UN AMIC DE LA CARRERA DE MEDICINA, A BELLATERRA , VA SER QUELCOM GRAN AQUELLS ANYS I SEMPRE I ARA FENT DE PAGÈS.

 

Evidentment que escric aquest post per parlar de casa meva a Llorenç de Rocafort i Rocafort de Vallbona (Antiga Baronia de Vallbona), però apart de parlar-los-hi de les penes que porta la sequera a tots plegats, els he de parlar del nou bisbe de Girona Fra Octavi Vilà que ha vingut de la Catalunya Nova, des de Poblet i precisament era el pare Abat, ara ja som dos que jo sàpiga a Girona de la Catalunya Nova, que realment no en sento parlar gairebé mai, com si no tingués pedigrí recordar la història, em pegunto si els professors d'història dels Instituts de batxillerat ens en parlen ??  o no cal ? quantes vegades en parlo al meu entorn i m'adono que la gent te un gran desconeixent d'aquest vell territori, farcit d'història, també en parlo al meu col.legi de metges i sort que fa dos anys els meus col.legues seniors van fer una excursió en autocar per la ruta del Cister (Verdú, Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges....., encara que jo sempre i afgeigeixo el convent de franciscans de Sant Bartomeu de Bellpuig, que el manà construir RAMÓN FOLCH III DE CARDONA I ANGLESOLA, virrei de Nàpols, ara ja en podem parlar. 

La meva mare , quan es va casar amb el meu pare va venir de l'antic comtat de Besalú, els limits de l'est coincideixen amb l'antiga Via Augusta, via romana traçada a finals del segle I abans de Crist. La partió entre els comtats de Besalu i Perelada seguia aquest camí  al llarg de 35 km. pell coll de Panissars fins al sud de Bascara, prop de Terradelles i, per tant dividia l'actual comarca de l'Alt Empordà de nord a sud. A partir d'aqui passava entre Banyoles i Cornellà, on he estat de metge un quard de segle. La mare, que era filla de La Miana, ajuntament de Sant Ferriol arxiprestat de Besalú a la muntanya de Sant Julià del Mont, prop de les fonts del Junyell; a l'arribar a Llorenç després de casada, a Vallbona de les Monges, i va trobar una amiga l'Abadessa Domna Maria Mercè Nogareda i Espígul,

 filla de Santa Pau (Girona), o sigui que dos garrotxines a la baixa Segarra, les dos parlaven el IEISME, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, i era motiu d'escarni i d'una certa mofa, els poso una mostra :

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

No va ser fàcil per la nostra mare anar renunciant al seu dialecte tan sonor i tan bonic, per evitar la mofa i anar incorporant diminutius a tuti-ple ( marinada-marinadeta, finestra-finestreta, dona-doneta, poma-pometa, casa-caseta, escolà-escolanet, aixada-aixadeta, i molts més , etc..........cal consultar el llibre Lo lleidatà és fàcil. Txarra’l, sisquere!

Tornant al ieisme, actualment està totalment en desus i no és acceptat ni es normatiu en la vida acadèmica, tot i que per aquests masos de la Garrotxa(Vall de Sant Aniol de Finestres, Les Medes, o a Sant Iscle de Colltord o a Sant Miquel de Pineda o a Cogolls, a les Encies, o a Sant Feliu de Pallerols, a Les Planes d'Hostòles o a la Barroca (El Llapart), Sant Climent d' Amer, qualsevol racó de Cornellà del Terri i de la seva amplissima vall, encara om pot sentir parlar a persones grans amb un autentic ieisme.

Es interessant llegir l'escrit publicat per la festa major de Cornellà del Terri, com a pregó, titulat  EL SEGAR,  fet per l'adbocat Joan Geli i Rissech (e.p.d.) de Sta. Llogaia de Terri, en la setmana Santa de l'any 2006. Escrit ple de ieismes propis de la Garrotxa i del Pla de l'Estany, com ho podem llegir  en els llibres LA PUNYALADA, RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA, I JOSEP DE COSTABELLA.

Aqui tenim la foto del mas Costabella terme de sant Aniol de Finestres, propietari del Dr. Candi Agusti i Trilla (e.p.d.), metge que olim va ser d'A.P.D de Sant Aniol i gran odontoleg de la ciutat d' Olot i millor persona, estimava els pobres, a la casa de la Caritat d'Olot hi ha un monument fet per l'escultor LLUIS CUROS, que tant valorat era per  l'escripor Josep Pla.  

Mas Costabella al fons, al darrera les grans boscuries i impressionants cingleres, paisatge únic, carregat d'història, molt ben explicada al llibre En Josep de Costabella de l'any 1957. Odissea d'un olotí durant el domini marxista. Autor Candi Agusti Trilla.

Els pobres cada dia anaven pels carrers d'Olot de casa en casa a recollir la caritat que els donaven i això era un mai acabar. El Dr. Agusti va aconseguir que les families arreglades de la ciutat li entreguessin els diners que destinaven a la caritat a ell i ell s'ocuparia de cuidar a tota aquesta munió de persones pobres a la casa de la Caritat d'Olot i així va ser. Per molts anys Dr. Candi Agusti, n'estem molt orgullosos de vostè.

Abans de continuar parlant de la pagesia de les terres de casa, em plau publicar un bonic i entranyable article de l'estimat periodista Antoni Puigverd sobre l'Eix Tranversal, que tants anys fa que un servidor i la meva familia l'agafem per anar cap a les terres de la Vall del Corb. Se que gaudiran d'ell :

La Vanguardia, Lunes, junio 10º 2024: Elogi de l’Eix Transversal

Antoni Puigverd

Uso sovint l’Eix per anar de Girona a Vic; o a Torelló, a visitar un gran amic d’infantesa. També la faig servir per citar-me amb els meus amics de les comarques de Ponent a la petita població d’Avinyó, que és a mig camí de Lleida i Girona i no té res a veure amb la provençal ciutat dels papes. Ens citem a la Fonda Maria, ideal per a butxaques primes i estomacs feliços, on no falta mai el famós porc de la Ral, de carn sucosa i blanca. Avinyó és terra de grans vins. Un dia em vaig passejar per unes vinyes del pare de la denominació Pla de Bages, Valentí Roqueta, del celler Abadal, que preserva varietats antigues de raïm, com el picapoll i el mandó. El picapoll fa un vi d’un blanc molt net i clar, simpàtic i seriós alhora, franc però reposat. Ara bé, jo, de vins, no hi entenc i m’hauria de limitar a dir que els blancs de picapoll del Bages em fan pensar en la meva infantesa, quan, entre setembre i octubre, les pageses de Fonteta, Cruïlles o Castell d’Empordà oferien en cistells de vims a la plaça de la Bisbal el raïm picapoll de granets menuts i translúcids, que el meu vell oncle Lluís es menjava per berenar amb una mica de pa.

