LO TOCH DE " L'ORACIÓ DELS PERDUTS "

Des de sempre, a Llorens quan fa marinada se senten els tocs de les campanes del monestir; només està a dos Km. De nit impressiona sentir aquest tot de la campana monastica , sobretot si hi ha boira, que no es veu res de res i no t'orientes, s'ha d'haver viscut per explicar-ho; amb llum de dia costa orientar-se si la boira es espessa, donç posem'hi a més la foscor de la nit. L'unic que pot orientar al caminanat, o peregrí perdut o desorientat es sentir aquest toc i poder orientar-se en la foscor. Des de Llorens sentim tots els tocs monàstics i el poble li va posan noms diferents dels que li diuen les monges, d'això ja parlo de molts anys enrera. Al toc de maitines a principis del segle passat, la gent del poble li deien  lo fandango.
De petit sentir als vells parlar, de la campana dels perduts em posava els pels de punta; era costum explicar històries a la vora del foc quan les nits eren molt llargues o beels mesos d'estiu al parar la fresca al carrer. Donava lloc a esplaiar-se en les sotides que feien els somatens armats de Catalunya, de l'estaperlo molt abundat a casa nostra, de pobres que passaven a demanar caritat i que no veien mai més, de mossos d'Arbeca que bucaven feina  a Llorens, perquè el consideraven un poble ric, d'històries de Milmanda, de la gent que es trobava a cap hora vinguent a peu dels Omells de Na Gaia a buscar el cotxe de linia a Llorens de caçadors furtius que caçaven amb la fura. històries de maquis, de gent que s'havia de casar d'amagat perquè la dona havia queedat embarasada i ningú ho podia veure, en fi per les orelles d'un nen tot era molt interessant.

Abans de pasar-vos els apunts de mossèn Francisco Bergadà i Sola, vull començar per escriure les paraules que el Dr. Martí de Riquer, escriu al seu llibre " Quinze generacions d'una familia catalana " . Es important situar a qui feu construïr aquesta importantissima campana que encara la podem contemplar i escoltar avui dia, encara que  restaurada. Fou fosa a Calaf l'any per LLohis y Atjutori mestres de Calaf any 1784 .
" Maria Teresa de Riquer i de Sabater, fou abadessa de Vallbona trenta-quatre anys, car morí quan en tenia vuitanta-nou, el 10 de gener del 1802. Fou un llarg regiment durant el qual l'abadessa Riquer dugué a terme obres i reconstruccions al monestir, com la gran portalada, datada el 1775; el retaule major, decidat a l'Assumpta (1797), cremat l'any 1936, i altres millores i restauracions. Encara hi resta la campana grossa, dita popularment "" la campana dels perduts " , que se sent a més de disset quilòmetres de distància .....". La inscripció  que porta la campana es : MARIA ASUMPTE BENETA BARBARA ORATE PRO NOVIS,. IESUS CHS REX GLORIE VENIT YN PASE. A FULGURA TEMPESTATE LIBERA NOS DOMINE. MUY ITI SA DA MARIA THERESA DE RIQER Y DE SABATER. ABSA DEL RE MONASTERIO DE VALLBONA. ME FEU LLOHIS Y ATJUTORI MESTRES DE CALAF ANY 1784.
Ja he dit abans que desde Llorens la sentim, però avui ho preguntat a Maldà i no l'havien sentit mai; no se que pensar ? però si el Dr. Martí de Riquer ho diu, penso que en te coneixament del fet.

Dibuix de Parcerissa 1846. Aquesta litografia es importantissima, perquè anteriorment no ens queda cap testimoni de com era el monestir de Vallbona. Fixeu-vos on era la escala en aquell any, actualment esta en un altre lloc, que tots coneixem.

Lo toch de " l'oració dels perduts " :

Aqueix es lo nom popular que'l pais de la baixa Segarra, done a un dels tochs mes solemnes del Monastir de Vallbona. La tradició que es la vida dels pobles constituhint y perpetuant sa història sens necessitat de llibres, sab donar a coses y fets, per altra  part insignificants considerats aisladament, tota la importancia que´s mereixen si´s  miren baix lo prisma de costum o tradició regional; y es perque en si mateixos tenen una poesia inimitable y natural y respiren un cert ayre de respecte y misteri que fa que-s gravin en lo cor del poble formant com si diguessim part integral de la seva propia vida.

Tal succeheix ab lo toch de referencia que no es altre que´l toch d´ànimes que tot l'any, entrada ja la nit,
senyala les monges d'aquest Monastir al retirarse á les seves celdes respectives, pro que'l poble y´ls habitants del encontorn l'anomenen vulgarmen ab lo dictat de " toch de l'oració dels perduts " nom molt apropiat si´s considera la situació  topografica del Monastir y l'influencia que sobre sos antichs vassalls tenie en los passats sigles.

Edificat lo MOnastir en los temps mitjevals en l´aspra comarca de la baixa Segarra solcada de valls tortuoses y rodejada de serres coronades de boscos seculars, se compren facilment que serie un lloch despoblat, sens camins practicables y molt apta pel reculliment y oració. Allí s'hi ibterbà lo noble  penitent Ramón de Anglesola pera pendre possessió del antich territori de Colobres cedit per lo compte de Barcelona Ramón Berenguer IV, ab lo fi de que s'hi alces un MOnastir dedicat a Sta. Maria y a la orde del Cister  ( Cistells en documents antichs ). Les filles dels nobles cavallers de nostra terra catalana li donaren lo contingent, contant ben prompte en son claustre lo numero respectable de 150 monges. La obra de Déu per una part, que no es altrausa segons la Regla de Sant Benet que l'oració vocal y mental, la salmodia, les lectures de les colacions dels P.P. del desert, los examens de conciència, les vigilies y mortificacions y per altra lo treball de mans, han sigut sempre practicades en aquest Monastir desde sa fundació, imbuhint l'esperit d'aquestes virtuts als primitius habitants de aquesta comarca, qui atrets per l'influència d'aquesta Orde monastica eminentment contemplativa  s'acolliren baix la seva sombra benefactora, fundatse uns aumentantse altres dels pobles que després en lo temps formaren la celebre e historica Baronia del Monastir.

Es tal l'importancia que´l Monastir de Vallbona done á la obra de Déu, que li dedique la major part del dia y anuncie sempre los seus diferents actes ab toch de campana alçada; pro lo més solemnial y´l que ha quedat més fixat en la memoria dels habitants de la rodalia, es lo que ells anomenen lo toch de " l'oració dels perduts ".

En efecte, tot l'any, pro d'un modo especial al ivern qüant la nit ab ses sombres se exten com un mantell portant lo silenci y.l repós al moviment del dia, la monja d'obediencia que està de setmana, a quarts de 10 del vespre, passant sola per la part del claustre de les difuntes, se dirigeix á la iglesia que resta solitaria y plena de sombres agegantades per la debil llum de la llantia del Sagrament y del llantió que porte per companyia y no sentintse altra manifestació de vida que´l  can típich del óliba en lo cimal del gòtich cimbori, toque acompassadament y de tres en tres, nou, que en aquelles hores de quietut se  senten á llargues hores de distancia multiplicantles lo ressó de fondalada en fondalada, avisant als habitants dels antichs pobles de la Baronia perque recordin a unir sos prechs  als de les religioses que en aquells instans mediten en ses celdes ab un De profundis lo misteri de la mort enviant á Déu la ultima oració de misericordia en sufragi dels fidels difunts, y al propi temps perquè serveixi de guia als vianants que de retorn a ses llars se troben esmaperduts y desorientats en aquestes encontrades per la espessó de la boyra e les sombres de la nit; toch que com un angel de la guarda, els porte la pau al cor y als llabis l'expressió d'agrahiment en favor d'un Monastir que tant se desvetlle per ells.

