GIRONA A LES CINC DE LA TARDE, A FINALS D'AGOST

Sí , Girona m'enamora des de molt jovenet que m'hostatjava a casa d'uns cosins de la meva mare, del carrer del Portal Nou, (ja existia al segle XIV; aquest carrer del Portal Nou, és un dels més antics de Girona, en altre temps era el Camí del Pelegrí  que pujava del riu cap a la porta Rufina ) ,o sigui dins la Girona medieval, o més ben dit dins de muralles. Els parents recordo que darrera tenien un hort petitisim, amb la muralla altíssima al front, o sigui que tant sols podies veure el cel i un veí amb un hort més gran i unes escales de pedra que pujaven a dalt la muralla; cosa que en aquells anys no es podia visitar.  Veure el cel en l'edat mitjana ja era un gran premi; no importava els metres quadrats de jardí o d'hort.  Ja de gran vaig descobrir que la casa del costat era de la família Masó. Els parents, també tenien un gran hort a l'altre costat del carrer Portal Nou, que hi plantaven de tot, tenien un pou i a més hi havia algun que altre fruiter; fa anys que esta construït, o sigui que ni rastre del que explico.

Ara passejant per dalt la muralla, segueixo veien el darrera de la casa, evidentment una mica canviat, però l'entorn es el mateix.
Procuro  ,des de que vivim a Cornellà del Terri, fer una visita anual per la Girona medieval, i sempre ho faig a l'estiu i per la tarda; aquest anys ha sigut a finals d'agost.

Puc dir-los que m'acompanyaven uns amics de Madrid, la família Pastrana-Alcalde. Vam deixar el cotxe aparcat a la Copa i com ha de ser ,passem el pont de Sant Feliu i els dos nens, pujen per l'escala i  toquen el cul de la lleona,  es queden amb una carícia, no volen donar cap petó.

La plaça amb les dos cafeteries està buida, dos persones assegudes i 4 baixant les escales de la basílica de Sant Feliu, o sigui tot un privilegi per a nosaltres, s'agraeix caminar i veure la Girona amb una certa solitud i silenci, et convida a anar allí on vulguis; es pot comentar tot el que calgui i que historicament sigui rellevant, que passis per on passis a Girona,  tot està ple de monuments, art a dojo , amb esglésies i convents. Parlant de convents a Girona ni havia un grapat , cal tenir en compte que abans dels setges n'hi havia uns dotze; l'ocupació francesa fou un cop mortal per bona part de les comunitats religioses de la capital, fou un primer pas per facilitar les mesures desamortitzadores a partir de 1836.  Hi havia els següents convents: Del Carme, Santa Clara, de les Caputxines , Beates , el de Sant Francesc de Paula (Minims), Sant Francesc d'Assis, Sant Agustí (plaça de la Independència), convent de la Mercè, Caputxins, Carmelites Descalços (Sant Josep), Sant Pere, Sant Daniel, Sant Domènec, el Mercadal  (Bernardes) . M'oblidava del convent de les Butinyanes, perdoneu.
Tot seguit, continuant pel carrer del Pou Rodó ( Comença arran de l'escalinata del temple de l'Església de Sant Feliu de Girona, fa un colze i travessant el carrer de la Barca, acaba el carrer de Bell-aire ran la plataforma del Galligants. És un carrer estret i tortuós amb paviment de pedra irregular. A la cruïlla d'aquest carrer amb el de la Barca hi ha un pont amb arcada que uneix dues cases i al capdamunt hi ha una finestra amb llinda decorada que data del segle XVII ) ,  caminant vam arribar a la capella de Sant Nicolau, una meravella de construcció, m'agrada veure-la decorada amb flors el mes de maig a " Girona temps de Flors " .

Al front mateix veiem el  monestir de Sant Pere de Galligans, (  El monestir de Sant Pere de Galligants, del qual només en resten visibles l’església i el claustre, és una de les mostres més notables de romànic català.
No es coneix la data de la seva fundació, però ja existia a la primera meitat del s. X. Del monestir preromànic no en queda gairebé res, tot i que es conserven restes d’un edifici anterior La construcció de l’edifici actual s’inicà a la primera meitat del segle XII, vers el 1131, data en què Ramon Berenguer el Gran va llegar un important donatiu per sufragar les obres. A la darreria d’aquest segle es degué acabar el claustre ) majestuós. Només trobem un matrimoni que estava fent unes fotos i nosaltres també.

Sempre m' agrada explicar com era la muralla en aquell indret, en el qual hi havia la porta donava a la vall de Sant Daniel. Podem veure el campanar fortificat, junt amb l'absis, o sigui que en aquest  punt la muralla es fonia amb el monestir de San Pere de Galligans. 

 Només de girar el cap ,tots vam quedar meravellats de l'espectacle del " cingle " vist des d'abaix de la catedral i entorn. 

Vam arribar als Banys àrabs, estàvem tentats a entrar, però donada l'hora , vam passar d'entrar, tot i les recomanacions d'Alexandre de Laborde que en parla molt be, i els deixa molt millor que la façana i el claustre de la catedral, que no va fer cap gravat. Aquí els poso la estampa dels banys àrabs.

Va fer dues planxes , també una vista de Girona des de Pedret ( Hospital de Sant Llatzer+capella de Sant Jaume dels Sants ), per cert preciosa, en el seu llibre Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806-1820) - Laborde, Alexandre de, 1774-1842 .  

Tot disfrutant de la tarda, ens vam torbar  d'avant del portal  de sobreportes, sempre m'han impressionat aquestes dues torres.

A l'arribar davant les escales de la catedral , tots vam queda meravellats, fins i tot jo que les he vistes des de sempre i a més les he pujades i baixades manta vegades. També he presenciat la baixada de la processó del divendres Sant, Els Manaies i les confraries et posen la pell de gallina.

