SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d'Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t'havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l'amor del Crist.

Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m'ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t'arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d'entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d'homilies de l' Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d'aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d'escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m'enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l'escoltàvem i l'estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d' Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d'alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D'esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l'Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l'església.

A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s'interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d'anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l' ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d'aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l'Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l' Albi, l'Espluga Calva. etc...

Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.

Després de saludar a l'Anna Bover, vaig entrar dins l'església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l'església molt aprop de l'altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l'han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d'entrada, el Salm responsorial, el cant de l'Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l'antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès........
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d'altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l'estimat mossèn Josep Colomer ara rector d'aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d'estada a Cornellà junt amb l'Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l'Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de'n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.

De cop, l'entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l'Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s'ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l'evangeli pel diaca

 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.

Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i ... continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l'interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d'haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu... de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.

 Els poso una fotografia de com estava de plena d'església en el dia de la seva festa "Sanctae Agnitis de Solius ".

 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d'entrada a l'església es troba la Mare de Déu amb l'infant Jesús als braços i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 

A la sortida ens donaren de part de l'Ajuntament  " Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro " un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.

Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d'anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l'església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s'han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l'hospitalitat i l'acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l'abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l'any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d'un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d'història de Montserrat va ser el " jove " pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d'anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l'ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro.

Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l'esperit del Cister durant molts anys.

L'endemà la premsa es feia ressò de la gran festa

Molt agraït

Pep

SANT BERNAT EN PLE MES D'AGOST

Es dilluns, 20 d'agost de 2012, festa de Sant Bernat, un gran sant i pare de monjos, Sant Bernat de Claravall. A Solius , Poblet, Vallbona de les Monges ho cel.lebren per tot lo alt, més haviat tiren la casa per  la finestra , el Sant be s'ho val i el seu eslògan Ora et Labora també, aquests monjos s'ho han pres en serio i no anteposen res a l'amor del Crist. Me'n vaig assabentar pel full dominical, o sigui al sortir de missa a Sant Antoni de Calonge, anunciaven la festa i asseguraven la presència del Sr. Bisbe.
 Entre els assistents més d'un em va dir el mateix. Ja se que recordar-se d'un Sant tant important i a més pare de l'Esglesia, només un dia a l'any es  ben poc, però no puc lluir de més, sóc molt limitat i no tinc present tot el santoral, encara que si que el porto des de molt petit incorporat al meu interior les festes litúrgiques de l'església. Els meus pensaments van primer pels malalts, que són els importants .També he de dir que amb la gent gran a la consulta, ens relacionem perfectament i sense cap mena de dubte, quan han de tornar de visita. Sí els dius torneu per Sant Miquel, queda clarissim, vindran; si ho canvies per Sant Cosme i Sant Damià també vindran, si comentes que seria bo veurens per Sant Martirià cap dubte, o per santa Teresa del Nen Jesús , no fallaran, o per tots Sants cap dubte o si els dius per Sant Andreu, no cal que s'ho apuntin, et iduen tranquil doctor (Tots Sants el primer i Sant Andre lo darrer) són els joves acompanyants que no s'aclareixen amb el santoral, i per ells parlar-los d'aquesta manera es un vertader  " lio "no se que ha passat, però tot gira molt de pressa i practicament això de les festes ha passat a millor vida. En la propera relació de festius  que s'observen a la cort eclesiastica de Girona no hi trobarem Sant Bernat, però tots saben que te una importància enorme dins l'Església Catòlica.

Constitutiones Synodales Dioecesis Gerunden, Illustrissimo et Reverendissimo Domino D. FR. Michaele Pontich.Episcopo Gerundensi  DC.LXXXXI.

Jo,  estic content,  al menys seguirem entenent-nos amb els avis, ells no tenen cap dubte sobre quan s'escauen les festes fins i tot saben quan es Cinquagesma (festa major de Sant Feliu de Pallarols )  o el diumenge de Quasimodo (Es el diumenge posterior a Pasqua " dominica in albis ". Amb les paraules llatines " quasi modo " començava l'introit de la missa del dia), o quan s'escau Sant Sebastià o Sta. Llúcia (Festa major de Palol de Revardit) o per Septuagèsima ( són les 9 setmanes abans de la Pasqua), o sigui el calendari litúrgic regia el curs del temps i també les feines del camp,  el canvi de les llunes també calia tenir-ho present ! Encara ara si consulteu el calendari del pagès fa referència constant a les llunes.

