Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tallat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tallat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 d’abril del 2018

A LA MORT DE MOSSEN RAMON BLAS

Bona Pasqua de Resurrecció a Tothom.
Per mitja de mossèn Josep Colomer, rector de Sta. Cristina d'Aro, i amic meu, m'he assabentat de la mort sobtada del que fou rector de Rocallaura, quan jo era molt jovenet i feia d'escolà amb mossèn Daniel Barenys .



Us poso aquesta foto de no se quin any, però en fa molts, aquí podem reconèixer perfectament a mossèn Daniel Barenys, al jove mossèn Ramon Blas, que dona a besar el Lignum Crucis al mossèn que presidia la romeria que era mossèn Venanci Plana, cosí germà de la nostra mare, l'escolà de la dreta era un servidor, potser podran reconèixer també algunes persones de Llorenç de Rocafort.



Jo, de gran, vaig tornar a tenir contacte amb ell a Cornellà del Terri, a la rectoria on vivia mossèn Josep Colomer amb l'Assumpció, que de jove va escollir ser la seva majordona i ho va fer llargs anys,fins a la mort, era filla d'Anglès, on jo havia visitat les seves germanes. 
Sovint, apareixia a Cornellà del Terri mossèn Ramon Blas, el recordo com una persona tímida, plena de bondat, tendra, amb gran capacitat d'escoltar, humil, senzill, mai es feia protagonista de res i no feia nosa ... se li veia que ho havia deixat tot pel Crist.
Una bona anècdota jo feia tres anys que buscava pels antiquaris de Girona, Barcelona i Salamanca un LÍBER USUALIS, i no hi va haver sort, fins que un bon dia parlant amb mossèn Josep Colomer, em va dir que si algú podia fer quelcom era mossèn Ramon Blas que cantava molt be i ens podria donar raó del llibre.  Els antiquaris-llibreters de Girona sempre em deien que aquest llibre i d'altres en llatí, després del Concili Vaticà II, van caure en desús, al fer servir la llengua vernacle del poble i els pocs que quedaven se'ls havien quedat les corals, i que feia anys que no en sortia cap a la venda.



Un bon dia vaig rebre un correu de mossèn Ramon Blas que em deia que ell tenia el que li havia donat Mossèn Jaume Corcoy de Girona, gran amic de mossèn Colomer i que me'l regalava.



A dins hi anava l'escrit de donació de mossèn Corcoy, que poden llegir.
Per correu li vaig agrair en lo que val el regal i li vaig fer dos preguntes que en el següent escrit me les contesta.
Jo havia fet d'escolà amb mossèn Daniel Barenys i contestàvem, recitàvem  i cantàvem en llatí encara que no en tinguéssim ni idea; però el record va quedar per sempre més.



Cantava molt be, jo vaig recuperar la seva veu educadíssima en el cant de les Lletanies dels Sants en l'inici del Concili Tarraconentse, a l'entrada de la catedral, llarguissimes lletanies, però  la veu de mossèn Ramon, donava credivilitat a la pregaria i endolcia la lenta processó. Un encert que ho fes ell.


Us poso aquest mapa, per que les persones sàpiguen on es troba el santuari del Tallat. Des de dalt es veu tota la Conca de Barberà.

Penso que els que teniu més de seixanta anys, el vau conèixer, i saber com era una persona que ens rebia amb tota l'alegria i la màxima cordialitat sempre es un plaer, aquí va l'escrit que ha fet una de les persones que més l'ha conegut i més aprop seu havia estat, es tracta de'n Xavier Maria Piquer Peiris:


Dimarts Sant (27-3-2018)



El passat dijous ens deixava un gran amic i un bon sacerdot, Mn. Ramon Blas.