Al caminar pel call jueu, i observar l'estretor dels carrers i l'alçada de les cases i poguer veure els jardins que treuen el cap per dalt a uns 10 metres d'alçada, realment impressiona. Sempre he viscut Isac el Cec i algunes que altres cases del voltant, però llegint la presentació que va fer en  Joaquim Nadal i Farreras olim Alcalde de Girona, es tota una lliçó que jo he passat per alt de tant  obvi i de tant familiar durant anys. La construcció de les cases dels jueus diu: 

Quan  es funda la canònica i entorn del claustre de la catedral els canonges de la catedral inicien una experiència de vida comunitària es venen 25 cases de canonges a 25 famílies jueves. El nucli bàsic del call no és construït per jueus, és comprat per jueus.

Cases cristianes per a ser habitades per jueus. L'estructura bàsica del call neix d' edificacions preexistents. Deu ser doncs buscar tres peus al gat intentar de trobar una especificitat arqueològica jueva massa ostensible. L' originalitat neix d'aquest mateix fet, i de l'existència de documents i tombes funeràries de valor incalculable. Recomano visitar el museu jueu de Girona, tot un món, que ens aporta molta  informació de com era la vida i de com estava estructurada la societat en la edat mitjana a Girona.

Tot baixant pel carrer de la Força, vam anar parlant aquí hi ha el museo d'història de la ciutat , antic palau dels Cartellà, reformat durant el segle XVIII per acollir el convent dels caputxins, amb una romàntica placeta de l'antic Institut de batxillerat, anar baixant i trobem la casa mare de Maria Aulina , mes avall la placeta on hi trobem el monument de Josep Maria Subirachs, sobre " El Sis-centè aniversari de la primera reunió de mestres d'obres per decidir la continuació de la Catedral de Girona  1386-1986 " si continuar-la de tres naus o fer-ne només una; davant de la casa Mascaró ( entre el carrer  de la Força i  el carrer Cúndaro.

D'aqui la visita continuà cap a la plaça de la Independència, carrer de Sta. Clara per tal de fer un gelat de la botiga dels germans Roca.

Bonissims, un servidor en menjaria un cada vegada que passo per davant, això que no em convé. Tots junts vam atravessar el pont fins anar a parar a l'altra part de l'Onyar, per pujar cap a l'escalinata de l'esglesia de sant Martí Sacosta. Darrera de la Rambla pel carrer de les Ballesteries Velles, hi ha una botiga de llibres a bon preu, ens hi vam ficar, a tots ens interessa troba quelcom que ens fa il.lusió endur-nos a casa.

Aquesta abraçada ens dona entendre que ben segur que la mare i la filla , ho havien trobat algun llibre interessant, o simplement una mostra d'estimació i de tendresa.
Tot seguit cap a disfrutar de l'entorn del  restaurant Le Bistrot i fer-nos una foto sota el pont del palau dels Agullana, i comentar la seva complicada història.

Aquest palau dels Agullana sempre li han dit palau del Vescomtat

Abans de parlar-vos de la història d'aquest famós arc, he d'apuntar les paraules de Joaquim Nadal, en la presentació del llibre " Girona  entre 4 rius ", i escriu lo següent : L'Arc dels Agullana esdevé la infracció urbanística més elegant de la història de Girona. El problema va néixer quan Martí i Elionor d'Agullana decidiren demanar llicència per bastir aquest pont que estan veien, que uniria la casa nova amb la vella. Això va portar molts conflictes entre els Dominics de san Domenec, la Companyia de Jesús , l' Ajuntament i la família Agullana. Llarguissim conflicte que es va resoldre  l'any 1629 quan Lluís de Montsuar, batlle general de Catalunya, atorgà llicència a Martí i Lionor d'Agullana per a construir el pont nou. Els jurats de Girona també hagueren de dir la seva, i això durà dos anys més. Be , quan ja no faltava cap més pas, o sigui que ja es podia fer; Martí d'Agullana ( abans Martin Sans de Latrás ), cal explicar que en sis mesos , Martí d' Agullana, basti el pont nou; ja tenia la pedra picada i tot preparat. Segons el que Martí de Riquer, en el seu llibre Quinze generacions d'una família catalana, ens diu que el Nadal del 1631 el pont devia estar virtualment acabat.
Al fons de la foto podem veure el pont vell, i la qüestió que presentaven els dominics , deien que si es deixava fer el pont nou, aquesta placeta, sempre seria un cel obert dels Agullana. Realment una mirada a les escales de sant Martí Sacosta i el pont dels Agullana, continua sent impressionant. Una vegada a la placeta, podem contemplar la grandesa del palau i alhora la destrucció de l'escut per castig, suposo que reial. Be passant el petit pont , escales amunt, arribem davant l'edifici de les Àguiles; aquest edifici és construí com a seu de l Estudi General de Girona. L'any 1705 l'edifici fou convertit en caserna. En el 1714 es decidí restaurar-lo per reprendre els estudis; un decret de Felip V de 1717 feia tancar la universitat de Girona, Barcelona i Lleida i feu construir la Universitat de Cervera, on quedaren concentrats tots els estudis de Catalunya. Cervera s'havia mantingut fidel al monarca. No fou fins el 1869 que els estudis retornaren a Girona. Pels que no ho sàpiguen Cervera es la capital de la Segarra, una petita capital, amb molta història, ep! també te un importantissim call Jueu, com Conesa i Santa Coloma de Queralt.

Davant del rectorat hi ha la terrassa d'un bar, que es el més relaxant de la ciutat. A la dreta veiem l'esglesia de Sant Domenec, avui dia paranimf de la Universitat.

