RECORDANT LES ARRELS DE TANT EN TANT

Avui es dia 13 d'abril, la Gal.la ha trencat aigues, serà una nena; més tard us explicaré una mica més. Ja tornem a ser a Llorenç de Rocafort,  encara que les ganes hi son, no vinc gaire sovint, això a alguna persona del poble li sap greu i m'ho tira en cara, puc dir que no m'afecta, tothom estima lo seu a la seva manera. Perquè tothom ho sàpiga,  la meva vida de jubilat es reparteix entre la familia, fins ara ajudant a cuidar (a fer-se gran) a la única neta que teniam, que es diu Mar, i tot seguit  Càritas amb les persones que viuen en l'intemperie o sigui al ras, i que nosaltres ho normalitzem, són invissibles, quan un perd el darrer cosi o el darrer amic queda excluït, perd la dignitat, poca broma, és un sense sostre, no és ningú, encara que no vulguem, encara que lluitem la pobresa queda cronificada, veure la pel.licula de l'actor Richard Gere Invissibles us quedarà molt clar que vol dir. Càritas es l'art de compartir, en una societat del " toma i daca" Càritas practica la generositat que pels que no ho sapiguen és allò que un dona sense esperar res a canvi, també dedico temps a cuidar i preocupar-me dels amics , l'amistad cal cuidar-la, perquè es pot trencar com l'all i oli tot i ser un expert en deixar-lo lligat i que s'aguanti la ma de morté dreta, i no em canso d'ajudar a companys metges sense familia i que estan sols, metges que pateixen un estat d'angoixa, o de pressió , tots sabem que la soletad es molt dolenta, i com no d'escoltar a persones del meu poble tot i estar jubilat, que estan malaltes i comparteixen amb mi les seves alegries, pors e incerteses, es la confiança que junts ens vam donar duran un quart de segle, ...ara si no tinc cita previa no puc fer res, tot s'ha fer per un portal d'internet, i no m'en surto i rapidament tanco l'ordinador i em rendeixo, ....  almenys vosté feia tota la gent que s'asseia a la sala d'espera, els que no tenien assegurança i els pobres també i sovint sortia del despatx i deia " vostès i jo amb paciència ens podem entendre " els primers cinc anys vaig tenir sort perque  que no teniam ordinadors i un servidor podia visitar als pobres, els que mai havien cotitzat, gent emigrada  perquè no tenia cap control, ara aixó es impossible. i així vam durar quasi un quart de segle. Els dimarts feia de 3 a 8 del verspre i a les 8 tancava la porta i feia tots els que estaven asseguts a dins fossin 10 o trenta i quan acabava la visita obria i tancava la porta jo mateix i així no es colava ningú. 

Tots els metges teniam un llistat de tots els assegurats que teniam al nostre cupo i si entrava un pacient i no consava el seu nom al llistat, podies rebutjar-lo de ple, no cotitzava, llavors un altre moment l'havies d'aendre per beneficiència, i havia molta gent que no cotitzava, temps era temps, i tot depencia de la bondat del metge, ens salvaba que no teniem ordinadors i ningu de la sala d'espera sabia res.

 Ser metge és algo gran i ser metge rural deu ser un dels oficis més vells, dic ofici de manera seria, perquè es una barreja de ciencia i una part d'art, l'humanisme del metge, que tant trobem a faltar i les universitats s'han adonat del tema i proximament posaran una nova asignatura d'humanitats o de filosofia a la carrera de medicina, no ni ha prou en una asignatura de psicologia a primer curs . Mai em molesta que m'expliquin els  signes i simptomes que pateixen les persones i aconsellar que confiin amb el seu metge/metgesa de capçalera i especialistes del Trueta o de l'Hospital de Santa Caterina, actualment dit Parc hospitalari Martí i Julià. El nou hospital Trueta i el futur campus universitari tardara encara uns 8 anys. Continuo aquest article a les vigilies del Corpus, on Càritas celebrem una gran festa.

Be, tornem a les arrels, per petites que siguin ens lliguen per sempre més. Llegir els articles de'n Lluis Foix a La Vanguardia m'ajuden a estar més aprop i el que diu va a missa, si els sembrats estan apurats a Rocafort, el mateix a Llorenç i així tot.  Fa una mica mes d'un mes que la Tere i jo estavem a Llorenç per veure com estaven els olivers i els ametllers, aquests ultims estaven escandalosament florits; sempre amb l'esperança de que sigui un bon any hi tinguem una esplendida collita, sí plou, tot s'ha de dir; l'any passat no en vam collir ni un kilo.

Fixeu-vos en el sembrat d'aquesta foto del tros del Perdigó, es molt pobre, està molt ratllat, rascat i mejat pels conills, també en  te la culpa la falta d'aigua. Amb data del dia 7 de juny ha plogut a Llorenç uns 50 litres, tot un tresor pels arbres i les dos collites que estan en marxa ametlles i olives, tot i que la de cereals la donen per perduda.

Totes les classes d'ametllers estaven igual de florits, les bones temperatures, donaran la sorpresa. L'any passat no em vam collir ni un kilo, sort que amb la meva dona n'haviem guardat l'any 2021 que també  vam tenir una pobra collita. Clar a casa nostra des de sempre l'ametlla es imprescindibles en les principals festes com els panellets per Totsants, ametlles garrapinyades per convidar a les visites d'amics, parents i coneguts, ametlles per fer pastes per Nadal, ametlles ratllades per adornar les mones de Pascua, ametlles torrades fins i tot ametlles deshidratades, per cert bonissimes i un no pot deixar de menjar-ne, fins i tot la nostra neta Mar,  les troba úniques. Enguany no hem tocat cap ametller, els vam esporgar tots l'any passat. Enguany el passat cinc de març vam estar a Llorenç no convençut de tocar gaire els olivers perque ja haviem fet una esporgada l'any 2021, però l'amic Ramon, em va animar perquè convenia toca´ls una mica. Tot va canviar cada bancal que pujava a l´obac de Les Pintades, tot s'anava complicant, la grandaria dels arbres obligava a ser molt agressiu, arbres massa alts calia esporgar amb el moto-serra, no amb les tisores. Aixi ho vaig fer, jo sol vaig esporgar tota la finca.

Fixeu-vos amb les rames que estan tallades al terra, li vaig treure quasi el 40% de les branques de l'oliver, era enorme, però feia anys que practicament no feia olives, quan en podria fer, massa fusta i com diuen els entesos les olives no surten dels troncs, donada la poca aigua, cal treure fusta (cal ampliar la foto). Esporgar em va costar fins el dia 14 d'abril, dies que bufava un vent de Serè, també dit Mestral, es un vent sec, violent i temut pels pagesos. Vaig fer varios viatges de llenya, algo es algo, s'assecarà pel proper mes de novembre, que tornarem a fer foc, enguany els dies que vam estar a Llorenç no vam encendre la calefacció, en teniem de sobres amb la llar de foc del menjador.

