dimecres, 12 de maig de 2021

Resposta tramesa per l’Emperador a S.S. El Papa La Malmaison, 30 de ventôse del XIII (aprox. 21 de març del 1805)

 

Bona setmana de l'Ascenció del Senyor (13 de maig), a França aquest dia es festa nacional, tot i ser un pais laic, admirable, a més fa anys que ho pregunto a la meva veina una joveneta que ja te 15 anys i sap molt be la festivitat, a casa nostra no ho puc preguntar , quasi ningú sap que se celebra aquest dia " a cada bugada perdem un llençol ".



Enguany a França se celebra els dos-cents anys de la mort de Napoleó Bonaparte, ha sortit gran informació escrita, que al ser un fan de tot el que representa Napoleó I Bonaparte, jo per participar-hi publico aquesta carta-resposta al Sant Pare el Papa Pius VII, que va traduir el meu amic Quim Estivill.



Fa un temps en Josep em va demanar que li traduís alguna carta d'aquest tom, i d'entre les que ens van semblar més sucoses vam seleccionar finalment la que adjunto (adjunto la traducció, s'entén). És la resposta, molt florentina (no pas en sentit futboler, sinó en el d'esgrima expressiva, de maquiavelisme refinat) de Napoleó al Papa Pius VII, datada el 1805, a partir de les peticions que aquest li hauria fet poc abans. Llàstima de no disposar de la carta original del Papa, perquè també devia ratllar a gran alçada en la forma, si bé el seu contingut es pot desprendre de la contesta napoleònica. Es pot entendre que el Papa reclamava:

Punt 1.- Que el codi civil (el "codi napoleònic") fos canviat en els punts referents al divorci per tal d'acomodar-se a la doctrina catòlica sobre el matrimoni.
Punt 2.- Que la jurisdicció sobre els delictes comesos pressumptament pel clergat quedés reservada a l'Església, i no a la justícia civil.
Punt 3.- Que s'incrementessin les dotacions estatals a les despeses de l'Església francesa, i que el reclutament militar no s'apliqués als joves "que voldrien dedicar-se a l'estat eclesiàstic".
Punt 4.- La renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes catòliques, que el Codi havia substituït. Sobre el calendari republicà, vegi'shttp://fr.wikipedia.org/wiki/Calendrier_r%C3%A9publicain
Punt 5.- Que l'educació religiosa estava negligida en els instituts públics, on per exemple es donaven casos de capellans que s'havien casat i seguien donant classes.
Punt 6.- Alguna cosa en relació als bisbes dits "constitucionals" (vegi's
Punt 7.- El restabliment de les congregacions religioses, que s'havien suprimit.
Punt 8.- Que la religió catòlica fos declarada la religió oficial de França.
Punt 9.- Restablir els col·legis i seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos.
Punt 10.- Suport a les ordes religioses "consagrades a les missions" (vegi's
Punt 11.- Restablir el pagament que feia el Govern francès pel manteniment de l'església i el capítol de Sant Joan de Letran, a Roma.

A mesura que traduïa, podia veure la imatge de l'Emperador dictant, caminant amunt i avall per la sala (amb l'escrivent anant de bòlit per la rapidesa d'expressió) i de tant en tant aturant-se, gesticulant nerviosament i deixant anar expressions com "Bien entendu que ...", "Sa Majesté ...", "Votre Sainteté ...! ó "L'autorité séculière ...". O sigui, una petita peli particular que em va regalar aquesta feina tant plaent.

Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.

I

Vostra Santedat manifesta que les disposicions del Codi civil sobre el divorci no estan gens en armonia amb el dogma religiós de la indisolubilitat del matrimoni. Vostra Santedat desitjaria un canvi en aquesta part de la legislació francesa.

La llei civil no podia proscriure el divorci en un pais on es toleren els cultes que l’admeten. Hauria estat poc assenyat, en tot cas, voler canviar de sobte una jurisprudència que quinze anys de revolució havien naturalitzat a França, en el moment de procedir a la confecció del nou Codi civil.

En general, les lleis civils només són d’una bondat relativa. Haurien de ser adaptades a la situació en la què un poble es troba. És amb el temps que es van perfeccionant. Només és propi de les lleis religioses recomanar el bé absolut, que és, per la seva naturalesa, immutable.

Tanmateix, per tal que la conducta dels ministres del culte catòlic no estiguin mai en contradicció amb els dogmes que professen, Sa Majestat ha establert, a través del seu ministre dels cultes, en una carta circular del 19 de prairal de l’any X (1802) que els ministres del culte catòlic són lliures de negar la benedicció nupcial als esposos que es casen després d’un divorci, abans que el primer matrimoni sigui dissolt per la mort d’un dels cònjuges. Sa Majestat ha establert també que el refús per part dels ministres del culte catòlic no podia ser objecte de recurs per part del Consell d’estat.

II

Es tracta, en aquest article, de reservar als bisbes la inspecció natural que els compet sobre els costums i la conducta dels clergues sotmesos a la seva jurisdicció. Las lleis franceses han evitat d’atribuir als agents de l’autoritat civil els drets essencials quin exercici no pertany sinó a la jurisdicció episcopal.

L’autoritat secular ha de conèixer incontestablement els delictes dels eclesiàstics, quan aquests delictes vulneren les lleis que obliguen tot ciutadà; atès que hom no deixa de ser ciutadà pel fet de ser capellà, i en conseqüència hom continua estant sotmès a les lleis i a les autoritats, a les quals tot ciutadà deu submissió i obediència. Tanmateix, si es tracta de delictes purament eclesiàstics, de delictes que només afecten a la disciplina, i que són únicament susceptibles de penes establertes pels cànons, és intenció de Sa Majestat que els bisbes siguin els jutges d’aquests delictes. L ’autoritat secular pot només prendre’n coneixement en cas d’abús.

Així mateix, en nombroses d’ocasions, els eclesiàstics han estat adreçats, per les ordres expresses de Sa Majestat a la censura pastoral dels bisbes, quan aquests eclesiàstics han

estat denunciats per fets relatius a faltes que podien vulnerar els deures o la dignitat del sacerdoci. Si es donen comportaments discordants per part d’alguns agents de l’autoritat civil, és perquè no tothom és prou assenyat per actuar tothora dins dels termes precisos de les seves atribucions. Sa Majestat desitja que aquests comportaments siguin evitats o reprimits.

III

Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.

La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.

D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.

Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.

Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.

Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.

El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.

Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.

Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.

Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan

vells. De fet, segons el Concordat, el Govern no tenia cap obligació de dotar aquests establiments; tanmateix Sa Majestat, tenint en compte només el desig de fer prosperar la religió, atorga diàriament els bisbes que les reclamen, les cases de propietat nacional que poden destinar-se a l’ús esmentat, i autoritza totes les donacions i llegats, fins i tot en immobles, que poden fer-se als seminaris. A més, Sa Majestat, per una llei de l’any XII, ha fundat ella mateixa deu seminaris metropolitans, que estaran totalment a càrrec del tresor públic.

La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.

Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.

Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.

Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.

Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.

Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.

IV

Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència

prova d’altra banda que, a les grans ciutats, tots els moments robats al treball són dedicats als vicis o al delicte.

L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.

V

La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.

Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.

VI

Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.

VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.

Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.

Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.

VIII

Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.

IX

Les circumstàncies no han permès Sa Majestat mantenir els diferents col—legis o seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos. Cap d’aquests establiments hauria pogut sostenir- se per sí mateix ja que, amb la revolució, tots haurien perdut recursos considerables. Ha estat necessari reunir tots els bens i totes les administracions per a formar un col—legi o un seminari que pugui respondre dignament a l’objectiu dels primers fundadors.

Com que tots els col—legis o seminaris destinats a la instrucció dels catòlics irlandesos tenen el mateix objecte, la reunió de tots els establiments en un de sol ha estat possible i fins tot sensat o, millor dit, necessari.

La unitat no pot resultar un inconvenient en circumstàncies on es tracta de donar i rebre la mateixa instrucció. Aquesta unitat és, pel contrari, un gran avantatge, doncs garanteix el mateix esperit i la mateixa doctrina en homes consagrats a seguir i a ensenyar la mateixa religió.

