dilluns, 23 de maig de 2022

LA FONT DE LES CANELLES DE STA. COLOMA DE QUERALT NO BROLLA

 Un servidor és de la Catalunya Nova, tot és únic i caracteristic en aquesta terra plena de castells, temps era temps i des que el rei Jaume I el Conqueridor va anar guanyant territori als serraïns, la terra va anar quedant despoblada. Els reis de Catalunya van encomanar a l'ordre del Cister la tasca de posar en solfa la gran Conca de Barberà i la Segarra, crean els monestirs de Poblet, Santes Creus i el femení de Vallbona, va ser un gran encert que encara dura. A la Catalunya Nova no hi han masos, es terra de viles,  els pobles vivien a recer del senyor feudal, a Llorenç teniem la familia Cardona.

A tots els pobles, començan per Llorens de Rocafort, el pou d'aigua es de la Vila, el forn de coure el pa era de la Vila, el molí d'oli era de la Vila, una bassa on recollien l'aigua per abeurar els animals era de la Vila, la cisterna com a Montfalcó Murallat era de la Vila, els safaretjos de rentar la roba com el de Rocallaura, Vallbona, Maldà, Santa Coloma de Queral, Cervera, etc...... eren de la Vila, en fi tot del Comú, els camins també s'arreglaven pel Comú, les fosses del fossar s'obrien per rigurós torn, així com dur a braços el difunt a enterrar, tothom col.laborava.


Només vull aclarir que aquest mapa esta publicat a Paris l'any 1792 i es titula LA CATALOGNE, par le P. PLACIDE, Ingenieur geographe. 

Tinc 72 anys i encara no conec la majoria dels pobles de les Garrigues, de l'Urgell i de la Conca de Barberà, com : La Pobla de Cervoles, Velusell, Blancafort, Vimbodi, La Guàrdia dels Prats, Senant Ferran, Albiol, Albayés, Soleràs, Cabasses, Vinaixa, Pira, Omellons, Albi, Cervià de les Garrigues ( recordem que l'any 2009 li van donar el premi al producte  español de major qualitat pel seu oli extra verge  Cervus a Mónaco), Juncosa, .... no es estrany que quan tinc amics que em venen a passar un parell de dies a Llorenç, que aprofitem per anar des de primera hora del mati a conèixer el territori i els seus poblets 

Dimecres dia  13 d'abril ens vam aixecar ploguen, no em va costar res encendre la llar de foc, vam esmorzar be i sense perdre el temps vam anar direcció cap a la serra del Tallat, Solivella direcció cap a Conesa, una vila medieval amb el seu call jueu, amb racons únics, murallada, amb tres portals, el Reial, el de Santa Maria i el de Sant Antoni, fins i tot te un cafè que en altre temps estaria obert i ben segur que hi tornarà a estar; mai he estat dins l'església, encara que se que és gòtica segle XIV i com podem beure a la portalada hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen als braços i amb dos àngels al costat.




 Com totes les esglésies sota la protecció del Cister, estava i encara està dedicada a Santa Maria com l´esglesia parroquial de Vallbona, a l'entrada de l'església del monestir de Vallbona, com a Llorenç de Rocafort, on a més la campana grossa posa " Oh ! Mater Deo ", el Cister sempre dedicava les esglesies a Sana Maria. Conesa te casa Delmera com Rocafort de Vallbona.


Caminar pels carrers de Conesa ploguent es molt gratificant, moltes parets i marges de pedra seca, a Conesa està tot ordenat, fins i tot els carrers estaven tallats per baranes de ferro per que no passessin els cotxes ni els peatons, tot l'entorn pavimentat, fa goig i farà més goig quan les baranes de ferro estiguin retirades.  El dia  13 d'abril erem a Conesa, preparats per anar cap a Rocafort de Queralt, Santa Coloma de Queral i cami de la Vall del Corb. 
Els que som fills de l'Urgell o de la baixa Segarra estem contentissims quan plou i aqui van els litres comtats per en Ramón Moix: el dia 13 d' abril a Llorenç van caure 12 litres d`aigua, el dia 19 dimarts de Pasqua 15 litres , el dia 20,  4 litres, i el dia 21, 13 litres , total mes d`abril 44 litres o més o distància mai se sap el que va passant a Llorenç , tot i aixi encara en fa falta més,  ja que venim d'una  molt llarga  sequera, els ordis i els blats fan molt de goig tot esta molt vert, l`ordi ja comença espigar, estem a vigilies de Sant Jordi i cal  que compleixi el refran "per sant Jordi espiga l`ordi" esperem que continui la bona ratxa de pluga i els arbres tinguin sao per poder passar l`estiu, ja que l`estiu som una comarca que d`aigua ens en donen molt poca.


 A Conesa i passava l'estiu el Sr. Duch, que en altre temps fou secretari de l'ajuntament de Vallbona i Rocafort, era un home d'una activitat fora mida, caminava molt, mai acceptava res de ningú, ni un got d'aigua, era molt amic del meus pares i per l'agost el pare li solia fer una visita a Conesa i  alguna vegada el vam acompanyar.
Vam passar de llarg Rocafort de Queral, si vam passar per Les Piles, pertany a la provincia de Tarragona. 
Una vegada arribats a Santa Coloma de Queral, vam anar directes a la Font de les Canelles, aquest monument sempre m'ha agradat molt, és un racó fresc i ple de pau per descansar tot oïnt la fressa de l'agua que fan les 8 canelles, (ara no), seguia ploguent, prouta falta que fa a tota la comarca i en general a tot el pais.



La gran sorpresa va ser trobar la Font de Les Canelles, sense ni una gota d'aigua, les 8 canelles i cap brollava. Bernat de Queralt virrei de Catalunya i la seva  esposa la van regalar a la vila, el millor regal, perquè a part de donar aigua abundant per les persones, al costat mateix hi han els safareigs publics, i molt grans i macos. No se, però l'abundat aigua , deu regar molts horts d' aprop de les muralles.
Era tard hi haviam de pensar en dinar, però estava programat coneixer els poblets de la Vall del Corb, començant per Raurich  a 726 m d'altitud, municipi de Llorach
Sense perdre el temps vam començar a baixar pels petits poblets laterals del naixement del riu Corb, com La Sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa, L'Albió, i Vallfogona amb el seu històric i esplendid Balneari, no vam entrar al poble. 
La Cancó sobre el Riu Corb està feta per mossèn Ramon Bergadà i Solà i el music Francesc de Paula Brunet Recasens que tenia una filla monja al monestir de Vallbona, Donya Mercedes Brunet de feliç memòria, que pasada la guerra va donar classes a unes noies de Llorenç  om la Tecla de cal Martí, la seva germana la Maria de cala Milia la Teresina Pons i la mare de la Cecilia de cal Ton i d'altres que no me'n recodo.
Be, el verd de les parades a la vora del riu, endolçia moltissim la nostra passejada fins a Guimerà, on vam para per dinar.


Sí vam dinar molt be, potser el fet de tenir gana va ajudar molt. No vam entrar a Guimerà, per altra banda mai ho he fet, desconenc Guimerà.
D'aqui vam seguir cap a Ciutadilla, Nalec, tot explicant el fabulós mapa de pergamí  ( 255x68) de tres peces, que hi ha al monestir de Vallbona, representa el tram de la Vall del Corb entre Ciutadilla i Sant Martí de Maldà, es creu que data de l'any 1580, del temps de l'abadessa Arcàngela de Copons (1576-1601).


