MOTIU PRINCIPAL DE L'ESTADA A LLORENÇ DE ROCAFORT: PORTAR TOTA LA LLENYA DE LA GRAN ESPORGADA D'OLIVERS I AMETLLERSDEL MARÇ PASSAT. CONEIXER EL TERME DE LLORENÇ DE ROCAFORT TOT EMPELTANT AMETLLERS. LLORENÇ ESTÀ SITUAT A L'URGELL POBRE O DE SECÀ

 

A les 16 hores del divendres dia catorze de maig de dos mil vint-i-u, va venir el Ramon de cal Giné, per anar a empeltar ametllers i coneixer el terme de Llorenç, com he dit en l'anunciat del post situat en  l'Urgell pobre o de secà, cosa que feia temps que li demanava, i amb la Covid tot s'ha retrassat, però alhora tot arriba. Tots els temes que toco, em porten al meu pare o millor dit als meus pares. El pare ho sabia fer tot, tant que al meu fill Lluis de petit li van preguntar si volia ser metge com el seu pare i va dir que no, que volia ser com el seu padrí que ho sabia fer tot, en canvi el pare només sabia medicina. Del pare recordo que s'havia fer el planter d'ametllers i després els empeltava i els plantava al tros que calia; em deia n'he plantat més de tres mil, però se m'han mort més de la mitat, no plantis ametllers, es moren, planta olivers, i la proba de que s'ho creia, l'any 2008 any de la greu crisi de les hipoteques subprime on les agències de qualificació de riscos van caure en una valoració errònia i es van estabellar bancs com el Lehman Brothers, que va presentar una declaracio formal de fallida financera. El pare el mateix any va plantar 230 olivers d'un any de vida i a més va fer el teulat de la cabana del Perdigó terme de Vallbona de les Monges totalment nou; d'això sen diu tenir esperança. Aqui teniu una foto feta des del damunt de l'hort del Gallo, on es veu el Culroig de cal Martí.
 

 

Junts hem anat directe cap al principi de la partida del Culroig , que ja no me´n recordava on es trobaven; primer cal recordar totes  les partides del nostre poble : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya., el primer com em dit es el de cal Martí; després be la pallisa de cal Gallo que està en ruïnes, cosa normal als nostres dies,  la Costa les Vinyes que baixa cap a la Roca-Sabata,  tot baixan troben dos pallisses sense teulat, la de l'esquerre es la pallissa dita de cal Mora i a la dreta hi ha la de cal Tomàs (amb el seu rodet de pedra pel batre en un racó, que dona testimoni que allí hi havia una era; propietat de la Madalena el Forn i la seva germana la Ramona del Rafelet, actualment els propietaris son la Mari Carmen i el Costa el seu home. Passem per la Carrerada (antic pas de bestiar). Al Culroig del Bergadà ens aturem per empeltar el primer ametller amb el Ramon ... hi ha moments que l'esperiència en un grau i cal aprofitar el moment, que no ni han gaires.

En Ramon en sap molt i amb ganivet precís i molt antic, li va regalar el Tonet de cal Damià, fa molts i molts anys, ( sincerament he de dir que les cares de la Radolfa, l'Angeleta i el Tonet se m'han esborrat de la ment, o sigui que no ecordo la seva cara);  primer busca un lluc d'enguany i comença a tallar les fulles i amb el ganivet marca i talla una gemma i aprofita la pell que se la posa a la boca, fins que arriba l'hora de col.locar-lo a la incesió feta a la branca de l'arbre en forma d'una T majúscula.

Una vegada te l'empelt ben col.locat, llavors l'embolica amb un plastic i l'anusa perquè quedi apretat i aprofiti la sava per consolidar-se i creixer i tema solucionat. No em diguin que no és tot un art. Trobant-se per aquets mons de Déu homes que ho saben quasi tot de la pagesia

Si amplieu la foto podreu veure el que fa més d'aprop.

Qualsevol activitat és bona per aprofundir en el coneixement del terme: caminar com fa en Lluis Foix de Rocafort, anar els diumenges al sortir de missa a veure com creixen els sembrats, anar a diferents trossos a empeltar ametllers (encara que siguin d'algun fruiter com un presseguer o un pruner, al pla del Perdigó, veins del Josep Ramón Amenós i del Ramón Moix).

Ametller empeltat de pruner, fet pel meu pare.

 Entrar la llenya d'oliver trencada pel temporal Filomena, parlar una bona estona amb el vei per jove que sigui, sempre sap més que tu, etc...

Com en Ramón que va aprendre l'ofici de pagès de molt jove i que ha anat millorant, observant als més grans i aprenen de cursos i cursets que continuament es fan, al Departament d'Agricultura de la Generalitat, o al Consell Comarcal de l'Urgell, a la Cooperativa de Guisona, etc.... 

Ametller empeltat de pruner al tros de les Pintades (l'Obac), terme de la Quadra de Mas Déu. Empelt de més de vint anys d'antiguitat i encara dura.

Ell és molt humil i no li agrada que l'ensabonin, però dona bo escoltar-lo en diferents temes referents a les nostres collites (cereals, vinya, ametlles, olives) i els camins del terme municipal que els coneix tots, a més se sap de qui són totes les propietats que ens trobem a la vora del camí o be les que allarga la vista, tot ho sap, admirable !!!!

Foto feta des de l'era de cal Cabalé, on es pot veure un tros de pared de tàpia, i al fons una mica de la convidal del Mora..

M'agrada que en els temps que corrent quedin en el terme parets de Tàpia, que els joves no saben el que vol dir, com més vas cap a Bellpuig, més en trobes, cap a Belianes en comença a està ple, els corrals tots són gairebé de tàpia i han durat molts anys; han resistit el pas dels anys, no recordo de quins materials estan fetes.

Pared de tàpia de la pallissa de cal Cabalé.

En Ramon explica que estem veient la Convidal del Mora pel damunt de la teulada de la pallissa i també pel cim veiem una mica el Tossal. 

L'era de cal Cabalé de la partida de la Convidal.

Baixant de la costa de Les Vinyes he vis la cabana dels  Comunsaris de cala tia Andreu,  d'on era fill el meu padrí Pep Capdevila i Pons, no l'havia vist des que hi havia anat quant tenia 14 anys a fer una berenada; la sorpesa me la vaig endur quan en Ramon em va dir que només hi havien dos Comunsaris el de cala Andreu i el de cal Mora, dona molt que pensar oi ??. Tot parlant de la gran Convidal de cal Giné, en Ramon diu que la de cal Cabalé si que és una gran Convidal , no podem deixar de banda la  de cal Mora, de cala Milia. En Ramon explica que el Pepito de cal Cabalé(a.c.s.) hi feia hort, perquè sota un marge, devant de la cabana  hi ha un pou que tota la vida ha tingut aigua, també alli mateix hi ha una plantació de noguers i un palosanté i un nesprer molt guapos.