Una foto de la vall dels Perdigons, cap al final de la tarde. Com  podeu veure a primer pla uns ametllers florits.

Aquestes tisores de poda a bateria, son una meravella, talla de manera precisa i un tall fi i segur fins a 3,7 cm. fa molta feia i no et canses, pesa poquissim i a més tinc un telescopi de mes de dos metres que s'hi afegeix les tisores i des d'abaix s'apreta gatell i feina feta. L'any passat sens va espatllar i la vam enviar a la casa; coses de la vida, pot passar a qualsevol, es van perdre i al cap de 4 mesos al reclamar i no trobar-les, amb un correu electronic a la casa, tot com Déu mana i aquesta tardor passada ens en van donar unes de noves. 

El 15 de març vam marxar cap a Girona, deixant tots els olivers esporgats i les rames ben arrenglerades, perquè en Xavier pogués passar a triturar-les amb una màquina enganxada al tractor, ja fa 6 anys que no en cremo, perquè la tardor posterior a la mort del meu pare i  en primer any de la meva jubilació com a funcionari del cos de metges titulars de la Generalitat,  vaig cremar totes les rames dels olivers, evidentment amb permis de l'ajuntament de Vallbona de les Monges i estava ple de normes i protocol a seguir, complicat, si la velocitat del vent augmenta un 10% i si l'alçada de les flames es més alt de 4 metres calia apagar el foc. No marxar cap a casa sense apagar totes les brases; i finalment quan ja havia acabat de cremar, vaig llegir que calia enir una cuba de 5000 litres d'aigua a la vora, jo havia pres  10 garrafes d'aigua de 10 litres cada una, cosa de riure. No he volgut passar mai més aquest mal trago.

Eren els dies 15 i 16 d'abril que amb el Dr. Griera company de promocio a la Univeritat de medicina de l'Autonoma de Barcelona vam tornar cap a Llorenç, aquesta vegada era per arrencar entre els dos els ferros que es van posar a cada oliver (250) quan els vam plantar amb el meu pare el LLuis i jo l'any 2008 i posteriors, com que les plantes creixien, anavem canvian els ferros com el que porto a les mans,

perque les fortes marinades no els trenquessin, ja que havien costat molt de fer-los creixen. Be tants anys clavats donç el ferro s'ha rovellat i s'ha agermanat amb la terra i els 60 cm sota terra , son molts centimetres i ànims, tot i sumar la força del Toni i la meva, Déu ni do de l'esforç, i moltes vegades els haviem de regar per estobar-los.

Aqui podem veure al meu amic fent tasques per poguer arrencar els ferros i tallar els plançons que neixen a cada soca i tornar a posar un plastic nou, perquè els conills o llebres o d' altres animalons no roseguin els joves olivers. 

Secret per arribar a arrencar-los era picar i enfonsar-los un pam mes, tirar una mica d'aigua al voltant del ferro i amb dos eines que abraçaven el ferro anar fent-lo girar i girar, fins que tirat amunt sortia o no, després per no desanimar-nos el deixavem descansar i anavem per un altre.

En moments de relax el Dr. Griera li agrada recollir plastics escampats o deixats no tirats pels terres. Curiosament va trobar unes quantes ampolles de coca-cola grans algunes amb aigua del temps dels nostres pares , que les deixaven escampades sota alguns marges i mig amagades per tenir sempre aigua potable guardada per veure, en aquelles terres de la Quadra de Mas Déu no hi han fonts, cal ser previsor. Mireu aquesta foto, que fa palès que el ferro es més llarg que l'alçada del meu amic.

Dr. Toni Griera, ell tant ecològic, no soporta veure envasos ni plastics tiratspel terra.

Algunes el tap s'havia fet malbe. Aprofitave l'aigua per tirar-la en olivers prims i que no havien crescut no sabem perquè, plantats l'any 2008 ? tots plantats al mateix dia i any, curiós oi ?. Tot s'ha de dir els olivers plantats a l'obac no n'ha mort ni un, en canvi els de la solana i de la vall (lo fondo) una important mortaldad, no els proba gens ni mica estar barrejats amb ametllers, això ens ho va dir el Ramon de Cal Giné que ens va venir a veure a dalt del  Pla del Perdigó, som veins amb el seu tros de Sant Miquel i ens ho va confirmar, ens ho haurem de creure i potser algun dia arrencar els olivers que durant 8 anys no han crescut ni 5 cm i tornar a plantar ametllers.

Foto de la vall més fertil de Llorenç de Rocafort.

El que si vam arrencar son tots los ferros, molt content, sense l'ajuda del meu amic metge, no hagués estat possible, te molta força. 

Be, ja sabeu pel blog de Llorenç que he sortit fotografiat junt amb unes 100 persones que caminen pel carrers de Banyoles i tothom les ha hagut de veure penjades a les faroles de la ciutat durant un mes o a la sala EatArt de la Fundació Lluis Coromina..

Us poso una foto de la nostra estimada neta Duna que ja te dos mesos complers. Es conforma amb poc, només vol la mama, el pit de la mama, tocar la mama amb la seva ma i que la tinguin als braços i si es fa pipi, vol que li canviin els panyals, i ja està tranquil.la, comença a somriure qual li fas pessigolles o li acaciries el nas, o la crides pel seu nom. Una joia pels de casa. La vida un misteri, una meravella.

Abans d'acabar, dir que al cap de 5 anys de no poguer pujar al racó del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges  i gràcies al Jordi de Cal Mora, he a conseguit que un amic seu molt entès en arreglar camins em retirés una gran roca que havia caigut del tros del meu veí i em tapava totalment el camí de pujada cap a tres grans bancals, on també hi tinc un grapat d' ametllers i també uns quants de morts. Ara podem veure un cami molt ample i podrem pujar-hi amb tota facilitat amb el Ranger-Rover i el remolc, cap problema. Moltes gràcies als dos.

Racó situat a la solana del tros i on si fan els millors codonyacs de la finca, codonyers molt antics, el pare va morir amb 95 anys i sempre els havia vis, o sigui que estan garantitzats que no son hibrids. El pare recordo que estimava molt aquest racó, i tot plegat, ell venia cada dia de la seva vida al tros i no acabava mai la feina, jo vinc 4 vegades a l'any i tampoc l'acabo, pratico allò que es diu " no hi ha res que s'esperi tant com la feina ".

Només es reguen amb l'aigua de pluja (aigua dolça com en diem a la baixa Segarra o també dit l'Urgell) , en cap cas es reguen amb aigua del municipi de Llorenç de Rocafort, ecologics cent per cent i tothom troba el codonyac bonissim, fem tots els kilos que podem, per si un any no hi ha collita. Si el codonyac , es posa fur, molt millor.

