dimecres, 19 de juny del 2024

ORGANO VOMERONASAL DE JACOBSON

 

Aquesta foto al Dr. Josep Maria Domenech, li vaig fer personalment evidentment amb el seu permís, no en tenia cap al mig de la grandesa de la seva càtedra, aquesta foto és la única que es va fer servir en prempsa el dia del seu òbit i més tard en l'acte  In Memòriam, junt amb una altra del dia d'entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.


Dedico aquest post als companys metges Dr. Joan Chafer Vilaplana, Dr. Toni Griera i Lopez, al Dr. Josep Canovas Gimenez, Dr. Alvar Vilaplana i Blanch, Dr. Daniel Vilaplana i Blanch , Dr. Pitu Genollà i Subirats, Dr. Ramon Gefaell de la Peña (epd ), Dr. Miquel Fabré Carreras, Dr. Salvador Carreras (Odontoleg) i molts d'altres companys de promoció, tots amb aplissims records del professor Domenech i abans de continuar vull que us emocioneu escoltant la seva veu com el primer dia de la nostra carrera de medicina, que recordo com si fos avui, ell només entrar a l'aula amb un gran silenci ens va dir : Em dic Josep Maria Domenech i Mateu, sóc professor d'aquesta facultat de Bellaterra per oposició " para que nadie se llame aengaño ", el seu problema sempre serà el meu, si algun catedràtic els posa un examen el mateix dia que el d'anatomia, jo sempre els canviaré el meu, el meu despatx per aclarir dubtes i d'altres temes acadèmics o tant sols per parlar, estarà obert matí, tarda i nit, tots vostes treuran matricula d'honor, tots seran uns grans metges. Dit això vam començar a ser estudiants de medicina.; i no dic més sobre l' estimat professor Domenech Mateu, perquè ja ho vaig dir en l'acte acadèmic al col.legi de Metges de Barcelona en l'acte " IN MEMORIAM "




Va començar fent les classes en castellà :

La anatomia estudia las formas cambiantes pero irreversibles de los hombres, las causas y los mecanismos de los desarrollos.

Como és el cuerpo ? en la antiguedad ya se conestaron esta pregunta.

En el siglo II y III Galeno estudió cientificamente el cuerpo humano.

Galeno disecó, cantidad de animales, llegando a disecar grandes mamiferos, pero el nunca disecó al hombre, su anatomia es funcional por excelencia.

Gran momento espectacular médico en el Renacimiento.

Andreas Vesalio, nació en Bruselas, estudia en Paris, ssu gran maestro fué SILVIUS, pero el joven Vesalio no se conformo con las explicaciones de su maestro y empezo por su cuenta a disewcar a ver que era el cuerpo humano, una vez concluido escribió el libro : De Humanis Corporis Fabrica libri septem.

Llega Charles Darwin;  esto esta así por su evolucion, las formas han evolucionado. 1855 Gegenbaur.... Evolucion.

Santiago Ramon y Cajal : Anatomica, Microscopica, Embriologica.

H. BRAUS, estudia como hombre e su tiempo: une el hueso y el músculo en cuanto forman parte funcional del cuerpo. Forma y funcion son realidades unidas. Sus dos discipulos fueron BUENER I BENNINGHOFF

ANATOMIA FUNCIONAL

ANATOMIA MACROSCOPICA

ANATOMICA MICROSCOPICA (Histologia).

El gran tratado Testut, combinacion de descripcion, minuciosidad, funcional, etc....

SUBSTRACTOS : Glúcidos, lípidos y proteinas.

Estructura, es la contextura que presenta la organizacion celular.

Qués la forma ? Es la delimitacion en el espacio.

Podria continuar, perquè tot em criadava l'atenció i tot, tot, tot ho trobava interssant vaja com si m'hagués colat a la boda del segle. Ell no parava de dir-nos paraules amb llatí i noms i cognoms importants, una llaguissima llista, que jo tant sols ne posats uns poquets perrefrescar la memòria, que si em fessin un examen després d'haver tret sobresalient amb matricula d'honor segur que suspendria l'examen.

Però ell ens deia que si sabiam tots aquests noms ens podriam relacionar  ( ostium primum, ostium secundum) de tu a tu amb tots els especialistes i sobretot amb els cardiolegs i ja no dic amb LIGAMENTO DE  HESSELBACH,  etc...

Pagines del llibre on hi la el discurs d'entrada a la Reial Academia de Medicina. Dibuixos fets per l'artista Pere LLuis Leon Celma
Recordar cada paraula de la llarguissima llista, que qualsevol metge ha hagut de saber i aprobar, segur que ens portarà a d'altres temps més feliços, practicament no ens feiapor res o sí, a ami pasrticularment tenias molt de respecte a l'assignatura ANATOMIA HUMNA I i la II, perquè si escoltaves els metges recient llicenciats, parlaven de lo rigurós i ecxigent del Dr. Taure, fins i tot llegint el discurs de benvinguda del Dr. Domenech a la Reial Acadèmia de Medicina, trobem una molt seria confessió del il.lustre doctor Josep Laporte i Salas que la única assignatura que va suspendre va ser l'assignatura d'Anatomia Humana, tots sense paraules. Molts d'anims i a escoltar al Dr. Domenech en el seu primer dia de classe. Tot això i més va sortir en les seves classes de primer i de segon curs d'Anatomia Humana:


