DEL POEMA QUE GUARDO D'ENÇÀ ELS MEUS 20 ANYS

Aquest poema que tot seguit us faré a mà ,el guardo d'ençà els meus vint  anys, sempre m'ha acompanyat i curiosament mai l'he perdut, tot i haver fet la tira de canvis de domicili. Sóc gairebé un nòmada en el sentit estricte, poca gent ha mogut tantes vegades de lloc les seves poques o moltes pertinences. Jo i la meva familia ho em fet; molts ho saben, la vida ens ha portat per aquest camí, aquesta feina sempre ha sigut de moure's, molts metges que jo conec, també ho han hagut de fer, fins ha trobar el repòs definitiu, o sigui que no tinc cap més  mèrit que altres no tinguin. El nostre repòs ja fa vint anys que el vam trobar amb la Tere i els nens, que ja no ho són.
Me'l va regalar la Sra. Bibliotecària de la biblioteca Pública Arús de Barcelona, un lloc amb encant . No se si encara està oberta al públic ?

 molt interessant per lo petitona que és, clar el Sr. Rossend Arús, nascut a Hospitalet, era fill d'una família amb sólida possició econòmica. la va fer per ell i els seus, al morir la va deixar en testament a  la ciutat de Barcelona. Els seus testamentaris acompliren la voluntat de contribuir amb el seu patrimoni a l'educació de les masses populars.

 En tres anys aconseguiren trenta mil volums, vint.i.dos mil dels quals comprats en llibreries del païs i estrangeres i vuit mil  pertanyents  a la biblioteca particular d'Arús; el domicili del qual fou arranjat i habilitat com a sales de lectura, de música i de magatzems de llibres. Tot s'acompli puntualment. A finals de 1894  és formà el patronat sota la presidencia formal del Alcalde de Barcelona. Us poso només un troset dels estatuts:

La biblioteca serà siempre libre, no pudiendo excluir ningún género de libros por motivos sociales, políticos oreligiosos,,,
Durante las horas de lectura no se podrá impedir la entrada ni de los medios de leer o estudiar a ninguna persona por razón de sexo, edad, ni classe...

Jo, aqui hi viag trobar uns llibres  d'edició monumental, estil imperi , de la campanya de Napoleó Bonaparte a Egipte, una meravella, titulat :  Description de l' Egypte ou recueil des observations et des recherches, qui on étè en Egypte pendant l' espedition de l' Armeé .... cada llibre es transportat en un carretó que la edició ja incorpora; no se si actualment encara duren; estic cunfós, potser que el carretó sigui de la edició de Le Voyage pittoreque et historique pour l'Espagne, d' Alexandre de laborde. Perdoneu.
Com vostès poden veure l'espai per a llegir era d'unes 24 persones com a màxim i la Sra. Bibliotecaria al mig per vetllar la bona marxa del centre i servir als lectors.

Sempre hi ha hagut gent generosa, però la Sra. Marta Algueró i Puigdellívul,  era atenta, servicial, empàtica, cultíssima, amb varies carreres com mestra,  practicant, estudis de farmàcia, etc.... amb una memòria exepcional i recordo que el seu marit era metge especialista en medicina del treball. Mai més n'he sapigut res de res. La Sra. Algueró, era la que ens feia classes de català en una sala gran de la mateixa biblioteca, tenia una taula molt llarga, que ara no hi és. Vam començar primer amb les fitxes d'ortografia del Dr. Josep Ruaix, que va ser company del seminari del pintor Benet Sarsanedas de Rupit, una bellissima persona i millor pintor.

Be, el poema us farà pensar i molt; ànims a tots i si el coneixeu donç, passeu de llarg i cap problema.
El poema es titula GENT i es d'Evgeni Evtusenko:

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins cón com històries de planetes.
Cadascú és únic, soll, ell sol.
No n'hi ha cap altre que se li assembli.


I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l'ha fet interessant.


Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l'hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.


I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s'ho emporta.


Sí, queden llibres i ponts,
màquimnes i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se'n va.


Així es la llei d'aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d'ells ?


Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?


Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,
sabent'ho tot, no en sabem res.
Se'n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.


I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d'aquesta impotència.


Be, us deixo amb la vostra reflexió, i us desitjo el millor estiu per tots vosaltres. Cada dia em recordo de la marinada del meu poble de Llorenç, pels qui no coneixeu l'Urgell, us diré que es un airet fresquissim que cada dia arriva cap a les 16 hores i la calor intensa del matí se'n va, costa de creure, però sempre ha sigut així.

El pare i jo l'estiu passat en La Sort, camí de Vallbona de les Monges

Aquesta vall que es forma més amunt de Rocallaura i va més enllà de Maldà, cap afinals del segle XVII i fins la primera mitat del XVIII presentava una imatge totalment diferent a l'actual. Aquests fondos no es podien cultivar acausa de l seu estat quasi pantanós,  jo de jovenet , recordo que aquest fondo, incloent les  dos parades de casa tot era aiguamolls, fins hi tot hi havien  polles d'aigua ( Gallinula Chloropus) que hi van ser-hi molts anys, tants com els aiguamolls. Encara hi ha un sector que es diu ( Els Prats), degut als magnifics prats, i  espessos  canyars, se'n diu ( Els Canyars ) , i les frondoses albaredes (Les Albaredes).  Aquests noms avui dia encara els conserva la toponimia.

