DOS PALLISSES PRACTICAMENT OBLIDADES

Al ser Llorens un poble totalment medieval i tancat en el seu moment per muralles, encara en alguna escriptura de casa porta que per un costa dona al carrer de la muralla, o sigui que és ben real;, encara que avui ja poca gent del nostre poble se'n recorda. Encara podem endevinar que totes les cases d'aquell passat on el nostre poble formava part de la Baronia de Vallbona, totes les cases donaven a la plaça fins i tot cal Portumeu, que tenia el corral que donava davant de cala Tresor, avui dia cala Adelaida. L'entrada per la plaça la compartien amb els de ca l'oncle Bori, la tia Rosalia (a.c.s.), avui dia propietat del Claudio i família.

La Vila de Llorens l'any 1873. Propietat de la família
Català. Noteu com darrera la Pallissa de cal Timoneda si trovaba l'antic cementiri, dins la propietat del tros de l'era del Domingo l'Elvira (a.c.s.)

Caminant cap a les Creuetes, o sigui només de sortir de l'era de cal Timoneda, Camí de Vallbona de les Monges i de la font dels Serradells, que de nens sempre hi anàvem a fer berenades i tot sigui dit la mar de contents, recordo una vegada més que amb poca cosa érem quasi feliços, un altre dia us explicaré aquest  " quasi "; de cop,  ja ens ve a la vista aquesta foto, que està just al damunt de l'era de cal Mano, podríem dir més veïns impossible. Si preguntéssim al jovent del poble que es aquesta construcció ?, molt ja grandets no sabrien que respondre o potser sí, els més atrevits potser dirien que era una cabana? Tot s'ha de dir en l'estat ruïnós que es troben, costa dir-ho pel seu nom. Eren dos pallisses de diferents amos que compartien la mateixa era. L'era ningú la veu a cop d'ull, dons està amagada al damunt de l'edifici.

Si busquen a l'enciclopèdia Wiquipèdia que s'enten per pallissa, trobarem la seguent definició:  La pallissa és una construcció per l'emmagatzematge de la palla, estan ubicades al costa de les eres, totes elles miraven d'evitar les zones humides. El seu emmagatzenatge permet o permetia que pugués ser emprada posteriorment tant en l'alimentació de la mula, euga, cavall, ruc, barrejada amb ordi o civada; també servia per l'acondicionament dels estables. Els sobrants d'aquest doble us ramader genera adob, que finalment es reutilitza en la sembra de l'any següent. 

A Llorens totes les pallisses i les respectives eres estaven fora vila, les famílies benestants les tenien molt aprop de casa, just a tocar del poble. El creixement o la expansió fora muralles és degué a l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 1767-1802 ), governà la Baronia i el Monestir durant 34 anys. El seu germà era  el  IV marquès de Benavent o sigui ben noble, ep ! l'Abadessa també !. Amb una mica de paciència, si ens passegem pel poble i mirem les llindes de les cases, la majoria estan fetes durant el seu govern. Persona amb grans dots de comandament i alhora integrada  en el camp com una veritable pagesa; quan parla amb el seu germà ,no hi ha cap carta que no parli de les secades de la Segarra i de la calor, de les collites,  de les terribles boires, etc..... Aquesta noble senyora, es la que va fer fondre la Campana dels Perduts, i es va fer a Calaf, ben aprop nostre.

A l'apropar-nos veiem aquesta imatge, del pas del temps, el carro no des diu res amb el conjunt arquitectònic, al fons hom pot veure el campanar de Llorens. Aquest carro en el seu temps era tot un tresor per un pagès, sense ell era impensable fer la feina del camp, o sigui útil per a totes les collites en temps no tant passats: portar la verema amb les portadores, portar les garbes a l'era per tal de batre, portar feixos de rama d'olivers  , per tal de tenir-los a l'era per assecar-los i més endavant si feia algun dia de destorb, sacudir-los per fer caure la fulla i vendre-la ( la rama servia per encendre el foc), el carro també servia per portar bocois de vi o d'oli cap a Belianes, curiosament el 1877 en Massot i el seu molí ja comercialitzaba amb oli i alguna família de Llorens ja li'n portava. El carro també servia per anar a mercat a Tàrrega, recordo que el pare hi anava, posava una làmpada a la part de fora del carro per tal de fer una mica de llum perquè els altres veiessin que venia un carro, també posaven els millors guarniments a la mula de casa, que encara es guarda el més bonic. Portar el gra a la farinera de Maldà i alhora portar els sacs de farina cap a casa. En fi, fixeu-vos si el carro era un tresor ?, per això l'ofici de carreter era tant important a casa nostra i a tot  Catalunya.
A tall de curiositat, per la gent de la meva edat o més grans , per construir un carro calia una gran varietat de fustes com :

Fusta d'alzina : se'n feien les corbes i els raigs.
Fusta de faig : els braços i els raigs, les vares de pollegana i " arquillos " de veles (també baranes).
Fusta de Freixe del país:  baranes i  botons.
Fusta de Lledoner (d'albarrasí), forcats, tartanes, mànecs i carros.
Fusta de Freixe de Girona: botons i bases,
Fusta de Roure del país :  l'escala.
Fusta d'Om : tablilles, baranes.
Fusta de Plàtan de Lleida : escala i baranes.
Fusta de Xop (pollancre), bo per empostissar.
Fusta d'àlber, de les regions fredes: empostissats i solera.

