A LA FI DE L'ESTIU, TENIM EL COSTUM DE BATZACAR LES AMETLLES, ENCARA QUE EL FRET FES MALESES A FINALS DEL MARÇ PASSAT

 

El vint-i-nou d'agost vam arribar d'una llarga estància a Gata (Alta Extremadura), sempre que hem pogut ho hem fet així, excepte en aquest de temps de pandèmia pel Covid, que fa dos anys que no haviam pogut sortir de Cornellà del Terri. Hem donat sepultura a les cendres de la nostra tia que va morir del Covid als 94 anys, descansi en pau. Hem allargat el mes d'agost, es pot, ho hem aconseguit, la familia en primer lloc i després gaudin el moment present pels carrers del poble, i parlant amb la gent que em trobava entrant o sortin del poble, sobretot els avis que arribaven de l'hort amb un sac a l'esquena, ves a saber que hi portaven; a favor seu he de dir que són molt empàtics, agradables, simpàtics, miren de fer-te l'estona plaent i no tenen pressa, ells amb els seus records acumulats durant més de vuitanta o noranta anys se senten orgullosos, els relats que t'expliquen són molt interessants, es fa palès que son gent treballadora des de la seva infància o  l'adolescència, tots plens de sacrificis per pujar la familia sobretot en temps de l´estraperlo, que passaven des de Portugal cafè, els grans a caball de bons caballs perquè la guardia civil no els pugués enxampar i els nois jovenets amb 10 kilos de cafè a l´esquena i a correr per uns camins que només tenien la lluna que els feia companyia, també el mercat negre arribava a l'oli, a Llorenç també . Quant torno a Gata, tinc el cor encongit per si tornaré a trobar aquests avis tant entranyables, enguany encara hi eren, però una mica a recer degut a la dura pandèmia.

Teulas de Gata, vistos des del campanar.

 Em tornat carregats de taronges, per cert úniques, amb molt de suc i molt dolces,  enguany no em pogut portar llimones que sempre en tenim moltes, el fred del temporal Filomena va matar les flors, tot una llàstima. Al corral de casa hi ha un llimoner que fa llimones tot l'any. Gata te un clima mediterrani i també tota la cordillera Carpeto-betònica on es troba el monestir de Yuste on va passar els últims dies l'emperador Carles V, rodejat dels cants i de les hores liturgiques dels monjos Jerònims i també de molta aigua, pesca d'aigua dolça, i citrics a manta.

L'emperador va escollir aquest lloc retirat no tant sols per la pau que si respira, ni només pels monjos que resarien junts les hores liturgiques, sinó per l'abundància d'aigua que hi ha i les taronges, mandaries i llimones assegurades, cosa important per mantenir una bona salut.

Calas ( Zantedeschia Aethiopica )

Al nostre hort es fan uns lliris (calas) molt altes de metre vint cm, un prodigi, un vertader tresor, una cosa mai vista per mi i acaben la seva maduresa fent una pinya de color grogenc, dins hi han centes de llavors, una meravella, no es poden tallar fins que totes estan ben grogues.

Només d'arribar al meu poble de Llorenç de Rocafort de Vallbona em van dir que el preu del raïm  (anava tirat) a 300 euros Tn. molt baix, no paguen ni el preu de cost, els pobres pagesos sempre van d'ensurt amb ensurt; l'any passat la collita va ser zero pel cendrós, molts van tirar tota la producció.

Raïm de l'era de casa, mai vist.

Estem molt contents dels raïms que hem collit a les dos parres de casa, mai haviem vist raims amb grans tant grossos, impressionant, grata sorpresa per l'onze de setembre, hem de dir que l'esporgada de les parres es mèrit del Ramon Moix, es nota que porta moltes hores de rodatge a les seves mans. Moltes gràcies.

Ara em sap greu no haver preguntat més coses, coneixements e històries de la vida de pagès i més vivències de la gent de Llorenç de Rocafort, aqui va un relat que el pare em va explicar : 

" La familia de cal Pasqualet, l'amo és deia Josep Capdevila i Pons que curiós oi? igual que el meu avi. Una filla d'aquest bon home era la Rosita (pubilla) i es va casar amb l'hereu de cal Perlo en Ramon Martí (Pubill) , la mare del Ramon era de Rocafort filla de cal Ventura, amb aquest  casament es van ajuntar dos grans hisendes; ho deixo aquí.

Important cup revestit de boniques peces de ceràmica per guardar el vi, al darrera podem veure una mica que treu el cap l'aljup, encara existent, complexe d'era i pallissa i corralet pel tocino, d'una familia pagesa arreglada.

Las familia de cal Pasqualet en aquells anys 1959 feien 800 sacs d'olives, tenien dos mules ....".

Pels vols de l'onze de setembre, cada any anem a Llorenç sobretot per batzacar alguns ametllers i fer ametlles pel gasto que en diem, per tenir ametlles per fer-les garrapinyades, o torrades, o deshidratades, o fetes farina pels panellets per totsants, per fer pastes per Nadal o per guarnir les mones de Pasqua que a casa sempre les he vist fer desde petitó. Si no vigilem hi passa en Xavier , el fill del Magí amb el vibrador ell les recull totes i et quedes sense, perquè les ametlles s'entreguen totes a l'Àrea de Gissona, cal vetllar perquè no passi.

Un cop esquetllades a ma, perquè ni han molt poques i no paga la pena posar en marxa la màquina de tota la vida d'esquetllar (treure la clofolla del damunt de l'ametlla), les baixes temperatures de finals de, març les va matar en general, o sigui que hem hagut de mirar a quin racó del tros n'hi havia , i l´únic era la solana de Les Pintades, tros sota el poble dels Omells de Na Gaia, està situat a 560 m d'altitud,  ben arrecerat, fan la festa major pel 15 d'agost mare de Déu de l'Assumpta.

Vam posar fil a l'agulla i amb quatre dies les vam recollir, com poden veure la majoria són llarguetes, segur que quan va arribar el fred ja no eren flors.

Abans de marxar cap al tros , he estès les ametlles al sol (terrassa), que la Tere havia esquetllat, el dia anterior, per cert molt grans, vull dir grosses, mai vistes, deu ser efecte d'haver-ni poques, que surten diria com gegants, sobretot la llargueta (de floració primerenca), després cap a les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu. Canviar les borrasses no costa res, ja me'n va ensenyar el meu pare e.p.d. La meva dona es queda a casa a fer el dinar i esquetllar a ma, com s'ha fet tota la vida, l' únic que no fem es posar la clofolla a l'era per assecar-la, el nostre pare si que ho feia. Una bonica imatge d'anys enrera. " Pare i fill, padrí i papa", escrit pel Lluis Capdevila, el nostre fill petit.