Tots els dies són bons per anar a Solius, primer a missa, i al cap d'una estona de parlar i saludar els monjos, hostes i persones conegudes , tot seguit comencen les Vespres. .

Els monjos van rebre al Sr, Bisbe i a tots els fidels vestits amb l'hàbit blanc i negre, estaven molt monàstics, jo diria que l' hàbit festiu de Sant Bernat dona  més solemnitat a tots els oficis de la Comunitat.

Jo, aquesta ordre em te robat el cor, es seu lema Ora et Labora  es molt propi de gent que no vol ser en cap cas una carrega pels altres.. Tota la gent de l'Urgell ja em crescut amb el rerefons de l'ànima cistercenca, Penso que cap més ordre s´hagués pogut ajustar més en aquells terrenys de secà, mai es podrà pagar la feina feta per aquells monjos en terres acabades de conquerir. Ells de la necessitat en van fer virtut i fins aquí hem arribat. Una gran virtut seva es no posar-se mai mèrits en res.

El Sr. Bisbe, en tot moment va estar molt entranyable, cel.lebrant una missa pels seus, amb molt de carinyo pels monjos, ep ! per nosaltres també, però més per ells que ho havien deixat tot per seguir el Crist.Va fer una gran lloança als vots de pobresa, castedat i obediència, com a contrapunt a la deriva de  l'actual societat que ho vol tot per avui, sense esforç i que oblida els més necessitats i és dedica a cultivar el propi cos com a única meta. Hedonisme i punt. Sempre tenen present els  valors de la societat en que estan immersos i el missatge evangèlic el viuen nit i dia. ... em desperto i encara estic amb Vós... La seva pobresa impressiona a propis i estranys.

Quan veig incensar l'altar, a la Creu i a la Marededéu durant l'inici de la missa, durant l'ofici de vespres o mentre es canta  el Benedictus a l'hora de Laudes, ho trobo molt be i comprenc la importància que te tot plegat en quan a adoració i respecte; però m'agradaria que algú m'expliques la base teològica de l'incens durant el Magnificat i durant el Benedictus ??? No és pot saber tot oi ?

El bisbe va fer una solemne crida a ser Llum i Sal per tots els que s'acostin a Solius. Jo puc dir que fa anys que ho són, només cal mirar la colla de fidels que ompliem l'esglesia, per veure que si que són llum per tots nosaltres. Aquella colla de joves que un dia van arribar a Solius, han dut la paraula de Déu més enllà d'aquest racó de món.

Les pregaries i els cants es van anar succeint fins a arribar a la consagració. Les veus de tots el monjos i més la del pare Jaume dona caliu i solemnitat a la litúrgia, sempre rica fins i tot pels que no creuen. L'església estava plena de gom a gom, una festa com aquesta no passa per alt.

 La missa va continuar fins  al moment tant entranyable de donar la pau de Crist. Ens la vam donar amb una forta abraçada amb l'Anna Bové que tenia al costat, i amb d'altres fidels. L'ambient festiu era palès. Fins la diputada al Parlament de Catalunya  Gloria Renom se la veia en pau i irradiava  pau i ens la va transmetre. La pau del Crist !  Estàvem en família, diguem-ne molt ben acompanyats.

Només vull fer esment de passada a la figura del pare Edmón  Garreta, molt vellet, però amb el cap clar, es recordava molt be, de quan amb la mare abadessa Frederica de Vallbona anaven amb cotxe a les reunions del capitul general de l'ordre, temps era temps i també molt més joves; el germà Albert en dona testimoni, explica que es trovaben a l'àrea de Montblanc. Ara em va assegurar que no surt, fa vida cent per cent contemplativa. Sempre veig mostres de carinyo vers ell per part dels seus germans monjos.
Vull agraïr per endavant el somriure que ens va dedicar el germà Albert des del seu lloc a l'altar, una vegada feta la gran reverència a la Creu. Si a Déu hi hem d'arribar per mitjà dels germans, veig que ell i la resta de monjos estan ben encarrilats i segur que Sant Bernat des del cel està orgullós d'ells.

Per acabar la missa tots vam cantar els goig del pare Sant Bernat, bisbe inclòs, com poden veure a la foto de dalt. Mai els havia cantat, no se perquè. La veritat és que no m'hagués molestat escoltar-los sencers. No se si mai s'han cantat o és que són molt llargs .

