dimecres, 21 de juny del 2017

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n'esteu assabentats, de l'existència d'aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d'Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d'olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d'estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l'Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d'aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda "la continuación e intensificación de la investigación y control del brote" de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. "Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos", afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación "de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas" por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, "la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos".
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d'enguany ja anunciava " Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar " El évola de los Olivos".

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com 

13:40 (fa 14 minuts)
per a usuari
http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande


Temor en Baleares por los efectos de la bacteria 'Xylella fastidiosa', que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como "ébola de los olivos". En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.

Pep

dilluns, 19 de juny del 2017

LA CONTRACULTURA A BARCELONA, ALS PRINCIPIS DELS SETANTA

Escriure i recordar aquells anys , hi ha el perill de no fer-ho del tot be, o si més no d'haver oblidat o canviat el relat en un tant per cent no despreciable, però no ha sigut fins ara que m'ha vingut a la memòria que en aquells anys uns quants companys meus van ser persones molt afortunades, que sense sortir d'Espanya, ni de Barcelona, vull dir sense passar per les Universitats Californianes, o sigui Berkeley, com va fer en Lluis Racionero, el jesuïta S. Guasch, o el viatge de mossèn Dalmau per California, vam viure d'aprop tot aquest món que precisament a Barcelona no havia ni començat, i els que arribaven, s'els miraven "agilipollados " com explica en Racionero. Tampoc vaig viure d'aprop el moviment hippie, mai vaig anar a Ibiza ni a l'India,de retruc vaig estar i viure molt aprop délls a Barcelona. UN personatge importantissim d' aquesta època va ser en Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. Feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure, segurament que em va veure molt pardillo i que no sabia el que calia saber d'espiritualitat oriental en aquels anys principis dels setanta, quan molta gent estava viatjant vers l´India i el Japó, o de tornada.
Sí, que vaig viure que per la part baixa de Barcelona algo diferent es començava a moure´s, a la Rambla i a la plaça reial i al barri de la Ribera al costat mateix de la basilica de Santa Maria del Mar (El Zeleste), en el qual es veien personatges de tota mena.
També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a España, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres: El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit,Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 


Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste.

En S. Guasch,  havia arribat de fer un master en economia a Berkeley i va venir impregnat del moviment contracultural, havent conegut en persona a Norman O.Brown, Alant Wats, Marcuse, .........
No vull oblidar-me de Jack Kerouac i la seva novela publicada l'any 1957, On the road ( La vida es no parar-se, no aturar-se, no dormir-se, gaudir, viure, sentir, anar, estar present com Sal i Dean - els protagoniestes de Kerouac  En el Camí. Després  Els pòtols místics també de Jack Kerouac Ed. Proa; a la meva vellesa l'he tornat a llegir i ja no m´ha interessat, quines coses oi ? Encara un altre Hablan las Women's LIB, movimiento de la liberacion de la mujer, de Naomi Weisstein, Anna Koedt, Laurel Limpus y otros.


Vista de la Santa Cova de Manresa.

Al pare Guasch li debem molt, home volgudament pobre,  (encara que els seus amplissims estudis acadèmics no el deixessin ser  " pobre " ), senzill, de bon tracte,  brillant, molt inteligent, savi, amb visió de futur, pròxim, intuitiu al màxim , empàtic, afable, simpàtic, acollidor, sempre aplicava  ( Ad majorem Dei Glòria ) consolador dels essers angoixats, inquiets, neguitosos, amargats, dubitatius, o tocats per les desgracies de la vida, ell només de pujar al metro a Barcelona veia rapidissim a la persona que duia els ulls fixats a l'infinit, inquieta o que anava cega per la vida, rapidament es posava al seu costat i no el deixava fins a parlar llargament amb ell i descobrir quin era el seu potencial humà; i aqui radicava tota la seva força, descobrir el més important d'aquell home/dona a la deriva, perquè algo de bo havia de quedar en el seu interior ? .  Fins i tot anys més tard se'n va adonar el gran periodista Josep Maria Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona , pàgina  377; Instituto de Potencial Humano: Bajo este curioso nombre, tan a la norteamericana, el P.Salvador Guasch ha fundado en el Paseo de Santa Eulalia, 23, una institucion para el desarrollo de la persona y de la comunidad con los siguientes objetivos:  a nivel creativo, investigar y elaborar nuevos modelos culturales en la linea del Humanismo Integral ; a nivel operativo, detectar, desbloquear y ayudar al potencial humano en sus problemas  especificos de desarrollo personal y crecimiento social; a nivel educativo, realizar su misión mediante, cursos, conferencias, estudios, medios de comunicacion, exposiciones y congresos.............. P.V.P. 400 ptas. la veritat  quan va sortir, no el vaig poguer comprar.


Església de Bethelem al pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona.

Parlant de Guies de Barcelona, em plau parlar  d'una altra prou interessant titolada BARCELONA PAM A PAM. CIRICI. Editorial Teide, S.A. amb fotografies d'Oriol Maspons . Capital Marítima, Capital Industrial, una Gent Espavilada, Un port dificil, Una Indústria Âgil, Uns Serveis, Una Segregacio.
Una guia molt últil si hom pensa fer una visita a poc a poc de Barcelona. La guia tant et parla dels Filipons, de la plaça de Sant Felip Neri , de la casa dels Canonges, o del Saló del Tinell, com de la casa Bassols i la del Real Cercle Artístic, de l'església del Pi , de les tombes romanes de la plaça Vila de Madrid , en ple carrer de la Canuda, on hi ha el palau dels marquesos de Sabassona, actualment l'Ateneu Barcelonès, o t'orienta per anar de la basílica de la Mercè a la Llotja, passejar per jardins de Pedralbes,  o trobar la biblioteca Arús delpasseig de Sant Joan,en fi una guia de l'any 1979, que sempre serà últil per saber tots els monuments, palaus, esglésies que vas troban, barris, i moltes més coses e informacions impensables.



