TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l'entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d'anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català " lo més calent a l'aigüera ". També una curiositat l'any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s'ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

 Actualment, les hem d'anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l' Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d'alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s'enamorava del fruit. 

Primer pas fer fer la melmelada mores

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l'Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d'aigua de que disposen, vostès no s'ho poden imaginar. No es questio d'aigua i jo sempre l'he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta.... 

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s'hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d'abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s'havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l'any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s'ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d'ametlles era una història com la collita d'olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava - ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l'agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l'albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar....

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l'Urgell tenim pocs boscos.

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l'hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l'any,i la deixava a l'era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l'Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l'enllaç que els acabo de facilitar. 

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l'era, que d' ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d'aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L'era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m'ho aclareix.

Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l'estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t'omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d'olives, o d'ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l'unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d'obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n'hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d'un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d'un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d'un jove ametller i no d'un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 

 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l'espigul.

Foto d'arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n'estaven els pares i que l'any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 

Cabana tipica de l'Urgell, amb una conducció d'aigua al dipòsit per guardar l'aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l'hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d'ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l'avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l'hivern, pa amb figues.

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l'arbre per tal d'ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.

 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l'hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l'hivern.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l'havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me'n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L'Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m'encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l'una a la parada de darrera la vila i l'altra a l'era, per cert dolcissima. Tots l'esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l'era, al fons la gran pallissa

A l'era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s'han fet grans des de l'any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d'ensofatar-los tindríem un sac d'anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l'era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l'era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d'allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer...l'esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d'excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d'entrada a l'església del monesetir.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M'abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d'en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D'UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l'original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de'n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda... El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques.... Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d'octubre d'enguany  es procedirà a la benedicció de l'església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l'esplendor del conjunt arquitectònic d'aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l'època dels Cardona senyors d'aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s'espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l' església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

CAL MAGI, CAL MARTI , CAL CANTO O EL CASTELL DELS CARDONA

Des que era un nen molt petit, que cal Cantó suposava tot un misteri per a mi i per tots els meus companys. ens hi colàvem per la part lateral de la casa.Era la primera vegada que veia cuartos de bany amb banyera i aigua corrent, llars de foc  de marbre a  totes les habitacions.  La vivenda noble de la casa estava reservada per la família Cantó, que per altre costat mai els vaig veure venir ni a passar un cap de setmana, per cert en aquells anys cinquanta i seixanta ningú parlava de tant de relax, tothom treballava fins al dissabte al migdia i poca broma i segons les collites també el diumenge, això sí, després d' oir missa. La setmana anglesa va ser tot un èxit, però a pagès encara ha d'arribar.
Abans de continuar només dir-los que la història s'explica per passar a Llorens de Rocafort o de Vallbona, o Llorens a seques segons el mapa de P.Placide, ingenieur geographique. Paris 1792. Mapa tret del Seminari diocesà de Girona.

Qualsevol moviment de persones era motiu de tertúlia a la Creu de Llorens. Recordo que a peu pla de cal Canto hi vivia una família, penso que el noi es deia Ricardo i poca cosa més. Anys enrere els del poble que ja no hi son deien que hi havien viscut els de cal Perejaume, abans de fer la gran casa actual. Deia ser un gran cabalé ! Penso que es la casa més gran feta en temps de bonança econòmica, governant la Baronia de Vallbona l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, que per altra banda, amb ella, es va fer tot l'aixample de Llorenç. Tot el que considerem fora muralla , les pallisses també ! La pregunta es on batien i on guardaven la palla abans d' aquestes dades ? Un misteri !. Si mireu les llindes de les pallisses, totes són fetes sota el seu govern. Fou abadessa 32 anys; va demostrar grans dots de comandament i tenia el seu caràcter i en les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent, sempre parlava de la climatologia i que Déu l'havia posat en un racó de món.

Aquesta es la primera fotografia que conec de Llorens de Vallbona, vist per el que es coneix com darrera la Vila.

Llorens vers l'any 1900, ben diferent d'ara. Els fills del poble podeu analitzar els canvis. Tot s'ha de dir, els temps havien canviat, i ja començaven haver-hi entrades per darrera la Vila, començava a haver-hi confiança.
No hi ha cap document escrit sobre on estava el castell dels Cardona, si a la Roca la Bassa, que es podia considerar una roca encastellada o com podríem pensar estava al clos del petit poble de Llorens al costat de l'església com corresponia a l'edat mitjana, el clero i els nobles estan molt aprop. Penso que era  el lloc on ara formen les cases de Cal Cantó antiga casa Pons o casa del Magí, Cal Marti, totes aquestes cases podrien formar l'antic castell dels Cardona, tant modificat que no s'assembla en res a lo que era la fortalesa. De tot allò penso que només queda la gran arcada gòtica de la part de la façana que dona al darrera la vila. I ens pot donar informació la restauració de la nostra  església parroquial. De vegades la casa noble o castell i l'esglesia estaven comunicades. Déu dirà. 

El pergamí de donació inicial de Llorenç es la donació del vescomte Ramón de Cardona, el dia 11 de desembre de 1060, a favor de Gombau Joan i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra. Segueix una segona ofrena del mateix donant, del 15 de maig de 1076, a Gombau Joan i a la seva muller " de la roca ques diu de Sant Llorenç y de la quadra y de la capellania y ferraria y demés drets ", havent acceptat el vescomte la meitat del delme. Aquest dos pergamins es presten a considerar que el nom de Llorens prové del patronímic d'un sant, igual que Rocallaura; que la roca no és un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensió de terra, rodejada de fites, de vegades poblada i que pertany  a un amo.
L'existència d'una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

" In nomine Domini Ego Reimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa... Per hac scriptura danacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis .... "

Si tirem molt enrere, Llorens ja tenia una ferreria, i una capellania l'any 1076.
La documentació existent de Vallbona es molt anterior al monestir i a la vida eremítica  , d'ermitants i monàstica. Llorens es més antic que Vallbona com a poble.

