El món de Rudolf Virchow ens va captivar amb la seva obra Cellularpathologie.
En fi tot ens emocionava, i lluitavem per que totes les asignatures fossin importants; sempre n'hi havia de preferides, jo encara somio que no tinc aprobada la Farmacologia Clínica !!! .
Aquesta lliçó, que suara publico, està exposada no solsament per a metges, sinó per tota mena de llicenciatures o diplomatures, també la fem a ma perquè els curiosos, els savis, els estudiosos, els intelectuals, els bretols inocents i en general tothom que tingui us de raó i puguin capir dins el seu cervell tota aquesta fastuosa presentació dels intringulis de les cinc menes de receptors sensorials, adaptats a unes concretes categories energètiques, i puguin fruir durant l'estona que duri la seva lectura i posterior record. Que gaudeixin d'aquesta magistral lliçó.
PSICOFISIOLOGIA DEL DOLOR.
Dr. Miquel Fabré.
" S' acaba de ser jove quan es comprenc que expressar un dolor ho
deixa tot igual ".
Cesare Pavese
 |
| Apunts d'Anatomia sobre els parells cranials. |
Una de les quiditats més notòries i evidents de la vida, i per
aquesta mateixa condició palmària i palesa menys comentada i més oblidada en la
seva obvietat, és que la vida és una interrelació constant i dinàmica enfront
el medi extern i, per tant, la determinació d’un medi intern.
Podríem esmerçar tot l’espai concedit a aquest escoli, i no en va,
a considerar i discutir les moltes derivacions que es poden contemplar de
l’existència d’un medi intern dinàmic en la relació vital, però ens haurem de
centrar en l’insòlit, no per poc freqüent, sentiment del dolor, i, encara,
bandejant la explosió vital del planeta, des de l’expressió unicel·lular a
totes les formes multi, refusarem tota observació fora de la nostra espècie (Homo sapiens sapiens) si no és per il·lustrar
algun comentari.
El dolor acompleix una important tasca biològica, ens informa que
quelcom del medi intern no es desenvolupa com hauria de fer-ho. A voltes, és el
medi extern qui compromet la dinàmica tranquil·litat del medi intern, i llavors
també el dolor satisfà l’esmentat tresc informatiu, en el cuca-amaga entre el
medi intern i el medi extern podem entendre l’extraordinària missió del dolor.
Això és cert per al dolor denominat agut i, tanmateix, per una
particular habilitat del nostre medi intern, a voltes una percepció d’un
incident en el desenvolupament d’un afer en el medi extern i prou llunyà del
nostre medi intern ens duu a l’experiència del dolor. I encara a una
ressonància amb el dolor d’altri. Encara hem de considerar que el dolor també
es desferma en una compressió determinada del món, el solem denominar pena, que
seria l’expressió interna (física) d’un dolor psíquic o patiment. Hauríem de concloure que el dolor és una experiència íntima desitjable, en
tant que protectora, i conformadora.
La sensació dolorosa aguda permet prendre consciència d’una
agressió i desfermar, àdhuc per mecanismes reflexos, la reacció necessària i
adient per a defugir l’escomesa. Tots però, el temem i l’eludim. El dolor és
desagradable, molt. Sovint, és amargant com la cuixa-barba, i sempre és així,
mai no és agradós ni dolç (la desitgebilitat morbosa del dolor ens fa pensar
més en una desestructuració de la ment humana, i només humana). La resposta
positivista a la pregunta de per què ha d’ésser desagradable una funció
biològica tant útil, és perquè així li fem cas, i modifiquem la conducta en
favor de reparar l’agressió. No estem del tot segurs de compartir aquesta
explicació, i no ens entusiasma d’adherir-nos-hi.
Hem de distingir, arribats en aquest punt, entre nocicepció,
percepció del nociu, i patiment. La capacitat de l’organisme de reconèixer i
detectar un estímul noïble àvol o malsà, és la percepció dolorosa, la
nocicepció, el dolor. El patiment, és la conducta emocional assumida per cada
individu enfront del dolor.
És a dir, hem d’acceptar dos components essencials en
l’experiència dolorosa dins de la percepció sensorial, l’un discriminatiu i
l’altre, afectiu. Centrat en aquest marc conceptual, el neurofisiòleg abraça la
consideració del component discriminatiu com la capacitat per a identificar
qualsevol situació lesiva a l’àmbit dels teixits somàtics o viscerals, i
poder-la localitzar en el temps i l’espai, tot captant-ne la intensitat.
