TEMPS SERÀ TEMPS

Penso que a aquestes alçades de la vida i després d'haver llegit diversos treballs del Dr. Miquel Fabré i a hores d'ara ja deuent estar convençuts que la seva intenció, és que tots nosaltres ho capim, li donem voltes i gaudim.
Em pregunto perquè no tenim temps ??? Un servidor fa molt poc exercia de metge 8 hores al dia i ho feia seguir tot, i ara que tinc tot el dia per a mi, no tinc temps ?  Potser que des de l'escola no m'ensenyessin a gestionar el temps, per disfrutar cada moment de la meva vida ?'?.  El dia de la meua jubilació, un conegut em va deixar caure aquesta sentència : ara hauràs de gestionar el temps !!, jo li vaig contestar que no pensava fer-ho perquè l' ICS tota la vida me l'havia gestionat . Hem falta temps per reflexionar , per visitar familiars, per trobar-me amb els amics, per participar en la comunitat, per formar-me, per gaudir de la vida camperola, per visitar museus, anar al teatre, fer un curset de filosofia, fins i tot per anar a Roma a visitar la torre Borja i l'apartament Borja d'Alexandre  VI, en el  Cortile del Belvedere, ... i moltes coses més, com dinar amb el Sr. Josep Cambras gran encuadernador de llibres i el Sr. Jordi Catafal exel.lent professor de gravat, anar de tant en tant a l'Ateneu Barcelonès a escoltar els molts savis que allí hi freqüenten..., passar una llarga sobretaula amb la familia Fabré-Capdevila, visitar més vegades la comunitat cistercenca de Vallbona de les Monges, pujar una vegada més a Montsderrat, etc.  Deixo la pregunta sense resposta, vostès mateixos, igual els passa el mateix i en la societat actual es la norma ? 
Jo, per començar i per trencar el gel, els poso tres fotografies que per si soles ens sugereixen quin temps fa  (no és aquest el temps que ens parlarà el Dr. Fabré), a la baixa Segarra, ara dit l'Urgell (Catalunya Nova), la gent quan parla del temps, solen parlar sobre climatologia, a pagès l'expressió no tinc temps no l'he sentida mai i menys de la boca del meu pare, que a cap hora o sigui ben fosc marxava de casa i tornava tard amb les llums enceses del poble, o sigui que treballava al camp de sol a sol, en aquells anys la gent s'esforçava en lloc de queixar-se i si es queixava era de cansansi.
Aquestes imatges són  camins d'eternitat, del terme de Vallbona de les Monges, camí dels Omells de Na Gaia, que tant li agradaven a en Josep Maria Boix-Masramón (Zumm pels amics), olim amic de'n Joan Costa, el nostre rector de Llorenç de Rocafort . En Josep Maria (acs) és autor de KINNERET, Allibereu els Salmistes (1988), editat per Publicacions de la Abadia de Montserrat i de La Biblia dels Nàufrags, autoeditat. 

Els Perdigons, camí dels Omells de Na Gaia

El professor és un home que no pare de pensar, estic convençut que dormint també li dona a aquest vell ofici del rumiar. 
Des dels anys noranta, segons el llibre d'Albert Chillón que es titula La condición ambigua " Diálogos con Lluís Duch " Herder, diu que el meu amic Miquel formava part d'un d'un grup d'antropologia de l'Universitat Ramon LLull, cercle de reflexió que es reunia mensualment  entorn del pare Duch, i eren una colla de professors de mitjana edat, entre ells : Xavier Marín, Anna Pagès,
Francesc Torralba, en Joan-Carles Mèlich, el mateix Chillón i en Miquel Fabré .  

Just a  les  primeres hores de sortir el sol, terme de Llorens de Rocafort (Urgell)

Jo al seu costat sempre he estat un aprenent, sempre estic en camí , ell es exel.lent pel seu lèxic ilustrat i bon professor, que de vegades costa de seguir pels seus alumnes perquè el seu català es riquissim i ningú ha pogut esbrinar d'on surt, així ho deixa palès en els seus escrits.

Just a la Portella, camí dels Omells de Na Gaia.

El Dr. Fabré ens dóna una serie de reflexions en la lectura del present treball, així que fem-li cas : 

Lento assai: a poc a poc.
Attaca subito : no t'esperis.
Allegro sostenuto : ràpid, bastant ràpid.
Piu animato, ma semre poco a poco: amb ritme però a poc a poc.
Grave: molt a poc a poc. Cada nota te el seu pes.
Resolutivo. Con moto: sense aturar-te, però amb moviment.
In tempo d'un menueto e come un sospiro : com una dança, com un respir.
Tempo primo : Com el primer temps.
Presto alla tedesca: ràpid, amb elmarcatge alemany.
Moderato cantabile molto espressivo:   poc a poc, com si fos cantat , però molt expressiu.
Scherzo: joc, jugar,
Allegro molto  e con brio : más ràpid amb força.
Allegro maestoso:  ràpid amb majestat  .
Andante sostenuto: Bastant lent com si caminessis. No perdis el compàs.
Allegretto graziosso:rapid amb simpatia  diferent.
Da capo: Ho heu de tornar a llegir.
Coda: Es el final de la peça, resolució del tema.