El vaig veure per primera vegada en una exposició a l' Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 2014 titulat CARTOGRAFIA. TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVES DEL TEMPS (SEGLES XIII-XIX). També si troben quantitat de gravats de castells de la provincia de Lleida i diferents gravats de la capital com aquest.

Planol de Lleida dibuixat per Jacques Moulinier.

El jove Alexandre de Laborde arribà a España l'any 1800 com agregat a l'ambaixada que ostentava Lucien Bonaparte, germà de Napoleó. Laborde viatjà per tot el pais recollint la ingent informació gràfica que després publicarà en sengles obres monumentals com L' Itinéraire Descriptif de l'Espagne (1809) sis volums i un atles i el Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806--1820), en 4 volums, el primer dedicat a Catalunya)
La tarde ja anava a tota pastilla, teniam al cap anar a coneixer el mausoleo de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig, però primer calia anar a visitar el poble que sempre m'ha atret i que està rodejat d'un cert halo misteriós, un poble que no ve de pas, és un poble aïllat,  com resguardat de les mirades, és un poble que si ha d'anar ; de jove mai hi vaig anar, la primera vegada va ser als 58 anys.

No em digueu que no és meravellós, tot al voltant del castell i de l'església, com Déu mana a la Catalunya Nova.

L'Espluga Calva, que és un poble molt interior, medieval, el rei Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, dona al monestir de Valbona, la vila , el castell i tot el terme de l'Espluga Calva, en franc alou. Fixeu-vos fins on arribava el poder de l' Abadessa de Vallbona ELIARDA D' ANGLESOLA (1246-1258); l'Espluga Calva no va formar mai part de la baronia de Vallbona, com Preixana, Rocafort o Llorenç.
Els meus amics el van trobar únic, impresiona la monumental església de tres naus, amb obres, no sé on, a la porta hi havia posat el llistat de misses de la comarca.


Vam anar a la botiga de la part alta del poble per veure si venien orelletes i estava tancat, però pels vidres vam veure que no en tenien, no vam esperar que obrissin, com a l'hivern, que uns joves ens van dir que obrien quan tornaven de collir olives.


A la plaça del castell, una casa de l'esquerre estaven fent obres, però a part dels dos paletes no vam trobar ningú més pel poble. El castell molt ben conservat. I aqui es va acabar la visita, des de la carretera de Maldà om podem observar un poble allargat, però mai em tingut la intenció de caminar i gaudir d'aquest racó ple d'historia.
A tota pastilla vam anar cap a Bellpuig, saben que trobariam tancat el convent de Sant Bartomeu, que només obren dijous, divendres, dissabte i diumenge.
Sense perdre el temps vam anar buscar aparcament devant de l'ajuntament de Bellpuig i pujar per la impressionant escala. Teniam aparcat el cotxe devant d'una façana que es del mateix picapedrer de l'església de Llorenç de Rocafort de Vallbona.



SINT OCULI TUI APERTI DOMINE SUPER DOMUM ISTAM DIE AC NOCTE (1583)

Que els teus ulls, Senyor, estiguin oberts  sobre aquesta casa, de dia i de nit  (1583), de la façana de la  Cort del Batlle de Bellpuig, data de l'any 1583,



Després d'esperar a dalt devant de l'església més de mitja hora, es va apropar una jove dient-nos que l'església l'obrien a les 7 del vespre; ens vam rendir i vam donar per perdut veure el monument tant ilustre.

Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806--1820), en 4 volums, el primer dedicat a Catalunya).

Els meus amics, van dormir una nit a la hostatgeria del monestir de Vallbona i una altra al de Poblet, una bona experiencia i la última a casa a Llorenç. Els bons amics han compartit de tot, fins i tot la collita d'olives, quan colliam encara amb les mans, amb la raspa i el banc. Un altre amic també ha vingut a Llorenç a compartir altres feines com ordenar la brosta dels ametllers esporgats i separar les rames de la fusta. Sóc molt afortunat. 

Pep

divendres, 18 de març de 2022

AMETLLERS FLORITS ENMIG DE MOLTES LLÀGRIMES PELS MORTS D'UCRAÏNA

 

A l'espera d'un Stolperstein, en honor al tiet Baldomer, mort a Gusen (Austria), fa anys i panys. Ens hem traslladat a Llorenç de Rocafort, per tal de recollir totes les rames i la brosta que es va produïr a l'esporgar els ametllers, el tres de gener d'enguany, als trossos (finques) del Perdigó i de Les Pintades ambdues del terme municipal de Vallbona de les Monges. Si hagués sigut, un any plujós aquestes rames ja estarien amagades sota l'herba, però com que feia mesos que no plovia, donç hi  ha poca herba.  Enguany degut que m'havien d'operar el tunel Carpià dret a mig gener, vaig encomanar a un jove de Belianes que  esporgués tots els ametllers que tinc, així de complet, no ho havia fet mai. A hores d'ara estic content d'haver-ho fet, aquest jove ha donat compliment a la meva voluntat de tallar molta fusta (troncs), dels troncs no surten ametlles i si necessiten molta aigua; el meu pare tenia uns ametllers molt grans, i alts, però a sota no tenia herba, que és la que consumeix l'aigua, l'any passat gràcies als consells del Ramon Moix de cal Giné vaig tallar llucs de tres metres d'alçada  i gruixuts com el meu  braç que no hi feien res, els ametllers lo normal es que tinguin tres braços i prou. O sigui que estic molt content de la feina feta per aquest jove, seguirem pensant amb ell alhora d'esporgar.


El meu problema es que si no veig un petit bri, no se per on tallar el tronc, tinc por de que perdi tot el tronc, si veus un bri pots tallar inmediatament per damunt i aquell bri creixerà sense parar i tindrem una rama nova. El que em pregunto com pot un bri anar trencant l'escorça tant i tant dura de l'ametller, fins a sortir fora ? impressionant, la natura te molts secrets que potser no sabrem mai .

Vam arribar el divendres pel matí, per tal de posar les eines en solfa, sobretot el moto-serra eina vital avui dia per esporgar, s'ha acabat esporgar amb unes tisores de podar i del xurrac manual, tot ha canviat; quan arribo a casa deesprés d'un parell de mesos, sempre poso l'aixada en remull, perquè la fusta ss'asseque i tot balla, resultat no pots cavar, deel meu pare vaig aprendre que al tros no si pot anar sense una aixada, per si de cas.

L´ultima estada a Llorenç,  el meu veí Francisco Català em va recomanar que posés una cadena de vidia, més cara però dona un gran servei i dura molt; donç dit i fet cap a Bellpuig a casa de'n Lluis Capdevila (Lluis Moto), ell ja li arreglava i esmolava la cadena al meu pare i jo d'ençà el 2014  també; em va col.locar una de vidia que ja previament li havia encomanat i amb el diposit del Range Rover ple cap a Llorenç, on m'esperava la meva dona amb el dinar fet i tot preparat per marxar cap a l'antic terme de la Quadra de Mas Déu, que per cert


el 12 d'abril de 2011 va començar un important expoli de les pedres de l'edifici de la Quadra, està documentat a la premsa de la provincia de Lleida.