Ruda borda

En Ramon em diu que la seva Convidal limita amb el terme de Llorenç de Rocafort, amb el de Maldà, i amb el de Vallbona de les Monges, donç es terme de la Quadra de Mas Déu, mai m'hagués pensat que el terme de la Quadra arribés tant lluny. Vostès han visitat mai l'edifici de La Quadra de Mas Déu???

Estem fent el primer descans a la cabana de cal Cabalé.

Crida l'atenció que en la pròpia era hi hagin tres considerables olivers, que pel diametre del seu tronc demostres una vida de més de 120 anys i l'estat del teulat i del tancat de tàpia, si dona entendre que fa molts anys que ja no te cap utilitat. Tot te un rincipi i un fi. Nosaltres també.

Em pregunto cal cabalé tenia que ser una gran propietat tinguen dos eres per batre els cereals, la del poble i aquesta molt allunyada, però després d'escoltar lo Ramon que la seva Convidal es enorme, potser te sentit tenir una era amb la pallisa en el propi tros, cal dir que la cabana-pallisa tenia un trebol, vol dir que els propietaris podien quedar-se a dormir si convenia; també en tenim d'altres de trossos amb era com el Sant Miquel de cal Giné que encara hi ha rodet i d'altres, com que pesava molt ni els anticuaris d'estris de la vella pagesia han tingut interès per endur-se´ls.

A l'esquerre de la foto veiem el teulat de la cabana del Tossal del Coix que tenia l'era, que està molt aprop de la font que es propietat de cal Giné, també hi tenen una cabana de volta de pedra, a Llorenç no ni han moltes, a Rocafort de Vallbona si, en altre tems havien tingut problemes entre l'Albert del Conde i el Coix, un es tallava l'aigua a l'altre sobretot el dilluns que el Coix anava a mercat a Tàrrega, fins que un dia va deixar d'anar al mercat i ....... deixe-m'ho aqui.

Si dirigim la mirada  des d'abaix de tot fins la punta del Tossal Gros, veiem molta verdor, serà que aquesta raconada de les Convidals tenen molta aigua, segur que si, a dalt de tot tenim la font la més coneguda, que raija com un rajolí, més avall a cal Coix tenen un pou que sempre hi ha aigua i a la parada de la cabana del Cabalé, ja ho em dit abans hi trobem un pou amb aigua tota la vida, serà aquesta raconada molt priviliejada ??? Ho és.

Mentre pugem en Ramon em diu que el pla del Tossal Gros que es lo millor de "Llorenç " tot i no ser de Llorenç; un queda bocabadat del gran pla que un es troba a l'arribar allí tot són ametllers , no us imagineu la quantitat d'ametllers diria que incontables i a més molt carregats d'ametlles, un any que les baixes temperatures les va matar.

Tots són ametllers de marcona, menys un de llargueta.

Del Pla del Tossal de Cal Marti es veu ben be Bentall, pertany a l'Ajuntament de Passanant, arxiprestat de Sant Martí de Maldà, situat a 800 metres d'altitut, fan festa major per la Marededéu de Montserrat.

Sincerament només hi estat una vegada.

També vam veure els Perdigons, la Cabana de cal Perlo, vaig veure el tros del Josep Ramon el germà del Magi que està darrera la serra del nostre obag i que també som veins al Pla del Perdigó..

Com diu molt be en Vicenç Villatoro en la seva carta sobre El Sagrat i el Profà del llibre " amb Déu o sense ".... Lo meu ha estat l'història de la repetició durant l'any i en temps de vacances : Llorenç de Rocafort, Gata a l'alta Extremadura i Sant Antoni de Calonge i anar repetint fins els setanta-u anys. Sempre he anat mirant tots els matisos del paisatge, tinc la vora dels camins a la ment, se quin tipus de plantes i creixen i quines no, ho tinc fotografiat al mes de novembre, a la primavera, per setmana santa, a l'estiu, tinc fotografiades les flors del Corpus, que de joves les tiravem pels carrers on havia de passar el Santissim sota pali.

Sempre Via o també dita Manzanilla al pla del Perdigó, encara que al cultivar molt poc la terra campa, aquesta planta s'escampa com una taca d'oli.

Es cert que ben mirat, si tinc fotografies del mateix paisatge una i una altra vegada i més, com per exemple aquesta :

Cada fotografia canvia el paisatge i cada dos per tres canvia la flora del lloc.

Sembla que no pot ser, el mateix lloc, però en temps diferents.

El lloc on hi ha aquesta cisterna, es privilegiat, om pot veure tot el fondo de Maldanell i el poble de Maldà. Les cisternes a l'Urgell sec o pobre són o eren necessàries del tot, a la vall no correr cap riu, el més proper es el riu Corb que passa per Rocafort, o sigui una mica lluny de Llorenç. Donç convenia tenir cisterna a casa per beure les persones, els animals, rentar la roba, .... La vila tenia un pou que era comú, tothom podia anar a treure aigua per beure les persones i per abeurar els animals de casa, a fora hi havia unes piques de pedra on s'omplien d'aigua. A casa encara hi han dos cisternes una que hi va l'aigua dels primers moments de la tempesta i quan el teulat es calcula que està net, es canvia el tap i aigua bona per les persones.Quines coses Déu meu !! De totes maneres jo desde petitet que vaig veure l'aigua del poble portada a l'entrada de casa.

Una altra imatge de la partida dels Perdigons

Coneixia els gallarets o dits rosella ( Papaver Roheas) que om pot veure pels sembrats durant la primavera i molts, també tinc ficat el paisatge de l'estiu de l' Urgell o de la Baixa Segarra, el verd ha desaparegut i només queden rostolls, de color de la palla, un paisatge molt diferent i menys atractiu, queden verds els ametllers, els noguers, les figueres de tota mena: sajola, blancal, negral, de coll de dama, gota de la mel, cocorella; 

Pupurri de flors en terreny a la vora del camí

també mantenen el verd les serveres i les pruneres i d'altres arbres, però especialment els lledoners, que es un arbre caducifoli de la família de les ulmàcies (celtis australis), de fruits drupacis i comestibles anomenats lledons; el nostre pare li agradaven molt, en tenim al tros del Perdigó al voltant de la cogulla, a l'era per donar una bona ombra i gaudir de la marinada per les tardes, devant de la porta de la cabana al Perdigó, en fi a la parada de sota casa a la costa que va a l'era de cal Xepe,  en tenim a tots cantons, de petits ens menjavem els lledons de gran que vols que els digui, alguna que altra vegada. Amb el canvi climàtic convindrà tenir molts arbres que donguin ombres per aguantar els increments de temperatura.

