The Ladies of Vallbona
Aqui hi escriuré, vivències, (potser memòries ? ) sobre la meva petita pàtria l'Urgell i el meu poble de Llorens de Rocafort i comarca, històries de tota classe, a més de records acumulats durant 70 anys; de la meva vida nòmada. Tindré present la meva familia , l'exercici de la medicina , la vida camperola molt rica per tots nosaltres i la relació amb els bons amics. Es possible que totes aquestes històries que escric no tinguin cap més interès que per mi i la meva familia. Vostès mateixos
dimarts, 2 de febrer de 2021
QUAND LA CANDELERA RIU, L'HIVERN ES VIU, AVUI ES TAMBÉ LA PURIFICACIO DE LA MAREDEDEU I LA PRESENTACIO DE L'INFANT AL TEMPLE. DEMÀ SANT BLAI.
dilluns, 28 de desembre de 2020
CAL LLARG VELL, UNA HISTORIA PER FER.
Encara dins la octava del Nadal, us desitjo unes molt bones festes i un millor any 2021 però per a tothom !!!!
Us poso un tros d'un mapa fet a Paris l'any 1792 titulat Catalogne par P.Placide, Ingénieur Géographe. Be, podria estar aprop de l'any que van fer la casa de cal Llarg, a casa a cal Bartomeu, van trobar una teula del teulat que posa 1637 i les dos cases pel darrera es tocaven o gairebé es tocaven, o sigui que "tanto monta, monta tanto ".... Llorenç era un poble medieval, no ho podem oblidar i molt més antic que el poble de Vallbona, que és va crear després del Concili de Trento.
Tota la vida he sentit a parlar de cal Llarch (1851), el meu pare, la meva mare en un escrit que parla de quanta gent vivia a Llorenç i les cases que hi havia. Aquesta tardor, a principis de desembre, estan collint les poques olives que tenia al tros de les Pintades (moltes caigudes al terra, forman una veritable catifa d'olives) amb la meva dona , un dia de boira espessa e intensa, pixanera, amb vent, ens vam quedar a cada i remenant a la golfa vaig trobar entre d'altres coses unes quantes poesies a la Marededéu del Tallat i una fotografia d'un senyor molt elegant, vaja molt ben vestit que es deia Miquel Vallverdú i Bergadà junt amb un escrit que ma agradat molt i que ara publico per si algú pot completar la història d'aquesta persona , havia nascut a la casa de cal Llarch o Llarg de Llorenç de Rocafort?. Recordar es una obligació que tenim tots.
30/12/2011 a les 16,30 h.
Benvolgut Sr. Francesc Capdevila,
El seu pare era molt amic del meu avi Miquel Vallverdú i Bergadà i li va demanar aquesta fotografia que li adjunto, quan va tornar de Nova York el segle passat.
Vaig estar parlant amb vostè l'any 2008, ja que varem venir a Llorenç a cercar on havia viscut l'avi a " Cal Llarg ". Vostè ens va explicar això de la fotografia i li vaig prometre que li faria una copia com a record. Moltes gràcies.
Cecilia Vallverdú.
No se d'on venen els cognoms Vallverdú i Bergadà, era parent de cal Giné o de la familia dels senyors canonges Ramon i Francisco Bergadà Solà ? O hauré d'investigar. Agrairia a la gent gran de Llorenç que miressin de completar els pocs o molts records dels últims habitants de cal Llarg i així donar més vida a aquesta foto que guardava el meu pare Sisquet Capdevila i Pons, molt ben guardada al costat d'una capa plena de poesies.
Si no us atreviu a escriure aqui, ho podem fer per correu electrònic o per watssap, o per telefon, ben segur que tots estarem molt contents de saber més i la familia també.
Novament agraït, bon any nou i que los Reixos us portin moltes coses.
Seguirem dintre d'un temps.
Cuideu-vos del Covid i del fred.
Pep
dissabte, 21 de novembre de 2020
BAGATEL.LA DE L'OLI. PENSAMENT D'UN POST-OPERAT DE PROSTATA
![]() |
Antic parament que feien els meus pares amb sacs de canem o d'espart, per tapar la soca de l'oliver, perquè no es perdés cap oliva. |
El meu amic operat de prostata, m'ha regalat tant sols per a mi, aquesta petita fotesa, com si digués cosa de poca importància, però jo la trobo tant ben escrita i molt curiosa, que la vull compartir amb tots vostès, cadascú que pensi el que vulgui i potser encertarà, no hi ha ordre ni concert en la seva narració del tema de l'oli, sí que l'autor si troba a gust, sí, hi ha una riquesa en el bocabulari que jo no tinc. A aquestes alçades de la vida, no els diré qui la escrit, perquè fa tant temps que em segueixen el blog i penso que no els ha de costar cap mal de cap encertar el seu autor, ben segur que ho endivinen la Lali Valdivieso i en Joan Bosch i d'altres, que ningú s'ho prengui malament. Anims.
