SENSE CEREALS, SENSE AMETLLES, SENSE AULIVES, SENSE PLUGES.

 A l' Urgell o a la Baixa Segarra, que és el mateix, al mes de novembre ja es cullen les aulives, cada vegada més aviat. Enguany com cada any hem anat cap a Llorenç de Rocafort de Vallbona, per collir les aulives; ja sabiam, per la gent del poble que enguany no ni havia, els olivers estan nets, com si ja s'hagués collit, donç no , es que no hi ha olives en quasi tot el terme, compta dos parells de famílies que tot l'any mimen tots els trossos, sí, que en tenen, aqui va una mostra.

Be, per sortir de dubtes el dia 24 vaig anar a fer una visita per assegurar-me del fet, resultat després de caminar pels diferents bancals, no en vaig veure ni una, em pregunto perquè serà ? 

Al principi vam veure flors, hi havia molta rapa, estavem contents, que haurà sigut el culpable de no tenir aulives ? Un vent malèfic del més d'abril ? que va fa fer caure les flors o les va assecar  o d'una sequera de mesos d'evolució, que no ajuda als arbres, sigui com sigui mai ho sabrem, el resultat es que no tenim aulives als olivers grans, sí alguna en els 230 olivers que va plantar el nostre pare l'any 2008, o sigui que els dies que em reservat per a fer la collita, el destinarem a recollir la llenya d'esporgar els d'ametllers durant el passat mes de febrer i guardar-la al corral de casa, o sigui en cap cas la deixaré a l'intemperie a l'era de casa tal com s'ha fet tota la vida. Ara amb l'actual crisi la llenya va molt buscada donat el preu de la llum i del gas, no m' agrada que me l'agafin, agraïria que me la demanessin abans d'emportar-se-la, o no ?, segur que no tindria nassos de dir que no i podrien escalfar-se, segur que vosaltres fariau lo mateix.

La natura sempre et sorpren o t'afaga desprevingut, i de cop, un espectacle devant els teus ulls, no ho esperava, perque un servidor només tenia in mente el tema de la collita de les aulives. Aquesta foto es un  avís, de la grandesa de la creació, m'encanta que aquesta em sorprengui constantment i jo que em deixo sorprendre'm. He trobat la Baixa Segarra amb colors de tardor, la més cridanera es la vinya, aqui tenim una servera (Sorbus Domestica) fa uns fruits com peres petitetes molt dolces, que olim es guardaven per l'hivern, com tants altres fruits; recordo de nen que a les dos botigues del poble a l'hivern no venien fruita i calia que la familia tingués quelcom com: peres d'hivern, pomes d'hivern, figues sayola assecades, codonyac, melons penjats al sostre de la golfa, tomaquets d'hivern també penjades a les bigues de la  golfa, raïms de moscatell també penjats que amb el temps es tornaven pances bonissimes amb pa o sense; actualment tant les serves, com la resta son oblidades o despreciades per la població, ningú en fa cas, com que a la botiga venen de tot, donç no cal guardar res , i les serves se les menjen els ocells no en deixen ni una i que amb les seves deposicions escampen la planta per tot el territori, se´n veuen moltes de petites per tots cantons, no pasen desapercebudes al caminant. Déu nostre Senyor ho ha fet tot be. 

Aquesta foto una mica especial del tros del Perdigó, terme del municipi de Vallbona de les Monges, podem veure al capvespre un espectacle de colors, a l'esquerre unes fulles del gros noguer, que practicament han caigut totes (segona quinzena de novembre), a la dreta una figuera sajola que madura a l'agost i que les podem menjar tot el mes de setembre i encara te totes les fulles i si ampliemssim la foto veuriam que devant de la cabana hi ha un lladoner, almez en castellà  (Celtis Australis) sense cap fulla; poso els tres exemples per fer palès com va complin la tardor, aviat serem a Santa Llucia i sentirem a dir que " per Santa Llucia un pas de puça"

Sempre que surto de casa m'acompanyen un o dos llibres.  Aquesta vegada per rellegir el llibre Silencio Administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático , de Sara Mesa.  També el llibre Lluís Duch La Sortida del Laberint ,  Una trajectòria intel.lectual, Fragmenta editorial.

Cal dir que no se llegir un llibre sense un llapis per anar subrallant lo que considero que cal tenir en compta i m'interesa ; a més a més d'un llapis de carbó, porto un llapis de color blau i l'altra mitat es vermell i encara un de color groc. Al marxar cap a la mili, intuint que podia ser llarguissima, me'n vaig endur el llibre que havia sortit l'any 1967, que era La força d'estimar, de Martin Luter King, i quan l'acabava tornava a començar i vaig entendre que " la vida de l'home no li ve dels seus bens ", també " Els publicans i les prostitutes us passen devant al regne del cel " i encara vaig entendre que l'església va venir per a ser signe d' Acollida dels uns per als altres, com Crist ( Rm.15:7 ) i no una multinacional. També em vaig endur una subscripció en fascicles de l'Evangeli de Mateu de l'Abadia de Montserrat, i així a hores perdudes, entre guardia i guardia, l´anava llegin, sobretot a les tardes, barrejat amb d'altres activitats dins del CIR.

Com J.F. Mira, penso que si només em pogués endur un sol llibre, en una catastrofe natural, m' enduria el Nou Testament, és la història d'amor mai anteriorment explicada. Parlant de les últimes noticies sobre noves traduccicons de llibres religiosos, veure un extens article d'alvaro Colomer, que va apareixer al suplement Cultura/s de La Vanguardia amb el titol " I Déu es va adaptar als lectors " del passat dia 29 d'octubre. Es constata que alguns editors volen alliberar els textos biblics del seu sentit religiós per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients.

Em tranquilitza que trenta milions de persones compren anualment una Biblia en algun racó del planeta. Queda clar, que l'home i la dona segueixen sent religiosos.

Tornant a parlar de l'escriptor tant importan com J.F. Mira, que va traduir Els Evangelis (Proa), jo els vaig comprar rapidament i llegint, llegint no trobo res que em desorienti com a cristià practicant, les paraboles del Senyor, segueixen sent , fil per randa respectuoses, tendres i tant pegagogiques com el primer dia del cristianisme igual que  les que presenten en la Biblia Interconfesional, no es que vagi a favor de les traduccions que apareixen o apareixeran com la traduccio dels Salms de'n Josep Batalla, segur que tindran molt d'exit sigui el public que sigui, ningú s'apartarà del missatge del Senyor. Jo sóc un seguidor i admirador de'n J.F.Mira o sigui no massa neutral, i les paraules que en Mira canvia per una altra (miracle per fet prodigiós) m'encanta i no passa res. També sóc un seguidor de Mn. Armand Puig i Tàrrech que ha traduit els Salms en hebreu, llati, greg i català; jo d'ell només he llegit un llibre que es titula Jesús un perfil biogràfic, és una joia,bonissim i recomanable.

Tornant a com ocupava el temps a la mili, donç princialment per les tardes a cultivar l'art de l'escripura, tenia molts compromisos tot i no tenia novia, tenia una gran amiga que es diu Lali Valdivieso que com he explicat, m'escrivia una carta diaria, carta molt curiosa perquè tot el sobre estava escrit pel devant i pel darrera i costava molt descifrar a qui anava dirigida, cosa que portava molts mals de cap als militars, sobretot els molestava la sorra i rebia amonestacions perquè la noia deixes de fer tonteries. Per les tardes quan tocaven " paseo ", donç era el meu moment per començar a contestar les cartes apoiat a la llitera ( cada llitera tenia tres llits, a mi per sort em va tocar la del mitg, i a dalt el meu bon amic Joan Maria Capdevila (epd) que compartiem lo poc que teniem , fill del meu poble de Llorenç. No teniem biblioteca on anar a llegir, estudiar, o a escriure les cartes, una cosa tant senzilla, sí teniam una inmensa tasca o taberna, on  4000 soldats mataven les hores bevent i bevent fins a l'hora d'anar a la cantina a sopar..

Estant a Llorenç i havent descartat poguer fer la collita d' aulives, em venen a la ment tot el que feien els meus estimats pares, no recordo mai que s'aburrissen, sempre tenien quelcom a fer, només descansaven quan plovia i en deien " un dia de destorb ", aprofitaven per trencar ametlles sota la terrassa, un lloc solitari i amb molta llum, un lloc tranquil apartat del suroll mundà on el pare es retirava per trencar les ametlles i que la mare les feia  garrapinyades i sempre en tenia algunes per si teniam una visita per sorpresa d'algun passavolant conegut, amics de tota la vida, parents de Barcelona, tothom els hi alabava, al pare mai ningú li donava les gràcies per passar-se les hores trencant les ametlles, ara sóc jo qui ocupa el seu lloc. 