X

Existien a França tres establiments consagrats a les missions: els pares Lazaristes, el seminari anomenat de les Missions estrangeres, i el del Sant Esperit. Independentment d’aquests establiments, vàries ordes religioses, tals com els Recolets, els Caputxins i d’altres, estaven dedicats a les missions.

El decret imperial del 7 de prairial de l’any XII ha restablert l’orde anomenada dels Lazaristes. Aquest decret els atorga una casa i els assegura una dotació anual de 15.000 francs. També estableix una procura per augmentar els recursos dels missioners. Aquesta missió, així com l’establiment eclesiàstic, es troba sota la jurisdicció de M. l’arquebisbe de Paris per tot allò que es refereix a la disciplina i el bon ordre de la diòcesi. Però M. l’arquebisbe no dóna ni pot donar cap poder als eclesiàstics que van a exercir el seu ministeri a les altres diòcesis o a l’estranger. Aquest prelat no és el director de les missions.

Sa Majestat dotarà de bon grat els seminaris de les Missions estrangeres i proveirà amb abundància tot allò que la propagació de la fe pugui requerir. Per un objectiu tan important, els majors sacrificis li semblaran lleugers.

XI

Sa Majestat reemplaçarà per una quantitat equivalent la que el Govern francès pagava antigament en favor de l’església i el capítol de Sant Joan de Letran a Roma, a condició que Sa Majestat gaudirà dels drets, prerrogatives i honors que han gaudit sempre els sobirans de França.

Sa Majestat no deixarà passar cap ocasió favorable de concórrer, amb Vostra Santedat, al major bé de la religió i dels seus ministres.

Per ordre de l’Emperador


Ja que a França om celebra els dos-cents anys de la mort de Napoleo I Bonaparte, jo aporto el meu petit món sobre Napoleó, tot va començar quan l'any 1976 vam anar a Paris i vam visitar l' Hôtel des Invalides, on hi ha la tomba de Napoleó Bonaparte.
Recomano gaudir dels cnc volums de gravats de la campanya de Napoleó a Egypte, és una meravella. Els poso la primera pàgina dela colecció , perquè h tinguin més fàcil.
 


Pep

dijous, 29 d’abril de 2021

TOTA LA VIDA ENCOMANANT-SE A LA VERGE DEL TALLAT

 

En honor a la propera romeria del poble de Llorenç de Rocafort a la Verge del Tallat (Rocallaura), em plau fer pública una poesia que el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons que va fer l'any 2000 en agraiment a la Verge del Tallat, vaja com cada any. Ha estat extraviada fins al principi de la pandemia del Coronaviurs, març de 2020, seguint un llarg confinament decretat per les autoritats sanitàries, vaig tenir més temps i va apareixer aquest poema del pare, ple de fe en aquella noia del Magnificat i que Simeó li va dir a la Verge .... i a tu una espasa de dolor t'atravessarà l´ànima.

Tot escrivint el present post, em ve a la ment que, la poesia del pare la podeu trobar anticuada i carca i no adequada als valors actuals de la societat i no us diré que no !, però sí, que en aquell any dos mil, els nostres veins de Llorenç ho creient amb tota l' ànima, igual que el pare, però els anys van passant i el temps s'ho emporta quasi tot i que dintre de molt poc tant sols ens quedarà una remor de tot això que els vostres pares i els meus van creure i viure. Vetllem pels valors que els els de casa nostra ens van deixar tant materials com espirituals.


Una mica de paisatge urgellenc per començar, esta just a sota els Omells de Na Gaia, terme de la Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Interior del Santuari del Tallat

La poesia apareix en borrador, tal qual, la va deixar el pare; te totes les faltes d'ortografia :


El pare i la mare quan acabaven de treballar, al arribar amb cotxe a casa , la mare deia gràcies a Déu i  la mare de Déu del Tallat.

Vista de l'interior del l'antic santuari de la Mare de Déu del Tallat.

El pare te moltes poesies dedicades a la Mare de Déu del Tallat que va viure de petit.



Be, dedicat a tot el poble de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, segons convingui, desitjant-los un bon pelegrinatge a Rocallaura i a la Verge del Tallat, encara que sigui diferent degut per la pandàmia. Ella us espera. Bona peregrinació.

Pep

dimarts, 6 d’abril de 2021

UN ESCRIT QUE ENS POSA CONTRA LES CORDES, : L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. HOMO SAPIENS. NO HI PENSAVA

 


Niu d'un Picot (pájaro carpintero) en un ametller. El Deuteronomi 22, 4.6 diu que ...si trobes pel camí en un arbre un niu d'un ocell, si hi ha la mare sobre els ous , no prendràs la mare amb els ous.

Aqui va un regal del Dr. Fabré, sincerament no me'l esperava, la veritat es que el va escriure no per publicar a cap revista d'alt impacte, no, el va escriure només per mi. Com podran llegir en sap molt, es un savi, podria tractar-se d'una classe magistral a la facultat on ha sigut professor tota la seva vida, o una potent reflexió amb la companyia d'altres intelectuals. No, es per fer-se perdonar, pel sol fet de no cumplir una promesa de venir a Llorens amb la seva dona per a donar-nos un cop de mà a pulir tots els troncs trencats pel fort temporal Filomena que va deixar un gruix de neu important i va partir alguns olivers per la meitat i sinó va trencar troncs gruixuts com la meva cuixa o el meu braç, ep !! no com el canell, perquè ens aclarim. Dos dies abans van trucar dient que no vindrien a Llorenç de Rocafort, causes el confinament perimetral i la por al Covid, tothom te dret a la por, jo abans d'agafar el Covid també tenia por i mira no em va servir de res la por.


L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens. 

Homo sapiens. D'aquesta manera ens anomenem a nosaltres mateixos. Tot seguint la taxonomia de Carl von Linné ens anomenem l'home savi. 

L'Home. És el què es diu: nosaltres som l'Home! Per a fer-ho en discurs sexualment correcte direm que nosaltres, tots, som l'Ésser Humà. 

Som els Senyors de la Creació, en el pensament dels creacionistes. Som els Sobirans i dominants del Món, pels monàrquics i patriarcals. Som els Propietaris i posseïdors de la Terra, pels qui no coneixem la comunitat i el bé comú del clan, i nosaltres, com cabdills, disposem dels béns a pleret. 

De fet, els diversos clans que encara es poden anomenar a ells mateixos, el mot amb que es defineixen, amb el que s'identifiquen i s'anomenen significa en llurs llengües "ésser humà": Bantu, Cherokee, Sioux, Watutsi, Gaoshan, Arapahoo, Xeien, Goushan... vol dir Ésser Humà. 

És així com es descabdella en el pensament del clan, i implica que l'altre (el que no és anomenat com jo dic en la meva llengua) el que no és com jo, el que no és jo, no ho és, d'ésser humà. No ho és, i en puc disposar, i sotmetre, possiblement fins i tot és comestible, per tant comerciable. 

El 'tu'? de fet el tu és una pregona reflexió sobre el 'jo'. Qui sóc 'jo'? Jo sóc perquè hi ets 'tu'? Llavors, qui és l'altre? L'altre només és un 'jo' com jo. 

Així som, així ens considerem, això pensem i sentim, i aquest concepte que tenim fermament calat al moll dels ossos, que trametem de generació a generació, justifica tota la nostra predació, l'anihilació de l'entorn. 

Tanmateix és un pensament sustentat en una transmissió de faisó atàvica, és un llegat des de la cultura, no pas des d'una base biològica, volem dir genètica, no és una essència genètica, no, és cultural. 

La Cultura, que és entesa com tota aquella transmissió de coneixements, enteniments, concepció de l'entorn i del món, de les formes de fer, de la manera de col·lectivitzar-se i entendre la socialització, tramesa d'una generació a la següent o següents sense cap participació genètica. 

La nostra espècie es creu, se sent, declama i pregona a tot vent i amb tota la convicció que és molt diferent a les demés espècies del Planeta, i no pas en una diferència comparativa en les formes i els afers, innocent i de primera apreciació, càndida. No, no! És una diferència del tot rotunda, inapel·lable, violentament excloent. En fonament, en essència, en caràcter i natura. No som pas diferents, no, som superiors, preeminents. Suprems. 