I d'aqui pujarem tot passejant , destí dels jardins dels Alemanys, mai he sapigut perquè li diuen dels alemanys ?.

Mai he sapigut el nom d'aquesta casa, que sempre l'havia vist sense restaurar, però si que deu ser una gran casa pairal. A la dreta trobem el carrer dels Alemanys i de cop la casa Boadas Formiga . Una porta enreixada i gran permet veure el pati interior

Aquest carrer abans es deia del Bell-Mirall, ara no te aquest nom.

Abans d'entrar a la caserna dels Alemanys veiem la catedral pel darrera. M'agradaria haver nascut a Girona per saber el nom de cadascuna d'aquestes cases i jardins.

A l'entrar als jardins dels Alemanys, practicament els trobem vuits, tant sols amb algunes dones àrabs pel seu aspecte, però la pau era el que es respirava aquella tarde festiva.

Ens trobem ja a la part més històrica de la Girona medieval i romana, estem ja al damunt de lo que queda de la torre Gironella.

La nau que hi ha darrera de l'enreixat, es immensa, es nota la grandesa de l'imperi romà, està plena d' història.
En una visita guiada als socis de l'Ateneu Barcelonès, del qual en formo part des de molt jovenet. En Pep Bosch, exel.lent guia, ens va explicar que la nit del deu d'agost de mil tres-cents noranta-u, festa de Sant Llorenç, va tenir lloc un gran atac contra el Call de Girona; ja feia dies que si respirava un ambient enrarit d'odi contra els jueus, potser motivat  per les noticies que anaven arribant d'altres indrets de Catalunya. Els Jurats de Girona van ordenar vigilar les entrades al Call, per  tal de frenar la violència i posar seguretat en aquest lloc tant especial, que s'esperaven esdeveniments de tota mena, especialment greus. Recordo que ens va explicar que l'objectiu d'aquella turba de gent no era robar els diners o l'or, sinó que els jueus es convertissin. Aquell cap vespre d'agost de 1391 tothom  de Girona sabia que passaria, explicava que a tota la ciutat estava plena de baptisteris oberts amb capellans a punt de batejar als jueus que els ho demanessin.
En saber-ho el rei  Joan I, el rei va ordenar que per protegir als seus jueus, els que haguessin sobreviscut i les seves famílies els posessin tancats a Torre Gironella, on estarien més segurs i així estarien allunyats del centre urbà de la ciutat. Aquí va passar penúries i amb permanents amenaces durant 17 setmanes. A partir d'aqui va començar a decaure  la comunitat jueva a Girona, tal com va passar amb la resta de comunitats jueves per tot el país.A Girona en aquest atac de l'agost del 1391 es varen convertir 80 jueus la majoria influents.

Be, cada visita per aquests racons plens d'historia, aprenc i disfruto i sóc conscient que em falta aprendre encara molta història.
Aqui vam veure al passar aquesta porta un escut de la reina Joana Enriquez, o del Príncep de Viana no ho recordo be.

Tot seguit vam pujar a la muralla per donar l'últim passeig i observar la ciutat de Girona abans de que caigués la tarde, ja podem veure un finestral gòtic de luxe i molta verdor.

Des dalt la muralla, vam poguer observar el rectorat, i  el pati de les Âguiles on es conservents trossos de la muralla romana, la part del darrera de l'església i convent dels Dominics, part del darrera de la Universitat, que no podien escollir un millor lloc per acabar la tarde.Després d'aquest llarguissim tros de muralla, trobemtot seguit algunes zones de gespa molt ben cuidada amb piscina , que en altre temps recordàvem que eren zona d'hortalises i galliners.
Caminant a tanta altura hom pot observar les golfes de les cases, que em transportaven a d'altres temps feliços de la meva infantesa, encara es pot veure alguna golfa només des de dalt la muralla, sinó també des d'altres indrets, om podem observar estris de la vella pagesia com : forques, cabassos, perols d'aram que tant servien per fer bugada, com per fer sabó, com per la matança del porc, senalles d'anar a comprar, també algun carretell de posar-hi vi amb la seva canella, alguna bascula de peses, o bascula romana, alguns aumolls, o algunes aubarques penjades , una aixada i aixadeta, algun ajocador, una cistella conillerra, uns cercapous de temps immemorial,- vostès saben que es un cercapous ?, una erera per assecar les figues, algula corriola de fusta antiquissima, algun cove, en una es golfa vam veure una dalla, també una màquina de desgranar blat de moro, una ensofradora, un escalfa llits que a Lleida a la baia Segarra en diem un ruc,  així com una bona destral, també alguna falç i algun falçó, un escalfa planxes en una es golfa d'una bona familia, en fi tot oblidat de la ma dels homes i també de Déu. Sense equivocar-me em porta a la Girona del llibre Ciutat petita i delicada, d'en Jaume Ministral, un gran llibre, que la majoria de vostès l'han viscut, perquè parlem ni menys ni menys que de l'època de Sa Ilustrissima el Dr. Cartanyà. Els recomano que el llegeixin, si volen passar alguna estona d'aquest bon temps que ja tenim asseguts darrera la persiana del balcó de casa seva,ep ! també a l'eixida de la casa de pagès.

Entre el cansament i vinga explicar història de la ciutat, sens va tirar el capvespre al damunt. Llavors van venir els comentaris de la colla que ens acompanyava; eren de Madrid. Estaven meravellats de la nostra ciutat i entre comentaris es preguntaven - com es que a Madrid no es conegui aquesta ciutat tant històrica i única ? . No se la resposta, però d'altres persones com la meva neboda que viu a Madrid també m'ha fet la mateixa pregunta. 
Tots contentissims, van anar a fer un toc per la rambla abans de marxar cap a Sant Antoni de Calonge.

