A LA MORT DEL PROFESSOR DR. JOSEP MARIA DOMENECH I MATEU

Benvolguts, 

Escric aquest post, especialment pels metges de la meva promoció i de les altres, que viuen allunyats de Catalunya. Possiblement a hores d'ara ja sabeu que el dos de gener d'enguany va morir el nostre estimat professor Dr. Josep Maria Domènech i Mateu.

En el present post no vull dir res, que no hagi dit o escrit en vida del Dr. Domenech, els seguidors del meu Blog, ja ho heu llegit des de l'any 2013, però si que us recomanaria que llegíssiu el post d'un alumne " no oficial " del Dr. Domenech, que vulgarment es col.lava a l'aula L, un dia i un altre, fins a convertir-se en un referent durant tota la seva vida, ell i no jo,  te un gran mèrit, olim universitari , ara Dr. Josep Maria Via .
Voldria que el meu company de carrera Joan Cháfer i Vilaplana, pogués assistir a l'acte d'homenatge que es farà al col.legi de Metges de Barcelona el proper dia 7 de febrer 2019 a les 19 hores, Ep ! també va per tothom que hagi tingut en el Dr. Domenech un referent en la seva vida, 
Em plau posar-vos els metges que ens vam trobar a Valls el dia 4 de febrer per acompanyar a la família i al propi Dr. Domenech en el seu sepeli.

Ben segur que ni havien més però es  els que ens vam presentar, d'esquerra a dreta Dr. Pep Capdevila, Dr. Alonso Rodríguez actual catedràtic d'anatomia humana de l'Autònoma i company nostre de la primera promociió, Dr. Xavier Gonzàlez, Dr. Josep Nebot, també professor d'anatomia i company del Dr. Domenech durant una pila d'anys, Dr.Manel Querol, en la propera foto podreu veure amb anorac verd al Dr. Via, 

Aquí hi falta dos companys que es diuen Dr.Albert Espín i Dra. Àngels Ordas de Terrassa.
Possiblement els doctors de la foto van trobar als companys que jo no coneixia, per la qual cosa en demano disculpes.
També vaig trobar el gran amic de joventut del Dr. Domenech en Joan Gascons i la seva filla Gemma. El Dr. Domenech el va enviar a saludar-me al principi que jo era metge del poble de Les Planes d' Hostòles i des de llavors ençà en Joan també va formar part de la meva vida.

Be, aquí va la informació a l'acte acadèmic al Dr. Domenech que se celebrarà al col.legi de Metges de Barcelona. 

Be, res més, una abraçada a tots amics metges de totes les promocions de la Universitat Autònoma de Barcelona, més coneguda per Bellaterra.

Pep

TEMPS SERÀ TEMPS

Penso que a aquestes alçades de la vida i després d'haver llegit diversos treballs del Dr. Miquel Fabré i a hores d'ara ja deuent estar convençuts que la seva intenció, és que tots nosaltres ho capim, li donem voltes i gaudim.
Em pregunto perquè no tenim temps ??? Un servidor fa molt poc exercia de metge 8 hores al dia i ho feia seguir tot, i ara que tinc tot el dia per a mi, no tinc temps ?  Potser que des de l'escola no m'ensenyessin a gestionar el temps, per disfrutar cada moment de la meva vida ?'?.  El dia de la meua jubilació, un conegut em va deixar caure aquesta sentència : ara hauràs de gestionar el temps !!, jo li vaig contestar que no pensava fer-ho perquè l' ICS tota la vida me l'havia gestionat . Hem falta temps per reflexionar , per visitar familiars, per trobar-me amb els amics, per participar en la comunitat, per formar-me, per gaudir de la vida camperola, per visitar museus, anar al teatre, fer un curset de filosofia, fins i tot per anar a Roma a visitar la torre Borja i l'apartament Borja d'Alexandre  VI, en el  Cortile del Belvedere, ... i moltes coses més, com dinar amb el Sr. Josep Cambras gran encuadernador de llibres i el Sr. Jordi Catafal exel.lent professor de gravat, anar de tant en tant a l'Ateneu Barcelonès a escoltar els molts savis que allí hi freqüenten..., passar una llarga sobretaula amb la familia Fabré-Capdevila, visitar més vegades la comunitat cistercenca de Vallbona de les Monges, pujar una vegada més a Montsderrat, etc.  Deixo la pregunta sense resposta, vostès mateixos, igual els passa el mateix i en la societat actual es la norma ? 
Jo, per començar i per trencar el gel, els poso tres fotografies que per si soles ens sugereixen quin temps fa  (no és aquest el temps que ens parlarà el Dr. Fabré), a la baixa Segarra, ara dit l'Urgell (Catalunya Nova), la gent quan parla del temps, solen parlar sobre climatologia, a pagès l'expressió no tinc temps no l'he sentida mai i menys de la boca del meu pare, que a cap hora o sigui ben fosc marxava de casa i tornava tard amb les llums enceses del poble, o sigui que treballava al camp de sol a sol, en aquells anys la gent s'esforçava en lloc de queixar-se i si es queixava era de cansansi.
Aquestes imatges són  camins d'eternitat, del terme de Vallbona de les Monges, camí dels Omells de Na Gaia, que tant li agradaven a en Josep Maria Boix-Masramón (Zumm pels amics), olim amic de'n Joan Costa, el nostre rector de Llorenç de Rocafort . En Josep Maria (acs) és autor de KINNERET, Allibereu els Salmistes (1988), editat per Publicacions de la Abadia de Montserrat i de La Biblia dels Nàufrags, autoeditat. 

Els Perdigons, camí dels Omells de Na Gaia

El professor és un home que no pare de pensar, estic convençut que dormint també li dona a aquest vell ofici del rumiar. 
Des dels anys noranta, segons el llibre d'Albert Chillón que es titula La condición ambigua " Diálogos con Lluís Duch " Herder, diu que el meu amic Miquel formava part d'un d'un grup d'antropologia de l'Universitat Ramon LLull, cercle de reflexió que es reunia mensualment  entorn del pare Duch, i eren una colla de professors de mitjana edat, entre ells : Xavier Marín, Anna Pagès,
Francesc Torralba, en Joan-Carles Mèlich, el mateix Chillón i en Miquel Fabré .  

Just a  les  primeres hores de sortir el sol, terme de Llorens de Rocafort (Urgell)

Jo al seu costat sempre he estat un aprenent, sempre estic en camí , ell es exel.lent pel seu lèxic ilustrat i bon professor, que de vegades costa de seguir pels seus alumnes perquè el seu català es riquissim i ningú ha pogut esbrinar d'on surt, així ho deixa palès en els seus escrits.

Just a la Portella, camí dels Omells de Na Gaia.

El Dr. Fabré ens dóna una serie de reflexions en la lectura del present treball, així que fem-li cas : 

Lento assai: a poc a poc.
Attaca subito : no t'esperis.
Allegro sostenuto : ràpid, bastant ràpid.
Piu animato, ma semre poco a poco: amb ritme però a poc a poc.
Grave: molt a poc a poc. Cada nota te el seu pes.
Resolutivo. Con moto: sense aturar-te, però amb moviment.
In tempo d'un menueto e come un sospiro : com una dança, com un respir.
Tempo primo : Com el primer temps.
Presto alla tedesca: ràpid, amb elmarcatge alemany.
Moderato cantabile molto espressivo:   poc a poc, com si fos cantat , però molt expressiu.
Scherzo: joc, jugar,
Allegro molto  e con brio : más ràpid amb força.
Allegro maestoso:  ràpid amb majestat  .
Andante sostenuto: Bastant lent com si caminessis. No perdis el compàs.
Allegretto graziosso:rapid amb simpatia  diferent.
Da capo: Ho heu de tornar a llegir.
Coda: Es el final de la peça, resolució del tema.