Al centre de la vall encara trobem  grans fileres de freixes,salzers, àlbers i  xops.

De la mateixa edat,es el llibre d'Emili Teixidor (e.p.d.)  " Didac, Berta, i la Màquina de lligar Boira " Any 1969, finalista del Premi  Foch i Torres 1968 ", edicions Galera. Barcelona 1969

Es el primer llibre que vaig llegir en català, el mateix any de la seva publicació, i sempre m'ha acompanyat, he fet molts canvis de domicili i m'hai le perdut, segueix amb mi. Digueu-me si per algun de vosaltres, també va ser el primer llibre ?

El segon va ser  " Un lloc entre els morts "  de Maria Aurèlia Capmany, també l'any 1969. No és cap mèrit, però temps era temps i les coses no estanven per orgues i mira a poc a poc vam anar agafant el gust per la lectura en català, no sóc un gran lector, tot s'ha de dir, però sempre m'he sentit orgullós d'escriure en català en la meva relació amb la família , amb els pacients i amb la Generalitat de Catalunya d'ençà els primers anys  de la democracia i mai ho he deixat de fer-ho..Tampoc em costa parlar i escriure en castellà, primer perquè hi vaig ser educat a l'escola i més tard perquè em vaig casar amb la Tere.

Ara als meus 61 anys em permeto tornar a fer servir el  lo tant sonor de lels meves terres de l'Urgell i pronunciar sense tenir pèls a la llengua: ginoll, sinyor, siroll, silló...ja que degut a l'estimat Fabra, durant anys ens hem hagut de mossegar la llengua, per no incorrer en una falta. A la meva edat que pensin el que vulguin.

Les últimes vegades que vaig frequentar la biblioteca Arús, vaig llegir  el llibre de Paul Valery  " EL CEMENTERIO MARINO perAlianza Editorial

Ce toit tranquille, où marchent des colombes
Entre le pins palpite,entre les tombes;
Mili le juste y compose e feux
La mer, la mer, toujours recommencée !
O récompense après une pensée
Qu´un log regard sur le calme des dieux !

Recentment el meu estimat amic Cesc Rovira m'ha dit que també per a ell va ser el primer llibre en català que va llegir. Vaja tota una al.legria per mi, compartir aquest llibre amb algú.

Adéu-siau.


Pep

PASSEIG DE FESTA MAJOR

Feia anys que la nostra Festa Major  de Llorenç de Vallbona, no s'esqueia el 30 i 31 de juliol com Déu mana; sempre es canviaba per no coincidir amb les festes majors dels pobles veïns. Un tema de convivència que sempre es bo de respectar, perquè el territori petit com és no dona per dos festes el mateix cap de setmana; de poguer-se fer es poden fer, però el públic s'ha de partir i llavors l'ambient es més pobre. Enguany la veritat es que el ball de tarda del diumenge estava ple de gom a gom, gràcies als forasters, parents i amics, que omplien la pista del ball. De veritat que dona bo veure a un poble tant petit, tanta gent, encara que sigui per quatre hores.
La nostra festa se cel.lebra en honor als sants màrtirs  Abdó i Senen, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, patrons de la pàrroquia i protectors dels hortalans. Per aquestes terres se sent a dir, referent als sants patrons dels pobles de la rodalia:

A Belianes, fou sant Jaume,

a Maldà, sant Agustí i

a Tàrrega, santes Espines

i a Sant Marti, sant Martí.

 A Banyoles també els tenen com a patrons de Terme a Sant Abdó i Sant Senen.
Encara que per temps antica Llorenç n'era titular Santa Maria, com la major part dels temples edificats per les monges cistercenques de Vallbona,

La millor foto que tinc de Llorenç i el seu entorn. Foto feta des de la Roca la Bassa, per en Lluís Capdevila

En dona testimoni la clau de volta d'una arcada gòtica de l'esglesia, la que està damunt del cor. Representa la Verge amb l'Infant i que a més porta a la mà la Rosa de Jericó, simbolisme que veiem fins a tres vegades al Cenobi de Vallbona. A la façana renaixentista  de l'església de Llorenç i podem veure enculpit al damunt de l'entrada  " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS ", i la campana mitjana es diu Maria Barbara,  el campanar es d'espadanya de tres finestrals. pensem que l'esglesia es de les més  velles dels pobles del votant , perquè les esglesies parroquials de Maldà, Vallbona, Omells de Na Gaia, Rocafort i Sant Marti de Maldà son renaixentistes, les primitives deien ser enderrocades per fer les actuals.

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa.... Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis  ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et  vallis cum pronis et planiciis.... "  

Es veu que tot això es antiquissim data de 1060 es una donació del vescomte RAMON DE CARDONA, a favor de Joan  Gumbau i d'altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva Quadra , Capellania i Ferreria i demès drets.

La roca no es un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és  tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensio de terra.

Lo que queda de la Roca de la Bassa

Durant segles la roca de la qual parlem fou lloc  d'on ha estat extreta  la pedra per a la construcció de cases a Llorenç i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir aquesta roca gegant. Desde fa més d'un segle que l'existènica d'aquesta mola immensa és unida a un cas d'endemoniament, per part d'una dona , que amb un sol dit la volia traslladar al cim d'una teulada d'una casa del poble. El Sr. rector sempre li va donar a entendre que no ho fes. La dona va tenir seny, i mai ho va fer.