Bagatel·la de L’OLI
Com una taca d’oli s’han escampat els comentaris del meu precari estat de salut, no he begut
pas oli, encara. Per tal de no voler semblar oli sobre l’aigua i no cregueu que m’ha caigut l’oli
us en faig un rajolí, que tampoc no farem oli amb dues bigues:
Ja sabem que qui remena l’oli se’n unta la mà i jo no vull cremar l’oli en aquesta qüestió, per
això no penséssiu en cap moment que no estic ben tret d’oli. Cert que me som untat i no he
begut oli, que aquests mals lletjos com l’oli gelat volen el setrill molt foradat, tanmateix me’n
estic sortint com l’oli a la plata. Ara bé, si algú em volia veure perjudicat, que s’ho pinti a l’oli.
Va, que ja estem prou oliats, us ho explico amb sal i oli.
Les nafres de les cames d’origen post operatori les guareixo amb oli de romaní.
Les engonals, sotmeses a les humitats perpètues dels bolquers són dolçament agombolades
amb oli d’ametlles dolces.
L’antiga lluïssor del meu llis ventre, ara solcat per set ferotges traus, és tractat amb fetilleres
fregues d’oli de rosa mosqueta.
Sempre m’he mostrat arreu com un peix que es duu l’oli, mes, algú, pensant de posar-me oli a
la polleguera m’ha fet present d’un bòtil d’oli de doll tot just brollat del trull i de veres que ha
estat oli en un llum: per decòrum no me’l bec a raig, faig saboroses i nutritives, reconfortants
‘moetes’ de ‘pamboli’. Sense depreciar-lo per a res és millor que l’oli de fetge de bacallà. Com
tothom sap l’oli d’oliva tot mal esquiva!
Tot esperant els sants olis, sense cap pressa que no se m’aflama l’oli, procuro no perdre oli.
Com podeu veure la meva vida és ben bé una bassa d’oli.
Ara us deixo: he d’anar al taller, que em canviïn l’oli del cotxe.
Llegir el llibre del Sr. Secundi Lopez Pousa, " Adiós a las mariposas " Un interesan relat sobre la quotidianitat de l' Alzheimer.
També vull posar un bonic article sobre la D.O. P Les Garrigues.
Un bon dia del mes de decembre, havent deixat les olives a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, amb el meu fill Lluis ens vam arribar a comprar orelletes a una botiga de l´Espluga Calva, vam estar asseguts al carrer aprop d'una hora, tot fosc, pensavem que no haviem tingut sort, uns joves ens van dir que fins que no tornaven del tros a collir olives que no obrien i així va ser. Vam ser afortunats els quedava una caixa amb cinc orelletes gegants. Per cert, bonissimes, quan vam arribar a Llorenç de Rocafort només ens en quedava una. Enhorabona als qui les fan !!
Quan començavem a collir olives amb els pares (EPD), no ens plantejaven cap excusa, tant si feia fred, com hi havia boira, com una bona glaçada, o que feia vent que giraba els banderados, carretera i manta, mai ens passava pel cap quedar-nos a casa. Això sí, moltes vegades s' havia de tallar un pi jovenet per posar-lo a dins del banderado, per fer pes, també posar una fusta per anar d'oliver a oliver degut al fangueig pel desglaç o perquè havia plogut, el calçat s'omplia de fang i pesava molt, en fi no vull cansar-los.
Tornavem cap a casa, si començava a fer un temporal de pluja, vent, boira, fred, de cap manera ens podiem quedar al tros. Jo aprofitava per anar a investigar al fabulós arxiu del Sr. J. J. Pique i Jover que la seva familia va decidir dipositar a la biblioteca Josep Finestres de Cervera. Es allí on buscant, buscant vaig trobar la partitura de la cançó A collî Olives del compositor F. de Paula Brunet Recasens i lletra de mossèn Ramón Bergadà fill de cal Bergadà de Llorenç de Rocafort, que més tard va resultar que la familia ni l'havia vist mai, durant la guerra civil s'havia cremat, junt amb moltes altres partitures.