Firmat : F.B. Pvre.

He conservat el lèxic de la escriptura de l'autor, cosa que te un gran atractiu, donç així escrivien els nostres avis i la gent de Llorens.


Bibliografia: Notícies del Gremi de Campaners Valencians. Número 13 - València - març 2001.
                     Quinze generacions d'una família catalana. Dr. Martí de Riquer. Quaderns Crema .
                     Barcelona 2000.

Pep.

VALLBONA DE LES MONGES, AQUI MATEIX . UNITS ,OLIM, PER JURISDICCIO I ARA PER AMISTAT. PRIMERA ENTREGA DE NO SE QUANTES.

Estimo el nostre territori tant com vosaltres, Llorens tenim un terme municipal molt petit, podriem dir petitó, però no ens fa res, estimem lo poc que tenim i estem orgullosos de les coses de casa com de la seva història i del nostre clima, fred a l'hivern i fresc a l'estiu, dels  dos vents, al mati bufa el serè (fresquet) i a la tarda  la marinada  (qui no bat al juliol, amb marinada no  bat quan vol ) al juliol els dos vents son cumplidors, en canvi a l'agost pots tenir tres dies de serè i un de marinada, donant problemes en altre temps per ventar la batuda . Hem ve present el refraner català que  diu als darrers d'agost a les set és fosc (clar en hora vella). Seguim,  per no tenir no tenim cap font. La més propera es la font dels Serradels que es  de Vallbona igualment amb la font del Tossal Gros que també és  del mateix municipi. Sí,  tenim lo riu Corb, encara que queda una mica lluny, però formem part de la seva vall. Parlan d'aigua recordo que quan era petit pel fondo, a cada costat passava una sèquia amb aigua abundant, però això ja és història i el canvi climàtic també ens afecta.
Els nostres fondos ja estan cosetxats, i els pagesos s'afanyen a embalar la pala, perquè encara no ha plogut i la palla es de molta més qualitat. Ahir vaig quedar parat amb la impressionant maquinaria que fant servir els pagesos, vist i no vist ja queda la feina feta i cap un altre tros.
Les figueres ja donen les primeres figues, que al mati fresquetes amb un tros de pa , es el millor esmorzar. Tots els fruits van madurant, les ametlles es fan grosses, la vinya ja llueix uns bons raïms i els pagesos s'afanyen a ensofrar.

Monestir de Sta. Maria de Valbona l'any 1974

Amb el gra a casa tothom descansa, enguany hi ha hagut molt bona collita.
Com que m'abelleix escriure-us records de mossén Francisco Bergadà i Solà sobre el Monastir de Vallbona, ja publicats en el seu temps al setmanari quinzenal de Maldà dirigida pel Sr. Josep Iglesias Guizard, i també publicats a la revista de la Diputacio de Barcelona Atracion de forasteros, començo primer per una pinzellada sobre la nostra petita història de Llorens també publicada pel  mateix mossèn Bergadà; per cert molt ben estudiada per J.J.Piquer (veure La Baronia de Vallbona). Tot va començar amb donació d'una roca, i d'una capellania i una ferreria.

Amb aquesta roca comença la nostra història.

APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren

a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbona tots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : 
Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-

Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots - Pons (Meca)-Pons (Damià) - Timoneda-

Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà - Capdevila (Mora) - Gené - Pons (Meca de fora) - Molí. 

L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.

Dels apunts històrics de Mossèn Fco. Bergadà i Sola capella que fou del monestir durant 32 anys:

Al meu estimat germà Mn. Ramón, devot admirador de les tradicions del monestir de Vallbona.

Lo fondo de Llorens vist de l'era del Sisquet Capdevila.

Sitiat a casa per les passades neus y no quedant-me altre refugi que´l confortant escalf de la llar pera millor soportar una temperatura de quatre graus baix cero he passat  llargues hores llegint documents inedits del arxiu de aquest Monastir que, degut als seus nombrosos privilegis, vingué a essér en los temps mitjevals lo cap y centre de tota la comarca.

Les Abadesses de Vallbona per concessió del Papa Sixte IV any 1483, gosaven del privilegi de notari apostòlich qui no sols intervenie en la autorització de tots els documents y escriptures del monastir, mes també en les dels vassalls del Abadiat format pels pobles de Vallbona, Rocallaura, Omells, Llorens, Eixaders, Preixana, Vilamanyanó (Vilet) y Rocafort de Vallbona.

A mes d'un procurador general per tots los negocis del abadiat qual nomenament se procurave fer recaure en persones distingides y emparentades ab alguna de les senyores religioses, com succehi en 1573 ab Pere de Bellver y de Montrós, doncell de la vila de Tàrrega, y en 1576 en la persona de Huch de Guimerà, germà de la religiosa Elena de Guimerà, la abadessa nomenave lo batlle general per tot lo Abadiat y los batlles dels llochs o póbles pertanyents a la seva dominació. 

A mes tenia altres procuradors que entenien en assuntos especials, com per exemple un tal Pere Romer de la vila de Padres que en l'any 1577 fora comissionat per l'abadessa Dña. Arcangela de Copons pera " demanar, exigir, recuperar i rebrer tots los llegums y altres coses y drets que per rahó dels mateixos eren deguts al Monastir de Vallbona y eren detinguts per les persones del insigne monastir de Escala Dei ó sigui de Cartoxa y del comptat de Prades " Lo dret de exigir aquestos llegums radicave de la donació que desde Tortosa y a 14 de Mars de 1257 feu lo Sr. Rey Don Jaume I a favor del Real Monastir de Vallbona de 3 cafissos de cuirons sobre los redits reyals de la vila y montanyes de Prades, mesura de dita vila pagadors tots els anys per los batlles; lo dia de Ntra. Sra. d'Agost ( Armari 6 sach S. Ferrant nº 11 )
En totes les escriptures de capitols y pactes matrimonials que feyen entre´ls subdits de la dominació de la abadessa, s´hi llegeix invariablement la seguent clausula. " les dos parts prometen que entretant no contravindran el present matrimoni fahedor, ma dit contracte, en pena de 100 liures moneda barcelonesa, guanyadores y aplicadores la meytat á la part obedient, y l'altra mitat als cofrens de la molt iltre. Senyora abadessa........ Abadessa del insigne monastir de Vallbona " Per cert que un d'aquestos contractes matrimonials se refereix a casa nostra. Un tal Bernabé Bergadà (any 1573) fill de Joan Bergadà batlle de Llorens y de Joana Savesa, estipula pactes matrimonials ab na Isabet Borràs filla dels honorables Andreu Borràs batlle y Madalena Marquesa, pagesos del lloch de Vallbona fent notar los pares del dit Bernabé en una de les clausules dotals a favor dels demès fills, com deixem 100 lliures á Fra. Joan Bergadà fill seu y monjo del monastir de Poblet y altres tantes a Francesch Bergadà estudiant de capellà.

