J. SALSES, UN BON AMIC

Fa molts anys que vaig coneixer en Joan Salses i la seva muller. Ells irradien pau, per tots costats. Van caure al meu "cupo" de medicina general " a la babalà " o sigui " de la ma de Déu " i sense més, vaig decidir ser el seu metge i ells em van acceptar; per altre costat no hi havia cap més metge al poble, o sigui que tot plegat havia d'ésser així, ben curiós, coses de la vida. Sempre més he sigut el seu metge i ells els meus amics.
Es un home que d'entrada impressiona la seva aureola de beatitud, cabells blancs, una gran barba blanca,ulleres rodones, somriure a flor de llavis , ulls vivissims, home senzill, humil, mai es posa mèrits de cap tipus, no gosa a demanar res, passa pel món sense volguer molestar a ningú, a més no vol ser una càrrega pels altres, te molta paciència i sap esperar per sobre de tot, home recte, no imposa les seves idees, disciplinat, auster, sap escoltar i disfruta fent el be i per més inri confia amb el seu metge a ulls clucs.

Ermita de Sant Dimas

A poc a poc em vaig anar assabentant que va ser escolà de Montserrat, amb tot el que això comporta per sempre més, diria que imprimeix caràcter.  Sempre ,en les llargues converses que he tingut amb ell, te molts bons records dels que van ser els seus superiors o millor dit els seus mestres a l'Escolania i te molt bon record del Pare Gregori Estrada.
Més endavant va assistir a classes el pare Robert de la Riba, a l'església de Pompeia a la Diagonal de Barcelona.
Després de ser el seu metge durant més de 15 anys i fruit de la nostra sincera amistat, un bon dia em va regalar aquest Vals, ben mirat un regal inmaterial del tot,  molt adequat vinguen d'ell : L'Alegria de viure, fet pel febrer de 2010. ( una entranyable històriaal voltant d'aquest vals , ara no es el moment d'explicar-ho, un altre dia serà, és molt llarg, però molt bonica ..... )

Explica entranyables records dels anys passats a l'Abadia de Montserrat i sovint explica fets concrets dels seus companys i professors. El que si puc dir es que va aprofitar el temps.

M'explicava que va ser professor del conservatori de Badalona, on el seu pare  era un gran mestre de piano, junt a músics molts importants com Josep Soler i la pianista  Eulàlia Solé, que no ha vist mai més. Quines coses Déu meu ? Un pensa tenir companys de camí per sempre i vet aqui que es van perdent i perdent, fins a quedar practicament només amb el record, aquest si que mai es perd.

Te un CD gravat : GNOMUS

ASI EN LA TIERRA COMO EN EL CIELO

Composat per: Tres miniaturas,  Enamorados bajo la lluvia, Sinceramente tuyo, Caballero Angélico, Cementerio Espacial en marte,  Nana estelar en Navidad, Eros en el Everest, Seres de Luz

Signat: Gnomus.

       

Segur que per aquests jardin, havies sortit a passejar o a resar o també a cantar amb els teus companys ecolans.

Persona cultissima, gran humanista, finament educat,  religiós i home d'una gran fe, jo diria que místic, escriptor i poeta. Es nota que va fer el batxillerat com li aradava diir al difunt pare Miquel Batllori s.j. Aqui com a mostra va un bonic poema, que a mi m'agradat molt, que es titula GARNATXA DE L'EMPORDÀ.

Poema manuscrit de J. Salses.


Encara un altre poema sobre l'Oli de l'Empordà :

Fa 6 mesos que el destí els va portar a viure  .....nord enllà, on diuen que la gent és neta/ i noble,culta,rica,lliure/ desvetllada i feliç ...., com a agraïment dels anys passats junts en va regalar un libre de LANZA DEL VASTO: Principios i Preceptes del retorn a l'Evidència. Si, n'estaven molt d'aquest bon bome, i sempre en parlaven, jo practicament mai he passat de que em sonés el seu nom, però, en cap moment i havia aprofondit en la seva persona, ara m'adono que es prou important, miraré de posar-me al dia i llegir-me el llibre.

Aquesta foto d'un gravat autèntic d'Alexandre de Laborde, va per tu Joan, ja que durant tres  anys l'Abadia de Montserrat va ser casa teva . Gravat tret del llibre VOYAGE, publicat cap al 1806.

Fixeu-vos la basílica  de Montserrat sense cap banc per seure. Que curiós oi?

Sempre passa el mateix, quan ens quedem sense l'amic, es llavors que voldriem saber més coses de la seva vida, com era el seu món musical, els anys de docència a Badalona, a part del piano, si dominava el violí ? quines altres afeccions tenia, li a gradava cuinar ? Se, que es un expert en plantes medicinals, pels seus profunds estudis en aquesta matèria, be, ben segur que algun altre dia ens retrobarem i podrem continuar parlant i aprofondin en aquest món humanistic que tant l'adorna. M'agradaria molt que m'expliqués com eren els músics importants del seu entorn d'aquells anys del final de la dictadura, com l'Eulàlia Soler i en Josep Soler i d'altres que de vegades n'ha parlat, però no m'enrecordo, la memòria a la meva edat ja em falla. Ell adora els seus antics professors tant els de l'Escolania de Montserrat com els del Conservatori.

El claustre del monestir de Montserrat que va trobar Alexandre de Laborde i que va dibuixar  i més tard va publicar en aquesta planxa, com moltes més, que estan en aquest article. Va trobar Montserrat i les seves ermites com " lo bo i millor d'aquest món".

Una abraçada pels dos i ....em quedaré aqui fins a la mort/ car sóc també molt covard i salvatge.....(S. Espriu).

Joan se que t'agraden les herbes medicinals i ets un entès en remeis naturals, aqui va aquest bonic Hypericum Perforatum, se que t'agradarà.

Avui dia 21 de juliol de 2011, vigilia de Sta. Maria Magdalena, una molt amiga del Dr. Griera, la Nuria Casadesús i Sarabia pianista, em va  tocar al piano el vals que em va dedicar el bon amic Joan Salses, escoltar-lo per telefon va  estar  del tot emocionant, gratificant, un plaer; perquè d'entrada només em van dir  que escoltés, sense saber el que tocaven. Sí, ho vaig fer i que mentre escoltava m'agradava el que sentia, només ha sigut al final que ma'n dit el que m'havien tocat. Es preciós, maquíssim com l'ànima de'n Joan. Molt agraït Joan per haver escrit un Vals únic.

La història no acava mai, un bon dia la conversa amb un pacient em va portar ,no se com a explicar-li el gran regal que m'havia fet en Joan Salses i ell sense pensar-ho em va di:  la meva esposa i jo el tocarem i li gravarem en un CD i podrà escoltar-lo amb mp3. Dit i fet i la vigilia de Nadal me'l van regalar, en dos versions l'una només per piano i l'altra amb piano i saxo, les dues precioses.  El poso penjat perquè tots vostès el puguin escoltar i gaudir de la finura de la pianista: Meritxell Roura i del saxofonista : Xavier Constans i com no del compositor que va escriure la partitura.

Aquesta imatge de la montanya de Montserrat, molt misteriosa, tots la portem gravada a la ment. M'encanta

Seguiré posan reflexions escrites  de l'amic Joan Salses, que són una meravella i donen pau:

A LA VERGE DE MONTSERRAT

per Victor Balaguer

Verge santa d'amor, patrona mia,

dels pobres i afligits guarda i consol,

més pura que la llum quan naix lo dia,

més hermosa que el cel quan surt lo sol.