A la mateixa era, trobem silenciós, com aquell que  no vol molestar,  el rodet , que ben segur havia fet centes de batudes, fins i tot el meu pare l'havia fet anar i jo de molt nen m'enrecordo de les estones pujat al damunt del trill, quan els de casa eren mitgers de cal Bartomeu, el vell es deia Tomàs Bergadà Capdevila o també conegut com el Tomaset del Bartomeu i menàvem les terres de l'Alsina, el Perdigó, el tros de l'era, una sort aprop del partidor i una eixarmada Camí dels Serradells.

Parlant de la font dels Serradells hi va haver una època que els de Llorens es reunien a la Torreta de la Bernarda, que era la partió dels dos termes, per tal d'adquirir l'aigua de l'esmentada font, però mai es va arribar a cap acord; era alcalde el Tomaset abans esmentat.
El periodista LLuis Foix te un article meravellós on considera els marges, les cabanes i les pallisses com les catedrals dels pobres.

A les afores del poble, hom es troba dos fletxes grogues que indiquen que estem en ple camí de Santiago. Els peregrins que han sortit de Tarragona i han fet nit a l'Alberg e Sant Benet de Vallbona, passen per l'antic Camí ral que passa per Llorens. Totes les noies que entraven al monestir, passaven per Llorens, la carretera no existia, aquesta es molt moderna, tracta d'ençà la dictadura de Primo de Ribera.

Seguint aquesta fletxa, ens portaria a baixar per la costa del poble i carrer avall per davant de cal Xifre i de cal Rafelet i travessa el fondo Camí de la solana i baixar fondo avall; abans del mas de Javier cal agafar  l'esquerre i entrar a Maldà per baix per la Cooperativa i  l' església romànica de Sant Pere. Es una constant de tot  " El Camino ", sempre que es pot s'acosta a les esglésies a Maldà, a Bellpuig al costat del convent on Ramón Folch III de Cardona va fer construir el seu mausoleu, actualment es troba a la parròquia de Bellpuig  i a Castrojeriz , Rabanal de Camino,  Hospital de Orbigo, Astorga, Molinaseca, etc.

Avui podem veure que la construcció és antiquíssima i podeu notar que es veu una pared al vell mig de de la construcció que dividia l'edifici en dos. La dreta de la foto es la pallissa de cal Bartomeu i la de l'esquerra és la de cal Xifré; cadascuna tenia la seva portalada i la seva porta. La finestra que veiem a dalt era per  tirar-la palla per guardar-la com em dit abans com aliment pel bestiar.

Aquesta pallissa, era la de cal Xifré, noteu com es conserven les velles teules amuntegades, molts anys abans de caigués el teulat, per cert que van molt buscades, tot lo vell es bo. Hom pot veurer com  creix un eixerit ametller entremig de les pedres.

Encara hi queda un trill a la mateixa Pallissa, estri que també molt romandre en el temps, per fer memòria, perquè els homes i dones tornem a ser nosaltres mateixos quan recordem, el passat. Citant a Umberto Galimberti :
 Yo no seria Yo si la memoria no construyera aquella esfera de pertenencia por la que reconozco como míos, acciones, vivencias, pensamientos y sentimientos; no existiria el mundo si la memoria no cosiera la sucesión de visiones que de otra manera se ofrecerian como espectáculos siempre nuevos y apariciones inconexas entre si.

Trill de casa, una peça molt baluosa i estimada per a dur a bon port la batuda.

A  tots els que esteu seguin el blog, ben segur que us portarà a la vostra més tendra juventud, tots hi poden dir molt sobre el batre a potes amb tot el que comportava de vivències familiars, com el segar, agarberar, portar les garbes, estendre-les a l'era , enganxar el rodet i vinga voltes, girar-les garbes amb la força i després enganxar el trill i vinga voltes tota la migdiada, recordo que el pare s'adormia assegut al damunt del trill. a la tarda separar el gra de la palla, ventar, una feina que de vegades es feia esperar, fins que no arribava la marinada.

LA BATUDA

Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espigues d'or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu'aplanen el traspàs dels trills que van y venen.

¡ Bon pit ! ara es el temps de les belles cantades
que d'altres batedors al lluny del lluny reprenen, 
monòtones, vibrants, suaument allargassades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;

¡ cop de forca y amunt ! quin bell temps per ventar !
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.

D'aquesta xexa'n fan el pà blanch los forners.
¡ Aparièu els matxos per alsar l'ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.


D'Alexandre de Riquer, del llibre Aplech de Sonets. Les Cullites. Un poema d'Amor. Editorial Verdaguer-Rambla del Mitx. Barcelona 1906

Un cop ventat i separat el gra del boll, aquest es guardava fora de la pallissa i la palla es posava a dins ; aquesta només guardava la palla pels animals i prou. Es ara que les pallisses com la de casa estan plenes d'estris de tota mena, tot el que no cap a casa, vinga cap a la pallissa. Posats a recordar, me'n recordo quan la padrina i la mare anaven a birbar, espigolar. També recordo la primera agabelladora que va comprar el pare, que va revolucionar el segar. Està dormin el somni de la tecnologia, arraconada a la pallissa.

