A LA FI DE L'ESTIU, TENIM EL COSTUM DE BATZACAR LES AMETLLES, ENCARA QUE EL FRET FES MALESES A FINALS DEL MARÇ PASSAT

 

El vint-i-nou d'agost vam arribar d'una llarga estància a Gata (Alta Extremadura), sempre que hem pogut ho hem fet així, excepte en aquest de temps de pandèmia pel Covid, que fa dos anys que no haviam pogut sortir de Cornellà del Terri. Hem donat sepultura a les cendres de la nostra tia que va morir del Covid als 94 anys, descansi en pau. Hem allargat el mes d'agost, es pot, ho hem aconseguit, la familia en primer lloc i després gaudin el moment present pels carrers del poble, i parlant amb la gent que em trobava entrant o sortin del poble, sobretot els avis que arribaven de l'hort amb un sac a l'esquena, ves a saber que hi portaven; a favor seu he de dir que són molt empàtics, agradables, simpàtics, miren de fer-te l'estona plaent i no tenen pressa, ells amb els seus records acumulats durant més de vuitanta o noranta anys se senten orgullosos, els relats que t'expliquen són molt interessants, es fa palès que son gent treballadora des de la seva infància o  l'adolescència, tots plens de sacrificis per pujar la familia sobretot en temps de l´estraperlo, que passaven des de Portugal cafè, els grans a caball de bons caballs perquè la guardia civil no els pugués enxampar i els nois jovenets amb 10 kilos de cafè a l´esquena i a correr per uns camins que només tenien la lluna que els feia companyia, també el mercat negre arribava a l'oli, a Llorenç també . Quant torno a Gata, tinc el cor encongit per si tornaré a trobar aquests avis tant entranyables, enguany encara hi eren, però una mica a recer degut a la dura pandèmia.

Teulas de Gata, vistos des del campanar.

 Em tornat carregats de taronges, per cert úniques, amb molt de suc i molt dolces,  enguany no em pogut portar llimones que sempre en tenim moltes, el fred del temporal Filomena va matar les flors, tot una llàstima. Al corral de casa hi ha un llimoner que fa llimones tot l'any. Gata te un clima mediterrani i també tota la cordillera Carpeto-betònica on es troba el monestir de Yuste on va passar els últims dies l'emperador Carles V, rodejat dels cants i de les hores liturgiques dels monjos Jerònims i també de molta aigua, pesca d'aigua dolça, i citrics a manta.

L'emperador va escollir aquest lloc retirat no tant sols per la pau que si respira, ni només pels monjos que resarien junts les hores liturgiques, sinó per l'abundància d'aigua que hi ha i les taronges, mandaries i llimones assegurades, cosa important per mantenir una bona salut.

Calas ( Zantedeschia Aethiopica )

Al nostre hort es fan uns lliris (calas) molt altes de metre vint cm, un prodigi, un vertader tresor, una cosa mai vista per mi i acaben la seva maduresa fent una pinya de color grogenc, dins hi han centes de llavors, una meravella, no es poden tallar fins que totes estan ben grogues.

Només d'arribar al meu poble de Llorenç de Rocafort de Vallbona em van dir que el preu del raïm  (anava tirat) a 300 euros Tn. molt baix, no paguen ni el preu de cost, els pobres pagesos sempre van d'ensurt amb ensurt; l'any passat la collita va ser zero pel cendrós, molts van tirar tota la producció.

Raïm de l'era de casa, mai vist.

Estem molt contents dels raïms que hem collit a les dos parres de casa, mai haviem vist raims amb grans tant grossos, impressionant, grata sorpresa per l'onze de setembre, hem de dir que l'esporgada de les parres es mèrit del Ramon Moix, es nota que porta moltes hores de rodatge a les seves mans. Moltes gràcies.

Ara em sap greu no haver preguntat més coses, coneixements e històries de la vida de pagès i més vivències de la gent de Llorenç de Rocafort, aqui va un relat que el pare em va explicar : 

" La familia de cal Pasqualet, l'amo és deia Josep Capdevila i Pons que curiós oi? igual que el meu avi. Una filla d'aquest bon home era la Rosita (pubilla) i es va casar amb l'hereu de cal Perlo en Ramon Martí (Pubill) , la mare del Ramon era de Rocafort filla de cal Ventura, amb aquest  casament es van ajuntar dos grans hisendes; ho deixo aquí.

Important cup revestit de boniques peces de ceràmica per guardar el vi, al darrera podem veure una mica que treu el cap l'aljup, encara existent, complexe d'era i pallissa i corralet pel tocino, d'una familia pagesa arreglada.

Las familia de cal Pasqualet en aquells anys 1959 feien 800 sacs d'olives, tenien dos mules ....".

Pels vols de l'onze de setembre, cada any anem a Llorenç sobretot per batzacar alguns ametllers i fer ametlles pel gasto que en diem, per tenir ametlles per fer-les garrapinyades, o torrades, o deshidratades, o fetes farina pels panellets per totsants, per fer pastes per Nadal o per guarnir les mones de Pasqua que a casa sempre les he vist fer desde petitó. Si no vigilem hi passa en Xavier , el fill del Magí amb el vibrador ell les recull totes i et quedes sense, perquè les ametlles s'entreguen totes a l'Àrea de Gissona, cal vetllar perquè no passi.

Un cop esquetllades a ma, perquè ni han molt poques i no paga la pena posar en marxa la màquina de tota la vida d'esquetllar (treure la clofolla del damunt de l'ametlla), les baixes temperatures de finals de, març les va matar en general, o sigui que hem hagut de mirar a quin racó del tros n'hi havia , i l´únic era la solana de Les Pintades, tros sota el poble dels Omells de Na Gaia, està situat a 560 m d'altitud,  ben arrecerat, fan la festa major pel 15 d'agost mare de Déu de l'Assumpta.