La tarde presentava un cel de pluja, nuvols procedents del cantó de Salou, ja estaven al damunt dels Omells de Na Gaia, però no vam fer cas i ens vam posar a trossejar les rames que estaven al terra després de l'esporgada de principis de gener d'enguany amb la nova cadena de vidia i he de dir que es una eina mai vista, talla vist i no vist, talls perfectes; la Tere afilerava les rames i separava la llenya gruixuda als peus dels ametllers perquè no fessin nosa quan passi el tractor amb la trituradora. Cap a les quatre de la tarde va començar a pluvisquejar sense parar, però nosaltres tosssuts vinga treballar o sigui sense fer-li cas i un cop xops vam donar la tarde per acabada, teniem fred, no podiem més. Un  cop a casa, lo millor encendre el foc i amb una llesca d'un pa de pagès torrada amb oli extra verge, bonissima, sense afegir-hi res més que all.

Són les 8,30 del mati del dissabte arriva molt puntual el Dr. Toni Griera company de carrera a Bellaterra, dels pocs companys que sempre em conservat l'amistat junt amb d'altres deu, llàstima que ens hagin deixat el Dr. Ramon Gefaell de la Peña i el Dr. Jordi Cebrià i Andreu, dos bones persones i alhora metges ilustres (e.p.d.).

Be, aquesta vegada l'amic Toni no ha vingut a Llorenç amb la seva moto, que és el seu mitjà de transport preferit, sinó amb cotxe; ha arribat ploguent i després d'escalfar-se a la llar de foc que sempre crema amb llenya d'ametller, vam fer unes torrades amb llonganissa i xoriço iberic de Guijuelo, junts em fet una llarga sobretaula, i al no poguer anar a treballar, vaig proposar anar a visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell, manat construir per  Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i  de Requesens ( Raimundo Cardona ..... ), ( Bellpuig 1467, Nàpols 1558). virrei de Sicilia i de Nàpols).

El Dr. Griera sempre arriba a casa carregat de llibres per tots, a mi em va regalar un llibre del Dr. Felip Cid, en altre temps catedràtic d'història de la medicina a la Universitat Autónoma de Barcelona sobre la Cirurgia de guerra a Catalunya del 1936 al 1939 i també el Calendari de'n Patufet 1927.



a més un altre llibre A peu per Extremadura de Josep Maria Espinàs : las Villuercas i Los Ibores, és el tretzè llibre; he de dir que ja el tenia, un estiu de fa uns 16 anys vaig dur a la meva familia de Cáceres a coneixer la comarca de los Ibores que no coneixien, penso que vaig ser una mica pesat, però m'agrada coneixer Extremadura.


La guia ens va acollir amb la més gran cordialitat, ens va vendre una entrada amb preu especial . Abans de començar per l'història del convent, ens va manifestar la seva pena per la guerra d'Ucraïna, nosaltres ens hi vam solidaritzar. 

Ens va explicar que el convent de franciscans, tenia dos claustres i la joia renaixentista del convent estava a la parròquia de Bellpuig, és el monument funerari que l'esposa del duc de Cardona va manar construir amb marbre de Carrara . La base, es coberta per taules amb baixos relleus on es representen batalles (Mers-el-Kebir 1505) i al bell mig una marina amb vaixells i principalment una galera molt ben treballada. En el sòcol es llegeix : Joannes Nolanus, faciebat :  Giovanni Marigliano da Nola; es el nom de l'artista  que va fer  aquest mausoleu a Nàpols, des d'on fou traslladat amb les peces numerades al port de Salou i d'aquest port amb carros i mules fou portat a Bellpuig. Profanat pels francesos el 1809, el 1841 fou traslladat a l'església parroquial de Sant Nicolau a Bellpuig mateix.  És monument nacional d'ençà1925, el 1936 es va fer malbe per un incendi a l'església. En un audiovisual que ens van posar, per cert molt ben realitzat, parlava que durant la guerra dels Segadors també va rebre.

Un servidor amb el llibre d'Alexandre de Laborde obert pel gravat que va fer el jove Alexandre sobre el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola,  el llibre està a la biblioteca Arús.

Le Voyage, pittoresque et historique en Espagne d'Alexandre de Laborde 
( 1806) , l'obra es compon de dos volums a gran format 0,60 x 0,43, cada un d'ells està dividit en dues parts. La primera part del primer volum es tota dedicada a Catalunya; la segona al Regne de València i a Extremadura. En el segon volum la descripcio d' Andalusia ocupa la primera part i la segona comprent Navarra, Aragó i Castella.
Alexandre de Laborde, treu importància al convent en conjunt i diu que España està plena de gòtic, que hom acaba per acostumbrar-s'hi i se centra totalment a dibuixar el monument funerari, i diu que es la millor obra de la provincia. Passa per alt Tàrrega, Cervera, i d'altres, tant aprop i tampoc es va arribar a visitar el cenobi de Vallbona, siguent el monestir femeni més important de la corona d'Aragó, tot una llàstima; en canvi a Poblet si va dedicar amb cos i ànima. De Girona no va publicar ni l'interior de la catedral ni la façana, si va publicar un planell de la catedral.
Cal dir que a Laborde li encanta el món de Roma, per això te una planxa del pont del diable de Martorell, moltes planxes sobre Tarragona, catedral, plano de la ciutat,  la torre dels Escipions, i escrits de Roma en multitud de llambordes, el gran aqüeducte que porta l'aigua del riu Francolí a uns 25 km de distància també dona molt de relleu a l'arc de Berà. A Girona li crida l'atenció una vista de la ciutat des de Pedret, també li interessen els banys àrabs que es troben dins del convent de les religioses caputxines de Girona.
De Bellpuig diu que és un poble mal construït i mal ordenat, però situat enmig de camps fertils.
El convent disposa d'una exposició de plats de ceràmica la majoria blava i també d'altres  colors com la de Banyoles :


Fa uns anys al subsol de l'esglesia parroquial de Bellpuig es van trobar 2000 plats de ceràmica, que servien per portar els  sants olis de cara a dur la extremaunció al moribund, i tant sols servien una vegada, d'aqui be el gran descobriment, un tresor.
Vam fer una visita ràpida a l'església del convent i havia una important col.lecció de pintura moderna, procedent de concursos de pintura que es fan anualment a la vila de Bellpuig.



Vam deixar Bellpuig i directe cap a Verdú, no era conegut pel meu amic, era tard, però el passeig pels carrers medievals va compensar, fins i tot vam trobar la galeria can Talaveró, un lloc on sempre passen coses . Verdú dona per molt, des que a la mili al C.I.R. d'Alcalà de Henares (Meco)vaig coneixer l'amic Francesc de Martí i Sanahuja de cal Barra, va ser una mili exepcional, plena de sorpreses, de vida, noves amistats i grates experiencies amb soldats catalans, moments per viure la espiritualitat (vaig seguir un curs per correpondència sobre l'evangelista Marc, fet per l'abadia de Montserrat), tot era possible,  fins i tot vam exercir el voluntariat com podran llegir i una correspondència de vuit-centes cartes amb els meus amics/amigues, familiars, .... la meva mare (a.c.s.) les va cremar totes, no fos cas que puguessin perjudicar a la  futura senyora Capdevila, una llàstima, sempre les he anyorat, com m'hagués agradat tornar-les a llegir. Puc dir que ambdós vam ser feliços fent la mili, potser que algú s'escandalitzi, però es cert. Li podeu preguntar al Jaume Culleré de Belianes.