Només dir-los que l'autor te formació musical, ell ens porta per on s'ha de bellugar el lector. L'autor ens porta a disfrutar com ja he dit al principi. Bona lectura.
                       

TEMPS SERÀ TEMPS

ELOGI D’UNA PROPOSTA DE DEFLAGRACIÓ TEMPORAL

Dr. Miquel Fabré

Tema con variazioni

 Suggerimento

Si no m’ho pregunteu, sé el què és el temps. Si m’ho pregunteu, no que no sé el què és.
                                                                              Agustí de Hipona.

Lento assai

Es podria descriure el temps com la durada i la successió del món, entès aquest com el conjunt de totes les coses, i en la consideració del món contínua, uniforme i que s’és capaç de mesurar intersubjectivament per l’observació de fenòmens consecutius esdevinguts a intervals regulars i cíclics, i per tant, en previsió de repetició.
Hem provat de descriure’l, el temps, i, en aquest primer paràgraf només pretenem això, descriure’l, i no pas definir-lo, i ho hem fet amb aquests mots perquè en afrontar- nos a un concepte genèric irreductible a qualsevol altre, ens trobem que no és susceptible de definició.
Nogensmenys sempre s’ha provat de definir-lo, segurament des que l’home és home, d’això només fa uns dos-cents mil anys (és molt de temps?). Procedents de la ciència de la filosofia els intents han estat presents en totes les escoles. Plató se’n referia com la imatge mòbil de l’eternitat i Aristòtil parlava de la mesura del moviment segons l’abans i el després, (això és, segons el transcurs del temps!) tanmateix en la nostra descripció també s’hi contempla una previsió, i un decurs temporal.

Attaca subito.

De totes les descripcions i definicions que coneixem que, segur, només són una ridícula part de totes les moltes existents i possibles-, estimables definicions i descripcions formulades referides al temps, degudes a grans ments o senzilles, inspirades plomes, la que més ens agrada, per humil, per ingènua, per càndida i franca alhora, i tanmateix, per contenir tot el misteri d’una possible Revelació, és la que encapçala el present escoli, en il suggerimento, que devem a la filosofia escolàstica.
Però aquesta referència absoluta, d’una imatge mòbil, d’una mesura de moviment, de fet, és en la que ens és permès d’endreçar la pròpia experiència, del que ha succeït com de l’expectància de l’esdevenidor, i, tot i que ens dirigim a una referència absoluta, la seva mesura es fita d’una manera relativa perquè l’experiència, i l’experiència del temps depenen del nivell orgànic de sensibilitat, de l’activitat orgànica, i, en definitiva de l’organització vital subjectiva.

Allegro sostenuto

Pot semblar desencertat afirmar que enjondre de la vida no hi ha transcurs temporal, però, encara més, creiem que fet i fet, defora de la consciència no hi ha decurs temporal. Aquestes dues afirmacions semblen pel cap baix eixelebrades, i per intentar de sostenir-les ens aproparem, més endavant, a una de les tres fonts de coneixement que disposem a l’occident, l’Art i, sobretot, a la música que és principalment organització del temps, i, sembla, molt propera a la ciència denominada matemàtica, per la manera comuna d’endreçar el discurs del pensament, i, si és que hem de creure a les denominades neurociències, tant el pensament matemàtic com el pensament musical tenen seu en l’hemisferi dret de l’encèfal. Hi ha més coincidències en la manera que s’estructuren ambdues disciplines, no volem seguir aquest interessant i nerviós camí.
No voldríem tampoc entrar gaire en la Revelació com a font de coneixement del temps, però no ens sabem sostreure a la temptació d’il·lustrar el problema que ens ocupa amb una citació d’un llibre sagrat, l’Alcorà, que, segons s’afirma amb rotunditat peremptòria, en la Kalam, no és una emanació divina sinó un atribut de la divinitat, com la seva Ira, o la seva Bondat. En la sura II, ayat 261 llegim: “ I diu que Déu el feu morir per cent anys, després l’animà i l’hi preguntà: - Quan de temps has estat aquí? - Un dia, o part. - Respongué ”.

La ciència, entesa com a font de saber intersubjectiu, conscient, demostratiu i amb vocació predictiva, de fites reproduïbles, ha esmerçat molts dels millors esforços a copsar la naturalesa i les conseqüències de l’ergàstul temporal, i, com li és propi, a més de la comentada filosofia, en la branca metafísica, és la ciència física qui s’afronta amb més deler a la tresca d’aquesta capsió. Mes, ai las! No se’ns mena per un camí florit, no.