 No trobo  ningu pels camins, els 4 viatges que faig al dia des de casa a Les Pintades i a l' inrevés, passant pel Perdigó, tot a la mateixa vall, em sento afortunat de tenir els dos trossos al mateix fondo i els dos molt aprop l'un de l'altre, la cabana fa companyia i millora el paisatge, el gran noguer carregat de nous al mig del fondo i la gegant figuera a la solada li donen el seu encant a més de tenir molts lladoners ( Celtis Australis, poden viure entre 500 i 600 anys, viuen en tota mena de terrenys i pot arribar a  medir 25 metres d'alçada) que fan una ombra fresca i excel.lent, en el canvi climàtic que ja estem patint, les ombres ja son necessàries i estan i estaran molt valorades, o sigui que protegir els lladoners és obligat al nostre terme, per la seva ombra espessa. El meu pare era amic d'un carreter que feia carros i m'explicava que del lladoner d'Albarrasí se´n feien forcats, tartanes, mànecs, carros, fixeu-vos que era important en aquell temps.

La meva germana Dolors enmig de l'ombra dels lladoners al Perdigó.

Llorenç te un terme molt petitó però els trossos propietat del poble sobrepassent el municipi amb escreix, això m'ho va ensenyar el Ramon de cal Giné, ho sap tot del terme i dels trossos que te la gent del poble, és un expert en coneixer les contrades del nostre terme : 

Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya. 

Puc dir que no les conec totes ni molt menys, a poc a poc les vaig coneguent, perquè es trist arribar als 72 anys i desconeixer el teu terme. El dia 17 d'abril junt amb en Ramon vaig coneixer els Solans, la Convidal, el Tossal Gros.... Em queda de la Roca Sabata en avall i les Setse de cal Timoneda, paciencia un dia o altre hi arribarem.

Hem tingut sort de la solana de les Pintades (90% llarguetes), que al menys els ametllers en tenien unes miques i hem aprofitat, això o res i no paga la pena demanar a un pagès que t'ho faci amb un vibrador, ( lo comido por lo servido) i si t'ho fas tu, es cumpleix allò de " Poc és molt ". No hi ha ametlles en tot el Perdigó ni al fondo ni a l'Obag de Les Pintades (terme de La Quadra de Mas Déu). Ningú te ametlles !!! 

Es el colmo haver de comprar ametlles per fer els panellets, garrapinyades, ametlles torrades, deshidratades, ratllades per fer farina per les Mones de Pasqua, etc ...les ametlles sempre et treuen d'un apuro, la mare (acs) mentre el pare parlava amb uns forasters que havien vingut a veurens o amb algun parent, els deixaxva i se'n anava la cuina i amb un vist i no vist els feia un plat d'ametllles garrapinyades i tots contents, que bones Isabel !!.

Quan les vens vam molt barates i quan les compres van carissimes, coses de la vida.

Al Perdigo, sí, hi han moltes figues, avui ne agafat un cistell. 

Al migdia a fet quatre gotes, però cap a les 5,30 he marxat cap a les Pintades, encara un nou cistell de figues,i netejar la porqueria de l'abeurador de les perdius, tudons, merles, llebres i conills, obert a la roca també dit (la cogulla) i omplir-lo amb una garrafa d'aigua de 10 litres d'aigua de pluja... Després  tota la tarde de cara a la feina, d'ametller en ametller (molts nius d'ocells, desconec quin ocell anida en els ametllers) i vinga canviar borrasses, omplir el cabàs i omplir els sacs i lligar-los, sense adonar-me es va fer fosc, negre, vaig sortir del  tros  amb les llums enceses i cap a Llorenç, em recordava al nostre pare (acs), que sempre entrava al poble amb les llums de la vila enceses i la mama vinga a patir, - que no li hagi passat res al Sisquet ?. Al revés d'una familia de Vallbona que quan se´ls trobava a mitja tarde que tornaven cap a casa, contestaven : ha vingut acabador !!!!! i tant tranquils, al revés del nostre pare i d'altres veins que tota la vida entraven al poble a la llum de la lluna o de l'enllumenat electric. Be, la Tere sí, estava preocupada !!!!!

Els poso aquesta imatge, perquè els no iniciats amb recollir les ametlles "batzacar" puguin gaudir de la nostra manera de fer-ho, vaja com s'havia fet des del temps dels romans que van estar en aquests indrets (El Vilet, antiga Vilamanyanor( vila magni honoris ) de quan formava part de la Baronia de Vallbona), és van trobar mosaics del segle IV, és conserven al museo Arqueològic de Barcelona). 

El tronc de la soca es tapa amb una borrassa o un drap perquè no es colin les poques ametlles que tenim. El dia abans de començar només conservavem una canya tancada a la cabana del Perdigó i li vaig comentar al Ramon on podia tallar quatre o cinc canyes llargues, va somriure tot dient que no era lluna vella per tallar-les !! però jo les necessitava i les vaig tallar, greu error. Una vegada al tros, no tenien el tremp per fer caure les ametlles, trist amb una greu reflexió, si o si vaig haver de substituir-les pel telescopi del xurrac i si va anar be, espero que l'any vinent no em passi, vigilarem la lluna.

També solem fer melmelada de mores si es que en trobem, perquè cada vegada més els pagesos tiren productes fitosanitaris i les mores també s'assequen i ja no tenen valor.

Collint mores et punxes molt, perquè hi han moltes punxes, i clar tot te un preu, diuen a casa nostra " que el que no vol pols que no vagi a l'era ".

Avui es el primer dia de tardor, a Girona fa un sol que enamora, aquest mati he anat a donar un vol per aquestes carreteres tant tranquil.les com boniques que pasen per Pujals dels Cavallers, atravessa el riu Garrumbert, puja cap a Can Frigola i baixa cap a xocolates Torras i abans surt una carretera a l'esquerra que s'endinsa a Borgonyà i d'aqui tot planejant cap a Cornellà del Terri. A la tardor es veuen els arbres de fulla caduca, a l'hivern veus el pirineu nevat, i els sembrats que donen el color verd a les grans extensions de cultiu, a la primavera el primer que comença es el color groc i al juny om pot veure els rastolls que deixen les cosetxadores, i la resta d'estiu quietut en els camps.
Tornem a la baixa Segarra, una vegada feta la melmelada de mores, ja tenim una certa tranquilitat i alhora estem contentissims, perquè agrada a tota la familia que hi ha participat i l'han probat . 

