EL SOL SURT PER A TOTHOM

Estimats, escric aquestes cuatre ratlles sobre aquesta exel.lent obra de  teatre , El Sol surt per a Tothom, dirigida pel rellevant actor-director Ricard Borràs, a fets consumats.  Lleida va disfrutar i un servidor va ser com colar-se al casament del segle. Des del primer dia que m'assabentaren que hauria de participar en l'obra, ja em vaig sentir afortunat.
Per continuar essent una persona agraïda, he de dir que tot el mèrit es del meu cunyat en Josep Subirà, pare de la meva neboda Eli, que tant estimem i que tant feliços ens ha fet a tots començan pels meus pares tots e.p.d. veritablement els va alegrar la seva vida i vellesa, un tresor.  L'Eli té paràlisi cerebral.

Escriure-ho abans potser no hagués sigut massa correcte, mai m'agradat que ningú xafi o pugui xafar un relat que potser molt bonic e interessant o fins i tot únic com aquest. Tot anava i encara va , sobre la coneguda Paralisi cerebral. 

L'obra està composta de les següents escenes : 

El pròleg de la Presidenta Sra. Mercè Batlle, coreografia, diagnòstic, invissivilitat, flash, xumet, sladium, familia, flash Javi Ariño, conte,  immigració, elaboracio tablet,  dialegs tablets, teatrillo, flash, superació i  desfilada.

Jo vaig debutar dins el tema de la familia, sóc el tiet de l' Eli.

Jo vaig dir d'ella :
Fa anys que veig que tothom estima la meva neboda. Per què serà ?

Doncs no sé la resposta, perquè aquesta només la sap ella. Se que el seu somriure és autèntic. Te present a totes hores les persones que estima, recorda fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens en recordem. Estima tots els regals que li fan, els gaudeix i els comparteix amb la gent que té al costat, està orgullosa dels seus. Quan està amb un amic o parent estàs cent per cent amb ell, avui dia, d'això se'n diu empatia. Viu el dia a dia amb tot el que comporta.

Sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot. 

El seu somriure és transparent.

Bé, podria dir més qualitats i virtuts de la meva neboda, però....... deixem-ho aquí.

Ella és paralítica cerebral.

El suspens s'ha de mantenir intacte, fins al moment de la inaguració o sigui que ningú se'n ha anat de la llengua. A  hores d'ara, després que tothom ja sap que l'obra ha sigut un èxit; ho sabem perquè hi hem participat directament i l'hem vist i en els assatjos, a trossos , en cap cas completa fins el moment d'avui, ja vindrà , pels grans aplaudiemnts del públic. i per la prempsa en general i per TV3 que no parava de filmar ( va filmar l'obra integra ? o només flashos i preambuls, ja ho sabrem ).

El diari El Segre ho explicava tal com ho han pogut llegir, en el retall anterior del dia 24/X/16.

Moments abans de l'estreno i durant els primers moments del estreno tot aguantavem l'alè, però a mesura que anava avançant i que sortia be, van deixar de patir.

També pels parlaments dels nostres polítics, pel representant de la Generalitat a Lleida Sr. Ramón Farré, pel parlament de l'Alcalde de Lleida Àngel Ros, per la representant de la Diputació de Lleida, en absència del seu President, Sra. Rosa Pujol, i les paraules d'agraïment de la presidenta d'Aremi, Sra.  Mercè Batlle, escoltant les seves paraules, hom podia treure la conclusió que ho haviem fet be i que l'obra enviava un missatje clar a la societat primer de Lleida i després de la resta del Territori i al món sencer, sobre la paràlsi cerebral.

No sempre es parla de paràlisi cerebral, més  aviat si es pot s'aparca el tema i a " otra cosa mariposa "
aquests nens hi seran sempre...... l'obra no deixa  racó de la malaltia per tocar, estic molt agraït al R. Borràs per aquesta sintesi d'aquest amplissim món de la paràlisis cerebral. Jo des del primer dia he vist esforç i bon rotllo o bon humor, en l'equip directiu entregat i per extensió a tots els col.laboradors que potser alguns han quedat a l'hombra en l'anonimat ;   a aquests tota la meva cordialitat i més que agraït, mil gràcies...............................................................................................

Hi ha un abans i un després sobre la paràlisi cerebral i discapacitats similars. Tots sabem més, fins i tot jo que sóc metge, he palpat d' aprop tot aquest món tant ric en emocions positives. La tendresa, en que en Ricard Borràs ens ha presentat aquesta obra intimista i apassionant com diu el l'escrit que vareu trobar a cada seient de la Llotja. La paralisi cerebral es converteix en el fil conductor d'una obra innovadora, arriscada i sorprenent.  

Els recursos escènics acompanyen persones amb paràlisi cerebral que manifesten sensacions, experiències i inquietuds, convertint-se en actors de la seva pròpia vida. Una vista general de la platea del teatre , ple fins a rebossar, més de 1000 entrades venudes.