Tanmateix, és el component afectiu qui definirà la resposta emocional, demés
l’avaluació del perill, i la conducta assumida.
Es considera, la percepció sensorial, com de mena especial i
general. En el primer grup, en la mena especial, s’inclouen les sensibilitats
destinades a l’aportació d’informació específica del medi extern, són, en la
nostre espècie, l’audició, la visió, l’olfacció i la gustació. En la segona
mena, la general, cal distingir entre la sensibilitat general superficial, esteroceptiva,
i la profunda o propioceptiva.
La sensibilitat esteroceptiva capta els estímuls que actuen en la
superfície cutània, i ens donarien la sensació tàctil (grossera o fina, informa
del contacte), la tèrmica (encara que siguin categories físiques inacceptables,
ens assabenta del fred i de la calor), i la dolorosa que ens aporta els
estímuls nociceptius.
La sensibilitat profunda inclou la propioceptiva, que recull les
sensacions que provenen dels òrgans profunds, ossos, articulacions, músculs i
fàscies; i l’enteroceptiva dita també visceral. A part d’aquesta observació
elemental, caldria tenir en compte altres modalitats molt més complexes i
virtuts de la nostra sensibilitat tàctil que fóra interessant abordar (la
grafoestèsia, l’esteognòsia...) però és més convenient emfasitzar i subratllar
la distinció entre la sensibilitat protopàtica, poc subtil i l’epicrítica, fina
i descriminada.
Qualsevol tipus de sensibilitat que considerem, requereix d’uns
receptors específics intransferibles que captin els estímuls originals modulats
per uns òrgans accessoris que facin assumible l’estímul. L’estructura d’un
receptor i, la configuració i la forma de l’òrgan que l’acompanya determina la
mena d’energia a la qual respondrà.
Centrats com estem en el dolor, això també és d’aquesta manera,
per bé que a voltes no trobem els esmentats òrgans accessoris i parlem de
terminacions lliures. Unes fibres nervioses duran el senyal rebut vers la
medul·la, i unes vies ascendents el conduiran fins als centres supraespinals
(més amunt de l’espina o medul·la) des d’on, per diversos esglaons de
conducció, arribarà fins l’escorça cerebral, on, sembla, la sensació dolorosa
es farà conscient, serà integrada com dolor i despertarà per compromís de les
estructures límbiques el component afectiu i emocional del dolor.
Aquesta esquematització ens duria a considerar en primer lloc
l’estudi dels receptors cutanis del dolor i els seus òrgans, per descriure
després les fibres aferents primàries, l’organització de la banya posterior o
sensitiva de la medul·la, els fascicles ascendents, els centres nerviosos
superiors i el desés a les estructures emocionals, bastant celebrades
darrerament. No podrem abordar-los tots, ni tant sols fer-ne una aproximació
correcta per algun, mes, cum granum salis, i per
a fer-nos càrrec de l’extrema complexitat del camp on ens aproximem comentarem:
Receptors.
L’ésser humà disposa, bàsicament de cinc menes de receptors
sensorials adaptats a unes concretes categories energètiques. De primer
considerem els termoreceptors que reconeixen canvis tèrmics, canvis que tot i
no ser ben bé de tot certs són categoritzats intel·lectualment i afectiva, i
per escàndol d’estudiants de física ens fan dir expressions com “tenir o agafar
fred” i ens fan refusar la sopa de galets massa freda.
Els mecanoreceptors, qui reconeixen les deformacions mecàniques
degudes a la pressió suportada per l’òrgan receptor o per les cèl·lules veïnes.
A aquests receptors els hi devem el tacte i l’oïda.
Els quimioreceptors, responsables de les sensacions olfactòries i
gustatives, però que també responen a nivells inaceptables, en més o en menys,
en el pH de la sang o en la seva concentració de diòxid de carboni, o a canvis
un tant sobtats en l’osmolaritat dels líquids extracel·lulars del nostre
organisme (es podria encetar aquí una catilinària encesa, i no gens estèril,
referida al medi intern de l’organisme humà oposat al medi intern de les
cèl·lules que el componen.)
