dissabte, 28 d’agost de 2021

MES DE QUARANTA ANYS PASSANT L'ESTIU A GATA, ALTA EXTREMADURA (CORDILLERA CARPETO-VETONICA )

 Quaranta set anys estiuejant a la Sierra de Gata, concretament al poble de Gata, inserit a la cordillera Carpeto-Vetónica, formada per la :  Sierra de Gredos, la Sierra de Gata i la Sierra de la Estrella a Portugal, per mantenir un ordre. Tot el vessant de la muntanya està ple de fonts, en les escriptures notarials s'anomena  " la madre del agua " i alhora ple d'antics horts, que es veuen abandonats totalment, es nota que fa anys que ningú se'n ocupa, o perquè els propietaris han mort, o perquè els fills viuen a Santander o la Toscana,ves a saber on; he de dir que tots els horts tenen un diposit per a acumular aigua per a regar, però actualment no n'he vist cap de ple, sí, estan plens d'esbarzers i d'altres plantes; nota curiosa a totes les entrades dels horts, la porta és un vell somier, la majoria diferents , però tant li fa, cumpleixen la funció de deixar tancada la propietat, dona la sensació que no hagi de tornar ningú els propers vint anys. 



L'excés l'aigua fa que les finques abandonades s'amarin igualment, perquè l'aigua no es pot guardar ni aturar i va muntanya avall i les terres s'omplen, de pins, de roures, d'alzines sureres, de lledoners, de castanyers, molts castanyers i amb paciencia pots anar albiran petits o grans olivers com a record de lo que en altre temps havia sigut aquella finca. Aquí,  totes les finques i horts estan vallats amb una pared de pedra i moltes a més a més amb filferro ple de punxes per asegurar una mica més que no es coli cap cavirol ni porc senglar ni cap turista, ni passavolant, ni cap pòtol místic que passi per allí, enamorat de la natura. Una excursió bonica, es pujar caminant cap a la Manforta que es un camí que surt del poble i a poc a poc va pujant diria fins al castell o torre de defensa o torre de guaita,  anomenat per la gent d'aqui l' Almenara (origen àrab), possiblement en algun moment de la història havia estat en mans dels cristians, després dels àrabs i altra vegada conquerida pels cristians, ningú te certesa de res..... 



Donç be, caminant a plaer sense presa hom pot anar observant aquest verd  o verdissim paisatge, mai vist en km a la redona a l'Urgell, que t'acompanya durant dos hores, junt amb una munió de fonts que raijen per els marges entremig de les pedres, hom sent la fressa (soroll) que fa l'aigua tot el camí, no us puc posar els videos perquè no tindria espai, si alguna foto com aquesta . 




També tenim agradables sorpreses, situacions ja vistes en la nostra joventut com trobar-te un pastor amb un ramat de cabres, amb gran alegria de tots els nets de la familia, no ho havien vist mai, un relat bonic d'explicar. Recordo que a casa teniem un parell de cabres per tenir llet, encara no se'n venia a la botiga del poble i al sortir del col.legi el pare em feia anar a fer un feix de rames de freixe (Fraxinus), les cabres les rosegaven fruint sense parar.

I  quedar-te bocavadat al veure el ruc, que es un animal quasi de la familia i molt social , al passar pel seu costat s'aixeca i et segueix fins que no pot més (pared o valla ); la Mar li va recordar en Sauc de casa de la Clara i en Mateu.


No em diguin que la postal no és idil.lica del tot ?, ep !! no és veu cada dos per tres, només el vam trobar en aquest hort, fa tant sols 40 anys n'haguessim trobat un a cada hort. El ruc formava part de la nostra vida a pagès. ep !! i la mula també.



El meu cunyat li va donar herba i se la va menjar, amb tota la confiança del món.




I al costat mateix pasa aquest rierol, amb una aigua fresquissima com la de la font que veureu més avall. Quan estic cansat de pujar i pujar i decideixo tornar cap (degut al dolor dels meus genolls) a Gata em poso l' IPod de Apple amb música del grup Manel , van ser els meus fills Oriol i Lluis que en plena crisi del 2008, em van recomanar que escoltes les cançons d'ells en Guillem Gisbert, Martí Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla i puc dir que rapidament mi vaig enganxar amb Els millors professors Europeus i després totes les que el grup van treure i encara segueixo escoltant-los. També escolto entre d'altres Georges Moustaki, Raimon, Llach , en Sisa i de tant en  tant repaso les cançons sobre l'Història de Catalunya que van editar les Caixes d'Estalvis, era l'any 1978, cantades per : Guillermina Mota, Josep Maria i Toni de la Trinca, Cor d'Escoles Virtèlia i com a narradora Angels Moll, també Els Avantpassats, El comte Guifré el Pilós, Catalunya i Aragó, Jaume I, El compromis de Casp, L'Emperador Carles V i El Tractat dels Pirineus. Va ser la primera vegada que ens explicaven la nostra història en català, si no l'han escoltat mai, paga la pena, jo tinc el cassette que s'aguanta pels pèls, és una meravella, i a base d'escotar-lo em va quedar per sempre més, em poden fer preguntes.
Catalunya i Aragó : El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant cap a Ponent. El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant i molt content...........


Al costat mateix de la font, hi passa aquest rierol, ple d'aigua a vessar. Tota l'estona que no m'aparto del tema de l'aigua, donç avui dia 18 d'agost de 2021 l'Ajuntament de la Vila de Gata, ha començat a tancar les aigües durant la nit. Que això passi a casa nostra a l'Urgell o a la Segarra ningú ho extranyaria, porta mesos sense ploure. M'han dit que a Llorenç que hi ha moltes olives però ja veurem si la sequera les deixa petites i amb poc rendiment, o que es quedin a dalt del oliver/olivera. Sempre  hi ha una sol.lució portar cubes d'aigua de manera periodica, perquè els arbres no pateixin, però no tothom te aquesta facilitat, jo no. Déu sobretot !!!, esperem que plogui. En el pais de l'aigua casi es subrealista el fet de quedar-te sense aigua de nit, encara que les dotzenes de fonts segueixen raijan a dojo. Curiós oi ? Ara a finals d'agost ha quedat arreglat el tema de l'aigua de boca.


Durant el passeig el que més molesta no són els horts abandonats, amb la fruita caiguda sota els arbres , no, sinó la gran quantitat de mosquits que generen els roures, roures grandiosos, centenaris, i clar protegits, ningú en pot tallar cap, hi han grans boscuries que arriben fins a Castella i evidenment la excesiva humitat ajuda a la cria de mosquits i també els castanyers gegants, algo mai vist. Es recomana portar un brot de falguera per complicar la vida dels mosquits i apartar-los de la cara, són pesadissims.


D'aquest arbre en diuen Negrillo, en català Om, són grandiosos, tots estan vora el riu, és veu que necessiten aigua, però es fan altissims, amb un tronc dos vegadeds més gruixuts que el meu torax i fan molta ombra, cosa que ja em va be, sobretot aquest estiu que estem sobrepassats per la calor .
Us poso una foto d'un castanyer perquè us agradarà veure les castanyes en ple mes d'agost,  maquíssimes, mai he estat aqui per collir-les quan cauen.



Estan plenes de punxes, això no és cap novetat, però indiquen que dintre de dos mesos justets serà Totsants i ben segur que tots en torrarem o les comprarem torrades a la Rambla cantonada Portaferissa, o a la plaça Urquinaona o a la Devesa per les fires de Girona o a la plaça de Sant Agusti . Dona bo passejar per Girona ben abrigat i amb una paperina de castanyes ben calentona a les mans i si potser convidar a algú a menjar-ne millor, i així neixer una bonica conversa tot pasejant i recordar el llibre Ciutat petita i delicada, de'n Jaume Ministral, ben cert l'home és un animal de relació.