Vam posar fil a l'agulla i amb quatre dies les vam recollir, com poden veure la majoria són llarguetes, segur que quan va arribar el fred ja no eren flors.

Abans de marxar cap al tros , he estès les ametlles al sol (terrassa), que la Tere havia esquetllat, el dia anterior, per cert molt grans, vull dir grosses, mai vistes, deu ser efecte d'haver-ni poques, que surten diria com gegants, sobretot la llargueta (de floració primerenca), després cap a les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu. Canviar les borrasses no costa res, ja me'n va ensenyar el meu pare e.p.d. La meva dona es queda a casa a fer el dinar i esquetllar a ma, com s'ha fet tota la vida, l' únic que no fem es posar la clofolla a l'era per assecar-la, el nostre pare si que ho feia. Una bonica imatge d'anys enrera. " Pare i fill, padrí i papa", escrit pel Lluis Capdevila, el nostre fill petit.

 No trobo  ningu pels camins, els 4 viatges que faig al dia des de casa a Les Pintades i a l' inrevés, passant pel Perdigó, tot a la mateixa vall, em sento afortunat de tenir els dos trossos al mateix fondo i els dos molt aprop l'un de l'altre, la cabana fa companyia i millora el paisatge, el gran noguer carregat de nous al mig del fondo i la gegant figuera a la solada li donen el seu encant a més de tenir molts lladoners ( Celtis Australis, poden viure entre 500 i 600 anys, viuen en tota mena de terrenys i pot arribar a  medir 25 metres d'alçada) que fan una ombra fresca i excel.lent, en el canvi climàtic que ja estem patint, les ombres ja son necessàries i estan i estaran molt valorades, o sigui que protegir els lladoners és obligat al nostre terme, per la seva ombra espessa. El meu pare era amic d'un carreter que feia carros i m'explicava que del lladoner d'Albarrasí se´n feien forcats, tartanes, mànecs, carros, fixeu-vos que era important en aquell temps.

La meva germana Dolors enmig de l'ombra dels lladoners al Perdigó.

Llorenç te un terme molt petitó però els trossos propietat del poble sobrepassent el municipi amb escreix, això m'ho va ensenyar el Ramon de cal Giné, ho sap tot del terme i dels trossos que te la gent del poble, és un expert en coneixer les contrades del nostre terme : 

Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya. 

Puc dir que no les conec totes ni molt menys, a poc a poc les vaig coneguent, perquè es trist arribar als 72 anys i desconeixer el teu terme. El dia 17 d'abril junt amb en Ramon vaig coneixer els Solans, la Convidal, el Tossal Gros.... Em queda de la Roca Sabata en avall i les Setse de cal Timoneda, paciencia un dia o altre hi arribarem.

Hem tingut sort de la solana de les Pintades (90% llarguetes), que al menys els ametllers en tenien unes miques i hem aprofitat, això o res i no paga la pena demanar a un pagès que t'ho faci amb un vibrador, ( lo comido por lo servido) i si t'ho fas tu, es cumpleix allò de " Poc és molt ". No hi ha ametlles en tot el Perdigó ni al fondo ni a l'Obag de Les Pintades (terme de La Quadra de Mas Déu). Ningú te ametlles !!! 

Es el colmo haver de comprar ametlles per fer els panellets, garrapinyades, ametlles torrades, deshidratades, ratllades per fer farina per les Mones de Pasqua, etc ...les ametlles sempre et treuen d'un apuro, la mare (acs) mentre el pare parlava amb uns forasters que havien vingut a veurens o amb algun parent, els deixaxva i se'n anava la cuina i amb un vist i no vist els feia un plat d'ametllles garrapinyades i tots contents, que bones Isabel !!.

Quan les vens vam molt barates i quan les compres van carissimes, coses de la vida.

Al Perdigo, sí, hi han moltes figues, avui ne agafat un cistell. 

Al migdia a fet quatre gotes, però cap a les 5,30 he marxat cap a les Pintades, encara un nou cistell de figues,i netejar la porqueria de l'abeurador de les perdius, tudons, merles, llebres i conills, obert a la roca també dit (la cogulla) i omplir-lo amb una garrafa d'aigua de 10 litres d'aigua de pluja... Després  tota la tarde de cara a la feina, d'ametller en ametller (molts nius d'ocells, desconec quin ocell anida en els ametllers) i vinga canviar borrasses, omplir el cabàs i omplir els sacs i lligar-los, sense adonar-me es va fer fosc, negre, vaig sortir del  tros  amb les llums enceses i cap a Llorenç, em recordava al nostre pare (acs), que sempre entrava al poble amb les llums de la vila enceses i la mama vinga a patir, - que no li hagi passat res al Sisquet ?. Al revés d'una familia de Vallbona que quan se´ls trobava a mitja tarde que tornaven cap a casa, contestaven : ha vingut acabador !!!!! i tant tranquils, al revés del nostre pare i d'altres veins que tota la vida entraven al poble a la llum de la lluna o de l'enllumenat electric. Be, la Tere sí, estava preocupada !!!!!

Els poso aquesta imatge, perquè els no iniciats amb recollir les ametlles "batzacar" puguin gaudir de la nostra manera de fer-ho, vaja com s'havia fet des del temps dels romans que van estar en aquests indrets (El Vilet, antiga Vilamanyanor( vila magni honoris ) de quan formava part de la Baronia de Vallbona), és van trobar mosaics del segle IV, és conserven al museo Arqueològic de Barcelona). 

