AVANZI COMUNEM DETTI LA CURIA OSTILIA. Roma presso Domenico Pronti Incisore

El Blogger, pensant i donant voltes al " cromo " que te davant, una meravella ,vostès el podran contemplar més avall, dintre de pocs moments, " cromo " que sempre m'ha cridat l'atenció, i que sempre he guardar en lloc segur; i com poden veure encara el tenim . Es únic, interessant, i tot un misteri per resoldre per part meva. Mai vaig sentir la necesitat d'entrar al Google, per saber que era, fins que just abans de posar-mea escriure el present article, vaig entrar a Wikipedia i davant meu s'obria tot un món, desconegut fins aleshores.
Fa molts anys que el difunt pare Miquel Batllori i Munné, m'ha al.legrat la vida, amb els seus vastíssims coneixaments de tota meva, divertit com ell sol, finament elegant, educadissim,  amb el seu humorisme  trascendental que el caracteritzava i que  ell sempre en feia gala. Un savi reconegut per mig món i que ell mateix minvaba la seva grandesa, i més d'una vegada al ser interrogat per algú, al dir-li pare Batllori vostè és un savi - ell mai feia gala dels seus amplissims estudis acadèmics, es limitava a dir que ell havia aprofitat el batxillerat ! aquesta senzillesa sempre em va tenir el cor robat .
Com més coneixaments tinc d'aquest gran jesuïta, més m' anima a profunditzar en ell. Aquest home el considero un HUMANISTA amb majúscules; m'encanten les persones com ell, i també  el Dr. Martí de Riquer, i  en J.F. Mira, com el monjo de Montserrat el pare Massot, encara un altre, Dom LLuís Duch també monjo de la mateixa abadia.

Aquest gravat de Manresa, on podem veure l'edifici de la Sta, Cova, va per vos pare Batllori, és d'Alexandre de Laborde.

Abans de continuar he de dir que sempre he sigut un fan de la Companyia de Jesús, amb els seus jesuïtes, tots ells únics, no m'hagués importat ser alumne d'ells, es algo que si imprimeix caracter. Sempre he envejat al Dr. Fabré per haver sigut alumne de la Companyia.
Al haver viscut durant la meva carrera a Sant Cugat del Vallès a pocs metres de la Centrre-Casal  Borja, i passar-me llargues hores a la seva biblioteca, sempre vaig poguer tenir contacte amb ells, no precisament amb el pare Batllori, perquè ben mirat ni el coneixia, sí en canvi amb el pare Bayés que molt sovint anava a dir la missa al monestir de Sant Cugat; penso que ajudava al rector de la parròquia.  També he de dir que sóc un seguidor del jesuïta Ignacio Gonzalez Faus, els seus escrits a La Vanguardia ens remouent la conciencia, sempre a favor dels més pobres i desvalguts, dels sense sostre i dels que no són res als ulls d'aquest món. Els seus escrits són sempre reconfortants per l'ànima de qualsevol creient i fins i tot no creient. La justicia ens interessa a tots. Que Déu l'ajudi i l'ompli de salut per continuar treballant pel regne de Déu, pels pobres i per nosaltres. Aquest jesuïta és un be de Déu.
També publico aquesta imatge original , colorejada a ma,  en honor a vostè que es pot considerar un ciutadà Romà, degut a la llarga estada que va ver a la ciutat Eterna ( 1947 al 1997 ). Es pot dir que llegin els seus escrits, vostè si que es va trobar com a casa.Penso que és la persona més romana que he conegut; alhora si vostè s'ho va passar molt be a la Gregoriana de Roma i en la Biblioteca Apostòlica Vaticana, investigant els Borja. M'oblidava d'una persona enamorada de Roma i una exel.lent  coneixadora dels seus carrers i monuments i vida acadèmica, es tracta de la catedratica de literatura Sra. Mariangela Geli, ara feliçment jubilada.

Fa uns 30 anys vaig comprar a un parracaire "chatarrero " un grapat de llibres cada un d'ells portava el nom escrit que, ben be,  podia ser d'algún religiós , així com un llibre de psalms que duia a dins una tarja que deia  "El Dean de Plasencia " Vostès hi han estat ? Jo sí, i moltes vegades. Pels curiosos i alhora amants de l'art, poden disfrutar d´un gran oli sobre Plasencia fet per Sorolla, propietat de la Hyspanic Society of Amèrica de New-York. que va estar exposat a Barcelona al MANAC a Montjuic.

Déu sap de quin any , personatge molt important en aquell temps, diria que era el que manava després del bisbe a la catedral, però ja és història en aquest moments. El primer llibre es titulava: Las Glorias de  Maria, en la imprenta de Don Benito Monfort. año de 1790.

Curiosament a les primeres pàgines del llibre, vaig descobrir el primer Cabdevila , escrit amb una b, en el lloc d'una p, mira jo no n'havia conegut cap i em va fer gràcia.