Tot s'ha de dir a la sortida vam compartir fotos i tertúlia amb amics que estiu rera estiu ens trobem a Solius, quines coses Déu meu ?, Com la Sra. Thomas de Barcelona, la Sra. Gloria Renom i el seu espòs, l'Anna tant  acollidora que ella sola fa els honors al que es troba mig perdut en el petit món de Solius. Va ser un plaer saludar al pare Prior, i el pare Jaume que pels anys que l'escolto sap molta música; aquests monjos són un niu de sabiduria i sota cada hàbit i ha un savi.He de dir que  de vista feia molts anys que els conec a tots, però com que sóc tímid, només em quedava amb el germà Albert que tot s'ha de dir te una paciència 100%  cistercenca. Més que agraït ! .Ara ficats a recordar, he de dir que el primer monjo que vaig tenir contacte l'any 1982 va ser el germà Albert i ell em va presentar al germà Felip (a.c.s.) fill d'Osor.. No puc passar per alt l'entranyable record al Sr Josep Manyer (a.c.s), que sempre ens recordava que ---estimar es tota la LLei.... Anyorem la vostra bondat i el vostre model de vida, en una paraula el vostre tarannà cristià !. M'agradaria que us llegissiu l'entrevista publicada a la revista  de Girona nº 271 d'abril de 2012, publicada postmortem pel periodista Xavier Cortadellas . També hi ha una resposta a un escrit de Mossèn Ballarin al diari AVUI l'any 2008, que es titula L'ISLAM ,  una resposta plena  de seny i molt respectuós amb l'Islam com sempre, però posan els punt sobre les is, i cada cosa al seu lloc; cal tenir en compta que ell era un gran  ARABISTA i alhora independent. Una abraçada ben càlida per la Sra. Perpinyà!
 Una vivència que trobo d´allò més encertada a Solius es que quan acaba la missa els monjos surten a fora de l'església a parlar amb els hostes, fidels, forasters, encuriosits i demès persones com poden ser turistes que frequentent el monestir, només pel fet de saber que es Solius o qui són aquesta gent o tant sols per veure l'exposició de pessebres, sempre interessants o la natura que l'envolta.

Per què es puguin situar i no es perdin si van a conèixer aquests monjos cistercencs al Monestir de Solius.

He de dir que be farien els mossèns de les diferents parròquies, que a l'acabar la missa poguessin compartir una estona amb els seus fidels, i interessar-se pels seus problemes, de salut, econòmics, espirituals, o com van els fills, o senzillament tant sols pel plaer de compartir una estona,  etc. però ja se la resposta, no hi han capellans i els pocs que hi ha han de dir dos o tres misses cada dia festiu. Que ningú s'ho prengui malament, tant sols  ho deixo apuntat com un bon desitg. Jo els respecto i els estimo amb tots els seus defecte i qualitats. Són únics, ells ho han deixat tot , han renunciat a lo més fàcil i han optat per lo difícil, es passen la vida valorant i ajudant  i fent costat als qui no és res als ulls d'aquest món. Feina no gens fàcil en els temps que corren. Enhorabona monjos de Solius, de Poblet i monges de Vallbona, ep ! això també va pels mossèns. Ànims.

Litografia de'n Parcerises, del llibre Bellezas y Recuerdos de España (Catalunya)

Aquí va la litografia més antiga que existeix del monestir de Vallbona de les Monges, és pel pare Edmón Garreta, que ben segur que li portarà molt bons records.
També m'abelleix posar la foto d'uns joves monjos que van arribar de Poblet, a més d'un li pot agradar i alhora  també li portarà molt bons records.; més d'un estarà content de poguer contemplar aquesta foto.

Bon final de vacances a tots.
Aquesta fotografia de la Verge de la Sala Capitular de Vallbona també va per vostè pare Garreta.

Marededéu de la Misericordia de la sala capitular de Vallbona de les Monges.

El que te molts bens, ha de dedicar moltes hores a cuidar lo que te i el que te poc o res, pot dedicar tot el temps  a ser ell mateix i a escoltar , ajudar , consolar i estimar  als altres; te el seu encant no tinguin cap dubte. Poden probar-ho, he de dir que no és fàcil.   Ànims.
Una abraçada a la Comunitat de Vallbona en aquest dia tant important.
P/D : Hi ha un petit video d'un moment molt entanyable de les vespres, si puc el publicaré , però sino ja miraré com ho puc fer perquè el pugueu veure i disfrutar.

Pep.