Tal com se veu a l'àliga orgullosa

en la roca més alta fer lo cau,

tu la serra més alta i més hermosa

vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina del cels, Mare de Déu, perdona

si fins avui no et dediqui un record;

sols quan veu són vaixell presa de l'ona,

busquen los ulls del navegant lo port.

sols quan se veu en la presó angustiosa

sa llibertad recorda lo catiu;

sols quan la tempestad brama furiosa

l'oreneta s'acull dintre son niu.

Jo vinc, com lo catiu entre cadenes,

un consol a buscar per mon dolor,

Los plors, mon front han arrugat. Les penes

m'han, Mare meva!, rosegat lo cor.

Com soldat que, fugint a tota brida,

les armes va per lo cami llançant,

aixís jo pel camí d'aquesta vida

a trossos lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,

perla de les muntanyes i dels cels,

a qui els àngels per fer una corona

arrencaren del cel un puny d'estels.

La grandesa, Senyora, no repare

si avui te parla en català ma veu,

que el català és la llengua en què ma mare

m¡ensenyà un jorn a beneir a Déu.

Ta imatge en los palaus i en les cabanyes

se veu, voltada d'or com un joiell;

tothom vol visitar eixes muntanyes

que són de tes espatlles lo mantell.

Ton nom invoca, oh Santa Verge pura,

l'orfe ferit de pena i desconsol,

ton nom la mare ensenya a la criatura 

quan l'adorm carinyosa en lo bressol.

Joan, aqui t'adjunto un poema del poeta EVGENI EVTUCHENKO que et va com fet  a mida.:

El poema es titula GENT i es d'Evgeni Evtusenko:

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins cón com històries de planetes.
Cadascú és únic, soll, ell sol.
No n'hi ha cap altre que se li assembli.


I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l'ha fet interessant.


Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l'hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.


I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s'ho emporta.


Sí, queden llibres i ponts,
màquimnes i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se'n va.


Així es la llei d'aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d'ells ?


Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?


Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,
sabent'ho tot, no en sabem res.
Se'n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.


I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d'aquesta impotència.

 aquest  poema m'ha acompanyat tota la vida, d'ençà els meus 18 anys, ja llavors el vaig trobar únic i bonissim i veig que encara ho és, i a més es confirma el que diu.

Aquesta xilografia es del Pare Oriol Mª Diví, monjo Benedictí de Montserrat, se que t'agradarà; a més és un monjo cent per cent, vaja com la majoria de monjos de l'Abadia.

Avui dia 13 de setembre de 2011, afegeixo dades que em venen a la memòria del teu pare Ramón Salses Blanch, alumne aventatjat del professor Joaquim Canals de piano i un dels millors alumnes d' Enric Morera. El teu pare segons m'havies explicat era un bon amic d' Antoni Massana (jesuita).  També recordo que  m'havies explicat que era íntim amic d'en Pompeu Fabra.

Fa pocs dies que els amics músics Meritxell Roura al piano i en Xavier Constans com a saxofonista m'han gravat el Vals " l'Alegria de Viure " en dos versions una només al piano i l'altra amb el piano i el saxo. Segons en Josep MªGregori, aquest Vals es un bombó, dolç, delicat i innocent.

Amics Joan i Montse veniu quan volgueu, estar amb vosaltres sempre es motiu d'una gran al.legria i alhora quedo empapat de la vostra pau, que prouta falta em fa. Sou únics e irrepetibles. Per molts anys. Que la pau us acompanyi sempre. A Cornellà del Terri sempre tindreu un amic.

Una càlida abraçada pels dos.

Pep Capdevila.

BRUNET RECASENS FRANCISCO, COMPOSITOR PER EXEL.LENCIA

Aquest músic completament  oblidat, va ser mestre de capella de les Saleses de Barcelona del Passeig de Sant Joan, professor de música del seminari conciliar de Barcelona, ensenyà  al col.legi del Sagrat Cor de Sarrià i a més a més donà lliçons particulars de piano. La guerra del 1936 li parti la vida, com a molts catalans.  La seva mare era filla de Bellpuig d'Urgell i el pare d'Igualada.  (Igualada 1861-Barcelona 1939)

Mausoleo de Ramón Folch III de Cardona i virrei de Catalunya, es troba a l'església parroquial de Bellpuig. Dibuixat a la planxa per Alexandre de Laborde que va trobar aquest monument com lo més excepcional que havia trobat a Espanya fins al moment. El poble de Bellpuig el va trobar molt mal dissenyat. no vam tenir la sort que el comte de Laborte no s'arribés fins a Vallbona de les Monges, si que ho va fer a Poblet, deixant una inmensa obra en gravats, una meravella.

Tots podeu veure un Urgell  (1792)  molt poc habitat, cosa que avui dia ens crida l'atenció.
Podem veure Bullpuig  patria de la  mare del Sr. Brunet.

Autor d'una inmensa obra, el seu corpus consta de 167 opus numerats, però els seus hereus disposen de poquíssimes partitures, jo mateix vaig recuperar la partitura de la cançó A collî olives, que la van afegir al seu corpus. El catedràtic de musicologia Dr. Josep Mª Gregori i Cifré,  sempre està a l'aguaït d'alguna troballa que parli del compositor Brunet, tasca no gens fàcil. Molta obra d'aquest compositor va ser maltractada durant la guerra civil o fins i tot cremada i si en queda alguna esta en llocs amagats de dificíl accés i per això s'ha salvat; con l'arxiu importantissim de l'esglesia del Pi de Barcelona.

COL.LECCIÓ D'OPUS QUE ES CONSERVEN A MANS DE LA SEVA NETA SRA. SOLEDAD TORRENT I BRUNET.
__________________________________________________________________________________

El 1902 s'estrena  Himne al Corazón de Jesús: primera pedra del Tibidabo, amb un cor de 400 persones.

Mossèn Ramón Bergadà va ser rector de Rocallaura, es el que va fer la lletra  del Càntich de la Romeria de Nostra Sra. del Tallat el 1900. El seu germà mossèn Francisco Bergadà i Solà era el capellà de les monges del monestir de Vallbona i alhora també amic del músic i compositor F.P. Brunet i Recasens, que tenia una filla monja a Vallbona, Donya Mercedes, que moltes noies , ara avies de Llorens van anar a classe en la post-guerra a Vallbona, com la Tecla Ruera, i la Cecilia Moncusi, etc.

La missa Auxilium Cristianorum publicada el 1916 i ara reextrenada per la coral Lucentina de Lucena  (Jaén). La Sra. Soledad Torrent Brunet i elseu espós el Dr. René Collàs s'hi van desplaçar per l'estrena de la missa; era com sentir-la per primera vegada. Jo també le escoltada i es una meravella, invita als fidels a cantar-la amb tota l'ànima.

El 1926 s'estrena  Lo Riu Corb, cançó, a l'Orfeó Català, interpretada per l'Orfeó  Nova Tàrrega (novembre)

El 1936 la familia Brunet s'instal.la a Castellterçol per l'estiu, sense imaginar que s'hi quedarien tres anys. Privacions i angoixes. Desaparició del fill més jove (mé´s tard se sabrà que fou assessinat al mes de setembre per individus descontrolats).