A dins també vaig trobar algun que altre document, antic, interessant, curiós i es que jo mai n'havia vist cap i millor dit no sabia que existien, ara se algo més :

i diversos noms que no ve a comta nombrar-los, però si dins un  breviari del res de les hores litúrgiques, que a ma duia escrit l'any de 1802 i el nom d'un possible personatge catedralici, o dic per l'enquadernació luxosa del manual, ep! encara ho és!! refrescant la memòria el llibre més interessant va ser un que es deia i encara es diu, escrit a ma , perquè les primeres pàgines estan arrencades i mai he sapigut com començaba  " Este Ritual es de la Sacristia de San Ildefonso año 1856, lletra esrita a ma amb tinta xina ç2 " però penso que el Concili Vaticà II ho va deixar tot fora de lloc, com inservible i  va quedar apartat d'us i .... donç be, al cap d'uns anys fullejant-lo, tot buscant el cant de Zacaries

i el cant del Magnificat anima mea Dominum,  amb llatí, vaja tot un tresor, pel qui li agradi el llatí o millor dit el gregorià com jo, que el considero  esteticament insuperable i bellissim. Com m'agrada entrar a una església i que estigui sonant música en gregorià i alhora faci olor d'incens, si l'esglesia es petitona i romànica molt millor, encara que no m'importa que sigui gòtica o barroca, sempre em  dona molta pau; però penso que també  fins i tot en pot donar als no creients o agnòsics.

Dins la caixa de llibres que ens vam comprar, també hi havia un gros volum, que deia : Diccionario de la Lengua Castellana, compuesto por la Real Academia Española, reducido a un solo tomo para su mas fácil urso. MADRID. Por D. JOAQUIN IBARRA, Impresor de  Cámara de S.M.  y de la Real Academia. MDCCLXXX.  " LIMPIA, FIXA Y DA ESPLENDOR " Tamany 37 x 27 .
Com poden veure es gran, de luxe. impressionant; la meva pregunta es - de quants volums consta l'original del mateix any ? Si algú ho sap m'agradaria que m'ho digués. També vam trobar molts documents sueltos com un que reprodueixo:

També dins del llibre Las Glorias de Maria i vaig trobar un gravat del Beat Francesco di Geronimo della Compañia di Gesú, celeberrimo Predicatore Apostolico.

Anem pel tema principal d'aquest article. Vaig trobar  diguem-ne el cromo que tenen a la vista, o postal, gravat de l'època, no m'atreveixo a dir-ne serigafria,  ?el que si sé , és que es  antiquíssim,  potser tant com el manual " dels sagraments "que tenia a les mans i que el musicòleg Dr. Josep Mª  Gregori i Cifré el va datar de mitjans del segle XVIII. El titol de la estampa amb color ? o colorejada a ma ? que també és possible, perquè penso que la imprenta en color no existia, i per aclarir-me hauria de parlar amb una experta que ha publicat un llibre sobre gravats i  aiguaforts,  que penso que es la seva tesi doctoral i que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS de Rosa Vives Piqué i encara un altre llibre que es titula DEL COBRE AL PAPEL " La imagen multiplicada " de Icaria  editorial; pels que tinguin interès podran disfrutar, profunditzant en aquest món que he acabat de descubrir i que el titol  D'AVANZI COMUNEM DETTI A CURIA OSTILIA Nº 58 . Un món desconegut els espera. Si mirem d'entrar a l'adreça electronica d' AVANZI podrem veure l'estampa, però sense colorejar, o sigui amb blanc i negre; si més no, curiós ! dintre d'uns dies sabren quelcom més sobre el tema.
Si el pare Batllori ho pot veure, ben segur que d'aquesta estampa ens faria una llarga conferència o potser un llarg, llarguissim escrit. Ell que va viure tants anys a Roma, i que n´era un gran coneixedor , de la seva història i del Vaticà i el seu entorn.
Per disfrutar només cal escoltar al Dr. Martí de Riquer que tot passejant unes hores pels  apartaments Borja al costat del Pare Batllori i dir-li en aquesta mateixa finestra s´asseia Lucrecia Borja, això et feia reviure l'història d'un passat gloriós i alhora et posava el pel de gallina. Quina sort poguer passejar pel Vaticà amb el pare Batllori !

Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.
" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "

Gracies a ell, he conegut , El Diplomatari Borja, De València a Roma " Cartes Triades dels Borja " publicades amb la col.laboració de Mossèn Modest Prats, que havia sigut rector de Medinyà (Girona) i professor de la Universitat. També he conegut La Biblioteca Borja. També m'ha ajudat a aclarir-me sobre com va començar la Corona d'Aragó, que sempre m'havia fet un lio: Per mi i per tots vostès repassem amb paraules del pare Miquel Batllori : "  La Corona d'Aragó comença d'eixir el 1137, amb les esposalles de la infantívola infanta dona Perenella, filla i hereva de Ramir II d'Aragó, amb el compte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, que implicava l'abdicació del rei monjo i, alhora, el pacte de vinculació definitiva i mancomunada - vull subratllar aquests dos epítets - d' Aragó a Catalunya i de Catalunya a Aragó: aquest caire tan especial del pacte ens permet de fixar en aqueixa data el punt de partença d'aquella unitat personal i política. " 

Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.

" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "

Jo, ja era grandet quan vaig sentir a parlar del  pare Batllori, el vaig coneixer per la televisió, per la premsa, i per la preparació de la gran festa que se li va fer a Santa Maria del Mar al barri de la Ribera de Barcelona per donar-li un grapat de titols de Doctor Honoris Causa per les diferents Universitats dels Països Catalans, ( tinc la festa gravada amb video, que dura moltes hores, però es una meravella, penso que mai havia disfrutat tant des del principi al final. Va ser un acte fastuós com va anomenar-lo en nostre president Jordi Pujol, penso el mateix, un acte irrepetible i em vaig emocionar quan van sortir caminant cap a la basilica, els dos el pare Miquel Batllori acompanyat del Dr. Martí de Riquer el seu padrí, " tal para qual " els dos molt grandets ; i que li fes la Laudatio el Dr. Martí de Riquer ho vaig trobar sublim, i molt abans de començar ja em fregava les mans per tot el que li diria, vaja que no tindria desperdici des del principi al final i així va ser, no va decepcionar a ningú, Ep ! el parlament del pare Miquel Batllori tampoc, no el puc repetir perquè està totalment escrit en el llibre Records personals i últims escrits, Obra completa Vol. XIX ; amb pròleg de la Cristina  Gatell i la Glòria Soler. Editorial tres i Quatre, 2003.
Jo, he viscut sempre molt lluny de les lletres, encara que sempre m'he alegrat de tenir-les ben aprop, jo vaig entrar de ple en aquest món dels Borja gracies a la revista EL TEMPS,  degut a l'anniversari dels Borja, per en Lluis Bonada, i més persones com  LLuís Cerveró, en Ximo Company de Lleida, el pare Batllori, Mossèn Modest Prats, i molts d'altres que no recordo el nom, etc.

Poso aquest gravat, perquè sempre m'ha omplert d'orgull que Lleida fos la primera Universitat de la Corona d'Aragó i a més que i estudiés el primer papa Borja, Alfons de Borja, futur para Calixte III.

Un cop ficat en aquest  món dels Borja, sempre m'ha entusiasmat més la figura del primer papa Borja Alfons de Borja, futur Papa Calixte III,  un home estudiós, llicenciat amb dret civil, dret canònic,dret romà i més especialitats tot fet a l'Estudi General de Lleida (Universitat ) ( el més important de la Corona d'Aragó ); al servei del Magnanim, vaja una llarga carrera eclesiàstica , primer d'estudiant, després de capellà, canonge de la Seu de Lleida, secretari de la cancelleria del rei, bisbe de  València,  cardenal i als 77 anys d'edat va arribar a al tron pontifici a  Sant Pare.
A Lleida Alfons de Borja tingué la sort de poguer escoltar al dominicà Vicent Ferrer, en unes prèdiques a la Seu de Lleida i un dia deien coincidir els dos i Vicents Ferrer li digué tu un dia seràs Papa i a mi em faràs sant !!!!. La profecia es va cumplir, si no es certa almenys es molt bonica !

Em veig obligat a continuar publican gravats sobre Lleida, també en honor a la familia Riquer, tant i tant lligada a Lleida i  a les propietats que  tenien  a la provincia. Gravat d'Alexandre de Laborde.

 M'impressiona la seva austeritat, la seva honestetat i el seu gran curriculum ! Ben diferent del seu nevot Roderic de Borja, papa Alexandre VI , que als 25 anys ja era cardenal de la Sta. Església Romana. Ben diferent el tiet del nebot ! Encara que el nebot hagi sigut l'home més important del Reneixament a Europa, i s'hagin ompler mils de pàgines sobre la seva vida : per iniciar-se una mica, veure el llibre de J.F. Mira,  Borja Papa  i encara més Els Borja família i mite, els dos brillants, una meravella per l'ànima, jo li vaig sentir una conferència a l'Ateneu Barcelonès, no recordo quin any sobre el llibre Els Borja familia i mite i en una resposta a un soci, li va contestar que - sobre els Borja no s'ha d'inventar cap novel.la, perquè la realitat supera la ficció . Jo recomano llegir els dos, disfrutaran i apendran sense estudiar ; vostès es faran una idea de qui era aqui en aquest fabulós el  món d'Alexandre VI. Encara hi ha un altre llibre Lucrècia Borja, de Maria Bellonci, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....) oi que escriu be la Maria Bellonci i així són totes les 667 pàgines del llibre.

Plànol de la ciutat de LLeida

Tornant a l'Estudi General de Lleida, he après del pare Batllori que els rectors es turnaven periodicament: un català i un aragonès hi devien alternar el càrrec de rector, però a partir de 1428 entrà també un valencià en aquestata rotació (pàgina 432 del llibre records  personals i últims escrits ). M'encanta aquesta rotació, la trobo única. Ep ! acabo d'enterar-me fa 24 hores, però m'ha emocionat saber-ho !. A més estic encantat que les terres de Ponent fossin tant importants en temps d'Alfons el Magnànim i qui volgués estudiar havia d'anar a Lleida, com el jove Alfons de Borja.
Podriam posar mes fotografies de la ciutat de Lleida i entorn si consultessim la exposició realitzada per l'Institut Estudis Ilerdencs del 20-2 al 15-4-2009, sobre CARTOGRAFIA, TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVES DEL TEMPS, SEGLE XII-XIX. Jo d'aquesta exposició poso un tros de la Vall del Riu Corb, que és el que més m'estimo i que des de petit sempre ho he viscut com de casa.

