EL SISQUET DISFRUTA TREBALLANT AL CAMP

Benvolguts familiars, amics, coneguts i forasters que d'aprop o de lluny coneixeu al Sisquet, poca cosa us puc dir del pare, perquè vosaltres heu passat una vida al seu costat, però si que puc dir sense massa biax que el Sisquet es un home enamorat de la seva familia, de la seva Isabel (a.c.s.) de la feina de pagès, de tota la vida al tros, de tot el que dona de si viure una vida sota el cel o a "intenpèrie " i es conegut per la seva bonhomia, simpatia, bondat i el seu seny.  Sempre s'ha sentit afortunat dels seus i del que ell i la mama han pogut aconseguir treballant.

Sempre ha sigut un devot de la Marededéu del Tallat a qui li ha dedicat moltissims versos i escrits en agraïment, alguns no escrits, sinó guardats a la memòria.
 Avui toca publicar un escrit seu de l'any 1999,  dedicat al treball del camp.

Des de molt petit sempre el tinc present marxar cap al tros amb la mula i el carro tot content, com un nene petit, mai el recordo marxar trist o disgustat. Bon dia que Déu ens do i esperar que sigui un gran dia per treballar. Quand tornava del tros, sempre ens portava alguna sorpresa, com préssecs molt olorosos i dolços, raïms de moscatell, o be figues saiola del Perdigó, o cireres, o serves, o prunes, o nous, o altres sorpreses del camp, com bolets, o algun conill ,  o  espantallops que quan sont  verts peten fort al comprimir-los.

Espanta llops

 Ell sempre ha estat un niu de sorpreses per nosaltres, al tornar del tros. De vegades ens portava un niu d'algun ocell que l'havia abandonat. De gran els guardava per posar al seu estimat  pessebre que tots els dies de Nadal després de sopar hi anava a passar una estona i es posava nadales i es quedava extasiat mirant-lo. Molts veïns de Llorens i rodalies el visitaven per aquelles festes. Els darrers 4 anys ja no l'ha desfet, o sigui que deixava el pessebre tot l'any, i tant sols refeia les plantes resseques que feien lletg.

El pare mai acabava la feina, segur que és així en la vida de pagès, cada estació te  feina propia del moment; i quan les collites estan fetes, s'aprofita per netejar marges, esporgar ametllers, olivers, fer llenya per resguardar-se del fred o fer escombres de botxa per escombrar l'era o el carrer; recordo que quan erem petits també s'aprofitava el temps per arrabassar , fer formiguers,  jo n'havia vist algún.

Un pare uns quants anys enrera en plena collita d'olives, encara es feia servir el banc de collir olives, poden notar que a la ma esquerre porta la raspa de collir.

 Aqui tenim el pare als seus  quasi noranta anys autònom cent per cent, fent llenya per la llar de foc i estufa; tinguen llenya,  no te por de res. Tot s'ha de dir prefereix la llenya d'ametller, perquè un cop encesa a la llar no treu xispes que punguin saltar a qualsevol lloc i puguin provocar un foc. A Llorens els hiverns són molt freds.

Dels arbres morts com els ametllers i  olivers a pagès se'n fa llenya, tot s'aprofita i cal portar-la a casa a base de fer viatges i mes viatges amb el tractoret. I a més també cal cremar les rames dels arbres, sobretot la dels olivers, perquè creen un insecte que contamina als altres arbres i cal evitar-ho, feina molt entretinguda, sempre es necessita permís de medi ambient i agricultura per encendre.

El pare aquesta primavera passada, esporgant un oliver. Com que sempre ho havia fet ell, ningú de nosaltres n'haviam après, confiavam que el pare ho feia tot i més, després la mare cremava la brosta. Fins que la primavera d'enguany 2013 , el pare ens va ensenyar a mi i als meus fills a espogar olivers.

També, d'ençà del crac  bancari  del Lehman Brothers el 2008, on mils de persones van perdre les seves feines i les seves llars, gairebé tothom patia angoixa i negit i una gran incertesa pel futur, on van veure desapareixer els seus estalvis com diuen a Girona " tenir un roc a la faixa " per si s'esta malalt o per fer estudiar als fills, o per pagar una hipoteca. Es començava a sentir parlar d´actius tòxics , de les agències de qualificacio de riscos com :  Standard & Poor´s,  Moody´s ,  Fitch , etc...

El pare valorant el gra que conté una espiga d'ordi, i així fer-se una idea de quina collita tindrà.

Amb tant  d' enrenou i desconcert amb el pare vam decidir plantar,  mes de 200 olivers al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, era algo segur entre tanta incertesa.  Sempre es dol de no haver-los plantat abans , ja que els hauria deixat ben arreglats per nosaltres; però les coses van com van i ningú ho hagués dit o si ?  

Només es quedava a casa quan feia algun dia de destorb com en diuem a Llorens, o sigui per culpa del temps.

La mare en tasques pròpies de la collita d'olives.