Pisatge tipicament urgellenc, els Perdigons del terme de Vallbona de les Monges.

Disfrutin que hi ha apunts per a rato, mossèn Francisco Bergadà va ser un gran historiador del monastir de Vallbona; va treballar moltissim i va deixar moltes notes escrites. La majoria d'aquests apunts ja estan publicats fa molts anys, però repassar sempre es bo.
Bona nit a tots, bon estiu acompanyats de la marinada, el gran regal de les nostres vesprades. Que be, que si està a les nits a LLorens !!! .

Pep.

MAMA

COMIAT DE LA NOSTRA MARE ISABEL VILA I GALLOSTRA, EN LA MISSA- FUNERAL  DEL DIA 29 DE JUNY,  FESTA DE SANT PERE I SANT PAU, A LA PARRÒQUIA DE  LLORENS DE ROCAFORT.

Publico l'escrit complet que es va llegir dins l'església, per què els amics i gent del poble que no haguessin pogut entrar a l'interior de l'església i degut a una megafonia molt feble a l´exterior, no és va poguer escoltar correctament ;  també ho farem  després del text, amb el vídeo projectat  al final del funeral .

Mare, aquestes campanes que van tocar primer per vos i després pel pare, també us fan companyia; les coneixiau de sobres.

En primer lloc donar-vos les gràcies per tota la companyia i suport que ens heu donat aquests dies, tan personalment com per telèfon. En tot moment ens hem sentit consolats davant la pèrdua d'un ésser estimat. No cal dir-vos que encara costa més pel fet de ser inesperada i tràgica.

Davant d'aquesta trista realitat, el cor ens porta a recordar els últims moments de quan vam celebrar el norantè aniversari del nostre pare, fa tot just poquíssims dies : recordem que estava en tot moment molt carinyosa, amb un somriure permanent, se la veia feliç, donant gràcies per tot i sobretot repetint que es sentia molt afortunada per la família que tenia, que tan l'estimava i cuidava, i sobretot pel seu estimat Sisquet que per ella ho era tot; i al revés igual: pel pare, ella  sempre ha estat la nineta dels seus ulls. Sempre va tenir clar que en la seva joventut es va endur " la flor més perfumada del jardí Gironí ", com al pare li agradava dir, en definitiva una entranyable història d'amor, que només ha sigut trencada per l'infortuni  que tots coneixem.

La mama ens deixa un profund dolor que només el temps i la vostra companyia ens ajudarà a superar.

Isabel Vila Gallostra

Al seu costat ens hem fet grans, d'ella recordem infinitat de vivències: la seva disponibilitat, deixar-ho tot quan l'Oriol, el Lluís o la Eli estaven malalts; no s'ho feia dir dos cops, la mare feia la maleta, deixava el pare sol i agafava el primer cotxe de línia cap a Cerdanyola, Sant Cugat, Lleida capital, Anglès, Les Planes d'Hostòles o Cornellà del Terri, i no calia dir-li res, ella cuidava com ningú dels nens i s'hi estava els dies que fes falta. Però tot s'ha de dir, als pocs dies enyorava el Sisquet.

De la iaia recordarem les seves cassoles de caragols que ens xupàvem els dits, les orelletes, les ametlles garapinyades que molts dels aquí presents les heu provades. Per Pasqua mai van faltar les mones, tot un art fer-les i adornar-les. I per Tots Sants arribaven puntualment els panellets.

Gràcies mama per tant. La veritat és que ho esperàvem i vos mai ens vau decepcionar.

Més profund que les coses materials ens deixa la seva fe en el Bon Pastor i en la Mare de Déu del Guilar d'Argelaguer, que sempre va estar en el seu rerefons de l'ànima i sovint s'hi encomanava.
També donava gràcies cada dia a la Mare de Déu del Tallat, la Verge de casa. Ella, tot i ser garrotxina, li va agafar tota la confiança del món. El pare no cal dir-ho; els dos hi confiaven a ulls clucs.

Encara més coses ens venen a la ment, la mare sempre ha sigut una gran dona, valenta, emprenedora, pagesa cent per cent, tota la vida va fer companyia al pare en les tasques del camp i totes les collites. Enguany els dos van fer la " seixantena sisena collita d'olives " , del mati al vespre, per cert, amb aquella il.lusió del qui estima el què fa; qui havia de dir que seria l' última ? He de dir que tant jo com el meu fill, més d'un dia dinant al tros , ens miràvem i pensàvem el mateix.

Per damunt de tot hem de parlar del gran amor al padrí, que avui amb tot el seu dolor i immensa tristesa no pot acompanyar-nos. Però des del seu llit de l'Hospital Arnau de Vilanova ens acompanya. D'aquest gran amor en són testimonis la família de Girona aquí presents; la mare quan parlava, sempre deia " que fan els de casa ", referint-se  sempre als seus estimats germans Pep, Eudald i Martí. També en són testimonis la gent de Llorens que durant els llargs 67 anys han estat al seu costat, compartint aquella il.lusió desmesurada per les coses senzilles de cada dia, amb el seu somriure a la boca, anant d'aquí d'allà i sempre disposada a ajudar a qui ho necessités. Tot s'ha de dir, la iaia disfrutava més donant que rebent. Sempre va ser així, fins al final.

Sense ser d'aquí, la mama es va fer una més del poble, es va posar el poble a la butxaca; ells sempre l'han acollit, estimat i valorat, doncs era un referent de bondat per tots. I així ens ho han fet arribava totes les persones que hem parlat. Ells i nosaltres l'enyorarem molt.

Una de les seves qualitats era l'hospitalitat. La mama disfrutava com una nena, quan la venien a veure els parents de Girona, feia festa major. Tenir els seus a Llorens l'omplia de felicitat. Ella i el padrí ho deixàvem tot per atendre'ls. Aquesta hospitalitat s'allargava fins l'infinit amb la resta de la família del pare, amics i coneguts. Els rebien amb la més gran cordialitat. Alguns amics aquí presents en escoltar aquestes paraules els vindran llàgrimes als ulls, perquè així ho van sentir i viure al seu costat.

Mama, com li hagués agradat al padrí estar ara i aquí per dir-li el darrer adéu i llegar-te un escrit, dels mils que li ha fet durant aquests 67 anys. El padrí ha deixat la seva estimació i carinyo escrits. Com li agradava al padrí que de cop i volta, vostè fes dos hores de camí a peu, tant sols per felicitar-lo en el dia del seu sant. Ben segur que li diria que vostè ha estat l'amor de la seva vida i que sempre li ha estat fidel. Segur que li donaria les gràcies per ser el motor de la família; el pare sempre s'ha sentit afortunat d'haver-se casat amb vostè. En els moments difícils de la familía, no va tenir por de res, us cau convertir en emprenedora com li havia ensenyat el seu pare (a.c.s.) a la petita Miana.