També quan plovia era un moment per anar a l'era a asclar llenya d'ametller, que es la millor que tenim i que crema molt be i no cal tenir por pel parket, no llença espurnes. Llenya que porta vint-i-cinc anys a l'intemperie, curiosament està en perfecte estat, l'ametller es com una cahoba, no es pudreix.

El pare no es cansava de portar viatges de llenya per l'hivern, quan moria un ametller, fins i tot arrencava les soques, han passat molts anys i encara en tinc moltes, pesen i són dificils de manejar i asclades les portem millor cap a casa. La veritat es que no he trobat ningú pel poble fent llenya i menys asclant la llenya en el sistema tradicional, un parell de veins tenen una màquina per partir la llenya, la maquinització tot fs més fàcil. 

Mn. Armand Puig i Tàrrech en un full parroquial de fa temps deia: si no pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida i trista, en cap cas voldria que em passés a mi. 

Deixeu-me dir que estic de voluntari a Càritas, que sino ho saben és l'art de compartir amb els sense sostre, els qui viuen a l'intemperie o sigui sense llar, als més de 2144 que dormen pels carrers de Catalunya, segons Arrels, Càritas és allá on no arriba ningú més, sempre amb els més vulnerables e invissibles. L'any dos mil dinou la Fundació Lluis Coromina va fer una exposicio de fotografies de Carles Fontserè a l'espai Isern Dalmau de Barcelona, carrer Mallorca 305, titulada Fem visible els invisibles. Penso que amb la guerra d'Ucraïna la pobresa ha augmentat i caldria repetir l'exposició perquè tots ens fem una idea de quan una persona pasa a ser invissible.

A casa tots o quasi tots som socis de Càritas i seguin l'exemple dels meus fills, quan anem a comprar a qualsevol gran superficie comercial i si a la porta hi ha un pobre agenollat o assegut al terra i acompanyat d'un gos, sense demanar res, tant sols mostra la seva extrema pobresa, primer cal saludar-lo i demanar.li com se diu, i tu li dius el teu nom, i seguit, que et fa falta, que necessites?, que vols que et compri ??, resposta - em dic Lluc, - comprim algo barato, no compri res car, amb poc en tinc prou, sobretot que no s'hagi de cuinar, dormo al carrer, no tinc llum ni gas,vostè mateix...... i si pot ser no parlar amb ell dret, cal ajupir-se, o sigui acostar-se a la seva altura, si està agenollat, donç hem d'abaixar-nos i fer-nos iguals, si hi ha lloc per asseuret, donç cal asseures, fer-se "fratel.li" sempre al mateix nivell que el pobre, seguin els consells de la meva amiga la Dra. Susanna Bosch. Cal fer realitat la frase que tant tenim present a Càritas " Siguis el canvi que vols veure al món " cal començar ja en aquestes festes del Nadal, " Siguis llum per l'altre ". Convençut que l'Amor de Càritas mou montanyes( A. Puigverd).

A la fi, quan li dones el que li has comprat, ve la sorpresa, en Lluc et dona les gràcies, contentissim, amb uns ulls brillants i em diu, gràcies per no ser invissible per a vostè, lo millor d'aquesta trobada ha sigut la conversa que hem mantingut els dos, passo dies que ningú em diu res, no em veuen. Impressionant la força de la paraula. Un dia estava fora de l'edifici de Càritas i al meu costat també assegut estava un jove subsaharià i al moment s'obre la porta i surt un home més grandet tot content i el jove l'interroga - que tant donat per sortir tant content i respon - me han escuchado !!! una vegada més el poder de la paraula i a més a tots ens agrada que ens escoltin o no ?

No puc ac acabar sense posar-vos unes paraules de Sara Mesa, del seu llibre Silencio administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático: A los mas pobres, los queremos beatificos, agradecidos, puros de corazon, impecables.Que no digan una palabra mas alta que otra. Que den siempre las gracias y no insistan. Que se acerquen un poco,  pero que se retiren enseguida. Que gasten nuestras limosnas en lo que nosotros decidamos que se las deben gastar. Que no haya ni una sola tacha en su pasado, ni un desliz.

Aqui va una bonica foto amb el remolc que em serveix per anar al tros i portar els estris i per exemple l'any passat els sacs d'olives a l' almàssera de Sant Martí.  I aquests dies portar la llenya grossa i d'altra més petita que serveix per encendre el foc de casa. Si no guardes, arriba un dia que no tens llenya. Com que estem parlant sobre l'oli d'olives arbequines que són les de casa i de tota la comarca, us poso una foto dels anys seixanta on per la seva exel.lència s'exportava a Regne Unit, als EE.UU, a Itàlia, etc....ep! continua essent bo.

M'abelleix explicar-vos a que hem dedicat el temps al tros, donç el nostre pare l'any de la crisi de les hipoteques subprime del Lehman Brothers (2008), va decidir plantar 230 olivers i clar perquè el vent i els temporals no els trenquessin, tenien un any de vida, donç calia acompanyar-los amb un pal, o una canya, amb el temps tot es pudreix i va caldre substituir el pal per una barra de ferro i d'aquesta manera ja no caldria canviar-la, una bona intensió, però els olivers no paraven de creixer i altra vegada van substituir les barres per altres més llargues; ara porten 18 anys clavades i tothom recomana retirar-los.

Dit i fet, amb tants anys clavats, el ferro s'ha oxidat i quasi agermanat amb la terra i cal tenir experiència per retirar-los, repeteixo no es cosa fàcil, em va explicar un veí, que primer calia donar-li cops de martell com si el vulguessim clavar-los una mica més i després ànims i tirar amb els dos guants amunt i resultat mai es el mateix, quan surt, surt, i tots contents, però quan no, cal buscar algun estri per agafar la barra i picar amb un martell amunt, no cansar-se i sort. Ahir no els vaig comptar, però sí, uns deu i avui han sigut vint-i-dos tot una proesa, sempre amb l'ajuda de la meva dona.

Porten vuit dies, ha fet bon temps, poc fred, sol cada dia, avui ha estat la sorpresa, ha aparegut la boira, però ha durat unes tres hores, però molt suau.

El silenci es present a Llorenç tot el dia, sempre, a més de dia la gent (grans i joves) són a treballar al tros, no us ho creureu, si arriba un turista i vol assebentar-se de quelcom dels monuments artistics de Llorenç com la historia de la gran Creu de Terme del poble, la més alta de Catalunya o saber dades de l'esglesia parroquial, monument gotic-renaixentista la més antiga de la ex-baronia de Vallbona, o com es va engrandir el poble fora del clos medieval i es van fer les pallisses més grandioses de la vila, o si el poble tenia safareig públic, o tenia un forn public, o una almàssera publica, etc...pot marxar del poble sense poder-ho preguntar a ningú, les poques families que queden estan tancades a casa a la vora de la llar de foc, el fum que surt per les xemeneies no enganya, delata la presencia de persones. Fa uns anys que han posat un cartell al costat de la Creu a la paret de l'hort de cal Bergadà on s'explica bastan be tot el que he dit abans, algo es algo.  Estem parlant de l'oli, però unes tres families encara no han començat a collir olives, estan sembran els cereals, després vindrà la collita de les olives si és que en tenen.

A casa no ne'm tingut ni una, com deia el meu pare, l'any vinent segur que serà millor. Així ho esperem. Ara a fer el pessebre que per sort al pessebre hi quep tothom , i al dir això, em fa pensar amb el que vam veure a Murcia; El Belén Napolitano.

Pep

QUOTIDIANS TANMATEIX

Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se, ja no vaig patir més, tot seguit parlava amb els arqueolegcs, alumnes, becaris i amb el Sr. Tremoleda , sobre com anava tot plegat; curiós  ara de jubilat em falta temps, el meu nebot em diu que no se organitzar-me, potser te raó, ja no m´ho deia el Dr. Moises Costa fa vint-i-cinc anys, però mai em va donar el secret per organitzar-me, encara que ell tenia la seva vida molt organitzada, i mai li  fallava res de res, pensava jo quina sort te aquest bon home, que tingui sort a la vida !!! de consells tothom en sap donar, però........ que la cosa surti be, ja és més diferent, ...la veritat es que donar  temps als més vulnerables, excluïts, sense sostre, en resum als invisibles, et manté ocupat i sense possibilitat d'aburrir-te, recomano que ho probin, segons diu Armand Puig i Tàrreg, sinó pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida. Ànims !!!!!!!!