Publico aquest post en la vigilia del Corpus i vull dir-los que si tenen els fills amb els estudis acabats, tenen feina i es guanyen be la vida, i tenen la hipoteca pagada, poden vestir i esmorzar, dinar i sopar cada dia, pensin una mica amb els pobres.  

Els recordo la llei per a la protecció a la gent sense llar a Catalunya; el 5 de gener de 2022 va entrar al Parlament de Catalunya una llei titulada : Proposicion de ley de medidas transitorias y urgentes para hacer frente y erradicar el SINHOGARISMO. Set grups parlamentaris li van donar el vist i plau perquè entres: PSC-Units, ERC, JxCat, CUP-HCG, En Comú Podem, Cs, Mixte)  El grup que falta mel callo. La proposició  de la ley està amb el vist i plau de la Universitat de Barcelona, Universitat Autonoma de Barcelona i professors : catedratic Vicenç Aguado i de la Dra. Lidia Pitarch) ,  Arrels Fundació, Assis centre d'acollida , Càritas,  Comunitat de Sant Egidi y San Joan de Déu Serveis Socials. A hores d'ara tothom està patin per la lentitut d'aquesta llei:  Entre altres coses aquesta llei exigeix als ajuntaments: servei de consigna, servei de bugaderia, i de dutxa i disfrutar d'un titul de transport gratuit, i un dret a un comiat digne en la defunció, el dret a estar empadronat, mentre no tinguin tot en regla, ningú pot ser muntat per dormir al carrer i la obligacio de tots els ajuntaments de tenir anotades en un regitre totes les persones que viuen en el municipi, incloses les persones sense llar. 

Amb la proposicio  sorgeix la oportunitat de combatre el mal que pateixen les persones sense llar ( tindre que viure al carrer, abscencia de vida privada, la soletat,  l'angoixa, el patiment, la malaltia mental, la violencia, les adiccions, esperança de vida notablement més efimera....)  i de vencer-lo. 

Una abraçada,

Pep

SENSE CEREALS, SENSE AMETLLES, SENSE AULIVES, SENSE PLUGES.

 A l' Urgell o a la Baixa Segarra, que és el mateix, al mes de novembre ja es cullen les aulives, cada vegada més aviat. Enguany com cada any hem anat cap a Llorenç de Rocafort de Vallbona, per collir les aulives; ja sabiam, per la gent del poble que enguany no ni havia, els olivers estan nets, com si ja s'hagués collit, donç no , es que no hi ha olives en quasi tot el terme, compta dos parells de famílies que tot l'any mimen tots els trossos, sí, que en tenen, aqui va una mostra.

Be, per sortir de dubtes el dia 24 vaig anar a fer una visita per assegurar-me del fet, resultat després de caminar pels diferents bancals, no en vaig veure ni una, em pregunto perquè serà ? 

Al principi vam veure flors, hi havia molta rapa, estavem contents, que haurà sigut el culpable de no tenir aulives ? Un vent malèfic del més d'abril ? que va fa fer caure les flors o les va assecar  o d'una sequera de mesos d'evolució, que no ajuda als arbres, sigui com sigui mai ho sabrem, el resultat es que no tenim aulives als olivers grans, sí alguna en els 230 olivers que va plantar el nostre pare l'any 2008, o sigui que els dies que em reservat per a fer la collita, el destinarem a recollir la llenya d'esporgar els d'ametllers durant el passat mes de febrer i guardar-la al corral de casa, o sigui en cap cas la deixaré a l'intemperie a l'era de casa tal com s'ha fet tota la vida. Ara amb l'actual crisi la llenya va molt buscada donat el preu de la llum i del gas, no m' agrada que me l'agafin, agraïria que me la demanessin abans d'emportar-se-la, o no ?, segur que no tindria nassos de dir que no i podrien escalfar-se, segur que vosaltres fariau lo mateix.

La natura sempre et sorpren o t'afaga desprevingut, i de cop, un espectacle devant els teus ulls, no ho esperava, perque un servidor només tenia in mente el tema de la collita de les aulives. Aquesta foto es un  avís, de la grandesa de la creació, m'encanta que aquesta em sorprengui constantment i jo que em deixo sorprendre'm. He trobat la Baixa Segarra amb colors de tardor, la més cridanera es la vinya, aqui tenim una servera (Sorbus Domestica) fa uns fruits com peres petitetes molt dolces, que olim es guardaven per l'hivern, com tants altres fruits; recordo de nen que a les dos botigues del poble a l'hivern no venien fruita i calia que la familia tingués quelcom com: peres d'hivern, pomes d'hivern, figues sayola assecades, codonyac, melons penjats al sostre de la golfa, tomaquets d'hivern també penjades a les bigues de la  golfa, raïms de moscatell també penjats que amb el temps es tornaven pances bonissimes amb pa o sense; actualment tant les serves, com la resta son oblidades o despreciades per la població, ningú en fa cas, com que a la botiga venen de tot, donç no cal guardar res , i les serves se les menjen els ocells no en deixen ni una i que amb les seves deposicions escampen la planta per tot el territori, se´n veuen moltes de petites per tots cantons, no pasen desapercebudes al caminant. Déu nostre Senyor ho ha fet tot be. 

Aquesta foto una mica especial del tros del Perdigó, terme del municipi de Vallbona de les Monges, podem veure al capvespre un espectacle de colors, a l'esquerre unes fulles del gros noguer, que practicament han caigut totes (segona quinzena de novembre), a la dreta una figuera sajola que madura a l'agost i que les podem menjar tot el mes de setembre i encara te totes les fulles i si ampliemssim la foto veuriam que devant de la cabana hi ha un lladoner, almez en castellà  (Celtis Australis) sense cap fulla; poso els tres exemples per fer palès com va complin la tardor, aviat serem a Santa Llucia i sentirem a dir que " per Santa Llucia un pas de puça"

Sempre que surto de casa m'acompanyen un o dos llibres.  Aquesta vegada per rellegir el llibre Silencio Administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático , de Sara Mesa.  També el llibre Lluís Duch La Sortida del Laberint ,  Una trajectòria intel.lectual, Fragmenta editorial.

Cal dir que no se llegir un llibre sense un llapis per anar subrallant lo que considero que cal tenir en compta i m'interesa ; a més a més d'un llapis de carbó, porto un llapis de color blau i l'altra mitat es vermell i encara un de color groc. Al marxar cap a la mili, intuint que podia ser llarguissima, me'n vaig endur el llibre que havia sortit l'any 1967, que era La força d'estimar, de Martin Luter King, i quan l'acabava tornava a començar i vaig entendre que " la vida de l'home no li ve dels seus bens ", també " Els publicans i les prostitutes us passen devant al regne del cel " i encara vaig entendre que l'església va venir per a ser signe d' Acollida dels uns per als altres, com Crist ( Rm.15:7 ) i no una multinacional. També em vaig endur una subscripció en fascicles de l'Evangeli de Mateu de l'Abadia de Montserrat, i així a hores perdudes, entre guardia i guardia, l´anava llegin, sobretot a les tardes, barrejat amb d'altres activitats dins del CIR.