Gràcies de nou a tots els que heu vingut de molt lluny i de més aprop. Us ho agraïm des de l'ànima. Estem més que agraïts.
Adéu-siau mama; t'estimem; no t'oblidarem.

 Degut a les greus lesions del nostre pare ingressat a la UCI de l'Hospital Arnau  de Vilanova, no era possible que ens acompanyés en la cerimonia d'enterrament, amb tot el dolor que aquesta absència ens provocava a tota la família, el nostre fill Lluís va recuperar aquest vídeo que per sort havia filmat el nadal de 2011, on el pare llegia un escrit a la mare i a la família felicitant les festes nadalenques. Era una manera de fer present al pare en el darrer adéu a la nostra estimada mare. Vostès mateixos.

Mare us vull posar el poema que us va fer el vostre net gran L'Oriol el dia que vau celebrar el cinquantè aniversari del vostre casament a l'esglesia de Sales de Llierca l'any 1996.

ODA ALS CINQUANTA

És l'amor, que en el silenci del vent

esbotza paraules mudes.

Que xiuxiuegen en les orelles sordes del temps,

no obstant això la marinada, les recull amb delicadesa i recel.

Cinquanta estels intranquils i juganers s'enfonsen en

ribera d'eterns,

ribera afluïda de vida.

Puix quan encara sento dir a l'home,

t'estimo , amor meu !

El cor se'm trenca i se'm fa un nus.

Oriol Capdevila Martin.

Encara un entranyable e.mail que vaig rebre entre molts i que després de llegir-me´l varies vegades, em va consolar molt , el deixo aquí posat després de llegir-lo a la missa-funeral que li vam fer a la mare el dia 12-7-13 a l'església de Cornellà del Terri:

Déu te guard !!

Només Ell te paraules de consol, car només Ell 

pot parlar-nos a cau de cor i acariciar la nostra

ànima llatzerada per la mort de la mare.

Quan la mare fa el traspàs, tots tornem a ser infants,

ni que sigui transitòriament i retornen

a nosaltres, afloren profundes 

vivències que mai no hem pogut compartir amb ningú i sentim

que el nostre àngel de la guarda plora al costat nostre.

No tinguis por, perquè la teva mare

tornarà, a poc a poc, convertida en un dolç record i una

llum amiga que et farà companyia  en el capvespre i t´ajudarà a  mirar amb 

ulls nets i esperançats cada dia que comença.

MossènMarti Amagat Matamala (a.c.s.)

La mort no és res; jo tan sols sóc a l'altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel meu nom que sempre m'heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent,

ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra

com sempre s'ha fet, sense enfàsi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat

l´eix és el que sempre ha estat, el fil no s'ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament 

simplement perquè sóc fora de la vostra vida ?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l´altre costat del camí. 

                                                                                                          Carles Peguy

Mil petons mare. Ahir el Lluís et va portar dos roses. Adéu-siau.

LO RIU CORB, AL COMPLET. DEL VELL CIM DE LES MONTANYES DE SEGARRA TOT BAIXANT...

Benvolguda familia, benvoluts amics, coneguts i lectors d'aquest blog, que potser hauria de canviar l'anunciat i deixar només que parlaré del meu poble de Llorenç i dels demès que conformen la Vall del Corb; perquè cada dos per tres hi estic enganxat sigui d'una manera o d'una altra; toqui el que toqui hi anem a parar, seran les arrels ? Ben segur !  La història ens deixa al lloc on ens pertoca. Seguirem amb els records de les nostres contrades, que son molts.

Els marges tant nostres, actualment molts de caiguts con aquest. Noteu el canvi de la qualitat i el tamany de la pedra que el pagès va utilitzar. Tot s'aprofitva. Temps era temps. L'Urgell no s'enten sense marges. La pedra sempre ja sigut un tresor pels nostres avant-passats. Tot un art fer marges, Jo ne vist fer al meu pare i al germà de l'àvia, ep! jo els ajuda acostant pedres.

Per començar fa anys que dono voltes investigant els orígens de la cançó Lo Riu Corb, que des que era un nen la veia per casa i ja quasi a la meva vellesa m'ha passat pel cap ficar-mi de ple, investigant els autors sobre qui eren i el rastre que havien deixat darrera seu. Tant Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  que ha deixat múltiples poesies, cançons i escrits sobre la nostra estimada Segarra i el músic Francesc Brunet i Recasens de Barcelona, encara que la mare era de Bellpuig i el pare d´Igualada; va ser  un gran compositor, mestre de capella de les Saleses del passeig de Sant Joan, gran pedagog, professor de classes pràctiques del seminari de Barcelona. Te una extensa  producció musical fins a 170 Opus. Vostès ja en coneixen uns quants com : A collî olives, Romeria a la Marededéu del Tallat, Himne a sant Francesc de Sales, Himne a la Marededéu del Claustre de Vallbona, El Cant de la Senyera  ...... Entre les més populars Lo Riu Corb. 

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle. A Llorens,  es troba a la vora dels camins.
La Perpètua es un mata perenne, ramosa, amb les tiges d'uns 2 pams d´alçària, rectes, les fulles molt estretes i blanques com la propia planta.

Escric aquestes ratlles, després d'haver donat una gran volta, uns quants km. passant pel Tallat, per Solivella, pel peu de la muntanya de Forès,  per dins de Rocafort de Queralt, després de veure uns sembrats molt verds, amb unes espigues grosses, que auguren una exel.lent collita. Aquests sembrats esplendorosos ja eren així des de LLorens de Rocafort; enguany segons tots els pagesos,  tindrem una gran collita. Els sembrats fan del nostre secà , un terreny dolç durant la primavera, on tot es possible.; ep ! la tardor també és molt romàntica , degut a la bonica gamma de colors que agafen les pampes dels ceps  al fondo del Maldanell.
Ja se que els pobles que configuren la Vall del Corb són molts, entre d'altres el meu Llorens, però me centrat només en els que trobem des que neix el Corb fins a que desapareix a Belianes. Resumint he seguit el recorregut de la cançó Lo Riu Corb i he deixat de banda la resta. M'ha arribat a l'ànima veure a Llorac mateix un rètol que diu Ruta del Cister i també als altres pobles com al Vilet.
 Lo Riu Corb, una vegada més,  és important per nosaltres, es alhora el gran punt de referència en aquests indrets; clar es la vall més rica de molts Km a la rodona, si tenen temps podran repassar l' història de l'antiga baronia de Vallbona i veuran quants mal de caps i no pocs problemes els portava aquest  Corb a les Abadesses de Vallbona, molts pleits per l'aigua amb els altres senyors jurisdiccionals dels termes veïns , en poso alguns :

1749: El jurista Francesc Josa dóna algunes instruccions a Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, referides a la causa entre les viles de Bellpuig i Preixana, per l'intent dels primers, de derivar les aigües del riu Corb.

1752 : El comte d' Oñate i duc de Sessa, comenta a Angès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, algunes qüestions de la causa que sostenen les viles de Bellpuig i Preixana, per l'ús de l'aigua del riu Corb.

1797: Notes referides al conflicte entre el monestir de Vallbona, els regidors i particulars de Preixana i el duc de Sessa , per l'ús per al regatge, de l'aigua del riu Corb. El monestir ha signat diverses concòrdies amb el duc que no han satisfet els representants de la vila de Preixana, que pensen continuar el plet.