Procuro adonar-me de tot el que m'envolta, de tot el que succeeix, de les persones que he trobat i trobo en el cami de la vida, de les persones que m'estimen i m'han ajudat a arribar on sóc com els meus pares, la meva dona, els meus fills, el meu estimat mestre Sr. Capell, els meus estimats companys de carrera, i no pocs professors de l'Autònoma i de l' hospital de Sant Pau, la gent dels diferents pobles on he exercit la medicina, de les que em toleren, de les persones que no he fet prou per elles, de'ls que tota la vida estaran agraïts, de les persones que sempre estaré en deute amb elles, de les mils de gràcies i somriures que he rebut com a premi a la meva dedicació, que és l' únic que om s'enduu , en fi que vaig ser feliç fent de metge, ep !!! i encara ho sóc.

A sant Antoni als matins anems tots a la platja, però després de fer migdiada, me'n vaig a la Biblioteca municipal, on repasso dos revistes que sempre m'han acompanyat que són Serra d' Or de l'Abadia de Montserrat i la Revisa de Girona , les dos les segueixo des de fa molts anys i els articles bons viatgen amb mi, per exemple El monestir de sant Miquel de Fluvià, de pobres a malalts, d'acollits a ciutadans: l'Hospital de santa Caterina, Joaquim Pla Dalmau, Josep Dalmau Carles, RCR Arquitectes : sentir l'espai, L'extraordinari silenci de Solius, Olot bressol de les escoles d'art, Les parròquies amb menys feligressos : Finestres, Sous i Rocacorba, Els monjos més violents.... o l'abat més odiats : el monestir de Sant Esteve de Banyoles, Records de la darrera carlinada, Vetusta Geli, El món medieval gironí vist per la ficció literària, 200 anys sense el baro de malda i 250 anys del " Calaix de sastre", El coratge de Job, Plensa el somni de la matèria, Josep de C. Laplana, per l'art cap a la trascendència, 50 anys d'animadors de cant per a la liturgia (pare Gregori Estrada), Memorials de la Barbarie : alemany Gunter Demnig de les vicimes del nazisme amb la creació de Llambordes cobertes d'una làmina de llautó (stolperstein), Jesus el nostre relat, Josep Berga i Boix i el monestir de Ripoll (1867). També em vaig endur de la biboioteca Els Catalans als camps nazis, de Montserrat Roig de l'any 2001, edicions 62. També segueixo de tota la vida la revista El Ciervo, que no sabria passar sense ella.

Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc, s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.

Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..

No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli,  de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues (Sejola) al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac (membrillo) amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica), tothom procurava que ni hagués una a cada tros, es guardaven per l'hivern. 

ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres al corral donç a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....la contingènca sempre està present.

Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.

Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.

No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de´n Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa, a sota de´ls meus peus encara hi la el celler, espai que respira frecor , molt confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, el blog de LLorens, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró  estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga i Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.

Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i una lleugera corrent d'aire i sense volguer  les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim, amb una església que sembla una catedral gotica, inevitablement bella i esteticament com Déu mana, no hi manca res, te el majestuós retaule barroc, el sindrom de Stendal i és present, si estiguessim a Roma el trobariem en el Panteó, el Coliseo, la Fontana di Trevi l'escalinata de la plaça d'España, la via  Margutta, etc; devant mateix de l'església si troba l'escut de l'emperador Carles V (llarga història) d'on raija un abundant doll d'aigua que convida a beure i tothom vells, joves i mainada ho fan. Ens trobem a la planta baixa de l'edifici i aprofito per repassar entre d'altres coses història de la familia.

Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Són unes impressions extretes  la vida de la població en un dia de mercat. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, em recorda un llibre que hi ha a l'arxiu de la catedral de Salamanca i ara en l'exposicio IERONIMUS, que narra un grapat llargs de tocs de campanes (1684), vaja uns 50 que van des de que el Viatic surt de la catedral, per auxiliar a un malalt greu (tañe) la campana grossa i repiquen unes altres campanes dites Pasqualejas toquen de tres en tres fins que el santissim torna a la catedral, quan entra i surt el bisbe, quan surt la processó del Corpus Cristi, el toc  de difunts, un toc especial sobre el foc en un edifici, un toc per a cada gran festivitat de la diocesi  paga la pena, també quan mort el rey  i la reina; passa igualment com a la catedral d' Astorga, sinó actualment, almenys si en el segle XIX. Algú explica que demà hi ha un concert, i  que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, d'un avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda en un pueblo de los Montes de Leon, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia.

Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se. 

Com cada estiu hem passat el mes de juliol a Sant Antoni de Calonge o oficialment dit Sant Antoni i el mes d'agost a l'alta Extremadura, a la Sierra de Gata, el poble és diu  Gata, just a 45 minuts de Ciudad Rodrigo, situat a 600 m d'altitud, enclavat en plena depressió d'Extremadura, hi ha una calçada molt ben empedrada de sis Km., no se si del temps de Roma, podria ben ser, maquissima, que puja fins l'altiplà de Castella a 1000 m. sobre el nivell del mar; una meravella, recordem una mica, antigament hi havia el Reino de León, després al col.legi deiem : Leon, Zamora i Salmanca, ara a canviat els cartells diuen Junta de Castilla-León. Durant la caminada per la calçada trobem diverses fons, fins i tot a sota l'ermita en surt una  fresquissima un premi pel cos després de la llarga pujada.

Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, el riu Corb no porta aigua, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc,s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.

Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..

No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli, de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica) ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....

Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.

Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.

No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa de la vivenda, a sota els peus encara hi la el celler, s'està més confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró i Goula estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga i Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.

Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i sense volger s'escoltent les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim; ens trobem a la planta baixa de l'edifici, és un lloc fresc i molt agradable.

Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, que demà hi ha un concert, que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, dún avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas , l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia: La regió vinícola de Languedoc-Roussillon., tot això li explicava a una veina de més o menys la mateixa edat, que no sabia on era la regió Languedoc, els dos no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban, que sentia parlar el francès i també el català, l' eusquera, el noms dels darrers tres difunts..... que fulanito de tal se li havia cremat una finca gran, que abans hi havien moltes cabres al poble i que hi havia el "pastor de la Villa ",.

Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,

les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadaonda , per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen. El meu amic m'explica una visita que va fer : va venir el malalt perquè no es trobava be, tenia una llei de cosa i un cop visitat, el malalt pregunta al metge. - Doctor estic malalt ? I potser que  estigui tant malalt que em mori ? o només estic angoixat ?, jo tinc un malestar d'ença un parell de mesos , la meva parella em diu que tinc una certa inquietut tot el dia, - seré hipocondriac ? el meu jefe em diu que em veu amb desànim, algo de  raó te, però penso que  estic preocupat, no se perquè, podria ser que sigui una certa pobresa de cor ? el meu cunyat diu que tot el que em passa es una indisposició d'un tiberi que vam fer el setze de maig passat, la meva companya de feina em diu que em veu molt dubitatiu,  en fi no sé que pensar, doctor  m'ensortiré ? m'ho promet ? el meu gestor que em fa la declaració de la renda, em diu que probi un curandero, ....... sense paraules..... que en pensa doctor ? i el meu amic va quedar sense saber que re comanar, no continuo..... vostès mateixos, ara una mica babau el pobre pacient si que ho és. La història no ens diu com va acabar....

Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, gremi de l'espart (articles d'esparteria), feien esportins pel molí per extreure l'oli , sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica de espelmes, etc....

Com l'any passat vam gaudir de la companyia del meu company de carrera el Dr. Toni Griera, que atravessa España d'est a oest, passant per Gal.licia, entrant  per Portugal i baixa fins a Valverde i cap a Gata. Li encanten els ports d'alta muntanya, no n'estalvia cap, quantes més curves millor, la moto es una BMW impressionant i pesa molts kilos, perillós si t'enxampa els peus. La ruta per tornar cap a Sant Cugat del Vallès va ser atravessant las Hurdes per Pino Franqueado, i cap al port de Las Batuecas, passant just pel Desierto de San José de las Batuecas.  No puc passar per alt la pel.licula El gran silencio : La idea para el filme fue propuesta a los monjes en 1984, pero los cartujos dijeron que querían tiempo para pensar sobre ello. Le respondieron a Gröning 16 años después para decirle que estaban de acuerdo en permitirle grabar si es que aún seguía interesado. Gröning regresó a vivir solo en el monasterio, donde normalmente no se aceptan visitantes, durante seis meses entre 2002 y 2003. Grabó él mismo, sin usar luz artificial.

