EL SOL SURT PER A TOTHOM

Estimats, escric aquestes cuatre ratlles sobre aquesta exel.lent obra de  teatre , El Sol surt per a Tothom, dirigida pel rellevant actor-director Ricard Borràs, a fets consumats.  Lleida va disfrutar i un servidor va ser com colar-se al casament del segle. Des del primer dia que m'assabentaren que hauria de participar en l'obra, ja em vaig sentir afortunat.
Per continuar essent una persona agraïda, he de dir que tot el mèrit es del meu cunyat en Josep Subirà, pare de la meva neboda Eli, que tant estimem i que tant feliços ens ha fet a tots començan pels meus pares tots e.p.d. veritablement els va alegrar la seva vida i vellesa, un tresor.  L'Eli té paràlisi cerebral.

Escriure-ho abans potser no hagués sigut massa correcte, mai m'agradat que ningú xafi o pugui xafar un relat que potser molt bonic e interessant o fins i tot únic com aquest. Tot anava i encara va , sobre la coneguda Paralisi cerebral. 

L'obra està composta de les següents escenes : 

El pròleg de la Presidenta Sra. Mercè Batlle, coreografia, diagnòstic, invissivilitat, flash, xumet, sladium, familia, flash Javi Ariño, conte,  immigració, elaboracio tablet,  dialegs tablets, teatrillo, flash, superació i  desfilada.

Jo vaig debutar dins el tema de la familia, sóc el tiet de l' Eli.

Jo vaig dir d'ella :
Fa anys que veig que tothom estima la meva neboda. Per què serà ?

Doncs no sé la resposta, perquè aquesta només la sap ella. Se que el seu somriure és autèntic. Te present a totes hores les persones que estima, recorda fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens en recordem. Estima tots els regals que li fan, els gaudeix i els comparteix amb la gent que té al costat, està orgullosa dels seus. Quan està amb un amic o parent estàs cent per cent amb ell, avui dia, d'això se'n diu empatia. Viu el dia a dia amb tot el que comporta.

Sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot. 

El seu somriure és transparent.

Bé, podria dir més qualitats i virtuts de la meva neboda, però....... deixem-ho aquí.

Ella és paralítica cerebral.

El suspens s'ha de mantenir intacte, fins al moment de la inaguració o sigui que ningú se'n ha anat de la llengua. A  hores d'ara, després que tothom ja sap que l'obra ha sigut un èxit; ho sabem perquè hi hem participat directament i l'hem vist i en els assatjos, a trossos , en cap cas completa fins el moment d'avui, ja vindrà , pels grans aplaudiemnts del públic. i per la prempsa en general i per TV3 que no parava de filmar ( va filmar l'obra integra ? o només flashos i preambuls, ja ho sabrem ).

El diari El Segre ho explicava tal com ho han pogut llegir, en el retall anterior del dia 24/X/16.

Moments abans de l'estreno i durant els primers moments del estreno tot aguantavem l'alè, però a mesura que anava avançant i que sortia be, van deixar de patir.

També pels parlaments dels nostres polítics, pel representant de la Generalitat a Lleida Sr. Ramón Farré, pel parlament de l'Alcalde de Lleida Àngel Ros, per la representant de la Diputació de Lleida, en absència del seu President, Sra. Rosa Pujol, i les paraules d'agraïment de la presidenta d'Aremi, Sra.  Mercè Batlle, escoltant les seves paraules, hom podia treure la conclusió que ho haviem fet be i que l'obra enviava un missatje clar a la societat primer de Lleida i després de la resta del Territori i al món sencer, sobre la paràlsi cerebral.

No sempre es parla de paràlisi cerebral, més  aviat si es pot s'aparca el tema i a " otra cosa mariposa "
aquests nens hi seran sempre...... l'obra no deixa  racó de la malaltia per tocar, estic molt agraït al R. Borràs per aquesta sintesi d'aquest amplissim món de la paràlisis cerebral. Jo des del primer dia he vist esforç i bon rotllo o bon humor, en l'equip directiu entregat i per extensió a tots els col.laboradors que potser alguns han quedat a l'hombra en l'anonimat ;   a aquests tota la meva cordialitat i més que agraït, mil gràcies...............................................................................................

