dijous, 30 d’abril de 2020

ELS RECORDS QUE M'AJUDEN EN EL CONFINAMENT

Des que el Gobierno de España va declarar l'estat d'alarma, durant aquestes 6 setmanes he sentit parlar molt del gran silenci que fins i tot arriba a molestar sobretot a les grans ciutats per l'absència de cotxes, podria estar d'acord, sinó fos que un servidor ja i està acostumat a les terres de casa nostra a Llorenç de Rocafort o al terme municipal de Vallbona de les Monges, totes es troben dins la Catalunya Nova,  que molts no n'han sentit a parlar gens ni mica o sigui mai. Si coneguessin la Vall del Corb sabrien que no hi han masos com a la Catalunya vella o humida, que n'està farçit, la gent viu al poble la qual cosa vol dir que al tros no trobes ni una ànima, de vegades al poble tampoc trobes ningú. Silenci al tros, silenci al poble, un silenci que per tots els habitans de Llorenç es viscut d'una manera natural, el silenci es la norma, encara que de cent en celis puguis escoltar la fressa d'un tractor o de la meva moto-serra. Silenci volgut es el que tant valora el Dr. Josep Maria Via una i una altra vegada a lo llarg dels seus interessants articles en el seu blog, que us el recomano. Aquest silenci entremig d'ametllers i olivers no em molesta i no és silenci perquè tota l'estona sents cantar els ocells i els veus aixecar el vol o caçar mosquits com les falcilles, o la fressa caracteristica del picot (Pájaro carpintero) quan obre un niu al tronc d'un ametller, li agrada aquest arbre, una meravella de la natura.

Poden veure un magnific niu d'un Picot, a loa finca del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

A partir del dia 14 de març un cop arribat a Cornellà del Terri, com tothom un cop tancat amb pany i clau dins de la llar, vaig de fer-me una idea del que tenia a les meves mans i que podia fer que feia temps que no feia.
Aquests dies de confinament a casa, m'han donat  per posar al dia la documentació necessaria per a la declaració de la renda, ordenar els meus llibres que s'amunteguen desordenats a les estanteries de l'estudi i tinguen veritables problemes a l'hora de decidir-me entre El món d'ahir, de Stefan Zweig, o continuar amb la lectura del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar que vaig deixar a la  pàg 189 on parla : A mitjan 1917 Barcelona era una ciutat febrosa, vull dir contagiada per la febre de la guerra Europea o Mundial, a gust del lector. Barcelona era una ciutat agitada i pròspera, molt atenta a les trifulques de la política espanyola..... o començar a llegir el llibre que fa un any em va deixar el meu amic Dr. Jordi Turró i Goula, metge de capçalera, enamorat de quasi tot, culte i gran humanista, la novel.la es titula  Els germans Karamàzov, versió catalana per Joan Sales, ja veuen he de prendre decisions importants o acabar primer,  Evangelis , versió nova del grec per Joan F. Mira, de moment estic a mig llegir Si puede no vaya al médico, d' Antonio Sitges-Serra , camino de sorpresa en sorpresa, interessantissim el món que envolta a la medicina, no ho diriau mai, un dia en parlem o poden llegir el llibre, vostès també quedaran bocavats d'aquest món que tant estimem i que de vegades ens fa patir i pot decepcionar-nos, però jo l'estimo amb un desesperat dolor com diria l'Espriu. També he llegit articles que mai caduquen de la revista El Ciervo: com: La nova pobresa, Els límits de la solidaritat, Les cares de la desigualtat , i de la revista de Serra d' Or que durant vint anys hi vaig  estar subscrit, sobretot la vida del Cardenal Albareda fins a la seva mort i també l'història de Montserrat (1945) del mateix Dom Anselm Maria Albareda, el monografic sobre la mort de l'Abat Escarré fill de l'Arboç i d'altres, revista sempre tant interessant però imprecindible, si volies ser algú els darrers anys del franquisme.
Molta companyia en fan els epigrames de l'amic arquitecte Joan Bosch i Agustí que arriben per sorpresa en el meu gmail dia si dia també i que m'alegren el dia i ara el confinament, titolats : Enginy,Defallim,Imaginant,Vestit nou, Sotrac, Promoció, Acollonits, Observant, Embogir, Entortolligats, sota el " Nostre Guinyol ".