Pep

Biografia : La Comunitat Jueva a la Girona Medieval.Cicle de conferencies febrer/març " Girona a l'Abast  XII " 2007.
Girona entre 4 Rius, L'Origen dels carrers i Barris de la ciutat. Jaume Fabré: Ajuntament de Girona.

AVANZI COMUNEM DETTI LA CURIA OSTILIA. Roma presso Domenico Pronti Incisore

El Blogger, pensant i donant voltes al " cromo " que te davant, una meravella ,vostès el podran contemplar més avall, dintre de pocs moments, " cromo " que sempre m'ha cridat l'atenció, i que sempre he guardar en lloc segur; i com poden veure encara el tenim . Es únic, interessant, i tot un misteri per resoldre per part meva. Mai vaig sentir la necesitat d'entrar al Google, per saber que era, fins que just abans de posar-mea escriure el present article, vaig entrar a Wikipedia i davant meu s'obria tot un món, desconegut fins aleshores.
Fa molts anys que el difunt pare Miquel Batllori i Munné, m'ha al.legrat la vida, amb els seus vastíssims coneixaments de tota meva, divertit com ell sol, finament elegant, educadissim,  amb el seu humorisme  trascendental que el caracteritzava i que  ell sempre en feia gala. Un savi reconegut per mig món i que ell mateix minvaba la seva grandesa, i més d'una vegada al ser interrogat per algú, al dir-li pare Batllori vostè és un savi - ell mai feia gala dels seus amplissims estudis acadèmics, es limitava a dir que ell havia aprofitat el batxillerat ! aquesta senzillesa sempre em va tenir el cor robat .
Com més coneixaments tinc d'aquest gran jesuïta, més m' anima a profunditzar en ell. Aquest home el considero un HUMANISTA amb majúscules; m'encanten les persones com ell, i també  el Dr. Martí de Riquer, i  en J.F. Mira, com el monjo de Montserrat el pare Massot, encara un altre, Dom LLuís Duch també monjo de la mateixa abadia.

Aquest gravat de Manresa, on podem veure l'edifici de la Sta, Cova, va per vos pare Batllori, és d'Alexandre de Laborde.

Abans de continuar he de dir que sempre he sigut un fan de la Companyia de Jesús, amb els seus jesuïtes, tots ells únics, no m'hagués importat ser alumne d'ells, es algo que si imprimeix caracter. Sempre he envejat al Dr. Fabré per haver sigut alumne de la Companyia.
Al haver viscut durant la meva carrera a Sant Cugat del Vallès a pocs metres de la Centrre-Casal  Borja, i passar-me llargues hores a la seva biblioteca, sempre vaig poguer tenir contacte amb ells, no precisament amb el pare Batllori, perquè ben mirat ni el coneixia, sí en canvi amb el pare Bayés que molt sovint anava a dir la missa al monestir de Sant Cugat; penso que ajudava al rector de la parròquia.  També he de dir que sóc un seguidor del jesuïta Ignacio Gonzalez Faus, els seus escrits a La Vanguardia ens remouent la conciencia, sempre a favor dels més pobres i desvalguts, dels sense sostre i dels que no són res als ulls d'aquest món. Els seus escrits són sempre reconfortants per l'ànima de qualsevol creient i fins i tot no creient. La justicia ens interessa a tots. Que Déu l'ajudi i l'ompli de salut per continuar treballant pel regne de Déu, pels pobres i per nosaltres. Aquest jesuïta és un be de Déu.
També publico aquesta imatge original , colorejada a ma,  en honor a vostè que es pot considerar un ciutadà Romà, degut a la llarga estada que va ver a la ciutat Eterna ( 1947 al 1997 ). Es pot dir que llegin els seus escrits, vostè si que es va trobar com a casa.Penso que és la persona més romana que he conegut; alhora si vostè s'ho va passar molt be a la Gregoriana de Roma i en la Biblioteca Apostòlica Vaticana, investigant els Borja. M'oblidava d'una persona enamorada de Roma i una exel.lent  coneixadora dels seus carrers i monuments i vida acadèmica, es tracta de la catedratica de literatura Sra. Mariangela Geli, ara feliçment jubilada.

Fa uns 30 anys vaig comprar a un parracaire "chatarrero " un grapat de llibres cada un d'ells portava el nom escrit que, ben be,  podia ser d'algún religiós , així com un llibre de psalms que duia a dins una tarja que deia  "El Dean de Plasencia " Vostès hi han estat ? Jo sí, i moltes vegades. Pels curiosos i alhora amants de l'art, poden disfrutar d´un gran oli sobre Plasencia fet per Sorolla, propietat de la Hyspanic Society of Amèrica de New-York. que va estar exposat a Barcelona al MANAC a Montjuic.

Déu sap de quin any , personatge molt important en aquell temps, diria que era el que manava després del bisbe a la catedral, però ja és història en aquest moments. El primer llibre es titulava: Las Glorias de  Maria, en la imprenta de Don Benito Monfort. año de 1790.

Curiosament a les primeres pàgines del llibre, vaig descobrir el primer Cabdevila , escrit amb una b, en el lloc d'una p, mira jo no n'havia conegut cap i em va fer gràcia.

