CASA MEVA A GIRONA CAPITAL : CAN GELI, I TAMBÉ LA BIBLIOTECA DEL SEMINARI, I LA CASA DE CULTURA, I L'ARTISTICA .

 

Ben segur que començo tard, molt tard a escriure el present article, el meu fill petit en Lluís, que viu a la mateixa Rambla de Girona i des de sempre és usuari de la Llibreria Geli com jo mateix, em diu que a partir del 31 de maig tancarà definitivament l'estimada llibreria. Un servidor vaig coneixer en Pere Rodeja pare l'any 1982 siguent metge d'Anglès, Ossor i més tard de Bescanó, Les Planes d'Hostòles, Sant Aniol de Finestres, Cornellà del Terri i Palol de Revardit, una història compartida. Una justificació, llegint l'anunciat del post, pordran veure que a Girona capital he tingut molts refugis on reposar o ficar el cap, amb bons amics com en Pere Rodeja i el seu fill en els darrers temps.

He de dir que en tots els pobles vaig tenir dificultats de tota mena com inspector de sanitat i com a metge de la S.Social, però en el terreny personal em vaig sentir fins i tot estimat, ep !! un cop jubilat encara mi sento.

Un metge de poble calia que anés a la capital, per necessitats de formació , de relació amb el col.legi de Metges i els seus col.legues, o a  l'ICS a fer algun reciclatge, o fer una visita a un malalt ingressat a l'Hospital Trueta o al de Santa Caterina o a alguna de les cliniques privades,  als malalts ami se'ls deixa sols siguin alli on siguin, o a casa del meu amic Josep Perpiñá i la seva esposa Piua Salvatella que els vaig coneixer a la famosa Fonda Selga quan erem molt joves, coses de la vida, aquesta amistat ha durat fins avui i espero que continui, l'hospitalitat es la norma de la casa. Aqui tenim en Perpiñà fent-me un dibuix sobre a circulació de la sang per anar al col.legi public de Cornellà del Terri a donar-los una classe sobre la circulació de la sang.

Quan anava de visita a alguna masia, després d'atendre la persona malalta i la majoria de vegades amb una curta tertulia tot prenen un cafè, o fem una torrada a la llar de foc, preguntava sobre si algú de la casa, havia sortit mai del mas, normalment algun tiet o fadristern o la mestressa, afegia - jo em vaig casar amb l'hereu i sempre més no me mogut d'aquesta casa, sempre m'ha tocat munyir les vaques, vostè no sap que si no es munyeixen a l'hora que toca, les vaques frissen i s'han d'atendre, per la qual cosa  mai he anat a Olot ni a Girona, sempre és el meu marit que hi va per comprar al mercat, fins i tot els dimecres al d' Amer; només sortim per anar al metge. La gent practicament no viatjava, ep! parlo de l'alta Garrotxa !

Cap a Girona de vegades amb la TEISA encara que  la majoria de vegades amb el meu cotxe particular, els metges de poble per poguer exercir la missió encomanda, calia que tinguessim cotxe particular i carnet de conduir i telefon al servei del poble i la dona de secretària per agafar els domicilis que sortissin i posar-los per ordre d'urgència , clar pagan nosaltres, tot s'ha de  dir, a vegades l'ajuntament tenia casa pel metge, no sempre, la llei l'obligava a aquest a residir al municipi.  L' Institut  Català de la Salut,  estava i encara està al carrer de Santa Clara, a la planta baixa, en aquesta  hi havia un llarg mostrador amb uns quants funcionaris, que et saludaven molt amablement i t'anaven presentant els metges alli asseguts esperant el mateix, o sigui els dos feixos de receptes , això sí,  ben relligats, perquè arribessin a casa, sense perdren cap pel carrer.                                                                     Dr. li presento als doctors:  com el Dr. Roca de Vilobí, el Dr. Vallverdú del Perelló-Vilablareix, el Dr. Sixto de Sant Gregori, el Dr. Latorre de Bescanó, el Dr. Gironés de Riudarenes, el Dr. Turró de Santa Coloma, li presento al Dr. Pompeio Pasqual, en Peio per molta gent de Llagostera;  una vegada em va regalar un dibuix seu, allí es feien coneixences, perquè era dificil alternar amb els companys de llocs llunyans com Cadaqués, o Ribas de Freser, d' Agullana, de Puigcerdà o de la Jonquera, etc....eren temps que la mobilitat era la justa, que els metges estavem aïllats geograficament, però també per llei, no ens podiem moure del poble aixi com així, necessitavem permis escrit de l'alcalde, poca broma, a mi un any per Nadal se'm van denegar els 15 dies de vacances que em quedaven i tranquils " que no cunda el pánico ", i havia una epidèmia de grip. Avui dia no s'ho creu ningú.

La Seguretat Social, al metge de poble , només els donava les receptes per passar visita,  i cap més estri per l'exercici de la medicina (excepte els d'ambulatori), ni la bata blanca; havia de ser el metge que anés pel seu compta a la Cooperativa de Col.legi de Metges de Barcelona a comprar tot per tal de donar un bon servei, en cap cas ni havia prou en tenir un boligraf per omplir les receptes, calia un otoscopi, un oftalmoscopi, un fonendoscopi una mica bo per afinar el diagnostic, un aparell de mirar la pressió arterial, una llinterna, una taula amb dos cadires, una llitera, un megatoscopi per mirar les radiografies, una bata blanca, un termometre de mercuri per guaitar la febre dels malalts i que es trencava sovint i en cap cas podies cobrar-los-hi a la familia del malalt. El material quirurgic per les sutures de les ferides calia que el comprés el metge i així les gasses, benes, l'anestèsia, els guants, etc..... també calia compra-te una xeringa per treure els taps de cera dels oïdes, un martell per explorar els reflexes, un diapassó per explorar l'audició aèria i per la via òssia i els parells cranials. Tot s'ha de dir el pare del meu estimat Dr. Gefaell de la Peña, (e.p.d.) quan va saber que haviem aprobat la última assignatura (Història de la Medicina del professor Dr. Felip Cid, molt amic de Salvador Espriu ), ens va regalar un grapat de material com pinsses, porta bisturis, tisores, de diferents tipus,  cogers, mosquits, de la casa Motric, que encara els guardo.

Recordo que després de trencar-se´n un grapat, vaig decidir comprar el primer termometre digital de la casa Toshiba, em va costar la friolera de 25.000 pessetes, jo en guanyava noranta mil i sí, em va durar quasi tota la vida.

Aquestes agulles i d'altres van bullir moltes vegades, el cost era zero, a Barcelona ja feia temps que en venien d' un sol ús a 100 pessetes, unitat, era un cost inassumible per la gent i per mi mateix. Aquest tipus d'agulla intramuscular, moltes families ja tenien les propies i si en la meva visita calia posar alguna injecció d'urgència al pacient, la mestressa de casa et sortia, - doctor potser que li porti la xeringa i les agulles bullides ?, perquè parla de les agulles ? perquè com que la penicilina cristalitzava a dins l'agulla donç calia tenir-ne una altra per i si de cas. També vaig trobar un poble amb  persones que havien passat la hepatitis B per no bullir correctament les xeringues i alhora deixar-se-les els uns als altres.