Com J.F. Mira, penso que si només em pogués endur un sol llibre, en una catastrofe natural, m' enduria el Nou Testament, és la història d'amor mai anteriorment explicada. Parlant de les últimes noticies sobre noves traduccicons de llibres religiosos, veure un extens article d'alvaro Colomer, que va apareixer al suplement Cultura/s de La Vanguardia amb el titol " I Déu es va adaptar als lectors " del passat dia 29 d'octubre. Es constata que alguns editors volen alliberar els textos biblics del seu sentit religiós per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients.

Em tranquilitza que trenta milions de persones compren anualment una Biblia en algun racó del planeta. Queda clar, que l'home i la dona segueixen sent religiosos.

Tornant a parlar de l'escriptor tant importan com J.F. Mira, que va traduir Els Evangelis (Proa), jo els vaig comprar rapidament i llegint, llegint no trobo res que em desorienti com a cristià practicant, les paraboles del Senyor, segueixen sent , fil per randa respectuoses, tendres i tant pegagogiques com el primer dia del cristianisme igual que  les que presenten en la Biblia Interconfesional, no es que vagi a favor de les traduccions que apareixen o apareixeran com la traduccio dels Salms de'n Josep Batalla, segur que tindran molt d'exit sigui el public que sigui, ningú s'apartarà del missatge del Senyor. Jo sóc un seguidor i admirador de'n J.F.Mira o sigui no massa neutral, i les paraules que en Mira canvia per una altra (miracle per fet prodigiós) m'encanta i no passa res. També sóc un seguidor de Mn. Armand Puig i Tàrrech que ha traduit els Salms en hebreu, llati, greg i català; jo d'ell només he llegit un llibre que es titula Jesús un perfil biogràfic, és una joia,bonissim i recomanable.

Tornant a com ocupava el temps a la mili, donç princialment per les tardes a cultivar l'art de l'escripura, tenia molts compromisos tot i no tenia novia, tenia una gran amiga que es diu Lali Valdivieso que com he explicat, m'escrivia una carta diaria, carta molt curiosa perquè tot el sobre estava escrit pel devant i pel darrera i costava molt descifrar a qui anava dirigida, cosa que portava molts mals de cap als militars, sobretot els molestava la sorra i rebia amonestacions perquè la noia deixes de fer tonteries. Per les tardes quan tocaven " paseo ", donç era el meu moment per començar a contestar les cartes apoiat a la llitera ( cada llitera tenia tres llits, a mi per sort em va tocar la del mitg, i a dalt el meu bon amic Joan Maria Capdevila (epd) que compartiem lo poc que teniem , fill del meu poble de Llorenç. No teniem biblioteca on anar a llegir, estudiar, o a escriure les cartes, una cosa tant senzilla, sí teniam una inmensa tasca o taberna, on  4000 soldats mataven les hores bevent i bevent fins a l'hora d'anar a la cantina a sopar..

Estant a Llorenç i havent descartat poguer fer la collita d' aulives, em venen a la ment tot el que feien els meus estimats pares, no recordo mai que s'aburrissen, sempre tenien quelcom a fer, només descansaven quan plovia i en deien " un dia de destorb ", aprofitaven per trencar ametlles sota la terrassa, un lloc solitari i amb molta llum, un lloc tranquil apartat del suroll mundà on el pare es retirava per trencar les ametlles i que la mare les feia  garrapinyades i sempre en tenia algunes per si teniam una visita per sorpresa d'algun passavolant conegut, amics de tota la vida, parents de Barcelona, tothom els hi alabava, al pare mai ningú li donava les gràcies per passar-se les hores trencant les ametlles, ara sóc jo qui ocupa el seu lloc. 

També quan plovia era un moment per anar a l'era a asclar llenya d'ametller, que es la millor que tenim i que crema molt be i no cal tenir por pel parket, no llença espurnes. Llenya que porta vint-i-cinc anys a l'intemperie, curiosament està en perfecte estat, l'ametller es com una cahoba, no es pudreix.

El pare no es cansava de portar viatges de llenya per l'hivern, quan moria un ametller, fins i tot arrencava les soques, han passat molts anys i encara en tinc moltes, pesen i són dificils de manejar i asclades les portem millor cap a casa. La veritat es que no he trobat ningú pel poble fent llenya i menys asclant la llenya en el sistema tradicional, un parell de veins tenen una màquina per partir la llenya, la maquinització tot fs més fàcil. 

Mn. Armand Puig i Tàrrech en un full parroquial de fa temps deia: si no pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida i trista, en cap cas voldria que em passés a mi. 

Deixeu-me dir que estic de voluntari a Càritas, que sino ho saben és l'art de compartir amb els sense sostre, els qui viuen a l'intemperie o sigui sense llar, als més de 2144 que dormen pels carrers de Catalunya, segons Arrels, Càritas és allá on no arriba ningú més, sempre amb els més vulnerables e invissibles. L'any dos mil dinou la Fundació Lluis Coromina va fer una exposicio de fotografies de Carles Fontserè a l'espai Isern Dalmau de Barcelona, carrer Mallorca 305, titulada Fem visible els invisibles. Penso que amb la guerra d'Ucraïna la pobresa ha augmentat i caldria repetir l'exposició perquè tots ens fem una idea de quan una persona pasa a ser invissible.

A casa tots o quasi tots som socis de Càritas i seguin l'exemple dels meus fills, quan anem a comprar a qualsevol gran superficie comercial i si a la porta hi ha un pobre agenollat o assegut al terra i acompanyat d'un gos, sense demanar res, tant sols mostra la seva extrema pobresa, primer cal saludar-lo i demanar.li com se diu, i tu li dius el teu nom, i seguit, que et fa falta, que necessites?, que vols que et compri ??, resposta - em dic Lluc, - comprim algo barato, no compri res car, amb poc en tinc prou, sobretot que no s'hagi de cuinar, dormo al carrer, no tinc llum ni gas,vostè mateix...... i si pot ser no parlar amb ell dret, cal ajupir-se, o sigui acostar-se a la seva altura, si està agenollat, donç hem d'abaixar-nos i fer-nos iguals, si hi ha lloc per asseuret, donç cal asseures, fer-se "fratel.li" sempre al mateix nivell que el pobre, seguin els consells de la meva amiga la Dra. Susanna Bosch. Cal fer realitat la frase que tant tenim present a Càritas " Siguis el canvi que vols veure al món " cal començar ja en aquestes festes del Nadal, " Siguis llum per l'altre ". Convençut que l'Amor de Càritas mou montanyes( A. Puigverd).