A dins també vaig trobar algun que altre document, antic, interessant, curiós i es que jo mai n'havia vist cap i millor dit no sabia que existien, ara se algo més :

i diversos noms que no ve a comta nombrar-los, però si dins un  breviari del res de les hores litúrgiques, que a ma duia escrit l'any de 1802 i el nom d'un possible personatge catedralici, o dic per l'enquadernació luxosa del manual, ep! encara ho és!! refrescant la memòria el llibre més interessant va ser un que es deia i encara es diu, escrit a ma , perquè les primeres pàgines estan arrencades i mai he sapigut com començaba  " Este Ritual es de la Sacristia de San Ildefonso año 1856, lletra esrita a ma amb tinta xina ç2 " però penso que el Concili Vaticà II ho va deixar tot fora de lloc, com inservible i  va quedar apartat d'us i .... donç be, al cap d'uns anys fullejant-lo, tot buscant el cant de Zacaries

i el cant del Magnificat anima mea Dominum,  amb llatí, vaja tot un tresor, pel qui li agradi el llatí o millor dit el gregorià com jo, que el considero  esteticament insuperable i bellissim. Com m'agrada entrar a una església i que estigui sonant música en gregorià i alhora faci olor d'incens, si l'esglesia es petitona i romànica molt millor, encara que no m'importa que sigui gòtica o barroca, sempre em  dona molta pau; però penso que també  fins i tot en pot donar als no creients o agnòsics.

Dins la caixa de llibres que ens vam comprar, també hi havia un gros volum, que deia : Diccionario de la Lengua Castellana, compuesto por la Real Academia Española, reducido a un solo tomo para su mas fácil urso. MADRID. Por D. JOAQUIN IBARRA, Impresor de  Cámara de S.M.  y de la Real Academia. MDCCLXXX.  " LIMPIA, FIXA Y DA ESPLENDOR " Tamany 37 x 27 .
Com poden veure es gran, de luxe. impressionant; la meva pregunta es - de quants volums consta l'original del mateix any ? Si algú ho sap m'agradaria que m'ho digués. També vam trobar molts documents sueltos com un que reprodueixo:

També dins del llibre Las Glorias de Maria i vaig trobar un gravat del Beat Francesco di Geronimo della Compañia di Gesú, celeberrimo Predicatore Apostolico.

Anem pel tema principal d'aquest article. Vaig trobar  diguem-ne el cromo que tenen a la vista, o postal, gravat de l'època, no m'atreveixo a dir-ne serigafria,  ?el que si sé , és que es  antiquíssim,  potser tant com el manual " dels sagraments "que tenia a les mans i que el musicòleg Dr. Josep Mª  Gregori i Cifré el va datar de mitjans del segle XVIII. El titol de la estampa amb color ? o colorejada a ma ? que també és possible, perquè penso que la imprenta en color no existia, i per aclarir-me hauria de parlar amb una experta que ha publicat un llibre sobre gravats i  aiguaforts,  que penso que es la seva tesi doctoral i que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS de Rosa Vives Piqué i encara un altre llibre que es titula DEL COBRE AL PAPEL " La imagen multiplicada " de Icaria  editorial; pels que tinguin interès podran disfrutar, profunditzant en aquest món que he acabat de descubrir i que el titol  D'AVANZI COMUNEM DETTI A CURIA OSTILIA Nº 58 . Un món desconegut els espera. Si mirem d'entrar a l'adreça electronica d' AVANZI podrem veure l'estampa, però sense colorejar, o sigui amb blanc i negre; si més no, curiós ! dintre d'uns dies sabren quelcom més sobre el tema.
Si el pare Batllori ho pot veure, ben segur que d'aquesta estampa ens faria una llarga conferència o potser un llarg, llarguissim escrit. Ell que va viure tants anys a Roma, i que n´era un gran coneixedor , de la seva història i del Vaticà i el seu entorn.
Per disfrutar només cal escoltar al Dr. Martí de Riquer que tot passejant unes hores pels  apartaments Borja al costat del Pare Batllori i dir-li en aquesta mateixa finestra s´asseia Lucrecia Borja, això et feia reviure l'història d'un passat gloriós i alhora et posava el pel de gallina. Quina sort poguer passejar pel Vaticà amb el pare Batllori !

Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.
" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "

Gracies a ell, he conegut , El Diplomatari Borja, De València a Roma " Cartes Triades dels Borja " publicades amb la col.laboració de Mossèn Modest Prats, que havia sigut rector de Medinyà (Girona) i professor de la Universitat. També he conegut La Biblioteca Borja. També m'ha ajudat a aclarir-me sobre com va començar la Corona d'Aragó, que sempre m'havia fet un lio: Per mi i per tots vostès repassem amb paraules del pare Miquel Batllori : "  La Corona d'Aragó comença d'eixir el 1137, amb les esposalles de la infantívola infanta dona Perenella, filla i hereva de Ramir II d'Aragó, amb el compte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, que implicava l'abdicació del rei monjo i, alhora, el pacte de vinculació definitiva i mancomunada - vull subratllar aquests dos epítets - d' Aragó a Catalunya i de Catalunya a Aragó: aquest caire tan especial del pacte ens permet de fixar en aqueixa data el punt de partença d'aquella unitat personal i política. " 

Plan of the Tow N and Castle of Lerida, with the Approaches made before it by the French & Spanifh Armies under the command of the D. of Orleans during the Siege begam 1707.

" Plànol del poble i castell de LLeida, amb els accessos, realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans, durant el setge que va començar el 2 - 10 - 1707. "