Segle XIX: El procurador del monestir de Vallbona aconsella el monestir sobre la intenció de Vallbona d'obrir una causa contra la vila de Rocafort de Vallbona, oposant-se a la construcció d'un molí per part del comú de Rocafort, car s'argumenta que el Monestir, des de temps immemorial, ha disposat lliurement de les aigües del riu Corb que transcorren pel terme de Rocafort de Vallbona.

 He de dir que mai s'esgota el tema i dona per molt, quan més endavant observem un mapa de pergamí medieval, parlarem extensament dels senyors jurisdiccionals que es repartien els termes sobre el diu Corb.  Em proposo que tots disfrutem, amb el riu i els pobles per a on passa, fins i tot Maldà que se'l mira de reüll. També la cançó Lo Riu Corb, amb permís de la Sra. Sole Torrent i Brunet, ens farà companyia a lo llarg del camí, la seva lletra que tots vostès coneixen i la seva música la devem als seus autors Mossèn Fco. Bergadà i Solà i de Francesc de P. Brunet Recasens, vells amics, per raons d'amistat i religió. Els dos els unien Vallbona i la casa pairal dels germans Bergadà a Llorens de Vallbona, ara de Rocafort, abans la Baixa Segarra i ara l'Urgell, ens hem d'adapar al destí imposat per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2006  el director de l'orquestra La Principal de la Bisbal el gran músic Francesc Cassú i Jordi prolífic compositor i eminent músic junt  amb la seva esposa la soprano Salomé Petit i Boyero, gravaren unes estrofes de la cançó Lo Riu Corb, fins a Llorac i prou. Per cert la Sra. Petit em va comentar que la trovaba molt bonica, vaja exel.lent, cosa que em va alegrar moltissim. Dos anys més tard els mateixos Sr. Cassú i Sra.Petit la varen gravar sencera, amb gran alegria per part meva . Aquí va la cançó . Disfrutin mentre van recordan, saborejant, llegint i passejant pels pobles  de la Vall del Corb.
He de dir que als meus 63 anys mai havia estar a Rauric, ni Llorac, ni l'Albió, ni Savallà del Comtat, Montornès, Mas del Bon Dia. La resta de pobles de petit o de mes grandet si que hi havia estat. Un amic de cal Justo el Sr. Lluís Abarca i Médico i mossèn Daniel Barenys i Llauradó mi va portar siguen escolà, ens va dur al Santuari de la Bovera. Mai més i he tornat. No se perquè ?.

http://www.youtube.com/watch?v=cPr92LBDno8

Els escriuré  trossejada la popular cançó dita  Lo Riu Corb, a mesura que vagi passant per  cada poble des de Rauric fins a Belianes. Mantindré el català emprat per l' autor. Disfrutint d'ella.

Del bell cim de les montanyas de Segarra tot baixant
quinas  córbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
Del bell cim de las montanyas de Segarra tot baixant,
quinas corbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
! Qué´s  bonich ! qués bonich, quan comença boi  a 
corre allá a Raurich !


Tot s'ha de dir, el Corb neix a 726 m. d'altitud , dins el municipi de Llorac a l'extrem sud-oriental de la Segarra. A Belianes canvia de direcció, va cap el nord.

A hores d'ara tots l'hem escoltat, perquè amb permís de la Sra. Sole Torrent Brunet la vaig penjar al YouTube en el seu moment. Han passat 6 anys i després de comentar-ho amb la família del compositor i amb el matrimoni Cassú-Petit  ho vam tirar endavant gravant la cançó de Lo Riu Corb al complet.

Perquè tots disfrutint d'aquesta vall, em fet un reportatge fotogràfic junt amb el meu fill Lluís, que és un exel.lent fotògraf, modèstia apart, de tots els pobles que parla la cançó, o sigui que serà llarg, però a tots ens interessarà fer un dolç passeig des del naixement allà a Rauric fins a Belianes , on mossèn Ramón Bergadà i Solà dona per acabada la cançó. Pels que no ho sàpiguem , mossèn Ramón era fill de Llorens de Rocafort i després d'una llarga trajectòria com a capellà de poble va arribar a canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Ple de salzers en sa vora 

¡ com hi cantan els  aucells!

¡ com s'hi mira la pastora

rodejada dels anyells !,

! Qué s ubach,!

¡ Qué s fresquivol, quan  decanta 

vers Llorach!

Al contemplar lo bonic que és aquest poblet, a un li entren ganes de quedar-si. Em va passar per  la memòria el personatge de la Sra. Isabel Llorac, propietària que havia sigut del castell de Biure a la Conca de Barberà; em vaig preguntar si el cognom que porta te algo que veure amb aquest poble, De totes maneres  els recomano llegir el llibre Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Editorial La Magrana.

Un Riu, molt poblat, trobem els poblets a tocar-tocar, a uns 2-3 km l'un de l'altre, i pels laterals també com : La sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa molt aprop, a aquest poblet amurallat i amb un call jueu com a Cervera i Santa Coloma de Queralt, els meus pares hi van tenir un amic el Sr. Duch, secretari que havia sigut  en altre temps de Vallbona de les Monges; una bellissima persona, va ajudar molt a la meva padrina en traduir i tramitar la documentació del meu tiet cremat a Mauthausen-Gusen, va ser molt complicat, però ell sempre ens va fer costat; la seva història es apassionant, home cultissim, amic dels seus amics i per damunt de tot honrat, només tenia una paraula i adorava la seva familia; durant molts anys va felicitar-nos el Nadal; esperàvem la seva felicitació perquè era feta per ell mateix, sempre amb poemes, o sigui una felicitació molt completa. Familia Duch-Amenós. Durant els hiverns vivien a Valls. Gràcies per tanta ajuda i companyia.

Pels canyars de les fondadas

lo veuréu d'açi d´allá,

els  pagesos ab aixades

sa corrent fan  decantá

l' abundó;

Ve  del riu à las parades

d' Albió.

Des del principi del naixement del Riu Corb a sota un marge a Rauric, la verdor es present i t'acompanya i t'impregna l´ànima de placidesa. A  Llorens de Rocafort  d' ençà bon matí ja disfrutavem d'aquesta gran claror, aquest cel majestuós, quasi transgresor, amb el mateix cel blau tant propi de la Segarra. Un regal pels humans. No le vist en cap més lloc de Catalunya. Encara que tot s'ha de dir, jo he viatjat molt poc, sóc molt localista (algun dia en parlarem), per la qual cosa acceptaré si algú em diu que a les Guillaries el cel és igual de generós.

Quant sóc a dalt del poble de l'Albió, m'aturo al mirador. Senzillament impressionant la vista que hom te al davant, La Vall un lloc de pau, aquesta si respira tota l'estona. No trobo a ningú. Sembla que encara no es temps de turisme.  Des d' aqui dalt om pot veure el majestuós i grandiós pont que travessa la Vall, camí de Conesa o de Vallfogona de Riu Corb.