El tronc de la soca es tapa amb una borrassa o un drap perquè no es colin les poques ametlles que tenim. El dia abans de començar només conservavem una canya tancada a la cabana del Perdigó i li vaig comentar al Ramon on podia tallar quatre o cinc canyes llargues, va somriure tot dient que no era lluna vella per tallar-les !! però jo les necessitava i les vaig tallar, greu error. Una vegada al tros, no tenien el tremp per fer caure les ametlles, trist amb una greu reflexió, si o si vaig haver de substituir-les pel telescopi del xurrac i si va anar be, espero que l'any vinent no em passi, vigilarem la lluna.

També solem fer melmelada de mores si es que en trobem, perquè cada vegada més els pagesos tiren productes fitosanitaris i les mores també s'assequen i ja no tenen valor.

Collint mores et punxes molt, perquè hi han moltes punxes, i clar tot te un preu, diuen a casa nostra " que el que no vol pols que no vagi a l'era ".

Avui es el primer dia de tardor, a Girona fa un sol que enamora, aquest mati he anat a donar un vol per aquestes carreteres tant tranquil.les com boniques que pasen per Pujals dels Cavallers, atravessa el riu Garrumbert, puja cap a Can Frigola i baixa cap a xocolates Torras i abans surt una carretera a l'esquerra que s'endinsa a Borgonyà i d'aqui tot planejant cap a Cornellà del Terri. A la tardor es veuen els arbres de fulla caduca, a l'hivern veus el pirineu nevat, i els sembrats que donen el color verd a les grans extensions de cultiu, a la primavera el primer que comença es el color groc i al juny om pot veure els rastolls que deixen les cosetxadores, i la resta d'estiu quietut en els camps.
Tornem a la baixa Segarra, una vegada feta la melmelada de mores, ja tenim una certa tranquilitat i alhora estem contentissims, perquè agrada a tota la familia que hi ha participat i l'han probat . 

Al diumenge dia 12 de setembre vam anar a fer el vermut a Bellpuig, es la seva festa major, amb la Eli, el Josep, la Dolors, en Lluis i la Gal.la i un servidor a la plaça del castell de la familia Cardona-Anglesola, parents amb els Cervera, en altre temps senyors de Bellpuig i d'un amplissim territori. No oblidem que el mausoleu fet de marbre de Carrara  de Ramon Foch III de Cardona, està en l'església parroquial, Alexandre de Laborde diu que aquest monument es lo millor que ha trobat a Catalunya a part de les ermites de Montserrat. Tot i que critica la vila de Bellpuig dient que està mal dissenyada.

Feia anys que no feia un vermut de festa major amb uns musics tocan temes de Cuba, no se si es pot dir salsa, però si donaven tot el sabor de festa major, no hi faltava de res.

Al marxar cap a Llorenç a dinar, el Lluis havia vist una pasteleria que feien orelletes, el seu nom és : Confiteria i Forn de pa, servei de cafeteria. Plaça de Sant Roc, 8. Telèfon 973.320.750. Bellpuig (Lleida), les fan els divendres, millor encarregar-les per telèfon. Fa un grapat d'anys estavem collint olives amb el Lluis i al deixar-les a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà,vam anar ja ben fosc a l'Espluga Calva que segons internet hi havia una botiga que en venien. Estava tancada i al preguntar a uns joves que estaven allà mateix, ens van contestar que obrien quan la familia tornava de collir olives. Be, vam esperar una hora i sí van obrir, un cop a dins a la botiga ens van dir que sí que en tenien, però tant sols en quedaven una capsa (5 orelletes); les vam comprar i al pujar al cotxe vam començar a menjar-nos-les, i a l'arribar a casa no en quedava ni una, això vol dir que estaven ben bones.

El dimecres 15 després de fer una estona de migdiada i amb les ametlles a casa,  amb en Ramon de cal Giné vaig cumplir un somni d'anys anar a conexier on havia estat el poble de Montesquiu. De cop em va venir a la memòria el Concili de Trento : " Decretum de regularibus et monialibus " Disposava que els convents de religioses siguin traslladat a llocs segurs per tal d'evitar saquejos i profanacions. L'abadessa Estefania de Piquer va tenir un cop de vista polític i va convidar a la gent de Montesquiu a anar a viure a Vallbona a dins de la muralla. El 1565 a Montesquiu ja no hi ha ningú, no obstant son referits la muralla de la vila i el castell posat al cim i el portal de Vallbona, les forques , etc... En 8 anys (1565-1573), han augmentat nou families a Vallbona. Montesquiu ha desaparegut com a lloc de vivenda. L'any 1573 Estefania de Piquer funda el municipi de Vallbona. L'any 1575 a Vallbona hi viuen 25 families amb un total de 121 veins. Hem de recordar que mentre a la Catalunya Vella subsistient els vells cenobis benedictins i era una terra de masos, la Catalunya Nova fou la terra dels cartoixans (Escaladei) i dels cistercencs i fou el pais de les viles i ciutats.

Em plau posar-vos una pàgina del llibre que ha editat un amic meu Jordi Catafal, que ella sola està carregada d'història, gaudiu del moment present, i de la gran informació que ens aporta, no tothom te aquesta sort... vostès sí !!!

Scala Dei abans de la restauracio

A dins del llibre hi han deu gravats fets pel Sr. Jordi Catafal, aquest n´es un.

Vallbona de les Monges al caure la tarde,noteu que les llums de la vila estan enceses.

A les cinc de la tarde pugem al cotxe amb en Ramon Moix direcció cap a Vallbona de les Monges, just devant dels famosos espantaocells a l'esquerre la carretera va a Nalec, donç nosaltres cap a la dreta com si anessim als Omells de Na Gaia, als pocs metres un cami a l'esquerre cami dit de les Comes Heuques, passant la Torre o era de cal Manco, que circulem per la part obaga de la vall, veient a l'altres costat tota l'estona la carretera comarcal que va a Rocallaura; de cop a la dreta em trobat la Font de la Pica, on hi havia hagut un bonic sarcofag, procedent de Montesquiu, tret l'any 2011 pel propi ajuntament de Vallbona per restaurar-lo i donar-li un us més adient. Acualment no raja res d'aigua ?? tot un misteri, al seu lloc hi ha una pica no se si de poliester ? revestida de llosetes de pedra; a l'altres costat del cami hi ha un vell dipòsit per recollir l'aigua d'aquesta font, ara totalment buit.