També faig servir l’Eix per anar a les terres de Lleida, on de tant en tant encara em conviden a donar conferències, segurament perquè en aquell territori La Vanguardia és un diari molt llegit i estimat. L’altre dia vaig ser a Tàrrega, on vaig conèixer persones excel·lents que, ja a la tardor de la vida, fan possible la constant primavera cultural d’una ciutat que ha sabut convertir-se, tot i la seva posició perifèrica, en una envejable capital de teatre. El cel era lluminós i rialler, enjogassat per núvols panxuts. De retorn, entre Manresa i Vic, va caure un últim xàfec d’aquesta primavera que ha excitat de verdor els marges i ha enardit els sembrats.

Hi haurà bona collita, aquest any. Malgrat la dramàtica amenaça del canvi climàtic, el paisatge convida en aquest final de primavera a l’alegria. Sostenia Stendhal, parlant de l’amor, que la bellesa és una promesa de felicitat. Sabem que la bellesa no perdura. Potser la fúria de l’estiu incendiarà els boscos i rostirà els camps que ara s’emplenen d’or. Però de moment aquesta primavera plujosa ens ha esbargit els ulls. Hi ha moltes raons per al pessimisme. El dolor del món és enorme. El futur és inquietant. Però la bellesa també hi és, encara; i pot ser tan penetrant com el dolor.

El dolor del món és enorme i el futur, inquietant: però la bellesa aguanta.

Els recomano que si tenen temps que caminin una mitja hora per dins de Montfalco Murallat, mai hauran vist un poble que totes les cases les taulades estan inclinades a dins de les muralles, les entrades principals de les cases sempre són per dins del poble, l'aigua va a parar a la gran cisterna de la vila. Eren temps dificils, el forn per coure el pa també era de la vila.

Tot vinguen de viatge vam sortir a parlar de la gran exposició que està fent el museo de l'Abadia de Montserrat sobre les donacions entre els anys 

Entre els molts donants hi ha l'artista japonesa d'Osaka Naoko Nakamoto (epd) amiga nostra i que va optar tota convençuda de fer donacio de tot el seu taller i obra al museo de Montserrat. En poso un, perque vegeu com dibuixava, però no està dins de la donació.

Com que tot l'article està compartit amb el meu amic Dr. Toni Griera , fill de Sant  Cugat del Vallès i que vam fer els primers cursos de la carrera de medicina a l'Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra, (cal llegir el llibre del professor Felip Cid titulat : Memòries Inútils de l'editorial Afers (personatges) i sabran com es fa construir l'Autònoma), el qual mai em posa cap pega quan li demano ajuda per fer feines de la vella pagesia com arreglar marges de pedra seca que amb el pas dels anys van caiguent i les grosses pedres impedeixen llaurar els bancals. Jo tinc l'honor d'haver refet un marge caigut en aquesta mateixa finca amb el pare i l'oncle Lliberato en català Llibert ( curiós que després de la guerra civil, tots els noms de les persones quedesin castellanitzats, com la meva padrina Dolors, ja sempre més la van cridar per Dolores, Josep per José, Francesc per Francisco, Antoni per Antonio, tots quedaven canviats en el DNI, per sempre. Tornar a parlar de marges, a principis dels anys seixana era motiu de critica a la creu de Llorenç tenir un marge caigut i per evitar la mofa, tothom coria a refer-lo, recordo que el pare el feia tant ben fet que li faltava pedra i vam desfer un altre marge una mica amagat per deixar el més visible com Déu mana; puc dir que al cap de 15  anys degut a una robinada va tornar a caure i ja ningú el va tornar a refer, continua caigut i ningú si fixa, com han canviat les coses, ara degut a la gran sequera, tot va malament, la terra està tant seca que els ametllers es moren i les ametlles són minúscules, la collita dels cereals ??, i no corren gaire bones noticies sobre la collita d'olives.

Des d'aquest altipla dels Perdigons sentim el toc les campanes del monestir de Vallbona que toquen les hores liturgiques, normalment diem mira ara toca la campana grosa que es la peça de més relleu i la d'ús més necessari, és diu MARIA ASUMPTA BENETA BARBARA, els dels pobles veïns li diem ara toca la campana dels Perduts, toc que es feia després  de l'ofici de Completes i quan les monges es retiraven a les seves celdes, i sobretot quan la boira de l'hivern es feia més espessa i el vianant es podia perdre, també la sentim des del Perdigó o des de l'era de casa nostra quan toquen a l'Ofici de Vespres, impressiona , és com si et convidés a ajuntar-te a les oracions de les monges. Una curiositat quan les campanes tocaven a l'ofici de maitines, la gent del poble antigament deient ara toquen a "fandango".

Aquesta flor de color groc es diu Helichrysum Italicum, també dita Sempre viva.

Quan la planta sempre viva creix, vol dir ni més ni menys que la finca està deixada de la ma de Déu. Una estona de repòs i de contemplació de la vegetació 

La Tere, va tenir el sostre de la botiga de Maçanet plena de rams de flors seques molt variades, però sobretot molts de Sempre Viva, que mantenien el perfum durant mesos, per no dir un parell d'anys.

Poso un article més, perquè ve com ni pintat sobre el que un servidor pensa sobra l'amistat i li escau cent per cent al meu amic Dr. Griera. Gaudeixin:

La Vanguardia, Viernes, mayo 24º 2024: L’amic argentí

Carlos Zanón

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu

El pare anava cada dia al tros i a poc a poc ho tenia tot net i pulid, tot cuidat, ara un servidor hi vaig 4 cops a l'any i vull fer tota la feina de l'any, i és cosa dificil. Des de la mort dels pares que mai vaig a Llorenç a matar el temps, o ha relaxar-me,  o a gaudir d'anar a fer turisme per la ruta del Cister o be pels pobles dels voltants com a l'Albi, Cervià, Albayés, Soleras, la Pobla de Cervoles, Vinaixa, Blancafort, Vimbodi, Vilosell, mai he estat a cap d'aquests pobles, cosa que em dol a la meva edat (74), però com sempre les coses van com van i......no es pot fer tot, algo ha de quedar per quan sigui més vell.