Gröning pasó luego dos años y medio editando la cinta. El corte final no contiene comentarios orales ni efectos de sonido. Consiste solo en imágenes y sonidos naturales que retratan el ritmo de la vida monástica, con títulos extraídos de las Sagradas Escrituras.¹​ 

Monestir de Carmelitas Descalzos i fins l'Alberca, no explico més perque a aquest metge els seus viatges són un misteri, evita posar-se a una autopista, si es dona , es perque el GPS l'enreda, perquè l'aparell el vol portar cap a casa pel camí més recte i el més fàcil.

Monasterio-Desierto de Sant José de Las Batuecas, fundado a finales del siglo XVI

Amb el Dr. Griera em passat quasi dos tardes buscant una foto del casament del nostre estimat Dr. Ramon Gefaell de la Peña (e.p.d.) al club de golf de Sant Cugat i no la vam trobar de cap manera, tot i tenir-la guardada en diferents arxius tota una vida, coses que pasen i això ens va donar peu a parlar i reviure els records de la nostra vida universitaria dels tres primers cursos a Bellaterra i tornar-los a compartir i seguir repassant la vida a l'Autònoma, sense ordre ni concert, les anades amb els autocars des de Cerdanyola, amb elstrens catalans que sortien de la plaça de Catalunya i passaven per la Floresta, Valldoreix, Sant Cugat, Sant Joan, Bellaterra; sí, vam trobar el titol del Ramón, d'Especialista en Medicina Nuclear, casi res, ell volia ser cardioleg, però per no apartar-se de la seva estimada Pilós va escollir fer a Barcelona aquesta especialitat. També les hores d'estudi a la biblioteca , les hores d'estudi a casa meva, les hores d'estudi a una aula un dissabte o diumenge per a un alumne sol, o les hores de disecció també de cap de setmana, d'osteoteca amb el Dr. Domenech el cap de setmana, vigilant les estufes on s'incobaven els embrions de pollastre, en fi, que afortunats vam ser, ningú dubtava de nosaltres i ningu es va posar mai cap traba, circulavem lliurament per les dependències de lafacultat de medicina, segur que els zeladors apreciaven molt a l'estimat Dr. Domenech. 

Jo, en plena migdiada,  vaig treure una experiència meva relacionada amb els malalts terminals, el meu amic la va escoltar com un jove estudiant.

 He descobert, que a la pàg 65 del llibre de Qüestions de vida i mort : La resposta no ha de ser només reduir l'angoixa del present i mirar de posar-hi una mica d'esperança, sinó també fer inventari del passat: explorar els records, explicar el relat de tot el que s'ha aconseguit i dir explicitament una vegada i una altra totes les coses precioses que, massa sovint, només es diuen als funerals.

Cal que els metges trobin la manera de ser una peça útil d'aquesta exploració necessària,  sense interferir i sense fingir comprenssió quan no n'hi ha.

Un pacient meu, amb càncer li van dir al seu hospital (oncologia) que a partir d'ara el portaria el seu metge de capçalera !!! va d'acord. Al venir a veurem i em va dir :  he anat a l'hospital cada 15 dies , durant dos anys i ara em diuen que no hi torni que em portarà vostè !!!! Això vol dir ni mens ni menys que m'estic morin !!!. la meva familia per animar-me em diu que no, que de cap manera, no m'ho crec, doctor tinc els dies comptats oi ?????? Jo li vaig respondre, això no sabem quan arribarà, algun dia també m'arribarà a mi, sap una cosa ? caminarem junts, i vindré cada vespre a veuret i com que ja tindré la feina feta , parlarem i ens farem una torrada d'acord? i tant doctor, l'espero . Així ho vam fer, i vaig anar cada dia diumenge inclòs i vam fer un grapat de torrades amb all i oli i sal, vam parlar des que havia començat a treballar als 12 anys guardan cabres i xais i pels diferents treballs que havia realitzat més grandet, com va viure el noviatge que els seus pares no volien, el naixement dels dos fills , l'estalvi que va haver de fer per comprar-se una caseta, cuidar els seus avis, els seus tiets,solters els seus pares, moltes malalties i viatges cap a Girona, ajudar al veins quan estaven malalts, tornar el credit, les malalties d'un fill que va morir, els diferentd canvis de feina des d'anar a bosc a tallar arbres, a fer carbo, a anar a segar a jornal, treballar de paleta, d'ajudar als fills en les seves dificultats, tenir bucs d'abelles per vendre la mel, també anar a vendre els dissabtes verdura del seu hort a un mercat a Girona, fins a arribar a les portes de la mort, mai vam parlar del càncer, una hora abans ja esperava la meva visita amb el foc encès, la setrillera , els alls, l'oli, la sal i així començava cada dia la nostra trobada, va consumir molt pocs medicaments, perque no dir-ho vam tenir moments joiosos, vam riure junts i vaig descobrir que la visita d'un amic, d'un familiar i la del propi metge poc alleujerir molt el camí cap a la mort, quasi mai li preguntava pel dolor, excepte que fos ell qui em treia el tema...... Era ell qui em deia, doctor no he parlat mai de que sóc creient i m'agradaria parlar de les benaurances i de la importància del perdó i de la misericordia i resta de l'Evangeli.....Ningu a casa me'n parla, ni al poble, sembla que tothom te vergonya, parlar-me´n !!! i si, ho vam fer , junts vam treure molt de suc i vam gaudir de les diferents paràboles del Senyor com la dels vinyaters, la del fill pròdig, els jornalers de la vinya..... li vaig oferir la presència d'un sacerdot i va dir que sí !! .Va morir no en pau, sinó en la pau del Senyor, vaja molt consolat. Ho deixo aquí, evidentment que no és pot fer a tothom, però a algú sí, no n'explico més per no cansar-los. 

i recordar un a un cada professor, començant per l'ilustre Prof. Dr. Domenech Mateu, que en aquells anys a Bellaterra erem una promocio de mil cinc-cents que voliem ser metges, organitzats en cinc grups, i per la lletra del nostre cognom, ens va tocar a tots els meus amics amb el Dr. Domenech, una casualitat que sense saber-ho va ser la nostra salvació per sempre més.

Vam ser molt afortunats en l'assignatura de Fisiologia de tenir al gran Dr. Segura i Cardona, ampliament format, fins i tot a EE.UU i a Alemanya, era fill de la Segarra. El Dr. Antoni Griera ens podria explicar meticulosament com eren les seves pràctiques, l´amic Dr. Josep Mª Via, també va gaudir i aprendre molta fisiologia en sóc testimoni, un professor brillant.

També vam retrobar a l' egregi professor Dr. José Maria Gimenez Camarasa titular de dermatologia a l'Autònoma i a l'hospital del Mar, recordem clarament les lliçons de la malaltia de Pringle Bourneville i l'altra i de manera brillant el Sindrom de Peutz-Jeghers (presenten taques marronosses, i blau-grisaci i en els llavis, les encies, en el vesibul de la boca i la pell.... 

Caricatura del Professor Marius Foz, també tenim caricatures dels seus companys Dr. Rey-Joly i del Dr. Dalmau.

En patologia general vam tenir a l'exel.lent professor Dr. Marius Foz (epd) cosi germà de l' insigne professor Amadeo Foz, professor nostre de microbiologia, una assignatura fonamental de la professió mèdica i molt densa i pesada d'estudiar, molts noms dels microbis a recodar i tots en llatí, per a més inri; si llegim les memòries del distingit professor Dr. Felip Cid, diu d'Amadeo Foz : Tal vegada el professor més preparat i amb major carisma entre la població estudiantil, era la circumspecció personificada, educat i polit, usant un castellà de llibre. La bacteriologia fou el seu propi santuari. Parlant del Dr. Cid, li tinc molta més simpatia ara que de jove, ara que ja tinc l'assignatura d'història de la medicina aprobada, el veig fins i tot amb bons ulls, em dol no haver-lo tractat més d'estudiant, de jove no sabia que era un exel.lent poeta, ni un intel.lectual de primera, ni que era un gran amic de Salvador Espriu, vegeu: Correpondència de Salvador Espriu, editat per Perifèrics, són les cartes íntimes d'Espriu 2003, les 45 pàgines de l'Epistolari no tenen desperdici, un tresor sense més. Al cap dels anys i gràcies al meu amic Benet Sarsanedas exel.lent pintor que es coneixien amb un dels fills del meu professor, em va fer arribar l'obra poètica completa; Felip Cid, Obra poètica (1963-2006) Nueva carpeta. Amb una dedicatòria : a Josep Capdevila, en nom del meu pare, l'Anarquista Líric. David Cid. Sarsanedas molt més que agraït. Molt interessant llegir la bonica i pausada introducció d'Antoni Clapés, Tot esperant la Dama de l'Alba.