Colutea arborescens L, familia: Papilionàcies, génere: Colutea. Es diu Bufa de llop, Esclafidors, Espantallops, Espeteguers, en castellà:  Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco.

L'espantallops es trobo a la vora dels camins, així com l'herba de cop, mai a dins el bosc.

Si realment sóc un repetidor, i m'encanta el dia a dia de la baixa Segarra, el fred i la boira de l'hivern, m'encanta la sequetat de l'estiu gaudint del vent de Serè pel mati i de la Marinada per la tarde, els camps verds del nostre Urgell que estan a punt de fer el tombant cap a color de la palla, trobar nius de lo més variats, com el que fan les perdius enmig dels sembrats, en conec poquets, els més llamatius son els de les merles pels seus ous de color verdós, que no passen desapercebuts, una vegada al poble gaudim del nius dels pardals que fan als forats de les parets de pedra seca de les pallisses i de les cases, també els d'orenetes, de roquerols de falcilles, que cadascuna fa l'entrada del niu diferent. 

A Llorenç en diem peus de Nostre Senyor, també Mareselva, també Lligabosch, quan la trobes al costat d'un cami t'has de parar per la seva bellesa.

M'encanta quan comença a florir el timó, l'espígul, quant les pinyes dels pins són petitones, quan els lladoners tenen els primers lladons madurs que són negres i comestibles, de canalla ens em feiem un tip.

Fen neteja de la golfa de casa, vaig trobar un petit opuscle de les trobades de Joves de Santa Cecilia de Montserrat (1971) inspirades originariament en el moviment de Taizé.

Recordo que quan tothom anava a Paris arrel dels fets de maig del 68 o a Taizé del germà Roger, en aquells anys no tenia un duro i m'havia de conformar amb la remor de la contracultura de les universitats californianes com la de Berkeley, gràcies a lo que ens explicava en Salvador Guasch s.j. i ens parlava  del nom de les persones que havia conegut en l'ambient contracultural com Alan Watts, Norman Braun, Herbert Marcuse,.....

També la Carme Felipe em va recomanar llegir a Krishnamurti, Jack Kerouac ( En el Camino ). També tenia dos amics que anaven a Paris no ha visitar el Louvre sinó a visitar el Marché aux puces per comprar coses rares. Com podeu veure hi ha noticies de tota mena. 

El fondo de sant Miquel , mai l'havia vist, tant aprop i tant lluny es grandiós.

Be, el motiu principal d'estar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona segons ens plagui , era entrar la llenya d'oliver tallada entre els dies vint-i-cinc de febrer al dinou de març i deixada al tros. Tots sabem que aquesta llenya s'ha de treure del camp i portar-la a casa i això es el que vam venir a fer el passat dia 10 al 18 de maig.

Amb tota la paciència del món cal anar serrant lallenya tros per tros i carregar-lo al remolc.

El remolc pot carregar fins set-cents kilos, però mai passo dels cinc-cents, no cal apurar tant i vinga fer viatges i clar a l'arribar a casa cal descarregar-la i apilar-la per què no ocupi tant d'espai.

Recordo de petit, que abans de carregar aquesta llenya grossa, es guardaven totes les rames petites es feien feixos i es portaven amb el carro cap a casa, s'assecaven posant-los al sol, per després sacudir-los perquè  caigués la fulla d'oliver, que es venia per fe pinso pels animals; els feixos un cop nets, es guardaven a la pallissa per tenir branques seques per encendre el foc a l'hivern. 

No conec aquesta planta

Es guardava tot, recordo que després d'esquetllar les ametlles, la clofolla resultant s'escampava a l'era perquè s'assequés i poguer vendre-la i sinó, es guardava per cremar-la a l'estufa, tot tenia el seu aprofitament. 

També he de dir que tenia la intenció d'endreçar la pallissa, la gran pallissa, històricament les families del meu poble al perdre la funció que tenia la pallissa de guardar la palla per tot l'any per la mula, va passar a ser el cuarto dels mals endressos, tot hi tenia cabuda, d'entrada es van guardar tots els estris de la vella pagesia, com els trills, la màquina de segar i d'agabellar Trepat, el carro (2) que tant servei havia fet a la familia , va quedar arraconat per la compra d'un tractor, els estirassos, el rampill de treure la palla, els bancs de collir olives, un barraló, 4 portadores, unes dos dotzenes de rateres, 6 rateras grans, bascula romana, 2 dalles, unes quantes borrasses de tela sintètica, de canem només en queda una i petitona, cap banderado normal, 3 botges d'escombres, dos brocas, 1 pala de fusta de ventar els cereals a l'era,  dos volants, dos dalles,  una dotzena de vencills d'espart , vaies forques, colecció de tascons per esberlar els troncs,  una tenalla,  un sedàs, 50 feixos de rames d'oliver, una muntanya de clofolla, un rascles de pues de ferro, 2 porgadors de netejar les olives de pedres, de fang i de fulles, abans de portar-les al molí, estrijol per respatllar el pel de la mula, porgador, tres lluns d'oli, un carro i mig amb una roda, perquè l'altra el pare va fer una taula i aquesta que ha estat anys sola, la vaig regalar al Joan pare de la Minerva, ell te molt de puesto. Parlant de carros he conegut : carro d'estaquirots, carro de trabuc, tartana, carro amb bosses, carro de transportar bucois, i dos esclopets de fusta, un escalfallits, un cercapous, un entrescador, una esofradora, un coixi de llaurar, ......un fanal amb un ciri encès a dins perquè el segarró dels matins no l'apagués, que portava el carro a la part del devant per anar a Bellpuig o senzillament per marxar a les 5 del mati cap a mercat a Tàrrega a fer les compres de la setmana o a carregar els sacs d'adob "guano" o "el nitrato de Chile ", en fi el que calgués..... No cal dir que certes coses les hem llençades i d'altres no, tot ens recorda als pares.

Orobanca, son plantes parasites de consistència carnosa de colors variats, de tots colors, però mai verdes, no poden fer la fotosintesis, són paràsites.

El més sorprenent de tot va ser trobar el gran contenidor que periodicament posa el Consell Comarcal a les afores del poble de Llorenç (molt afortunats), amb el meu cunyat no paravem de mirar com podiam partir el que quedava del carro, perquè tot ell es una obra d'art, tot ell està ple de ferro forjat, una veritable obra d'artesania. No podiam posar el moto-serra en marxa per er perillós de trobar ferro i carregar-me´l.