  

Historicament Llorens era tot un tresor pels Cardona, era un lloc segur per portar els soldats ferits en les escabexines amb els musulmans o serrains,  dia si dia també muntaven al pla d' Urgell. De tots es conegut que habitaven la Suda de Lleida també Saragossa i les muntanyes de Prades . Els soldats venien a refer-se i si era possible curar-se del cos i com no consol per l' ànima.  Sempre per  tornar a incorporar-se al grup dels soldats casa  Cardona. Recordem que aquesta casa eren ben parents dels Anglesola i els Cervera.

 Al ser Llorens de les primeres elevacions considerables que es troben  vinguen de Bellpuig, dons donava una certa protecció . Tots sabem que en l'edat mitjana les esglésies i els castells estaven enlairats i junts, no es res d'estrafalari pensar que el senyors feudals tinguessin l'església al costat.

Molts dubten sobre si Llorens tenia castell o no ?, o simplement era una roca fortificada, coneguda modernament amb el nom de " la Roca de la Bassa ".
Durant segles la penya de la qual parlem fou el lloc d'on ha estat extreta la pedra per a la construcció  d' habitatges i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir. 

D' altres de les principals famílies del poble com: cal Mora, Cal Rafel, Cal Pere-Jaume, Cal Timoneda, Cal Pere ?
Veritables soterranis de cal Martí o de l'antic castell  dels Cardona ? mai ho sabrem. Jo penso que el castell no el formava només cal Cantó antiga casa Pons (Caterina  Pons 1678) i Jacint Martí 1602 , ambdós censalistes per al manteniment de la Parròquia, entre de Llorens.

El Llorens medieval no permetia tenir a dins la muralla a les pallisses i les eres, aquestes estaven extramurs i aprop o molt aprop del poble. Era important per guardar la palla, de la batuda,  que serviria pel menjar menjar de la mula o cavall o euga.Dalt tenim de esquerra a dreta les següents eres : cal Timoneda, l'antic cementiri de la vila, la pallissa i era del Domingo l'Elvira, l'era i la pallissa del nostre pare Sisquet Capdevila Pons, l'era i la pallissa de cal Bergadà i la foto no ens dona més de sí, però trobaríem a continuació l'era de cal Mora, de cal Gené i la de cal Martí, i la de cal Cantó i  si continuéssim la part més veïna de les muralles trobaríem l'era de cal Saltó i la de cal Cabalé. Més enllà ni han moltes més, però ja estan descrites en un altre article.

Parròquia de Llorenç antigament dedicada a Santa Maria, modernament a Sant Abdó i Sant Senen.

En el Llorens medieval, totes les cases tenien l'entrada principal per la plaça, encara que fos petita, o compartida com la de cal Bartomeu i cal Bori que ambdós entraven per la mateixa entrada i no podien tancar mai l'entrada. De nens ens hi amagàvem per jugar, era molt misteriosa i plena de racons.
Altres comunicacions entre dos cases  la trobem en un bonic arc ogival entre cal Bori (avui cal Claudio) i cal Saltó. Segurament si miréssim els soterranis de cal Bergadà trobaríem una comunicació amb la plaça per mitja de cal Quim o cal Cames. 

Llorenç vist des de la Roca la Bassa

Des de les obres fetes pel Sr. Cantó, el que possiblement fou el castell dels Cardona, quedà molt malmès i poca semblança a un castell, més aviat ens recorda a una casa senyorial. Jo penso que si era un castell aquest havia d'ocupar cal Cantó, i Cal Martí tot junt, fins i tot les parets de l'abadia, la pedra es de la millor del poble, sinó fixeu-vos-hi, que ben treballada, no caurà mai !.

El Magí i la seva família després de l'incendi de la teulada, no han parat de restaurar i millorar tota la casa, cosa que s'ha tingut de fer des de darrera la vila,perquè a la part més alta de Llorens, al costat mateix de l'Església no poden pujar les grans grues, els grans tràilers, les cuves de ciment i d'altres eines de difícil moviment,  sort que totes les cuves de formigó, grues, camions de bigues i tractors carregats d'obra van poguer anar i venir per la parada del nostre pare Sisquet Capdevila, sense cap pega, donada la  gran amistat des de sempre amb el  Camilo (a.c.s.) i la Tecla, més endavant amb el Magi i la seva esposa i fills. Cosa que tornariam a fer amb els ulls tancats.

Una restauració de tota la façana del darrera la vila. Tot s'ha de dir l'edifici ha quedat molt bonic, elegant i noble com mai havia estat. En una paraula restaurat amb molt bon gust.

Tota la restauració ,  dignifica el darrera la vila. Cal notar l'escut incrustat a la paret amb els cognoms Amenós-Capdevila, li dona un toc d'elegancia i bon gust. Quan es veu millor, es quan hom va de passeig cap a l'era de cal Xepe, llavors si ,es pot observar tota la grandesa d'aquest immens casalot , que en altre temps fou residencia de la família Cardona i temps avenir per donació fou propietat del Monestir de Vallbona. En èpoques de penúries les monges van vendre com tothom, primer es lo primer.
Enhorabona a la família Amenós-Capdevila per aquesta gran millora.
Explico tota aquesta història, perquè al viure al darrera la vila, a l'estiu, quan la gent (estiuejants) o turistes o gent dels pobles veïns per la festa major, venen a donar un tom , sempre es fan la mateixa pregunta, - aquest poble, era un poble medieval oi ? Sí, ho era ! i llavors aquest edifici que es veu era el castell ?, Sí !! donç no s'assembla en res !, però si que ha quedat molt ben restaurat, que bonic.  Hi viu el Magi la seva família oi ? Sí, ell i la seva família. Sobre la part d'entrada tothom te clar que la creu es la més monumental de Catalunya, l'església parroquial, la més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona i després be, la visita a la part del nostre carrer , treien el cap a la parada dels ametllers i la mateixa pregunta sobre cal Magí, cal Martí o Cal Cantó ? 
 De cal Cantó els més joves ja no en parlen, ha passat a millor vida. Tot s'oblida. Jo només havia sentit a parlar de l'amiga del Sr. Canto la Sra. Margot. important cantant d'opera.
Els Cardona protectors del Monestir de Vallbona ens han deixat una gran història per explicar.L'any  1191, Guillem de Cardona cedí el castell i el terme de Llorens com a dot a la molt Il·lustre abadessa Ermessenda de Rubió i al monestir de Vallbona, en motiu d'una noia Cardona que vestí els hàbits de monja.