Quant la Sra. Soledad Torrent Brunet es va fer càrrec de l'herència del seu avi, va volguer gravar unes 14 cançons, que són les següents: Sospirs, Lo reyet, Lo mirall de la pastora, L'infant i la dida, Lo riu Corb, Idili, Plou i fa sol, Cançó del romaní, Arri, arri, cavallet, Canto a la vid, Lo cego d'Alhama, Nadalenques, Pastorella, Cançó del rossinyol i Lo bon Jesuset.  Al piano Josep Surinyac i com a soprano Carme Cosidor.

                                                                               

Va dibuixar Argemira, L' i El Vilet, Balofrena, La, Burgueroles, El Casuc, La Codina, Les Comes, El Criac, Esplugues, La Fàbrega, La Ginebreda, L'Horta, Moli-Nou, Moli-Nou, estany, El Munt, La Noguera, Mas Oller, Cal Pere Antón, El Pujolet, El Revitllat, El Ricard, Casa Salabert, Ermita de Sant Julià, Castell de Sant Miquel, Ermita de Sant Miquel, La Serradora, La Vall, La Vall-llosana.

Aquesta casa, es la casa pairal de Cal Bergadà, on van neixer els germans Francisco i Ramón ambdós capellans. Així era la casa tal com la va coneixer el músic F. Brunet Recasens, quan venia amb la seva neta Sra. Soledad Torrent i Brunet a fer la berenada de cada tarda.

Un gran amic d'ell fou Mossèn Ramón Bergadà i Solà, rector de Rocallaura i el seu germà Mossèn Francisco Bergadà i Solà capellà de les Monges de Vallbona, els dos fills de Cal Bergadà de Llorens de Vallbona. Alhora el Sr. Francisco P.Brunet Recasens tenia una filla que es deia Donya Mercedes Brunet que va ser monja de Vallbona, aquest fet potser va ser el puntal perquè naixés una exel.lent amistat i les llargues tardes asseguts a la creu de terme de llorens amb el fresquet de la marinada, sortíssin les lletres i la música de les cançons : A collî olives, Lo riu Corb, Cantich a la Romeria de Ntra Sra. del Tallat. 

Aquesta es la vista, més important del poble de llorens. Ho faig en homenatge aquests dos homes que amb tot el carinyo del món, amb la seva lletra i música, van portar el nóm de Llorenç,Vallbona , Rocallaura amb el santuari del Tallat i el Riu Corb  i la seva Vall i els seus pobles, més enllà d'aquest racó de món.

Ben segur, que  la millor cançó popular del compositor Brunet, que parla de les nostres terres, es la cançó LO RIU CORB, d'un bellesa excepcional. Ja m'ho diran.

Al piano Francesc Cassú i Jordi i com a soprano Salomé Petit i Boyero.
Veure molta més informació sobre el Sr. Francesc de Paula Brunet Recasens en l'apartat que tracto llargament de " A COLLÎ OLIVES " tant important per tots nosaltres els pobles de la Ex-Baronia de Vallbona i de la Vall del Corb.

Per coneixer millor el món del músic i compositor per exel.lencia Francesc de P. Brunet i Recasens lo millor es escoltar les seves cançons que vostès tenen a la seva disposició en diferents articles del meu Blog. Disfrutin i veuran, quina gran persona. Enamorat de Vallbona , d'aqui be la gran amistat que va establir amb el capellà del monestir Mossen Francisco Bergadà i Solà i el seu germà mossèn Ramón rector de Rocallaura, i amb la casa pairal a Llorens de Vallbona o de Rocafort, vostès mateixos. Més endavant mossèn Ramón va arribar a canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona en el grau de Mestrescola.
Adéu-siau,
Pep.

MARIA JESUS DURAN MARTIN Y LA VILLA DE GATA

NUESTRA TIA MARI

Començo a escriure aquesta pàgina als meus 61 anys, o sigui els meus dos fills Oriol i Lluís ja són grandets, perquè vostès mateixos es façin una idea, que tots nosaltres estimem Extremadura, i sobretot el poble de Gata d'on es filla Tere, o sigui que parlaré  d'aquest bonic poble i  les seves maravelloses rodalies i comarca amb gran encant ecològic, costums i tradicions, que per sort encara les conserven totes.

Vista dels teulats de Gata feta pel Lluís, el teulat d'uralita es el de casa.

Durante todo el rato alternaré el castellano con el catalán, no puede ser de otra manera. Así lo vivimos de toda la vida. Gata , su pueblo y sus gentes forman parte de nuestra vida.
Comienzo con dos visiones de los tejados de Gata, una de dia y la otra justo al caer la tarde, las dos tienen encanto, y pienso que vale mas una imagen que mil palabras; aunque contemplando el pueblo nos saldria una redacción de mas de mil palabras..

Esta foto se la pidió nuestro querido tio Dimas Duran , practicante que fué de la villa de Gata durante muchísimos años a mi hijo Lluís , después de muchas horas de observación y de hacer un montón de fotos, esta fué la seleccionada para regalar a nuestro tio (e.p.d.) que al verla se emocionó y la guardó toda la vida enmarcada. Ahora ha sido desenmarcada para que todos ustedes puedan disfrutarla com todo el cariño. Yo encuentro los tejados como lo mejor de Gata.
Antes de continuar y para que ustedes conozcan el territorio, o sea la Sierra de Gata, les diré los pueblos que la conforman:

Torrecilla del los Angeles, Hernan-Pérez, Robledillo de Gata, Descarga-Maria, Cadalso, Torre de Don Miquel,

Gata, Santibañez el Alto, Villas-Buenas, Perales, Acebo, Hoyos, Villamiel, Trevejo, San Martin de Trevejo, Eljas, Valverde del Fresno y Cilleros. El mas importante de todos ellos es Gata . Mas tarde os hablaré de el, porque da mucho de si.Todos pertenecen a la provincia de Cáceres, al partido judicial de Hoyos, y al obispado de Cória, escepto Robledillo , Descarga-Maria, Villamiel, Trevejo, San Martin de Trevejo y Eljas, que lo son del de Ciudad-Rodrigo.
El principal producto de estos pueblos es el aceite de olivas , tan esquisito y fino, que puede sompetir con el de Niza y Marsella, a pesar de lo defectuosa que era su elaboración y envase, hoy en dia ambas cosas ,totalmente superadas  por la tecnologia. Todos los pueblos tienen sus puertos para subir a Castilla, a donde exportan sus aceites frutas y hortalizas, y de dondeimportan los granos que les hacen falta

La Sierra de Gata hace frontera con el Reino de León, al este con la comarca de las Hurdes y Portugal por el oeste y al sur con el termino de Villas-Buenas.

                                                                                        Mª Jesús Duran Martin

 Junts ens em fet grans, recordo que tant el meu sogre Lino Martin Vaillo  (e.p.d) (secretari de l'Ajuntament de Torre de Don Miquel, Villabuenas de Gata, Cadalso, Santibañez el Alto) del meu sogre recordo la seva rectitud, només tenia una paraula i aquesta anava a missa, serio en tots els temes, res de bromes, ordenat per damunt de tot, religiós practicant,  treballador incansable en els ajuntaments que li van tocar administrar, sempre recordo que arrivabe a les tantes de la nit a casa y mai li vaig sentir a dir que cansat que estic, li agradaven els segells i disfrutava fent-ne colecció, s'escrivia molt sovint amb el Sr. Jose Luis Basterra y Villavicencio de Madrid al qui sovint li comprava segells, en una paraula era el seu suministrador. Ell i el Sr. Basterra, encara que meu sogre sempre parlés del Sr. Villavicencio, guardem una extensa correspondència, eren amics de debò.compartien penes i treballs i els maldecaps que pasava dins seu i que no explicava a ningú més a part de la familia, home entregat als seus . També va estar de Secretari a un poble de Salamanca que es diu Pereña, d' alli tota la familia guarden un exel.lent record i també d'aquesta foto amb la vespa que estrenava. La vespa està matriculada a Montemayor del Rio.