Als EE.UU. el S. Guasch com he dit abans va tenir contacte amb gent tant important com Norman Brown, Alan Wats, Herber Marcuse, Allen Ginsberg i d'altres.
Llibres que vam llegir i treballar, entre d'altres : Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste d'Alan Wats de Kairós, El cuerpo del amor, de Norman Brown, Apocalipsis y/o Metamorfosis, també de Norman Brown.



Aquest article ja es tardà, jo estic parlant del principi dels anys setanta.

Any 1975

Del pare S. Guasch ,vaig coneixer els seguents  llibres , que els tenia a la seva biblioteca: Sincer envers Déu ( Honest to God ) Editorial llibres del Nopal de John A.T. Robinson.editat l'any 1966. 
La presència de l'Etern ( The eternal now ) de Paul Tillich; el pare Guasch me'l va regalar tot subrallat amb un retolador vermellós i a la primera pàgina amb la seva lletra em posa : REVOLUCION ES AMOR, VENCEREMOS CON AMOR.  Salvador 1973.



Lletra del pare Salvador Guasch.


Recordo amb tot el carinyo, un statge a Gallifa per parlar-nos : Introducció a la psicologia humanistica-olistica, era l'inici de les comunes. El petit grupet vam viure a l'església romànica de Gallifa, dormiam amb sacs als bancs ho recordo be, clar de dia com que eram vegetarians no haviam de fer foc sinó pelar i ratllar pastanagues, posar enciam a l'aigua, pebrots, cogombres, algun dia fer una arrossada, i rentavem amb l'aigua que baixa per un petit torrent. Al mati meditacio i lectura d´algun llibre triat per en Salvador, Cada dia anavem d'excursió i tot era un aprenentatge. Per les tardes començavem prenent cafè a casa del famós ceramista Llorenç Artigas, que era un bon tertulià i disfrutavem escoltant-lo, ens ensenyava els forns per coure la ceràmica i una llarga història del mural de'n Miró de l'aeroport de Barcelona, i es queixava - que li havia tingut els forns bloquejats durant dos anys i que al final no li va acabar de pagar. Jo penso que es normal entre amics, i ells eren molt amics, en fi mai va arribar l'aigua al riu.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Com que dins a casa tenia dos caixes amb trossos de ceràmica li preguntavem que representava tota aquella trencadissa. Ens va aclarir: - quan un gerro no surt ben cuït, o surt esgarrat el trenco i el tiro al darrera al taller que hi passa un rec. Un bon dia vaig descobrir que la gent de Barcelona agafava tota la trecadissa i reconstruïa els gerros. Jo em vaig dir s'acabat:- en guardo un bocí i no podran reconstruïr-lo.
L'stage o colonies, van durar un mes i mig. Jo només hi vaig poguer estar una setmana.
En Miquel recorda que alguna de les tardes a casa de'n Llorenç Artigas si trobava el pintor Miró i li havia donat alguna que altra llicó i li havia dit " No facis mai res lletx , a la teva vida ". Curiós oi ?
Una troballa d'aquells primers anys (1971), i editat per Kairós el 1972 del llibre Please Touch , que traduit es El arte de desinhibirse. La traducció la va fer alguna persona del grup de Gallifa, era una novetat tant gran que només estava en anglès. Es tracta que Jane Howard, és una reporter de " Life " que visita l'Institut Esalen dels Estats Units i altres centres de Potencial Humà (1972). L'Institut Esalen es un centre per explorar les linies que, dins de les ciencies de la conducta, la religió i la filosofia, emfatitzar les potencialitats i valors de la existència de l'home. Poseeixen un equip instrumental d'experiencies sensorials no-verbals , per a ajudar a descobrir que es l'ésser humà. Es una colonia espiritual, una oportunitat, un simbol del futur. Molt interessant en aquells anys i posterior anys mil nou-cents vuitanta.



Avui, que ja ha contestat Bob Dylan sobre el seu premi Nobel, avui surt un bonic e interressant article a La Vanguardia , d'Oriol Pi de Cabanyes, llegint-lo em trasllada a altres temps.



Be, ho deixo aqui, va ser una gran sort poguer coneixer un home bo, que estimava als germans i que primer eren els altres, no tenia res seu, apart dels seus amplissims estudis acadèmics i eclesiastics.
Jo sempre li estaré agraït, ell va ser una finestra oberta al món de la cultura, i de la contracultura, de la bondad, de la caritat, i del saber, sempre feia honor al slogan de sant Ignaci " Ad Majorem Dei Gloriam ". 

