EL MAS-DEU A 607 METRES D'ALTITUD, EN EL TERME DE LA QUADRA

Sempre m'ha agradat saber coses d'aquest Mas-Déu o també conegut per La Quadra de Mas-Déu.  A casa sempre n'havia sentit a parlar, però mai  havia conegut la localització exacta d'aquest mas, en la escriptura del tros de Les Pintades i figura que pertany al terme de La Quadra; fa 5 anys un diumenge a la tarda, a peu pel camí de les Creuetes vaig engrescar-me per anar a la recerca de la 

La Quadra de Masdéu,  i al baixar cap el Pla el Tudons, per un bon  tros de carretera asfaltada, en perfectes condicions a l'esquerre, vaig trobar-me aquestes restes de parets de tàpia ( parlant de tàpia, a Llorenç trobem al fondo,  els horts de cal Puça, de cal Mora i cal Cantó, tots ells estan enmurallats de tàpia, encara que avui dia ja caiguda en molts trossos, aquests horts tots regaven de la sèquia d'aigua que baixava de Vallbona, però un ,recordo que tenia un moli de vent , el de cal Mora); no se si corresponen  per la seva grandària a una pallisa o a una vivenda com un mas o una gran cabana, a més no tinc ni idea de qui es? tot lo anteriorment citat podria ser !, però si que no era el MasDéu i vaig continuar la caminada , al cap d'una bona estona de caminar, passat el Pla del Tudons, vaig trobar una cabana petiteta a la vora del camí, la qual tenia una canal en la mateixa paret de la cabana i l'aigua anava canalitzada cap a una cisterna o bassa, no ho se. Al cap de 5 minuts de caminar, vaig  arrivar a una construcció molt senzilla , potser massa, res que fes notar noblesa a l'edifici, podriem dir que ,

quasi humil, com una cabana  gran, amb un corral, tot més rustic impossible, com que la casa estava tancada, me'n vaig anar, sense saber si havia arribat al Mas-Deu o no.
Estan alli vaig sentir molt aprop l'alarma d'una ambulància i em va fer adonar que estava molt aprop de la carretera dels Omells de Na Gaia i així va ser.
 El pare sempre m'havia parlat que hi havien dos arcades ?, no es veien. Al cap de dos anys o més ho vaig comentar a Ramón de cal Gené, perquè ells a Sant Miquel (al costat del nostre Perdigó) i tenen un tros i es relativament aprop de la Quadra i es va oferir per portar-nos hi un dia. El segon intent va ser ara fa més o menys un any amb el pare, un diumenge al sortir de missa, ens vam animar. El pare, si , que hi havia anat, feia molts anys  a buscar bolets, però ben be ja no recordava on era. Van agafar la Crysler direcció a Vallbona i vam pujar per damunt de la font dels Serradells amunt fins al cim on el cami es divideix en cuatre camins(un va cap a Llorens, l'altre cap el Cau-gros, un altre cap a Montblanquet i el de Vallbona) i per pura orientació, vam escollir el  mateix cami que jo havia fet; i passat el Pla del Tudons a l'esquerre vam arrivar a la mateixa cabana i el pare va dir que era la Quadra de Mas-Déu,

Entrada principal al Masdéu-

sorpresa, la porta estava oberta, i des de fora estan, ja no era una cabana qualsevol, sinó que es veien dos arcades gòtiques,  com restes d'alguna construcció o d'una  església antiquissima, tot l'esplendor d'un temps passat que ens lliga a tots. El meu pare, sempre m'ha explicat que els avantpassats i anaven a pagar les contribucions.

Aquesta es la vista a l'entrar a la casa des de fora, a més dels dos arcs es veu una menjadora d'animals d'esplaçada del seu lloc, com tirada al terra a propòsit o es degut al pas del temps ?

La noticia més primerenca que disposem del Mas-Déu és el testament de Pere Traginer el 18 d'octubre de 1232 , el qual s'enterra al cenobi de Vallbona, la gent noble elegia els monestirs com a indret segur per a repòs de la seva ànima.

La segona visita ja va ser amb junt amb el Lluís l'últim dia de la collita d'olives al Pla del Perdigó, com que cau molt aprop, al marxar vam passar a ensenyar-li aquest bonic i tranquil indret. També ens acompanyava els amics  Anton  i la Joana, els quals havien compartit un dia amb nosaltres ,com l'any passat, també ens acompanyava la Rosaura .

