dimarts, 6 d’abril de 2021

UN ESCRIT QUE ENS POSA CONTRA LES CORDES, : L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. HOMO SAPIENS. NO HI PENSAVA

 


Niu d'un Picot (pájaro carpintero) en un ametller. El Deuteronomi 22, 4.6 diu que ...si trobes pel camí en un arbre un niu d'un ocell, si hi ha la mare sobre els ous , no prendràs la mare amb els ous.

Aqui va un regal del Dr. Fabré, sincerament no me'l esperava, la veritat es que el va escriure no per publicar a cap revista d'alt impacte, no, el va escriure només per mi. Com podran llegir en sap molt, es un savi, podria tractar-se d'una classe magistral a la facultat on ha sigut professor tota la seva vida, o una potent reflexió amb la companyia d'altres intelectuals. No, es per fer-se perdonar, pel sol fet de no cumplir una promesa de venir a Llorens amb la seva dona per a donar-nos un cop de mà a pulir tots els troncs trencats pel fort temporal Filomena que va deixar un gruix de neu important i va partir alguns olivers per la meitat i sinó va trencar troncs gruixuts com la meva cuixa o el meu braç, ep !! no com el canell, perquè ens aclarim. Dos dies abans van trucar dient que no vindrien a Llorenç de Rocafort, causes el confinament perimetral i la por al Covid, tothom te dret a la por, jo abans d'agafar el Covid també tenia por i mira no em va servir de res la por.


L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens. 

Homo sapiens. D'aquesta manera ens anomenem a nosaltres mateixos. Tot seguint la taxonomia de Carl von Linné ens anomenem l'home savi. 

L'Home. És el què es diu: nosaltres som l'Home! Per a fer-ho en discurs sexualment correcte direm que nosaltres, tots, som l'Ésser Humà. 

Som els Senyors de la Creació, en el pensament dels creacionistes. Som els Sobirans i dominants del Món, pels monàrquics i patriarcals. Som els Propietaris i posseïdors de la Terra, pels qui no coneixem la comunitat i el bé comú del clan, i nosaltres, com cabdills, disposem dels béns a pleret. 

De fet, els diversos clans que encara es poden anomenar a ells mateixos, el mot amb que es defineixen, amb el que s'identifiquen i s'anomenen significa en llurs llengües "ésser humà": Bantu, Cherokee, Sioux, Watutsi, Gaoshan, Arapahoo, Xeien, Goushan... vol dir Ésser Humà. 

És així com es descabdella en el pensament del clan, i implica que l'altre (el que no és anomenat com jo dic en la meva llengua) el que no és com jo, el que no és jo, no ho és, d'ésser humà. No ho és, i en puc disposar, i sotmetre, possiblement fins i tot és comestible, per tant comerciable. 

El 'tu'? de fet el tu és una pregona reflexió sobre el 'jo'. Qui sóc 'jo'? Jo sóc perquè hi ets 'tu'? Llavors, qui és l'altre? L'altre només és un 'jo' com jo. 

Així som, així ens considerem, això pensem i sentim, i aquest concepte que tenim fermament calat al moll dels ossos, que trametem de generació a generació, justifica tota la nostra predació, l'anihilació de l'entorn. 

Tanmateix és un pensament sustentat en una transmissió de faisó atàvica, és un llegat des de la cultura, no pas des d'una base biològica, volem dir genètica, no és una essència genètica, no, és cultural. 

La Cultura, que és entesa com tota aquella transmissió de coneixements, enteniments, concepció de l'entorn i del món, de les formes de fer, de la manera de col·lectivitzar-se i entendre la socialització, tramesa d'una generació a la següent o següents sense cap participació genètica. 

La nostra espècie es creu, se sent, declama i pregona a tot vent i amb tota la convicció que és molt diferent a les demés espècies del Planeta, i no pas en una diferència comparativa en les formes i els afers, innocent i de primera apreciació, càndida. No, no! És una diferència del tot rotunda, inapel·lable, violentament excloent. En fonament, en essència, en caràcter i natura. No som pas diferents, no, som superiors, preeminents. Suprems. 

Som els triats dels déus. Som les seves criatures. Som el seu pensament i convicció. "Som les delícies de Déu". Som creats i fets a la seva semblança. Som l'essència de la vida divina. Som els reis de la natura. Què dic els reis... som els déus, la deïtat, deuets, la divinitat baixada dels cels! 


La création du Monde par Jean Effel


"Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que ell sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra." La Bíblia (Gn 1:26). 

No només és en la nostra mitologia, la judeocristiana, que se'ns situa com dominadors, amos i senyors de la Natura. Totes les altres mitologies de la gènesi de la nostra espècie així ho relaten de manera semblant. 

Som fets, pels déus i a la semblança dels déus i pel gaudi d'allò creat, no ens hem d'amoïnar per res ni per cap criatura, tot és nostre a pleret. 

Però aquí, qui escriu, poc que creu. No volem creure. No creiem en déus ni en cap Déu. Certament no creiem. No podem acceptar cap revelació, ni una creació, ni cap de les moltes intervencions foranies a la Vida d'aquest Planeta Terra que se'ns proposen per explicar la nostra existència. 

Voldríem per tal de cercar coneixement, per poder saber, valdre'ns només de la Ciència (feta per nosaltres, els humans, d'acord! Com les doctrines i dogmes de les religions, oi?) que no imposa ni manipula al llarg del seu curs, del seu mètode, de la seva manera de fer, cap, ni una creença és irrefutable. És la falsació, la refutabilitat la seva eina. El dubte ho és tot. 

Volem observar un tret molt singular de l'Ésser Humà des de la biologia: la seva irreverent, immensa i ufana petulància, la seva ridícula presumpció, l'arrogància, la fatuïtat fatxenda i immodesta que sense cap discreció ni pudor empudega, empesta i corromp la seva pròpia dignitat i, si se'm permet, la dignitat de la vida. Volem considerar la suposada superioritat. 

Bé, de fet no és pas un tret que vulguem pas observar, no és gens difícil de detectar, car és prou palès i per tot és prou present l'orgull superb. No cal esmerçar-s'hi gaire ni en considerar-lo ni tan sols en estudiar-lo. És prou palès! És evident i manifest en fets i discurs. No ens n'he amaguem! 

Volem destrossar i fer pols, anihilar, aquest arrelat convenciment d'ésser superior que sostenim i exercim envers la Natura. El volem posar en evidència i escarnir-lo. Ho volem esmicolar. El volem ridiculitzar! 




Som els uns! Els triats! Els superiors! Els trumfos! En què? En què som tan notoris? Tan diferents? Què destaquem tant per sobre dels altres? Tan que ni som capaços de considerar cap dignitat als altres? És més... qui diu que són aquests que diu que són els altres? 

En què som tan singulars? Què ens diferencia qualitativament? Què és el què ens permet de sentir-nos tan superiors als demés cohabitants d'aquest planeta? Quina gran diferència podríem observar? 

Quin tret natural, quin caràcter, quina específica qualitat ens ha donat la Natura que ens diferenciï i ens elevi per sobre de tots els altres? 

Quin negoci amb Natura ens referma com els seus senyors? 


La Natura mai no negocia. Mai. 

Tal i com ens va alliçonar T. Dobzhansky, "Res no té cap sentit en biologia fora de la consideració evolutiva". Ens dispensareu, no és una cita literal, perquè ens ho va repetir i repetir de moltes maneres diferents aquest concepte en multitud d'escrits i conferències, i a més, ha estat recollit i parafrasejat per molts altres insignes autors: Tot, tot, en biologia ho hem d'analitzar des de l'Evolució. 

Hem cercat amb tota consciència alguna característica, aquell atribut que només puguem presentar els H. sapiens i que cap altre Gènere mostri. Cap altre Gènere ni espècie presenti. 

Cap, cap, ni un sol tret, ni un, des de la vesant biològica i evolutiva, és definitiu ni categòric, concloent ni decisiu, per poder sustentar per res alguna superioritat respecte a d'altre. Tanmateix... qui és altre? 

Bé, si que hem observat una qualitat estranya, una manera de fer única, enlloc més considerada ni apercebuda. Tanmateix és una manera de fer, una conducta, no una és condició genètica. És cultural. 