 

Després d´aqui  camí cap a Montblanquet , bon camí, (a Vallbona cuiden molt els camins), nervis per arribar a l'antic poble de Montesquiu i lo primer que hem trobat abans d'arribar a lo que havia sigut l'antic poble de Montesquiu, em trobat a l'esquerre una cabana de volta, (de les que li agraden al Lluís Foix i a molts), mig amagada per la vegetació, alguns arbres que han crescut devant la cabana, preciosa, coquetona, ben feta, l'entrada reduïda a la mínima expresió i un sostre propi d'un gran mestre d´obres.

Entre tot plegat podies passar de llarg i no enterar-te, però no ens va pasar per alt, vam aparcar en una petita explanada al cim de la cabana, era l'era, en Ramon ho va confirmar, però no sabia qui era el propietari.

L'entrada reduïda, per resguardar-se del temporal de vent i pluja i l'espai just perquè pasin les mules. Sense entrar dins, de fora estan veiem que al fons de la cabana hi entra una llum natural. La petita finestreta tot un detall.

Això es algo excepcional, mai ho havia vist a LLorenç de Rocafort. Veient tanta bellesa m'abelleix posar-vos aquesta important noticia :Al 2008, la UNESCO va incloure l'art de construcció de murs de " pedra- seca " en la llista de Parimoni Inmaterial de la humanitat. Recordo quan el meu padrí m'explicava de cami a Vallbona tots els murs que havia fet ell i el Josep Ayats de cal Manco, d'entrada el llarg marge de la curva que fa la carretera al passar per dins de la població, després un important mur de la part de l'hort del monestir, i d'altres que no recordo , ell n'havia fet molts de pedra seca, a més ho explicava amb un cert orgull, reconeixia publicament que li agradava i tornava al vespre a casa content tot dient - el marge ens ha sortit be !!,  el meu fill Lluis ho havia comprovat.

Bonica volta oi ? aqui va  la que havia sigut la menjadora de les mules.

Jo mateix de molt jove havia vist fer dos vegades el mateix marge al fondo del Perdigó que una rubinada s'havia endut. Un Art milenari, un coneixement traspassat de generació en generació.

Queda clar que la llum que entra de fora al fons de la cabana, no ve d'un corral, vam arribar a la conclusió que havia sigut la pallissa de la casa, perquè el poble era allà mateix.

Tunel que comunica la cabana amb la pallissa,

Ben segur que passaven la palla directament a la menjadora, molt practic i a més la reducció de la portalada era per tancar-la, en altre temps segur que fins i tot tenia una porta de fusta, els animals dormien dins.

Ja que la petita era , estava al damunt de la volta recordem activitats que si feien en el batre com estendre la batuda, donar voltes amb el rodet i el trill, girar la batuda, estirassant, desembollant amb la forca, escombrar l'era amb l'escombra de botxa, berenar, ensacar, fer paller o tirar la palla a la pallissa ......

Unes parets altissimes, i molt ben fetes, realment eren les d'una pallissa, tothom en necessitava una.

Pensem i segur que ho encertem que aquesta cabana es va veure abandonada  més recentment, no diguem cap data, però igual havia donat servei fins els anys 1960 , a Llorenç el terme està escampat d'eres que funcionaven perfectament els anys cinquanta i seixanta, totes tenien les seves pallisses, com la que vam veure en un article anterior, l'era de cal Cabalé a la Convidal, un meravellós edifici.

Vam intuir que de la porta de la cabana pujava una escala de pedra per no haver de donar la volta i així es va posar de manifest al retirar el Ramon tota l'herba seca que cubria les pedres. L'escala no es un model de perfecció, però ha aguantat fins als nostres dies.

Al mateix terme de Vallbona, hi ha la Torreta de cal Manco, que és la foto que teniu als ulls; fixeu-vos quins marges tant ben fets, tant bonics, i amb una pedra molt ben ordenada i que dir de les escales que pujen d'una feixa a l'altra o d'un bancal a l'altre ? Aquests marges tant ben fets són llaguissims, dona bo fer una excursió només per contemplar-los.

La pallissa-cabana de cal Cabaler junt amb l' era i el corral de tàpia.

Vam tirar uns metres més amb el cotxe, però ens vam haver de deturar, no sabiem on ens ficavem.

En aquest turó estava arrecerat el pable de Montesquiu, ara tant sols pedres per tots cantons, si hagués estat tot molt més net haguessim arribat a veure la mesura enclavada a la roca dels tres quartans. Vaig trobar moltes plantes d'espantallops (Colutea arborescens). Les cases són posades al recer de la muntanya i d'espatlles al nord. ´DEs un tipic poblet arrecerat, com Omells de Na Gaia, com Rocafort de Vallbona, com Montblanquet, mentre les cases  llisquen pel pendent assoleiat, a dalt emergeix el castell o lo que havia sigut.  He llegit segurament al llibre del Sr. Piquer i Jover que el casal i l'església varen ésser desmuntats pel comú de Vallbona, a mitjans del segle XIX, per a fer l'església de la parròquia. Al llibre de l´Inventari de l'Arxiu de Santa Maria de Vallbona de l'any 1992 diu a la pàg. 124 :  El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l'extracció de pedres de l'església de Montesquiu, per pard del monestir de Vallbona, per a construir dos molins nous (1792).