Som els triats dels déus. Som les seves criatures. Som el seu pensament i convicció. "Som les delícies de Déu". Som creats i fets a la seva semblança. Som l'essència de la vida divina. Som els reis de la natura. Què dic els reis... som els déus, la deïtat, deuets, la divinitat baixada dels cels! 


La création du Monde par Jean Effel


"Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que ell sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra." La Bíblia (Gn 1:26). 

No només és en la nostra mitologia, la judeocristiana, que se'ns situa com dominadors, amos i senyors de la Natura. Totes les altres mitologies de la gènesi de la nostra espècie així ho relaten de manera semblant. 

Som fets, pels déus i a la semblança dels déus i pel gaudi d'allò creat, no ens hem d'amoïnar per res ni per cap criatura, tot és nostre a pleret. 

Però aquí, qui escriu, poc que creu. No volem creure. No creiem en déus ni en cap Déu. Certament no creiem. No podem acceptar cap revelació, ni una creació, ni cap de les moltes intervencions foranies a la Vida d'aquest Planeta Terra que se'ns proposen per explicar la nostra existència. 

Voldríem per tal de cercar coneixement, per poder saber, valdre'ns només de la Ciència (feta per nosaltres, els humans, d'acord! Com les doctrines i dogmes de les religions, oi?) que no imposa ni manipula al llarg del seu curs, del seu mètode, de la seva manera de fer, cap, ni una creença és irrefutable. És la falsació, la refutabilitat la seva eina. El dubte ho és tot. 

Volem observar un tret molt singular de l'Ésser Humà des de la biologia: la seva irreverent, immensa i ufana petulància, la seva ridícula presumpció, l'arrogància, la fatuïtat fatxenda i immodesta que sense cap discreció ni pudor empudega, empesta i corromp la seva pròpia dignitat i, si se'm permet, la dignitat de la vida. Volem considerar la suposada superioritat. 

Bé, de fet no és pas un tret que vulguem pas observar, no és gens difícil de detectar, car és prou palès i per tot és prou present l'orgull superb. No cal esmerçar-s'hi gaire ni en considerar-lo ni tan sols en estudiar-lo. És prou palès! És evident i manifest en fets i discurs. No ens n'he amaguem! 

Volem destrossar i fer pols, anihilar, aquest arrelat convenciment d'ésser superior que sostenim i exercim envers la Natura. El volem posar en evidència i escarnir-lo. Ho volem esmicolar. El volem ridiculitzar! 




Som els uns! Els triats! Els superiors! Els trumfos! En què? En què som tan notoris? Tan diferents? Què destaquem tant per sobre dels altres? Tan que ni som capaços de considerar cap dignitat als altres? És més... qui diu que són aquests que diu que són els altres? 

En què som tan singulars? Què ens diferencia qualitativament? Què és el què ens permet de sentir-nos tan superiors als demés cohabitants d'aquest planeta? Quina gran diferència podríem observar? 

Quin tret natural, quin caràcter, quina específica qualitat ens ha donat la Natura que ens diferenciï i ens elevi per sobre de tots els altres? 

Quin negoci amb Natura ens referma com els seus senyors? 


La Natura mai no negocia. Mai. 

Tal i com ens va alliçonar T. Dobzhansky, "Res no té cap sentit en biologia fora de la consideració evolutiva". Ens dispensareu, no és una cita literal, perquè ens ho va repetir i repetir de moltes maneres diferents aquest concepte en multitud d'escrits i conferències, i a més, ha estat recollit i parafrasejat per molts altres insignes autors: Tot, tot, en biologia ho hem d'analitzar des de l'Evolució. 

Hem cercat amb tota consciència alguna característica, aquell atribut que només puguem presentar els H. sapiens i que cap altre Gènere mostri. Cap altre Gènere ni espècie presenti. 

Cap, cap, ni un sol tret, ni un, des de la vesant biològica i evolutiva, és definitiu ni categòric, concloent ni decisiu, per poder sustentar per res alguna superioritat respecte a d'altre. Tanmateix... qui és altre? 

Bé, si que hem observat una qualitat estranya, una manera de fer única, enlloc més considerada ni apercebuda. Tanmateix és una manera de fer, una conducta, no una és condició genètica. És cultural. 

De fet creiem que només hem sabut trobar un tret, un sol tret exclusiu de la nostra espècie. Nosaltres, H. sapiens que tan exclusius ens volem definir, fins i tot amb l'ajut de déus... en què som únics en front de les demés espècies i Gèneres en aquest vast Món? 

Què és allò que només podrem observar en L'Homo sapiens, tots, i que en cap, insisteixo en cap altre espècie o Gènere trobarem? Per tal de reblar el clau volem categoritzar: en tots, tots els humans, en qualsevol cultura en qualsevol expressió grupal, clànica o cultura humana és present? 

Hi hem cavilat, cogitat, rumiat i pensat molt, fins l'extenuació.

Només hem trobat un tret absolutament exclusiu:

Digerim la menja abans d'ingerir-la. Som els únics amb aquesta qualitat. Digerir abans d'ingerir. Digerir l'aliment abans de menjar-se'l. 

És a dir, preparar el menjar que hem de prendre. El què hem de menjar. Cuinem! Guisem les menges. Cuinem el menjar. Cuinem sempre, sempre, per fer-nos la menja més digerible, més agradable, més apetible i també més sociable. És el menjar, per nosaltres, l'acte social preeminent. 

És el menjar, sí, sona prosaic, sòrdid, esquàlid, potser fins i tot pot fer riure, que l'elaboració culinària sigui aquest únic tret que no trobem en cap altra espècie i que sempre és present en la nostra, però sí, és aquesta l'única diferència observada. Més que res, i, sobretot, és com preparem el menjar abans d'ingerir-lo el què ens caracteritza com humans. 

Aquesta afirmació potser és massa punyent, però a la pregunta "Quina és l'acció, quin és l'acte observable, verificable i comprovable i que només és perceptible en Homo sapiens, en tots, tots com espècie i en totes cultures, totes (no s'hi val alienacions mentals, malalties i accidents o malures modals sense fonament cultural) i que no trobem en cap altre espècie?" I encara més: "Quina és aquesta acció que no trobem en cap altra espècie fora d'H. sapiens?" L'única! Només ens sorgeix una resposta: la cuina! La culinària. Totes les cultures preparem el menjar abans d'empassar-nos-el, i, cap no H. sapiens no ho fa. Sap greu, sabem que és consternant. 

Ja sentim la remor, la protesta irada referida a la parla, al culte als morts, al vestit... no podem afirmar amb raó de causa ni amb la necessària rotunditat que dofins o roncuals no es parlin. S'ha observat manta vegades en grans primats (i no només els grans) l'agombolament del cadàver, a més de l'acompanyament al traspàs, l'elefant, com exemple, exhibeix ferma consciència de mort... i... no cerqueu, si us plau, objeccions a salt de pensa, penseu-hi amb capteniment. 

Hi hem cavilat durant molts anys, i ara us convidem a passar-vos temps a cercar això que només, 'només fem nosaltres (H. sapiens) i que tots, tots ho fem i que ningú, ningú més no ho fa'. 

No tots anem vestits, ni tots escrivim, ni tots pensem, o raonem amb mètodes establerts, o filosofem, o calculem, o legislem... 

Sí que tots, tots cuinem, ens preparem el menjar (bullir, coure, fermentar, fregit, guisar, sofregit, enfornar, escalivar, estofat, brasejat, fumat, adobar, dessecat, matxucar, rostir, torrar, macerar, amanir, gratinar... n'hi ha molts més, oi?) i, en canvi, no hi ha cap, cap no sapiens que cuini, cap que elabori la menja abans d'ingerir-la, ni molt menys amb l'acurada tradició i hedonisme que mostrem nosaltres, en propi grup, clan o cultura. 

Voldríem preguntar: Des de quan, per què els preceptes culinaris ens tenallen i presenten fronteres infranquejables? Per què ho assumim? Quin és el propòsit d'aïllar diferents grups, ètnies i cultures en la menja? 