Els horts estan farçits de fruiters : peres, pomes, prunes, figues de tota mena, fins ni ha que donen "brevas exclussivament" en català figues bacores, pressecs que aqui en diuen duraznos o alberchigos, llimones, taronges, mandarines aqui en diuen tangerinos, raims. Lo bo del cas es que els terres estan plens d'aquestes fruites, cauen i ningú les cull, tot un misteri, la majoria amb sort se les mengen els animals, però les persones ni cas. Per altre costat està la vergonya que algú et vegi collint els pressecs que ningú agafarà, està mal vist, rapidament dirien: que no en tenen a les seves finques ?, que no es guanyen la vida ??. Ningú n'agafa ni un, ni ara ni mai, es podriran tots i segur que són bonissims, però ....



Per un home nascut a la baixa Segarra, on praticament tenim el Riu Corb que es més testimonial que abundós, si mirem el mapa de pergamí a tot color que tenen les monges del monestir de Vallbona fet en temps de l'abadesa Estefania de Piquer l'any 1673, que va fundar el municipi de Vallbona, l'artista que el va fer va exagerar el cabal del riu perquè tothom sapigués per on passava i que "nadie se llamara a engaño", donç la poca aigua feia funcionar una dotzena de molins o més i així estalviar mal estar entre els veins. A Llorenç de Rocafort ens " conformem " amb les cisternes de casa i dels trossos, les basses dels trossos ( ara crec que no en queda cap, al Cau-gros  de cal Pere-Jaume ni havia una de molt gran, amb parets de pedra bona, ben feta i fonda, recordo que amb el pare (acs) en treiem amb una galleda o amb un silló lligat amb un vencill, o  sogall o una corda, per abeurar la mula tot i que alguna vegada veiem una serp pel mitg de l'aigua, el pare deia que purificava l'aigua );  recordo que el Cau-gros de cal Timoneda tenia una bona cisterna, feia l'aigua molt fresca i bona i una cogulla en alguna roca perduda , a casa nostra encara queda la de la foto junt amb el somriure del Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès, company de carrera a Bellaterra, que mai n'havia vist cap. Aquesta aigua serveix per què beguin els ocells, els conills, les llebres, i evidentment els porcs-senglars o "jabalis", teixons .... , però amb la greu sequera fa mesos que està buida, la vam trobar plena el dia 15 de maig d'enguany. Al Perdigó en teniem una altra de molt més gran a la part de la solana, que la van fer el meu padri i un home dels Omells, fa més de 130 anys i abans de començar a picar, aquest home va convencer al meu padrí que si la feien en territori seu hi hauria més pendent i sempre tindria més aigua !! Va convencer al padrí i vinga es van posar a picar i picar, la pedra es durissima, però amb dies i mesos els dos van aconseguir fer una cogulla de 120 cm de diametre i uns 35 cm. de profunditat; tots contents i si quan hi havia una tempesta s'omplia ràpid i els dos tenien aigua, per fer tractament a la vinya. Van passar els anys i els fills d'aquest bon home dels Omells es van vendre la propietat i el nou amo, va enterrar la cogulla, perquè havia quedat absoleta per la nova tecnologia i ja portaven l'aigua amb una cuba de 5000 litres des del poble. Quines coses que pasen Déu meu, ningú dels dos ho hagués dit mai que la vida de pagès evolucionaria, tot s'havia fet com el temps dels romans. Al poble les families benestants disposaven d'un aljup, era un gran diposit a l'aire lliure, recollia l'aigua de pluja que baixava per la costa, i amb ella regaven el seu freginal, l´hort o altres jardins particulars.


Aqui va un petit poema de Mn.Ballarin  o potser de Josep Maria Espinàs, que em perdonin la memòria se'n va, però, sí parla de la nostra terra de l'Urgell.

En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...

L'estiu a Gata es plaent, els dies són més llargs que al Pla de l'Estany, el sol es pont una hora més tard, i això dona sensació de que et sobra temps; els carrers estan totalment en silenci fins les nou del mati, ni la mainada/canalla respira, els carrers són estrets i la llum costa de que entri, o sigui que estàs be al llit, però enganyat. De calor en fa molta, però encara no he suat cap dia, a dins les cases si està força be, com que les parets son gruixudes donç costa més que hi entri la calor i si baixes a la planta baixa estàs fresc, no cal anar al celler. La vida al poble durant l'agost es bulliciosa, s'omple de propis i fills del poble que viuen fora i alguns excursionistes i gent del camping que diariament pujen al poble a comprar o senzillament a veure que diu la prempsa o a prendre un "vino de pitarra, tant propi de l'Alta Extremadura". La Vanguardia no la venen, la llegeixo per internet.
El poble te piscina municipal, clar amb limitació estricta de l'aforament i la gent va a banyar-se al riu que està al costat mateix, que fa anys van fer una presa que aguanta l'aigua que baixa de la muntanya sense passar per cap granja ni cap activitat humana, aigua no contaminada, per cert molt fresca i aqui no hi ha límit, tant sols preval el sentit comú de la gent que hi va.

Puente la Huerta


El terme municipal te un altre riu que baixa de l'ermita de Sant Blas, aquesta zona tant alta, camí de Castella, te grans manantials, fins i tot a sota l'ermita i neix un bon doll. Recordo que el dia de la peregrinació pel mes d'agost hi posaven les begudes en fresc, segur que abans del Covid encara els hi posaven i seguiran post-Covid.



 Quan aquesta aigua arriba a la vall, s'atura, l'ajuntament de Gata ha fet una altra presa " piscina natural", i te molta concurrència, fins i tot dels pobles veïns, es diu el Puente la Huerta, foto ja vista; és realment bonic.

Fotografia de Lluis Capdevila


Jo sempre havia vist el poble de Gata des de la part més alta, cal tenir present que el poble esta a la solana del vessant de Castella i llavors només contemples teulats i més teulats; el poble tot són carrers que pujen molt amunt, la calçada romana també. 

Calzada romana, que puja fins a dalt del tot "del Puerto", ja és Salamanca.


Ben empedrada, puja fins a castella, amb molt bones condicions, trobant de tant en tant una derivació inclinada perquè l'aigua no malmeti l'empedrat. Els romans amb aquestes vies es desplaçaven amb molta velocitat per tot l'imperi (100.000 km.)


Aquest estiu l'Ajuntament ha obert el campanar a la ruta turistica pel poble, per mi molt interessant perquè per primera vegada em permetria veure els teulats del poble des del centre del poble; be també alguna zona verda d'alguna casa , vull dir algun corral, però tant sols un parell o tres. Em vaig apuntar ràpid, es puja per una escala de cargol de bona fàbrica i des de dalt s'observen més teulats, racons i raconets mai vistos.


En primer terme tenim el gran teulat de l'església , acabat de restaurar, així com la façana principal que dona a la font del Canyo.
A la font del Canyo hi ha l'escut de l'emperador Carles V. Recordem que l'emperador es va retirar al monestir de Yuste comarca de la Vera, nordest de la provincia de Cáceres. Al monestir hi han monjos Jerònims; diocesi de Plasència. Amb això està tot dit molt aprop de Gata.



Una segona vista del poble, des de dalt el campanar.  a la dreta de la foto podem veure pel cim un gran jardí botànic que el va fer l'ilustre boticari Dr. Emilio Crespo, hi podem trobar tota mena d'arbres propis e importats de tota España i de fora, com : 



Palmeres altissimes, llimoners de tota mena, tarongers, cedres, pomelos, uns pins gegants que donen la imatge del poble de Gata, canyes americanes, lledoners, castanyers gegant, un magnoli gegant, cirerer d'arboç; a molt pocs metres al costat d'una font hi trobem grans garrofers de uns set metres o més d'alçada.

Garrofer carregat de manats de garrofes, algo mai vist.


Si amplieu la foto podreu gaudir de l'abundància de les garrofes.
El jardi dona la volta per darrera la vila; en altre temps bastant llunya una carretera va partir aquest jardi botànic per la mitat, cosa que va entristir aal senyor boticari.



És l´església gòtica més gran de la diòcesi sense contar la catedral de Coria ni la de Plasencia, és una gran nau, altissima i amb un gegant retaule a l'altar major, que preten imitar el retaule de l'Escorial.