Aquesta paret es l' únic que queda de la portalada d'entrar a la pallissa de cal Xifre, o sigui ben poca cosa. De la família de Cal Xifre jo recordo al Pep (a.c.s.) que sabia treballar molt be la pedra, feia uns marges molt acurats; recordo que quan a cal Saltó van sanejar la parada del darrera de casa on també hi tenien i encara hi tenen la pallissa, el Pep els va fer tota la pared que rodejava l'hort, i he de dir que si va esforçar molt, encara poden observar la feina feta, encara que a trossos ja estigui caiguen.

Aquesta es la entrada a la pallissa de cal Bartomeu o Portumeu , com podeu veure tota ella molt deteriorada i la porta al terra, però també vol resistir el pas del temps, si afinem una mica la vista podrem veure el carro que fa una estona que no em vist.

Aqui podem veure la pallissa de casa, la del Domingo l'Elvira (a.c.s), amagada la pallissa de cal Bergadà i pareu de contar, no es poden verue totes. Si que les eres estaven  al voltant del poble, encara que no totes.

La vista del poble de Llorens no pot ser millor des d'aquestes pallisses, segur que la marinada i toca i molt, cap problema a l'hora de ventar.

Tinguen en compta l'època de la majoria de les pallisses grans del voltant del poble, per aquells anys 1846 trobem noms com:  Sebastià Cots, Ramón Bergadà i Martí, Joan Saltó, Agusti Pons i Bori, Francisco Capdevila, Anton Capdevila , Francisco Bori, Anton Bori, Pons Meca, Pons Quica, Josep Xifre, Llorens Marti, Anton Capdevila dit Cames, Pons Damià.

En aquells anys de 1845 també trobem alguns censals a nom de : Lo Comú, Antón Martí, Magí Cantó (casa Cantó o Pons ) Casa Rafel : Antón Capdevila, Casa Pere-Jaume: Pau Timoneda.

El pare havia conegut i havia sentit dels seus pares,  parlar d'altra gent i d'altres noms de cases , que ara ja no hi són, uns per defunció o perquè van marxar cap un altre indret o per enderrocament de la casa o per compra de la casa, han canviat de nom . A ratos de destorb amb el pare recordem temps passats del nostre poble on ell va néixer ara fa 90 anys. Aquí van alguns noms, que potser només són noms i res més, penso que són la història dels nostres avantpassats. Els noms apareixen tal qual estan escrits en aquell temps, sinó porten el cognom dons ens hem d'aguantar , de vegades va el nom de pila i el mot de la casa, però tot plegat ens interessa a tots:
Tomás Chifré,  Pedro Pons, Pablo Timoneda (Perejaume), Simeón Saltó,  Jose Portomeu, Josep Cames, Josep Timoneda (Chepe), Tresó,  Juan Bergadà (Coix), Josep Pons,  Pascual,  Ramón Damià , Roig, Antonio Capdevila Bordes,  Garrell, Rafelet, Francisco Sileta, Antonio Figueres,  Antonio Saltó,  Vit, Blas Pons (Meca), Cal Mora, Juan Vallverdú,  Coix, Juan Martí (Perlo), Rafael Gallo, Magí Marti, Pau Gallo, Ramón Pusa,  Josep Cots, Cal Perlo, Manuel Perlo, Mano, Roig, Meca de Fora,   Cames.  

Sempre m'han deixat admirat les grans pallisses de Llorens i la que de petit em tenia bocabadat era aquesta majestuosa i grandiosa portalada de la pallissa de cal Timoneda amb les seves columnes de pedra picada, vaja admirable, gairebé luxosa,  penso que es la única que tenia com una vivenda-cabana amb pis superior dins de la pallissa, la porta que dona a l'era porta la data de 1794; governava el monestir de Vallbona l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, persona on grata a Llorens, on els veiens l'havien amonestat seriament (veure arxius del Monestir i Abaciologi de Vallbona de J.J Piquer Jover. Alhora els de Llorens volien que els donés un vicari que fos perpetu i estable. Després de temps de desavinences fou l'arquebisbe de Tarragona qui  concedí el primer capellà, es deia Reverend  Jacinto Rafi, i comença lo any 1790. Només cal mirar la llinda  del balco de l'Abadia, porta l'any 1796.

(Veure plets de la Vicaria l'any 1774-1789 entre  l'Abadessa Riqueri l'Arquebisbat de Tarragona relatiu a LLorens. Pàg. 343 de l'inventari de l'Arxiu del Monestir de Vallbona. 1ª Edició 1992.

L'edifici de l'esquerre és l'Abadia, edifici que va caldre fer-lo per que tinguis estada el primer capellà estable, sense dependre de l'Abadessa de Vallbona.