Es pensa i reflexiona molt sovint en les llengües, en les infranquejables fronteres d'enteniment que suposen entre comunitats els diferents idiomes. Fins i tot es consideren les lleus variants locals de les parles, els trets diferencials que bandegen i exclouen "l'altre". Són sovint motiu de befa, rebuig i repudi de qui no és com el comú. 

I la menja? I la cuina, la manera de preparar i engolir els aliments, no ens diferencien, no ens assenyalen, i tan sovint, no ens exclouen? 

Si la 'Torre de Babel' bíblica és el símbol de l'espars que amb ferotge crueltat els déus gelosos de la seva hegemonia ens han imposat en la parla tot confonent els diferents llenguatges, quina és la 'Torre de Babel' de la menja? On és? On se'ns varen confondre els àpats i les menges? 

Són trets estructurals insuperables, d'intricat procés de comprensió. Són fruit de la conformació biològica que la cultura imprimeix. 

Pensi per un moment el lector d'estructura cultural occidental benestant en ell mateix davant l'impossibilitat de menjar porc, o de beure's un bon vi. Vegi's el lector davant la poc coneguda i poc acceptada entomofàgia, és a dir cruspir-se insectes, larves, cuques i aràcnids, això sí! Sempre cuinats. 

Som plenament conscients que de cada un dels propòsits plantejats, àdhuc de cada un dels paràgrafs es podria desenvolupar una dissertació aspra i, sense cap dubte, fructífera. Enfrontant molt diversos punts de vista que podrien fins i tot enlluernar-nos. No és pas la nostra voluntat, només volíem pensar, reflexionar a l'engir d'aquesta maldestre, patètica, tan perniciosa supremacia manifesta en la nostra voluntat de ser i de fer en el Món, conducta que, a més, volem posar a l'empara de déus que nosaltres mateixos hem creat. 

I només un tret, un sol punt ens diferencia dels nostres menyspreats i molt torturats veïns, la menja... en el demés... tot igual... com els déus. 

Res més. Jo no vull cap discussió ni sostindré cap controvèrsia... jo... jo... com altres vegades he manifestat, només vull parafrasejar que... 

..."Globalment puc dir-vos, en tot cas, que he assolit el que volia assolir. Que ningú no digui que no hauria pas valgut la pena. Al capdavall, no vull el veredicte de cap ésser humà, només vull difondre coneixements, jo, jo tanmateix només informo, i també a vostès, a vostès, Il·lustre Senyors Acadèmics, m'he limitat també només a informar-los" 

Franz Kafka, 1919. Un report per a una acadèmia. Ein Landarzt. 

Miquel Fabre. Vilassar de Mar. Març del 2021 


Niu de Merles, enmig d'un coscoll, es troben en llindars de camps amb arbres o arbustos.
Una vegada llegida aquesta més que interessant reflexió sobre L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens.  No tinc més remei que tirar ma de l'enciclica Laudato Sí del sant Pare Francesc, on aclara i fa el meua culpa de tot el que no haviem entès i alhora ho haviem fet molt malament els homes.  Pàgina 53 , nº 67 .... Si es verdad que algunas veces los cristianos hemos interpretado incorrectamente las Escrituras, hoy debemos rechazar con fuerza que, del hecho de ser creados a imagen de Dios y del mandato de dominar la tierra, se deduzca un dominio absoluto sobre las demás criaturas. Es importante leer los textos bíblicos en su contexto, con una hermenéutica adecuada, y recordar que nos invitan a " labrar y cuidar " el jardin del mundo (Gn 2,15 ). Mientras  "labrar" significa cultivar, arar o trabajar, "cuidar" significa proteger, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Esto implica una relacion de reciprocidad responsable entre el ser humano y la naturaleza.
Puc dir que es la segona enciclica que llegeixo, mira que m'estimo molt a Joan XXIII, l'any 1971 no vaig llegir la Pacem in Terris, em sap greu, però potser la juventut em traicionava i tenia molts ocellets al cap,, segur que si. Però fins als setanta tampoc, fa un mes vaig començar a llegir Laudato Sí, una meravella que recomano. Fa dos dies vaig acabar de llegir l'altra enciclica del sant Pare Francesc Fratelli Tutti.


Aquest ametller que està florin (25-2-21), hom pot veure que guarde totes les ametlles de l'any passat, si amplieu la fotografia es veuen tal qual i són ben bones, increible i em porta a recordar lo seguent del Lv 19,9-10 Quan seguis les messes de la teva terra, no segaràs fins a l'últim racó d'ella, ni espigolaràs la teva terra segada.

10 I no rebuscaràs la teva vinya, ni recolliràs el fruit caigut de la teva vinya; per al pobre i per a l'estranger el deixaràs. Jo Jehová el vostre Déu.

Si portes al damunt un tros de pa, i vas trencant les ametlles, qualsevol que passi per aquest lloc pot gaudir d'un bon berenar o dinar, no cal res més, i a més porten moltes proteines vegetals i calories.

http://www.bisbatlleida.org/sites/default/files/enciclica%20Laudato%20si%E2%80%99%20en%20catal%C3%A0.pdf
https://www.raco.cat/index.php/RevistaTeologia/article/view/312810/408347

Encara que posa el nom, amb lo que heu llegit i rellegit d'articles anteriors, sabeu que es un escrit del Dr. Miquel Fabré, tots gaudim dels seus escrits i no ens cansem.

Pep

divendres, 26 de març de 2021

ESPORGAR OLIVERS I AMETLLERS POST TEMPORAL FILOMENA, ESPECTACLE DANTESC, ELS 40 CM. DE NEU VAN SER NEFASTOS.

 

Feia quasi 6 mesos que no haviem estat a Llorens de Rocafort, el meu poble on vaig neixer ara fa setanta un anys. Llorenç a la Catalunya Nova es un be de Déu, poble medieval cent per cent, que va formar par de la baronia de Vallbona des del temps de l'abadessa Saureneta d' Anglesola (1380) que comprà al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per vint-i-dos mil sous, d'aquesta manera obtingué la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi, dels llocs i termes de Vallbona, Llorenç, Preixana, Valerna, els Eixaders, els Omells de Na Gaia, Vilamanyanor, Rocafort de Vallbona, Montesquiu i el Mas del Sant Esperit i terme de la Quadra de Mas Déu. De tal "sort" Vallbona es constituïa en un domini feudal de tipus eclesiastic. Així els  1200 habitants de la baronia passaven a ser vassalls de la prelada (Abadessa). Era el ple triumf del sistema feudal en terres de Vallbona. Dit això, em resta dir que la Catalunya vella estava formada per masos 



i vells cenobis benedictins, els masos (solitut) significaven pau al territori, cosa que no trobem en la Catalunya Nova, aquesta va ser en comanada al Cister amb un gran encert. La Segarra i l'Urgell estan plens de castells, (volia dir fragilitat) i els pobles van anar creixent al voltant de les fortificacions que alhora els " protegia " de les incursions dels serraïns que es trobaven a Lleida a la Suda i a les muntanyes de Prades. Fixeu-vos en aquest mas, està rodejat de grans boscuries que no s'acabven mai, realment un servidor pujava a dies alterns a visitar a l'avi li curava les llagues i parlavem del temps de la guerra, dels maquis que s'amagaven per aquells racons intransitables; la soletat era lo pitjor. 

