VETLLA PASQUAL A LLORENS DE ROCAFORT, EX-BARONIA DE VALLBONA DE LES MONGES

Per tal de situar-nos una vegada més i arrel de fer-me pesat, que ben mirat ja ho sóc, però com que repassar la història sempre és bo, aquí van unes dades d'aquesta església parroquial, ara totalment restaurada i novament beneïda per l'arquebisbe emèrit Jaume Pujol, l'0ctubre del 2018.

El document més antic de Llorenç es el diploma inicial de donació del bescompte Ramon de Cardona de data 11 de desembre de l'any 1060, a favor de Gombau Joan i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva Quadra, segueix una segona donació del mateix donant l'any 1076 a Gombau Joan i la seva muller " Aprofitant l'avinentesa del que estem parlant sobre la donació de Ramon Folc, copio directament del llibre de  La Baronia de Vallbona  del Sr. J.J. Piquer i Jover: 

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa.... Per hac scriptura donaciones nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis el vallis cum pronis et planiciis..." "de la roca ques diu de Sant Llorenç y de la quadra y de la capellania y ferreria y demés drets "

Un document de l'any 1597 signat per  l'abadessa de Vallbona Arcàngela de Copons , que sota la seva prelatura es va acabar  la nostra església, fa esment  als cognoms de veïns de Llorenç que formaven l´Universitat, avui dia dit ajuntament, com : Bergadà, Mora, Timoneda, Janer i Capdevila . 

(Document que data  quatre anys després de la inaguracio de l'església  de Llorenç, en aquells anys Llorenç de Vallbona (1593-1597). 

En nom de Déu. Amén. Sigui conegut de tothom que el dia 24 del mes de gener de l’any de la Nativitat del Senyor mil cinc-cents noranta set, intervenint jo Lluís Marquès, prevere vicari, notari per autoritat apostòlica  i notari públic del present monestir de la Puríssima Verge Maria del lloc de  Vallbona i de tota la dominació del seu monestir, de l’orde cistercenc en la diòcesi de Tarragona, en presència dels testimonis infrascrits per a això especialment cridats i pregats, havent-se convocat i congregat el Consell General en el mercat públic del dit lloc de Vallbona, tal com es costum de convocar i congregar i reunir el dit consell general i per semblants i infrascrits acte o actes i altres assumptes de la present Universitat infrascrita del lloc de Llorenç, de la dita diòcesi tarraconense, per tractar i deliberar sobre les coses infrascrites

s’aplegaren en  consell i foren presents aquests: Joan Bargadà, batlle del lloc de Llorenç per la noble i reverenda senyora domna Arcàngela de Copons, per la gràcia de Déu abadessa i senyora del dit monestir i de tota dita senyoria de Vallbona, Antoni Mora, major de dies i  jurat durant el dit any, Andreu Capdevila, [To]màs Capdevila, Antoni Capdevila, Jaume Jan[er], Joan Banyer, tots agricultors naturals de Llorenç, de la dita diòcesi, formant l’Universitat i celebrant Consell General del dit lloc, i representant com a.....

 [amb voluntat i consentiment] de Lluís de Copons procurador general del convent de monges i de tota la dominació de la senyoria esmentada del monestir de Vallbona i de voluntat i consentiment del dit Joan Bargadà, batlle del dit lloc, com s’ha dit més a munt,  en nom de tota la universitat i els seus singulars presents, absents i futurs del predit lloc de Llorenç,  de grat i amb coneixement cert varen constituir i ordenar en nom seu i [en nom] de la dita universitat i de qualsevol d’ells i altres singulars de la mateixa, presents,  absents i futurs,  com a seus veritables i indubtables síndics, actors i procuradors: l’honorable Antoni Joan Bargadà, jurat en l’any present i a dalt esmentat, i  els infrascrits del mateix lloc de Llorenç, Andreu Bargadà, teixidor de lli, Antoni Simon Capdevila, Jaume Timoneda, agricultors i habitants en el dit lloc de Llorenç, absents com a presents perquè en nom de la dita universitat i els seus singulars puguin  actuar, conduir, tractar, procurar, prosseguir, defensar, acabar i finir sense deute totes i cadascuna de les causes o litigis mogudes com per moure en el futur, actives i passives, principals com apel·latòries, ja sigui com actuaris o defensant-se,  per qualsevol causa o raó, pels drets, títols o causes que siguin, tan davant l’excel·lentissim lloctinent general i la seva reial audiència  o altres, en judicis tan eclesiàstics com seculars i comparèixer en les seves corts o consistoris.... ( falta un tros per traduir del llatí aquest antiquissim document, espero que algú m'ajudi ).