Aquesta foto esta feta des de la era de la pallissa de la Dra. Cristina Sais, metgesa que fou de Vallbona, Llorenç i potser Rocallaura els anys 1975........, i en altre temps a Girona fou la superiora meua a la direcció general d'atenció primària, lo seu sempre va ser un gran esperit de servei de la cosa publica, metgesa de vocació i millor persona.

L'únic que em relaxa és anar a visitar a les amigues monges com sempre va fer la meva estimada mare i jo vaig reprendre l'amistat amb la comunitat..... com amb la germana Neus Maria  Castells Capafons, que fa temps que no la vaig a visitar, i que durant anys vam parlar llargues hores a la sala on es venien records, es venien les entrades i s'acollien les persones que acudien al monestir per consol espiritual. Ara difunta des del dia 24 de juny d'enguay, vigilia de anar jo de voluntari al Santuari de Lourdes.

Amb el Dr. Griera anem treballant i quan acabem el que fem, busquem altres tasques que cal fer com arreglar els plastics trencats de cada oliver que el pare va plantar l'any 2008. Puc dir que ha costat Déu i ajuda fer-los pujar, anar canviant els ferros, a mesura que anaven creixent, primer de mig metre , després de metre i no ni havia prou, després més ferrós de metre i mitg, al cap d'un temps tallar-ne 200 de 2 metres, al cap d'uns mesos canvi de ferros, perque els olivers havien crescut molt més, ara ferros de 3 metres, amb els temporals de vent alguns es torcien i no es podien deixar a la deriva i calia seguir assegurant que creixesin rectes, vaja una feinada. 

Fixeu-vos aqui podeu veure que ell suport de l'oliver es una canya de bambú que em regalava el meu cunyat Josep Maria Colls.

 Calia regar-los durant els primers anys, per vencer les minses pluges de la baixa Segarra, sort que els pares els dos eren vius i mai es cansaven. Sempre ompliam les garrafes amb aigua de la cisterna, o sigui aigua de pluja emmagatzemada, millor impossible.

Que arribessin a grans " adults" a costat Déu i ajuda, sincerament han sobreviscut mes els olivers de l' Obac de les Pintades que els del Fondo i els de la Solana que han mort més de vint-i-cinc. Mala sort i em dol, a tots els hem cuidat igual. Les Pintades es una finca del terme de La Quadra de Mas Déu, dins el municipi de Vallbona de les Monges.

Aquest que tenim devant, el plastic no està trencat pels conills, son lesions a la pell de l'oliver feta per les banyes dels cabirols. Ho deuen fer per tenir quelcom per rosegar  o per menjar ??  El curiós del cas és que no s'ha mort ??

La gran sequera de mesos ha fet que els conills arrenquessin els plàstics i roseguessin la pell dels olivers.

Veieu com deixen els plastics de les bases de l'arbre, si rosegant li donen la volta a l'oliver, aquest a la fi és mort.

Si puc dir, que vam portar unes 4  garrafes de 50 litres i unes altres 10 garrafes de 10 litres per regar uns quants olivers que feien mala cara i molt grocs.

Cisterna de casa 

L'aigua la traiem de la cisterna de casa, o sigui aigua de pluja, o també dita aigua dolça,  a casa hi han dos cisternes una d'aigua per les persones i l'altra aigua pels animals. Ara no gastem ni un litre d'aigua, la qual cosa vol dir que les cisternes estan plenes del tot i per això la faig servir per regar els olivers trec aigua de les cisternes amb la galleda que veuen en primer  terme i així no gasto aigua de boca, ni un litre. Estalvi total.

Tots els plastics de cada oliver , els va posar el Dr. Griera l'hivern passat, la majoria encara duren.

Aqui tenim el meu amic Toni, retallant les fundes de plastic per anar substituint els trencats o desapareguts, però devant del canvi climàtic i que podem passar uns mesos d'estiu sense pluges, cal tornar a cubrir tots els troncs dels olivers de la finca, per si decàs els conills tornen a necessitar quelcom fresc per alimentar-se i aconseguir aigua.

Junts vam començar a recollir grans pedres que amb els anys han anat caiguent dels marges a l'obac del tros del Perdigó (terme de Vallbona de les Monges), lloc carregat de codonyers i d'ençà nou anys ningú n'havia retirat cap i clar si algú ha de llaurar els bancals no vol trobar pedres escampades i aprofitant la força del Dr. Griera, vam començar per una punta i vinga anar carregant el remolc, molt ilusionats, sense pensar en cap sorpresa, que inocents.

Va arribar un punt que no podiam maniobrar per donar la volta, si o si haviam de desenganxar el remolc, per canviar de direcció, sorpresa al desenganxar el remolc del tractor mireu que va passar el remolt inclinat del tot i no tenir nasos els dos de baixar-lo i enganxar-lo de nou, resultat vam haver de descarregar quasi tot el remolc, una feinada, be ens en vam sortir, sort que no ens va veure cap pages ni transeunt, vam ser molt afortunats.

Cabana del Perdigó, que el meu pare li va fer el teulat nou l'any 2008. Recull tota l'aigua de pluja.

Les pedres les vam portar al costat esquerre de la cabana, donç hi ha un bo troç de marge destrossat degut que l'any passat una màquina em va arrencar tots els metllers morts del bancal de darrera la cabana i ara amb paciencia l'haurem de refer i després i plantaré un bonic magraner, sempre es bo tenir algun fruiter al tros, també tinc preparada una figuera procedent de d'Andalusia (Jaen) que fa unes figues molt bones.

Aquest forat a la roca, en diem una cogulla, recull l'aigua de pluja i en veuen els animals, ocells, porcs-senglars, l'amic Dr. Griera li agrada quan be a Llorenç omplir-la, molt atent amb la natura. També recull tots els cartutxs dels caçadors i ampolles de plastic que troba al peu dels marges, no vol que res contamini el camp.