INTERMEDIUM CRURIS, OS TRIGONUM DE BARDELEBEN,TUBERCULO DE GERDY, PATA DE GANSO: Semitendinoso,Sartorio, Recto Interno. OS FIBULA, ACETABULUM, ANGULO DE RECUBRIMIENTO DE WIBERG, ARCO DE FALOPIO,ARCO DE POUPART, CINTILLA DE MAISSIAT O CINTILLA ILEOTIBIALIS, HOVELACQUE, TRIANGULO DE SCARPA, PES ANSERINUM SUPERFICIALIS (PATA DE GANSIO), EL PECTINEO ES AGONISTA POR EXELENCIA DEL SARTORIO,  ARCO DE POUPART (LAGUNA VASCULORUM), GANGLIO DE  CLOQUET,  LIGAMENTO DE GIMBERNAT,  LACUNA  MUSCULORUM, CONDUCTO DE HUNTER (CONDUCTO DE VASOS FEMORALES, ASTRAGULO (OS TALUS), OS TRIGONUM DE BARDELEBEM, MORTAJA TIBIO-PERONEA, TALAMO DE DESTOT (TROCUS) Articulacion astragalocalcanea. LIGAMENTO CALCANEO ESCAFOIDEO PLANTAR o GLENOIDEO DE FARABEUF o LIGAMENTO COTILOIDEO DE FICK. INTERLINEA ARTICULAR DE CHOPART No es una autentica articulacion. Otra interlinea articular es la INTERLINEA DE LISFRANCH (se establercer entre la cara anterior de las tres cuñas y del cuboides, con la base de los 5 metacarpianos. El Tálamo de Destot  se hunde en el cuerpo del calcaneo es EL ANGULO DE BOEHLER.
CONDUCTO DE HUNTER, ARCO SOLEINODULO DE HENSEN, NOTOCORDA, ESPOLON DE WOLFF, BULBOS CORDIS,SEPTUM INTERMEDIUM, SEPTUM PRIMUM, SEPTUM  SECUNDUM, OSTIUM PRIMUM, SEPTUM SPURIUM, VALVULA DE TEBESIO, VALVULA DE EUSTAQUIO, SEPTUM INFERIUS, SOPLO DE ROGER, ESPOLON DE WOLF, TETRALOGIA DE FALLOT, ENFERMEDAD DE EBSTEIN, VENA OBLICUA EMISARIA DE MARSHAL CRUS CORDIS, TUBERCULO DE LOWER, ANILLO DE VIEUSSENS, NODUL SINUSAL DE KEITH Y FLACK: FASCICULO ANTERIOR DE BACMAN I EL FASCICULO MEDIO DE WECKEBACH I POSTERIOR  DE TORER.  MUSCULO  DE LUSCKA , FASCICULO DE HIS, CORAZON: MUSCULATURA DE TRABAJO: SISTEMA SUPERFICIAL en torbellino de Tandler. Crista Terminalis.
HAZ DE LOWER. AURICULO-VENTRICULAR (ASCHOFF-TAWARA). CONO ARTERIAL DE LUSCHKA, FIBRAS DE PURKINJE. TRIANGULO DE KOCK. CELULA NODAL O CELULA P (James).NEXUS O ZONULA OCLUDENS.
MODERATOR BAND. PURKINJE, CONDUCTO ARTERIOSO DE BOTAL, entre la Aorta i la arteria Pulmonar. ORGANO VOMERONASAL DE JACOBSON.
Valvula de Vieussens, El plexo cardiaco, ganglio de WRISBERG, GANGLIO DE PERMAN.SENO TRANSVERSO DE THEILE. FONDO DE SACO DE HALLER,  LIGAMENTOS PERICARDICOS: esterno pericardico superior, inferior, pericardico-frenico i vertebro-pericardico. Ganglio de Wrisberg, CORDA-DUCTUS, CONDUCTO DE BOTAL, despues del nacimiento sew fibrosa y se anula el paso de la sandre convirtiendose en el Ligamento Arteriosus o Corda Ductus.AD MODULO TRIDENTE DE HALLER : arteria esplenica, coronaria estomatica (una parte del estomago), hepatica comun o propia del higado.Estamos en la Aorta hacia abajo: primero el tronco celiaco Ad modulo....., por debajo Mesenterica superior i por debajo Mesenterica inferior.
Conducto Torácico-Cisterna e PECQUET, SINUS CAROTICUS y GLANDULA INTERCAROTIDEAreflejo del Seno de Hering o reflejo depresor. A nivel de la Bifurcacionb Carotidea " TRIGONUM CAROTICUM". 
TRIANGULO DE FARABEUF. POLIGONO ARTERIAL DE WILLIS. ASA DEL HIPOGLOSO. SISTEMA DE LA VENA CAVA SUPERIOR (ORS 231). Sistema Tricameral de SCHADÉ. CISTERNA  DE  PECQUET.TRIGONUM DE VALDEYER ( Testut pàg 523). Tuberculo de Lisfranc,  Escaleno Minimo de Albinus, Sistema Tricameral de SCHADÉ.
TRIGONUM DE LA ARTERIA VERTEBRAL O TRIGONUM DE WALDEYER.  NERVIO PIGLOSO (XII PAR CRANIALASA DEL HIPOGLOSO. VISCERA INTRACELOMATICAESOMODEO, PLACODA, PROCESO MAXILAR, PROCESO MANDIBULAR, PROCESO FRONAL.LABIO LEPORINO SIMPLE, RODETE DE PASAVANT ( Testut IV, pag, 123), Venas Raninas, Glandulas de Blandin Nuhn, Conductos de Warton, Rivinus Walker, Conducto de Stenon, Conduco de Warton, Conducto de Wolker, conducto de Rivinus, RAMILLETE DE RIOLANO, Vertebra sintetica de BAUR, VERTEBRA DE  SAINT HILERE, APOFISIS  ESPINOSA BITUBERCULOSA, 
TUBERCULO DE CHAISSAGNAG, INDICE RAQUIDEO DE DELMAS, ANGULO DE LOUIS, ECOPIA CORDIS, RAQUIS QUISIS, triangulo de Arnold, Trigono Lumbocostal de BOCHDALECKI, ESPACIO DE LARREY  por el passan los vasos mamarios internos, SISTEMA SEMICIRCULAR SUPERIOR O DE BOURGERY, HIATUS DE BOCHDALECKI ,
SISTEMA SEMICIRCULAR SUPERIOR  DE BOUGERY,  PILARES DE USKOW, ARXO DE DOUGLAS, LATISIMUS DORSI, DEJHLQEBER,QUADRILATERO DE GRYNFELT, ARCO DE POUPART, LIGAMENTO DE  HESSELBACH, LIGAMENTO DE HENLE, CONDUCTO DE CUVIER, ESPOLON BULBOVENTRICULAR DE WOLFF, SEPTUM SPURIUM, SOPLO DE ROGER, NODULO DE MORGANYI.

Tret del discurs de recepció de l'Acadèmic electe Josep Mª. Domènech Mateu, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya el 3 de novembre de 1996,

Morfogènesi del sistema His-Tawara i record Anatòmic de l'esquelet Fibrós del Cor:
De la darrera pàgina del seu discurs: ,,,,,,,Realment en acabar d'escriure aquesta dissertació amb la finalitat d'exposar la complexa morfologia, fruit d'uns delicats i fins processos embriogènics, d'una reduïda regió del nostre cor, hom torno a fer concient en el seu esperit aquella reflexio tant repetida sobre la complexitat i alhora exactitud en que s'organitzen els òrgans, els aparells i els sistemes que componen l'anatomia de l'ésser hmà- I dic  això perquè voldria a través d'aquestes darreres paraules arribar més enllà d'una rigurosa exposició morfològica. L'anàlisi del disteAma de conducció àtrio-ventricular m'ha obigat a reconeixer la identitat d'aquesta estructura en el si d'aquest vas modificat, que és el cor, però, alhora, la subil consideració de vies accesòries, la possiblitat de nodes extres, la variabilitat en forma, pes, dimencions, dels elements estudiats,m'ha fet palesa la realitat pròpia que representa per a tots i cadascun de nosaltres el nostre cor. 
Aquesta identitat, que queda tan ben reflectida en l'esparsa de Muset.

“Toujours le coeur humain pour modèle et pour loi!
Le coeur humain de qui? Le coeur humain de quoi?
Celui de mon voisin a sa manière d’être,
Mais morbleu! Comme lui, j’ai mon coeur humain, moi!”


Sempre el cor humà per model i per llei!
El cor humà de qui? El cor humà de què?
El del meu veí té la seva manera de fer,
Però, caram! Jo, com ell, jo també tinc un cor humà!


                                         Alfred de Musset: “Namouna, Conte Oriental”, 1963

I del cor a l' ésser humà enter ...  : A més,  la consideració d'aquest òrgan com un element que participa en la constitució de tot el cos ens porta a la concepció integradora que en dóna a conèixer l' ésser humà en la seva realitat individual i diferencial: D'aquest ésser tant ric en secrets, que estima, que estudia, que investiga, que plora, que riu, que juga, que s'enyora, que s'ofen, que perdona, i que, per damunt de tot, té el do de l' esperança.
Professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu.

Us recordo, companys facultatius que a final del curs 24-25 hem d'anar un dia determinat a Bellaterra a fer companyia a un catedràtic del nostre curs que es jubila o el jubilaran, com a mi que siguent funcionari d'APD em van aplicar una jubilació forzosa, "vilmente jubilado"sense cap oportunitat d'allargar la meva carrera professional, cosa que m'hagués agradat molt. Esperava al menys "per haver-me portat be" com a funcionari, que com a mostra d'agraiment m'haguessin allargat la meva adreça electronica al menys un parell de mesos més?, fa uns quants anys que em vaig jubilar i encara trobo companys cabrejats perque no van rebre cap resposta meva d'agraiment a unes entranyables paraules que em van dedicar !!! 
Resultat no vaig poguer llegir un grapat de mails de comiat de molts companys de fatiga de l´ICS i de Sanitat. 

Molt cordialment.

Pep

UN AMIC DE LA CARRERA DE MEDICINA, A BELLATERRA , VA SER QUELCOM GRAN AQUELLS ANYS I SEMPRE I ARA FENT DE PAGÈS.

 

Evidentment que escric aquest post per parlar de casa meva a Llorenç de Rocafort i Rocafort de Vallbona (Antiga Baronia de Vallbona), però apart de parlar-los-hi de les penes que porta la sequera a tots plegats, els he de parlar del nou bisbe de Girona Fra Octavi Vilà que ha vingut de la Catalunya Nova, des de Poblet i precisament era el pare Abat, ara ja som dos que jo sàpiga a Girona de la Catalunya Nova, que realment no en sento parlar gairebé mai, com si no tingués pedigrí recordar la història, em pegunto si els professors d'història dels Instituts de batxillerat ens en parlen ??  o no cal ? quantes vegades en parlo al meu entorn i m'adono que la gent te un gran desconeixent d'aquest vell territori, farcit d'història, també en parlo al meu col.legi de metges i sort que fa dos anys els meus col.legues seniors van fer una excursió en autocar per la ruta del Cister (Verdú, Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges....., encara que jo sempre i afgeigeixo el convent de franciscans de Sant Bartomeu de Bellpuig, que el manà construir RAMÓN FOLCH III DE CARDONA I ANGLESOLA, virrei de Nàpols, ara ja en podem parlar. 