Era el primer dia de la festa Major, dia 30 de juliol de 2011, i per sorpresa van arribar la Maria i el Lluís , no vegeu la gran alegria dels avis, dels tiets , la Eli i de nosaltres mateixos. Vaja contentissims i després  de passar una bona estona saludant i parlant. Quan va arribar l'hora tots plegats ens van asseure a taula per saborejar un dinar de festa major, un dinar molt exquisit que ens va preparar la meva germana Dolors. Després d'una bona migdiada i un cafè, cafè de la màquina del tiet, vam decidir anar a caminar cap a l'era de cal  Xepe, la de cal Quim, la de cal Perlo i amunt cap a la Roca la Bassa. El cap vespre invitava a passejar, i tots ens va venir be. 

Amb la Maria, disfrutant d'un dolç paseig a la posta del sol i amb la frescor de la marinada, com vostès poden veure tots portem una peça de roba a les espatlles, es que aquest païs es fresc a l'estiu i fred a l'hivern.

Te molta importància el fet que Llorenç, que es un simple destacament dels Cardona situat a l'avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que , malgrat de posseir una fundació monàstica, Vallbona no te capellà - el sacerdot Pere - fins pel juliol de 1157. 

La Roca la Bassa vista per tots cantons, aquesta llenya es del Joan de cala Milia, perquè està dins de la seva era.

L'existència d'una ferreria  es rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos (Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

Crespinell rupestre (Sedum rupestre) 

El petit poblat de Llorenç, podia ésser un lloc d'avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual - per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d'Urgell atacaven els serrraïns.

No tinc cap dubte que aquesta roca, era gegant i podia ser encastellada del tot, abans que la gent de Llorenç  li arranqués tota la pedra per fer les cases i les pallises del poble que es van fer en temps de l'Abadessa Mª  Teresa de Riquer i de Sabater, temps en que realment es va fer tot el creixament del Raval, del nostre carrer , del carrer de la Bassa, de cal Pere-jaume, cal Xepe, cal Mano i totes les de la carretera , excepte cal Xifré i cal Meca que són més antigues, i també totes les pallises de totes les eres del poble, que no són poques. Déu meu com havia de ser aquesta roca.

Cisterna de l'era de cal Quim, amb els seus safareig per rentar la roba, ara totalment en desús, potser  es la millor conservada , tota ella autèntica d'aquell temps; podriem dir que no en quede cap més d'aquestes caracteristiques aprop del poble, en el terme no ho puc assegurar perquè sóc un gran desconeixedor del territori.

En un poble com LLorenç situat a dalt d'un turó, guardar l'aigua de pluja era vital, cada casa tenia una cisterna, o aljup, dels  quals encara guardem els records de lo gran que era el de cal Timoneda, el de cal Perejaume al freginal, el de cal Bergadà inmens, que ens ha arribat fins als nostres dies, tots ells enterrats per donar-los -hi els seus propietaris altres usos, el de cal Tomaset , es l'únic que dona testimoni d'un passat on tot anava en serio i només es tenia el que es guardava i la gran cisterna de cal Mora davant de casa o sigui a l'era que porta el seu nom, i encara en bones condicions  i la de cal Cantó a l'hort de l'Abadia, ara totalment desapareguda; aprop o lluny del poble les families tenien una cisterna, moltes vegades lluny de casa com la cisterna de cal Rafelet que la tenien a l'era o la de cal Xepe,o cal Quim que també la teniem a l'era, en cap cas vol dir que a casa no en tinguessin una o dos. A LLorens guardar l'aigua de pluja sempre ha sigut importantissim.
Caminant cap a l'era de cal Xepe vam troba un esbarzer ( Rubus ulmifolius), i que en LLuis ja va trobar mores madures i les va donar a probar a la Maria, les va trobar molt bones. O sigui que al setembre tindrem mores per fer la melmelada, que farà la Tere amb molts ajudants.
Per acabar el passeig de Festa Major us poso una foto del nostre bosch, fixeu-vos l'encant que te, te un toc misteriós i respira molta pau, no cal que us ho digui, però cal al setembre podriem trobar-hi algun rovelló o alguna mucosa.

Be, la Festa Major va continuar amb les tres misses solemnes, la veneració de les relíquies dels sants patrons,el partit de fútbol (solters contra casats) , esmorzar popular,  la cantada d'habaneres, concert  a l'esglesia per la coral ARC de Sant Martí de Maldà (repertori de sardanes i un cant espiritual negre) i una sessió llarga de ball amb la Banda Sonora i el dilluns dia u d'agost , guerra de l'aigua i xocolatada preparada amb tot el carinyo del món  pel meu cunyat Josep Sobirà i la meva germana Dolors, que amb els anys que ho fan s'han convertit en uns experts en xocolatada pública.

Els va sortir tant bona, ho dic jo i ho diu la gent que la va probar i curiosament que ja tenen encarregada la de l'any vinent.
Com que convé saber on està situat Llorens , pels qui no ho sapiguin, aqui va un mapa de l'any catapum, però te el seu encant, historicament és per disfrutar, no es troba fàcilment aquest tresor. Us diré pel qui els convingui ; es pot trobar, al hall de la biblioteca del Seminari de Girona.
Podeu llegir LOPALAU, LOPOAL, Vª GRASSA,  CASTEL NOVO, V.N. DE BELLPUIG, PEDREGAL...

