diumenge, 10 de maig del 2020

JOB, VIST PER IGNACIO GONZALEZ FAUS I PEL DR. MIQUEL FABRE I CARRERAS


Sempre viva, manzanilla, flor del Corpus a Llorenç de Rocafort.

Fa molts i molts anys, que el meu estimat amic el Dr. Miquel Fabré i Carreras, que em parlava que havia fet un escoli a una llarga reflexió seva sobre el llibre de Job, hi han intimitats que en Miquel només me les explica a mi, i que ningú s'ho prengui malament. Ell sab i jo se, que ell es un ateo respectuós amb Déu, o potser estaria més be dir-li Agnostic militant que no pot ni afirmar ni negar la existència de Déu, no te prous coneixements i ell sap que un servidor es un creient que s'esforça cada dia, amb la fe revel.lada als profetes, seguin pel Sinaí ( Jo Sóc el que Sóc ), la terra promesa, Captiveri de Babilònia,  i la vinguda del Crist i la seva església presidida pel Papa Francesc, la comunió dels Sants.... Puc dir que mai he tingut crisis de fe,  (si periodes d'oblit, o de refredament ), els meus pares amb la seva manera de viure i d'actuar durant anys m'ho van ensenyar fil per randa l' abc del cristianisme i que el perdó era lo més gran, m'ho vaig creure i encara m'ho crec  i com actuar devant un veí que ho passava malament dia rera dia; també he de donar les gràcies a persones que he trobat pel camí de la vida, no seria el mateix, elles m'han reforçat la meva fe,  sempre i encara m' arriba al cor la paràbola del Fill pròdig, la dels Vinyaters : Mateu 20,1-12






Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:
Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina i els digué:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué:
—Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
—És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya.

 .....i que tot ens parla de la immensa  misericordia del Pare i allò " Estimeu-vos els uns als altres " i encara allò que cantem el Dijous Sant " Ubi càritas et Amor Deus ibi est " Allí on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ". Ens respectem i ens estimem mutuament i ningú s' ofent per a res del que pensa i practica l'altre, sabem quin terrenys trepitja cadascú. Però a favor del meu amic, he de dir que es un gran coneixedor de l'antic i del nou testament, en sap molt més que jo, confio en el Senyor i no hi ha cap sobretaula que no agafem una parabola de l' Evangeli i la desgranemt i despres de prendre un cafè o dos i un  Armanyac Cles des Duchs V.S.O.P., resulta que als dos ens agrada seguir la sobretaula amb el misteri a les mans, si es que es pot dir així..




Abans de continuar us escric unes paraules sobre Job, tretes del llibre de Salvador Alsius : Hem perdut l'Oremus.

Job, patriarca bíblic famós per la resignació amb què va acceptar una sèrie de calamitats a què  Déu el va sotmetre després de reptar per Satanàs a posar a prova les seves virtuts. A les successives desgràcies que li sobrevingueren ( pèrdua de terres i de bestiar, mort dels seus fills colgats a les runes de la masia familiar, nafres a tot el cos, etc.) ell hi responia amb frases com " Déu m'ho  ha donat, Déu m'ho ha tret ". Aquesta actitud és l'original de la cèlebre frase tenir més paciència que Job. Déu va recompensar-lo retornant-li amb escreix tot alló que li havia fet perdre. Job és amb tota probabilitat un personatge de ficció, que dona nom a un llibre de l'Antic Testament en que es planteja el tema del mal en el món i les diferents respostes a donar-li.


Plantes aromàtiques del terme municipal de Vallbona de les Monges com el timó, l'herba sempre viva pel Corpus, l'argelaga, l'espígul, viperina... amb algún ametller al fons i tambéuns pins mediterranis aprop mateix.