Ara entendran que la primera sepultura  de l'església sigui d'un tal Pere Capdevila i la segona un tal Joseph Timoneda. 

Abans de continuar aquí va un regal en honor a en Miquel Marquès, el nostre jove campaner d'ençà molt de temps : 

Per sort encara resten les campanes originals, a la mitjana hi ha una inscripció amb lletra gòtica que diu AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM BENETICTA TU IN MUL (ieribus). La campana gran te un embelliment fastuós, el text es summament decorat amb amb fullatges al voltant de la lletra gòtica, es sumptuós i trobem una fornícula amb la Marededéu amb el nen Jesús als braços i posa O MATER DEO, que traduït vol dir O MARE DE DEU. Les campanes també són tot un orgull per nosaltres.

Feia  molts anys que no havia passat una setmana santa al meu poble de Llorenç de Rocafort, ex-baronia de Vallbona; tampoc vull dir tota la setmana completa, em conformo amb un dijous sant, divendres sant i el dissabte de gloria, no cal tota la setmana entera, durant la meva joventut pels vols dels anys seixanta, que feia d'escolà, el dimarts sant el mossèn i els escolans fèiem el que s'anomenava el salpàs i el mossèn beneïa totes les llindes de les cases tirant un grapat d'aigüa beneïda+ sal. Els veig perduts, els explico de que es tractava el salpàs: 
El salpàs és una tradició cristiana que consistia en una visita anual que realitzava el rector durant la Pasqua a totes les cases d'una parròquia eclesiàstica, especialment a les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. Un costum que troba el seu origen en la tradició jueva en record de la pintada amb sang que van fer els hebreus a les portes de les cases per alliberar-se de les plagues d'Egipte. Adoptada pel ritu cristià, consistia a beneir un recipient amb aigua i un plat amb sal amb una espelma dreta al mig. Llavors es barrejaven aigua i sal i s'aspergia, amb l'ajut de la caldereta i el salpasser, les portes i llindes de la casa, i també dels corrals. Les diferents consuetes – llibres que recullen les pràctiques i cerimònies d'una parròquia – manifesten diverses variants d'aquesta tradició que tenia, a més, un caràcter marcadament territorial i administratiu de reconeixement d'un terme parroquial. Ara tots més tranquils oi ?, seguim per endinsar-nos en les festes del tridu pasqual, que representa la passió, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.
Un servidor d'ençà que era jove, que no havia estat en un Via-crucis pels carrers de Llorenç, si que en el meu record es present tot el poble acompanyant a la Creu que tant dignament portava el Francisco Català de cal Timoneda, un home gran com un sant Pau, jo de jove sempre m'interrogava com no es podia cansar de portar el Crist tanta estona ?. Enguany m'ha sorprès el Josep Maria Moix de cal Mano que amb més de vuitanta anys, la portat de la primera a la darrera estació i un servidor al seu costat oferint-li de tant en tant si creia que l'hagués de rellevar ? i no, un altre home fort; segur que a Llorenç n'hi han més, però ens quedem aquí.