De fet creiem que només hem sabut trobar un tret, un sol tret exclusiu de la nostra espècie. Nosaltres, H. sapiens que tan exclusius ens volem definir, fins i tot amb l'ajut de déus... en què som únics en front de les demés espècies i Gèneres en aquest vast Món? 

Què és allò que només podrem observar en L'Homo sapiens, tots, i que en cap, insisteixo en cap altre espècie o Gènere trobarem? Per tal de reblar el clau volem categoritzar: en tots, tots els humans, en qualsevol cultura en qualsevol expressió grupal, clànica o cultura humana és present? 

Hi hem cavilat, cogitat, rumiat i pensat molt, fins l'extenuació.

Només hem trobat un tret absolutament exclusiu:

Digerim la menja abans d'ingerir-la. Som els únics amb aquesta qualitat. Digerir abans d'ingerir. Digerir l'aliment abans de menjar-se'l. 

És a dir, preparar el menjar que hem de prendre. El què hem de menjar. Cuinem! Guisem les menges. Cuinem el menjar. Cuinem sempre, sempre, per fer-nos la menja més digerible, més agradable, més apetible i també més sociable. És el menjar, per nosaltres, l'acte social preeminent. 

És el menjar, sí, sona prosaic, sòrdid, esquàlid, potser fins i tot pot fer riure, que l'elaboració culinària sigui aquest únic tret que no trobem en cap altra espècie i que sempre és present en la nostra, però sí, és aquesta l'única diferència observada. Més que res, i, sobretot, és com preparem el menjar abans d'ingerir-lo el què ens caracteritza com humans. 

Aquesta afirmació potser és massa punyent, però a la pregunta "Quina és l'acció, quin és l'acte observable, verificable i comprovable i que només és perceptible en Homo sapiens, en tots, tots com espècie i en totes cultures, totes (no s'hi val alienacions mentals, malalties i accidents o malures modals sense fonament cultural) i que no trobem en cap altre espècie?" I encara més: "Quina és aquesta acció que no trobem en cap altra espècie fora d'H. sapiens?" L'única! Només ens sorgeix una resposta: la cuina! La culinària. Totes les cultures preparem el menjar abans d'empassar-nos-el, i, cap no H. sapiens no ho fa. Sap greu, sabem que és consternant. 

Ja sentim la remor, la protesta irada referida a la parla, al culte als morts, al vestit... no podem afirmar amb raó de causa ni amb la necessària rotunditat que dofins o roncuals no es parlin. S'ha observat manta vegades en grans primats (i no només els grans) l'agombolament del cadàver, a més de l'acompanyament al traspàs, l'elefant, com exemple, exhibeix ferma consciència de mort... i... no cerqueu, si us plau, objeccions a salt de pensa, penseu-hi amb capteniment. 

Hi hem cavilat durant molts anys, i ara us convidem a passar-vos temps a cercar això que només, 'només fem nosaltres (H. sapiens) i que tots, tots ho fem i que ningú, ningú més no ho fa'. 

No tots anem vestits, ni tots escrivim, ni tots pensem, o raonem amb mètodes establerts, o filosofem, o calculem, o legislem... 

Sí que tots, tots cuinem, ens preparem el menjar (bullir, coure, fermentar, fregit, guisar, sofregit, enfornar, escalivar, estofat, brasejat, fumat, adobar, dessecat, matxucar, rostir, torrar, macerar, amanir, gratinar... n'hi ha molts més, oi?) i, en canvi, no hi ha cap, cap no sapiens que cuini, cap que elabori la menja abans d'ingerir-la, ni molt menys amb l'acurada tradició i hedonisme que mostrem nosaltres, en propi grup, clan o cultura. 

Voldríem preguntar: Des de quan, per què els preceptes culinaris ens tenallen i presenten fronteres infranquejables? Per què ho assumim? Quin és el propòsit d'aïllar diferents grups, ètnies i cultures en la menja? 

Es pensa i reflexiona molt sovint en les llengües, en les infranquejables fronteres d'enteniment que suposen entre comunitats els diferents idiomes. Fins i tot es consideren les lleus variants locals de les parles, els trets diferencials que bandegen i exclouen "l'altre". Són sovint motiu de befa, rebuig i repudi de qui no és com el comú. 

I la menja? I la cuina, la manera de preparar i engolir els aliments, no ens diferencien, no ens assenyalen, i tan sovint, no ens exclouen? 

Si la 'Torre de Babel' bíblica és el símbol de l'espars que amb ferotge crueltat els déus gelosos de la seva hegemonia ens han imposat en la parla tot confonent els diferents llenguatges, quina és la 'Torre de Babel' de la menja? On és? On se'ns varen confondre els àpats i les menges? 

Són trets estructurals insuperables, d'intricat procés de comprensió. Són fruit de la conformació biològica que la cultura imprimeix. 

Pensi per un moment el lector d'estructura cultural occidental benestant en ell mateix davant l'impossibilitat de menjar porc, o de beure's un bon vi. Vegi's el lector davant la poc coneguda i poc acceptada entomofàgia, és a dir cruspir-se insectes, larves, cuques i aràcnids, això sí! Sempre cuinats. 

Som plenament conscients que de cada un dels propòsits plantejats, àdhuc de cada un dels paràgrafs es podria desenvolupar una dissertació aspra i, sense cap dubte, fructífera. Enfrontant molt diversos punts de vista que podrien fins i tot enlluernar-nos. No és pas la nostra voluntat, només volíem pensar, reflexionar a l'engir d'aquesta maldestre, patètica, tan perniciosa supremacia manifesta en la nostra voluntat de ser i de fer en el Món, conducta que, a més, volem posar a l'empara de déus que nosaltres mateixos hem creat. 

I només un tret, un sol punt ens diferencia dels nostres menyspreats i molt torturats veïns, la menja... en el demés... tot igual... com els déus. 

Res més. Jo no vull cap discussió ni sostindré cap controvèrsia... jo... jo... com altres vegades he manifestat, només vull parafrasejar que... 

..."Globalment puc dir-vos, en tot cas, que he assolit el que volia assolir. Que ningú no digui que no hauria pas valgut la pena. Al capdavall, no vull el veredicte de cap ésser humà, només vull difondre coneixements, jo, jo tanmateix només informo, i també a vostès, a vostès, Il·lustre Senyors Acadèmics, m'he limitat també només a informar-los" 

Franz Kafka, 1919. Un report per a una acadèmia. Ein Landarzt. 

Miquel Fabre. Vilassar de Mar. Març del 2021 


Niu de Merles, enmig d'un coscoll, es troben en llindars de camps amb arbres o arbustos.
Una vegada llegida aquesta més que interessant reflexió sobre L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens.  No tinc més remei que tirar ma de l'enciclica Laudato Sí del sant Pare Francesc, on aclara i fa el meua culpa de tot el que no haviem entès i alhora ho haviem fet molt malament els homes.  Pàgina 53 , nº 67 .... Si es verdad que algunas veces los cristianos hemos interpretado incorrectamente las Escrituras, hoy debemos rechazar con fuerza que, del hecho de ser creados a imagen de Dios y del mandato de dominar la tierra, se deduzca un dominio absoluto sobre las demás criaturas. Es importante leer los textos bíblicos en su contexto, con una hermenéutica adecuada, y recordar que nos invitan a " labrar y cuidar " el jardin del mundo (Gn 2,15 ). Mientras  "labrar" significa cultivar, arar o trabajar, "cuidar" significa proteger, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Esto implica una relacion de reciprocidad responsable entre el ser humano y la naturaleza.
Puc dir que es la segona enciclica que llegeixo, mira que m'estimo molt a Joan XXIII, l'any 1971 no vaig llegir la Pacem in Terris, em sap greu, però potser la juventut em traicionava i tenia molts ocellets al cap,, segur que si. Però fins als setanta tampoc, fa un mes vaig començar a llegir Laudato Sí, una meravella que recomano. Fa dos dies vaig acabar de llegir l'altra enciclica del sant Pare Francesc Fratelli Tutti.


Aquest ametller que està florin (25-2-21), hom pot veure que guarde totes les ametlles de l'any passat i són bern bones, increible i em porta a recordar lo seguent del Lv 19,9-10 Quan seguis les messes de la teva terra, no segaràs fins a l'últim racó d'ella, ni espigolaràs la teva terra segada.