Segons el peu de la foto era el setembre de 1957, on podem veure una Tere molt joveneta u amb trenes, i Paulina.

 Tio Dimas Duran Martin (e.p.d) (A.T.S. del poble de Gata durant 30 anys , més tard i fins a la seva jubilació va ser A.T.S. de Betanzos, A Coruña ).
Va estudiar  els estudis de Practicante a la Universitat de Salamanca , acabant l'any 1950. Practicant Titular APD de Gata l'any 1957 mitjançant oposició; del tio Dimas recordo que era un home molt inteligent, encuriosit per gairebé  tot, atrevit per coneixer com estaven fets els aparells i estris de tota mena, un manetes, la ciència i els seus avenços el tenien intrigat, li agradava l'art en totes les seves facetes,

per visitar un monestir, un museu o un castell feia Km., si al llegar,  algo se lo impedia se solia saltar las normas a veces le salia bien otras se llevaba bronca pero el ya estaba dentro, a veces, si lo acompañabas te hacia enfadar pero el a lo suyo, le encantaba la pintura, en su casa de Gata se puede ver obras de diferentes artistas  extremeños i del resto de España;   de jove havia pintat, i queda obra seva,

amic de pintors,  els cuals moltes vegades havien sigut acollits a casa seva com el pintor Alabern i un altre de madrileny amic seu, jo els havia vist dibuixar a la vora del foc.
Els encreuats (crucigramas) no tenien cap secret per a ell . Mai es va aborrir. El bricolage li encantava.

 ATS per vocació, amant del camp, cuidava les seves finques , sovint consultava un ingenier agricola, sobre quins arbres podia plantar i els cuidados que necessitaven. Li encantava veure pelicules del Far-West , li agradava molt viatjar , coneixia España de nord a sur i d'esta oest; com li abellia pasar-se temporades a Girona a casa nostra i que dir de la  tia Mari ?

La tia Mari en una de sus actividades.

 inteligent per damunt de tot, ben educada, atenta, empàtica,  religiosa, dona de molta fe, sempre ha confiat amb el Senyor, correcta amb tothom, als seus 84 anys  se cumple un dicho que he oido varias veces  "Se le nota que fué a un colegio de pago" en este caso se cumple, fue a la monjas Teresianas de  Ciudad Rodrigo para que tuviera una cultura general propia de una señorita de su tiempo. Lo consiguió.

(Vista de la villa de Gata desde la carretera que va a Torre de Don Miguel)

Como he dicho antes te una amplísima cultura, jo sovint, a les tardes d'hivern quan ella cus, o fa un pezpunte, o fa una puntilla a una tovallola, aprofito per fer li preguntes , per exemple obro el Diccionario de la lengua Castellana compuesto por la Real Academia Española, reducido a un tomo para su mas fácil uso. Madrid 1780. i li pregunto que vol dir una determinada paraula com per exemple:

Per la tranquilitat de tots vostès la tia Mari va encertar la pregunta que vol dir Después de beber, todo el mundo dice su parecer, i també va encertar les altres paraules com  Entrar la calentura, jo  sincerament esperava que en fallés alguna i mira per on, cent per cent encertades. He de reconexier que es ella que domina la llengua castellana y no yo, que en aquest camp en se poquissim. 
 També li feia preguntes d'una recopilació de paraules que eren d'us i costums antigues  a Gata fa pocs anys (treta d'un opuscle titulat "Rebuscando en la Sosota" que va recopilar José Mª Rodriguez (los Federicos) amic del meu cunyat Gregorio Arias) com:  Calquesa, Cambriles, Caño,Chicharé, Chivarra, Cuernito, Dagalón, Desmoche, Dorrera, Dua, Enrea, Faldiquera, Farruco, Gacho, Granja, Halbolario,  Intrepete,  Jolliza , Jondilón, Judío, Jumarera,  Lindón, Machucón, Maire, Marrana, Mazo, Meona, Matute, Mioso, Moje, Nacencia, Nusotros, Paire, Paños, Pelona,Piporro,  Prebenda,Racha,Rincallo, Sajatá,Tapije, Verdejo, Villano, Zambulon Zulgar,Agosto, Alarde, etc.
No es necessario decir que tia Mari las acertó todas con una sonrisa en la boca, y una cara de " ahora porque me lo pregunta ", o es que me toma el pelo, o es que se aburre.

Una portalada amb història i que el temps no ha passat envà i la família te cura de la porta perquè no acabi  malament. Ep! a casa a Llorens també tenim la porta apedassada de la meitat en avall. Les coses han de durar.

El castellà que se, el vaig apendre anant al col.legi amb el Sr. Capell a Maldà, que ens feia estudiar amb el llibre d'ortografia Método Práctico de Publicacions Cots, i li donava bons resultats; estava orgullós que els seus alumnes no fessin faltes d'ortografia i així era. A mi em va servir tant, que tot fent l'últim curs de medicina en la Universitat Autonoma de Barcelona, el catedràtic que teniem d'Història de la Medicina era, el Dr. Felipe Cid, (amic intim de Salvador Espriu, i del Dr. Salvà i del Dr. Laporte), ens feia fer un treball en l'espai de 24 hores i evidentment l'alumne que li trobés una falta d'ortografia, estava suspès i al.la fins al setembre, tranquils no vaig fer cap falta.

 El Sr. Capell també ens feia llargues sessions de lectura, com a llibre teniem el Quixot, que més avall us poso dos fotos; encara recordo que el Gaya de Maldà era el millor llegint,  mai feia una falta i clar era el primer. Ep!! en altres matèries també era el primer; hi han testimonis. El noi era un crac i sempre ho ha sigut.

Interesante para quien tenga memoria, Yo lo publico, para que una mente mas privilegiada, nos pueda describir largamente como fueron las ferias de aquel año 1977. Seguro que dió mucho que hablar, pero como que un servidor de vdes, era muy joven, no heché epecialmente en falta esa luz. Seguro que al lado de mi esposa, hijo , familia y amigos nos lo pasamos muy bien. Claro luego de madrugada fué compensado largamente por la Charanga, la qual no necesitaba de la luz electrica, si del ananecer del sol. Que felices que eramos verdad ? Quien nos lo podria contar es Rogelio, o un señor que iba con el tren correo a la frontera con Francia (ver foto en lo alto del Puerto y rapidamente sabreis su nombre), a mi cuñado Goyo o Eufemio,etc. Quizas un verano podamos compartir largamente experiencias vividas aquellas noches a la luz de la luna, paseando por la fuente del Pinche o hasta el matadero. Las fotos mas arriba vestidos con el traje regional, son de estas noches, sin ninguna duda.

També m'ajudat, trenta-cinc anys al costat de la Tere. He de dir que el castellà es riquisim en el seu lèxic. No es que ho digui jo, només cal llegir el Quixot; quan un periodista li va dir al Dr. Martí de Riquer i Morera, que ell, mai havia llegit el Quixot ! - li va contestar, -vostè es un home afortunat !, encara, en aquest món li queda el plaer de llegir-lo.