Receptors electromagnètics que albergats en un òrgan denominat ull
tapissen, en la nostra espècie, el cantó més extern de la retina i, en captar
els fotons que hi arriben, filtrats, destriats i rebotits pels elements òptics
de l’ull, ens permeten la visió. Tanmateix els trobem, aquests receptor
electromagnètics, constituint la part noble d’un nucli important al bell mig de
l’encèfal on no arriba cap fotó, parlem de la glàndula pineal, que en la cara
dorsal del diencèfal dels vertebrats posa a prova tota explicació de què fan un
grapat de fotoreceptors on no hi arriba mai la llum. ( Hi ha cultures molt
arcaiques, aprofundides en la tradició de la interpelació del home en el món,
que han intuït la presencia d’aquestes cèl·lules sensibles a la llum, en zones
fosques del més íntim del nostre sistema nerviós central, i parlen del tercer
ull, i n’expliquen possibles funcions sense, però, haver-ne fet cap
determinació histològica.)
Finalment els nocireceptors, els quals receptors són específics
per a reconèixer el dany tissular, sigui aquest reversible, o irreversible,
sigui quina sigui la naturalesa de la lesió en un teixit, física o química. Si
hi ha injuria tissular, són aquesta mena de receptors els encarregats de
localitzar-la i d’informar-ne, no solen enquibir-se en cap òrgan i sovint són
anomenats terminacions lliures.
Els diferents receptors són sensible només a la naturalesa de
l’energia per a la qual han estat concebuts: un quimioreceptor és absolutament
insensible a la llum, no hi ha la possibilitat que un fotoreceptor s’estimuli
per un canvi tèrmic. Nogensmenys, els nocireceptors no s’estimulen si el
contacte no representa una possible imminent lesió o una lesió efectiva
tissular.
Podrem observar ací la primera paradoxa (n’hi ha tantes!). Cada
sensor respon amb una extraordinària precisió i sensibilitat a una sola
categoria energètica, donant-ne el senyal convenient. Si l’estímul al que és
sotmès el receptor depassa el límits entesos de seguretat, el senyal esdevé
dolorós sense la intervenció dels nocireceptors, que serien els especialistes
en les sensacions doloroses. Un crit, un soroll desmesurat és molest, dolorós a
l’oïda per estímul excessiu dels fonoreceptors, que són receptors de canvis de
pressions o mecanoreceptors. La visió directa del Sol és dolorosa per la
informació que prové dels fotoreceptors retinians. Es poden advertir dues maneres
de produir l’estímul dolorós al nivell més perifèric, pels receptors
especialitats, o bé pel sobreestímul dels diferents receptors.
Una característica especial dels diferents receptors sensorials és
que, després d’ésser estimulats durant un cert temps, s’adapten a l’estímul
rebut, i se saturen en el seu mester, això fa que no tinguem contínuament la
sensació del cinyell que ens estreny, o el coll de la camisa lacerant-nos la
pell, i que després d’una estona en una habitació d’ambient carregat, puguem flairar
una flor sense ofendre’ns per la sentor de l’aire. (Els hedonistes ho saben
prou bé, en netejar-se les papil·les gustatives cada mos que fa tres o quatre
amb un mesurat glop espirituós.)
Segona paradoxa, això exposat darrerament no és pas així pels nocireceptors,
que no cedeixen fàcilment en els dolorosos anuncis. Aquests receptors no
s’adapten, o ho fan molt lentament, ja fa una hora que m’he cremat i encara em
fa tant de mal! Se’m dirà que el teixit està lesionat, i respondré que si, que
ja fa una hora que ho sé, i l’avís de la lesió no minva. El compromís emocianal
que aquest fet provoca ha de ser estudiat amb delicadesa, (sobretot perquè és
el meu gran dolor somàtic). No ens pot passar gens inadvertit la
extraordinària complexitat del que acabem de referir, i ens ha de corprendre la
certesa que només som al primer graó, a la pell.
Fibres nervioses.
Els diferents estímuls originats en els nociceptors es transmet a
la medul·la pels nervis perifèrics, que formen fibres de diferent diàmetre i,
per tant, de diferent velocitat de conducció. Les fibres nervioses són els
axons de les cèl·lules. Els axons són una part de cèl·lula nerviosa que s’estén
des del seu cos i que constitueix la via per on els senyals poden viatjar
lluny, tan lluny com que han d’arribar a la medul·la.
Aquestes fibres nervioses, parts acurades de les neurones, per
aconseguir més grans velocitats de conducció dels estímuls presenten uns
complicats embolcalls lipídics produïts per cel·lules diferents a la neurona,
aquest embolcall anomenat beina mielínica que, nova antilogia, és en les seves
mancances, en els punts en que la beina despulla l’axó, per on més gran
velocitat de conducció adquireix el nervi (són els denominats nòduls de
Ramvier.).