Al diumenge dia 12 de setembre vam anar a fer el vermut a Bellpuig, es la seva festa major, amb la Eli, el Josep, la Dolors, en Lluis i la Gal.la i un servidor a la plaça del castell de la familia Cardona-Anglesola, parents amb els Cervera, en altre temps senyors de Bellpuig i d'un amplissim territori. No oblidem que el mausoleu fet de marbre de Carrara  de Ramon Foch III de Cardona, està en l'església parroquial, Alexandre de Laborde diu que aquest monument es lo millor que ha trobat a Catalunya a part de les ermites de Montserrat. Tot i que critica la vila de Bellpuig dient que està mal dissenyada.

Feia anys que no feia un vermut de festa major amb uns musics tocan temes de Cuba, no se si es pot dir salsa, però si donaven tot el sabor de festa major, no hi faltava de res.

Al marxar cap a Llorenç a dinar, el Lluis havia vist una pasteleria que feien orelletes, el seu nom és : Confiteria i Forn de pa, servei de cafeteria. Plaça de Sant Roc, 8. Telèfon 973.320.750. Bellpuig (Lleida), les fan els divendres, millor encarregar-les per telèfon. Fa un grapat d'anys estavem collint olives amb el Lluis i al deixar-les a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà,vam anar ja ben fosc a l'Espluga Calva que segons internet hi havia una botiga que en venien. Estava tancada i al preguntar a uns joves que estaven allà mateix, ens van contestar que obrien quan la familia tornava de collir olives. Be, vam esperar una hora i sí van obrir, un cop a dins a la botiga ens van dir que sí que en tenien, però tant sols en quedaven una capsa (5 orelletes); les vam comprar i al pujar al cotxe vam començar a menjar-nos-les, i a l'arribar a casa no en quedava ni una, això vol dir que estaven ben bones.

El dimecres 15 després de fer una estona de migdiada i amb les ametlles a casa,  amb en Ramon de cal Giné vaig cumplir un somni d'anys anar a conexier on havia estat el poble de Montesquiu. De cop em va venir a la memòria el Concili de Trento : " Decretum de regularibus et monialibus " Disposava que els convents de religioses siguin traslladat a llocs segurs per tal d'evitar saquejos i profanacions. L'abadessa Estefania de Piquer va tenir un cop de vista polític i va convidar a la gent de Montesquiu a anar a viure a Vallbona a dins de la muralla. El 1565 a Montesquiu ja no hi ha ningú, no obstant son referits la muralla de la vila i el castell posat al cim i el portal de Vallbona, les forques , etc... En 8 anys (1565-1573), han augmentat nou families a Vallbona. Montesquiu ha desaparegut com a lloc de vivenda. L'any 1573 Estefania de Piquer funda el municipi de Vallbona. L'any 1575 a Vallbona hi viuen 25 families amb un total de 121 veins. Hem de recordar que mentre a la Catalunya Vella subsistient els vells cenobis benedictins i era una terra de masos, la Catalunya Nova fou la terra dels cartoixans (Escaladei) i dels cistercencs i fou el pais de les viles i ciutats.

Em plau posar-vos una pàgina del llibre que ha editat un amic meu Jordi Catafal, que ella sola està carregada d'història, gaudiu del moment present, i de la gran informació que ens aporta, no tothom te aquesta sort... vostès sí !!!

Scala Dei abans de la restauracio

A dins del llibre hi han deu gravats fets pel Sr. Jordi Catafal, aquest n´es un.

Vallbona de les Monges al caure la tarde,noteu que les llums de la vila estan enceses.

A les cinc de la tarde pugem al cotxe amb en Ramon Moix direcció cap a Vallbona de les Monges, just devant dels famosos espantaocells a l'esquerre la carretera va a Nalec, donç nosaltres cap a la dreta com si anessim als Omells de Na Gaia, als pocs metres un cami a l'esquerre cami dit de les Comes Heuques, passant la Torre o era de cal Manco, que circulem per la part obaga de la vall, veient a l'altres costat tota l'estona la carretera comarcal que va a Rocallaura; de cop a la dreta em trobat la Font de la Pica, on hi havia hagut un bonic sarcofag, procedent de Montesquiu, tret l'any 2011 pel propi ajuntament de Vallbona per restaurar-lo i donar-li un us més adient. Acualment no raja res d'aigua ?? tot un misteri, al seu lloc hi ha una pica no se si de poliester ? revestida de llosetes de pedra; a l'altres costat del cami hi ha un vell dipòsit per recollir l'aigua d'aquesta font, ara totalment buit.

 

Després d´aqui  camí cap a Montblanquet , bon camí, (a Vallbona cuiden molt els camins), nervis per arribar a l'antic poble de Montesquiu i lo primer que hem trobat abans d'arribar a lo que havia sigut l'antic poble de Montesquiu, em trobat a l'esquerre una cabana de volta, (de les que li agraden al Lluís Foix i a molts), mig amagada per la vegetació, alguns arbres que han crescut devant la cabana, preciosa, coquetona, ben feta, l'entrada reduïda a la mínima expresió i un sostre propi d'un gran mestre d´obres.

Entre tot plegat podies passar de llarg i no enterar-te, però no ens va pasar per alt, vam aparcar en una petita explanada al cim de la cabana, era l'era, en Ramon ho va confirmar, però no sabia qui era el propietari.

L'entrada reduïda, per resguardar-se del temporal de vent i pluja i l'espai just perquè pasin les mules. Sense entrar dins, de fora estan veiem que al fons de la cabana hi entra una llum natural. La petita finestreta tot un detall.

Això es algo excepcional, mai ho havia vist a LLorenç de Rocafort. Veient tanta bellesa m'abelleix posar-vos aquesta important noticia :Al 2008, la UNESCO va incloure l'art de construcció de murs de " pedra- seca " en la llista de Parimoni Inmaterial de la humanitat. Recordo quan el meu padrí m'explicava de cami a Vallbona tots els murs que havia fet ell i el Josep Ayats de cal Manco, d'entrada el llarg marge de la curva que fa la carretera al passar per dins de la població, després un important mur de la part de l'hort del monestir, i d'altres que no recordo , ell n'havia fet molts de pedra seca, a més ho explicava amb un cert orgull, reconeixia publicament que li agradava i tornava al vespre a casa content tot dient - el marge ens ha sortit be !!,  el meu fill Lluis ho havia comprovat.