Només de veure aquest grandiós pont, m'ha vingut a la ment les rovinades de casa nostra, i em va passar pel cap que aquí  deuen ser molt perilloses, sinó perquè un pot tant gran, per un riu amb tant poc cabal d'aigua ???? Segur que grandiós, per salvar-se  de les rovinades tant pròpies d'aquest pais. Es un espectacle, veure una rovinada, abans de que arribi, se sent una remor impressionant.

Sense volguer arribo al Balneari de Vallfogona, centre on la gent adinerada hi anava a estiuejar els mesos de juliol i agost. Ben mirat ara ja no estiuege ningú. Alguna vegada hi havia anat de molt petit amb el mossèn del poble, aprofitant l'excursió al Santuari de la Bovera. Era molt carateristic veure els senyors estiuejants passejar amb el seu barret característic. Be, aquí tot al voltant de la carretera es esplendorós , arbres gegants que donen molta ombra ja des d'ara.  Tot es verd, a un li dona ganes de quedar-se una setmana en aquest hotel Regina, per exemple. I alhora anar a prendre les aigües.

Pren les aygües saludables 

de la Puda y va baixant,

tot regant les abundables

hortalissas del voltant .

Sens destorb,

dona nom a Vallfogona

del Riu Corb.

El poble de Vallfogona el trobem més avall, a pocs Km.  Te molta fama precisament perquè està molt ben situat, un lloc on també tot es tranquil, fins i tot les campanes conviden a la oració cap a les 19,40', cal dir que és vigília del diumenge..

Se molt poc d'aquest poble tant bonic i famós arreu de Catalunya. El seu Balneari li dona tot l'encant del món.Són molt coneguts els poemes i les aventures del Rector de Vallfogona.  Unes anècdotes interessants sobre Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona; entre el gener  de 1608 i el 12 de març de 1621. Coneix i es relaciona amb Vallbona. Aquest període s'escau amb la més llarga permanència del rector a la parròquia i amb la màxima dedicació del poeta al tema segarrenc. Les altres estades a Vallfogona, d'on fuig sempre que pot, són relativament breus. L'introductor en el món social Vallboní fou sens dubte, el seu "intim i caríssim amic " fra Josep Barberà, confessor de les monges i abat de Santes Creus. El Sr. Piquer va fer l'anàlisi de les tres composicions poètiques dedicades nominalment a Vallbona i d'altres vuit que se li han d´atribuir, si esguardem la temàtica mongívola i local referent al monestir de la Segarra. Malgrat el caràcter atrevit i obscè de l'autor, les monges vallbonines, com a figures literàries, es mostren sempre virtuoses, prudents i devotes, sense caure mai en les llibertats que els atribuïa el bisbe Virgili de LLeida.  Els que queden malament són els clergues.Text. del Sr. J.J.Piquer.

Del rector de Pitalluga, cronista de la vida del Dr. Vicens Garcia rector de Vallfogona.

Tant remontas, Garcia, lo teu vol,

Que á ta ploma ninguna pot seguir

(Per més que l´énvejós vulla mentir)

Ara escrigas de goig, ara de dol.

Ab rahó se gloria l´nostre pol,

De véuret´, major astre axí lluír,

Y ab ta llum las mes claras obscurir,

Fente, en lo resplandor, unich y sol.

Voldria en alabar-te, alsar lo cant,

Segons lo que ton numen gran mereix:

Però que pot cantar un ignorant ?

De les virtuts que l´cel, donc hs, comparteix

En tu sol, comunicam´tant ó cuant;

Y veuràs com per tu lo meu cant creix.

Dr. Vicens  Garcia, Rector de Vallfogona. 

Com á platejada trena

descapdella sa corrent

i al Molí  "de la Cadena" 

va per darli moviment.

¿ Baixará?

baixará: diu tot mirantsel 

Guimerá.

Aprofito l'avinentesa, per demanar ajuda a qui sigui, a qui conegui a la persona. Es tracta d'un escrit que fa anys que tinc a les mans i que no se la història, si sé que és un bonic relat, en posaré un tros . El poso aquí no perquè pensi que es de Guimerà, sinó que segons el meu pensar, no deu ser lluny de les nostres comarques  Segarra-Urgell : A la meva tieta Carlota, en record d'una estona de suplència:

LA BIBLIOTECA:

Quina pau i, al mateix temps, quina alegria tranquil.la, confiada, és respirava dins de les velles pedres ! Al gran locutori, despullat de mobles, hi feia gairebé fred a pesar del sol roent que rebotia, flamejant, contra els murs exteriors. El claustre, tot just entrevist en entrar, dormia amarat en una  lluminositat color de mel  fonent-se damunt el verd  tendre de les plantes, on destacaven  com breus crits de joia, els rojos esclats d'alguna rosa mig oberta. 

Adriana hauria volgut poder prescindir de la clausura i, amb un llibre, estimat particularment, sota el braç, anar-se'n  a llegir sota les acollidores arcuacions romàniques, tan ben equilibrades, tan adients  a la meditació reposada, a la serenitat, a la pau.

Mentre pensava en el seu desitg irrealitsable, l'Adriana escoltava fragments de la conversa general, sense prestar-li massa atenció. La intimitat familiar havia estat trencada per l'arrivada d'uns forasters, i, com sempre en circunstàncies similars, la seva sociabilitat constantment en lluita amb una timidesa crónica, es replegava cap a la seguretat interior del silenci i de la  introspecció.  La tèbia pressió de la mà  de la tieta damunt la seva la déu eixir de la  campana de cristall on s'havia momentàniament aïllat............................................

Signat a Cerdanyola un agost de ........ no es pot veure l'any.

Veu las runas de Vallsanta

la Bovera  al seu damunt; 

per sentir  l'aucell que canta

sembla´s para  á cada punt.

Plans avall

va regant de Ciutadilla 

l'ampla vall.

En temps de l'Abadessa Anna Maria de Castellví consta el 4 de maig de 1703 en unes alegacions jurídiques amb el duc de Sessa: Segons Vallbona, des de Ciutadilla fins a la peixera de pedra que es troba sota el Molí Fariner, dit el Molinet,  i des de dita peixera es desvia cap el terme de Sant Martí, torre de mossèn Iborra, la Sinoga, molins de Preixana, de Bellpuig, Aigües vives (que es prop de Sidamunt), Golmés, Castellnou, la Novella, etc., fins al Segre..... Segons el duc de Sessa............

Quan es á  la carretera 

que de Targa va á Montblanch

clóu de sopte sa carrera

deixant aixut lo barranch.

¿ Queda cech

per no veure ni pintura

de Nalech ?

Per davall de la fondada

Lo Riu Corb torna á sortí

y perque sa torrentada

fassi aná mes d'un molí

va tan tort

que´l contempla retorcentse

Rocafort.

Sobre el poble de Rocafort mossén Joan  Freixenet l'any 1964, va publicar un amplissim treball sobre la vila, tocant els següents apartats: de la prehistoria i l'edat mitjana; ambientació a l'edat mitjana; formació del poble. L'any 1285, Senyoria de l'Abadessa de Vallbona sobre Rocafort, creixença del poble,; rivalitats veïnals;  el segle XIX; temps actual; estadistiques; l'esglesia parroquial; ampliació; el segon temple 1773; l'esglesia actual; el cementiri; peces artistiques; la situació eclesiastica; rectorologi; visites pastorals del Sr. Bisbe, apendix i final.