L'església dedicada a Sant Flavià te tres naus i conté elements romànics, gòtics, renaixentistes i barrocs, una meravella d'art, tot un luxe.



Voliam visitar la sala gòtica de l´Abat Copons però no la vam trobar, a lo millor si entrava per l'oficina de turisme ?, però ja estava tancada, el que si em va cridar l'atenció va ser les eixides de les cases de la plaça, a Girona totes les masies en tenen, unes més grans que d'altres.

El que veiem en aquestes cases no són balcons, són eixides.



Com que el temps havia millorat vam dinar sense sobretaula i marxar cap el pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges, per devant de la pallissa de la Dra. Cristina Sais que durant uns anys va ser la nostra directora de primària a Girona. Tot s'ha de dir els camins de Vallbona són millors , tenen bocins amb asfalt i això dona bo, a Vallbona sempre han tingut més diners que LLorenç, tot s'ha de dir als tractors els és igual els bons camins. 



El sol ho omplia tot, fins i tot ens vam haver de treure roba, el Toni va agafar el moto-serra i va posar-se a estrossejar les rames que havia deixat l'esporgador i la Tere i jo anar afilerant les rames i separant els troncs com sempre per llenya pel foc.



Aqui teniu un ametller empeltat de dos classes d'ametlles la part esquerre son primerenques i la dreta tardanes per això encara conserven les flors, tembé trobem quan es el temps dos ametllers empeltats de prunera, tot un espectacle.
En aquest pla que es bastant grandet hi han molts ametllers uns quants morts, un parell de bicentenaris, però estant més segurs plantats que a l'era de casa, que sovint s'han endut llenya, considerant que no és de ningú.
No vam acabar d' afilerar totes les rames estrossejades pel meu amic, ho farem per setmana Santa, si que abans de marxar cap a casa vam esporgar una quinzena d'olivers, la mitat dels quals mai els he vist carregats d'olives. Al passar per Vallbona les llums dels carrers estaven encesos, cosa mot significativa, vol dir que haviem aprofitat la tarde, no cal dir que a Llorenç vam arribar a les fosques, el meu pare sempre arribava ben tard. 
Cansats ens vam asseure a la vora del foc i vam parlar d'infinitat de temes, dels nostres fills, de com ha canviat la feina de metge, de la història de la medicina que tan ens agrada, de la vida de poble, de les collites, de les ajudes de la Unió Europea, del cobrellit de patchword que està fent la Tere per la nostra neta, de Càritas, dels sense sostre, dels excluïts, dels més vulnerables, de la nova llei que ha entrat al Parlament impulsada per les Universitats Autònoma i la de Barcelona, i també per Sant Egidi, Assis, Sant Joan de Déu, Càritas, Arrels dels jesuïtes, per donar sortida a 18.000 persones sense habitatge i els deures que posa als ajuntaments, i dels llibres llegits durant l'´ultim any, un dels quals es Tiempos de cuidados, Otra forma de estar en el mundo de Victoria Camps . Vam sopar d'hora, el nostre amic se´n va anar a dormir a una hora convencional, per tal d'aixecar-se quan es façi clar.
Ja som diumenge, el cel està ben núvul, però es tanta la feina que ens queda, que un cop près un lleuger esmorzar marxem cap a Les Pintades, al mateix lloc que la Tere i jo ho haviem deixat el divendres per la tarda.
Ja plovia, però el meu amic va posar en marxa el moto-serra i no es va engegar de cap manera, o sigui un goig sense alegria, jo anava tallant rames massa llargues amb les tisores electriques que són fantastiques, és van espatllar, o sigui que tot es va sumar i no podiam avançar de cap manera. Ploguent cap a casa.



El meu amic es va posar a desmontar el moto-serra i amb dos hores va quedar enllestit, compta, va arrencar una vegada, però la segona no. Vam dinar molt a gust, una estona de migdiada i en Toni abans d'acomiadar-se és va oferir per tornar un altre cap de setmana, per acabar el que vam començar.
Una bona noticia, des de divendres dia 11 de març al dimarts dia 15 van ploure 23 litres m2, una meravella pels sembrats. De saó uns 5 dits, poc pels arbres.

Un carrer de Llorenç de Rocafort. Cal Damià a l'esquerre.


El dilluns dia 14 el vaig dedicar a portar el moto-serra a arreglar, era festa a Bellpuig, a la fi, vaig trobar obert en Lluis Capdevila, però no tenia la peça, cap a Tàrrega, que si vaig trobar la peça, però no és venia sola,havia de comprar tot el pac i aqui vaig poguer donar per arreglat la moto-serra , i les Tisores electriques les vaig donar al tio Pepe, per portar-les al fabricant perquè encara tenen garantia i també poguer fer un cafè amb llet a un bar al centre de Bellpuig, veure la familia sempre és un plaer, a més la meva germana sempre pensa amb nosaltres i aprofita tot moment per regalar-nos ametlles garrapinyades sempre d'ametlles de casa, mai comprades, és un honor menjar-les de casa, no sabria que dir, segur que el terreny pobre en aigua li dona el sabor, poca gent ho pot dir; també ens en regala de deshidratades en pots de 400 grs. aquestes necessiten 34 hores de llum, la màquina te la despesa d'una bombeta de 60, no es poden fer amb una de lets, vostès mateixos poden fer el calcul, de barates res de res.
Un cop a Llorenç, van venir dos joves relacionats amb Ibercaja de Bellpuig a fer la DUN. 
Els va agradar molt LLorenç , fins i tot els vas cridar l'atenció l'escrit amb tinta granatosa que hi ha al damunt de la porta de l'antiga botiga de cal Gallo recordant temps passats, i també la decoració amb lletres de ferro de la façana de cal Damià ...



Vam marxar sense haver pogut fer el que calia fer, però vam marxar amb una pluja suau, que va quedar on va caure, 23 litres m2, poc és molt , segur que avui vigilia de Sant Josep, ja haurà plogut una mica més; el que no es conforma, es perquè no vol.
A Càritas junt amb Creu Roja i Serveis Socials, ens preparem per acollir a les families que arribin a la nostra comarca.
Felicitats a tots els Joseps i bona festa. 

Pep




 
.
 


dilluns, 17 de gener de 2022

IMPOSSIBLE PERO REAL, LA MEDICINA DONA PER MOLT


Alguna anècdota del món mèdic no va malament, nosaltres també som curiosos, som com som, personatges que de vegades donem la sensació que anem a la nostra i sense vergonya puc dir que si que cada metge es irrepetible, únic, que és cert que de vegades anem a la nostra, i no oblidar que els metges hem corregut la seca, la meca i les valls d'Andorra i tot es possible fins el relat que us faig a ma : 

Fa molts anys que ho vull explicar, que ho tinc guardat a dins i que per fi m'atreveixo, quan ja han pasat 16 anys del fet i en fa set que estic jubilat de l' ICS.

