Més endavant les feien juntes amb la mare. Fer orelletes es va convertir com una festa, com quasi tot el que es feia al petit poble de Llorens, com fer ametlles garampinyades, o quan arribava la setmana Santa s'anava al forn de cala tia Andreu a coure les Mones de Pasqua.
A Llorens els dolços que ens menjàvem sempre eren casolans, mai de compra; totes les famílies se'ls feien - Per altra banda per comprar rebosteria calia anar a la veïna Tàrrega o a Bellpuig i clar era un enrenou, volia dir agafar el cotxe de línia al matí i no tornar fins al migdia, fos on fos.
També recordo que a casa es feien rostes de sta. Teresa, per cert bon´ssimes, sobretot acabades de fer, Peró aquestes sempre eren com a postres els diumenges. En aquell temps si algú et convidava a dinar, mai es deia que no; un dinar era un dinar, vaja tot un tresor. Per un entrepà fèiem un camí.
Tot s'ha de dir després de la padrina, la nostra mare Isabel Vila, em va aprendre tant que es va convertir en una experta de fer orelletes. Tots plegats esperàvem la Festa Major per menjar-ne. Durant l'any sempre la temptàvem a fer-ne, però ella ens deia que les orelletes només es fa en aquesta festa i prou. Tenia tota la raó del món. La mare n'ha fet durant 65 anys Déu ni do.
Recordo que l'any passat en plena collita d'olives, un bon dia després de portar les olives al molí de Sant Martí de Maldà, en LLuís en va dir : on cau l'Espluga Calba ? - perquè m'ho preguntes?- he llegit a Internet que fan unes orelletes boníssimes !!. Dons com que a les 17,30 ja havíem entregat les olives al molí de la Cooperativa, amb la feina feta, ens vam encaminar cap a L'Espluga, els dos com nens.
A L'Espluga, poble medieval, molt silenciós, carrers solitaris, la poca gent que es veia , estaven dins d'un cafè, que per la col.locació de les cadires, haguéssim dit que estaven a punt de veure un partit de futbol. Les botigues estaven tancades. Vam preguntar que quan les obrien ? uns joves ens van dir que esperaven que la gent tornés del tros de collir olives !. Vam fer cua al carrer i anàvem donant la tanda a la gent que s'aplegava a la porta de la botiga, fins que va arribar l'amo; li vam comprar una capsa d'orelletes, no vam poguer resistir arribar a casa. Per cert paga la pena un viatge a l'Espluga Calba, encara que sigui de nit. Ah!! el castell majestuós a mitja llum, deia ser molt important en el seu temps.
La setmana després d'anar a la festa de la Mare de Déu del Tallat, el Lluís es va informar, va anar a comprar el material necessari i mira junt amb la Maria i la Tere s'hi van posar ; com si ho haguessin fet de tota la vida.
A aquestes alçades de l'article, ja els puc dir que les he provades, hi estan boníssimes, torradetes i que es trenquen només mossegar-les; cal fer-ho d'amagat perquè el nostre gos no se'n enteri,perquè només que senti el cruixit que fan al trencar-les, ja el tenim al costat. No es pot fer res d' amagat !!!!
 |
| Tretze de setembre de mil nou cents |
El LLuís ens ensenya aquesta safata plega de petits panets, que no són més que futures orelletes. En aquests moments retirava la safata del forn ? no us se dir perquè.
Abans ja ne'm parlat extensament, mai es compraven dolços ni de Cal Gallo ni de la botiga de cal Ton.
Els dolços es feien a casa i prou. M'oblidava que quan s'acostava la festivitat de Tots Sants, a casa recordo a la mare que es posava a fer tots els preparatius per fer els panellets. No recordo a la padrina de fer-ne, però si a la nostra mare. Any rera any posava un molinet de ratllar ametlles i mira alguna vegada mi havia posat jo a esmicolar ametlles o a ratllar ametlles que per cert, se'n necessitava moltes, dons els panellets de l'Urgell van carregats d'ametlla. Per això estan tant buscats i preuats.