.Aquesta foto que es el final de tot, en que estavem tots molt contents i eufòrics, després de moltes dosis d'aplaudiments per part del públic, i que les nostres cares no podien estar més radiants, en Ricard Borràs , (junior), ens va fer aquest impressionant selfie , que ens deixa molt bon gust de boca a tots plegats. Aqui ja no ens en recordavem de les dificultats viscudes durant els assatjos. Ara tot es alegria i abraçades i petons i sonriures, amb fer-se l'ullet entre tots, caricies i petons entre tot el personal de l'obra, en fi molt d'esforç recompensat, molta complicitat entre tots, com m'agradava veure darrera del bastidors, quan una actor o un grupet acavaba i es retirava, en Borràs els abraçaba, dient-los nois ho heu fet molt be. Aquesta abraçada o paraules no tenen preu , a tots ens agrada que ens valorin i en Borràs no parava de fer-ho.

El claustre de la Seu Antiga de Lleida

El primer assaig el varen fer al pati del Centre Aremi i abans de continuar ,vull explicar que L'Associació Aremi, és una entitat que des de fa 40 anys atent a persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars. L'any 1976 , un grup de pares va lluitar, amb tots els mitjans possibles per fer realitat el somni de trobar una resposta per atendre les necessitats d'escolarització dels seus fills.

Actualment Aremi compta amb una escola, un centre ocupacional, una residència, una Fundació Tutelar i amb el servei d'assessorament a la comunitat Sirius-Aremi:

Des del principi vam ser :

Bibi, Idoia, Anna R, Maribel, Ares, Anna E. Annasse, Maria, Glòria, Ma Carmen, Adela, Marisa, mercè M., Alex, Genís, Ruth, Facundo, Vanessa, Joana, Marta A, Rafa, Teresa, Josito, Lourdes, Rassib, Núria, Dani, Wendy, Àngel, Julià,  Jaume, Mònica P, Marta, Pilar, Jesús, Mònica G, Javi, Belén, Agustí, Noemí,  Eli, Glòria, Maria José, Sandra,  Roger, Ninnie, Pere, José, Estther, Joan,  Edu, Victor, Juanjo, Javier,  Rosa, Enric, Miquel, Jordina, Lola, Mariví, Elisenda, Josep Maria, Neus, Josep,  Ma Carme, Liza, Marc,  Ricard,  Héctor, Mercè B, Ferran i Aleix. 

He de dir que ,  des del primer assaig, que vaig ser acollit amb la màxima cordialitat, per part de tots els que formen Aremi i nens, voluntaris, personal de la casa i per la junta directiva presidida per la Sra. Mercè Batlle i també pel director  de l'obra Ricard Borràs i la Liza.
Feia dies que estava en cos i ànima preparant el prego de la festa Major del poble de Palol de Revardit i no escoltava practicament ni les noticies de la televisió ni de la ràdio. Des que vaig saber que també m'hauria de mullar en l' obra que estem parlant dons, encara he viscut més aillat, com si em preparés per lo més important , per algo transcendental, i realmenet la paralisi cerebral  s'ho mereix. 
Qualsevol notícia ens omplia de goig, de cop em van dir, es que aquell  migdia en Ricard Borràs i altres de la junta i alguns alumnes i personal que treballa a Aremi i de les SGAE i algun representant de l'Ajuntament, donaven una roda de prempsa,  

Els últims dies, pasaven per mitja de watssaps entre el Josep Subirà i jo, que si horaris de trens de l' Ave, que si canvis de dia dels assatjos, que si canvi d'horari, si pots venir abans, en fi, res de l'altre món, però que si viviam cent per cent per  la bona marxa " El Sol surt per a Tothom ".

Tot hi tenir-hi la meva neboda des de gairebé els seus inicis, no hi havia entrat, sempre respectuós amb el tarannà de la casa. Ara si he vist el departament d'administració, de fisioterapia, les classes, les màquines que ajuden a  millorar l'aparell musculo-esqueletic de cada noi/noia, el menjador, les classes, el gran pati, instalacions de cuida, sala de relaxament, en fi m'he fet una idea d'on viuen i treballen els meus amics i amigues.

En tot el personal que m'he relacionat he pogut palpar : 

Generositat, tendresa, alegria, confinça, valentia, voluntat, positivitat, empatia, humilitat, igualtat, llum, somriures-rialles que convençent a qualsevol, cordialitat, entrega, implicació en la bona marxa del centre. 

Pels de fora, aqui va un interessant planol de Lleida una mica anticuat, però si es veuen apurats sempre us pot orientar .

Plànol del poble i castell de Lleida, amb els accessos , realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans durant el setge que va començar el 2-10-1707.

Em va passar per la ment que amb tots aquests valors que jo vaig palpar, no m'extranyava gens ni mica que aquell centre funcionés tant espectacularment i els mateixos valors els auguren un futur tant esperançador com el present que estem vivint.
Amplis esmorzars a primera hora del matí a una bodega molt antiga del carrer, Anselm Clavé, restaurant  El Galeó,  on el meu cunyat era molt ben rebut, pel seus propietaris Manolo i Mariví, amb una professionalitat mai vista.  Home, aquests esmorzars no abundent molt, però si agraden molt o moltissim. Després dels assatjos, també arribaven els dinars d'aquests d'una ran sobretaula, on encara seguiam parlant de l'impacte que tindria l´obra a la ciutat de Lleida, del repartiment de posters gegants pels centres civics de la ciutat del Segre, d'una campanya de difusió molt potent; d´altres maneras de publicitar l'obra, de mil ajudes que la ciutat de Lleida els concedia , amb això vaig poguer adonar-me de lo molt estimada i valorada que es AREMI a Lleida i provincia.