Tirant enrere trobem que el 30 de juny de 1700, l'Abadessa Anna Maria de Castellví i de Pons  obté del Papa Innocenci XII per a tenir Reserva del Santissim a la parròquia de Llorens.
Toquem el tema que toquem, sempre anem de la ma del Monestir de Vallbona, d'ençà que va començar l'edat mitjana i vam ser vassalls de l'Abadesa que era alhora Baronessa i exercia la jurisdicció plena sobre els pobles i llocs següents :

Vallbona, Llorenç de Vallbona, Mas del Sant Esperit, Rocallaura, Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, Omells de Na Gaia, Espluga Calva, Quadra de Mas-Déu, Valerna, Rocafort de Vallbona i Mas de Vallbona.

 Des d'aquestes dos pallisses o millor dit des de dalt de l'era, en aquells anys van veure passar moltes noies de la noblesa catalana de camí per fer-se monges a la veïna Vallbona, només citaré les darreres que van arrivar a ser Abadesses:
Caterina de Borràs i de Carbonell, Agnès de Cortit i de Colomina, Maria Teresa de Riquer i de Sabater, Maria Ignasia de Castellví i de Pontarró, Maria Josepa de Moxó i de Francolí, Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç, Maria Isabel de Gallart i de Grau, Maria del Carme de Mas i de Vedruna, Rosa Vivó i Figueres, Maria Teodora de Mas i de Vedruna, Cecilia Pallarès i Besora, Maria Teresa Ribera i Sans. 

Aquesta escultura que es troba a l'hort de l'Abadia, o sigui l'hort que era del rector, darrera la boca de la cisterna trobem aquesta imatge, que igual podria ser la cara d'algun mossèn o algun membre de la família Cardona propietària del castell de Llorens de Vallbona.

Llorens de Vallbona 1900

Que el tema de les pallisses, ens ajudi a recordar i disfrutar d'un passat molt real així com llunyà i que cada era i cada pallissa eren un món. Temps que a les cases hi havien mossos i molta gent, cosa que la vida moderna i la tecnologia han suprimit. De petits recordo que ens divertiem anant d'era en era i veure com cada família feia el batre i els pallers, ben diferents, el berenar també diferent, com les hores, la migdiada, fins arribar la màquina Ajuria Victoria, que era tot un espectacle taslladar-la i montar-la a cada era, etc. o sigui que cada casa feia la seva batuda com podia.

Acabo pel principi. Tot va començar per aquesta Roca, aquesta gran Roca, propietat de la familia Cardona, que alhora i tenien una Capellania i una Ferreria. Aqui atenien i cuidaven els soldats que guerrejaven al Pla d'Urgell contra els serraïns, aqui els ferits i trobaven atenció, cuidado i consol per la seva ànima per part d'un capellà. O sigui que molt abans que existis Vallbona Llorens ja tenia un capellà.El diploma de donació de Ramón de Cardona data de l'onze de desembre de l'any 1060, a favor de Joan Gombau i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç.
Disfrutin de la història, te el seu encant. Quan recordem tornem a  ser nosaltres mateixos. Anims.
Bona Pasqua Granada o Cinquagesma als amics de Llorenç i seguidors del Blog The Ladies of Vallbona.
Finalment pare , i en nom de tota la familia he de dir-li que l'estimem molt, s'ho ha guanyat dia a dia tota la vida i que ha sigut un model a seguir per tots nosaltres. Que pugui cel.lebrar l'aniversari dels seus 90 anys, acompanyat de la nostra estimada mare i iaia que ha sigut sempre la nineta dels seus ulls , de  tots nosaltres i del poble sencer. Per molts anys pare !!!!!

Bibliografia : Vallbona guia espiritual i artística. J.J. Piquer i Jover. Editorial Claret. 1993, Segona edició.
La Baronia de Vallbona. J.J. Pique Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. 1981. Catedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya " Diputació Provincial de Lleida.
Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont. Proa .tercera edició. 2001,
Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir. Segona Edició. 1990. J.J. Piquer Jover.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Editat per la Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura 1992.

ESPORGANT ENTRE PASQUA DE RESURRECCIÓ I CINQUAGESMA

A casa nostra, prou voldriam seguir els consells i tradicions dels més savis i entesos, però sempre ens quedem enrera. El pare diu que per sant Josep s'ha d'haver acabat d'esporgar els olivers; d'altres diuen que  encara es pot fer entre les dos Pasqües , la Florida i la Granada o de Pentecostes. De totes maneres tothom va una mica a la seva i com pot, perquè vam parlar amb un jove pagès de Sant Martí de Maldà i  va dir-li al meu fill,  que encara esporgava i això era el dissabte 13 d'abril, vol dir que no estem sols, fent aquesta feina tant necessaria. Cap al juny caldrà tallar els llucs que creixen a a les soques, o posar terra a les soques; en fi un munt de feina per fer, si hom ho vol fer.
Estem en plena primavera i tot està vestit de festa des de la costa la Pera, les Vinyes, el fondo del Cau-gros, la Portella, el fondo de Sant Miquel , el fondo dels Perdigons; el verd dels sembrats ple de roselles ho domina tot, ja pel camí de Les Pintades,  trobem l'argelaga ben florida amb el seu groc estriden que es veu d'una hora lluny, i com que el nostre terme n'està ple, donç en aquesta època de l'any tenim un terme groc , principalment per les vores de les terres conreades, al costat dels  camins , eixarmades i trossos erms.