Passen els anys i no deixa de sorprendrem aquesta impressionant església en aquest racó de món, segur que es deia aixecar en anys de molt bones collites d'oli. Hi han mils i mils d'olivers, es monocultiu. Però la majoria de finques estan abandonades plenes d'esbarzers o en venda, una llàstima ningú en compra, el preu de l'oli diuen que va com fa vint-anys i no paga la pena cullir-les. Tenir un tros  de 700 olivers es com no tenir res. Igual que tenir una plantació de roures i alzines sureres o castanyers , es com no tenir res; si valdria tenir-la a Cassà de la Selva o a Llagostera o a les Gavarres.

Castanyers gegants, enormes, ni han molts.

Aqui al poble es tradició de tota la vida, cap a les 12 hores anar de bars a pendre vins o d'altres refrescos i sempre amb familia. No m'agraden els bars, com a metge de poble me mantingut apartat a proposit i no els he frequentat mai, perdó alguna vegada si hi he anat, però tant sols al de la Mari de la Llar; ho feia per trobar i compartir un tallat amb el Dr. Pla Bartrina gran persona i millor endocrinòleg, els metges gironins li ddebem molt, escoltar-lo era un plaer, era un home del reneixament, . Quan va acabar l'especialitat a Barcelona , es va presentar personalment metge per metge a tota la provincia, una feinada ingent, mai vist. M'abelleix recordar que va ser el primer especialista en diabetes del nostre col.legi de Metges de Girona. Una altra persona que m'agradava trobar era el nostre rector Mossèn Marc Farré (acs). Ell era frare Franciscà a la Bisbal, i per obediència al Sr. Bisbe va sortir del  convent per fer de sacerdot diocesà, no n'hi havien . Home religiós fins i tot dormint (me´n vaig al llit i dormo en pau fins que em desperto...), auster , amb bondat, mai s'apartava de l'evangeli , escoltava i parlava amb tothom, sabia de "Qui" s'havia refiat. Patia i es preocupava pels pobres, sempre s'avançava i és feia proïsme abans d'hora.
Junts, al poble de Cornellà amb les seves múltiples parròquies i Palol de Revardit, vam ser molt feliços cadascú al seu lloc; parlar amb ell quan el visitava a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla era un aprenentatge, amb paciència parlavem de tot i ens enteniem, donava les gràcies per haver sigut franciscà, entenia i acceptava la malaltia i agraïa el bon tracte al personal que tenia cura d'ell.
        

Sense paraules, només un gran agraïment per haver compartit tant.
El tracte era que ajudessim a qui ajudessim, mai ho sabria ningú; el que façi la ma dreta que no ho sàpiga l'esquerre i puc dir que es va cumplir. Encara guardo els impresos d'ingresos fets a La Caixa d'estalvis, ell no els volia guardar, em va tocar a mi. Déu sobretot !



No tot es tant romàntic en aquest poble tant bonic com pintoresc, també hi ha xafarderia i molta, (cal dir que l'home és xafarder per naturaleza) encara que al meu poble de la baixa Segarra que son poquets també ni ha; les relacions humanes en un poble son més denses, tupides i són públiques en el sentit de molt conegudes. 
Sembla mentida però de vegades gaudim si el veí li van malament les coses, llavors som més feliços, - que s'havia pensat !!!! . Sempre he sentit a dir que el que no te feina el gat pentina !!. La nostra felicitat en cap cas pot dependre de la infelicitat del vei. Siguem bones persones i gaudim del fet. Hi ha un llibre titulat El tallador del diamante que diu : No te sientas infeliz por el éxito ajeno !!!!!!!. Vinga ànims !
Avui al migdia prenen un vi amb el meu cunyat, amb veu alta es discutia sobre que el govern no governa, que els boscos estan abandonats, que els funcionaris es dediquen a viure com que no els poden acomiadar, donç "feliços ", que van a comprar en horari laboral, que els 20 minuts d'esmorzar es converteixen en 45 i no passa res dia rera dia, encara dura " el vuelva usted mañana", que no es vigila la gent que no porta la mascareta o que la juventud va en grups, etc.... que el numero de Covid ha augmentat al poble.....cosa que no havia passat durant la llarga pandèmia.


Gata està farcit de racons plens de pau, propis per contestar correus, per llegir, per meditar per passejar amb la familia i fins i tot per resar les vespres. La lectura es un bon company, però es la que pateix més perque un servidor es va endur dos llibres: El corazon con que vivo i la vida de un medico rural en Irlanda regalat per la Dra. Reina Capdevila i els dos estan a la mitat, sempre surten entrebancs encara que estiguis a una zona molt aillada. Les excursions han sigut abundants tant en les muntanyes del poble com anar a visitar els pobles importants de les rodalies, (Alta Extremadura) en diuen " pueblos bonitos ".


En certes hores del dia i després de sopar la plaça s' omple de families amb els seus petits, que amb tota llibertat juguen, corrent, donen voltes a l'ajuntament i no es perd ningú, així creixen feliçment els infants, amb total llibertat, encara que els pares no són lluny, cosa que a certs pobles no es pot fer, oi que no veuen cap cotxe ?, estan prohibids per l'ajuntament. Quan els infants i més grandets estan cansats, i els porten a dormir, llavors continua la festa de tota la gent jove i més gran fins a les 3 de la matinada, cantant, parlant en veu molt alta, en fi cap problema, encara que els bars tanquin a la una, la gent es queda al carrer.



Encara em fet més tasques que cal fer  cada dos anys i que no podem oblidar que es rentar la llana dels coixins i coixineres de tota la casa, que son  de  Llana Merino, aquesta llana te moltes qualitats :
 Té una propietat termoreguladora, el teixit es manté càlid a l’hivern i fresc a l’estiu, no fa picor en contacte amb la pell, com passa amb altres tipus de llana. Un altre dels avantatges de la llana merino és que degut a a seva transpiració i al seu contingut en escames de lanolina repèl les bactèries, els àcars i evita les males olors.


Tot  ordenant calaixeres i armaris i baguls, hem trobat una capsa plena de mantellines de tota mena, de mainada, de noietes adultes, de dones grans, d'anar de festa, de casades, de vidues, de casament, de primera comunió, etc... tot s'ha de dir a casa de la meva dona fa molts anys havien tingut una d'aquelles botiques de poble que om hi podia comprar de tot, fins i tot et tallaven un vidre a mida, o venien sal a dojo, bacallà, claus i objectes de ferreteria, orinals,  llits, roba de tota mena com : Sarga per fer camises, Popelin per fer camises de vestir, Hilo per fer manteleries, i llençols, Llenç per fer llençols, la Franel.la per fer tota mena de peces de roba, Batista per fer roba interior, roba de Cruzadillo, per fer roba interior, Piqué eraper roba pel bresol o la canastreta dels nadons, Vellut per fer xaquetes o capes, Seda natural per fer mocadors de coll per les dones, Pana per fer pantalons d' homes, roba de Drap (paño), Vichy per fer roba de les nenes de diari, roba de Perkal per fer bluses i xambres pels homes (blusa curta normalment de color negre), Lli per llençóls,Viscosilla roba de poca qualitat, Viyela, per fer vestits elegants, Crep per fer estovalles de taula, Panamà especial per bordar amb punt de creu . deixem-ho aqui.

Teler del segle XVIII


Estem  acavant l'agost i no ha plogut, no se que ha fet a Llorenç a casa nostra, però aqui que abunden les fonts , l'ajuntament ha reduït el cabal de les fonts públiques i de nit unes hores tancada, pel be de tots, com a tot arreu, alguns pocs reguen l'hort, però el mal no be d'aqui, també ho feia el pare (acs) a Llorenç, el problema es que no plou, el canvi climàic va en serio.



Avui dia vint-i-quatre d'agost veiem el primer nuvol de l'estiu, penso que és un bon  auguri, esperem que la pluja sigui una realitat, ho esperem en candeletes. 