La mare va ser la única companya de viatge del pare durant 67 anys, persona riallera, bondadosa, mai la vaig veure cansada, sempre de bon humor, disposada a treballar de sol a sol, a ajudar a propis i estranys i mai va volguer ser una càrrega per ningú i ho va aconseguir, disfrutava de tot el que li passava per les mans, li agradava aprendre . Ho repartia tot, ella amb poc en tenia prou. Deia que sempre s'havia sentit estimada pels seus sogres, sobretot per la padrina Dolors, l´àvia  la defensava davant de qui fos, amb tant sols 18 anys es va plantar a Llorens, algo serio. En la seva parla, es feia palès el  IEISME tant propi de la Garrotxa, per exemple : ull/uiera, cella/ceia, pallaso/paiaso, fulla/fuia, palla/paia .... aquesta parla va ser motiu de no pocs comentaris de mal gust que la mare sempre va soportar amb paciència (veure llargament explicat el ieisme en l'article " Contemplació d'un passat que ja practicament no queda res ". Llorens no estava per orgues. Una garrotxina amb la seva senzillesa i simpatia ben aviat es va posar el poble a la butxaca a pesar del ieisme; d'això en tenim molts testimonis. Venint de la Catalunya Vella va haver de fer un gran esforç per adaptar-se a una Catalunya Nova sense massa fonts i cap riu a la vista, ella que de joveneta estava acostumada a anar a pescar al riu Borró i al Fluvià amb els seus 4 germans i als singles impressionants de Llorona,  Sadernes, Bassegoda, Talaixà , St. Aniol d'Aguja, i la Marededéu del Mónt, aquesta sempre la va portar en el rerafons de l' ànima junt amb la Marededéu del Guilar. Sempre va anyorar els de casa seva i la vida a la masia, aprofitava totes les festes, aniversaris, i sants dels parents per telefonar-los i saber que feien. Sempre la sentiem reviure les costums del mas i de la vida d'Argelaguer.

Quand acavava la feina i arrivabam a casa, sempre deia gràcies a Déu i a la Marededéu .

Sempre recordo al pare treballant en la feina del camp, o fent marges o parets com la casa de la meva germana o escrivint lllargs escrits dedicats a la Marededéu del Tallat , a la família, al poble , o grups, a la parròquia, als reis mags, a la Geganta que es va fer a Llorens i que fa temps que està guardada.

Els camins i camps del terme a l'hivern estan plens de varietats cromàtiques propies de l'estació, vaja un luxe per l'esperit, un amic meu que es diu Zumm, quan parla dels voltants de Vallbona de les Monges, diu que són camins  d'eternitat; ho diu amb un gran somriure a la boca, molt convençut.

De vegades la boira si està 10 dies seguits, es espessa, humida i molt freda,i les gebrades també i són a diari. Es el pais de la boira, impressiona el silenci que se sent, no se sent ningú ni al tros ni al poble, es com una cortina que separa. Si estàs treballant al tros et sents molt sol, no es veu ni el paisatge ni ningú; cal anar en compta a no marxar tard del tros, si set fa fosc i no coneixes el terreny pots tenir problemes per sortirte'n.

Si és el temps de collir olives, els olivers estan carregats de gotetes d'aigua i al sacudir l'arbre amb el vibrador et quedes moll del tot, s'ha d'esperar que surti el sol i assequi una mica els olivers; el pare en plena campanya 2012.

El pare sempre més anyorarà aquest tipus de vida tant lliure, bonica, plàcida en certes èpoques de l'any i més atrafegada en altres, saludable,. Al camp mai li va fer falta el rellotge, coneixia en tot moment quina hora era, amb poc error. Admirable.

Als seus noranta anys en més d'una ocasió  ha dit que ell si hagués de tornar a començar tornaria a fer de pagès.

La mare anant a peu des del Perdigó fins a Les Pintades ( terme de la Quadra de Mas Déu ) per  tal de començar la collita d'olives 2012. Mai tenia mandra i menys per caminar, cada dia feia uns quants Km.; mai va haver de pendre calç pels ossos ni bifosfonats, el caminar la va preservar per gaudir d'una bona vellesa. No va coneixer l'artrosi. Era feliç caminant i confiant a ulls clucs amb el Sisquet, l'amor de la seva vida. Va viure en pau i va donar pau als que es travaba pel cami de la vida.
Una abraçada mare, et recordem molt i sovint parlem de vos.
Disfrutin dels escrits fets  a ma del pare,  a llàpis i que no poden sortir amb més intensitat ; lo meu és de més a més. Molts de vostès potser poden dir lo mateix, Per molts anys amics i veïns de Llorens de Rocafort. Els bons records ens acompanyaran sempre.
Pep.

DIUMENGE XXVIDE DURANT L'ANY.

Avui dia 29 de setembre de 2013. El pare s'està recuperant lentament i es va animant , s'esforça i amb el seu caminador i no para , amb molta cura va des de la Pallissa de cal Saltó fins a cal Damià, cantonada cal Timoneda, fent les parades corresponents per asseure´s i fer una estona de repòs, per recuperar forces . Sovint el trobem amb la mirada pensativa com perduda, fixa en l'horitzó, repassant la seva vida amb la mare, la seva estimada Isabel  (a.c.s.) seixanta set anys junts, o senzillment matant el temps.

A LLorens com a tots els pobles de la Segarra a la part més alta hi havia l'església i el castell, o sigui  una estructura plenament medieval. Els catells era dels Cardona i l'església segurament que també, però això ja es el passat.
L'església estava dedicada a Sta. Maria, com totes les que pertanyien al Cister. Ara els patrons són sant Abdó i sant Senén.