Un matí amb un fort vent, però que encara despertava més devoció d'acompanyar la creu pels carrers del poble. La sorpresa fou al veure gent de fora, gent que ben segur que estaven allotjats a la hostatgeria del proper monestir de Vallbona de les Monges com la Maria Anunciació i en Josep que són uns veterans del monestir d'ençà molts anys i veïns del meu municipi de Cornellà del Terri; alhora també altres veïns de Vallbona. La gent de Llorenç em comenten que fa anys que es fa i que venen persones de fora la vila, tot un honor que es trobin com a casa. Llorenç és un poble medieval, no és un poble dormitori, que potser que amb els anys també s'hi torni com molts.
Un Via-crucis com Déu mana, ben complet, presidit per mossèn Joan Costa i amb lectures a cada estació i amb els cants de Lluís Maria de Valls O.P. i música de Lluís Millet. Els que teniu una certa edat, començant per mi mateix, sempre m'ha agradat aquesta lletra i música, no sabria cantar i resar d'una altra manera.

A poc a poc, estació rera estació anem contemplant el camí del calvari, crucificció, mort i sepultura  del Senyor.

Un Viacrucis molt intens i viscut, tothom va seguir amb molta devoció i un silenci només trencat per les lectures, els cants  i el vent, vent que li posava fàcil al Josep Maria que portava la Creu.
El dissabte pel mati varem estar adobant amb el meu cunyat Josep Subirà els joves olivers del pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, feia quatre anys que els vam plantar i mai els havíem adobat, això si, tots tenien un bon rabassó per si plovia, i sí demostrat s'omplient d'aigua.  

Aquest ametller alegra la vista de qualsevol sigui o no pagès, Déu ni do de lo carregat ue està.

Si un s'aixeca dematí, el dia dona per molt, o dit d'una altra manera el dia és llarg, teníem temps d'adonar-nos com estaven els ametllers del nostre costat i també com no els dels veïns, que per cert els de Cal Giné del pla de Sant Miquel n'estan ben carregats. M'encanta veure un ametller així de generós, tenen pinta d'una bona collita, podrem fer moltes ametlles garrapinyades i fins i tot vendren alguna.
A la Cooperativa de Guissona em varen recomanaer aquest tipus d'adob 15-15-15 , es molt complet, a veure si tenim sort i els arbres creixent.

Aquí les estem regant (10 litres per arbre), perquè confiar en el cel en aquest Urgell es molt confiar, historicament hem patit sequeres indescriptibles cada dos per tres, després d'adobar-les ( granets de color blavós a la base) i l'aigua que hi tirem, podran esperar les pluges. Lo nostre es patir.

S'adonin que cada oliver porta clavada una canya de bambú, per  donar-li seguretat i protecció, sinó,  una nit de vent fort les trencaria. Notin que de cop hem substituït les canyes per un ferro de dos metres d'encofrar, perquè si reben l'atac d'animals més pesants aguantin i no es trenqui la tija. (porc-senglar).

Mirant la següent foto, podem adonar-nos que la natura se les sap totes, quan un es despista, les plantes boscanes van envaint el terreny de cultiu; aquí tenen un oliver ben acompanyat amb molt de timó o farigola a Girona i Barcelona i una argelaga .

Com que a pagès mai s'acaba la feina, també vam fer dos viatges de llenya pel proper hivern, que si es tant dolç com aquest poca llenya cremarem, de totes maneres des que m'agafen la llenya de l'era o millor dit em manlleven la llenya per un altre dia tornar-me-la, ara ja no ni deixo gens ni mica, la tanco a casa, que Déu reparteixi sort i que ningú s'ho prengui malament. Demanar-la seria d'allò millor, i segur que no els diria que no, però això que cada viatge a Llorenç vegi que el munt va minvant, no em fa cap il.lusió, perquè la llenya no ha arribat sola a l' era, encara que no posi un cartell,hom intueix que es propietat privada. Ho deixo, que tampoc em donarà gaires resultats.