Des del meu record que a casa colliam les olives amb el banc , les borrasses, i la raspa, al fer el canvi el pare va ser delsprimers en comprar un vibrador manual, que anava amb bateria, i puc dir que va ser excepcional, feiam més del dobler der kilos que abans, el pare se-l veia molt content i vam deixar de banda el perillós banc de collir olives.
El pare mai hem va deixar pujar a dalt dels olivers perquè no em fes mal, ell tenia 88 anys i encara i pujava. Ara a aquestes alçades de la vida puc dir que una vegada vaig caure del banc, i caiguent vaig trencar tots els travessers, caiguent d'esquena al terra i quedant per unsmoments contusionat i sense poguer moure les cames, els pares es van fer un tip de plorar i jo també.
I perquè sapigueu on es troben tots aquets pobles us poso aquest mapa : Es d'un mapa fet a Paris l'any 1792, per un tal P. Placide, Ingenieur Geographique , es de les terres de la Catalunya Nova :
Alcanó, Alfés, Almatret, Arbeca, Belianes, Cervià, El Cogul, El Soleràs, El Vilosell, Els Omellons, Fulleda, Granyena, Guimerà, Juncosa, L'Algagès, L'Albi, L'Espluiga Calva, La Floresta, La Pobla de Cervoles, Les Borges Blanques, Maials, Maldà, Rocafort de Vallbona, Sant Martí, Torrebesses, Vallbona de les Monges, Vinaixa.
Hem acabat parlant de l'Oli Arbequi, que es el de casa i puc dir que al dia d'avui ja ha començat la collita 2020-2021, ja veurem quan litres en treurem.
![]() |
Del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla . Editorial Destino any 1973. |
Us poso aquesta foto antiquisima, de quan l'oli de Lleida (LERIDA) es precintava en aquets bidons i anava a New-York, Londres, Sant Francisco, vaja per tot el món. Un fet que ens honra.
Pep
diumenge, 20 de setembre de 2020
COSES DE SEMPRE, COSES DE MAI A LO LLARG DE LA PANDEMIA DE LA COVID-19
Mai he tingut dificultats per viure el moment present, o sigui quan estic amb una persona no penso amb la lluna de València, o amb lo que m'espera al cap de tres hores, on menys em costa es al meu petit poble de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, on el temps es detura i quasi no em recordo de que sóc metge . Llorenç ho te tot el que pot tenir un petit poble medieval, la poca gent que hi viu està concentrada quasi tota a l'antiga plaça del poble, que debia ser la del castell dels Cardona, petita i tancada fins fa quatre dies, totes les cases donaven a la plaça, i moltes compartien l'entrada per dos cases i d'altres es comunicaven interiorment, per fora de la muralla ningú tenia entrada, totes són modernes, fins i tot si ens fixem, les cases no tenien obertures a la planta baixa, cap finestra per ventilar, tant sols la porta principal, la seguretat manava la vida dels habitants de Llorenç, eren temps molt dificils, el cami ral passava per devant de cal Bergadà on hi trobem la creu de terme més alta de Catalunya,
sense menysprear la creu que presidia el Fossar de Torrefeta (Municipi de Torrefeta i Florejacs) no inferior als vuit metres, fou enderrocada l'any 1931 i el cami ral continuava cap a cal Mano i amunt, cap a les Creuetes, les comitives reials i les noies que s'anaven a fer-se monges al monestir de Vallbona divisaven el cenobi des del cim del cami de la font dels Serradels com molt be ho explica Antonio Aulestia Pijoan en el seu llibre de viatges: España, Cataluña , por Pablo Piferrer y Francisco Pi Margall, tomo II.
![]() |
Vista del poble de Llorenç des de l'antiga era de cala Milia, actualment propietat de la familia de la Montserrat Foix. Inmillorable vista del nostre poble. |
Tornant al poble encara ens queda alguna casa que no te cap obertura a la planta baixa com l'antic cal Perejaume, és la millor casa conservada del poble, no s'ha tocat res de la façana. Les cases antigues del centre del poble, tenien una "petita sortida" al darrera de casa com a cal Damià, cal Jan, cal Cots, cal Llarc, o no en tenien encara que fossin cases principals com cal Quim que van heretar cal Magi i la van enganxar fent-ne una de molt gran, cal Lliberato germà de la meva padrina (abans es deia cal Glòria hi vivien els de cal Puça), cal Jaume el Rafel, cal Cames o cala Mestra, deixo les de fora del nucli del poble, com les del raval, del carrer de la bassa, del carrer del sol, de la carretera, del carrer de cal mano o de Montblanquet. En Joan Sallés propietari de cal Pasqualet i de la resta fins a cal Damià, ens podrà dir si tot el gran patí del darrera pertaneixia tot a cal Pascualet o no ? , no recordo si cal Cots tenien sortida al pati ?. Una nota curiosa el propietari de cal Pasqualet es deia Josep Capdevila Pons com el meu avi patern, una filla la Rosita (pubilla) es va casa amb l'hereu de cal Perlo Ramón Martí (Pubill) i es van ajuntar les dos hisendes.