Hem decidit amb el pare anar a missa, com a ell li agrada i a mi també, hem sortit amb temps i amb el cotxe hem pujat fins a la mateixa porta, de l´església com que l'església estava tancada ens em assegut en el pedrís que formen les pedres per tal de pujar al campanar. El sol ja apretava, eren les deu i el pare i jo, hi estàvem molt a gust. Recordant que volia dir l'escut del barret al damunt de la llinda de la portalada de l'Abadia i de quan hi vivien els rectors o vicaris de la parròquia, a poc a poc al pare li van venir a la memòria els següents :

 quan era petit l'any 1931 hi havia mossèn  Bartomeu Tomàs que li va ensenyar la doctrina cristiana, encara guarda el llibre. Del 34 al 36 mossèn Pere Vallverdú , després mossèn Marceli Martí, al 1939 Ramón Marimón, l'any 1945 Josep Dalmau, el 52 va arribar mossèn Josep Serra, el 1956  mossèn Jordi Rossell i Farré, jo feia d'escolà , recordo que era rosset i grassonet, l'any 60 va arribar mossèn Daniel Barenys i LLauradó també feia d'escolà, recordo l´actitut d'aquell bon home, dur amb si mateix i exigent amb els altres; encara guardo les cartes que m'escrivia al col.legi. L'any 1968  va arribar mossèn Pasqual Gasol, recordo que era capellà-obrer. Després mossèn Francesc Vives i Pascual ( conegut desde Poblet com el pare Romuald , va donar la primera comunió al nostre fill Oriol; morí el desembre de 1992. L'any 1993 mossèn Armand Carbonell i el 98 mossèn Pere-Lluis Ramón i Martori (a.c.s.) mori ara fa 2 anys i es enterrat al seu poble de Mont-rois del Camp, recordo moltes anècdotes seves, sabia molta teologia, ahir a la meva consulta de Cornellà una pacient per casualitat em va dir que havia estudiat la carrera d'ingenier tècnic agrònom (especialitat en ortofruticultura i jardineria, amb en Pere-Lluís, el recorda amb molt de carinyo, diu que era un jove molt alegre i que es feia estimar molt, no sabia que era mort, tampoc ho saben els de la seva promoció. El pare recorda un capellà que hi havia hagut  després de la guerra que no va ser gaire evangèlic predicand l'evangeli; quina llàstima. 
Mitja hora d'espera van donar per molt, fins i tot el pare va recordar  la primera missa  que es va fer després de la guerra civil, aquesta es va fer amb l'altar dins de l'entrada de Cal Saltó, propietat del Sr. Pere Saltó. Els bancs de l'església que fem servir, encara són els d'abans de la guerra civil, es van guardar a la pallissa de cal Saltó. Els va fer un fuster que es deia Pere i era de Vallbona.

Llinda d'una finestra de l'Abadia de LLorens, data del govern de la baronia de Vallbona , siguent abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Matant el temps, va arribar Mossèn Joan Costa, puntual com sempre i ens va saludar amb la més gran cordialitat. Em va dona aquesta  llista que teniu al davant i que ell va trobar endreçant els calaixos de la sagristia, tot una sort que estigués tant endreçada . Tots els que formeu part d'aquesta relació d'alumnes , ben segur que us portarà bons records d'aquells anys amb la Srta. Mª Teresa Ribera, fins i tot a mi m'ha agradat veure aquesta lletra tant clara, que no la he oblidat mai. Potser que fins i tot algú de vosaltres ja hagués oblidat algun company o companya ? Eren temps molt difícils, a Llorens havien arribat persones de fora per treballar el camp,  recordo que van ser molt ben acollits, valorats i estimats . S'ho mereixien  i s'ho van guanyar. Sempre més els hem recordat i més després d'haver llegit l'escrit . La veritat es que no conec a tothom, uns quants no se ni qui són, ni la seva cara. El temps ho esborra quasi tot.

L'evangeli del diumenge XXVI de durant l'any de l'evangelista Lluc ens narrava lo següent "  Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora del seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb unes engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar..........
Un evangeli durissim i sense misericordia pel ric , dona molt que pensar a tots plegats.
Al sortir de missa, el pare va volguer que el portés al tros del Perdigó per veure com estaven les olives. D'aquesta classe no arbequina, només tenim un oliver, i la nostra família sempre l'hem fet servir per confitar-les per fer el vermut. Decepció ràpida, vostès mateixos poden valorar l'estat de les olives. en cap cas vam poguer clavar l'ungla a cap oliva, de fortes que estan. Es sequera pura i dura. No ha plogut en tot l'estiu i els olivers ho pateixen. Si no plou aviat cauran a terra i ens quedarem sense collita.