10 I no rebuscaràs la teva vinya, ni recolliràs el fruit caigut de la teva vinya; per al pobre i per a l'estranger el deixaràs. Jo Jehová el vostre Déu.

Si portes al damunt un tros de pa, i vas trencant les ametlles, qualsevol que passi per aquest lloc pot gaudir d'un bon berenar o dinar, no cal res més, i a més porten moltes proteines vegetals i calories.

http://www.bisbatlleida.org/sites/default/files/enciclica%20Laudato%20si%E2%80%99%20en%20catal%C3%A0.pdf
https://www.raco.cat/index.php/RevistaTeologia/article/view/312810/408347

Encara que posa el nom, amb lo que heu llegit i rellegit d'articles anteriors, sabeu que es un escrit del Dr. Miquel Fabré, tots gaudim dels seus escrits i no ens cansem.

Pep

divendres, 26 de març de 2021

ESPORGAR OLIVERS I AMETLLERS POST TEMPORAL FILOMENA, ESPECTACLE DANTESC, ELS 40 CM. DE NEU VAN SER NEFASTOS.

 

Feia quasi 6 mesos que no haviem estat a Llorens de Rocafort, el meu poble on vaig neixer ara fa setanta un anys. Llorenç a la Catalunya Nova es un be de Déu, poble medieval cent per cent, que va formar par de la baronia de Vallbona des del temps de l'abadessa Saureneta d' Anglesola (1380) que comprà al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per vint-i-dos mil sous, d'aquesta manera obtingué la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi, dels llocs i termes de Vallbona, Llorenç, Preixana, Valerna, els Eixaders, els Omells de Na Gaia, Vilamanyanor, Rocafort de Vallbona, Montesquiu i el Mas del Sant Esperit i terme de la Quadra de Mas Déu. De tal "sort" Vallbona es constituïa en un domini feudal de tipus eclesiastic. Així els  1200 habitants de la baronia passaven a ser vassalls de la prelada (Abadessa). Era el ple triumf del sistema feudal en terres de Vallbona. Dit això, em resta dir que la Catalunya vella estava formada per masos 



i vells cenobis benedictins, els masos (solitut) significaven pau al territori, cosa que no trobem en la Catalunya Nova, aquesta va ser en comanada al Cister amb un gran encert. La Segarra i l'Urgell estan plens de castells, (volia dir fragilitat) i els pobles van anar creixent al voltant de les fortificacions que alhora els " protegia " de les incursions dels serraïns que es trobaven a Lleida a la Suda i a les muntanyes de Prades. Fixeu-vos en aquest mas, està rodejat de grans boscuries que no s'acabven mai, realment un servidor pujava a dies alterns a visitar a l'avi li curava les llagues i parlavem del temps de la guerra, dels maquis que s'amagaven per aquells racons intransitables; la soletat era lo pitjor. 

Llorenç vist des de la solana, cami del Vilet que ens portarà als trossos dels Solans. També veiem unes petites casetes al fondo (la vall), que són propies dels horts, i a dins totes tenien el pou, la vila també tenia pou propi, ep! encara el te; la vila tenia més coses comunes com el moli per molturar les olives, el forn per courer el pa municipal, els sefareig per rentar la roba al fondo aprofitant l'aigua que baixava per la siquia (sèquia), els camins del terme també s'arrejaven de manera comunal entre els veïns del poble, la fossa al cementiri per enterrar els morts també es feia per torns, el cercapous també era comunitari (Peça de ferro proveïda de crocs o ganxos i fixada al cap d’una corda, que serveix per a pescar les coses caigudes al fons d’un pou, o d’una cisterna, que en aquell temps en tenien en totes les cases, a casa meva encara en queden dos una pels animals, on hi anava la primera pluja i una altra per les persones, on si girava el doll d'aigua quan consideraven que els teulats ja estaven nets. segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Des del temporal Filomena el 10 de gener d'enguany, que sabem la destrossa que havia provocat en els olivers a praticament tot l'Urgell i estan nosaltres confinats, vam creure a les autoritats sanitaries i no ens vam moure de Cornellà del Terri, fins que el 25 de febrer rebent els advertiments del departament d'Agricultura de la Generalitat, sobre les seves recomanacions que calia fer als olivers partits o amb rames arrencades de qualsevol manera, retorcides, recargolades, vam decidir anar cap a Llorenç amb un full d'autodeclaració a les mans; realment no sabiam quin mal havia fet tanta neu al teulat de casa ni en el de la pallissa i evidentment tampoc a de les oliveres. La veritat es que no vam trobar cap Mosso d'Esquadra des de Girona a Llorenç de Rocafort. El primer que vaig fer es anar al tros de Les Pintades , molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia a veure que havia fet el temporal de neu batejat com Filomena,


Com poden veure la primera foto, al terra està farcit de grans rames trencades altres no trencades del tot penjen dels olivers.


Son olivers de l'obac i tant al terra com a dalt dels arbres,  de rames arrencades o trencades per la mitat, donen un aspecte desolador.

El problema em va venir de cop a la ment, mai havia esporgat, o practicament mai perquè ja ho feia el meu pare. Fa uns nou anys el pare ens va agafar a mi i a l'Oriol i al Lluis i vam anar a fer una practica d'esporgar, perque si ell faltava algo sapiguessim


Be, un mati va servir de poc, i ja al final de la seva vida li vaig preguntar - pare no se esporgar ? i ell em va contestar : - tu esporga, si ho fas malament a l'agost totes les oliveres/olivers faran molt de goig !! i amb aquest record vaig començar una feina immensa junt amb la Tere, la meva dona, sóc molt afortunat.

Ja erem al vint-i-cinc de febrer i es plantejava un dilema, per on començar si pels ametllers o que ? Pels ametllers començava a ser tard, i vaig cosultar-ho al meu amic Ramon, un home que ja ha complert els vuitanta anys, amb molts coneixements sobre tot el que toca a la pagesia, ha après des de la més tendra joventud , a la seva edat sap l'ofici amb els ulls tancats, està joiós del que ha fet i gaudeix del que sap, està orgullós de ser pagès i ell amb el cotxe es velluga per tot el terme, els diumenges junt amb la deva dona li agrada donar una volta per les seves propietats i veure com creien els sembrats i com floreixen els ametllers, gaudir de la feina feta, com recordo que feia el meu pare (epd), però ell a peu; en fi veure com la primavera va a tota pastilla. El nostre Urgell abans dit Baixa Segarra quan es més maco es durant la primavera.


El territori es vesteix de festa, es trasmuta, s'engalana com mai, a més enguany em vist en persona durant 21 dies i en càmera lenta com esclatava la floració dels ametllers, i la bona marxa dels sembrats, aqui tenim una vista de la vall que va de la Portella cap els Perdigons, que tant li agrada al meu fill Oriol, fer esport tot veien aquest luxe le tombades de verd que son diferents si estracta de blat, de l'ordi o de l'espelta. El verd segarreta és únic, espès. Enguany es nota que i ha una bona saó. Després cap al juny, tot s'asseca i s'ha de mirar amb uns altres ulls, fins i tot les plantes aromàtiques ja han perdut les flors. Quan veig aquests sembrats tant guapos i que tiren endevant, m'ha vingut a la ment quan erem petits que dins dels sembrats trobavem els nius de les perdius sobretot al segar al mes de juny recordo que primer el pare ho feia amb la dalla, després amb una agavelladora Trepat i més tard ...... quan trobavem les perdius començaven a correr i mai vaig aconseguir d'agafar-ne una, tant petitones i com corren impressionant, i admirable, alhora també voltaven les serps que si trobaven un niu de perdius es menjaven un ou darrera l'altre.


Vam decidir amb la Tere començar per esporgar els ametllers del fondo de les Pintades, perquè tenen una alçada desproporcionada, molt i molt alts, massa, ametllers amb molts de llucs, alguns gruixuts el doble dels meus canells i segons el Ramon això no es bo, diu que els ametllers quan més baixos millor i aquests llucs de 5 metres d'alçada cal treure´ls perquè són xupadors, i no paren de creixer arribarien al cel. Ep ! ho he après enguany, els ametllers només han de tenir tres branques i prou,  per tallar els troncs tant gruixuts sempre s'ha de fer per damunt d'un petit brot que està naixent, com el que teniu a la foto.