Un bon dia em truquen de la Direcció de l' Àrea Bàsica de Salut, per demanar-me que fes una xerrada per l' endemà a la sala d'actes de l'Ajuntament de la ciutat de Banyoles sobre el càncer de colon; i jo vaig dir - perquè m'ho dieu amb tant poc temps ? i em contestem -es que varis  metges han anat renunciant, donant excuses, vaja que fa quasi tres setmanes que ho sabem i que el que en primer lloc ho havia de fer, a la fi ens va comunicar que no tenia temps per prepar-ho i així ho hem anat dient metge a metge del CAP i a cap li ha anat be i a la fi em pensat amb tu -serà molt que el Dr. Capdevila no ho vulgui fer ?. Curiós, vaig pensar que em deixessin per l' últim ?, en fi no li vaig donar voltes, sincerament vaig veure la direcció tant apurada per haver-se compromès i a la vigilia no tenir sortida ?,  -vaig dir que sí, però que no tenia temps de preparar-m'ho. Em van contestar cap problema tenim un pen-drive que hi ha un PowerPoint sobre el càncer de colon que et facilitarà la feina, vas passant les diapositives i tot sobre rodes, després només tindràs de contestar les preguntes que et façi el public. Mira, em vaig animar que em donguessin la xerrada quasi feta.

Dos hores abans, em van portar el pen-drive a casa meva i només em faltava duxar-me, posar-me la corbata i vinga.....

A l'entrar a la sala d'actes em ve a rebre la presidenta de la Oncolliga, dient-me que estava molt contenta que hagués sigut jo qui acceptes venir. Contents els dos, perquè els dos ens apreciem. Tot seguit li vaig demanar un projector i des d'on feia la xerrada i em va dir que no li han donat el tarjetó on explica com va estructurada aquesta taula rodona ? No, i se'n va i rapidament me'l porta, agafeu-vos i compta que l'ensurt va ser majúscul  !!!!

Em va entrar una suor freda, que la propia presidenta Sra. Lluïsa Ferrer, em va dir - es troba be ? No, no em trobo be, perquè ningú m'ha parlat d'una taula rodona, ni del Melanoma !!!! Jo vinc a parlar del càncer de colon ! Els dos no sabiem que dir ?, però com que l'assumpte anava a començar, em va presentar als altres dos components de la taula i ànims.

A l'asseurem a la taula i veure l'auditori ple, pensava que " hace un chico como tu en un sitio como este ", però ja no tenia escapatoria. Va començar l'escriptora Maria Mercè Roca, parlant del seu opuscle La vida de deprés amb les vivències que havia viscut com afectada de càncer de mama; a mesura que anava parlant , m'adonava que ho feia molt be, i explicava amb profunditat tot el que havia patit, i jo em feia cada vegada més petit. Entre moltes altres coses va parlar, del poder de les paraules i compta com les utilitzem: «Les paraules tenen el poder d'aixecar-te i també el d'enfonsar-te.» Aplaudiments llargs... s'ho mereixia. Durant els apladiments, em venir a la ment unes paraules del Petit Princep de Saint-Exupéry : El llenguatge és font de malentesos. 

Jo vaig aprendre molt d'aquesta ilustre escriptora de casa nostra. Després va parlar l'oncoleg Dr. Jordi Rubió que va ser molt pegagògic explicant el Melanoma.

Mentre va parlar la Maria Mercè Roca, dins meu pensava i ara que els dic jo, a més el Melanoma no el diagnostiquem els metges de capçalera, sinó que nosaltres l' orientem cap el dermatòleg i aquest per mitja d'una biopsia fa el diagnòstic de Melanoma i el seguiment...

En fi, sense tenir res preparat, vaig tirar ma de la meva llarga experiència de metge rural o de capçalera , que sempre ha sigut acollir, escoltar, acompanyar de manera que la persona amb càncer mai se sentís sola, o a la deriva i sempre consolar, com no potser d' altra manera  ; després d'hores d'escoltar, i valorar positivament tot el que el malalt/malalta havia fet durant la seva vida per humil que hagués sigut i posar-ho en valor - doctor, això, mai m'ho ha dit ningú de casa meva, mai ningú m'ha reconegut el que he fet !!! Vostè ha pujat 8 fills, ha cuidat els seus pares, els sogres i a portat la casa, ha treballat fora.... pot estar orgullosa de tot plegat. Contemplar la part espiritual, les emocions, i les relacions humanes, treu l'angoixa i el neguit , dona pau i benestar, la medicació fa la resta.  Be, ho deixo aquí, perquè veien les cares de les dones de la sala, m' anava consolant jo mateix. Evidentment no vaig parlar del melanoma !!
L'endemà , sorpresa ! quan vaig anar enfadat a protestar a la direcció, em van dir, que dos senyores d' Oncolliga havien anat a primera hora al CAP a donar les gràcies per la meva xerrada !!! Un servidor no tenia el mateix concepte d'haver-ho fet be !, no tinc cap dubte que tots tenim un àngel ! 


Pep


dimecres, 24 de novembre de 2021

PRIMER DIA DE DESTORB D'AQUESTA TARDOR, PLOU A DOJO DES DEL MIGDIA, BUFA EL VENT TOT XIULANT ENTRE LES CASES, EL CARRER BAIXA L'AIGUA A L'AMPLE,

 

Portem collint olives d'ençà el passat dia setze de novembre d'enguany, hem gaudit d'uns dies de sol, bon temps, altes temperatures que ens deixaven collir amb camisa i un gerseiet, a ratos si s'amagava el sol , calia posar-se una peça més, però al poc calia treure-te-la, però cap problema. Vam venir a Llorenç de Rocafort de Vallbona amb el cor en un puny, perquè el boca a boca dels veïns parlaven de que tothom tenia les olives arbequines molt petites i negres, cosa que personalment haviam comprovat el passat 23 d'octubre passat, que amb la meva dona haviam vingut a tallar els llucs dels olivers, cosa que des de la mort del pare no ho portava gairebé. Sense més, ens vam adonar que també teniam olivers amb moltes olives petitissimes i negres, això ens va quedar a dins. Vam passar cinc dies tallant llucs, i esbarzers dels marges tot veien els olivers  que si tenien moltes olives. Una tarde va venir a veurem per sopresa el Ramón pare, cosa que en aquest terme s'agraeix perquè la resta dels dies no havia vist a ningú. El Ramon i un servidor som veins al Pla del Perdigó que toquem amb el tros de Sant Miquel de cal Giné. El Ramón em va dir que estava de sort o que era afortunat  perquè tenia molts olivers amb les olives verdes i grosses, serà la humitat de l'Obac de les Pintades ? o tota aquella zona és més fresquivol que la resta, podria donar-se, vaja no tinc perquè dubtar-ho.  . Em va dir que era senyal de bon auguri. Vaig quedar més content que un ginjol i així ho vam deixar i apa cap a Girona tot esperant tornar per fer la collita d'olives. 

Vista del poble de Llorenç de Rocafort vist des del Pla del Tres.