Jo, ja era grandet quan vaig sentir a parlar del  pare Batllori, el vaig coneixer per la televisió, per la premsa, i per la preparació de la gran festa que se li va fer a Santa Maria del Mar al barri de la Ribera de Barcelona per donar-li un grapat de titols de Doctor Honoris Causa per les diferents Universitats dels Països Catalans, ( tinc la festa gravada amb video, que dura moltes hores, però es una meravella, penso que mai havia disfrutat tant des del principi al final. Va ser un acte fastuós com va anomenar-lo en nostre president Jordi Pujol, penso el mateix, un acte irrepetible i em vaig emocionar quan van sortir caminant cap a la basilica, els dos el pare Miquel Batllori acompanyat del Dr. Martí de Riquer el seu padrí, " tal para qual " els dos molt grandets ; i que li fes la Laudatio el Dr. Martí de Riquer ho vaig trobar sublim, i molt abans de començar ja em fregava les mans per tot el que li diria, vaja que no tindria desperdici des del principi al final i així va ser, no va decepcionar a ningú, Ep ! el parlament del pare Miquel Batllori tampoc, no el puc repetir perquè està totalment escrit en el llibre Records personals i últims escrits, Obra completa Vol. XIX ; amb pròleg de la Cristina  Gatell i la Glòria Soler. Editorial tres i Quatre, 2003.
Jo, he viscut sempre molt lluny de les lletres, encara que sempre m'he alegrat de tenir-les ben aprop, jo vaig entrar de ple en aquest món dels Borja gracies a la revista EL TEMPS,  degut a l'anniversari dels Borja, per en Lluis Bonada, i més persones com  LLuís Cerveró, en Ximo Company de Lleida, el pare Batllori, Mossèn Modest Prats, i molts d'altres que no recordo el nom, etc.

Poso aquest gravat, perquè sempre m'ha omplert d'orgull que Lleida fos la primera Universitat de la Corona d'Aragó i a més que i estudiés el primer papa Borja, Alfons de Borja, futur para Calixte III.

Un cop ficat en aquest  món dels Borja, sempre m'ha entusiasmat més la figura del primer papa Borja Alfons de Borja, futur Papa Calixte III,  un home estudiós, llicenciat amb dret civil, dret canònic,dret romà i més especialitats tot fet a l'Estudi General de Lleida (Universitat ) ( el més important de la Corona d'Aragó ); al servei del Magnanim, vaja una llarga carrera eclesiàstica , primer d'estudiant, després de capellà, canonge de la Seu de Lleida, secretari de la cancelleria del rei, bisbe de  València,  cardenal i als 77 anys d'edat va arribar a al tron pontifici a  Sant Pare.
A Lleida Alfons de Borja tingué la sort de poguer escoltar al dominicà Vicent Ferrer, en unes prèdiques a la Seu de Lleida i un dia deien coincidir els dos i Vicents Ferrer li digué tu un dia seràs Papa i a mi em faràs sant !!!!. La profecia es va cumplir, si no es certa almenys es molt bonica !

Em veig obligat a continuar publican gravats sobre Lleida, també en honor a la familia Riquer, tant i tant lligada a Lleida i  a les propietats que  tenien  a la provincia. Gravat d'Alexandre de Laborde.

 M'impressiona la seva austeritat, la seva honestetat i el seu gran curriculum ! Ben diferent del seu nevot Roderic de Borja, papa Alexandre VI , que als 25 anys ja era cardenal de la Sta. Església Romana. Ben diferent el tiet del nebot ! Encara que el nebot hagi sigut l'home més important del Reneixament a Europa, i s'hagin ompler mils de pàgines sobre la seva vida : per iniciar-se una mica, veure el llibre de J.F. Mira,  Borja Papa  i encara més Els Borja família i mite, els dos brillants, una meravella per l'ànima, jo li vaig sentir una conferència a l'Ateneu Barcelonès, no recordo quin any sobre el llibre Els Borja familia i mite i en una resposta a un soci, li va contestar que - sobre els Borja no s'ha d'inventar cap novel.la, perquè la realitat supera la ficció . Jo recomano llegir els dos, disfrutaran i apendran sense estudiar ; vostès es faran una idea de qui era aqui en aquest fabulós el  món d'Alexandre VI. Encara hi ha un altre llibre Lucrècia Borja, de Maria Bellonci, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....) oi que escriu be la Maria Bellonci i així són totes les 667 pàgines del llibre.

Plànol de la ciutat de LLeida

Tornant a l'Estudi General de Lleida, he après del pare Batllori que els rectors es turnaven periodicament: un català i un aragonès hi devien alternar el càrrec de rector, però a partir de 1428 entrà també un valencià en aquestata rotació (pàgina 432 del llibre records  personals i últims escrits ). M'encanta aquesta rotació, la trobo única. Ep ! acabo d'enterar-me fa 24 hores, però m'ha emocionat saber-ho !. A més estic encantat que les terres de Ponent fossin tant importants en temps d'Alfons el Magnànim i qui volgués estudiar havia d'anar a Lleida, com el jove Alfons de Borja.
Podriam posar mes fotografies de la ciutat de Lleida i entorn si consultessim la exposició realitzada per l'Institut Estudis Ilerdencs del 20-2 al 15-4-2009, sobre CARTOGRAFIA, TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVES DEL TEMPS, SEGLE XII-XIX. Jo d'aquesta exposició poso un tros de la Vall del Riu Corb, que és el que més m'estimo i que des de petit sempre ho he viscut com de casa.