El forat es d'un picot o " pájaro carpintero ". Aquest petit brot verd es tot un tresor, s'ha de guardar, perque l'ametller te la pell molt dura, atravessar-la es tota una proesa. El cuidem i el deixem per si un dia les rames de mes amunt es morissent, aquest brot ens salvaria l'ametller. 


Al terra podem veure les rames esporgades i al peu de cada ametller la fusta tallada. Com he dit abans era la primera esporgada de la meva vida i potser la última mai se sap, em faig gran o millor dit sóc gran i van sortin malalties sobretot de les articulacions, no cal enumerar-les, segur que les encertariau, be gràcies als consells del Ramon vaig perdre la por a fer aquesta feina tant necessària, diuent que les ametlles no surten dels troncs, amb això està tot dit, llavors cal ser agressiu i eliminar  metres de fusta que no aporten res, el que passa, que tampoc et pots passar, tinguent en compta que un arbre ha de tenir la mateixa proporcio d'arrels que de branques per respirar, i si treus moltes rames, l'arbre no podrà fer aquesta funció importantissima la funció clorofílica, o sigui que enguany no hem pogut ser tant agressius com si haguessim esporgat pel gener, un altre any serà. Per primera vegada vaig veure altres partides del terme de Llorenç de Rocafort de les mans del Ramon com : La Comunclot, l'Alsina del Portumeu, Alsina Prejaume amb la seva cabana en estat ruinós, l'Alsina del Cantó (erma), Alsina de cal Mano, l'Alsina de cal Xepe, l'Alsina de cal Puça, lo Vals (terme del Vilet) La Collada de cal Ton, els Solans  del Sileta de Vallbona, Solans del Saltó, Solans de cal Xepe al damunt de cal Mano. Mai a la vida havia conegut aquesta part tant gran de la solana o dels Solans, en tenia moltes ganes, es tot un món molt gran i desconegut per mi. Segur que en Lluis Foix de Rocafort ja ho te tot caminat. De la solana només coneixia la masia de cala Adelaida i al costat del cami un tancat de pedra amb uns quants olivers i una cabana era de cal Damià o encara o es ? o no ?.


Ara una fotografia del poble de Llorenç des del punt més alt els Solans de cal Coix.



Abans de dinar vam anar cap a la Convidal del Mora i de cal Cabalé on veiem la casa o pallisa perquè hi ha l'era i un tancat amb pared de tàpia molt frequent cap a Belianes, Preixana, a Llorenç com podeu veure també en tenim, per exemple la pared del freginal de cal Mora també te un bon tros de tàpia; el tancat de darrera la Cabana de cal Cabalé no se si servia de corral per criar gallines o conills o també tenir alguna cabra o un tocino ? no ho sabrem mai; segons el Ramon, hi ha un pou que sempre te aigua a uns 50 metres de la cabana. També trobem una altra era al Tossal del Coix amb un pou que te aigua.


També la Comametlla i a la vista teniam la Rocasabata de cal Saltó. Tot verdissim.
Quan vaig veure aquesta construcció que no puc assegurar si era una simple cabana, perquè te una finestra al damunt de la porta i això vol dir un possible pis per quedar-se a dormir, o feia de pallissa per guardar la palla, no es petita, segurament també hi havia una era, la foto està feta de lluny. Quan la vaig veure vaig pensar amb el meu amic Josep Maria Boix-Masramón ex-monjo de Montserrat (Zumm per als amics) , company del que en altre temps fou el nostre rector en Joan Costa; quan venia a LLorenç en Zumm sempre em demanava una foto d'alguna cabana, li agradava aquesta terra eixuta i els seus camins, que en deia camins d'eternitat. En Josep Maria era nebot del que fou prior de Montserrat en temps de l'abat Cassià Mª Just. L'any 1988 va publicar un llibre titulat  KINNERET. Allibereu Els Salmistes, molt interessant perquè narra la seva vida després que va sortir del monestir, estada al kibbutz Ga´aton a la Gal.lilea Nord, als EE.UU, el pelegrinatge es important en la seva vida,  va al  Mar Saba, al desert de Judà i a la Gal.lilea, enamorat de l'Urgell a la Terra Ferma ( va fer una temporada de collir fruita, deixan molts amics a Tàrrega),  parla del Petit Princep amb tot el carinyo, comparant els dos Princeps el de Maquiavel i el de Saint-Exupéry i com a final deixa apuntada la frase " L'essencial és invisible als ulls. Només s'hi veu be amb els ulls del cor "..... Amb en Josep Maria haviem fet moltes guardies junts al CAP DE BANYOLES, ell tenia la plaça de zelador i rebia els malalts amb tota l'empatia del món i amb un somriure mai vist, fins i tot i afegia si era una criatura " on va aquesta reina tant bonica, guapissima, entra-entra,vine que et presentaré al metge, porta barba, i afegia ens encanten les visites ", perquè no veniu més sovint ?;  rebia a la gent com mana sant Benet en la seva regla : "acollir als altres (pelegrins) com si fossin el mateix Crist " , i me'ls feia passar, i als vespres junt amb l'infermera parlavem fins a les tantes de la matinada de qualsevol tema, i així dies i dies i mesos, dormiem poc però sempre era interessant i junts ens enriquiem. Abans de morir em va regalar un altre llibre seu editat de la seva butxaca titulat : BIBLIA DELS NÀUFRAGS, que també li va regalar a en Joan Costa, va ser una bonica trobada després de molts anys de no veure's a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles.



Sovint els meus amics em pregunten quines classes d'ametlles hi han, i quines son les primeres en florir :  la Desmai o llargeta es la que floreix primer després la Marcona , una mica mes tart la soleta i la belona, les mes tardanes son Ferragnès, Ferranduel , Frajulio, Cristomorto, Tuono, Planeta, Garrigues....i algunes mes que no recordo. A casa nostra les que més abunden són la Marcona , la Llargueta i la Mollar. A hores d'ara les 4 nits que les temperaures han estat sota zero les ha mort.


Ja portavem 10 dies esporgant, i pujant amunt, amunt al tros  de Les Pintades, practicament els últims marges abans del bosc, que el nostre pare ja feia 2 anys que les deixava per perdudes pel mal cami, fent neteja per passar vaig tallar un  Coscoll i al moment vaig descobrir un niu preciós amb aquests ous verdosos, es tracta d'un niu  de Merles, confirmat pels entesos; quan devant dels ulls apareix aquesta bellesa, surt el nen que portem a dins, de petit trobar un niu era tot una proesa, i ho comunicavem a tothom pares, amics, parents, com si haguessim trobat una perla.


La vida al poble es d'allò mes tranquil.la, hi ha molta pau, degut a les poquetes persones que hi dormen cada dia, una trentena, pots caminar pels carrers practicament no es troba ningú, però si que a cada racó veus les persones que un servidor he conegut, que son moltes, amb les seves virtuts i la seva manera de viure i de fer, i de com era la vida quan jo era petit, persones amb bondat, altres persones que mai van criticar a ningú, persones que amb el seu somriure ho omplien tot, solidaritat a dojo, encara em venien a la ment veure una dona portant una olla amb 3 litres de caldo de gallina per una familia que tots estaven malalts, o de portar verdura de l'hort a qui no en tenia, alguna bali-balaga, bretols amb la seva història, cada persona porta el seu relat, cada persona es una novel.la; segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Any 1593, no va ser parròquia fins el 1634.

L'església gotico-renaixentista contribueix a l'assossec d'aquest racó poble, on hi ha uns piques de pedra picada que servien per rentar la roba al costat del pou de la vila o per abeurar el bestiar, ara fan companyia al visitant que des del mirador contempla la solana tant gran i el poble de Maldà. A l'interior sota les voltes de creueria es troba la primera lauda sepulcral d'un tal Pere Capdevila anys 1624. L'església parroquial es la més antiga de la baronia de Vallbona, data del temps de l'abadessa  Arcàngela de Copons .