Només dir-los que l'autor te formació musical, ell ens porta per on s'ha de bellugar el lector. L'autor ens porta a disfrutar com ja he dit al principi. Bona lectura.
                       

TEMPS SERÀ TEMPS

ELOGI D’UNA PROPOSTA DE DEFLAGRACIÓ TEMPORAL

Dr. Miquel Fabré

Tema con variazioni

 Suggerimento

Si no m’ho pregunteu, sé el què és el temps. Si m’ho pregunteu, no que no sé el què és.
                                                                              Agustí de Hipona.

Lento assai

Es podria descriure el temps com la durada i la successió del món, entès aquest com el conjunt de totes les coses, i en la consideració del món contínua, uniforme i que s’és capaç de mesurar intersubjectivament per l’observació de fenòmens consecutius esdevinguts a intervals regulars i cíclics, i per tant, en previsió de repetició.
Hem provat de descriure’l, el temps, i, en aquest primer paràgraf només pretenem això, descriure’l, i no pas definir-lo, i ho hem fet amb aquests mots perquè en afrontar- nos a un concepte genèric irreductible a qualsevol altre, ens trobem que no és susceptible de definició.
Nogensmenys sempre s’ha provat de definir-lo, segurament des que l’home és home, d’això només fa uns dos-cents mil anys (és molt de temps?). Procedents de la ciència de la filosofia els intents han estat presents en totes les escoles. Plató se’n referia com la imatge mòbil de l’eternitat i Aristòtil parlava de la mesura del moviment segons l’abans i el després, (això és, segons el transcurs del temps!) tanmateix en la nostra descripció també s’hi contempla una previsió, i un decurs temporal.

Attaca subito.

De totes les descripcions i definicions que coneixem que, segur, només són una ridícula part de totes les moltes existents i possibles-, estimables definicions i descripcions formulades referides al temps, degudes a grans ments o senzilles, inspirades plomes, la que més ens agrada, per humil, per ingènua, per càndida i franca alhora, i tanmateix, per contenir tot el misteri d’una possible Revelació, és la que encapçala el present escoli, en il suggerimento, que devem a la filosofia escolàstica.
Però aquesta referència absoluta, d’una imatge mòbil, d’una mesura de moviment, de fet, és en la que ens és permès d’endreçar la pròpia experiència, del que ha succeït com de l’expectància de l’esdevenidor, i, tot i que ens dirigim a una referència absoluta, la seva mesura es fita d’una manera relativa perquè l’experiència, i l’experiència del temps depenen del nivell orgànic de sensibilitat, de l’activitat orgànica, i, en definitiva de l’organització vital subjectiva.

Allegro sostenuto

Pot semblar desencertat afirmar que enjondre de la vida no hi ha transcurs temporal, però, encara més, creiem que fet i fet, defora de la consciència no hi ha decurs temporal. Aquestes dues afirmacions semblen pel cap baix eixelebrades, i per intentar de sostenir-les ens aproparem, més endavant, a una de les tres fonts de coneixement que disposem a l’occident, l’Art i, sobretot, a la música que és principalment organització del temps, i, sembla, molt propera a la ciència denominada matemàtica, per la manera comuna d’endreçar el discurs del pensament, i, si és que hem de creure a les denominades neurociències, tant el pensament matemàtic com el pensament musical tenen seu en l’hemisferi dret de l’encèfal. Hi ha més coincidències en la manera que s’estructuren ambdues disciplines, no volem seguir aquest interessant i nerviós camí.
No voldríem tampoc entrar gaire en la Revelació com a font de coneixement del temps, però no ens sabem sostreure a la temptació d’il·lustrar el problema que ens ocupa amb una citació d’un llibre sagrat, l’Alcorà, que, segons s’afirma amb rotunditat peremptòria, en la Kalam, no és una emanació divina sinó un atribut de la divinitat, com la seva Ira, o la seva Bondat. En la sura II, ayat 261 llegim: “ I diu que Déu el feu morir per cent anys, després l’animà i l’hi preguntà: - Quan de temps has estat aquí? - Un dia, o part. - Respongué ”.

La ciència, entesa com a font de saber intersubjectiu, conscient, demostratiu i amb vocació predictiva, de fites reproduïbles, ha esmerçat molts dels millors esforços a copsar la naturalesa i les conseqüències de l’ergàstul temporal, i, com li és propi, a més de la comentada filosofia, en la branca metafísica, és la ciència física qui s’afronta amb més deler a la tresca d’aquesta capsió. Mes, ai las! No se’ns mena per un camí florit, no.

Piu animato, ma sempre poco a poco

Car des de la ciència física no és tan clara la circumstància subjectiva del decurs del temps i els intents d’aprehendre’l topen amb l’insostenibilitat lineal. Ja en el 1824 Nicolas Léonard Carnot fa el primer enunciat i, segurament sinó un dels més elegants, si un dels més funcionals enunciats del segon principi de la termodinàmica, que després foren inclosos, en nova formulació, en les lleis de la termodinàmica. Aquesta segona llei que fa referència a l’augment del desordre porta implícita la vinculació temporal dels esdeveniments entròpics. No suportarà l’avanç inexorable del coneixement cièntific.
Lorentz-Fitzgerald, el 1895 enuncien la formula de transformació provant d’explicar l’observació anòmala de l’experiment de Michelson-Morley que en el 1881 i treballant sobre la velocitat de llum, aürta amb els conceptes establerts del decurs del temps, per bé que hi passi de puntetes. Aquestes investigacions esdevingueren els principals estintols a l’article de 1905 “Zur Elektrodynamik bewegter Körper” d’Einstein. Punt de sortida de la teoria de la relativitat. Al 1908 Hermann Minkowki treballarà amb les equacions de quatre dimensions del món físic i introduirà el concepte d’espai-temps entès com un tot continu, prou conegut i més que acceptat, es pot dir que és capible per tots, en els seus plantejaments elementals.
Per a Einstein el temps d’un esdeveniment és la indicació d’una mesura en un punt de l’espai on té lloc l’esdevinença. Així, la noció de temps comporta, a la velocitat màxima de la llum, la noció d’espai. I tanmateix, la propagació d’una interacció no és instantània, sinó que té valors finits, valors que són justament la velocitat de la llum, i és en aquest punt que s’ha de revisar el concepte de simultaneïtat i, per tant, trontolla el concepte d’una escala de temps absolut. Ras i curt, dos esdeveniments, independentment de l’espai on es produeixin, són percebuts com a simultanis per un observador, i no necessàriament per un altre observador situat en un sistema diferent de referència que es mogui respecte al primer amb un moviment uniforme rectilini.

Werner Heisenberg el 1927 va demostrar que era impossible de mesurar exactament i simultània dues variables canòniques i determinar-ne les corresponents valoracions conjugades, com ara la posició en l’espai i el temps d’una partícula. És el principi d’incertesa, un dels principis fonamentals de la mecànica quàntica.

Grave

L’Univers s’expandeix augmentant l’acceleració. Contradiu l’essència de l’entropia o al menys la posa en seriosa qüestió, tal i com la coneixem. A principis del darrer any, i avalat per Science amb el títol de l’avenç científic més important del proppassat any, s’ha descobert, per dos equips diferents d’investigadors, que l’Univers s’expandeix en constant augment de l’acceleració. Les teories astronòmiques postulaven que, com que l’expansió universal depenia de la inèrcia del Gran Esclat (big bang, en anglosaxó), la gravetat hauria de contraposar-s’hi i frenar aquesta diàstole. Lluny de poder reforçar aquesta teoria s’ha comprovat que és a l’inrevés, es guanya velocitat expansiva, en el suposat confí de l’univers i en qualsevol punt de referència expansible.