Ben mirat, la setmana Santa dona per molt a Llorenç de Rocafort, després de parlar amb els veïns que vas trobant pels carrers que per altra banda són comptats, i de fer una visita ritual al monestir de Vallbona, perquè sembla que un servidor no està complet sense visitar aquest monestir femení més important e l'antiga Corona d'Aragó, després el que sempre està present es la pagesia, anar als trossos a veure com creixen els sembrats, a veure si enguany després d'una bona esporgada dels codonyers tindrem codonys.

Amb anades a Bellpuig a comprar tota mena d'estris i de queviures i posar gasoil al cotxe, la Setmana Santa va passant d'allò més be, ben acompanyats de la nostra neboda Eli, de la meva germana Dolors , del Josep Subirà el meu cunyat que tant val per ensofatar els codonyers, com els noguers (clar amb el seu certificat oficial de Fito sanitaris) com per matar l'herba de l'era,  i de la Tere, la meva dona, entre tots l'estada a Llorenç es un premi per l' ànima, si a més i afegim els oficis litúrgics de dijous, divendres i dissabte sant, ja no ens manca res., si només que plogui. Just una hora abans de començar amb el ritus de la Vigília Pasqual, va començar a ploure, però cap problema, el foc ja estava fet quan va arribar una multitud de persones grans i joves penso que de Vallbona, de la Olivera o del monestir o del mateix poble.

No vaig sentir que ningú protestés per la pluja, per tots molt benvinguda. Oi que fa impressió església a les fosques ?
Des que era escolà no havia viscut una vetlla Pasqual a Llorenç, tant intensa com la que vaig viure l'any 1972 a Vallbona amb el secretariat d'universitaris cristians amb el pare Salvador Pié i el pare Serramona i 300 estudiants escampats per les pallisses i com a secretari general en Carles de Ahumada i Batlle, actualment, responsable de La Olivera i de l'Escola Alba de Tàrrega. Jo ho vaig viure molt intensament des de Llorenç,, junt amb els meus bons amics Maite Pipó filla de Pallerols i el seu espòs F.Xavier Durà (a.c.s.), brancadier de l'Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes, pujavem i baixàvem de Vallbona segons els horaris de les funcions religioses, mai vam estar a cap taller. 
Sense més preàmbuls tot es va posar en solfa, el jesuïta preparava la vetlla amb en Pau Moragas i en Carles Ahumada mig a les fosques, propi de la litúrgia d'aquesta nit santissima.

El grup de joves que donaran veu, cant i color a aquesta vetlla estan al costat dret parlant entre ells i la seva directora, sobre com s'ho faran perquè tot sigui joiós aquesta nit, només de veure'ls es un bon presagi d'una gran vetlla.

La gent ha arribat amb el mossèn i ja tothom estem a dins l'església de Llorenç som quatred el poble,  la resta són  "forasters " o veïns del poble de Vallbona de les Monges o de la comarca i fins i tot de Tàrrega segons vaig saber més tard.

en Ramon Moix de cal Giné ja te el foc preparat i el porta a la porta de l'església amb una pala per no cremar-se, un bon invent, jo el cobreixo amb un paraigües. 

Ara si que ja comencem amb el foc nou. Tot preparat, fins i tot l'església roman a les fosques.
Amb joia comença la Pasqua de Resurrecció, amb la litúrgia del Foc : La tenebra ja no és tenebra per a tu,
la nit és clara llum com el dia.... ens endinsem església endins cantant La llum de Crist, us lloem Senyor (tres vegades).

Crist ha ressuscitat entre els morts, per l'amor ha vençut la mort,

deslliurant-nos del sepulcre per donar-nos la vida.

Els nois i noies llegeixen a trossos el PREGO PASQUAL

Després de llegir tot l'Exutet, per cert preciós, un cant que sempre m'ha posat els pels de punta " Oh nit santissima, només tu saps l'hora de la ressurecció del Senyor " 

Litúrgia de la Paraula : Del Gènesi, la creació del món, la segona lectura de l'Exode: Els israelites caminaren per terra eixuta enmig del mar.

Isaïes : El Senyor que t'ha reclamat t'estima amb un amor etern.