Piu animato, ma sempre poco a poco

Car des de la ciència física no és tan clara la circumstància subjectiva del decurs del temps i els intents d’aprehendre’l topen amb l’insostenibilitat lineal. Ja en el 1824 Nicolas Léonard Carnot fa el primer enunciat i, segurament sinó un dels més elegants, si un dels més funcionals enunciats del segon principi de la termodinàmica, que després foren inclosos, en nova formulació, en les lleis de la termodinàmica. Aquesta segona llei que fa referència a l’augment del desordre porta implícita la vinculació temporal dels esdeveniments entròpics. No suportarà l’avanç inexorable del coneixement cièntific.
Lorentz-Fitzgerald, el 1895 enuncien la formula de transformació provant d’explicar l’observació anòmala de l’experiment de Michelson-Morley que en el 1881 i treballant sobre la velocitat de llum, aürta amb els conceptes establerts del decurs del temps, per bé que hi passi de puntetes. Aquestes investigacions esdevingueren els principals estintols a l’article de 1905 “Zur Elektrodynamik bewegter Körper” d’Einstein. Punt de sortida de la teoria de la relativitat. Al 1908 Hermann Minkowki treballarà amb les equacions de quatre dimensions del món físic i introduirà el concepte d’espai-temps entès com un tot continu, prou conegut i més que acceptat, es pot dir que és capible per tots, en els seus plantejaments elementals.
Per a Einstein el temps d’un esdeveniment és la indicació d’una mesura en un punt de l’espai on té lloc l’esdevinença. Així, la noció de temps comporta, a la velocitat màxima de la llum, la noció d’espai. I tanmateix, la propagació d’una interacció no és instantània, sinó que té valors finits, valors que són justament la velocitat de la llum, i és en aquest punt que s’ha de revisar el concepte de simultaneïtat i, per tant, trontolla el concepte d’una escala de temps absolut. Ras i curt, dos esdeveniments, independentment de l’espai on es produeixin, són percebuts com a simultanis per un observador, i no necessàriament per un altre observador situat en un sistema diferent de referència que es mogui respecte al primer amb un moviment uniforme rectilini.

Werner Heisenberg el 1927 va demostrar que era impossible de mesurar exactament i simultània dues variables canòniques i determinar-ne les corresponents valoracions conjugades, com ara la posició en l’espai i el temps d’una partícula. És el principi d’incertesa, un dels principis fonamentals de la mecànica quàntica.

Grave

L’Univers s’expandeix augmentant l’acceleració. Contradiu l’essència de l’entropia o al menys la posa en seriosa qüestió, tal i com la coneixem. A principis del darrer any, i avalat per Science amb el títol de l’avenç científic més important del proppassat any, s’ha descobert, per dos equips diferents d’investigadors, que l’Univers s’expandeix en constant augment de l’acceleració. Les teories astronòmiques postulaven que, com que l’expansió universal depenia de la inèrcia del Gran Esclat (big bang, en anglosaxó), la gravetat hauria de contraposar-s’hi i frenar aquesta diàstole. Lluny de poder reforçar aquesta teoria s’ha comprovat que és a l’inrevés, es guanya velocitat expansiva, en el suposat confí de l’univers i en qualsevol punt de referència expansible.

Resolutivo. Con moto.

Es pot explicar? Einstein havia predit que l’Univers es veu sotmès a una força que a gran escala contraresta la Gravetat, que ell va denominar Constant Cosmològica. Aquesta és la explicació més senzilla, però Einstein es va retractar i va retirar la Constant Cosmològica de les seves equacions, entre altres problemes per la remodelació que exigia del concepte temps. Ara com ara, Bruno Leibundgut de l’Observatori Austral Europeu veu aquesta observació, el guany cinètic d’expansió, com una prova de la necessitat de desempolsar la Constant Cosmològica d’Einstein, amb totes les seves conseqüències. Lucca Bombeli en la Universitat de Montreal estudia un model de temps quàntic on es reformula el temps lineal i continu, considerant-lo com quantas de dimensions constants al voltant de deu elevat a menys vint-i-nou metres.

In Tempo d’un menueto e come un sospiro.

Aquestes malairoses notes d’història que semblen escalabornades a cops de mall, tal com ho semblen els blocs ciclòpics de l’Empori, no són sinó per mostrar l’arduós camí que li resta a la ciència en apregonar-se el concepte de temps. Amb tot, però, no podem estar-nos de referir una observació epigramàtica, garneua, la paternitat de la qual no sabríem amb certesa a qui atribuir i que, tot i que supeditat una disciplina científica a una altra, les desqualifica ambdues, afirma el desconegut malintencionat: malaparellada esdevindrà la nostra perquisió metafísica amb els asinartets coneixements de física que barallem. Hom sempre podrà apuntar que aitals arguments no admeten rèplica, i no produeixen la menor convicció.