Amb tot aquest petit equip, només calia ànims per instal.lar-te en un petit poble de la Garrotxa o d'on fos a exercir la medicina amb tota l'autoestima i dignitat, cap tribunal et jutjaria si l'exercici de la medicina era com Déu mana i menys el Deontològic del Col.legi de Metges. Recordo que el metge ho era tot per ells. Els pacients amb tota la bona fe t'advertien que el metge anterior ho feia molt be i que ja et podies esforçar a ser com ell, que havia deixat el llistó ben alt, fins i tot vestia als morts. Be, donç a començar i que sigui el que Déu vulgui. Ep ! el senyor apotecari el mestre o la Senyoreta, també ho eren tot pel poble, com el manescal pel bestiar, que en aquells anys ni havia molt, i sovint coincidiam als masos. També consolava molt el capellà, totes les festes del poble la religió ho omplia tot, encara ara no hi ha cap festa major que no hi hagi l'ofici " missa ", normalment a la Garrotxa amb orquestra i sinó aneu per santa Llucia a Sant Aniol de Finestres.

Com que mensualment em traslladava a Girona per motius diferents o be a la S. Social  pel tema nòmines o signar algun document o be per portar les copies de les actes que com a metge d'A.P.D. feia per activitats Classificades; Molestes, Insalubres, Nocives o Perilloses o els controls de vacunacions dels col.legis i calia portar-les a les Pedreres que durant molts anys hi havia Sanitat, o be al col.legi de metges per les receptes de morfina, i alhora  aprofitava per anar a la llibreria Geli a preguntar per algun llibre de medicina que en Pere sempre me'l trobava i sinó  es preocupava de demanar-me'l.

Acabava de coneixer en Pere, i pels llibres que li demanava, va intuir que un servidor era metge. Mutuament ens vam descobrir, i ja per sempre més. Evidenement que un servidor i entrava per que volia un llibre en concret, però també per trobar l'amic que només per estar al seu costat sense dir res om gaudia d'una certa pau, que curiós, realment ell vivia dins una gran armonia, estimava l'ofici i la familia, un home carregat de bondat per no dir la llarga corrua d'adjectius que tots s'han dit a la prempsa després de la seva mort i tots veritat, un home irrepetible. Començan per en  Joaquim Domingo en Ramon Llorente Varela, en Jordi Xargayó, Josep Lopez de Lerma, Enric Roca, Lluis Muntada, Jose Maria Fonalleras, Narcis-Jordi Aragó, en Salvador Garcia Arbós, en Guillem Terribes i tants d'altres persones que no recordo el nom .

Sempre m'explicava anecdotes del temps del seminari , sortien vells professors que sempre va admirar com el Dr. Damià Estela , i d'altres, va tenir uns bons referents,  sempre li vaig sentir parlar be de la seva estada al seminari, em deia amb un punt de joia que alli li van donar una gran formació humanistica, que tant trobem a faltar avui dia, n'estava cofoi. La disciplina també li havia servit per tirar endevant a la vida. 

Moltes vegades entrava a la llibreria com si fos casa meva, de cop i  de lluny estan i amb veu baixa deia bon dia doctor Capdevila, bon dia Pere -com va pel poble ? encara va a visitar als masos ? i tot seguit entravem en conversa sobre el que fos, el tema podia ser qualsevol per exemple,  - em deia se que vostè és fill de la Baixa Segarra, expliquim com està la ruta del Cister, la cuiden ? on comença i quins pobles en formen part?  s'explica o no l'antiga baronia de Vallbona i que va comportar pels seus subdits ?, acostumen a donar un passeig per fora del monestir i així explicar més història d'abans del concili de Trento, que tants maldecaps va portar per la continuitat del cenobi ? , gaudia del que un servidor li explicava i et seguia amb tota l'atenció del món, viivia sempre el moment present.

En Xavier Delòs i un servidor

Estic molt orgullós d' aquesta foto, primer perquè es Can Geli i segon perquè estic al costat del Xavier Delòs fill de Les Planes d'Hostòles; un servidor en altre temps havia cuidat als seus pares i de tot el poble que comprenia a més de Les Planes d'Hostòles, Cogolls, Les Encies, Sant Pelegri, Sant Aniol de Finestres amb les Medes i Sant Esteve de Llemena, i la Barroca. L'amic Delòs sempre ha sigut un be de Déu, un home carregat de bondat,  un home que a donat i segueix donant pau amb un lleuger somriure, atent i educat, empàtic, i porta la cortesia a l'extrem , tant propia dels nyerros ....... També és un plaer trobar en Josep Ponsatí i Domenech, home atent i que porta la literatura al damunt escrita amb curiosos tatuatges de frasses que impacten el primer dia i tots els altres, coneix molts autors, només faltaria, però a mi em satisfà quan em diu doctor ha sortit un altre llibre de'n J.F. Mira, el primer que em va servir o aconsellar va ser Borja Papa, fantàstic, que un cop començat un no pare, deixeu-me posar un comentari de la Sra. Mariangela Geli ex-catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i de literatura Castellanes :

Referent a la prosa del professor Mira, m'agrada perquè usa molt bé la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l'argumentació, però aquí i  gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monóleg interior) li dóna un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que venen acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lírics i poètics.

No sé si m'explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena d'afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratáctica, d'oracions simples o de peride curt.

Abans de continuar deixeu-me estar una estona més amb en Ponsatí, ell quan jo buscava una obra antiga d'en J.F.Mira, a ell se li escapava un lleuger somriure per sota el nas, om podies intuir que ell els tenia tots, i quan parlo de tots es que és així, el considero un home afortunat, home cultissim i molt entès en poesia. Un servidor només tinc : El desitg dels dies, Viatge al final del fred, Els treballs perduts, Borja Papa, Purgatori, El professor d'història, Quatre questions d'amor, Els cucs de seda, Un estudi d'antropologia social al pais valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp, Cap d'any a Houston, Els Borja familia i mite, Divina Comedia, Els Evangelis, Tots els camins, La vida , el temps, el món: sis dies de conversa amb en Mira, El tranvia groc.

Amb el seu quart llibre de poesia, (Domenech Ponsatí) El Càcol, va guanyar el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2014). El Càcol és una proposta radical en més d'un sentit: d'una banda, perquè l'autor aposta per tractar temes que els poetes solen deixar fora dels seus versos (aspectes nus i descarnats de si mateix, tan aparentment prosaics com ho pot ser l'ús de la pornografia); d'altra banda, perquè cada poema és fruit del joc més respectuós amb la genuïnitat de les paraules. Així, El Càcol és alhora un llibre descarnat i refinat, ple d'una poesia d'altíssim voltatge.

 L''altre,  el Diplomatari iniciat pel pare Batllori. Em vaig enamorar del capitol escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida , titulat . Lleida en la projeccicó internacional dels Borja ( pàg. 229 del Diplomatari I, dirigit per Miquel Batllori sj. una meravella de com parla d'Alfons de Borja....... Alfons de Borja jurista, eclesiàstic, diplomàtic, al servei del rei, hàbil, de reexit sentit comu,empàtic i alhora bonhomiós, gentil, afable i amb desacostumada, tenaç i persuasiva capacitat de treball. En fi, l'Alfons de Borja canonge, bisbe, cardenal i papa; papa sobretot, Sant Pare. 