Llorenç vist des de la solana, cami del Vilet que ens portarà als trossos dels Solans. També veiem unes petites casetes al fondo (la vall), que són propies dels horts, i a dins totes tenien el pou, la vila també tenia pou propi, ep! encara el te; la vila tenia més coses comunes com el moli per molturar les olives, el forn per courer el pa municipal, els sefareig per rentar la roba al fondo aprofitant l'aigua que baixava per la siquia (sèquia), els camins del terme també s'arrejaven de manera comunal entre els veïns del poble, la fossa al cementiri per enterrar els morts també es feia per torns, el cercapous també era comunitari (Peça de ferro proveïda de crocs o ganxos i fixada al cap d’una corda, que serveix per a pescar les coses caigudes al fons d’un pou, o d’una cisterna, que en aquell temps en tenien en totes les cases, a casa meva encara en queden dos una pels animals, on hi anava la primera pluja i una altra per les persones, on si girava el doll d'aigua quan consideraven que els teulats ja estaven nets. segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Des del temporal Filomena el 10 de gener d'enguany, que sabem la destrossa que havia provocat en els olivers a praticament tot l'Urgell i estan nosaltres confinats, vam creure a les autoritats sanitaries i no ens vam moure de Cornellà del Terri, fins que el 25 de febrer rebent els advertiments del departament d'Agricultura de la Generalitat, sobre les seves recomanacions que calia fer als olivers partits o amb rames arrencades de qualsevol manera, retorcides, recargolades, vam decidir anar cap a Llorenç amb un full d'autodeclaració a les mans; realment no sabiam quin mal havia fet tanta neu al teulat de casa ni en el de la pallissa i evidentment tampoc a de les oliveres. La veritat es que no vam trobar cap Mosso d'Esquadra des de Girona a Llorenç de Rocafort. El primer que vaig fer es anar al tros de Les Pintades , molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia a veure que havia fet el temporal de neu batejat com Filomena,


Com poden veure la primera foto, al terra està farcit de grans rames trencades altres no trencades del tot penjen dels olivers.


Son olivers de l'obac i tant al terra com a dalt dels arbres,  de rames arrencades o trencades per la mitat, donen un aspecte desolador.

El problema em va venir de cop a la ment, mai havia esporgat, o practicament mai perquè ja ho feia el meu pare. Fa uns nou anys el pare ens va agafar a mi i a l'Oriol i al Lluis i vam anar a fer una practica d'esporgar, perque si ell faltava algo sapiguessim


Be, un mati va servir de poc, i ja al final de la seva vida li vaig preguntar - pare no se esporgar ? i ell em va contestar : - tu esporga, si ho fas malament a l'agost totes les oliveres/olivers faran molt de goig !! i amb aquest record vaig començar una feina immensa junt amb la Tere, la meva dona, sóc molt afortunat.

Ja erem al vint-i-cinc de febrer i es plantejava un dilema, per on començar si pels ametllers o que ? Pels ametllers començava a ser tard, i vaig cosultar-ho al meu amic Ramon, un home que ja ha complert els vuitanta anys, amb molts coneixements sobre tot el que toca a la pagesia, ha après des de la més tendra joventud , a la seva edat sap l'ofici amb els ulls tancats, està joiós del que ha fet i gaudeix del que sap, està orgullós de ser pagès i ell amb el cotxe es velluga per tot el terme, els diumenges junt amb la deva dona li agrada donar una volta per les seves propietats i veure com creien els sembrats i com floreixen els ametllers, gaudir de la feina feta, com recordo que feia el meu pare (epd), però ell a peu; en fi veure com la primavera va a tota pastilla. El nostre Urgell abans dit Baixa Segarra quan es més maco es durant la primavera.


El territori es vesteix de festa, es trasmuta, s'engalana com mai, a més enguany em vist en persona durant 21 dies i en càmera lenta com esclatava la floració dels ametllers, i la bona marxa dels sembrats, aqui tenim una vista de la vall que va de la Portella cap els Perdigons, que tant li agrada al meu fill Oriol, fer esport tot veien aquest luxe le tombades de verd que son diferents si estracta de blat, de l'ordi o de l'espelta. El verd segarreta és únic, espès. Enguany es nota que i ha una bona saó. Després cap al juny, tot s'asseca i s'ha de mirar amb uns altres ulls, fins i tot les plantes aromàtiques ja han perdut les flors. Quan veig aquests sembrats tant guapos i que tiren endevant, m'ha vingut a la ment quan erem petits que dins dels sembrats trobavem els nius de les perdius sobretot al segar al mes de juny recordo que primer el pare ho feia amb la dalla, després amb una agavelladora Trepat i més tard ...... quan trobavem les perdius començaven a correr i mai vaig aconseguir d'agafar-ne una, tant petitones i com corren impressionant, i admirable, alhora també voltaven les serps que si trobaven un niu de perdius es menjaven un ou darrera l'altre.


Vam decidir amb la Tere començar per esporgar els ametllers del fondo de les Pintades, perquè tenen una alçada desproporcionada, molt i molt alts, massa, ametllers amb molts de llucs, alguns gruixuts el doble dels meus canells i segons el Ramon això no es bo, diu que els ametllers quan més baixos millor i aquests llucs de 5 metres d'alçada cal treure´ls perquè són xupadors, i no paren de creixer arribarien al cel. Ep ! ho he après enguany, els ametllers només han de tenir tres branques i prou,  per tallar els troncs tant gruixuts sempre s'ha de fer per damunt d'un petit brot que està naixent, com el que teniu a la foto.



El forat es d'un picot o " pájaro carpintero ". Aquest petit brot verd es tot un tresor, s'ha de guardar, perque l'ametller te la pell molt dura, atravessar-la es tota una proesa. El cuidem i el deixem per si un dia les rames de mes amunt es morissent, aquest brot ens salvaria l'ametller. 


Al terra podem veure les rames esporgades i al peu de cada ametller la fusta tallada. Com he dit abans era la primera esporgada de la meva vida i potser la última mai se sap, em faig gran o millor dit sóc gran i van sortin malalties sobretot de les articulacions, no cal enumerar-les, segur que les encertariau, be gràcies als consells del Ramon vaig perdre la por a fer aquesta feina tant necessària, diuent que les ametlles no surten dels troncs, amb això està tot dit, llavors cal ser agressiu i eliminar  metres de fusta que no aporten res, el que passa, que tampoc et pots passar, tinguent en compta que un arbre ha de tenir la mateixa proporcio d'arrels que de branques per respirar, i si treus moltes rames, l'arbre no podrà fer aquesta funció importantissima la funció clorofílica, o sigui que enguany no hem pogut ser tant agressius com si haguessim esporgat pel gener, un altre any serà. Per primera vegada vaig veure altres partides del terme de Llorenç de Rocafort de les mans del Ramon com : La Comunclot, l'Alsina del Portumeu, Alsina Prejaume amb la seva cabana en estat ruinós, l'Alsina del Cantó (erma), Alsina de cal Mano, l'Alsina de cal Xepe, l'Alsina de cal Puça, lo Vals (terme del Vilet) La Collada de cal Ton, els Solans  del Sileta de Vallbona, Solans del Saltó, Solans de cal Xepe al damunt de cal Mano. Mai a la vida havia conegut aquesta part tant gran de la solana o dels Solans, en tenia moltes ganes, es tot un món molt gran i desconegut per mi. Segur que en Lluis Foix de Rocafort ja ho te tot caminat. De la solana només coneixia la masia de cala Adelaida i al costat del cami un tancat de pedra amb uns quants olivers i una cabana era de cal Damià o encara o es ? o no ?.


Ara una fotografia del poble de Llorenç des del punt més alt els Solans de cal Coix.



Abans de dinar vam anar cap a la Convidal del Mora i de cal Cabalé on veiem la casa o pallisa perquè hi ha l'era i un tancat amb pared de tàpia molt frequent cap a Belianes, Preixana, a Llorenç com podeu veure també en tenim, per exemple la pared del freginal de cal Mora també te un bon tros de tàpia; el tancat de darrera la Cabana de cal Cabalé no se si servia de corral per criar gallines o conills o també tenir alguna cabra o un tocino ? no ho sabrem mai; segons el Ramon, hi ha un pou que sempre te aigua a uns 50 metres de la cabana. També trobem una altra era al Tossal del Coix amb un pou que te aigua.