En a primera visita ens vam adonar que s'havien endut les escales de pujar al primer pis, i havien deixat les vigues apuntalades , perquè no els caigués el sostre al damunt, feia molta pena; pels forats de la paret que havien deixat els escalons i entrava rajos de sol, iluminant una mica l'estança.  Caurà la paret ? esperem que no.
El dia de Sant Esteve, per la tarda, mentre tothom feia una becaina, jo i l'Oriol ens vam avenir a que conegués el Mas-Déu. Sorpresa s'havien endut les pedres del damunt de les arcades gòtiques que feien de canal per dur l'aigua del teulat cap a la cisterna, la bonica cisterna feta tota de pedra picada, impresionant; potser es la cisterna més ben treballada que conec.

Realment  del recinte, el que impressiona més són aquestes arcades en forma d'ametlla i les grans llambordes, molt gruixudes i d'uns 4 metres de llargada que tapen la cisterna, el broc també es de pedra picada, molt ben fet, molt bonic, encara amb la seva galleda per pouar l'aigua.

Com poden observar el lloc es de lo més tranquil i respira tota la pau del temps i de l'últim ermità.
Aqui podem veure la corriola per treure aigua de la cisterna, una gran cisterna, encara amb aigua, per una casa tant petita, penso que el motiu de tenir tanta aigua era, que, a més de les persones que habitaven aquest "mas", segur que era per abeurar el bestiar del corral, que a la força n'havien de tenir, a més no hem d'oblidar que es un pais de molt baixa pluviositat , cal guardar per quan no plou. Per documents antics sabem que els cistercencs eren ramaders i que les ermitanes del temps fundacionals s'alimentaven de llegums, llet i formatges.

El pare , miran la construcció antiquissima, els ultims anys hi va viure un ermità. Es va sorpendre de que la cisterna estigués en tant bones condicions i plena d'aigua dolça com en diem aqui a l'Urgell. A casa nostra, gota que cau, gota que es guarda o be en una cisterna, bassa, aljup o cogulla.

En aquesta foto om pot veure els escalons de pedra picada arrencat de la pared, clar costa menys robar-los que fer-los; a la pared es veu ben clar el dibuig que ha deixat l'absència de les pedres. Com es pot veure aquesta barra verda apuntala al sostre perquè no caigui; sincerament no se qui li l' ha posada si els que van canviar les pedres de lloc o els propis propietaris.

Disfruteu d'aquesta panoràmica del Mas Déu, està feta a final de Novembre de 2010.
No vull deixar-me una foto de la visita que hi vam fer amb el meu fill Oriol, cap a la posta de sol del dia de Sant Esteve.

Be avui dia el Mas-Déu és una gran extensió d'olivers en forma de bressol, molt a prop de la carretera de Vallbona a els Omells.

Paga la pena, anar amb la familia a fer una excursió a aquest mas, la historia ens transporta a l'època feudal, que a Vallbona de les monges va començar amb la venda del mer i mixt imperi, l'alta i baixa, ,jurisdicció  civil i criminal dels  llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22.000 sous, a l'abadessa  Saurena d'Anglesola l'any 1380, per par del rei Pere III del Punyalet o també dit El Cerimoniós.  D'aquesta  sort els habitants dels poblets de la baronia passaven a ser vassalls de l'abadessa de Valbona.

Tot està molt ben documentat a l'arxiu del monestir, on encara queda molt per estudiar.
Bona nit a tothom, i passi el que passi ja no oblidarem com era el Mas-Déu i esperem que no empitjori i poguem continuar disfrutan d'aquesta antiga granja del monestir o santuari ? han passat molts segles i tot canvia, primer va ser una granja, després una església i després el Masdéu?
Les granges foren una creació cistercenca, que donà grans resultats en els aspectes econòmics i laborals. Gràcies a elles  els terrenys salvatges es transformaren  en camps de producció agricola, s'hi crearen ramats de tota mena d'animals i dels boscos se'n treia la fusta i la llenya, tant necesariies en aquells temps  per la construcció i la calefacció del monestir. A la granja hi vivien germans conversos, germans llecs, amb els treballadors i si la distància era molta també tenien el servei d'un capellà.