Sembla que la única funció dels nervis perifèrics és transportar
l’avís de l’estímul, i en l’aspecte que això modularien és només la velocitat
de conducció. No en podem tenir la certesa. Hi ha teòrics que sostenen que si
la primera modulació de la sensació dolorosa s’esdevé en el receptor sensorial,
el nervi transmissor també hi deu dir la seva. No es sosté en lloc. Ni a favor
ni en contra.
Banya posterior de la medul·la.
Així que arriben les fibres a la medul·la, n’ingressen en la part
posterior, on segueixen un model citoarquirectònic laminat que Rexed, en una
comunicació ja clàssica, el 1952 va sistematitzar i numerar en la medul·la del
gat dels estrats I al X, amb l’alternància de cèl·lules mielíniques amb les que
no ho són. Hi ha però una certa contesa i polèmica desfermada pel fer de no correspondre’s
les troballes neuroanatòmiques amb les respostes neurofisiològiques.
Es considera, en general, que la làmina I està constituïda per
cèl·lules que responen tan sols a estimuls nociceptius i es correspondrien amb
cèl·lules de la làmina III, l’orientació i distribució d’aquestes cèl·lules
difereix molt d’una espècie a una altra.
En les diverses làmines es troben diferents tipus de neurones que
responen a estímuls nocius distints: tèrmics, de pressió, cutanis superficials
... no podem estendre’ns més en aquestes consideracions anatomo-fisiològiques,
però si volem reiterar la seva importància en la modulació de la sensació
dolorosa, i més encara en la variabilitat observada d’espècie a espècie i també
d’individu a individu.
En els primats sembla que seria la làmina I d’orientació
retrògrada, el principal punt d’origen del axons que constitueixen el sistema
espinotalàmic un dels sistemes que ascendiran l’avís d’estímul fins el tàlem
contralateral a la regió postero-lateral, tot i que unes cèl·lules es projecten
també a la formació reticular del tronc encefàlic.
Vies medul·lars ascendents, i encèfal.
La transmissió de la informació nociceptiva i, el que és més
extraordinari, la modificació afectiva i emocional que es pugui esdevenir en el
seu recorregut ascendent reivindica unes vies de conducció elaborades que posin
en contacte la zona d’origen del impuls nerviós nociceptiu amb els centres
superiors corresponents.
Tanmateix les estructures i funcions d’aquests centres encefàlics
no presenten cap simplicitat, i les seves moltes interrelacions evoquen a unes
ignotes intervencions afectives. Els fascicles espinotalàmics i
espinoreticulars són els principals representants, en l’home, de les vies
nociceptives amb una notable participació dels feixos espinomesencefàlics i
espinocervicals, tots corren per la substància blanca medul·lar associats en un
sol sistema mielínic, es compren la rapidesa de viatge de l’estímul com la
característica pricipal d’aquest sistema que, per la seva localització topogràfica,
rep el nom de sistema anterolateral.
El destí dels axons sembla ser principalment la formació
bulbo-pontina del tronc i d’altres nuclis mesencefàlics, però no volem
sobrecarregar les explicacions anatòmiques que sabem són feixugues i córrer el
risc de perdre massa audiència, mes, no podem olvidar la projecció de totes les
vies sensitives en l’escorça cerebral, per seguir després el camí vers el
sistema límbic.
Tots aquests circuits modulen, implementen o silencien les
sensacions rebudes i les valoren. I ara ens hauríem de inquirir: quan ens
trenquem una costella, ens fa mal l’os o bé el cervell? Crec que pel que hem
exposat de les interrelacions dels medis extern- intern la resposta és tots
dos. I quan ens deixa l’amic, què ens fa mal? En aquest cas potser només el
cervell, que a voltes dicta que faci mal el pit. L’experiència dolorosa física per un òbit, una estació mística o creadora no és refutada per
ningú. Altra cosa és provar d’explicar-ho amb més concisió que quedar-nos amb
la teoria del tot-és-u.
Voldríem esmentar alguna de les teories que intenten explicar com
podria ser el model de funcionament, només les esmentarem i ens referirem a les
que han rebut major nombre de defensors:
Teoria de l’especificitat. Proposa que un mosaic de nociceptors
específics, localitzats en diferents teixits corporals, projecten els estimuls
fins el centre específic encefàlic.