Abans d'acabar em lau posar-vos una altra font, aquesta està a la vora de la carretera, raja tant que hi han cotxes a carregar aigua, ahir un amb 200 garrafes i així mati i tarda, evidentment aigua potable.
Cada dia he anat a caminar amb els dos bastons, donç l'artrosi dels genolls es present a cada moment, ho trampejem amb paracetamol i visites al traumatòleg de l'Hospital Josep Trueta. Pels carrers trobo molts avis asseguts als portals de casa seva o en un pedrís a l'ombra d'uns grans garrofers junt amb una font que surt una aigua fresquisima i parlem de com era el poble quan eren mainada , ara aquest bon home te 92 anys em va explicar els oficis que hi havien hagut al poble, quan era un noi  : serradores, ferrers, boters, flequers, terrisers, sabaters, llauners, paletes, sastres, fusters, orfebres, cadiraires, basters, cereries, .... 

Lliris carregats de llavors, aqui en diuen calas, tenen la tija molt llarga més de 1,10 cm.


Be, m'acomiado de vosaltres i del meu estimat poble, donan  dos voltes al pany de casa amb la clau de tota la vida, no tenim valor per canviar-la per una de més petita. 



Felicitats als Ramons, se que uns quants anireu al convent de Sant Ramon situat al poble de Sant Ramon a la Segarra, conegut per l'Escorial de la Segarra, està al costat de l'Eix Transversal, molt aprop de Cervera, això pels no iniciats.
Una abraçada i fins dintre d'un any o no ????. La contingència sempre està present.

Pep








dimarts, 3 d’agost de 2021

L'ESTIUEIG , QUAN UN ESTA JUBILAT

Al meu poble de Cornellà del Terri, on he exercit la medicina durant quasi un quart de segle, em diuen - apa, ara de vacances !!! jo contesto, no sabia que els jubilats tinguessim vacances ?, les vacances es una cosa molt bona per la gent que treballa de sol a sol o pels funcionaris  o per la gent que treballa en oficis varis, alguns molt cansats, o no, escribents, treballadors per comta d'altri, talladors de diamants o fins i tot per autònoms, en fi jo no sóc concient que ara estigui gaudin de vacances, penso en l'estiueig que mai vaig poguer gaudir de jovenet. A Calonge Sant Antoni aquest mes de juliol els pocs que som a la platja, al passeig, a missa, a les grands superficies, fent esport, a la biblioteca, sí,  dona la sensacció que els que som,  estem estiuejant.

No puc parlat de l'estiueig sense tirar molt enrera, vaja quan jo era molt petit a Llorenç aquell temps Llorenç de Vallbona (baixa Segarra); de cop i volta quan s'acostava el mes de juliol , algú deia la familia de cal Timoneda han marxat al Balneari de Sant Hilari de Sacalm, la gran noticia que era com una bomba, perquè en aquells finals dels cinquanta, ningú més estiuejava, cal dir que la familia Català era la més adinerada i amb més propietats de la vila; també cal dir que els senyors estiuejants no feien vacances . Catalunya està plena de balnearis. Els metges i els apotecaris, sovint recomanavem un canvi d'aigües, que era molt ben acollit per la població que podia, recordo que ningú hi posava cap pega, també  aconsellavem als malalts que per la malaltia que patien que els aniria millor un balneari concret (cal dir que no hi havien encara els viatges de l'Imserso Turismo y termalismo), i no un altre, en cap cas deixavem de banda si una familia disposava d'una Torre, s'havia d'aprofitar, per fugir de la ciutat i obtenir un aire net i el relax necesari per la familia, tenir una torre a Valldoreix o a Tiana, o a la Garriga o a  Vallfogona de Riu Corb, Viladrau o a Sant Vicenç de Calders era també  un bon remei per la salut, per  anar a fer excursions perquè els bessons que van néixer amb baix pes, els vingués gana, sense oblidar l'oli de fetge de bacallà  abans de dinar, fet servir a manta  per la classe mèdica, i mira que era dolent de prendre, però els metges d'aquell temps i confiaven amb els ulls tancats i els pares també; jo en el meu exercici de la medicina mai el vaig fer servir, potser perquè personalment el tenia aburrit, però sí, encara existeix. Alhora donavem consells com aquest: pocs banys a la piscina o al riu perquè l'agua dissipa, sincerament mai he sabut que vol dir -" que l'aigua dissipa "; era un contra-sentit recomanant un balneari, però la responsabilitat queia en de la família.

Mai, havia vist cap estiuejant de veritat, fins que em van nomenar metge del poble d'Anglès a principis dels anys vuitanta. Com que el municipi no disposava de casa del metge, en vaig haver de llogar una , però donada la gran feinada que tenia vaig optar per anar a menjar a la Fonda Selga, una fonda de tota la vida, amb molt de predicament a la comarca, rodalies i encara a la capital. Can Selga, era una institució i es menjava molt be, tenien una bona cuinera. Puc dir que als vespres sobretot es formava una taula llarga on hi sopaven tots els viatjants de Barcelona que tenien clients per la zona, gent molt especial, xerraven molt i explicaven anecdotes de tota mena (tot cridant)i de l'alçada d'un campanar, es criticaven mutuament i tothom portava millor producte que l'altre, tothom venia més que l'altre, uns i altres explicaven molts sopars de duro. Alli vaig conèixer el Sr. Joan Palau viatjant de rellotges de la casa Seiko, puc dir que vam fer una gran amistat que va durar uns vint-i-cinc anys, home preocupat per ser el millor venedor de la casa i cal dir que ho va aconseguir durant molts anys. Vivia a una urbanització al costat de Manresa; la familia ho era tot per ell i trucava a la seva esposa cada dos per tres, era un gentelman i sabia vendre; persona molt hipocondriaca, li preocupava molt la seva salut, em trucava als vespres durant anys a les vint-i-dos hores i si no em trobava parlava amb els meus fills, la meva esposa, la tia Mari (epd), fins que li deien on era i llavors es quedava tranquil per una estona, però novament trucava, i passavem revista a les lectures de la PA del mati al vespre i de la frequència cardiaca, i se'n anava a dormir en pau.... llàstima que moris tant jove.

Us he d'explicar una anècdota de'n Joan Palau que diu molt de com era ell, un bon dilluns anat a una reunió a Seiko  a la Diagonal, veu una cua de cotxes, un bon home oferia la revista LA FAROLA que penso que només la venien gent que estava a l'atur i vet-aqui que el mercedes que estava davant li va dir que no i en Joan al veure la negativa el va cridar fent-li un xiulet: - escolti jove, donguim'en 4, o millor dit quedisse-les i tingui els 4 euros que era el cost total. Tota una lliçó pel mercedes del davant i per l'altre cotxe que estava al darrera, ser solidari sempre es una lliçó. En Palau se sentia un home afortunat, es guanyava la vida, era el millor venedor de la casa Seiko,  tenia una familia única, i uns amics sòlids i això el feia anar pel món amb l'autoestima alta, molt alta, ningú el parava. Tossut com ell sol, i sempre va practicar l'art de compartir amb la gent marginada, pobra, sense sostre, vaja excluïda, no podia veure gent que passés gana.

 La senyora Amparo, mare de'n Jaume el propietari, era l'ànima de la casa, ella sempre donava la sensació que dormia amb la boca oberta en un sofa a la vora de la llar de foc, però veia passar qui anava a donar un vol al despatx de la fonda, o per obrir la nevera i agafar quelcom per rosegar, o beures un gotet de vi, lloc que no estava obert al públic ni a l'abast de tothom. La Fonda es destacaba per ser gent de paraula per la seva bondat, " saboir faire " de'n Jaume i s'havien guanyat la confiança de tot el poble, fins i tot els recaders hi deixaven paquets. Els diumenges les families considerades "ben situades o senzillament riques " venien a dinar a la Fonda. La Fonda estava farcida de bona pintura com Opisos, Cuixarts, Gussinyers, Maifrens, Iu Pasqual, de l'avi Berga, escultures de la Rosa Serra, de'n Lluis Curós, Emiliaq Xargay, Sarsanedas, ... centenars d´olis, aquarel.les, guaxos, gravats, dibuixos al llapis; entre d'altres detalls els passadissos estaven plens de rellotges de paret i tots tocaven , quan eren les dotxe tant del migdia con de la nit, s'engegava un veritable concert; en Jaume els tenia tots dos minuts adelantats, perquè li encantava com sonaven els carrillons, molts eren carrillons i tocaven els quarts i repetien l'hora, vostès mateixos, o estaves molt cansat o et costava dormir. Aqui entre aquestes parets em va neixer el cuc per la pintura i al costat de'n Jaume i el seu amic en Pep (acs) vaig començar a estimar i valorar l'art, cal dir que als vespres quan no tenia guardia anavem a visitar els estudis de pintors d'Olot o de Girona Capital a casa del pintor Perpiñà o fins i tot a l'Escala a casa del pintor Lluís Roura, molt abans de fer el llibre Les quatre estacions, per cert meravellós, els pobles de l'Empordà amb poesia de la Montserrat Vayreda, de l'estada a Terra Santa , que va editar un meravellós llibre titolat Terra Santa any 2000, per Josep Valls i Lluís Roura.