Resolutivo. Con moto.

Es pot explicar? Einstein havia predit que l’Univers es veu sotmès a una força que a gran escala contraresta la Gravetat, que ell va denominar Constant Cosmològica. Aquesta és la explicació més senzilla, però Einstein es va retractar i va retirar la Constant Cosmològica de les seves equacions, entre altres problemes per la remodelació que exigia del concepte temps. Ara com ara, Bruno Leibundgut de l’Observatori Austral Europeu veu aquesta observació, el guany cinètic d’expansió, com una prova de la necessitat de desempolsar la Constant Cosmològica d’Einstein, amb totes les seves conseqüències. Lucca Bombeli en la Universitat de Montreal estudia un model de temps quàntic on es reformula el temps lineal i continu, considerant-lo com quantas de dimensions constants al voltant de deu elevat a menys vint-i-nou metres.

In Tempo d’un menueto e come un sospiro.

Aquestes malairoses notes d’història que semblen escalabornades a cops de mall, tal com ho semblen els blocs ciclòpics de l’Empori, no són sinó per mostrar l’arduós camí que li resta a la ciència en apregonar-se el concepte de temps. Amb tot, però, no podem estar-nos de referir una observació epigramàtica, garneua, la paternitat de la qual no sabríem amb certesa a qui atribuir i que, tot i que supeditat una disciplina científica a una altra, les desqualifica ambdues, afirma el desconegut malintencionat: malaparellada esdevindrà la nostra perquisió metafísica amb els asinartets coneixements de física que barallem. Hom sempre podrà apuntar que aitals arguments no admeten rèplica, i no produeixen la menor convicció.

Tempo primo

El temps, paràmetre real no negatiu que constitueix una de les quatre coordenades del suposat conjunt continu, el món, permet de situar un punt material individualitzat d’una successió d’esdeveniments. Mes, essent així, on resta la nostra percepció conscient del decurs temporal?
Nosaltres no situem punts ni és del tot clar que observem la projecció d’imatges en la cova, i, tanmateix sentim la presa que fa carn en la percepció, en el discerniment, en aquell fur més intern, en l’ànima.
Ací, en aquest suport subjectiu, en aquesta innegable presència, és l’art qui ens farà més suportables les angúnies de la idea temporal, però com totes les idees, la idea temporal, lluny de projectar-se, necessita de ments conscients com vehicles per a la seva manifestació i més que cap altra cosa, per la seva naturalesa insubstancial. La contemplació pot a voltes qualificar-nos per intuir, per comprovar la veritat, i més encara, la bellesa d’un enunciat, d’una manera que no podria fer cap algoritme.
Tanmateix, i ja que hem esmentat el mot algoritme, i per a romandre més si cal enjòlit, no podem fer ulls clucs al teorema de la incompleció de Gödel, que tot i restar emmarcat en un intuïcionisme matemàtic, presenta les relacions indeterminables en el si d’una teoria, si aquesta no és contradictòria i si els axiomes de l’aritmètica són teoremes de l’esmentada teoria.

Presto alla tedesca

L’art l’entenem com la cognició perceptiva de naturalesa sensible, els límits de l’art són la pròpia sensibilitat humana, no en sabem albirar l’horitzó. Vàrem defensar en una anterior ocasió l’origen de la necessitat d’expressió artística en la gargolització d’un insuportable neguit del coneixement humà, l’angoixa. Ara voldríem que ens fos permès d’apuntar que l’angoixa de l’home és la de pensar el temps, angoixa que és el límit de l’horror humà essència de l’home, i que el temps que pensem és indeturable, i, intuïm, indestriable de l’espai pensat.

Spinoza afirmava que el temps és una manera de pensar i l’art pretén modificar aquesta manera de pensar des d’una recerca de coneixements propis de la praxi, no de la pensa, fills de la intuïció, de la contemplació, no de la provació, Braque en estat d’art afirmava “les proves cansen la veritat”. La intuïció estètica no proporciona coneixements immediats, per ventura hi ha alguna disciplina que ens ofereixi aquesta deu de saviesa? No hem d’oblidar que la revelació és un acte diví no una disciplina humana. Però, tot i no accedir al coneixement aquesta intuïció forma la nostra pensa en la base de quelcom que ens ve donat, que som capaços d’arrabassar, d’una forma d’allò que seria la revelació. La qüestió de l’existència objectiva dels objectes intuïts és la replicació de la qüestió de l’existència objectiva del món.

Moderato cantabile molto espressivo

La agudesa penetrativa, aquesta visió perceptiva pròpia de l’art porta al coneixement, al saber, per viaranys tan correctes i no exempts de geni com d’altres. Així, quan començava la desestructuració dels conceptes de temps absolut, i era emergent la necessitat de l’espai-temps el 1882, Wagner al primer acte de Parsifal, en el castell de Montsalvat, li fa dir a Gurnemanz: “aquí el temps esdevé espai.” (zum Raum wird hier die Zeit.) Al segle XIII, el infante don Juan Manuel, escrivia “El brujo postergado”, delicat conte que planteja les giragonses del temps distingint-ne l’espai i la velocitat de desplaçament mental.
Per aquelles mateixes dates, (no ens vindrà d’algun lustre) Guillaume de Machaut, ens ofereix el rondeaux “Ma fin est mon commencement” amb la mateixa exposició del problema, però amb una evident manipulació del temps, tot cercant-li la ciclicitat que fa un mil·leni observem. Per esmentar un altre exemple qualsevol, Richard Strauss fa planar el seu Op.24 Tod und Verklärung, en el cicle. També hem de recordar que tota l’obra de Cesar Franck és cíclica i ens convida a contemplar “l’etern retorn”. Els intents de fractura del cicle ens arriben per la detenció temporal, Ernst Krenek, de mans de Béla Bartók, la ciclicitat provarà d’ésser exorcitzada amb l’acceleració temporal.
Totes les arts s’apropen al pensament, al saber. D’ací parteixen i aquí arriben, i no perinvenciósinóperdescobriment,talcomelsnombresimaginaris(\/-1 )són,iningú no els inventa, sinó que els descobreix. La poesia és, i, per tant, el treball del poeta no rau en la poesia, rau en la invenció de raons perquè la poesia sigui admirable, en la troballa de la poesia, perquè la poesia ja és.

Scherzo

Sigui’ns permès, en aquest punt, d’exposar un problema de lògica matemàtica, i gaudir de la delícia de la seva resolució poètica, que no lògica ( a Luigi Nono, la lògica li evoca filferrades ). Problema: una cel·la, un ergàstul. Dues portes, l’una vers l’abisme, l’altre mena a la llibertat. Enfront de cada porta un custodi. L’un sempre mistifica, menteix. L’altre mai. No sabem qui és qui. Hi ha a la cel·la un captiu amb dret a una pregunta, quina serà aquesta pregunta per tal d’esdevenir lliure, i no caure en l’abisme?.
La solució lògica és gairebé popular, només cal formular la qüestió que interelacioni ambdós porters, “- que ens dirà l’altre si li preguntàvem quina porta ens mena a l’abisme”, la resposta sempre indicarà la llibertat. Aquest mateix problema lògic una mica atenuat, formulat a Kaspar Hauser, per tal d’avaluar la seva intel·ligència, segons que ens explica Herzog en un inoblidable film. Kaspar, el nin salvatge, havia de descobrir el mentider, la resposta fou com un llampec: “digues-me, tu, que sóc un gripau verd?”. Si plantejàvem aquest trencaclosques amb tota la seva complexitat a Jep Nuix, el músic, no ens hauria de sorprendre la solució de naturalesa desconeguda i molt propera a la poesia que Jep aportaria per tal de resoldre l’enigma: sortiria per qualsevol porta, Jep Nuix sap volar per sobre els abismes, talment com els poetes pintats per Chagall.