Per eliminar el suspense, puc dir que vam trobar uns 4 cm a cada costat que només hi havia fusta, i va ser la nostra salvació, la resta va ser a base de picar amb  maces de ferro fins a reduir-lo i destrossar-lo per  a ser transportat fins al contenidor. Però tant jo com el meu cunyat cada cop ens dolia perquè veiem la gran i noble obra que estavem destrossan. Va com vint anys que un dia de destorb, que feia una boira espesa i pijanera, vent fort, i els termometres ratllant al zero, que li vaig dir als pares que amb aquell temporal haviam de marxar del tros i donar el dia per perdut; per aprofitar el temps me'n vaig anar a passar les hores a la Biblioteca Josep Finestres que està dins l'edifici de laUniveritat de Cervera, oh sorpresa vaig trobar tot el fons de l'historiador deVallbona J.J.Piquer-Jover, impressionant, vaig gaudir moltissim com si m'hagués colat a la boda del segle.

Entre d'altres interessants llibres i articles de les nostres terres, em va cridar l'atenció el llibre Aproximació a l´Ofici de Carreter, escrit per en Modest Guinjoan i Carles Marti. Centre d'-estudis Riudomencs. 1981. A mesura que anavem destrossan el carro, quan descansavem consultavem el llibre i ho explica fil per randa; es per gaudir lo ben fet que està el carro.

Puc dir que tots els tipus de fusta que està fet un carro : fusta d' alzina, de faig, de freixa del pais, de lledoner (d'Albarrasí), de freixa de Girona, de roure del pais, d'om, de platan de Lleida, de xop o pollancre (bo per fer taules i empostissats) Fusta d'Àlber o Alba., tots estan en bon estat després de més de cent anys, cap fusta corcada, al veure que els ferros tenien dibuixos grabats al foc, vam quedat meravellats, abans mai els haviem vist. 

Aprofitant que encara estem amb el Sr. J.J.Piquer - Jover, ell l'any 1935 va publicar un estudi de casa nostra sobre la flora i la fauna i hi han 48 ocells, dels quals en conec molt poquets com : les merles, les caderneres, els corbs, els enganya-pastorsm, la garsa, la mallarenga, el mussol, l'oreneta,les falsilles, els roquerols, els pardals, les perdius, el picot verd, el tudóp i la polla d'aigua. Si visités més sovint els Sentits de Vallbona de les Monges, de la Minerva Sallés, ben segur queja sabria els  48 ocells publicats pel Sr. Piquer-Jover.                                         

Abans d'acomiadar-me, dir que l'estada a Llorenç de Rocafort va ser profitosa en tots els aspectes, la llenya dels trossos a casa, la pallissa més endreçada, les parres de l'era i de la parada ben podades i ben esofrades, en fi només dir que les orenetes no paren de fer nius, quan tornem farem el recompta; també dir que de petit volia tenir algun niu i no vaig tenir sort, ara que no ho he "envejat " ara en tinc a dojo, coses de la vida ???. Acabo amb una visió autèntica del nostre Urgell : 

En aquesta terra austera, d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses, d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyedissos, plens de pols i pedregram.

Recomano no esperar als 71 anys per coneixer el nostre terme amb els seus camins, jo el considerava petit i en grandiós. Ànims.

Pep                        

                                                                                                                                                                                                                                                                               

Resposta tramesa per l’Emperador a S.S. El Papa La Malmaison, 30 de ventôse del XIII (aprox. 21 de març del 1805)

 

Bona setmana de l'Ascenció del Senyor (13 de maig), a França aquest dia es festa a tot el pais, igual que el Pentecostés , tot i ser un pais laic, admirable, a més fa anys que ho pregunto a la meva veina una joveneta que ja te 15 anys i sap molt be la festivitat, a casa nostra no ho puc preguntar , quasi ningú sap que se celebra aquest dia " a cada bugada perdem un llençol ".

NAPOLEON Ier. Correspondance de Napoléon Ier, publiée par ordre de l'empereur Napoléon III. Paris, imprim. impér., 1858., in-4

Cette correpondance formera environ 15 vol., dont 9 paraissent en mai 1862. L'edit, in-4. n'est pas dans le commerce, elle a été tirée pour l'empereur; mais la reimpression in-8., faite chez Plon, paraît en même temps que l' édition originale, et se vend 6 fr. par volume.

Enguany a França se celebra els dos-cents anys de la mort de Napoleó Bonaparte, ha sortit gran informació escrita, que al ser un servidor un fan de tot el que representa Napoleó I Bonaparte, jo,  per participar-hi publico aquesta carta-resposta al Sant Pare el Papa Pius VII, que va traduir el meu amic Quim Estivill.

Fa un temps en Josep em va demanar que li traduís alguna carta d'aquest tom, i d'entre les que ens van semblar més sucoses vam seleccionar finalment la que adjunto (adjunto la traducció, s'entén). És la resposta, molt florentina (no pas en sentit futboler, sinó en el d'esgrima expressiva, de maquiavelisme refinat) de Napoleó al Papa Pius VII, datada el 1805, a partir de les peticions que aquest li hauria fet poc abans. Llàstima de no disposar de la carta original del Papa, perquè també devia ratllar a gran alçada en la forma, si bé el seu contingut es pot desprendre de la contesta napoleònica. Es pot entendre que el Papa reclamava:

Punt 1.- Que el codi civil (el "codi napoleònic") fos canviat en els punts referents al divorci per tal d'acomodar-se a la doctrina catòlica sobre el matrimoni.

Punt 2.- Que la jurisdicció sobre els delictes comesos pressumptament pel clergat quedés reservada a l'Església, i no a la justícia civil.

Punt 3.- Que s'incrementessin les dotacions estatals a les despeses de l'Església francesa, i que el reclutament militar no s'apliqués als joves "que voldrien dedicar-se a l'estat eclesiàstic".

Punt 4.- La renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes catòliques, que el Codi havia substituït. Sobre el calendari republicà, vegi'shttp://fr.wikipedia.org/wiki/Calendrier_r%C3%A9publicain

Punt 5.- Que l'educació religiosa estava negligida en els instituts públics, on per exemple es donaven casos de capellans que s'havien casat i seguien donant classes.

Punt 6.- Alguna cosa en relació als bisbes dits "constitucionals" (vegi's

http://fr.wikipedia.org/wiki/%C3%89v%C3%AAques_constitutionnels

Punt 7.- El restabliment de les congregacions religioses, que s'havien suprimit.

Punt 8.- Que la religió catòlica fos declarada la religió oficial de França.

Punt 9.- Restablir els col·legis i seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos.

Punt 10.- Suport a les ordes religioses "consagrades a les missions" (vegi's

http://fr.wikipedia.org/wiki/Missions_catholiques_au_XIXe_et_au_XXe_si%C3%A8cles

Punt 11.- Restablir el pagament que feia el Govern francès pel manteniment de l'església i el capítol de Sant Joan de Letran, a Roma.