La senyora que em servia el menjar es deia Lola, una dona molt apersonada i que sabia l'ofici i l'excercia amb molta elegancia, "sabia llatí amb els viatjants". Una nit al portar-me els postres em va dir : demà haurà de canviar de taula perquè arriben de Barcelona els senyors estiuejants, vaig quedar estorat perquè pensava que  apartir dels anys setanta ja no existien, o s'havien exhaurit, donç no, a la Fonda Selga n'arribaven.

Tal dit, tal fet, quan acabo la consulta, me'n vaig  a dinar a la Fonda i sorpresa veig una taula llarguissima plena de persones vestides de blanc, amb barret blanc tant les senyores com els senyors, o sigui que es diferenciaven totalment de la gent del poble, en cap cas podien ésser confosos, Déu meu quina elegància.

Al mati no s'aixecaven mai abans de les nou, esmorzaven vestits de blanc i tots recollien La Vanguardia que hi estaven subscrits i junts en procesó cap al parc de la Font del Canyo aigua que neix a les Mines del Sant Pare, està canalitzada per un tunel com si fos una galeria d'una mina, al menys ho recordo així, pasava èpoques que no era gaire potable i als senyors estiuejants els provocava una mica de diarrea, i venien al metge, i els mateixos em deien doctor no es preocupi deu ser el canvi d'aigues i jo confirmava el diagnostic i mai vaig tenir cap problema.

El parc esta fet, d'arbres centenaris, inmensos i que fan una ombra impenetrable, molt apta per matar les hores els mesos d'estiu . Els senyors estiuejants com els anomenaven la gent del poble, dinaven i tot seguit migdiada fins a les cinc de la tarde que tornaven a sortir però amb roba ben diferent, de vegades venien tots en procesó a la consulta a mirar-se la pressió arterial que li donaven molta importància i també solien comentar les seves malalties com si un servidor no les hagués vist mai, vaja havia d'estar cofoi perquè m'ho vinguessin a explicar, un privilegiat, perquè al poble certes malalties no es donaven.

Un dia mentre esperava que la Sra. Lola em servis el sopar una estiuejanta, que ja m'havia conegut a la consulta em va dir, que lo que portava pitjor era posar les fundes de roba a tots els armaris, al piano, taules, llits, sofas, cadires, vitrines, el rellotge de pared, les làmpades de tot el pis, les taules del porxo, tot, tot, tot, perque no si posés la pols, clar deixaven el pis de Barcelona tancat durant tres mesos i que venien a Anglès perque tots eren amics i coneguts d´altres anys, no hi havien sorpreses vaja els de sempre, i això tenia molt de valor. Ben mirat aquella bona gent mataven les hores, amb un relax impressionant, mai vist i l'estiu sels hi escapava de les mans de la manera més planera i a poc a poc; jo personalment no ho hagués resistit, perquè a casa meva ens van acostumar a treballar i a l'estiu quan haviem acabat el col.legi anavem a segar, a fer les garberes de blat, després venia el portar garbes a l'era amb el carro, batre amb tot el que comportava aquesta paraula ( veure el llibre Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont) , fins a aconseguir tenir el blat ben net i la palla a la pallissa o fent un paller i després el pare amassava argila i amb el fang l'escampava amb la ma per sobre el paller com si fos un teulat, perquè al ploure  l'aigua no penetrés i fes malbe la palla i així dia rera dia fins que s'havia acabat de batre; ben diferent de l'estiueig.

També vaig trobar estiuejants a Amer que anaven a prendre les aigües de la Font Picant, que surt amb gas directament. A Les Planes d'Hostòles també vaig trobar estiuejants a la fonda de Can Remena, però eren diferents, vestient normal, també i potser d'una manera més fixa a sant Feliu de Pallerols, a l'estar a l'ombra de la muntanya on hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, donç si està molt fresc. Jo, hi havia anat moltes vegades a visitar quan el Dr. Xavier Oliu anava a portar la seva mainada a estudiar musica a Figueres. Molts vespres d'estiu anavam a prendre un cubata amb el meu amic Josep Massegur i Frigola, fill de Sant Feliu de Pallerols;  al Firal, als vespres a la fresca, estava ple de gom a gom, si estava d'allò més be i parlavem de les masies que jo visitava com a metge titular i ell coneixia a Cogolls com: la Codina, l'Estanyol, Pla Buscas, El Fontanil de la familia Arnau, la Catedral, la Pruenca, Molí de Sant Pelegri, El Rigall, La Clota, ja se que me oblidat de més de la mitat i també de Les Encies com : El Valls, L'Armangué, Gironella, Vilamala,  L'Olmera, L'arbosset, l'Oliveda, El Campvell, El Siubès i l'Hostal del Fang, més endins hi havia una masia que hi vivia una dona que es deia Flor Maria Abascal amb la seva parella que era un periodista . Déu ni do de les masies que em recordo i que alguna  vegada hi havia anat i deixo les de Sant Aniol de Finestres. En Josep al ser fill d'aquestes contrades te records de totes les families que hi vivien i alhora voltava tots els masos venen vi i pernils, o sigui que coneix tots els racons i raconets d'aquests pobles, recordo que sempre era molt benvingut als masos. Jo també tinc històries, de vegades moltes històries que no totes es poden explicar, més haviat he de guardar silenci sobre les questions personals (jurament Hipocràtic) i de salut pública sobre contaminació del riu Brugent o de la riera de Cogolls o del riu Llèmena i moltes més. Tanmateix he de guardar silenci de les malalties que vaig atendre de la gent d'aquestes contrades que per raons de titularitat o de suplències de companys necessitats vaig arribar fins Sant Iscle de Colltort i Sant Piquel de Pineda, per altra banda fins a Sant Climent d'Amer i fins a sant Marti Sacalm, no cal dir els pobles d'Amer, de Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, La Barroca, Les Encies i Cogolls, mai vaig anar al veinat de Les Medes perquè no hi vivia ningú, penso que si hagués hagut d'anar a peu, per exemple al mas més gran que potser era Ventós o  La Plana, hagués tingut greus problemes, clar calia anar a peu, no ho se però potser el millor camí era passar per la font dels Socals ??. Tot sigui dit també una temporada vaig pujar a peu a Costabella a visitar el vell Pere Torra, fins que un home d' Àngles dit l´Albó, propietari d'una gran boscuria va obrir una carretera suposo per treure la llenya d'aulina , per mi tema solucionat, ja podia pujar a Costabella amb cotxe.

Masia La Plana, una gran pairalia avui totalment abandonada i en desús.


Tornant a la nostra estada a Calonge i Sant Antoni, el mar de devant de casa te un efecte apaivagador, al mati cap a les onze baixem a la platja a fer el bany reglamentari, sempre amb un llibre, jo llegint Aventuras de un médico rural en Irlanda de Patrik Taylor, també El corazon con que vivo  de José Maria Pérez, encara un altre d'Arturo san Agustin " Amanecer en el Gianícolo" m'encanta aquest home, la Tere es una gran lectora i ja porta tres llibres de 800 pàgines com A la sombra del Arbol Kauri de Sarah Lark...... Dinar i després de fer migdiada cada dia me'n vaig a la biblioteca municipal per tal de repassar els ultims anys de la revista Serra d'Or de Montserrat. Hi vaig estar subscrit molts anys, però també en deu fer uns dotze que em vaig donar de baixa. No us explicaré els motius. Ara estic subscrit al butlleti del santuari.