Sí, un pot sertir dringar les campanes plenes de filigranes i unes lletres gòtiques precioses; són les campanes originals, que vam tenir la sort que durant la guerra civil española no es toquessin. En aquesta campana major pose la imatge de Maria amb la inscripcio OH MATER DEO, podrien estar fetes a Calaf, com la campana Grossa o dels Perduts del monestir de Vallbona, per la prelada Maria Teresa de Riquer i de Sabater, segons en Joan Yeguas i Gassó l'embelliment d'aquesta campana és fastuós.
Tot just portem 4 dies a Llorens esporgant ametllers al fondo i al pla del Perdigó, veins de Sant Miquel, de cop em trobo un ametller amb la mitat empeltat de prunera i crida l'atenció quan el trobes. El pare li encantava empeltar als ametllers pruneres, ni ha en diferents llocs com en el racó del Perdigó i també a les Pintades, ep!! fan unes prunes grogues molt grosses i bones.
Del dolor articular que patim laTere i jo, practicament no ens enrecordàvem, ens fa fer uns dies de sol fins i tot calor i això i el estar sota el cel  del mati al vespre, va ser un gran remei. Tot s'ha de dir al vespre arribavem cansats, però contents i orgullosos de la feina feta.
El diumenge dia 7 de març vaig anar a missa, no hi va haver missa, sinó celebració de la paraula per part de la germana Maria Magdalena de la comunitat Llum i Vida, fan unes celebracions molt dignes, però amb grandesa, es respira fe, tota la celebració a poc a poc, donant la sensació de que el temps no es igual a temps i amb abundància decants, quan acaben la celebració elles es queden a parlar al carrer amb els pocs feligresos, tots ells fidels al dia del Senyor, tot un detall, que fa parròquia i també fa festa. Que seria el nostre petit poble sense missa els diumenges ? Felicitats a tots vosaltres.



Entre oliver i oliver m'arriben noticies de persones que cap el tard van per Girona repartin menjar o un plat calent als pobres que viuen al ras o en un cotxe abandonat o en el caixer automàtic d'algun banc o caixa d'estalvis, ho fins una capsa de cartro amb una sola manta o sota un pont, us poso una reflexió d'una voluntaria i us en posaré alguna més, sense paraules, sense comentaris, només que cadascú ho llegeixi i s'ho guardi en el seu cor : 

Fidelitat diumenge rera diumenge, estimació, vincle...mirades, abraçaddes, algunes paraules... no trobem en Lluis, però al deixar en Joan llegeixo el missatge que hi ha algú dormint al caixer de Bankia i allà el trobo estirat al terra.... es desperta, agraeix el menjar...és tard, no sé expressar el que sento, no hi ha paraules, em passen de nou molts dels rostres tornant cap a casa, encara miro els racons que em vaig trobant per si queda algú que no hem vist.... no serà fàcil adormir-se ni el descans, però res comparat amb ells, em costa suportar-ho.


Aqui podem veure, l'oliver un cop esporgat, amb la llenya que ha sortit al peu, cosa que ens costarà uns quants viatges, ja ser que enguany tindrem una minsa collita, però s'havia de fer; el Filomena manava.
Tornant a la vida de poble, mai haviem estat tants de dies a Llorenç, quan marxem al mati cap al tros, sempre deixem la llar de foc preparada per a encendre-la, i així ho fem; hem cremat una bona pila de llenya d'oliver, assecada durant 5 anys, crema molt i molt be, de tant en tant i barregem un tronc d'ametller que sol durar més; si  en pocs dies hem gastat una bona pila, si haguessim fet foc de novembre a final de març, no vull ni pensar-ho. A Llorenç no hi ha cap botiga, per la qual cosa hem d'anar a Maldà o a Bellpuig, aquests dies per esmolar la cadena del moto-serra hi he hagut d'anar varies vegades, ep! i també per comprar aliments,, per posar gasoil al Ranger Rover, visitar la farmacia que són molt amables i servicials, dona bo anar-hi.
Parlant de Bellpuig avui vigilia de la Mare de Déu dels Dolors, me conectat al Septenari que fins avui s'ha fet a la parròquia. Pels que no coneixeu Bellpuig, us recomano el convent de Sant Bartomeu  i el mausoleo de Ramon Folc III de Cardona i Anglesola virrey de Catalunya, està fet de marbre de Carrara i es troba a la parròquia, segons Alexandre de Laborde es un be de Déu, lo millor de Catalunya, encara que Laborde troba el poble de Bellpuig mal fet i lletg, en una paraula mal dissenyat. Es admirable el grabat que va fer del mausoleu.


Aqui tenim una bonica troballa, olives mortes per les diferents glaçades, llàstima que només era una rama, si n'hagués trobat més millor, perquè a mi m'agraden com agradaven als meus pares. Si us en poseu una a la boca i la mastegueu la trobareu dolça. Aqui va una recepta per amanir-les , es del Dr. Fabré un cuiner de primera, te moltes qualitats, entre elles és la de fer un menú i no repetir-lo en un mes :
El tema de les olives negres és apassionant, hi ha tants parers, tantes menes de maneres d'abordar una exquisida menja que no sempre era aprofitada per altri que els senglars o els esquirols o la mateixa terra... són, les arbequines mortes, bones de debò.
Cal primer rentar-les amb força aigua clara, ben esbandides, en cabat cal llevar-les-hi l'amargor, i això es fa deixant-les en abundosa aigua prou salada un parell o tres de setmanes, no només per hidratar-les, per treure'ls-hi l'amargor, com ja hem dit... i ací venen totes les variants: en aquestes aigües jo hi poso fonoll i llorer, que després, per amanir les olives llançaré. La pell de cítrics (taronja o llimona) a mi no m'abelleix, tanmateix no és descartable. Tampoc no augmento l'acidesa amb vinagre.
Cambio l'aigua un parell o tres de vegades.
Ja està! Ací la fantasia! Un polsim d'orenga? un pessic de pebre negre? un branquilló de farigola? El què sí és cert que uns dies en oli bo és el toc fonamental.
Estan a l'era un dia al principi considerat de destorb per la boira pixanera, fent llenya petita per encendre la llar de foc, va parar un tractor i va pujar en Ramon fill i em va demanar el moto-serra i es va posar a esporgar els ametllers de l'era, un servidor vaig quedar sense paraules, devant la gran esporgada que els va fer, ell mateix va dir, es la única manera que algun dia façis moltes ametlles, encara que enguany no en faràs, en aquells dies ningú s'imaginava que al cap de 10 dies les baixes temperatures matarien les ametlles de floració primerenca. Una llàstima per tots !!. Un altre escrit sobre lo dur que es viure al carrer:

Expressa ahir en Francesc com de dur li ha sigut l'hivern que ha passat, se l'hi ha fet dificil... i expressa que s'ha sentit sol i que els 15 minuts diaris a la Sopa ( per anar a recollir l'entrepà) l'hi ha sigut el més dificil... aquests 15 minuts que defineix insuportables, enmig d'altres persones del carrer... Ell intenta ensortir-se´n estudia un curs, fa la rehabilitació cada dia, va a la biblioteca... una vida que intenta ser però que és al carrer.... avui he entès una mica més el desastre que és per a les persones viure al carrer, la solitud, i el que han de suportar .....

La feina d'esporgar continua dia a dia, no tenim cap més feina, a més una feina que mai havia fet, però que m'esforço per fer-la be, després Déu dirà. 


Aqui va una inpactant fotografia de com va quedar un oliver després del Filomena, poden veure dos troncs arrencats de socarrel, imagineu-vos el pes de la neu que si va dipositar, mai ho havia vist.
La meva dona afilera les rames que jo tallo amb les tisores electriques que van amb bateria i que fan un tall fins a 3,7 cm en rodó, una precisió absoluta i potent, a més porten un mànec telescopi que s'allarga fins a medir uns dos metres i mig en total mésde 700 euros.


Imagineu-vos la gran quantitat de rames que caldrà triturar, perque si s'haguésde cremar seria impossible, perquè tota la finca està així , lo més bo es que una màquina ho trituri tot i que quedi al terra com adob.
Al anar a poc a poc pel tros, t'adones de moltes  coses que anant depresa un no veuria com per exemple aquest bosc del pla del Perdigó que mai hi havia entrat. On caminar per dins es com un conte de fades, està ple de plantes aromàtiques com el romani, el timó, la farigola, l'espigul, la salvia, l'orenga, l'argelaga florida, el vesc i el reboll i com no també uns quants pins però no massa, ni han més a l'altre costat de la finca tocant amb el Nadal de Vallbona.... que ningú a trepitjat els ultims trenta anys. No es pot tocar, s'hauria de demanar permís als forestals, perquè a l'Urgell queda poquet bosc, donç els nostres abans passats o van arrabassar al màxim, gairebé fins al cim dels turons.