Guimerà

 Segur que els agradarà. a mi em va sorpendre lo molt transitat que estaven els camins per la tropa, devia ser un terreny molt segur amb tanta vigilancia.
Que curiós i bonic alhora que estan construïnt aquest article en el qual parlo del pare Miquel Batllori i del Dr. Martí de Riquer, ahir al vespre dia 14-09-12 han emès pel Canal 33 a les 23 hores, sota el titol: "Miquel Batllori, l'agudesa d'un savi "Vuit segles de cultura catalana a Europa i el món: el llegat del pare Miquel Batllori, des de Llull a la república espanyola, passant pels Papes Borja. Va ser emocionant tornar escoltar la veu del pare Batllori, la seva velocitat parlant  i com no llegint la seva llicó magisttal amb motiu de la seva investidura com a doctor " honoris causa " per les onze universitats catalanes  a Sta. Maria del Mar el dia 23 de maig de 2002. Ahir va tornar ser fastuós com ho va qualificar el President Pujol. Vaig apendre molt sobre Ramón LLull, sobre Baltasar Gracian , sobre el metge Arnau de Vilanova i més sobre els Papes Borja que són la meva debilitat, perquè m'atrau que Alfons de Borja estudies a l'Estudi General de LLeida ( llegiu al Professor d'història de l'art de  la Universitat de Lleida   Ximo Company, en el primer volum del DIPLOMATARI BORJA,  pàgina 229, Lleida en la projecció internacional dels Borja. D'arrels i altres coses.... quedaran bocabadats, meravellats, se'ls farà cur, llegint  la història del fill d'un tintorer de la Costera, de nom Alfons de Borja. Penso sovint que els alumnes que l'han tingut de professor, han sigut gent molt afortunada, aquest home es tot un tresor. Feliçitats Sr. Company perquè amb un sol capitol m'ajudat a enamorar-me d'aquest primer Papa Borja.
Ahir també ens vam emocionar sentint a l'advocat Lluís Cerveró i Gomis (a.c.s.) a Eliseu Climent, també ens va agradar sentir a  Miquel Navarro i a Luis Pablo Martinez.
Em va agradar tant que l'endemà em vaig posar devant la pantalla de l'ordinador i em vaig veure tota la festa que es va fer a Santa Maria del Mar el 23 de maig de 2002, en el seu moment la vaig grabar entera, sota el titol MIQUEL BATLLORI: " ESTIMAR I SABER " emès pel Canal 33, dins l'Homenatge al Pare Batllori.

El Vilet, abans en temps de l'Abadiat del monestir de Vallbona es deia Vilamanyanor

No us perdeu una forca al cim de la muntanya amb un home penjat. Això no vol dir res més que la jurisdicció del senyor feudal del lloc.
Observeu en el mapa, que els camins estan molt frequentats per soldats, que van d'un lloc a l'altre, no sabem ben be on van ?

Si teniu ocasió de llegir escrits tant del pare Batllori com del Dr. Martí de Riquer poden passar unes meravelloses tardes del que queda d'estiu i de tardor. Dos amics que es tractaven de vostè, admirable !
M'abelleix explicar-los una anecdota que em va passar fa uns 10 anys, vaig llegir el llibre Quinze generacions d'una familia catalana, el vaig trobar tant interessant que a estones quan la meva esposa i la meva tia cosien o feien ganxet a la terrassa de casa amb la bonica vista del mar i escoltant la fressa de les seves ones, em vaig atrevir a llegir en veu alta capitol a capitol , tots vam gaudir de la lectura del libre, que  va durar mesos; he de dir que  tots disfrutavem i apreniem història d'España, de Catalunya i d'Europa i de Lleida capital, de la Segarra, de la Baronia de Vallbona, els Riquer hi van tenir una filla que fou abadesa del monestir de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( fou 32 anys abadessa), germana de Felip Mariano, marquès de Benavent, instal.lat a Barcelona al carrer d'Ecudillers i casat amb una noia francesa Joana de Ros. seguint amb les poblacions de Catalunya,  també la Bisbal, Agullana, i Girona capital; en fi tota una llarga, interessant, intrigant i bonica  història. Be un cop finalitzada la lectura hi havent passat per la Torre de Bassols, ens quedava llegir Quan jo era noy, d'Alexandre de Riquer, avi del Dr. Martí de Riquer. i ho deixo aquí, encara que he de dir que el llibre el vaig trobar a la Biblioteca Josep Finestres de Cervera al fons Piquer-Jover.

Llibre original de l'autor Alexandre de Riquer de Calaf. L'Ajuntament de Calaf n'ha editat un amb facsímil,  éstà molt ben fet.

Un bon dia em va passar pel cap demanar una dedicatoria a l'autor, però com fer-ho ? Un dimarts pel dematí que faig festa (treballo per la tarda)  vaig parlar amb el Sr. Pere Rodeja ( a.c.s.) de la llibreria Geli de Girona i ell després d'escoltar-me amb empatía, qualitat molt arrelada en ell, em va dir  - que ho conseguiriem -, perquè coneixia al Sr. Jaume Vallcorba de Quaderns Crema;  jo com un nen petit vaig saltar d'alegria. Al cap d'una setmana  li vaig entregar el llibre , però abans de donar-li, veig pensar que seria bo, que a una persona tant important,  no li podia demanar una dedicatòria a seques. Al Dr. Marti de Riquer i Morera  li vaig demanar una  dedicatoria, per mitja d'una carta, perquè calia ser  respectuós amb tant il.lustre persona.