Demanat al Ramon sobre el nom dels trossos de Montesquiu diu que no ho sap i que la gent de Vallbona  en diuen : Montesquiu del Bisbe, Montesquiu del Tato, Montesquiu del Lluïsa, etc ...

Li dic a en Ramon que li dic uns noms de partides de Montesquiu per si li diuen algo : Vall de Poblet, Puig, Celadella, Coll de'n Claret, Era de Vallbona, Puig del Tallat, Coll o Coma de les Ballestes, Os, Domenge. ( Ep!! , ho he trobat escrit swel Sr. Piquer Jover. La Baronia de Vallbona 1981). Encara he trobat el nom d'una partida més de Montesquiu ( Venda atorgada per Pere Belart i Serra, botiguer de Valls, com a procurador de Ramon Borras, marqués de Bárcena, a favor de Ramon Jové i Torremadé, pagès de la Vila de Vallbona,  d'una peça de terra amb oliveres i en part erma, situada a la partida de Gargot, dins el terme de Montesquiu (1818).

Al deixar les terres de Montesquiu i continuar pel mateix camí fins al pla del Cul-roig, fins a la cabana de volta ovalada, la que teniu a sota 

Sorpren els grans prats o grans parades de cereals, algo mai vist a Llorenç de Rocafort. Quan pujem un turó a l'arribar a dalt de tot del pic, després ve una baixada, mai una explanada com aquesta que tenim a la vista. Sí que trobem el gran pla del Tossal Gros impresionant o el pla les Eres quan agafes el camí que va cap a la carretera dels Omells també tot es pla, quan puges per la Solana abans de baixar cap a Sant Marti sí tires a l'esquerre direcció Maldà també hi han grans plans ; però la pregunta que em faig jo, -son del nostre terme ? o cap d'ells ?

Fa molts anys que pujant cap al santuari del Tallat, es van trobant inmenses parades de rostoll que alguna no te límit, i quan més amunt puges mes parades de rostoll desproporcionades, penso que serà així fins a Montblanquet.

Dins del santuari del Tallat, actualment tancat.

Després de la gran cabana ovalada o en forma d'ametlla continuarem pel camí de les Vinyes o de Montblanquet, travessar la carretera i continuar pel mateix cami encara en la partida de les Vinyes ( aqui vam trobar una era i una pallisa i una senyora que segons el Ramon era la dona del Ramon de cal Pep Bernarda;  fins a arribar a Vallbona o fins al damunt de Vallbona, aqui en diuen Partida de Sant Miquel, en aquest pla hi han tres indicacions en un pal de fusta o cap a Vallbona, o Llorenç de Rocafort, o cap a Montblanquet. Be del Cau-gros al cami dels Perdigons primer trobem: lo Perdigo de cal Saltó, Perdigo del J.Ramón Amenós, Perdigó del Perlo, i per últim Perdigó de cal Mano, fins al racó del San-Gros, on hi ha la famosa font? de raijar no raja.

 i la cabana de llambordes, en un tros una cabana fos com fos era necessària per a protegiur-se de les tempestes i calmarçades.

Aquesta boca, dona lloc a cavitat grandiosa, molt fonda i llarga, quan ha de ploure diu la llegenda que s'omple d'aigua, un fet curiós, en parla el qui ho coneix des de petitó, jo mai l'havia vist amb anterioritat, tot i que es molt aprop del nostre Perdigó. El sostre es tot una grandiosa roca, impressionant.

La tarde ha donat per molt, ja es hora d'anar a retiro, vaja cap a Llorenç donant l'excursió de coneixer el territori i l'història de l'antiga baronia de Vallbona, per acabada. La finalitat més important era coneixer  Montesquiu i la seva història, el Sr. Jacinto Bonales Cortés en el seu llibre Història de Vallbona i de la vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir, ho ha a conseguit i  dona per molt, molta història en aquestes 388 pàgines. 

A l'hora de cloure el present escrit ens ha vingut a visitar el meu amic i company de l'últim quart de segle el Dr. Jordi Turró, home intelectualment molt potent, psiquiatra, és voluntari a l'Hospitalitat de Lourdes, voluntari a Càritas, és un home del renaixement, ha llegit molt, i gaudeix que els altres pensin i llegeixin, avui m'ha deixat el llibre de'n Joan-Carles Mèlich, La Fragilidad del Mundo. Ensayo sobre un tiempo precario. Tusquets Editores, Barcelona 2021.

Pep

 BIBLIOGRAFIA

Història de Vallbona i de la Vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir.  Jacinto Bonales Cortés. Intitut d'Estudis Ilerdencs. 2011. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.

Breu Història del Monestir de Vallbona . Episodis de la Història,de Gener Gonzalvo i Bou.1ª Edició  Editor Rafael Dalmau. Barcelona 2003.

Precerdents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona ( 1154-1185) Josep Maria Sans i Travé. Pàgès Editors.Lleida 2002.

VALLBONA. Guia espiritual i Artística. Josep Joan Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig. 1983.

EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA. HISTÒRIA MONAQUISME I ART. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2010.

Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello i Gener Gonzalvo. Primera Edició 1992. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

ABACIOLOGI DE VALLBONA. Història del Monestir 1153-1990. Josep Joan Piquer i Jover. Segona edició. 1990. Fundació d' Història i Art Roger de Bellfort.

CODONYS OLOROSOS ALS PERDIGONS, TERME MUNICIPAL DE VALLBONA DE LES MONGES, JUST ABANS DE SANT ANDREU.