Allegro molto e con brio

No es pot entendre el multifacètic i polirítmic present, el món en que ens hem de veure immersors, sens l’anàlisi seriosa d’alguns fenòmens socials i, no es pot dubtar, sense l’anàlisi dels diferents gèneres musicals. Gèneres en que, massa sovint, el medi de difusió és el missatge. El reconeixement de l’omnipresència de les noves tecnologies i els nous canals de distribució i difusió musicals en què es sustenten, sobretot, en la tibialització per la voluntat de la homogenització de les emocions, o en les emocions referides a un altre producte emotiu (una pel·lícula, una sintonia) una ràdioformula molt més visual que no pas auditiva allunyada de les referències de introspecció. Hem d’acceptar que la música contemporània és la d’aquest moment, que és filla de la música d’ahir, i que ens esforcem a voler-la desconèixer, a menystenir-la, aquesta nostra música és sorgida de les convulsions dels primers anys del quasi benanat segle XX. i ens hi hem d’apropar amb un interès sobretot estètic, pregon en la contemplació. A Milhaud devem la possibilitat de contemplar la poliritmia, explorada i explanada en la contemplació de la politonalitat.

La contemplació serà l’actitud que ens aproparà al coneixement dut de la ma de l’art, absent de prejudicis, com ja hem dit, perquè cap art no ha manipulat més la manera de pensar, el sentiment de temps, que la música, potser per que la creació fou un acte sonor. Primer fou la paraula, la ordre, en les mitologies dels pobles veïns d’Israel la creació és descrita com una lluita entre la divinitat i el caos, i en el triomf de l’ordre s’expressa la divinitat. En la Bíblia el món comença, la creació s’inicia amb la paraula de Déu, un acte sonor. L’acte sonor és la presència d’organització dodecatònica.
D’aquí potser que sigui adient que l’art dels sons manipuli el pensament temporal, però no exclusivament. En la base de tot pensament artístic sempre, i per sempre més hi rau la Poesia, no pas entesa com la conjunció de les paraules, sinó l’expressió del contingut espiritual, la plasmació en una intensitat sublim de conceptes preexistents o recreats. La imaginació és la capacitat de arrabassar i patentitzar sense por allò que no pot imaginar-se ni dir-se, el poeta té la facultat de fer present el que no existia, però que més que res, era.
Amb tot, la paraula és rica perquè conté l’experiència i la imaginació. De fet, en la paraula hi té cabuda tot, àdhuc la idea de quelcom més enllà de la paraula. La paraula ha d’ésser silenciosa, ha de tenir una sonoritat virtual i imaginària ( \/-1 ) per poder ser perfecte. Amb aquest tremend artifici, hom es veu abocat a la creació de la poesia.

Allegro maestoso

Déu crea. Mes, crea de fora el temps estant. La creació és essència divina, prèvia a tot, també a la tàvega conscient, al temps, i esdevé primigènia. Crear és fer del no-res. Creat a imatge divina, l’home, manifesta el seu ens vital en la presumpció de creació que s’escau d’essència a acte. L’acte creatiu. I s’esdevé en aquest acte ell mateix fora del temps. És en la transmutació d’essència divina en acte humà. El succés a faïment humanal comporta un treball estintolat en la sofrença de la fregadissa de propietats i qualitats manllevades a l’adaptació de la vida feréstega, al medi inhòspit esclau del conjunt continu . És a dir, per tal de poder crear, activitat, tanmateix, impròpia de l’ésser humà, aquest, l’home, no fa un nimi treball de subsistència, o d’adaptació al medi, ni

adapta el medi a les seves pressures, desplega tot el seu potencial, arrabassa dels déus el foc, esdevé creador al preu prometeic.

Andante sostenuto.

El treball de creació sovint li cal del que ha estat anomenat creativitat. El mot creativitat ens duu a un dèdal de conceptes, no sempre ben definits, i lligats, no sempre d’una manera constant, a la psicologia cognitiva. L’expressió creativitat és bastant recent en la seva cada volta més amplia utilització, fins al punt que molt sovint és utilitzat com anàleg d’imaginació. De bell antuvi per comptes de creativitat hom es referia al geni, mot que ens aboca a la divinitat que segons els antics vetllava per cada persona i s’identificava amb la seva sort, la seva persona amagava aquest geni. Gènìus deriva de gignère: “engendrar”, engendrar és una de les accepcions de crear. Hem de considerar, en mig de tot això, que el jo creador es caracteritza per un marcat desnivell en els models de funcionament mental, hom parla d’immergir-se en regressions, alteracions discursives del temps i es refereix a dissociacions en l’aprehensió del decurs del temps, en l’acte humà de “crear”. El jo creador que pateix la regressió i la dissociació ha d’ésser capaç de controlar-ne l’una i l’altre, i, tolerar-ne les falconades, per no perdre peu, i no esdevenir socialment foll, en abocar-se, i badar en els límits de l’espai-temps i paladejar el Caos.
“El primer i lleu batec de Lolita el vaig experimentar el 1939. L’estremiment inicial d’inspiració el provocà la notícia d’un simi que, al Jardin des plantes, havia esbossat el primer dibuix al carbó que mai hagi fet un animal, després de ser instigat amb afalacs durant molts mesos per un científic: L’esbós representava els barrots de la gàbia de la malaurada criatura.” Vladímir Nabòkov.
La paraula creació, en l’animal humà, no sempre serveix, en enantinodròmia a pensaments exposats més amunt, per a expressar determinades experiències, i quasi mai pot expressar experiències noves. Sovint, un sol, ampli gest, diu molt més, per qui ho expressa, sobre la novetat d’allò que hom emocionalment i mental sent. L’aporia de la creativitat rau en aquests quatre mots ací escrits: “Per qui ho expressa”. Hom fa fendi així que es vol adreçar l’expressió a comunicació, pel simple, oblidat ofec necessari de coordinar els diversos temps, en va! El temps és propi i no es pot transferir, pertany indestriablement a cada expressió de la vida, és de cada subjecte vital, d’una espècie, d’una mola, d’una niada, d’un estol, d’un clan, d’un ardat, i, sembla, al darrer graó conegut de la filogènia, d’un individu. La seva renúncia, la renúncia al temps, esdevindrà la seva dissolució, la dissolució del subjecte vital.

Allegretto grazioso

La primera aproximació humana a saber, al coneixement, i per extensió, al pensament genial, segons Kant esdevingut de la praxi, la implosió en la frònesi aristotèlica, en el moment àlgid de l’anagnòrisi, no és sinó, filla d’aquesta distinció entre consciència i projecció còsmica. L’activitat operatòria que correspon a la fusió i a la fractura del jo, no-jo, és una màgia, és també l’art. La màgia és una praxi, permet un aprenentatge. La conducta objectiva adequada obté una recompensa en forma d’èxit real. L’art esdevé màgia en la possessió de la clau del temps subjectiu.
Del caos còsmic inaprehensible es va diferenciant el coneixement racional del subjecte, consciència del jo i la manera de pensar temps. Amb ells i gràcies a la praxi, la màgia, i la presència de l’art, emergeix la presencia del pensament temps. El coneixement objectiu del món pren rellevància, protagonisme, dit altrament, apareixen les relacions objectives de les coses entre si, fent les abstraccions de les significacions subjectives, és a dir, de les relacions entre les coses i el subjecte.