Teoria de la sumació. Suggereix la convergència de fibres
transmisores, la sumació de les aferències aconsegueix la intensitat suficient
per a esdevenir nociceptiva.
Teoria de la interacció sensorial. Planteja les diverses
convergències en termes d’inhibicions en un sistema multisinàptic negatiu.
Teoria de la porta d’entrada. És la més original, i per tant la
que més controvèrsies a despertat, proposa un seguit de sistemes de gallets o
disparadors que activarien el control i la sensació del dolor.
Nombrosos i entortolligats trajectes neurals col·laterals,
connexions, i circuits retrògrads fan molt complex l’estudi anatomo-fisiològic
d’aquestes vies i centres, quines vies, quins centres, insistim, difereixen
tant d’un grup biològic a un altre. Aquesta insistència és per emmarcar les
consideracions que l’observació de l’enorme pressió evolutiva de que la vida a
dut a terme en provar de depurar la sensació dolorosa, tant en la filogènia com
en l’ontogènia, és més que gegantina, i, si considerem que hi ha altres
estímuls de compliment inexcusable per a la vida, per a la conservació de
l’espècie, la pervivença de l’individu i el seu tarannà en equilibri en el seu
conjunt medi extern-intern i que culminen amb una obligada modificació de la
seva conducta i que no són desagradables ni en el seu requeriment ni en el seu
compliment, hem de concloure que la nostra visió i vivença del dolor està
mancada d’una correcta intel·lectualització, o, per una desconeguda raó, només
és la nostra manera de viure el dolor que ens duu a equivocar les relacions
afectives que se’n puguin derivar.
La història de la malaltia, la seva explicació i els seus
guariments, són la història de la humanitat quadrada en les diferents cultures.
Tanmateix hem de considerar que forma part de la història, la posició humana
enfront del dolor. La posició personal de l’individu afectat de dolor, i la
posició social que determinat grup humà pren enfront del dolor, i encara més
quan dictamina què és dolor, i que no ho és independentment del que pugui
opinar la sensibilitat de l’organisme sotmès a una experiència dolorosa, i l’organisme
que és disciplinat accepta aquest dictat social. No voldríem entrar a discutir,
però ho hem almenys d’anunciar, que el dolor és socialment de diversa
categoria moral, i fins ètica, i no solament per l’expressió popular en parlar
de mal lleig, o mal dolent, sinó fins en determinacions vergonyants o laudables
del dolor.
De tots és sabut que en diverses zones del planeta es perpetren
entumits rituals enduridors d’indiferència estoica vers el dolor. Incisions i
escares al rostre, les extremitats, el pit o els genitals, mutilacions o
ablacions, evulcions, talls i amputacions que ens esgarrifen només de
pensar-hi, i que poden ésser suportats amb indiferència i sense analgèsia pel
neòfit sotmès al corresponent ritus iniciàtic.
Hem d’inferir que no els fa mal? El dolor sembla veure’s
notablement afectat per l’aprenentatge, l’experiència, l’emoció i la cultura, i
hem d’afegir per la motivació i més encara per l’atenció. Hi ha alguna
d’aquestes categories psicològiques fàcilment abordable? A l’inici d’aquest
treball parlàvem de la consideració del patiment aïllada del dolor i ací en
podríem tenir una escletxa de consideració, anècdotes referides a tolerància
dolorosa induïda per circumstàncies heroiques, místiques, creatives o
esportives en coneixem tots i podríem recarregar l’article fent-hi referència,
o esmentant tots els experiments duts a terme per provar d’objectivar
científicament la sensació dolorosa a partir de la informació verbal del
subjecte sotmès a estudi. No creiem que sigui un camí massa fructífer, menys
quan els estudis de llei objectiva sobre el dolor són a l’abast de tothom. Amb
tot, aquests estudis presenten un problema, un escull difícil de salvar,
voldríem prevenir-nos contra la idea d’establir una equivalència entre
categories sensorials i expressions unívoques. Les categories psicològiques de
les sensacions nocives, fins i tot pensat només en les cutànies s’han
desenvolupat independentment de les categories estructurals dels receptors i de
les seves funcions.
Hi ha però una observació personal inèdita a l’entorn de
l’expressió del dolor que voldríem referir tot i que transgredeix els límits
d’espècie que ens hem imposat: ras i curt, hem sentit el crit de dolor d’un
batraci (Xenopus laevis) qui per raons que no fan el
cas, compartia terrari amb un belicós artròpode, (Auteuchus sacer). La granota fou mossegada per
l’escarabat i va cridar.