D'aquesta planta en diuen  " Pa de mixó " o Crespinell  rupestre (Sedum rupestre L), molt present a les nostres terres de l'Urgell i Baixa Segarra, ja podeu veure on creix, subsistencià pura i dura.

Al monestir de Poblet també de la mateixa ordre que Vallbona, trobem que tenia moltes  granges disperses pelsseus territoris, encara avui trobem als voltatns del monestir una sèrie d'edificis que ens recorden aquells temps, en el context d'una societt feudal i rural tan allunyada de la nostra :  a prop del Monestir, Milmanda ( de nom àrab)

Milmanda , granja propia del monestir des de la seva fundació pel comte de Barcelona en el seu real privilegi i carta fundacional.

es la més ben conservada i la de més riquesa arquitectònica i la de Ridabella que ha sofert moltes transformacions en el segle XIX; mal anomedades castells, mai ho han sigut, encara que ara si es parli del castell medieval de Riudabella, transofrmat en un cinc estrelles enmig del camp, en Vimbodí.

Segons el Pare Finestres (1752), la granaja de Riudabella " es una casa de gran recreo  y de hermosaas vistas porque está  en un alto que domina el valle, y descubre hacia oriente no solo el monasterio, sino tambien algunos lugares de la Conca de Barberá....

Milmanda i Riudabella , es troben envoltades de vinyes al peu de les montanyes de Prades.
Després troben la granja anomenada Mitjana molt senzilla que més aviat sembla una masoveria, encara una altra: la granja de Castellfollit, es una barrreja de castell i convent, 

La Granja de Castellfollit, barreja de castell i convent, es una casa de vacances dels monjos.

després trobem les granjes de La Pena,  Titllar , Doldellops al Camp de Tarragona. A LLeida Poblet tenia : Barbens a l'Urgell, Rocaverd i Torrellà, a la Noguera, Torre de Ferran, Utxesa i Avinganya, al Segrià. Cèrvoles i la Novella, a les Garrigues. Estopanyà i El Viverol, a la Llitera ( El nom d'aquestes granjes les he tretes del llibre " La ruta del silenci " d'Eduard Castellarnau, Columna)  Un llibre magnific, per qui li agrada la història de la Catalunya Nova,  es un bon repàs i repassar sempre es bo i a més l'entrellat de la novel.la et manté a l'aguait  del desenllaç ; penso que els reis de Catalunya van ser molt afortunats de encomanar el territori a l'ordre del Cister, aquesta ordre no va decepcionar a ningú.

Al parlar de les granjes del Monestir de Poblet, m'abelleix d'adjuntar-vos aquest mapa de Poblet que tal com diu la llegenda escrita al peu de la reproducció que va fer mossèn Francisco Bergada`i Solà, hom pot veure totes les terres que disposava l'esmentat monestir. 

L'Abadiat del Monestir de Vallbona tenia dos granges en les seves propietats, l'una era el Mas del Sant Esperit, que ben ve no saben on era i l'altre es el Mas Déu, el qual es motiu del present treball. Podem comprobar com eren d'importants les granges en el Cister.

Boca de la cisterna del Mas Déu, on encara podem veure que aguanta l'aigua del teulat, foto feta abans de desmontar la canal de damunt de les arcades gòtiques ; es possible que a partir d'ara al no entrar més aigua  del teulat a la cisterna, aquesta s'esquerdi i es perdi per sempre, seria una llàstima.

Esbarzer (Rubus Ulmifolius). Cada any amb l'ajuda del nostres pares Sisquet e Isabel, la Tere la segona setmana de setembre, fa melmelada de mores, he de dir que amb molta paciència li surt d'allò més bona; també en fa d'altres però aquesta es la més buscada pels fills, familiars, amics i coneguts. 

El Dimarts 12/4/2011, va sortir publicat al diari El Segre, pel periodista X. Santesmasses un article que es titula " VALLBONA DENUNCIA L'ESPOLIACIO D'UN SANTUARI DEL SELGE XIII. Es refereix al Mas-Déu del terme de La Quadra. Article que agraïm , al periodista, i a la gent de Vallbona en concret a en Manu Ayats que vigila per que el patrimoni de Vallbona i terme no es malmeti o desapareixi.