Tempo primo

El temps, paràmetre real no negatiu que constitueix una de les quatre coordenades del suposat conjunt continu, el món, permet de situar un punt material individualitzat d’una successió d’esdeveniments. Mes, essent així, on resta la nostra percepció conscient del decurs temporal?
Nosaltres no situem punts ni és del tot clar que observem la projecció d’imatges en la cova, i, tanmateix sentim la presa que fa carn en la percepció, en el discerniment, en aquell fur més intern, en l’ànima.
Ací, en aquest suport subjectiu, en aquesta innegable presència, és l’art qui ens farà més suportables les angúnies de la idea temporal, però com totes les idees, la idea temporal, lluny de projectar-se, necessita de ments conscients com vehicles per a la seva manifestació i més que cap altra cosa, per la seva naturalesa insubstancial. La contemplació pot a voltes qualificar-nos per intuir, per comprovar la veritat, i més encara, la bellesa d’un enunciat, d’una manera que no podria fer cap algoritme.
Tanmateix, i ja que hem esmentat el mot algoritme, i per a romandre més si cal enjòlit, no podem fer ulls clucs al teorema de la incompleció de Gödel, que tot i restar emmarcat en un intuïcionisme matemàtic, presenta les relacions indeterminables en el si d’una teoria, si aquesta no és contradictòria i si els axiomes de l’aritmètica són teoremes de l’esmentada teoria.

Presto alla tedesca

L’art l’entenem com la cognició perceptiva de naturalesa sensible, els límits de l’art són la pròpia sensibilitat humana, no en sabem albirar l’horitzó. Vàrem defensar en una anterior ocasió l’origen de la necessitat d’expressió artística en la gargolització d’un insuportable neguit del coneixement humà, l’angoixa. Ara voldríem que ens fos permès d’apuntar que l’angoixa de l’home és la de pensar el temps, angoixa que és el límit de l’horror humà essència de l’home, i que el temps que pensem és indeturable, i, intuïm, indestriable de l’espai pensat.

Spinoza afirmava que el temps és una manera de pensar i l’art pretén modificar aquesta manera de pensar des d’una recerca de coneixements propis de la praxi, no de la pensa, fills de la intuïció, de la contemplació, no de la provació, Braque en estat d’art afirmava “les proves cansen la veritat”. La intuïció estètica no proporciona coneixements immediats, per ventura hi ha alguna disciplina que ens ofereixi aquesta deu de saviesa? No hem d’oblidar que la revelació és un acte diví no una disciplina humana. Però, tot i no accedir al coneixement aquesta intuïció forma la nostra pensa en la base de quelcom que ens ve donat, que som capaços d’arrabassar, d’una forma d’allò que seria la revelació. La qüestió de l’existència objectiva dels objectes intuïts és la replicació de la qüestió de l’existència objectiva del món.

Moderato cantabile molto espressivo

La agudesa penetrativa, aquesta visió perceptiva pròpia de l’art porta al coneixement, al saber, per viaranys tan correctes i no exempts de geni com d’altres. Així, quan començava la desestructuració dels conceptes de temps absolut, i era emergent la necessitat de l’espai-temps el 1882, Wagner al primer acte de Parsifal, en el castell de Montsalvat, li fa dir a Gurnemanz: “aquí el temps esdevé espai.” (zum Raum wird hier die Zeit.) Al segle XIII, el infante don Juan Manuel, escrivia “El brujo postergado”, delicat conte que planteja les giragonses del temps distingint-ne l’espai i la velocitat de desplaçament mental.
Per aquelles mateixes dates, (no ens vindrà d’algun lustre) Guillaume de Machaut, ens ofereix el rondeaux “Ma fin est mon commencement” amb la mateixa exposició del problema, però amb una evident manipulació del temps, tot cercant-li la ciclicitat que fa un mil·leni observem. Per esmentar un altre exemple qualsevol, Richard Strauss fa planar el seu Op.24 Tod und Verklärung, en el cicle. També hem de recordar que tota l’obra de Cesar Franck és cíclica i ens convida a contemplar “l’etern retorn”. Els intents de fractura del cicle ens arriben per la detenció temporal, Ernst Krenek, de mans de Béla Bartók, la ciclicitat provarà d’ésser exorcitzada amb l’acceleració temporal.
Totes les arts s’apropen al pensament, al saber. D’ací parteixen i aquí arriben, i no perinvenciósinóperdescobriment,talcomelsnombresimaginaris(\/-1 )són,iningú no els inventa, sinó que els descobreix. La poesia és, i, per tant, el treball del poeta no rau en la poesia, rau en la invenció de raons perquè la poesia sigui admirable, en la troballa de la poesia, perquè la poesia ja és.