La meva mare , quan es va casar amb el meu pare va venir de l'antic comtat de Besalú, els limits de l'est coincideixen amb l'antiga Via Augusta, via romana traçada a finals del segle I abans de Crist. La partió entre els comtats de Besalu i Perelada seguia aquest camí  al llarg de 35 km. pell coll de Panissars fins al sud de Bascara, prop de Terradelles i, per tant dividia l'actual comarca de l'Alt Empordà de nord a sud. A partir d'aqui passava entre Banyoles i Cornellà, on he estat de metge un quard de segle. La mare, que era filla de La Miana, ajuntament de Sant Ferriol arxiprestat de Besalú a la muntanya de Sant Julià del Mont, prop de les fonts del Junyell; a l'arribar a Llorenç després de casada, a Vallbona de les Monges, i va trobar una amiga l'Abadessa Domna Maria Mercè Nogareda i Espígul,



 filla de Santa Pau (Girona), o sigui que dos garrotxines a la baixa Segarra, les dos parlaven el IEISME, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, i era motiu d'escarni i d'una certa mofa, els poso una mostra :

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

No va ser fàcil per la nostra mare anar renunciant al seu dialecte tan sonor i tan bonic, per evitar la mofa i anar incorporant diminutius a tuti-ple ( marinada-marinadeta, finestra-finestreta, dona-doneta, poma-pometa, casa-caseta, escolà-escolanet, aixada-aixadeta, i molts més , etc..........cal consultar el llibre Lo lleidatà és fàcil. Txarra’l, sisquere!

Tornant al ieisme, actualment està totalment en desus i no és acceptat ni es normatiu en la vida acadèmica, tot i que per aquests masos de la Garrotxa(Vall de Sant Aniol de Finestres, Les Medes, o a Sant Iscle de Colltord o a Sant Miquel de Pineda o a Cogolls, a les Encies, o a Sant Feliu de Pallerols, a Les Planes d'Hostòles o a la Barroca (El Llapart), Sant Climent d' Amer, qualsevol racó de Cornellà del Terri i de la seva amplissima vall, encara om pot sentir parlar a persones grans amb un autentic ieisme.

Es interessant llegir l'escrit publicat per la festa major de Cornellà del Terri, com a pregó, titulat  EL SEGAR,  fet per l'adbocat Joan Geli i Rissech (e.p.d.) de Sta. Llogaia de Terri, en la setmana Santa de l'any 2006. Escrit ple de ieismes propis de la Garrotxa i del Pla de l'Estany, com ho podem llegir  en els llibres LA PUNYALADA, RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA, I JOSEP DE COSTABELLA.


Aqui tenim la foto del mas Costabella terme de sant Aniol de Finestres, propietari del Dr. Candi Agusti i Trilla (e.p.d.), metge que olim va ser d'A.P.D de Sant Aniol i gran odontoleg de la ciutat d' Olot i millor persona, estimava els pobres, a la casa de la Caritat d'Olot hi ha un monument fet per l'escultor LLUIS CUROS, que tant valorat era per  l'escripor Josep Pla.  

Mas Costabella i les grans boscuries i cingleres al darrera

Mas Costabella al fons, al darrera les grans boscuries i impressionants cingleres, paisatge únic, carregat d'història, molt ben explicada al llibre En Josep de Costabella de l'any 1957. Odissea d'un olotí durant el domini marxista. Autor Candi Agusti Trilla.
Els pobres cada dia anaven pels carrers d'Olot de casa en casa a recollir la caritat que els donaven i això era un mai acabar. El Dr. Agusti va aconseguir que les families arreglades de la ciutat li entreguessin els diners que destinaven a la caritat a ell i ell s'ocuparia de cuidar a tota aquesta munió de persones pobres a la casa de la Caritat d'Olot i així va ser. Per molts anys Dr. Candi Agusti,n'estem molt orgullosos de vostè.

Abans de continuar parlant de la pagesia de les terres de casa, em plau publicar un bonic i entranyable article de l'estimat periodista Antoni Puigverd sobre l'Eix Tranversal, que tants anys fa que un servidor i la meva familia l'agafem per anar cap a les terres de la Vall del Corb. Se que gaudiran d'ell :

La Vanguardia, Lunes, junio 10º 2024: Elogi de l’Eix Transversal

Antoni Puigverd

Uso sovint l’Eix per anar de Girona a Vic; o a Torelló, a visitar un gran amic d’infantesa. També la faig servir per citar-me amb els meus amics de les comarques de Ponent a la petita població d’Avinyó, que és a mig camí de Lleida i Girona i no té res a veure amb la provençal ciutat dels papes. Ens citem a la Fonda Maria, ideal per a butxaques primes i estomacs feliços, on no falta mai el famós porc de la Ral, de carn sucosa i blanca. Avinyó és terra de grans vins. Un dia em vaig passejar per unes vinyes del pare de la denominació Pla de Bages, Valentí Roqueta, del celler Abadal, que preserva varietats antigues de raïm, com el picapoll i el mandó. El picapoll fa un vi d’un blanc molt net i clar, simpàtic i seriós alhora, franc però reposat. Ara bé, jo, de vins, no hi entenc i m’hauria de limitar a dir que els blancs de picapoll del Bages em fan pensar en la meva infantesa, quan, entre setembre i octubre, les pageses de Fonteta, Cruïlles o Castell d’Empordà oferien en cistells de vims a la plaça de la Bisbal el raïm picapoll de granets menuts i translúcids, que el meu vell oncle Lluís es menjava per berenar amb una mica de pa.

També faig servir l’Eix per anar a les terres de Lleida, on de tant en tant encara em conviden a donar conferències, segurament perquè en aquell territori La Vanguardia és un diari molt llegit i estimat. L’altre dia vaig ser a Tàrrega, on vaig conèixer persones excel·lents que, ja a la tardor de la vida, fan possible la constant primavera cultural d’una ciutat que ha sabut convertir-se, tot i la seva posició perifèrica, en una envejable capital de teatre. El cel era lluminós i rialler, enjogassat per núvols panxuts. De retorn, entre Manresa i Vic, va caure un últim xàfec d’aquesta primavera que ha excitat de verdor els marges i ha enardit els sembrats.

Hi haurà bona collita, aquest any. Malgrat la dramàtica amenaça del canvi climàtic, el paisatge convida en aquest final de primavera a l’alegria. Sostenia Stendhal, parlant de l’amor, que la bellesa és una promesa de felicitat. Sabem que la bellesa no perdura. Potser la fúria de l’estiu incendiarà els boscos i rostirà els camps que ara s’emplenen d’or. Però de moment aquesta primavera plujosa ens ha esbargit els ulls. Hi ha moltes raons per al pessimisme. El dolor del món és enorme. El futur és inquietant. Però la bellesa també hi és, encara; i pot ser tan penetrant com el dolor.

El dolor del món és enorme i el futur, inquietant: però la bellesa aguanta.

Els recomano que si tenen temps que caminin una mitja hora per dins de Montfalco Murallatmai hauran vist un poble que totes les cases les taulades estan inclinades a dins de les muralles, les entrades principals de les cases sempre són per dins del poble, l'aigua va a parar a la gran cisterna de la vila. Eren temps dificils, el forn per coure el pa també era de la vila.

Tot vinguen de viatge vam sortir a parlar de la gran exposició que està fent el museo de l'Abadia de Montserrat sobre les donacions entre els anys 


Entre els molts donants hi ha l'artista japonesa d'Osaka Naoko Nakamoto (epd) amiga nostra i que va optar tota convençuda de fer donacio de tot el seu taller i obra al museo de Montserrat. En poso un, perque vegeu com dibuixava, però no està dins de la donació.



Com que tot l'article està compartit amb el meu amic Dr. Toni Griera , fill de Sant  Cugat del Vallès i que vam fer els primers cursos de la carrera de medicina a l'Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra, (cal llegir el llibre del professor Felip Cid titulat : Memòries Inútils de l'editorial Afers (personatges) i sabran com es fa construir l'Autònoma)el qual mai em posa cap pega quan li demano ajuda per fer feines de la vella pagesia com arreglar marges de pedra seca que amb el pas dels anys van caiguent i les grosses pedres impedeixen llaurar els bancals.


Des d'aquest altipla dels Perdigons sentim el toc les campanes del monestir de Vallbona que toquen les hores liturgiques, normalment diem mira ara toca la campana grosa que es la peça de més relleu i la d'ús més necessari, és diu MARIA ASUMPTA BENETA BARBARA, els dels pobles veïns li diem ara toca la campana dels Perduts, toc que es feia després  de l'ofici de Completes i quan les monges es retiraven a les seves celdes, i sobretot quan la boira de l'hivern es feia més espessa i el vianant es podia perdre, també la sentim des del Perdigó o des de l'era de casa nostra quan toquen a l'Ofici de Vespres, impressiona , és com si et convidés a ajuntar-te a les oracions de les monges. Una curiositat quan les campanes tocaven a l'ofici de maitines, la gent del poble antigament deient ara toquen a "fandango".

Aquesta flor de color groc es diu Helichrysum Italicum, també dita Sempre viva.

Quan la planta sempre viva creix, vol dir ni més ni menys que la finca està deixada de la ma de Déu. Una estona de repòs i de contemplació de la vegetació 

La Tere, va tenir el sostre de la botiga de Maçanet plena de rams de flors seques molt variades, però sobretot molts de Sempre Viva, que mantenien el perfum durant mesos, per no dir un parell d'anys.