Li  vaig parlar de moltes coses,anècdotes i vivencies relacionades amb l'antiga baronia de Vallbona on van neixer els meus avantpassats i dels trossos de casa on se sentia tocar les campanes a les hores litúrgiques, coneguda per la gent del poble i de les rodalies com  la Campana dels perduts , que havia manat fondre l'abadessa Mª Teresa de Riquer  i de Sabater a Calaf, pels mestres Llois i Adjutori mestres en aquest ofici. en fi i altres questions que a mi em feien il.lusió parlar-ne, com la juventut del seu avi Aleandre de Riquer a la Torre de Bassols a Calaf i que el llibre Quan jo era noy, era una meravella i també li parlava de les pintures del seu avi,  que jo de molt jovenet sempre havia admirat a l'alta major de Montserrat. En fi el tema de la Segarra i Baixa Segarra també hi era present en la missiva, una cosa més que ens unia. I tot viscut llegint el llibre de Quince generacions d'una família catalana , aquest llibre dona per molt, jo no paro de tornar a rellegir capituls com el del palau dels Agullana a la pujada de l'esglesia de Sant  Martí Sacosta que fou de la Companyia de Jesus i els amplissims i llargs problemes amb els Dominics que estaven just més amunt; molt substanciós tot el capítol.

Deu ni do dels problemes que li va comportar construir aquest arc a Martí d'Agullana. Els Dominics no descansaven

Perdoneu que continuament barregi història i anècdotes del pare Batllori i el Dr. Martí de Riquer, primer perquè els dos encara que els vaig coneixer de molt gran i  me'ls estimo, els dos eren intims amics, i els dos,  els temes que han tractat m'interessen i molt.
Al cap de 18 mesos el Dr. Maartí de Riquer em va dedicar el llibre i alhora em va telefonar personalmenet, per dir-me i donar-me les gràcies per haver-li parlat tant del seu estimat avi. Li vaig agraïr la trucada i no em vaig poguer estar de dir-li si publicaria alguna vegada les seves memòries i em va contestar - la meva memòria es remonta a 400 anys enrera i com compendrà és impossible - comnformis amb el llibre Quinze generacions d'una família catalana. Tot seguit em va dir, te el llibre molt subrratllat, però a les guerres carlistes i passa de puntetes !, li vaig dir que sí !, i que sempre m'ha costat entendre el carlisme. Va somriure, em va animar a llegir per començar el llibre La Victòria de la Creu i jo més que agraït a la seva trucada i al seu consell em vaig acomiadar amb la més gran cordialitat i agraïment. Curiosament el mateix estiu m'havia trobat al monestir de Solius en Joan Mató , llicenciat en història i professor d'Institut ja jubilat i em va recomanar el mateix, per poguer iniciar-me en el carlisme.
Tornant a l'acte de Sta. Maria del Mar, vam poguer disfrutar del Cant de la Coronació d'Alexandre VI    ( que es una invocació a la Marededéu que demana misericordia envers el pontifex, i d'una altra, un cant de lloança a les excel.lencies del papa Alexandre VI ); l'encarregat de reestrenar el cant de la coronació va ser  el grup valencià  Victoria Musicae,  aquest grup ha dedicat importants esforços a la recuperació  d'autors valencians. 
Cum Jubilo, el Veni Creator Espiritu, al entrar a l'altar el pare Batllori acompanyat del seu padrí el Dr. Martí de Riquer; després vam gaudir de l'Al.leluia del Messies de Hendel, El Gaudeamos Igitur i dels cants per la Capella de Ministers  " Vella de vos som amorós " i més. Algo gran.
Penso que vaig coneixer primer els Borja , abans que al pare Batllori o tot plegat, em costa recordar. El que si es cert, el  que recordo , que primer va passar per les meves mansva ser l-anunci l'anunci de l'aparició del primer volum del DIPLOMATARI  BORJA d'edicions 3 i 4. Després en motiu de la festassa a Santa Maria del Mar, acte ja explicat i tot segui la cel.lebració dels  Cinc cents anys del Papa Borja : Els darrers dies d'Alexandre VI ; a la revista El Temps, octubre de 2003. i  més, Jo gràcies al pare Batllori, a l'escriptor J.F.Mira, a mossèn Mossèn Modest Prats, a Mariangela Vilallonga amb la traducció del diari secret del secretari del papa Alexandre VI, Joannes Buckard, no te desperdici  paga la pena llegir-lo, etc. M'ha ajudat molt en aquest món dels Borja el llibre de Professor J.F.Mira i que es titula Els Borja Familia i Mite. Un món tan gran, que no cansa repasar-lo, i vivir- lo de nou i de ser sorpresa constant per a mi.  Els dos papes Borja com vostès poden veure són algo inmens, el meu preferit es Alfons de Borja, encara que el més gran va ser Roderic de Borja, papa Alexandre VI, però cadascú te les seves debilitats. Ho deixo i disfrutin d'aquesta gent valenciana. Roma en mans dels catalans ! Perillós, miri per on es miri.
Perdonin si he abusat dels gravats d'Alexandre de Laborde, i d'algun altre molt interessant que també hi he afegit, sobre Lleida, però els tenia i m'abellia moltissim posar-vos-els ; les terres de Ponent, sempre han sigut casa meva i també del Dr. Martí de Riquer i el principi de la gran història del primer para Borja. No continuo perquè tot està escrit i molt ben estudiat. Vostès mateixos.
Sobre la gran quantitat de gravats antics que els he posat sobre Lleida capital, si volen ampliar els seus coneixaments sobre aquesta tècnica. lo millor que poden fer es consultar la important obra de la catedràtica de pintura i grabat de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la Sra. Rosa Vives i Piqué, que entre d'altres llibres publicats, en te un que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS. Editorial Arco/libros, S.L. 2003. 
M'abelleix posar-los aquesta informació, per la gran quantitat de grabats que els he posat i que la majoria son d'Alexandre de Laborde. 
Precisament amb data 30 de gener de 2013 ha publicat a l'apartat de Cultura de La Vanguardia  " Vilanova gana 12 nuevos Goya. Los expertos avalan la autoria de unos grabados de una masia del Garraf. La familia d'Oriol Pi de Cabanyes en són els propietaris. Jo fa més de 30 anys que tinc un llibre titulat GOYA. 
Los Agua Fuertes. Conocidos con el nombre de CAPRICHOS y notas biográficas del Autor. Por M. SEGUI Y RIERA. Barcelona: CENTRO EDITORIAL ARTÍSTICO, C/. Mendez Nuñez 10. AÑO DE 1884. " Són fieles reproducciones  de los agua fuertes " por M. SEGUI.