Aquesta imatge es entre bastidors, esperant per ordre tornar a sortir a escenari, la veritat es que la paciencia va ser tota una gran virtut de tots ells. Exemplars i jo admirat.
En el penúltim assaig en el cameri de la dreta de l'escenari o de l'esquerra depend com se miri, hi havia una petició curiosa, escrita a ma i amb llàpis, on els nois i noies i algun que altre voluntari, demanaven el seguent, perdoneu, però ho vaig trobar tant simpàtic que ho he de publicar; el que no se se es si es va cumplir , el dia de l'estrena anavem tant atavalats que no hi vaig pensar.

Los del camerin nº 2 : Volem fer una reclamació: 

1 - Volem pantalla per veure l'escenari.
2 - Pllanxa per la roba
3 - Penjadors
4 - Begudes a la càmara
5 - I, si voleu portar algo  de pica-pica, no us direm que no.

Be de la posta en escena final sabeu més vosaltres que jo mateix, espero en un dia no massa llunyà veure tota l'obra entera i poguer gaudir directament i completament de El sol surt per a tothom.
Un plaer i un honor haver-hos conegut a tots i haver compartit l'obra.
Una abraçada ben càlida a tots vosaltres i sobretot donar les gràcies al Ricard Borràs i la seva parella Liza i al seu fill, per laseva aportació musical.

També donar les gràcies a tota la junta directiva d' Aremi, pel gran esforç fet, per que l'obra hagi sigut un èxit i per tota la feia de durant l'any. Sou únics. Un honor haver-ros conegut.
El tiet,

Pep

ELL, MAI HO FARIA.

Estimats amics, aquesta es una bonica i antiga història. Us presento a un amic que fa onze anys que vivim junts. Ell va arribar a casa per sorpresa, el vam portar l'Oriol i la Marta una tarda d'hivern, era tant petit, que era una monada, per menjar-se´l, vaja una bola de pel, com poden veure, tot arrugat, li sobrava pell per tots cantons. Ell amb la seva manera de ser ens ha canviat la vida a tots. Per exemple, jo que era un caminador assidu de la volta a l'estany de Banyoles, dons fa onze anys que ja no la faig, al seu lloc anem junts a passejar pel bosc i camins de la ruta de soldats de Salamina  ( uns camins mig amagats, estrets, verdissims, amb  arbres grans, poc transitats, íntims, humits, evidentment amb plaques de molsa i amb molta pau, racons que conviden a disfrutar de l'entorn )  i com aquest detall, us en explicaria molts més. Però ell s'ha fet gran i nosaltres també i com que el fregadís fa el carinyo, donç que voleu que us digui, que l'estimem molt, sense volguer s'ha fet un més de la família, la veritat es que ens adora, a cadascun dels nens els estima diferent i quan arriben a casa els fa els honors que ell considera  que calen, es estricte en tot, ens vigila pas a pas , és un exel.lent guardià, tot soroll que esdevé al seu voltant el relaciona amb algo, si més no es posa en guàrdia i valora que cal fer; per tranquil.litat de tothom els he de dir que 90% de les vegades que s'aixeca ho encerta. Per cert es diu Antoine, els nens li van posar aquest nom, també es una llarga història que no tinc lloc per explicar-los-hi, si puc dir que el seu pare es deia Tomàs,  era tot un caràcter molt ell , independent, amb molta personalitat, un senyor feudal, evidentment de casa seva i el seu territori.

A cop d'ull poden veure que es tracta d'un Shar-pei autèntic, donç al fer-se gran la pell s'ha anat tibant i als onze anys, només li queda la cara de la seva raça, a l'antiga Xina eren molt apreciats com a gossos pastors.  Ell presenta un encreuament amb un pastor català , però que de les seves arrels shar-pei li queden la gran inteligencia, reconeix als nostres amics, i els dedica un intens moviment de la seva cua, mai pot amagar la seva al.legria, és sincer , li encanta jugar, te els seus estris preferits, que quan ve alguna visita a casa els ensenya com un tresor . Se sent amo de lo seu i sense cap dubte amb una sessió de de 1 minut d'abordar dona per acabada la sessió d'amenaça i llavors és converteix amb un encant i fins i tot et provoca per què juguis amb ell. Mai deixa de sorprendret amb els seus coneixements.