Poso un article més, perquè ve com ni pintat sobre el que un servidor pensa sobra l'amistat i li escau cent per cent al meu amic Dr. Griera. Gaudeixin:

La Vanguardia, Viernes, mayo 24º 2024: L’amic argentí

Carlos Zanón

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu

El pare anava cada dia al tros i a poc a poc ho tenia tot net i pulid, tot cuidat, ara un servidor hi vaig 4 cops a l'any i vull fer tota la feina de l'any, i és cosa dificil. Des de la mort dels pares que mai vaig a Llorenç a matar el temps, o ha relaxar-me,  o a gaudir d'anar a fer turisme per la ruta del Cister o be pels pobles dels voltants com a l'Albi, Cervià, Albayés, Soleras, la Pobla de Cervoles, Vinaixa, Blancafort, Vimbodi, Vilosell, mai he estat a cap d'aquests pobles, cosa que em dol a la meva edat (74), però com sempre les coses van com van i......no es pot fer tot, algo ha de quedar per quan sigui més vell.


Aquesta foto esta feta des de la era de la pallissa de la Dra. Cristina Sais, metgesa que fou de Vallbona, Llorenç i potser Rocallaura els anys 1975........, i en altre temps a Girona fou la superiora meua a la direcció general d'atenció primària, lo seu sempre va ser un gran esperit de servei de la cosa publica, metgesa de vocació i millor persona.

L'únic que em relaxa és anar a visitar a les amigues monges com sempre va fer la meva estimada mare i jo vaig reprendre l'amistat amb la comunitat..... com amb la germana Neus Maria  Castells Capafons, que fa temps que no la vaig a visitar, i que durant anys vam parlar llargues hores a la sala on es venien records, es venien les entrades i s'acollien les persones que acudien al monestir per consol espiritual. Ara difunta des del dia 24 de juny d'enguay, vigilia de anar jo de voluntari al Santuari de Lourdes.


Amb el Dr. Griera anem treballant i quan acabem el que fem, busquem altres tasques que cal fer com arreglar els plastics trencats de cada oliver que el pare va plantar l'any 2008. Puc dir que ha costat Déu i ajuda fer-los pujar, anar canviant els ferros, a mesura que anaven creixent, primer de mig metre , després de metre i no ni havia prou, després més ferrós de metre i mitg, al cap d'un temps tallar-ne 200 de 2 metres, al cap d'uns mesos canvi de ferros, perque els olivers havien crescut molt més, ara ferros de 3 metres, amb els temporals de vent alguns es torcien i no es podien deixar a la deriva i calia seguir assegurant que creixesin rectes, vaja una feinada. 

Fixeu-vos aqui podeu veure que ell suport de l'oliver es una canya de bambú que em regalava el meu cunyat Josep Maria Colls.


 Calia regar-los durant els primers anys, per vencer les minses pluges de la baixa Segarra, sort que els pares els dos eren vius i mai es cansaven. Sempre ompliam les garrafes amb aigua de la cisterna, o sigui aigua de pluja emmagatzemada, millor impossible.


Que arribessin a grans " adults" a costat Déu i ajuda, sincerament han sobreviscut mes els olivers de l' Obac de les Pintades que els del Fondo i els de la Solana que han mort més de vint-i-cinc. Mala sort i em dol, a tots els hem cuidat igual. Les Pintades es una finca del terme de La Quadra de Mas Déu, dins el municipi de Vallbona de les Monges.


Aquest que tenim devant, el plastic no està trencat pels conills, son lesions a la pell de l'oliver feta per les banyes dels cabirols. Ho deuen fer per tenir quelcom per rosegar  o per menjar ??  El curiós del cas és que no s'ha mort ??
La gran sequera de mesos ha fet que els conills arrenquessin els plàstics i roseguessin la pell dels olivers.


Veieu com deixen els plastics de les bases de l'arbre, si rosegant li donen la volta a l'oliver, aquest a la fi és mort.



Si puc dir, que vam portar unes 4  garrafes de 50 litres i unes altres 10 garrafes de 10 litres per regar uns quants olivers que feien mala cara i molt grocs.

Cisterna de casa 


L'aigua la traiem de la cisterna de casa, o sigui aigua de pluja, o també dita aigua dolça,  a casa hi han dos cisternes una d'aigua per les persones i l'altra aigua pels animals. Ara no gastem ni un litre d'aigua, la qual cosa vol dir que les cisternes estan plenes del tot i per això la faig servir per regar els olivers trec aigua de les cisternes amb la galleda que veuen en primer  terme i així no gasto aigua de boca, ni un litre. Estalvi total.

Tots els plastics de cada oliver , els va posar el Dr. Griera l'hivern passat, la majoria encara duren.

Aqui tenim el meu amic Toni, retallant les fundes de plastic per anar substituint els trencats o desapareguts, però devant del canvi climàtic i que podem passar uns mesos d'estiu sense pluges, cal tornar a cubrir tots els troncs dels olivers de la finca, per si decàs els conills tornen a necessitar quelcom fresc per alimentar-se i aconseguir aigua.



Junts vam començar a recollir grans pedres que amb els anys han anat caiguent dels marges a l'obac del tros del Perdigó (terme de Vallbona de les Monges), lloc carregat de codonyers i d'ençà nou anys ningú n'havia retirat cap i clar si algú ha de llaurar els bancals no vol trobar pedres escampades i aprofitant la força del Dr. Griera, vam començar per una punta i vinga anar carregant el remolc, molt ilusionats, sense pensar en cap sorpresa, que inocents.


Va arribar un punt que no podiam maniobrar per donar la volta, si o si haviam de desenganxar el remolc, per canviar de direcció, sorpresa al desenganxar el remolc del tractor mireu que va passar el remolt inclinat del tot i no tenir nasos els dos de baixar-lo i enganxar-lo de nou, resultat vam haver de descarregar quasi tot el remolc, una feinada, be ens en vam sortir, sort que no ens va veure cap pages ni transeunt, vam ser molt afortunats.

Cabana del Perdigó, que el meu pare li va fer el teulat nou l'any 2008. Recull tota l'aigua de pluja.

Les pedres les vam portar al costat esquerre de la cabana, donç hi ha un bo troç de marge destrossat degut que l'any passat una màquina em va arrencar tots els metllers morts del bancal de darrera la cabana i ara amb paciencia l'haurem de refer i després i plantaré un bonic magraner, sempre es bo tenir algun fruiter al tros, també tinc preparada una figuera procedent de d'Andalusia (Jaen) que fa unes figues molt bones.


Aquest forat a la roca, en diem una cogulla, recull l'aigua de pluja i en veuen els animals, ocells, porcs-senglars, l'amic Dr. Griera li agrada quan be a Llorenç omplir-la, molt atent amb la natura. També recull tots els cartutxs dels caçadors i ampolles de plastic que troba al peu dels marges, no vol que res contamini el camp.
Us he de dir que si plou i tenim sort, tindrem moltes olives , perquè hi ha molta rapa, senyal d'una gran collita. Cal dir que a favor nostre tenim que no hi ha hagut practicament cap glaçada forta, esperem que cada flor sigui una oliva i puguem collir més de 10 litres d'oli, són ua miseria, però qui no es conforma es perquè no vol. A pesar d'aquesta pobresa l'oli arbequí extra verge segueix siguent un be de Déu. Espero que aquest 230 que va plantar el meu pare al 2008 creixin i es façin ben grosos i els meus fills puguin tenir més oli que jo.

Com molt be poden veure, els olivers/oliveras estan ben florits, esperem que no perdin la flor i tindrem una bona collita d'olives.

M'abelleix posar unes paraules de Josep Mª Espinàs sobre aquest pais nostre : 

...en aquesta terra austera d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyadissos plens de pols i pedregam.

Be, ja es diumenge a mitja tarda i decidim guardar el remolc a la pallissa, carregar un parell de sacs de llenya d'ametller que es un tresor, carreguem les coses que vam portar i per acabar anar al cementiri a resar una oració pels meus pares, i donar-los-hi les gràcies per la educació que ens van donar a la meva germana i a mi, mai els ho podrem agraïr. 
Vull deixar escrit que després de 10 anys de la mort de la nostra mare Isabel, moltes dones grans recorden la seva alegria, el seu somriure, el seu esperit de servei, i que estava alerta de tot, fins i tot donava verdura de l'hort a tothom, cal dir que de vegades el pare em deia que potser massa , però mai li va dir.
Gaudiu d'aquest racó de món que és interesant per si sol, molta història per un petit territori. Pels que no ho sapiguin el cami de Santiago passa pel bell mig de Llorenç, seguint les fletxes grogues ningú és pot perdre.
Quedem amb el Dr. Griera que tornarem a Llorenç quan vagin sortin necessitats que un sol no pot resoldre.