Clar, a Llorenç no llegiam la prempsa, tant sols una estona les noticies per la tele, però com que anavem molt cansats rapidament ens adormiem a la vora del foc, com uns nens a la falda de la mare.
Al tros de les Pintades tinc un vei molt jove, es el fill de la senyoreta mestra que un servidor va tenir, es un home enamorat de la pagesia, li agrada, i es nota, es una persona de bon tracte, quan parla amb tu sembla que te tot el temps del món, escolta amb empatia i gaudeix, no trobo massa gent com ell. Puija i baixa de Rocallaura el seu poble. Aquests dies m'ha fet molta companyia, un moment o altre del dia feia per trobar-me i una mica de relax sempre va be.


Paisatge que veig cada dia quatre vegades, una vista excepcional, a lo lluny el poble de Maldà, tot el fondo de Llorens i part de Maldà, on els sembrats ja fan el paisatge més dolç i en primer terme aquesta antiga construcció de pedra, que era ni més ni menys que la entrada de la cisterna, on guardaven l'aigua per rentar la roba i també pels animals; al costat mateix hi han dos piques amb les caracteristiques de safareig; l'aigua en un pais que no en te, la d'aprofitar de la pluja del cel i guardar-la per si decàs. Tothom feia el mateix. Els més grans recipients per a guardar l'aigua de pluja es diuen Aljups.
Estan enmig d'un gran silenci rodejat d'olivers i d'un estol d'ocells, vaig rebre per WhatsApp la noticia de la mort del meu amic mossèn Marc Farré, rector del nostre poble, havia nascut a Navàs 1936, havia sigut frare Franciscà al convent de la Bisbal, va ser ordenat prevere a Solsona , també havia estat a missions a Bolivia un bon dia el bisbe de Girona li va demanar si voldria sortir del convent perquè li faltaven capellans i ell va demanar dispensa a Roma i l'any 1985 aqquesta  va arribar es va incorporar a la Diòcesi de Girona.
 

Junts vam col.laborar en les diferents tasques que ell tenia encomanades , una parròquia es un lloc de trobada de la comunitat i alli es comparteix tot. El mossèn era un home que cercava activament els pobres, o els que estaven en risc de pobresa, els excluits, les families vulnerables que no arribaven a final de mes, els sense sostre, patia pels que no tenien res en aquest món, ell era pobre però personalment es considerava "ric" e ingressava a Càritas cada mes quasi la mitat del seu sou, ell era el consol per un grapat de  pobres. Jo també li enviava persones amb molta necessitat i puc dir en veu ben alta que mai es va rebelar el nom de les persones a qui ajudavem des de la parròquia, quan havia fet l'ingrés a la Caixa em donava els comprovants perquè jo els arxivés a casa meva perquè ningú de l'església els pogués trobar al netejar. Portava al cim l'esperit de sant Francesc. Com a Càritas ens alegrem dels petits èxits, ell també estava content si ajudava a una sola persona a viure millor, ja justificava tota la seva ajuda, dedicació i acompanyament . Els últims anys de la seva vida els va passar a la residència Bisbe Sivilla de Girona capital, una casa de repòs per a capellans malalts o molt grans, donç quan l'anavem a veure amb el seu cosi Ramon i la seva esposa Marta, estava molt content; el pobre estava molt limitat en la seva mobilitat i en la parla , però amb paciencia ens enteniem i molt. Un bon dia em va dir que totes les seves malalties e incapacitats les portava millor degut a la seva vida de disciplina rebuda i d'austeritat i pobresa al convent de la Bisbal i portant al damunt per sempre més l'esperit de Sant Francesc, que sempre l'ajudava, mai li va faltar una rialla a la boca. Home agraït per damunt de tot; trobava que el personal de la residencia el cuidaven molt be i cada dia els donava les gràcies. Quan estava be, sempre anava a fer un cafè amb llet al bar de la Mari de la Llar i d'aquesta forma anava coneguent al poble i es socialitzava amb tots tant els que anaven a missa com els que no hi anaven. Admirable, no va tardar a fer-se un més del poble.


M'abelleix posar aquest escrit seu, m'honra per haver estat en sintonia amb ell, durant els anys de rector del nostre poble i de Palol de Revardit i de totes les petites parròquies de la Vall del Terri. Descansi en pau. 



A la part alta de la finca , hem trobat una gran ferida d'un oliver, que ja estava pintada amb sulfat de Coure, vol dir que fa uns 4 anys, ja hi debia haver algun temporal que va esquinçar aquest oliver i l'hem trobat pintat de blau.

A poc a poc amb la Tere anem pujant obac amunt, fixeu-vos que al peu de cada oliver trobareu la llenya de l'esporgar, llenya que un dia o altre servirà per escalfar-nos. 


No se quan acabarem, ni a quina hora acabarem, de moment anem tirant. 
.

Un cel preciós. Ja es molt tard, em recorda al pare que sempre arribava al poble quan era fosc, jo faig igual, em costa deixar de treballar.


Em ve de gust posar-vos aquesta foto, es tracta d'un ametller florit, que guarda totes les ametlles de l'estiu passat, l'ametller guarda el fruit. Jo quan esporgava ametllers al fondo de les Pintades, cada ametlla que trobava me la posava a la butxaca per guardar-la per la Mar, al final en vaig recollir un bon cistell, que a poc a poc les anem trencant junt amb la petita que li encanten.
El dia de Sant Josep , treballant del mati al vespre vam donar per acabada la feina desporgar , deixant totes les rames ben afilerades perquè fossin triturades per nostre amic en Xavier Amenós. O sigui vam celebrar sant Josep treballant, però molt contents després de 21 dies. Vaig escoltar la  Carta apostòlica del nostre sant Pare Francisco PATRIS CORDE (Amb cor de pare).
Diumenge 21 de març va sortir publicat a La Vanguardia , el reportatge" Legado Dantesco " Parla del Novisimo Testamento: equiparacion con la pasión de cristo. Lengua Vernácula: El nacimiento del italiano literario. Neologismos:Rico vocabulario de factura propia. Dante representa a la humanidad perdida y extraviada que necesita redimirse, afirma J.M. Micó. Contrapaso  : Concepto que ha hecho fortuna. " El infierno y los castigos que describe se han incorporado en el imaginario popular" segun J.F. Mira. Alegorias: Un mundo de simbolos: Los hombres y las mujeres actuales siguen  siendo personajes de la Comedia, una  de las claves de su éxito. Numerologia: La constancia del numero tres. Politica: El modelo del monarca justo. Infierno :La vision occidental del castigo. Clasicismo: El maestro Virgilio. Sabiduria : El papel dela mujer. Estrellas: El fina de ls tres cantos. Modernidad: Un a obra inmortal. Sentido Vital: La salvacion por meritos propios.
Avui hem celebrat la Mare de Déu dels Dolors i aqui va per tots una bonica reflexió-oració que diu molt de Càritas :

"Que aquesta festa dels Dolors de la Mare de Déu ens posi en comunió amb el dolor del nostre món, per així fer-nos propers als qui pateixen, i ajudar tots els qui es troben aixafats per la llosa del sofriment."

Per acabar, us poso unes linies més d'experiències viscudes per les meves amigues que cada vespre parlen i reparteixen menjar pels barris de Girona :

Les darreres sortides han estat un mar de dolor... la trobada del noi marroquí amb el cop de calor, l'home tirat al mig del carrer, la discussió amb l'Ismael - que ens fa percebre els limits i com de profunda pot ser la seqüela del carrer, amb quina violencia ens respon-, la negativa d'ajuda d'en Rafael - en molt mal estat al caixer... tornem a casa amb molts impactes de dolor, " tocades "... és dificil pair-ho... estem exposades al seu dolor, malestar, patiment i sentim com aquest ens travessa el cor, d'una manera brutal, sens poder-ho controlar... com alliberar-nos? com poder-nos recuperar ? que fer-ne d'aquest patiment ? No som de pedra...Intueixo un camí, el de no voler "resoldre", el d'estar al costat des de la impotència, la petitesa... i el d'arrapar-me fort a Jesús.... no hi ha límits per l'AMOR i en aquests marges Déu també hi és present... ser-hi amb aquesta força i amb aquesta confiança.