Hi ha un abans i un després sobre la paràlisi cerebral i discapacitats similars. Tots sabem més, fins i tot jo que sóc metge, he palpat d' aprop tot aquest món tant ric en emocions positives. La tendresa, en que en Ricard Borràs ens ha presentat aquesta obra intimista i apassionant com diu el l'escrit que vareu trobar a cada seient de la Llotja. La paralisi cerebral es converteix en el fil conductor d'una obra innovadora, arriscada i sorprenent.  

Els recursos escènics acompanyen persones amb paràlisi cerebral que manifesten sensacions, experiències i inquietuds, convertint-se en actors de la seva pròpia vida. Una vista general de la platea del teatre , ple fins a rebossar, més de 1000 entrades venudes.

.Aquesta foto que es el final de tot, en que estavem tots molt contents i eufòrics, després de moltes dosis d'aplaudiments per part del públic, i que les nostres cares no podien estar més radiants, en Ricard Borràs , (junior), ens va fer aquest impressionant selfie , que ens deixa molt bon gust de boca a tots plegats. Aqui ja no ens en recordavem de les dificultats viscudes durant els assatjos. Ara tot es alegria i abraçades i petons i sonriures, amb fer-se l'ullet entre tots, caricies i petons entre tot el personal de l'obra, en fi molt d'esforç recompensat, molta complicitat entre tots, com m'agradava veure darrera del bastidors, quan una actor o un grupet acavaba i es retirava, en Borràs els abraçaba, dient-los nois ho heu fet molt be. Aquesta abraçada o paraules no tenen preu , a tots ens agrada que ens valorin i en Borràs no parava de fer-ho.

El claustre de la Seu Antiga de Lleida

El primer assaig el varen fer al pati del Centre Aremi i abans de continuar ,vull explicar que L'Associació Aremi, és una entitat que des de fa 40 anys atent a persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars. L'any 1976 , un grup de pares va lluitar, amb tots els mitjans possibles per fer realitat el somni de trobar una resposta per atendre les necessitats d'escolarització dels seus fills.

Actualment Aremi compta amb una escola, un centre ocupacional, una residència, una Fundació Tutelar i amb el servei d'assessorament a la comunitat Sirius-Aremi:

Des del principi vam ser :

Bibi, Idoia, Anna R, Maribel, Ares, Anna E. Annasse, Maria, Glòria, Ma Carmen, Adela, Marisa, mercè M., Alex, Genís, Ruth, Facundo, Vanessa, Joana, Marta A, Rafa, Teresa, Josito, Lourdes, Rassib, Núria, Dani, Wendy, Àngel, Julià,  Jaume, Mònica P, Marta, Pilar, Jesús, Mònica G, Javi, Belén, Agustí, Noemí,  Eli, Glòria, Maria José, Sandra,  Roger, Ninnie, Pere, José, Estther, Joan,  Edu, Victor, Juanjo, Javier,  Rosa, Enric, Miquel, Jordina, Lola, Mariví, Elisenda, Josep Maria, Neus, Josep,  Ma Carme, Liza, Marc,  Ricard,  Héctor, Mercè B, Ferran i Aleix. 

He de dir que ,  des del primer assaig, que vaig ser acollit amb la màxima cordialitat, per part de tots els que formen Aremi i nens, voluntaris, personal de la casa i per la junta directiva presidida per la Sra. Mercè Batlle i també pel director  de l'obra Ricard Borràs i la Liza.
Feia dies que estava en cos i ànima preparant el prego de la festa Major del poble de Palol de Revardit i no escoltava practicament ni les noticies de la televisió ni de la ràdio. Des que vaig saber que també m'hauria de mullar en l' obra que estem parlant dons, encara he viscut més aillat, com si em preparés per lo més important , per algo transcendental, i realmenet la paralisi cerebral  s'ho mereix. 
Qualsevol notícia ens omplia de goig, de cop em van dir, es que aquell  migdia en Ricard Borràs i altres de la junta i alguns alumnes i personal que treballa a Aremi i de les SGAE i algun representant de l'Ajuntament, donaven una roda de prempsa,  

Els últims dies, pasaven per mitja de watssaps entre el Josep Subirà i jo, que si horaris de trens de l' Ave, que si canvis de dia dels assatjos, que si canvi d'horari, si pots venir abans, en fi, res de l'altre món, però que si viviam cent per cent per  la bona marxa " El Sol surt per a Tothom ".