I del papa Alexandre VI :

D' Estatura considerable, ert, tibat fins als seus darrers dies, mans sedoses, rostre i nas enèrgics, amb els ossos de la galta prominents i un pèl apujats, boca i llavis ferms, ulls rodons i mirada jovenívola, neta, oberta, devota, plena de seny; per més que el posat global en resutés un esvorell eixut, circumspecte.

Encara un llibre més, de la ma de l'amic Pere Rodeja, es tracta de LUCRECIA BORJA de Maria Bellonci, prologat pel pare Miquel Batllori, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....)

Uns 10 anys enrera, en Pere com tantes vegades, m'havia recomanat, vam sortit a parlar del llibre Quinze generacions d'una familia catalana i puc dir que va ser un encert. Ell i jo haviam parlat moltes vegades del monestir de Vallbona de les Monges,  i que era el monestir femení més important de la antiga Corona d'Aragó, i que per alli havien passat lo bo i millor de les filles de la noblesa catalana, només calia llegir l'Abaciologi de l'historiador Josep Juan Piquer Jover, ell, en Pere, era el que sabia més sobre Vallbona . He de dir, que el seu arxiu està dipositat a la biblioteca Josep Finestres de Cervera. A proposit li vaig recordar arrel de parlar del Dr. Marti de Riquer , que a Vallbona una avantpassada seva Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater 

havia sigut abadessa durant més de trenta anys amb grans dots de comandament. Durant el seu govern va dur a terme la porta principal d'entrada al cenobi i també la gran portalada que comunica el claustre amb l' església; tot l'esplendor i engrandiment de cases i pallisses de Llorenç de Rocafort se li deu al seu Abadiat. També s'interessaba que li expliques la gran colecció de laudes sepulcrals, i fins i tot quan les abadesses començen a portar el casc o sigui quan comencen les abadeses caballeresques; van començar amb Victoria de Vallbona i de Riglós 1626, o sigui la primera  i va durar fins l'abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç 1853, un aclariment en les laudes sepulcrals el casc i el bàcul miren cap a la dreta, senyal de jurisdicció (alt i baix imperi), poca broma. El cenobi de Vallbona era una baronia.

 Però en Pere,  gaudia quan jo li parlava del Bisbe Cartaña que era fill de Vilavert del Camp . ( El municipi dee Vilaverd es troba situat a la part més meridional de la Conca de Barberà. El seu terme municipal, està sota  els contrafords orientals  de les montanyes de Prades, es molt accidentat. Està situat a l'entrada e l'Estret de la Riba, que comunica la Conca amb l'Alt Camp ).

I que ell havia conegut molt be al seminari, jo no, però si que tenia interès en ell, perque una familia de Llorenç de Rocafort també dit antigament de Vallbona, tots els fills s'havien fet religiosos (5), dos van arribar a canonges de la seu metropolitana de Tarragona , per la qual cosa ben coneguts d'ell i li havien regalat un llibre de la historia de la propia familia Bergadà i Solà de Llorenç . Recordo que el meu pare em va dir que la familia en va regalar un a cada casa del poble quan es va editar l'any 1933, però els anys no passen en va i després de deixar-lo a alguns parents o coneguts, el llibre ja no va tornar mai més a casa. Ara es el moment de dir que en una de les meves visites al seminari de Girona on hi tenia un bon amic Mossèn Josep M ªMarquès (a.c.s.), era per llegir articles de  medicina els dimarts al mati, un lloc únic amb pocs lector i qu es respira pau a Girona, molt millor que qualsevol altra biblioteca, fins i tot la de Carles Rahola que Déu ni do de lo llouminosa i guapa que és. Al seminari trobem  l'Albert persona clau a la biblioteca sempre m'ha atès amb un somriue, amb la bonhomia que el caracteritza, convertint-lo en una persona de bon tracte. Un bon dia vam trobar sense volger i nou de trinca el llibre Fra Romeu del Cor de Jesús, no m'ho podia creure, era ben palès que els germans Bergadà li havien regalar al seu amic bisbe de Girona.

Aquest mapa està penjat a la biblioteca del seminari de Girona, és molt interessant.

Podeis ver que de Llorens en linea recta se encuentra Cerviá y tambien Albayés tienen tienda en Nova-York, en fin somos afortunados en el tema del aceite. Vuestro paladar lo confirma.

Este mapa esta hecho en Paris el años 1792, por P. PLACIDE ingenieur geographique, es de toda Catalunya.Vuestra madre (Soledad Torrent Brunet) recuerda, que llegavan a Bellpuig en tren i de alli en carro pasando por Belianes, Maldá, Valdanel, Llorens de Vallbona, Val-Bona (Vallbona).  Tiene su encanto.

Un dimarts pel  demati, vaig ser afortunat, sense massa seguretat i per probar vaig demanar a l'Albert si trobariem L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE ET TABLEAU ELEMENTAIRE ...., d' Alexandre de Laborde i sí, hi era, son 4 volums.

 La primera edició és començà  a publicar l'any 1806 i la segona l'any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L' Itineraire i després el Voyage.

Una vegada Mossèn Josep Maria Marquès, al saber que un servidor es trobava a la biblioteca, em va demanar un favor - bon dia senyor metge de Cornellà del Terri, li he d'explicar una questió - tenim un sacerdot que està acaban un llibre i alhora està molt malalt i el Sr. Bisbe li ha donat permís per què es quedi a dormir aqui al seminari i d'aquesta manera podrà avançar i acabar d'escriure el llibre- voldria demanar-li si ens ajudaria a baixar un llit articulat que pesa molt des de pati del seminari al segon pis, i tant el que el vaig ajudar, m'ho va demanar tant be, pesava molt, però entre els tres ens en vam sortir. A la seva mort, em vaig adonar que el mossèn era ell mateix i es tractava del llire editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat Una història de la diocesi de Girona. No podem passar de llarg sense llegir un preciós escrit de'n Pep Vila, que és filòleg, el coneixia molt be, el deixa retratat en tots els aspectes com a persona, historiador, arxivista, capellà, en fi article que de tant en tant l'he de tornar a llegir. Es va publicar a la Revista de Girona numero 247 entre març i abril  de 2008.  També en Joan Busquets li va escriure un altre alticle titulat  L´últim llibre de Josep M. Marquès, molt dens, no és deixa res de la seva trajectòria.

No se si s'han publicat les seves memòries, que m'agradaria molt llegir-les.

Be tornant amb en Pere Rodeja, fos l'hora que fos, sempre m'atenia ell, i va ser ell que em va explicar la malaltia de la seva estimada filla (epd).  Sempre m'ha dolgut no estar a Girona el dia del seu funeral missa corpore in sepulto, li hagués fet companyia sense ni pensar-mi, però lo pitjor va ser que tampoc em trobava a Girona capital en la mort d'en Pere , no hi hagués fallat, de cap manera. Per tal d'aclarir-nos a en Pere no l'apreciava, sinó que l'estimava, s'ho havia guanyat a pols, o de la manera més natural del món, siguent ell mateix, el somriure als llavis volia dir benvingut i de tal manera que apoiat a la pila de llibres descansava dels que portava i iniciavem la trobada.