Mapa fet a Paris l'any 1792 per P. Placide, Ingenieur geografique. Fixeu-vos que al mapa, encara parla de Vilamajor (Vilet) Valdanel, Montesquiu,quan ja no existeix com a poble d'ençà molts anys.  Fa pocs dies que ha sigut publicat un llibre interessantissim que es titula  HISTORIA DE VALLBONA I DE LA VILA DE MONTESQUIU. Un territori i un poble a redós del Monestir. 
Fins la propera festa major si Déu vol.




Bibliografia: PIQUE I JOVER, J. J., La Baronia de Vallbona . Publicacions de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.

LO TOSSAL GROS, AMB L'UNICA FONT DEL TERME DE LLORENÇ I SEGONS EM DIUEN PERTANY AL TERME DE LA QUADRA DE MASDEU, O SIGUI QUE ...

Encara que costa de creure, feia 42 anys que no havia estat a la font del Tossal Gros, vaja ni al Tossal Gros, ni em recordava com anar-hi; per això ho vaig comentar al Ramón de cal Gené, perquè es una persona que ha nascut a Llorenç i coneix tot el terme, no només el nostre, sinó el de La Quadra de Mas Déu, el de Vallbona de les monges, el de Maldà i Maldanell i el de Llorenç de Vallbona  i a més està interessat amb tot el que fa referència a l'història de casa nostra.

Fa més de dos anys que li vaig demanar que m'acompanyés a La Quadra de MasDéu, donç jo havia fet tres intents en diferents dies, caminant des de Llorenç, sense èxit, tot perquè la porta del mas Déu estava tancada i jo  havia sentit al pare dir-me que dins hi havien dos arcades i jo no les veia; o potser  que jo esperava una contrucció mes important o com Déu mana, en una paraula un más important no gairebé una cabana una mica grossa amb un pis al damunt i poca cosa més.

Cabana també del Tossal Gros, rodona, feta amb pedra molt aprofitada que treien dels mateixos bancals o de quan arrebassaven. Les pareds son molt gruixudes, poca broma, i de dins també es curvada que curios oi?, no s'entra recte sino cap a la dreta. Nota curiosa el propietari li ha posat uns marxambrats al damunt dela porta d'entrada per evitar la pluja. Seguiim veien els ametllers.

Abans de continuar, vull repassar les partides de terra que hi han a Llorenç: Alsina, Astinclar, Cau-gros,Collada,Comametlla,Comapregona,Comuncluat,Comunsaris,Convidal,Creueta,Culroig,Devall de la bassa, Fondo,Forques,Mallola,Perdigó,Pla del tres, Serra-fosca,Solans,Tornellet, Tossal-gros, Vinya
Jo com que de molt jovenet he estat fora del poble, no sóc un bon coneixador del terme de Llorenç i no recordo gens haver estat als Solans, els Astinclars, a la Collada, al Culroig, les Forques, el Tossal Gros.

Per això ho vaig demanar al Ramón Moix de cal Gené, ell que es fill del poble i ho coneix tot de dalt a baix, vaig pensar que seria un bon company per fer aquest TOMB PEL TOSSAL GROS. Dit i fet, vam agafar la  Crysler i com dos nens cap a la part més alta del nostre Terme,  el Ramón en diu que tot  això perteneixia al terme de La Quadra del Masdéu,  així consta en les escriptures, penso Déu meu que gran que era aquest  terme el qual perteneixia a la baronia de Vallbona i l'Abadessa nomenava batlle propi; més tard integrat dins el municipi de Vallbona de les Monges. Havia sigut un terme com deu mana, amb un nucli de població molt reduït. Ara es una gran extensió d'oliveres en forma de bressol , formant una ampla vall. Mas Déu sempre fou un terme a part i no pas de Llorenç ni dels Omells de Na Gaia.. Aquest bell apel.latiu  que acompanya al nom de la població ens recorda que els senors del lloc foren Ramón de Rorroja i la seva esposa Gaia de Cervera o de Bas.

Segons em va comentar el Ramón aquest pedegram, guarda la humitat a sota, quines coses oi?.Però hi han pedres a mils, impossible d'eliminar, Hi ha molta pedra, per això hi han moltes cabanes totes de pedra fins i tot el teulat, ja ho veure'm.

A mesura que anavem pujant i pujant el Ramón m'anava explicant de qui eren els trossos,i el camí a seguir  i jo el seguia com podia. però m'inpressionava que al nostre terme i pogues haver una partida tant i tant alta. Ben segur que hagués hagut d'anar més a poc a poc, per disfrutar de tots els trossos que anavem veien darrera els perdigons i anar pujant.
 Arriben al Tossal-Gros, amb gran alegria de veure que hi havia un gran pla,fins aleshores desconegut per mi,  inmens, sorprenent , ple d'ametllers, de cabanes de tota mena

Aquesta cabana també de dins gira cap a l'esquerre, o sigui que per aquesta zona del terme es cumpleix aquest estil de cabana, menys a la de volta de canó que si aquesta es resta tota la cabana.

i de pedregam pel terra, i moltes pedres apilades a les vores dels marges, i en les divisions dels trossos, en Ramón em diu que aquestes petites pedres guarden l'humitat , perquè els ametllers si fan molt be, es poden veure caregats d'ametllons encara verds, deu ni do dels que hi ha; aqui la collita està assegurada.
.