El dia abans de venir cap a Llorenç de Rocafort de Vallbona, vaig assistir a la darrera conferència sobre art d'origen literari, feta per l'arquitecte e historiador Miquel Del Pozo a la biblioteca Carles Rahola de Girona, la primera fou Al principi fou la paraula, la imatge després de la paraula, patrocinada per la Fundació Atrium-Artis de Girona i titulada Post-scriptum. La primera conferència va estar dedicada a obres d’art que han il·lustrat l’Evangeli. 




He de dir a favor del ponent que ens ha fet viure cada trosset, cada obra d'art, com mai a la vida. Es admirable el respecte que te per l' Antic i nou Testament, amb quina delicadesa parla de l'anunciació de l' àngel a la Verge ,  sempre donant conssistència a les seves paraules amb lectures de l'antic i del nou testament, o d'algun salm, increible els seus coneixements.

La segona fou Tornar a nèixer: La paraula que dona llum a la imatge el 13 d'octubre sobre el renaixement. El moviment cosa molt important.



En Miquel ens ha posat un quadre pintat per Boticeli de la capella Sixtina que tracta dels fets de la vida de  Moises que ajuda a les filles de Jetró a donar aigua al bestiar.


 L'autor sempre combina la imatge amb la lectura d'algun llibre, en aquest cas de Marcel Proust titulat  La recerca del temps perdut.



La tercera titulada Exigències del guió : Metto al segle XVII.



Betsabe i el rei David. " El bany biblic ", segon llibre de Samuel.

Betsabe (1889) oli sobre tela de JEAN-LEON GÉRÔME. Susanna i els vells. Llibre de Susanna.

Abans de venir vaig deixar l'hort de can Magot (casa de la meva neta Mar) totalment desmuntat i vaig fer una bossa de trossos de canyes per encendre el foc. Fixeu-vos quina varietat cromàtica de l'entorn del mas, m'encanta aquest bosc, ben diferent del que podem veure a la baixa Segarra.


Passejant o anant amb el cotxe pels camins del terme des de Llorenç direcció als Perdigons i Les Pintades cap els Omells de Na Gaia, es reconfortant per l' ànima veure els colors groguençs dels codonys, que a casa nostra en tenim a tots cantons, començant per la parada del darrera la Vila ,

 dels lledoners que van perden les fulles groguenques, el color groguent dels rebolls que cada dia ni han més, dintre del tros, molt aprop dels marges o sota els marges mateixos, estan cresquent de dalt a baix, al costat dels olivers i dels ametllers i no podem tocar-los, curiós !!! 

Podem veure elsrevolls marronsos entre els olivers, ni un dins del bosc.


Mirem els pocs boscos que queden i al costat dels pins no hi ha cap reboll, només hi ha pins; no entenc perquè al seu costat no poden creixer els rebolls ????. M'ho podria explicar algú ????


El color especial de les serveres, que abans ni havia a tots els trossos i que la padrina les posava al damunt de la palla perquè anessin maduran per menjar-les de postres a l'hivern, igual que les peres d'hivern i els raïms de tota mena penjats a les bigues de les golfes destinats o no a ser pances, tant bones en qualsevol apat, les figues seques, les nous, els codonyacs i  les ametlles torrades; només es tenia el que es guardava.

Codonyers a la vall dels Perdigons, terme de Vallbona de les Monges.

També ens alegra trobar el color ocre-grogós de les fulles dels codonyers, que tant valorem la gent de casa nostra, ja els estimava molt la nostra mare Isabel Vila i la padrina Dolors Pons, i ara la Tere, tots valorem i ens agrada tenir motllos de codonyac o (membrillos en castellà), per menjar-nos-els o per fer panellets, o menjar-los a l'hora dels postres amb formatge o posar-los a trossets a les amanides, o regalar-los als amics o familiars, o al vei, tothom diu que si i ho agraeixen.



Aqui va una bonica imatge del meu pare i jo tallant un plançó de servera per tal de fer-lo servir com a pal necesari per aguantar el banderado per collir olives o les ametlles. Al meu poble tothom feia servir la fusta de servera per aquesta tasca, no se perquè havia de ser servera ????; si algú sap quelcom més del perquè havia de ser servera que m'ho digui i jo em pregunto perquè no pot ser d'una altra fusta o arbre del nostre poble????? Gràcies.


Hem collit olives des del dia 17 de novembre, anar al tros es motiu d'alegria, de gaudi, perquè hi ha una gran collita, en part deguda a la gran destrossa que va fer el temporal FILOMENA, que va deixar una veritable sorpresa, amb el 90% dels olivers trencats o molt deteriorats.



Vam haver de repassar tots els olivers de Les Pintades, fent servir el moto-serra, una gran produccio de llenya, mai havia vist una "esporgada així ", res de talls fet amb tisores, tot fet amb el moto-serra del principi al final i les pluges posteriors del mes d'abril vam fer la resta. Penso que es " gràcies al Filomena " que enguany tenim aquesta gran collita, que en cap cas es pot atribuir a l'adob, perquè no ni tiro, ho repeteixo no tiro res perquè els olives produeixin més. 

 Ho he de dir, cap dels dies que portem collint olives , hem trobat olives caigudes, tothom em parla al vespre que porto les olives a la Cooperativa de Sant Marti de Riucorb; on ja n'han trobat o afirmen que si plou cauran, assegurat. Temps al temps, potser si que mésendevant de l'article que estic escribin, hauré de dir sí, jo també.

Avui mateix  (23-XI-21) ha plogut des del migdia, una meravella per la terra i també pels arbres. Han caigut 30 litres fins a les 17,45 i continuava ploguent, a aquesta hora, estaven encesos els llums dels carrers del poble. Noteu la grisor del cel. Amb aquest ambient es més fàcil imaginar-se un Llorenç medieval, a més tenim a l'esquerra el gran finestral de cal Damià.


Llorens de Rocafort, a l'esquerra cal Damià, a la dreta cala Adelaida


Ben segur que a les 21 hores parlarem de més litres. 

Abans de que em passi de llarg i després algún dels meus etimat lectors m'ho tiri en cara, aqui va:

Rendiment de les olives va entre el 18% al 20%; Déu ni do. 

A pagès sempre hi ha quelcom per fer, i com que a casa ens agraden molt les ametlles (ametllons a Girona) garrapinyades, torrades, deshidratades, donç vaig agafar un sac d'ametlles, em vaig posar a sota la terrassa com feia el meu pare (epd), i al.la a trencar ametlles, tot escoltant la fressa de la pluja com queia al damunt i al corral del darrera de casa, només interrompuda per escoltar les Vespres de l'Abadia de Montserrat; realment es un plaer trencar ametlles com a tradició del meu pare, tothom donava les gràcies a la meva mare per com havien sortit les ametlles, però de l'anonimat del pare quedava " in albis". Encara que hi hagués una empresa que es dediqués a trencar ametlles per un preu baratissim, jo seguiria trencar les ametlles una a una, perquè em porta a la ment la feinada que dona el cuidado dels ametllers, esporgar-los, batzacar-los, posar-les al sol per deshidratar-les .... guardar-les...com molt be habien fet els meus pares

Ep ! a la tardor i a l'hivern les nits són molt llargues i ens dona peu que un cop a la vora del foc, ens posem a llegir La Vanguardia com feia el meu padrí (epd), i gaudir dels amics periodistes com en Lluis Foix, l'Antoni Puigverd, Joaquim Luna, l'Arturo San Agustí i molts d'altres i seguir afegint llenya al foc i seguir amb el llibre que em va regalar el Dr. Toni Griera, metge, fill de Sant Cugat del Vallès i company de carrera a Bellaterra: El fill del xofer, de Jordi Amat. Edicions 62. He descobert més anècdotes de la vida de'n Manel Ortinez,( que un servidor el vaig coneixer a casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons(e.p.d.), al seu xalet de Les Planes d'Hòstoles ), tot el que sabia era de la lectura del seu llibre " Una vida entre burgesos ", Memòries. edicions 62. Barcelona, que recomano, per tenir una mica de cultura sobre la vinguda de'n president Tarradelles a Catalunya. 