Scherzo

Sigui’ns permès, en aquest punt, d’exposar un problema de lògica matemàtica, i gaudir de la delícia de la seva resolució poètica, que no lògica ( a Luigi Nono, la lògica li evoca filferrades ). Problema: una cel·la, un ergàstul. Dues portes, l’una vers l’abisme, l’altre mena a la llibertat. Enfront de cada porta un custodi. L’un sempre mistifica, menteix. L’altre mai. No sabem qui és qui. Hi ha a la cel·la un captiu amb dret a una pregunta, quina serà aquesta pregunta per tal d’esdevenir lliure, i no caure en l’abisme?.
La solució lògica és gairebé popular, només cal formular la qüestió que interelacioni ambdós porters, “- que ens dirà l’altre si li preguntàvem quina porta ens mena a l’abisme”, la resposta sempre indicarà la llibertat. Aquest mateix problema lògic una mica atenuat, formulat a Kaspar Hauser, per tal d’avaluar la seva intel·ligència, segons que ens explica Herzog en un inoblidable film. Kaspar, el nin salvatge, havia de descobrir el mentider, la resposta fou com un llampec: “digues-me, tu, que sóc un gripau verd?”. Si plantejàvem aquest trencaclosques amb tota la seva complexitat a Jep Nuix, el músic, no ens hauria de sorprendre la solució de naturalesa desconeguda i molt propera a la poesia que Jep aportaria per tal de resoldre l’enigma: sortiria per qualsevol porta, Jep Nuix sap volar per sobre els abismes, talment com els poetes pintats per Chagall.

Allegro molto e con brio

No es pot entendre el multifacètic i polirítmic present, el món en que ens hem de veure immersors, sens l’anàlisi seriosa d’alguns fenòmens socials i, no es pot dubtar, sense l’anàlisi dels diferents gèneres musicals. Gèneres en que, massa sovint, el medi de difusió és el missatge. El reconeixement de l’omnipresència de les noves tecnologies i els nous canals de distribució i difusió musicals en què es sustenten, sobretot, en la tibialització per la voluntat de la homogenització de les emocions, o en les emocions referides a un altre producte emotiu (una pel·lícula, una sintonia) una ràdioformula molt més visual que no pas auditiva allunyada de les referències de introspecció. Hem d’acceptar que la música contemporània és la d’aquest moment, que és filla de la música d’ahir, i que ens esforcem a voler-la desconèixer, a menystenir-la, aquesta nostra música és sorgida de les convulsions dels primers anys del quasi benanat segle XX. i ens hi hem d’apropar amb un interès sobretot estètic, pregon en la contemplació. A Milhaud devem la possibilitat de contemplar la poliritmia, explorada i explanada en la contemplació de la politonalitat.

La contemplació serà l’actitud que ens aproparà al coneixement dut de la ma de l’art, absent de prejudicis, com ja hem dit, perquè cap art no ha manipulat més la manera de pensar, el sentiment de temps, que la música, potser per que la creació fou un acte sonor. Primer fou la paraula, la ordre, en les mitologies dels pobles veïns d’Israel la creació és descrita com una lluita entre la divinitat i el caos, i en el triomf de l’ordre s’expressa la divinitat. En la Bíblia el món comença, la creació s’inicia amb la paraula de Déu, un acte sonor. L’acte sonor és la presència d’organització dodecatònica.
D’aquí potser que sigui adient que l’art dels sons manipuli el pensament temporal, però no exclusivament. En la base de tot pensament artístic sempre, i per sempre més hi rau la Poesia, no pas entesa com la conjunció de les paraules, sinó l’expressió del contingut espiritual, la plasmació en una intensitat sublim de conceptes preexistents o recreats. La imaginació és la capacitat de arrabassar i patentitzar sense por allò que no pot imaginar-se ni dir-se, el poeta té la facultat de fer present el que no existia, però que més que res, era.
Amb tot, la paraula és rica perquè conté l’experiència i la imaginació. De fet, en la paraula hi té cabuda tot, àdhuc la idea de quelcom més enllà de la paraula. La paraula ha d’ésser silenciosa, ha de tenir una sonoritat virtual i imaginària ( \/-1 ) per poder ser perfecte. Amb aquest tremend artifici, hom es veu abocat a la creació de la poesia.

Allegro maestoso

Déu crea. Mes, crea de fora el temps estant. La creació és essència divina, prèvia a tot, també a la tàvega conscient, al temps, i esdevé primigènia. Crear és fer del no-res. Creat a imatge divina, l’home, manifesta el seu ens vital en la presumpció de creació que s’escau d’essència a acte. L’acte creatiu. I s’esdevé en aquest acte ell mateix fora del temps. És en la transmutació d’essència divina en acte humà. El succés a faïment humanal comporta un treball estintolat en la sofrença de la fregadissa de propietats i qualitats manllevades a l’adaptació de la vida feréstega, al medi inhòspit esclau del conjunt continu . És a dir, per tal de poder crear, activitat, tanmateix, impròpia de l’ésser humà, aquest, l’home, no fa un nimi treball de subsistència, o d’adaptació al medi, ni

adapta el medi a les seves pressures, desplega tot el seu potencial, arrabassa dels déus el foc, esdevé creador al preu prometeic.