Tot hi tenir-hi la meva neboda des de gairebé els seus inicis, no hi havia entrat, sempre respectuós amb el tarannà de la casa. Ara si he vist el departament d'administració, de fisioterapia, les classes, les màquines que ajuden a  millorar l'aparell musculo-esqueletic de cada noi/noia, el menjador, les classes, el gran pati, instalacions de cuida, sala de relaxament, en fi m'he fet una idea d'on viuen i treballen els meus amics i amigues.

En tot el personal que m'he relacionat he pogut palpar : 

Generositat, tendresa, alegria, confinça, valentia, voluntat, positivitat, empatia, humilitat, igualtat, llum, somriures-rialles que convençent a qualsevol, cordialitat, entrega, implicació en la bona marxa del centre. 

Pels de fora, aqui va un interessant planol de Lleida una mica anticuat, però si es veuen apurats sempre us pot orientar .

Plànol del poble i castell de Lleida, amb els accessos , realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans durant el setge que va començar el 2-10-1707.

Em va passar per la ment que amb tots aquests valors que jo vaig palpar, no m'extranyava gens ni mica que aquell centre funcionés tant espectacularment i els mateixos valors els auguren un futur tant esperançador com el present que estem vivint.
Amplis esmorzars a primera hora del matí a una bodega molt antiga del carrer, Anselm Clavé, restaurant  El Galeó,  on el meu cunyat era molt ben rebut, pel seus propietaris Manolo i Mariví, amb una professionalitat mai vista.  Home, aquests esmorzars no abundent molt, però si agraden molt o moltissim. Després dels assatjos, també arribaven els dinars d'aquests d'una ran sobretaula, on encara seguiam parlant de l'impacte que tindria l´obra a la ciutat de Lleida, del repartiment de posters gegants pels centres civics de la ciutat del Segre, d'una campanya de difusió molt potent; d´altres maneras de publicitar l'obra, de mil ajudes que la ciutat de Lleida els concedia , amb això vaig poguer adonar-me de lo molt estimada i valorada que es AREMI a Lleida i provincia.

Aquesta imatge es entre bastidors, esperant per ordre tornar a sortir a escenari, la veritat es que la paciencia va ser tota una gran virtut de tots ells. Exemplars i jo admirat.
En el penúltim assaig en el cameri de la dreta de l'escenari o de l'esquerra depend com se miri, hi havia una petició curiosa, escrita a ma i amb llàpis, on els nois i noies i algun que altre voluntari, demanaven el seguent, perdoneu, però ho vaig trobar tant simpàtic que ho he de publicar; el que no se se es si es va cumplir , el dia de l'estrena anavem tant atavalats que no hi vaig pensar.

Los del camerin nº 2 : Volem fer una reclamació: 

1 - Volem pantalla per veure l'escenari.
2 - Pllanxa per la roba
3 - Penjadors
4 - Begudes a la càmara
5 - I, si voleu portar algo  de pica-pica, no us direm que no.

Be de la posta en escena final sabeu més vosaltres que jo mateix, espero en un dia no massa llunyà veure tota l'obra entera i poguer gaudir directament i completament de El sol surt per a tothom.
Un plaer i un honor haver-hos conegut a tots i haver compartit l'obra.
Una abraçada ben càlida a tots vosaltres i sobretot donar les gràcies al Ricard Borràs i la seva parella Liza i al seu fill, per laseva aportació musical.

També donar les gràcies a tota la junta directiva d' Aremi, pel gran esforç fet, per que l'obra hagi sigut un èxit i per tota la feia de durant l'any. Sou únics. Un honor haver-ros conegut.
El tiet,

Pep

SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d'Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t'havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l'amor del Crist.

Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m'ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t'arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d'entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d'homilies de l' Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d'aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d'escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m'enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l'escoltàvem i l'estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d' Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d'alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D'esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l'Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l'església.

A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s'interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d'anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l' ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d'aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l'Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l' Albi, l'Espluga Calva. etc...

Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.

Després de saludar a l'Anna Bover, vaig entrar dins l'església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l'església molt aprop de l'altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l'han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d'entrada, el Salm responsorial, el cant de l'Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l'antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès........
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d'altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l'estimat mossèn Josep Colomer ara rector d'aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d'estada a Cornellà junt amb l'Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l'Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de'n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.