La Primavera de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig:

Aquell temps tan agradable,
ple de ditxa, tan joliu
que'l cel es clar, admirable,
és la vida més amable
afalaga i ens somriu.

Aquells jorns curulls de festa
tots encesos de claror,
quan brostima la ginesta
i es celebra la gran festa
de la Pasqua del Senyor.

Quan l'horatge es deliciós,
quan fruïnt pau verdadera;
quan el cor melangiós
revivint devé amorós,
es que estem en primavera.

La Tere sempre em diu que el groc es el primer color que surt a la natura i li he de donar la raó. Després també hem pogut olorar el  timó, quin perfum, penetra molt endins i la planta petiteta, sembla que enguany degut a les abundats pluges d'aquesta primavera, es farà més gran.

El pare, aquesta planta que en altres llocs en diuen farigola o be "tomillo " la fa servir per posar-la( un branquilló ) a dins els pots de les olives en conserva, quan canvia l'aigua el divendres Sant , al sortir dels oficis religiosos, li dona un sabor únic; a casa tothom les prefereix a les de compra, quan toca fer un aperiti

Tots els camps estan així de farcits de plantes amb les seves flors i més que no hem tingut temps de fotografia, perquè ben mirat,  la nostra sortida al camp anava enfocada a esporgar olivers, però no podiem passar de llarg davant de tanta bellesa. Les roselles papaver rhoeas , es habitual en els camps conreats.

Quan entre'ls sembrats
hi vemellegeu! ....
resteu abrassaats,
sovint us beseu ...

Camp conreat, ple de pixa llits, tot contribueix a fer gran la  catifa de color groc.

El sembrats a tots cantons estan molt eixerits, ( aquesta foto es del fondo del Perdigó) i tenen tota la pinta d'entrar amb tranquilitat a l'estiu. A aquesta terra només li falta la pluja i com que ha plogut a dojo i placidament, tota l'aigua caiguda ha quedat al seu lloc. Tindrem bona collita  de gra. Ep ! als olivers ja se'ls hi veu la rapa, que fa molt de goig.
Be, entre tanta foto el matí passa volant i son les 11 i encara no hem començat a tocar un oliver, amb la feinada que hi ha en esporgar. però abans deixeu-me posar-vos un vers de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

El romaní florit ens fa tota la companyia del món fins que arribem al tros de Les Pintades.

Encara Primavera per R. Saladrigues:

Ja esclata la florida per tota l'encontrada
ramells de tots matisos exornen els camins,
verdors ben diferents s'oviren per la prada,
el goig al cor arriba i l ànima ubriagada
d'olors de llesamins.

Un cop arribats al tros , es bo tenir uns moments de reflexió amb el nostre pare/avi ,abans de començar a esporgar . Contemplar una estona els olivers , sempre dona serenó per veure la feina i per on començar.. El pare ens explicava que ell ja feia tres anys que no ho feia perquè als seus llavors 86 anys, ja no podia mirar amunt pel dolor que patia i pateix  a la columna vertebral, més dolor a les cervicals. El pare estava content perquè per primera vegada anava acompanyat pels seus nets i pel fill per engegar una tasca important; però carregada de dubtes, no sabia si la colla aprendria a esporgar tant ràpid com ho va fer ! No cal dir que durant la jornada al pare se'l veia content a més no poguer; vaja satisfet , molt satisfet.

No em fa vergonya dir que mai havia tingut temps per aprendre a esporgar ni olivers ni ametllers, tampoc he tingut temps per aprendre a fer injerts. Com poden veure ho estic aprenent ja molt grandet. M'entre els pares ho fan, donç que be, però sempre arriba el moment de la veritat. Ho aprens a fer-ho o vindrà un dia que no ho farà ningú, així de clar.

Us poso aquest petit mapa fet a Paris l'any 1792,( es troba a la biblioteca del seminari de Girona ) on surt Llorens, per que sapigueu on estem situats i no tingueu dubtes; es la Catalunya Nova.
Abans de continuar només vull dir que estem treballant al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu , on segons el pare antigament els pagesos acudien a la esmentada Quadra a pagar les contribucions; era un terme sense poble,curiós oi? només la casa del senyor feudal ?. Segons l'història, el juliol de 1257, Pere Albanell dóna a l'Abadessa els drets que te al Mas-Déu. El 24-9-1273 es detecten el primer establiment o assentament de les terres ermes del Mass-Déu, fet per l'abadessa a favor de Pere Vinader. El contingut del diploma és important: en primer lloc ens diu que el Mas-Déu confronta amb el Omells, que les terres paguen la terça part al monestir, a més del Delme i la primícia, i entre els fruits enumera els grans, anyells, cabres, juments, porcells, formatges i verema, així com també els delmes dels pollastres i la llana. Assegura  així mateix que, en cas de venda, el cenobi es reserva la fadiga de trenta dies. D'aquesta enumeració de fruits i guanys deduïm que la granja conegué un gran desenvolupament. El Monestir de Vallbona encara tenia un altre mas , Mas del Sant Esperit, ben be no hi ha rastre de cap edificació, tot són suposicions. Poblet també tenia granges.