No em puc estar de posar-vos una foto de la  litografia de Francesc Xavier Parcerisas, d'una vista exterior del Cenobi de Vallbona i potser la única d'aquell temps que ha arribat fins a nosaltres; de l'interior del monestir no en tenim cap de com era el claustre i les cases gòtiques del damunt del sobreclaustre, que es van derruïr en temps de l'abadessa Dalmau i de Falç, per tal de construir pisos i cel.les com si fos un convent.

Dibuix més antic que es disposa del monestir de Vallbona. Fixeu-vos on eren les escales que baixen de la plaça i l'aigua de la font o de l'abeurador? baixa pel mig del carrer.

Del llibre Recuerdos y Bellezas de España  de Pau Piferrer; iniciada l'any 1839, Pifarrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya - el segón en morir ell l'acabà Pi i Margall.
Parcerisa fou l'editor, promotor i gairebé l únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos , que conclogué  el 1872, a causa de les desfavorables circunstàncies socio-polítiques del moment.
Deixeu-me dir que el volum  dedicat al REINO DE GRANADA que compren les provincies de Jaen, Granada , Málaga y Almeria, data de l'any 1850, es una meravella tot ell, però la litografia de l'Alhambra del " Balcón de la Sala de Embajadores, es algo gran. El volum está dedicat a SS.MM. LA REINA I EL REY.

No vam tenir la sort, que Alexandre de Laborde vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig a pesar de dir que es un poble està mal construit i mal ordenat ,dit d'una altra manera, no el va trobar gaire atractiu.

Però al veure el mausoleo de RAMON DE CARDONA-ANGLESOLA I DE REQUESENS 1522, VIRREY DE SICILIA I DE NAPOLS va dir que era el monument més bell del renaixement del segle XVI, una meravella , paga la pena anar a veure aquesta importantissima obra d'art, que es troba a l'església parroquial de Bellpuig. " Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudine comparavit Isabelle, uxor infelix, marito optimo fecit."
En Laborde es deixa a la dreta Cervera, Tàrrega i d'altres llocs importants com Vallbona. Si va anar a Poblet. De Bellpuig se'n va cap a Cardona, es queixa de les males comunicacions que hi ha.
Cal veure LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE i també una altra obra que es titula L'ITINÉRAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE.
Es emocionant de com parla de les ermites de Montserrat, diu als ermitans " envejo la vostra sort " " om us deu semblar dolça per a viure aquesta estança! " Aquest lloc es bell " .

(Ermita de Sant Benet, que era l'estatge del Vicari i Director dels ermitants, dibuxat  a la planxa, i esta feta pel mateix Alexandre de Laborde, ) molt més tard aquests grabats van servir per un cop passada la guerra civil española, per reconstruir tot el que s'havia malmès.
Aqui us poso una postal molt més moderna que la litografia de Parcerisas, una postal de Vallbona que mai l'havia vist, i que m'agrada molt, perquè es diferencia molt be la part monàstica a la dreta de la foto, om pot veure poques finestres, les justes, donç eren dependències monastiques que es van cedir als habitants que es van traslladar des de Montesquiu i  de la part totalment nova, que són les cases noves que la gent que arrivaba anava construïnt.;  m'he la enviat en Manu Ayats , estic content de tenir-la , li agraeïxo.

Abans de baixar els habitants de Montesquiu al cenobi de Vallbona, aquest estava emmurallat, amb un sistema semblant a Montfalcó i Guimerà, on les cases estan posades d'esquena a fora i de cara a dins. Vegeu la part dreta de la foto, te tota la pinta de muralla, on les finestres es van obrir molt més tard. Al clos del cenobi si entrava per tres portals: el  de Dalt (desmontat l'any 1913), el de Baix (abans de 1917) i el de la Muralla (el 1920).

Qualsevol dia es bo per coneixèr el monestir femení més important de la Corona d'Aragó.