Rellegir els meus diaris escrits en llibretes dels anys 2007 al 2010, perque a partir d'aquest any vaig començar a escriure el meu Blog The Ladies of Vallbona , per recomanació dels meus fills, i que ja anem per 174 post editats i 11 en espera de publicació.
També estic llegint o guaitan els CD de fotografies que tinc, i en tinc molts, de les primeres fotos que vaig fer amb les seguents càmeras digitals :  DIGITAL STILL CAMERA. Cyber-short .DSC-P1 , de l'any 2000 SONY corporation, la càmera Digital IXUS 860IS CANON, era l'any 2005, anys a venir va caure una càmera molt millor que fins i tot feia i encara en fa de subacuàtiques, conecció GPS via satelit és la NIKON, COOLPIX AW100; les dos me les van regalar els fills, encara que un bon dia en Lluís, el meu fill petit,  em va dir - papa l´iPhone 6 les fa molt millor, no m'ho podia creure, tant cofoi que n'estava jo, però en els meus setanta anys he vist superar-ho tot, primer a casa quan era petit segaven amb la dalla, despres va venir l'agavelladora, després la màquina de batre que e deia Ajuria Victòria, feia molta feina, a continuació  la cosetxadora que en un dia fa tota la feina que a casa durava juny i juliol  em passa pel cap que els metges quan arribavem a un mas feiem bullir la xeringa per posar les inyeccions, tot un ritual, no cal dir les converses que sorgien vora la llar de foc, anys més tard van sortir les xeringues  d'un sol ús que les compravem al col.legi de metges de Barcelona no gens barates i així també tota la tecnologia, aquesta que us acabo de parlar. Tot plegat em porta a pensar amb la càmera fotografica que l'oncle Baldomer Capdevila i Pons va enviar des de Paris al meu pare,  dies abans de ésser detingut per la Gestapo i d'entrar al camp de concentració alemany de Mauthausen (Gusen) Austria, era una Kodak made in USA, EASTMAN, ROCHESTER, aquesta que tenen a continuació.



Tenia un defecte que els carrets eren de 24 fotos i fins que no s'havia acabat de tirar no es revelava, això volia dir que podies desesperar perquè podia tardar 8 mesos tranquil.lament. Recordo que el pare feia fotos a la gent que li demanava, en va fer moltes, a tot Llorenç si poguessin veure les caixetes de fotografies de cada familia segur que ni trobariem, alguna jove del poble que ara ja es grandeta venia sovint a que el pare ni fes, encara que si la volia per enviar-la a algun xicot que li feia tilin, no se com tenia paciència d'esperar, algun dia li hauré de preguntar. Ho deixo aquí.
Coses a fer i que es converteixen en una rutina, es llegir  La Vanguardia digital encara que un servidor n'estigui subscrit des de fa més de trenta anys, el nostre padrí Pep (a.c.s.), només n'estava subscrit a l'hivern que les nits són més llargues. Dels articles de La Vanguardia sempre busco el de'n Lluís Foix, home amb criteri i seny i que en sap molt de tot, en Marius Carol, en Mas de Xaxàs, l'Antoni Puigverd, Lola Garcia, Enric Juliana, Llatzer Moix, Pilar Rahola, Ignacio Gonzalez Faus sj , Marius Serra ...
Faig coses que no he fet en anys, com ordenar i guardar obres d'art de diferents artistes com de la nostra amiga Naoko Nakamoto que a la seva mort va deixar tot el seu llegat al Museo de Montserrat, en Josep Pujol i Ripoll, d'Àngel Planells, de'n Josep Perpiñà , de'n Benet Sarsanedas, Rosa Serra, Xavier Carbonell, de'n Josep Cruanyes, de l'Aguilar Moré, de'n M. Cuixart, entre d'altres.... 