Encara voldria deixar escrit unes linies del seu llibre dit Memòries Inútils : Ens situem al poble de Sant Martí de Provençals, la condició de metge em permeté conèixer, en el seu element, els més diversos habitatges del barri: la majoria modestos sense deixar d´ésser misteriosament acollidors. Els martinencs no és deixaven vençer per les penúries. Vivien en pisos húmils i sumariament adornats, si es vol, i, valgui la paradoxa, amb un mal gust que no desentonava. Procurant guarnir les precarietats del parament amb solucions que inspiraven una infinita tendresa. Als habitants de planta baixa, els que duran l'estiu permetien prendre la fresca portant la cadira a la vorera,les exides tenien regustscpictòrics, de quadre amateur aplicat. Mai les oblidaré. Així com tampoc el mal que em feia cobrar uns honoraris ajustats, que sortien de calaixos i calaixeres, de tauletes de nit, especialment estalviats per a aquests casos o situacions. Els martinencs sentien un horror atàvic als hospitals. necessitaven tenir el seu metge de capçalera i li dipositaven una confiança corprenedora. Mai no vaig patir cap tipus de queixa. Adhuc en casos desesperats, desenllaços fatals, que et deixaven inerme. Materialment i animica aixafat contra una dura i àrida impotència que arrossegava dies i dies; tractant d'endur-me´n un miser munt de moments patètics esborrats contra la impotència. Les visites del metge enara mantenien un caliu familiar. El metge era quelcom més que un enviat salutifer....

 Tornem endarrera, aquell home assegut al pedrís de casa nostra, ho explicava tot a una veina de més o menys la mateixa edat, no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban a principis d'agost, que la calor era insuportasble, que la piscina municipal te molt d'èxit i que està plena, el noms dels darrers tres difunts.....novetats del nou tanatori que tenen, que enguany no hi ha fruita als horts, que el mossen es molt puntual  en començar els oficis, que las ferias van ser de primera, que no hi va faltar res de res, molta música, la xaranga pel poble a la sortida del sol i també a l'hora dels aperitius pels bars del poble, el tamboril no en van parlar. 

Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,

les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, que si en vull hauré d'anar a Portugal a comprar-lo o a menjar-lo, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadahonda per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen, ningú promet res.

Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, plàcid, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple  de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica d'espelmes i ciris, etc....botiguers de tota mena, el comerç de la familia de la meva dona, venia : aceite de linaza, alcanfor, alcohol, almidon, amoniaco, anilinas, alumbre cristalizado, asperón, atrapamoscas, azufre, aguas minerales, aceite de higado de bacalao ( jo de petit, menjava poquet i el nostre metge em receptava oli de fetge de bacallà) totalment fastigós, em feia vomitar i em posava malalt a l'hora de prendre´l. Aigua oxigenada, bicarbonato, bolas de sosa, brillantina, cera, colofonia, crema calzados, cepillos de dientes,  clorato, cloruro de calcio, cola, colores polvos, amarillo rey, azul ultramar, minio de plomo, negro de humo, rojo bermellón, rosa a la cal, verde a la cal, violeta a la cal, esmaltes, esencia e trementina, grasa para carro, holas de afeitar, hipoclorito calcico, jaboncillo, jabones, levadura, limpia metales, lejia, manzanilla, moldes de magdalenas, manzanilla, naftalina , nogalina, paletinas, papel de manila, pegamentos, pomez, purgantes, purpurinas, sulfato de cobre, sodas refrescantes, ..... tierras : blanco España, Ocre amarillo, ...la llista de tots els productes es llarguissima, a més és venien tota classe de teixits, de ferreteria, es tallaven vidres a mida, orinals, ceràmica, e infinitats de coses com llits, matalassos, que mai hagués pensat que es poguessin vendre en una botiga de poble.

Be, l'estiueig ha arribat a la seva fi, he repetit històries i vivències , ja viscudes en altre temps, perdoneu, al fer-me gran tendeixo a repetir com fan tots els avis. Un any més caminant per l'alta Extemadura, banyar-nos al riu com fa la gent d'aqui, una aigua netissima, transparent i fresquissima, gràcies a que no hi ha cap industria contaminant, tot es natural.

Dir que hem gaudit dels nostress cunyats de Gata, dels seus nebots i del meu fill petit i la seva parella Gal.la. Un altre dia us explicaré com ha anat la melmelada de mores de la nostra familia l'onze de setembre a Llorenç de Rocafort, i tot el terme de Vallbona, La Quadra de Mas Déu, de Rocallaura, de Montblanquet, de Montesquiu, dels Omells de Na Gaia i els seus camins, poca broma en un any de tanta sequera.

Pep

CASA MEVA A GIRONA CAPITAL : CAN GELI, I TAMBÉ LA BIBLIOTECA DEL SEMINARI, I LA CASA DE CULTURA, I L'ARTISTICA .

 

Ben segur que començo tard, molt tard a escriure el present article, el meu fill petit en Lluís, que viu a la mateixa Rambla de Girona i des de sempre és usuari de la Llibreria Geli com jo mateix, em diu que a partir del 31 de maig tancarà definitivament l'estimada llibreria. Un servidor vaig coneixer en Pere Rodeja pare l'any 1982 siguent metge d'Anglès, Ossor i més tard de Bescanó, Les Planes d'Hostòles, Sant Aniol de Finestres, Cornellà del Terri i Palol de Revardit, una història compartida. Una justificació, llegint l'anunciat del post, pordran veure que a Girona capital he tingut molts refugis on reposar o ficar el cap, amb bons amics com en Pere Rodeja i el seu fill en els darrers temps.

He de dir que en tots els pobles vaig tenir dificultats de tota mena com inspector de sanitat i com a metge de la S.Social, però en el terreny personal em vaig sentir fins i tot estimat, ep !! un cop jubilat encara mi sento.

Un metge de poble calia que anés a la capital, per necessitats de formació , de relació amb el col.legi de Metges i els seus col.legues, o a  l'ICS a fer algun reciclatge, o fer una visita a un malalt ingressat a l'Hospital Trueta o al de Santa Caterina o a alguna de les cliniques privades,  als malalts mai se'ls deixa sols, siguin alli on siguin, o a casa del meu amic Josep Perpiñá i la seva esposa Piua Salvatella que els vaig coneixer a la famosa Fonda Selga d'Anglès quan erem molt joves, coses de la vida, aquesta amistat ha durat fins avui i espero que continui, l'hospitalitat d'aquesta parella es la norma de la casa. Aqui tenim en Perpiñà fent-me un dibuix sobre a circulació de la sang per anar al col.legi public de Cornellà del Terri a donar-los una classe sobre la circulació de la sang.

Quan anava de visita a alguna masia, després d'atendre la persona malalta i la majoria de vegades amb una curta tertulia tot prenen un cafè, o fem una torrada a la llar de foc, preguntava sobre si algú de la casa, havia sortit mai del mas, normalment algun tiet o fadristern o la mestressa, afegia - jo em vaig casar amb l'hereu i sempre més no me mogut d'aquesta casa, sempre m'ha tocat munyir les vaques, vostè no sap que si no es munyeixen a l'hora que toca, les vaques frissen i s'han d'atendre, per la qual cosa  mai he anat a Olot ni a Girona, sempre és el meu marit que hi va per comprar al mercat, fins i tot els dimecres al d' Amer; només sortim per anar al metge. La gent practicament no viatjava, ep! parlo de l'alta Garrotxa !

Cap a Girona de vegades amb la TEISA encara que  la majoria de vegades amb el meu cotxe particular, els metges de poble per poguer exercir la missió encomanda, calia que tinguessim cotxe particular i carnet de conduir i telefon al servei del poble i la dona de secretària per agafar els domicilis que sortissin i posar-los per ordre d'urgència , clar pagan nosaltres, tot s'ha de  dir, a vegades l'ajuntament tenia casa pel metge, no sempre, la llei l'obligava a aquest a residir al municipi.  L' Institut  Català de la Salut,  estava i encara està al carrer de Santa Clara, a la planta baixa, en aquesta  hi havia un llarg mostrador amb uns quants funcionaris, que et saludaven molt amablement i t'anaven presentant els metges alli asseguts esperant el mateix, o sigui els dos feixos de receptes , això sí,  ben relligats, perquè arribessin a casa, sense perdren cap pel carrer.                                                                     Dr. li presento als doctors:  com el Dr. Roca de Vilobí, el Dr. Vallverdú del Perelló-Vilablareix, el Dr. Sixto de Sant Gregori, el Dr. Latorre de Bescanó, el Dr. Gironés de Riudarenes, el Dr. Turró de Santa Coloma, li presento al Dr. Pompeio Pasqual, en Peio per molta gent de Llagostera;  una vegada em va regalar un dibuix seu, allí es feien coneixences, perquè era dificil alternar amb els companys de llocs llunyans com Cadaqués, o Ribas de Freser, d' Agullana, de Puigcerdà o de la Jonquera, etc....eren temps que la mobilitat era la justa, que els metges estavem aïllats geograficament, però també per llei, no ens podiem moure del poble aixi com així, necessitavem permis escrit de l'alcalde, poca broma, a mi un any per Nadal se'm van denegar els 15 dies de vacances que em quedaven i tranquils " que no cunda el pánico ", i havia una epidèmia de grip. Avui dia no s'ho creu ningú.