Ara tots plegats sabrem una mica més del nostre gran patrimoni, una gran història bonica, per tots els pobles que formaven la baronia de Vallbona, entre els quals el meu poble de Llorens i d'altres, amb caracteristiques molt peculiars  en tots ells, una d'aquestes peculiaritats es que tots tenien una fortificació fins tot el Vilet.
Aqui la mesura dels " tres quartans de Montesquiu " pels qui no la coneixiau:

Peça de pedra, per tradició popular son " els tres quartans de Montesquiu"

Montesquiu era un típic poble com bona part dels sorgits de ls repoblació de la comarca per gent cristiana arran de la conquesta dels serraïns d'aquests indrets, els segles XI i XII. Un exeple del que dic i podem veure encara i amb  molt bon aspecte son els llogarets de Montblanquet i Glorieta.

Modernament quan jo era petit me'n recordo que es feien servir aquestes mesures de tres quartans per mesuras el blat  i l'ordi a l'era. (Mesura propietat de cal Gené)

A la part nord del mapa surt: Montesquiu, Montblanquet

Abans he parlat de la troballa d'una construcció de TAPIA, estava convençut de que les parets de tàpia eren propies de l'Urgell, però m'ha vingut a la memòria que a Llorens hi havien diverses construccions de tàpida com l'hort de cal Quim,  la pared del freginal de cal Mora,  de mitja pared en amunt de la pellisa de cal Cabalé,  la pallissa del Domingo de cala Elvira, els horts del fondo i més que ara no me'n recordo.

Jo que pensava ,que aquestes construccions només es trobaven a l'Urgell i que a casa nostra totes les parets eren de pedra.

Baronia de Vallbona. J.J.Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilergetes, Lleida 1981.
Abaciologi J.J. Piquer Jover.

TEULA DE L'ANY 1637 DEL TEULAT DE CAL BARTOMEU DE LLORENS. GOVERNAVA LA BARONIA DE VALLBONA L'ABADESSA LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657)

Començo a escriure aquest blog, a petició dels meus fills Oriol i Lluís; com que em veuen escriure molt sovint , llarg correus als meus amics, pensen que tot això pot quedar escrit per la memòria de la família.
En aquest blog,escriuré records de la meva infantesa a Llorens de Vallbona, i del seu entorn, de la família de Llorens, també bonics records per les terres de Gata, els llargs estius passats allí, anecdotes dels diferents pobles que he passat fent de metge i  d'història dels termes que formaven l'Abadiat de Vallbona  i com no de la Vall del Corb (recordant l' il·lustre periodista Lluís Foix que d'ençà molts anys escriu a La Vanguardia, fill de Rocafort de Vallbona, d'ell es el comentari de "massa història per un petit territori" i estic d'acord; només de contemplar un mapa del riu Corb de l' època de l'Abadessa Arcangela de Copons (aproximadament , de l'any 1580), om pot veure que en 8 Km hi havien 4 senyors jurisdiccionals: el marquès de Ciutadilla, el bisbe de Vic a Nalec, l'Abadessa de Vallbona a Rocafort i el Vilet ( abans dit Vilamanyanor) i a Sant Martí de Maldà la família Cardona; ho sigui, un riu Corb molt aprofitat i discutit alhora, veure el Plet de l'aigua del riu Corb mogut  el 28 de setembre de 1272, entre el monestir de Vallbona d'una part i Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig d'altra part, davant Andreu de Contijoc, assessor del Veguer de Montblanch, per el qual Vallbona pretén que ni Anglesola ni els seus vassalls puguin prendre l'aigua de la bassa del molí de la Torre, situat enfront a Belianes (veure el llibre de la Baronia de Vallbona del Sr. Piquer.  Per tots cantons trobem records d'èpoques passades, començant per una teula de l'any 1637, tal com diu el  títol , amb que encapçalo el present l'escrit.
Cal dir que se fill de Llorenç es tot un honor, pocs llocs per no dir poble perquè l'any 1157 era un simple destacament dels Cardona situat a l'avantguarda del comtat de Manresa, tenia capellà i ferreria, en le mateix temps Vallbona no tenia capellà. La existència d'una ferreria  és rara i extraordinària , si tenim en compte que aquella època el MANYÀ és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicat dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos) . El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d'avituallament on els ferits eran curats i rebien assistència espiritual - per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall,, mentre que a la plana d'Urgell el serraïns atacaven. ( veure J.J. Pique Jover  " La baronia de Vallbona".