Una meravella de reproduccions,  en total 80.

Pep,  un enamorat del Borja i de Lleida i de tota la història que explica el Dr. Martí de Riquer en el seu llibre Quinze generacions d'una família catalana ! Espero que algun dia junts poguem comentar aquest llibre únic.

FESTA MAJOR DE GRACIA

Que de jove anés o millor dit anéssim a la festa Major de Gràcia no tenia cap mèrit, més aviat ens moríem de ganes d'anar-hi per molts motius, però principalment per un, que més tard els explicaré. L'anada d'enguany te molt de mèrit, perquè m'ho van demanar els meus dos nebots de Salamanca, quasi res. Quan m'ho van demanar tant il.lusionats no sabia que dir-los; no m'ho esperava de cap manera, però era real i no vaig poguer dir-los que no, de cap manera, sinó un Sí com una casa i a més amb molta il.lusió d'acompanyar-los, després de més de 28 anys de no anar-hi.

Al moment em vaig preguntar - com és possible que hagin passat tants anys sense treure el cap ? si ens encantava, si ens ho passàvem d'allò més divertit, veient tanta festa per tots els carrers, tanta feina feta pels veïns, jo tenia amics que vivien a Gràcia i m'eplicaven que tothom col.lavoraba a decorar els carrers i balcons, o sigui que per això sol ja anàvem a passar les nits a Gràcia i com que la joventut es molta atrevida donç, gairebé donàvem voltes menjant , beben, ballant, saltant, rient, i abraçades i petons a dojo entre tots, quasi sempre veiem sortir el sol.

Tot s'ha de dir venir un dissabte a les 17 hores, es tot un encert, perquè tot respira pau, si estaven els carrers amb gent , però gent de casa, o sigui veïns uns jugant a cartes, altres al dòmino, molta animació infantil,  amb dibuixos de tota mena, jocs de malabarisme, actuacions musicals,  avis i no tant avis jugant al parxís.

Per començar a animar-te es fàcil, només cal deixar-se dur per l'ambient i començar a caminar el carrer que sigui , nosaltres vam començar pels jardins de Salvador Espriu i a continuació  pel carrer Lluís Antunez ja adornat i vinga ja vam quedar bocabadats.

Aquestes curses amb trens ens va arribar a l'ànima, fantàstiques i molt divertides, una gran atracció fins i tot pels grans. El carinyo que hi posen no te mesura.

Els nebots estaven meravellats, sense paraules, estaven veient que a cada carrer es podia veure un entarimat per què el conjunt toques per ballar o tant sols per escoltar música, música de tota mena, mai se sap, però a les 17h30' ja estaven fent probes.

Un decorat molt atractiu i super-pedagògic, a dins del carrer, om podia veure tots els passos que feien les abelles per tirar endavant un eixam, mantenir-lo, quina funció te la reina, que fa la reina, com s'alimenten, que van amb el polen que porten a les potes, la qualitat de la mel.

Si tinc raó quan els dic que vam escollir una bona hora per passejar pels carrers, hi havia gent, però no estaven massificats, poden veure una certa tranquil.litat. M'encanta que de qualsevol entrada o de qualsevol magatzem surt un bar, o una tasca, o un local amb un grup d'amics passant una estona compartint unes cerveses,

Tots els carrers son muntats per passar-ho be, per divertir-se i per aprendre, i compartir amb els veïns les teves opinions i punts de vista, i a més t'escolten amb la més gran empatia del món. Tota una lliçó.

Un altre grup fent proves de so, per tal de tenir-ho tot preparat pel ball o concert ?

Tant als meus nebots com a mi mateix ens va sorprendre gratament trobar una casa indignada a Gràcia, fins aquest moment només havia viscut la indignació de persones, però no m'extranya que ja vagin sortin altres racons de la ciutat indignats com aquesta casa;  la vaig fotografiar perquè vostès ho puguin llegir i opinar posteriorment. Com poden veure el carrer Verdi dona per molt.

Per nosaltres va ser una grata sorpresa trobar un carrer Verdi tant mogut i tant ben preparat, decorat i adornat  amb un FORT VERDI WEST, quasi res, amb el seu permís entrarem !

Public assegut, preferentment mainada, apunt de començar alguna actuació, no se quina, però les cadires estaven totes ocupades; aquests joves no estaven per fer la migdiada en un dia prou calorós, fins i tot a Gràcia.

Els joves si feien fotos, , te el seu encant, jo vaig estar a punt de posar-mi, però ja sóc potser massa gran i no seria creïble, i no donarien un euro per mi.