La escultora Rosa Serra al mig, en M. Cuixart, l'Arcadi Calzada, ÇXavier Carbonell, en Peré Solanilla, la resta n m'atreveixo.

tot ordenant m'han vingut a la ment les llargues hores de tertulia al seus estudis, els estudis dels artistes són llocs plens de curiositats, d'història de l'art i d'històries de persones començant pel propi artiste , lloc d'acolliment on es pot parlar de tot, i en qualsevol moment pot afegir-se pòtol que truqui a la porta , de vegades vells coneguts, però la caracteristica comunca es que estimem l'art.


Estudi de la Rosa Serra a Olot, on un multitud de persones em sigut acollides amb la més gran cordialitat.

Amb la Tere, que es la meva dona, parlem d'allò que em vist, d'allò que hem fet i del que fem cada dia com anar a l'hort de la nostra familia a les montanyes de Camós, i plantar les tomaqueres unes plenes i d'altres de Montserrat, les mongetes del ganxets, de mata baixa, i encara unes llargues de color lila, dels cogombres, dels carbassons que tant ens agraden, així com les oberginies i els pebrot grossos de color vermell, i anar pensant com puc omplir els metres quadrats d' hort que no faig servir, vigilar les carxofes que tenen mala pinta i que no tenen cap carxofa, tot en presència de la nostra neta mar, que s'ho mira des de fora de l'hort ( l'hort està vallat) i  sempre diu - avi ajudo ?, sempre vol ajudar, m'emociona, m'encanta mirar a la meva dona fent paswort, o punt de creu, o disfresses per la Mar, i també mascaretes de roba per ella i una per la seva nina o mantells de sobretaula, o punta al coixí que ella domina des de petita, o senzillament llegint llargues hores, cosa que jo sóc incapaç de tanta lectura; a petites dosis si que em veig capaç; ep ! llegeixo quasi tot el dia, però articles diferents i temes de medicina i sobretot escriure llargs correus als meus amics i no oblidar als meus companys metges jubilats més grans que jo i que estan sols . Aquests dies també he tret la pols de les meves estanteries de llibres, cosa que quasi mai faig i tot treient els llibres vaig descobrint noms que havia oblidat que els tenia, com Una vida entre burgesos. Memòries. Manuel Ortinez, que jo vaig coneixer a la casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons de Les Planes                    d'Hostoles, llargament explicat en l'article " Un dinar molt entgranyable al mas El Siubès de Les Planes d'Hostòles ".



de netejar la llar, d'ordenar les golfes, de fer la llista de la compra, de les penes i proesses que em viscut a la familia el darrer any i d'altres anys, de com vam viure els inicis de la democràcia, del pais que vam posar els peus per primera vegada, Roma, on ens agradaria tornar a trepitjar, per viure més intensament el món del Papa Alexandre VI, que ha deixat vestigis per tota la ciutat , com "il Passetto" que comunica el Vaticà amb castell Sant' Angelo, els murs Aurelians, ponte Milvio,  l'escut Borja al brocal del pou de Sant' Angelo, a Civita Castellana, com l' Apartament Borja, amb la torre Borja que només és pot veure des del cortile del Belvedere, m'encanten els cortiles com el de Sant Damaso, cortile del Pappagallo, Borgia, della Sentinella. L' Apartament Borja el formen entre d'altres la sala dels Pontifexs, la sala dels Misteris de la Fe, sala dels Sants, sala de les Arts Lliberals, sala del Credo, sala de les Sibil.les, ple de Pinturicchio.
Vinguen caminant de la via de la Conciliazione vam veure  un  vistós i gegant escut d'Alexandre VI de marbre de carrara incrustat al mur del castell Sant' Angelo,  del primer pais on vam anar junts de joves, Portugal, que el portem al cor i on vam ser molt feliços passant uns 4 anys les vacances a Santaren, parlem de les noves cares que hem conegut, dels núvols del cel de l'Urgell, de les tombades de verds dels seus sembrats, 