A les 9,30 del dia 27 de  novembre ja érem a Llorenç de Rocafort antiga baronia de Vallbona; hem passat per fora de Tàrrega, camí de Sant Martí de Malda, al passar a la vista de Verdú ens hem recordat de Sant Pere Claver (llegir article publicat a La Vanguardia , titulat Actualidad de san Pedro Claver de disset de novembre de dos mil dinou, autors: Francesc Torralba, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Díez, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri .
Verdú és a la Segarra. Vinga enfilem cami de la Portella,  molt abans ja em començat a veure les vinyes que perden les seves fulles que van de colors ocres, marronosos a vermells, un s'adona que encara que brilli el sol i estiguem a 11 graus, no hi ha cap dubte que estem a la tardor; a l'atravessar el fondo  per l'era del Sileta,  encara ens acompanyen els colors de les vinyes del Magí. Si no m'equivoco des de Tàrrega fins aquí he vist moltes hectàrees de vinyes que quan jo era petit no hi eren, deu ser millor negoci que l'oli, les ametlles .
A Llorenç, el serè bufava fred, i no hem trobat ningú, sols, ven sols, segur que els pagesos que són quatre i no m'equivoco, ja havien marxat a collir olives, encara que no tots, ni ha més d'un que encara esta sembrant , lo primer es lo primer i un parell estan currant les terres ja sembrades per què les terres quedin més compactades i el gra arreli millor. No revelo cap secret si algú de Llorenç encara ha de collir les ametlles, un servidor també encara les ha de collir, però ho tinc en bones mans, " que no cunda el pánico ", diuen que les ametlles que havien de caure, ja han caigut, la resta s'aguanta tot l'hivern a dalt dels arbres, ben mirat es un consol. Tornant a l'arribada al poble la única benvinguda ha sigut del gos de cal Timoneda.

Ens hem situat, la casa de la meva germana estava glaçada, freda freda, i lo primer anar a cal Portumeu o Bartomeu, a buscar llenya d'ametller i encendre el foc, el foc tant necessari per trobar-nos a gust, encara que el nostre  cunyat en Josep Sobirà ja ens havia deixat tot a punt, al donar la llum s'ha posat en solfa la caldera de la calefacció, sense cap preàmbul més, vam pensar que afortunats que som !.

Tot seguit cap a la pallissa , vostès han vist una pallissa de la baixa Segarra ? es un gran edifici buit per dintre, quan jo era petit només servia per posar-hi la palla que havia de servir de menjar a la mula, posteriorment al desapareixer l'antiga pagesia o dit d'una altra manera al mecanitzar-se l'agricutura, va convertir-se en un lloc de mals endreços. Dons a la pallissa a buscar el remolc, però abans de treure'l cap a fora,  l'he carregat de clofolla d'ametlla, que porta acumulant-se uns 15 anys i que a poc a poc vaig traguen i repartint-la pels fruiters al voltant de l'era (noguers, ametllers, la parra de moscatell, la pomera reineta,un perer i una altre pomer sense nom, dos figueres, una vulgar i l'altra de la gota de la mel, per cert bonissima, el lledoner que el va plantar el pare per tal de tenir ombra a l'era que no en tenia cap, va ser un encert, penso que la clofolla es un adob ecològic exel.lent), al carregar el remolc anava pensant que els pares tenien el do de l'esperança intacte, perquè ja molt grans,  van guardar molts kilos de clofolla, per una llarguissima temporada, vaja per una tirada llarga d'anys, meravellós, però ara jo he de fer a l'inrevés em toca a mi llançar-la perquè només es fa servir per cremar en l' estufa, barrejada amb la llenya, sempre va funcionar així anys i més anys, ara ja no cremem amb l' estufa, només a la llar de foc . Em queden molts viatges de clofolla, molts !!. A poc a poc ho aniré fent.

Llenya d'ametller, que s'ha passat 10 anys morta al tros i 10 anys a l'intemperie a l'era. Està durissima al motoserra.

Tot seguit aprofitant que tenia el remolc enganxat al Ranger Rover, he fet llenya d'ametller que està a l'intemperie d'ençà més 10 anys i potser en portava 10 de morta al tros. 

Per tal de tenir-ne pel foc i no haver de tocar gens ni mica de la que tenim guardada, sota la volta medieval d'on el padrí , olim  tenia el gran pessebre. Tot s'ha de dir, o he trobat ningú les dos hores que estat a l'era, déu meu ? Vostès coneixen Girona ? de Girona era la meva mare, ho dic perquè he de parlar dels masos, per entendre la diferència entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, aquesta conquerida als musulmans , es dona aquest nom a partir del segle XII, a als territoris conquerits per Ramon Berenguer IV. El viure en masos, significava que allí hi havia una certa pau, a la Catalunya Nova no hi han masos, la gent vivia i encara viu al voltant del castell del senyor feudal i les terres en cap cas podien estar enganxades a les muralles, sinó que cadascú les tenia en un lloc allunyat.

He portat la llenya cap a casa i després de dinar hem anat amb la Tere cap a Vallbona de les Monges, que també entre setmana no volta ningú, tant sols algun autocar que porta turistes al monestir.

Boletus Edulis

 i cap a la zona de Sant Miquel fins el pla del Perdigó on compartim veïnatge amb la família de cal Giné. Només d'arribar com que ha plogut bastant, hem entrat al bosc on el padrí li va dir al Lluís entra aquí i trobaràs rovellons i així va ser, nosaltres només hem trobat dos groguets que els esteu veient , cap rovelló ni cap negret, en aquest bosc de jove havia collit : .
Cama de perdiu, Peu de rata, Rossinyol, Moixernons, Múrgules, Fredolics o Negrets, Ou de reig, Pebrassos, Rovellons, et..
 Hem comprobat que les ametlles estan per batzacar, ja n'he parlat abans, el Magi no ha tingut temps, ho farà tant aviat com pugui, cap problema, lo seu també està per fer; em confesa que no li falta la feina, estem asseguts a la vora del foc no hi falta ningú, la família al " completo " si està molt be, agraeixo l'acolliment.