El primer que em trobo es un article de Teodor Suau del maig d'enguany Aprendre a Perdonar, bon tema , important per a tothom, però molt més per a qualsevol cristià. Més articles de Teodor Suau com : Al servei de la veritat, Cal recuperar l'acció ètica, Responsables ? Un nou projecte moral per a la societat global i un premi per mi que sóc un enamorat de la familia Riquer, sobre tot de Martí de Riquer i Morera (epd) que, per que em dediques el llibre Quinze generacions d'una familia catalana, li vaig demanar amb una carta de dos folis i tot el meu escrit parlava del seu avi Alexandre de Riquer, el primer noble de la seva familia que es va guanyar la vida amb les seves mans i puc dir que n'estava cofoi, autor de les pintures de l'altar major de Montserrat i dels mobles del Cercle del Liceu i d'un llibre titulat Quand jo era noy, reeditat per l'Ajuntament de Calaf, Crisantemes, Anyorances, Aplec de Sonets, entre d'altres treballs de poesia i ..... un artista de primera...., el doctor De Riquer em va telefonar personalment per agrair-me la carta, cosa que em va omplir de goig i tot un honor........es molt llarg però ho deixo; també he trobat  un bonic article d'Alexandre de Riquer  i Palau " Bellesa intel.lectual i bondat espiritual "us el recomano .

Repassar sempre es bo i alhora un deure que tots tenim i guaitar Serra d'Or es com tenir una finestra oberta al món, una gran finestra al món de la cultura, del periodisme, de l'art, de la vida contemplativa del teatre i cinema i de la vida religiosa en general, museïstica, només cal llegir els interessants articles de Teodor Suau, que un servidor els guarda tots i també de l'Armand Puig i Tàrrech, el primer llibre que vaig llegir d'ell va ser Jesús un perfil biogràfic, meravellós, us el recomano, podria dir que en sóc un enamorat de tot el que representa Serra d'Or en la meva vida. Cada revista que obro des de l'any 1969 tot són records alguns viscuts personalment i d'altres seguits per la premsa, el primer que vaig llegir va ser l'enterro del pare abat Escarré i la sortida del feretre del monestir de sant Pere de les Puel.les amb un jove president Pujol devant de tot.

La biblioteca de Sant Antoni es un racó de pau, atès per dues noies molt servicials, amb un somriure molt empàtic i sempre a punt d'acompanyar-te en el que demanes, poca gent, afegeixo que si està molt fresc. El silenci i és present , només trencat per una mare llegint un compte al seu fill, però és molt agradable el fet i més agradable veure la cara del nen que és fa preguntes i escolta a la mare tot embadalit, el poder de les mares, admirable,  ! ho ha dit la mare !, ningú més ho pot fer, la mare es la mare i tot el que diu una mare dura tota la vida, recordo fa anys que vaig tenir una mestra jove que patia una anemia i li vaig dir que ben segur que era culpa de la menstruació i que hauria de prendre una tanda de ferro i ella em va contestar gràcies, no ho faré, beuré més vi, la mare sempre em va dir que el vi feia sang ??? no vaig perdre el temps dient el contrari, no podia lluitar contra el que li va dir la mare (acs). Les creences són per sempre.

A casa de la meva neta, fem un petit hort, sincerament mai he tingut èxit en tot, cada anys falla quelcom, un any no hi han tomaquets de penjar o d'hivern, un altre any han fallat les tomaques de Montserrat, l'altre les mongetes son altissimes però no hi ha mongetes, d'altres els carbassons estan esneulats, o es queden grocs , d'altres no he tingut cogombres, en fi una cosa tant senzilla com un hort, com feia tota la vida el meu pare a l'era de casa de Llorenç de Vallbona o de Rocafort.


Puc dir que tot li creixia be, tenia de tot, i quan dic de tot es de tot, no li faltava res, es guardava la llavor de les tomaqueres d'un  any per l'altre, cosa que un servidor ha deixat perdre. La lletra és del pare; a sota hi han altres cartrons amb l'altres tipus de llavors enganxades, mai en comprava, cosa que si faig jo. Penso que a Llorenç en alguna casa o dos encara guarden les llavors com el Jordi de cal Mora o en Josep Maria de cal Mano, que te unes tomaques diria que gegants, una meravella i no parlo d'altres plantes com els carbassons o les oberginies, en fi no en se i prou.


Fer hort també relaxa, el pare hi anava mati, i tarde i a sota el lledoner a la fresca de la marinada i descansava, de vergades se li feia fosc acompanyat de veins, era el lloc més frequentat de LLorenç, ara ha canviat, els pares ja no hi són i la verdor que donava l'hort, ha passat a ser tot sec, coses de la vida, sort de la parra de moscatell que enguany va carregada gràcies a les mans del Ramón (pare) de cal Giné que en sap molt, o sigui que només podem lluïr de la parra i de l'ombra del lledoner, i d'una petita figuera que va regalar en Jaume de cal Xepe (epd) al papa, es de la Gota de la Mel, fa molts anys que està plantada i no creix, potser hi ha massa pedra i poca terra, puc dir que sempre l'hem regat, però ......

Be, deixem l'hort que un cop a la setmana el vaig cuidant amb l'ajuda de la neta i dels seus cosinets.

Tornant al seguiment de Serra d'Or estem al desembre de 2020 trobem la mort del pare Hilari Raguer historiador i biblista de renom, amic de Paul Preston, el primer llibre que vaig llegir d'ell va ser La polvora y el incienso. La iglésia y la guerra civil española 2001, encara un altre sobre la vida que segueixen els monjos de Montserrat i els horaris de les hores liturgiques. Llegir l'homilia que va fer el pare abat Soler el dia del seu funeral, impressionant. D'aquest 2020 deixo anotat tots els articles de Teodor Suau: Que els vostres cors no s'entristeixin, Jo som el teu ametller, El Salm, Meditació en dies de pandèmia, Jo som la llum, Un dubte no resolt, Tot comentant un clàsic. 

Del meu admirat Lluis Duch (acs), Una reflexió a proposit de Déu per l' Ignaci Moreta , al llegir el nom de LLuis Duch em porta al primer llibre que em vaig comprar d'ell Déu un estrany a casa seva, de l'any 2001 i avui dia encara es més estrany. Un altre dia us explicaré una llarga història sobre un sopar col.loqui a la Fundació Barcelona, que el pare Duch n'era el convidat.També  he llegit d'ell La sortida del Laberint. Encara queda en el tinter una visita a Montserrat amb un grup de professors que duran l'estiu havien treballat a una onge d'una ordre religiosa de Bolivia, una odisea que va sortir molt be quan podia sortir faltal, va salvar la festa el monjo Jordi-Agustí Piqué, fill de Mollerusa, no puc explicar més. 

Una alegria un article del Dr. Josep Pont i Gol arquebisbe de Tarragona fet per Mn. Armand Puig i Tàrrech; encara recordo la seva visita pastoral al meu poble de Llorenç tot pujant la costa a l'arribar al repla de la creu, primer li van ensenyar la pica segons la persona que parlava de donar de veure als animals, recordo que el Dr. Pont el va corretgir, :- es diu la pica d'abeurar !!!, després la gran creu, es la més alta de Catalunya, la veritat es que en aquell moment era cert perquè en la guerra civil van destrossar la creu de terme del poble de Torrefeta i Florejacs que tenia 8 metres,  i ell va fer un somriure i va dir que era molt maca; llàstima que no estigués l'església restaurada. Una festivitat de la Mare de Déu d'agost al santuari del Tallat, vaig escoltar el millor sermó sobre la Mare de Déu. Temps més endevant el Dr. Deig se'l va endur al palau episcopal de Solsona per cuidar-lo i compartir la vida, resant, menjant, caminant, el Dr. Pont i Gol s'havia envellit molt, però mai va anar a parar a una residència d'avis.