Sense baixar del cotxe també vam anar a veure com estaven les ametlles,

 les figues de la classe sajola,per cert bonissímes, acasa les assecaven per l'hivern.

 i el noguer.

les nous, i les figues. Les nous encara estan a dalt del arbre i les figues de la classe sajola estan caiguen, són molt dolces i mai es fan malbé. Ni han moltes, abans recordo que la padrina les punxava en un ars i les posava al sol per assecar-les per l'hivern que no teníem fruita; eren els postres preferits junt amb ametlles i nous; també codonyac i serves. Sí recordo pomes i peres d'hivern, però eren poques, també les panses de moscatell que eren boníssimes.
El diumenge ha acabat llegint una mica història de la nostra antiga baronia de Vallbona, i anat amb el pare fins a l'hort per disfrutar una mica del que ell havia plantat abans de l'accident. Està content de que amb pocs cuidados hagi donat molt de fruit com les tomàquets, els carabassons que ben regats i posant sofre han donat varies vegades fruits, cosa que mai m'havia adonat. Amb llarga estada a Llorens sincerament m'he adonat de moltes coses , vivències, com actua la natura en tots els aspectes i mira he tingut moltes alegries que la gent del poble ja les viu de sempre,

les oberginies i els pebrots, moltes mongetes; també api, que mai m'ha agradat; ens hem adonat que els raïms estan molt macos , encara que una mica verds. En collim. La tarde va avançant sense ploure.

M'abelleix publicar l'entranyable foto dels parroquians que érem a missa el diumenge passat a aquest de l'evangeli. Molt content per accedir tots a fer-vos aquesta foto amb el meu pare que tanta il.lusió li va fer poguer assistir a la primera missa post accident.

Ahir  dia 4 d'octubre de 2013, va ploure a Llorens, segons m'ha dit la meva germana , uns 20 litres m2. no cal dir que tots estem contentissims, un regal pels olivers i per nosaltres. Tot s'ha de dir, les basses, les cogulles, les cisternes i els aljups del poble i terme, ja no esperen les pluges. Tot ha canviat, ara ja hi arriva el canal Garrigues -Segarra. Una llarga història.
Dono gràcies a Déu i a la Marededéu del Tallat per les pluges tant necessàries.

Pep

QUI VIVIA A LLORENS DE ROCAFORT L'ANY 1946 ?

L'història ens ajuda, ens dona coneixaments, ens fa entendre la vida, ens fa pensar d'on venim, com era el nostre poble, quanta gent  vivia a cada casa, el nom de cada casa, en fi repasar sempre es bo per tots, els de la nostra edat també ens convé. Tot això ho farem de la ma de la nostra estimada mare Isabel (ae.p.d.)Si forçem la memòria , alguns encara aniríem troban els noms de cadasqun/una de les persones que vivien a cada casa; la veritat , jo, no sóc capaç d'enumerar-les i menys el nom propi de cada persona, sincerament han passat massa anys des del 1946.  La mare (a.c.s.) si que ho va deixar escrit fa molts anys, ella sempre va tenir una exel.lent memòria, cosa envejable a la seva edat; sabia perfectament el nom de les persones que van venir a veure el nostre fill Oriol a la clínica el dia que va neixer; també se sabia de memòria tots els aniversaris de tota la familia de Llorens i de Girona, així com el dia del sant que mai deixava de felicitar, del poble de Llorens sabia perfectament l'història de cada familia; on es casaven els fills del poble si anaven a viure a Barcelona fins i tot sabia el nom del carrer o del barri on residien.

LListat de la gent que vivia a Llorens de Rocafort l'any que la mare va arribar al poble convertida amb l'esposa del Sisquet Capdevila  Pons. Tenia 18 anys , amb aquesta cara tant bonica no es estrany que el pare se'n enamorés.

Cala Mestra  sis, més una  criada . La Masia cinc, Cal Lliberato tres, Cal Pusa sis, Cal Saltó un i una criada. Cal Cabalé onze, Cal Bori dos, Cal Perlo quatre, i un mosso, Cal Bartomeu dos, Cal Rafelet  quatre, i un mosso, Cal Coix cinc, Cal Xifré  cinc, Cal Damià cinc, El Forn quatre, Cal Pep de l'Andreu quatre, Cala Milia sis, Cal Miró quatre,  Cal Conde tres, Cal Eusebio cinc, Cal Sileta vuit i un mosso, Cal Pere el Mano quatre, Cal Roig  quatre, Cal Blasi  quatre, Cala Elvira set, Cal Sebastia  quatre, Cal Tomas un,  Cal Silo quatre, Cala Quica dos, , Cal Mano sis,  Cal Xepe sis, Cal Ton quatre,  Cal Gallo cinc, Cal Perejaume tres , Cal Timoneda onze , un mosso i dos criades, Cal Quim quatre i un mosso, Cala Munda cinc, Ca l' Andreu cinc,  Cal Mora set , un mosso  i una criada, Cal Bergadà sis un mosso, Pep del Gallo sis, Cal Gené tres i un mosso,  Cal Marti un, Cal Cantó un .

Aquesta llista de cases i de persones són les que hi havia l'any 1946 a Llorens de Rocafort o de Vallbona com vostès prefereixin, Déu ni dó, podem dir que Llorens era un poble molt habitat.
L'Alcalde era en Jaume Capdevila, L'aguatzil en Pau de Puig-gros, el Metge el Senyor Nolla que anys avenir va ser el president del col.legi de metges de Girona, el meu president al colegiar-me a Girona,  casat a Maldà, el capellà  era mossèn Marcel-li.
Bon dia de Sant Miquel als Miquels, sobretot al Dr. Miquel Fabré, que tant estima a la nostra familia i al poble de Llorens i tota la comarca de l'Urgell. Moltes Felicitats.