Primera consideració: l’expressió del dolor no és una
aristocràtica troballa dels animals dits superiors, hi ha un intent de
socialització, de comunicació del dolor, que en aquest cas no és exclusiu d’un
animal dit superior, sinó que és observat en un amfibi.
Segona consideració (més pedestre): com que l’anur mai no proferia
cap queixa amb les nostres manipulacions i puntures, potser més doloroses que la
mossegada del coleòpter, podríem inferir que tenia devoció per la tresca
científica de la que formava part (la pitjor part) o, molt més probable, que
era aterrida en les nostres mans i el pànic li bloquejava tota possibilitat de
protesta envers el dolor físic, es sent com era el patiment molt superior. (No
ho digueu a ningú que penso coses així de la possible existència del binomi del
dolor i el patiment dels vertebrats, però no vaig l’únic científic de sentir i
penar per la llagosta, Palinurus vulgaris queixant-se
amb el frec de les banyes en ser immolada a la manera de Brillat-Savarin, pobre
invertebrat saborós. En aquesta digressió, puc afegir que la granota em va
despertar un patiment que va conduir a la seva alliberació en una badina amb
categoria d’estanyol. Sense petó.)
En el punt en que som arribats i amb el convenciment que massa
coses no podrem sentenciar referides al dolor i el patiment, i que per ara ens
movem amb sagacitats, a causa del desconeixement del suport neurobiològic,
cercaríem d’apropar-nos al coneixement per incerts camins més recolzats en la
intuïció que en cap altre de les certeses certes. Hem de manifestar un cert
desacord amb el vers introductori, tot i la seva bellesa i profunditat
psicològica manifesta més un desalè que la negació del valor humà de la
socialització del dolor.
No és el lloc de fer una crítica a la ciència ni al mètode que
l’emparra, a més, no seria de cap originalitat. Però si tota la comunitat
científica admet una observació, només una contraria a una llei per a derogar
aquesta llei, hem de dir que l’observació del patiment i el dolor no és
exclusiu dels vertebrats superiors. L’observació és bona, la interpretació peca
de greus mancances, creiem, pot obrir diversos viaranys que esdevindran camins.
Proposem primerament un exhaustiu estudi de terreny semàntic on es
recolzen les expressions de dolor, pena, patiment, mal i les seves relacions
etimològiques, i ho podríem estendre a mots col·laterals de la situació de
sofrença. Es podria cercar, en segon lloc, uns valor socials comuns de la
manifestació del dolor contraposant-nos al poeta. Podríem encara, fer l’esforç
de cercar el motiu evolutiu i biològic de la sensació desagradable que
acompanya el dolor, sense haver de cercar en altres àmbits. Ens podem interrogar
per què aquelles persones més desvalgudes, infants i vells, són qui pateixen
dolors més difícils de tolerar (podríem dir cruels?) tot fent temps, per
esperar respostes neurobiològiques més entenimentades on recolzar conceptes
d’altra llei.
PAVESE, C. (1962) Il mestiere de vivere. Torino: Giulio Einaudi. Editore.Oi que no ho sabien ? Ep ! jo tampoc, ara un servidor com a metge m'haurien d'examinar i posar-me nota, vostès se'n salven; mentre ho puguin explicar ni ha prou.
 |
| El professor Josep Maria Domenech en el seu despatx de la cátedra d'Anatomia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona en el campus de Bellaterra. Disfruteu de les fotos d'embrions, de la pared del fons; l'embriologia va ser la seva passió i ben cert ens la va encomanar a tots nosaltres. |
El nostre agraïment al professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, al qual li devem molt, ell, a l'inici del primer curs, ens va assegurar que tots seriem uns grans metges i no va escatimar esforços perque aprenguessim sense mesura, gaudin a la osteoteca aprenguen i dibuixan tot l'esquelet humà fins a saber-lo de memòria i amb els ulls tancats, a la sala d'incubadores , a la sala de disecció i a les seves espectaculars classes a la l' aula L, que ens deixava embadalits explicant-nos els forats de la base del crani i el complicat os temporalis, va ser el millor professor de la nostra carrera. El Dr. Fabré també signa aquesta declaració, perquè ell estima amb veneració al Dr. Domenech, Ep ! un servidor també.
Pep,