El Dr. Pont i Gol es fill adoptiu de Bellpuig, li he enviat l'article al meu cunyat en Josep Subirà i Sala, que ben segur que gaudirà i molt, aprendrà coses que no sabia de tant ilustre vei del seu poble.

Seguim de tarde a la biblioteca, avui no hi ha nens ni mares, només tres dones grans que no s'entenien i havien de cridar per enterar-se del que deia l'altra. Estem al 2019 i començem per Teodor Suau : Pregaria en temps de crisi, La lliço de les pedres, Vosaltres heu estat cridats a la llibertat. La meva pau es la vertadera pau, l'Experiència de la resurrecció, Temps de victoria o de pau, Allò que Jesús pensa de l'art d'estimar, Sóc jo el guardià del meu germà ? Abraçar, Tot recordant a LLull, Una manera de crear futur .

Entremig ep ! un gran article sobre L'Eixample Malagrida d'Olot, la força d'un meandre. De la revista Serra d'Or setembre 2019.


Malagrida estava enamorat del Pla Cerdà i volia desplaçar el centre la la ciutat d'Olot en contraposicio del Paris del baró Haussmann, del temps de Napoleó III, la higiene per damunt de tot. Sempre m'ha agradat aquesta  ciutat-jardí. Quan era metge de Les Planes d'Hostòles, quan anava a Olot a buscar les receptes a l'ambulatori, on el Sr. Massegur ens atenia tant amablement, o a veure algun malalt que tenia ingressat a l'Hospital de Sant Jaume, sempre feia un passeig amb cotxe per darrera de la torre Malagrida, una maravella del Noucentisme. També anava a visitar al pintor Josep Pujol i Ripoll a la carretera vella de la Deu, amic del president Tarradelles i que a l'exili frecuentaven la casa d' Antoni Planagumà a Ivry sur Seine, al XIII districte de Paris

Gravat fet per en Josep Pujol i Ripoll, de les cases de Ivry sur Seine, fet l'any 1970 i guardat en un calaix, el va editar el seu fill Josep després del trapàs del seu pare.


Una llarga història; també a l'escultora Rosa Serra i el seu marit en Xavier Carbonell (acs)al seu estudi haviem parlat moltes vegades de l'escultor Lluis Curós queen Josep Pla el deixa a dalt de tot com a millor esc ultor del moment a casa nostra i que va fer l'escultura del Dr. Candi Agusti a la Caritat d' Olot i del Dr. Fleming i a en Rafel Griera gran pintor, i el pintor Clapera Mayà, en Congost apart de pintor era un avi encantador, no em puc oblidar del millor dibuixant de Catalunya en Joan Granados LLimona, exel.lent persona, haviem passat moltes hores al seu estudi de Sant Joan Les Fonts, fins les tantes de la matinada, (acs).



La plaça central de l'eixample Malagrida i la disposició en planta de bona part dels edificis que la circunden està feta a imatge i semblança de l'emblema urbanistic del Paris de Haussmann, la place de l' Etoile.

Olot sempre formarà part de la meva vida.

De cop veig citat el llibre de l'Eclesiastes també anomenat COHÈLET, és per gaudir llargament.

Tornem a fullejar Serra d' Or i compta ens parla de Bella-Terra ( jo sempre he dit Bellaterra), una ciutat - Jardí  entre el Noucentisme i la modernitat. Rapidament m'ha transportat a la meva carrera de medicina, que cada dia atravessava el municipi de Bellaterra; sí, veia uns carrers amplissims, moltes torres i de luxe, però es veia que eren habitades tot l'any i no solsament d'estiueig, però un servidor  anava al gra, tenia l'anatomia humana, la bioquimica, la biologia, l'estadistica al cap i no em preocupava gaires altres coses, com l'estil arquitectonic. El llibre De humani corporis fabrica libri septem (Estructura del cos humà, en set llibres), ens acompanyava a tots cantons, importantissim per nosaltres en els dos primers cursos i després el De Sedibus, no vaig perdre mai el temps estudiant el musculus coracobrachialis, una curiositat no necessària devant dels més de 650 musculs que te el cos humà, vustès mateixos ?  en fi, no vaig veure mai el club esportiu, ni l'hostal de sant Pancraç, ni la Font de la Bonaigua,  ni la plaça del Pi, segur que el Dr. Toni Griera ens ho explicaria fil per randa, ell es fill de Sant Cugat del Vallès. Deixem-ho per un altres estiu. 

Per acabar la distribució urbanistica era la ciutat-jardí com Olot i S´Agaró, que va exercir una gran influència sobre Bellaterra.

La llarga sequera que patim em preocupa molt, perquè ahir  divendres a missa al monestir de Solius, vam resar perquè el Senyor ens envii pluja, ells, els monjos em van confessar que tenen els dos pous secs, un gran problema i penso que com ells molta gent. Un servidor es fill de la baixa Segarra, ara dit l'Urgell i historicament no plou i patim els efectes de la sequera a llarg plaç tot hi que hi ha hagut una bona collita de gra, ja veurem el que passa amb les olives, d'ametlles no ni ha perquè a finals de març van baixar dos dies les temperatures sota zero i va matar les ametlles, però em de pensar amb els arbres dels ametllers, aquests poden morir per falta d'aigua, tot una pena, els ametllers sempre s'han mort, encara que ara els pagesos amb grans cubes els reguen i aguanten mès, encara que no tothom te aquest tipus d'estris. Els monjos de Solius em va dir a cau d'orella que la comunitat de Vallbona estava de sort, acabaven d'entrar dos joves per fer-se monges, una gran noticia, jo també estic molt content i els envio la meva enhorabona. Ep ! ahir dia  25 de juliol de 2021 va ploure a Llorenç, una gran alegria i el dia 1 d'agost també, algun poble veí una important calamarssada, llegir l'article de'n LLuis Foix: Una vinya trinxada per la pedra

Continuem amb les sorpreses que em dona Serra d'Or, al trobar un titol dit : Vicent Ferrer o la construcció d'una santedad ? per en Tomàs Martinez. Em crida molt l'atenció des que vaig seguir la publicació del Diplomatari Borja, amb un preciós article del professor Ximo Company i trobar un jove Alfons de Borja doctor en dret canònic, en dret civil, en dret romà, al servei del Magnanim i que a la Seu vella de Lleida va coneixer a Vicent Ferrer (frare dominic); en les seves prèdiques, un dia Vicent Ferrer li va dir -tu un dia seràs Papa i a mi em faràs sant !! si no es cert és ben trobat !! La veritat es que Alfons de Borja va arribar a Papa, sobretot Sant Pare Calixte III. Paga la pena llegir l'article; encara estem al maig de 2019. Ara estic llegint Roma i nosaltres de Josep V. Boira amb pròleg d'Antoni Puigverd. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna, una meravella, apoteòsic. Antoni Puigverd acaba dient : " Els italianòfils estem d'enhorabona amb el llibre que tenim a les mans ". És cert, és un comopendi de saviesa per nosaltres enamorats de Roma i dels dos papes Borja.

Amb gran alegria trobo un article del pare Josep C. Laplana director del museo de Montserrat titulat : Per l'art cap a la trascendència (abril 2019). 

El pare Laplana el vaig coneixer arrel de la greu malaltia de la nostra amiga japonesa Naoko Nakamoto , la millor grabadora de Barcelona fins a la seva mort el 2016 i de la seva donació del seu taller i obra al museo de Montserrat. Llegir El Propileu nº 18 titolat :  El llegat de Naoko Nakamoto.

Bibuix de la Naoko  fet els últims dies abans de la seva vida. No està firmat.