Us he de dir que si plou i tenim sort, tindrem moltes olives , perquè hi ha molta rapa, senyal d'una gran collita. Cal dir que a favor nostre tenim que no hi ha hagut practicament cap glaçada forta, esperem que cada flor sigui una oliva i puguem collir més de 10 litres d'oli, són ua miseria, però qui no es conforma es perquè no vol. A pesar d'aquesta pobresa l'oli arbequí extra verge segueix siguent un be de Déu. Espero que aquest 230 que va plantar el meu pare al 2008 creixin i es façin ben grosos i els meus fills puguin tenir més oli que jo.

Com molt be poden veure, els olivers/oliveras estan ben florits, esperem que no perdin la flor i tindrem una bona collita d'olives.

M'abelleix posar unes paraules de Josep Mª Espinàs sobre aquest pais nostre : 

...en aquesta terra austera d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyadissos plens de pols i pedregam.

Be, ja es diumenge a mitja tarda i decidim guardar el remolc a la pallissa, carregar un parell de sacs de llenya d'ametller que es un tresor, carreguem les coses que vam portar i per acabar anar al cementiri a resar una oració pels meus pares, i donar-los-hi les gràcies per la educació que ens van donar a la meva germana i a mi, mai els ho podrem agraïr. 

Vull deixar escrit que després de 10 anys de la mort de la nostra mare Isabel, moltes dones grans recorden la seva alegria, el seu somriure, el seu esperit de servei, i que estava alerta de tot, fins i tot donava verdura de l'hort a tothom, cal dir que de vegades el pare em deia que potser massa , però mai li va dir.

Gaudiu d'aquest racó de món que és interesant per si sol, molta història per un petit territori. Pels que no ho sapiguin el cami de Santiago passa pel bell mig de Llorenç, seguint les fletxes grogues ningú és pot perdre.

Quedem amb el Dr. Griera que tornarem a Llorenç quan vagin sortin necessitats que un sol no pot resoldre.

Pep

CASA MEVA A GIRONA CAPITAL : CAN GELI, I TAMBÉ LA BIBLIOTECA DEL SEMINARI, I LA CASA DE CULTURA, I L'ARTISTICA .

 

Ben segur que començo tard, molt tard a escriure el present article, el meu fill petit en Lluís, que viu a la mateixa Rambla de Girona i des de sempre és usuari de la Llibreria Geli com jo mateix, em diu que a partir del 31 de maig tancarà definitivament l'estimada llibreria. Un servidor vaig coneixer en Pere Rodeja pare l'any 1982 siguent metge d'Anglès, Ossor i més tard de Bescanó, Les Planes d'Hostòles, Sant Aniol de Finestres, Cornellà del Terri i Palol de Revardit, una història compartida. Una justificació, llegint l'anunciat del post, pordran veure que a Girona capital he tingut molts refugis on reposar o ficar el cap, amb bons amics com en Pere Rodeja i el seu fill en els darrers temps.

He de dir que en tots els pobles vaig tenir dificultats de tota mena com inspector de sanitat i com a metge de la S.Social, però en el terreny personal em vaig sentir fins i tot estimat, ep !! un cop jubilat encara mi sento.

Un metge de poble calia que anés a la capital, per necessitats de formació , de relació amb el col.legi de Metges i els seus col.legues, o a  l'ICS a fer algun reciclatge, o fer una visita a un malalt ingressat a l'Hospital Trueta o al de Santa Caterina o a alguna de les cliniques privades,  als malalts mai se'ls deixa sols, siguin alli on siguin, o a casa del meu amic Josep Perpiñá i la seva esposa Piua Salvatella que els vaig coneixer a la famosa Fonda Selga d'Anglès quan erem molt joves, coses de la vida, aquesta amistat ha durat fins avui i espero que continui, l'hospitalitat d'aquesta parella es la norma de la casa. Aqui tenim en Perpiñà fent-me un dibuix sobre a circulació de la sang per anar al col.legi public de Cornellà del Terri a donar-los una classe sobre la circulació de la sang.

Quan anava de visita a alguna masia, després d'atendre la persona malalta i la majoria de vegades amb una curta tertulia tot prenen un cafè, o fem una torrada a la llar de foc, preguntava sobre si algú de la casa, havia sortit mai del mas, normalment algun tiet o fadristern o la mestressa, afegia - jo em vaig casar amb l'hereu i sempre més no me mogut d'aquesta casa, sempre m'ha tocat munyir les vaques, vostè no sap que si no es munyeixen a l'hora que toca, les vaques frissen i s'han d'atendre, per la qual cosa  mai he anat a Olot ni a Girona, sempre és el meu marit que hi va per comprar al mercat, fins i tot els dimecres al d' Amer; només sortim per anar al metge. La gent practicament no viatjava, ep! parlo de l'alta Garrotxa !

Cap a Girona de vegades amb la TEISA encara que  la majoria de vegades amb el meu cotxe particular, els metges de poble per poguer exercir la missió encomanda, calia que tinguessim cotxe particular i carnet de conduir i telefon al servei del poble i la dona de secretària per agafar els domicilis que sortissin i posar-los per ordre d'urgència , clar pagan nosaltres, tot s'ha de  dir, a vegades l'ajuntament tenia casa pel metge, no sempre, la llei l'obligava a aquest a residir al municipi.  L' Institut  Català de la Salut,  estava i encara està al carrer de Santa Clara, a la planta baixa, en aquesta  hi havia un llarg mostrador amb uns quants funcionaris, que et saludaven molt amablement i t'anaven presentant els metges alli asseguts esperant el mateix, o sigui els dos feixos de receptes , això sí,  ben relligats, perquè arribessin a casa, sense perdren cap pel carrer.                                                                     Dr. li presento als doctors:  com el Dr. Roca de Vilobí, el Dr. Vallverdú del Perelló-Vilablareix, el Dr. Sixto de Sant Gregori, el Dr. Latorre de Bescanó, el Dr. Gironés de Riudarenes, el Dr. Turró de Santa Coloma, li presento al Dr. Pompeio Pasqual, en Peio per molta gent de Llagostera;  una vegada em va regalar un dibuix seu, allí es feien coneixences, perquè era dificil alternar amb els companys de llocs llunyans com Cadaqués, o Ribas de Freser, d' Agullana, de Puigcerdà o de la Jonquera, etc....eren temps que la mobilitat era la justa, que els metges estavem aïllats geograficament, però també per llei, no ens podiem moure del poble aixi com així, necessitavem permis escrit de l'alcalde, poca broma, a mi un any per Nadal se'm van denegar els 15 dies de vacances que em quedaven i tranquils " que no cunda el pánico ", i havia una epidèmia de grip. Avui dia no s'ho creu ningú.