Guimerà

 Segur que els agradarà. a mi em va sorpendre lo molt transitat que estaven els camins per la tropa, devia ser un terreny molt segur amb tanta vigilancia.
Que curiós i bonic alhora que estan construïnt aquest article en el qual parlo del pare Miquel Batllori i del Dr. Martí de Riquer, ahir al vespre dia 14-09-12 han emès pel Canal 33 a les 23 hores, sota el titol: "Miquel Batllori, l'agudesa d'un savi "Vuit segles de cultura catalana a Europa i el món: el llegat del pare Miquel Batllori, des de Llull a la república espanyola, passant pels Papes Borja. Va ser emocionant tornar escoltar la veu del pare Batllori, la seva velocitat parlant  i com no llegint la seva llicó magisttal amb motiu de la seva investidura com a doctor " honoris causa " per les onze universitats catalanes  a Sta. Maria del Mar el dia 23 de maig de 2002. Ahir va tornar ser fastuós com ho va qualificar el President Pujol. Vaig apendre molt sobre Ramón LLull, sobre Baltasar Gracian , sobre el metge Arnau de Vilanova i més sobre els Papes Borja que són la meva debilitat, perquè m'atrau que Alfons de Borja estudies a l'Estudi General de LLeida ( llegiu al Professor d'història de l'art de  la Universitat de Lleida   Ximo Company, en el primer volum del DIPLOMATARI BORJA,  pàgina 229, Lleida en la projecció internacional dels Borja. D'arrels i altres coses.... quedaran bocabadats, meravellats, se'ls farà cur, llegint  la història del fill d'un tintorer de la Costera, de nom Alfons de Borja. Penso sovint que els alumnes que l'han tingut de professor, han sigut gent molt afortunada, aquest home es tot un tresor. Feliçitats Sr. Company perquè amb un sol capitol m'ajudat a enamorar-me d'aquest primer Papa Borja.
Ahir també ens vam emocionar sentint a l'advocat Lluís Cerveró i Gomis (a.c.s.) a Eliseu Climent, també ens va agradar sentir a  Miquel Navarro i a Luis Pablo Martinez.
Em va agradar tant que l'endemà em vaig posar devant la pantalla de l'ordinador i em vaig veure tota la festa que es va fer a Santa Maria del Mar el 23 de maig de 2002, en el seu moment la vaig grabar entera, sota el titol MIQUEL BATLLORI: " ESTIMAR I SABER " emès pel Canal 33, dins l'Homenatge al Pare Batllori.

El Vilet, abans en temps de l'Abadiat del monestir de Vallbona es deia Vilamanyanor

No us perdeu una forca al cim de la muntanya amb un home penjat. Això no vol dir res més que la jurisdicció del senyor feudal del lloc.
Observeu en el mapa, que els camins estan molt frequentats per soldats, que van d'un lloc a l'altre, no sabem ben be on van ?

Si teniu ocasió de llegir escrits tant del pare Batllori com del Dr. Martí de Riquer poden passar unes meravelloses tardes del que queda d'estiu i de tardor. Dos amics que es tractaven de vostè, admirable !
M'abelleix explicar-los una anecdota que em va passar fa uns 10 anys, vaig llegir el llibre Quinze generacions d'una familia catalana, el vaig trobar tant interessant que a estones quan la meva esposa i la meva tia cosien o feien ganxet a la terrassa de casa amb la bonica vista del mar i escoltant la fressa de les seves ones, em vaig atrevir a llegir en veu alta capitol a capitol , tots vam gaudir de la lectura del libre, que  va durar mesos; he de dir que  tots disfrutavem i apreniem història d'España, de Catalunya i d'Europa i de Lleida capital, de la Segarra, de la Baronia de Vallbona, els Riquer hi van tenir una filla que fou abadesa del monestir de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( fou 32 anys abadessa), germana de Felip Mariano, marquès de Benavent, instal.lat a Barcelona al carrer d'Ecudillers i casat amb una noia francesa Joana de Ros. seguint amb les poblacions de Catalunya,  també la Bisbal, Agullana, i Girona capital; en fi tota una llarga, interessant, intrigant i bonica  història. Be un cop finalitzada la lectura hi havent passat per la Torre de Bassols, ens quedava llegir Quan jo era noy, d'Alexandre de Riquer, avi del Dr. Martí de Riquer. i ho deixo aquí, encara que he de dir que el llibre el vaig trobar a la Biblioteca Josep Finestres de Cervera al fons Piquer-Jover.

Llibre original de l'autor Alexandre de Riquer de Calaf. L'Ajuntament de Calaf n'ha editat un amb facsímil,  éstà molt ben fet.

Un bon dia em va passar pel cap demanar una dedicatoria a l'autor, però com fer-ho ? Un dimarts pel dematí que faig festa (treballo per la tarda)  vaig parlar amb el Sr. Pere Rodeja ( a.c.s.) de la llibreria Geli de Girona i ell després d'escoltar-me amb empatía, qualitat molt arrelada en ell, em va dir  - que ho conseguiriem -, perquè coneixia al Sr. Jaume Vallcorba de Quaderns Crema;  jo com un nen petit vaig saltar d'alegria. Al cap d'una setmana  li vaig entregar el llibre , però abans de donar-li, veig pensar que seria bo, que a una persona tant important,  no li podia demanar una dedicatòria a seques. Al Dr. Marti de Riquer i Morera  li vaig demanar una  dedicatoria, per mitja d'una carta, perquè calia ser  respectuós amb tant il.lustre persona.

Li  vaig parlar de moltes coses,anècdotes i vivencies relacionades amb l'antiga baronia de Vallbona on van neixer els meus avantpassats i dels trossos de casa on se sentia tocar les campanes a les hores litúrgiques, coneguda per la gent del poble i de les rodalies com  la Campana dels perduts , que havia manat fondre l'abadessa Mª Teresa de Riquer  i de Sabater a Calaf, pels mestres Llois i Adjutori mestres en aquest ofici. en fi i altres questions que a mi em feien il.lusió parlar-ne, com la juventut del seu avi Aleandre de Riquer a la Torre de Bassols a Calaf i que el llibre Quan jo era noy, era una meravella i també li parlava de les pintures del seu avi,  que jo de molt jovenet sempre havia admirat a l'alta major de Montserrat. En fi el tema de la Segarra i Baixa Segarra també hi era present en la missiva, una cosa més que ens unia. I tot viscut llegint el llibre de Quince generacions d'una família catalana , aquest llibre dona per molt, jo no paro de tornar a rellegir capituls com el del palau dels Agullana a la pujada de l'esglesia de Sant  Martí Sacosta que fou de la Companyia de Jesus i els amplissims i llargs problemes amb els Dominics que estaven just més amunt; molt substanciós tot el capítol.