Bonica volta oi ? aqui va  la que havia sigut la menjadora de les mules.

Jo mateix de molt jove havia vist fer dos vegades el mateix marge al fondo del Perdigó que una rubinada s'havia endut. Un Art milenari, un coneixement traspassat de generació en generació.

Queda clar que la llum que entra de fora al fons de la cabana, no ve d'un corral, vam arribar a la conclusió que havia sigut la pallissa de la casa, perquè el poble era allà mateix.

Tunel que comunica la cabana amb la pallissa,

Ben segur que passaven la palla directament a la menjadora, molt practic i a més la reducció de la portalada era per tancar-la, en altre temps segur que fins i tot tenia una porta de fusta, els animals dormien dins.

Ja que la petita era , estava al damunt de la volta recordem activitats que si feien en el batre com estendre la batuda, donar voltes amb el rodet i el trill, girar la batuda, estirassant, desembollant amb la forca, escombrar l'era amb l'escombra de botxa, berenar, ensacar, fer paller o tirar la palla a la pallissa ......

Unes parets altissimes, i molt ben fetes, realment eren les d'una pallissa, tothom en necessitava una.

Pensem i segur que ho encertem que aquesta cabana es va veure abandonada  més recentment, no diguem cap data, però igual havia donat servei fins els anys 1960 , a Llorenç el terme està escampat d'eres que funcionaven perfectament els anys cinquanta i seixanta, totes tenien les seves pallisses, com la que vam veure en un article anterior, l'era de cal Cabalé a la Convidal, un meravellós edifici.

Vam intuir que de la porta de la cabana pujava una escala de pedra per no haver de donar la volta i així es va posar de manifest al retirar el Ramon tota l'herba seca que cubria les pedres. L'escala no es un model de perfecció, però ha aguantat fins als nostres dies.

Al mateix terme de Vallbona, hi ha la Torreta de cal Manco, que és la foto que teniu als ulls; fixeu-vos quins marges tant ben fets, tant bonics, i amb una pedra molt ben ordenada i que dir de les escales que pujen d'una feixa a l'altra o d'un bancal a l'altre ? Aquests marges tant ben fets són llaguissims, dona bo fer una excursió només per contemplar-los.

La pallissa-cabana de cal Cabaler junt amb l' era i el corral de tàpia.

Vam tirar uns metres més amb el cotxe, però ens vam haver de deturar, no sabiem on ens ficavem.

En aquest turó estava arrecerat el pable de Montesquiu, ara tant sols pedres per tots cantons, si hagués estat tot molt més net haguessim arribat a veure la mesura enclavada a la roca dels tres quartans. Vaig trobar moltes plantes d'espantallops (Colutea arborescens). Les cases són posades al recer de la muntanya i d'espatlles al nord. ´DEs un tipic poblet arrecerat, com Omells de Na Gaia, com Rocafort de Vallbona, com Montblanquet, mentre les cases  llisquen pel pendent assoleiat, a dalt emergeix el castell o lo que havia sigut.  He llegit segurament al llibre del Sr. Piquer i Jover que el casal i l'església varen ésser desmuntats pel comú de Vallbona, a mitjans del segle XIX, per a fer l'església de la parròquia. Al llibre de l´Inventari de l'Arxiu de Santa Maria de Vallbona de l'any 1992 diu a la pàg. 124 :  El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l'extracció de pedres de l'església de Montesquiu, per pard del monestir de Vallbona, per a construir dos molins nous (1792).

Demanat al Ramon sobre el nom dels trossos de Montesquiu diu que no ho sap i que la gent de Vallbona  en diuen : Montesquiu del Bisbe, Montesquiu del Tato, Montesquiu del Lluïsa, etc ...

Li dic a en Ramon que li dic uns noms de partides de Montesquiu per si li diuen algo : Vall de Poblet, Puig, Celadella, Coll de'n Claret, Era de Vallbona, Puig del Tallat, Coll o Coma de les Ballestes, Os, Domenge. ( Ep!! , ho he trobat escrit swel Sr. Piquer Jover. La Baronia de Vallbona 1981). Encara he trobat el nom d'una partida més de Montesquiu ( Venda atorgada per Pere Belart i Serra, botiguer de Valls, com a procurador de Ramon Borras, marqués de Bárcena, a favor de Ramon Jové i Torremadé, pagès de la Vila de Vallbona,  d'una peça de terra amb oliveres i en part erma, situada a la partida de Gargot, dins el terme de Montesquiu (1818).

Al deixar les terres de Montesquiu i continuar pel mateix camí fins al pla del Cul-roig, fins a la cabana de volta ovalada, la que teniu a sota 

Sorpren els grans prats o grans parades de cereals, algo mai vist a Llorenç de Rocafort. Quan pujem un turó a l'arribar a dalt de tot del pic, després ve una baixada, mai una explanada com aquesta que tenim a la vista. Sí que trobem el gran pla del Tossal Gros impresionant o el pla les Eres quan agafes el camí que va cap a la carretera dels Omells també tot es pla, quan puges per la Solana abans de baixar cap a Sant Marti sí tires a l'esquerre direcció Maldà també hi han grans plans ; però la pregunta que em faig jo, -son del nostre terme ? o cap d'ells ?

Fa molts anys que pujant cap al santuari del Tallat, es van trobant inmenses parades de rostoll que alguna no te límit, i quan més amunt puges mes parades de rostoll desproporcionades, penso que serà així fins a Montblanquet.

Dins del santuari del Tallat, actualment tancat.

Després de la gran cabana ovalada o en forma d'ametlla continuarem pel camí de les Vinyes o de Montblanquet, travessar la carretera i continuar pel mateix cami encara en la partida de les Vinyes ( aqui vam trobar una era i una pallisa i una senyora que segons el Ramon era la dona del Ramon de cal Pep Bernarda;  fins a arribar a Vallbona o fins al damunt de Vallbona, aqui en diuen Partida de Sant Miquel, en aquest pla hi han tres indicacions en un pal de fusta o cap a Vallbona, o Llorenç de Rocafort, o cap a Montblanquet. Be del Cau-gros al cami dels Perdigons primer trobem: lo Perdigo de cal Saltó, Perdigo del J.Ramón Amenós, Perdigó del Perlo, i per últim Perdigó de cal Mano, fins al racó del San-Gros, on hi ha la famosa font? de raijar no raja.

 i la cabana de llambordes, en un tros una cabana fos com fos era necessària per a protegiur-se de les tempestes i calmarçades.