De moment que tots plegats passem una bona setmana santa , aqui va un bon record del últim Via-Crucis pels carrers, que vaig viure a Llorenç, amb els meus veins i amb gent de Vallbona de les Monges o de Barcelona que estaven a l'hostatgeria del monestir, com en Josep que ja no hi es (epd).


Una abraçada, al maig tornarem amb els olivers, això mai s'acaba.

Pep


Bibliografia :

Art de l´època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riucorb, per Joan Yeguas i Gassó.
El Cister. El patrimoni dels monestirs catalans a la Corona d'Aragó. Joan Fuguet Sans i Carme Plaza Arqué. Col.lecció Nissaga, núm.14. Editor Rafael Dalmau, Barcelona 1998.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalo i Bou. Episodis de la Història. Editor Rafael Dalmau , Barcelona 2003.
Kinneret, Allibereu els Salmistes ! Josep Maria Boix-Masramon. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Impremta  de Montserrat.1988
La Baronia de Vallbona. Josep-Joan Piquer i Jover. Càtedra de cultura catalana " Samuel Gili i Gaya". Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.




dimarts, 2 de febrer de 2021

QUAND LA CANDELERA RIU, L'HIVERN ES VIU, AVUI ES TAMBÉ LA PURIFICACIO DE LA MAREDEDEU I LA PRESENTACIO DE L'INFANT AL TEMPLE. DEMÀ SANT BLAI.

 


Estimats,
Ja hem acabat el mes de gener, em sap greu, m'agrada que l'hivern sigui hivern, i façí fred de debò, però això ja es passat i fa un temps que " enamora " com diuen a Lleida capital quan un surt de casa  a -10ºC sota zero però fa sol, si es troben dos amics i es, diuen noi " Fa un temps que enamora ". la questió es el sol, la boira els mata de debò, pels de les comarques interiors no podem entendre que la boira si pot quedar quinze 15 ben bons. Hi ha un llibre titulat EL JARDI DE LA BOIRA, que està escrit per en Sisco Pasqual Greoles, gran escriptor i molt prolific, fill de Castellnou de Seana. Us agradarà.
Avui ha vingut la Mar, perquè per Nadal li vam dir que tindriem el pessebre fins a la Candelera i com que ja ha arribat donç ella ha vingut a passar el diumenge per ajudar als avis a desfer el pessebre; tots recordem que el nostre pare Sisquet Capdevila, els ultims  anys ja no el desfeia, el refeia quinze dies abans. 
Primer quan he sortit de missa he trobat a la Tere, l'Oriol i la Mar amb el monopati donant voltes pel carrer, feia un sol meravellós, fins que al entrar jo  a casa ha entrat ella. I hem anat per feina, ella i el seu pare ja s'havien menjat una ensaimada de cal Flequer i el temps de jo canviar-me o desmudar-me, quan erem joves per anar a missa ens mudavem, quines coses Déu meu ?? . Al baixar del pis de dalt, la Mar m'ha ensenyat les notes del seu col.legi El Pla de l'Ametller (Porqueres), he estat molt content, vaja més que content, són unes notes maquissimes, i de molt bona persona, de bona relacio amb els altres, que comparteix, que te empatia, mostra interès per aprendre, bona relació amb els professors, creu facilment, resolt conflictes,......se la veu contenta,  es ordenada i recull les joguines,  segueix les instruccions dels professors, i el ritme de treball de classe, es capaç d'explicar una historia i o un  conte.  L'avi no podia estar més content.
Li he donat doble paga i ella ha estat molt contenta, ho ha explicat ràpid al seu pare.
Ja abans de dinar , ens em posat a guardar les figuretes del pessebre i ben embolicades perquè no es trenquin per l'any vinent. M'ha dit  avi, - m'agrada més fer el pessebre que desfer-lo, m'ha encantat, a mi també., a poc a poc em anat llençant la sorra dels camins, els arbres que hi vam posar, el niu petitó d'un ocell que estava ple de pinyolls d'olives.( no sabem de quin ocell es tracta); ben segur que els experts com la Minerva Sallés ens podria orientar . 
Com que la Candelera es dimarts i no podrem trobar-nos donç hem fet be de desmontar el pessebre, de la Candelera també en diuen LA PRESENTACIO DEL SENYOR AL TEMPLE. LA PURIFICACIO DE LA MARE DE DEU. A Valls poble del meu estimat Dr. Josep Maria Domenech i Mateu (acs), es la festa major , celebren la Mare de deu de la Candela. Un adagi per l'Oriol : Per la Candelera , lo berenar se queda enrera. Si la Candelera plora, lo fred es fóra, si la Candelera riu, lo fred es viu. S'allarga el dia. Per la Candelera, una hora entera.


Escrit en francès pel P. J. CROISET de la Companyia de Jesus.   Tomo XIII, Paris, Libreria de A. BOURET Y MOREL, calle del Eperon nº 6 anys 1846. Es un gravat únic, si descarregueu la fotografia i l'amplieu, podreu gaudir de tot l'art que hi ha en aquest detallat gravat.

Evangeli Lc 2,22-40

Els meus ulls han vist el Salvador

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació d'ells, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d'oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d'això que es deia d'ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Demà es la festa de Sant BLAI, o Sant Blasi, diuen que les reliquies de Sant Blasi estan en les poblacions de Palau d'Anglesola i Castellnou de Seana, que van a adorar-les infinitat de devots, avui que fan lluida festa major, aixís com a Sidamunt.


A Sant Blasi s'invoca contra els mals de gola i de totes les afeccions del coll, sinó en tot Catalunya, aon es costum en aquest dia menjar quecom BENEIT,  es a dir , menjar raims, panses, aurelletes, pa, pomes d'hivern, o ametlles, que es beneeixent del tot solemnialment, despres de la missa, tenint destapades les cistelles o paneres aont se guarden los fruits i encenent les candeles repartides en la festivitat d'ahir. Los pagesos, ademes que per a les persones, preguen per a les besties, i aixís en la benediccío de fruits del tres, hi porten un cabacet d'ordi.  ( diria que ja ha passat a l'historia ) donç no queda cap mula, ni ruc, ni matxo......
Us poso aquesta que es la ultima foto que es va fer a Llorenç al sortir de missa del dia de Sant Blai, mireu les senalles que algunes persones porten a les mans, fins i tot alguna porta encara l'espelma, que la tradició explica que es feia servir en temps de tempesta igual que la que es feia servir per portar el santissim al Monument el dijous Sant. 
 Es creencia popular que si trona entre la Mare de Déu de la Candelera i la Mare de Déu de març s'allarga quaranta dies l'hivern. També ho és que les violetes del bosc només fan olor lo temps que va entre aqueixes dugues festes de la Marede Déu.
Es molt comú dir als infants :

La Mare de Déu de'n Candeler,
segón dia de Febrer;
Sant Blasi es lo tercer
endivina en quin mes es.