                                                                                          Da capo.

Coda.

Es pot pensar, sense malícia, que determinar tempi musicals en un petit assaig sigui una extravagància, o, ara amb avolesa, una vulgar voluntat d’originalitat. Es pot pensar car de ben segur no és la primera vegada que es fa aital híbrid. La nostra voluntat és de provar d’induir, en un espai, diversos temps de lectura, i per tant, modificar els diversos ànims de comprensió i més quan és la música qui en aquests afers en recull les palmes.
Voldríem en resolució tònica, car ens movem en un sistema extraordinàriament conservador, voldríem tornar el patrimoni manllevat des de diverses àrees del saber a qui ens sembla més just que el conri: L’art, sistema explorador de la matèria sensible ha d’ésser el dipositari de l’estudi dels béns debel·lats amb la sensorialitat, per la sensibilitat.
El present treball ha estat pensat com una sonata programàtica, la voluntat de la presència de l’essència musical ho ha omplert en tot moment. Aquesta Coda és inspirada en la cadència conclusiva de les grans sonates romàntiques, on calia recuperar el temps dilatat i projectat d’un passat envers un futur sense consideracions en un possible present, sempre sostingut, i alhora detingut entre les línies del pentagrama, com els barrots del simi numen de Lolita. I, a més, he volgut fer-ho així.

Esclafit contra el pensament genial de l’artista, el sentit del temps porta a fer-ne totes les possibles atzagaiades, girar-lo, sobreposar-lo, fagocitar-lo, deturar-lo, en una paraula: manipular el temps que creiem o sentim real, car no és sinó ardit i truc de la pensa. El primer joc temporal, en la nostra història d’occident fou sobreposar diversos temps. En la sobreposició del temps evoquem, ens immergim en els tremends misteris, encara per revelar de la Scholia enchiriadis, i la música ficta, són les beceroles de l’harmonia.
El temps que retorna, retorna i retorna com ja hem comentat de Guillaume de Machaut, de C. Franck. Podem afegir encara a Shöenberg en el seu Pierrot Lunaire el numero divuit, Mondfleck, (la taca de lluna) o el temps que retorna però que ho fa a poc a poc, amb mandra, amb parsimònia millor, però sense repòs en l’ofrena musical.
Parsifal suspèn el temps, com ho fa Isolda. O ens trobem amb un temps dins l’altre en les complexitats del Christus, en l’observació d’un canibalisme intramoviment, com si d’esquals in utero es tractés, molt més que del festí de Saturn (Goya) el trobem gestat en la simplicitat del Via Crucis. Ferenc Liszt de primer vol córrer, i corre tant que s’atrapa a ell mateix per darrera, fugint, s’avança, i fa música fora de la tonalitat, com els núvols que fan el temps i en són defora. Enceta l’atonalitat, que s’abocarà en el dodecatonisme, els camins col·laterals com la politonalitat són poc explorats, cal fressar-los.
El temps va endavant, el temps va endarrera, el temps a voltes no va. La música que és una activitat conscient de la consciència, i per a la consciència, manipula conscientment el temps i com la tremenda negació de la realitat entropica, en el decurs temporal per comptes d’adquirir una més i més gran cota de desordre s’aconsegueix una major ordenació. L’entropia es detura, es deté el transcurs del temps, i guanya la consciència que vol imposar un ordre.
Constatem que des de la música escrita hi ha un esforç per modificar el curs del temps invertint-lo, eixamplant-lo, aturant-lo, i aquell qui lliura un objecte musical al món sent el ressonar d’una veu original, d’un verb primigeni, que el bressola en l’èxtasi creador, és a dir fora del temps. Exclòs del temps, en èxtasi, és quan l’home més proper és a la imatge a que fou creat.

MUSICOGRAFIA.

BARTOK, B. (1910) Quatour.
FRANCK, C. (1886) Simphonie.
KRENEK, E (1926) Sonate.
LISZT, F. (1866) Christus.
MACHAUT, G.(1367) Rondeaux. MILHAUD, D. (1922) La création du monde. NONO, L. (1972) Come la forza e la luce NUIX, J.(1992) Punt per punt. SCHÖENBERG, A.(1912) Pierrot Lunaire. STRAUSS, R. (1889) Tot und Verklärung. WAGNER, R. (1882) Parsifal.

Abstrat

La percepció del temps ens prové de la consciència del jo, i de la asimetria virtual que la vida imprimeix als desenvolupaments entròpics. Amb tot, per ventura, el temps no és. La percepció temporal és de caire sensible i, segons ens proposa l’autor, angoixogena, i no pot ésser atesa si no és pel coneixement sensible: l’art. L’art que es fonamenta en la sensació del decurs temporal, per l’autor, és preferentment la música. A ella apel·la l’article en forma de tema amb variacions, on proposa la suggerent idea que la música detura, encercla, inverteix, suspèn o desnaturalitza el decurs del temps.

Ben segur que han  gaudit una llarga estona, tot esperan  que en un moment o altre tornin a llegir l'article segons recomanació de la expressió  " Da Capo " .

A tots vostès, seguidors del present Blog

Del pessebre de casa nostra

" Glòria in Exelsis Deo ... "

En aquest Nadal de 2018, continuem sentint el càntic dels àngels, que s'adreça als sentiments més nobles de les persones.
Amb el meu desitg de feliçitat per a vostès i les seves famílies.
Bon Nadal i any nou !
Ep! aquest bon desitg també va pels germans Valdivieso i també per tots ls veïns de Llorens de Rocafort. (Nota: les fotografies que encapçalen l'article són ben nadalenques, paisatge típic de l'Urgell en el temps de collir olives).


Pep

MORIR DIGNAMENT A CASA

Morir dignament a casa, tot un repte, pel moribund, per la família i la societat. Un discurs actual. Opinions en pro i en contra. Xerrada feta el juliol de 2015 a Girona, dins l'entorn del grup Mémora.

En primer lloc , encara que m’hagin presentat molt amablement, només sóc un metge de capçalera a poble , això si, volgudament de poble, per convicció. He de dir-los que de petit al meu poble Llorenç de Vallbona (Lleida), hi havia tres persones que admirava molt : el Sr. Ramon Capell (Mestre), el capellà mossèn Daniel Barenys i el metge Dr. Josep Maria Nolla, que anys a venir va ser president del nostre col.legi de metges de Girona, tots tres intensament exemplars. Penso que al admirar per tots igual, un servidor hagués pogut esdevenir un d’ells, però la elecció va ser per cuidar la salut de les persones.

Una qualitat meva, es que sempre he sigut   nòmada, des dels meus orígens a la Baixa Segarra, ara dit Urgell, passant  per molts pobles i acabant els meus dies aquí al Pla de L’Estany.

Ho dic, perquè he sigut un observador privilegiat de la vida dels pobles i del procés de morir. La manera de viure , de morir i viure el dol es diferent en cada comunitat.

El morir es produeix de maneres qualitativament molt diferents: el context social, la rapidesa, el lloc, l’edat, el tipus de malaltia (física o psíquica), la informació, el grau de lucidesa, la relació amb la família. Al final de tot, l’actitud adoptada configura formes de morir ben diferents.

De metge de poble, segur que tots en coneixen algun, a la llarga queda integrat en la vida, com un més de poble.