Aquí teniu una bonica vista del conjunt d'edificacions que formen el que és La Quadra de Mas-Déu.

Arcades d'una antiga església, dins el recinte del Mas-Déu-

Fins fa pocs anys hi va viure un ermità, que alhora va cuidar l'edifici perquè arrivés intacte fins a nosaltres. Ai un bonic poema ,

L'ERMITA

---------------- 

Dins l'espesa buydor y en la roca baumada.

el bosch, arrecerantles, fa la cova quieta:

el vellet ermità n'ha fet la sev'estada,

allí prega  una creu sense Crist, incompleta.

En sent a primavera, despertar l'aucellada;

per l'alt bancatge filtra una claror discreta,

un any dintre la còva va fer niu l'oreneta,

y un dia de tardor, una ferma ventada

esgranà una lleva de xicoyres boscanes

derrera de la creu sostinguda pel fanch.

L'ermità ja es vellet, s'ha fet de cabell  blanch ,

resantles y llegintles les hores quotidianes.

Resant se va adonar que la llevor crexia,

y dintre va morir guaytantla com floria. 

D'Alexandre de Riquer. Aplech de Sonets-Les Collites - Un poema d' Amor. Janer de 1906.

Be, ja no us explico més històries i passo a la feina del dia.
L'avi amb tota la paciència del món va començar assenyalant amb una canya les rames que calia tallar, i   a poc a poc anàvem aprenent i capint quines rames sobraven a l'oliver i quines calia conservar.

Alhora, explicant tots els cuidados que ha de tenir l'arbre, llaurar la terra, tallar els llucs o plançons que surten de la soca i que quan arriba l'hora del collir olives, donç molesten molt al posar les borrasses i al no ajustar be aquestes amb la soca es per a on es perden moltes olives. així que al juny cal repassar tots els olivers per deixar-los nets i apunt per mig novembre que es quan comença la collita d'olives.

Aqui l'avi amb els nets a punt de començar a esporgar un oliver. Tres generacions de Capdevila juntes, ell més que orgullós, molt satisfet. Recordem que el pare porta dos dels cognoms més antics del poble de Llorenç de Rocafort com son el Capdevila i el Pons. Repassant La Baronia de Vallbona del Sr. J.J.Piquer i Jover,trobem: Venda feta per Pere de Ribelles, veí de Llorenç, el 17 d'agost e 1285, a Bartomeu Siscart i a sa muller d'una casa i heretatge del terme de Llorenç, pel preu de 1.300 sous i l'obligació d'haver de correspondre amb la tercera part dels fruits, excepte el freginal i l'hort. Compra feta per l'Abadessa Geralda de Queralt a Pere de Ribelles, el 9 de desembre de 1285, de tots els bens que tenia en el terme de LLorenç, això és, terres, vinyes, cases i delmes pel preu de 1300 sous. Venda feta per Ramón  Capdevila, de LLorenç, a dona Sibil.la d'Angesola, monja de Vallbona, l'any 1334, d'un violari de 16 sous i 8 diners.

El pare Sisquet Capdevila als seus 90 anys, esporgant un oliver.

El pare tot treballant, va fent memòria i de cop diu , aquest oliver l'any que el nen va anar al servei militar en va fer dos sacs. Aquest altre quan va néixer l'Oriol en va fer un sac dels grans uns 40 kilos.
Tota la brosta que es talla caldrà cremar-la, no es pot deixar a sota els olivers , ni escampada pel tros, donç els surten cucs i contaminen la pròpia finca i la dels veïns.

Les preguntes dels nets Oriol i Lluís li van caiguen a l'avi: que són aquestes ramés que pengen quasi fins a tocar al terra ?- són les bagues, que s'omplen d'olives i per nosaltres que cullin amb el vibrador ens es molt fàcil fer-les caure; en canvi els que cullen amb el tractor, no en volen de bagues, prefereixen que d'arbre creixi amunt, no hi fa res que sigui ben alt, en canvi a casa nostra els volem baixos.

Quants anys viuen els olivers ? Molts anys respon el pare. I no es moren mai ? Mai, el veí fa 40 anys que no ho cuida ni res  i n'ho s'ha mort cap oliver , això sí la finca s'ha omplert d'argelagues,pins, roures, rebolls, farigola, romaní i esbarzers, o sigui una pena; els olivers tenen les rames plenes de molsa, però no moren, fins i tot algun any tenen olives, encara que molt poques.

Com podeu veure , l'oliver queda amb més branques al terra que a dalt, o sigui que queda molt plomat, el pare mig en broma diu que les olives neixen de les rames no del tronc. En fi tot s'ha de dir aquest olivers feia 3 anys que no s'esporgaven.
Tota aquesta feina de plegar la brosta i cremar-la sempre ho havia fet la mare, però degut a l'edat que te i l'estat de salut molt delicat, ja no pot fer-ho. La mare ha sigut tota la vida l'ànima de la casa, molt emprenedora i valenta, ella sola removia cel i terra.