Andante sostenuto.

El treball de creació sovint li cal del que ha estat anomenat creativitat. El mot creativitat ens duu a un dèdal de conceptes, no sempre ben definits, i lligats, no sempre d’una manera constant, a la psicologia cognitiva. L’expressió creativitat és bastant recent en la seva cada volta més amplia utilització, fins al punt que molt sovint és utilitzat com anàleg d’imaginació. De bell antuvi per comptes de creativitat hom es referia al geni, mot que ens aboca a la divinitat que segons els antics vetllava per cada persona i s’identificava amb la seva sort, la seva persona amagava aquest geni. Gènìus deriva de gignère: “engendrar”, engendrar és una de les accepcions de crear. Hem de considerar, en mig de tot això, que el jo creador es caracteritza per un marcat desnivell en els models de funcionament mental, hom parla d’immergir-se en regressions, alteracions discursives del temps i es refereix a dissociacions en l’aprehensió del decurs del temps, en l’acte humà de “crear”. El jo creador que pateix la regressió i la dissociació ha d’ésser capaç de controlar-ne l’una i l’altre, i, tolerar-ne les falconades, per no perdre peu, i no esdevenir socialment foll, en abocar-se, i badar en els límits de l’espai-temps i paladejar el Caos.
“El primer i lleu batec de Lolita el vaig experimentar el 1939. L’estremiment inicial d’inspiració el provocà la notícia d’un simi que, al Jardin des plantes, havia esbossat el primer dibuix al carbó que mai hagi fet un animal, després de ser instigat amb afalacs durant molts mesos per un científic: L’esbós representava els barrots de la gàbia de la malaurada criatura.” Vladímir Nabòkov.
La paraula creació, en l’animal humà, no sempre serveix, en enantinodròmia a pensaments exposats més amunt, per a expressar determinades experiències, i quasi mai pot expressar experiències noves. Sovint, un sol, ampli gest, diu molt més, per qui ho expressa, sobre la novetat d’allò que hom emocionalment i mental sent. L’aporia de la creativitat rau en aquests quatre mots ací escrits: “Per qui ho expressa”. Hom fa fendi així que es vol adreçar l’expressió a comunicació, pel simple, oblidat ofec necessari de coordinar els diversos temps, en va! El temps és propi i no es pot transferir, pertany indestriablement a cada expressió de la vida, és de cada subjecte vital, d’una espècie, d’una mola, d’una niada, d’un estol, d’un clan, d’un ardat, i, sembla, al darrer graó conegut de la filogènia, d’un individu. La seva renúncia, la renúncia al temps, esdevindrà la seva dissolució, la dissolució del subjecte vital.

Allegretto grazioso

La primera aproximació humana a saber, al coneixement, i per extensió, al pensament genial, segons Kant esdevingut de la praxi, la implosió en la frònesi aristotèlica, en el moment àlgid de l’anagnòrisi, no és sinó, filla d’aquesta distinció entre consciència i projecció còsmica. L’activitat operatòria que correspon a la fusió i a la fractura del jo, no-jo, és una màgia, és també l’art. La màgia és una praxi, permet un aprenentatge. La conducta objectiva adequada obté una recompensa en forma d’èxit real. L’art esdevé màgia en la possessió de la clau del temps subjectiu.
Del caos còsmic inaprehensible es va diferenciant el coneixement racional del subjecte, consciència del jo i la manera de pensar temps. Amb ells i gràcies a la praxi, la màgia, i la presència de l’art, emergeix la presencia del pensament temps. El coneixement objectiu del món pren rellevància, protagonisme, dit altrament, apareixen les relacions objectives de les coses entre si, fent les abstraccions de les significacions subjectives, és a dir, de les relacions entre les coses i el subjecte.

                                                                                          Da capo.

Coda.

Es pot pensar, sense malícia, que determinar tempi musicals en un petit assaig sigui una extravagància, o, ara amb avolesa, una vulgar voluntat d’originalitat. Es pot pensar car de ben segur no és la primera vegada que es fa aital híbrid. La nostra voluntat és de provar d’induir, en un espai, diversos temps de lectura, i per tant, modificar els diversos ànims de comprensió i més quan és la música qui en aquests afers en recull les palmes.
Voldríem en resolució tònica, car ens movem en un sistema extraordinàriament conservador, voldríem tornar el patrimoni manllevat des de diverses àrees del saber a qui ens sembla més just que el conri: L’art, sistema explorador de la matèria sensible ha d’ésser el dipositari de l’estudi dels béns debel·lats amb la sensorialitat, per la sensibilitat.
El present treball ha estat pensat com una sonata programàtica, la voluntat de la presència de l’essència musical ho ha omplert en tot moment. Aquesta Coda és inspirada en la cadència conclusiva de les grans sonates romàntiques, on calia recuperar el temps dilatat i projectat d’un passat envers un futur sense consideracions en un possible present, sempre sostingut, i alhora detingut entre les línies del pentagrama, com els barrots del simi numen de Lolita. I, a més, he volgut fer-ho així.