Tota imaginació dels creadors es poca, vostès mateixos, jo ho vaig trobar d´allò més original.

Per posar fi al carrer Verdi, no perquè n'estigui cansat, sinó perquè queda molta tarda per davant. Per nosaltres ja ens haguessim quedat a fer unes cerveses i descansar com Déu mana, però els nebots volien més.

Un deu pels veïns del carrer Verdi, que s'han lluït de debò, quina feinada. Abans de continuar caminant vam parar per menjar uns creps que per cert els fan bonissims jo vaig menjar xocolata amb plàtan.

Com poden veure a mitja tarda a la plaça Rovira ja estaven ballant, ben animats, quasi a un li entraven ganes de convidar a algú a ballar, la festa  acavaba de començar.  Gràcia és una festa.

Més festa , amb pallassos inclosos, la veritat es que fins i tot els passavolants com nosaltres  ens feien riure, divertidissims, el decorat inmillorable, tot reciclat. Una bona manera de començar la tarda; complicitat per tots costats.
Els graciencs són únics.

Com poden veure , a mesura que la tarda avançava , l'ambient s'anava carregant, en el bon sentit clar, ja veuen molt entranyable.

Com poden veure no es possible estar millor, ens trovabem com a casa, la meva neboda també. Mai havien vist algo igual. Ni uns ni altres teníem cap mena de pressa per acabar, només ens calia prendre algun gelat o algun crep, o algun refresc, amb paciència ho vam aconseguir.

Estem en l'embelat de la plaça del Diamant, que a mi em va portar molts records de quan l'any 1969 i pujàvem en grup, ho he de dir el més atractiu, per nosaltres  eren els concerts dels cantautors de casa com en Raimón o en Lluís Llach i  Pau Riba, en Jaume Sisa i molts d'altres que no em venen a la memòria.. Venir aqui era com ser transgresors, inconformistes, era ser important en un món que ja començava a respirar llibertat, encara que no era el final ni molt menys del règim franquista, però mira els uns ens animàvem als altres. També era ser progre ser simpatitzants del PSUC, fins i tot es podia lligar més ! quines coses Déu meu ! a més les noies del PSUC anaven sense sostenidors i això tenia el seu encant i ho deixo aquí. Penseu-hi i algo us vindrà a la ment.
A la poca estona d'haver començat el concert de'n Raimon  i sentir aquelles paraules que feien així més o menys....Hem vist tancats a la presó homes plens de raó.... Hem vist la por, ser llei per a tots. Hem vist la sang , que sols fa sang, ser llei del món.. aquestes paraules ens posaven els pels de gallina i tots les cantavem i ens les fèiem nostres i ens sentíem protagonistes, ens donava força. Després una altra, mentre ja sentíem a fora l'enbelat el soroll dels peus dels cavalls dels grisos.... encara ens animàvem amb una altra cançó com ... Jo vinc d'un silenci , antic i molt llarg... erem concients que estavem fem història, encara que la por a les garrotades ens feia suar, però seguiem cantant Al vent/la cara al vent/el cor al vent/les mans al vent/els ulls al vent / al vent del món.... i de cop ala a saltar cadires i començar a córrer i de valent. almenys jo fugia cames ajudeu-me, baixant pel carrer Torrent e l'Olla a tota pastilla i no para fins a Gran Via, clar havent perdut a tots els companys pel camí.Aquells primers anys dels setanta, també ens animava la canço de'n Lluís Llach " Companys no es això ", tant vàlida encara avui en plena crisi. Amb poca cosa erem quasi feliços, molts vespres ens reuníem un grup només per escoltar les mateixes cançons amb els balcons tancats a la llum d'una espelma o dues i amb un cuba-libre o un raf com em dèiem en aquells anys. Que bons que estaven els rafs i si podia ser amb ginebra GIRÓ millor ! Be deixem-ho que seria molt llarg i després de quasi 38 anys, podria dir alguna mentida i confondre esdeveniments. Perdó d'entrada si s'ha donat el cas, només són records meus i que amiem serveixen per recordar, que sempre és un bon exercici, és l'unica manera de tornar a ser un mateix.

Com poden veure el divertiment estava assegurat per petits i grans, a cada racó , plaça o carrer hi havia  alguna activitat, aquí els infants estaven veien una actuació de titelles.

La tarda va donar per molt, fins i tot per poguer disfrutar d'arquitectura, una casa meravellosa, vostès potser em diran de quin edifici es tracta, però si que paga la pena dedicar-hi uns minuts.

Com poden veure, a més de la festa , disfrutant d'uns exel.lents creps, que a hores d'ara ja saben de quin establiment són. Felicitats ho fan molt be ! Per la cara dels meus nebots, poden veure que sí, que són bons.

Qui volia es divertia, oi que sí ? Això si que es una festa de dalt a baix. Festa Major de Gràcia.

Fins i tot vam trobar un jurat deliberant per procedir a l'entrega de premis, ja els he dit que cada carrer te molts recursos per passar-s'ho d'allò més be.

Eren ja més de les 19 hores i encara es podia transitar be pels carrers, com poden veure nosaltres contents, al nostre darrere poden veure una barra d'un bar, que segur que haguéssim pogut beure unes cerveses fresquíssimes , sinó haguéssim hagut de tornar cap a casa amb cotxe.