El Vilet, en el segle XVIII es deia Vilamanyanor, que ve de la contracció de vila magni honoris dels romans. Junt amb Llorenç de Vallbona, formava part del municipi de Rocafort de Vallbona. Encara me'n recordo quan el meu pare Sisquet Capdevila, junt amb dos homes més de Llorenç eren regidors de l'Ajuntament de Rocafort de Valllbona i anaven pel dret a peu i tornaven a les fosques quan acavaba el ple, Deu ni do de nit tornar cap a casa i cansats d'haver treballat tot el dia al camp. L'any 1972 els tres poblets es varen fusionar amb Sant Martí de Maldà i el conjunt li donaren el nom de Sant Martí de Riucorb. Actualment el Vilet és un poblet molt bonic, carregat d'història, net, ordenat, on sembla que no calen normes , es respira pau, molta pau.  Be val una visita sense pressa, i si pugués ser demanaria una visita guiada, degut  a la gran història del lloc. Com disfrutaria que m'expliquessin com anava el tema dels molins i sobretot el moli fariner que havia tingut molt de renom

Al contemplar-lo ens trasllada en el temps de la baronia de Vallbona, on per l'Abadessa aquest poblet si era molt important, tant pels seus molins, com pels seus regadius i cultius d'hortalisses, a part de les ametlles, l'oli i els cereals.

Tot seguit us poso un trosset de mapa de la zona, publicat a Paris el 1872 per P. Placide, ingénieur geographique a Paris. Disfrutint d'aquest poblet que es deia Vilamanyanor.

Fixeu-vos en aquest antic mapa, propietat del Seminari de Girona, el Vilet encara es trovaba per Vilmajor , abans Vilamanyanor. Potser que ja es digués Vilamanyanor, però els ajudans del geographe francès, apuntaven d'oida, Podeu trobar molts pobles amb faltes i alguns l'article enganxat amb el nom, com Lopoal, Lopalau,Val.Bona, Valdanel, Castel d'Azens.

¡ Qués bonich lo plá de terra

que´l Riu Corb rega després !

¡ quin contrast que fá ab la serra

y plantadas d'olivers !

tant propet

tot passant fa las delicias

del Vilet.

Sant Martí de Maldà sempre ens ha sigut molt  proper. De joves només  hi anavem per la festa major o be a jugar a futbol, pujats al damunt d'una carreta de tractor, normalment era de cal Timoneda.

El pare hi tenia parents i també recordo haver anat a Sant Martí a comprar a una botiga que tenien de tot, no em record del nom. A Sant Martí també hi vivia l'arxipestre. De Sant Martí són famoses les seves peregrinacions a la Mare de Déu del Tallat, conta la llegenda , que el poble ha de ser fora del terme municipal quan surt el sol. Sant Marti era de la família Cardona. L' eminent músic Francesc Brunet Recasens hi va estrenar " O salutaris Hostia  ",  opus 49, bariton i harmónium l'any 1896.

Horta avall, lo riu s'arredra

perquè veu sortí un gegant,

un forçut gegant de pedra

damunt del Gardeny vessant.

¿Qui vull dir ?

Ton cloquer, ta centinella,

Sant Martí.

" In nomine Domini. Ego Raymundus Fulchonis, vicecomite, et uxore mee Ermesendis, vicecomitissa: Donatores sumus nos ad vobis Bernardus Amati et uxori tue Bellessendis et Raymundus Amati et uxore tue Majacendis emptores per istam scripturam donationis nostre donamus namque vobis ipsum castrum de Amallanill cum ipsa Rocha in quo resedicum suis terminis et pretinentiis, cum terras et boschos et garriciis et pratis, pasquis et agnis viasductibus et reductibus aquis aquorum, petras petrarum,.........

Aquesta es la cara de Maldà que dona al riu Corb, però després també us posaré l'altra que a mi em dona més caliu i em te el cor robat. Potser que de petits quan anavem a col.legi a Maldà amb el Sr. Ramón Capell i Solsona, , feiem moltes excursióna cap a la part del fondo de Maldà, a fer berenades a la font Vella i a arrencar regaliz, les arrels de la qual planta anaven molt fondes. Ens va costar més d'un disgust. Semblava talment que tothom li explicava al mestre que feien la canalla a les migdiades.

Tot marxant lo riu ovira

la presencia de Maldà.

En Belianes l'Urgell mira

y s'espanta de passá....

Y alli's fón

com ho fan totas las cosas 

d' aquest món.

Aquest Maldà el tinc al cor, des de molt petit, quan hi anava a escola amb el Sr. Ramón Capell i Solsona un exel.lent méstre que ens va obrir una gran finestra al món de la cultura, de la civilitat, de la honradesa, de la religió, de cant gregoria i de les caramelles, de l'estudi, ... en una paraula un home recte i honrat,  primer en si mateix i després amb nosaltres; va ser un be de Déu per tots nosaltres. Ens va fer uns ciutadans per sempre. En el rerefons de l´ànima ens van quedar gravades paraules com esforç, paciència, compasió pels més febles, ètica, disciplina, gaudir amb la feina ben feta, bondad, sentit comú, el compartir sempre, donar...  Tots li reconeixem la seva tasca pedagògica a l'escola rural de Maldà. El ministerio també li va reconeixer en atorgar-li la creu d'Alfonso X El Sabio. Mai tant ben merescuda.

Jo encara que el poble era només a 3 km. a l'hivern em quedava a dormir a cala Ramona, una gent encantadora que em van fer sentir com a casa; la casa estava al barri de Les Tres Creus. 

Perdoneu si he posat més fotos de Maldà que d'un altre poble, però mi vaig passar moltes hores al col.legi i això imprimeix caràcter. Aquest poble me'l estimo. Ep! el meu molt més. Ja està dit.

Un marge, que aguanta el pas del temps, és molt alt i sembla tirat amb un compàs i un pèndul. A Llorens és pot trobar de tot, sobretot marges.

Penso que parlant d'estimar el poble, si podeu i ho teniu a ma caldria llegir l'escrit de L'Angel Vilamajo i Farré, que és titula   " EL MEU MALDA ", Aquest bon escriptor, en sap molt, com m'agradaria coneixe´l ? pasareu una bona estona recordant la vostra/nostra tendra infància. Aqui va per tots vostès un troçet del seu escrit perquè disfrutint : 

" Maldà és un mestre, una escola. I dins de l'escola tota la plenitud d'uns anys que de bona gana tornaria a viure. Maldà va tenir una escola pels seus nens que començava amb una fila ben feta sota la mirada del sol net del matí. La cartera a l'esquena, la clenxa ben feta i els mesos de fred, la soqueta a la ma.

El mestre al davant i " bon dia " per començar. Però la lliçó durava  24 h. perquè junt amb el calidoscopi programa  d'aritmètica, geografia, ciències, cal.ligrafia, hi havia un marcat programa de vivències que havien de dur al carrer , a casa. Igual agafavem l'escombra que cantavem a 6 veus. I quan es va presentar l'ocasió els nens i les nenes de Maldà van guanyar el concurs comarcal de Doctrina. Molts encara funcionem amb reserves de combustible, d'aquells anys. L'escola vella ha tingut d'anar a terra; a les meves filles tot just els hi he pogut ensenyar les restes d'una pared, que va deixant caure la pellofa verd oliva de les pissarres i ja no distingeixo l´última frasse de caligrafia, que havia de dir més o menys " Debo trabajar para ser un hombre de provecho. Será bueno el que haga bien, no quien .... " De l'Angel Vilamajó i Farré.