Tirant trenta anys enrera, els dimecres feia "festa", o anava a passar el dia a l'hospital de Sant Pau, (on vaig fer la carrera ),

al servei de dermatologia del Professor Dr. José Maria de Moragas, Dr. Agustí Alomar, Dr. Xavier Noguera, casat amb la Mari Paz Corominas, gran nadadora que va representar a España en els jocs olimpics de Mèxic l'any 1968, fent un reciclatge de malalties de la pell o anant al servei de medicina interna al costat mateix del Dr. Cesar Diaz Lopez gran reumatoleg, i amic del nostre vei de Llorenç en Sans, on vaig aprendre molt. 

Hi havia dies que pel motiu que fos no podia anar a Barcelona, em quedava a Girona  a visitar algun malalt meu ingressat a l'Hospital Trueta, a fer aclariments amb el meu gestor, fer cosetes com emmarcar quadres dels pintors de l'Escola d' Olot com en Pere Gussinyé, en Griera, en Codinach, o algun dibuix de'n Granados Llimona o de´n Josep Pujol i Ripoll exiliat molts anys a Paris on frequentava la casa de l'Antoni Planaguma amic de'n Josep Terradellas, a Ivry sûr Seine. 

A l'arxiu Terradelles de Poblet hi han 52 cartes de l'Antoni Planagumà i 8 de'n Josep Pujol, que algun dia hauré de llegir. També hi ha un quadre de Iu Pasqual, mestre de'n Pujol i també un oli del propi Pujol, segons una treballadora son olis que d'alguna manera no va volguer el fill Terradellas i per això estan en l'arxiu  de Poblet. 

Com que posiblement en Pere Rodeja em veia un home que només sabia medicina i això segons el Dr. Letamendi es perillós, en Pere aprofitava per presentar-me personatges que visitaven la llibreria i també més d'una vegada fer-me dedicar algun llibre si l'autor es trobava present, cosa que agraïa, com per exemple el llibre  de l'Avi Siset de'n Ponç Feliu Llansa, un home molt educat, de bon tracte planer i encantador els dos vam gaudir, la dedicatòria no pot ser més entranyable.

 Gràcies a ell vaig llegir el llibre del Dr. Martí de Riquer i Morera, VIII Conde de Casa Dávalos, i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el llibre Quinze generacions d'una família Catalana. Un bon dia li vaig demanar a en Pere si em podria fer dedicar el llibre per l'autor i em va dir que si, que tenia bona relació amb en Jaume Vallcorba (e.p.d.),   de Quadrens Crema, va tardar molt i molt. però ho vam aconseguir.  M'abelleix posar informació del final de la vida de'n Jaume Vallcorba, aqui va un article de'n Lluis Foix https://www.foixblog.com/2014/08/23/vallcorba-un-renacentista-moderno/.

El Requiem de Gabriel Fauré : Una canço de bressol per al viatge més llarg.....Llegir

Llegir el seguent escrit d'Arturo San Agustin, bonissim. La Vanguardia 30-8-2014.                                                                                                Un altre tema que haviem parlat amb en Pere -vostè que ha estat molts anys de metge per la Garrotxa, es veritat que la gent creu en els curanderos ? i hi van quan tenen un problema? hi confien ? els recepten herbes ? li venen a explicar ?. Sí,  Pere,  totes aquestes preguntes són reals, hi van sovint, i hi confien, i m'ho venen a explicar i sí,  els recepten herbes i cataplasmes ; mai els renyia ni els renyo, tothom ha de confiar en algú, però en cap cas deixava que m'expliquessin la exploració ni el tractament, no ho volia saber . Sabia de'n Caseca d'Olot, però mai el vaig coneixer i antigament que un curandeo de d'Adri tractava a la gent :  pel mal de pedra, per lo fel sobregit, Remei per la còlica, Remei per ser fluig d'orinar, Purga, Consells per conpondre oli de granotas, Remey per flatos, Remey per mal de melsa, Elixir de nous verdas, Purga per a criaturas per quan tenen una ventrellada, Remey per Brians,  Remey per les morenes, Remey per confortar los ulls, Remey per orinar sang, Remey per humors frets,  Remey per curar los perellons, Remey per reforsar las dents, Remey per escrofulas, Remey per los que haguessen menjat bolets venenosos, Remey per curar la cremadura, Remey per fortificar la vista, Pomada per curar la Roña,  Per traurer la duresa dels pits de las parteras,  Remey per curar los cuchs de las criaturas.... aquest temes sobre la salut donen per molt i oferin tants remeys no m'extranya que la gent dels masos hi confiés i ara encara confien en els que queden, la gent s´ho diuen els uns als altres i és un no parar. Penso que la garrotxa i el Pla de l'estany són dos territoris que hi confien amb els ulls tancats.                                                                     

Sovint recordavem l'obra " Ciutat Petita i Delicada ", de Jaume Ministral, ell em deia Dr. també podriau trobar Nosaltres els mestres, Confessem-nos, Tramuntana boja,  els articles del Dr. Caparrós , medicina general, ben be ho coneixia tot d'ell.   No el vam trobar, va ser un bon dia que l'infermera Margarida Vila, que va treballar amb mi una llarga temporada a Cornellà del Terri i em va dir ho preguntaré a la familia Baró i el resultat es que ells tampoc el tenien. Després de mesos de cercar em diferents parracaires i anticuaris que la Margarida coneixia i un servidor també que un bon dia ella el va trobar; vam fer fotocopia i rapidament a llegir-lo sense parar i a mig mati ens deiem una frase i l'altre l'acabava , per exemple :    " S'obrien els afraus del cel i els oceans s'aplomaven sobre els terrats de la ciutat perduda mentre els trons petaven amb gran retruny de vidres. El riu ...... (la  Margarida contestava- bullia.  Les cases s'esberlaven  fuetejades pels llamps i els carrers s'anaven convertin en un munt de ....... (runes). Seguia plovent fins a la matinada, hora en que es presentava el gran...... (cataclisme).   Sincerament vam gaudir i seguim gaudin d'aquesta novel.la tant bonica i entretinguda, vam arribar a saber-la quasi de memòria.

Amb en Pere no acabavem mai els temes de conversa i al dir-li que un servidor havia viscut a Barcelona la Contracultura arribada de les universitats Californianes com Berkeley, l'any 1970, 1971, 1972, per mitjà de'n  Salvador Guasch i de'n Lluis Racionero i mossèn Dalmau rector de Gallifa..... També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a Barcelona, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres, en Pere em diu han passat molts anys, però penso que encara ni trobaré dos o tres i al quart d'hora surt amb un somriure als llavis portant-los i jo contentissim, aqui va una relació dels que tinc : El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós . California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós . El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,( la LL. Barbero el va traduïr al castellà); Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Hablan las Women's Lib de Mara José Ragué, La nueva reforma d Theodore Roszak, El anarquismo  en la sociedad consumo de Murray Bookchin. Parlant de Contracultura 

Un tema més que va donar per molts moments de conversa, i que n'haviem tret de tot aquell moviment. Algo em vam treure, però només cal llegir les memòries de'n Racionero (Un liberal Psicolélico) per veure que aqui a Barcelona la gent estava per altres pensaments, a més tot plegat anava relacionat amb el moviment Hippy, una mica estrany i fins hi tot mirat amb desconfiança a Barcelona.

