estimen moltissim.


C.C. RICARD

 El cami va ser lent primer pels molts giravols de baixada i segon per la recomanació del Dr. Turró sobre el glas existent ja a aquelles hores, eren les 21,30 . L'anar a poc a poc va donar lloc a que l'avi de 92 anys m'expliques fil per randa la seva intensa història, fins hi tot havia conegut en Francisco Vayreda del mas El Noguer de Segueró, vaig quedar parat perquè també l'havia conegut en una urgència mèdica fa molts anys, com 16, mai havia conegut un mas com aquell, impressionant per dins i per fora, fins i tot tenen l'habitació del bisbe, com esqueia a aquests grans casalots com el Subirà de Santa Creu aprop de Sant Hilari de Sacalm; també en masos més humils també he trobat l'habitació del bisbe, clar en les visites pastorals, havien de fer nit a cada poble, i era normal que algú l'hostatgés a casa seva.
Be, arribats a la plaça de les Rodes,el vaig deixar tot content per haver participat un any més en la lectura del Poema de nadal de JM de SAGARRA i el Concert de  Nadal.
Vaig tornar de Pujarnol tot reixit, va ser una bona opció en aquesta tarda del primer d'any 2017. Gràcies a tots i en especial al meu col.lega Dr. Jordi Turró.

Pep