Aqui en aquest racó és on neix la font, la única font que tenim al Terme de Llorenç.

Segur ,que el que explica es cert, perquè just a sota d'aquests camps i neix la Font del Tossal Gros, es molt agosarat dir-li font, però com que raja un filet, donç si que ho es. Deixem-m'ho, però no havia vist mai cosa igual, comparada alb la font dels Serradells, aquella es una joia, encara que ragi també una miseria; es veu que a les nostres contrades  tot ha de ser així d'escàs.

Aquesta cabana a dins es curva, que curiós oi? no es la primera que he vist.

Per això els homes quan anaven al tros, o es portaven l'aigua de casa  o la treien d'alguna cisterna d'alguna cabana veïna, clar tothom sabia on es guardava la clau, i religiosamnet es tornava a guardar , perquè un altre dia l'hauriam de menester.

En Lluís Foix de tanta pedra ben treballada, moltes vegades refeta i ben arreglada en diu la  catedral dels pobres, d'aquelles homes i dones que espassaven mes hores al tros que a casa.

Al trossos també hi havien basses, que servien per recollir i guardar l'aigua de pluja, la més gran que recordo estava al Cau-gros de cal Pere-aume, era molt fonda i hi cabia un munt de m3 d'aigua, fins i tot hi havia escales per baixar-hi.

Ara mateix m'entren ganes d'anar avui mateix a visitar la Font del Serradells a prop del poble de Vallbona, on de petits sempre anavem a fer berenades i a beure de la seva aigua.
El silenci ens acompanya, només em vist aixecar-se alguna perdiu i atravessant el cami un eixerit i jove esquirol , i volant hem vist algun tudó, una garsa, i molt alt uns corbs i uns esparvers que no paren de vigilar, vaja sols sols no hi em estat.
De lluny ens ha saludat l'Albert del Conde, que també te el seu Tossal Gros, molt aprop del de cal Coix. De lluny es pot veure una cabana molt ben arreglada, no se com es per dins.
En Ramón m'ha fet una passejada per dins del seu Tossal i a poc a poc anar baixant cap a la font i també em passat pel Tossal  Gros de cal Xifré que ara es de cal Gené, diu que molts anys abans ja era seu.
Entre cabana mes gran, cabana més petita, cabana de volta, troben el cami que mena a la font, ara ple de matolls i sotabosch o sigui com diu en Foix de Rocafort  " la natura tot ho endreça a la seva manera ".  O sigui un camí que no es camí, però que en Ramón recorda que menava a la Font del Tossal Gros, fins a arribar a la font, que de lluny ja es divisen unes canyes, i aquestes sempre senyalen humitat o més ben dit que per allí hi ha aigua.

En Ramón tot satisfet, " missión cumplida ",  tot i veure que la font, es més miseria que res més. Evidentment no es pot tenir  tot en aquest món. Ni a l'un , ni a l'altre ens passa pel cap, beure una mica d'aigua de l'esmetada font.

Hi ha mostres que d'altres animals com els porcs senglars si apareixen perquè la seva manera de viure es deixar molt de rastre i el terra remogut; van a beure a la única font que hi ha, de totes maneres també ho fan els ocells petits i grans, ho dic per les cagarades que i deixen; això vol dir que està molt frequentada i es tot un tresor per la fauna d'aquest entorn.

El  Tossal Gros, mes avall es pot veure la cabana de cal Coix i la de cal Conde.

El Tossal Gros està situat a 804 metres és el més prominent de la comarca de l'Urgell, ubicat a la Serra del Tallat, terme municipal de Vallbona. pla fins a deixar bocabats a propis i estrany.

El Ramón Moix davant la cabana de canó que era el Tossal de cal Xifré, ara d'ells.

Cabana de volta de canó i on al fons podem veure la menjadora per la mula, l'euga, el matxo, o el caball. El color fosc de les pedres de la volta, es degut que a dins de la cabana hi encenien el foc.

Font del Serradells, un bonic racó per anar a asseure's per llegir el diari , berenar o matà el temps. Aquesta font brolla a una temperatura mitjana de 30º, i te un valor hidrometric mitjà de 70º. La font del Serradells és la meyns cua i gaudeix de gran capacitat diurètica i digestiva.

Vaig entregar a lels monges de Vallbona la Revista de Girona que en la qual hi havia un interviu al Pare Edmón Garreta de Solius, pels qui el coneixen la recomano, aquest home es tot un món, ell es el Cister.

No em dieu que aquestes pedres no us treuen l'alè, estan molt ben col.locades i potser que façi més de tres centuries i no ha caigut cap marge, són marges de pedra seca, únics per aquestes terres, al menys no sen veuen gaires.

Cabana del Tossal Gros, totes les que mostro estan en un curt espai, o sigui molta densitat de cabanes i de estils ben diferents, però en totes gairebé sempre hi ha la menjadora per la mula.

Algu aprofita la poca aigua que raja, segons es pot veure amb la canonada que es veu, a  l'Urgell es guarda cada gota d'aigua; tenir aigua es un tresor.

Pocs marges com aquest , trobarem per aquests mons de Déu, ah ! i cap boçi de marge al terra.

ARCHER M. HUTINGTON, SOROLLA I LES DAMES DE VALLBONA

Per força us he de parlar de la primera vegada que vaig sentir a parlar del Sr. Archer Milton Huntington ; va ser en la presentació del llibre " Sorolla a Santa Cristina " ,  llibre del Sr. Sebastià Ruscalleda i Gallart, fill de Lloret de mar.