 

 

A mesura que traduïa, podia veure la imatge de l'Emperador dictant, caminant amunt i avall per la sala (amb l'escrivent anant de bòlit per la rapidesa d'expressió) i de tant en tant aturant-se, gesticulant nerviosament i deixant anar expressions com "Bien entendu que ...", "Sa Majesté ...", "Votre Sainteté ...! ó "L'autorité séculière ...". O sigui, una petita peli particular que em va regalar aquesta feina tant plaent.

Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.

I

Vostra Santedat manifesta que les disposicions del Codi civil sobre el divorci no estan gens en armonia amb el dogma religiós de la indisolubilitat del matrimoni. Vostra Santedat desitjaria un canvi en aquesta part de la legislació francesa.

La llei civil no podia proscriure el divorci en un pais on es toleren els cultes que l’admeten. Hauria estat poc assenyat, en tot cas, voler canviar de sobte una jurisprudència que quinze anys de revolució havien naturalitzat a França, en el moment de procedir a la confecció del nou Codi civil.

En general, les lleis civils només són d’una bondat relativa. Haurien de ser adaptades a la situació en la què un poble es troba. És amb el temps que es van perfeccionant. Només és propi de les lleis religioses recomanar el bé absolut, que és, per la seva naturalesa, immutable.

Tanmateix, per tal que la conducta dels ministres del culte catòlic no estiguin mai en contradicció amb els dogmes que professen, Sa Majestat ha establert, a través del seu ministre dels cultes, en una carta circular del 19 de prairal de l’any X (1802) que els ministres del culte catòlic són lliures de negar la benedicció nupcial als esposos que es casen després d’un divorci, abans que el primer matrimoni sigui dissolt per la mort d’un dels cònjuges. Sa Majestat ha establert també que el refús per part dels ministres del culte catòlic no podia ser objecte de recurs per part del Consell d’estat.

II

Es tracta, en aquest article, de reservar als bisbes la inspecció natural que els compet sobre els costums i la conducta dels clergues sotmesos a la seva jurisdicció. Las lleis franceses han evitat d’atribuir als agents de l’autoritat civil els drets essencials quin exercici no pertany sinó a la jurisdicció episcopal.

L’autoritat secular ha de conèixer incontestablement els delictes dels eclesiàstics, quan aquests delictes vulneren les lleis que obliguen tot ciutadà; atès que hom no deixa de ser ciutadà pel fet de ser capellà, i en conseqüència hom continua estant sotmès a les lleis i a les autoritats, a les quals tot ciutadà deu submissió i obediència. Tanmateix, si es tracta de delictes purament eclesiàstics, de delictes que només afecten a la disciplina, i que són únicament susceptibles de penes establertes pels cànons, és intenció de Sa Majestat que els bisbes siguin els jutges d’aquests delictes. L ’autoritat secular pot només prendre’n coneixement en cas d’abús.

Així mateix, en nombroses d’ocasions, els eclesiàstics han estat adreçats, per les ordres expresses de Sa Majestat a la censura pastoral dels bisbes, quan aquests eclesiàstics han

estat denunciats per fets relatius a faltes que podien vulnerar els deures o la dignitat del sacerdoci. Si es donen comportaments discordants per part d’alguns agents de l’autoritat civil, és perquè no tothom és prou assenyat per actuar tothora dins dels termes precisos de les seves atribucions. Sa Majestat desitja que aquests comportaments siguin evitats o reprimits.

III

Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.

La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.

D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.

Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.

Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.

Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.

El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.

Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.

Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.

Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan

vells. De fet, segons el Concordat, el Govern no tenia cap obligació de dotar aquests establiments; tanmateix Sa Majestat, tenint en compte només el desig de fer prosperar la religió, atorga diàriament els bisbes que les reclamen, les cases de propietat nacional que poden destinar-se a l’ús esmentat, i autoritza totes les donacions i llegats, fins i tot en immobles, que poden fer-se als seminaris. A més, Sa Majestat, per una llei de l’any XII, ha fundat ella mateixa deu seminaris metropolitans, que estaran totalment a càrrec del tresor públic.

La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.

Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.

Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.

Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.

Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.

Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.

IV

Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència

prova d’altra banda que, a les grans ciutats, tots els moments robats al treball són dedicats als vicis o al delicte.

L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.

V

La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.

Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.

VI

Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.

VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.

Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.

Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.

VIII

Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.

IX

Les circumstàncies no han permès Sa Majestat mantenir els diferents col—legis o seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos. Cap d’aquests establiments hauria pogut sostenir- se per sí mateix ja que, amb la revolució, tots haurien perdut recursos considerables. Ha estat necessari reunir tots els bens i totes les administracions per a formar un col—legi o un seminari que pugui respondre dignament a l’objectiu dels primers fundadors.

Com que tots els col—legis o seminaris destinats a la instrucció dels catòlics irlandesos tenen el mateix objecte, la reunió de tots els establiments en un de sol ha estat possible i fins tot sensat o, millor dit, necessari.

La unitat no pot resultar un inconvenient en circumstàncies on es tracta de donar i rebre la mateixa instrucció. Aquesta unitat és, pel contrari, un gran avantatge, doncs garanteix el mateix esperit i la mateixa doctrina en homes consagrats a seguir i a ensenyar la mateixa religió.

X

Existien a França tres establiments consagrats a les missions: els pares Lazaristes, el seminari anomenat de les Missions estrangeres, i el del Sant Esperit. Independentment d’aquests establiments, vàries ordes religioses, tals com els Recolets, els Caputxins i d’altres, estaven dedicats a les missions.

El decret imperial del 7 de prairial de l’any XII ha restablert l’orde anomenada dels Lazaristes. Aquest decret els atorga una casa i els assegura una dotació anual de 15.000 francs. També estableix una procura per augmentar els recursos dels missioners. Aquesta missió, així com l’establiment eclesiàstic, es troba sota la jurisdicció de M. l’arquebisbe de Paris per tot allò que es refereix a la disciplina i el bon ordre de la diòcesi. Però M. l’arquebisbe no dóna ni pot donar cap poder als eclesiàstics que van a exercir el seu ministeri a les altres diòcesis o a l’estranger. Aquest prelat no és el director de les missions.

Sa Majestat dotarà de bon grat els seminaris de les Missions estrangeres i proveirà amb abundància tot allò que la propagació de la fe pugui requerir. Per un objectiu tan important, els majors sacrificis li semblaran lleugers.

XI

Sa Majestat reemplaçarà per una quantitat equivalent la que el Govern francès pagava antigament en favor de l’església i el capítol de Sant Joan de Letran a Roma, a condició que Sa Majestat gaudirà dels drets, prerrogatives i honors que han gaudit sempre els sobirans de França.