A la fi, quan li dones el que li has comprat, ve la sorpresa, en Lluc et dona les gràcies, contentissim, amb uns ulls brillants i em diu, gràcies per no ser invissible per a vostè, lo millor d'aquesta trobada ha sigut la conversa que hem mantingut els dos, passo dies que ningú em diu res, no em veuen. Impressionant la força de la paraula. Un dia estava fora de l'edifici de Càritas i al meu costat també assegut estava un jove subsaharià i al moment s'obre la porta i surt un home més grandet tot content i el jove l'interroga - que tant donat per sortir tant content i respon - me han escuchado !!! una vegada més el poder de la paraula i a més a tots ens agrada que ens escoltin o no ?

No puc ac acabar sense posar-vos unes paraules de Sara Mesa, del seu llibre Silencio administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático: A los mas pobres, los queremos beatificos, agradecidos, puros de corazon, impecables.Que no digan una palabra mas alta que otra. Que den siempre las gracias y no insistan. Que se acerquen un poco,  pero que se retiren enseguida. Que gasten nuestras limosnas en lo que nosotros decidamos que se las deben gastar. Que no haya ni una sola tacha en su pasado, ni un desliz.

Aqui va una bonica foto amb el remolc que em serveix per anar al tros i portar els estris i per exemple l'any passat els sacs d'olives a l' almàssera de Sant Martí.  I aquests dies portar la llenya grossa i d'altra més petita que serveix per encendre el foc de casa. Si no guardes, arriba un dia que no tens llenya. Com que estem parlant sobre l'oli d'olives arbequines que són les de casa i de tota la comarca, us poso una foto dels anys seixanta on per la seva exel.lència s'exportava a Regne Unit, als EE.UU, a Itàlia, etc....ep! continua essent bo.

M'abelleix explicar-vos a que hem dedicat el temps al tros, donç el nostre pare l'any de la crisi de les hipoteques subprime del Lehman Brothers (2008), va decidir plantar 230 olivers i clar perquè el vent i els temporals no els trenquessin, tenien un any de vida, donç calia acompanyar-los amb un pal, o una canya, amb el temps tot es pudreix i va caldre substituir el pal per una barra de ferro i d'aquesta manera ja no caldria canviar-la, una bona intensió, però els olivers no paraven de creixer i altra vegada van substituir les barres per altres més llargues; ara porten 18 anys clavades i tothom recomana retirar-los.

Dit i fet, amb tants anys clavats, el ferro s'ha oxidat i quasi agermanat amb la terra i cal tenir experiència per retirar-los, repeteixo no es cosa fàcil, em va explicar un veí, que primer calia donar-li cops de martell com si el vulguessim clavar-los una mica més i després ànims i tirar amb els dos guants amunt i resultat mai es el mateix, quan surt, surt, i tots contents, però quan no, cal buscar algun estri per agafar la barra i picar amb un martell amunt, no cansar-se i sort. Ahir no els vaig comptar, però sí, uns deu i avui han sigut vint-i-dos tot una proesa, sempre amb l'ajuda de la meva dona.

Porten vuit dies, ha fet bon temps, poc fred, sol cada dia, avui ha estat la sorpresa, ha aparegut la boira, però ha durat unes tres hores, però molt suau.

El silenci es present a Llorenç tot el dia, sempre, a més de dia la gent (grans i joves) són a treballar al tros, no us ho creureu, si arriba un turista i vol assebentar-se de quelcom dels monuments artistics de Llorenç com la historia de la gran Creu de Terme del poble, la més alta de Catalunya o saber dades de l'esglesia parroquial, monument gotic-renaixentista la més antiga de la ex-baronia de Vallbona, o com es va engrandir el poble fora del clos medieval i es van fer les pallisses més grandioses de la vila, o si el poble tenia safareig públic, o tenia un forn public, o una almàssera publica, etc...pot marxar del poble sense poder-ho preguntar a ningú, les poques families que queden estan tancades a casa a la vora de la llar de foc, el fum que surt per les xemeneies no enganya, delata la presencia de persones. Fa uns anys que han posat un cartell al costat de la Creu a la paret de l'hort de cal Bergadà on s'explica bastan be tot el que he dit abans, algo es algo.  Estem parlant de l'oli, però unes tres families encara no han començat a collir olives, estan sembran els cereals, després vindrà la collita de les olives si és que en tenen.

A casa no ne'm tingut ni una, com deia el meu pare, l'any vinent segur que serà millor. Així ho esperem. Ara a fer el pessebre que per sort al pessebre hi quep tothom , i al dir això, em fa pensar amb el que vam veure a Murcia; El Belén Napolitano.

Pep

QUOTIDIANS TANMATEIX

Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se, ja no vaig patir més, tot seguit parlava amb els arqueolegcs, alumnes, becaris i amb el Sr. Tremoleda , sobre com anava tot plegat; curiós  ara de jubilat em falta temps, el meu nebot em diu que no se organitzar-me, potser te raó, ja no m´ho deia el Dr. Moises Costa fa vint-i-cinc anys, però mai em va donar el secret per organitzar-me, encara que ell tenia la seva vida molt organitzada, i mai li  fallava res de res, pensava jo quina sort te aquest bon home, que tingui sort a la vida !!! de consells tothom en sap donar, però........ que la cosa surti be, ja és més diferent, ...la veritat es que donar  temps als més vulnerables, excluïts, sense sostre, en resum als invisibles, et manté ocupat i sense possibilitat d'aburrir-te, recomano que ho probin, segons diu Armand Puig i Tàrreg, sinó pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida. Ànims !!!!!!!!

Procuro adonar-me de tot el que m'envolta, de tot el que succeeix, de les persones que he trobat i trobo en el cami de la vida, de les persones que m'estimen i m'han ajudat a arribar on sóc com els meus pares, la meva dona, els meus fills, el meu estimat mestre Sr. Capell, els meus estimats companys de carrera, i no pocs professors de l'Autònoma i de l' hospital de Sant Pau, la gent dels diferents pobles on he exercit la medicina, de les que em toleren, de les persones que no he fet prou per elles, de'ls que tota la vida estaran agraïts, de les persones que sempre estaré en deute amb elles, de les mils de gràcies i somriures que he rebut com a premi a la meva dedicació, que és l' únic que om s'enduu , en fi que vaig ser feliç fent de metge, ep !!! i encara ho sóc.