Aquest llibre me'l va regalar en Joan Cusell i Garriga (a.c.s.) i dins està dedicat per l'autor i pel net del pintor Sorolla Don Joaquin Sorolla.

A nosaltres ens va invitar la germana de l'autor del llibre i amb molt de gust hi  varem assistir, això va ser el 23/7/93 a Lloret de Mar, qui ho havia de dir que arrel d'aquest acte, neixaria una gran història per mi. Entre els convidats d'honor hi figurava el net del pintor Sorolla i la seva familia que havien vingut des de Madrid, la publicació del llibre i l'acte ben be s'ho mereixien. Després de la presentació del llibre, que es un estudi exahustiu sobre el quadre que ens afecta i sobre la seva obra en general, llibre que sempre més le consultat, perquè va ser la primera gran finestra oberta a la ingent obra del pintor Sorolla. He de dir que abans d'aquest dia era un gran desconeixador d'aquest pintor i tampoc havia sentit a parlar mai del Sr. Archer M. Huntington.
Donç be al final de l'acte li vaig demanar al net que hem faria molt feliç si em dedicava el llibre i sense fer-mo repetir si va posar, us transcric la dedicatoria.

Va ser el Sr. A.M. Hutington a Paris que el novembre de 1911, llavors president de La Hispanic Society of América qui va encarregar a Sorolla els olis sobre les diferents regions d'España, per la decoració  de la sala de lectura de la  biblioteca de la institució, però anys avenir  va passar a dir-se " Sorolla Room ,  quines coses te el destí oi?  Sorolla  va passar-se  7 anys recorreguent España de l'alt a baix, no sempre fàcil i deu ni do del que va patir, però va cumplir l'encarrec. De tots aquests paisatges que va pintar només en conec dos al natural , el de Sta. Cristina i el de Plasencia i si puc dir que els dos la llum es escandalosament certa; Plasencia no ha canviat gens la prespectiva  d'aquell temps.
El 12/XII/2004, aprofitant un viatge que la familia vam fer a Madrid, vaig volguer passar un mati sencer al museo Sorolla, no va ser fácil trobar-lo,perquè d'entrada no es un gran museo com el Princesa Sofia, o el Tyssen o el Prado, no està anunciat ,es un museo petit, romàntic, amb jardinets al costat, esta situat al Passeig General martinez Campos nº 37, codi postal : 28010 Madrid . Tot el museo es una cucada, un xalet al mig de la villa y corte,  vaja un palacete, per ell sol, penso que ara la familia la cedit a l'Ajuntament de Madrid. Quan vas recorregent les diferents sales, el grandiós i altissim estudi, de tant en tant,pots sortir a descansar als jardins i torne-mi fins que un estigui cansat de caminar o saturat de tant d'art o de tanta bellesa, penso que fins i tot hi ha una sindrome, no se si s'anomena de Stendal ?. Jo inocentment pensava trobar algun oli en dipòsit de la Hispanic Society of Amèrica, donç no, però sommiar es gratis. No va ser fins  el 2 de maig de 2009,  que amb la Tere vam anar a visitar l'exposició a Barcelona d'en Sorolla al MNAC, titulada  SOROLLA, VISIONES DE  ESPAÑA, potser el quadre que més em va agradar va ser la Fiesta del pan de Castilla (3,5 x 14 metres) es espectacular, vam quedar enbalalits, trasbalssats d'una obra tant esplendorosa i a continuació  La romeria,  Los Nazarenos, La jota, Los bolos , El pescado, El Baile, Los Toros, El concejo de Roncal , Las Grupas de Valencia, ...  sincerament vam quedat, enamorats, extasiats de tota la inmensa obra de l'artista. Quin home Déu meu ! No m'extranya que ja tingués èxit en vida.
Tot s'ha de dir el Sr. Huntington es un gran Hispanista, un hispanòfil  com pocs altres, que tenia  molta  estima a España , que va fundar a Nova York la La Hispanic Society of America, per tal d'ompliar-la d'art español, pintures de tota clase i mai va comprar peces als museos.
Ara arriva el moment que faig la tercera trobada amb el Sr. Huntingtonvaig tornar a descobrir, tot estudiant l'Abaciologi del Sr. J.J. Piqué, que es tot ell un joia, tot esbrinant quina importancia podia tenir el músic Brunet Recasens per les nostres terres

Escolleixo aquesta bonica i única litografia del Monestir de Vallbona, perquè es la imatge més antiga que es te d'ell; està feta per en Parcerises, veure llibre Recuerdos y Bellezas de España (1839) de Pau Piferrer. Recordem que a dins del monestir era clausura i ningú hi podia entrar i per això no ens queda cap imatge de tal com era antigament. A més també i va participar l'aillament del lloc i les males comunicacions. L'any 1892 Huntington va recorrer  molt per España i va estar a Catalunya, concretament a Barcelona l'any 1893 i 1894. On hi han aquestes escales, actualment hi ha l'abeurador, encara que no hi hagin animals com mules, eugues, rucs, caballs, i matxos, per abeurar.