Li plau compartir el joc,  i juga sovint amb la seva cua, la vol aconseguir, però li costa mossegar-se-la, trenca la monotonia de la família i ens diverteix sempre que ens veu avorrits. Li encanta aprendre, se sap de memòria totes les cases que tenen o han tingut un gat durant els onze anys de viure a Cornellà; mai passa davant de la casa del meu Veí Manel sense entrar al jardí i veure si pot fer córrer algun gat, donç quan ell era jove, en Manel en podia tenir 5 0 6 , els gats sempre han  sigut la seva debilitat, encara que més d'una vegada li han ferit el nas, amb sang i tot, però mai ha escarmentat.
Com nosaltres ell te les seves debilitats, disfruta com un nen petit,  en mig dels sembrats, donant voltes en circunferències quan el blat te una certa alçada i li arriba a la panxa. Si ha plogut millor, surt ben moll . També disfruta descansant, com poden veure en aquesta foto.

He de dir-los que li encanta anar al camp o al bosc, no se'n sap estar, el troba a faltar; quan surt de casa ara i quan era petit sempre ho fa amb  molta força com si li anés la vida i deu ni do del que tira de la corda, fa anar de bòlit al que el porta; clar sap que molt be que li espera: el passeig sense anar lligat ! i això de la llibertat sempre ho ha valorat molt.

Des de sempre li ha agradat anar al davant meu, com si se sabés el camí , però te la delicadesa de girar el cap de tant en tant per si segueixo i si no em veu, dons torna corrent a buscar-me i només de veure'm torna a les seves. Amb tants anys clar que se sap el camí i tots els camins del terme, sap on és la font de can Sagnari ,  on des de petit si refrescava tirant-se a la bassa i bevia a galet  de la font, com una persona, tot un crac. 

l'abril de 2003 la Nadet , una col.lega meva ja el va inmortalitzar amb un oli, o sigui que des de molt petit que ja està en la galeria d'art de casa nostra. La seva mirada ens acompanya i ens dona seguretat, és pot confiar en ell.

Aquesta postura es la que adopta l'Antoine, jo en dic stand-by, ell observa el que fem, el que passa a casa, mira que tot estigui al seu lloc i que tot funcioni i no voltin estranys per la casa, talment com si fos el responsable de cuidar-nos i de que no ens passi res. Ell lladra a la mínima, coneix tot tipus de soroll, a casa hi han tres cotxes, i alhora davant de casa cada moment s'hi paren i aparquen tots els cotxes de les persones que estan malaltes i van al consultori; ell discerneix perfectament el cotxe de l'Oriol, després el de la Tere i com no el meu i mai s'equivoca, ho encerta sense veure´ls, es un  " casacarrabias ", quin oïda tant fi !,

El mimo que li fa l'Oriol, és de justícia, s'ho mereix, li encanta que l'abraçin i el minim, en una paraula  estima i es deixa estimar.

L'Antoine es cuida, cada dia pren les seves sessions de sol, hivern e estiu, canvia com canvia el sol, no cal que ningú li digui, i si el sol apreta molt ell es retira a l'hombra.

Com poden veure l'Antoine s'ho pren fil per randa, segur que aquests banys de sol deuen ser beneficiosos per la seva salut ; ho porta escrit en el seu ADN.

Ell aprofita qualsevol ocasió per apropar-se a qualsevol de la família, sempre et sorprèn amb la seva actitud, es un gos molt socialitzat.

Com poden veure ell sempre està present en totes les activitats i celebracions de la família, és un més, i clar a après que amb paciència es pot aconseguir que caigui algo de la taula, la veritat es que ens sorprèn la seva paciència davant l'olor del menjar; fins i tot posa cara de no haver trencat mai un plat.

L'antoine, la majoria del dia dorm i ho fa en qualsevol lloc, el que vostès estan veien és la postura que més li agrada, posar-se algo tou sota la mandíbula, i així si pot passar hores. 

Practicament, ell sempre està omnipresent en totes les reunions, està a l'aguaït del que passi o pugui passar al seu voltant ; mai se saps !!, no és vol perdre res, penso que si pogués parlar, ens diria com som cadascú de nosaltres, si som seriós, o poca-soltes, complidors, o uns frescos, si tenim paraula o no, si li agradaria menjar més sovint, o anar més al bosc, si ens veu ortodoxes o heterodoxes, si som gen de fiar o ... espero que si que ho siguem , si l'estimem com ell ens estima, penso que te un bon concepte de nosaltres i està segur que mai l'abandonarem, amb això no s'equivoca. D'ençà onze anys que és un més de la família.

L'Antoine te els seus preferits, com tothom  i vulguem o no en Lluís ho és descaradament, s'ho ha guanyat amb els onze anys. Es ell que li ha posat les normes de comportament, és ell que la banyat des de que es a casa, tot s'ha de dir cada dia li costa més entrar a la banyera, ja te artrosi als malucs i segur que li fan mal. Eh! l'estimació per l'Oriol ja li ve de quan era petit, és ell i la Marta qui el vam portar per primera vegada. La definitiva el van dur l'Albert Costa i en Lluís, des d'aquest dia ja no va marxar.. L'Oriol durant aquests onze anys sempre la vist quasi cada dia i sempre li dedica una estona o fent-lo donar voltes a la taula del menjador, o fent-lo enfadar, l'Antoine li segueix el rotllo i dissimula i fa tot el que l'Oriol li fa fer, recordo que va l'Oriol qui el va entrenar a jugar a l'amagatall i sempre el descobreix s'amagui on s'amagui; el valora  i l'estima molt. Dinen junts i es precisament en aquesta hora  on l'Antoine li entra de cop la paciència i el canvi de cara. La cara adequada de no haver trencat cap plat, és la única per tal d'aconseguir algo de menjar .