Una bona foto del Perdigó, on és fàcil observar els diferents colors del verd

tot el terme és una explosió de joia clorofílica, degut a les pluges, que sempre son esperades " A l'abril cada gota en val mil " i de les boles que fan els rebolls (agallas) en castellà, com li agrada el paisatge primaveral de Llorenç de Rocafort al meu fill Oriol , li encanta sortir a correr per aquest camins d'eternitat com els anomenava el meu amic Josep Maria Moix-Masramon (a.c.s.) en Zum pels amics, company de guardies al CAP Banyoles, te un llibre molt bonic que es titula KINNERET, Allibereu Els Salmistes (1988) Publiccions de l'Abadia de Montserrat i encara un altre La Biblia dels nàufrags (2013), editat poc abans del seu decés (a.c.s.).


Un reboll en primer terme i la cabana del Perdigó al fons

del bonic somriure de la nostra neta Mar, de llibres antics retrobats, com La força d'estimar de Martin Luther King (La mirada 1969) ... Quan en el nostre orgull espiritual ens vantem d'haver assolit el cim de l'excel.lència moral, Jesús adverteix: " Els publicans i les prostitutes us passen  al davant cap al regne de Déu " ... i també parla de .... quan deixem de correspondre a les necessitats dels desposseïts, el Mestre diu: " En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho fereu ", impressionant oi ? fa pensar molt; aquest llibre La Força d'estimar, que tant be em va fer a les guardies interminables de la mili fent de sentinella en les garites de mala mort, de solitud i de fred, on el món exterior el miravem per una espitllera allargada, un món desconegut totalment i que un havia d'esforçar-se per a ésser feliç, malgrat la disort, ho vaig aconseguir, el servei als diminuits psiquics i amb mobilitat reduïda em va salvar els 16 mesos de mili lluny de casa, el meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú ne's testimoni. Abans d'anar a dormir llegia els poemes del cubà Miquel Palomino amic de la Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti, en Miguel va viure uns mesos a casa seva al carrer Fraternitat nº 40 del barri de Gràcia; però els poemes me'ls enviava la Lali a comtagotes. Aqui va un poema d'ell :



També tornar a llegir els poemes  de José Maria Valverde, molt aprop de Cristians pel socialisme i de la teoria de la Lliberació : 
" l'opció preferencial pels pobres ", del volgut Dr. Pau Viladiu " Mas allà del laurel ", i més poemes de Llorenç Gomis " Déu vos guard i passi-ho be ", i també la obra poètica de Felip Cid (1963-2006), professor meu a l'últim curs de medicina en l'assignatura d'Història de la Medicina, reconec que li tenia por, per la seva fama de molts suspensos, home molt serio i poc empàtic, quan vaig aprobar l'assignatura vaig llençar el llibre de text, però amb la prespectiva dels anys reconec que era un intelectual, un ilustrat, un savi no sols en la materia sinó fins i tot en l'art de la poesia, molt amic de Salvador Espriu, interessant fullejar el seu llibre Correspondència de Salvador Espriu (2002) per Perifèrics, un bonic relat les primeres 45 pàgines introductories, en cap llibre dels que jo he llegit havia vist una introducció tant extensa, també trobo interessantissim les seves Memòries inutils, editorial afers (2000), a hores d'ara puc dir que em dol haver llençat el seu llibre, a ratos entremitg de les oracions, pels amics i coneguts que ens han deixat, llegeixo per riure una mica  "La Création du Monde de Jean Effel. L'Homme et le roman d'Adam et Ève i no passaré gaires dies sense llegir el llibre que fa dies que tinc comprat" La sortida del laberint " de'n Lluís Duch.
Sense volguer correr, ja hem passat més de sis setmanes confinats entre quatre murs, i jo com tots els veïns, del meu costat donem voltes a la casa, que lluny queden les llargues passejades amb el meu gos Antoine que després de dinar anavem a caminar dos hores i mitja per la ruta de Soldados de Salamina i cap a la carretera de Can Quaranta, que la vaig veure restaurar totalment i el mas del mateix nom també i a poc a poc arribar a la creu de terme del poble de Palol de Revardit i tornar cap a Can Caselles passant per Can Batlle i pel costat de Can Colom, una ruta molt bonica i molt  solitaria, maxim que trobava de tant en tant era en Martinez de Palol amb el seu gos, bon pare i millor persona.
Mai havia tingut lliris plantats al petit jardí de casa nostra, en castellà (calas), tot s'ha de dir les vaig arrencar de l'hort que tenim a Gata, que com que hi passa un rec d'aigua tot l'any dons creixen sense parar i són de un metre d'alçada, una meravella i a dins de la part blanca que s'anomena Espata i creix el tronquet groc que s'anomena Espadice, que cap al maig li sortira aquesta pinya que estan veien en la foto, que ja grogueja i a dins hi van centes de llavors, una meravella.