Al capítol d'efemèrides, entre d'altres assumptes parlarva del Sr. Archer  M. Huntington i com la esposa del Sr. Piquer  va descobrir a l'atzar a la biblioteca de Catalunya el llibre Rimas (1931) i a l'obrir-lo lo primer que apareix es el poema  THE LADIES OF VALLBONA, evidentment  en anglès  dedicat al Conde de Romanones, que es deia Don Alvaro de Figueroa y Torres (1863 - 1950), va ser cap del partit lliberal i tres vegades president del Consell de Ministres ).  En el poema es dona una visió romántica de  les nostres abadesses.
Tot el mèrit de " LES DAMES DE VALLBONA" és del Sr. J.J. PIQUER , que arrel de donar a coneixer el present poema,  publica  1971-1972  al "Boletin Arqueológico de Tarragona" un extens estudi sobre el mateix,  dividint-lo en :

a) Vallbona dins del món literari i artístic.
b) Personalitat de l'autor.
c) Característiques del poema
d) Contingut del poema
e) Comentari del Poema
f) Colofó


Va ser  una gran troballa, perquè fins llavors havia estat  opac als ulls del públic i estudiosos en general.

El seu titol es : HISPANIC NOTES & MONOGRAPHS, RIMAS, By Archer M. Huntington. Poetry Series. Hispanic Society of America.

LES DAMES DE VALLBONA


Són noms, noms solament les dames de Vallbona
( són síl.labes de passa furtiva per les rutes de la gràcia),
reines majestuoses que en la regla del claustre guanyen corona eterna.
(ràpides llums marcint-se, tremoloses, pel cel.)


Les hores de pregària es deturaren
i ocells canten encara no lluny del rierol,
on onegen daurades senyeres de virtut  contra merlets de vici.


Òria, Galdonça,
Leocàdia, Constança,
quanyant corona eterna.


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
(setí és el fregadís dels vestits de l'amor que es quedaren immòbils),
intermitens estels que, encesos, dins de la mar sense plaltja es perdien.
(plomes d'argent enlairee, en vol inacabat).


Noms de rialla tota encomanadissa,
noms bategant de pena,
enllaçats dins el Llibre Enjoiellat que mai no ha de tornar-se a obrir.


Cecilia, Arnalda,
Teresa, Magdalena
en les mars sense platja.


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
( sospirs de fors en somnis en la Divina Nit).
¿Als boscos palimpsest d'aquests cors el senyal del Crist haurà amagat més rúbriques?
(Mots pàl.lids que fulguren, a la fi, talment perles en el vent).


¿ Duran aquelles nits, quan es passen els comptes,
vénen, ombres flotans que ens fan senyals ?
Quin escriba sabrà llegir l'escrit, la pàgina de l'ànima ?




Manuela, Dorotea,
Jerònima, Francisca,
hi havia altres rúbriques darrera el nom del Crist ?


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
(Sanglotant com el doll secret dels rierols delerosos, que besa la nevada);
algunes aplegaren una vida rompuda i fugien cercant aci, segur, un refugi,
(noms que beutat murmuren, no cròniques de mals).


¿Quins lluminosos i llunyans miratges
han travessat els murs hostils d'aquelles cel.les,
s'han perdut i enterrat amb esperances seves, basardes, passions?


Sibil.la, Saurena,
Violant, Berenguera,
per amagar-se ací, en regugi segur.


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
(germanes de les brises que passen, tan suaus).
Pel Déu del Cel visqueren, i cadascuna jeu sota una llosa
(damunt de l'aiguamoll groguenc del Temps fulguren, en un ritme de dansa).


La ma del Temps allisa dolçament
totes aquelles santes, obscures remembrances,
planyent-se que els seus passos no fossin sempre en dies benaurats.


Ermesenda, Eliarda,
Aldonça, Elionor,
cadascuna descansa sota la llosa.


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
(tremolen, temps enllà, com les fulles d'argent que s'enduu la nevada).
Cada portal murmura la trisita lletania.
(Sons talment com les fulles que marcí la nevada...
a la afi Déu els recollí).


Pàl.lides, oblidades Abadesses
¿aquells calzes daurats guarden encara
i la llista de dons de reis i papes, pàl.lides prometences de la mort ?


Alemanda, Elisenda,
Caterina, Beatriu,
cada portal murmura.


Són noms, noms solament les dames de Vallbona,
(trèmuls peus que, de nit, en processó caminen),
sons delerosos com d'apagades campanes, vora el Tron, en la boira.
(esperits en la nit de lluna, que s'ajupen vora els confessionaris).


Paraules de cantúries oblidades,
perdudes per la fe o la passió,
s'agitaven damunt els anys marcits, com escampada cendra.


Arcàngela, Maria,
Agnès, Estefania,
vora el Tron, en la boira.