 Al setembre vaig veure de olives de l'oliver "sevillano" molt arrugades i seques,  són olives quatre vegades més grosses que les arbequines, que tant agraden als meus amics i al meu fill petit Luis. El pare, aquestes olives les posava en conserva i les feia servir per obsequiar acompanyat d'un vermut, als forasters, als parents i els  amics, que venien a casa. Ne'm collit dos galledes, perquè la Tere les ha de preparar i això porta molta feina. La Marta, la nostra jove, fa honor a aquestes olives i no pararia de menjar-ne, en Juan Balboa també no pararia. Des del setembre que estem gaudin els sis últims pots que van preparar el pare i la mare, son bonissimes i tenen cap a 8 anys.

Al pla del Perdigó mateix,  fa uns 5 anys amb el meu cunyat Josep vam plantar 40 olivers petits d'un any , no han crescut gaire, perque han passat tres anys de molta sequera i més en un altipla com aquest, tot és més complicat. Les olives arbequines tenen una gran varietat cromàtica, com vostès podran observar.

Després em anat al racó del Perdigó a veure si els codonyers que l'any passat vaig esporgar, de lluny estan es veien els arbres molt grocs, o sigui que si en tenien. Els hem collit, després hem baixat amb el Range Rover cap a la vall o també dit lo fondo on està la cabana, també un dels tres arbres estava carregat, els hem collit tots i vinga cap a Les Pintades pujada a la solana , on hem  trobat un pi caigut que interrumpia el camí, vaja com les pel.licules. Abans al baixar del pla del Perdigó m'hem trobat un altre de caigut, hem hagut d'assumir la feina de bon vei, i tallar amb el motosierra les rames del pi, i apartar-les, tot i que el tractor del Magi no podrà passar. Al tornar al Perdigó per recollir més codonys, ja hem vist els arbres de l'obac carregats i molt grossos, feia anys que els veia així de guapos i olorosos. Un cop a casa els hem pesat 25 kilos i en queden 20 més per un altre dia dels que anirem acollir olives.

Codonys del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, molt grans per un any de tanta sequera , són arbres antiquissims, només es reguen quan plou.

                                            

Be la Tere ja està pensant posar un cistell d'aquests codonys tant olorosos al menjador de Cornellà del Terri i amb la resta fer  codonyac " membrillo ", que tothom troba tant bo i a més és imprescindible per fer els panellets de casa nostra.

Demà començarem a collir olives del olivers que tenen 12 anys. Parlan de collir olives em ve a la memòria que els olivers que estaven al marge, calia parar el banderado, us poso una foto perquè us feu una idea :

Foto d'arxiu collita de 2011, els meus pares en feines propies de la vella pagesia, actualment tot o practicament tot es fa amb vibrador.

Recordo que la mare (acs) sempre li trobava pegues i havia de ser el pare qui acabava d'arreglar el banderado, que per cert era vital , perquè els olivers/oliveres a l' Urgell en la majoria de trossos/finques estan plantats als marges i si o si, s'ha de parar l'esmentat banderado per quan caiguint les olives , no es perdin al vei de sota o entre esbarcers i recollir-les valdria més el mall que l'enclusa; els fondos es guarden per sembrar els cereals.

Foto d'arxiu de la collita del 2012

El meu fill Lluis, va captar un lleuger somriure, sobre la protesta de la mare. De resultes d'aquest problema vaig fer fer al ferrer del poble uns ferros que no es torcessin al clavar-los al terra i es clavessin correctamen amb un cop de peu, d'una manera ben segura. Llàstima que tant sols els vam fer servir un parell de collites, després tot es va acabar de cop, ens queda el doç record de tot plegat.

L'esporti ja és una peça de museo, aquests són els ferros que cada borrassa en porta dos i es claven al terra, igualment porten dos cordes que es lliguen a l'arbre com es pot veure en la foto .

Només portava una hora collint olives, que passa el meu vei en Jaume amb el seu tractor i em diu que no m'esforçi massa perque han baixat de preu !! Déu meu, jo que em pensava fer-me ric !! sempre anem de rodes a Pilats, menys mal que en cap cas ho fem per fer-nos rics, sinó per mantenir el record i la tradició dels nostres pares, perquè si mirés el preu que surt cada litre d'oli m'esgarrigaria.

Enguany com l'any passat, vam decidir collir els olivers que el pare , el meu fill Lluís i un servidor vam decidir plantar l'any 2008. La majoria ja medeixen els 2 metres, estan esplendorosos, com més a l' obac millor, que curiós oi ? els més petits són els de la vall o del fondo com en diem a Llorenç; és millor terra, haurien de ser molt grans, donç no ni ha cap de 1,50 metres , tot i que l'any passat els vaig tirar un kilo d'adob a cada un.

Tot collint les olives, aprofitava per tallar les rames que s'enlairaven, o sigui he esporgat la majoria deixant-los arrodonis a l'alçada de les meves mans. Curiós cada any trobem algun que altre niu dins de l'oliver, clar sempre abandonat, aquest últim amb pinyols d'oliva netissims, un ocell molt endreçat, m'agradaria saber el seu nom.

M'emociona com quan erem petits i el pare ens els donava, clar sense ni ous ni els petits ocells, perquè a aquestes alçades de la tardor ja fa mesos que volen per a si mateixos. La companyia que em tingut durant dos dies han sigut els caçadors, que s'ho prenent amb constància com si els hi anés la vida, els tirs surten de les escopetes un darrera l'altre, espero que arribin a casa ben carregats de peces, sincerament no se si caçén tudons o ...... el pare era un bon caçador, però de barraca i caçava tudons, be una llarga història, un altre dia tindré més temps.