Avui dia  24-XI-21 he començat el dia fent llenya d'ametller a l'era de casa a les 8 del mati, perquè el Google tenia anunciat que a partir de les 9 plouria i s'ha complert, però jo ja tenia la llenya feta, feia com quaranta anys que no havia asclat troncs, cosa molt frequent a casa nostra.

Llenya d'ametller asclada a l'era de casa.
Abans, quan jo era un noi, no hi havia moto-serres i tot s'havia de fer o amb el xurrac o amb tascons, que ni havia de tots els tamanys. Va tant be, que continuaré asclant llenya per cremar a la llar de foc. Vist que comença a ploure, dons casrrego la llenya i cap a casa a encendre el foc i esmorzar amb la Tere. 

Gran teulat de la pallissa, hi han sis goteres.

Avui, tenia previst seguir ordenant i tirant coses acumulades a la pallissa, tenir una pallissa es tenir un cuarto inmens de mals endressos i tot va aparar allí, i de cop un se'n adona que ja no et pots remenar, ni buscar res perquè continuament cal canviar tot de lloc i sovint no trobes res. Be, aquest mati, ha plogut molt i moltes hores, temps suficient per anar veien les goteres i apuntar-les per avisar al paleta per arreglar-les.

Poble i monestir de Vallbona de les Monges, amb un cel molt gris, propi d'un dia plujós.

Mentre dinava, he decidit anar a fer una visita al monestir de Vallbona de les Monges, donç feia cinc anys que no havia fet cap visita, cosa que no m'agrada, perquè tota la vida que he mantingut una relació exel.lent el romànic i el gòtic i millor amb la comunitat cistercenca, més intensament desde  la setmana santa de 1972 que va celebrar el Secretariat d'Universitaris Cristians amb mossèn Salvador Pié-Ninot (filipó), la gent distribuida per les pallisses del poble, una festassa a Vallbona. A més tinc publicat articles sobre Vallbona en el present blog. Tots els racons de Vallbona estan carregats d'història de la bona; fins hi tot una gran història es l'Olivera i tots els que la formen, així ho volgué el pare Josep Maria Segura (escolapi), per amor als altres hi deixà la pell. Podeu llegir-vos el llibre Se de qui me refiat, escrit per en Josep Maria Farrés.
 Donç be , després de dinar, cap a Vallbona, al parking estava només el meu cotxe. Me dirigit cap a la botiga de records, on es venen les entrades i hi ha el guia per acompanyar-te i on sempre haviam fet llargues xerrades amb la germana Neus, i lo feliç que era havent escollit ser monja del Cister, i lo molt que li agradava l'obediència i d'altres moltes coses com la meva familia, les collites d'olives i la d'ametlles, de l'exercici de la medicina, els amics monjos de Solius, de les anades a Montserrat per la Vetlla de Santa Maria, de l'Hospitalitat de Lourdes, i per damunt de tot la confiança cega amb el Senyor, etc... A les 4 han obert la porta, era jo sol i m'han atès amb tota la empatia del món, he comprat l'entrada i vinga a gaudir com mai del claustre per començar, perquè al ploure era un dia ideal, especial, les gargoles gòtiques treien aigua a dojo i al tocar al terra feia un soroll preciós i que convidava al recolliment i a l'agraïment al Senyor per algo tant  acollidor com espiritual, és una vivència única. Després de 72 anys d'entrar al monestir dotzenes de vegades, mai havia encertat un dia amb pluja. Sóc molt afortunat.


Després de fer dos videos i varies fotografies, m'ha vingut a la ment tota la llarga restauració del cenobi amb l'arquitecte Jordi Llorens i Perelló (epd) durant més de vint-i-cinc anys amb l'ajuda de l'aparellador Jordi Calvo, els dos feien un bon equip. L'arquitecte Sr. Llorens, em va dir que estava preparant un llibre sobre la restauració del monestir i que volia parlar amb mi, ens vam trobar un dia a Vallbona que estava fent una visita d'obres, però no li va sobrar temps i va haver de marxar.



El Sr. Calvo m'ho va ensenyar tot i tinc la sort d'haver fet moltes fotos amb "al sostre"  de l'antic dormidor de les monges sense el sostre i curiosament la llum de dia deixava veure a la pedra que tancava la gran arcada gòtica portava l'escut de la casa de Caldes. Pregunto el Sr. Roselló finalment va escriure un llibre sobre la rehabilitació del monestir de Vallbona de les Monges ??



 i també el refetor, encara a les beceroles, la gran sala la vaig trobar molt monàstica i més sales, vaig gaudir moltissim i li estic molt agraït.
Abans de continuar he de dir que fins aquest moment han caigut seixanta vuit litres d'aigua, des del mes de maig que no havia pogut amb tantes ganes com fins avui. Tots plegats som molt afortunats i més la gent que som de secà.




Ens trobem a la part alta del tros de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu i molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia. En primer terme a l'esquerre ens crida l'atenció aquest gran reboll al costat dels olivers, planta indesitjable dins del terreny de cultiu, per altra banda quan mirem al bosc de ben aprop només veiem pins i entremig cap reboll.

Us poso aquesta foto perquè mireu els dos boscos de pins no veieu cap reboll entremig, perquè?? Que algú m'ho digui, ja ho he demanat altres vegades, per mi es tot un misteri. 
Tot collint olives, que no he deixat de fer cada dia menys els dies 23 i 24 de novembre, es tot un plaer, trobar olivers plens d'olives de tots colors com aquest, impessionant del tot. Es un plaer collir olives cada dia a 4 graus i una mica de vent,no hi fa res si hi ha la collita d'enguany i així cada dia anem avançant i vinga a pujar tros amunt.


Sorpresses cada dos per tres, trobes molts nius d'ocells, que em deixa amb l'interrogant i no saber de quin nom es tracta, hi han tant ocells que m' encantaria coneixer-los, com conec els nius de les orenetes, o dels roquerols. Be, ho hauré de preguntar a la Minerva Sallés, ella es una experta en ornitologia del nostre entorn. Sí, conec els nius que trobo en els ametllers que son de les merles i fan els ous de color verd.
Són nius petitissims, que seran??
Com que a la baixa Segarra es un pais de temperatures extremes i no és res d'extrany que les galçades matin les flors dels ametllers al mes de febrer o març com enguany ? i igual pugui passa amb les flors dels olivers ? i si passa et quedes sense les dos collites , ens quedariem amb els cereals i els que tenen vinya donç tindrien la segona collita, per viure és poc, fan falta les 4 collites, un pais de secà com es aquest com enguany que ha estat 6 mesos sense ploure, i quasi perdem la gran collita d'olives, jo, he salvat una part , la part que els olivers estan a l'obac, el dia 24 de novembre va ploure i aquesta aigua es la causa de que l'arbre deixi caure les olives o al revés que quedin enganxades als arbres i el vibrador no les façi caure i a la de tres.
Be, el pare enmig dels olivers tenia plantats alguns ametllers, per si de cas i vaig trobar un dels ametllers que vam deixar i ara ha servit per  (trencar-les) i menjar-les al tros mateix amb un boci de pa, es el que defensava el nostre pare i el que defenso jo, perque en parla la Biblia en el Levitic 19: Les conseqüències de la santedad de Déu: 9 »Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles. 10 I en la verema, igualment: no esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo soc el Senyor, el vostre Déu.
 