M’han demanat fer una breu ressenya de qui hem compartit moltes hores junts. No em puc negar perquè el bé rebut ha estat immens. Escriure unes ralles és una manera de “pagar” amb la mateixa moneda.
I precisament escric avui dimarts, el dia setmanal que ens trobàvem junts Mn. Ramon Blas i jo. Aquest dimarts fem la trobada a distància: unim cel i terra. Tant a la missa de funeral, presidida pel Sr. bisbe de Tarragona, com avui dimarts, m’he hagut de sobreposar. Volia estar content malgrat el buit. Sentia la seva presència encara que físicament no hi era. M’he dit a mi mateix la salutació que cada setmana ens dèiem: “Tinguem Jesús enmig nostre” (Mt 18,20). És un misteri i una realitat a la vegada.
El vaig conèixer fa una colla d’anys i més en especial quan era rector de Riudoms. Va demanar a l’equip missioner claretià fer la missió del seu poble. Vaig estar preparant i exercint els diferents actes de la missió al seu costat. Donava gust. La seva senzillesa i disponibilitat permetia fer les coses amb unitat.
Puc dir, sense cap mena de por: “Feliç Ramon perquè has arribat a la mort des de l’estil de viure característic dels seguidors de Jesús, el Senyor”.
Ha passat la vida sense fer soroll però deixant un estel d’exemples admirables, de testimoni de fe, fent-se servidor dels altres en un amor delicat i concret.
El dimarts abans de la seva entrada al cel em demanava -quan ens vàrem veure- el sagrament de la confessió i un mes abans li vaig donar la santa unió dels malalts. Estava més que preparat.
L’enterrament va ser al seu poble -Alcover-. L’església plena de fidels amics. Va presidir el Senyor bisbe amb més d’una cinquantena de sacerdots.
Humanament parlant és un dolor no tenir-lo i a la vegada una gràcia, perquè ja viu la Pasqua eterna. Ens diu, sense paraules, que també per a nosaltres hi ha la vida plena per sempre. Ara ens uneix plenament cel i terra. Tenim un bon intercessor al cel.
Ara reposen els seus treballs i ministeris a tants diferents pobles i terra de missió de l’Àfrica. Però les seves obres l’han acompanyat al cel. Coneixent la seva vida, pel fet de trobar-nos cada setmana (81 de seguides aquí a Valls), puc ben dir aquelles paraules de Jesús: “Jo els dono la vida eterna; no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”.
Pensant-hi, en venen a la memòria tants i tants moments viscuts amb ell. Sóc conscient que no hi ha paraules adients per expressar tants records que sento a l’ànima. Deixeu-me dir alguns pocs trets que m’han impressionat d’una forma especial.
-la seva fe gran en l’amor de Déu, en deixar fer la seva voluntat. Un Déu que el tenia com a Pare que estimava entranyablement, el que hi tenia un col·loqui personal i constant.
-un altre tret impressionant era la importància que li donava el fer el bé als altres i dels seus llavis sempre hi havia una paraula d’agraïment. Un gràcia a qualsevol persona o visita que tingués. El seu amor sempre era concret.
-l’acceptació del sofriment i contrarietats. En tot, hi veia el rostre de Jesús crucificat i Abandonat a la creu.Com anava acceptant que el Senyor li anés podant les seves energies, els seus ministeris fins al punt de deixar de servir a la parròquia i darrerament no poder sortit massa de casa seva. Sabia prou bé que el “dolor ofert per amor era el que més li agradava a Déu”. Ens ho havíem dit tantes vegades.
-impressiona també la seva confiança en la Mare de Déu (de la Candela, del Lledó). Molts anys portant “les nits de Maria”. L’Obra de Maria, del Moviment dels Focolars, li donava vida. Quantes vegades veiem vídeos sobre Maria a través de Chiara Lubich o del Papa.
-com volia fer les coses amb unitat. Les mateixes homilies dominicals o els escrits a revistes i full parroquial de la diòcesi ho veiem junts o amb algun altre sacerdot.
-també estimava la nostre terra. El feia patir tota la situació conflictiva de Catalunya. Però sempre amb un seny i amb una unció de serenor, de concòrdia i de diàleg.
Quantes vegades li havia sentit dir: “la vida és fantàstica, és bonica...” Intentava veure les persones i els esdeveniments amb els ulls de Déu. Subratllava sempre el positiu del seu entorn.
Sé que quedo curt, que podria seguir posant records i vivències que m’han fet bé. Però acabo com he dit algunes vegades: A Déu gràcies per la vida d’en Ramon. I a tu Ramon: a reveure!
Aquesta és la meva fe.
xavier maria cmf.

Be, no vull afegir res més, m'hagués agradat també posar-vos el sermó que li va dedicar el Sr. Arquebisbe Dr. Pujol en el dia del seu enterrament, descansi en pau.

Una abraçada
Pep

dilluns, 27 de febrer del 2012

SETEMBRE, UN MES DE MORES, D'AMETLLES, RAÏMS I FIGUES

El dia onze de setembre  de 2011, estavem ocupadissims fem melmelada de mores,com tots els setembres d'ençà 13 any i ja explicat en l'article anterior.  Al migdia van arribar l'Oriol i la Marta i no cal dir que estar tots junts amb els avis , va ser tota una festa.  A l'arribar del Tallat, la Tere ja ens tenia el dinar preparat, cosa que vam agraïr moltissism, no es que estiguessim molt cansats, però portavem moltes hores drets,d'un esbarzer a l'altre tot contemplant els molins de vent del parc eòlic del Tallat i soportant les múltiples punxades als dits, en català diuen " Qui no vol pols que no vagi a l'era".
 La gent que li ha tocat un molí a les seves terres, venent a cobrar cap a mig milió de les antigues pessetes cada any; tothom desitjan que ni toqui un o dos a les seves terres.


Tot dinant vam parlar de que a la tarda podiem fer una excursio cap al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, per tal de recollir figues de coll llarg, molt bones fins i tot per assecar-les i guardar-les per a l'hivern; recordo que quan era petit tothom assecava figues per l'hivern.