Aquesta boca, dona lloc a cavitat grandiosa, molt fonda i llarga, quan ha de ploure diu la llegenda que s'omple d'aigua, un fet curiós, en parla el qui ho coneix des de petitó, jo mai l'havia vist amb anterioritat, tot i que es molt aprop del nostre Perdigó. El sostre es tot una grandiosa roca, impressionant.

La tarde ha donat per molt, ja es hora d'anar a retiro, vaja cap a Llorenç donant l'excursió de coneixer el territori i l'història de l'antiga baronia de Vallbona, per acabada. La finalitat més important era coneixer  Montesquiu i la seva història, el Sr. Jacinto Bonales Cortés en el seu llibre Història de Vallbona i de la vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir, ho ha a conseguit i  dona per molt, molta història en aquestes 388 pàgines. 

A l'hora de cloure el present escrit ens ha vingut a visitar el meu amic i company de l'últim quart de segle el Dr. Jordi Turró, home intelectualment molt potent, psiquiatra, és voluntari a l'Hospitalitat de Lourdes, voluntari a Càritas, és un home del renaixement, ha llegit molt, i gaudeix que els altres pensin i llegeixin, avui m'ha deixat el llibre de'n Joan-Carles Mèlich, La Fragilidad del Mundo. Ensayo sobre un tiempo precario. Tusquets Editores, Barcelona 2021.

Pep

 BIBLIOGRAFIA

Història de Vallbona i de la Vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir.  Jacinto Bonales Cortés. Intitut d'Estudis Ilerdencs. 2011. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.

Breu Història del Monestir de Vallbona . Episodis de la Història,de Gener Gonzalvo i Bou.1ª Edició  Editor Rafael Dalmau. Barcelona 2003.

Precerdents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona ( 1154-1185) Josep Maria Sans i Travé. Pàgès Editors.Lleida 2002.

VALLBONA. Guia espiritual i Artística. Josep Joan Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig. 1983.

EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA. HISTÒRIA MONAQUISME I ART. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2010.

Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello i Gener Gonzalvo. Primera Edició 1992. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

ABACIOLOGI DE VALLBONA. Història del Monestir 1153-1990. Josep Joan Piquer i Jover. Segona edició. 1990. Fundació d' Història i Art Roger de Bellfort.

LA DOMESTICACIO DE LA ESPIRITUALITAT, POLITEISME-MONOTEISME.

 

El present article és del Doctor Miquel Fabré , llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-professor universiari, ara totalment dedicat a cuidar la seva familia i cuinar per ells i pels amics (domina la pasta italiana després d'haver viscut tres anys a Roma), quasi mai repeteix un menú, cosa dificil, altres tasques seves són, la música, el piano, la pintura, qualsevol tema li serveix per pensar, perquè ell d'entrada no es creu res. Home enamorat del monestir de Poblet des de molt jove, i li agrada passar de tant en tant uns dies la baixa Segarra, ara dit l'Urgell, on gaudeix de collir olives al novembre i batzacar ametlles ara al nostre troç El Perdigó o Les Pintades els dos situats en el terme municipal de Vallbona de les Monges; i també li agraden les mores igual que a la seva esposa, o sigui que Llorenç de Rocafort per ells es com estar al paradís terrenal, però de secà, malgrat els camins polsegosos ,i les dos fonts que trobem que per omplir un litre d'aigua perdriam a paciència. Ho consideren un be de Déu, encara que els dos siguin no creients.

Els ésser humans, Homo sapiens, nosaltres, tenim sentit i consciència certa de l’inefable. Sentim la presència d’allò que copsem, que percebem i vivim tot i saber-ho tan immaterial com real. Amb el coneixement de tot allò que no podem fer tangible ni explicable als sentits físics ni tampoc a la raó, però que tanmateix experimentem amb solidesa ben present, li hem volgut donar forma i nom.

Aquests munt de fenòmens que frueixen d’una experiència íntima, ben nostrada, li donem a voltes una vàlua externa, exterior al nostre tarannà íntim. Altres vegades, molt més recents i noves en la història del nostre grup zoològic, els hi conferim atributs i particularitats neurològiques centrades principalment en la Insula de Reil esquerra, cinquè lòbul de l’escorça cerebral.

Afirmem, els components de la nostra espècie, amb molta freqüència, vaja, sempre, que aquest és el nostre més exclusiu atribut que ens fa humans, el què ens distingeix i enalteix per sobre dels demés habitants del planeta Terra, a qui, a tots plegats els neguem impietosament aquesta pregona, subtil qualitat, la percepció, la vivència de l’incomprensible. Per això els volem sotmetre.

Massa vegades, però, hem pogut observar la consciència i l’angoixa de mort, la mort pròpia o aliena, passada o en proper avenir, que fou o que és a punt d’esdevenir. El sentiment de la mort en éssers no humans l’hem copsat massa vegades com per no abominar la nostra superba arrogància.

No podem atribuir-nos de cap manera honesta el notori privilegi singular de la consciència de l’inefable, el flaire, la seva intuïció, la percepció d’allò immaterial, ni la seva discussió, cavil·lació o reflexió, àdhuc ens atreviríem a dir la seva circumspecta meditació no només són nostres.

Si iniciem el present escrit amb aquestes afirmacions és perquè no ens podem atribuir tampoc la noció d’una divinitat, ni el sentit de la divinitat, ni l’experiència de l’inefable en exclusiva.

De fet només podem esmentar-nos a nosaltres mateixos, H. sapiens, ja sigui per referència directa, en l’experiència pròpia o bé contada, la glossada per altri. Només és amb nosaltres amb qui podem cavil·lar sobre aquesta percepció, aquesta sensació de presència i les seves discussions i debats.

Perquè només és entre nosaltres amb els qui ens podem arribar a comprendre, i no pas amb gaire fluïdesa ni desimboltura. En compte! Però, parem compte no ensopeguéssim amb les versàtils tanques de les molt diferents parles, que ens allunyen, i distancien, i no pas per ser parles distintes, no, sinó perquè són palesament diverses i esparses maneres d’entendre i explicar-se el món.