La Seguretat Social, al metge de poble , només els donava les receptes per passar visita,  i cap més estri per l'exercici de la medicina (excepte els d'ambulatori), ni la bata blanca; havia de ser el metge que anés pel seu compta a la Cooperativa de Col.legi de Metges de Barcelona a comprar tot per tal de donar un bon servei, en cap cas ni havia prou en tenir un boligraf per omplir les receptes, calia un otoscopi, un oftalmoscopi, un fonendoscopi una mica bo per afinar el diagnostic, un aparell de mirar la pressió arterial, una llinterna, una taula amb dos cadires, una llitera, un megatoscopi per mirar les radiografies, una bata blanca, un termometre de mercuri per guaitar la febre dels malalts i que es trencava sovint i en cap cas podies cobrar-los-hi a la familia del malalt. El material quirurgic per les sutures de les ferides calia que el comprés el metge i així les gasses, benes, l'anestèsia, els guants, etc..... també calia compra-te una xeringa per treure els taps de cera dels oïdes, un martell per explorar els reflexes, un diapassó per explorar l'audició aèria i per la via òssia i els parells cranials. Tot s'ha de dir el pare del meu estimat Dr. Gefaell de la Peña, (e.p.d.) quan va saber que haviem aprobat la última assignatura (Història de la Medicina del professor Dr. Felip Cid, molt amic de Salvador Espriu ), ens va regalar un grapat de material com pinsses, porta bisturis, tisores, de diferents tipus,  cogers, mosquits, de la casa Motric, que encara els guardo.

Recordo que després de trencar-se´n un grapat, vaig decidir comprar el primer termometre digital de la casa Toshiba, em va costar la friolera de 25.000 pessetes, jo en guanyava noranta mil i sí, em va durar quasi tota la vida.

Aquestes agulles i d'altres van bullir moltes vegades, el cost era zero, a Barcelona ja feia temps que en venien d' un sol ús a 100 pessetes, unitat, era un cost inassumible per la gent i per mi mateix. Aquest tipus d'agulla intramuscular, moltes families ja tenien les propies i si en la meva visita calia posar alguna injecció d'urgència al pacient, la mestressa de casa et sortia, - doctor potser que li porti la xeringa i les agulles bullides ?, perquè parla de les agulles ? perquè com que la penicilina cristalitzava a dins l'agulla donç calia tenir-ne una altra per i si de cas. També vaig trobar un poble amb  persones que havien passat la hepatitis B per no bullir correctament les xeringues i alhora deixar-se-les els uns als altres.

Amb tot aquest petit equip, només calia ànims per instal.lar-te en un petit poble de la Garrotxa o d'on fos a exercir la medicina amb tota l'autoestima i dignitat, cap tribunal et jutjaria si l'exercici de la medicina era com Déu mana i menys el Deontològic del Col.legi de Metges. Recordo que el metge ho era tot per ells. Els pacients amb tota la bona fe t'advertien que el metge anterior ho feia molt be i que ja et podies esforçar a ser com ell, que havia deixat el llistó ben alt, fins i tot vestia als morts. Be, donç a començar i que sigui el que Déu vulgui. Ep ! el senyor apotecari el mestre o la Senyoreta, també ho eren tot pel poble, com el manescal pel bestiar, que en aquells anys ni havia molt, i sovint coincidiam als masos. També consolava molt el capellà, totes les festes del poble la religió ho omplia tot, encara ara no hi ha cap festa major que no hi hagi l'ofici " missa ", normalment a la Garrotxa amb orquestra i sinó aneu per santa Llucia a Sant Aniol de Finestres.

Com que mensualment em traslladava a Girona per motius diferents o be a la S. Social  pel tema nòmines o signar algun document o be per portar les copies de les actes que com a metge d'A.P.D. feia per activitats Classificades; Molestes, Insalubres, Nocives o Perilloses o els controls de vacunacions dels col.legis i calia portar-les a les Pedreres que durant molts anys hi havia Sanitat, o be al col.legi de metges per les receptes de morfina, i alhora  aprofitava per anar a la llibreria Geli a preguntar per algun llibre de medicina que en Pere sempre me'l trobava i sinó  es preocupava de demanar-me'l.

Acabava de coneixer en Pere, i pels llibres que li demanava, va intuir que un servidor era metge. Mutuament ens vam descobrir, i ja per sempre més. Evidenement que un servidor i entrava per que volia un llibre en concret, però també per trobar l'amic que només per estar al seu costat sense dir res om gaudia d'una certa pau, que curiós, realment ell vivia dins una gran armonia, estimava l'ofici i la familia, un home carregat de bondat per no dir la llarga corrua d'adjectius que tots s'han dit a la prempsa després de la seva mort i tots veritat, un home irrepetible. Començan per en  Joaquim Domingo en Ramon Llorente Varela, en Jordi Xargayó, Josep Lopez de Lerma, Enric Roca, Lluis Muntada, Jose Maria Fonalleras, Narcis-Jordi Aragó, en Salvador Garcia Arbós, en Guillem Terribes i tants d'altres persones que no recordo el nom .

Sempre m'explicava anecdotes del temps del seminari , sortien vells professors que sempre va admirar com el Dr. Damià Estela , i d'altres, va tenir uns bons referents,  sempre li vaig sentir parlar be de la seva estada al seminari, em deia amb un punt de joia que alli li van donar una gran formació humanistica, que tant trobem a faltar avui dia, n'estava cofoi. La disciplina també li havia servit per tirar endevant a la vida. 

Moltes vegades entrava a la llibreria com si fos casa meva, de cop i  de lluny estan i amb veu baixa deia bon dia doctor Capdevila, bon dia Pere -com va pel poble ? encara va a visitar als masos ? i tot seguit entravem en conversa sobre el que fos, el tema podia ser qualsevol per exemple,  - em deia se que vostè és fill de la Baixa Segarra, expliquim com està la ruta del Cister, la cuiden ? on comença i quins pobles en formen part?  s'explica o no l'antiga baronia de Vallbona i que va comportar pels seus subdits ?, acostumen a donar un passeig per fora del monestir i així explicar més història d'abans del concili de Trento, que tants maldecaps va portar per la continuitat del cenobi ? , gaudia del que un servidor li explicava i et seguia amb tota l'atenció del món, viivia sempre el moment present.