Pep

dijous, 12 d’octubre del 2023

A LA MEVA VELLESA, M'ADONO QUE ELS VIATGES NO HAN SIGUT EL MEU FORT

 

Em diuen que cada dia escric menys, o molt poc, es cert, alguns amics m'anyoren, els anys ja em pesen, camino a poc a poc amb dolor, penso a poc a poc, sense dolor, respiro lentament, dormo a poc a poc,  quan veig la pantalla de l'ordinador en blanc, tanmateix em costa ficar-m'hi, em passo el dia fins altes hores de la nit recordan, potser tinc massa records i que és recordar ? 

Elie Wiesel es pregunta: que es recordar ? I respon així :Es viure en més d'un món, impedir que el passat s'extingeixi, reclamar l'avenir per a il·luminar-lo (....) és salvar éssers desapareguts, il·luminar rostres i esdeveniments amb una llum blanca i negra, es fer que retrocedeixi la sorra que cobreix la faç de les coses, combatre l'obllit, rebutjar la mort; de Lluís Duch, (acs), monjo en altre temps de l'Abadia Montserrat, del seu llibre "Un estrany a la nostra casa ". M'omple d'orgull tota la meva familia, sou admirables i les dos netes sou un tresor, només de tenir-les en braços em passen tots els dolors articulars que en tinc uns quants, però amb elles ja tinc el dia arreglat i tot recordant el periodista Antoni Puigverd, que tant estima la Vall del Corb, us poso un pensament seu, que se que us agradarà: 

 Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.

Sóc fill de pagès i quan jo era un nen, recordo que no viatjava practicament ningú sinó era per anar al metge a Lleida o a Tàrrega per operar-se de les angines amb el Dr. Serret o a Barcelona a l'hospital clínic on estudiava el Dr. Josep Català, o a l' Hospital de Sant Pau on un servidor va estudiar medicina i hi treballava el Dr. Cesar Diaz Lopez (reumatoleg), i tret d'això , només se sortia del poble per anar els dilluns a mercat a Tarrega i amb cotxe de linia, l´únic que passava pel demati i tornava passat el migdia direcció a Rocallaura on tenia la fi i calia esperar a l'era el Sord de Maldà per fer el canvi; i més modernament el mercat va guanyar predicament el de Bellpuig abandonant el de Tàrrega i encara dura; hom aprofita per anar al dentista, al notari, al propi mercat o en algun supermercat o a la gasolinera a omplir el diposit del cotxe de betzina o amb gasoil , visitar la gent d' Ibercaja, al gestor, a comprar Xolís Extra del Pallars Jussà fet a Isona i intercanviar parers amb d'altres pagesos sobre el preu del tocino, del pollastre, del conill, dels ous, i també dels cereals i de les nous, de la trista collita d'ametlles que són petitissimes (comparades amb les  de l'any passat) segons mostra que m´ha portat el meu fill Lluís, i sense parlar gairebé de la collita de les olives, parlant, parlant amb una cervesa a la mà un pot tornar a casa una mica consolat o no.

Detall de'n Ramon Moix, d'enviar-me una ametlla de l'any passat amb la mateixa classe llargueta d'enguany, una pena degut a la gran sequera que patim a l'Urgell i a tot el país.

 El meu amic Ramon te la paciència de mesurar i anotar els litres que cauen per m2 i  quasi mai em dona una alegria, divendres 15 de setembre va ploure dolçament a Llorenç de Rocafort unes 4 hores seguides més o menys, bona pluja, esperada pluja, que amara el terreny i no es perd muntanya avall. Encara queda un aljup, o sigui com una cisterna sense sostre, on es guardava l'aigua que baixava costa avall, els altres tres aljups fa anys es van enterrar, ara ja tenim aigua de la xarxa pública , molt be de preu. Ah! queden moltes cisternes plenes d'aigua que practicament ningú fa servir.  Al meu poble poc, es molt !!!!! Si plou encara algú de Llorenç podria fer una bona collita d'olives, jo no !! A lo millor si les deixo a l'oliver, al gener tindré olives mortes.

Olives mortes pel fred de fa temps.


Cada any quan torno del llarg estiueig, els companys i amics rapidament em pregunten a quin país heu anat ? sincerament m'agradaria que no em fessin aquesta pregunta coneguent-me com em coneixen , perquè mai he anat a passar l'estiu a l'estranger, ni pocs dies ni molts, tampoc a cap`balneari del pais (Caldes de Malavella o el de Sant  Hilari Sacalm, sempre hem passat l'estiu amb els fills que els dos superen el quaranta anys o amb la familia política a la Sierra de Gata a l'Alta Extremadura, molt aprop de Ciudad Rodrigo i a pocs quilometres de Las Hurdes, molt aprop d´on es troba el Desierto Carmelita de San José de las Batuecas, un oasi de pau.


on no hi ha cobertura de mòbil, també molt aprop del poble salmanti de l'Alberca. 



També vull deixar clar que m'agrada coneixer el meu pais, que em moriré i encara no he estat mai als Ports de Beseit ni a Tortosa, curiós però cert.




Aqui va un preciós grabat (1806) d'Alexandre de Laborde que va escriure el famós llibre, de gran format, vull dir d´estil imperi, titulat VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L'ESPAGNE, 1806, de les 339 planxes que il.lustren tota l'obra, 143 correponen als països catalans (Principat i país Valencià); diria que va ésser el primer llibre de viatges.



Es passeja per tot Catalunya .......desde Girona que només va fer tres planxes , una vista la ciutat des de Pedret, els Banys Àrabs, i un planol de l'interior de la catedral, la façana la va trobar sense cap interès, Barcelona amb diverses planxes, una de molt romantica es la planxa feta des del convent dels Capuxins de Sarrià,  que és divisa Barcelona amb el mar, deixa escrit " el jardi del qual mereix ésser visitat " diu que les cases que troba a Sàrria tenen el nom de Torres.


També va escriure l'any 1809 , ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE ET TABLEAU ÉLÈMENTAIRE DES DIFFÉRENTES BRANCHES DE L' ADMINISTRATION ET DE L'INDUSTRIE DE CE ROYAUME.


Els sis volums, son una meravella tant en les discripcions com en la meticulositat de les carreteres i fins i tot si troba el nom dels hostals:  Hostal Nou,  La Granota i com no aprop de  Girona l'Hostal de la Ceba, dona la seguretat de que un pugui viatjar d'un lloc a l'altre del Principat  d'una manera segura , saben on menjaran o on podran dormir.


Diuen que aquesta mena de guia " turistica " li va servir a Napoleó Bonaparte per invadir Espanya. Es va publicar tot de cop l'any 1808.



També el pont del Diable de Martorell amb el seu arc de triomf, amb les montanyes de Montserrat al fons.

Gravat també d'Alexandre de Laborde

 Cardona amb el seu castell, diu Alexandre de Laborde que : hom no pot traslladar-se de Cardona a Solsona si no és per muntanyes espantoses i no gens praticables per als cotxes. Aquestes dues viles estan separades, l'una de l'altra, per quatre llegües.



El grabat de sota es de Manresa, amb el riu Cardener i a la dreta la immensa mole dels Jesuïtes (Santa Cova) i al fons la catedral.



Monestir de Poblet on va dibuixar moltes planxes




Tarragona sobretot el món romà que n'està enamorat, dibuixa tots els trossos de pedra amb inscripcions que troba, aqui la Torre dels Escipions.

Sepulcre dels Escipions. Escanejat del grabat original.


D' altres restes de roma trobats a Tarragona. 



Sant Miquel del Fai amb uns preciosos gravats. 



Montserrat i totes les seves ermites que considera que es lo més gran del món,  i les coves d'estalactites de Collbató, 



no podem oblidar una bonica planxa de la muntanya de Montserrat molt misteriosa, plena de nuvols o boira  des d'abaix del poble de Monistrol amb el seu pont. Ja ens trobem a l'Urgell,  el mausoleo de Ramon Folch III de Cardona-Anglesola-Requesens ( 1467-1522) virrei de Sicilia i de Nàpols, de marbre de Carrara, li dona una importància vital a la vila de Bellpuig ( fou profanat  pels francesos el 1809). 

Biblioteca Arus (Barcelona). Amb el lllibre obert del VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L'ESPAGNE.

Alexandre de Laborde, en canvi, de la població de Bellpuig deixà escrit :  Bellpuig és a sis llegües de Poblet, pel camí de Barcelona a Saragossa. 

Raimundo Cardona qui reegnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudins comparavit Isabella, uxor infelix, marito optimo fecit.