 A vegades els processos d’enmalaltir i de morir  son lents i això ens dona avantatge a l’hora de poguer assumir situacions com les de l’enunciat.

En el meu cas ,en l’ últim poble que m’he jubilat que es Cornellà del Terri, he pogut seguir la vida de la seva gent durant 23 anys, déu ni do. Sense voler i de la manera més natural el metge es fa una mica de cada família. Arribes a estimar-los i ells t´estimen més encara, es crea molta complicitat i arribes a ser un d’ells. Així, jo, ho he viscut . Això ajuda molt quan arriben moments difícils per les persones. El que he dit de la meva persona, també val per l’ infermera que fins i tot a ella li expliquen més confidències i vivències i també se la estimen molt. Cal dir que es una bona interlocutora.

El títol de la meva exposició, sembla molt innocent però te un for contingut .

En Miquel Martí i Pol, deia que no es fàcil enfrontar-se dignament amb la mort i segurament els metges que han vist morir moltes persones, ho saben més be que ningú. I abans de continuar li dono tota la raó. També em fa pensar cóm morien les persones anys passats, no m’atreveixo a dir indignament, perquè  els companys metges sempre s’han esforçat perquè el malalt morís com Déu mana, segons el llenguatge popular; o sigui mantenint una màxima dignitat fins allà on es possible, i una màxima esperança davant el progrés de la malaltia. També dic que he sigut testimoni d´alguna mort no tant digna i fins i tot algunes indignes.

 Anys enrere el metge actuava intentant curar, de vegades ho aconseguíem, però sempre consolàvem i aquest era el punt fort; procurava una mort discreta, amb el mínim patiment físic i psicològic.

 Recordo de petit a la Baixa Segarra que quan marxava de casa el Dr. Nolla ja em sentia mig curat. Al menys, pensava, ara ja no et pots morir, estava convençut que em curaria i aquesta confiança era  clau per mi.

Vivíem una mica aïllats. Les visites freqüents de dia i de nit al mas donaven serenitat, i pau al moribund i a la família.

Es va passar de morir  al mas de pagès o a la vila , per la mort a l’hospital, perquè sincerament la gent que es molt observadora veia que els hospitals oferien molts més mitjans, que a l’habitacio de casa seva . Es posava el metge contra les cordes per tal d’aconseguir un ingrés hospitalari.

Cal dir que les famílies van passar de treballar al camp o la granja al costat de casa a fer torns a la fàbrica; un tema a tenir en compte. No es podia cuidar el malalt com abans; a casa ja no hi convivien tres generacions.

Era l’any 1983 que veient la situació d’una  família vaig tramitar una baixa laboral amb el motiu següent: baixa a la mare per cuidar el seu fill de 8 anys afectat d’un tumor cerebral. Als pocs dies, vaig rebre una colossal amonestació per part de l’inspector. Era il.legal del tot i que no es repetís. Puc dir ,que vaig continuar fent baixes per cuidadors, perquè era de justícia social, encara que sempre vorejant la llei. Tema que a hores d’ara encara no està del tot sol.lucionat.

 L’altra cara de la moneda del  ingrés hospitalari era i encara es,  la pobresa de les relacions humanes en els últims moments . Aquestes esdevenen molt minses i el malalt estava i encara està moltes hores sol i es mort sol. La mort com un acte particular. Recordem que el néixer i el morir ho fem sols. Però l’infant quan neix l’espera una gran estructura d’acollida, no serà que desitgem el mateix al final de la vida ¿?? Segur que sí. En parlarem.

El meu pare ens volia a tots al seu costat.

El que més m’ha cridat l’atenció durant el meu exercici mèdic davant de la proximitat de la mort,  es que tant el malalt com els familiars, fan una petició :

Dr. No em deixi patir.

Dr. Que el meu marit no pateixi.

La resposta per part meva només es una. El cuidarem, estaré al seu costat, no patirà.

A vegades rebo una altra petició, part del malalt, no em torni a portar a l’hospital, “ vostè faci el que bonament pugui però deixin a casa. Després d’una llarga malaltia podríem dir que el malalt s’ha cansat de tantes i tantes visites, i a l’Hospital li han dit que apartin d’ara el portarà el seu metge de capçalera. El malalt: - doctor vol dir que aquests especilistes han acabat tots els cartutxos i ja no saben que fer amb mi ¿ Com pot pensar això ¿ doncs es l’unic que penso. -doctor jo sempre he confiat amb  vostè no m’abandoni i vingui'm a veure sempre que pugui , m’acompanyi ,no faci cas del meu caràcter,  de vegades em trobarà sol, entri per la porta del jardí ja la coneix, a casa tothom treballa “. Impressionant !

Cada dia la vida s’allarga més i malalties que fa pocs anys eren potencialment mortals a cur plaç, ara cada vegada la gent es mor més tard. A l’allargar-se la vida, la mort també s’allunya.  Ja no es freqüent la contemplació de moribunds. Resulta més fàcil oblidar-se de la mort en el dia a dia. Ara trobem joves de quasi 35 anys que mai han vist un familiar morint-se. 

Jo ,com he explicat fa uns moments, em quedo perplex que tant la família com el malalt em demanin sobretot : - que no pateixi !. Però jo sé i vostès també ho saben de la complexitat l’home i a poc a poc tot es va manifestant. Recordant el poeta Evgeni Evtushenko que diu en el seu poema Gent: … cadascú es únic, sol, ell sol, no ni ha cap altre que se li assembli. O sigui irrepetible. Ple de dignitat, que cal preservar en tot moment fins al final. Aquesta paraula ens acompanyarà tot el rato.

Caldria que la família també tingués en compta: la part moral, espiritual o religiosa que te un pes importantissim. La biografia (el relat de la seva vida ), ens mostra la seva interioritat i exterioritat,  també sortiran les relacions de tota mena, els amics, el capellà, el manyac, el notari, la família propera i la de lluny, els companys de la feina, els companys de la mili, els veïns del seu poble ; l’home i la dona tots volem ser feliços, fins a la fi, o sigui , fins a la mort. Així doncs , cal cuidar que el malalt es pugui anar acomiadant i d’aquesta manera evitar una mort social indesitjable.

Molt sovint en una visita rutinària el pacient m’ha fet unes peticions que no esperava com:

Doctor quan em vegi en perill de mort, portim el mossèn, perquè els de casa no ho faran, segur que no volen que m’espanti o pel sol fet de que ells no creuen.

- doctor diga-li a en Ramon el meu amic que encara que estiguin renyits amb l’hereu, jo penso en ell. Sempre ens vam ajudar en les feines del camp, i sempre ens hem fet molt, es ara que el meu fill ha renyit.

Sempre arriba el dia que hem de consensuar l’equip sanitari amb el pacient i la família la nostra tasca, com serà la nostra relació , assumint el que el pacient vol : morir dignament a casa. A partir d’aquest moment tot ha de ser molt clar, transparent, sincer, no dir paraules per quedar be,compte amb les promeses que d’entrada sabem que no les podrem complir, no dir el que el malalt vol sentir, no tenir pressa en les visites, asseure-s, quins horaris farem nosaltres. Tot ha de quedar consensuat i complir-ho. El pacient no te altra feina que esperar l’hora que li has dit que hi aniries.  En cap cas decepcionar al pacient.

Ara be en la casa, canvien les tornes, ja no es el nostre consultori on nosaltres manem i disposem de tot i es fa el que nosaltres diem; el malalt es mostra tal qual, diguem-ni sense careta i aquí trobem malalts de tota mena :exigents, i no exigents ; cal fer un vertader esforç per  tenir-ho en compta.