Tenia jo 20 anys, quan els que voliam ser  algo progres els diumenges anavem a missa als caputxins de Sarrià, a missa de 12 que la deia el pare Jordi  Llimona, els seus sermons eren molt critics amb la dictadura franquista, tant que de vegades teniam por que els  " Grisos a caball " ( policia del règim) , entressin a l'esglesia, encara que sabiam que pel Concordat ho tenien prohibit, això ens tranquilitzava de moment. Els  sermons del pare Llimona ens animaven a tots, era un risc que acceptavem. Al sortir de missa , moltes vegades la policia secreta, m'havien demanat el DNI, tant sols per fitxar  a gent d'esquerres que frequentavem aquella església i els sermons del pare Jordi Llimona.
Jo sempre em guardava 10 pessetes cada setmana que es el que valia pujar i baixar amb els trens de Sarrià des de la Plaça de Catalunya. Quan no tenia un duro hi pujava caminant, deu ni do de la pallissa de pujar i baixar, però tenies uns moments viscuts amb intensitat espiritual i perquè no dir-ho politica (al règim franquista li tocava ells collons) , a més tenies un relat per explicar al dilluns, que es coia als Caputxins de Sarrià i alhora també com anava l'Assamblea de Catalunya si havien detingut algún membre , algun es va escapar d'una forta detenció, per estar al dentista i arribar tard en alguna reunió. 
Altres que en formaven part:  Josep Benet, Lluis Maria Xirinachs, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Agusti de Semir, Antonio Gutierrez Diaz, Rafel Ribo, Josep Andreu i Abelló, etx, sempre hi havien xibatassos i la policia s'enduia algú detingut i cap a la presó model. L'Assamblea de Catalunya estava sempre present en les nostres converses i d'altres tertulies d'intelectuals com ara a l'Ateneu Barcelonès o a la Peña La Punyalada, del paseig de Gràcia, i en molts d'altres cercles d'església (parròquies) Universitats, gent procedent dels boiescauts i del PSUC. El PSUC  ho dominava tot, era present a tots cantons.
Be, va ser a aquesta esglesia que vaig sentir per primera vegada cantar Blowin' in the wind. i cada diumenge el cantavem al final de la missa, a contes de cantar el Rosa d'Abril o alguna altra cançó piadosa.
El pare Llimona sempre va estar als ulls del franquisme, no per ser estimat, ni valorat sinó tot al revés. Va estar una temporada a Olot. Com a pensador seguia la linia de Pierre de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades.
També era mal vist per la curia de l'Arquebisbat de Barcelona pel Dr. Gonzalez Martin, que li va fer un " Ad Divinis ", pels seus escrits massa  avançats en les relacions prematrimonials. L'any 1970 li  varem prohibir donar classes a la facultat de Teologia de Catalunya.
Duran la meva vida, però més de més jove havia comprat els seguents llibres   d'ell : Sempre Nòmades (1970), Fe sense fronteres, Humans tanmateix, Viure 1996. i últim.
Tot aquest llarg escrit tant sols per fer memòria de la part meva viscuda en relació a ROBERT ALLEN ZYMMERMAN, , NOBEL DE LITERATURA i a la seva cançó : Blowin' in the wind.
Tornant al principi i a lo viscut amb en Salvador Guasch,
ben segur que la nostra juventud no hagués sigut lo mateix sense tenir a la nostra vora aquest bon jesuïta. Arrel d'ell sempre he intentat posar un jesuïta a la meva vida, fins ara. Tota una sort !!!!!!!!!!!!!
Tot s'ha de dir mai en la meva juventud vaig tenir cap contacte amb en Lluis Racionero, tot el que se d'ell ha sigut per la prempsa, i pels llibres publicats, l'últim que vaig adquirir es titula MEMORIAS DE UN LIBERAL PSICODELICO. Luis Racionero. R.B.A. Narrativas. Premio Gaziel de Biografias y Memorias 2010, es completissim, no es deixa res en el tinter, un exel.lent llibre per estar al dia de la Contraculura.
Us poso una Contra de La Vanguardia que aclareix com era el món de la Contracultura a Barcelona :

La Vanguardia, Martes, octubre 12º 2021: “La Barcelona de los setenta fue el crisol de lo mejor de España”

Víctor-M. Amela

Llibert Teixidó

Pepe Ribas,

agitador cultural

Qué hizo el 20-N de 1975?

Estaba en casa de mi padre y llegó Luis Racionero, para irnos al taller de Quim Monzó.

¿Qué decía su padre?

Los anarquistas le habían destrozado la fábrica en 1933 y asesinado a su padre. Arias Navarro lloraba, y él dijo: “Tancat!”.

Fin. ¿Qué hizo con Racionero y Monzó?

Celebrarlo, y mirar los retoques de Quim a su grafismo de la cabecera de Ajoblanco, que lancé dos años antes. Monzó escuchaba en bucle Obladi-oblada de los Beatles.

Defina la revista Ajoblanco.

Plaza común de movimientos inquietos: sexualidad libre, feminismo, ecologismo, naturismo, antipsiquiatría, bioagricultura, objeción de conciencia, orientalismo, psicodelia, hippismo, anarquismo...

¿Anarquismo? ¿Qué diría su padre?

“Solo una cosa te ruego, violencia, nunca”, me dijo al irme de casa, con 21 años.

¿Qué buscaba usted afuera?

La vida. El sexo, la música, la creatividad, ¡la libertad! Vida y arte eran lo mismo.

¿Qué le hizo a usted libertario?

La traición de los comunistas. Los estudiantes de la universidad íbamos a ocupar la catedral, y nos lo impidió la policía, ¡porque fue avisada por Bandera Roja!

¿Pasaba todo en Barcelona?

Respirábamos contracultura en la Rambla, locales, teatros... Y todos aquí: Ceesepe, Almodóvar, Ouka-Leele, el Hortelano... ¡La semilla de la posterior movida!

¿Se muestra todo esto en la exposición del Palau Robert?

Sí. Acababa en noviembre, pero se prorroga hasta marzo, a causa de su éxito.

¿A qué atribuye este éxito?

Visualizas cómo Barcelona fue crisol de lo mejor de España: cómic, música, teatro, cine, poesía, fanzine, punk, arte, cabaret...

¿Por qué Barcelona atrajo la cultura?

Porque aquí hubo tenderos, artesanos, clases medias, fabricantes... que son los que crean cosas. Y, así, florece la cultura.

¿Y ahora?

Todo ha pasado a manos de agencias de publicidad, audiencias, funcionarios e instituciones, y así tenemos decadencia.