Bibliografia : La Baronia de Vallbona. de J.J.Piquer Jover, Cátedra de Cultura Catalana " Samuel Gili i Gaya ". Excma. Diputació de Lleida. 1981. Institut d'Estudis Ilerdencs.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Episodis de la Història. Gener Gonzalvo i Bou. Primera Edició: octubre 2003. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona 

Pep

LO RIU CORB, AL COMPLET. DEL VELL CIM DE LES MONTANYES DE SEGARRA TOT BAIXANT...

Benvolguda familia, benvoluts amics, coneguts i lectors d'aquest blog, que potser hauria de canviar l'anunciat i deixar només que parlaré del meu poble de Llorenç i dels demès que conformen la Vall del Corb; perquè cada dos per tres hi estic enganxat sigui d'una manera o d'una altra; toqui el que toqui hi anem a parar, seran les arrels ? Ben segur !  La història ens deixa al lloc on ens pertoca. Seguirem amb els records de les nostres contrades, que son molts.

Els marges tant nostres, actualment molts de caiguts con aquest. Noteu el canvi de la qualitat i el tamany de la pedra que el pagès va utilitzar. Tot s'aprofitva. Temps era temps. L'Urgell no s'enten sense marges. La pedra sempre ja sigut un tresor pels nostres avant-passats. Tot un art fer marges, Jo ne vist fer al meu pare i al germà de l'àvia, ep! jo els ajuda acostant pedres.

Per començar fa anys que dono voltes investigant els orígens de la cançó Lo Riu Corb, que des que era un nen la veia per casa i ja quasi a la meva vellesa m'ha passat pel cap ficar-mi de ple, investigant els autors sobre qui eren i el rastre que havien deixat darrera seu. Tant Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  que ha deixat múltiples poesies, cançons i escrits sobre la nostra estimada Segarra i el músic Francesc Brunet i Recasens de Barcelona, encara que la mare era de Bellpuig i el pare d´Igualada; va ser  un gran compositor, mestre de capella de les Saleses del passeig de Sant Joan, gran pedagog, professor de classes pràctiques del seminari de Barcelona. Te una extensa  producció musical fins a 170 Opus. Vostès ja en coneixen uns quants com : A collî olives, Romeria a la Marededéu del Tallat, Himne a sant Francesc de Sales, Himne a la Marededéu del Claustre de Vallbona, El Cant de la Senyera  ...... Entre les més populars Lo Riu Corb. 

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle. A Llorens,  es troba a la vora dels camins.
La Perpètua es un mata perenne, ramosa, amb les tiges d'uns 2 pams d´alçària, rectes, les fulles molt estretes i blanques com la propia planta.

Escric aquestes ratlles, després d'haver donat una gran volta, uns quants km. passant pel Tallat, per Solivella, pel peu de la muntanya de Forès,  per dins de Rocafort de Queralt, després de veure uns sembrats molt verds, amb unes espigues grosses, que auguren una exel.lent collita. Aquests sembrats esplendorosos ja eren així des de LLorens de Rocafort; enguany segons tots els pagesos,  tindrem una gran collita. Els sembrats fan del nostre secà , un terreny dolç durant la primavera, on tot es possible.; ep ! la tardor també és molt romàntica , degut a la bonica gamma de colors que agafen les pampes dels ceps  al fondo del Maldanell.
Ja se que els pobles que configuren la Vall del Corb són molts, entre d'altres el meu Llorens, però me centrat només en els que trobem des que neix el Corb fins a que desapareix a Belianes. Resumint he seguit el recorregut de la cançó Lo Riu Corb i he deixat de banda la resta. M'ha arribat a l'ànima veure a Llorac mateix un rètol que diu Ruta del Cister i també als altres pobles com al Vilet.
 Lo Riu Corb, una vegada més,  és important per nosaltres, es alhora el gran punt de referència en aquests indrets; clar es la vall més rica de molts Km a la rodona, si tenen temps podran repassar l' història de l'antiga baronia de Vallbona i veuran quants mal de caps i no pocs problemes els portava aquest  Corb a les Abadesses de Vallbona, molts pleits per l'aigua amb els altres senyors jurisdiccionals dels termes veïns , en poso alguns :

1749: El jurista Francesc Josa dóna algunes instruccions a Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, referides a la causa entre les viles de Bellpuig i Preixana, per l'intent dels primers, de derivar les aigües del riu Corb.

1752 : El comte d' Oñate i duc de Sessa, comenta a Angès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, algunes qüestions de la causa que sostenen les viles de Bellpuig i Preixana, per l'ús de l'aigua del riu Corb.

1797: Notes referides al conflicte entre el monestir de Vallbona, els regidors i particulars de Preixana i el duc de Sessa , per l'ús per al regatge, de l'aigua del riu Corb. El monestir ha signat diverses concòrdies amb el duc que no han satisfet els representants de la vila de Preixana, que pensen continuar el plet.