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha 

L'home va quedar sorprès, perquè pensava que el renyaria i jo també. Em ve de gust posar un altre exel.lent dibuix del Quixot.
Deixo el Quixot, per continuar amb la bonica natura de Gata. Gata és una meravella, un jardí, un paradís, clima mediterrani, aigua a dojo per tots cantons, múltitut de fonts, no saps que fer amb l'aigua, tots els horts es reguen i moltes finques també. Un poble ple d'història i molt antic.


(Una de les múltiples fonts  " Escuero"que es poden trobar en el terme de Gata; aquesta es troba, pujant a Sant Blas)
Tornan a la tia Mari, ella no pare de treballar, del mati al vespre i anima  als que estan al seu costat. Sap molta cuina i com no molta pasteleria, el seu pare era "pastelero" feia dulces i els anava a vendre pels pobles veïns. Encara guarda el llibre de les receptes.

 Ens estima i mima  com ningú, sempre ens prepara el dinar, cuida les plantes de la terrassa,  esten la roba, dina amb l'Oriol i hauriau de sentir les llargues xerrades entre una Tia-avia i el seu net. L'Oriol sempre li fa preguntes sobre el menjar que ha fet i de vegades no es posen d'acord, però el dialeg es d'allò més divertit.Un dia los sentí , Oriol le preguntaba por un arroz que ella le hace y que le gusta mucho y a el no le sale bien poniendo lo mismo,  ella le contesto, hijo son mis 84 años ...

    (Aquesta font, Fontanilla, es troba baixant cap una finca de la meva cunyada que es diu El Parral)

Quan erem més joves i els nens eren petits anavem a  passsar les festes de Nadal, Setmana Santa i  d'estiu a Gata. Encara que ens en reservavem alguns dies per passar-los a Llorens de Vallbona amb els meus pares. Llorens, perquè vostès ho sapiguen te un clima molt fred a l'hivern i fresc a l'estiu. La marinada refresca totes les tardes d'estiu, fins al punt que més d'un dia a partir de les 5 de la tarda cal posar-se un jersey a les espatlles. Els de Barcelona s'agafen angines, que curiós oi ?.

(Foto del poble de Gata feta des del dipòsit de l'aigua, pel sol que estem veien es molt matí )

En aquell temps, els estius eren molt llargcs i donava temps per tot, per fer turisme cap a Plasencia, Coria, Cáceres, Trujillo, Mérida ( un estiu vam anar a veure la obra MEDEA que l'actriu principal era la Nuria Espert, recordo que les pedres de l'anfiteatre bullient a les 22 hores i la gent entrava amb una nevera portatil que cridava l'atenció en referència al seu vestit de nit, elegantissim. Curiosament la gent quan es situava al lloc exacte on havia de seure, treien glaçons de la nevera, no cal dir que resultaven molt utils.

(Estem davant de la majada de la finca Patilla, cami del cabril, es nota que el teulat no hi es, fa anys es va cremar i continua axí, tal com vostès poden observar en aquesta foto). Majada: El lugar, o parage donde se recoge de noche el ganado, y se albergan los pastores.

Els estius eren molt profitosos, tots estavem enfeinats, tant el sogre com el tio Dimas al meu cunyat Goyo i jo ens tenien feina preparada, una de les més importants es quan van plantar  la finca "Las Bizcocheras" de pollancres "chopos"  tocan al Puente la Huerta, un lloc idílic on el riu fa una profona gorga on si banya tot el poble i on l'aigua es freda de veritat, es una experiència que només es pot fer en aquell lloc, on amb tota seguretat aigues amunt no hi ha cap granja, cap casa, cap activitat industrial.Després de la plantada de pollancres dia si dia també haviem d'anar a regar-los, perquè no es perdessin. Feiem una mica de peixera al riu que baixa de Gata i encaravem l'aigua a dins la finca i vinga moltes migdiades acupats, i la part on no arrivaba l'aigua de forma natural, la pujavem amb  una bomba de gasoil, a la part alta per damunt de la casa , el tio Dimas  havia plantat uns 50 castanyers i calia regar-los, però va costar saber on eren perquè estaven plens de sotabosch. Un bon any el tio va ordenar que amb el motosierra netejessin al voltan de la casa i mira , ho van deixar netissim, fins i tot els castanyers que tant ens havia costat pujar-los, van desapareix.  Coses que passen !.

                               (Puente romano de un solo ojo, pero de dos arcos superpuestos,subiendo a Sant Blas)

Les tardes la Tere, la seva germana Josefina i la Tia Mari se la pasaven al jardí que tenen a la part posterior de la casa, on hi ha una parra, on hi han dos grans llimoners, un" tanjerino " un mandariner i un" jazmin" que perfuma tot el lloc i fa la tarde agradable.

En tiempo de los Romanos se creó una importante red de comunicaciones, construyendose calzadas como la via Dalmacia, que atravesó Sierra de Gata, uniendo Coria (Caurium), con Miróbriga ( Ciudad Rodrigo).

Aquesta calzada perfectament empedrada, que medeix 5.340 metres de llargada des del seu cim a la plaça de Gata;  servia per fer intercanvis de mercaderies entre els diferents pobles de la Sierra de Gata, avui dia encara dona servei a la transhumancia que encara circula per Sant Juan i Sant Pere.

La calzada tambien es utilizada por otros usos, como pueden ver en la foto. Los tiempos estan canviando.

Cada estiu , tots pujavem a la Romeria a Sant Blas, que es a la part més alta del Puerto, o sigui quasi al límit de la provincia de Cáceres amb Salamanca, aqui en diuen Castilla. Ho feiem i encara ho fan per la calzada romana, que caminant per ella puja tot el port fins a Castella i a més de la mitat del recorregut es troba la ermita de San Blas, con una magnifica fuente que nace de debajo la ermita.

El poble de Gata te costum d'ençà molts anys enrera de pujar en romeria el dia de Sant Blas; la gent , la majoria puja a peu, alguns ja pujen a l'ermita a dormir el dia abans; om pot veure que també hi ha gent que hi puja al damunt de la caballeria, jo sempre hi vaig pujar a peu, per la calzada romana, una meravella, està molt ben conservada a troços, d'altres està destruida per complert; segons he llegit  medeix uns 5 Km. des de dalt de tot fins a la plaça de Gata .

Aqui va la foto d'un tros. Aquesta era una via de comunicacio exel.lent des del temps dels romans fins als nostres dies, encara que ara potser només la fan servir les motos tot terreny i a transumància, aquesta ben segur que es la seva via natural ancestral i molt segura per traslladar el bestiar. Les activitats recreatives són molt discutibles.

Lluis Capdevila, Cristina Arias, Albert Costa i el Ermitaño de San Blas que se llama Eugenio el " Peque", el ermitaño del siglo XXI,  cuida i mima todo el recinto; el quinto soy yo, el padre de Lluís.

Primer descans del mati, al replà de l'ermita, foto de la nostra colla junt amb l'ermità Eugenio que era lampista, es va jubilar i es va quedar aqui d'ermità, que hi viu tot l'any sol y només baixa a Gata els dilluns de cada setmana a comprar provsions.

L'Albert Costa, la meva neboda Cristina Arias i jo mateix al cap damunt del port de Sant Blas, o sigui ja estem a Castella. Passem una estona, on disfrutem d'un airet fresquet , mirem el paisatge i tornem pel mateix camí que hem vingut, fins a arribar a l'ermita de Sant Blas.