Cadascú que pregui pels seus, falten moltes persones estimades, cadascú se  sap lo seu. Recordem coses bones de cada persona, gent que tothom els demanava consell, pel seu bon criteri, d'altres per la seva bondat, d'altres pels seus grans coneixements academics, d'altres per la seva sabiduria, d'altres que ho van fer tot pel poble, d'altres pels seus grans coneixements de la pagesia, que ben segur que totes en tenen, i moltes havien ajudat a d'altres en les feines d'arreglar  camins o com en deien anar al Comú, cosa que a Andorra l'Ajuntasment encara se'n diu LO COMU .D'altres quan sabien que hi havia un malalt al poble els portaven una olla del caldo de gasllina.  Ben segur que junts podriam resar un parenostre pels de casa que falten i que tots ells ho van fer tot i més pels seus, i pels seus venins més necessitats.Joan tu també vas ajudar a molta gent.  No importava si eren fills del poble ho eren arribats, eren anys que tothom s'ajudava sobretot en les malalties.
Be un altre adagi , aquest no es per l'Oriol : Per sant Blay o Blasi se sembra l'all. 
Be a l'església de Cornellà hem estrenat un nou mossèn es diu Joaquim, com el pare de la MaredeDéu, el primer sermó m´ha agradat. Li agrada molt cantar anirem be.
Tinc moltes ganes d'anar a Llorens, moltes ganes, a esporgar els ametllers i a arreglar les destrosses del temporal Filomena que ha trencant moltes rames dels olivers, una gran feinada i arreglar els 240 olivers petits que s'han trencat moltes rames. El problema serà quan la Generalitat de Catalunya ens deixarà bellugar-nos per venir cap a LLorens, igual es com l'any passat a primers de juny, Déu ni do quina injusticia pels que vivim fora vila. Diuen que cal fer lo seguent : Per garantir un estat sanitari òptim de les oliveres afectades es recomana la neteja de les branques trencades deixant talls nets. Per protegir les ferides grans, o les més exposades, cal segellar-les amb pasta cicatritzant. Seguidament a l'eliminació  de les branques s'aconsella realitzar tractament a base de coure, amb productes autoritzats a l'olivera. Cal llegir els escrits que fa cada diumenge al vespre el nostre vei periodista Lluis Foix de Rocafort de Vallbona, pels que vivim fora es una bona manera de viatjar i prendre nota del que cal saber i  fer .
Us poso aquesta que es la ultima foto que es va fer a Llorenç al sortir de missa del dia de Sant Blai, mireu les senalles que algunes persones porten a les mans, ( dos homes també) fins i tot alguna porta encara l'espelma, que la tradició explica que es feia servir en temps de tempesta igual que la que es feia servir por portar el santissim al Monument el dijous Sant. 
Cadascú que pregui pels seus, falten moltes persones estimades, cadascú se  sap lo seu. Recordem coses bones de cada persona, gent que tothom els demanava consell, pel seu bon criteri, d'altres per la seva bondat, d'altres pels seus grans coneixements academics, d'altres per la seva sabiduria, d'altres pels seus grans coneixements de la pagesia, que ben segur que totes en tenen, i moltes havien ajudat a d'altres en les feines d'arreglar  camins. Ben segur que junts podriam resar un parenostre pels de casa que falten.
Be un altre adagi , aquest no es per l'Oriol : Per sant Blay se sembra l'all. A Llorenç saben un altre adagi però no me'l se.
Be a l'església de Cornellà hem estrenat un nou mossèn es diu Joaquim, com el pare de la MaredeDéu, el primer sermó m´ha agradat. 
Tinc moltes ganes d'anar a Llorens, moltes ganes, a esporgar els ametllers i a arreglar les destrosses del temporal Filomena que ha trencant moltes rames dels olivers, una gran feinada i arreglar els 240 olivers petits que s'han trencat moltes rames.

Dr. Griera una setmana més, el Ramon (epd) et diria explicanos lo mas complicado de la semana, no seas raro, que un poco lo eres. A ver no ha havido patologia del musculo LATISSIMUS DORSSI, que es muy frequente ? o del INTERMEDIUM CRURIS ???? algo habra havido que valga la pena, o una patologia muy rara que se trata del ADD MODULOS TRIDENTIS DE HALER ????  venga algo habrà habido ????
Als meus germans de Lleida una forta abraçada a tots. i a la Gal.la que tot vagi be. Una abraçada.
Bona setmana posats a recordar els nostres volguts veins de Llorenç de Rocafort i que fa anys que ens van deixar, si fem un esforç encara recordarem coses boniques d'ells i de lo be que us ho passaveu jugan acartes abaix al local social. Aquesta foto no desapareixarà mai. Són la n ostra gent.



Dr. Griera una setmana més, el Ramon (epd) et diria explicanos lo mas complicado de la semana, no seas raro, que un poco lo eres. A ver no ha havido patologia del musculo LATISSIMUS DORSSI, que es muy frequente ? o del INTERMEDIUM CRURIS ???? algo habra havido que valga la pena, o una patologia muy rara que se trata del ADD MODULOS TRIDENTISDE HALER ????  venga algo habrà habido ????
Gràcies Mar per ajudar-nos tant.
Als meus germans de Lleida una forta abraçada a tots. i a a Gal.la que tot vagi be. Una abraçada i repeteixo que puguem anar ben aviat a Llorenç que tot i la gran doledat si està molt be. 
Aquest Adagi va per en Lluis : Per la Candelera, lo berenar se queda enrera. Si LaCandler plora, lo fred es fora, si la Candelera riu lo fred reviu. S'allarg el dia: Per la Candelera , una hora entera. 
Per Sant Bay , se sembra l'all.
A mi em va molt be llegi cada diumenge al vespre els escrits de'n Lluis Foix sobre com ha anat la caminada pel terme , es una bona guia pels que vivim lluny. Gràcies Lluis.
Bona setmana
Pep

dilluns, 28 de desembre de 2020

CAL LLARG VELL, UNA HISTORIA PER FER.



Encara dins la octava del Nadal, us desitjo unes molt bones festes i un millor any 2021 però per a tothom !!!!

Us poso un tros d'un mapa fet a Paris l'any 1792 titulat Catalogne par P.Placide, Ingénieur Géographe. Be, podria estar aprop de l'any que van fer la casa de cal Llarg, a casa a cal Bartomeu, van trobar una teula del teulat que posa 1637 i les dos cases pel darrera es tocaven o gairebé es tocaven, o sigui que "tanto monta, monta tanto ".... Llorenç era un poble medieval, no ho podem oblidar i molt més antic que el poble de Vallbona, que és va crear després del Concili de Trento.



Tota la vida he sentit a parlar de cal Llarch (1851), el meu pare, la meva mare en un escrit que parla de quanta gent vivia a Llorenç i les cases que hi havia. Aquesta tardor, a principis de desembre, estan collint les poques olives que tenia al tros de les Pintades (moltes caigudes al terra, forman una veritable catifa d'olives) amb la meva dona , un dia de boira espessa e intensa, pixanera, amb vent, ens vam quedar a cada i remenant a la golfa vaig trobar entre d'altres coses unes quantes poesies a la Marededéu del Tallat i  una fotografia d'un senyor molt elegant, vaja molt ben vestit que es deia Miquel Vallverdú i Bergadà junt amb un escrit que ma agradat molt i que ara publico per si algú pot completar la història d'aquesta persona , havia nascut a la casa de cal Llarch o Llarg de Llorenç de Rocafort?. Recordar es una obligació que tenim tots.


30/12/2011 a les 16,30 h.     

Benvolgut Sr. Francesc Capdevila,

El seu pare era molt amic del meu avi Miquel Vallverdú i Bergadà i li va demanar aquesta fotografia que li adjunto, quan va tornar de Nova York el segle passat.

Vaig estar parlant amb vostè l'any 2008, ja que varem venir a Llorenç a cercar on havia viscut l'avi a " Cal Llarg ". Vostè ens va explicar això de la fotografia i li vaig  prometre que li faria una copia com a record. Moltes gràcies.

Cecilia Vallverdú.


No se d'on venen els cognoms Vallverdú i Bergadà, era parent de cal Giné o de la familia dels senyors canonges Ramon i Francisco Bergadà Solà ? O hauré d'investigar. Agrairia a la gent gran de Llorenç que miressin de completar els pocs o molts records dels últims habitants de cal Llarg i així donar més vida a aquesta foto que guardava el meu pare Sisquet Capdevila i Pons, molt ben guardada al costat  d'una capa plena de poesies.



Agraïria que tothom es llegís lo seguent :

Elie Wiesel se pregunta: ¿ que es recordar ? Y responde así :
Es vivir en más de un mundo, impedir que el pasado se extinga, reclamar el porvenir para iluminarlo (....) es salvar seres desaparecidos, iluminar rostros y acontecimientos con una luz blanca y negra, es hacer que retroceda la arena que cubre la faz de las cosas, combatir el olvido, rechazar la Muerte.
 Lluís Duch (a.c.s.), olim monjo de l' Abadia  de  Montserrat, del seu llibre  Un extraño en nuestra casa.

Si no us atreviu a escriure aqui, ho podem fer per correu electrònic o per watssap, o per telefon, ben segur que tots estarem molt contents de saber més i la familia també.

Novament agraït, bon any nou i que los Reixos us portin moltes coses.

Seguirem dintre d'un temps.

Cuideu-vos del Covid i del fred.

Pep