IMG_4666.jpg


Ya.

Debatías con cada amigo con quien te cruzabas, con impulso de creatividad. Fue una revolución de la cotidianidad. De Berkeley llegó Maria José Ragué y publicó California trip, manual de contracultura.


¿La droga tuvo su lugar, no?

Traían ácidos entre páginas de libros, para rituales de expansión de la conciencia. Luego, como reacción al destrozo de la heroinomanía, hubo huida al campo.

Recupere una estampa de aquellos días.

En la Rambla, Gabo en una terraza y Llach en la de al lado, y todos éramos iguales, y todos construyendo con ilusión, sobre un vacío. Y así lo cambiamos todo.

En lo cotidiano, me señalaba.

Eso es, querías hacer una tortilla y te salía un huevo frito, y viceversa, pero ahí estabas tú aprendiéndolo todo.

¿Esto que me dice es literal?

Claro, yo me puse a lavar, planchar, coser, cocinar, limpiar, no por mandato externo, sino por ganas de hacerme yo mismo todo. Fuimos espontáneamente feministas.

¿Queda hoy algo de todo aquello?

El capitalismo salvaje es devorador y materialista, y hemos perdido metafísica. Pero es posible aún mejorar la sociedad.

¿Lo cree de verdad?

Si vas a Berlín, encontrarás reductos de creatividad políglota, productividad...

Si usted mandase, ¿qué haría?

Educación. Humanista y práctica. Qué escándalo que la Generalitat deje sin estudiar este año a 22.000 jóvenes catalanes deseosos de formación profesional.

Lo es.

Eso es matar el futuro. Nos conviene regresar a los oficios, a tocar el mundo real.

No vamos por ahí, sino a la virtualidad.

Grave error, porque un día fallará la electricidad o los transportes y no tendremos qué llevarnos a la boca. Y entonces, ¿qué haremos, volver al canibalismo?

Hombre...

Cuidado, cuidado, podría suceder, no es tan distópico. Es urgente volver a escuchar al otro, a debatir entre nosotros.

¿En Catalunya?

Sí, tener el modelo de la Alejandría en la que se hablaban todas las lenguas, y no el de Madrid y su centralismo centrípeto y anticatalanista visceral. Todo nacionalismo es decadencia, así que no nos automaltratemos. Suficiente es que nos maltraten.

Mientras montaba usted esta exposición, ¿ha redescubierto algo?

El amor. El amor a la obra del otro. Reconocer a toda una generación rebelde.

¿Qué le diría a la izquierda de hoy?

Repensad la sociedad sin hipocresías.

¿Y a la derecha?

No os extreméis, centraos a lo Merkel.

Tengo 70 años. Soy de Barcelona. Soy agitador cultural. En pareja hace diez años. Sin hijos. ¿Ideas políticas? Humanista libertario. ¿Creencias? Espiritual: puedo vivir solo en un bosque. Cultivo rosas. Comisario la exposición ‘Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta’

Underground
y contracultura

¡Abrid las rejas! ¡Tumbad los muros! ¡Saltad los abismos! Son proclamas que inspiraban a los jóvenes de los años setenta en una Barcelona efervescente que acrisoló alrededor de la Rambla lo mejor de la cultura en España. Una “revolución de lo cotidiano”, me señala Pepe Ribas, uno de sus agitadores (desde la revista Ajoblanco): la documenta en la exposición: Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta (en el Palau Robert), montaje magnífico. Para complementarlo y difundirlo, Pepe Ribas y Canti Casanovas publican ahora (edición del Palau Robert-Generalitat de Catalunya) un voluminoso libro –es más que un mero catálogo– que fija y da esplendor a una época, a una generación y a un lugar que han modelado buena parte de lo mejor de lo que ahora todavía somos y tenemos. Mai  he tingut a les mans una revista de AJOBLANCO, mai n'he llegit cap ni una.

IMG_4667.jpg

La revista va aparèixer per l'impuls de José Ribas, un estudiant barceloní de Dret procedent d'una família burgesa, que va aglutinar a la seva al voltant a filòsofs, poetes, arquitectes, artistes i dibuixants de còmics de l'escena contracultural de Barcelona dels anys 70.[2] Tots ells van participar en un projecte que conjuminava l'oposició al règim franquista amb la independència dels partits d'esquerres de l'oposició (especialment, el PSUC, l'Assemblea de Catalunya i Bandera Roja). Al costat de la política, els interessos de la primera etapa d'Ajoblanco inclouen continguts socials inèdits fins llavors a Espanya com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el col·lectivisme, el moviment gai i l'urbanisme sostenible. Al voltant de Ribas s'establix un equip de redacció no jerarquitzat que incloïa Toni PuigFernando Mir (Ribas, Puig i Mir eren, en realitat, el nucli dur d'Ajoblanco), Lluís RacioneroMaría José RaguéQuim MonzóSantiago Soler Amigó, Juanjo Fernández, Jordi AlemanyRamon Barnils (director davant les autoritats de la revista), Ana CastellarAlbert AbrilMaria Dolls Nuria AmatKarmele MarchanteFederico Jiménez Losantos... A ells es van sumar les contribucions dels lectors de la revista, fins a 2.000 al llarg del període 1974-1980 (segons el càlcul de Ribas, expressat en una en una entrevista al diari El Mundo, el 12 de maig de 2007).