Sorteo para entrar el santo en su ermita, lo entra quien da mas limosna.

(Processó del Sant al voltant de l'ermita, la gent te molta fe al Sant. )

La dia de Sant Blas  no puede ser mas festiva y alegre, la gente participa con mucha devoción en todos los actos que se realizan en honor del santo y luego se comparte entre las familias una suculenta comida en los prados de la ermita, que tan bien cuidados estan por el ermitaño i los miembros de la cofradia de San Blas.

Fuente del prado de la hermita de san Blas, es una agua fresquísima i buenísima, principalmente cuando se tiene sed.

Todo el dia está amenizado por un tamboril). Recuerdo la magnifica fuente que nace dentro del recinto de la hermita, donde en mi juventud la gente ponia las bebidas para que estuvieran frescas.
Tia Mari recuerda que cuando era joven vivia en la ermita de San Blas el Tio Manazanita, que vivia de la recolección de castañas y servia vinos a los transeuntes que  pasaban a la provincia de Salamanca, gente de Gata, de Torre de Don Miguel, Cadalso, Descargamaria, y tambien los que bajavan por la calzada : la Transumancia de  ganados  de vacas y toros,    despues estuvo como abandonado muchos años y actualmente vive el Peque.

Yo, mismo, pero mucho mas joven y con mucha barba, tirando la bandera, despues de oir la santa misa en la ermita de San Blas. A años alternos se sacan la Virgen del Puerto y el santo. Como pueden ver todeados de una frondosa vegetación de castaños.
La Tia Mari recuerda haber ido a Ciudad Rodrigo en caballerias pasando por San Blas hasta Rio Frio, termino de Villarubias.

El rio de Sant Blas que en este lugar ya se ha juntado con el rio que baja de Gata. A esta altura pasa por la finca  JUNTAS HUERTA, que tiene como vecino al norte con José Sanchez , al sur con Emilia Benito, este con el Ajuntamiento de Gata y oeste la rivera del rio.

L'església de Gata, es com una catedral, es gòtica , de nau altíssima i molt ampla, una meravella, amb un preciós retaule barroc gegant, quan trobi una foto ja us la posaré.

Este invierno lei en un libro sobre la Villa de Gata por Marcelino Guerra Hontiveros, hijo de ella, sobre algo que me llamó poderosamente la atención, fué la gran cantidad de oficios que havia en la Villa de Gata en el año 1897:  4 comercios, 8 tabernas, 3 posadas, 2 cafés, 1 teatro, 2 tablajeros, 2 telares comunes,3 veterinarios, 1 orifice , 3 albarderos, 6 carpinteros, 7 albañiles, 6 herreros, 2 chalanes, 5 sastres, 6 zapateros, 3 dulceros, 3 silleros, 1 notario, 1 médico, 1 cura, 1 coadjutor, molinos de aceite y trigo, 2 lagares de vino 1 lagar de cera, 7 hornos de pan, 6 alfareros, tenerias, plantas de zumaque , en Torrecilla se fabricava suela y cordoban, incluso habia habido un batan.

L'escut de l'emperador Carles V,  no tothom el podia tenir, era senyal d'un gran agraïment envers el poble. Se que a l'Ajuntament tenen molts pergamins que ho acrediten amb el segell de plom o cera de l'emperador.

 Cuando por primera vez, descubri  Gata ahora hace 36 años, era realmente un pueblo casi autosuficiente, practicamente havia todos los oficios necesarios ,para que sus ciudadanos no tuvieran que salir del pueblo para obtener las  cosas más básicas. En Cataluña no conocia algo igual, con tal magnitud de artesanos.

Un dia le pregunté a nuestra tia Mari  de 84 años, que recordava ella de cuando era pequeña , relacionado con  la actividad artesanal de la Villa.

(Esta foto es de una Almazara " molino de aceite" viene de origen árabe; en estado de total abandono, no se de qual se trata, pero en el fondo podemos ver la prensa para sacar el aceite i otra máquina que no se para que servia) 

Lo que recuerda nuestra tia es lo siguiente:

Fábricas de Aceite: Desiderio Sanchez, Domingo Rodriguez, Agustin Blanco padre de Isaac , Aniceto Roldan, Carmen Manzano (2), Pilar Guerra, (2) Justiniana Crespo (2), Pedro Esteban.

Nombre de las fábricas:

El Teniente, Domingo, Carmen, Isaac, Justiniana ( Las Animas y La puente),( Aniceto,El Parral), (Don Diego, La Fe de la familia Palacios) (Camisón de Pedo Esteban)

Molinos de Harina: Justo, Felis, Rengue padre de Iluminada, Gonzalo.

Sierras de Madera:   Vicente Garcia, Aniceto Roldan (Parral) el molino estava juntos..

Silleros: Casto subiendo a San Blas, Faustino Solís, Tio Lino, que hizo los cabezales de las camas de Tere y Josefina y la estanteria, Tio Marcelo vivia en el rincón de don Máximo.

Herreros: Rafael  (fuente melona), Segundo en la calle San Sebastian,  eran hermanos.

Botero: Cecilio, trabajaba cerca de la tahona subiendo la cuesta de san Sebastian.

Cestero:  Cobanilleros: Los Chanes.

Albarderos (2) Padre de la Ines, criada de la Sra. Anna. Otro subiendo la cuesta de la residencia de ancianos.

Herrador:  Antonio trabajabo debajo la casa de Saturnino Corchero, heraba lal caballerias..

Hornos de pan: Alberto, Rincon de los hornos, el Sagual, La Morena

Alfareros: Marcelon y hermano, Desiderio y Felix.

Zapateros:  Eustasio, Feliciano, Juan.

Ojalateros: Francisco, Ignacio.

Carpinteros: Justo, Julian, Vicente, Angel.

Albañiles: Laureano, Macario, Angel, Rudensindo, Teodoro, Domingo, Pedro.

Oribe: Higinio.

El dueño, tiene buen gusto por las flores; blacón bien aprovechado.

No recuerdo el año pero un verano, en compañia del  primo AGUSTIN  BLASCO TOBAR,  nos fuimos a dar una vuelta por el termino , la primera finca que llegamos fué al HELECHOSO a la entrada de la qual hay un mojón de canteria con el nº 346 con la inscripción MP que quiere decir Monte Público, tengo que decir que la propiedad está toda rodeada de monte público, o sea que hay más mojones como este

Primera casa en ruinas al entrar en la propiedad , mas arriba hay la majada al lado de la fuente, que no mana en verano.

Estando en la propiedad y cortando algunas zarzas, vimos el mojón que esta al entrar en la finca

A la mañana siguiente nos fuimos con el Sr. Juan Antonio Rodriguez de POZUELO a la finca del MANTELERO está por detrás de la torre de vigilancia del fuego, o sea en vista de Torre de Don Miguel , el qual esta plantado de grandes alcornoques (Quercus suber L.) algunos de mas de 12 metros de altura, Extremadura es de las regiones de España mas corcheras. Tambien está rodeado de mojones de canteria,  donde pone MP  " E " de Enclave van numeradas del uno al siete . Después juntos nos fuimos a las BIZCOCHERAS.

Finca Juntas Huerta con una exelente vegetación, muy verde en pleno mes de agosto; claro esta toda la finca a 3 metros del rio, con abundante agua.