De cop, l'entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l'Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s'ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l'evangeli pel diaca

 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.

Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i ... continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l'interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d'haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu... de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.

 Els poso una fotografia de com estava de plena d'església en el dia de la seva festa "Sanctae Agnitis de Solius ".

 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d'entrada a l'església es troba la Mare de Déu amb l'infant Jesús als braços i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 

A la sortida ens donaren de part de l'Ajuntament  " Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro " un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.

Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d'anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l'església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s'han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l'hospitalitat i l'acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l'abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l'any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d'un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d'història de Montserrat va ser el " jove " pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d'anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l'ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d'Aro.

Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l'esperit del Cister durant molts anys.

L'endemà la premsa es feia ressò de la gran festa

Molt agraït

Pep

L'AGRICULTURA DIGNA DE TOT APRECI

No va ser fins l'any 2005, que no vaig conèixer el llibre del Reverent Baldiri Rexach, Prevere y Rector de la iglesia parroquial de Sant Martí de Ollés, bisbat de Girona. I va ser de la següent manera, jo anava cada dia a visitar un malalt a la muntanya, lluny del poble i sempre m'asseia a la vora del foc, per veure si el tractament li feia efecte al malalt. La companyia de la seva esposa , i tiets solters m'acompanyaven en la conversa, sempre interessant de gent que gairebé no havien sortit mai del mas, màxim  per anar a missa els diumenges, per anar un dia a la setmana a mercat o per anar al metge a la capital i para de comptar. La conversa de vegades anava pels temes de les guerres carlistes, de la última guerra, dels màquis i de l'arribada de la maquinària agrícula, co la màquina de batre . La esposa de l'amo, continuava dient-me : Sr. Josep, si no fos vostè que ve a veurens, aqui passaria setmanes que no veuriam a ningú; abans passaven els pobres que venien d'Olot, el pare sempre els posava un plat de sopa calenta a taula, després passaven les ordres mendicants de frares amb una mula a buscar oli i patates i llegums, també passaven tots els gremis, matalassers, afiladors de ganibets, del gremi de la valca per arrenjar les cadires de casa que eren moltes, el Sr. Menescal per curar el bestiar malalt, el mossèn a portar la comunió a l'avi tots els primers divendres de mes, ell sempre es quedava a dinar, també rebiam tots els dimecres la visita de la parella de la guardia civil, que el pare els feia quedar a sopar i dormir a casa, en fi també passaven un munt de gent com passavolants de tota mena i gent que senzillament anaven d'una punta a l'altra del païs, sense sabé ven be on anar, d'altres que havien acabat el segar i anaven cap una altra comarca a veure si es llogaven per tallar bosc, o per fer carbó, cosa molt valorada fins els anys setanta, molt propi de la Garrotxa. A l'eixida de casa sempre estava plena de veïns que venien a veure el pare, xerrar dequalsevol tema i a fer un trago de vi, dons  sempre hi havia un porró a dispocisió dels veïns, que per altra banda s'ajudaven amb les feines del camp com Déu mana, com s'havia fet tota la vida.Al ser un mas de pas mai hi faltaven transeünts.
Aquesta bona familia tenien una important biblioteca, o sigui que tots aquells llibres antics, casi tots de pergamí deien molt de la cultura de la familia; tot s'ha de dir com a tot arreu en aquells anys per les cases hi havien més llibres de religió que matemàtiques o de física o de medicina. Un bon dia que vaig haver de quedar-me fins a altes hores de la nit, perquè el malalt s'ofegava i calia esperar per veure la millora;  vaig escollir un llibre a l'atzar i vet aqui aquest tresor, que mai ningú me'n havia parlat, ep ! segur que els que han fet literatura catalana, tots el tenen present, perquè l'any 1923 se li va retre un gran homenatge.

Llibre escrit l'any 1748 pel mossèn pedagog d'un petitissim poble de Girona, en el qual va fer oposicions per accedir-hi com a rector, temps era temps i les coses no eren fàcils, va participar a les opsicions durant cinc anys de 1726 a 1730, fins que obtingué la parròquia d' Ollers .

Rectoria amb placa de Mossèn Baldiri Rexach i a continuació l'església parroquial.