En el seu moment de major èxit (cap a 1977) Ajoblanco va comptar amb un milió de lectors, a pesar que les seves estructures mai van arribar a professionalitzar-se del tot. De fet, van ser freqüents les dissensions dintre de la redacció de la revista, on convivien l'impuls àcrata de Ribas (que va arribar a afiliar-se a la CNT) i Racionero, amb altres membres de l'equip, més propers al comunisme o al catalanisme. A partir de 1978, la revista entra en una crisi que s'accentua quan, en 1979, Ribas (que pretenia traslladar una part de la redacció a Madrid) abandona Ajoblanco. Un any després, la revista deixa de publicar-se per culpa dels seus problemes financers i de l'enfrontament entre els seus dos gerents.

No puc acabar sense deixar escrit que a finals del seixanta un amic meu, junt amb un altre company van decidir fer el viatge iniciàtic cap a l' India van embarcar fins a Istambul, deprés van trobar un alemany amb una furgoneta Mercedes van quedar amb el preu i van atravessar tota la Turquia i van acordar un nou preu fins a arribar a l' Afganistan i així va ser, a l'Afganistan un va agafar el còlera, i es va posar molt malalt, amb molta diarrea i sense trobar cap metge va morir. L'altre va arribar a Benarés i més tard a Bombai, on va malviure per haver perdut el seu pasaport i no podia recollir els diners que li enviava la seva mare, a la llista de Correus, vivia de la caritat, va arribr a Barcelona que se li movient totes les dents. Greu problema, va malviure fins que el consul el va repatriar cap a Barcelona, les va passar molt putes parlant clar. Temps era temps, haver estat a l'India era un valor afegit, era un atractiu personal més, poca gent, podia lluir d' aquest viatge . D'aquell temps recordo anar als vespres a La Enagua al carrer Casanova, al Zeleste, vaig estar a les 12 hores de cançó a Canet, unes 30.000 persones, tot un èxit. També era normal trobar-nos mes d'un vespre a un pis del costat de la plaça de sant Felip Neri a escoltar asseguts al terra a Lluis Llach, Raimon, Serrat, amb un conyac Mascaró a les mans, i algunes espelmes enceses per fer ambient, amb la música baixa per tal de que cap vei no ens denunciés. 

Eren temps que els joves marxavem de casa ben joves 19 o 20 anys, i ningú vivia sol en un pis, sempre compartit per un grapat de persones que entraven i sortien com al pis del meu amic Martí i la seva germana Pilar (epd), que cada dia om podia trobar persones noves, de cop una amiga porta un grupet de comunistes que la policia els empaitava i s'han d'amagar, una sevillana que acaba d'arribar a l'estació de França i no te cap lloc on caure morta; la Pilar a cada sortida portava cap a casa algun pobre o necessitat, una filla d'un metge que l'havia deixat el marit amb un fill petit, es va quedar a viure al pis, un altre et portava 10 kilos de fulletons del PSUC, perquè els cremessis o els tiressis pel water i aquest s'atascava i a patir, una altra noia que s'havia quedat en estat i els pares l'havien tirat fora de casa, sense feina i sense un duro, alguns només venien a dutxar-se perquè al seu pis no tenien dutxa......i corria la veu, ho deixo aqui, tot es complicava i tot  podia acabar com el rosari de l'aurora...

A Barcelona convivien la Gauche Divine i la Contracultura Undergraun, però no es tenien gaire carinyo, perquè uns se separaven de parella i els hippies creien en l'amor lliure, cosa ben diferent.

Un llibre senzill, però molt aclaridor sobre  els Hippies, es titula The Hippies: an American " Moment "  Barcelona 1970. 

Us recomano anar al Palau Robert, penso que l'exposició durarà fins a finals del mes de febrer. Ah !! tots visitants que vauig trobar, tenien més ho menys més de setanta anys, jo també.



Pep

dissabte, 17 de juny del 2017

L'HORT, RECREACIO, DIVERTIMENTO ? PUNT DE TROBADA PER PASSAR L'ESTONA ?

Estem plenament ficats a tirar l'hort endavant, practicament tot està plantat, encara que sigui tard, encara que no hàgim seguit les recomanacions del calendari del pagès, del veí de 90 anys que es un savi en la matèria, encara que el cunyat tingui ja les tomaqueres d'un metre d'alçada, i amb tomàquets guapos, encara que ja faci dos setmanes que estan collint carabassons, encara que el savi de la colla, ja tingui el blauet posat a les tomaqueres d'ençà 15 dies i el sofre posat als carabassons d'ençà 8 dies, encara que diguin que ja es tard per replantar els cogombres morts, i les tomaqueres que no han tingut sort, encara que no hagis plantat els melons ni les síndries, ni els pebrots del "piquillo"; si tampoc has plantat  les  mongetes altes per la setmana santa, cap problema, si no has pensat amb les cebes, dons ànims, encara es poden plantar, dels alls ni parlar-ne, això si els "puerrros" s'han acabat, vam poguer trobar i plantar una planta de julivert en un racó de l'hort, tant necessari per qualsevol casa, encara que no sigui de pagès. Això sí ,no hi falten quatre plantes de tabac, ni tres d'alfàbrega per allunyar o minvar els mosquits, que per cert enguany ni han molts, potser degut a les altes temperatures. Ah ! les 4 plantes de carabassons ja tenen el sofre posar .


Hort , en altre temps del meus pares, com podeu observar a les afores del poble, però a tocar de les parets. Això és la Catalunya Nova, a dins de la vila ningú podia fer un hort, hi havia l'espai just per les cases.

Durant l'hivern ens fan companyia les canyes que vam guardar al desfer l'hort, sap greu llençar uns grapat de canyes bonissimes, com poden veure molt be, algunes porten fins i tot el nom pel que havien servit: tomaques de Montserrat, mongetes llargues, hibrid ple, planter que m'ha donat el meu consogre en Josep Maria, en fi tots són records de l'estiu passat, o sigui que ens recorda que vam plantar ara fa un any. Per descomptat que les tornaré a reutilitzar, perquè encara estan en perfectes condicions. Les canyes són un mitja econòmic per fer hort, encara que si un no en te, també es fan servir barres de ferro d'encofrar, aquestes duren tota una vida i no cal estar pendent de on anem a fer canyes. Cada dia està més en ús.