És poble  d'uns mil cent habitants, mal construït i mal ordenat, però situat al mig de camps fèrtils, i notable, principalment, per un monument mol bell del renaixement de les arts durant el segle XVI. Hom el veu a l'església del convent dels franciscans, situada a mig quart de llegua del poble. Aquest convent quasi només te això de remarcable, encara que el seu claustre  gòtic és curiós pels ornaments  dels capitells i per la seva arquitectura; però aquesta mena d'obres son tant nombroses a Espanya que hom acaba per acostumar-s´hi; Bellpuig no li va agradar gens ni mica.  

Ens dol, però, en Laborde no va estar al monestir de Vallbona. Sobre Catalunya diu que es una escola de l'honor i de la gentilesa, no sabria millor lliçó que a l'alegre Catalunya, ..." entre els genils catalans, i les gentils catalanes: Galanteria, mèrit i valor, bon humor, gràcia, cortesia, inspiració, saber, honor, bell parlar, bona companyia i amor, prudència i sociabilitat, trobem aixopluc a Catalunya, entre els gentils catalans i les gentils catalanes ". Un servidor tampoc he estat mai als Ports de Beseït, ni al Delta de l'Ebre, ni a Escala Dei, ni l'Alta Ribagorça, ni molts pobles com : Agramunt, Algerri, Aitona, Els Alamús, Albagés, Albatàrrec, Albesa, l'Albi, Alcarràs, Alcoletge, Aleny (em recorda a Geraldona d'Aleny, olim abadessa de Vallbona any 1401 ) , Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles,  Almacelletes o La Saida, Almatret, Almenar, Almenara Alta, Alós d'Àneu, Alós de Balaguer, Alpicat, ,,,, gran desconeixedor del nostre territori.



De jovenet vaig començar a viatjar amb els pocs llibres que hi havia a casa, el primer fou de Jules Verne, amb ell vaig solcar mars tropicals, fins i tot vaig arribar a unes illes càlides i farcides de misteris, junts vam baixar al centre mateix de la terra pel cràter d'un gran volcà escandinau; també de la ma de'n  Josep Maria Folch i Torres vam caminar per les " Per terres roges ", ja més gran amb TINTIN i el seu gosset Milú vam viatjar per Amèrica, Africa, Assia i Oceania, Tintin en el Tibet, Tintin en el Congo, La illa Negra, Tintin al pais de l'Or negre, Vol 714 a Sidney, Tintin objectiu la Lluna, Viatges a l'espai, Els cigars del Faraó,  Tintin i el llac dels taurons, etc.....


Els bons viatges comencen en els prestatges d'una biblioteca com l'Arús de Barcelona o d'una llibreria qualsevol. Sempre bonic el retorn als llibres quan ens han fet feliços i ens han fet somiar, sense mourens del poble. 

També havia viatjat amb la Biblia, clar amb un atlas al costat per orientar-me, perquè sempre he sigut un gran desconeixedor de l'Orient Mitjà, i el poble d'Israel mai ha parat d'anar d'un lloc a l'altre, o dit d'una altra manera per l'antic Testament: Els viatges d'Abrahan de Ur a Harran (900 Km.) al llarg  del riu Eufrates ,  l'exil.li a Babilònia, els viatges de Jacob i d'aquest m'impressiona especialment la història de Josep, que degut als seus somnis, els seus 11 germans li tenen enveja i  decideixen matar-lo, a la fi el van tirar a una cisterna que era buida, però a no tardar massa va passar una caravana de marxants i el venen per 20 sicles de plata i aquests el venen a l'edat de 17 anys com esclau a  Egypte. Aquest jove Josep és un home proactiu i treballa intensament el SER al TENIR i li va donar exel.lents resultats, sempre m'ha agradat la seva història. El viatge des de Canaan fins a Egypte és molt llarg, passaven pel camí dels Filisteus.   L'Exode dels israelites d'Egypte, ......Moises que no veurà  la terra promesa..., molts viatges amunt i avall, una meravella. 

La literatura sempre ha estat viatgera, el primer libre de viatges que vaig llegir va ser Ali-Bey el Abbassi (Domingo Badia Leclich) publicat a Barcelona l'any 1888 en català: Regrés d'Ali-Bey a Djedda- Viatge en direccio a Medina, viatge a Suez, Lo Wadi Tor, Viatge a  Jerusalem, Disputes dels àrabes- L' Haram ó temple musulmà, sobre l'antich  de Salomó, Viatge al sepulcre de David, Noticies sobre els frares de Terra Santa, Viatge  a Damasch, Mont Tabor, Viatge a Alep- Ciutat de Homs, Viatge a Constantinopla, Cisterna de Filoseno, Columna de Constanti, Alai Kiosk del sultà, Ayguas de Constantinopla.

Mosaics de la Alhambra


Posats a llegir, vaig agafar GRANADA un dels onze volums de Recuerdos y Bellezas de España de Pau Piferrer, iniciada l'any 1839, Pifarré va dissenyar els dos volums sobre  Catalunya, quan va morir, el volum segon l'acabà en Pi i Margall . Parcerisa fou l'editor e ilustrador dels 11 volums de Recuerdos. Tot ell, es preciós i les litografies dels mosaics de l'Alhambra una meravella. 



De les meves 2 visites a l'Alhambra recordo El palacio del principe, Torre de los picos,Torre de la Sultana, Puerta de los Granados, Puerta del Juicio, Fuente de Carlos V, Torre de los Infantes, Torre de los siete suelos, Puerta del Vino, Torre del Homenage, Torre de la Vela, Puerta del Carril, Parroquia de Santa Maria de la Alhambra, Convento de San Francisco, Torre de la Armeria, Palacio de Carlos V, Patio de la Alberca, Puerta de Hierro, Jardines del Generalife, Paseo nuevo del Darro, Cisterna Grande, Patio de la Mezquita, Torre de Comares, Jardin de Lindajara, Patio de los Baños, Patio de los Leones, Tocador de la Reina, Torres Bermejas.



Divendres dia 6 va començar a celebrar-se a Granada la III cita de la COMUNITAT POLITICA EUROPEA, a l'històric recinte de la Alhambra, tots els politics volien fotos amb el seu propi mòbil, fins i tot en Josep Borrell,

Patio de los leones tal com era l'any 1839

Aqui es va firmar LA DECLARACION DE GRANADA: Chantaje, La guerra, Brujula estrategica,  informacion extranjera, Sostenibilitad,  Multilateralidad, Ampliación. I sobre el futur d'Europa: La question que mantiene en vilo a los paises de la UE. " Las claves del pacto de migración " La Vanguardia INTERNACIONAL pàg. 5. segons consta en el volum 5è.

Camino de la fuente de los Avellanos .

Més endevant vaig llegir un llibre de LLUIS CARANDELL  " ORIENTE MEDIO TIENE LA PALABRA, per cert impressionant i clarificador, em va portar per totes les zones problemàtiques de la zona i de la manera de relacionar-se els cristians, els jueus i els musulmans, editat l'any 1957, o sigui molt abans de la guerra dels 6 dies entre Israel i Egypte, que sense ni imaginar-m´ho ahir dia 7 d'octubre de 2023 va escalar la guerra entre l'estat d'Israel i Gaza. Un es fa creus del que passa amb els guardians  dels llocs sagrats on va neixer , viure i morir Jesús, els que han de donar exemple de confraternitat, d'amor, de companyerisme, de senzillesa, de tendresa, de germanor, explica Carandell que es barallen per quasi tot, fins i tot per uns cms, més o menys, es retalla  una caifa perquè els ortodoxos no la trepitgin....etc . La religio del poble jueu, l'experiència  socialista, la experienca dels kibutzs, Naguib y Abdel Naser, la questió de Jerusalen, etc.

Parlan de Kibutzs m'ha vingut a la memòria el llibre que va escriure en Zum Boix-Masramon , va estar a la posada en marxa de l'Institut ecumènic de Deir-Tanur aprop de Betlem, que va fundar Pau VI, (L'Ecumenical Institute for Advanced Theological Studies) per l'estudi interconfessional de la Biblia, ell en va ser un membre del grup , després de la experiencia de vida en el  kibbutz Ga' aton, a la Galilea nord, vora Naharia, a pocs quilòmetres de la frontera libanesa, de les collites de fruita a l'Urgell, del mercat a Guisona a la Segarra, en fi de molts temes que ja em parla en el seu llibre KINNERET, Allibereu els Salmistes, editat per Publicacions de la Abadia de Montserrat, com El Petit Princep, New York the big apple. També ha sigut una manera de viatjar molt diferent, perque enmig d'un capitul o a la fi sempre medita amb un salm com : .....No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny  a les fosques, o l'epidèmia que a migdia fa estralls.... Estaré vora d'ell  en els perills, el salvaré i ohom l'estimarà, saciaré el seu desitg de llarga vida, i fruirà de la meva salvació.