Segle XIX: El procurador del monestir de Vallbona aconsella el monestir sobre la intenció de Vallbona d'obrir una causa contra la vila de Rocafort de Vallbona, oposant-se a la construcció d'un molí per part del comú de Rocafort, car s'argumenta que el Monestir, des de temps immemorial, ha disposat lliurement de les aigües del riu Corb que transcorren pel terme de Rocafort de Vallbona.

 He de dir que mai s'esgota el tema i dona per molt, quan més endavant observem un mapa de pergamí medieval, parlarem extensament dels senyors jurisdiccionals que es repartien els termes sobre el diu Corb.  Em proposo que tots disfrutem, amb el riu i els pobles per a on passa, fins i tot Maldà que se'l mira de reüll. També la cançó Lo Riu Corb, amb permís de la Sra. Sole Torrent i Brunet, ens farà companyia a lo llarg del camí, la seva lletra que tots vostès coneixen i la seva música la devem als seus autors Mossèn Fco. Bergadà i Solà i de Francesc de P. Brunet Recasens, vells amics, per raons d'amistat i religió. Els dos els unien Vallbona i la casa pairal dels germans Bergadà a Llorens de Vallbona, ara de Rocafort, abans la Baixa Segarra i ara l'Urgell, ens hem d'adapar al destí imposat per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2006  el director de l'orquestra La Principal de la Bisbal el gran músic Francesc Cassú i Jordi prolífic compositor i eminent músic junt  amb la seva esposa la soprano Salomé Petit i Boyero, gravaren unes estrofes de la cançó Lo Riu Corb, fins a Llorac i prou. Per cert la Sra. Petit em va comentar que la trovaba molt bonica, vaja exel.lent, cosa que em va alegrar moltissim. Dos anys més tard els mateixos Sr. Cassú i Sra.Petit la varen gravar sencera, amb gran alegria per part meva . Aquí va la cançó . Disfrutin mentre van recordan, saborejant, llegint i passejant pels pobles  de la Vall del Corb.
He de dir que als meus 63 anys mai havia estar a Rauric, ni Llorac, ni l'Albió, ni Savallà del Comtat, Montornès, Mas del Bon Dia. La resta de pobles de petit o de mes grandet si que hi havia estat. Un amic de cal Justo el Sr. Lluís Abarca i Médico i mossèn Daniel Barenys i Llauradó mi va portar siguen escolà, ens va dur al Santuari de la Bovera. Mai més i he tornat. No se perquè ?.

http://www.youtube.com/watch?v=cPr92LBDno8

Els escriuré  trossejada la popular cançó dita  Lo Riu Corb, a mesura que vagi passant per  cada poble des de Rauric fins a Belianes. Mantindré el català emprat per l' autor. Disfrutint d'ella.

Del bell cim de les montanyas de Segarra tot baixant
quinas  córbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
Del bell cim de las montanyas de Segarra tot baixant,
quinas corbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
! Qué´s  bonich ! qués bonich, quan comença boi  a 
corre allá a Raurich !


Tot s'ha de dir, el Corb neix a 726 m. d'altitud , dins el municipi de Llorac a l'extrem sud-oriental de la Segarra. A Belianes canvia de direcció, va cap el nord.

A hores d'ara tots l'hem escoltat, perquè amb permís de la Sra. Sole Torrent Brunet la vaig penjar al YouTube en el seu moment. Han passat 6 anys i després de comentar-ho amb la família del compositor i amb el matrimoni Cassú-Petit  ho vam tirar endavant gravant la cançó de Lo Riu Corb al complet.

Perquè tots disfrutint d'aquesta vall, em fet un reportatge fotogràfic junt amb el meu fill Lluís, que és un exel.lent fotògraf, modèstia apart, de tots els pobles que parla la cançó, o sigui que serà llarg, però a tots ens interessarà fer un dolç passeig des del naixement allà a Rauric fins a Belianes , on mossèn Ramón Bergadà i Solà dona per acabada la cançó. Pels que no ho sàpiguem , mossèn Ramón era fill de Llorens de Rocafort i després d'una llarga trajectòria com a capellà de poble va arribar a canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Ple de salzers en sa vora 

¡ com hi cantan els  aucells!

¡ com s'hi mira la pastora

rodejada dels anyells !,

! Qué s ubach,!

¡ Qué s fresquivol, quan  decanta 

vers Llorach!

Al contemplar lo bonic que és aquest poblet, a un li entren ganes de quedar-si. Em va passar per  la memòria el personatge de la Sra. Isabel Llorac, propietària que havia sigut del castell de Biure a la Conca de Barberà; em vaig preguntar si el cognom que porta te algo que veure amb aquest poble, De totes maneres  els recomano llegir el llibre Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Editorial La Magrana.

Un Riu, molt poblat, trobem els poblets a tocar-tocar, a uns 2-3 km l'un de l'altre, i pels laterals també com : La sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa molt aprop, a aquest poblet amurallat i amb un call jueu com a Cervera i Santa Coloma de Queralt, els meus pares hi van tenir un amic el Sr. Duch, secretari que havia sigut  en altre temps de Vallbona de les Monges; una bellissima persona, va ajudar molt a la meva padrina en traduir i tramitar la documentació del meu tiet cremat a Mauthausen-Gusen, va ser molt complicat, però ell sempre ens va fer costat; la seva història es apassionant, home cultissim, amic dels seus amics i per damunt de tot honrat, només tenia una paraula i adorava la seva familia; durant molts anys va felicitar-nos el Nadal; esperàvem la seva felicitació perquè era feta per ell mateix, sempre amb poemes, o sigui una felicitació molt completa. Familia Duch-Amenós. Durant els hiverns vivien a Valls. Gràcies per tanta ajuda i companyia.