El tros del Perdigó amb la seva cabana al fons, vist des del camí que va al poble dels Omells de Na Gaia.
Vam anar-hi el pare, l'Oriol, La Marta, la Maria i jo, vaja tot una excursió que ben be hagués pogut ser una berenada, si ho haguessim pensat, però ja era tard i ...?  Aquesta finca te parades al fondo, te la solana amb bosch i ametllers, la part obaga amb olivers, ametllers i bosc i el pla a una certa alçada, on hi han també ametllers i olivers i a més un tros gran de pins, tots ells gairebé carregats de vesc en castellà muérdago ( Viscum Album) ; hi toca molt el serè , la marinada, ah !  i el sol.


A l'arribar vam visitar la cabana restaurada fa 2 anys i que es fantàstic refugi en cas de mal temps, pluja, calamarssada, etc, si pot fer foc i si està molt be, ah ! i a més es recull l'aigua de pluja en un dipòsit, o sigui en un terreny que no te cap font, ni cap sistema de regadiu , que no sigui la pluja, sempre va be tenir un recurs a prop pel que calgui, de vegades només per regar un arbre fruiter que acabes de plantar com un noguer, o un presseguer o algun oliver o ametller. S'ha de ser de l'Urgell per valorar al màxim l'aigua.

El pare ens dona explicacions sobre la gran figuera que tenim a devant. Explica que hi han moltes figues, fa dos anys li va fer una gran podada i mira ? ha crescut molt i amb molt de fruit.


Tots contentissims d'haver vingut. Pensem recollir moltes figues o fer-les caure de la figuera amb la canya, la questió es marxar cap a casa ben  carregats.


Aqui veiem la cabana del Perdigó i la finca llaurada, a la dreta veiem un arbre blanc,  on se'n troven més és a Poblet ( Populus Alba).


El pare Sisquet Capdevila i Pons de 88 anys d'edat (2011) des de petitet que mai ha deixat de venir a treballar aquesta finca. se la estima molt i la coneix de dalt a baix.



Com molt be saben, en aquesta terra de la ex-baronia de Vallbona no tenim aigua, i alhora es molt estimada, quan plou es guarda, en una cisterna, en un aljup, en un dipòsit  al costat de la cabana o en una  bassa, en una cogulla excavada a la roca, com la que estan veien i que tant a gust hi veuen  ocells com: tudons, rossinyols, becades, garses,grives, olibes, perdius, aligots, puputs, caderneres, falsilles,  ducs,  tords, corbs, mallarengues, merles, mussols, enganya-pastors, roquerols,  esparvers,   guatlles,  passarells,  pigots garcers,  estornells,  aloses,  pardals,  tórtores,  pastoretes,  cucuts,  pit-roig,  pit-verd, aguila perdiguera,  orenetes,  i demès animals com: conills, llebres, porcs-senglars, esquirols,  teixons, guineus... etc . 


El pare a l'entorn de la cabana i ja carregats de figues, per assecar per a l'hivern, ens va explicar els fruits que donava aquest tros. són oli, cereals i ametlles, abans també tenia vinya, però fa molts anys que la varen arrencar. La fruita actual són aquestes figues i codonaycs, ja no queden préssecs de vinya, que per cert erem molt olorosos i dolcissims al paladar.

Codonyacs al Perdigó
L'endemà al sortir de missa i abans de dinar varem passar per l'era, on el pare hi te l'hort, la llenya per l'hivern, que per aquest contorns es donen temperatures molt baixes i molta boira; cal tenir molta llenya. Com poden veure el pare te una parra que dona molts kilos de raïms i molts altres arbres fruiters.


També al tros de l'era hi han 7 noguers, dos perés, un paraguay, dos guindos garrafals, un cirerer, dos figueres i un lladoner ja grandet. ah! i un petit llimoner que ens va egalar el tio Dimas (e.p.d.)


El pare a la segona quinzena de setembre talla tots els penjols de raïm. A l'avi li encanta estar al costat dels seus nets.


Com podeu veure la Tere està dissfrutant d'uns granets de raïm.


La Maria aprofitant tots els fruits . Les figues estaven boníssimes, llàstima que n'hi haguessin poques.


I no es maco aquest raïm moscatell ?  sí, però millor menjar-se'l. Estan molt ben conservats, perquè el pare  des d'abans de l'estiu  els posa una xarxa perquè les abelles no se'l mengin i mira quin bon resultat.



El cap de setmana va ser curt, però profitós, per fer la melmelada de mores, per fer una anada al Perdigó, per collir figues i una passejada pel voltant del poble.

El pare es molt feliç amb la nostra compania, no cal dir-vos-ho, només mirant-lo es veu que no li falta res.


Vam aprofitar el temps,, tant que a l'arribar al poble ja es ponia el sol, però vam tornar carregats de figues i vivències junt al nostre pare i padrí. Un altre setembre hi farem una berenada a l'ombra de la figuera.
Adéu-siau.