A sant Antoni als matins anems tots a la platja, però després de fer migdiada, me'n vaig a la Biblioteca municipal, on repasso dos revistes que sempre m'han acompanyat que són Serra d' Or de l'Abadia de Montserrat i la Revisa de Girona , les dos les segueixo des de fa molts anys i els articles bons viatgen amb mi, per exemple El monestir de sant Miquel de Fluvià, de pobres a malalts, d'acollits a ciutadans: l'Hospital de santa Caterina, Joaquim Pla Dalmau, Josep Dalmau Carles, RCR Arquitectes : sentir l'espai, L'extraordinari silenci de Solius, Olot bressol de les escoles d'art, Les parròquies amb menys feligressos : Finestres, Sous i Rocacorba, Els monjos més violents.... o l'abat més odiats : el monestir de Sant Esteve de Banyoles, Records de la darrera carlinada, Vetusta Geli, El món medieval gironí vist per la ficció literària, 200 anys sense el baro de malda i 250 anys del " Calaix de sastre", El coratge de Job, Plensa el somni de la matèria, Josep de C. Laplana, per l'art cap a la trascendència, 50 anys d'animadors de cant per a la liturgia (pare Gregori Estrada), Memorials de la Barbarie : alemany Gunter Demnig de les vicimes del nazisme amb la creació de Llambordes cobertes d'una làmina de llautó (stolperstein), Jesus el nostre relat, Josep Berga i Boix i el monestir de Ripoll (1867). També em vaig endur de la biboioteca Els Catalans als camps nazis, de Montserrat Roig de l'any 2001, edicions 62. També segueixo de tota la vida la revista El Ciervo, que no sabria passar sense ella.

Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc, s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.

Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..

No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli,  de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues (Sejola) al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac (membrillo) amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica), tothom procurava que ni hagués una a cada tros, es guardaven per l'hivern. 

ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres al corral donç a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....la contingènca sempre està present.

Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.

Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.

No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de´n Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa, a sota de´ls meus peus encara hi la el celler, espai que respira frecor , molt confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, el blog de LLorens, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró  estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga i Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.

Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i una lleugera corrent d'aire i sense volguer  les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim, amb una església que sembla una catedral gotica, inevitablement bella i esteticament com Déu mana, no hi manca res, te el majestuós retaule barroc, el sindrom de Stendal i és present, si estiguessim a Roma el trobariem en el Panteó, el Coliseo, la Fontana di Trevi l'escalinata de la plaça d'España, la via  Margutta, etc; devant mateix de l'església si troba l'escut de l'emperador Carles V (llarga història) d'on raija un abundant doll d'aigua que convida a beure i tothom vells, joves i mainada ho fan. Ens trobem a la planta baixa de l'edifici i aprofito per repassar entre d'altres coses història de la familia.

Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Són unes impressions extretes  la vida de la població en un dia de mercat. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, em recorda un llibre que hi ha a l'arxiu de la catedral de Salamanca i ara en l'exposicio IERONIMUS, que narra un grapat llargs de tocs de campanes (1684), vaja uns 50 que van des de que el Viatic surt de la catedral, per auxiliar a un malalt greu (tañe) la campana grossa i repiquen unes altres campanes dites Pasqualejas toquen de tres en tres fins que el santissim torna a la catedral, quan entra i surt el bisbe, quan surt la processó del Corpus Cristi, el toc  de difunts, un toc especial sobre el foc en un edifici, un toc per a cada gran festivitat de la diocesi  paga la pena, també quan mort el rey  i la reina; passa igualment com a la catedral d' Astorga, sinó actualment, almenys si en el segle XIX. Algú explica que demà hi ha un concert, i  que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, d'un avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda en un pueblo de los Montes de Leon, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia.

Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se. 

Com cada estiu hem passat el mes de juliol a Sant Antoni de Calonge o oficialment dit Sant Antoni i el mes d'agost a l'alta Extremadura, a la Sierra de Gata, el poble és diu  Gata, just a 45 minuts de Ciudad Rodrigo, situat a 600 m d'altitud, enclavat en plena depressió d'Extremadura, hi ha una calçada molt ben empedrada de sis Km., no se si del temps de Roma, podria ben ser, maquissima, que puja fins l'altiplà de Castella a 1000 m. sobre el nivell del mar; una meravella, recordem una mica, antigament hi havia el Reino de León, després al col.legi deiem : Leon, Zamora i Salmanca, ara a canviat els cartells diuen Junta de Castilla-León. Durant la caminada per la calçada trobem diverses fons, fins i tot a sota l'ermita en surt una  fresquissima un premi pel cos després de la llarga pujada.

Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, el riu Corb no porta aigua, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc,s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.

Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..

No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli, de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica) ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....

Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.

Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.

No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa de la vivenda, a sota els peus encara hi la el celler, s'està més confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró i Goula estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga i Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.

Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i sense volger s'escoltent les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim; ens trobem a la planta baixa de l'edifici, és un lloc fresc i molt agradable.

Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, que demà hi ha un concert, que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, dún avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas , l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia: La regió vinícola de Languedoc-Roussillon., tot això li explicava a una veina de més o menys la mateixa edat, que no sabia on era la regió Languedoc, els dos no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban, que sentia parlar el francès i també el català, l' eusquera, el noms dels darrers tres difunts..... que fulanito de tal se li havia cremat una finca gran, que abans hi havien moltes cabres al poble i que hi havia el "pastor de la Villa ",.

Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,

les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadaonda , per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen. El meu amic m'explica una visita que va fer : va venir el malalt perquè no es trobava be, tenia una llei de cosa i un cop visitat, el malalt pregunta al metge. - Doctor estic malalt ? I potser que  estigui tant malalt que em mori ? o només estic angoixat ?, jo tinc un malestar d'ença un parell de mesos , la meva parella em diu que tinc una certa inquietut tot el dia, - seré hipocondriac ? el meu jefe em diu que em veu amb desànim, algo de  raó te, però penso que  estic preocupat, no se perquè, podria ser que sigui una certa pobresa de cor ? el meu cunyat diu que tot el que em passa es una indisposició d'un tiberi que vam fer el setze de maig passat, la meva companya de feina em diu que em veu molt dubitatiu,  en fi no sé que pensar, doctor  m'ensortiré ? m'ho promet ? el meu gestor que em fa la declaració de la renda, em diu que probi un curandero, ....... sense paraules..... que en pensa doctor ? i el meu amic va quedar sense saber que re comanar, no continuo..... vostès mateixos, ara una mica babau el pobre pacient si que ho és. La història no ens diu com va acabar....

Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, gremi de l'espart (articles d'esparteria), feien esportins pel molí per extreure l'oli , sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica de espelmes, etc....

Com l'any passat vam gaudir de la companyia del meu company de carrera el Dr. Toni Griera, que atravessa España d'est a oest, passant per Gal.licia, entrant  per Portugal i baixa fins a Valverde i cap a Gata. Li encanten els ports d'alta muntanya, no n'estalvia cap, quantes més curves millor, la moto es una BMW impressionant i pesa molts kilos, perillós si t'enxampa els peus. La ruta per tornar cap a Sant Cugat del Vallès va ser atravessant las Hurdes per Pino Franqueado, i cap al port de Las Batuecas, passant just pel Desierto de San José de las Batuecas.  No puc passar per alt la pel.licula El gran silencio : La idea para el filme fue propuesta a los monjes en 1984, pero los cartujos dijeron que querían tiempo para pensar sobre ello. Le respondieron a Gröning 16 años después para decirle que estaban de acuerdo en permitirle grabar si es que aún seguía interesado. Gröning regresó a vivir solo en el monasterio, donde normalmente no se aceptan visitantes, durante seis meses entre 2002 y 2003. Grabó él mismo, sin usar luz artificial.