La Seguretat Social, al metge de poble , només els donava les receptes per passar visita,  i cap més estri per l'exercici de la medicina (excepte els d'ambulatori), ni la bata blanca; havia de ser el metge que anés pel seu compta a la Cooperativa de Col.legi de Metges de Barcelona a comprar tot per tal de donar un bon servei, en cap cas ni havia prou en tenir un boligraf per omplir les receptes, calia un otoscopi, un oftalmoscopi, un fonendoscopi una mica bo per afinar el diagnostic, un aparell de mirar la pressió arterial, una llinterna, una taula amb dos cadires, una llitera, un megatoscopi per mirar les radiografies, una bata blanca, un termometre de mercuri per guaitar la febre dels malalts i que es trencava sovint i en cap cas podies cobrar-los-hi a la familia del malalt. El material quirurgic per les sutures de les ferides calia que el comprés el metge i així les gasses, benes, l'anestèsia, els guants, etc..... també calia compra-te una xeringa per treure els taps de cera dels oïdes, un martell per explorar els reflexes, un diapassó per explorar l'audició aèria i per la via òssia i els parells cranials. Tot s'ha de dir el pare del meu estimat Dr. Gefaell de la Peña, (e.p.d.) quan va saber que haviem aprobat la última assignatura (Història de la Medicina del professor Dr. Felip Cid, molt amic de Salvador Espriu ), ens va regalar un grapat de material com pinsses, porta bisturis, tisores, de diferents tipus,  cogers, mosquits, de la casa Motric, que encara els guardo.

Recordo que després de trencar-se´n un grapat, vaig decidir comprar el primer termometre digital de la casa Toshiba, em va costar la friolera de 25.000 pessetes, jo en guanyava noranta mil i sí, em va durar quasi tota la vida.

Aquestes agulles i d'altres van bullir moltes vegades, el cost era zero, a Barcelona ja feia temps que en venien d' un sol ús a 100 pessetes, unitat, era un cost inassumible per la gent i per mi mateix. Aquest tipus d'agulla intramuscular, moltes families ja tenien les propies i si en la meva visita calia posar alguna injecció d'urgència al pacient, la mestressa de casa et sortia, - doctor potser que li porti la xeringa i les agulles bullides ?, perquè parla de les agulles ? perquè com que la penicilina cristalitzava a dins l'agulla donç calia tenir-ne una altra per i si de cas. També vaig trobar un poble amb  persones que havien passat la hepatitis B per no bullir correctament les xeringues i alhora deixar-se-les els uns als altres.

Amb tot aquest petit equip, només calia ànims per instal.lar-te en un petit poble de la Garrotxa o d'on fos a exercir la medicina amb tota l'autoestima i dignitat, cap tribunal et jutjaria si l'exercici de la medicina era com Déu mana i menys el Deontològic del Col.legi de Metges. Recordo que el metge ho era tot per ells. Els pacients amb tota la bona fe t'advertien que el metge anterior ho feia molt be i que ja et podies esforçar a ser com ell, que havia deixat el llistó ben alt, fins i tot vestia als morts. Be, donç a començar i que sigui el que Déu vulgui. Ep ! el senyor apotecari el mestre o la Senyoreta, també ho eren tot pel poble, com el manescal pel bestiar, que en aquells anys ni havia molt, i sovint coincidiam als masos. També consolava molt el capellà, totes les festes del poble la religió ho omplia tot, encara ara no hi ha cap festa major que no hi hagi l'ofici " missa ", normalment a la Garrotxa amb orquestra i sinó aneu per santa Llucia a Sant Aniol de Finestres.

Com que mensualment em traslladava a Girona per motius diferents o be a la S. Social  pel tema nòmines o signar algun document o be per portar les copies de les actes que com a metge d'A.P.D. feia per activitats Classificades; Molestes, Insalubres, Nocives o Perilloses o els controls de vacunacions dels col.legis i calia portar-les a les Pedreres que durant molts anys hi havia Sanitat, o be al col.legi de metges per les receptes de morfina, i alhora  aprofitava per anar a la llibreria Geli a preguntar per algun llibre de medicina que en Pere sempre me'l trobava i sinó  es preocupava de demanar-me'l.

Acabava de coneixer en Pere, i pels llibres que li demanava, va intuir que un servidor era metge. Mutuament ens vam descobrir, i ja per sempre més. Evidenement que un servidor i entrava per que volia un llibre en concret, però també per trobar l'amic que només per estar al seu costat sense dir res om gaudia d'una certa pau, que curiós, realment ell vivia dins una gran armonia, estimava l'ofici i la familia, un home carregat de bondat per no dir la llarga corrua d'adjectius que tots s'han dit a la prempsa després de la seva mort i tots veritat, un home irrepetible. Començan per en  Joaquim Domingo en Ramon Llorente Varela, en Jordi Xargayó, Josep Lopez de Lerma, Enric Roca, Lluis Muntada, Jose Maria Fonalleras, Narcis-Jordi Aragó, en Salvador Garcia Arbós, en Guillem Terribes i tants d'altres persones que no recordo el nom .

Sempre m'explicava anecdotes del temps del seminari , sortien vells professors que sempre va admirar com el Dr. Damià Estela , i d'altres, va tenir uns bons referents,  sempre li vaig sentir parlar be de la seva estada al seminari, em deia amb un punt de joia que alli li van donar una gran formació humanistica, que tant trobem a faltar avui dia, n'estava cofoi. La disciplina també li havia servit per tirar endevant a la vida. 

Moltes vegades entrava a la llibreria com si fos casa meva, de cop i  de lluny estan i amb veu baixa deia bon dia doctor Capdevila, bon dia Pere -com va pel poble ? encara va a visitar als masos ? i tot seguit entravem en conversa sobre el que fos, el tema podia ser qualsevol per exemple,  - em deia se que vostè és fill de la Baixa Segarra, expliquim com està la ruta del Cister, la cuiden ? on comença i quins pobles en formen part?  s'explica o no l'antiga baronia de Vallbona i que va comportar pels seus subdits ?, acostumen a donar un passeig per fora del monestir i així explicar més història d'abans del concili de Trento, que tants maldecaps va portar per la continuitat del cenobi ? , gaudia del que un servidor li explicava i et seguia amb tota l'atenció del món, viivia sempre el moment present.

En Xavier Delòs i un servidor

Estic molt orgullós d' aquesta foto, primer perquè es Can Geli i segon perquè estic al costat del Xavier Delòs fill de Les Planes d'Hostòles; un servidor en altre temps havia cuidat als seus pares i de tot el poble que comprenia a més de Les Planes d'Hostòles, Cogolls, Les Encies, Sant Pelegri, Sant Aniol de Finestres amb les Medes i Sant Esteve de Llemena, i la Barroca. L'amic Delòs sempre ha sigut un be de Déu, un home carregat de bondat,  un home que a donat i segueix donant pau amb un lleuger somriure, atent i educat, empàtic, i porta la cortesia a l'extrem , tant propia dels nyerros ....... També és un plaer trobar en Josep Ponsatí i Domenech, home atent i que porta la literatura al damunt escrita amb curiosos tatuatges de frasses que impacten el primer dia i tots els altres, coneix molts autors, només faltaria, però a mi em satisfà quan em diu doctor ha sortit un altre llibre de'n J.F. Mira, el primer que em va servir o aconsellar va ser Borja Papa, fantàstic, que un cop començat un no pare, deixeu-me posar un comentari de la Sra. Mariangela Geli ex-catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i de literatura Castellanes :

Referent a la prosa del professor Mira, m'agrada perquè usa molt bé la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l'argumentació, però aquí i  gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monóleg interior) li dóna un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que venen acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lírics i poètics.

No sé si m'explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena d'afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratáctica, d'oracions simples o de peride curt.