Sa Majestat no deixarà passar cap ocasió favorable de concórrer, amb Vostra Santedat, al major bé de la religió i dels seus ministres.

Per ordre de l’Emperador

Ja que a França om celebra els dos-cents anys de la mort de Napoleo I Bonaparte, jo aporto el meu petit món sobre Napoleó, tot va començar quan l'any 1976 vam anar a Paris i vam visitar l' Hôtel des Invalides, on hi ha la tomba de Napoleó Bonaparte.

Recomano gaudir dels cinc volums de gravats de la campanya de Napoleó a Egypte, és una meravella. Els poso la primera pàgina dela colecció , perquè ho tinguin més fàcil.

 

Pep

TOTA LA VIDA ENCOMANANT-SE A LA VERGE DEL TALLAT

 

En honor a la propera romeria del poble de Llorenç de Rocafort a la Verge del Tallat (Rocallaura), em plau fer pública una poesia que el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons que va fer l'any 2000 en agraiment a la Verge del Tallat, vaja com cada any. Ha estat extraviada fins al principi de la pandemia del Coronaviurs, març de 2020, seguint un llarg confinament decretat per les autoritats sanitàries, vaig tenir més temps i va apareixer aquest poema del pare, ple de fe en aquella noia del Magnificat i que Simeó li va dir a la Verge .... i a tu una espasa de dolor t'atravessarà l´ànima.

Tot escrivint el present post, em ve a la ment que, la poesia del pare la podeu trobar anticuada i carca i no adequada als valors actuals de la societat i no us diré que no !, però sí, que en aquell any dos mil, els nostres veins de Llorenç ho creient amb tota l' ànima, igual que el pare, però els anys van passant i el temps s'ho emporta quasi tot i que dintre de molt poc tant sols ens quedarà una remor de tot això que els vostres pares i els meus van creure i viure. Vetllem pels valors que els els de casa nostra ens van deixar tant materials com espirituals.

Una mica de paisatge urgellenc per començar, esta just a sota els Omells de Na Gaia, terme de la Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Interior del Santuari del Tallat

La poesia apareix en borrador, tal qual, la va deixar el pare; te totes les faltes d'ortografia :

El pare i la mare quan acabaven de treballar, al arribar amb cotxe a casa , la mare deia gràcies a Déu i  la mare de Déu del Tallat.

Vista de l'interior del l'antic santuari de la Mare de Déu del Tallat.

El pare te moltes poesies dedicades a la Mare de Déu del Tallat que va viure de petit.

Be, dedicat a tot el poble de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, segons convingui, desitjant-los un bon pelegrinatge a Rocallaura i a la Verge del Tallat, encara que sigui diferent degut per la pandàmia. Ella us espera. Bona peregrinació.

Pep

UN ESCRIT QUE ENS POSA CONTRA LES CORDES, : L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. HOMO SAPIENS. NO HI PENSAVA

 

Niu d'un Picot (pájaro carpintero) en un ametller. El Deuteronomi 22, 4.6 diu que ...si trobes pel camí en un arbre un niu d'un ocell, si hi ha la mare sobre els ous , no prendràs la mare amb els ous.

Aqui va un regal del Dr. Fabré, sincerament no me'l esperava, la veritat es que el va escriure no per publicar a cap revista d'alt impacte, no, el va escriure només per mi. Com podran llegir en sap molt, es un savi, podria tractar-se d'una classe magistral a la facultat on ha sigut professor tota la seva vida, o una potent reflexió amb la companyia d'altres intelectuals. No, es per fer-se perdonar, pel sol fet de no cumplir una promesa de venir a Llorens amb la seva dona per a donar-nos un cop de mà a pulir tots els troncs trencats pel fort temporal Filomena que va deixar un gruix de neu important i va partir alguns olivers per la meitat i sinó va trencar troncs gruixuts com la meva cuixa o el meu braç, ep !! no com el canell, perquè ens aclarim. Dos dies abans van trucar dient que no vindrien a Llorenç de Rocafort, causes el confinament perimetral i la por al Covid, tothom te dret a la por, jo abans d'agafar el Covid també tenia por i mira no em va servir de res la por.

L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens. 

Homo sapiens. D'aquesta manera ens anomenem a nosaltres mateixos. Tot seguint la taxonomia de Carl von Linné ens anomenem l'home savi. 

L'Home. És el què es diu: nosaltres som l'Home! Per a fer-ho en discurs sexualment correcte direm que nosaltres, tots, som l'Ésser Humà. 

Som els Senyors de la Creació, en el pensament dels creacionistes. Som els Sobirans i dominants del Món, pels monàrquics i patriarcals. Som els Propietaris i posseïdors de la Terra, pels qui no coneixem la comunitat i el bé comú del clan, i nosaltres, com cabdills, disposem dels béns a pleret. 

De fet, els diversos clans que encara es poden anomenar a ells mateixos, el mot amb que es defineixen, amb el que s'identifiquen i s'anomenen significa en llurs llengües "ésser humà": Bantu, Cherokee, Sioux, Watutsi, Gaoshan, Arapahoo, Xeien, Goushan... vol dir Ésser Humà. 

És així com es descabdella en el pensament del clan, i implica que l'altre (el que no és anomenat com jo dic en la meva llengua) el que no és com jo, el que no és jo, no ho és, d'ésser humà. No ho és, i en puc disposar, i sotmetre, possiblement fins i tot és comestible, per tant comerciable. 

El 'tu'? de fet el tu és una pregona reflexió sobre el 'jo'. Qui sóc 'jo'? Jo sóc perquè hi ets 'tu'? Llavors, qui és l'altre? L'altre només és un 'jo' com jo. 

Així som, així ens considerem, això pensem i sentim, i aquest concepte que tenim fermament calat al moll dels ossos, que trametem de generació a generació, justifica tota la nostra predació, l'anihilació de l'entorn. 

Tanmateix és un pensament sustentat en una transmissió de faisó atàvica, és un llegat des de la cultura, no pas des d'una base biològica, volem dir genètica, no és una essència genètica, no, és cultural. 

La Cultura, que és entesa com tota aquella transmissió de coneixements, enteniments, concepció de l'entorn i del món, de les formes de fer, de la manera de col·lectivitzar-se i entendre la socialització, tramesa d'una generació a la següent o següents sense cap participació genètica. 

La nostra espècie es creu, se sent, declama i pregona a tot vent i amb tota la convicció que és molt diferent a les demés espècies del Planeta, i no pas en una diferència comparativa en les formes i els afers, innocent i de primera apreciació, càndida. No, no! És una diferència del tot rotunda, inapel·lable, violentament excloent. En fonament, en essència, en caràcter i natura. No som pas diferents, no, som superiors, preeminents. Suprems. 