Pels canyars de les fondadas

lo veuréu d'açi d´allá,

els  pagesos ab aixades

sa corrent fan  decantá

l' abundó;

Ve  del riu à las parades

d' Albió.

Des del principi del naixement del Riu Corb a sota un marge a Rauric, la verdor es present i t'acompanya i t'impregna l´ànima de placidesa. A  Llorens de Rocafort  d' ençà bon matí ja disfrutavem d'aquesta gran claror, aquest cel majestuós, quasi transgresor, amb el mateix cel blau tant propi de la Segarra. Un regal pels humans. No le vist en cap més lloc de Catalunya. Encara que tot s'ha de dir, jo he viatjat molt poc, sóc molt localista (algun dia en parlarem), per la qual cosa acceptaré si algú em diu que a les Guillaries el cel és igual de generós.

Quant sóc a dalt del poble de l'Albió, m'aturo al mirador. Senzillament impressionant la vista que hom te al davant, La Vall un lloc de pau, aquesta si respira tota l'estona. No trobo a ningú. Sembla que encara no es temps de turisme.  Des d' aqui dalt om pot veure el majestuós i grandiós pont que travessa la Vall, camí de Conesa o de Vallfogona de Riu Corb.

Només de veure aquest grandiós pont, m'ha vingut a la ment les rovinades de casa nostra, i em va passar pel cap que aquí  deuen ser molt perilloses, sinó perquè un pot tant gran, per un riu amb tant poc cabal d'aigua ???? Segur que grandiós, per salvar-se  de les rovinades tant pròpies d'aquest pais. Es un espectacle, veure una rovinada, abans de que arribi, se sent una remor impressionant.

Sense volguer arribo al Balneari de Vallfogona, centre on la gent adinerada hi anava a estiuejar els mesos de juliol i agost. Ben mirat ara ja no estiuege ningú. Alguna vegada hi havia anat de molt petit amb el mossèn del poble, aprofitant l'excursió al Santuari de la Bovera. Era molt carateristic veure els senyors estiuejants passejar amb el seu barret característic. Be, aquí tot al voltant de la carretera es esplendorós , arbres gegants que donen molta ombra ja des d'ara.  Tot es verd, a un li dona ganes de quedar-se una setmana en aquest hotel Regina, per exemple. I alhora anar a prendre les aigües.

Pren les aygües saludables 

de la Puda y va baixant,

tot regant les abundables

hortalissas del voltant .

Sens destorb,

dona nom a Vallfogona

del Riu Corb.

El poble de Vallfogona el trobem més avall, a pocs Km.  Te molta fama precisament perquè està molt ben situat, un lloc on també tot es tranquil, fins i tot les campanes conviden a la oració cap a les 19,40', cal dir que és vigília del diumenge..

Se molt poc d'aquest poble tant bonic i famós arreu de Catalunya. El seu Balneari li dona tot l'encant del món.Són molt coneguts els poemes i les aventures del Rector de Vallfogona.  Unes anècdotes interessants sobre Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona; entre el gener  de 1608 i el 12 de març de 1621. Coneix i es relaciona amb Vallbona. Aquest període s'escau amb la més llarga permanència del rector a la parròquia i amb la màxima dedicació del poeta al tema segarrenc. Les altres estades a Vallfogona, d'on fuig sempre que pot, són relativament breus. L'introductor en el món social Vallboní fou sens dubte, el seu "intim i caríssim amic " fra Josep Barberà, confessor de les monges i abat de Santes Creus. El Sr. Piquer va fer l'anàlisi de les tres composicions poètiques dedicades nominalment a Vallbona i d'altres vuit que se li han d´atribuir, si esguardem la temàtica mongívola i local referent al monestir de la Segarra. Malgrat el caràcter atrevit i obscè de l'autor, les monges vallbonines, com a figures literàries, es mostren sempre virtuoses, prudents i devotes, sense caure mai en les llibertats que els atribuïa el bisbe Virgili de LLeida.  Els que queden malament són els clergues.Text. del Sr. J.J.Piquer.

Del rector de Pitalluga, cronista de la vida del Dr. Vicens Garcia rector de Vallfogona.

Tant remontas, Garcia, lo teu vol,

Que á ta ploma ninguna pot seguir

(Per més que l´énvejós vulla mentir)

Ara escrigas de goig, ara de dol.

Ab rahó se gloria l´nostre pol,

De véuret´, major astre axí lluír,

Y ab ta llum las mes claras obscurir,

Fente, en lo resplandor, unich y sol.

Voldria en alabar-te, alsar lo cant,

Segons lo que ton numen gran mereix:

Però que pot cantar un ignorant ?

De les virtuts que l´cel, donc hs, comparteix

En tu sol, comunicam´tant ó cuant;

Y veuràs com per tu lo meu cant creix.

Dr. Vicens  Garcia, Rector de Vallfogona. 

Com á platejada trena

descapdella sa corrent

i al Molí  "de la Cadena" 

va per darli moviment.

¿ Baixará?

baixará: diu tot mirantsel 

Guimerá.

Aprofito l'avinentesa, per demanar ajuda a qui sigui, a qui conegui a la persona. Es tracta d'un escrit que fa anys que tinc a les mans i que no se la història, si sé que és un bonic relat, en posaré un tros . El poso aquí no perquè pensi que es de Guimerà, sinó que segons el meu pensar, no deu ser lluny de les nostres comarques  Segarra-Urgell : A la meva tieta Carlota, en record d'una estona de suplència:

LA BIBLIOTECA:

Quina pau i, al mateix temps, quina alegria tranquil.la, confiada, és respirava dins de les velles pedres ! Al gran locutori, despullat de mobles, hi feia gairebé fred a pesar del sol roent que rebotia, flamejant, contra els murs exteriors. El claustre, tot just entrevist en entrar, dormia amarat en una  lluminositat color de mel  fonent-se damunt el verd  tendre de les plantes, on destacaven  com breus crits de joia, els rojos esclats d'alguna rosa mig oberta. 