També la Comametlla i a la vista teniam la Rocasabata de cal Saltó. Tot verdissim.
Quan vaig veure aquesta construcció que no puc assegurar si era una simple cabana, perquè te una finestra al damunt de la porta i això vol dir un possible pis per quedar-se a dormir, o feia de pallissa per guardar la palla, no es petita, segurament també hi havia una era, la foto està feta de lluny. Quan la vaig veure vaig pensar amb el meu amic Josep Maria Boix-Masramón ex-monjo de Montserrat (Zumm per als amics) , company del que en altre temps fou el nostre rector en Joan Costa; quan venia a LLorenç en Zumm sempre em demanava una foto d'alguna cabana, li agradava aquesta terra eixuta i els seus camins, que en deia camins d'eternitat. En Josep Maria era nebot del que fou prior de Montserrat en temps de l'abat Cassià Mª Just. L'any 1988 va publicar un llibre titulat  KINNERET. Allibereu Els Salmistes, molt interessant perquè narra la seva vida després que va sortir del monestir, estada al kibbutz Ga´aton a la Gal.lilea Nord, als EE.UU, el pelegrinatge es important en la seva vida,  va al  Mar Saba, al desert de Judà i a la Gal.lilea, enamorat de l'Urgell a la Terra Ferma ( va fer una temporada de collir fruita, deixan molts amics a Tàrrega),  parla del Petit Princep amb tot el carinyo, comparant els dos Princeps el de Maquiavel i el de Saint-Exupéry i com a final deixa apuntada la frase " L'essencial és invisible als ulls. Només s'hi veu be amb els ulls del cor "..... Amb en Josep Maria haviem fet moltes guardies junts al CAP DE BANYOLES, ell tenia la plaça de zelador i rebia els malalts amb tota l'empatia del món i amb un somriure mai vist, fins i tot i afegia si era una criatura " on va aquesta reina tant bonica, guapissima, entra-entra,vine que et presentaré al metge, porta barba, i afegia ens encanten les visites ", perquè no veniu més sovint ?;  rebia a la gent com mana sant Benet en la seva regla : "acollir als altres (pelegrins) com si fossin el mateix Crist " , i me'ls feia passar, i als vespres junt amb l'infermera parlavem fins a les tantes de la matinada de qualsevol tema, i així dies i dies i mesos, dormiem poc però sempre era interessant i junts ens enriquiem. Abans de morir em va regalar un altre llibre seu editat de la seva butxaca titulat : BIBLIA DELS NÀUFRAGS, que també li va regalar a en Joan Costa, va ser una bonica trobada després de molts anys de no veure's a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles.



Sovint els meus amics em pregunten quines classes d'ametlles hi han, i quines son les primeres en florir :  la Desmai o llargeta es la que floreix primer després la Marcona , una mica mes tart la soleta i la belona, les mes tardanes son Ferragnès, Ferranduel , Frajulio, Cristomorto, Tuono, Planeta, Garrigues....i algunes mes que no recordo. A casa nostra les que més abunden són la Marcona , la Llargueta i la Mollar. A hores d'ara les 4 nits que les temperaures han estat sota zero les ha mort.


Ja portavem 10 dies esporgant, i pujant amunt, amunt al tros  de Les Pintades, practicament els últims marges abans del bosc, que el nostre pare ja feia 2 anys que les deixava per perdudes pel mal cami, fent neteja per passar vaig tallar un  Coscoll i al moment vaig descobrir un niu preciós amb aquests ous verdosos, es tracta d'un niu  de Merles, confirmat pels entesos; quan devant dels ulls apareix aquesta bellesa, surt el nen que portem a dins, de petit trobar un niu era tot una proesa, i ho comunicavem a tothom pares, amics, parents, com si haguessim trobat una perla.


La vida al poble es d'allò mes tranquil.la, hi ha molta pau, degut a les poquetes persones que hi dormen cada dia, una trentena, pots caminar pels carrers practicament no es troba ningú, però si que a cada racó veus les persones que un servidor he conegut, que son moltes, amb les seves virtuts i la seva manera de viure i de fer, i de com era la vida quan jo era petit, persones amb bondat, altres persones que mai van criticar a ningú, persones que amb el seu somriure ho omplien tot, solidaritat a dojo, encara em venien a la ment veure una dona portant una olla amb 3 litres de caldo de gallina per una familia que tots estaven malalts, o de portar verdura de l'hort a qui no en tenia, alguna bali-balaga, bretols amb la seva història, cada persona porta el seu relat, cada persona es una novel.la; segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Any 1593, no va ser parròquia fins el 1634.

L'església gotico-renaixentista contribueix a l'assossec d'aquest racó poble, on hi ha uns piques de pedra picada que servien per rentar la roba al costat del pou de la vila o per abeurar el bestiar, ara fan companyia al visitant que des del mirador contempla la solana tant gran i el poble de Maldà. A l'interior sota les voltes de creueria es troba la primera lauda sepulcral d'un tal Pere Capdevila anys 1624. L'església parroquial es la més antiga de la baronia de Vallbona, data del temps de l'abadessa  Arcàngela de Copons .



Sí, un pot sertir dringar les campanes plenes de filigranes i unes lletres gòtiques precioses; són les campanes originals, que vam tenir la sort que durant la guerra civil española no es toquessin. En aquesta campana major pose la imatge de Maria amb la inscripcio OH MATER DEO, podrien estar fetes a Calaf, com la campana Grossa o dels Perduts del monestir de Vallbona, per la prelada Maria Teresa de Riquer i de Sabater, segons en Joan Yeguas i Gassó l'embelliment d'aquesta campana és fastuós.
Tot just portem 4 dies a Llorens esporgant ametllers al fondo i al pla del Perdigó, veins de Sant Miquel, de cop em trobo un ametller amb la mitat empeltat de prunera i crida l'atenció quan el trobes. El pare li encantava empeltar als ametllers pruneres, ni ha en diferents llocs com en el racó del Perdigó i també a les Pintades, ep!! fan unes prunes grogues molt grosses i bones.
Del dolor articular que patim laTere i jo, practicament no ens enrecordàvem, ens fa fer uns dies de sol fins i tot calor i això i el estar sota el cel  del mati al vespre, va ser un gran remei. Tot s'ha de dir al vespre arribavem cansats, però contents i orgullosos de la feina feta.
El diumenge dia 7 de març vaig anar a missa, no hi va haver missa, sinó celebració de la paraula per part de la germana Maria Magdalena de la comunitat Llum i Vida, fan unes celebracions molt dignes, però amb grandesa, es respira fe, tota la celebració a poc a poc, donant la sensació de que el temps no es igual a temps i amb abundància decants, quan acaben la celebració elles es queden a parlar al carrer amb els pocs feligresos, tots ells fidels al dia del Senyor, tot un detall, que fa parròquia i també fa festa. Que seria el nostre petit poble sense missa els diumenges ? Felicitats a tots vosaltres.



Entre oliver i oliver m'arriben noticies de persones que cap el tard van per Girona repartin menjar o un plat calent als pobres que viuen al ras o en un cotxe abandonat o en el caixer automàtic d'algun banc o caixa d'estalvis, ho fins una capsa de cartro amb una sola manta o sota un pont, us poso una reflexió d'una voluntaria i us en posaré alguna més, sense paraules, sense comentaris, només que cadascú ho llegeixi i s'ho guardi en el seu cor : 

Fidelitat diumenge rera diumenge, estimació, vincle...mirades, abraçaddes, algunes paraules... no trobem en Lluis, però al deixar en Joan llegeixo el missatge que hi ha algú dormint al caixer de Bankia i allà el trobo estirat al terra.... es desperta, agraeix el menjar...és tard, no sé expressar el que sento, no hi ha paraules, em passen de nou molts dels rostres tornant cap a casa, encara miro els racons que em vaig trobant per si queda algú que no hem vist.... no serà fàcil adormir-se ni el descans, però res comparat amb ells, em costa suportar-ho.