En Xavier Delòs i un servidor

Estic molt orgullós d' aquesta foto, primer perquè es Can Geli i segon perquè estic al costat del Xavier Delòs fill de Les Planes d'Hostòles; un servidor en altre temps havia cuidat als seus pares i de tot el poble que comprenia a més de Les Planes d'Hostòles, Cogolls, Les Encies, Sant Pelegri, Sant Aniol de Finestres amb les Medes i Sant Esteve de Llemena, i la Barroca. L'amic Delòs sempre ha sigut un be de Déu, un home carregat de bondat,  un home que a donat i segueix donant pau amb un lleuger somriure, atent i educat, empàtic, i porta la cortesia a l'extrem , tant propia dels nyerros ....... També és un plaer trobar en Josep Ponsatí i Domenech, home atent i que porta la literatura al damunt escrita amb curiosos tatuatges de frasses que impacten el primer dia i tots els altres, coneix molts autors, només faltaria, però a mi em satisfà quan em diu doctor ha sortit un altre llibre de'n J.F. Mira, el primer que em va servir o aconsellar va ser Borja Papa, fantàstic, que un cop començat un no pare, deixeu-me posar un comentari de la Sra. Mariangela Geli ex-catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i de literatura Castellanes :

Referent a la prosa del professor Mira, m'agrada perquè usa molt bé la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l'argumentació, però aquí i  gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monóleg interior) li dóna un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que venen acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lírics i poètics.

No sé si m'explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena d'afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratáctica, d'oracions simples o de peride curt.

Abans de continuar deixeu-me estar una estona més amb en Ponsatí, ell quan jo buscava una obra antiga d'en J.F.Mira, a ell se li escapava un lleuger somriure per sota el nas, om podies intuir que ell els tenia tots, i quan parlo de tots es que és així, el considero un home afortunat, home cultissim i molt entès en poesia. Un servidor només tinc : El desitg dels dies, Viatge al final del fred, Els treballs perduts, Borja Papa, Purgatori, El professor d'història, Quatre questions d'amor, Els cucs de seda, Un estudi d'antropologia social al pais valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp, Cap d'any a Houston, Els Borja familia i mite, Divina Comedia, Els Evangelis, Tots els camins, La vida , el temps, el món: sis dies de conversa amb en Mira, El tranvia groc.

Amb el seu quart llibre de poesia, (Domenech Ponsatí) El Càcol, va guanyar el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2014). El Càcol és una proposta radical en més d'un sentit: d'una banda, perquè l'autor aposta per tractar temes que els poetes solen deixar fora dels seus versos (aspectes nus i descarnats de si mateix, tan aparentment prosaics com ho pot ser l'ús de la pornografia); d'altra banda, perquè cada poema és fruit del joc més respectuós amb la genuïnitat de les paraules. Així, El Càcol és alhora un llibre descarnat i refinat, ple d'una poesia d'altíssim voltatge.

 L''altre,  el Diplomatari iniciat pel pare Batllori. Em vaig enamorar del capitol escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida , titulat . Lleida en la projeccicó internacional dels Borja ( pàg. 229 del Diplomatari I, dirigit per Miquel Batllori sj. una meravella de com parla d'Alfons de Borja....... Alfons de Borja jurista, eclesiàstic, diplomàtic, al servei del rei, hàbil, de reexit sentit comu,empàtic i alhora bonhomiós, gentil, afable i amb desacostumada, tenaç i persuasiva capacitat de treball. En fi, l'Alfons de Borja canonge, bisbe, cardenal i papa; papa sobretot, Sant Pare. 

I del papa Alexandre VI :

D' Estatura considerable, ert, tibat fins als seus darrers dies, mans sedoses, rostre i nas enèrgics, amb els ossos de la galta prominents i un pèl apujats, boca i llavis ferms, ulls rodons i mirada jovenívola, neta, oberta, devota, plena de seny; per més que el posat global en resutés un esvorell eixut, circumspecte.

Encara un llibre més, de la ma de l'amic Pere Rodeja, es tracta de LUCRECIA BORJA de Maria Bellonci, prologat pel pare Miquel Batllori, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....)

Uns 10 anys enrera, en Pere com tantes vegades, m'havia recomanat, vam sortit a parlar del llibre Quinze generacions d'una familia catalana i puc dir que va ser un encert. Ell i jo haviam parlat moltes vegades del monestir de Vallbona de les Monges,  i que era el monestir femení més important de la antiga Corona d'Aragó, i que per alli havien passat lo bo i millor de les filles de la noblesa catalana, només calia llegir l'Abaciologi de l'historiador Josep Juan Piquer Jover, ell, en Pere, era el que sabia més sobre Vallbona . He de dir, que el seu arxiu està dipositat a la biblioteca Josep Finestres de Cervera. A proposit li vaig recordar arrel de parlar del Dr. Marti de Riquer , que a Vallbona una avantpassada seva Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater 

havia sigut abadessa durant més de trenta anys amb grans dots de comandament. Durant el seu govern va dur a terme la porta principal d'entrada al cenobi i també la gran portalada que comunica el claustre amb l' església; tot l'esplendor i engrandiment de cases i pallisses de Llorenç de Rocafort se li deu al seu Abadiat. També s'interessaba que li expliques la gran colecció de laudes sepulcrals, i fins i tot quan les abadesses començen a portar el casc o sigui quan comencen les abadeses caballeresques; van començar amb Victoria de Vallbona i de Riglós 1626, o sigui la primera  i va durar fins l'abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç 1853, un aclariment en les laudes sepulcrals el casc i el bàcul miren cap a la dreta, senyal de jurisdicció (alt i baix imperi), poca broma. El cenobi de Vallbona era una baronia.

 Però en Pere,  gaudia quan jo li parlava del Bisbe Cartaña que era fill de Vilavert del Camp . ( El municipi dee Vilaverd es troba situat a la part més meridional de la Conca de Barberà. El seu terme municipal, està sota  els contrafords orientals  de les montanyes de Prades, es molt accidentat. Està situat a l'entrada e l'Estret de la Riba, que comunica la Conca amb l'Alt Camp ).