Com que l'Oriol i la Marta viuen en un mas, de tant en tant  en Lluís i la Maria se'l enportent Ep ! la Tere i jo també i allí disfruta emprenyant als gatets , sort que els pares el tenen a ratlla, que si no ? Tot i les amenaces de la mare, l'Antoine no escarmenta i encara que sovint surt amb una esgarrapada al nas, no te por i hi torna. Els gats són la seva debilitat des de molt petit. Primer amb el gat de la nostra veïna la Maria (Llevadora ) i a continuació els gats del Manel, encara se'n recorda on s'amagaven fa 10 anys i després on s'amagaven els gats del carrer darrera de les jardineres del restaurant de Can Xapes. El millor restaurant  que he conegut amb una exel.lent  cuina i amb qualitat humana impressionant; tots ells amb gran empatia com la Carme, el Quim i l'àvia Fina; actualment ja fa temps que va tancar. L' anyorem. Guardem un bon record d'aquells anys.

L'Antoine, al principi quan era petit, una vegada que havíem d'anar de viatge,  en Lluís  i jo el vam deixar a una guarderia a Sant Miquel de Campmajor , ens va doldre molt, perquè no es trobés tant sol li vam deixar una manta seva. Quan el vam recollir, gairebé no havia baixat d'una postada, ni havia menjat, ni gairebé begut, ni havia fet pipí, ni jugat amb d'altres gossos. Ens el vam endur i ens varem proposar no deixar-lo mai més , ho hem complert. Sí, amb uns moments d' anomar-lo pel seu nom i acariciar-lo, ens va reconèixer i va fer el pipi més llarg de la seva vida. Quines coses tenen els animals oi ?  Tota una lliçó. Vam entendre que abandonar un animal era algo terrible. Segur que caminaria a la deriva, sense una meta i ja mai més ningú el cridaria pel seu nom. Es quedava sense saber qui era ell. Segur dins d'ell es plantejaria que és el que no ha fet be ? Ell es diria - si jo els estimava molt ?  i tindria tota la raó del món ! 

Abans us he dit que li encanta la família, és el seu tresor i nosaltres no sabriam passar sense ell. Abans us he parlat de que coneix tots els sorolls dels cotxes i és cert, però alhora en coneix molts més sap quin soroll fa el frigorífic quan periodicament s'engega, quan descongela, quin soroll fa quan algú li obra la porta, per agafar algo, el soroll de la porta d'entrada a casa, petits cops al pis inferior, o si algú obre la porta del garaig, és un expert en sorolls. Ell , de dia es passa llargues hores dormin, però de nit es el millor vigilant, és passa les nits amunt i avall, com fent la guàrdia es incansable. Analitza tot el que sent i ho contrasta per si pot considerar-se un perill.

Original de la Dra. Nadette Vinyamata, pediatra.

Tenia molt pocs mesos de vida, que la Nadet,  companya meva en l'art de curar,  li va dedicar un entranyable  dibuix en color , inmortalisant la seva mirada. Sempre li he estat agraït,  l'Antoine ja era així de jove, i encara ho he és.
              

Es un curiós empedreït, tot li fa gràcia, olora totes les plantes  i de vegades en menja, no sempre, ho fa quan no es troba be; curiosament sempre es la mateixa planta, ho deu portar inscrit en el seu ADN, perquè la seva mare no va tenir temps d'ensenyar-lo, donç com poden veure a les fotos del principi, era molt petitó quan el van apartar de la seva mare. Aquí estava mirant un porc-espí i tenia dubtes, sobre si fer-lo córrer o  deixar-lo estar ? li vaig aconsellar que passéssim de llarg.

Fins i tot reposa dolçament, diríem que amb pau, ell sense que ningú li demani va a la seva habitació a buscar-se la seva manta i se la col.loca per adormir-se, sota el cap. Ningú ho diria, però quasi cada dia somia una bona estona.

Aquest es el seu lloc preferit, sobretot a l'estiu, hi passa més corrent d'aire i a més és el lloc de rebre els forasters i  als de casa, a tots els dedica una bona lladrada, no se'n escapa ningú. A més dies fora de casa, més bronca i així anem tirant, te una memòria esplèndida, sembla que porta els comptes de les hores d'absència.
L'Antoine és un animal de costums, sap perfectament els seus horaris de passeig, de menjar, en quina habitació comença a prendre el sol, on s'ha de posar a les 12 del matí, a la tarda  o sigui després de dinar li toca un passeig i ell ho sap de sobres, està tant content , tant ! que se'n porta el ninot de roba a la boca, apa ! tots a passejar, a la seva edat no li fa cap mena de vergonya sortir al carrer mossegant el ninot. Al final li prenc, perquè a mi si em fa vergonya sortir al carrer amb el gos mossegant  el ninot de roba.
A casa si no sabéssim quan comencen les estacions de l'any, seguin els seus passos ho sabríem, cada estació te el seu lloc preferit i així va canviant primavera, estiu, tardor e hivern i mai enganya .