La tarde passava dolçament quan de cop una música festiva, que contagiava, al.legra, nostàlgica, ens convidava a mirar-ho tot amb uns altres ulls. A lo millor aquest bon músic, la seva jubilació no li dona per més, o pot ser que aquesta societat de consum l'hagi portat a tornar a treballar a una cantonada qualsevol per no poguer pagar el lloguer del pis on viu o ves a saber que ?, no sabem el seu currículum però podria ser brillant com a persona i com a músic, aquests homes sempre han sigut un misteri per mi, li van donar uns euros i li vam desitjar sort ! ell ens va somriure, volguent donar-nos les gràcies. El que si que quedava clar es que no l'havia llogat cap institució per al.legrar la festa. Tirant enrere fa dos anys també vam trobar un músic ja grandet al mig de la plaça  principal de Praga

Aquest bon home també fa pensar que ha sigut d'ell a lo llarg de la seva vida, que es el que l'ha portat fins aquí ?. No ho sabrem !.Tinc el dubte que igual havia sigut professor en un conservatori i que la crisi li ha deixat una pensió molt reduida i ha de guanyar algun euro més, per portar una vida digna. Per la seva cara se´l veu grandet oi?  Però donava bo escoltar-lo. jo m'hi vaig passar molta estona, tot i que plovisqueja.

L'encant dels carrers es va mantenir fins al final. No em digueu que aquest sostre no es bonic ?

Carrer dedicat a instruments musicals, els autors-artistes es van esforçar molt, tot molt nostalgic.

Aquest carrer, com podem molt be veure per la foto de la màquina de cosir, no cal que us digui que està dedicat a  aquest noble ofici de la costura, tant important des de sempre i a més a casa sempre han cosit tant la meva mare com la meva cunyada i a més continuarem  amb aquest tema que tantes al.legries ens ha donat sempre. La mare quan erem petits sempre ens va fer  tota la roba de la meva germana i meva.

Com podem veure el tema de la costura continua amb aquesta cinta super-cinta mètrica i draps i drapets,
amb aquesta foto donem per acabada la dolça passejada pels carrers de Gràcia. Aquest passeig l'he fet amb tota la llibertat del món, el darrer l'havia fet amb gens de llibertat. Bona festa a tots.
Els meus nebots se'n vam cap a Salamanca amb una grata experiència, que la unió dels veïns fa la força i la festa; i han coses que no tenen preu.
A l´arribar al parking els meus nebots van volguer baixar i pujar pel passeig de Gràcia i mira, vaig accedir tot i estar cansat. Silenciosament em vaig adonar que un món havia desaparegut, d'ençà que jo tenia 19 anys, com: no existia Can Gimeno, no existeix el bar La Punyalada on si reunien un grup de pintors per fer les tertulies setmanals com en Curós, en Griera, En Sarsanedas,  en Cruanyes, en Ceferino Olivé, l'Aguilar Moré, Pujol, Tharrats, (jo els havia vist més de 20 vegades) Passeig de Gràcia /Roselló. M'abelleix posar-vos una obra d'un d'aquells artistes, ara ja molt bellets o ja absents:

Oli d'Honfleur del famós i gran pintor  i millor persona Rafel Griera, afincat a Olot d'ençà molts anys, amic que fou de la pintora Margi Kocsis.

Banca Catalana ja es un altre banc, els joiers Roca del passeig de Gràcia ja no hi són , al seu lloc hi ha Tous, que ven moltissim, la casa Cros no hi es ara hi ha Burberry, en fi més avall una joieria que es deis Domenech i Soler Cabot tampoc hi és, etc. Un món ha desaparegut. Ara tot aquests locals els ocupen les grans marques comercials, o les millors marques es disputen els locals, tothom hi vol ser.
No es pot estar tants anys fora de Barcelona ! He de dir que sempre m´ha agradat Barcelona i tota la seva vida. Sóc soci de l'Ateneu Barcelonès d'ençà els meus 19 anays. Sempre he anyorat l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on hi vaig estudiar l'ofici de metge, que encara em dura. Vaig tenir grans professors no els puc enumerar tots però si en Lluis Barraquer Bordas, el Dr. Verger Garau d'infeccioses, el Dr. Puig Lacalle de cirurgia, brillant, el Dr. Serés de digestiu, bona persona, l'estimat Dr. Lenti (a.c.s.) que va fer el part del meu fill Lluís, també l'eminent Dr. Cabero, ginecòleg,  amb qui vaig fer dos cursos de doctorat i el gran doctor José Mª de Moragas d'ell vaig aprendre moltissima dermatologia i dels seus adjunts els Dr. Agusti Alomar que el va succeir en la jefatura del departament , i el Dr. Xavier Noguera també únic i molt segur amb els diagnostics, li encantava la professió, així com l'art, també un gran record pel  Dr. Cesar Diaz Lopez, que em va iniciar amb tota la il.lusió del món de les artritis seronegatives, disfrutava ensenyant i la seva bondat anava per  davant. Sempre li estaré més que agraït. Es un gallec de l'Urgell, home planer i que tothom se l'estima, mai veu cap problema, sempre veu solucions. El seu fill també es reumatoleg, o sigui que tranquils, sempre podrem consultar el dolor articular que ens anirà augmentant amb l'edat, ep! jo ja en tinc devalent, en la propera trovada a Llorenç ni faré cinc cèntims.

Una abraçada ben càlida pel millor reumatoleg.
Pep.