A vegades el malalt ens diu: -doctor, no s’esforçi tant que no tinc remei.

També els familiars estan tots angoixats , pel que està passant, a més et diuen nosaltres no hem vist mai morir a ningú ; i això els espanta i se senten trasbalsats. doctor, que em de fer ?

Clar, aquí a casa nostra no es parla gaire de la  mort , es com si ens posessin una vena als ulls. Es important saber que la gent ens morim.

Sovint , pensem que son els altres qui moren, jo no o com diu l’Eduard Punset : no esta escrit en lloc que jo m’hagi de morir. Quan tots sabem que l’home es un animal finit amb ànsies d’infinit . (Lluís Duch) . A vegades com que conec a les famílies, quan les coses es posen difícils, miro on son la mainada de la casa i si no els veig, pregunto per ells i la jove de la casa em respon : la meva germana s’els ha endut a Port – Aventura perquè no vegin tot això tant desagradable. O, han anat al cinema amb una amiga nostra perquè aquestes coses els poden traumatitzar.

Cal recuperar la cultura de la mort. Quan era un noi el pare, al meu poble quan es moria algú, al vespre quan arribava del tros es canviava i m’agafava de la ma i em portava a lo que deien ” vetllar el difunt “, i en aquella sala érem nens barrejats amb adults i entràvem i sortíem de l’habitació on estava el difunt. També ens portaven als funerals i enterraments , tots sabíem que la gent moria i veiem fer la fossa al terra i quan el colgaven , veiem tot el procés i el desconsol de la família.

Abans he dit que el pes de la religió era molt potent en aquells anys cinquanta i seixanta, jo feia d’escolà i es portava el viàtic al moribund. La gent pels carrers s’agenollava. El viàtic anava sota pal.li. La família i el propi malat quedaven molt consolats. Jo quan al voltant del llit se li cantaven les absoltes amb gregorià, era solemnissim i un cop acabada la ceremonia pensava “aquest home ha anat directe al cel “. Fixeu-vos de la importància dels ritus. Cosa que ara hem perdut i per acomiadar un difunt li hem de fer grans panegíric i més escrits dels familiars, dels amics, de vegades acompanyat d'un contrabaix o la música d’un violí, tot es poc per acompanyar el difunt com Déu mana. Jo recentment he enterrat als meus pares i també els he fet llargs escrits. Abans no es feien. curiós oi ?, aquest fet el professor Dr. Torralba ens ho podria explicar.

Tot aquest acompanyament al difunt , tots aquests ritus ajudàvem a la familía a fer una gran catarsi, ara ja no es viu el dol, ara es rep el condol al tanatori.

L’enyorat Dr. Jordi Gol i Gorina, deia que al costat del malalt es més important escoltar que parlar, més que donar consells es donar-se a un mateix i tenir temps. Quan el metge te temps per asseure’s al costat del malalt , aquest et fa revelacions insospitades anteriorment.

Al llarg dels anys he viscut una experiència molt estranya, i que m’impressiona, es el clima de silenci que es crea al voltant del moribund. Demanar la meva assistencia, perquè la mare fa dos dies que no parla. A l’ arribar al capçal del llit la vaig cridar pel seu nom en veu alta, ben alta, i sorpresa: resposta de la malalta – Doctor perquè crida tant, no sóc sorda ¿, es que la seva família m´han demanat que vingués perquè vostè feia dos dies que no parlava ¿. Sí, potser sí, però son ells que no em pregunten res. Impressionant oi ?

Recordo que fa molt anys tenia una dona amb un procés neoplàsic de mama avançat i la vaig anar a visitar a l’hora de dinar. Eren colla, menjaven carabassó arrebossat. Vaig demanar  permís per provar.lo i la pacient em va dir que només faltaria. El vaig trobar boníssim i li vaig fer explicit. La dona li va agradat el meu elogi i dirigint-se a la família digué : aquests mai han valorat el que he fet per ells.

Tot seguit van marxar a treballar i a soles li vaig dir : vol parlar de quelcom que mai n’hagi parlat amb ningú, i ella em diu sí, diguím :” abans de morir-me voldria aprendre a llegir i escriure, de petita a casa no teníem cèntims i no vaig anar a l’escola per tal d’ajudar als meus pares en les feines del camp “.

Puc dir que la pacient pocs dies abans de morir si sabia llegir i escriure el seu nom i quelcom més. Em moro feliç doctor. “ Curiós, no em moro en pau, sinó feliç ¡!!.

Recordo un altre pacient que a la mateixa pregunta, em va contestar m’estic morint consumit per estar renyit amb el meu veí. El pare no si parlava, “jo he estat 89 anys sense parlar.li i a hores d’ara no se quin mal va fer aquest bon home “, i jo voldria que entrés més còmodament al seu mas i no ho he fet per aquest perjudici d’anys.- Vol arreglar-ho? -m’encantaria, - dons li crido al notari. Després de firmar l’escriptura i a soles , l’home em va confessar que moria en pau després d’haver sol.lucionat in-extremis aquell llarg assumpte que no el deixava morir en pau.

Vaig atendre un pacient d’una ordre religiosa  i també vaig asseurem al seu costat sense presses i li vaig   preguntar si volia parlar de quelcom que no n’hagués parlat amb ningú: Sí,  tinc una llei de cosa que no em deixa en pau. em consumeix .”Fa molt anys que ensenyo matemàtiques a diferents cursos de batxillerat i mai el meu superior ma dit que ho feia be i que la comunitat esta orgullosa de mi, quan els alumnes sempre m’han felicitat”. Li faltava un reconeixament.  Fixeu-vos com pot patir l’ànima d’una persona. Abans de morir ho vam solucionar amb una visita preparada  a casa de la família del que era el seu superior.

Fixeu-vos, les últimes hores com son d´importants, cal vetllar al costat del malalt i que no se senti sol

Puc dir que cap dels casos exposats tenien dolor físic , aquest estava controlat, però l’anima patia.

Encara un exemple més , tenia al meu costat un home amb un procés terminal molt avançat i abans de començar un procés de sedació pal·liativa per combatre un patiment per símptomes refractaris i seguint els passos manats (OMC)  sobre Sedació Pal·liativa, en el darrer pas, recomana, que el pacient hagués satisfet les seves necessitats espirituals, socials i familiars. El pacient em va dir: “-tinc molta por que de tot el treball que he fet a la meva vida no quedi ni rastre, dintre de molt poc ningú es recordarà de mi, a més els meus mai m’han valorat ni escoltat , deien que sempre explicava  “batallitas “. Escolti , en les llargues xerrades que vostè i jo em tingut, les he escoltat des del principi i estic escrivint la seva vida, que són les seves memòries i quan l’acabi la regalaré als seus fills i nets, que li sembla ¿ l’home va plorar d’alegria i estava content, als pocs minuts va quedar sedat.

Encara una experiència més al voltant de la mort, estava cuidant un pacient de religió jueva, i la seva família havia marxat una setmana a l’estranger, quan el seu estat de salut va donar un tomb de 180º , arribant a un ofeg (dispnea) cada cop més important. Jo li vaig dir si volia que telefonés al seu rabí ; no el vam trobar i ell mateix em va dir – doctor -no em llegiria un parell de Psalms ? i així ho vaig fer. M’ho va agrair amb una mirada plena de tendresa i una encaixada de mans i al poc moria.