L'Antoine sempre fa honor als amics i forasters, no li costa res, posar-se al seu costat i fer-se'ls seus.
I tot s'ha de dir, que per no haver volgut mai un gos a casa, Déu ni do de lo amics que som, confiem mútuament , ell s'ho ha guanyat tot a pols, se que li preocupo i sempre que entro a casa em saluda efusivament i busca un joguet per fer-me jugar; potser , em veu estressat pels alts i baixos de la medicina ?per l' incertesa dels temps presents ?  potser sí !. Ell tot s'ha de dir, es conforma amb molt poc : que l'estimin i la resta van vinguen sol .

He de dir, que l'Antoine es un gos valent, gairebé no te por de res, és atrevit i fica el cap en qualsevol forat per saber que hi ha dins, més d'un ensurt s'ha endut, però, sí te por, des de molt petit al veterinari, se sap el camí de memòria, i ja es veu perdut quan el fem pujar al cotxe . L'estona a la sala d'espera se li fa eterna, sempre vol marxar i mira que en Joan el mima i el tracte amb delicadesa, però és superior a les seves forces.
Cal que us digui el carinyo que te per la Maria , ella sempre li fa els honors que es mereix i l'acaricia llargament, fins que queda mig relaxat.

 Per acabar i sabent que em deixo moltes vivències al sac de la memòria,  els presento el que en altre temps fou el seu pare, un autèntic Shar-pei, és deia Tomàs; tots guardem un entranyable record d'ell, tot un personatge, amo dels seus dominis, que per cert eren amplissims i sovint els recorria sol, també molt atrevit. Recordo que més d'una ferida li van fer no se si altres gossos o algun porc-senglar.
Penso que hi ha publicat un llibre que es titula  "El cel dels gossos  " ,  hauré de buscar-lo, però tanta bondat no m'estranyaria que tingués un premi. He trobat una adreça que diu Tots els gossos van al cel , seguiré buscant.

M'oblidava la seva al.legria, també la mostra amb els seus sorollosos cops de cua, que se senten fins i tot des de les escales de casa, de vegades penso que ha de tenir agulletes.
M'he oblidar de dir-vos que Antoine  per Nadal fa 12 anys i precisament coincideix amb la reunió familiar a casa dels avis, enguany potser que sigui a Cornellà i  des de sempre esta sol, únicament amb la companyia de l'Albert, que el cuida, aquests dies. Clar respectant les tres sortides al dia, les costums son les costums i s'han de mantenir. L'Albert  ho fa . 
Per si decàs l'Antoine se sap molt be,  el que s'ha de fer cada dia, no s'oblida de res, fins i tot ens recorda  les nostres obligacions.
Quand anem pel carrer i em para algun pacient, que em vol explicar alguna malaltia  que no va be o preocupació d'algun familiar que no pot esperar, l'Antoine mai protesta, estigui el rato que estigui, ell amb tota la paciencia del món aguanta l'estona que façi falta , s'asseu i espera que s'acavi la trobada; aquesta actitut la te des de molt petit.
Una abraçada a la família, a l'Albert  per la seva paciència, amics , coneguts i amics dels gossos.
Cornellà del Terri 16 de juny de 2012.

Em permeto amb data de 27 d'abril de 2013, allargar una mica aquest article sobre l'Antoine, amb motiu de que ja te 13 anys i ja es un avi, pels ossos els anys passen volant i no te'n adones i ja li començen a sortir malalties, com l'artrosi dels malucs o dit en termes científics les articulacions coxofemorals, el pobre molts dies no sap com asseure's, s'ho ha de pensar dos cops i a continuació fer-ho a poc a poc, després la Leismaniosi també fa estralls, el es medica d'ençà els 2 anys de vida, i gracies a no saltar-me en cap cas la medicació, ha arribat a vell. Que voleu que us digui, està adorable s'ha tornat més mimós i vol estar més al teu costat que només fa un any; ja no surt a caminar als matins i després de dinar de vegades quan estem a un Km. del poble ell mateix gira i enfila el camí cap a casa, cosa inèdita.

Ell, s'estima molt a la Maria, no li costa res asseures al seu costat i deixar-se acariciar per ella. Ell va repartint carinyo tot el dia. Està al tanto de tot el que es fa a casa i ho vigila tot; només li falta parlar.
El meu pare que durant molts anys va tenir gossos, i que els estimava molt, ha fet un escrit per l'antoine que el publico, perquè esta ple d'estimació vers ell, vostès mateixos:

L'Antoine mai ha sortit de Cornellà del Terri, be si ha sortit fins a Sant Antoni de Calonge i fins a Can Magot la casa on viuen la Marta i l'Oriol i la neta Mar, qeu el pare no vapoguer coneixer. 

El nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, també el mimava molt i se'l estimava, aqui ho podeu veure, i ell es deixava acariciar, se sentia important.
Quan marxen queda al cuidado del nostre benvolgut amic Albert Costa, que l'Antoine l'estima com un més de la familia.