Enguany al ser el primer any que dona calas, no les tallarem per posar en un gerro, les deixarem a veure que passa, m'encantaria que fes la pinya groguenca que estem veien. A Gata (Extremadura) es molt frequent a tots els horts, al haver-hi moltes fonts i tenir l'aigua necessaria per a tenir aquests lliris d'un metre d'alçada, mai vist.
També recordo els inicis de la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutiérrez, lacopció preferencial pels pobres i l'arribada de la Contracultura a Barcelona de la ma del jesuïta Salvador Guasch de grat record i de les colonies que vam fer a la rectoria de Gallifa on mossèn Dalmau n'era el rector, dormiam a l'esglesia als bancs, eren durs però també erem joves, dieta cent per cent vegetariana, molts passetjos pels camins, lectura, reflexions i parlar i a l'hora prendre cafè amb el ceramista Llorenç Artigues que erem veïns.
 Hem d’adaptar-nos a la incertesa. Qui més qui menys inicia un procés sense objectius clars...cada dia tenim noticies noves, fa sis setmanes la distància que calia guardar era d'un metre, dies després 1,5 m, després dos metres, i avui dia 28 d'Abril ens diuen millor 4 metres de distàcia. ?? , al principi el coronavirus afectava  a les vies respiratories (pneumonia), donant tos seca, febre, xafament, dificultat respiratòria, i amb el pas del temps, trobem un excés de resposata inmunitària que perjudica els alveols (tempesta de citoquines), els vasos es tornen permeables, es formen coalls, i fins i tot trombos i si s'actua tard i pot haver fallo multiorgànic i s'acaba intubat fins i tot varies setmanes,  els primers 10 dies de confinament es parlava de que l'omeprazol, l'ibuprofè, el lorazepam perjudicaven a les persones afectades pel virus, no ne'm tornat a sentir parlar, múltiples consells en els canvis en l'us de mascaretes, .....Tot canviarà, si més no les relacions humanes, ja no podrem abraçar-nos , ni donar-nos les mans per saludar i acomiadar, ni petons als fills , als nets, als germans, durant molts mesos,etc. La incertesa ens seguirà acompanyant molt de temps, practicament fins que tinguem una vacuna efectiva.  La desescalada no fa contents a ningú, la veritat si no hi posem responsabilitat personal, no ens ensortirem, el Gobierno no ens pot dir pas per pas tot el quepodem fer, aquest cap de setmana passat tots hem vist per la tele gups de persones amuntegades en parcs i avingudes de Barcelona i Madrid.
Avui La Vanguardia ha publicat aquesta noticia :
El Gobierno de EE.UU. prevé autorizar el antiviral remdesivir para el tratamiento de la Covid-19 después de que un ensayo clínico haya observado que acelera la curación de los pacientes, informó ayer The New York Times. Se trata del primer fármaco que demuestra eficacia contra el coronavirus SARS-CoV-2.
En el ensayo clínico, dirigido por el Instituto Nacional de Alergias y Enfermedades Infecciosas de EE.UU. (NIAID), el remdesivir ha acortado la duración de la enfermedad en un 31%, anunció Anthony Fauci, director del NIAID y asesor científico del presidente Donald Trump sobre el coronavirus.