Adriana hauria volgut poder prescindir de la clausura i, amb un llibre, estimat particularment, sota el braç, anar-se'n  a llegir sota les acollidores arcuacions romàniques, tan ben equilibrades, tan adients  a la meditació reposada, a la serenitat, a la pau.

Mentre pensava en el seu desitg irrealitsable, l'Adriana escoltava fragments de la conversa general, sense prestar-li massa atenció. La intimitat familiar havia estat trencada per l'arrivada d'uns forasters, i, com sempre en circunstàncies similars, la seva sociabilitat constantment en lluita amb una timidesa crónica, es replegava cap a la seguretat interior del silenci i de la  introspecció.  La tèbia pressió de la mà  de la tieta damunt la seva la déu eixir de la  campana de cristall on s'havia momentàniament aïllat............................................

Signat a Cerdanyola un agost de ........ no es pot veure l'any.

Veu las runas de Vallsanta

la Bovera  al seu damunt; 

per sentir  l'aucell que canta

sembla´s para  á cada punt.

Plans avall

va regant de Ciutadilla 

l'ampla vall.

En temps de l'Abadessa Anna Maria de Castellví consta el 4 de maig de 1703 en unes alegacions jurídiques amb el duc de Sessa: Segons Vallbona, des de Ciutadilla fins a la peixera de pedra que es troba sota el Molí Fariner, dit el Molinet,  i des de dita peixera es desvia cap el terme de Sant Martí, torre de mossèn Iborra, la Sinoga, molins de Preixana, de Bellpuig, Aigües vives (que es prop de Sidamunt), Golmés, Castellnou, la Novella, etc., fins al Segre..... Segons el duc de Sessa............

Quan es á  la carretera 

que de Targa va á Montblanch

clóu de sopte sa carrera

deixant aixut lo barranch.

¿ Queda cech

per no veure ni pintura

de Nalech ?

Per davall de la fondada

Lo Riu Corb torna á sortí

y perque sa torrentada

fassi aná mes d'un molí

va tan tort

que´l contempla retorcentse

Rocafort.

Sobre el poble de Rocafort mossén Joan  Freixenet l'any 1964, va publicar un amplissim treball sobre la vila, tocant els següents apartats: de la prehistoria i l'edat mitjana; ambientació a l'edat mitjana; formació del poble. L'any 1285, Senyoria de l'Abadessa de Vallbona sobre Rocafort, creixença del poble,; rivalitats veïnals;  el segle XIX; temps actual; estadistiques; l'esglesia parroquial; ampliació; el segon temple 1773; l'esglesia actual; el cementiri; peces artistiques; la situació eclesiastica; rectorologi; visites pastorals del Sr. Bisbe, apendix i final.

El Vilet, en el segle XVIII es deia Vilamanyanor, que ve de la contracció de vila magni honoris dels romans. Junt amb Llorenç de Vallbona, formava part del municipi de Rocafort de Vallbona. Encara me'n recordo quan el meu pare Sisquet Capdevila, junt amb dos homes més de Llorenç eren regidors de l'Ajuntament de Rocafort de Valllbona i anaven pel dret a peu i tornaven a les fosques quan acavaba el ple, Deu ni do de nit tornar cap a casa i cansats d'haver treballat tot el dia al camp. L'any 1972 els tres poblets es varen fusionar amb Sant Martí de Maldà i el conjunt li donaren el nom de Sant Martí de Riucorb. Actualment el Vilet és un poblet molt bonic, carregat d'història, net, ordenat, on sembla que no calen normes , es respira pau, molta pau.  Be val una visita sense pressa, i si pugués ser demanaria una visita guiada, degut  a la gran història del lloc. Com disfrutaria que m'expliquessin com anava el tema dels molins i sobretot el moli fariner que havia tingut molt de renom

Al contemplar-lo ens trasllada en el temps de la baronia de Vallbona, on per l'Abadessa aquest poblet si era molt important, tant pels seus molins, com pels seus regadius i cultius d'hortalisses, a part de les ametlles, l'oli i els cereals.

Tot seguit us poso un trosset de mapa de la zona, publicat a Paris el 1872 per P. Placide, ingénieur geographique a Paris. Disfrutint d'aquest poblet que es deia Vilamanyanor.

Fixeu-vos en aquest antic mapa, propietat del Seminari de Girona, el Vilet encara es trovaba per Vilmajor , abans Vilamanyanor. Potser que ja es digués Vilamanyanor, però els ajudans del geographe francès, apuntaven d'oida, Podeu trobar molts pobles amb faltes i alguns l'article enganxat amb el nom, com Lopoal, Lopalau,Val.Bona, Valdanel, Castel d'Azens.

¡ Qués bonich lo plá de terra

que´l Riu Corb rega després !

¡ quin contrast que fá ab la serra

y plantadas d'olivers !

tant propet

tot passant fa las delicias

del Vilet.

Sant Martí de Maldà sempre ens ha sigut molt  proper. De joves només  hi anavem per la festa major o be a jugar a futbol, pujats al damunt d'una carreta de tractor, normalment era de cal Timoneda.

El pare hi tenia parents i també recordo haver anat a Sant Martí a comprar a una botiga que tenien de tot, no em record del nom. A Sant Martí també hi vivia l'arxipestre. De Sant Martí són famoses les seves peregrinacions a la Mare de Déu del Tallat, conta la llegenda , que el poble ha de ser fora del terme municipal quan surt el sol. Sant Marti era de la família Cardona. L' eminent músic Francesc Brunet Recasens hi va estrenar " O salutaris Hostia  ",  opus 49, bariton i harmónium l'any 1896.