(Teula de l'època de l'abadessa LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657, abadessa que va viure de ple la guerra dels Segadors )
Pot semblar una tonteria una teula, però donat que a Llorens no abunden dades  escrites sobre les llindes de les cases, si cal mencionar-ne alguna ben antiga, però no massa,  com Cal Gené 1626(la llinda ara no hi es degut a que es va treure per fer les obres de l'entrada, Cal Bergadà 1616, Cal Martí 1588, Cal Damià 1777 al costat de l'antiga casa de cal Llarch, cal Timoneda la portalada que dona davant de cal Damià data de l'any 1735 i després només ens queda com a data antiga, una teula, del  teulat de Cal Bartomeu (Pons antigament), el Tomaset del Bartomeu havia sigut batlle de Llorenç (actualment propietat de la família Capdevila Vila) ; en quan al pergamí més antic que fa referència a Llorens, data de l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure (1604-1626).

Safareig públic de Llorens, molt senzill, però útil durant segles.

(Safareigs públics de Llorens, que perdurent tossudament a pessar dels anys, aqui les dones venien a rentar la roba; aprofitava l'aigua que baixava per la sèquia del fondo que venia de Vallbona,  i encara  m'enrecordo de les dones retant la roba .

Safareig de Rocallaura, deu ni do de la grandiositat i i lo ben fets que estan, aigua a dojo.


 S'ha d'entendre, tots els pobles de la baronia de Vallbona, estaven dalt d'un  turó a redós del castell i a les cases només hi havia cisterna d'aigua dolça i en algunes ni això, per la qual cosa es feia necesari aquest servei públic, que també hi es a Vallbona, encara que aquests són quasi de luxe, comparats amb els nostres.

Safareig del poble de Vallbona de les Monges, a la sortida pel cami direcció a Llorens.

Imatge més completa del safareig de Vallbona de les Monges.

Foto del safareig que està a la sortida del poble camí de Rocallaura, que s'alimenta del doll d'aigua que va donar la última Abadessa Jurisdiccional Maria Isabel de Gallart i de Grau al poble de Vallbona de les Monges

Hom pot veure el sobreixidor del safareig que va per regar els horts del costat

Com podeu veure abastament, aquests safareigs són de luxe, comparats amb el nostre de Llorenç, que gairebé no arriva a la categoria de safareig, perquè l'aigua mai estava quieta com els de Vallbona i Rocallaura, els de Maldà mai els he vist.

(Pica de pedra d'una sola peça, que en la meva juventut estava al costat del pou de la vila, ni havia tres com aquesta i l'aigua es treia del pou, però tinc dubtes si servien per abeurar les mules, matxos,  eugues i rucs o si també servien per rentar roba ?)
A Llorens tenim molts pocs documents antics escrits, els més antics els tenen a casa de cal Català o més conegut com Cal Timoneda, però on abundent més es al monestir de Vallbona de les Monges :
Trobem a Vallbona l'any 1762 que Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa del monestir de Vallbona elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, DELMER MAJOR DE LA PARROQUIA de Llorenç de Vallbona. Tres anys més tard el 1765 Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona,comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorens de Vallbona i delmer major del monestir de Vallbona, que aquesta  vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sugragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Vallbona, Natali Ortiz Lanzagorta.
Maria Teresa de Riquer i de Sabater, abadessa de Vallbona, e el batlle de la Quadra de Masdéu, juntament amb d'altres batlles de la baronia, convocats expressament per la seva senyora jurisdiccional, delimiten el terme de LA QUADRA DE MASDEU, d'acord amb els dictàmens d'alguns experts nomenants per a resoldre aquesta qüestió. Gaspar Cases i Ferer, notari de Tàrrega.
Abans de continuar vull posar uns petits apunts històrics i molt resumits del nostre poble:

Composició de l'amic J. Nadal

Us escric el text del que diu l'etiqueta, per millor lectura de tothom.

APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren

a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbonatots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-

Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots - Pons (Meca)-Pons (Damià) - Timoneda-

Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà - Capdevila (Mora) - Gené - Pons (Meca de fora) - Molí. 

L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.