El llibre tracta de :
Capítol 1r de la educació dels Minyons, en lo qual se tracta de la educació respecte dels mateixos Minyons. Respecte del Pares Naturals. Respecte dels Pares de República. Respecte dels Mestres (interessantissim) De la utilitat de la Noblesa d'ensenyar. Medis per descansar als Mestres de Minyons ab utilitat dels Deixebles. Del llegir. Del escriure. Per fer bona tinta per escriure (interessantissim e tema, tinc alguna recepta, un altre dia la posaré). Dels costums dels Minyons. De la Missa. Significació de les ceremonias de la Missa solemne. Instrucció per ajudar la Missa. Del Rosari. De la Confessió y Comunió. En que se posan algunas sentencias políticas y morals. Insinuació de la vida y maximas dels antichs Filosophs. De la elecció de estat que deuen pendrer los Minyons. Dels Fillls nobles de sanch. De la gloria y grandeza verdadera que deuen aspirar los Minyons. En lo qual se tracta de las Riquesas y Pobresas. Dels edificis. Dels mobles, vestits y equipatge. De la magnificencia y opulencia en la taula. De las dignitats y honors. De las Victorias. De la Noblesa de llinatge. Dels talents de esperit. De la reputació. En que consisteix la gloria solida y la verdadera grandeza. Del apreci y honor que los Minyons estudiants, deuen fer dels pagesos y de sos fills. De la soledat, conversas, visitas, divertiments, jochs dels Minyons. De la Sciencia de las llenguas. De la cultura catalana.De la llengua llatina. De la llengua espanyola. De la llengua francesa. De la llengua italiana.

Es un petit poblet que pertany al municipi de Vilademuls, Pla de l'Estany. La població està disseminada i el nucli només és un grup de cases, produeix, gra, oli, vi i llegums. Boscos. La Festa Major es l' onze de novembre, Sant Martí.

Església i rectoria on va viure mossèn Baldiri Rexach.

D'aquest llibre i del seu autor en parlo llargament en el meu post: Com s'educava a la baixa Segarra, ara l' Urgell, els anys seixanta, així ho recordo jo.

Tot el llibre es un tresor, del principi a la fi, penso que no es deixa res al sac. Home o millor dit prevere avançat al seu temps i molt culte, diria que un home savi, així ha quedat escrit.

En aquest post, vull deixar constància de lo molt que respectava, valorava, estimava i defensava el món de la pagesia, tant important per tots nosaltres :

Després anys més tard, o sigui l'any 2009, vaig comprar el llibre de Modest Prats. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Edició a cura de Francesc Feliu. C.C.G Edicions, Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Pròleg de Josep M.Nadal.

La Catalogne, pr le P.Placide, ingénieur géographique. Paris 1792.

Jo he llegit  el llibre Instruccions per  la ensenyansa del Minyons i Déu ni do, del que afina aquest bon rector, podríem dir que no deixa res per tocar. En el seu temps un bon manual. Fa poc en el llibre anteriorment exposat de Modest Prats, parla d'una segona part d'aquest llibre que restava manuscrita  sense que mai ningú n'hagués parlat. Consta de 450 pàgines sense numerar, d'una lletra clara i atapeïda , amb múltiples correccions. Està a la Biblioteca del Seminari de Girona, parla de: Mathemàtica, Geometria, Aritmetica, Cant y música, Astronomia, Lógica, Phisica, Geografia.
Be, espero que tots disfruteu, més si sou pagesos, ja em direu.
Si us costa llegir podeu descarregar-vos les pàgines escanejades i llavors podreu ampliar la lletra i llegir-ho còmodament.
Un altre dia tocarem un altre tema del mateix llibre.

Pep

Bibliografia : Enrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Modest Prats. 2009. CCG Edicions.
Instruccions per a l' ensenyança dels minyons. Reverend Baldiri Rexach.
Una història de la Diocesi de Girona. Mossèn Josep Maria Marquès. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

CRISTIÀ A POSTERIORI. " POC ES MOLT "

Lluc , escriu els Fets de Jesús, i després els Fets dels Apòstols. La nostra conversa eren retalls per a escriure els Fets dels cristians del s. XXI, des de les nostres contrades, en una diversitat tan enorme que passa pel P. Estanislau ermità de Montserrat, Santuari de Lourdes, el Pla de l'Estany ...Tot això va sorgir d'un e.mail d'agraïment per part del pare F. Riera, d'una estona de companyia mentre sopava un saborós entrepà, després de la xerrada sobre l'Envangeli de Lluc a l'auditori de la parròquia de Sta. Maria dels Turers .