Horta avall, lo riu s'arredra

perquè veu sortí un gegant,

un forçut gegant de pedra

damunt del Gardeny vessant.

¿Qui vull dir ?

Ton cloquer, ta centinella,

Sant Martí.

" In nomine Domini. Ego Raymundus Fulchonis, vicecomite, et uxore mee Ermesendis, vicecomitissa: Donatores sumus nos ad vobis Bernardus Amati et uxori tue Bellessendis et Raymundus Amati et uxore tue Majacendis emptores per istam scripturam donationis nostre donamus namque vobis ipsum castrum de Amallanill cum ipsa Rocha in quo resedicum suis terminis et pretinentiis, cum terras et boschos et garriciis et pratis, pasquis et agnis viasductibus et reductibus aquis aquorum, petras petrarum,.........

Aquesta es la cara de Maldà que dona al riu Corb, però després també us posaré l'altra que a mi em dona més caliu i em te el cor robat. Potser que de petits quan anavem a col.legi a Maldà amb el Sr. Ramón Capell i Solsona, , feiem moltes excursióna cap a la part del fondo de Maldà, a fer berenades a la font Vella i a arrencar regaliz, les arrels de la qual planta anaven molt fondes. Ens va costar més d'un disgust. Semblava talment que tothom li explicava al mestre que feien la canalla a les migdiades.

Tot marxant lo riu ovira

la presencia de Maldà.

En Belianes l'Urgell mira

y s'espanta de passá....

Y alli's fón

com ho fan totas las cosas 

d' aquest món.

Aquest Maldà el tinc al cor, des de molt petit, quan hi anava a escola amb el Sr. Ramón Capell i Solsona un exel.lent méstre que ens va obrir una gran finestra al món de la cultura, de la civilitat, de la honradesa, de la religió, de cant gregoria i de les caramelles, de l'estudi, ... en una paraula un home recte i honrat,  primer en si mateix i després amb nosaltres; va ser un be de Déu per tots nosaltres. Ens va fer uns ciutadans per sempre. En el rerefons de l´ànima ens van quedar gravades paraules com esforç, paciència, compasió pels més febles, ètica, disciplina, gaudir amb la feina ben feta, bondad, sentit comú, el compartir sempre, donar...  Tots li reconeixem la seva tasca pedagògica a l'escola rural de Maldà. El ministerio també li va reconeixer en atorgar-li la creu d'Alfonso X El Sabio. Mai tant ben merescuda.

Jo encara que el poble era només a 3 km. a l'hivern em quedava a dormir a cala Ramona, una gent encantadora que em van fer sentir com a casa; la casa estava al barri de Les Tres Creus. 

Perdoneu si he posat més fotos de Maldà que d'un altre poble, però mi vaig passar moltes hores al col.legi i això imprimeix caràcter. Aquest poble me'l estimo. Ep! el meu molt més. Ja està dit.

Un marge, que aguanta el pas del temps, és molt alt i sembla tirat amb un compàs i un pèndul. A Llorens és pot trobar de tot, sobretot marges.

Penso que parlant d'estimar el poble, si podeu i ho teniu a ma caldria llegir l'escrit de L'Angel Vilamajo i Farré, que és titula   " EL MEU MALDA ", Aquest bon escriptor, en sap molt, com m'agradaria coneixe´l ? pasareu una bona estona recordant la vostra/nostra tendra infància. Aqui va per tots vostès un troçet del seu escrit perquè disfrutint : 

" Maldà és un mestre, una escola. I dins de l'escola tota la plenitud d'uns anys que de bona gana tornaria a viure. Maldà va tenir una escola pels seus nens que començava amb una fila ben feta sota la mirada del sol net del matí. La cartera a l'esquena, la clenxa ben feta i els mesos de fred, la soqueta a la ma.

El mestre al davant i " bon dia " per començar. Però la lliçó durava  24 h. perquè junt amb el calidoscopi programa  d'aritmètica, geografia, ciències, cal.ligrafia, hi havia un marcat programa de vivències que havien de dur al carrer , a casa. Igual agafavem l'escombra que cantavem a 6 veus. I quan es va presentar l'ocasió els nens i les nenes de Maldà van guanyar el concurs comarcal de Doctrina. Molts encara funcionem amb reserves de combustible, d'aquells anys. L'escola vella ha tingut d'anar a terra; a les meves filles tot just els hi he pogut ensenyar les restes d'una pared, que va deixant caure la pellofa verd oliva de les pissarres i ja no distingeixo l´última frasse de caligrafia, que havia de dir més o menys " Debo trabajar para ser un hombre de provecho. Será bueno el que haga bien, no quien .... " De l'Angel Vilamajó i Farré.

  De Belianes, només puc parlar de la festa Major ( Sant Jaume) ; potser era la més important de la zona i tot s'ha de dir  hi havien noies molt boniques a l'entrada del poble i l'escapada pagava la pena.

He anat a Belianes més de gran que de jove. Primer perquè vaig fer la mili amb en Jaume Culleré, a Alcalà de Henares (CIR Nº 2) era temps en que la fraternitat ho era tot, ens ajudavem els uns amb els altres i miravem que cap català patis més del compta .L'amistat  ha durat tota la vida. L'altre amic es en Francesc Martí de Tàrrega, un amic que ho ha sigut tot per mi. una persona en qui confiar en moments dificils.

La foto es del Sr. Farmacèutic Josep Mª Gaya, al qual li agraeixo moltissim. Es una bellissima persona, un gran farmacèutic i un humanista, que dona bo d'escoltar-lo, sap moltes coses a part de formules magistrals.