Aquest escrit la fet un avi de 90 anys, que tota la vida ha fet de pagès, però mai ha deixat de fer versos, molts, dedicats a la Mare de Déu del Tallat, de qui es un gran devot.Alhora ha omplert centes de pàgines. La seva debilitat es agafar un paper en blanc i començar a escriure; moltes vegades l'hem vist aixecar-se a les 6 del matí, perquè quan ens aixequen a les nou, ja trobem per sota la porta un escrit per a casdasqun dels membres de la familia i si hi ha algun foraster també li dedica unes linies, desitjan-li que es trobi be entre nosaltres i que disfruti del país i de la marinada. 

L'Antoine molt malaltó d'una articulació que de tant en tant li fa un vessament i li fa molt mal i li costa caminar. Sempre que pot es dona un bon bany de sol.

A la nostra mare, ni ha escrit un cada dia, cada dia una sorpresa, cada dia un nou desitg, cada dia dient-li que era la nineta dels deus ulls, ep ! encara ho és als 86 anys.

Festa de la Mare de Déu de Montserrat 2013.

Quan vam anar a Rocallaura de romeria a la Mare de Deu del Tallat, l'Antoine estava molt malalt, tant que no podia caminar , no menjava, vomitava, i estava molt trist, li costava baixar 4 escales per orinar, un turment per ell. Sort que el veterinari li va encertar el diagnostic i li va donar estreptomicina/penicilina 14 inyeccions i ara es troba la mar de be.

Es grandet , camí dels 14 anys, però se sent mimós i li encanta posar el cap a la falda de la Tere i així si passa molta estona. Estem molt contents de que s'hagi recuperat.
Ja estem a l'estiu, i a tranques i a barranques, va tirant. Sovint l'Oriol se'l emporta a Can Magot, on respira en plena natura i comparteix la vida amb 7 gats  i un gos que es diu Pancho, molt juguetó i atrevit, de vegades el fa enrrabiar, perquè aquest es molt jove.
Mireu  el Magazine de 23-6-13, l'article de la Lucía Etxabarria acaba  dient que . " Vivo confusa y asustada y cuando más conozco este país, mas quiero a mi perro ".
Ja estem a la trador, ha passat l'estiu sense ploure, trist per tota la pagesia, però més per  nosaltres a l'Urgell. Ara ja estem a 8 de desembre de 2013. La collita d'olives se'nanat a norris, els dies que podíem va ploure 4 dies seguits i ho vam deixar. Ara ens ho farà el Magi un un pagès com Déu mane, ja ens ha fet les ametlles i ara toca l'oli, esperem que aguanti.
Aquí va una foto del nostre Antoine anat de passeig al capvespre, a la posta de sol, com poden veure va tirant amb les seves pastilles contra la Lahismania, 

Amics meus tots anem tirant, tots amb pastilles, jo també. Es una meravella als dos ens van be i anem tirant. Tinc  molta sort d´ell, que m'obliga a caminar cada dia. Vivim l'un per l'altre, ens coneixem de sobres, tenim molta sort.
Més endavant us aniré informant si tenim sort de viure. Bona collita d'aulives als meus veïns de Llorens de Rocafort.

Dia 8 de gener de 2016. L'antoine ha mort ! tenia 15 anys.

Fa dies que esta malalt, amb vòmits, i singlots, però la gana no la va perdre fins la vigília de Reis  de 2016. S'eforçava per fer-nos contents i menjava tot el que li posàvem, tot no,el pinso no el volia, ni el quesito el caserio que mati i vespre li donàvem amb la medicació a dintre, no el volia, si menjava salchichas de Franfurk i li posàvem la medicació dintre. Al final dos dies abans de morir tampoc ho volia. Vaig optar per punxa-li la medicació que el veterinari havia prescrit pel dolor.
Si vostès repasen tot el llarg article del present bloc, ben segur que podran gaudir de la companyia que l' Antoine ens ha fet a lo llarg de 15 Nadals, Ell tenia ben entès que era un gos de companyia i preferia estar dins la casa que al Jardí, sempre estirat als peus d'algú de la família com el Lluís que sempre el banyava i li tallava les ungles.

El carinyo era mutu, els dos es respectaven molt i certes coses nomes les aconseguia el Lluís posant-se serio, però s'ho deixava fer, i després sortia pel poble a donar el seu passeig tot guapo. Penso que ell em va passejar a mi durant els 15 anys.

Com li agradava donar un vol amb el Tio Pepe (Josep Sobirà), pels voltants del poble, junts durant anys van recórrer tots els carrers.