Dons , agafant la paraula al pare F. Riera s.j, dono pas a una vida, d'un cristià modèlic, es tracta d'un capellà de poble, amb una entrega total a la comunitat, on servia amb tota la devoció que el seu ministeri l'impregnava. Ell que ho havia deixat tot per amor al Crist, es va llençat de ple en el patiment dels homes, en la seva manera de ser, vaja va anar  a corre-cuita a  fer-se un més de les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sta. Esteve de Llémena i la Barroca, els problemes de la gent, eren els seus, tant com les alegries.Tenia ben entès que a Vós només si pot arribar per mitja dels germans, sense cap viarany.

Es tracta de : Mossèn Eugeni Serra i Sala, nascut a Vilafreser el 10 de juny de 1933. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere el 6 de juliol de 1958. Va exercir el ministeri primer com a vicari d'Hostalric. Del 1960 al 1961, Vicari de la parròquia de Sant Josep de Girona. Del 1961 al 1964, Regent de Sant Miquel de Cladells i Encarregat de Sant Pere Cercada. Del 1964 al 1971, 

Regent de Maià de Montcal i Ecònom de Segueró. Del 1971 al 1984 (13 anys), primer Regent i després Ecònom de Sant Martí de Llémena, Regent de Sant Esteve de Llémena i Ecònom de Granollers de Rocacorba, 

Porxo-comunidor de L'església de Granollers de Rocacorba.

Sant Aniol de Finestres i la Barroca. Del 1981 al 1984 fou nomenat arxipreste de l'Arxiprestat del Llémena. 

Porxo a la sortida de l'església de Sant Martí de Llémena.

 Des del 1984, Rector de Sant Climent Sescebes, Espolla, Mollet d'Empordà i Masarac. Del 1990 al 1994, arxipreste a l'Arxiprestat del Cap de Creus. Va morir a Girona el 17 de desembre de 2006 als 73 anys.

Això, ho trec ara , arrel d'haver sapigut la gran historia d' aquest capella de poble, que al cap de onze anys de ser mort, s'ha trobat en un armari els tiquets de pagament mensual al " Regien Especial Agrario " Tesoreria General de la Seguridad Social, matrius que els hauria de tenir cada interessat i no els tenen . Com que no us puc posar cap matriu dels pagaments mensuals d'aquesta bona gent,  xafaria de ple, aquesta bonica història. 
 Perquè us feu una idea del resguard-matriu que es quedava el pagès us poso un exemple : un rebut de casa, clar la data no es la que toca, així sabreu de que es tracta:

Mossèn Eugeni pagava de la seva butxaca, el tiquets de cotització mensual, parlem de l'any 1974 (dos-centes pessetes), d'unes   família pobres del municipi de Sant Aniol de Finestres , cada més, durant molts anys, tants que ..... ......i que ells/elles mai ho van saber, i que a l'edat corresponen van cobrar i encara cobren la pensió, sense preguntar-se res, sense fer-se cap plantejament ni raonament, com si fos la obligació de la S.Social pagar-los, mai van pagar però cobren; quina sort oi?. 
Quin mèrit te mossèn Eugeni Serra ...., que va estar més de 15  anys, del 1971-1986)  a Sant Esteve de Llémena i les altres dos parròquies, i que mai ho va dir a ningú i que segurament un cop a Sant Climent de Sescebes va haver de  continuar pagant en el més estricte anonimat, perquè sinó actualment no estarien cobrant la pensió.

Ara al cap de molts anys s'ha descobert i que em deixa trastocat, perquè això si que es cristianisme pur " el que faci la teva ma dreta que no ho sàpiga l'esquerra " o sigui que els interessats mai han sapigut res del gran favor que els va fer aquest mossèn, que per mi representa l'esperit de Jesús i em porta a les Benaurances. Aquest mossèn si que tenia entès l'evangeli del Senyor. Tot s'ha de dir en aquells anys 1975 ell, cobrava 3000.- pessetes cada mes.