 La contracultura y el underground en la Catalunya de los años 70, un libro y una exposición comisariada por el escritor Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco, que desde su apertura el pasado junio (2021) en el Palau Robert de Barcelona, ha recibido más de 60.000 visitantes. El dia que hi vaig anar tots els curiosos teniam setanta anys complerts.  Un encert fer l'exposició, de joves tots vam gaudir aquest moviment a Barcelona, ja que per falta de diners no vaig poguer anar a l'India, al Japó, ..... tothom que s'apreciava anava a l'India, jo em vaig quedar a Barcelona, no vaig poguer anar ni a Taizé, que ja es dir.

Be, gràcies a tots els que  heu fet que jo fos acollit a casa vostra, i pugués entrar i sortir amb un somriure, durant anys i més anys.

Be, a tots els de Llorenç de Rocafort, el cartell del programa de festa Major, es molt complet, entretingut a totes les edats, una bona festa de Sant Cosme i Sant Damià, Sant Nin i Sant Non, a tots vosaltres a més els sants patrons ho són també dels hortelans i dels metges.

Pep
                                                                                                                                                                

LA FONT DE LES CANELLES DE STA. COLOMA DE QUERALT NO BROLLA

 Un servidor és de la Catalunya Nova, tot és únic i caracteristic en aquesta terra plena de castells, temps era temps i des que el rei Jaume I el Conqueridor va anar guanyant territori als serraïns, la terra va anar quedant despoblada. Els reis de Catalunya van encomanar a l'ordre del Cister la tasca de posar en solfa la gran Conca de Barberà i la Segarra, crean els monestirs de Poblet, Santes Creus i el femení de Vallbona, va ser un gran encert que encara dura. A la Catalunya Nova no hi han masos, es terra de viles,  els pobles vivien a recer del senyor feudal, a Llorenç teniem la familia Cardona.

A tots els pobles, començan per Llorens de Rocafort, el pou d'aigua es de la Vila, el forn de coure el pa era de la Vila, el molí d'oli era de la Vila, una bassa on recollien l'aigua per abeurar els animals era de la Vila, la cisterna com a Montfalcó Murallat era de la Vila, els safaretjos de rentar la roba com el de Rocallaura, Vallbona, Maldà, Santa Coloma de Queral, Cervera, etc...... eren de la Vila, en fi tot del Comú, els camins també s'arreglaven pel Comú, les fosses del fossar s'obrien per rigurós torn, així com dur a braços el difunt a enterrar, tothom col.laborava.

Només vull aclarir que aquest mapa esta publicat a Paris l'any 1792 i es titula LA CATALOGNE, par le P. PLACIDE, Ingenieur geographe. 

Tinc 72 anys i encara no conec la majoria dels pobles de les Garrigues, de l'Urgell i de la Conca de Barberà, com : La Pobla de Cervoles, Velusell, Blancafort, Vimbodi, La Guàrdia dels Prats, Senant Ferran, Albiol, Albayés, Soleràs, Cabasses, Vinaixa, Pira, Omellons, Albi, Cervià de les Garrigues ( recordem que l'any 2009 li van donar el premi al producte  español de major qualitat pel seu oli extra verge  Cervus a Mónaco), Juncosa, .... no es estrany que quan tinc amics que em venen a passar un parell de dies a Llorenç, que aprofitem per anar des de primera hora del mati a conèixer el territori i els seus poblets 

Dimecres dia  13 d'abril ens vam aixecar ploguen, no em va costar res encendre la llar de foc, vam esmorzar be i sense perdre el temps vam anar direcció cap a la serra del Tallat, Solivella direcció cap a Conesa, una vila medieval amb el seu call jueu, amb racons únics, murallada, amb tres portals, el Reial, el de Santa Maria i el de Sant Antoni, fins i tot te un cafè que en altre temps estaria obert i ben segur que hi tornarà a estar; mai he estat dins l'església, encara que se que és gòtica segle XIV i com podem beure a la portalada hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen als braços i amb dos àngels al costat.

 Com totes les esglésies sota la protecció del Cister, estava i encara està dedicada a Santa Maria com l´esglesia parroquial de Vallbona, a l'entrada de l'església del monestir de Vallbona, com a Llorenç de Rocafort, on a més la campana grossa posa " Oh ! Mater Deo ", el Cister sempre dedicava les esglesies a Sana Maria. Conesa te casa Delmera com Rocafort de Vallbona.

Caminar pels carrers de Conesa ploguent es molt gratificant, moltes parets i marges de pedra seca, a Conesa està tot ordenat, fins i tot els carrers estaven tallats per baranes de ferro per que no passessin els cotxes ni els peatons, tot l'entorn pavimentat, fa goig i farà més goig quan les baranes de ferro estiguin retirades.  El dia  13 d'abril erem a Conesa, preparats per anar cap a Rocafort de Queralt, Santa Coloma de Queral i cami de la Vall del Corb. 

Els que som fills de l'Urgell o de la baixa Segarra estem contentissims quan plou i aqui van els litres comtats per en Ramón Moix: el dia 13 d' abril a Llorenç van caure 12 litres d`aigua, el dia 19 dimarts de Pasqua 15 litres , el dia 20,  4 litres, i el dia 21, 13 litres , total mes d`abril 44 litres o més o distància mai se sap el que va passant a Llorenç , tot i aixi encara en fa falta més,  ja que venim d'una  molt llarga  sequera, els ordis i els blats fan molt de goig tot esta molt vert, l`ordi ja comença espigar, estem a vigilies de Sant Jordi i cal  que compleixi el refran "per sant Jordi espiga l`ordi" esperem que continui la bona ratxa de pluga i els arbres tinguin sao per poder passar l`estiu, ja que l`estiu som una comarca que d`aigua ens en donen molt poca.

 A Conesa i passava l'estiu el Sr. Duch, que en altre temps fou secretari de l'ajuntament de Vallbona i Rocafort, era un home d'una activitat fora mida, caminava molt, mai acceptava res de ningú, ni un got d'aigua, era molt amic del meus pares i per l'agost el pare li solia fer una visita a Conesa i  alguna vegada el vam acompanyar.

Vam passar de llarg Rocafort de Queral, si vam passar per Les Piles, pertany a la provincia de Tarragona. 

Una vegada arribats a Santa Coloma de Queral, vam anar directes a la Font de les Canelles, aquest monument sempre m'ha agradat molt, és un racó fresc i ple de pau per descansar tot oïnt la fressa de l'agua que fan les 8 canelles, (ara no), seguia ploguent, prouta falta que fa a tota la comarca i en general a tot el pais.

La gran sorpresa va ser trobar la Font de Les Canelles, sense ni una gota d'aigua, les 8 canelles i cap brollava. Bernat de Queralt virrei de Catalunya i la seva  esposa la van regalar a la vila, el millor regal, perquè a part de donar aigua abundant per les persones, al costat mateix hi han els safareigs publics, i molt grans i macos. No se, però l'abundat aigua , deu regar molts horts d' aprop de les muralles.

Era tard hi haviam de pensar en dinar, però estava programat coneixer els poblets de la Vall del Corb, començant per Raurich  a 726 m d'altitud, municipi de Llorach

Sense perdre el temps vam començar a baixar pels petits poblets laterals del naixement del riu Corb, com La Sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa, L'Albió, i Vallfogona amb el seu històric i esplendid Balneari, no vam entrar al poble. 