El pare tot esporgant va explicant i aclarint temes que els nets van preguntant; com per exemple si les olives abans es portaven cada dia al molí ? El pare contesta que al arribar a casa s'havien de treure les fulles, els brots els bocins de fang i algunes pedres, passant les olives pel passador i després portar-les al Molí. Abans es guardaven i el que passava es que al estar alguns dies amuntegades s'ascalfaven i es mig florien i llavors l'oli agafava molta acidesa, cosa ven diferent d'ara, que en te molt poca al xafar cada dia les olives del dia.
Preguntat el padrí que feien al mes de març, diu : temps d'esporgar i cavar la vinya. A l'abril carretejar la llenya de l'esporgar cap a casa pel proper hivern i poca cosa mes, els mesos següents es complica la feina.

Esporgant els olivers hom te temps per explicar històries familiars, del poble, de la mili, de la colla d'amics de joventut, de política, i dels bancs, cosa no gaire agradable avui dia.

L'endemà dia 14-4-2013, Diumenge III de Pasqua, vam anar a missa amb els pares, vam ser molt poquets, però el mossèn ens va saludar amb un somriure i ens vam fer el senyal de la Creu i va començar la missa. L'Evangeli parlava que els apòstols des de la barca veieren un foc encès a la riba i aquell deixeble que Ell estimava va dir a Pere " Es el Senyor !!! ". Ell ja els tenia apunt unes torrades i uns peixos a la brasa. Es el Senyor mateix que després preguntà a Pere si realment l'estimava més que els altres, impressionant la pregunta ? i li encomanar ser pescador d' homes. El mossèn ens ho va fer més planer que jo, però la narració anava per aquí.
Un cop acabada la missa i de parlar una estona amb els pocs veïns que eren a l'església, ens canviarem de roba i el pare i jo plegats cap al tros, els fills ja hi eren de dos hores abans.  Per cert un dia esplèndid, amb un cel blau propi l'un indret no contaminat i que una fresca marinada ho havia escombrat tot.
La tasca continua i vinga a seguir esporgant. Abans els nets havien aprofitat per canviar les guies dels arbres plantats al 2008, que s'havien quedat curts, perquè l'oliver ja havia crescut el doble i evidentment s'estaven torcin i això no convé.

Oliver plantat l'abril de 2012

Be, l'avi explica que convé més esporgar que canviar les guies i tots plegats li fem cas i ens posem a continuar la feia, per altra banda només disposem d'aquest cap de setmana i ja es temps d'haver acabat.

El padrí li esta explicant el que es la rapa a l'Oriol. Li diu que la rapa és un raïmet que formen les flors de l'oliver. L'avi li diu - aquest oliver ja treu rapa, cosa molt important de cara a la pròxima collita.

L'avi Sisquet Capdevila i el net gran Oriol

Tot s'ha de dir, vam estar tot el cap de setmana esporgant i sense trobar ni una ànima pels camins, els temps no cal dir que han canviat del tot. Recordo que quan era petit pels Perdigons sempre passaven a peu gent dels Omells de Na Gaia de pas cap a Llorenç de Rocafort per agafar el cotxe de línia,  llegim a Segarra , periòdic quinzenal d'art i cultura, editat a Maldà l'any 1923, diu textualment sobre Omells de Na Gaia : Hi ha pocs pobles a la província de Lleida tant desgraciats (potser sia l'únic) com Omells, per la manca absoluta de vies de comunicació; i a fe que ho ben necessita i s'ho mereix. Poble actiu i treballador no por dar fàcil sortida als fruits per manca d'una carretera de pocs Km. que partint de la població la uneixi amb la de Maldà a Espluga Calva .

 Només queden quatre pagesos al poble, 40 anys enrere eren 30 famílies que cada dia anaven al camp a treballar . Aquests quatre fan tota la feina del terme i com diu en Lluís Foix ben feta, les terres ben conreades i dona bo de contemplar els trossos conreats. La maquinària es la clau, un home pot portar un grapat de finques o trossos com  en diem a Llorenç.

Aquest tros està situat a la part obaga de la vall, només de sortir el sol ja hi toca, es tota una sort quan collim olives, i altres feines de tardor i primavera, en fi si està molt be.

Puc dir-los que tots hem après del pare i padrí sobre l'art de podar olivers, potser ens ha donat bona nota per pujar-nos l'auto estima, però tots plegats hem treballar i disfrutat de la feina ben feta. Hem de dir que quedem molts olivers per podar, però enguany no podrem, no hi ha temps per fer-ho, un altre any en farem cinquanta més; ah! i queden els ametllers quasi res, com poden veure la feina al camps mai s'acaba.
Ara d'entrada ens queda cremar la brosta, que mai ha de quedar escampada pel tros durant mesos, tots saben que no es bo pels propis arbres i pels olivers dels veïns. Si Déu vol ho farem dissabte vinent.

Dia 4 de maig de 2013, vigilia de la Romeria a la Mare de Déu del Tallat a Rocallaura.
El bon proposit d'aquest dia era  cremar la brosta que vam tallar ara fa 15 dies esporgant els olivers.
El dia ha desputat esplèndit, un sol radiant i amb el pare hem carregat la crysler amb els estris i dos entrepans , perquè el mati no es fes tant llarg.
Abans de les vuit del mati ja estavem cremant, el pare es cuidava de encendre el foc i jo de portar-li les rames de brosta, com les que veieu, que estaven apartades sota els marges, per què no fessin nosa al Magi que havia de llaurar les parades del tros.