Abans de continuar deixeu-me estar una estona més amb en Ponsatí, ell quan jo buscava una obra antiga d'en J.F.Mira, a ell se li escapava un lleuger somriure per sota el nas, om podies intuir que ell els tenia tots, i quan parlo de tots es que és així, el considero un home afortunat, home cultissim i molt entès en poesia. Un servidor només tinc : El desitg dels dies, Viatge al final del fred, Els treballs perduts, Borja Papa, Purgatori, El professor d'història, Quatre questions d'amor, Els cucs de seda, Un estudi d'antropologia social al pais valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp, Cap d'any a Houston, Els Borja familia i mite, Divina Comedia, Els Evangelis, Tots els camins, La vida , el temps, el món: sis dies de conversa amb en Mira, El tranvia groc.

Amb el seu quart llibre de poesia, (Domenech Ponsatí) El Càcol, va guanyar el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2014). El Càcol és una proposta radical en més d'un sentit: d'una banda, perquè l'autor aposta per tractar temes que els poetes solen deixar fora dels seus versos (aspectes nus i descarnats de si mateix, tan aparentment prosaics com ho pot ser l'ús de la pornografia); d'altra banda, perquè cada poema és fruit del joc més respectuós amb la genuïnitat de les paraules. Així, El Càcol és alhora un llibre descarnat i refinat, ple d'una poesia d'altíssim voltatge.

 L''altre,  el Diplomatari iniciat pel pare Batllori. Em vaig enamorar del capitol escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida , titulat . Lleida en la projeccicó internacional dels Borja ( pàg. 229 del Diplomatari I, dirigit per Miquel Batllori sj. una meravella de com parla d'Alfons de Borja....... Alfons de Borja jurista, eclesiàstic, diplomàtic, al servei del rei, hàbil, de reexit sentit comu,empàtic i alhora bonhomiós, gentil, afable i amb desacostumada, tenaç i persuasiva capacitat de treball. En fi, l'Alfons de Borja canonge, bisbe, cardenal i papa; papa sobretot, Sant Pare. 

I del papa Alexandre VI :

D' Estatura considerable, ert, tibat fins als seus darrers dies, mans sedoses, rostre i nas enèrgics, amb els ossos de la galta prominents i un pèl apujats, boca i llavis ferms, ulls rodons i mirada jovenívola, neta, oberta, devota, plena de seny; per més que el posat global en resutés un esvorell eixut, circumspecte.

Encara un llibre més, de la ma de l'amic Pere Rodeja, es tracta de LUCRECIA BORJA de Maria Bellonci, prologat pel pare Miquel Batllori, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....)

Uns 10 anys enrera, en Pere com tantes vegades, m'havia recomanat, vam sortit a parlar del llibre Quinze generacions d'una familia catalana i puc dir que va ser un encert. Ell i jo haviam parlat moltes vegades del monestir de Vallbona de les Monges,  i que era el monestir femení més important de la antiga Corona d'Aragó, i que per alli havien passat lo bo i millor de les filles de la noblesa catalana, només calia llegir l'Abaciologi de l'historiador Josep Juan Piquer Jover, ell, en Pere, era el que sabia més sobre Vallbona . He de dir, que el seu arxiu està dipositat a la biblioteca Josep Finestres de Cervera. A proposit li vaig recordar arrel de parlar del Dr. Marti de Riquer , que a Vallbona una avantpassada seva Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater 

havia sigut abadessa durant més de trenta anys amb grans dots de comandament. Durant el seu govern va dur a terme la porta principal d'entrada al cenobi i també la gran portalada que comunica el claustre amb l' església; tot l'esplendor i engrandiment de cases i pallisses de Llorenç de Rocafort se li deu al seu Abadiat. També s'interessaba que li expliques la gran colecció de laudes sepulcrals, i fins i tot quan les abadesses començen a portar el casc o sigui quan comencen les abadeses caballeresques; van començar amb Victoria de Vallbona i de Riglós 1626, o sigui la primera  i va durar fins l'abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç 1853, un aclariment en les laudes sepulcrals el casc i el bàcul miren cap a la dreta, senyal de jurisdicció (alt i baix imperi), poca broma. El cenobi de Vallbona era una baronia.

 Però en Pere,  gaudia quan jo li parlava del Bisbe Cartaña que era fill de Vilavert del Camp . ( El municipi dee Vilaverd es troba situat a la part més meridional de la Conca de Barberà. El seu terme municipal, està sota  els contrafords orientals  de les montanyes de Prades, es molt accidentat. Està situat a l'entrada e l'Estret de la Riba, que comunica la Conca amb l'Alt Camp ).

I que ell havia conegut molt be al seminari, jo no, però si que tenia interès en ell, perque una familia de Llorenç de Rocafort també dit antigament de Vallbona, tots els fills s'havien fet religiosos (5), dos van arribar a canonges de la seu metropolitana de Tarragona , per la qual cosa ben coneguts d'ell i li havien regalat un llibre de la historia de la propia familia Bergadà i Solà de Llorenç . Recordo que el meu pare em va dir que la familia en va regalar un a cada casa del poble quan es va editar l'any 1933, però els anys no passen en va i després de deixar-lo a alguns parents o coneguts, el llibre ja no va tornar mai més a casa. Ara es el moment de dir que en una de les meves visites al seminari de Girona on hi tenia un bon amic Mossèn Josep M ªMarquès (a.c.s.), era per llegir articles de  medicina els dimarts al mati, un lloc únic amb pocs lector i qu es respira pau a Girona, molt millor que qualsevol altra biblioteca, fins i tot la de Carles Rahola que Déu ni do de lo llouminosa i guapa que és. Al seminari trobem  l'Albert persona clau a la biblioteca sempre m'ha atès amb un somriue, amb la bonhomia que el caracteritza, convertint-lo en una persona de bon tracte. Un bon dia vam trobar sense volger i nou de trinca el llibre Fra Romeu del Cor de Jesús, no m'ho podia creure, era ben palès que els germans Bergadà li havien regalar al seu amic bisbe de Girona.

Aquest mapa està penjat a la biblioteca del seminari de Girona, és molt interessant.

Podeis ver que de Llorens en linea recta se encuentra Cerviá y tambien Albayés tienen tienda en Nova-York, en fin somos afortunados en el tema del aceite. Vuestro paladar lo confirma.

Este mapa esta hecho en Paris el años 1792, por P. PLACIDE ingenieur geographique, es de toda Catalunya.Vuestra madre (Soledad Torrent Brunet) recuerda, que llegavan a Bellpuig en tren i de alli en carro pasando por Belianes, Maldá, Valdanel, Llorens de Vallbona, Val-Bona (Vallbona).  Tiene su encanto.

Un dimarts pel  demati, vaig ser afortunat, sense massa seguretat i per probar vaig demanar a l'Albert si trobariem L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE ET TABLEAU ELEMENTAIRE ...., d' Alexandre de Laborde i sí, hi era, son 4 volums.

 La primera edició és començà  a publicar l'any 1806 i la segona l'any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L' Itineraire i després el Voyage.

Una vegada Mossèn Josep Maria Marquès, al saber que un servidor es trobava a la biblioteca, em va demanar un favor - bon dia senyor metge de Cornellà del Terri, li he d'explicar una questió - tenim un sacerdot que està acaban un llibre i alhora està molt malalt i el Sr. Bisbe li ha donat permís per què es quedi a dormir aqui al seminari i d'aquesta manera podrà avançar i acabar d'escriure el llibre- voldria demanar-li si ens ajudaria a baixar un llit articulat que pesa molt des de pati del seminari al segon pis, i tant el que el vaig ajudar, m'ho va demanar tant be, pesava molt, però entre els tres ens en vam sortir. A la seva mort, em vaig adonar que el mossèn era ell mateix i es tractava del llire editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat Una història de la diocesi de Girona. No podem passar de llarg sense llegir un preciós escrit de'n Pep Vila, que és filòleg, el coneixia molt be, el deixa retratat en tots els aspectes com a persona, historiador, arxivista, capellà, en fi article que de tant en tant l'he de tornar a llegir. Es va publicar a la Revista de Girona numero 247 entre març i abril  de 2008.  També en Joan Busquets li va escriure un altre alticle titulat  L´últim llibre de Josep M. Marquès, molt dens, no és deixa res de la seva trajectòria.

No se si s'han publicat les seves memòries, que m'agradaria molt llegir-les.

Be tornant amb en Pere Rodeja, fos l'hora que fos, sempre m'atenia ell, i va ser ell que em va explicar la malaltia de la seva estimada filla (epd).  Sempre m'ha dolgut no estar a Girona el dia del seu funeral missa corpore in sepulto, li hagués fet companyia sense ni pensar-mi, però lo pitjor va ser que tampoc em trobava a Girona capital en la mort d'en Pere , no hi hagués fallat, de cap manera. Per tal d'aclarir-nos a en Pere no l'apreciava, sinó que l'estimava, s'ho havia guanyat a pols, o de la manera més natural del món, siguent ell mateix, el somriure als llavis volia dir benvingut i de tal manera que apoiat a la pila de llibres descansava dels que portava i iniciavem la trobada.