HORTS DEL POBLE DE LLORENS, QUE ES TROVABEN A LA SÍQUIA ESQUERRE BAIXANT DE VALLBONA

La meva intenció ara, és només recuperar-los de la memòria, fer-los presents i deixar-ho escrit. Aquestes petites peces de terra, eren importantissimes, car tothom en volia tenir una per fer la vianda de l'any, tomaquets de penjar, patates, fesols, etc. Recordo de com eren de boniques les tardes, anant per aquests horts, per tal de  veure com treballava o regava la gent, sempre hi havia visites com passavolants  o algun veï assegut fent temps perquè li arribés l'hora de regar o fent petar la xerrada tant sols pel plaer de parlar; en aquells anys el temps no era igual a temps.  Cal dir que a trossos la síquia passava per sota algun dau de pedra, donant més frecor al lloc, també cal dir que el trajecte estava farçit de freixes, arbre que sol neixer en llocs humits, deu ni do de la sombra que donent i que s'aprofitava de debò. Recordo com a nen que la síquia també servia per posar les begudes al fresc i també algun meló o síndria. Calia anar en compta, perquè a la nostra familia el veure l´aigua tant fresca i transparent ens va proporcionar el tifus. També hi havia algun hort apartat  en mig d'una parada del fondo com el de cal Quim; recordo que un ruc o una mula donava voltes per tal de pujar l'aigua cap al dipòsit.

El pare feia l'hort a la sort de cal Perejaume més amunt, recordo que a part de lo propi de l'hort, també hi feia molt de panis i fins i tot a la part de la solana hi feia les patates que les regava amb l'aigua de la síquia de la solana, aquells anys era una joia, tots disfrutavem hi havia aigua a dojo, la veritat que fa molts anys que no he tornat a veure aquesta imatge tant bonica, d'un fondo verd. Cadascú feia de les seves fins passat Llorens. A sota Llorens encara queden els hort murallats de tàpia com el de cal Mora amb moli de vent. A la foto que tenen a la vista al costat de la bassa  hi tenien i encara el tenen l'hort a Cal Xepe., més avall a cala Milia el tenien murallat de tàpia amb pou propi.

Per ordre de Vallbona cap a Llorens, de la sort del Nadal en avall  : Ca l'Andreu. cala Milia, cal Roig, cal Ton, cal Pere el Mano, Domingo l'Elvira, cal Coix, hort del capellà, Magdalena el Forn, hort de cal Quim, Cal Mano, cal Gallo ( no confondre  amb el del Sisco el Gallo ),

cal Bori, cala Blasi ,cal Saltó, cal Jan, més avall cal Cabalé, cal Xepe,

Portomeu, Damià, Rafelet, Martí, Cantó, Mora i Pusa.

Vull deixar clar pels que no siguin de Llorens, es que totes les families volien tenir un tros de terra al Fondo, perquè es la zona del terme més fèrtil, precisament per l'aigua que baixava per les dos síquies de la vall, i més estimada i com no productiva del terme.

Si algú de vostès em vol corretgir , canviant l'ordre o afegint algun que m'he deixat, ja te permis, cap problema, clar només parlo dels horts del fondo. De  l'hort més alt ja en vaig parlar en un article anterior, titulat : Un hort, un racó , una història en miniatura.
Bona nit.

Pep

LOS TERRATENIENTES DEL PUEBLO DE VALLBONA

Benvolguts amics, encara que un hagi llegit, i rellegit i a voltes ha sigut una rata de biblioteca, i no donar mai res per poca cosa, sinó que tot document escrit es una peça que ens pot portar llum sobre la nostra petita història o gran segon el periodista Lluis Foix; també ens pot donar a  coneixer els usos i costums del nostre poble medieval de Llorens, alhora altres sorpreses, sempre boniques, increibles, interessants o desconegudes per mi.

Fa dos hiverns repassan escriptures d'uns amics de Llorens en una d'elles, el notari de Les Borges Blanques describia la finca o el tros de la seguent manera :

......... lindante a oriente con tierras de Ramón Bergadá, a medio dia con tierras del Camino de la Solana, a poniente con tierras de D. José Pons, y los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas y á norte con tierras de ......... ( 7-3-1871)

Jo, sorprès perquè pensava que l'any mil vuit-cents setanta-u, ja no hi havien terratinents a les nostres terres, donç mireu quina sorpresa ? ... los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas....... 

Els poso un planol de l'època, perquè vostès puguin disfrutar i alhora els ajudi a pensar i aportar una mica de llum sobre quins podien ser aquests terratinents del nostre poble veï. Lo facil seria pensar que no fossin les monges, però en aquest any la desamortització de Mendizabal ja havia fet estralls, o sigui que no podien ser les monges. Tot un misteri, si em perdoneu, Si algú pot aportar els seus coneixaments ho agraïré moltissím. Estaran d'acord que el tema dona per pensar oi ?

Aqui va un trosset d'història dels trossos de Llorens de l'any 1873, encara que no te res a veure amb el tema dels terratinents del poble de Vallbona de les Monges, però si es del mateix temps, es 
de la familia Català. Si, poden veure com es conegut per tothom de Llorens que està ple del cognom Capdevila, o sigui que pocs anys enrera a cada casa i havia un Capdevila, només cal repassar l'història notarial del nostre petit poble . En el llibre La Baronia de Vallbona del Sr .J.J Piquer Jover en parla abastament dels cognoms medievals de Llorens i el Capdevila ja era present en el selge XIV.