Ara que parlem del pare Laplana, em trobo un altre article a Serra d' Or de'n Josep Maria Subirachs, que dona per molt, puc dir que la primera obra d'art que vaig veure d'aquest gran artista, va ser el monument a Narcís Monturiol amb "l'Ictineo", xaflà del carrer de Girona amb l'avinguda de la Diagonal devant de la Mutua Metalúrgica; el segon va ser a la façana del diari Tele/Exprés.Puc dir que sóc un fan d'aquest escultor català de renom internacional, conec moltes obres, més als carrers que en museus, es a l'abadia de Montserrat on n'he vist més. Punjant caminant pel carrer de la Força amb la pujada a la catedral de Girona, monument als metres d'obres en la primera reunió per decidir com continuar la catedral de Girona. 

Vaig sentir molta pena quan l'any 1986 alguns necis van volguer desprestigiar a l'escultor, sort que a poc a poc es va anar deixant. Sí,  he visitat  el petit museo de Sant Julià de Ramis amb 30  escultures i dotze dibuixos i les escultures de Montserrat, com l'altar del Santissim que lo sagrat queda palès, impressionant. Al Poble Nou hi ha un centre dedicat a Subirachs a l'antiga Cooperativa Pau i Justicia ( Sala Beckett) on jo de jovenet hi anava un dia a la setmana a assajar sardanes i després anavem de concursos per tot Catalunya. 

Lo  que realment em fa orgullós es que a L'Hispanic Society of América de Nova York tenen una obra seva que es un diptic Autoretrat 1999 pintat de manera hiperrealista sobre fusta i escaiola. Això em porta novament a més història, em porta al fundador de l'Hispanic Society of América a l'hispanista Archer M. Huntington, que va fer un poema sobre Vallbona titulat The Ladies of Vallbona , trobat per l'esposa de l'historiador J.J. Piquer Jover a la biblioteca de Catalunya, en el llibre Rimas i traduït a l'español per Marià Manent. aquest relat em va agradar tant que vaig titular el meu blog amb el nom de  The Ladies of Vallbona (Les Dames de Vallbona). Hi ha més història, però ho deixo aqui.

Us he de parlar de l'article titulat El coratge de Job pel monjo Damià Roure, estic esperant un interessant article sobre Job del professor ¨Dr. M. Fabré, fa temps que me l'ha promès i no acaba d'arribar; no tindrà desperdici com tot el que ell toca. Paciència, abans publicaré un nou article del professor titolat : POLITEISME - MONOTEISME . La domesticació de l'espiritualitat.

Els dissabtes vaig a missa a Sant Antoni i m'alegro molt de veure sortir de la sacristia a mossèn Josep Lafont, gran capellà i millor persona, es dels pocs capellans que es posa be el gel hidroalcoholic, ho fa tant be com un metge-cirurjà, es renta les mans abans d'entrar al quirofan. Fa molts poquets anys que era l' únic poble de Girona que deia la missa internacional  totalment en Llati i els cants en gregorià, una delicia per l'esperit, em portava a recordar abans del Concili Vaticà II que jo feia d'escolà, i ens sabiem totes les respostes en llatí i els cants també fins i tot el Page Lingua del dijous sant. De les exèquies de difunts Miserere mei Déus. Liberame, Dómine de morte aeterna.  In paradísum dedúcant te Angeli.  Benedicus Dóminus Déus Israel. Ego sum resurréctio et víta. De profúndis clamávi  ad te Dómine ( aquest psalm 129 em posava la pell de gallina siguent  escolà). Actualment poca cosa queda, per no dir res d'aquests cants. Era l' únic moment que el Dr. Fabré m'acompanyava a missa i puc dir que cantava un gregorià perfecte, se sabia Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, dona nobis pacem de memòria. Em dol, perquè era un moment que compartiem i ara ja no tenim la missa internacional i ....

Del 2018 citaré els articles de Teodor Suau : No façis al altres allò que no t'agrada que et facin a tu.. Memòria dels justos, Reflexions a l'entorn de la resurrecció de Jesús, L'acció transformadora, La biblia un llibre interessant, Sacerdot, profeta i rei, La pau es obra de la justicia, la Posveritat.

Un plaer que em parlin del Requiem de Gabriel Fauré, no sóc músic, ho és el Dr. Fabré, ell, te escrit un rèquiem no publicat, titulat Dolens Rèquiem, segur que quan s'estreni serà un èxit tant per ell com per el músic P.J. Puértolas.



 La Dra. Reina Capdevila és professora de pedagogia musical i dona del Dr. Fabré. Al ser un servidor persona no iniciada en música, ella, quan hem tingut l'ocasió m'ha anat explicant com avança el Rèquiem que Fauré, explica que el va escriure  ple d'espiritualitat, de bellesa i de dolçor. Sí, recordo haver llegit el preciós article d'Arturo San Agustín que el van cantar en el funeral de Jaume Vallcorba a la basílica  sant Jus i Pastor, mort el 30 d'agost de 2014 en La Vanguardia; recentment he trobat un article publicat  a Serra d' Or d'octubre de 2018 per en Xavier Chavarria, titulat Una cançó de bressol per al viatge més llarg,  referint-se al Rèquiem de Gabriel Fauré. 

Encara una troballa més i aquesta molt joiosa i bonica, de cop obro el Serra d'Or del juny de 2017, trobo un article de Marta Porter sobre el cineasta Christophe Farnarier,  titulat El cinema com a acte de resistència.


Dona la casualitat que vaig ésser el seu metge i el de la seva familia durant uns quants anys. Sempre em va tenir al dia de les seves pel.licules i sempre convidat als estrenos començant pel Somni, La primavera i El Perdut. Sincerament les meves ocupacions de metge no em van permetre anar a veure-les , sí, El Perdut, que em va agradat molt i molt. D'ell i la seva esposa tinc grats records i va tenir un detall que el recordaré tota la vida, sense dir-me res, em va venir a acomidar el dia de la meva jubilació, o sigui l' últim dia al centre sanitari de Cornellà del Terri i em va demanar el mòbil i em va fer aquesta foto

 

Si podeu passeu una estona aquest estiu veien alguna de les seves pel.licules.

El dia 27 de juliol ja a les portes de deixar sant Antoni, vaig trobar un article fet pel pare Daniel Codina titolat Gregori Estrada i Gamissans, monjo i músic. Un mes de juny amb el pare estavem segant el blat a la sort en plena migdiada i veiem de cop i volta una persona caminant amb l'habit negre i amb l'escapulari recolzat a l'espatlla, anava direcció a Vallbona de les Monges, i al saludar-lo va quedar sorprès que algú el cridés pel seu nom, i em va dir que anava a ensenyar una mica de cant a la comunitat cistercenca de Vallbona. Impressionant, caminant a peu desde Bellpuig.

Encara cap a finals de l'horari de la biblioteca em va caure a les mans un article de Serra d'Or de Montserrat Guiol, filla de Josep Gudiol i Ricard gran expert en pintura antiga e historiador de l'art. La primera vegada que vaig veure un quadre de la Sra. Gudiol va ser el sant Benet de Montserrat, que ben segurt que tots vostès l'han vist, perquè tots vostès si van a donar un bes a la Moreneta i passen pel costat.


A la sala Gaspart compartin tertulia amb Montserrat Gudiol, no se quin any era, potser l'any 1990, que recordo que em va dir que ella sempre s'havia fixat més en la part tràgica de la vida.

El primer llibre que em va caure a les mans sobre pintura i ornamentació sacra va ser de de mossèn Josep Gudiol  i Cunill, (tinc els dos volums) conservador e impulsor del Museo Episcopal de Vic, que actualment es dels millors museus diocesans que hi ha a Catalunya.

Be dono per acabada la investigació del juliol de 2021, sobre Serra d'Or, en busca del que he sentit dir i he viscut, de les meves vivències de jovenet i de gran, que ben segur comparteixo amb molts de vostès. Tothom mata les hores com pot o com el deixen. He après molt i alhora he deixat moltes anècdotes en el tinter per no fer-me pesat.

Aquest estel te molta història per explicar

.

L'estiu vinent si tenim salut seguirem tirant enrera amb Serra d'Or, fins a arribar als inflables de'n Ponsatí i a la catifa o estel enlairat  de bosses d'escombraries que vam fer a les plaçes de Montserrat. l'any 1972. Bon estiu a tots.

 Pep