Envejo Llorenç de Rocafort i els seus habitants perquè ningú els ha de dir que han de fer, ja són majors d'edat, cada dia surten al troç i no es troben, impossible contaminar i com a LLorenç a l'Urgell tenim molts poblets que no hi ha cap cas del Covid-19, molt afortunats, de moment no els molestarem.

Quedeu-vos a casa i cuideu-vos.

Pep


dissabte, 4 d’abril de 2020

ENAMORAT DEL POEMA " ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS " DE JOSE Mª VALVEREDE


El titol del post, es una trampa, no parlaré d'aquest preciós poema.
Señor, ¿ Que nos daras en premio a los poetas ? que ja el coneixeu de sobres. Un servidor es un enamorat del poeta José Mª Valverde, perquè es un referent de bondat, d'honradesa, de solidaritat, i d'amor als més pobres de la terra, per mi des que va presentar la renuncia a la seva cátedra d'Estètica a la Universitat de Barcelona en solidaritat amb els professors Aranguren, Tierno Galvan  i Garcia Calvo que la dictadura els havia cessat, encara l'admiro més ; també perquè era un intelectual brillant en tots els sentits i per últim perquè era l'oncle del meu company de carrera el Dr. Ramon Gefaell de la Peña (e.p.d.), junts vam compartir la Universitat Autonoma a  Bellaterra fins al final de la llicenciatura i preparació del M.I.R i després tota una vida fins a la seva mort sobtada, una gran amistat que encara a hores d'ara l'anyoro i l'anyorem. El professor Valverde va acabar anant-se´n de professor als EE.UU, enmig de la insolidaritat acadèmica més absoluta.
Escric des del meu aillament domiciliari que no he trencat des que vaig venir directe per l'Eix Transversal fins a Girona , el dia 14 a primeres hores del matí, curiós però anava sol, algun camió però contats, algun cotxe pero contats i  tota l'estona els retols lluminosos de l'Eix que repetien " Quedat a casa, Quedat a casa, Quedat a casa... ", vaig pensar Déu ni do i no vaig parar a cap gasolinera per no contaminar-me. A Vic no hi havia boira .
A Llorenç tothom encara dormia, però sigui l'hora que sigui hom no troba a ningú, és un racó món, molt solitari, practicament ningú pot contagiar a ningú perque ni a propòsit et trobes amb alguna ànima errant en busca de destí. Em va saber greu no haver anat al cementiri a resar pels pares, cosa que ells si vetllen per a nosaltres, les presses mai són bones. 
Avui vull posar-los uns poemes titulats Preambulos de la FE de José Mª Valverde , publicats a la revista El Ciervo l'any 1967.

I

Ya tengo edad, ya debo responder
a todos en qué está puesta mi vida,
a donde miro siempre, alli a lo lejos,
en medio del trabajo y de la casa
y del hablar de veras de este mundo,
con sus ideas, su hambre y sus gobiernos.
Si preguntáis, respondo: pero no
al modo usado, en un libro con notas
bibliográficas, o una conferencia,
sino en mi verso, en serio y a mi gusto.
No temais que haga història de mi vida,
ni que exclame y suplique: acaso en otros
versos nombraba a Dios como quien habla
de una mujer lejana, entre suspiros,
de una ciudad coerdial para él, de un caso
que le ocurrió a su espíritu, y los otros
oyen,corteses y algo conmovidos,
igual que ante un amor o un luto ajeno.
Qué puede  ser de todos, qué no anda
buscando a todos: de edo quiero hablar,
y solo como ejemplo, de pasada,
aludir a mi fe, con mis papeles.