No és l'Odisea un immens llibre de viatges, i els llibres de caballeries com El Quixot ?

Ens trobem en els dies que els 27 liders dela Unió Europea han estat a Granada per arribar al pacte sobre la immigració. Una gran propaganda per Granada.



Sense massa esforç, m'adono que practicament no he viajat, he estat a Lisboa, Porto,  a Lourdes 8 vegades, la primera amb 19 anys, Paris, la Bretanya,  Aquisgran, Praga i Roma, com podeu veure una pobresa absoluta, no és pot tenir tot a la vida, i res es pot canviar, i a més ara als 74 anys l'atrosi i l'artritis que tinc ja no em deixen viatjar, tampoc en tinc ganes, de més jove si que em feia il.lusió anar a Taizé, quan tothom hi anava, també quant tothom hi anava m'hagués agradat anar a Paris,  però no va poguer ser fins als 25 anys, que realment vaig fer servir el bloc i el llapis, encara ho tinc tot escrit, anavem per lliure, no sabiam mai on cauriam morts, una setmana santa, santificada per mi, el dijous sant vaig coneixer a Nôtre-Dame a Monsenyor Jean-Marie Lustiger, arquebisbe i més tard cardenal de Paris (veure la seva trajectoria, us agradarà), entre d'altres va escriure un llibre que es diu La elecció de Déu. De tot recordo prendre notes, de la Sorbone, Les Invalides, El Hospital de la Pitié-Salpêtrière (en francés : Hôpital de la Pitié-Salpêtrière, o simplemente La Salpêtrière) es un hospital público situado en el XIII Distrito de París. Fue construido en el siglo XVII......

Cardenal Jean-Marie Lustiger (Paris)

 ara just, anar a Sant Antoni de Calonge, a Llorenç de Rocafort de Vallbona i a la Sierra de Gata (alta Exremadura). Em consolen les paraules de'n Fernando Pessoa en el llibre del Desassossec firmat  pel seu heterònim Bernardo Soares, es burla dels viatges que la gent realitza. ¿ Perquè anar a Istambul a veure una posta de sol ?  Li sembla ridícul. Les postes de sol són boniques a qualsevol cantonada de la meva ciutat.                                                                                                                                                    


                     

A favor meu puc dir que conec la Peninsula Ibèrica de dalt a baix,  La Palma de Gran Canaries i Mallorca, no la resta d'illes   


 

Sempre m'abelleix distingir entre turista i viatger, entre qui fa la cursa esbojarrada i contre rellotge dels operadors turistics i qui tria en canvi, l'actitud  assossegada del nómada. 



El viatger va a la recerca  d'un cert ritual de coneixament, i l'entenc com el repte d'un solitari que va més aviat lleuger d'equipatge, amb billet d'anada , una certa inseguretat de tornada, sense hotel reservat, és quedarà al primer motel que trobi a peu de carretera, o demanarà consell al primer paisà que trobi, seguira a "salto de mata" , poca planificació, i l'ull viu a tot allò que li passa al voltant. 



L'home disposat a  deixar-se endur, a ser sorprès per l'entorn, per la nova gent, per l'exotisme de nous costums, per la meravella d'allò que no li es familiar; llavors si que li caldrà un bloc de notes i un llapis. Una vegada essent metge de Les Planes d'Hostòles la Sra. Sacrest em va oferir ser el metge dels socis del Cercle del Liceu que viatjaven amb el tren Transiberià fins a Vladivostok, no vaig poguer acceptar, no podia deixar a la meva dona i els dos nens tant joves sols un parell de mesos, sempre m'ha sabut greu, hagués sigut una experiència molt viscuda i llavors si que m'hagués calgut un bloc i un llapis.

Un servidor, curant lesions dels peregrins, o posant un Tape degut a una tendinitis al poble de Fromista, (Palencia) on hi ha l'església de Sant Martín de Tours (s. XI) un romànic meravellós.

L'any 1997 vaig fer el camí de Santiago a peu, 500 Km. començant a Burgos, cada dia  uns 25-30 km. i dormin sempre en albergs de joventud, propietat de l'església o municipals, molt senzills, però be, compartint tots els seerveis, cua per dutxar-se, cua per rentar la roba, cua per cuinar, cua per estendre la roba, amb robatori de pinces i de mitjons, algo serio, prque sense mitjons les ulceres estaven assegurades i dormiam en petits pobles que no hi havia cap botiga. Si calia un bloc de notes i un llapis, perquè constanment passaven coses, coneixies persones noves que arrivaben i s'anaven afegint al grup, curar malalts per les tardes, sobretot llagues als peus, també malalties de l'aparell digestiu, també cremades de sol, les frequents tendinitis, anyorances de la gent que havia deixat a casa, grups de gent que caminaven tots junts, d'empresa que traslladaven tots els problemes al camino, i es cansaven ells i jo. Persones com un matrimoni allemany que explicaven moltes histories, religiosos que feien el cami per trobar-se a si mateixos, cosa no fàcil, amb tant de xibarri.... Tot s'ha de dir vaig fer un minim de turisme, molt poquet, un dia sencer a Lleó, que després ho vaig pagar car, perquè un dia de repòs es massa, és un desentreno, l'endemà costa tornar a agafar el ritme. Si vaig omplir molts cuaderns, tot m'atreia i em sorprenia, gent de tota mena i de tot el món. 

El cami de Santiago és un viatge iniciàtic.

El viatjar és una aventura de l'esperit i potser la darrera de les possibilitats d'una certa aventura en el nostre mon. 

Aqui introdueixo un bonic relat:  Un bon dia vaig rebre una comunicació de l'Ateneu Barcelonés, del qual fa 50 anys que sóc soci, que em deien que els socis feien una excursió a Girona Temps de Flors, interessant, tot hi haver vist molts anys Girona engalanada, em vaig apuntar, perquè aquesta bona gent ho porten tot milimetrat i aprens molt, tot i coneixer Girona i el barri bell. La trobada era al pont de san Feliu, el que dona al cul de la lleona. Mai ens haviem vist, els vaig dir - sóc el soci desconegut, perque al no residir a Barcelona i no frequentar les tertulies donç estrany per tots.  Vaig intuïr que eren els socis de l' Ateneu perquè els homes a la butxaca de l'americana portaven un bloc de notes i un llapis Faber-Castell.

Maig de 2015, devant de l'esglesia del Mercadal.

Algo semblant passa amb el viatge que comença l'ànima en la Divina Comedia de Dante, com un viatge iniciatic en el qual Virgili és converteix en el seu guia, pel pas per l' Infern, el Purgatori, el Paradís. 

Les dones en la Divina Comedia : Beatriu, Santa LLúcia i la Verge Maria " le tre donne benedette "... Elles són les que el protegeixen i ajuden a creixer interiorment durant la seva peregrinació.

No vull oblidar-me que un servidor ha sigut un nòmada tota la vida i això imprimeix caracter i ajuda a no escandalitzar-se per qualsevol cosa, ni a esquinzar-se les vestidures per fets poc frequents, haver voltat, haver conegut gent ajuda a entendre com és l' ésser humà : Hans Blumenberg , diu que l'home és un ésser inquiet i dubitatiu, curiós i angoixat, l'únic animal que es passa la vida somiant i projectant, gairebé sempre en va, les possibles dimensions d'una felicitat que, en darrer terme, se li escapa de les mans. Per això , es debat sempre entre la vida i la mort, entre l'afirmacio i la negació, ha de ser consolat................... del llibre: Religió i Comunicació , de Lluís Duch.

.


He de tenir en compte el QUIXOT és un segon tipus de llibre que presenta una certa relació amb els viatges. El Quixot fou un dels llibres més llegits durant l' època romàntica fora d'Espanya; l'interes per l'art i la literatura espanyols nasqué a les darreries del segle XVIII especialmente a Alemanya. Quan jo era petit la lectura del Quixot era obligada i no s'acabava mai, el mestre ens posava en semicircle i vinga a llegir, si et saltaves una coma, et passava el company i si no feies un punt i apart anavés a la cua i tornem-hi.

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha compuesto por Miquel de Cervantes Saavedra. Edición Monumental. Barcelona. Espasa Hermanos Editores. 1859.

Don Quijote alzó la voz y dijo: Deteneos, quien quiera que seais....