Gröning pasó luego dos años y medio editando la cinta. El corte final no contiene comentarios orales ni efectos de sonido. Consiste solo en imágenes y sonidos naturales que retratan el ritmo de la vida monástica, con títulos extraídos de las Sagradas Escrituras.¹​ 

Monestir de Carmelitas Descalzos i fins l'Alberca, no explico més perque a aquest metge els seus viatges són un misteri, evita posar-se a una autopista, si es dona , es perque el GPS l'enreda, perquè l'aparell el vol portar cap a casa pel camí més recte i el més fàcil.

Monasterio-Desierto de Sant José de Las Batuecas, fundado a finales del siglo XVI

Amb el Dr. Griera em passat quasi dos tardes buscant una foto del casament del nostre estimat Dr. Ramon Gefaell de la Peña (e.p.d.) al club de golf de Sant Cugat i no la vam trobar de cap manera, tot i tenir-la guardada en diferents arxius tota una vida, coses que pasen i això ens va donar peu a parlar i reviure els records de la nostra vida universitaria dels tres primers cursos a Bellaterra i tornar-los a compartir i seguir repassant la vida a l'Autònoma, sense ordre ni concert, les anades amb els autocars des de Cerdanyola, amb elstrens catalans que sortien de la plaça de Catalunya i passaven per la Floresta, Valldoreix, Sant Cugat, Sant Joan, Bellaterra; sí, vam trobar el titol del Ramón, d'Especialista en Medicina Nuclear, casi res, ell volia ser cardioleg, però per no apartar-se de la seva estimada Pilós va escollir fer a Barcelona aquesta especialitat. També les hores d'estudi a la biblioteca , les hores d'estudi a casa meva, les hores d'estudi a una aula un dissabte o diumenge per a un alumne sol, o les hores de disecció també de cap de setmana, d'osteoteca amb el Dr. Domenech el cap de setmana, vigilant les estufes on s'incobaven els embrions de pollastre, en fi, que afortunats vam ser, ningú dubtava de nosaltres i ningu es va posar mai cap traba, circulavem lliurament per les dependències de lafacultat de medicina, segur que els zeladors apreciaven molt a l'estimat Dr. Domenech. 

Jo, en plena migdiada,  vaig treure una experiència meva relacionada amb els malalts terminals, el meu amic la va escoltar com un jove estudiant.

 He descobert, que a la pàg 65 del llibre de Qüestions de vida i mort : La resposta no ha de ser només reduir l'angoixa del present i mirar de posar-hi una mica d'esperança, sinó també fer inventari del passat: explorar els records, explicar el relat de tot el que s'ha aconseguit i dir explicitament una vegada i una altra totes les coses precioses que, massa sovint, només es diuen als funerals.

Cal que els metges trobin la manera de ser una peça útil d'aquesta exploració necessària,  sense interferir i sense fingir comprenssió quan no n'hi ha.

Un pacient meu, amb càncer li van dir al seu hospital (oncologia) que a partir d'ara el portaria el seu metge de capçalera !!! va d'acord. Al venir a veurem i em va dir :  he anat a l'hospital cada 15 dies , durant dos anys i ara em diuen que no hi torni que em portarà vostè !!!! Això vol dir ni mens ni menys que m'estic morin !!!. la meva familia per animar-me em diu que no, que de cap manera, no m'ho crec, doctor tinc els dies comptats oi ?????? Jo li vaig respondre, això no sabem quan arribarà, algun dia també m'arribarà a mi, sap una cosa ? caminarem junts, i vindré cada vespre a veuret i com que ja tindré la feina feta , parlarem i ens farem una torrada d'acord? i tant doctor, l'espero . Així ho vam fer, i vaig anar cada dia diumenge inclòs i vam fer un grapat de torrades amb all i oli i sal, vam parlar des que havia començat a treballar als 12 anys guardan cabres i xais i pels diferents treballs que havia realitzat més grandet, com va viure el noviatge que els seus pares no volien, el naixement dels dos fills , l'estalvi que va haver de fer per comprar-se una caseta, cuidar els seus avis, els seus tiets,solters els seus pares, moltes malalties i viatges cap a Girona, ajudar al veins quan estaven malalts, tornar el credit, les malalties d'un fill que va morir, els diferentd canvis de feina des d'anar a bosc a tallar arbres, a fer carbo, a anar a segar a jornal, treballar de paleta, d'ajudar als fills en les seves dificultats, tenir bucs d'abelles per vendre la mel, també anar a vendre els dissabtes verdura del seu hort a un mercat a Girona, fins a arribar a les portes de la mort, mai vam parlar del càncer, una hora abans ja esperava la meva visita amb el foc encès, la setrillera , els alls, l'oli, la sal i així començava cada dia la nostra trobada, va consumir molt pocs medicaments, perque no dir-ho vam tenir moments joiosos, vam riure junts i vaig descobrir que la visita d'un amic, d'un familiar i la del propi metge poc alleujerir molt el camí cap a la mort, quasi mai li preguntava pel dolor, excepte que fos ell qui em treia el tema...... Era ell qui em deia, doctor no he parlat mai de que sóc creient i m'agradaria parlar de les benaurances i de la importància del perdó i de la misericordia i resta de l'Evangeli.....Ningu a casa me'n parla, ni al poble, sembla que tothom te vergonya, parlar-me´n !!! i si, ho vam fer , junts vam treure molt de suc i vam gaudir de les diferents paràboles del Senyor com la dels vinyaters, la del fill pròdig, els jornalers de la vinya..... li vaig oferir la presència d'un sacerdot i va dir que sí !! .Va morir no en pau, sinó en la pau del Senyor, vaja molt consolat. Ho deixo aquí, evidentment que no és pot fer a tothom, però a algú sí, no n'explico més per no cansar-los. 

i recordar un a un cada professor, començant per l'ilustre Prof. Dr. Domenech Mateu, que en aquells anys a Bellaterra erem una promocio de mil cinc-cents que voliem ser metges, organitzats en cinc grups, i per la lletra del nostre cognom, ens va tocar a tots els meus amics amb el Dr. Domenech, una casualitat que sense saber-ho va ser la nostra salvació per sempre més.

Vam ser molt afortunats en l'assignatura de Fisiologia de tenir al gran Dr. Segura i Cardona, ampliament format, fins i tot a EE.UU i a Alemanya, era fill de la Segarra. El Dr. Antoni Griera ens podria explicar meticulosament com eren les seves pràctiques, l´amic Dr. Josep Mª Via, també va gaudir i aprendre molta fisiologia en sóc testimoni, un professor brillant.