I que ell havia conegut molt be al seminari, jo no, però si que tenia interès en ell, perque una familia de Llorenç de Rocafort també dit antigament de Vallbona, tots els fills s'havien fet religiosos (5), dos van arribar a canonges de la seu metropolitana de Tarragona , per la qual cosa ben coneguts d'ell i li havien regalat un llibre de la historia de la propia familia Bergadà i Solà de Llorenç . Recordo que el meu pare em va dir que la familia en va regalar un a cada casa del poble quan es va editar l'any 1933, però els anys no passen en va i després de deixar-lo a alguns parents o coneguts, el llibre ja no va tornar mai més a casa. Ara es el moment de dir que en una de les meves visites al seminari de Girona on hi tenia un bon amic Mossèn Josep M ªMarquès (a.c.s.), era per llegir articles de  medicina els dimarts al mati, un lloc únic amb pocs lector i qu es respira pau a Girona, molt millor que qualsevol altra biblioteca, fins i tot la de Carles Rahola que Déu ni do de lo llouminosa i guapa que és. Al seminari trobem  l'Albert persona clau a la biblioteca sempre m'ha atès amb un somriue, amb la bonhomia que el caracteritza, convertint-lo en una persona de bon tracte. Un bon dia vam trobar sense volger i nou de trinca el llibre Fra Romeu del Cor de Jesús, no m'ho podia creure, era ben palès que els germans Bergadà li havien regalar al seu amic bisbe de Girona.

Aquest mapa està penjat a la biblioteca del seminari de Girona, és molt interessant.

Podeis ver que de Llorens en linea recta se encuentra Cerviá y tambien Albayés tienen tienda en Nova-York, en fin somos afortunados en el tema del aceite. Vuestro paladar lo confirma.

Este mapa esta hecho en Paris el años 1792, por P. PLACIDE ingenieur geographique, es de toda Catalunya.Vuestra madre (Soledad Torrent Brunet) recuerda, que llegavan a Bellpuig en tren i de alli en carro pasando por Belianes, Maldá, Valdanel, Llorens de Vallbona, Val-Bona (Vallbona).  Tiene su encanto.

Un dimarts pel  demati, vaig ser afortunat, sense massa seguretat i per probar vaig demanar a l'Albert si trobariem L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE ET TABLEAU ELEMENTAIRE ...., d' Alexandre de Laborde i sí, hi era, son 4 volums.

 La primera edició és començà  a publicar l'any 1806 i la segona l'any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L' Itineraire i després el Voyage.

Una vegada Mossèn Josep Maria Marquès, al saber que un servidor es trobava a la biblioteca, em va demanar un favor - bon dia senyor metge de Cornellà del Terri, li he d'explicar una questió - tenim un sacerdot que està acaban un llibre i alhora està molt malalt i el Sr. Bisbe li ha donat permís per què es quedi a dormir aqui al seminari i d'aquesta manera podrà avançar i acabar d'escriure el llibre- voldria demanar-li si ens ajudaria a baixar un llit articulat que pesa molt des de pati del seminari al segon pis, i tant el que el vaig ajudar, m'ho va demanar tant be, pesava molt, però entre els tres ens en vam sortir. A la seva mort, em vaig adonar que el mossèn era ell mateix i es tractava del llire editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat Una història de la diocesi de Girona. No podem passar de llarg sense llegir un preciós escrit de'n Pep Vila, que és filòleg, el coneixia molt be, el deixa retratat en tots els aspectes com a persona, historiador, arxivista, capellà, en fi article que de tant en tant l'he de tornar a llegir. Es va publicar a la Revista de Girona numero 247 entre març i abril  de 2008.  També en Joan Busquets li va escriure un altre alticle titulat  L´últim llibre de Josep M. Marquès, molt dens, no és deixa res de la seva trajectòria.

No se si s'han publicat les seves memòries, que m'agradaria molt llegir-les.

Be tornant amb en Pere Rodeja, fos l'hora que fos, sempre m'atenia ell, i va ser ell que em va explicar la malaltia de la seva estimada filla (epd).  Sempre m'ha dolgut no estar a Girona el dia del seu funeral missa corpore in sepulto, li hagués fet companyia sense ni pensar-mi, però lo pitjor va ser que tampoc em trobava a Girona capital en la mort d'en Pere , no hi hagués fallat, de cap manera. Per tal d'aclarir-nos a en Pere no l'apreciava, sinó que l'estimava, s'ho havia guanyat a pols, o de la manera més natural del món, siguent ell mateix, el somriure als llavis volia dir benvingut i de tal manera que apoiat a la pila de llibres descansava dels que portava i iniciavem la trobada.

Tirant trenta anys enrera, els dimecres feia "festa", o anava a passar el dia a l'hospital de Sant Pau, (on vaig fer la carrera ),

al servei de dermatologia del Professor Dr. José Maria de Moragas, Dr. Agustí Alomar, Dr. Xavier Noguera, casat amb la Mari Paz Corominas, gran nadadora que va representar a España en els jocs olimpics de Mèxic l'any 1968, fent un reciclatge de malalties de la pell o anant al servei de medicina interna al costat mateix del Dr. Cesar Diaz Lopez gran reumatoleg, i amic del nostre vei de Llorenç en Sans, on vaig aprendre molt. 

Hi havia dies que pel motiu que fos no podia anar a Barcelona, em quedava a Girona  a visitar algun malalt meu ingressat a l'Hospital Trueta, a fer aclariments amb el meu gestor, fer cosetes com emmarcar quadres dels pintors de l'Escola d' Olot com en Pere Gussinyé, en Griera, en Codinach, o algun dibuix de'n Granados Llimona o de´n Josep Pujol i Ripoll exiliat molts anys a Paris on frequentava la casa de l'Antoni Planaguma amic de'n Josep Terradellas, a Ivry sûr Seine. 

A l'arxiu Terradelles de Poblet hi han 52 cartes de l'Antoni Planagumà i 8 de'n Josep Pujol, que algun dia hauré de llegir. També hi ha un quadre de Iu Pasqual, mestre de'n Pujol i també un oli del propi Pujol, segons una treballadora son olis que d'alguna manera no va volguer el fill Terradellas i per això estan en l'arxiu  de Poblet. 

Com que posiblement en Pere Rodeja em veia un home que només sabia medicina i això segons el Dr. Letamendi es perillós, en Pere aprofitava per presentar-me personatges que visitaven la llibreria i també més d'una vegada fer-me dedicar algun llibre si l'autor es trobava present, cosa que agraïa, com per exemple el llibre  de l'Avi Siset de'n Ponç Feliu Llansa, un home molt educat, de bon tracte planer i encantador els dos vam gaudir, la dedicatòria no pot ser més entranyable.