Capitulo XIX : De las discretas razones que Sancho pasara con su amo, y de la aventura que le sucedió con un cuerpo muerto, con otros acontecimientos famosos.... Deteneos caballeros, ó quien quiera que seais y dadme cuenta de quien sois, de donde venis, adonde vais, que es lo que en aquellas andas llevais; que segun las muestras, ó vosotros habeis fecho, ó vos han fecho algun desaguisado, y conviene y es menester que yo lo sepa, o bien para castigaros del mal que fecistes, ó bien para vengaros del tuerto que vos ficieron. Vamos de priesa, respondió uno de los encamisados, y está la venta lejos, y no nos podemos detener a dar cuenta como pedis; y picando la mula, pasó adelante. Sintiose desta respuesta grandemente Don Quijote, y trabando del freno, dijo :  Deteneos y sed mas bien criado, y dadme cuenta de lo que os he prenguntado,  sinó conmigo sois todos en baalla. Era la mula asombradiza, y al tomarla del freno se espantó de manera, que alzandose en los pies dió con su dueñopor las ancas en ell suelo. Un mozo que iba a pié, viendo caer el encamisado, comenzo á denostar a Don Quijote, el cual, ya encolerizado, sin esperar mas, enristrando su lanzon, arremetió a uno de los enltados, y mal ferido dió con el en tierra; y revolviendose por los demás, era cosa de ver con la presteza que los acometia y desbarataba, que no parecia sino que en aquel instante le havian nacido alas a Rocinante, segun andaba  de ligero y orgulloso. (pág.) 136.



Recordant, he tirat ma del DOG DE 13-9-91 núm 1492,  de nomenament de funcionaris de metges titulars en l´àmbit de la Generalitat de Catalunya. Repassant el llistat, m'abelleix recordar pobles que estaven vacants i que podia haver escollit en l'acte públic d'adjudicació  de llocs de treball el dia 17 de juliol de 1991, només de la provincia de Lleida, penso que a aquestes alçades de la vida ja no pot molestar a ningú.   

Camarasa, La Baronia de Rialp, Sort, Ager, Torà, Granyena de Segarra, Les, Vimbodi (Conca de Barberà), Algerri, Sanahüja, La Granadella,  Esterri d' Àneu, Sant Martí de Riucorb, Guimerà, Isona, Bovera, Artesa de Segre, Ciutadilla, Espot, 

L'Espluga Calva

L'Espluga Calva, El Pont de Suert,  Barruera, Guisona, La Pobla de Cèrvoles i Santa Coloma de Queralt. La veritat és que no vaig agafar el cotxe i anar-los a visitar tots, haguessin sigut un munt de petits viatges. Vaig escollir directament Cornellà del Terri, tot hi que sí  vaig anar a visitar Fonteta, Vilajuiga, Palau-Savardera, Peretallada-Forallac, Cruïlles, Portbou.

Dit això, i tornant als viatges, després d'Alexandre de Laborde que el vaig descobrir per primera vegada a la biblioteca ARUS del passeig de sant Joan de Barcelona, on hi havia de bibliotecaria la Sra. Marta Algueró Puigdellivol (e.p.d.), persona amb un extens e interessant curriculum i ella em va encomanar la necessitat de l'estudi del català normatiu i el gust pels llibres de viatges , per exemple la colecció: ESPAÑA sus monumentos y artes- su naturaleza e historia.  Pablo Piferrer y Francisco Pi y Margall de Don Antonio Aulestia Pijoan sobre Catalunya. Barcelona 1884. Aqui va la coberta de luxe dels dos volums.



També El Jardí de les Hesperides: narra el periple dels mariners de la Santa Maria, que varen navegar amb Cristòfor Colom cercant la ruta occidental cap a les Índies. Les històries personals de cada un dels diferents personatges s'entrellacen amb el relat del viatge i naufragi i la posterior aventura a La Espanyola, com a peces d'un trencaclosques que es van ajuntant fins a conformar un fresc que representa a la perfecció la vida de l'època. Les intrigues, els amors i els odis, la misèria, l'avarícia, la por i les revenges marquen les personalitats d'uns protagonistes psicològicament molt ben perfilats i d'una tremenda humanitat que atrapen el lector.

Curiós, però si hem anat amb la meva familia a reseguir els pobles que marca en Josep Maria Espinàs sobre la comarca de los Ibores, amb el titol de  A pie por Extremadura Las Villuercas y los Ibores , a poc a poc, poble a poble, fins a arribar al Monasterio de Guadalupe, paga la pena, només cal paciencia i temps, com tots els viatges de l'Espinàs, que s'asseu a fora el poble per conemplar-lo i llavors entrar per la porta gran i gaudir parlant amb la gent que es va troban...amb l'Espinàs també hem viatjat per el Maestrat, a peu per la terra Alta, a peu per Mallorca, a peu per la Llitera, a peu per l'Alt Camp, a peu per la Segarra....és una gran manera de coneixer el país.    

Mentre estic escrivint aquest post, ha esclatat la guerra entre l'estat d'Israel i Hamas. Dia 11 d'octubre : La Vanguardia: Israel redobla su ofensiva en Gaza denuncia matanzas de Hamas " El ejercito israelí investiga el asesinato de niños en un kibutz cerca  de Gaza.  Tant de bo, els dos es poguessin entendre i viure en pau, que no es poc. Jo recordo als meus disset anys, escoltar per ràdio la guerra dels sis dies en que Israel ma maxacar tota l'aviació d'Egypte i va conquerir la peninsula del Sinaí, si no recordo malament.

Filigrana feta a la India l'any 1986

També he viatjat al costat de la meva amiga Rosaura Rosell, que de molt jove a finals dels anys setanta, va decidir anar a viure a la India a diferents llocs com Tiruvannamalai, o a Sriramanashra, o de anant de ashram a ashram , compartin i ajudant a gent pobra, no gaire sovint  venia a Barcelona a veure la seva familia. Jo gaudia escoltant aquest món tant llunyà com desconegut per mi. La meva amiga volia meditar, aprendre hinduisme, i estudiar els textos vèdics i realment ho va fer. L'any 2000 em va regalar el llibre La respuesta del àngel de Gitta Mallasz, editorial Sirio s.a. Málaga.  

Sinopsis de LA RESPUESTA DEL ANGEL, de La Casa del Libro:

En Hundría, en 1943, ante el antisemitismo y el horror de la guerra mundial, cuatro jóvenes: tres judíos, (Lili, Hanna y József) y una cristiana, (Gitta) se cuestionan sobre el sentido de los acontecimientos que están viviendo. Ninguno de ellos es practicante de su religión, pero los cuatro son buscadores de la verdad. Ante su lacerante pregunta vital, una tarde de viernes, empiezan a experimentar una presencia luminosa que les llega a través de Hanna. Durante diecisiete meses reciben una enseñanza que les va guiando a la nueva consciencia. Mueren los tres judíos, víctimas de la persecución, y se salva Gitta, consciente de su misión de transmitir este mensaje al mundo. Se trata de una comprensión nueva hacia la gran primavera de la Humanidad

Narciso Yepes opina del llibre : " La respuesta del Ángel, me dirige hacia la trascendencia de lo senzillo y hacia la sencillez de lo trascendente "

Sempre em portava diferents classes de barretes de perfums o d'incens, tant propis dels temples de la India, també escultures de divinitats,  sempre l'he acollida a casa i le ajudada des del punt de vista mèdic . Va patir un gran daltabaix quan a Barcelona va morir la seva estimada amiga Pilar Marti, li va doldre molt no poguer-li fer companyia els ultims dies. Quan va marxar ja portava una gran preparacio espiritual del pare Estanislau Mª Llopart.

Ben segur que tinc moltes més hores de viatge, de vells llibres i de les moltes persones que m'han explicat viatges a llocs molt apartats, com el viatge que van fer els meus amics Guim i Alià Fabré, que amb una furgoneta molt preparada, van donar la volta al món. I es van endur el taller de Lutier i així poguer fer algun instrument per aquest móns de Déu. Van fer un important violí però saber la nacionalitat del violí , es complicat, el van començar al Pakistan i el van acabar a Tailàndia, passant per la India, el Nepal i Myanmar, segons expliquen va neixer entre les muntanyes de l'Himalaia i els mars tropicals. És el violí nómada.

Curiosament tinc un amic, que és un savi, molt millor metge que jo i que hem compartit tota una vida i sovint em diu : Pep, jo viatjo amb tu !!!!! i jo li contesto, però sí jo no viatjo !!!!!  Quan m'ho diu em sento feliç, perquè jo només puc oferir-li el que escric en aquest blog, no em fet mai cap viatge junts, però podem trobar-nos sense dir-nos-ho ballant sardanes per la gran festa de la Marededéu de Montserrat (27 d'abril), o un dia de boira a Llorenç de Rocafort de Vallbona, fent llenya d'ametllers morts, o esporgant ametllers o a la Sierra de Gata (Alta Extremadura) qualsevol dia d' agost....... 

Ara que sou joves, aprofiteu per viatjar, però sense billet de tornada, sense reserva d'hotels, passar alguna nit a l'intemperie o en algun auberge de jeunesse que és l'art de compartir i sí, cal portar un bloc i un llapis. Bon viatge.