II

La vida es pegajosa, nos apremia y nos gusta
más cuanto más nos duele; nos aturde empuján-
  donos
con hambre y con amor, pero en un brusco0 ol-
  vido,
en medio de la gente espesa, en un tranvía,
en esa soledad mortal de entre la masa,
nos asalta el ¿qué ocurre, en qué para esta noria ?
Y hay que pensar en cosas tan grandes que nos
  hagan
sentir calor por dentro, consuelo de estar vivos
y aun ganas de morir un poco por su nombre.
Así, es bello luchas por la ciudad futura,
más justa y limpia, amiga del hombre y su tra-
  bajo:
quien por ella ha caido en sangre, bajo el dés-
pota,
merece gloria y fama, y otra alabanza insigne
merece el que no cae sino vive rumiando
en un rincón  su sueño político y remoto.
Pero en la misma entraña de esa esperanza vemos
la nada agazapada, la muerte entre los niños,
robusetos y sin penas, del proyecto sublime;
el hastío emplazándonos a hundiirnos al final.
Bello es tambien besar a una mujere despacio,
despacio y repetido, a través de los años,
y ver salir los hijos y vdr cambiare la vida
reflejada en las aguas de su cauce leal,
pero el tiempo atardece, y los dos, de la mano,
querríamos salvbare siquiera las estampas
de claridad guardadas de cada buen recodo.
Y los hijos que salen, rasgándonos el fondo
del ser al ir a dárselo, nos llaman un momento,
como en un tren en la noche pasando a nuestro lado,
para luego perderse por la vida adelante,
con su peso y sus hijos, lo mismo que nosotros.
Y algún pequeño instante, nada importante,
  acaso
la luz de aquel espejo en la casa de niño,
lo primero, quizá, amigo en este mundo; 
o esa tarde en el parque polvoriento, un cre.
  púscujlo
con ilusión y un poco de dolor de muchacho:
¿Dónde guardaerlo, dónde, del negro de los astros,
del día en que no estemos, hundico entre pi-
  sadas ?

III

El Dios que fuera, exacto, la respuesta
al dedo de este mundo, señalando
allá, a su fondo grave y venerable;
el Dios que fuera el centro de la bóveda,
la pieza que cerrara el gran juguete;
el Dios que fuera el sueño a que apelamos
cuando nos vemos sucios y mezquinos,
el espejo perfecto en que sanar;
el Dios de la pizarra y del buen orden,
el Dios que fuera el premio necesario,
la escapatoria, sólo, de la muerte,
triste cosa sería: el mundo visto
en grande y para siempre endomingado,
la certidumbre, el sí, la solución.
¡ Como creer en Él, de tan sabido,
tan demostrado, tan imprescindible,
hecho del material de nuestros sueños?
¿ Tan sencillo era todo ? Simplemente,
tanto dolor y sombra en los  milenios,
tantos millones muertos a patadas,
¿ se ajustarían, limpios, al  balance ?

IV

Tras la máscara fria de enmohecidos templos,
de libros venerables, de ropajes brillantes;
por entre las rendijas de tanta voz cansina
y más aún, de tanto dolor sobrellevado,
tanto decoro humilde que no se ha de saber,
tanto gris sacrificio, tanta paciencia inútil,
se oyó un rumor extraño: que Dios no era aquel
  Dios
esedncial, opresivo, en dosel de conceptos,
relojero impertérrito, contador de los astros,
los montes y las noches, vigilante del Ser.
De pronto, por lo visto, un dia , entre el fracaso
de tanto rezo humano con miedo, en muche-
  dumbres
reptando por el polvo, con incienso y conjuros,
él havia avisado a alguno, a su manera:
" Ponte a un lado, que tengo cosas que hacder con-
  tigo".
Y ése ya imaginaba un porvenir de gloria,
su riqueza creciendo, sus nietos  con rebaños.
Pero el extraño Ser - ¿ cómo llamarle Dios,
de tan desconcertante, tan loco, tan terrible ? ...
le dijo luego: " Toma a tu hjijo, el de la herencia,
el hombre del futuro y mátamelo ".  El pobre 
obedeció abrumado, pero el gran Ser, a tiempo 
paró el cuchillo y dijo: " Basta, tu has compren-
  dido ".
Y empezó el sufrimiento de siglos errabundos,
con sed, hambre y desiertos, en medio de los pue-
  blos,
y cuando le pidieron por lo menos el signo
de un hombre resonante con que luchar con 
  todos,
gruñó " Soy el que soy " y el nombre de silencio
se elevó entre los idolos, despectivo y hermoso.
Y al final, cuando guardaban imperios y victorias,
vastas rfevelaciones del Todo y de la Nada.
la gran Palabra - ! Oh broma 1  - surgió en el
  pueblo: un hombre
pobre y corriente, errante y muerto en el fra-
  caso.
Quien lo entiende, lo entiende : es el inmenso
  chiste
que aclara  la encerrona de esta vida en la tierra.
¿ No os habla de un amor de volcanes y cielos
esa leve jugada: morir en nuesetro sitio?
Ni el sol ni las montañas existen porque deban,
ni havia obligación de hacer hombres, ni nada,
ni de hacerse él un  hombre, ni recibir el golpe
de pecado y justicia : todo fue libre, y juego,
todo se quema en gracia, y detrás del hastio
se sospecha la risa enorme del amor.