Esclafit contra el pensament genial de l’artista, el sentit del temps porta a fer-ne totes les possibles atzagaiades, girar-lo, sobreposar-lo, fagocitar-lo, deturar-lo, en una paraula: manipular el temps que creiem o sentim real, car no és sinó ardit i truc de la pensa. El primer joc temporal, en la nostra història d’occident fou sobreposar diversos temps. En la sobreposició del temps evoquem, ens immergim en els tremends misteris, encara per revelar de la Scholia enchiriadis, i la música ficta, són les beceroles de l’harmonia.
El temps que retorna, retorna i retorna com ja hem comentat de Guillaume de Machaut, de C. Franck. Podem afegir encara a Shöenberg en el seu Pierrot Lunaire el numero divuit, Mondfleck, (la taca de lluna) o el temps que retorna però que ho fa a poc a poc, amb mandra, amb parsimònia millor, però sense repòs en l’ofrena musical.
Parsifal suspèn el temps, com ho fa Isolda. O ens trobem amb un temps dins l’altre en les complexitats del Christus, en l’observació d’un canibalisme intramoviment, com si d’esquals in utero es tractés, molt més que del festí de Saturn (Goya) el trobem gestat en la simplicitat del Via Crucis. Ferenc Liszt de primer vol córrer, i corre tant que s’atrapa a ell mateix per darrera, fugint, s’avança, i fa música fora de la tonalitat, com els núvols que fan el temps i en són defora. Enceta l’atonalitat, que s’abocarà en el dodecatonisme, els camins col·laterals com la politonalitat són poc explorats, cal fressar-los.
El temps va endavant, el temps va endarrera, el temps a voltes no va. La música que és una activitat conscient de la consciència, i per a la consciència, manipula conscientment el temps i com la tremenda negació de la realitat entropica, en el decurs temporal per comptes d’adquirir una més i més gran cota de desordre s’aconsegueix una major ordenació. L’entropia es detura, es deté el transcurs del temps, i guanya la consciència que vol imposar un ordre.
Constatem que des de la música escrita hi ha un esforç per modificar el curs del temps invertint-lo, eixamplant-lo, aturant-lo, i aquell qui lliura un objecte musical al món sent el ressonar d’una veu original, d’un verb primigeni, que el bressola en l’èxtasi creador, és a dir fora del temps. Exclòs del temps, en èxtasi, és quan l’home més proper és a la imatge a que fou creat.

MUSICOGRAFIA.

BARTOK, B. (1910) Quatour.
FRANCK, C. (1886) Simphonie.
KRENEK, E (1926) Sonate.
LISZT, F. (1866) Christus.
MACHAUT, G.(1367) Rondeaux. MILHAUD, D. (1922) La création du monde. NONO, L. (1972) Come la forza e la luce NUIX, J.(1992) Punt per punt. SCHÖENBERG, A.(1912) Pierrot Lunaire. STRAUSS, R. (1889) Tot und Verklärung. WAGNER, R. (1882) Parsifal.

Abstrat

La percepció del temps ens prové de la consciència del jo, i de la asimetria virtual que la vida imprimeix als desenvolupaments entròpics. Amb tot, per ventura, el temps no és. La percepció temporal és de caire sensible i, segons ens proposa l’autor, angoixogena, i no pot ésser atesa si no és pel coneixement sensible: l’art. L’art que es fonamenta en la sensació del decurs temporal, per l’autor, és preferentment la música. A ella apel·la l’article en forma de tema amb variacions, on proposa la suggerent idea que la música detura, encercla, inverteix, suspèn o desnaturalitza el decurs del temps.

Ben segur que han  gaudit una llarga estona, tot esperan  que en un moment o altre tornin a llegir l'article segons recomanació de la expressió  " Da Capo " .

A tots vostès, seguidors del present Blog

Del pessebre de casa nostra

" Glòria in Exelsis Deo ... "

En aquest Nadal de 2018, continuem sentint el càntic dels àngels, que s'adreça als sentiments més nobles de les persones.
Amb el meu desitg de feliçitat per a vostès i les seves famílies.
Bon Nadal i any nou !
Ep! aquest bon desitg també va pels germans Valdivieso i també per tots ls veïns de Llorens de Rocafort. (Nota: les fotografies que encapçalen l'article són ben nadalenques, paisatge típic de l'Urgell en el temps de collir olives).


Pep

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d'ençà uns 6 mesos. La veritat es que m'enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l'estiu a part d'anar a finals de juny a Lourdes amb l'Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L'última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d'abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d'Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l'aguaït del que pugui necessitar o menester i s'apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 

La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 

El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l'havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se'ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.

El padrí Sisquet Capdevila, l'Oriol i en Lluís.

 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.

Gran destrossa d'una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d'altres possibles bacteries.