Canyes de l'estiu anterior que encara han servit per enguany.

 Es important pensar amb la lluna vella i en  la nova ??, segur que sí,  però els humans sempre tenim el cap en un altre assumpte i lo més calent a l'aiguera  i Déu sobretot, al final tindrà la culpa que el pagès va portar els fems massa tard, i es va llaurar el terreny 20 dies abans de la Pentecosta. 


L'Eli Subirà i el seu cosí en Lluís Capdevila a l'hort de Llorens l'any 2000.

Com podem veure els nens i nenes sempre han sigut uns bons companys de l'hort, que tindrà l'hort ? Jo també recordo de molt petit anar a passar les a l'hort que els pares feien a la sort del Perejaume, tenien aigua abundant  perquè pel costat hi passava la síquia que baixava de Vallbona de les Monges. Clar de petits els pares i padrins ens ensenyaven a lligar tomaqueres, que portava molta dedicació,perquè quan comencen a créixer no paren i no es bo deixar-les a la bona de Déu, 
Segons un gran entès que era el nostre pare (a.c.s.) deia - plantis d'hora o tard, a l'estiu tindràs de tot i més, fins i tot les tomaqueres de Montserrat i els apis i els porradells, tant apreciats per fer una bona sopa de verdura.


Vostès mateixos, sense paraules. La companyia inmillorable,  La dreta podem adonar-nos d'un pot de llavors per plantar (mongetes de quatre classes).

El regal més gran es tenir companyia mentre es va plantant l'hort, algú innocent que no opini sobre si aquelles tomaqueres són hibrides o no, o si són de Montserrat o no, en fi, el somriure d'un infant es el millor relax per l'esperit i aquesta tranquilitat es nota perquè les fileres de canyes han sortit més rectes, etc.


Hort enmig de boscos, està ballat per evitar els amics porcs-senglars que quedaria res dret. Aquests entranyables animals tenen molta memòria i vindrien cada dia a fer una visita.

Recordo al pare que sempre tenia dos horts el de la parada del costat de casa (darrera la Vila), on hi tenia una gran parra de moscatell i molts ametllers, codonys, dos grans noguers, un perer, un nesprer, un presseguer, etc.... com que era el lloc més aprop de casa, si passava més hores, a més mai li faltava l'aigua. L'altre hort el feia a l'era, l'era que tots coneixem, ja fa molts anys que no existeix, tant sols en queda el nom i un gran lledoner enganxat a una figuera que entre els dos fan una gran ombra tant necessària com estimada a casa nostra. L'era com a lloc romàntic, ple  per no dir carregat de records, que tots tenim a la ment, on cada juny començàvem a raure, o sigui a treure la palla i entremig l'herba que havia crescut i amb l'aixada o el xapo ens l'enduiem i quedava molt net, després d'escombrar-la amb la escombra de botxa, que el pare en feia cada any; sempre les havia anat a buscar al camí que baixa de l'era de ca l'oncle Rafelet cap a les Vinyes i cap als Caugrossos, tot s'ha de dir l'era quedava molt neta.  Un bon dia el pare decidia començar a batre , primer a potes, com en diem a Lleida, primer estendre la batuda i després enganxar el trill i el rodet a la mula i vinga a rodar, fins a triturar la palla i separar el gra d'aquesta, quan arribava la marinada, començar a ventar, fins que el gra quedava ben separat del boll; a Girona al no tenir la marinada, tots els masos tenien una màquina de ventar manual.  


La màquina i tot l'equip d'homes necessari perquè funcionés i així anant per les eras del poble.

Més tard amb la màquina Ajuria Victoria, per que aquesta treballés sense parar s'havien d'haver portat totes les garbes a l'era.


Hort preparat per no tenir herba.

Fa molts anys que el batre a l'era es va acabar, les cosetxadores van fer la revolució que encara dura; o sigui una feinada immensa, que avui dia es resumeix en un parell d'hores.


Cosetxant a la sort del Fondo, camí de Vallbona de les Monges.

L'era va perdre tot el seu món,per no tornar mai més, encara servem a la memòria els berenars amb la "fiambrera" que preparava la mama, una bona amanida de tomàquet, amb olives confitades, ceba i pel batre estrenàvem el pernil, que per cert ara no tenen el gust que llavors tenien i també la llonganissa confitada amb oli de les nostre olives arbequines i posada a la tupina, tot era especial.


Hort de Llorens, al capvespre, amb els pares al fons i la Tere, parlant de lo bonic i ben cuidat que tenien l'hort; aqui poden veure la gran pallissa al fons, junt amb el Lledoner i la figuera,  ombra necessària en un país que d'ombres molt bones ni han poques, la millor i mes espesa potser es la de la figuera i la del lledoner. La Tere sen va cap a casa amb una bona bossa de tomàquets, pebrots, oberginies i algun carabassó.