Som els triats dels déus. Som les seves criatures. Som el seu pensament i convicció. "Som les delícies de Déu". Som creats i fets a la seva semblança. Som l'essència de la vida divina. Som els reis de la natura. Què dic els reis... som els déus, la deïtat, deuets, la divinitat baixada dels cels! 

La création du Monde par Jean Effel

"Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que ell sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra." La Bíblia (Gn 1:26). 

No només és en la nostra mitologia, la judeocristiana, que se'ns situa com dominadors, amos i senyors de la Natura. Totes les altres mitologies de la gènesi de la nostra espècie així ho relaten de manera semblant. 

Som fets, pels déus i a la semblança dels déus i pel gaudi d'allò creat, no ens hem d'amoïnar per res ni per cap criatura, tot és nostre a pleret. 

Però aquí, qui escriu, poc que creu. No volem creure. No creiem en déus ni en cap Déu. Certament no creiem. No podem acceptar cap revelació, ni una creació, ni cap de les moltes intervencions foranies a la Vida d'aquest Planeta Terra que se'ns proposen per explicar la nostra existència. 

Voldríem per tal de cercar coneixement, per poder saber, valdre'ns només de la Ciència (feta per nosaltres, els humans, d'acord! Com les doctrines i dogmes de les religions, oi?) que no imposa ni manipula al llarg del seu curs, del seu mètode, de la seva manera de fer, cap, ni una creença és irrefutable. És la falsació, la refutabilitat la seva eina. El dubte ho és tot. 

Volem observar un tret molt singular de l'Ésser Humà des de la biologia: la seva irreverent, immensa i ufana petulància, la seva ridícula presumpció, l'arrogància, la fatuïtat fatxenda i immodesta que sense cap discreció ni pudor empudega, empesta i corromp la seva pròpia dignitat i, si se'm permet, la dignitat de la vida. Volem considerar la suposada superioritat. 

Bé, de fet no és pas un tret que vulguem pas observar, no és gens difícil de detectar, car és prou palès i per tot és prou present l'orgull superb. No cal esmerçar-s'hi gaire ni en considerar-lo ni tan sols en estudiar-lo. És prou palès! És evident i manifest en fets i discurs. No ens n'he amaguem! 

Volem destrossar i fer pols, anihilar, aquest arrelat convenciment d'ésser superior que sostenim i exercim envers la Natura. El volem posar en evidència i escarnir-lo. Ho volem esmicolar. El volem ridiculitzar! 

Som els uns! Els triats! Els superiors! Els trumfos! En què? En què som tan notoris? Tan diferents? Què destaquem tant per sobre dels altres? Tan que ni som capaços de considerar cap dignitat als altres? És més... qui diu que són aquests que diu que són els altres? 

En què som tan singulars? Què ens diferencia qualitativament? Què és el què ens permet de sentir-nos tan superiors als demés cohabitants d'aquest planeta? Quina gran diferència podríem observar? 

Quin tret natural, quin caràcter, quina específica qualitat ens ha donat la Natura que ens diferenciï i ens elevi per sobre de tots els altres? 

Quin negoci amb Natura ens referma com els seus senyors? 

La Natura mai no negocia. Mai. 

Tal i com ens va alliçonar T. Dobzhansky, "Res no té cap sentit en biologia fora de la consideració evolutiva". Ens dispensareu, no és una cita literal, perquè ens ho va repetir i repetir de moltes maneres diferents aquest concepte en multitud d'escrits i conferències, i a més, ha estat recollit i parafrasejat per molts altres insignes autors: Tot, tot, en biologia ho hem d'analitzar des de l'Evolució. 

Hem cercat amb tota consciència alguna característica, aquell atribut que només puguem presentar els H. sapiens i que cap altre Gènere mostri. Cap altre Gènere ni espècie presenti. 

Cap, cap, ni un sol tret, ni un, des de la vesant biològica i evolutiva, és definitiu ni categòric, concloent ni decisiu, per poder sustentar per res alguna superioritat respecte a d'altre. Tanmateix... qui és altre? 

Bé, si que hem observat una qualitat estranya, una manera de fer única, enlloc més considerada ni apercebuda. Tanmateix és una manera de fer, una conducta, no una és condició genètica. És cultural. 

De fet creiem que només hem sabut trobar un tret, un sol tret exclusiu de la nostra espècie. Nosaltres, H. sapiens que tan exclusius ens volem definir, fins i tot amb l'ajut de déus... en què som únics en front de les demés espècies i Gèneres en aquest vast Món? 

Què és allò que només podrem observar en L'Homo sapiens, tots, i que en cap, insisteixo en cap altre espècie o Gènere trobarem? Per tal de reblar el clau volem categoritzar: en tots, tots els humans, en qualsevol cultura en qualsevol expressió grupal, clànica o cultura humana és present? 

Hi hem cavilat, cogitat, rumiat i pensat molt, fins l'extenuació.

Només hem trobat un tret absolutament exclusiu:

Digerim la menja abans d'ingerir-la. Som els únics amb aquesta qualitat. Digerir abans d'ingerir. Digerir l'aliment abans de menjar-se'l. 

És a dir, preparar el menjar que hem de prendre. El què hem de menjar. Cuinem! Guisem les menges. Cuinem el menjar. Cuinem sempre, sempre, per fer-nos la menja més digerible, més agradable, més apetible i també més sociable. És el menjar, per nosaltres, l'acte social preeminent. 

És el menjar, sí, sona prosaic, sòrdid, esquàlid, potser fins i tot pot fer riure, que l'elaboració culinària sigui aquest únic tret que no trobem en cap altra espècie i que sempre és present en la nostra, però sí, és aquesta l'única diferència observada. Més que res, i, sobretot, és com preparem el menjar abans d'ingerir-lo el què ens caracteritza com humans. 

Aquesta afirmació potser és massa punyent, però a la pregunta "Quina és l'acció, quin és l'acte observable, verificable i comprovable i que només és perceptible en Homo sapiens, en tots, tots com espècie i en totes cultures, totes (no s'hi val alienacions mentals, malalties i accidents o malures modals sense fonament cultural) i que no trobem en cap altre espècie?" I encara més: "Quina és aquesta acció que no trobem en cap altra espècie fora d'H. sapiens?" L'única! Només ens sorgeix una resposta: la cuina! La culinària. Totes les cultures preparem el menjar abans d'empassar-nos-el, i, cap no H. sapiens no ho fa. Sap greu, sabem que és consternant. 

Ja sentim la remor, la protesta irada referida a la parla, al culte als morts, al vestit... no podem afirmar amb raó de causa ni amb la necessària rotunditat que dofins o roncuals no es parlin. S'ha observat manta vegades en grans primats (i no només els grans) l'agombolament del cadàver, a més de l'acompanyament al traspàs, l'elefant, com exemple, exhibeix ferma consciència de mort... i... no cerqueu, si us plau, objeccions a salt de pensa, penseu-hi amb capteniment. 