V

Pero no, no creemos, no podemos:
es demasiado hermoso, y ¿ que seríamos
entonces, y que cuentas nos saldrían,
y como conservar la dignidad,
nuedtro ser, con sus zancos, su sombrero,
su justicia y su mérito, sus juicios,
su rincon de reserva, su butaca?
Un alegre huracán nos barreria,
una marea hirviente de placer.
Hasta el dolor que tanto atesoramos,
como vales que un dia han de pagarse,
¿ Que seria, si el pobre y el dichoso
van a acabar  lo mismo en ese estruendo ?
Y además, si así fuera, ¿no soy digno
de que Dios me hable a mí, en vez de dejarlo
en esa larga historia polvorienta
de hombres y pueblos raros, a lo lejos,
con personajes sucios, retumbantes
por los siglos antiguos, entre niebla ?
Así somos, y así es Él que nos reta
a la partida:  así es llamarse  suyo
no tener nada, andar por el desierto
cuarenta años, y al fin morir sin verle,
sin saber si perdimos nuestra vida,
si hemos ido alejándonos acaso
de aquel Dios que, de niños, nos tocaba
y nos daba la mano y los juguetes.
Así somos, y así  nos manda sólo
un ambiguo rumor de boca en boca,
de lejanas palabras, en alientos
viciados pero en caras que han sufrido,
que bsjasn por los siglos el recado
de poner el oído en el latir
de los demás, del mundo tibio y ciego
como un gran animal que no nos siente.
Pero cuando, en los ojos doloridos
de millones de hermanos con fatiga,
y en el clamor de tardes y horizontes
y olas y estrellas y árboles y pájaros,
creamos presentir tal vez El Nombre,
hay que cerrar los ojos, no buscarlo
ni querer ser los mismos: solamente
dejarnos en lo oscuro y el olvido,
vivir firmes, tocar gentes y cosas 
como si fueran Él, y en el anverso
del tapiz donde es raro, ajeno,
al quedarnos vacíos de nosotros
vamos resucitando sin saber.
1967.

NULLA AESTHETICA SINE ETHICA, ERGO : APAGA Y VÁMONOS .

Per què acabeu de gaudir d'aquest gran intelectual, catedràtic, filósof, escriptor, traductor, poeta i molt més us recomano que llegiu un poema magnific en la dedicatòria del llibre Papers Privats de'n Narcís Comadira : " Carta a Narcís Comadira por y para sus Papers Privats: Querido Comadira Papers Privats me trae/ lo mejor de mi tiempo catalán, el paréntesis/ de hermosa libertad en que hablé con vosotros,/ con los "lletraferits", inefable pandilla/ de poeta a poetas, ya no cátedro, cuando/ por motivos que están, es la frase, en el ánimo/ de todos, no podia teneros por alumnos,/ ni falta que os hacia, en la oscura alma mater.......
No es dificil trobar-lo en internet. Ànims.

Pep