Com li agradava a l'Antoine anar " de colònies uns dies a Can Magot ", se sentia com a casa , encara que els gats el tenien molt preocupat i els feia corre o s'emportava alguna esgarrapada al morro. però allí tenia la companyia de tres gossos més i tot era una festa.
Ara ja un dia sense ell, ens costa acostumar-nos a la seva super presencia , tu anaves la water o a la cuina, o a l'habitació i l'Antoine t'acompanyava, sempre es feia present. Aquest estiu se'l va passar enter a l'apartament de Sant Antoni de Calonge, li encantava respirar l'aire de davant del mar des del cinquè pis, com li agradava anar donar voltes pels carrers del voltant, donç com hi havien molts gossos tot el rato olfatejava pi-pis i passejar-lo era fins i tot pessat perquè el passeig durava i molt; però ell disfrutava.
Como le gustava a mi sobrino Jesús Arias Martin, cuando venia todos los veranos a descansar y disfrutar del mar i de relajarse paseando a l'Antoine por el paseo y por los caminos de tierra que van hacia las urbanizaciones de detrás y el camino que se dirige hacia el monumento Canviar el món del Forun de les Cultures, cerca de Calonge. Ambos se compenetraban muchisimo.
Be li agraïm que ens hagi fet la vida agradable durant tants anys, li agraïm de vetllar per nosaltres nit i dia quan algú tocava a la porta, en el passeig diari  pel bosc si veia que jo em retrassava ell tornava darrera per veure que em passava.
La Mar es divertia quan et veia i si cridaves, es tronxava de riure, i tot menjar--se un iogurt estan lligada a la cadira ella  es torcia, aixecava les estovalles de la taula i et buscava, " el uauau " i si el veia somreia,
Mil gràcies per unir-nos a tots i de celebrar totes les festes al nostre costat.
Has marxat sense donar-nos feina, l' últim dia et retiraves de nosaltres i anaves a descansar a racons mai vistos del jardi i devant de casa, però lluny de la família. Estaves molt  malalt. Sort que mitja hora abans de morir,  amb el morro va moure la porta per entrar al menjador i estirar-se. El vaig punxar, respirava depresa, amb una amiga li varem donar la ma aguantant la seva pota i així va morir. Ha sigut un gos molt estimat, tant que mai li hem dit gos, sinó Antoine.
Dono les gracies al nostre bon amic Albert Costa per haver-se cuidat tants caps de setmana i vacances i dies entre setmana de l'Antoine, de donar-li el menjar i la medicació per la Leismania, els dos es coneixien i quan veia al Costa corria a fer-li uns mimos i l'abordava volguent-li dir hola noi.  
També vull donar les gracies a l'Antonio Lopez Vazquez pels dies que la passejat i li ha donat menjar. Gracias Antonio por tu cariño hacia Antoine.
Encara més gracies a la família Balboa-Corominas per tanta complicitat amb l'Antoine, tots el mimaven, la Claudia també,  el cuidaven i el passejaven tot i més, anaven sovint a la font de l'esglesia de Sords.  Gràcies Juan per no haver-te descuidat mai de la medicació de l'Antoine, per això ha arribat a ser un avi. Moltes gràcies a tots. i com no donar les gràcies a la Mari del bar, que sempre que s'escapava m'avisava, també a la Gemma Ros, la que fou en altre temps la meva secretaria, l'estimava molt ,el mimava, l'acariciava,  estava al tanto d'ell i quan es presentava a la sala d'espera se'n cuidava de tancar-lo a les escales, després de fer-li un grapat de carantoines, també la tenia en consideració quan la trobava al sortir a donar un vol. Quan vam anar a viure a la casa actual,l'Antoine disfrutava tornant com distret cap el consultori, havia sigut 12 anys casa seva i la Gemma el feia tornar o em telefonava. Mil gràcies Gemma, tenim altres boniques històries , com un bon dia de l´estiu de 1999, vaig visitar a dos nens que els acompanyava el seu pare; després de visitar el més malalt, vaig anar a la meva taula per explicar-li al pare el diagnostic del seu fill i el pare abans d'escoltar-me, amonesta al seu altre fill que estava sota la meva taula dient: - nen deixa el gos del metge en pau ! i jo dic quin gos ? dons el seu que esta fet un cargol aqui als seus peus, vaig quedar sorprès del tot i la pregunta va ser cuanta estona porta ? ningu ho podia dir. El vaig fer sortir i el pare rapidament em digué, no el façi marxar que li queda molt be, dona caliu, i dona personalitat a un metge de poble;  això només ho veiem a les pel.-licules. De totes maneres el vaig fer marxar,   Tot molt tendre.
Com t'agradava que els petits del col.legi de Cornellà a l'hora del pati et cridessin pel teu nom  i al sortir si passaves per allí tots et volien acariciar-te les orelles i tu et deixaves amb una paciència infinita , mai vas  mossegar cap nen ni persona gran, ni tampoc espantar-lo.
Llegiré el llibre tots els gossos van al cel o un altre que diu " El cel dels gossos ", has complert tots els requisis de bondat, res de rencor, d'inocència, de tendresa, de simpatia amb els amos, i de menjar sempre tot el que li donàvem.Els gats del barri han hagut de correr molt aquests 15 anys. 
No vull acabar  sense donar les gràcies pels cuidados que durant 15 anys li ha donat el Sr. Joan Mariscot, exel.lent veterinari i millor mersona.
 L' únic que hem deixat es tallar-te les ungles, no t'agradava gens ni mica, encara que t'ho fes el nostre fill petit i amic teu Lluís. 
Has fet honor a la teva raça.

Adéu Antoine. T'estimem.


Pep.