Hi ha encara un altre obstacle present en aquest concepte “entendre el món” que evidencia la parla i es formalitza amb molta més solidesa i constitueix la més infranquejable de les barreres amb què ens distanciem els grups dels ésser humans, ens referim als insuperables reixats culturals.

La cultura, aquesta immensa caterva de coneixements i maneres de fer tant diferents, mai trameses biològicament però que tanmateix estructuren la biologia personal i de grup. Exorbitància d’idees, visions i conceptes, estils de vida i modes d’actuar conforme l’estructura d’una pensa.

Enmig d’aquesta immensa, innombrable disbauxa de diversos pensaments que formulen actes, molts d’ells obligats, algú podria dir-nos què és la divinitat? Què és la divinitat?

Quina, quina és la cultura, quina és la pensa, quina civilització és creu capaç d’afirmar amb tota honestedat i en universalitat: Què és la divinitat? Qui ho sap respondre? (Quan demanem afirmar vol dir que es digui el què és i es pensa, no en el que ens convé que sigui dit que és i es pensi).

Per a cada pensament afermat, afermat com foment en el si d’una comunitat, la resposta pròpia a què és la divinitat, la seva resposta és sempre l’única, incontestable i, a més, és la verdadera. La veritable. Per a cada grup constituït i jerarquitzat, i mai no són permeses les dissensions.

Hi ha una coneguda entelèquia prou astuta, una argúcia, un sofisme garneu que ens vol respondre: La divinitat és un misteri. Un misteri. Gràcies, no només no ens val, no tan sols no ens satisfà. Ens podria arribar a fer mal. Perquè ens bandeja, ens exclou el pensament, el que sentim internament, ens anorrea amb un sol mot el sentiment de l’inefable. Simplement ens allunya del nostre jo més íntim, com que és un misteri no hi pensis més i fes el què et dic.

Sabem que en moltes, potser en totes les cultures arcaiques es concedeix un esperit, una ànima, un ‘inefable’ a tot, a qualsevol objecte o esdeveniment però no se’ls atorga la qualitat de divinitat. La deïtat és només per aquells fenòmens més generals i que regeixen els temps: el sol, el vent, el foc, la pluja, el mar! El cel i l’ordre dels seus estels... l’anhelat i etern més enllà que apaivaga la por.

Segurament, fruit de l’incert descrit, atorguem diferents categories i relacions als fenòmens de la Natura que ens aclaparen, i també a totes aquelles manifestacions de les nostres emocions (amor, bellesa, odi, tendresa, confiança...) tan difícils d’entendre segons la nostra comprensió i les hi disposem un lloc d’importància a cada una d’elles, i, això és cabdal, les personifiquem.

Potser és aquí on hi ha una tergiversació important de l’ordre més intern, més profund de la persona, la confusió dels sentits íntims de personificació de emocions connaturals, les pròpies, aquelles sensacions profundes d’espiritualitat, allò que sense poder-se mai explicar hom sent pregonament al marge de cap divinitat, la recerca de l’ineludible, que és del tot allunyada de cap creença i religió, i algun discurs aliè a la pròpia pensa que falsia i deforma el propi ser.

Lluny de cap religió, de cap dogma que ens dictin, de cap creença irrevocable, lluny de cap corpus religiós, doncs en la religió només s’hi pot trobar culpa, la religió és inducció de la culpa, la consciència de l’ésser miserable, la proposta de contrició, oferta de redempció segons el què es dicta, l’atorgament del perdó (no sempre, en segons quins casos), la religió és cànon, ordre, regla, llei, manament, imposició, dogma, ritus, jerarquia,categoria, condició, dòcil submissió... i mort.

Podria ser que aquesta categorització de religió molesti, o ofengui qualcú, no és en absolut la nostra pretensió, però no tenim constància de cap observança, cap ordre, cap religió, no en sabem de cap que doni ales i llibertat de pensament i que estimuli el propi albir, el propi vol intern.

L’intent de classificació, de categorització de les emocions i sensacions inexplicables, per intimes i pregones és transportat al mon dels déus... déus acabats de definir... desconeguts i tan a prop del caos i l’horror, (només l’Art pot organitzar el caos, però això és tot un altre negoci no pas tan allunyat del sentiment de l’inefable per bé que prou llunyà per tractar-lo un altre dia).

Així és que hom vol cerca de trobar relacions entre l’intern i l’incomprensible extern, en la solitud personal o en l’escalf de la colla. Tanmateix, des de la dissolució del grup íntim i de cohesió, des de l’abolició del clan, sempre ha aparegut qui sap que la sacralització d’un conjunt de principis ètics de conducta, respectes de convivència i cerimonials és una extraordinària font de poder.

També ho férem així per a totes les jerarquies divines, en totes les complicades mitologies pròpies de cada cultura, seguint un clavat calc dels rangs de les civilitzacions fetes pels humans amb les seves clares distribucions de poder i embellint-ho tot plegat de ritus prou estrafolaris.

Això, segurament, degué aparèixer fa uns sis mil o vuit mil anys abans de la nostra Era en certs indrets, coincidint amb el sedentarisme, la domesticació de diverses espècies, vegetals i animals (el mot ‘domesticació’ prové de domus, casa) en la Revolució Agrícola, amb la fi del clan, amb abandó del nomadisme, en l’invent de la ciutat i l’inici de la propietat de terres i bens.

Tot plegat és el començament de la propietat privada, de la divisió de classes i posicions socials i els distints i jerarquitzats exercicis del poder en els diversos membres de la comunitat. Llavors també es domestica l’espiritualitat que tan bon punt endreçada i duta a cleda, domesticada, serà la seva gestió una gran font de domini i autoritat. S’ha acabat el sentit propi, íntim, de l’inefable.

És dóna ordre i concert a l’Univers. El que s’ordena a la terra s’ordena a l’Olimp. La categoria dels déus, els seus poders i les seves potestats, les seves condicions, essències i castes són dictades per uns pocs escollits, els sacerdots, estirp molt potent i vigorosa en qualsevol cultura i no només perquè gestiona la por, no, sinó perquè se l’apropia, la forja, l’enfondeix, la apregona i li confereix nom i forma per cadascú i per a cada grup.