La qual cosa requeria tallar l'oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s'estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l'any 2008 , l'any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d'un any, que a hores d'ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.

Variat colorit de les aulives arbequines.

 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l'arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.

Com poden molt be  es tracta de troncs d'olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l'anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s'estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d'uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca " fil de pescar " i si és trencar...?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m'havien arribat noticies com : 

Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l'esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.

Parlant d'altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M'he interessat preguntant, i m'han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s'ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s'ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l'encant de l' èxit. Són protagonistes en  Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d'obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d'empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l'he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n'era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s'ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l'estat de la qüestió i la feina que m'esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l'Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de - 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d'aquests codonys per fer  " codony " o " membrillo "  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.

Cydonia Vulgaris

Si hagués vingut un mes abans n'hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s'esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s'enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.

Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.

Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d'aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l'any vinent per tenir més collita. 

Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.

Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l'estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d' Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d' Urgell, L'Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,.....   tant a la Segarra com a l'Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l'abadessa Saureneta D'Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l'alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l'Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 

Una part important d'un molí d'oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l'esclavatge, regnava la teoria de l'Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d'una agulla; calia resignar a l'oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ..... aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l'apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.

Muralla del poble de Montfalcó Murallat.

Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.

Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l'aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l'any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d'aigua pel que pugui ser.

o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .

Mapa de Llorens de Vallbona fet l'any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l'antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l'Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.

Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d'una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l'estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d'ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s'havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l' únic oliver que no es arbequí, sinó " sevillano", n'està carregat, l'any passat no en tenia cap.

Oliver dit " Sevillano " pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 

Olives "sevillanes" posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d'uns 50, encara s'aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d'altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge .....

Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.

Dels olivers vius més d'un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l'arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l'arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d'encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m'ha atret aquest nom, molt ben trobat.

Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní.... ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.

A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d'aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d'aucells, que per altra banda mai veuriam.

Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.
Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te'n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d'aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l'estat de l'opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l'endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l'aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l'havia carregat, perquè l'any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l'amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 

Troncs d'ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.

Un cop a casa, vaig preparar llenya d'ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.

Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l'actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.

Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d'hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s'ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s'aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l'actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 

Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n'havia existit una altra com podran llegir després.

en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l'esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d'estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS ", també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l'església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó.

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa...Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ......

He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l'any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre'ls.

Rateres

 El pare li va costar tenir permís d'armes, degut a ser fill d'una família d'esquerres. Temps era temps i l'estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t'ajudes. Aquí va una fotografia d'una pàgina d'aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc.... 

Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952

Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d' olivers, uns vint, són molt vells, però d'ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d'un any, en sobreviuen uns quaranta.

El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó

Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.

Raspa clàsica de collir aulives.

El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.

Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d'oliver, perquè el vibrador després te molt d'inssistir, perquè l'oliva esta molt agafada a l'arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.

A mesura que  passen les hores el munt d'aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l'únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.

Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.

Quan les borrasses es fan pesades d'arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l'oliver " Sevillano ", per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre'l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d'ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l'endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d'alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d'aulives.

Aquesta olivera es molt jove te nou anys.

Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s'han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.

Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.

A hores d'ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L' última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.

Arbequines de luxe

Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d'un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d'aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d'un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 

Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l'aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.

   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d'una barra de ferro d'encofrar d'uns dos metres, i d'aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.

Troncs d' oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?

Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se'n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d'observar com estaven els joves olivers i si s'escaia collir-los. Així va ser, els petits n'estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 

Cabàs de l'època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s'apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.

 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m'agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l'ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?....com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l'altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d'ametlles, contentissim.
            

Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d'olives, més content que un gínjol.

Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d'ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d'anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc...
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l'arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l'endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc..... això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d'un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d'esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l'ametlla.

Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d'acabar com les veuen al cabàs. Després s'han d' estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela " la clofolla" i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.

Aquesta estesa d'ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.

Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D'entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:

Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l'interior va trobar la sorpresa.

Bigues resinoses de pi, d'uns 300 anys d'antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d'anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.

A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n'està farcit, sobretot es  troben als marges.

Servera

Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l'any sinó que a l'hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d'hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.

Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l'hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d'olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d'ametlles, per deixar-les ben netes .

La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.

El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l'Ajuntament. Puc dir que l'església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s'han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l'història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.

Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA..... El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L'embelliment  d'aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l'església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa " O MATER DEO " que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  

Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.

Disfrutin d'aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l'alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d'una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l'expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l'intempèrie, coberts de fang d'argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l'era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l'hivern o a l'ombra a l'estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l'Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto - perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l'entorn del món de pagès; a més m'encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.

El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l'arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se'n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d'aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L'aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l'arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l'ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.

Nota curiosa, a dins l' ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.

Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l'any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m'havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me'l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.

Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L'endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.

Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d'alegria i de servei als que tenim a la vora.

Sempre,

Pep.

Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L'Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d'altres col.laboradors.....
Els anys de l'estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.