Déu ni do,  de la nostra petita història. Totes les cases anteriorment esmentades, excepte Capdevila(Mora), Capdevila (Pere Jaume), Pons (Meca de fora) i el Moli, la resta totes estaven dins de muralla tancades a la plaça i s'entrava pel Portalet (entre cal Bergadà i cal Gené). Una nota interessant es que en l'escriptura de cal Bartomeu (Pons) explica que dona al carrer de la muralla, el seu gruix de la pared de la casa ens ho recorda. 

Foto feta per en LLuís Capdevila, dia de Sant Esteve a Llorens de Vallbona, encara que oficialment es més conegut per Llorens de Rocafort.

Llorens de Vallbona , vist des de la Roca la Bassa . Des d'aqui hom pot anar a fer una passejada fins a l'era de cal Quim on trobarem una bellissima cisterna, potser la única que queda sencera i que es tota una joia de les nostres terres, ben segur que ni deu haver alguna més però no la conec, aqui va:

Cisterna, on es guardava l'aigua de pluja, ( a Llorens en dien aigua dolça ), al costat , podeu veure uns safareig, per rentar la roba).

Cisterna de l'era de cal Quim de Llorens, actualment en desús, que no te cap utilitat.
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:


En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...

( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d'esquena, tot un joia del nostre poble  de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l'Urgell i Baixa Segarra, per guardar l'aigua de la pluja  les families benestants al poble al seu freginal disposaven d'un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant,  el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i  el de cal Perejaume entre la casa i l'era (el freginal),  i el de l'era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,

 de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades "a la bona de Déu" - "a la babalà", aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d'aigua, jo de petit recordo tots ells plens d'aigua. No se si a l'hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l'agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m'assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l'aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l'aigua per regar l'hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.

Al troç per guardar l'aigua de pluja que s'escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l'aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l'aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d'aquelles terres com: l'estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n'he vist cap, la merla, el mussol, l'òliba (en castellà lechuza), l'oreneta, l'oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d'entendre?

Dos cisternes a casa a Llorenç, l'una per les persones i l'altra pels animals, d'aigua de pluja, dons a dalt de la vila no hi havia aigua de pou. La poca que cau del cel s'ha de guardar. 

( Freginal: Petit  camp encerclat que radica prop de la casa pairal, on s'acostumava cultivar farratge i altres aliments per a les bèsties)
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d'altres animals del bosch.

Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l'interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L'Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Cogulla del terme de Llorenç , on es pot veure la regata feta a la roca, per tal de recollir com més aigua millor.  agafada del Blog de Llorenç.

 Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve Cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim  Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).

( Disfruitin d'aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l'ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L'aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per  què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer  i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres, 

Servera: Sorbus domestica.

(Servera: Sorbus domestica, quan esta madura, es bonissima, al nostre poble i rodalies ni han a tots els trossos ), i també,  figueres, encara que aquestes toleren molt be les  sequies.,els noguers, els codonyers que a cada tros ni ha un o dos o tres, els cirerers, etc.
També l'aigua de pluja l'esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l'Urgell com: l'Agram,  l'Arnica,  el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l'Esbarzer, l'Escanyavelles, l'Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)....i moltes d'altres.
Encara necessitem l'aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada,  panís ( a Girona en diuen Blat de Moro),  els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d'Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d'una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l'altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l'abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d'olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d'octubre de 2011, titulat " La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo".  Els que som de Llorens i d'aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen  els cels d'aquestes comarques i ......  Llorens es un poble fred a l'hivern i fresc a l'estiu, costa d'entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.  

Creu de Terme de Terme de Llorens, que és el monment més important del poble. No  saben  res d'ella ni la data de construcció, només que es tracta d'una obra d'artesania anònima i única a Cataluna per la seva llargada ( 8,20 metres) molt austera, i sense elements de decoració; encara que al peu de la creu hi ha una llegenda que jo mai he pogut llegir i que darrerament ha estat publicada en el blog de Llorens. Foto de LLuís Capdevila.

El 1842 Llorenç encara era muncipi amb tots els drets. Els 1847 , es va incorporar al municipi de  Rocafort de Vallbona. L'any 1972 junt amb Rocafort, el Vilet forma un municipi amb Sant Marti del Riucorb.
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l' any 1946:

Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.

Carrer del Sol : Cal Pep de l' Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                                                                                                                                                         Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.

( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l'any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort 

( Publiquem la cançó de " Lo Riu Corb " i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva  del compositor F.P. Brunet  i Recasens i l'autorització del compositor i director de l'orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa  de pergamí de l'època de l'abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l'Institut d'Estudis Ilerdencs el 20 de febrer  de 2009; el títol de l'exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL  DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68x256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l'època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d'altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l'extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l'àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d'un recorregut de 57 Km.

En aquest trosset de mapa (1792), om pot veure, tres petits llogarets com: Montesquiu, Montblanquet i Glorieta. Tot seguit un mapa més modern on ja hi es Montesquiu.

No trobareu Montesquiu, perquè amb l'Abadiat d'Estefania de Piquer, després del concili de Trento, l'any 1573 dona la primera carta municipal de Vallbona; l'any 1575 a Vallbona hi han 25 familíes amb 121 veïns. Els habitans es van traslladar en massa a Valbona, per tal d'adequar el decret:Decretum de regularibus et monialibus.

 Partit Judicial de Cervera. Bisbat de Tarragona ( En aquells anys teniem el Cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro i el seu bisbe auxiliar Don Laureno Castan Lacoma, que els dos per separat havien vingut a Llorenç a fer la visita pastoral). Comarca de la Segarra ara l'Urgell. La correspondència venia i encara i arriva per Bellpuig . La festa major el 30-31 de juliol, els patrons Sant Abdó i Sant Senen o també coneguts per Sant Nin i Sant Non patrons de la parròquia i  protectors dels hortalans.

Clau de volta de l'església de Llorens de Vallbona, la Marededéu amb  el nen i la rosa de Jericó  ( Rosa de Jericó: Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Anastatica Hierochumtica), de fulles ovals i dentades, flors blanques en raïms petits i fruits en silícula)

 A l'època medieval n'era titular Santa Maria com en la major parts dels temples construïts per les monges cistercenques de Vallbona, tots podem veure en la clau de volta del damunt del cor " la Marededéu, el nen i la rosa de Gericó  a la ma, simbolisme que he vist fins a tres vegades al monestir  de Vallbona " i a la façana renaixentista de l'església de Llorens hi posa  " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS " i la campana mitjana  de Llorens es diu Maria Bárbara.

Foto molt interessant perquè ens permet veure cal Bergada gairebe sencera, els locals de cal Timoneda no estaven construïts.Es veuen perfectament les eres de cal Bergadà i de cal Perejaume.

No vull acabar sense recordar que l'any 1923 va esser enderrocat el forn comuncal, que era al lloc on es feien les reunions del poble i de l'ajuntament, per tal de posar-hi les escoles.
 La Bassa d'aigua recollida de la pluja. com a tants pobles  eixuts de la Segarra, s'usa per a beure fins a principis del segle passat. 

Camp de noguers ( Juglans regios L.)

A l'era de casa a part d'arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se'n diu ALMEZ,  el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn;  són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s'hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.) 

Jusquiam , també en diuen Tabac de paret, Queixals de vella, gotets, herba queixalera, molt TOXICA.

Aqui us poso la planta quan ja es madura, a Llorens també en diuen Barrets de capellà, a dins i van les llavors.

El Jusquiam és molt tòxic i cal evitar pendre'n , els seus efectes són comparables a la belladona. Ningú n'ha de pendre'n. HYOSCYAMUS NIGER.

Agraeixo als meus fills la exel.lent idea de fer un Blog. Un altre dia us diré perquè vaig escollir el títol del meu Blog, només dir-vos que te el seu encant per mi. Em va costar molt descobrir el poema The Ladies of Vallbona, tota una llarga i bonica història; un dia en parlarem.

Calabruixa petita (Muscari  neglectum Guss.Marge anant cap a l'era de cal Quim

El Lluís i La Maria  han vingut a passar el cap de setmana a Cornellà del Terri. Han anat a dinar a casa de l'Oriol i la Marta Can Magot, també els han acompanyat uns amics de la Maria. Avui diumenge també estan amb ells, per  a clavar canyes per enfilar les tomaqueres. Ha plogut i no caldrà regar.

Adéu-siau.

      

Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d'estudis Ilerdencs.

Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.

Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.