Aqui nace agua i hay un pequeño estanque de tiempo inmemorial, vacio, pues le faltan algunas piedras paraaguantar el agua.

De Gata siempre me ha llamado la atención el gran escudo imperial de Carlos V, se ve que el emperador los concedia a las villas leales como Gata, San Martin de Trevejo, Villamiel, era un privilegio lucir el escudo del monarca.

Tambien existen otros escudos en los pueblos vecinos de Gata como el de los Duques de Alba en Villabuenas de Gata, en Gata tambien tenemos el escudo del rey Felipe II en la iglesia de San Pedro. En Cilleros hay un escudo de la Inquisición donde se puede ver unas calderas y una mano cortada.

Junto con las iglesias parroquiales de los pueblos de la sierra de Gata, hay en todos los pueblos un Humilladero  como en Gata, otro en Hoyos, en Torre de Don Miguel, el cristo del Humilladero en Robledillo de Gata i la ermita de San Miquel de la Viña,la ermita de san Pedro en San Martin de Trevejo, y en Trevejo hay  la ermita del Cristo de la Salud, en Moraleja la ermita de La Patrona en la carretera de Zarza la Mayor, en Santibañez el Alto  la ermita del Cristo de la Victoria, en Torre de Don Miquel la ermita de Nuestra Señora de Bienvenida, etc. En Cataluña no conozco cosa igual.

De la alabanza de estos canteros hicieron de los vinos de nuestra comarca, hizo que el propio Rey, Felipe II, mandara pedir vino a Cilleros. Como Lord Wellington, le encantava la blancura , tersitud y limpieza de los cirios y velas de Gata y dio orden a los cereros de Gata que le hicieran con premura y esmero cierto numero de BLANDONES. Actualmente sigue el oficio en Gata la Cereria Duran y Alfonso S.L.

Como podemos ver la iglesia siempre esta presente desde qualquier sitio de Gata

Sus riincones siguen intactos al paso del tiempo, yo siempre los he visto y me encantan.

Con el inicio de las obras del Escorial, en1563, los canteros de la sierra tuvieron que marchas a trabajar en la obra, por lo que las iglesias de algunos pueblos quedaron inacabadas com la iglesia de Valverde

Mas calles de Gata, la mayoria del pueblo esta cuesta arriba, en la ladera de la montaña por donde discurre la calzada que sube a San Blas o mejor dicho hacia Castilla.

Castillo de Trevejo , debió construirse a mediados del siglo XV.

En el siglo XIV, vuelven las Guerras a la Sierra de Gata, protagonizadas por los reinos de Castilla y Portugal.

Cosa curiosa, ver el campanario aparte de la iglesia.

 En el siglo XV tienen lugar las guerras civiles de la orden de Alcantara.

Eljas y Trevejo son tomadas posteriormente por el temido capital Centeno, que impuso su autoridad en la sierra desde su castillo de Rappapelo en Eljas.

Entre 1492 y 1520 esta fortaleza estuvo bajo las órdenes del comendador Juan Piñeiro, que guerreó contra otros castillos de la sierra de Gata.

Esta bonita visión del rio de Sant Blas, es el puente la Huerta, cuyas aguas son transparentes, limpias, hay peces, estas aguas desde su origen casi en la meseta no encuentran en su recorrido ninguna actividad que pueda generar  contaminación y esto las hace únicas se pueden beber en todo su recorrido y su baño es reconfortante; su frescor te dura horas, quedandote relajado para toda la noche.

Vista de Trevejo visto des del Castillo

Salida de agua del estanque de la finca El Helechoso, para el riego de las hortalizas cuando se plantaban

Fixeu-vos quina vegetacio , tota la finca esta vorejada pel riu de Gata, mes el de San Blas.


 Tia Mari recuerda las procesiones que se hacian y que siguen haciendose :

La primera procesión se hacia el dia de Reyes. Las Candelas el dos de febrero: las mujeres iban con pañuelos de 100 colores, las niñas de la Primera Comunión iban delante  y se regalaba a la cofradia 2 palomas en un cestito y un Bizcochón, la gente  pujaba por el, y el dinero que se sacaba era para la virgen de la Candela ,la procesión discurria alrrededor de la Iglesia de Gata. 

Salida de la procesión de las Candelas , delante iban los de la primera comunión, las mujeres iban vestidas de saya con pañuelos de cien colores.

La procesión de San Jose, La Cruz Bendita i La Inmaculada en el mes de mayo, El miercoles Santo a buscar los Santos al Humilladero, Jueves Santo a las 16h30' todos los Santos a la Puente y al subir se dejaban los santos en la Hermita y luego la procesión de la noche Oración en el huerto, viernes santo: Via Crucis y Santo Entierro. Luego a la 23 sale la procesión de la Soledad. El dia de Pasqua salia laprocesión del Resucitado como Dios manda, luego se queda 40 dias a la iglesia de Gata. En Junio la procesión del Corpus he hacian altares (plaça de las Ordenes militares, calle Negrón, San Sebatian, Sr. Aniceto ) por las calles y se adornaban los balcones con colchas o pañuelos de cien colores . En la octava del Corpus se hacia la misma procesón. En junio la procesion del Sagrado Corazon , la Virgen del Carmen y en julio la procesión de Santiago, en octubre la procesión de la Virgen del Pilar , iba la guardia civil.

Para la gente de Gata su fe es todavia una fiesta, esta es la conclusión que saco y que la iglesia que todos ustedes ja han visto anteriormente, grandiosa por cierto, los domingos y demas fiesta no cabe una alma, siempre se quedan hombres a las tres puertas que no caben, igual que en nuestro país, que las iglesias estan casi vacias y no exajero. Los canticos llenan la iglesia, me recuerda la pelicula " FOUR WEDDINGS AND A FUNERAL " interpretada por Hugh Grant, Andie Macdowell, Kristin Scott  l'any 1994. Si ustedes se acuerdan alli canta todo el mundo, hasta los que tenian que llevar el anillo y se havian olvidado; vaya una maravilla de participación..

En Gata siempre ha habido y sigue habiendo, muchos castaños ( Castanea sativa mill), la carretera de Gata a Torre de Don Miguel es un exelente paseo, con una sombra muy densa , que bien se está en ella, su madera esta muy valorada para hacer botas para almacenar vino. Tambien es apreciado su  fruto. Los incendios de los ultimos 20 años han disminuido mucho su población.

EL CONVENTO DEL HOYO  COMO SE CONOCE EN GATA O TAMBIEN LLAMADO DE NUESTRA SEÑORA DE MOTECELI.

Desde siempre en Gata he oido la historia del Convento, convento a secas, sin del Hoyo.  El tio Dimas que tanto le gustava la história i los monumentos, siempre le havia oido hablar del Convento, que si cuando era joven era un vergel, antes de la tala de arboles enormes, por no decir gigantes como: fresnos, pinos, robles, castaños, alcornoques, álamos y cipreses , que el recordava con nostalgia. Decia que el convento estava situado en un lugar solitario como un pequeño valle, apartado de la mirada de la gente. El Convento ceñido  como aquellos de elevadas montañas a dos horas y media en caballeria, està situado en medio de un ameno y delicioso valle que es semejante a los de la Humbría .San Francisco estuvo aqui.  Solo por la parte del sur , por la angosta abertura por donde se escapa el riachuelo que allí se formacon lasaguas de las  cien fuentes que brotan en el estrecho valle, es por donde se ve , allà a lo lejos,con el tinte azulado que presta la distancia, confundido con igual tono del cielo, un retazo del mundo que en aquella soledad se olvida. Tambien he disfrutado muchísimo escuchando al Tio Mariano padre de mi cuñado Goyo, el conoce muy bien el Convento y todas sus huertas, que con abundante agua, crecia de todo lo que te puedas imaginar. Vaya una maravilla.