Tirant trenta anys enrera, els dimecres feia "festa", o anava a passar el dia a l'hospital de Sant Pau, (on vaig fer la carrera ),

al servei de dermatologia del Professor Dr. José Maria de Moragas, Dr. Agustí Alomar, Dr. Xavier Noguera, casat amb la Mari Paz Corominas, gran nadadora que va representar a España en els jocs olimpics de Mèxic l'any 1968, fent un reciclatge de malalties de la pell o anant al servei de medicina interna al costat mateix del Dr. Cesar Diaz Lopez gran reumatoleg, i amic del nostre vei de Llorenç en Sans, on vaig aprendre molt. 

Hi havia dies que pel motiu que fos no podia anar a Barcelona, em quedava a Girona  a visitar algun malalt meu ingressat a l'Hospital Trueta, a fer aclariments amb el meu gestor, fer cosetes com emmarcar quadres dels pintors de l'Escola d' Olot com en Pere Gussinyé, en Griera, en Codinach, o algun dibuix de'n Granados Llimona o de´n Josep Pujol i Ripoll exiliat molts anys a Paris on frequentava la casa de l'Antoni Planaguma amic de'n Josep Terradellas, a Ivry sûr Seine. 

A l'arxiu Terradelles de Poblet hi han 52 cartes de l'Antoni Planagumà i 8 de'n Josep Pujol, que algun dia hauré de llegir. També hi ha un quadre de Iu Pasqual, mestre de'n Pujol i també un oli del propi Pujol, segons una treballadora son olis que d'alguna manera no va volguer el fill Terradellas i per això estan en l'arxiu  de Poblet. 

Com que posiblement en Pere Rodeja em veia un home que només sabia medicina i això segons el Dr. Letamendi es perillós, en Pere aprofitava per presentar-me personatges que visitaven la llibreria i també més d'una vegada fer-me dedicar algun llibre si l'autor es trobava present, cosa que agraïa, com per exemple el llibre  de l'Avi Siset de'n Ponç Feliu Llansa, un home molt educat, de bon tracte planer i encantador els dos vam gaudir, la dedicatòria no pot ser més entranyable.

 Gràcies a ell vaig llegir el llibre del Dr. Martí de Riquer i Morera, VIII Conde de Casa Dávalos, i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el llibre Quinze generacions d'una família Catalana. Un bon dia li vaig demanar a en Pere si em podria fer dedicar el llibre per l'autor i em va dir que si, que tenia bona relació amb en Jaume Vallcorba (e.p.d.),   de Quadrens Crema, va tardar molt i molt. però ho vam aconseguir.  M'abelleix posar informació del final de la vida de'n Jaume Vallcorba, aqui va un article de'n Lluis Foix https://www.foixblog.com/2014/08/23/vallcorba-un-renacentista-moderno/.

El Requiem de Gabriel Fauré : Una canço de bressol per al viatge més llarg.....Llegir

Llegir el seguent escrit d'Arturo San Agustin, bonissim. La Vanguardia 30-8-2014.                                                                                                Un altre tema que haviem parlat amb en Pere -vostè que ha estat molts anys de metge per la Garrotxa, es veritat que la gent creu en els curanderos ? i hi van quan tenen un problema? hi confien ? els recepten herbes ? li venen a explicar ?. Sí,  Pere,  totes aquestes preguntes són reals, hi van sovint, i hi confien, i m'ho venen a explicar i sí,  els recepten herbes i cataplasmes ; mai els renyia ni els renyo, tothom ha de confiar en algú, però en cap cas deixava que m'expliquessin la exploració ni el tractament, no ho volia saber . Sabia de'n Caseca d'Olot, però mai el vaig coneixer i antigament que un curandeo de d'Adri tractava a la gent :  pel mal de pedra, per lo fel sobregit, Remei per la còlica, Remei per ser fluig d'orinar, Purga, Consells per conpondre oli de granotas, Remey per flatos, Remey per mal de melsa, Elixir de nous verdas, Purga per a criaturas per quan tenen una ventrellada, Remey per Brians,  Remey per les morenes, Remey per confortar los ulls, Remey per orinar sang, Remey per humors frets,  Remey per curar los perellons, Remey per reforsar las dents, Remey per escrofulas, Remey per los que haguessen menjat bolets venenosos, Remey per curar la cremadura, Remey per fortificar la vista, Pomada per curar la Roña,  Per traurer la duresa dels pits de las parteras,  Remey per curar los cuchs de las criaturas.... aquest temes sobre la salut donen per molt i oferin tants remeys no m'extranya que la gent dels masos hi confiés i ara encara confien en els que queden, la gent s´ho diuen els uns als altres i és un no parar. Penso que la garrotxa i el Pla de l'estany són dos territoris que hi confien amb els ulls tancats.                                                                     

Sovint recordavem l'obra " Ciutat Petita i Delicada ", de Jaume Ministral, ell em deia Dr. també podriau trobar Nosaltres els mestres, Confessem-nos, Tramuntana boja,  els articles del Dr. Caparrós , medicina general, ben be ho coneixia tot d'ell.   No el vam trobar, va ser un bon dia que l'infermera Margarida Vila, que va treballar amb mi una llarga temporada a Cornellà del Terri i em va dir ho preguntaré a la familia Baró i el resultat es que ells tampoc el tenien. Després de mesos de cercar em diferents parracaires i anticuaris que la Margarida coneixia i un servidor també que un bon dia ella el va trobar; vam fer fotocopia i rapidament a llegir-lo sense parar i a mig mati ens deiem una frase i l'altre l'acabava , per exemple :    " S'obrien els afraus del cel i els oceans s'aplomaven sobre els terrats de la ciutat perduda mentre els trons petaven amb gran retruny de vidres. El riu ...... (la  Margarida contestava- bullia.  Les cases s'esberlaven  fuetejades pels llamps i els carrers s'anaven convertin en un munt de ....... (runes). Seguia plovent fins a la matinada, hora en que es presentava el gran...... (cataclisme).   Sincerament vam gaudir i seguim gaudin d'aquesta novel.la tant bonica i entretinguda, vam arribar a saber-la quasi de memòria.

Amb en Pere no acabavem mai els temes de conversa i al dir-li que un servidor havia viscut a Barcelona la Contracultura arribada de les universitats Californianes com Berkeley, l'any 1970, 1971, 1972, per mitjà de'n  Salvador Guasch i de'n Lluis Racionero i mossèn Dalmau rector de Gallifa..... També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a Barcelona, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres, en Pere em diu han passat molts anys, però penso que encara ni trobaré dos o tres i al quart d'hora surt amb un somriure als llavis portant-los i jo contentissim, aqui va una relació dels que tinc : El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós . California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós . El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,( la LL. Barbero el va traduïr al castellà); Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Hablan las Women's Lib de Mara José Ragué, La nueva reforma d Theodore Roszak, El anarquismo  en la sociedad consumo de Murray Bookchin. Parlant de Contracultura 

Un tema més que va donar per molts moments de conversa, i que n'haviem tret de tot aquell moviment. Algo em vam treure, però només cal llegir les memòries de'n Racionero (Un liberal Psicolélico) per veure que aqui a Barcelona la gent estava per altres pensaments, a més tot plegat anava relacionat amb el moviment Hippy, una mica estrany i fins hi tot mirat amb desconfiança a Barcelona.

 La contracultura y el underground en la Catalunya de los años 70, un libro y una exposición comisariada por el escritor Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco, que desde su apertura el pasado junio (2021) en el Palau Robert de Barcelona, ha recibido más de 60.000 visitantes. El dia que hi vaig anar tots els curiosos teniam setanta anys complerts.  Un encert fer l'exposició, de joves tots vam gaudir aquest moviment a Barcelona, ja que per falta de diners no vaig poguer anar a l'India, al Japó, ..... tothom que s'apreciava anava a l'India, jo em vaig quedar a Barcelona, no vaig poguer anar ni a Taizé, que ja es dir.

Be, gràcies a tots els que  heu fet que jo fos acollit a casa vostra, i pugués entrar i sortir amb un somriure, durant anys i més anys.

Be, a tots els de Llorenç de Rocafort, el cartell del programa de festa Major, es molt complet, entretingut a totes les edats, una bona festa de Sant Cosme i Sant Damià, Sant Nin i Sant Non, a tots vosaltres a més els sants patrons ho són també dels hortelans i dels metges.

Pep