No se com dir-ho però sempre els han sortit d'allò més bons, el pare i la mare uns dies abans de la festa, per mitja d'un recader ens enviaven allí on fossin una gran capsa de panellets. He de dir que no han fallat mai , ja els esperem en candeletes. Es consumeixen molt de pressa. Tothom passa pel costat de la capsa i n'agafa algun.
La complicitat de la Maria , la Tere i en LLuís ha sigut clau, perquè les orelletes arribessin a bon port; un de sol , sense una mica d'ajuda, no se'n pot sortir. Ah ! excepte la nostra mare que sempre les va fer sola i tancada a la cuina.
Les orelletes només de veure-les estan per menjar-se-les.
Per la seva tranquil.litat, les hem provat diverses vegades i estan boníssimes.
No vull acabar sense posar-los una mica d'història de les orelletes i la recepta que hem fet servir i d'on l'hem treta, perquè vostès les puguin fer i alhora disfrutar d'aquest dolç tant nostre.
Les orelletes són, sens dubte, la especialitat respostera més tradicional de la comarca de les Garrigues. Està estretament vinculada a l’oli d’oliva de les apreciades arbequines, el que transmet un aroma i un sabor d’allò més carecterístic.
Història:
Les Garrigues, al sur de la província de Lleida, és una terra de aguts contrastos, de regadiu i secà, d’oliveres i ametllers , de bancals i molins d’oli, de Cabanes, de pobles de l’edat mitja, de jaciments prehistòricss i ancestrals tradicions i de castells milenaris. Però, sobretot es caracteritza per unes gents sacrificades i sofertes, estretament vinculades a la terra. No es d’extranyar, per això, que les seves especialitats resposteres més emblemàtiques, com les orelletes estiguin molt relacionades amb el preuat “or líquit”,l’oli de oliva extra verge d’aquesta comarca del occident català. La elaboració d’aquest dolç s’ha mantingut artesanal des de l’edat mitja, i l’especialitat s’ha convertit en orgull i prestigi de les Garrigues.
El viatger podrà saborejar les orelletes tant en les cases particulars com en les confiteries de la comarca i també en els més prestigiosos establiments de restauració, com el renombrat Carro Blanc, de les Borges Blanques un dels altars de la bona taula de tota la província de Lleida.
Les orelletes són el prostre per excel·lència de la comarca i reposteria típica de les festes majors dels pobles, i es consumeixen en les quatre estacions i a qualsevol hora del dia. S’eleboren de diferents formes, però la base primordial dels seus ingredients es l’oli , que deurà ser de la millor qualitat, es a dir, extra verge de la varietat arbequina, emblemàtica d’aquesta comarca, emparada per el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Protegida Les Garrigues, la primera en crear-se per els olis en tot el país.
La present recepte li deguem a Dolors Barrufau i Muntanyola, directora del Museu de l’Oli i el Món Rural de Castelldans.
Ingredients:
- Farina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)- 3 Ous Sencers- 70g Sucre (Blanc) - 5cl Anís - 5cl Licor estomacal (licor d’herves i anís) No se si la ratafia seria un?- 3 Pessics de sal- 650cl De llet sencera- 6g Matalahúga- 3g Cilantre / Coriandre- 1/2 Llimona- Oli D’olia extra verge d’Arbequina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)- 1/2 Baina Vainilla- 1/2 Paquet de sobres de Gaseosa
Elaboració:
El procés d’elaboració es desenvolupa en els següents passos:
1- Es Posa a bullir la llet amb la matalahúga i el cilantre2- Després es passa tot per el colador, deixant-lo refrescar3- Seguidament possem els ous en un recipient i es procedeix a batre'ls, s’espolvoreja el sucre i s’amasa fins aconseguir una massa fina i homogènea4- Després s’afegeix la resta d’ingredients, mentre, s’agrega també la farina que admeti, fins que la pasta es desprengui fàcilment del recipient5- Quan considerem que està llesta la massa, haurem de deixar-la reposar durant una hora, i després procedirem a tallar-la en porcions de 30 a 50g i donar forma de boles, que es deixaran reposar una altre hora submergits en oli d’olia d’arbequina extra verge 6- Transcurregut aquest temps, possarem les porcions sobre el marbre, estirant-los fins que quedin ben fins, i així haurem aconseguit les forma singular de l’orelletes.*De petit recordo a la meva iaia fer aquest pas estirant la massa sobre el rebes d’un plat, així agafaven aquesta forma concava tan característica de les orelletes. 7- Finalment es fregeixen a foc suau en oli d’oliva arbequina extra verge d'una en una, donar-li la volta molt ràpidament, ja que es cremen amb facilitat. 8- Un cop les treguem de la cassola tenim que deixar-les refredar sobre paper absorvent, espolvorejant amb sucre per sobre les orelletes al gust. Un cop fredes estan llestes per ser consumides.