![]() |
Foto que mostre les grans pallisses de Llorenç de Rocafort vista des de la carretera que va a Vallbona. |
Les pallisses i les eren totes estaven fora de la vila, perquè de cap manera es podien encavir dins de muralles, algunes una mica apartades. Els trossos estan lluny del poble, molt diferent de Girona que és la Catalunya vella, que totes les terres estan al voltant del mas i l'era devant mateix de la casa, era una peça important i que la majoria quasi eren autosuficients perquè podien estar molt lluny d'una població; cada mas es feia el seu vi, el seu oli, tenien vaques, per la qual cosa tenien la llet que era molt important, amassaven el pa i totes tenien el forn per coure'l. Una vegada, a mi, una nit que vaig anar d'urgències a visitar al vell Terme a la Barroca, (San Aniol de Finestres) l'hereu quan el bon home va millorar amb el tractament, em va volguer regalar mig pa, increible, pesava 4 kilos, les llesques es tallaven amb un gran ganivet de dos mànecs: el vaig acceptar, puc dir que em va durar varios dies comestible, vull dir sense assecar.se.
A Llorenç no tothom podia tenir els trossos al voltant de les muralles, cal caminar a vegades molt per arribar a la finca, per això molts trossos tenien una cabana per posar la mula, guardar la roba i el menjar o per tal de trobar aixopluc en cas de temporal o d'una calamarssada, i a l'estiu poguer fer migdiada i algunes fins i tot tenien una cisterna dintre com la de cal Perlo a la Portella...feia un aigua boníssima, avui tot s'ha perdut, no ens fa falta ni la cabana ni la cisterna, els grans tractors porten aire acondicionat a l'estiu, i calefacció a l'hivern i si plou cap problema, llauren conecció amb internet i el tractor va sol i no repeteix ni un centimetre si està sembran, increible pels que hem viscut el vell sistema. Us recordeu que era emprimar ? jo no !
Hem diran que cada setembre parlo de lo mateix, i és ben cert, sóc un pessat, però cada vegada els meus ulls ho veuen diferent, amb colors canviants, amb els fruits més o menys verds o els codonys més grocs, més olorosos... un any hi ha més collita o d'altres poca, enguany puc dir que no tinc olives, veieu una cosa diferent , si plou al racó del Perdigó, que el Magi sap on és, es un lloc molt sec, fins i tot es moren grans ametllers , donç surten petits aiguamolls durant molt de temps i a la part alta de Sant Miquel de cal Giné de petit també n' havia vist.
Del set al catorze de setembre d'enguany hem anat al tros cada dia; no sabem estar tancats a casa, voltar pel tros et dona molta satisfacció, encara que vegis que hi han coses que estan deixades, ametllers morts, d'altres sense esporgar, olivers per esporgar d'ençà cinc anys , terreny sense llaurar, els esbarzers omplen els marges, etc...El pare (acs) els diumenges al sortir de missa deia me'n vaig al tros a " veure com creixent els sembrats ", i jo dins meu pensava si tota la setmana està a la finca ?, i anava a peu, així encara gaudia molt més del que veia a càmara lenta. Recenment el Josep Maria Moix de cal Mano (un pagès de dalt abaix, vaja que pel que sembla no enveja res a ningú), em diu que ell fa igual, curiós, que cap dels dos es van dir res i resulta que la contemplació de la feina feta va innata en el pagès, segur que a Llorenç i han més homes que fan el mateix i potser també dones que no ho se.
![]() |
Viure el moment present, aquesta faula me la va explicar el pare abat Cassià Mª Just l'any 1973 i sempre m'ha acompanyat. |
Anar al tros per nosaltres es donar un repàs a tot plegat, mirar els ametllers, els codonyers,guaitar l' únic oliver "sevillano" a veure si en te per posar les olives grosses en aigüa, el pare les collia i les conservava per tal d'obsequiar al parent o visitant amb un vermout, cosa que la Tere, mentre jo passejava pel tros, si va collir-ne , ja fa anys que ho fa i li surten molt bones tant les verdes com les negres. El pare les arbequines, les terobava poca cosa per convidar a la gent, massa petites. El pare els hi canviava l'aigua pel dijous sant al sortir dels oficis, sempre igual. Hauriem de parlar de la formula de la sal, però no me'n recordo.