Glòria ( recitat  i cantat tres vegades ): Glòria , glòria, sempre seràs nostre Senyor.

Epístola : Crist , un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mort més.
Al.leluia.
Evangeli : Per que busqueu entre els morts aquell que es viu .
Homilia

Lletanies dels sants : Pietat Senyor, pietat, tingueu pietat.
Cadascú diu el nom del seu patró. 
Benedicció de l'aigua i renovació de les promeses del Baptisme
Renuncieu al mal....... Si hi renunciem
Renuncieu a creure'ns superiors als altres......... Si hi renunciem
Malgrat tot : Creieu en Déu ? Si hi creiem
Creieu en Jesucrist ? Si hi creiem
Creieu en l'Esperit Sant, Si hi creiem.
Benedicció de totes les persones de l'església. 

Litúrgia de la Eucaristia
En Mateu va tocar el saxo abans de la consagració amb L'aleluia de Lleonard-Cohen ( tenim el vídeo, però no el podem posar , per problemes tècnics.
Ofertori
Sant , Sant, Sant. Pare nostre.
Cant de Pau : Mans, mans mans a les mans, deixem les tristeses, deixem els afanys...

Som testimonis de resurrecció; 
els ulls, la veu, 
els gestos han de dir: Jesús es viu.
Som testimonis de resurrecció
Que l'esperit ens mogui
a ser homes lliures i homes ferms.

Aquesta vetlla Pasqual es el 4art . any que es fa a Llorenç, i el jesuïta Pep Mària es el segon any que be. Em va parlar de la Web : Pregaria.cat (al cor del mon), viu a Sant Cugat del Vallès on nosaltres també hi tenim una vivenda molt aprop dels jesuïtes i de Creapolis , segons m'han dit en Pep Mària es professor d' Esade. Li estem molt agraïts per haver-nos fet viure al màxim la Ressurecció del Crist.

Vaig conèixer el pare de'n Miquel que fa molt temps que els diumenges ve a tocar les campanes a Llorenç, el pare es diu Ramon-Josep Marquès, és ex-alcalde de Vallbona .
Tot prenent una mica de ratafia i alguna galeta vaig anar parlant amb la gent que ens va acompanyar i havia en Carles de Ahumada i Batlle, actualment, responsable de La Olivera i de l'Escola Alba de Tàrrega i mes gent, vaja una festassa.

Vaig conèixer a l'amic de'n ZUM, (acs) Josep Maria Boix-Masramon, ex-monjo de Montserrat i amic meu de guàrdies al CAP BANYOLES durant molts anys, també company i amic de mossèn Joan Costa i autor del llibre Kineret, allibereu el Salmista i La Bíblia dels Nàufrags, en Ramon Franquesa artista pintor aquarelista, la seva dona es diu Maite Trepat, un altre amic es en  Josep Girebé , la seva dona es diu Maria, són de Tàrrega.

En Zum no parava de parlar-me de tots vosaltres i encara em falta quelcom de Sant Martí del Riucorb, ell algun dia a la setmana anava junt amb d'altres persones a fer alguna pregària estil Taizé ?, això queda pendent i els que em llegiu ho podeu ampliar o senzillament dir-me que ho he somiat.

Una felicitació a tots els que érem aquell santissima nit a l'església parroquial de Llorenç de Rocafort. La realitat supera aquesta pobra narració. Cadascú hi podria afegir les seves vivències; espero que tot plegat serveixi perquè l'any vinent siguem molts més a viure intensament aquesta Vetlla Pasqual a Llorenç.

Ho publico en el dia de la Festa de l' Ascensió del Senyor i que sempre es celebra en dijous.

Una abraçada a tots i mil gràcies per celebrar la Vetlla Pasqual a Llorenç de Rocafort, casa vostra.