Deu ni do dels problemes que li va comportar construir aquest arc a Martí d'Agullana. Els Dominics no descansaven

Perdoneu que continuament barregi història i anècdotes del pare Batllori i el Dr. Martí de Riquer, primer perquè els dos encara que els vaig coneixer de molt gran i  me'ls estimo, els dos eren intims amics, i els dos,  els temes que han tractat m'interessen i molt.
Al cap de 18 mesos el Dr. Maartí de Riquer em va dedicar el llibre i alhora em va telefonar personalmenet, per dir-me i donar-me les gràcies per haver-li parlat tant del seu estimat avi. Li vaig agraïr la trucada i no em vaig poguer estar de dir-li si publicaria alguna vegada les seves memòries i em va contestar - la meva memòria es remonta a 400 anys enrera i com compendrà és impossible - comnformis amb el llibre Quinze generacions d'una família catalana. Tot seguit em va dir, te el llibre molt subrratllat, però a les guerres carlistes i passa de puntetes !, li vaig dir que sí !, i que sempre m'ha costat entendre el carlisme. Va somriure, em va animar a llegir per començar el llibre La Victòria de la Creu i jo més que agraït a la seva trucada i al seu consell em vaig acomiadar amb la més gran cordialitat i agraïment. Curiosament el mateix estiu m'havia trobat al monestir de Solius en Joan Mató , llicenciat en història i professor d'Institut ja jubilat i em va recomanar el mateix, per poguer iniciar-me en el carlisme.
Tornant a l'acte de Sta. Maria del Mar, vam poguer disfrutar del Cant de la Coronació d'Alexandre VI    ( que es una invocació a la Marededéu que demana misericordia envers el pontifex, i d'una altra, un cant de lloança a les excel.lencies del papa Alexandre VI ); l'encarregat de reestrenar el cant de la coronació va ser  el grup valencià  Victoria Musicae,  aquest grup ha dedicat importants esforços a la recuperació  d'autors valencians. 
Cum Jubilo, el Veni Creator Espiritu, al entrar a l'altar el pare Batllori acompanyat del seu padrí el Dr. Martí de Riquer; després vam gaudir de l'Al.leluia del Messies de Hendel, El Gaudeamos Igitur i dels cants per la Capella de Ministers  " Vella de vos som amorós " i més. Algo gran.
Penso que vaig coneixer primer els Borja , abans que al pare Batllori o tot plegat, em costa recordar. El que si es cert, el  que recordo , que primer va passar per les meves mansva ser l-anunci l'anunci de l'aparició del primer volum del DIPLOMATARI  BORJA d'edicions 3 i 4. Després en motiu de la festassa a Santa Maria del Mar, acte ja explicat i tot segui la cel.lebració dels  Cinc cents anys del Papa Borja : Els darrers dies d'Alexandre VI ; a la revista El Temps, octubre de 2003. i  més, Jo gràcies al pare Batllori, a l'escriptor J.F.Mira, a mossèn Mossèn Modest Prats, a Mariangela Vilallonga amb la traducció del diari secret del secretari del papa Alexandre VI, Joannes Buckard, no te desperdici  paga la pena llegir-lo, etc. M'ha ajudat molt en aquest món dels Borja el llibre de Professor J.F.Mira i que es titula Els Borja Familia i Mite. Un món tan gran, que no cansa repasar-lo, i vivir- lo de nou i de ser sorpresa constant per a mi.  Els dos papes Borja com vostès poden veure són algo inmens, el meu preferit es Alfons de Borja, encara que el més gran va ser Roderic de Borja, papa Alexandre VI, però cadascú te les seves debilitats. Ho deixo i disfrutin d'aquesta gent valenciana. Roma en mans dels catalans ! Perillós, miri per on es miri.
Perdonin si he abusat dels gravats d'Alexandre de Laborde, i d'algun altre molt interessant que també hi he afegit, sobre Lleida, però els tenia i m'abellia moltissim posar-vos-els ; les terres de Ponent, sempre han sigut casa meva i també del Dr. Martí de Riquer i el principi de la gran història del primer para Borja. No continuo perquè tot està escrit i molt ben estudiat. Vostès mateixos.
Sobre la gran quantitat de gravats antics que els he posat sobre Lleida capital, si volen ampliar els seus coneixaments sobre aquesta tècnica. lo millor que poden fer es consultar la important obra de la catedràtica de pintura i grabat de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la Sra. Rosa Vives i Piqué, que entre d'altres llibres publicats, en te un que es titula GUIA PARA LA IDENTIFICACION DE GRABADOS. Editorial Arco/libros, S.L. 2003. 
M'abelleix posar-los aquesta informació, per la gran quantitat de grabats que els he posat i que la majoria son d'Alexandre de Laborde. 
Precisament amb data 30 de gener de 2013 ha publicat a l'apartat de Cultura de La Vanguardia  " Vilanova gana 12 nuevos Goya. Los expertos avalan la autoria de unos grabados de una masia del Garraf. La familia d'Oriol Pi de Cabanyes en són els propietaris. Jo fa més de 30 anys que tinc un llibre titulat GOYA. 
Los Agua Fuertes. Conocidos con el nombre de CAPRICHOS y notas biográficas del Autor. Por M. SEGUI Y RIERA. Barcelona: CENTRO EDITORIAL ARTÍSTICO, C/. Mendez Nuñez 10. AÑO DE 1884. " Són fieles reproducciones  de los agua fuertes " por M. SEGUI.

Una meravella de reproduccions,  en total 80.

Pep,  un enamorat del Borja i de Lleida i de tota la història que explica el Dr. Martí de Riquer en el seu llibre Quinze generacions d'una família catalana ! Espero que algun dia junts poguem comentar aquest llibre únic.