Aquestes ametlles, seran per la nostra estimada neta Mar, ella des de molt petita que li encanta trencar ametlles, i deia una per mi, una per portar-la per la mama , una altra pel papa i unes quantes les meves amigues del col.legi.
Avui dissabte dia quatre de desembre eem collit olives tot el dia,amb bon sol, un vent fortissim de més de setanta Km. per hora, ho dic perquè em bellugava a mi i feia moure les borrasses amb  olives, per això dic mes de setanta. El vei en Jaume Moix Bergadà també ha començat a collir, ell ho fa amb el vibrador del tracor (paraigües), te una gran finca; la seva mare havia sigut renyoreta meva de molt petit; la seva filla Maria Montserrat Moix Bergadà te escrit un interessant llibre titulat "Rocallaura". 


Aquests dies també em treballat amb la presència dels caçadors, normalment els sentim, i sentim els tirs i trobem al terra els cartutxs que ja no sereveixen per a res, el terra en trobes continuament, el meu pare recordo que els diumenges d'hivern els reutilitzava tots, tenia un artilugi per deixar-los nous i utils. 
Les hores de migdia unes quatre hem escoltat la fressa del porc-senglar ferit, no se si a la fi el grup de caçadors han acabat 
Els poso un cataleg de venda de cartutxos de la " Manufacture Française d'Armes & Cycles. Saint-Etienne. Loire. De principis del segle XX, ben segur que aquests pels preus que debien tenir si que es reciclaven.



Es una llàstima que 100 catutx no valen quasi res en les grans superficies, el tema no te solució, ningú tornarà a reutilitzar-los, hauria de ser obligatori recollir-los.


Eines necessàries per reutilitzar els cartutxos de caçar



També hem tingut la visita d'un jove caçador que es diu German Alcaraz Aguilar que viu a l'era de cal Rafelet i que està fent un master sobre rehabilitació i restauració, per una assignatura ha escollit l'edifici de la Quadra de Mas Déu, antiga granja del cister pertanyent al monestir de Vallbona de les Monges, ni havia una altra anomenada el Mas del sant Esperit,però mai he sapigut on és . En plena edat mitjana era normal que els monestirs tinguessin granges com per exemple Poblet que tenia Milmanda, Riudabella, etc per aprobeir-se de queviures per la comunitat. 

Vista de Mas Déu de lluny, es molt solitària, l´últim ermità va marxar cap a Poblet.

Aquest jove, no pare de fer visites al Mas Déu, i ja te els planols fets, i com que un servidor te un article publicat sobre Mas Déu en aquest blog The Ladies of Vallbona, donç el jove va volguer parlar  amb mi i jo encantat de la vida. Penso que en German treura bona nota i farà un treball del llarga volada sobre Mas Déu, ja en parlarem; les seves visites al nostre tros de Les Pintades són d'agraïr, perquè les visites escasseigen.
Tot treballant en la collita d'olives i tot esperant quin tant per cent sortirà enguany, ens preocupa moltissim que persones de setanta anys que estan correctament vacunades, es trobin a las UCIS intubades, Déu meu, això te pinta de durar molt i les noves mutacions ens esperonen a seguir investigant sobre que fa falta per completar les vacunes ja existents o si convé fer-ne de noves. Déu dirà. Seguirem amb totes les normes higieniques com fins ara: gel hidroalcolic, mascareta, distància de seguretat, bona ventilació i evitar les reunions familiars en espais tancats.


 Una questió, no els crida l' atenció veure aquests glans gegants, dins la propietat.... anys enrera, en temps del meu pare, no hi havia practicament cap, demostra l'invasió de la finca, i un cert abando del cuidado que requereix perquè no colonitzen planten que no toquen.
Avui diumenge em collit tot el dia, ahir vaig anar a Maldà per assistir a la missa anticipada dels dissabtes a la capella romànica de Sant Pere i res a les divuit hores, tot tancat i ben fosc ??, aprofito per dir que per aquesta capella passa el Cami de Santiago. No se si la missa l'han canviat perquè així m'havien infdormat. Be, segon diumenge d'Advent missa per radio Estel. Be, cap a les 11,30 h. ha començat a ploure i ens em quedat mullats, hem marxat cap a casa per canviar-nos; però al cap d'un quart d'hora ja no ploia, el cel tot el matí ha sigut un cel de "neu", podia passar qualsevol cosa. Be, un cop amb els pantalons canviats hem marxat de nou cap a Les Pintades i hem uns quaranta ametlers de catorze anys, ens han quedat uns trenta per demà al demati. Les tardes que en aquest temps, ja d'hivern són molt curtes donç el temporal de vent ens ha amoinat tot el que ha pogut, ha calgut posar pedres a totes les cantonades de les borrasses, tot i fent-ho be,el vent d'emportava les borrasses. Un turment.

Son les meses que han crescut en els olivers que vam plantar ara farà 14 anys

Queda parlar de com estan les meses, perquè tothom parla de que aquest més de juny passat els olivers no van creixer  les meses (no van mesar), que són els trossos on sortiran les olives,o sigui que si no hi ha meses no hi hauran olives. Aqui poden veure unes meses de mes de 10 cm., tot s'ha de dir són olivers molt joves.
No vull acabar aquest post sense deixar contància de la gran collita d'olives, més gran hauria sigut si els cinc mesos anteriors hagués plogut.


Oi que tots vostès han quedat bocabadats per aquesta varietat cromàtica de les olives arbequines ?. Ara quant vegin un raig oli d'aquestes olives, semblarà  d'or, però a partir d'ara el veuran de tots colors, un regal pel paladar i per l'esperit. No se si serà la última collita perquè com a tots els que tenim setanta tres anys, va sortin artrosis per totes les articulacions i no tot te solució; be dono gràcies a Déu perquè ho hem pogut fer. Bon hivern a tothom i bon pont de la Immaculada.
Anyorem molt a la petita Mar, tenim moltes ganes de veure-la.
Abans d'acabar, se que més d'un amic o conegut em preguntarà sobre el rendiment, donç be ha sigut del 2o% a la Cooperativa de Sant Marti de Riucorb.

Si et quedes  com a penyora el  mantell d'algú , torna-li abans no es pongui el sol. És  tot el que té per abrigar-se, el mantell que l'embolcalla. ¿ Amb que dormiria? ...
" Tot és senzill i aclaridor ". Que aquesta sigui la nostra esperança per aquestes festes .
Bon Nadal.

Pep