Tot recordan els meus pares, tot just fa 10 anys, no hi falta de res, fixeu-vos el gran banderado , domina tot l'interès de la foto i els dos bancs on estan pujats el pare i la mare. Aquesta fotografia és única , mostra de cop i volta l'importància del banderado a les terres de l'Urgell, abans baixa Segarra. Foto propietat d'en Lluís Capdevila, el nostre fill petit. 

D'aquesta mini collita d'olives em dol no haver pogut escoltar i parlar amb tots els pagesos que a poc a poc van arribant a la cooperativa de Sant Martí de Maldà i mentre espero parlo amb ells i m'entero de com va tot el tema relacionat amb l'oli, rendiment, si hi ha collita o no, si cauen o no, el preu, si encara cullent a ma, etc...

Jo em repeteixo com la natura, que periodicament va canviant d'estació, fins tornar a arribar a la tardor , penso que repassar sempre es bo, no us amoineu si ja ho heu llegit en altres posts, quan més gran em faig més tiro ma del passat i de la nostra història de casa i del poble., L'història ens aguanta i recordar es una obligació que tenim tots. A baix, al local social durant anys hi va haver una fotografia on es podia contemplar en que invertia el temps d'oci la gent del poble, a la dreta els homes i a l'esquerre les dones, tots amb la mateixa activitat, jugant a cartes i si a poc a poc anavem mirant les cares dels nostres estimats veïns que desgraciadament ja no hi són, recordarem tot un món que vam compartir, un món ric i ple d'anecdotes de tota mena.

Després de quatre dies d'estar a Llorenç, puc dir i és cert que a Llorenç no és troba ningú caminant pel poble ni assegut a un pedrís prenent el sol , les poques families pageses que viuen al poble treballen i els que frequentem Llorenç hem d'anar al tanto a no ferir susceptibilitat en parlar del petit poble medieval, carregat d'historia i que tots ens estimem. Llorenç està buit, buit del tot, hi viuen quatre persones per no dir un numero exacte, o sigui que voltes pels carrers de poble no és troba ni una ànima en tot el dia i menys quan es fa fosc; acabarà a curt plaç a ser un poble despoblat, com tants en aquesta Catalunya rural, ja no hi som a temps, tots els poblets de les rodalies els passa el mateix. Encara que per les vacances s'omplen practicament totes les cases.

Local social de Llorenç de Rocafort, una realitat tant sols 9 anys enrera, una vida que dins la petitesa del nostre poble, moments com aquest que homes a la dreta i les dones a l'esquerra de la foto, eren viscuts quasi com una festa, on fa anys no hi ha cap botiga, ni cafè dels d'abans de cafè, copa i puro, ni barberia, ni forn de pastar, ni oficina de correus, ni capellà, ve mossèn Lluís que s'ocupa d'uns quants pobles.Al monestir de Vallbona puja un monjo de Poblet a dir la missa del diumwenge  les 12,30 hores Foto propietat de'n Lluis Capdevila.

Si amplieu aquesta foto, podreu veure clarament bastantes persones quasi totes desaparegudes i si feu un exercici de memòria, us portarà a recordar la vida de cada veí i veureu la bondat, la simpatia,l'alegria, la empatia, el confident en hores baixes, el company de fatigues, la dona que us ajudava portant-vos un caldo calent a casa quan estaveu malalts o sols, o aquell home que al passejar pels carrers sempre s'aturava a parlar encara que fos del temps, aquella dona que quan jugaveu a cartes es deixava guanyar i mai ho va dir, la dona que us va ensenyar a posar una cremallera a uns pantalons deu vegades i no se'n va sortir, l'home que alguna vegada us va regalar una escombra de botxa per escombrar el carrer, la dona que quan a l'hort hi havien oberginies us en donava, el que havia sigut alcalde i sense dir res havia fet molt pel poble, ep !! que no s'enfadi cap alcalde que tots els que us heu dedicat a donar uns anys de la vostra vida al servei del poble em mereixeu tota l'estima i respecte, també us recordareu quan un home de cada casa anava al comú per arreglar els camins o qualsevol tema municipal, aquell home tant acollidor i bon jan que a casa seva tothom si trobava be fins i tot els caçadors, aquella veina que escombrava el carrer fins  i tot el tros dels veïns, perquè fes goig, aquelles dones que amb tota l'alegria escombraven i endreçaven  l'l'esglesia sense res a canvi, en fi feu-ho així i arribareu a gaudir de la sort que em tingut a Llorenç amb els bons veins i que els que quedem siguem generosos i misericordiosos com ho vam ser els nostres avantpassats. Vosaltres podriau allargar aquesta munió de virtuts i bones costums dels nostres amics que ja no hi són.

Mentre els recordem seran vius, i a poc a poc us aniran venin records d'aquestes persones que van estimar la seva familia que ho va ser tot per a ells.

Espero tornar aviat a Llorenç, però passat Nadal. Ara els deixo per a la reflexió un preciós poema de Mario de Andrade (Sao Paulo 1893-1945) Poeta, novellista,assagista i musicòleg. Un dels fundadors del modernisme Brasiler :

“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”

He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d'aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s'aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l'essència, la meva ànima té pressa...
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d'hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones...
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l'anima.
Sí...tinc pressa...per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden...
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n'adones que només en tens una.

Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

Mentre estan us felicito el Nadal a tots, seguidors del meu blog, amics que fa anys que no veig i d'altres em moro de veure'ls, parents d'aprop i de lluny, i veins. En aquestes dades de Nadal el missatge de Betlem arriba amb sensibilitat, estimació i humanitat. Són gràcies i virtuts que ens ajuden molt i ens donen felicitat. Bon Nadal i un Nou Any ple de bones vivències.

Pep