Tia Mari nos cuenta que en la parte baja de la propiedad del Convento havia un molino, no sabe si era para moler trigo o era almazara, pues tambien tenian olivos.

En mulos de Gata al Convento se tardava dos horas largas.

En su libro el Sr. Marcelino Guerra Hontiveros (1897) nos cuenta lo siguiente " Yo he conocido ya enteramente arruinado el Convento, pues en un acta de este Ayuntamiento de 1839, se dice lo siguiente: El edificio del Convento se halla en un estado deplorable, causado violentamente por la extracción de teja, puertas, cerraduras, rejas y candados, y por dormir el ganado cabrío en las celdas, tránsitos e Iglesia, siendo tambien enorme el destrozo causado en los árboles que le rodean.

Un buen dia Goyo nos dijo mañana nos levantaremos temprano y os voy a llevar al Convento, bueno después de tantos años de história y de sentir sus leyendas me apunté rápido y mi sobrino Jesús no se hizo esperar. El camino fué sinceramente cansado para mí, Goyo como que siempre ha estado en forma, iba delante marcando el paso, despacio pero sin pausa y Jesús detrás protestava de vez en cuando y descansabamos un ratito, sinceramente a mi me venia de fábula, pués estaba muy agotado.

No vimos el Convento hasta estar encima de el, la maleza es impresionante y queda escondido, al menos por la parte que nosotros  llegabamos. La verdad todo lo que nos habian contado Tio Dimas, Tio Mariano, Tia Mari, era cierto. El Convento da muestras de haber sido importante, me quedé absorto de la soledad del lugar, de la altura donde está situado, de la espléndida vegetación, todo muy verde, de los prados, Hay que situarse tres siglos atrás e imaginarte como era este convento todo en pie y en plena actividad. Seguro que con todas sus huertas i prados para el ganado se autoabastecia casi de todo.

Nos cuenta tia Mari que cuando ella fué, todavia havia una celda con tejado .

Explica que cuando tio Dimas era un niño, se escaparon de la escuela con dos amigos y el tres, se llamaban Angel Roma, Luís Montero  y Dimas Duran Martin (e.ep.d); ellos tan inocentes dejaron escritos sus nombres  en una gran losa de canteria de la iglesia. Su lugar era estar en la escuela y no en el Convento. Un pastor hermano del Tio Mariano, encontro el cuerpo del delito y unaa vez en Gata se lo conto a su padre Martos Duran.

Tia Mari nos cuenta que los frailes tenian un medio hospital en Gata, que recogian a los pobres  y tambien a ellos mismos cuando estaban enfermos. 

Esta casa  hoy en dia todavia se llama Casa de los pobres, tia Mari me cuenta que en esta casa siempre vió vivir 3 o 4 familias. Foto que hemos restaurado este verano de 2014, quitandole todos los hilos y cajas varias, que afeaban la fachada.

Saben lo que es una MANDA? La donación ó legado que alguno hace a otro  en su testamento o también ; Oferta que se hace  de dar a otro  alguna cosa.

Tambien recuerda tia Mari que en el convento vivia una familia que se llamava Inocencia Sanchez (prima hermana de padre de tia Mari, su marido Carmelo Gil de Gata , vivieron como administradores de la propiedad del Convento, cogian las castañas, bellotas para los cerdos que criaban, tenian cabras para la lleche). Vivian todo el año alli.

Estanque de la finca Juntas Huerta, cerca del Puente la Huerta de Gata.

Con motivo de los paseos al atardecer o después de cenar por la carretera que va a Torre de Don Miquel y la parada obligatoria a la fuente del Pinche a saborear esta agua fresquísima, hemos repasado las fuentes del pueblo de  Gata:

El Chorro,  El Prado (aguda buenisima), El Chorrito, El Guijarro, La Fuente Melona, El Cerecillo,  Las Pilas y otra, La Fontanilla, Caño de Hierro,  y la  Fuente del Pnche que ya hemos mencionado . En casi todos los huertos de Gata hay una fuente  (Zona de la Madre del Agua). No hemos mencionado ninguna de las múltiples que existen en el termino municipal de Gata.

Recuera,, en la parte alta de la Madre del Agua de Gata.

Como que ya estamos en setiembre y en Girona ya comemos higos, con la tia hemos repasado las diferentes clases que hay en el termino de Gata:

Zuelos Blancos (son los que Goyo trae para comer), Zuelos comunes, Verdejo, Verdejo Blanco, Negros, Negros Tortales ( muy grandes y muy buenos segun el tio Mariano), Esmirna,  Negales, , Corigos (muy buenos), Blancos.

Desde el dia 2 de noviembre de 2011, que no ha parado de llover. Aqui llevaba 5 meses sin ver una gota de agua, y todo el campo lo necesitava.

Como que nos vemos obligados a no salir de casa, i al ver a la tia  Mari trabajar en una puntilla muy bonita y recordando  que en la tarde de todos los Santos, Silvia i quizas Lluís le dijeron que como sabe hacer tantas labores y ella contesto que lo aprendio en la escuela del pueblo de Gata.

La tia explica que de pequeña havia aprendido a hacer: Vainica de primera fase, de segunda fase (arriba y abajo) Vainica Cruzada, Vainica para pasar un cinta de colores, (las vainicas pueden servir para empalmar dos telas, tambien se puede hacer con pespunte. Tambien me ha contado de las cossturas. El punto escapulario, el punto de incrustación, del cordon para hacer dibujos, festón para hacer vestidos o baberos, costura a tope (para unir dos telas), pespunte postura francesa, sirve para unir telas, Abededario para aprender las letras.....etc.

Como podemos ver , la tia esta en plenas facultades, de todo lo que aprendió de alumna en las monjas de Ciudad Rodrigo en su mas tierna juventud.

En casa, la tia,  siempre está ocupada, como dicen en Gata, ella siempre se busca  "oficios" como: limpiar de hierbas las macetas con un sacho pequeñito, sacar las hojas secas de todas las plantas, cortar las flores marchitas de los rosales, hacer un ramito con rosas de piti-mini, entresacar el perejil,   podar el jazmin y otros arbustos de la terraza, vijilar cuando florencen las gardenias y avisarnos, trasplantar flores a una maceta más grande; todas estas actividades són por las mañanas , por las tardes se dedica a hacer labores como la vainica que ustedes tienen a la vista, a leer la prensa, y a rezar y a las 19 horas a oir misa.

Para acabar, solo contarles una anecdota de los primeros años de estar casado con Tere. Al atardecer en verano me apetecia dar un paseo por la parte alta de Gata, llamada El Reventón ; a las puertas de las casas, solia haver dos o tres señoras haciendo bolillo o conversando, al pasar yo delante de ellas , me saludaban amablemente y yo les correspondia cortesmente. Al poco de pasar, una de las mujeres preguntaba -  y lo ?, quien es este señor ? respuesta : este es un francés-catalán, casado con la hija mayor de Don Lino.  Admirado por la respuesta  !!! La verdad nunca me molesto que me dieran esta calificación ciudadana, siempre lo he recordado con cariño y simpatia.

F I N