Aqui podem veure, l'oliver un cop esporgat, amb la llenya que ha sortit al peu, cosa que ens costarà uns quants viatges, ja ser que enguany tindrem una minsa collita, però s'havia de fer; el Filomena manava.
Tornant a la vida de poble, mai haviem estat tants de dies a Llorenç, quan marxem al mati cap al tros, sempre deixem la llar de foc preparada per a encendre-la, i així ho fem; hem cremat una bona pila de llenya d'oliver, assecada durant 5 anys, crema molt i molt be, de tant en tant i barregem un tronc d'ametller que sol durar més; si  en pocs dies hem gastat una bona pila, si haguessim fet foc de novembre a final de març, no vull ni pensar-ho. A Llorenç no hi ha cap botiga, per la qual cosa hem d'anar a Maldà o a Bellpuig, aquests dies per esmolar la cadena del moto-serra hi he hagut d'anar varies vegades, ep! i també per comprar aliments,, per posar gasoil al Ranger Rover, visitar la farmacia que són molt amables i servicials, dona bo anar-hi.
Parlant de Bellpuig avui vigilia de la Mare de Déu dels Dolors, me conectat al Septenari que fins avui s'ha fet a la parròquia. Pels que no coneixeu Bellpuig, us recomano el convent de Sant Bartomeu  i el mausoleo de Ramon Folc III de Cardona i Anglesola virrey de Catalunya, està fet de marbre de Carrara i es troba a la parròquia, segons Alexandre de Laborde es un be de Déu, lo millor de Catalunya, encara que Laborde troba el poble de Bellpuig mal fet i lletg, en una paraula mal dissenyat. Es admirable el grabat que va fer del mausoleu.


Aqui tenim una bonica troballa, olives mortes per les diferents glaçades, llàstima que només era una rama, si n'hagués trobat més millor, perquè a mi m'agraden com agradaven als meus pares. Si us en poseu una a la boca i la mastegueu la trobareu dolça. Aqui va una recepta per amanir-les, que és del Dr. Fabré, un cuiner de primera, te moltes qualitats, entre elles és la de fer un menú per dinar i no repetir-lo en un mes; aqui va un bon regal pels qui tingueu la sort de trobar olives mortes, no és fàcil:
El tema de les olives negres és apassionant, hi ha tants parers, tantes menes de maneres d'abordar una exquisida menja que no sempre era aprofitada per altri que els senglars o els esquirols o la mateixa terra... són, les arbequines mortes, bones de debò.
Cal primer rentar-les amb força aigua clara, ben esbandides, en cabat cal llevar-les-hi l'amargor, i això es fa deixant-les en abundosa aigua prou salada un parell o tres de setmanes, no només per hidratar-les, per treure'ls-hi l'amargor, com ja hem dit... i ací venen totes les variants: en aquestes aigües jo hi poso fonoll i llorer, que després, per amanir les olives llançaré. La pell de cítrics (taronja o llimona) a mi no m'abelleix, tanmateix no és descartable. Tampoc no augmento l'acidesa amb vinagre.
Cambio l'aigua un parell o tres de vegades.
Ja està! Ací la fantasia! Un polsim d'orenga? un pessic de pebre negre? un branquilló de farigola? El què sí és cert que uns dies en oli bo és el toc fonamental.
Estan a l'era un dia al principi considerat de destorb per la boira pixanera, fent llenya petita per encendre la llar de foc, va parar un tractor i va pujar en Ramon fill i em va demanar el moto-serra i es va posar a esporgar els ametllers de l'era, un servidor vaig quedar sense paraules, devant la gran esporgada que els va fer, ell mateix va dir, es la única manera que algun dia façis moltes ametlles, encara que enguany no en faràs, en aquells dies ningú s'imaginava que al cap de 10 dies les baixes temperatures matarien les ametlles de floració primerenca. Una llàstima per tots !!. Un altre escrit sobre lo dur que es viure al carrer:

Expressa ahir en Francesc com de dur li ha sigut l'hivern que ha passat, se l'hi ha fet dificil... i expressa que s'ha sentit sol i que els 15 minuts diaris a la Sopa ( per anar a recollir l'entrepà) l'hi ha sigut el més dificil... aquests 15 minuts que defineix insuportables, enmig d'altres persones del carrer... Ell intenta ensortir-se´n estudia un curs, fa la rehabilitació cada dia, va a la biblioteca... una vida que intenta ser però que és al carrer.... avui he entès una mica més el desastre que és per a les persones viure al carrer, la solitud, i el que han de suportar .....

La feina d'esporgar continua dia a dia, no tenim cap més feina, a més una feina que mai havia fet, però que m'esforço per fer-la be, després Déu dirà. 


Aqui va una inpactant fotografia de com va quedar un oliver després del Filomena, poden veure dos troncs arrencats de socarrel, imagineu-vos el pes de la neu que si va dipositar, mai ho havia vist.
La meva dona afilera les rames que jo tallo amb les tisores electriques que van amb bateria i que fan un tall fins a 3,7 cm en rodó, una precisió absoluta i potent, a més porten un mànec telescopi que s'allarga fins a medir uns dos metres i mig en total mésde 700 euros.


Imagineu-vos la gran quantitat de rames que caldrà triturar, perque si s'haguésde cremar seria impossible, perquè tota la finca està així , lo més bo es que una màquina ho trituri tot i que quedi al terra com adob.
Al anar a poc a poc pel tros, t'adones de moltes  coses que anant depresa un no veuria com per exemple aquest bosc del pla del Perdigó que mai hi havia entrat. On caminar per dins es com un conte de fades, està ple de plantes aromàtiques com el romani, el timó, la farigola, l'espigul, la salvia, l'orenga, l'argelaga florida, el vesc i el reboll i com no també uns quants pins però no massa, ni han més a l'altre costat de la finca tocant amb el Nadal de Vallbona.... que ningú a trepitjat els ultims trenta anys. No es pot tocar, s'hauria de demanar permís als forestals, perquè a l'Urgell queda poquet bosc, donç els nostres abans passats o van arrabassar al màxim, gairebé fins al cim dels turons.


Clar, a Llorenç no llegiam la prempsa, tant sols una estona les noticies per la tele, però com que anavem molt cansats rapidament ens adormiem a la vora del foc, com uns nens a la falda de la mare.
Al tros de les Pintades tinc un vei molt jove, es el fill de la senyoreta mestra que un servidor va tenir, es un home enamorat de la pagesia, li agrada, i es nota, es una persona de bon tracte, quan parla amb tu sembla que te tot el temps del món, escolta amb empatia i gaudeix, no trobo massa gent com ell. Puija i baixa de Rocallaura el seu poble. Aquests dies m'ha fet molta companyia, un moment o altre del dia feia per trobar-me i una mica de relax sempre va be.


Paisatge que veig cada dia quatre vegades, una vista excepcional, a lo lluny el poble de Maldà, tot el fondo de Llorens i part de Maldà, on els sembrats ja fan el paisatge més dolç i en primer terme aquesta antiga construcció de pedra, que era ni més ni menys que la entrada de la cisterna, on guardaven l'aigua per rentar la roba i també pels animals; al costat mateix hi han dos piques amb les caracteristiques de safareig; l'aigua en un pais que no en te, la d'aprofitar de la pluja del cel i guardar-la per si decàs. Tothom feia el mateix. Els més grans recipients per a guardar l'aigua de pluja es diuen Aljups.
Estan enmig d'un gran silenci rodejat d'olivers i d'un estol d'ocells, vaig rebre per WhatsApp la noticia de la mort del meu amic mossèn Marc Farré, rector del nostre poble, havia nascut a Navàs 1936, havia sigut frare Franciscà al convent de la Bisbal, va ser ordenat prevere a Solsona , també havia estat a missions a Bolivia un bon dia el bisbe de Girona li va demanar si voldria sortir del convent perquè li faltaven capellans i ell va demanar dispensa a Roma i l'any 1985 aqquesta  va arribar es va incorporar a la Diòcesi de Girona.
 