Una mica de paisatge urgellenc i com no podia ser menys una foto de Llorens.

Bona nit a tots, tot esperan les pluges d'aquest cap de setmana, que prouta falta fan, a Girona va núvol des del migdia.

LO TOCH DE " L'ORACIÓ DELS PERDUTS "

Des de sempre, a Llorens quan fa marinada se senten els tocs de les campanes del monestir; només està a dos Km. De nit impressiona sentir aquest tot de la campana monastica , sobretot si hi ha boira, que no es veu res de res i no t'orientes, s'ha d'haver viscut per explicar-ho; amb llum de dia costa orientar-se si la boira es espessa, donç posem'hi a més la foscor de la nit. L'unic que pot orientar al caminanat, o peregrí perdut o desorientat es sentir aquest toc i poder orientar-se en la foscor. Des de Llorens sentim tots els tocs monàstics i el poble li va posan noms diferents dels que li diuen les monges, d'això ja parlo de molts anys enrera. Al toc de maitines a principis del segle passat, la gent del poble li deien  lo fandango.
De petit sentir als vells parlar, de la campana dels perduts em posava els pels de punta; era costum explicar històries a la vora del foc quan les nits eren molt llargues o beels mesos d'estiu al parar la fresca al carrer. Donava lloc a esplaiar-se en les sotides que feien els somatens armats de Catalunya, de l'estaperlo molt abundat a casa nostra, de pobres que passaven a demanar caritat i que no veien mai més, de mossos d'Arbeca que bucaven feina  a Llorens, perquè el consideraven un poble ric, d'històries de Milmanda, de la gent que es trobava a cap hora vinguent a peu dels Omells de Na Gaia a buscar el cotxe de linia a Llorens de caçadors furtius que caçaven amb la fura. històries de maquis, de gent que s'havia de casar d'amagat perquè la dona havia queedat embarasada i ningú ho podia veure, en fi per les orelles d'un nen tot era molt interessant.

Abans de pasar-vos els apunts de mossèn Francisco Bergadà i Sola, vull començar per escriure les paraules que el Dr. Martí de Riquer, escriu al seu llibre " Quinze generacions d'una familia catalana " . Es important situar a qui feu construïr aquesta importantissima campana que encara la podem contemplar i escoltar avui dia, encara que  restaurada. Fou fosa a Calaf l'any per LLohis y Atjutori mestres de Calaf any 1784 .
" Maria Teresa de Riquer i de Sabater, fou abadessa de Vallbona trenta-quatre anys, car morí quan en tenia vuitanta-nou, el 10 de gener del 1802. Fou un llarg regiment durant el qual l'abadessa Riquer dugué a terme obres i reconstruccions al monestir, com la gran portalada, datada el 1775; el retaule major, decidat a l'Assumpta (1797), cremat l'any 1936, i altres millores i restauracions. Encara hi resta la campana grossa, dita popularment "" la campana dels perduts " , que se sent a més de disset quilòmetres de distància .....". La inscripció  que porta la campana es : MARIA ASUMPTE BENETA BARBARA ORATE PRO NOVIS,. IESUS CHS REX GLORIE VENIT YN PASE. A FULGURA TEMPESTATE LIBERA NOS DOMINE. MUY ITI SA DA MARIA THERESA DE RIQER Y DE SABATER. ABSA DEL RE MONASTERIO DE VALLBONA. ME FEU LLOHIS Y ATJUTORI MESTRES DE CALAF ANY 1784.
Ja he dit abans que desde Llorens la sentim, però avui ho preguntat a Maldà i no l'havien sentit mai; no se que pensar ? però si el Dr. Martí de Riquer ho diu, penso que en te coneixament del fet.

Dibuix de Parcerissa 1846. Aquesta litografia es importantissima, perquè anteriorment no ens queda cap testimoni de com era el monestir de Vallbona. Fixeu-vos on era la escala en aquell any, actualment esta en un altre lloc, que tots coneixem.

Lo toch de " l'oració dels perduts " :

Aqueix es lo nom popular que'l pais de la baixa Segarra, done a un dels tochs mes solemnes del Monastir de Vallbona. La tradició que es la vida dels pobles constituhint y perpetuant sa història sens necessitat de llibres, sab donar a coses y fets, per altra  part insignificants considerats aisladament, tota la importancia que´s mereixen si´s  miren baix lo prisma de costum o tradició regional; y es perque en si mateixos tenen una poesia inimitable y natural y respiren un cert ayre de respecte y misteri que fa que-s gravin en lo cor del poble formant com si diguessim part integral de la seva propia vida.

Tal succeheix ab lo toch de referencia que no es altre que´l toch d´ànimes que tot l'any, entrada ja la nit,
senyala les monges d'aquest Monastir al retirarse á les seves celdes respectives, pro que'l poble y´ls habitants del encontorn l'anomenen vulgarmen ab lo dictat de " toch de l'oració dels perduts " nom molt apropiat si´s considera la situació  topografica del Monastir y l'influencia que sobre sos antichs vassalls tenie en los passats sigles.