Aquesta poderosa nissaga sacerdotal fou particularment notable en la civilització més excepcional del nostre Occident, insòlita per ser de les primeres i sobretot per ser la més duradora, amb els seus més de quatre mil anys, l’Egipte fou un poble insòlit, que a redós de les crescudes del riu Nil, forní una cultura formidable, sempre amb el pensament i en la presència de la mort i la viva creença i visualització de l’altra vida plena i eterna, tostemps gestionada pels sacerdots en les seves distintes i notables influencies sobre els diferents déus del seu intricat panteó.

Sembla ser que el poder d’aquesta classe que es constituí de l’alta societat, els sacerdots, va preocupar molt un faraó en concret, Akhenaton, qui el segle XIV abans de la nostra Era els arrabassà tot el seu domini substituint el complex panteó pel senzill, planer, monoteisme, va canviar la capital i el temple i s’adorava tant sols a Aton. El déu Sol. El déu de la vida eterna.

No cal dir que l’únic hierofanta, el singular enviat i sacerdot d’aquesta nova, novíssima religió que només contemplava un déu i cap d’altre era ell mateix, Akhenaton, que significa l’estimat del sol.

Aquesta breu explicació de la història d’Akhenaton s’ha d’admetre que és volgudament simple, molt, potser massa simplificada, i que tot plegat fou molt més envitricollat i complex.

Lluites a sang pel poder, corrupcions, prevaricacions, traïcions i perversions. Morts i assassinats. Tanmateix l’adoració a Aton trabocà bastant tot l’Egipte i la seva quotidiana vida però només fou vigent amb Akhenaton. A la seva mort es restituí el politeisme i s’esborrà per sempre més Akhenaton de la història del antic Egipte. No se’n sabé res fins a la fi del S. XIX de la nostra Era.

Així i tot, la llavor d’aquell monoteisme, que esdevingué la font del poder, va germinar en mig de tantes i tant diverses cultures i civilitzacions d’arrels essencialment politeistes (sumeris, caldeus, hitites, cretencs, grecs...) politeistes com s’esdevenia de l’heretat de l’estructura animista del clan, però tot i ser rebutjades, les essències politeistes varen deixar petja en el imaginari monoteista.

Fou un noble de la cort d’Akhenaton, que hagué de fugir per les consegüents persecucions a la mort d’aquest faraó, qui es feu càrrec i cabdill d’una ètnia sotmesa a l’Egipte, els hebreus.

Aquest noble, de nom Moshe, o com el coneixem nosaltres Moisès, estudiós i devot del poder que pot inferir el monoteisme fou qui induí aquets conceptes a un poble captiu però molt cohesionat. Dictà i va instaurar la que anomenem llei mosaica. Aquesta concepció del monoteisme hebraic inspirada per un egipci es veu referenciada per manta autors de molt diverses disciplines.

Així doncs tenim que de la sagnant jugada per unificar i adjudicar-se tot el poder d’un faraó neix la primera (i única!) cultura monoteista, les altres doctrines monoteistes són derivades sectes del judaisme. El sentiment jueu no era gaire o bé no gens monoteista, serveixi d’exemple que així que Moisès els deixa una estona sols s’aboquen al culte d’un bou d’or.

El tremp monoteista dels jueus mai no ha estat monolític, de sempre que va haver-hi, hi ha infinitud de diferències, contrastos i discrepàncies. Corrents i glosses, exegesis antagòniques i discordants. Però la cohesió de l’ètnia, endogàmica, amb el ferm convenciment de ser ‘el poble escollit’ s’ha mostrat impertorbable, recolzada, a l’empara aixopluc del Llibre.

La Bíblia, un recull de tradicions orals, històries exemplars, lleis de conducta, contes i poemes, i llegendes molt sovint manllevades de les ètnies veïnes, refetes i traduïdes a mida, cercant sempre el monoteisme i esquivant el maniqueisme Persa, és una antologia caòtica, inconnexa, però que uns set-cents anys abans de la nostra Era fou fermada per escrit.

Els diferents documents es varen formalitzar per escrit en texts fixes i tancats per més d’unes tres dotzenes de diferents autors, segons es calcula per estils i dates, i aquests recull de llibres ha estat el pal de paller de la cultura mosaica. De fet és la seva terra promesa, el llibre, el seu estudi i interpretació, i ha aconseguit que, en el si d’una ètnia endogàmica, no s’hagin establert corrents enfrontats, irreconciliables i bel·ligerants ni a mort, ni a odi. Mai en el sí del mateix judaisme.

Ah! Però... i defora, i els gentils, és a dir els que no són fills d’una jueva... que no són jueus...

Un ciutadà romà, un gentil, no circumcidat, Saule de Tars, conegut més tard com Pau de Tars, feu una interpretació prou personal d’un personatge, un dels discrepants de les lectures ortodoxes dels llibres judaics a qui no va conèixer sinó per referències.

Pau instaurà una secta cismàtica del judaisme fomentada en el què va sentir dir d’aquest dissident hebreu que acollia a tots i també els gentils i, sobretot, acollia els esclaus, els serfs, els ilotes i a les dones, en rang inferior dels homes lliures, es clar! Però arrogats, integrats en el culte, en la seva predicació, i l’esperança de redempció i els albirs de la salvació! Acollia tothom que el reconegués com a déu i fill de déu, (no pas en les jerarquies ni categories, classes o distincions eclesials. Les dones integrades en la jerarquia sacerdotal! No! Mai! Ni els esclaus ni els eunucs).

Introduí, Pau, les seves epístoles i alguns texts nous al Llibre, que foren modulats i canonitzats tres segles més tard, en el concili d’Hipona. No sense haver de purgar abans diverses discòrdies, dissensions, heterodòxies dites heretgies. Heretgies que anaren apareixent regularment en els segles amb la mateixa regularitat que eren combatudes amb cruesa a sang i foc.

Uns sis segles després de Pau de Tars, molt al sud de la Mediterrània, en una recol·lecció prou sincrètica i arreplegada de ritus, mites, faules, fantasmes, manaments i preceptes de diverses tribus de ramaders de dromedaris algú, que s’erigí com a profeta, va presentar un llibre (dictat, segons s’ha d’afirmar, a risc de la pròpia vida si hom ho nega, per un arcàngel) que conformà una nova versió del monoteisme mosaic, molt més rotunda en el concepte d’un sol únic déu, que l’anterior cisma hebraic, en aquest nou cisma no hi ha ni sants quasi divins, ni triumvirats de persones divines empeltades d’humanes ni mares divines. Tampoc no hi ha dones.