 Des de fa uns quaranta anys que el pare va convertir el tros de l'era, amb el seu lloc preferit, fent el seu hort. Aquest
, era i encara es camí del cementiri nou (1908), perquè l'antic que li deien el Fosar, que estava i encara està darrera l'era del Domingo Aluja (acs), es molt petit, però per un poble medieval que fins el 1780 tenia les cases de la plaça i poca cosa més, amb aquest petitissim fosar, ja en tenien prou,antigament el fosar estava enganxat a les parets de l'església,  tots eren sebollits al terra, el nitxo és quelcom modern. Hi ha un mapa antic, que els poso (propietat de cal Timoneda), en que es pot veure el trosset ple de creus; també es veí de la nostra era, però ja es història i tant sols queda en el record de la gent de la meva edat, que som quatre gats, després ho descobriran un bon dia per sorpresa, fent qualsevol millora, o perquè caigui la paret que aguanta el fosar o perquè algú ho compri hi vulgui fer una casa que miri a la vall " Vallis Bona " que per altra banda es la vall més fèrtil que tenim al municipi . Un moment o altre l'història s'oblidarà d'aquest lloc històric i d'altres.


Mapa del que era el poble de Llorens  de Vallbona l'any 1873 ( a la dreta es pot veure un petit racó ple de creus, era el fosar del poble ). L'Abadessa - President era Maria del Carme de Mas i de Vedruna (Barcelona).

En l'actual camí , en un moment o altre del dia hi passa  tot el poble, per anar a donar un vol, per fer salut o per distreures o per prescripció facultativa, o be per anar a resar als familiars absents, cosa molt lloable. Es l'unic camí pla del tot que va des de la pallissa de cal Saltó fins el propi cementiri, no se quants metres hi ha, però ho preguntarem a la Maria Dolors de cal Gené o al seu marit en Ramón Moix que el fan a diari.  Per anar a caminar no cal massa històries, només cal tenir-ne ganes.

L'hort del pare, podriam dir que era el centre de la vida del poble, per l'hort hi passava tothom, si des del camí veien treballar al pare o a la mare (acs), pujaven a saludar-los i a fer petar la xerrada una estona. Els temes eren molt variats, el més freqüent sempre era sobre la climatologia, si plou o no plou, de la última rovinada i de les llargues sequeres tant pròpies de l' Urgell. Fins i tot jo mateix quan escrivia als meus pares des del colegi, sempre començava : Estimats pares, que Déu vos guard !!, jo estic be gràcies a Déu, desitjo que vostès també. Espero que hagi plogut...... A continuació donar una serie de consells, que per respecte el pare els escoltava, però sovint se li escapava el somriuen per sota del nas. Sisquet (Sisco), les tomaqueres no volen tanta aigua, se les ha de fer passar set !!! mira que be ?, no ho sabia ?, a més en aquest temps de sant Joan, ja haurien de portar totes el sulfat de coure !, els pebrots tenen mala pinta ? ´dons jo pensava que tenien salut !!, Perquè no feu patates ?, de cap manera,les patates van molt barates al Dia o al Bon Preu. Els carabassons ja haurien de portar el sofre posat !! .En general la gent en sap molt, es una sort tenir a qui escoltar. 
Sisquet, l'any vinent el que heu de fer es plantar espinacs per tothom ? vós que teniu terra de sobres. - Bona idea va respondre el pare, m'has convençut, - la llavor es barata, en podrà agafar tothom fins a cansar-se, però haureu d'esperar que els planti. 
Curiós, en va sembrar molts i arribat el moment, tothom anava a buscar-ne i les gràcies no eren freqüents, sí una lleugera crítica : què no els havia regat, que eren molt menuts ?? El que faltava, el que es donava gratis, si afegia la crítica. No coneixien al pare, ell només regava les hortalisses, pels espinacs confiava amb l'aigua que podria caure del cel.  El pare no en va plantar mai més, cosa que li va doldre, amb poca cosa en tenia prou; perquè costa tant ser agraït ?, l'altre no espera cap euro, però si aquell somriure en el qual ja hi van incloses les gràcies. Em de pensar que el món està ple de desagraïts ?? No serà tant, algun sí.


Mapa fet per l'ingenieur geographique P. Placide,  a Paris l'any 1792. On podeu llegir LLorens a la part alta, al costat de Val Bona. Aquest mapa es troba al Seminari de Girona.
L'ombra del gran lledoner ( Celtis Australis ) era un atractiu per a tothom,( a Llorens d'ombres d'arbres dins al poble no ni han, o estan contades, recordeu el poble de Montfalcó Murallat),  aprop de Les Olugues, que tenir una figuera en 4 m2. era i encara és tot un luxe. 


Un carrer estret del petitissim poble de Montfalcó Murallat, poble on les cases estan obertes als carrers del poble i rodejades de muralles. Les pedres de les muralles i de totes les cases, són molt fortes, d'una exel.lent qualitat.

 Els mesos de juliol i agost a l'era de casa , sovint cap al tard es formava un grup de cinc o sis perdones , on la conversa fluïa amb la frescor de la marinada i ningú tenia pressa. Si la marinada bufava fort, om podia escoltar els tocs de la Campana dels Perduts, que data del temps de  Maria-Teresa de Riquer i de Sabater, que fou abadessa-baronesa del monestir de Vallbona durant  trenta-quatre anys; aquesta  campana grossa fou fosa a Calaf l'any 1784, i segons el Dr. Martí de Riquer se sent a més de disset quilòmetres de distància (Llorens només n'està a dos), es normal que sovint la sentim.Veure el llibre  " Quinze generacions d'una familia catalana ".  El poble també en diu ara toquen " L'Oració dels Perduts ".


L'era també serveix per magatzem de llenya. Al fons la pallissa on guardàvem la palla per la mula en altre temps.
Com poden veure un bon tros de l'era està ple de llenya d'ametller i d'oliver/olivera,i algo de llenya de pi, es el magatzem natural quan la porten del tros, per altra banda no cabria a casa nostra, i ha d'estar a l'intemperie tot l'any. 



El lledoner a més de la utilització com a arbre ornamental,  s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies a la Catalunya Vella.