La Cancó sobre el Riu Corb està feta per mossèn Ramon Bergadà i Solà i el music Francesc de Paula Brunet Recasens que tenia una filla monja al monestir de Vallbona, Donya Mercedes Brunet de feliç memòria, que pasada la guerra va donar classes a unes noies de Llorenç  om la Tecla de cal Martí, la seva germana la Maria de cala Milia la Teresina Pons i la mare de la Cecilia de cal Ton i d'altres que no me'n recodo.

Be, el verd de les parades a la vora del riu, endolçia moltissim la nostra passejada fins a Guimerà, on vam para per dinar.

Sí vam dinar molt be, potser el fet de tenir gana va ajudar molt. No vam entrar a Guimerà, per altra banda mai ho he fet, desconenc Guimerà.

D'aqui vam seguir cap a Ciutadilla, Nalec, tot explicant el fabulós mapa de pergamí  ( 255x68) de tres peces, que hi ha al monestir de Vallbona, representa el tram de la Vall del Corb entre Ciutadilla i Sant Martí de Maldà, es creu que data de l'any 1580, del temps de l'abadessa Arcàngela de Copons (1576-1601).

El vaig veure per primera vegada en una exposició a l' Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 2014 titulat CARTOGRAFIA. TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVES DEL TEMPS (SEGLES XIII-XIX). També si troben quantitat de gravats de castells de la provincia de Lleida i diferents gravats de la capital com aquest.

Planol de Lleida dibuixat per Jacques Moulinier.

El jove Alexandre de Laborde arribà a España l'any 1800 com agregat a l'ambaixada que ostentava Lucien Bonaparte, germà de Napoleó. Laborde viatjà per tot el pais recollint la ingent informació gràfica que després publicarà en sengles obres monumentals com L' Itinéraire Descriptif de l'Espagne (1809) sis volums i un atles i el Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806--1820), en 4 volums, el primer dedicat a Catalunya)
La tarde ja anava a tota pastilla, teniam al cap anar a coneixer el mausoleo de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig, però primer calia anar a visitar el poble que sempre m'ha atret i que està rodejat d'un cert halo misteriós, un poble que no ve de pas, és un poble aïllat,  com resguardat de les mirades, és un poble que si ha d'anar ; de jove mai hi vaig anar, la primera vegada va ser als 58 anys.

No em digueu que no és meravellós, tot al voltant del castell i de l'església, com Déu mana a la Catalunya Nova.

L'Espluga Calva, que és un poble molt interior, medieval, el rei Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, dona al monestir de Valbona, la vila , el castell i tot el terme de l'Espluga Calva, en franc alou. Fixeu-vos fins on arribava el poder de l' Abadessa de Vallbona ELIARDA D' ANGLESOLA (1246-1258); l'Espluga Calva no va formar mai part de la baronia de Vallbona, com Preixana, Rocafort o Llorenç.

Els meus amics el van trobar únic, impresiona la monumental església de tres naus, amb obres, no sé on, a la porta hi havia posat el llistat de misses de la comarca.

Vam anar a la botiga de la part alta del poble per veure si venien orelletes i estava tancat, però pels vidres vam veure que no en tenien, no vam esperar que obrissin, com a l'hivern, que uns joves ens van dir que obrien quan tornaven de collir olives.

A la plaça del castell, una casa de l'esquerre estaven fent obres, però a part dels dos paletes no vam trobar ningú més pel poble. El castell molt ben conservat. I aqui es va acabar la visita, des de la carretera de Maldà om podem observar un poble allargat, però mai em tingut la intenció de caminar i gaudir d'aquest racó ple d'historia.
A tota pastilla vam anar cap a Bellpuig, saben que trobariam tancat el convent de Sant Bartomeu, que només obren dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Sense perdre el temps vam anar buscar aparcament devant de l'ajuntament de Bellpuig i pujar per la impressionant escala. Teniam aparcat el cotxe devant d'una façana que es del mateix picapedrer de l'església de Llorenç de Rocafort de Vallbona.

SINT OCULI TUI APERTI DOMINE SUPER DOMUM ISTAM DIE AC NOCTE (1583)

Que els teus ulls, Senyor, estiguin oberts  sobre aquesta casa, de dia i de nit  (1583), de la façana de la  Cort del Batlle de Bellpuig, data de l'any 1583,

Després d'esperar a dalt devant de l'església més de mitja hora, es va apropar una jove dient-nos que l'església l'obrien a les 7 del vespre; ens vam rendir i vam donar per perdut veure el monument tant ilustre.

Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806--1820), en 4 volums, el primer dedicat a Catalunya).

Els meus amics, van dormir una nit a la hostatgeria del monestir de Vallbona i una altra al de Poblet, una bona experiencia i la última a casa a Llorenç. Els bons amics han compartit de tot, fins i tot la collita d'olives, quan colliam encara amb les mans, amb la raspa i el banc. Un altre amic també ha vingut a Llorenç a compartir altres feines com ordenar la brosta dels ametllers esporgats i separar les rames de la fusta. Sóc molt afortunat. 

Pep

AMETLLERS FLORITS ENMIG DE MOLTES LLÀGRIMES PELS MORTS D'UCRAÏNA

 

A l'espera d'un Stolperstein, en honor al tiet Baldomer, mort a Gusen (Austria), fa anys i panys. Ens hem traslladat a Llorenç de Rocafort, per tal de recollir totes les rames i la brosta que es va produïr a l'esporgar els ametllers, el tres de gener d'enguany, als trossos (finques) del Perdigó i de Les Pintades ambdues del terme municipal de Vallbona de les Monges. Si hagués sigut, un any plujós aquestes rames ja estarien amagades sota l'herba, però com que feia mesos que no plovia, donç hi  ha poca herba.  Enguany degut que m'havien d'operar el tunel Carpià dret a mig gener, vaig encomanar a un jove de Belianes que  esporgués tots els ametllers que tinc, així de complet, no ho havia fet mai. A hores d'ara estic content d'haver-ho fet, aquest jove ha donat compliment a la meva voluntat de tallar molta fusta (troncs), dels troncs no surten ametlles i si necessiten molta aigua; el meu pare tenia uns ametllers molt grans, i alts, però a sota no tenia herba, que és la que consumeix l'aigua, l'any passat gràcies als consells del Ramon Moix de cal Giné vaig tallar llucs de tres metres d'alçada  i gruixuts com el meu  braç que no hi feien res, els ametllers lo normal es que tinguin tres braços i prou. O sigui que estic molt content de la feina feta per aquest jove, seguirem pensant amb ell alhora d'esporgar.

El meu problema es que si no veig un petit bri, no se per on tallar el tronc, tinc por de que perdi tot el tronc, si veus un bri pots tallar inmediatament per damunt i aquell bri creixerà sense parar i tindrem una rama nova. El que em pregunto com pot un bri anar trencant l'escorça tant i tant dura de l'ametller, fins a sortir fora ? impressionant, la natura te molts secrets que potser no sabrem mai .

Vam arribar el divendres pel matí, per tal de posar les eines en solfa, sobretot el moto-serra eina vital avui dia per esporgar, s'ha acabat esporgar amb unes tisores de podar i del xurrac manual, tot ha canviat; quan arribo a casa deesprés d'un parell de mesos, sempre poso l'aixada en remull, perquè la fusta ss'asseque i tot balla, resultat no pots cavar, deel meu pare vaig aprendre que al tros no si pot anar sense una aixada, per si de cas.