Archer Milton Huntington ( traducció de Marià Manent )


Dins del llibre HISPANIC NOTES & MONOGRAPHS. RIMAS. By Archer M. Huntington. Poetry Series. Hispanic Society of America i trobem CONTENTS :

The Ladies of Vallbona. Didicated , To El Conde de Romanones.
Spanish Words
Euskalerria.... El Arbol.
The Boat of Santurce
España
Sailing
Graves of Itálica
Garonne
The Curch of Sabugo
Rocinante
Abdul
Las Navas de Tolosa
El Romancero
Godoy
Guzman
Berlanga
Blasco de Garay
The Dam
Sevilla
The City of  the Sea
The hall Men of Navarra
La Senyera
Spanish Song
Munda
Garcia del Nodd
Covadonga
Laura Clementa
Pablo Bosch
Osma
Heredia
Bosch
Estrellita
The Navigator
Abderraman
The Architect of Almuktadir
Ibrahim of Alcantara
Durental
Moraima's Tower
The lace maker of Segovia, Dedicated, To My Wife.
Euxodia
Jaime
La Fembra Fermosa
The Bridge
Suicidio
Sorolla
Toro
A Ware at Jávea
Juana
From of Uclés
Illici
Nevasca
Greco
Hannibal,
The Challenge
Birds, 
The Cid,
Camoens,
Casa de Cervantes
Colon
Light
Tesoro
The Lake
In the Amphiteatre treat itálica-
Altamira
Maladetta
Velazquez
Polvo ( Dedicatif , To Francis Jammes with  profound  admiration)
Maura
Ciego
Altar
Masters
Viento
Armadura (Dedicated, To B.D.
Sonrisas
La de Soledad
Andrajoso
Corcovado
La mesa
The Lady of Elche
Alfonso the Eighth Rides By
The African
El Caballo
El Bufador
Moscas
Encierro
Tarragona
Huéspedes
Música en la Iglesia
Azabache
America
Vela Venenosa
The ARmy of  The Sun-Pyrennees
Henrique Días
Ezaro
La Latina
Paterna
Jueves Lardero
La Rábida
Vendaval
Sefon 
Couto
Gibraltar

Per tota la varietat de temes tractats, hom pot adonar-se que aquest senyor fou un gran hispanista; nosaltres vam tenir la gran sort que la familia de l'historiador J.J.Piquer Jover, el descobrís a la biblioteca de Catalunya. Publica  1971-1972  al "Boletin Arqueológico de Tarragona" un extens estudi sobre el mateix,  paga la pena llegir-lo.


                      

Claustre de Vallbona

Es tot un honor per Vallbona de les Monges,que aquest gran hispanista hagués dedicat aquest interessantissim poema a les Abadesses del monestir, titulant-lo com THE LADIES OF VALLBONA. Cada vegada que se més de la vida del Sr. Huntington, més encantat estic d'aquest americà i en honor seu li he posat el titol al meu Blog.

Font de la plaça del monestir, manada fer per la última abadessa jurisdiccional  MARIA ISABEL DE GALLART I DE GRAU (1854-18729, el seu lema abacial era " Davant dels reis parlaré del teu pacte". Aquesta font fou feta per picapedres locals, es una font molt ben proporcionada. La mateixa abadesa també feu donació a la població d'una font al Raval, l'any 1859. Aquest es el darrer acte jurisdiccional de l'abadesa De Gallart i amb ell es tancaren 7 segles de vida SENYORIAL  a Vallbona.

Aquesta es la font del Raval, que tant important va ser  per la gent  d'aquest costat del poble de Vallbona, cami de Rocallaura. Aquesta font alimenta els safareigs que vostès poden veure, que recentment han estat restaurats i que l'aigua que entra al safareigs al sortir s'aprofita per a regar uns horts que es fan mirar de bonics i ben cuidats

L' última i exel.lent  noticia ha sigut la publicació al MAGAZINE de La Vanguardia del passat 10/7/11 de l'article "  UN TESORO EN NUEVA YORK "  evidentment sobre Sorolla , La Hispanic Society i Archer.M. Huntington.

Mai, un raig d'aigua havia significat tant per un poble, He de dir que es un gran raig comparat amb la font del Serradels. L'Abadessa Gallart va fer un gran gest. He de dir-vos que aquesta Abadessa era parenta dels  de Riquer, de Lleida, Ivars d'Urgell, de Calaf. L'actual Dr. Marti de Riquer i Morera  ha escrit molt sobre Vallbona , i la seva avantpassada Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater que va manar fondre  " la campana dels Perduts a Calaf "  es autor del llibre " Quinze generacions d'una familia catalana "

Font del Serradells aprop Vallbona, la font de les nostres berenades d'infantesa, vaja, anar a aquesta font era un gran premi, s'ho creguin o no.

Vostès mateixos, a mi d'entrada m'han entrat ganes de que sigui la meva biblioteca, però no pot ser de cap manera, dons la Hispanic Society of Amèrica, està a Nova York  .... només pel sol fet de tenir davant teu tota aquesta inmensa obra del pintor Joaquin Sorolla, plena de llum i color. Un plaer pels sentits . Em quedaré amb l'Ateneu Barcelonès i el seu romàntic jardí com a lloc de tertulia, de cultura, d'estudi i  repòs com vinc fen d'ençà 40 anys; si el coneixen estaran d'acord amb mi, pels que encara no en tinguin coneixament, probin aquest més d'agost d'asseure´s a la fresca sota les palmeres, clar amb permís dels responsables de l'Ateneu.

Una abraçada a tots, i ens quedem amb aquesta imatge impressionant del monestir de Vallbona de les Monges, segur que a Archee M. Huntington li va inspirar tot el poema que vostès ja han llegit anteriorment.
Només dir-los que d'aquest llibre , titulat RIMAS publicat a New York el 1936, només en queden un a la Biblioteca de Catalunya, un altre a la Biblioteca Naioncal de Madrid , un exemplar a l' University of Toronto i un altre a la Biblioteca Nacional de Mexico.
Bona nit.

Pep