Quan al pare, li deia que tenia moltes tomàquets, pebrots,oberginies,carabassons, enciams, mongetes, cogombres, etc, ell contestava - més en tindriam si la vostra mare no regalés tants !!!, com que la mare donar anava amb el seu tarannà i li feia contenta, la mare  sempre deia (hi ha més alegria en el donar que en el rebre ),dons ella sempre va donar al qui no en tenia, curiosament el pare mai li va prohibir, mai li va dir res. El pare estava enamorat de  " la nineta dels seus ulls " , aquella garrotxina que va endolcir la vida casa i la del meu poble, hi va posar un bell somriure, que encara el recorden/recordem i el troben/trobem a faltar. A Vallbona va trobar a l'Abadessa Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau que per sempre més seria la seva amiga fins a la seva mort l'any el 1961 . Les dos parlaven un intens Ieisme, tant propi a la Garrotxa . Poso uns exemples pels qui no ho sapiguin, de totes maneres, els joves d'avui dia, ja no el parlen, arrel de Pompeu Fabra que va posar normes; be de llavors ençà que ens em de mossegar la llengua:


vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles / esteies/ull   /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
gall /gai/
fulla  /fuia/
full /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla /medaia/
cavall  /cavai/


Quan arribaven forasters , normalment gent nascuda al poble o persones de fora que havien comprat una casa, tots passaven per sota el Lledoner i el pare feia honor al visitant i deixava tota la feina de l'hort per poguer asseures i parlar l'estona que fes falta, el pare ho sabia tot de Llorens, tenia 87 anys i havia nascut al poble, portava els dos cognoms més antics del poble : Capdevila-Pons. Ep !! que ningú s'ho prengui malament, si repassem el llibre de J.J. Piquer i Jover titulat La Baronia de Vallbona, si trobem altres cognoms també antics com : Arrufat, Ribelles, Siscart, Albarril, Brugueda o Bergadà ?, Capdevila, Mora, Timoneda, Capdevila i Mora, Martí.
Normalment el pare rebia lloançes sobre el seu hort, però sovint els visitants repassaven o passaven llista sobre el que no tenia: - Sisquet aquí hi falten tomàquets Cherrie ? tomàquets de Branca o també anomenats Canaris ? , el pare contestava, a la Isabel i a mi ens en sobre amb les de penjar per l'hivern, les de Montserrat, les de Pera i les d'amanir,son per ara per aquests dos mesos d'estiu, perquè tots disfrutem de tanta tomaca, i ens en sobra, tot i els obsequis que fa l'Isabel; miri ara mateix se'n emportaran quatre per a fer una bona amanida. 


Aqui poden veure com el pare guardava les diferents llavors assecades en cada cartró, amb el nom de cada una, això ho va fer tota la vida, o sigui mai va guardar llavors geneticament modificades.

A més les de penjar eren tant boniques i carnoses que el pare les feia servir per fer amanida de tomàquet junt amb l'escarola, o sigui que menjaven tomàquets tot l'hivern. Mai les utilitzava pe sucar pa o per a fer un pa amb tomàquet. Cada any la mare feia moltes ampolles i pots de conserva, que ens anaven molt be,per fregir i posar a la fiambrera amb conill, o amb botifarra negra una mica fregida.


Vista general del poble de Vallbona de les Monges, foto feta vinguen de Llorens.

Sobretot a l'estiu rebia visites de Vallbona  que venien caminant per la font dels Serradells a passar la tarda a Llorens, visitar el poble, la creu de Terme, que es una meravella i el poble que te tota la pinta de medieval, això és el que penso i també es el que m'han dit la gent de Girona, que han anat passant. Tota la expansió de Llorens es va fer sota el govern de l'Abadessa Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater , que fou abadessa de l'any 1767 al 1802. Com que els pares eren molt coneguts a Vallbona, dons la gent sabia que l'unic lloc per trobar-lo a l'estiu era a l'hort. Nosaltres de joves feiem el camí al revés, anavem a passar la tarde i berenar a la font dels Serradells. Una font que sempre ha raijat molt poc, però fresquissima. Ara en Joan Miró i la Minerva Sellés han construït un espai de relax per a tots els publics, on es poden olorar diferents espècies aromàtiques com el timó, el romaní, la salvia, etc i han construit una cabana on pots asseuret tranquilament a dins i contemplar els ocells que s'acosten a un pam del gran vidre i poguer fer fotos úniques, d' especies que mai haguessis pogut fotografiar, també hi ha una petit toll d'aigua, perquè els ocells puguin beure, el temps passa volant i no marxaries. Un somni a Vallbona.
Be, com hem pogut veure un hort dona per molt i tots contents i amb bon humor per tornar-hi  i tornar a valorar les tomaqueres i els carabassons que cada dia creixen i creixen, tothom n'hauria de fer un . A l'hort no es critica a ningú, tot son bones paraules i alabances a totes les persones, opinions, circunstàncies, sistemes de regadiu, plantes i fruits; de petits el pare no ens deixava criticar a ningú, tampoc o feia ell, fins i tot amb alguna persona que no s'havia portat be amb la nostra familia. Vaja, com deia en Carles Capdevila (epd) digueu-me coses boniques !!! quanta raó tenia. No costa res, fem-ho !!
Al setembre ja us faré cinc cèntims de com ha anat l'hort i l' estiu.
Només dir-vos que divendres vinent, marxem amb l'Hospitalitat de Girona cap a Lourdes, amb el nostre bisbe Dr. Pardo al davant i una multitud de persones entre malalts, pelegrins, brancadiers, infermeres , mossens, i demès personal que s'ocupa de que no falti de res. La gent d'intendència són admirables.  L'esperit de servei va per davant. Que la Marededéu ens ajudi .

Pep