L´ultima estada a Llorenç,  el meu veí Francisco Català em va recomanar que posés una cadena de vidia, més cara però dona un gran servei i dura molt; donç dit i fet cap a Bellpuig a casa de'n Lluis Capdevila (Lluis Moto), ell ja li arreglava i esmolava la cadena al meu pare i jo d'ençà el 2014  també; em va col.locar una de vidia que ja previament li havia encomanat i amb el diposit del Range Rover ple cap a Llorenç, on m'esperava la meva dona amb el dinar fet i tot preparat per marxar cap a l'antic terme de la Quadra de Mas Déu, que per cert

el 12 d'abril de 2011 va començar un important expoli de les pedres de l'edifici de la Quadra, està documentat a la premsa de la provincia de Lleida.

La tarde presentava un cel de pluja, nuvols procedents del cantó de Salou, ja estaven al damunt dels Omells de Na Gaia, però no vam fer cas i ens vam posar a trossejar les rames que estaven al terra després de l'esporgada de principis de gener d'enguany amb la nova cadena de vidia i he de dir que es una eina mai vista, talla vist i no vist, talls perfectes; la Tere afilerava les rames i separava la llenya gruixuda als peus dels ametllers perquè no fessin nosa quan passi el tractor amb la trituradora. Cap a les quatre de la tarde va començar a pluvisquejar sense parar, però nosaltres tosssuts vinga treballar o sigui sense fer-li cas i un cop xops vam donar la tarde per acabada, teniem fred, no podiem més. Un  cop a casa, lo millor encendre el foc i amb una llesca d'un pa de pagès torrada amb oli extra verge, bonissima, sense afegir-hi res més que all.

Són les 8,30 del mati del dissabte arriva molt puntual el Dr. Toni Griera company de carrera a Bellaterra, dels pocs companys que sempre em conservat l'amistat junt amb d'altres deu, llàstima que ens hagin deixat el Dr. Ramon Gefaell de la Peña i el Dr. Jordi Cebrià i Andreu, dos bones persones i alhora metges ilustres (e.p.d.).

Be, aquesta vegada l'amic Toni no ha vingut a Llorenç amb la seva moto, que és el seu mitjà de transport preferit, sinó amb cotxe; ha arribat ploguent i després d'escalfar-se a la llar de foc que sempre crema amb llenya d'ametller, vam fer unes torrades amb llonganissa i xoriço iberic de Guijuelo, junts em fet una llarga sobretaula, i al no poguer anar a treballar, vaig proposar anar a visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell, manat construir per  Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i  de Requesens ( Raimundo Cardona ..... ), ( Bellpuig 1467, Nàpols 1558). virrei de Sicilia i de Nàpols).

El Dr. Griera sempre arriba a casa carregat de llibres per tots, a mi em va regalar un llibre del Dr. Felip Cid, en altre temps catedràtic d'història de la medicina a la Universitat Autónoma de Barcelona sobre la Cirurgia de guerra a Catalunya del 1936 al 1939 i també el Calendari de'n Patufet 1927.

a més un altre llibre A peu per Extremadura de Josep Maria Espinàs : las Villuercas i Los Ibores, és el tretzè llibre; he de dir que ja el tenia, un estiu de fa uns 16 anys vaig dur a la meva familia de Cáceres a coneixer la comarca de los Ibores que no coneixien, penso que vaig ser una mica pesat, però m'agrada coneixer Extremadura.

La guia ens va acollir amb la més gran cordialitat, ens va vendre una entrada amb preu especial . Abans de començar per l'història del convent, ens va manifestar la seva pena per la guerra d'Ucraïna, nosaltres ens hi vam solidaritzar. 

Ens va explicar que el convent de franciscans, tenia dos claustres i la joia renaixentista del convent estava a la parròquia de Bellpuig, és el monument funerari que l'esposa del duc de Cardona va manar construir amb marbre de Carrara . La base, es coberta per taules amb baixos relleus on es representen batalles (Mers-el-Kebir 1505) i al bell mig una marina amb vaixells i principalment una galera molt ben treballada. En el sòcol es llegeix : Joannes Nolanus, faciebat :  Giovanni Marigliano da Nola; es el nom de l'artista  que va fer  aquest mausoleu a Nàpols, des d'on fou traslladat amb les peces numerades al port de Salou i d'aquest port amb carros i mules fou portat a Bellpuig. Profanat pels francesos el 1809, el 1841 fou traslladat a l'església parroquial de Sant Nicolau a Bellpuig mateix.  És monument nacional d'ençà1925, el 1936 es va fer malbe per un incendi a l'església. En un audiovisual que ens van posar, per cert molt ben realitzat, parlava que durant la guerra dels Segadors també va rebre.

Un servidor amb el llibre d'Alexandre de Laborde obert pel gravat que va fer el jove Alexandre sobre el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola,  el llibre està a la biblioteca Arús.

Le Voyage, pittoresque et historique en Espagne d'Alexandre de Laborde ( 1806) , l'obra es compon de dos volums a gran format 0,60 x 0,43, cada un d'ells està dividit en dues parts. La primera part del primer volum es tota dedicada a Catalunya; la segona al Regne de València i a Extremadura. En el segon volum la descripcio d' Andalusia ocupa la primera part i la segona comprent Navarra, Aragó i Castella.

Alexandre de Laborde, treu importància al convent en conjunt i diu que España està plena de gòtic, que hom acaba per acostumbrar-s'hi i se centra totalment a dibuixar el monument funerari, i diu que es la millor obra de la provincia. Passa per alt Tàrrega, Cervera, i d'altres, tant aprop i tampoc es va arribar a visitar el cenobi de Vallbona, siguent el monestir femeni més important de la corona d'Aragó, tot una llàstima; en canvi a Poblet si va dedicar amb cos i ànima. De Girona no va publicar ni l'interior de la catedral ni la façana, si va publicar un planell de la catedral.

Cal dir que a Laborde li encanta el món de Roma, per això te una planxa del pont del diable de Martorell, moltes planxes sobre Tarragona, catedral, plano de la ciutat,  la torre dels Escipions, i escrits de Roma en multitud de llambordes, el gran aqüeducte que porta l'aigua del riu Francolí a uns 25 km de distància també dona molt de relleu a l'arc de Berà. A Girona li crida l'atenció una vista de la ciutat des de Pedret, també li interessen els banys àrabs que es troben dins del convent de les religioses caputxines de Girona.

De Bellpuig diu que és un poble mal construït i mal ordenat, però situat enmig de camps fertils.

El convent disposa d'una exposició de plats de ceràmica la majoria blava i també d'altres  colors com la de Banyoles :

Fa uns anys al subsol de l'esglesia parroquial de Bellpuig es van trobar 2000 plats de ceràmica, que servien per portar els  sants olis de cara a dur la extremaunció al moribund, i tant sols servien una vegada, d'aqui be el gran descobriment, un tresor.

Vam fer una visita ràpida a l'església del convent i havia una important col.lecció de pintura moderna, procedent de concursos de pintura que es fan anualment a la vila de Bellpuig.