Cosa curiosa lescremava rames d'oliver o olivera, crement molt be de verd en verd.

Aquesta feina de cremar la brosta sempre la va fer la nostra mare ( durant 65 anys ), el pare esporgava i ella i anava a mig mati i sempre atrapava la pare, li encantava i ho feia perfectament, sempre li havia agradat anar amb el pare al tros, junts han arrivat molt lluny. La mare te 86 anys i l'estat de salut ja l'obliga a quedar-se a casa. El pare, ja a la porta dels 90, encara està al peu del canó fent les activitats propies de cap de casa, n cap cas ha renunciat a portar la iniciativa de tot el que cal fer a casa.

A les nostres terres tenim la gran sort que bufen dos vents la marinada i el serè. L'aire çes molt sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.
Aquest dissabte passat van tenir un dia esplèdit. A les 7,30 del mati ja cremavem brosta.
De bon mati bufa la marinadaw, aquesta s'atura a poc a poc i  om veu el foc com la flama crema recta.

Quan arriva el vent de serè s'ha d'anar en compta, el serè pot durar fins a les 17 hores. De bon matí tant es fresc el serè com la marinada.

Tot cremant ens hem adonat que les oliveres ja els                                                                                                                                                             començen a creixer els llucs al voltat de la soca , que al mes d'agost s'hauran de tallar o ensofatar com fan modernament, el pare mai ho ha fet. El gallaret o rosella vermella, li dono un tot romàntic al paisatge.
Tot treballant veiem alguna oreneta i el pare ens explica que, es poden confondre amb d'altres de la seva familia com per exemple : la falsilla (Apus Apus) es negra, aquesta per fer el niu es posa sota les teules del teulat; després l'oreneta (hirundo rustica) gris-negre fa  el niu de fang, el roquerol (Pnyonoprogne rupesires), davant del coll es blau i només deixa un forat per passar al niu.

Tot acostant brosta al foc que crema, el pare va parlant i cal fixar-se en el que diu: explica que la brosta al cap d'uns dies d'haver esporgat crea un cuc que es diu  "Quera" que més tard en sortira un insecte volador, que anirà a colonitar a les meses joves dels olivers de la propia finca o a la del veí;   al temps del collir sens trencaran i no donaran les olives esperades.

Noteu aquest bultets prominents, es la  quera, per això cal cremar-los abans de que surtin.

Sempre es troba en tronquets una mica gruixuts.

Tenim temps per tot, fins per contemplar la rapa que tenen ja les baques dels olivers. El pare està content.

El pare, ho vol deixar ben recollit i apagat, que no pugui tornar a cremar. A més segons la normativa només es pot cremar fins a les 12 hores del migdia i a aquesta hora acabem més omenys.
Al contemplar la feina feta, el pare comenta que encara en podriem esporgar uns quants més ? Ja ho veurem. L'any vinent caldrà començar a esporgar a primer de març i així poguer fer tot el tros sencer.

De tornada cap a casa, ja em trobat la flor del Corpus, així se'n diu al meu país. i també un cep que ja comença a brostar i que penso que es va salvar de la filoxera, no ni ha cap altre , sembla un prodigi, neix entre les pedres d'un marge i jo l'he vist tota la vida.

Ara per acabar com que us he posat una mata de farigola " Thymus vulgaris " o Timó a Llorens, que menys que posar-vos un poema de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

FARIGOLA

A les terres érmes
on no s'hi fa rés
són les que t'hi afermes
i hi vegetes més.

En marjots i vores
fora de conreu,
a l'abril desflores
per voler de Déu.

No tens qui et cultivi
ni et sembri tant sols,
el teu car alivi
son els ventijols.

La natura sola
vetlla per ta vida,
a tots vents tremola
ta branca florida.

Ets la flor silvestre
d'olor fi dotada,
ton perfum campestre
et fa sê estimada.

Cullen tes floretes
per posar-se als pits,
gentils donzelletes
i galants ardits.

Ets tan aspra i dura
com un rabadà,
ton olor tan pura
als cors va a parâ.

                          Del llibre Engrunes de Ramón Saladrigues. Volum I. Bellpuig any 1928.

Bibliografia: La Baronia de Vallbona de J.J. Piqué i Jover. Institut d'Estudis Ilergetes. lleida 1991.
                     Engrunes. Volum I de Ramón Saladrigues . Bellpuig 1928 Estampa. R. Saladrigues.
                     Segarra. Periodic  quinzenal d'art i cultura i porta-veu dels interessos de la comarca.
                     Editat a Maldà. 1923. per Josep Iglesias Guizard.
                     Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover.
                     Aplech de Sonets- Les Cullites - Un Poema d'Amor. d'Alexandre de Riquer. Publicat per Verdaguer  a Barcelona, Rambla del Mitx, al Janer de 1906.

Disfrutint de la vida camperola i dels poemes , que ja han llegit a aquestes alçades de l'article.

Pep.