Hi hem cavilat durant molts anys, i ara us convidem a passar-vos temps a cercar això que només, 'només fem nosaltres (H. sapiens) i que tots, tots ho fem i que ningú, ningú més no ho fa'. 

No tots anem vestits, ni tots escrivim, ni tots pensem, o raonem amb mètodes establerts, o filosofem, o calculem, o legislem... 

Sí que tots, tots cuinem, ens preparem el menjar (bullir, coure, fermentar, fregit, guisar, sofregit, enfornar, escalivar, estofat, brasejat, fumat, adobar, dessecat, matxucar, rostir, torrar, macerar, amanir, gratinar... n'hi ha molts més, oi?) i, en canvi, no hi ha cap, cap no sapiens que cuini, cap que elabori la menja abans d'ingerir-la, ni molt menys amb l'acurada tradició i hedonisme que mostrem nosaltres, en propi grup, clan o cultura. 

Voldríem preguntar: Des de quan, per què els preceptes culinaris ens tenallen i presenten fronteres infranquejables? Per què ho assumim? Quin és el propòsit d'aïllar diferents grups, ètnies i cultures en la menja? 

Es pensa i reflexiona molt sovint en les llengües, en les infranquejables fronteres d'enteniment que suposen entre comunitats els diferents idiomes. Fins i tot es consideren les lleus variants locals de les parles, els trets diferencials que bandegen i exclouen "l'altre". Són sovint motiu de befa, rebuig i repudi de qui no és com el comú. 

I la menja? I la cuina, la manera de preparar i engolir els aliments, no ens diferencien, no ens assenyalen, i tan sovint, no ens exclouen? 

Si la 'Torre de Babel' bíblica és el símbol de l'espars que amb ferotge crueltat els déus gelosos de la seva hegemonia ens han imposat en la parla tot confonent els diferents llenguatges, quina és la 'Torre de Babel' de la menja? On és? On se'ns varen confondre els àpats i les menges? 

Són trets estructurals insuperables, d'intricat procés de comprensió. Són fruit de la conformació biològica que la cultura imprimeix. 

Pensi per un moment el lector d'estructura cultural occidental benestant en ell mateix davant l'impossibilitat de menjar porc, o de beure's un bon vi. Vegi's el lector davant la poc coneguda i poc acceptada entomofàgia, és a dir cruspir-se insectes, larves, cuques i aràcnids, això sí! Sempre cuinats. 

Som plenament conscients que de cada un dels propòsits plantejats, àdhuc de cada un dels paràgrafs es podria desenvolupar una dissertació aspra i, sense cap dubte, fructífera. Enfrontant molt diversos punts de vista que podrien fins i tot enlluernar-nos. No és pas la nostra voluntat, només volíem pensar, reflexionar a l'engir d'aquesta maldestre, patètica, tan perniciosa supremacia manifesta en la nostra voluntat de ser i de fer en el Món, conducta que, a més, volem posar a l'empara de déus que nosaltres mateixos hem creat. 

I només un tret, un sol punt ens diferencia dels nostres menyspreats i molt torturats veïns, la menja... en el demés... tot igual... com els déus. 

Res més. Jo no vull cap discussió ni sostindré cap controvèrsia... jo... jo... com altres vegades he manifestat, només vull parafrasejar que... 

..."Globalment puc dir-vos, en tot cas, que he assolit el que volia assolir. Que ningú no digui que no hauria pas valgut la pena. Al capdavall, no vull el veredicte de cap ésser humà, només vull difondre coneixements, jo, jo tanmateix només informo, i també a vostès, a vostès, Il·lustre Senyors Acadèmics, m'he limitat també només a informar-los" 

Franz Kafka, 1919. Un report per a una acadèmia. Ein Landarzt. 

Miquel Fabre. Vilassar de Mar. Març del 2021 

Niu de Merles, enmig d'un coscoll, es troben en llindars de camps amb arbres o arbustos.

Una vegada llegida aquesta més que interessant reflexió sobre L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens.  No tinc més remei que tirar ma de l'enciclica Laudato Sí del sant Pare Francesc, on aclara i fa el meua culpa de tot el que no haviem entès i alhora ho haviem fet molt malament els homes.  Pàgina 53 , nº 67 .... Si es verdad que algunas veces los cristianos hemos interpretado incorrectamente las Escrituras, hoy debemos rechazar con fuerza que, del hecho de ser creados a imagen de Dios y del mandato de dominar la tierra, se deduzca un dominio absoluto sobre las demás criaturas. Es importante leer los textos bíblicos en su contexto, con una hermenéutica adecuada, y recordar que nos invitan a " labrar y cuidar " el jardin del mundo (Gn 2,15 ). Mientras  "labrar" significa cultivar, arar o trabajar, "cuidar" significa proteger, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Esto implica una relacion de reciprocidad responsable entre el ser humano y la naturaleza.

Puc dir que es la segona enciclica que llegeixo, mira que m'estimo molt a Joan XXIII, l'any 1971 no vaig llegir la Pacem in Terris, em sap greu, però potser la juventut em traicionava i tenia molts ocellets al cap,, segur que si. Però fins als setanta tampoc, fa un mes vaig començar a llegir Laudato Sí, una meravella que recomano. Fa dos dies vaig acabar de llegir l'altra enciclica del sant Pare Francesc Fratelli Tutti.

Aquest ametller que està florin (25-2-21), hom pot veure que guarde totes les ametlles de l'any passat, si amplieu la fotografia es veuen tal qual i són ben bones, increible i em porta a recordar lo seguent del Lv 19,9-10 Quan seguis les messes de la teva terra, no segaràs fins a l'últim racó d'ella, ni espigolaràs la teva terra segada.

10 I no rebuscaràs la teva vinya, ni recolliràs el fruit caigut de la teva vinya; per al pobre i per a l'estranger el deixaràs. Jo Jehová el vostre Déu.

Si portes al damunt un tros de pa, i vas trencant les ametlles, qualsevol que passi per aquest lloc pot gaudir d'un bon berenar o dinar, no cal res més, i a més porten moltes proteines vegetals i calories.

http://www.bisbatlleida.org/sites/default/files/enciclica%20Laudato%20si%E2%80%99%20en%20catal%C3%A0.pdf

https://www.raco.cat/index.php/RevistaTeologia/article/view/312810/408347

Encara que posa el nom, amb lo que heu llegit i rellegit d'articles anteriors, sabeu que es un escrit del Dr. Miquel Fabré, tots gaudim dels seus escrits i no ens cansem.

Pep