Vam deixar Bellpuig i directe cap a Verdú, no era conegut pel meu amic, era tard, però el passeig pels carrers medievals va compensar, fins i tot vam trobar la galeria can Talaveró, un lloc on sempre passen coses . Verdú dona per molt, des que a la mili al C.I.R. d'Alcalà de Henares (Meco)vaig coneixer l'amic Francesc de Martí i Sanahuja de cal Barra, va ser una mili exepcional, plena de sorpreses, de vida, noves amistats i grates experiencies amb soldats catalans, moments per viure la espiritualitat (vaig seguir un curs per correpondència sobre l'evangelista Marc, fet per l'abadia de Montserrat), tot era possible,  fins i tot vam exercir el voluntariat com podran llegir i una correspondència de vuit-centes cartes amb els meus amics/amigues, familiars, .... la meva mare (a.c.s.) les va cremar totes, no fos cas que puguessin perjudicar a la  futura senyora Capdevila, una llàstima, sempre les he anyorat, com m'hagués agradat tornar-les a llegir. Puc dir que ambdós vam ser feliços fent la mili, potser que algú s'escandalitzi, però es cert. Li podeu preguntar al Jaume Culleré de Belianes.

L'església dedicada a Sant Flavià te tres naus i conté elements romànics, gòtics, renaixentistes i barrocs, una meravella d'art, tot un luxe.

Voliam visitar la sala gòtica de l´Abat Copons però no la vam trobar, a lo millor si entrava per l'oficina de turisme ?, però ja estava tancada, el que si em va cridar l'atenció va ser les eixides de les cases de la plaça, a Girona totes les masies en tenen, unes més grans que d'altres.

El que veiem en aquestes cases no són balcons, són eixides.

Com que el temps havia millorat vam dinar sense sobretaula i marxar cap el pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges, per devant de la pallissa de la Dra. Cristina Sais que durant uns anys va ser la nostra directora de primària a Girona. Tot s'ha de dir els camins de Vallbona són millors , tenen bocins amb asfalt i això dona bo, a Vallbona sempre han tingut més diners que LLorenç, tot s'ha de dir als tractors els és igual els bons camins. 

El sol ho omplia tot, fins i tot ens vam haver de treure roba, el Toni va agafar el moto-serra i va posar-se a estrossejar les rames que havia deixat l'esporgador i la Tere i jo anar afilerant les rames i separant els troncs com sempre per llenya pel foc.

Aqui teniu un ametller empeltat de dos classes d'ametlles la part esquerre son primerenques i la dreta tardanes per això encara conserven les flors, tembé trobem quan es el temps dos ametllers empeltats de prunera, tot un espectacle.

En aquest pla que es bastant grandet hi han molts ametllers uns quants morts, un parell de bicentenaris, però estant més segurs plantats que a l'era de casa, que sovint s'han endut llenya, considerant que no és de ningú.

No vam acabar d' afilerar totes les rames estrossejades pel meu amic, ho farem per setmana Santa, si que abans de marxar cap a casa vam esporgar una quinzena d'olivers, la mitat dels quals mai els he vist carregats d'olives. Al passar per Vallbona les llums dels carrers estaven encesos, cosa mot significativa, vol dir que haviem aprofitat la tarde, no cal dir que a Llorenç vam arribar a les fosques, el meu pare sempre arribava ben tard. 

Cansats ens vam asseure a la vora del foc i vam parlar d'infinitat de temes, dels nostres fills, de com ha canviat la feina de metge, de la història de la medicina que tan ens agrada, de la vida de poble, de les collites, de les ajudes de la Unió Europea, del cobrellit de patchword que està fent la Tere per la nostra neta, de Càritas, dels sense sostre, dels excluïts, dels més vulnerables, de la nova llei que ha entrat al Parlament impulsada per les Universitats Autònoma i la de Barcelona, i també per Sant Egidi, Assis, Sant Joan de Déu, Càritas, Arrels dels jesuïtes, per donar sortida a 18.000 persones sense habitatge i els deures que posa als ajuntaments, i dels llibres llegits durant l'´ultim any, un dels quals es Tiempos de cuidados, Otra forma de estar en el mundo de Victoria Camps . Vam sopar d'hora, el nostre amic se´n va anar a dormir a una hora convencional, per tal d'aixecar-se quan es façi clar.

Ja som diumenge, el cel està ben núvul, però es tanta la feina que ens queda, que un cop près un lleuger esmorzar marxem cap a Les Pintades, al mateix lloc que la Tere i jo ho haviem deixat el divendres per la tarda.

Ja plovia, però el meu amic va posar en marxa el moto-serra i no es va engegar de cap manera, o sigui un goig sense alegria, jo anava tallant rames massa llargues amb les tisores electriques que són fantastiques, és van espatllar, o sigui que tot es va sumar i no podiam avançar de cap manera. Ploguent cap a casa.

El meu amic es va posar a desmontar el moto-serra i amb dos hores va quedar enllestit, compta, va arrencar una vegada, però la segona no. Vam dinar molt a gust, una estona de migdiada i en Toni abans d'acomiadar-se és va oferir per tornar un altre cap de setmana, per acabar el que vam començar.

Una bona noticia, des de divendres dia 11 de març al dimarts dia 15 van ploure 23 litres m2, una meravella pels sembrats. De saó uns 5 dits, poc pels arbres.

Un carrer de Llorenç de Rocafort. Cal Damià a l'esquerre.

El dilluns dia 14 el vaig dedicar a portar el moto-serra a arreglar, era festa a Bellpuig, a la fi, vaig trobar obert en Lluis Capdevila, però no tenia la peça, cap a Tàrrega, que si vaig trobar la peça, però no és venia sola,havia de comprar tot el pac i aqui vaig poguer donar per arreglat la moto-serra , i les Tisores electriques les vaig donar al tio Pepe, per portar-les al fabricant perquè encara tenen garantia i també poguer fer un cafè amb llet a un bar al centre de Bellpuig, veure la familia sempre és un plaer, a més la meva germana sempre pensa amb nosaltres i aprofita tot moment per regalar-nos ametlles garrapinyades sempre d'ametlles de casa, mai comprades, és un honor menjar-les de casa, no sabria que dir, segur que el terreny pobre en aigua li dona el sabor, poca gent ho pot dir; també ens en regala de deshidratades en pots de 400 grs. aquestes necessiten 34 hores de llum, la màquina te la despesa d'una bombeta de 60, no es poden fer amb una de lets, vostès mateixos poden fer el calcul, de barates res de res.

Un cop a Llorenç, van venir dos joves relacionats amb Ibercaja de Bellpuig a fer la DUN. 

Els va agradar molt LLorenç , fins i tot els vas cridar l'atenció l'escrit amb tinta granatosa que hi ha al damunt de la porta de l'antiga botiga de cal Gallo recordant temps passats, i també la decoració amb lletres de ferro de la façana de cal Damià ...

Vam marxar sense haver pogut fer el que calia fer, però vam marxar amb una pluja suau, que va quedar on va caure, 23 litres m2, poc és molt , segur que avui vigilia de Sant Josep, ja haurà plogut una mica més; el que no es conforma, es perquè no vol.

A Càritas junt amb Creu Roja i Serveis Socials, ens preparem per acollir a les families que arribin a la nostra comarca.

Felicitats a tots els Joseps i bona festa. 

Pep

 
.