Segueixo parlant de les necessitats de l’ ànima.  Cosa important . Algun malalt que per la llarga relació, hi ha una amistat, dir-li vol que cridi al mossèn per si vostè vol fer-li alguna confidència i resar plegats. Sí cridi´l. Resultat, el malalt va passar-se una bona estona parlant i resant amb el mossèn i jo a les escales. Després quan van acabar el malalt m’ho va agrir moltissim. Dient: - estic en pau.

El que causa problemes a la persona no es la mort, sinó saber de la mort : por, neguit, angoixa, incertesa.

Tots em sentit a dir, que els animals no saben que moriran. Les persones ho sabem i això ens angoixa.

Humanament el néixer te futur, la mort no.

L´any 1987 els metges vam ser molt afortunats, va aparèixer el  llibre titulat  “ Terapèutica del pacient amb càncer terminal “ traduït de l’anglès

i amb una introducció del Dr. Pau Viladiu i Quemada, exel.lent metge, bon company i millor persona (e.p.d.), alguns dels aquí presents l’hem conegut. Deixa palès  que en aquest llibre trobarem tot allò que se’ns fa emocionalment difícil de comprendre i amb exquisida finura planteja infinitat de normes i consells pràctics. Traducció del Dr. Gomez i Batiste-Alentorn i d’altres metges del Servei d’Oncologia de l’Hospital de la Sta. Creu de Vic i metges de capçalera del CAP d’ Osona. Ens va donar coneixements molt avançats de com tractar el pacient amb càncer terminal i encara per nosaltres , es obra de consulta.

Ens hem de traslladar a l’any 1990 quan van crear-se el PADES, les seves inicials volen dir : programa atenció domiciliaria i equip de suport.  De cop i volta els metges de capçalera no estàvem sols, teníem una gran ajuda, amb metges e infermeres tècnicament i científicament molt preparats en el tema del dolor. Ens vam sentir afortunats i els pacients també . Érem nosaltres qui activàvem el PADES, pel motiu que creguéssim necessari . En cap cas volia dir que nosaltres els deixaven exclusivament a les seves mans. Compartíem els coneixements en be del malalt.

A mesura que han anat passant els anys ens hem apropat més i més a que les persones poguessin morir a casa seva, amb tota la dignitat del món.

I qui no voldria morir dignament a casa? Jo sí.

Per acabar recordo de quan eren petits a les familias resàvem el rosari i sempre acavabem amb un parenostre perquè tinguéssim una bona mort.

I que vol dir  una “ Bona Mort “ ?

Doncs be, segons la OMS :

-Morir a casa, amb les seves coses.

-Amb una agonia curta.

-Envoltat de la seva família.

-Amb el menor dolor físic i psíquic possible.

-Amb el consol de les seves conviccions religioses i culturals.

Dos relats : la família està tota junta al costat del pare ja moribund i el capellà l’està consolant , parlant-li de es trobarà de be a la casa del pare i el malalt li respon :

-desenganyis mossèn com a casa en lloc. Un exemple d’una bona mort,

-i l’altre que vaig viure , estan sols a l’habitació del moribund amb la seva esposa, al dir-li que el seu marit acabava de morir, potser la porta no estava ben tancada, i la família que estava a l’aguaït, vaig sentir la fresa de destapar una ampolla de cava. 

Per arribar a tenir una bona mort, primer necessàriament hem de passar per la malaltia, que pot ser curta o llarga i normalment a tranques i a barranques la passem a casa, llevat de breus ingressos i controls periòdics hospitalaris. Aquí entra la figura del cuidador ! El cuidador és la persona que assumeix per una llarga temporada (Alzehimer, ...) les necessitats d'algú que no es val per a si mateix. La causa sol ser l'edat, problemes de salut (càncer, ...) i minusvalia. Aquesta responsabilitat amb frequencia implica perdre la llibertat a poc a poc i un progressiu esgotament físic i psíquic.

A lo llarg del meu exercici mèdic, he vist cuidadors que són pitjors que la pròpia malaltia. Tot una creu pel malalt que reb els cuidados, i que alhora no pot prescindir d'ell. En general, sense cuidador no es pot morir dignament a casa. Per la qual cosa cal que cuidem al malalt i al cuidador.

Només afegir una reflexió, sobre com de cop i volta ens trobem un familiar que sense adonar-nos s'ha fet gran, podríem dir que tant la vellesa, com els problemes de salut ens agafen i de mica en mica empitjoren, fins a necessitar al cuidador.

Cada persona és única, cada família te la seva pròpia dinàmica, es el recull d'una llarga història, plena de matisos; però és igualment cert que totes les persones tenen moltes coses en comú i les famílies davant les mateixes situacions, poden reaccionar de formes diferents.

Els professionals preguntem sovint per les càrregues que suporten les famílies e intentem ajudar, junt amb els serveis socials, a la recerca de solucions, entenem les dificultats d'acceptació de la irreversibilitat de la malaltia i ajudem a posar els mitjans per facilitar el seu afrontament, però sovint oblidem investigar els aspectes positius que la malaltia comporta i es també estrany que algú espontaniament s' apropi per dir-te el que te de bo la convivència amb l'adversitat.

Sovint els avis deixen anar sentencies: No es preocupi doctor que quan envellim, envellim, no es capfiqui. És un consol que et diguin això. Un familiar  et  diu : d'un temps ençà que veig l'avi que s'ha fet vell i no para de queixar-se de cansanci, de petites molèsties generals, de ciàtica, de que perd la carn a grapats, de que perd la memòria. Són un conjunt de problemes de salut que indiquen que la maquinària ja no funciona de la manera de que estàvem acostumats. De vegades, no són malalties, sinó xacres del motor que mou l'organisme. 

No pretendre suportar sols tota la càrrega, demaneu ajuda si hi han d'altres familiars, amics o veïns; organitzeu-vos amb la família, per a distribuir responsabilitats personals, materials i econòmiques. Apreneu a deixar lloc i a ser rellevats perquè altres col·laborin " es que no ho faran be ? ", confieu en els altres; recolzar-se en els altres no significa debilitat.

Ho deixo aquí per no allargar-me més, però cuidar es tot un art, que cal sortir-ne sense lesions.....

Per acabar vull llegir-los un poema escrit per l’estimat Dr. Pau Viladiu i Quemada del seu llibre  Más allá del laurel.

Aquest llibre es una visió personal sobre l’amistad, l’amor i la mort de qui per la seva professió, va poguer veure d’aprop i analitzar profundament aquests temes eterns.

Aquesta persona, es la primera que va introduir la Mort Digna en el col.lectiu de metges de capçalera de Girona, abans dels anys vuitanta; portant el seu company metge i jesuïta el pare Manel Cuyàs i Matas, gran professor a la facultat Borja en Teologia, Bioètica i Moral. Ens va dir que el que curava era el contacte físic amb el malalt. Recorden els més grans quan els metges per auscultar el torax posàvem l’oida sobre la pell , be va arribar un dia que per higiene , varem posar un mocador, més tard l’estetoscopi i actualment el fonendoscopi, o sigui cada cop més lluny del cos.

SUEÑO Y REALIDAD

Noche cerrada

Llena de amargura

Jirones oscuros

Limitan mi mirada.

¡ Que dulce y a la vez

que día mas triste 

¿ Y si sólo fuera un sueño ?

¿ Y si en verdad no existiese ?,

pero aquí tengo

jirones de tu piel, trozos

de aquella rota bandera.

Después, todo llanto,

Siento acaso miedo

de morir, de morir

muy solo

a menos que me acompañen

en el último de mis sueños.

Así diran en la iglesia:

murió de frio en el alma.

Alguien depositó

sobre su corazón

una rosa blanca.

                         Pau Viladiu Quemada

Pep