![]() |
Peres que portava el Ramon pare, de cal Giné al cotxe, no les recordava com eren, si recordava que a casa a l'hivern tenien pomes i peres, i d'altres fruits secs ja parlats en aquest post. |
Parets de la pallissa de casa, cami del cementiri. |
Fa anys i panys que anem a Llorenç a la segona setmana de setembre, i esperem veure tot un món de records i de "sorpreses", no per conegudes i esperades deixen de sorprendrens, com anar al tros del Perdigó a veure com estan els codonyers. A Llorenç tot s'espera, tot al seu temps i si no pots recollir el fruit, aquest s'espera, un any no vaig poguer batzacar les ametlles i tot l' hivern van estar dalt dels ametllers, al febrer vam batzacar amb els meus amics , em vam fer sis sacs en una tarde, deu ni do, això si totes ennegrides, però bones..
A l'obac del tros, també hi ha una bona llargada de bosc, també si trobem molts ametllers (uns quants morts) i alguns olivers, i tenim un Cirerer de Pastor o Cirerer d'Arboç, puc dir que de jovenet, quan trobava les cireres madures com que són comestibles i molt dolçes, si em passava m'entrava com una mena de mareig o com si hagués begut, de gran vaig saber que porten una certa proporció d' Etanol, o sigui que comta en menjar-ne massa, de totes maneres mai he vist cap altre arbre per terme, o potser que algú que passava per allí fa 200 anys el va plantar ??? Mai ho sabrem. A Girona caminant cap a Sant Martí de la Mota, terme de Palol de Revardit ni han a cents, moltissims, increible, i quan les cireres de pastor són madures tot es una espectacular vermellor, també puc dir que molt poques vegades he trobat veins menjant aquestes cireretes, o es que ja coneixen el resultat ??
Aqui tot esperant que s'ompli la galleda de l' aigua de pluja o "aigua dolça" que caau del teulat de la cabana per regar el lladoner i el noguer de devant de la cabana. Tot s'ha de dir abans als trossos o tenien basses i disposaven d'una pica que recollia o be l'aigua del teulat o la teien d'una cisterna, totes estaven preparades per rentar la roba, han desaparegut del tot, o s'han trenat degut a les glaçades. A Llorenç en tenim un parell al jardi del costat de l'església. |
![]() |
Historic cabàs dels meus pares de tota la vida, si amplien la imatge veuran els molts afegits. |
La Reina va volguer fer aquesta foto d'aquest cabàs de casa de tota la vida, perquè els seus fills Guim, l'Alià i la Domnei els agradaria veure'l, perquè podrien parlar del que es apedaçar i allargar la vida d'un estri, i no -usar i tirar- com s'estar fent actualment, la cremallera dels pantalons no funciona, donç per sis euros una empresa de transports me'ls portarà nous a casa i igualment amics meus no cusen els botons que cauen de les camises, et ..... aquest cabàs de la foto porta a casa des que jo era petit i encara el feien servir quan van morir i enguany l'hem fet servir nosaltres.
En Lluis i la Gal.la batzacant els ametllers de l'era. |
Verdú.
La Tere i jo batzacant ametllers al pla del Perdigó (Vallbona de les Monges |
El Dr. Miquel Fabré i un servidor trencant ametlles, un acte molt repetitiu i que al Miquel no l'estusiasme massa, però no va protestar. |
Be, dir-vos que el Dr. Fabré va marxar de Llorenç havent après a fer les ametlles garrapinyades, tot un èxit per ell i per la seva professora que ha sigut la meua dona. Els seus fills saltaran d'alegria, després de donar la volta al mon durant mes de dos anys.
![]() |
Amb tanta feina la Gal.la ha trobat un moment de relax al costat de la seva estimada gata . |
Be, amics, al proper setembre de dos-mil vint-i-u tornarem a parlar de lo mateix, no farem coses noves, repassar sempre es bo, ja se que sóc un pesat, però a punt cumplir els setanta-u anys ja no canviaré. Aquest racó de la baixa Segarra dona per molt i vostès ho saben. Un record especial per la Minerva, i tota la seva familia que donen molta vida a la part del darrera de la vila, on els seus arbres ens donen verdor a casa.