No podem donar per acabat el passeig per la Vall, sense parlar-vos d'aquest important mapa:

Mapa del Riu Corp, que es troba al monestir de Vallbona, es una joia tot ell, es diferent de la realitat, el riu porta molta aigua i alhora hi ha molta vegetació al costat de la llera del riu , està ple de canals de regadiu, presses o pesqueres que aguantenl'aigua de regadiu o per fer anar més d'un moli, que per cert estava ple de molins.

En aquells anys un mapa així era quasi del tot necessari tenir-lo, dons sortien conflictes a diari pel tema de l'agiua entre els diferents senyors jurisdiccionals i la població.

Esta foto, la saqué jo de una exposición que hizo el Instituto de Estudios Ilergetas el año 2010 en Lleida, este pergamino es impresionante , esta hecho en tiempo de la Abadesa Estefania de Piquer en 1573, dejava las cosas muy claras, incluso el caudal del rio es exagerado, como todo, hasta hay mas arboles de la cuenta, solo para no perder de vista por donde discurre el rio. 

Lo guardan  las monjas de Vallbona. Sigue siendo un tesoro, aunque ya nadie se pelea por sus aguas; los tiempos han canviado. Estefania de Piquer fundo el municipio de Vallbona en 1573, fué la abadesa que le toco vivir las reformas del Concilio de Trento.

El titulo de la exposicion es Testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps . Segles XIII - XIX.  Exposició Realitzada per L' Institut d'Estudis Ilerdencs del 20 de febrer al 15 d'abril de 2009.

El paisaje tiene su encanto: aqui podemos ver el señor feudal a caballo y con un alcon en su brazo derecho senyal de señorio y poder, custodiado por solados delante i detrás.

Este rio és el mas importante en Km a la redonda. Su caudal es muy pobre y muy  limitado. Historicamente ha sido muy disputado. La Vall del Corb como la llamamos son unos escasos 10 Km donde el rio era disputado por muchos señores jurisdiccionales : Guimera por los marqueses de Ciutadilla, Nalec era propiedad del obispo de Vic, Rocafort de Vallbona y el Vilet propiedad del monasterio de Vallbona de les Monges, Sant Marti de Maldà propiedad de la  familia Cardona, y de Belianes hacia  Bellpuig era propiedad del Duc de Sessa.

Restes d'Eixaders, que ja no hi són.

 O sea muchos señores jurisdiccionales. De todas maneras, era el valle mas fertil en muchos Km a la redonda, y sigue siendolo, al pasar en coche yendo de Tàrrega a Vallbona se puede obsevar infinidad de cultivos, el principal la viña con marca y Denominación de origen ( COSTERS DEL SEGRE), en Vallbona hacen un vino blanco buenisímo en la finca LA OLIVERA, al lado mismo del monasterio, yo recuerdo como nació, una bonita y larga història que trata de un escolapio el padre Segura que se fué a vivir a Vallbona con un grupo de niños bordelains . La Pilar fué su mejor compañia, delante de tanta dificultat, no todo fué fàcil.

Los fundadores ya no estan, el padre Segura murió hace unos 30 años, con el mejor espiritu de servicio hacia los propios que formaban la Cooperativa y hacia los pueblos que el Sr. Arzobispo de Tarragona le encomendó . Primero siempre eran los niños, después el, y puedo decir que el era uno mas de la comunidad. Si ,tenia presente el mensaje evangelico: los ultimos seran los primeros.

Avui dia 8 de juny han vingut a Llorens els amics de la Vall del Corb, han cel.lebrat la seva assamblea, han caminat pel poble acompanyats pels veïns  i a l'església parroquial s'ha fet un concert de guitarra, molt interessant, feia anys que no en sentia cap i menys a l'esglesia del poble, on el concertista ens ha assegurat que te una molt bona acustica.

 Finalment ens han convidat a una tassa de xocolata , amb  coca, per cert tot bonissim.
Diumenge després d'anar a missa, han arribat els nostres fills amb les seves parelles i junts hem cel.lebrat el norantè aniversari del pare. Tots contentissims d'acompanyar-lo. Em menjat un exel.lent pastís fet pel Lluís, que li agraïm moltissim i el padrí també. Després del cafè hem anat a l'era a collir les cireres, per cert molt primerenques; Déu ni do per ser el primer any que n'ha fet el jove cirerer. Tot s'ha de dir el teniam tapat amb una xarxa, per por dels ocells .

Aquest cirerer me'l va regalar el meu amic Jaume Culleré de Belianes.
Fa molta estona que ens estem passejant per territori de la familia Cardona, emparentada amb els Cervera i els Anglesola. Llorenç també va ser de la familia Cardona, com consta en pergamins ja citats en aquest Blog.

Vull donar les gràcies a la Sra. Sole Torrent i Brunet pel gran acolliment que sempre he rebut d'ella i del seu espòs el Dr. René Collàs; gracies a ells poden estar en aquests moments disfrutant de la partitura original de Lo Riu Corb i de la seva música. Mil gràcies Sole. Encara més agraïment a Francesc  Cassú i Jordi i a Salómé Petit i Boyero per la vostra generositat. 

Pep.     

Bibliografia:

La Baronia de Vallbona (Notes d'estudi) per J.J. Piquer Jover, Catedra de cultura catalana  " Samuel Gili i Gaya ".
Obra musical de Francisco Brunet i Recasens (1861-1939) Editada per la Sra. Sole Torrent i Brunet.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural . Secretariat d'Arxivers Eclesiàstics de Catalunya.
Abaciologi de Vallbona. Història del monestir 1153/1990. Segona Edició. Vallbona de les Monges 1190.J.J.Piquer i Jover.
Poesias Jocosas y Serias del  célebre Dr. Vicens Garcia. Rector de Vallfogona. Nova edició, arreglada  sobre la feta en lo any 1820. BARCELONA. En la Estampa de Joseph Torner. 1840.