Edificat lo MOnastir en los temps mitjevals en l´aspra comarca de la baixa Segarra solcada de valls tortuoses y rodejada de serres coronades de boscos seculars, se compren facilment que serie un lloch despoblat, sens camins practicables y molt apta pel reculliment y oració. Allí s'hi ibterbà lo noble  penitent Ramón de Anglesola pera pendre possessió del antich territori de Colobres cedit per lo compte de Barcelona Ramón Berenguer IV, ab lo fi de que s'hi alces un MOnastir dedicat a Sta. Maria y a la orde del Cister  ( Cistells en documents antichs ). Les filles dels nobles cavallers de nostra terra catalana li donaren lo contingent, contant ben prompte en son claustre lo numero respectable de 150 monges. La obra de Déu per una part, que no es altrausa segons la Regla de Sant Benet que l'oració vocal y mental, la salmodia, les lectures de les colacions dels P.P. del desert, los examens de conciència, les vigilies y mortificacions y per altra lo treball de mans, han sigut sempre practicades en aquest Monastir desde sa fundació, imbuhint l'esperit d'aquestes virtuts als primitius habitants de aquesta comarca, qui atrets per l'influència d'aquesta Orde monastica eminentment contemplativa  s'acolliren baix la seva sombra benefactora, fundatse uns aumentantse altres dels pobles que després en lo temps formaren la celebre e historica Baronia del Monastir.

Es tal l'importancia que´l Monastir de Vallbona done á la obra de Déu, que li dedique la major part del dia y anuncie sempre los seus diferents actes ab toch de campana alçada; pro lo més solemnial y´l que ha quedat més fixat en la memoria dels habitants de la rodalia, es lo que ells anomenen lo toch de " l'oració dels perduts ".

En efecte, tot l'any, pro d'un modo especial al ivern qüant la nit ab ses sombres se exten com un mantell portant lo silenci y.l repós al moviment del dia, la monja d'obediencia que està de setmana, a quarts de 10 del vespre, passant sola per la part del claustre de les difuntes, se dirigeix á la iglesia que resta solitaria y plena de sombres agegantades per la debil llum de la llantia del Sagrament y del llantió que porte per companyia y no sentintse altra manifestació de vida que´l  can típich del óliba en lo cimal del gòtich cimbori, toque acompassadament y de tres en tres, nou, que en aquelles hores de quietut se  senten á llargues hores de distancia multiplicantles lo ressó de fondalada en fondalada, avisant als habitants dels antichs pobles de la Baronia perque recordin a unir sos prechs  als de les religioses que en aquells instans mediten en ses celdes ab un De profundis lo misteri de la mort enviant á Déu la ultima oració de misericordia en sufragi dels fidels difunts, y al propi temps perquè serveixi de guia als vianants que de retorn a ses llars se troben esmaperduts y desorientats en aquestes encontrades per la espessó de la boyra e les sombres de la nit; toch que com un angel de la guarda, els porte la pau al cor y als llabis l'expressió d'agrahiment en favor d'un Monastir que tant se desvetlle per ells.

Firmat : F.B. Pvre.

He conservat el lèxic de la escriptura de l'autor, cosa que te un gran atractiu, donç així escrivien els nostres avis i la gent de Llorens.


Bibliografia: Notícies del Gremi de Campaners Valencians. Número 13 - València - març 2001.
                     Quinze generacions d'una família catalana. Dr. Martí de Riquer. Quaderns Crema .
                     Barcelona 2000.

Pep.

VALLBONA DE LES MONGES, AQUI MATEIX . UNITS ,OLIM, PER JURISDICCIO I ARA PER AMISTAT. PRIMERA ENTREGA DE NO SE QUANTES.

Estimo el nostre territori tant com vosaltres, Llorens tenim un terme municipal molt petit, podriem dir petitó, però no ens fa res, estimem lo poc que tenim i estem orgullosos de les coses de casa com de la seva història i del nostre clima, fred a l'hivern i fresc a l'estiu, dels  dos vents, al mati bufa el serè (fresquet) i a la tarda  la marinada  (qui no bat al juliol, amb marinada no  bat quan vol ) al juliol els dos vents son cumplidors, en canvi a l'agost pots tenir tres dies de serè i un de marinada, donant problemes en altre temps per ventar la batuda . Hem ve present el refraner català que  diu als darrers d'agost a les set és fosc (clar en hora vella). Seguim,  per no tenir no tenim cap font. La més propera es la font dels Serradels que es  de Vallbona igualment amb la font del Tossal Gros que també és  del mateix municipi. Sí,  tenim lo riu Corb, encara que queda una mica lluny, però formem part de la seva vall. Parlan d'aigua recordo que quan era petit pel fondo, a cada costat passava una sèquia amb aigua abundant, però això ja és història i el canvi climàtic també ens afecta.
Els nostres fondos ja estan cosetxats, i els pagesos s'afanyen a embalar la pala, perquè encara no ha plogut i la palla es de molta més qualitat. Ahir vaig quedar parat amb la impressionant maquinaria que fant servir els pagesos, vist i no vist ja queda la feina feta i cap un altre tros.
Les figueres ja donen les primeres figues, que al mati fresquetes amb un tros de pa , es el millor esmorzar. Tots els fruits van madurant, les ametlles es fan grosses, la vinya ja llueix uns bons raïms i els pagesos s'afanyen a ensofrar.