 No se on vaig llegir, que un només es pot considerar cristià " a posteriori ".  Si ajudes algú i ho expliques als 4 vents, això no te cap mèrit, també ho fan els pagans. Segur que aquest mossèn de pagès que cobrava " quatre duros al mes ", ep ! és un dir, però no massa més, i que era pobre, o pobrissim, el poc que tenia ho va invertir i molt ben invertit. Com m'hagés agradat conèixer aquest mossèn, aquest home de Déu. Clar, els beneficiats mai li han pogut donar les gràcies, perquè no saben res de res;  que gran...... jo no se si hagués pogut seguir pagant aquesta quota mensual, a lo llarg de gairebé tota la seva vida.

Ho publico perquè es una història que desborda amor al proïsme per tots costats.

Tothom,  que ho explico queda meravellat. El mossèn mai ho va dir a ningú i se'n va anar a la casa del Pare sense fer-ho public. Vostès mateixos, sense paraules. Veieu com hi han homes d'església exemplars ? per sort ni han molts i n'he conegut encara més  !!!, la llista seria llarga. Sí , que en l'història , hi han hagut capellans poc evangèlics, però en conec més d'exemplars i que segueixen el Crist a ulls clucs.

 Estic convençut que els justos aguanten aquest món.

Els regidors de l'Ajuntament de Sant Aniol que vam dinar junts el dia de Santa Llúcia, em van dir que només d'arribar de mossèn el varen nomenar secretari de la càmera agrària de Sant Aniol de Finestres.
Expliquen, els que ara tenen seixanta anys , entre ells  l'alcalde de Sant Aniol Sr. Francesc Oliveras i Torrent, que es recorden que mossèn Eugeni Serra, va arribar conduint un cotxe Dos cavalls, turisme Citroën (sobre descapotable), destartalat. Aquests mateixos homes que llavors tenien 17 anys i anaven a classe d'extensió Agrària, van decidir i organitzar una colecta per tal de comprar un Diane 6 pel mossèn, ho van haver de fer en dos vegades perquè, a la primera no van reunir la quantitat necessària, el cotxe costava 80.000,- Ptes. assegurança inclosa. A la segona ho van aconseguir, tot una gran alegria per part del jovent de l'època. Ells i totes les famílies estaven orgullosos que el seu mossèn anés una mica vestit. Aquest cotxe va donar grans serveis a la gent de la Vall del Llémena, no solament al jovent.

El diumenge portava a la mainada al cine de la Caseta de Les Planes d'Hostoles. Els poso aquesta propaganda del cinema perquè la trobo única per ser un cinema de poble. Tot un luxe.

La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. Només poso l'anunci de la pel.licula, perquè poca gent ha tingut a les mans una propaganda del cine de La Caseta .

Així ,van estrenar el cotxe,  amb la pel.licula BEN-HUR, que el mossèn amb tota la paciència del món  anava fent viatges cap a Les Planes, fins a 10 o més, vaja  els que van convindre.  Tothom estava content.
En quant a futbol, jugaven tots els poblets de la Vall, contra el Sant Gregori. Com anècdota dir que el mossèn de sant Martí de Llèmena, mossèn Dídac Faig i Vinyes, si jugava al futbol amb la sotana lligada a la cintura.
Puc dir que als meus 67 anys , he conegut capellans exemplars, modèlics, cent per cent evangèlics, persones que ja són santes, encara que l'església no els farà mai sants. Ep!!! també he conegut persones seglars amb una bondat que els feia dignes, d'admirar-los i d'imitar-los en fi , persones de tota mena, però el quid de la qüestió era que tots ells no donaven el que els sobrava, sinó lo que necessitaven per viure, des de les seves sabates, donades al carrer mateix, la seva roba, el seu llit i matalàs, el seu armari, la seva taula i quedar-se amb l'habitació buida i haver de dormir al terra, per amor a Aquell que tant estima als més pobres i germans: quan a un d'aquests petits ho féreu, a mi m'ho féreu. Veient aquest relat si poden dir ben alt que " La bondat aguanta aquest món "
. Gent que han portat les Benaurances al límit entre ells l'escolapi pare Josep Maria Segura, que va fundar la Olivera a Vallbona de lesMonges i que serà un més de la llista dels fets dels cristians del segle XXI. La llista serà llarguíssima.

Pep