 Gràcies a ell vaig llegir el llibre del Dr. Martí de Riquer i Morera, VIII Conde de Casa Dávalos, i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el llibre Quinze generacions d'una família Catalana. Un bon dia li vaig demanar a en Pere si em podria fer dedicar el llibre per l'autor i em va dir que si, que tenia bona relació amb en Jaume Vallcorba (e.p.d.),   de Quadrens Crema, va tardar molt i molt. però ho vam aconseguir.  M'abelleix posar informació del final de la vida de'n Jaume Vallcorba, aqui va un article de'n Lluis Foix https://www.foixblog.com/2014/08/23/vallcorba-un-renacentista-moderno/.

El Requiem de Gabriel Fauré : Una canço de bressol per al viatge més llarg.....Llegir

Llegir el seguent escrit d'Arturo San Agustin, bonissim. La Vanguardia 30-8-2014.                                                                                                Un altre tema que haviem parlat amb en Pere -vostè que ha estat molts anys de metge per la Garrotxa, es veritat que la gent creu en els curanderos ? i hi van quan tenen un problema? hi confien ? els recepten herbes ? li venen a explicar ?. Sí,  Pere,  totes aquestes preguntes són reals, hi van sovint, i hi confien, i m'ho venen a explicar i sí,  els recepten herbes i cataplasmes ; mai els renyia ni els renyo, tothom ha de confiar en algú, però en cap cas deixava que m'expliquessin la exploració ni el tractament, no ho volia saber . Sabia de'n Caseca d'Olot, però mai el vaig coneixer i antigament que un curandeo de d'Adri tractava a la gent :  pel mal de pedra, per lo fel sobregit, Remei per la còlica, Remei per ser fluig d'orinar, Purga, Consells per conpondre oli de granotas, Remey per flatos, Remey per mal de melsa, Elixir de nous verdas, Purga per a criaturas per quan tenen una ventrellada, Remey per Brians,  Remey per les morenes, Remey per confortar los ulls, Remey per orinar sang, Remey per humors frets,  Remey per curar los perellons, Remey per reforsar las dents, Remey per escrofulas, Remey per los que haguessen menjat bolets venenosos, Remey per curar la cremadura, Remey per fortificar la vista, Pomada per curar la Roña,  Per traurer la duresa dels pits de las parteras,  Remey per curar los cuchs de las criaturas.... aquest temes sobre la salut donen per molt i oferin tants remeys no m'extranya que la gent dels masos hi confiés i ara encara confien en els que queden, la gent s´ho diuen els uns als altres i és un no parar. Penso que la garrotxa i el Pla de l'estany són dos territoris que hi confien amb els ulls tancats.                                                                     

Sovint recordavem l'obra " Ciutat Petita i Delicada ", de Jaume Ministral, ell em deia Dr. també podriau trobar Nosaltres els mestres, Confessem-nos, Tramuntana boja,  els articles del Dr. Caparrós , medicina general, ben be ho coneixia tot d'ell.   No el vam trobar, va ser un bon dia que l'infermera Margarida Vila, que va treballar amb mi una llarga temporada a Cornellà del Terri i em va dir ho preguntaré a la familia Baró i el resultat es que ells tampoc el tenien. Després de mesos de cercar em diferents parracaires i anticuaris que la Margarida coneixia i un servidor també que un bon dia ella el va trobar; vam fer fotocopia i rapidament a llegir-lo sense parar i a mig mati ens deiem una frase i l'altre l'acabava , per exemple :    " S'obrien els afraus del cel i els oceans s'aplomaven sobre els terrats de la ciutat perduda mentre els trons petaven amb gran retruny de vidres. El riu ...... (la  Margarida contestava- bullia.  Les cases s'esberlaven  fuetejades pels llamps i els carrers s'anaven convertin en un munt de ....... (runes). Seguia plovent fins a la matinada, hora en que es presentava el gran...... (cataclisme).   Sincerament vam gaudir i seguim gaudin d'aquesta novel.la tant bonica i entretinguda, vam arribar a saber-la quasi de memòria.

Amb en Pere no acabavem mai els temes de conversa i al dir-li que un servidor havia viscut a Barcelona la Contracultura arribada de les universitats Californianes com Berkeley, l'any 1970, 1971, 1972, per mitjà de'n  Salvador Guasch i de'n Lluis Racionero i mossèn Dalmau rector de Gallifa..... També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a Barcelona, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres, en Pere em diu han passat molts anys, però penso que encara ni trobaré dos o tres i al quart d'hora surt amb un somriure als llavis portant-los i jo contentissim, aqui va una relació dels que tinc : El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós . California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós . El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,( la LL. Barbero el va traduïr al castellà); Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Hablan las Women's Lib de Mara José Ragué, La nueva reforma d Theodore Roszak, El anarquismo  en la sociedad consumo de Murray Bookchin. Parlant de Contracultura 

Un tema més que va donar per molts moments de conversa, i que n'haviem tret de tot aquell moviment. Algo em vam treure, però només cal llegir les memòries de'n Racionero (Un liberal Psicolélico) per veure que aqui a Barcelona la gent estava per altres pensaments, a més tot plegat anava relacionat amb el moviment Hippy, una mica estrany i fins hi tot mirat amb desconfiança a Barcelona.

 La contracultura y el underground en la Catalunya de los años 70, un libro y una exposición comisariada por el escritor Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco, que desde su apertura el pasado junio (2021) en el Palau Robert de Barcelona, ha recibido más de 60.000 visitantes. El dia que hi vaig anar tots els curiosos teniam setanta anys complerts.  Un encert fer l'exposició, de joves tots vam gaudir aquest moviment a Barcelona, ja que per falta de diners no vaig poguer anar a l'India, al Japó, ..... tothom que s'apreciava anava a l'India, jo em vaig quedar a Barcelona, no vaig poguer anar ni a Taizé, que ja es dir.

Be, gràcies a tots els que  heu fet que jo fos acollit a casa vostra, i pugués entrar i sortir amb un somriure, durant anys i més anys.

Be, a tots els de Llorenç de Rocafort, el cartell del programa de festa Major, es molt complet, entretingut a totes les edats, una bona festa de Sant Cosme i Sant Damià, Sant Nin i Sant Non, a tots vosaltres a més els sants patrons ho són també dels hortelans i dels metges.

Pep