Monestir de Sta. Maria de Valbona l'any 1974

Amb el gra a casa tothom descansa, enguany hi ha hagut molt bona collita.
Com que m'abelleix escriure-us records de mossén Francisco Bergadà i Solà sobre el Monastir de Vallbona, ja publicats en el seu temps al setmanari quinzenal de Maldà dirigida pel Sr. Josep Iglesias Guizard, i també publicats a la revista de la Diputacio de Barcelona Atracion de forasteros, començo primer per una pinzellada sobre la nostra petita història de Llorens també publicada pel  mateix mossèn Bergadà; per cert molt ben estudiada per J.J.Piquer (veure La Baronia de Vallbona). Tot va començar amb donació d'una roca, i d'una capellania i una ferreria.

Amb aquesta roca comença la nostra història.

APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren

a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbona tots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : 
Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-

Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots - Pons (Meca)-Pons (Damià) - Timoneda-

Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà - Capdevila (Mora) - Gené - Pons (Meca de fora) - Molí. 

L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.

Dels apunts històrics de Mossèn Fco. Bergadà i Sola capella que fou del monestir durant 32 anys:

Al meu estimat germà Mn. Ramón, devot admirador de les tradicions del monestir de Vallbona.

Lo fondo de Llorens vist de l'era del Sisquet Capdevila.

Sitiat a casa per les passades neus y no quedant-me altre refugi que´l confortant escalf de la llar pera millor soportar una temperatura de quatre graus baix cero he passat  llargues hores llegint documents inedits del arxiu de aquest Monastir que, degut als seus nombrosos privilegis, vingué a essér en los temps mitjevals lo cap y centre de tota la comarca.

Les Abadesses de Vallbona per concessió del Papa Sixte IV any 1483, gosaven del privilegi de notari apostòlich qui no sols intervenie en la autorització de tots els documents y escriptures del monastir, mes també en les dels vassalls del Abadiat format pels pobles de Vallbona, Rocallaura, Omells, Llorens, Eixaders, Preixana, Vilamanyanó (Vilet) y Rocafort de Vallbona.

A mes d'un procurador general per tots los negocis del abadiat qual nomenament se procurave fer recaure en persones distingides y emparentades ab alguna de les senyores religioses, com succehi en 1573 ab Pere de Bellver y de Montrós, doncell de la vila de Tàrrega, y en 1576 en la persona de Huch de Guimerà, germà de la religiosa Elena de Guimerà, la abadessa nomenave lo batlle general per tot lo Abadiat y los batlles dels llochs o póbles pertanyents a la seva dominació. 

A mes tenia altres procuradors que entenien en assuntos especials, com per exemple un tal Pere Romer de la vila de Padres que en l'any 1577 fora comissionat per l'abadessa Dña. Arcangela de Copons pera " demanar, exigir, recuperar i rebrer tots los llegums y altres coses y drets que per rahó dels mateixos eren deguts al Monastir de Vallbona y eren detinguts per les persones del insigne monastir de Escala Dei ó sigui de Cartoxa y del comptat de Prades " Lo dret de exigir aquestos llegums radicave de la donació que desde Tortosa y a 14 de Mars de 1257 feu lo Sr. Rey Don Jaume I a favor del Real Monastir de Vallbona de 3 cafissos de cuirons sobre los redits reyals de la vila y montanyes de Prades, mesura de dita vila pagadors tots els anys per los batlles; lo dia de Ntra. Sra. d'Agost ( Armari 6 sach S. Ferrant nº 11 )
En totes les escriptures de capitols y pactes matrimonials que feyen entre´ls subdits de la dominació de la abadessa, s´hi llegeix invariablement la seguent clausula. " les dos parts prometen que entretant no contravindran el present matrimoni fahedor, ma dit contracte, en pena de 100 liures moneda barcelonesa, guanyadores y aplicadores la meytat á la part obedient, y l'altra mitat als cofrens de la molt iltre. Senyora abadessa........ Abadessa del insigne monastir de Vallbona " Per cert que un d'aquestos contractes matrimonials se refereix a casa nostra. Un tal Bernabé Bergadà (any 1573) fill de Joan Bergadà batlle de Llorens y de Joana Savesa, estipula pactes matrimonials ab na Isabet Borràs filla dels honorables Andreu Borràs batlle y Madalena Marquesa, pagesos del lloch de Vallbona fent notar los pares del dit Bernabé en una de les clausules dotals a favor dels demès fills, com deixem 100 lliures á Fra. Joan Bergadà fill seu y monjo del monastir de Poblet y altres tantes a Francesch Bergadà estudiant de capellà.

Pisatge tipicament urgellenc, els Perdigons del terme de Vallbona de les Monges.

Disfrutin que hi ha apunts per a rato, mossèn Francisco Bergadà va ser un gran historiador del monastir de Vallbona; va treballar moltissim i va deixar moltes notes escrites. La majoria d'aquests apunts ja estan publicats fa molts anys, però repassar sempre es bo.
Bona nit a tots, bon estiu acompanyats de la marinada, el gran regal de les nostres vesprades. Que be, que si està a les nits a LLorens !!! .

Pep.