Més propera al judaisme, aquesta nova secta, pel què fa a l’estricta coerció i constrenyiment a un sol únic déu verdader, a la veneració del seu profeta, i només a ell, a la inflexible ritualització de la vida quotidiana, a les molt severes prohibicions alimentàries (sense arribar als extrems maníacs de l’hebraisme) i a la submissió de classes socials i sexes, relegant absolutament les dones al no res, aquesta nova branca del monoteisme, molt més ferotge que no pas el judaisme primigeni pel seu tarannà més de conglutinació que no pas d’acollença, presenta discòrdies irreconciliables entre les diferents corrents d’interpretació, propietat i partició de poders i veritats que duen, encara ara, a cruentes guerres i matances del tot inimaginables, inaudites en el sí del què és el sentit d’un sol poble, que es comporta com ‘el poble escollit’.

Tanmateix aquell beat principi de l’acollença que feu prevaler l’escissió de Pau a l’Occident, l’acolliment, respon a l’atàvic deure del clan d’hospitalitat envers el nòmade, qui ha de prosseguir el seu camí i no restarà mai integrat en el sí d’aquella col·lectivitat closa.

Per tant, tampoc no és molt inherent ni al sentiment ni a la pensa pregona dels prosèlits de la segona escissió del judaisme ortodox proposada per Pau a l’ombra del què es deia que va dir un natzarè executat pels romans per apaivagar el neguit dels comandaments judaics.

Molt aviat no es pogué controlar l’aparició dels cismes i dissensions que exclouen a tot l’agosarat que no és obedient a la veritat dictada per aquell qui s’afirma l’il·luminat i coneixedor del ‘camí’ i ara ens trobem que hi ha congregacions i confraries que es diuen monoteistes a balquena, quina més rigorosa que l’altre i totes elles hereves i bastardes del primigeni monoteisme mosaic.

Tot i que es defineix com a confessió monoteista estricte, la secta que fundà Pau, té disfressat un dels politeismes més amplis, complexes i bigarrats que cap panteó ha presentat mai, amb infinitat de variants i covariants, amb l’arrogació i apropiació de totes les divinitats, festes, ritus i epifanies menors, o majors, sense cap renitència, aversió ni fàstic, sempre que siguin subjectes totes elles a les diferents cultures que hagin sigut adherides, de grat o per força, a la religió de Pau.

Aquesta que ara presentem és una qüestió de les més punyents i silenciades en l’allunyament de l’estreta cohesió del clan i les seves connexions íntimes tant d’individus com de les compartides interpretacions del món, dels sentiments, a la fi, dels indefinibles lligams i vincles d’un clan.

Un ametller que dona prunes i ametlles llarguetes.

L’amalgama, el conglomerat de penses i fermes estructures tant socials, de grup, mentals, o espirituals en un temps evolutiu ínfim (vuit mil·lennis, a tot estirar?), l’heterogeneïtat forçada per la ‘ciutat’ duu a un batibull, a uns aliatges i guirigalls prou difícils de cohesionar i en voler-la fer coherent amb un pensament bastant únic, a l’Occident, s’ha embolicat més encara la troca i del què era ‘sent, prea i prega com t’és donat’ s’ha anat a un rigorós ‘creu el què jo et dic, i prou!’.

El monoteisme que prové de la voluntat d’aconseguir centralitzar el poder, i si pot ser absolut, millor, segueix manifestant els seus orígens i massa sovint, ara i al llarg de la història, en l’aplicació implacable de la fórmula de Montalembert: “Quan sóc feble us reclamo la llibertat en nom dels vostres principis, quan sóc fort us la nego en nom dels meus”.

El politeisme és fruit de l’inefable indefinit i borrós, i acomboia neguits. Prové, tan bon punt fou anihilat el clan com estructura i estructuració personal i de grup, de l’intent de fer suportables els fenòmens atemoridors que s’esdevenen a la Natura, al de fora i al de dins. La tronada i l’angoixa. La tempesta i la rialla. Tanmateix ha estat font d’espavilats que han sabut viure amb l’esquena dreta. Però també d’una manera de viure on hi caben certes dissidències. Hi caben molts déus.

En la base, en la naturalesa i profunditat de tots aquests enrevessats afers no hi ha Déu, ni déus, el què si que hi ha és l’íntim, l’innegable intransferible, l’inefable sentit i sentir d’una consciència inexplicable i, voldríem repetir el mot íntim, propi intern i pregon i intransferible de cadascú.

Hom s’ha oblidat de cercar-ho, sentir-ho i conrear-ho a dins seu. De fet no s’ha oblidat sinó que per a poder domesticar l’individu juntament amb vegetals i animals (agricultura i ramaderia) per a poder-se fer sedentari i domèstic, s’ha de domesticar també l’espiritualitat. S’ha fet oblidar, s’ha amagat, s’ha ocultat aquest propi sentit. S’ha fet deixar de banda i ha estat arrabassat per unes castes, uns subgrups dins del grup que hom anomena religiosos, sacerdots.

S’han fet mans i mànigues perquè oblidem, negligim el propi sentir de l’inefable, i que no ho cerquem mai més, que seguim a ulls clucs el que ens dicten en benefici del que en diem, credos, religions i fes.

Han estat precisament aquestes religions, credos i fes que ens han dut, amb aquesta domesticació a la pròpia misèria espiritual per l’abandó per part de l’individu del seu lliure conreu i ens han dut a cleda tot creant, inventant-se déus, i manaments i ritus com més estrambòtics millor, en aquell convenciment, a més, de, com hem dit més amunt, que sacralitzar conductes i maneres de fer en vers els altres confereix el poder, que és, a la fi, el propòsit de qualsevol religió:

Sotmetre al poder d’algun llest l’home domesticat en perdre el seu hàbitat natural, el clan1.

Miquel Fabre Maresme, estiu 2021

1 Grup social primigeni i genuí dels Pan i els Homo, que és caracteritza per ser un redol d’unes trenta a cinquanta persones, totes elles emparentades de sang o de tòtem i que conviuen tres o més generacions plegades.

Molt dens, però ens assegura l'autor que ho ha redactat lo més planer possible, perquè tothom hi arribi.Un altre dia en parlarem llargament.  Gràcies Miquel.

PEP