Junts vam col.laborar en les diferents tasques que ell tenia encomanades , una parròquia es un lloc de trobada de la comunitat i alli es comparteix tot. El mossèn era un home que cercava activament els pobres, o els que estaven en risc de pobresa, els excluits, les families vulnerables que no arribaven a final de mes, els sense sostre, patia pels que no tenien res en aquest món, ell era pobre però personalment es considerava "ric" e ingressava a Càritas cada mes quasi la mitat del seu sou, ell era el consol per un grapat de  pobres. Jo també li enviava persones amb molta necessitat i puc dir en veu ben alta que mai es va rebelar el nom de les persones a qui ajudavem des de la parròquia, quan havia fet l'ingrés a la Caixa em donava els comprovants perquè jo els arxivés a casa meva perquè ningú de l'església els pogués trobar al netejar. Portava al cim l'esperit de sant Francesc. Com a Càritas ens alegrem dels petits èxits, ell també estava content si ajudava a una sola persona a viure millor, ja justificava tota la seva ajuda, dedicació i acompanyament . Els últims anys de la seva vida els va passar a la residència Bisbe Sivilla de Girona capital, una casa de repòs per a capellans malalts o molt grans, donç quan l'anavem a veure amb el seu cosi Ramon i la seva esposa Marta, estava molt content; el pobre estava molt limitat en la seva mobilitat i en la parla , però amb paciencia ens enteniem i molt. Un bon dia em va dir que totes les seves malalties e incapacitats les portava millor degut a la seva vida de disciplina rebuda i d'austeritat i pobresa al convent de la Bisbal i portant al damunt per sempre més l'esperit de Sant Francesc, que sempre l'ajudava, mai li va faltar una rialla a la boca. Home agraït per damunt de tot; trobava que el personal de la residencia el cuidaven molt be i cada dia els donava les gràcies. Quan estava be, sempre anava a fer un cafè amb llet al bar de la Mari de la Llar i d'aquesta forma anava coneguent al poble i es socialitzava amb tots tant els que anaven a missa com els que no hi anaven. Admirable, no va tardar a fer-se un més del poble.


M'abelleix posar aquest escrit seu, m'honra per haver estat en sintonia amb ell, durant els anys de rector del nostre poble i de Palol de Revardit i de totes les petites parròquies de la Vall del Terri. Descansi en pau. En memòria de Mossèn Marc Farré, ell si va viure a recer de l'Altissim.

Salm 90

Certesa de la protecció de l'Altíssim


Tu que vius a recer de l'Altíssim
i passes la nit a l'ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: "Sou la muralla on m'emparo,
el meu Déu, en qui confio".

Ell et guardarà del parany de l'ocellaire
i del flagell de la pesta;
t'abrigarà amb les seves plomes,
trobaràs refugi sota les seves ales;
et cobrirà fidelment com un escut.

No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
ni la pesta que s'esmuny a la fosca,
o l'epidèmia que al migdia fa estralls.

Ni que et caiguin vora teu un miler
o deu mil al costat mateix,
a tu res no et tocarà.
Només obrint els ulls,
veuràs com acaben els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Senyor",
feies de l'Altíssim el teu refugi.

No et passarà res de mal,
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia,
perquè ha donat una ordre als seus àngels
de guardar-te en els camins;

et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres;
trepitjaràs lleopards i escurçons,
passaràs sobre lleons i serpents.

"Ja que ell s'ha fet tan meu, jo el salvaré,
el protegiré perquè coneix el meu nom.
Sempre que m'invoqui l'escoltaré,

estaré vora d'ell en els perills,
el salvaré, i tothom l'estimarà;
saciaré el seu desig de la llarga vida,
i fruirà de la meva salvació".


Ant. T'abrigarà sota les seves ales, no et farà por la basarda de la nit.


A la part alta de la finca , hem trobat una gran ferida d'un oliver, que ja estava pintada amb sulfat de Coure, vol dir que fa uns 4 anys, ja hi debia haver algun temporal que va esquinçar aquest oliver i l'hem trobat pintat de blau.

A poc a poc amb la Tere anem pujant obac amunt, fixeu-vos que al peu de cada oliver trobareu la llenya de l'esporgar, llenya que un dia o altre servirà per escalfar-nos. 


No se quan acabarem, ni a quina hora acabarem, de moment anem tirant. 
.

Un cel preciós. Ja es molt tard, em recorda al pare que sempre arribava al poble quan era fosc, jo faig igual, em costa deixar de treballar.


Em ve de gust posar-vos aquesta foto, es tracta d'un ametller florit, que guarda totes les ametlles de l'estiu passat, l'ametller guarda el fruit. Jo quan esporgava ametllers al fondo de les Pintades, cada ametlla que trobava me la posava a la butxaca per guardar-la per la Mar, al final en vaig recollir un bon cistell, que a poc a poc les anem trencant junt amb la petita que li encanten.
El dia de Sant Josep , treballant del mati al vespre vam donar per acabada la feina desporgar , deixant totes les rames ben afilerades perquè fossin triturades per nostre amic en Xavier Amenós. O sigui vam celebrar sant Josep treballant, però molt contents després de 21 dies. Vaig escoltar la  Carta apostòlica del nostre sant Pare Francisco PATRIS CORDE (Amb cor de pare).
Diumenge 21 de març va sortir publicat a La Vanguardia , el reportatge" Legado Dantesco " Parla del Novisimo Testamento: equiparacion con la pasión de cristo. Lengua Vernácula: El nacimiento del italiano literario. Neologismos:Rico vocabulario de factura propia. Dante representa a la humanidad perdida y extraviada que necesita redimirse, afirma J.M. Micó. Contrapaso  : Concepto que ha hecho fortuna. " El infierno y los castigos que describe se han incorporado en el imaginario popular" segun J.F. Mira. Alegorias: Un mundo de simbolos: Los hombres y las mujeres actuales siguen  siendo personajes de la Comedia, una  de las claves de su éxito. Numerologia: La constancia del numero tres. Politica: El modelo del monarca justo. Infierno :La vision occidental del castigo. Clasicismo: El maestro Virgilio. Sabiduria : El papel dela mujer. Estrellas: El fina de ls tres cantos. Modernidad: Un a obra inmortal. Sentido Vital: La salvacion por meritos propios.
Avui hem celebrat la Mare de Déu dels Dolors i aqui va per tots una bonica reflexió-oració que diu molt de Càritas :

"Que aquesta festa dels Dolors de la Mare de Déu ens posi en comunió amb el dolor del nostre món, per així fer-nos propers als qui pateixen, i ajudar tots els qui es troben aixafats per la llosa del sofriment."

Per acabar, us poso unes linies més d'experiències viscudes per les meves amigues que cada vespre parlen i reparteixen menjar pels barris de Girona :

Les darreres sortides han estat un mar de dolor... la trobada del noi marroquí amb el cop de calor, l'home tirat al mig del carrer, la discussió amb l'Ismael - que ens fa percebre els limits i com de profunda pot ser la seqüela del carrer, amb quina violencia ens respon-, la negativa d'ajuda d'en Rafael - en molt mal estat al caixer... tornem a casa amb molts impactes de dolor, " tocades "... és dificil pair-ho... estem exposades al seu dolor, malestar, patiment i sentim com aquest ens travessa el cor, d'una manera brutal, sens poder-ho controlar... com alliberar-nos? com poder-nos recuperar ? que fer-ne d'aquest patiment ? No som de pedra...Intueixo un camí, el de no voler "resoldre", el d'estar al costat des de la impotència, la petitesa... i el d'arrapar-me fort a Jesús.... no hi ha límits per l'AMOR i en aquests marges Déu també hi és present... ser-hi amb aquesta força i amb aquesta confiança.


De moment que tots plegats passem una bona setmana santa , aqui va un bon record del últim Via-Crucis pels carrers, que vaig viure a Llorenç, amb els meus veins i amb gent de Vallbona de les Monges o de Barcelona que estaven a l'hostatgeria del monestir, com en Josep que ja no hi es (epd).


Una abraçada, al maig tornarem amb els olivers, això mai s'acaba.

Pep


Bibliografia :

Art de l´època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riucorb, per Joan Yeguas i Gassó.
El Cister. El patrimoni dels monestirs catalans a la Corona d'Aragó. Joan Fuguet Sans i Carme Plaza Arqué. Col.lecció Nissaga, núm.14. Editor Rafael Dalmau, Barcelona 1998.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalo i Bou. Episodis de la Història. Editor Rafael Dalmau , Barcelona 2003.
Kinneret, Allibereu els Salmistes ! Josep Maria Boix-Masramon. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Impremta  de Montserrat.1988
La Baronia de Vallbona. Josep-Joan Piquer i Jover. Càtedra de cultura catalana " Samuel Gili i Gaya". Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.