J. I. González FausQuizá puede ayudarnos ahora una reflexión sobre el coronavirus desde el libro de Job, uno de los textos más impresionantes de la historia de la humanidad. Retomo para ello un antiguo texto:
El libro de Job es una especie de discusión sobre Dios: Job sostiene que sus dolores son inmerecidos e injustos y, por tanto, o no son un castigo de Dios o es que Dios es injusto. Pero, tras vindicar eso, Job no sabe qué hacer ni cómo explicar su sufrimiento.
Sus amigos, en cambio, carentes de toda experiencia espiritual (de todo “conocimiento de Dios” si queremos mantener una expresión muy querida al Nuevo Testamento) y que, sin saberlo, sólo profesan una religión meramente sociológica que les sirve como manto de seguridad, acusan a Job de blasfemo por pensar como piensa, le remiten a todo el misterio incomprensible de la creación y le obligan a reconocerse culpable.
En esta discusión, el drama tiene un momento de inflexión cuando Job se da cuenta de que no sólo su dolor particular es injusto sino que todo este mundo está poblado de dolores y sufrimientos injustos porque es un mundo en el que siempre acaba triunfando la maldad. Veamos este párrafo impresionante:

 “Los malvados mueven los linderos, roban rebaños y pastores, se llevan el asno del huérfano y toman en prenda el buey de la viuda; echan del camino a los pobres y los miserables tienen que esconderse. Como asnos salvajes madrugan para hacer presa… Arrancaron del pecho al huérfano y toman en prenda al niño del pobre” (24, 2-5.9).

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

Bon dia estimat amic!
Bon dia.

M'ha agradat la reflexió sobre el bé i el mal que em fas a mans. És del tot correcte... tanmateix segueixo sense saber on és ni de que versava el meu escoli sobre el Llibre de Job.

Seguiré cercant.
 
Timó i romaní plantes aromàtiques de casa nostra ; veure Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra, por José J. Piquer y Jover
Ara, en temps ardus, molt difícils per a molts, aspres per a tots només se m'acut pensar que en aquesta Terra hi estem com a rellogats... ni tant sols com a llogaters titulars. No som altre que una nosa en el decurs de la Gran Vida... ni ciutats, ni lluminàries, ni descobriments científics o albiraments geogràfics... som una nosa.

No som necessaris en aquesta Terra ni molt menys els amos, com venim dient. Els petons i les abraçades són eines perilloses i no anar a saludar amics i parents signe de respecte.

El poder, la bellesa i el diner no valen per a res... per a res en front la Vida. Així doncs, que és? Que vol dir el Bé? que és el Mal? Job ho encara amb fermesa en la darrere Teofania.

Cercaré el que tants anys fa vaig escriure, però crec que, com ja fa temps faig, deixava Déu al marge. No m'atreveixo a negar-lo... no puc afirmar-lo, a Déu. Mala cosa és la religió.

Gràcies pels teus quotidians pensaments amic, gràcies. Són amor destil·lat. És això el què hem de conèixer com a "pregària"?

Ens calen sacs, sacs i més sacs d'humilitat. Som uns rellogats, nouvinguts i mal educats, mal instal·lats en la Vida.

Una confitada i molt amorosa abraçada.... extensiva a tots els teus.


Cabana tant pròpia de la baixa Segarra, pels que no ho entenguin, ens trobem a la Catalunya Nova, amb la companyia de la inseparable boira.

Seguiré esperant que el Dr. Fabré ens faci a ma una nova reflexió sobre Job, la farà, perquè li agrada molt i venera aquest savi patriarca bíblic, vostès i jo gaudirem dels seus amplissims coneixements de l'Antic Testament. L'esperem . Tranquil confinament a tothom, encara que pels veïns de Llorenç de Rocafort o de Vallbona és una paraula quasi desconeguda, perquè no cal que prenguin massa  mesures higièniques , per les poques persones que hom pot trobar a lo llarg de la setmana, ni els cal que cap autoritat els vigili, ningú es troba del mati al vespre; un bon lloc per confinar-se. 


El meu amic tot rellegint el llibre de Job, perquè d'alguna manera l'he forçat jo, s'ha quedat meditant, i ha quedat aturat aquí : 

... com n'és de fàcil temptar a Déu: Satanàs li diu que Job és molt devot perquè tot li va bé i "totes li ponen"  diu Satanàs: -posa'l a prova i veurem...- i Déu va, i hi juga, i el posa a prova ......

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

El meu amic s'ha aturat en aquest punt, i li donarà cent voltes o més, en cap cas tindrà pressa, però amb el pas dels dies puc assegurar que continuarà i tots junts gaudirem o patirem del resultat final com la narració del Complex de  Moises pel desert. Aqui no hi han solucions fàcils.

Pep