Aquesta recepta en concret ha estat treta d'aquest llibre que us poso tot seguit :
El libro de la Repostería Tradicional. Escrit per Jesús Ávila Granados
A la pàgina 136, Orelletes de Castelldans (Lleida)
No posem passar de llarg de les ametlles garapinyades de la mare, he de dir que sempre des de molt petit que li he vist fer, a casa sempre ni havien, per la qual cosa si venia algun foraster, se'n posava a la taula, se'n regalava la metge,la mossèn, al mestre, als parents que venien a veurens, als passavolants que més aviat eren coneguts de la família, en fi era el dolç que teníem més a mà. La mare n'ha fet a milers, no li costava res posar-s'hi i ja teníem un obsequi a l'abast per oferir a qui fos.
Un altre dolç fet a la cuina i al forn de casa. Gracies Mare per tants anys d'esforç incansable, per fer no solament orelletes, panellets, mones de Pasqua (com la de la foto )
ametllers garrampinyades i rostes de santa Teresa, sinó per cuidar de la família entera, des de sempre, per tirar endavant en moments difícils quan érem petits, ajudar al pare en totes les feines del camp i després cuidar l'Oriol i el LLuís sempre que estaven malalts, vingué infinitat de vegades a Sant Cugat, a les Les Planes i a Cornellà del Terri, mai tenia un no. Més que agraïts mare.
La mare sempre li ha agradat venir a Girona, les vegades que calia, era tornar als seus orígens a la Miana on va néixer.
Be, us he parlat d'orelletes fora de temps. Però s'ha donat d'aquesta manera. Penso que es una sort, que a casa nostra estigui assegurada aquesta tradició tant nostra i de l'Urgell o com deia el Sr. J.J. Piquer, la Baixa Segarra, a mi no em disgusta gens ni mica. Quan de petit em preguntaven d'on era? sempre contestava - de Llorens de Rocafort, la Segarra, partit judicial de Cervera, i arquebisbat de Tarragona, m'ho havien ensenyat així al col.legi i també a casa.
Avui el pare ha fet 90 anys. Per molts anys !!!, ja se que vostè està més que content d'haver-hi arribat i nosaltres també, ahir vau adelantar una mica l'aniversari, al anar a beneir el tractor, celebrant la festivitat de sant Isidre, les fotos parlen per si soles.
Va ser el pagès de més edat que va desfilar. Va obsequiar a tothom amb caramels.
Aquest dia va ser gran, perquè a més de beneir el tractor, feia 5 mesos que no el posava en marxa. Es va engegar a la primera. L´any passat va ploure i no ser possible beneir-lo.
Aquí van uns escrits de la canalla del poble. Valorin vostès mateixos.
Oi que també o firmaríem nosaltres ? Aquesta joventut son únics i diuen el que senten.
El nostre pare agraeix moltissim aquestes mostres d´afecte.
Gracies a tots per aquesta bonica festa a Llorens. Gracies als de casa per fer-ho possible.
Els pares, tots els diumenges i festes de guardar, junts van a missa, amb les seves mangales corresponents com a punt d'apoio i junts un cop finalitzada tornen cap a casa. Així ho han fet durant 66 anys que porten de cassats.
 |
| Els pares, una vida junts. |
Fins per la Festa Major (30-31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén, patrons nostres estimats. També coneguts vulgarment com sant Nin i sant Non
Pep.