  De Belianes, només puc parlar de la festa Major ( Sant Jaume) ; potser era la més important de la zona i tot s'ha de dir  hi havien noies molt boniques a l'entrada del poble i l'escapada pagava la pena.

He anat a Belianes més de gran que de jove. Primer perquè vaig fer la mili amb en Jaume Culleré, a Alcalà de Henares (CIR Nº 2) era temps en que la fraternitat ho era tot, ens ajudavem els uns amb els altres i miravem que cap català patis més del compta .L'amistat  ha durat tota la vida. L'altre amic es en Francesc Martí de Tàrrega, un amic que ho ha sigut tot per mi. una persona en qui confiar en moments dificils.

La foto es del Sr. Farmacèutic Josep Mª Gaya, al qual li agraeixo moltissim. Es una bellissima persona, un gran farmacèutic i un humanista, que dona bo d'escoltar-lo, sap moltes coses a part de formules magistrals.

No podem donar per acabat el passeig per la Vall, sense parlar-vos d'aquest important mapa:

Mapa del Riu Corp, que es troba al monestir de Vallbona, es una joia tot ell, es diferent de la realitat, el riu porta molta aigua i alhora hi ha molta vegetació al costat de la llera del riu , està ple de canals de regadiu, presses o pesqueres que aguantenl'aigua de regadiu o per fer anar més d'un moli, que per cert estava ple de molins.

En aquells anys un mapa així era quasi del tot necessari tenir-lo, dons sortien conflictes a diari pel tema de l'agiua entre els diferents senyors jurisdiccionals i la població.

Esta foto, la saqué jo de una exposición que hizo el Instituto de Estudios Ilergetas el año 2010 en Lleida, este pergamino es impresionante , esta hecho en tiempo de la Abadesa Estefania de Piquer en 1573, dejava las cosas muy claras, incluso el caudal del rio es exagerado, como todo, hasta hay mas arboles de la cuenta, solo para no perder de vista por donde discurre el rio. 

Lo guardan  las monjas de Vallbona. Sigue siendo un tesoro, aunque ya nadie se pelea por sus aguas; los tiempos han canviado. Estefania de Piquer fundo el municipio de Vallbona en 1573, fué la abadesa que le toco vivir las reformas del Concilio de Trento.

El titulo de la exposicion es Testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps . Segles XIII - XIX.  Exposició Realitzada per L' Institut d'Estudis Ilerdencs del 20 de febrer al 15 d'abril de 2009.

El paisaje tiene su encanto: aqui podemos ver el señor feudal a caballo y con un alcon en su brazo derecho senyal de señorio y poder, custodiado por solados delante i detrás.

Este rio és el mas importante en Km a la redonda. Su caudal es muy pobre y muy  limitado. Historicamente ha sido muy disputado. La Vall del Corb como la llamamos son unos escasos 10 Km donde el rio era disputado por muchos señores jurisdiccionales : Guimera por los marqueses de Ciutadilla, Nalec era propiedad del obispo de Vic, Rocafort de Vallbona y el Vilet propiedad del monasterio de Vallbona de les Monges, Sant Marti de Maldà propiedad de la  familia Cardona, y de Belianes hacia  Bellpuig era propiedad del Duc de Sessa.

Restes d'Eixaders, que ja no hi són.

 O sea muchos señores jurisdiccionales. De todas maneras, era el valle mas fertil en muchos Km a la redonda, y sigue siendolo, al pasar en coche yendo de Tàrrega a Vallbona se puede obsevar infinidad de cultivos, el principal la viña con marca y Denominación de origen ( COSTERS DEL SEGRE), en Vallbona hacen un vino blanco buenisímo en la finca LA OLIVERA, al lado mismo del monasterio, yo recuerdo como nació, una bonita y larga història que trata de un escolapio el padre Segura que se fué a vivir a Vallbona con un grupo de niños bordelains . La Pilar fué su mejor compañia, delante de tanta dificultat, no todo fué fàcil.

Los fundadores ya no estan, el padre Segura murió hace unos 30 años, con el mejor espiritu de servicio hacia los propios que formaban la Cooperativa y hacia los pueblos que el Sr. Arzobispo de Tarragona le encomendó . Primero siempre eran los niños, después el, y puedo decir que el era uno mas de la comunidad. Si ,tenia presente el mensaje evangelico: los ultimos seran los primeros.

Avui dia 8 de juny han vingut a Llorens els amics de la Vall del Corb, han cel.lebrat la seva assamblea, han caminat pel poble acompanyats pels veïns  i a l'església parroquial s'ha fet un concert de guitarra, molt interessant, feia anys que no en sentia cap i menys a l'esglesia del poble, on el concertista ens ha assegurat que te una molt bona acustica.

 Finalment ens han convidat a una tassa de xocolata , amb  coca, per cert tot bonissim.
Diumenge després d'anar a missa, han arribat els nostres fills amb les seves parelles i junts hem cel.lebrat el norantè aniversari del pare. Tots contentissims d'acompanyar-lo. Em menjat un exel.lent pastís fet pel Lluís, que li agraïm moltissim i el padrí també. Després del cafè hem anat a l'era a collir les cireres, per cert molt primerenques; Déu ni do per ser el primer any que n'ha fet el jove cirerer. Tot s'ha de dir el teniam tapat amb una xarxa, per por dels ocells .

Aquest cirerer me'l va regalar el meu amic Jaume Culleré de Belianes.
Fa molta estona que ens estem passejant per territori de la familia Cardona, emparentada amb els Cervera i els Anglesola. Llorenç també va ser de la familia Cardona, com consta en pergamins ja citats en aquest Blog.

Vull donar les gràcies a la Sra. Sole Torrent i Brunet pel gran acolliment que sempre he rebut d'ella i del seu espòs el Dr. René Collàs; gracies a ells poden estar en aquests moments disfrutant de la partitura original de Lo Riu Corb i de la seva música. Mil gràcies Sole. Encara més agraïment a Francesc  Cassú i Jordi i a Salómé Petit i Boyero per la vostra generositat. 

Pep.     

Bibliografia:

La Baronia de Vallbona (Notes d'estudi) per J.J. Piquer Jover, Catedra de cultura catalana  " Samuel Gili i Gaya ".
Obra musical de Francisco Brunet i Recasens (1861-1939) Editada per la Sra. Sole Torrent i Brunet.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural . Secretariat d'Arxivers Eclesiàstics de Catalunya.
Abaciologi de Vallbona. Història del monestir 1153/1990. Segona Edició. Vallbona de les Monges 1190.J.J.Piquer i Jover.
Poesias Jocosas y Serias del  célebre Dr. Vicens Garcia. Rector de Vallfogona. Nova edició, arreglada  sobre la feta en lo any 1820. BARCELONA. En la Estampa de Joseph Torner. 1840.