També vam retrobar a l' egregi professor Dr. José Maria Gimenez Camarasa titular de dermatologia a l'Autònoma i a l'hospital del Mar, recordem clarament les lliçons de la malaltia de Pringle Bourneville i l'altra i de manera brillant el Sindrom de Peutz-Jeghers (presenten taques marronosses, i blau-grisaci i en els llavis, les encies, en el vesibul de la boca i la pell.... 

Caricatura del Professor Marius Foz, també tenim caricatures dels seus companys Dr. Rey-Joly i del Dr. Dalmau.

En patologia general vam tenir a l'exel.lent professor Dr. Marius Foz (epd) cosi germà de l' insigne professor Amadeo Foz, professor nostre de microbiologia, una assignatura fonamental de la professió mèdica i molt densa i pesada d'estudiar, molts noms dels microbis a recodar i tots en llatí, per a més inri; si llegim les memòries del distingit professor Dr. Felip Cid, diu d'Amadeo Foz : Tal vegada el professor més preparat i amb major carisma entre la població estudiantil, era la circumspecció personificada, educat i polit, usant un castellà de llibre. La bacteriologia fou el seu propi santuari. Parlant del Dr. Cid, li tinc molta més simpatia ara que de jove, ara que ja tinc l'assignatura d'història de la medicina aprobada, el veig fins i tot amb bons ulls, em dol no haver-lo tractat més d'estudiant, de jove no sabia que era un exel.lent poeta, ni un intel.lectual de primera, ni que era un gran amic de Salvador Espriu, vegeu: Correpondència de Salvador Espriu, editat per Perifèrics, són les cartes íntimes d'Espriu 2003, les 45 pàgines de l'Epistolari no tenen desperdici, un tresor sense més. Al cap dels anys i gràcies al meu amic Benet Sarsanedas exel.lent pintor que es coneixien amb un dels fills del meu professor, em va fer arribar l'obra poètica completa; Felip Cid, Obra poètica (1963-2006) Nueva carpeta. Amb una dedicatòria : a Josep Capdevila, en nom del meu pare, l'Anarquista Líric. David Cid. Sarsanedas molt més que agraït. Molt interessant llegir la bonica i pausada introducció d'Antoni Clapés, Tot esperant la Dama de l'Alba.

Encara voldria deixar escrit unes linies del seu llibre dit Memòries Inútils : Ens situem al poble de Sant Martí de Provençals, la condició de metge em permeté conèixer, en el seu element, els més diversos habitatges del barri: la majoria modestos sense deixar d´ésser misteriosament acollidors. Els martinencs no és deixaven vençer per les penúries. Vivien en pisos húmils i sumariament adornats, si es vol, i, valgui la paradoxa, amb un mal gust que no desentonava. Procurant guarnir les precarietats del parament amb solucions que inspiraven una infinita tendresa. Als habitants de planta baixa, els que duran l'estiu permetien prendre la fresca portant la cadira a la vorera,les exides tenien regustscpictòrics, de quadre amateur aplicat. Mai les oblidaré. Així com tampoc el mal que em feia cobrar uns honoraris ajustats, que sortien de calaixos i calaixeres, de tauletes de nit, especialment estalviats per a aquests casos o situacions. Els martinencs sentien un horror atàvic als hospitals. necessitaven tenir el seu metge de capçalera i li dipositaven una confiança corprenedora. Mai no vaig patir cap tipus de queixa. Adhuc en casos desesperats, desenllaços fatals, que et deixaven inerme. Materialment i animica aixafat contra una dura i àrida impotència que arrossegava dies i dies; tractant d'endur-me´n un miser munt de moments patètics esborrats contra la impotència. Les visites del metge enara mantenien un caliu familiar. El metge era quelcom més que un enviat salutifer....

 Tornem endarrera, aquell home assegut al pedrís de casa nostra, ho explicava tot a una veina de més o menys la mateixa edat, no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban a principis d'agost, que la calor era insuportasble, que la piscina municipal te molt d'èxit i que està plena, el noms dels darrers tres difunts.....novetats del nou tanatori que tenen, que enguany no hi ha fruita als horts, que el mossen es molt puntual  en començar els oficis, que las ferias van ser de primera, que no hi va faltar res de res, molta música, la xaranga pel poble a la sortida del sol i també a l'hora dels aperitius pels bars del poble, el tamboril no en van parlar. 

Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,

les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, que si en vull hauré d'anar a Portugal a comprar-lo o a menjar-lo, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadahonda per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen, ningú promet res.

Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, plàcid, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple  de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica d'espelmes i ciris, etc....botiguers de tota mena, el comerç de la familia de la meva dona, venia : aceite de linaza, alcanfor, alcohol, almidon, amoniaco, anilinas, alumbre cristalizado, asperón, atrapamoscas, azufre, aguas minerales, aceite de higado de bacalao ( jo de petit, menjava poquet i el nostre metge em receptava oli de fetge de bacallà) totalment fastigós, em feia vomitar i em posava malalt a l'hora de prendre´l. Aigua oxigenada, bicarbonato, bolas de sosa, brillantina, cera, colofonia, crema calzados, cepillos de dientes,  clorato, cloruro de calcio, cola, colores polvos, amarillo rey, azul ultramar, minio de plomo, negro de humo, rojo bermellón, rosa a la cal, verde a la cal, violeta a la cal, esmaltes, esencia e trementina, grasa para carro, holas de afeitar, hipoclorito calcico, jaboncillo, jabones, levadura, limpia metales, lejia, manzanilla, moldes de magdalenas, manzanilla, naftalina , nogalina, paletinas, papel de manila, pegamentos, pomez, purgantes, purpurinas, sulfato de cobre, sodas refrescantes, ..... tierras : blanco España, Ocre amarillo, ...la llista de tots els productes es llarguissima, a més és venien tota classe de teixits, de ferreteria, es tallaven vidres a mida, orinals, ceràmica, e infinitats de coses com llits, matalassos, que mai hagués pensat que es poguessin vendre en una botiga de poble.

Be, l'estiueig ha arribat a la seva fi, he repetit històries i vivències , ja viscudes en altre temps, perdoneu, al fer-me gran tendeixo a repetir com fan tots els avis. Un any més caminant per l'alta Extemadura, banyar-nos al riu com fa la gent d'aqui, una aigua netissima, transparent i fresquissima, gràcies a que no hi ha cap industria contaminant, tot es natural.

Dir que hem gaudit dels nostress cunyats de Gata, dels seus nebots i del meu fill petit i la seva parella Gal.la. Un altre dia us explicaré com ha anat la melmelada de mores de la nostra familia l'onze de setembre a Llorenç de Rocafort, i tot el terme de Vallbona, La Quadra de Mas Déu, de Rocallaura, de Montblanquet, de Montesquiu, dels Omells de Na Gaia i els seus camins, poca broma en un any de tanta sequera.

Pep