Pep

EL COMPLEX DE MOISÈS

Text enviat a les meves mans , o sigui que no es meu, i em reservo el nom de l'autor intelectual de l'escrit; si dir que es un home que pateix moltissim, llegint-ho se'n adonaran, no cal que jo hi afegeixi res de res.

Codonyer florit, al tros del Perdigó, terme municipal de Vallbona de les Monges.

El complex de Moisès

Probablement només és una trista i pobre síndrome, expressió del fracàs, que afecta silenciosament la major part de la ciutadania intel·ligent i ben estant d’occident, però per una dolça afinitat i complicitat freudiana, rèmora de la nostra formació, hem preferit intitular el present escrit amb el complex mot ‘complex’.

Resumida i esbiaixada història de Moisès:

Segons els escrits bíblics, Moisès, per manament diví va fer de tot i més, fins hi tot va engegar deu tremendes plegues contra l’Egipte per tal d’alliberar el, llavors, malnat poble d’Israel de les urpes de l’esclavitud.

Va aconduir, Moisès, el seu poble vers el desert tot passant (sobrepassant?) el mar Roig i en el inhòspit desert varen sobreviure, transeünts, quaranta anys fins la terra promesa. La relació de prodigis, miracles, vicissituds i facècies és esplèndida, extraordinària, colossal, digne d’Homer o fins i tot de Valmiki, el poeta a qui s’atribueix el Ramayana, i no pas d’un anònim escriba transcriptor de les proeses de Jeovà.

Seguint els treballs de Freud, Moisès, era egipci, fills d’egipcis, mes, ara mateix no és pas aquesta peculiaritat genealògica la que ens mou a escriure.

Des que qui escriu té us de raó (vers els set anys, segons la tradició catòlica) que barrina una incomprensible fracció, una etapa difícil, insòlita d’aquesta història, un capítol inassequible, inabastable intel·lectualment per a l’autor d’aquesta reflexió: Moisès, quan el poble pres de la set clama aigua, prega a Javé qui li indica que colpegi la roca amb el seu bàcul, d’allí ha de brollar l’aigua que apaivagarà la set del seu poble.

Així succeeix, aigua per a tots, fins i tot pels ramats, però, ai las! Sempre hi ha el però, Moisès ha picat dos cops, dos trucs, dues vegades! Dues vegades ha colpejat la roca (expressió d’una més que explicable inseguretat? Manifestació del seu neguit? Exteriorització d’un pregon cansament intern? Debilitat? Distracció? Mai no ho sabrem)

Per la repetició del cop, per aquestes dues picades, Moisès mai no podrà entrar en la Terra Promesa. La podrà veure, l’albirarà i amb la visió de la meta, en la percepció del terme, de l’objectiu del seu esforç vital, del sentit de la seva vida mai no acomplert, Moisès morirà.

Més de quaranta anys porto pensant en aquest epígraf de la història bíblica. Quaranta anys llençats, perquè ara, tot just ara n’entenc el sentit, però no goso explicar-me’l.

Només penso, ara, en la gernació de damnats occidentals que com jo restarem a les portes de la nostra Terra Promesa tot i haver-hi conduït un poble sencer, i no serem dignes de morir en la nostra Terra Promesa només per estar habitats pel dubte, la incertesa i la inseguretat, que no la indecisió. De fet no som ni fills del poble que hem menat, i presos de la dubitació, se’ns acusa de manca d’aplom, ni tant sols se’ns acusa, som comdemnats per manifestar la manca de seguretat.

He de maleir aquesta injusta sort, car no sóc dubitatiu per voluntat meva, o m’he de plaure de saber-me que veuré, de lluny, la Terra Promesa? Dubto de la meva resposta.

Flors com el timó, l'argelaga groga, etc..... pel més abril al terme municipal de Vallbona de les Monges.

Be, espero que hagin pensat, i reflexionat, l'amic es un home molt donat a la reflexió i a donar voltes i més voltes quan un tema no queda ben esbrinat i comprès, o sigui que no quedin dubtes, o sí !!! no se com vostès ho veuen, però a ell li quede un mar de perplexitat. 

Aqui va un comentari , perquè le de fer :

En primer lloc, val a dir que jo sempre he compartit aquest sensació d’injustícia per Moisès i el seu germà.  Per què el petit dubte de picar dos cops la pedra mereix un càstig tan potent?

Quan he llegit l’escrit m’he recordat del salm 94: ...no enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.  Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d’aquella generació: Es un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins.  Per això, indignat, vaig jurar: no entraran al meu lloc de repòs”.

Després he rellegit el text de Nombres.  Home, potser el Senyor tenia raó d’empipar-se:  el poble d’Israel, tot just sortits d’Egipte només fan que queixar-se: que si amb el mannà no n’hi ha prou, que volen carn, que enyoren les menges d’Egipte... rebel·lió rere rebel·lió, el vedell d’or al peu de l’Horeb, etc...

Quan passà el fet al que ens referim -la petició d’aigua- si llegim acuradament el text bíblic, Moisès no acompleix ben bé les ordres del Senyor.  Aquest havia dit que reunís l’assemblea del poble i després es dirigís a la roca dient-li que doni aigua.  Moisès no fa ben bé això: reuneix el poble, els retreu que siguin rebels i després colpeja la roca.  Potser el matís, a més de subtil, es important, i per això a continuació el Senyor retreu a Moisès i a Aaron una certa falta de confiança.

Tots sabem que l’antic testament no el podem prendre al peu de la lletra, no és estrictament històric, sinó que es fonamentalment simbòlic, amb la pretensió de transmetre i imprimir en el poble d’Israel uns determinats valors i actituds, i per això ens presenta un Déu exigent, que castiga les infidelitats, que no en deixa passar ni una.  Del tot lo contrari al Déu que ens presenta el Crist: pare bo, acollidor i que perdona tan com calgui.

Quan es dona el fet al que ens referim -Meribà- el poble d’Israel es a Cadeix, no molt lluny de Jericó, i després d’haver recorregut tota la península del Sinaí.  Des d’aquí però tornen enrere i baixen fins al golf d’Acabba per tornar a pujar cap al país dels edomites i dels moabites per arribar finalment a la terra promesa.

Tenint en compte que d’Egipte a Jerusalem, en aquella època, hi havia només una setmana de camí, els quaranta anys que triga el poble d’Israel a fer aquest camí, no son sinó el símbol d’un procés de purificació, de preparació, d’aprenentatge d’allò que el Senyor els demana i que al poble li costa d’assumir.  L’esforç que exigeix arribar al lloc de la felicitat, al país que “regalima llet i mel”.  Fins i tot els líders -Moisès i Aaron- arriben a tenir dubtes, ni que siguin petits o momentanis. Per això, perquè no estan preparats encara a Meribà, reculen en el desert, seguint aquest procés de purificació, que jo identifico amb el camí de perfeccionament que els cristians hem d’anar fent durant tota la vida per arribar al moment del descans, de la felicitat completa.

L’escrit del meu amic, em transmet una situació de profunda angoixa.  D’angoixa per un Déu exigent, gairebé venjatiu. 

Em sento lluny d’aquesta imatge de Déu; tinc més propera la de Pare bo, acollidor, comprensiu... que Jesús en presenta anomenant-lo “abbà” (papa) amb aquesta accepció tan propera i familiar. (Llegir Déu, el Pare, de Mn. Rovira Belloso (acs)).

I em refermo en aquesta creença en tants i tants fragments del nou testament, i voldria fer referència a la carta als Romans (Rm 15, 12-13) quan diu: “I encara, Isaïes diu: apareixerà el rebrot de Jessè, el qui s’ha d’alçar a governar les nacions, i les nacions posaran en ell l’esperança.  Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant”.

Potser se’m podrà retreure que soc un “tranquil”, però crec fermament en el Déu de l’esperança.

Res és fàcil en aquesta vida, quan venim a aquest món ningú ens promet res, ànims.

Pep