JOB, VIST PER IGNACIO GONZALEZ FAUS I PEL DR. MIQUEL FABRE I CARRERAS

Sempre viva, manzanilla, flor del Corpus a Llorenç de Rocafort.

Fa molts i molts anys, que el meu estimat amic el Dr. Miquel Fabré i Carreras, que em parlava que havia fet un escoli a una llarga reflexió seva sobre el llibre de Job, hi han intimitats que en Miquel només me les explica a mi, i que ningú s'ho prengui malament. Ell sab i jo se, que ell es un ateo respectuós amb Déu, o potser estaria més be dir-li Agnostic militant que no pot ni afirmar ni negar la existència de Déu, no te prous coneixements i ell sap que un servidor es un creient que s'esforça cada dia, amb la fe revel.lada als profetes, seguin pel Sinaí ( Jo Sóc el que Sóc ), la terra promesa, Captiveri de Babilònia,  i la vinguda del Crist i la seva església presidida pel Papa Francesc, la comunió dels Sants.... Puc dir que mai he tingut crisis de fe,  (si periodes d'oblit, o de refredament ), els meus pares amb la seva manera de viure i d'actuar durant anys m'ho van ensenyar fil per randa l' abc del cristianisme i que el perdó era lo més gran, m'ho vaig creure i encara m'ho crec  i com actuar devant un veí que ho passava malament dia rera dia; també he de donar les gràcies a persones que he trobat pel camí de la vida, no seria el mateix, elles m'han reforçat la meva fe,  sempre i encara m' arriba al cor la paràbola del Fill pròdig, la dels Vinyaters : Mateu 20,1-12

Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:

Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina i els digué:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué:
—Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
—És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya.

 .....i que tot ens parla de la immensa  misericordia del Pare i allò " Estimeu-vos els uns als altres " i encara allò que cantem el Dijous Sant " Ubi càritas et Amor Deus ibi est " Allí on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ". Ens respectem i ens estimem mutuament i ningú s' ofent per a res del que pensa i practica l'altre, sabem quin terrenys trepitja cadascú. Però a favor del meu amic, he de dir que es un gran coneixedor de l'antic i del nou testament, en sap molt més que jo, confio en el Senyor i no hi ha cap sobretaula que no agafem una parabola de l' Evangeli i la desgranemt i despres de prendre un cafè o dos i un  Armanyac Cles des Duchs V.S.O.P., resulta que als dos ens agrada seguir la sobretaula amb el misteri a les mans, si es que es pot dir així..

Abans de continuar us escric unes paraules sobre Job, tretes del llibre de Salvador Alsius : Hem perdut l'Oremus.

Job, patriarca bíblic famós per la resignació amb què va acceptar una sèrie de calamitats a què  Déu el va sotmetre després de reptar per Satanàs a posar a prova les seves virtuts. A les successives desgràcies que li sobrevingueren ( pèrdua de terres i de bestiar, mort dels seus fills colgats a les runes de la masia familiar, nafres a tot el cos, etc.) ell hi responia amb frases com " Déu m'ho  ha donat, Déu m'ho ha tret ". Aquesta actitud és l'original de la cèlebre frase tenir més paciència que Job. Déu va recompensar-lo retornant-li amb escreix tot alló que li havia fet perdre. Job és amb tota probabilitat un personatge de ficció, que dona nom a un llibre de l'Antic Testament en que es planteja el tema del mal en el món i les diferents respostes a donar-li.

Plantes aromàtiques del terme municipal de Vallbona de les Monges com el timó, l'herba sempre viva pel Corpus, l'argelaga, l'espígul, viperina... amb algún ametller al fons i tambéuns pins mediterranis aprop mateix.

J. I. González Faus. Quizá puede ayudarnos ahora una reflexión sobre el coronavirus desde el libro de Job, uno de los textos más impresionantes de la historia de la humanidad. Retomo para ello un antiguo texto:

El libro de Job es una especie de discusión sobre Dios: Job sostiene que sus dolores son inmerecidos e injustos y, por tanto, o no son un castigo de Dios o es que Dios es injusto. Pero, tras vindicar eso, Job no sabe qué hacer ni cómo explicar su sufrimiento.

Sus amigos, en cambio, carentes de toda experiencia espiritual (de todo “conocimiento de Dios” si queremos mantener una expresión muy querida al Nuevo Testamento) y que, sin saberlo, sólo profesan una religión meramente sociológica que les sirve como manto de seguridad, acusan a Job de blasfemo por pensar como piensa, le remiten a todo el misterio incomprensible de la creación y le obligan a reconocerse culpable.

En esta discusión, el drama tiene un momento de inflexión cuando Job se da cuenta de que no sólo su dolor particular es injusto sino que todo este mundo está poblado de dolores y sufrimientos injustos porque es un mundo en el que siempre acaba triunfando la maldad. Veamos este párrafo impresionante:

 “Los malvados mueven los linderos, roban rebaños y pastores, se llevan el asno del huérfano y toman en prenda el buey de la viuda; echan del camino a los pobres y los miserables tienen que esconderse. Como asnos salvajes madrugan para hacer presa… Arrancaron del pecho al huérfano y toman en prenda al niño del pobre” (24, 2-5.9).

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

Bon dia estimat amic!

Bon dia.

M'ha agradat la reflexió sobre el bé i el mal que em fas a mans. És del tot correcte... tanmateix segueixo sense saber on és ni de que versava el meu escoli sobre el Llibre de Job.

Seguiré cercant.
 

Timó i romaní plantes aromàtiques de casa nostra ; veure Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra, por José J. Piquer y Jover

Ara, en temps ardus, molt difícils per a molts, aspres per a tots només se m'acut pensar que en aquesta Terra hi estem com a rellogats... ni tant sols com a llogaters titulars. No som altre que una nosa en el decurs de la Gran Vida... ni ciutats, ni lluminàries, ni descobriments científics o albiraments geogràfics... som una nosa.

No som necessaris en aquesta Terra ni molt menys els amos, com venim dient. Els petons i les abraçades són eines perilloses i no anar a saludar amics i parents signe de respecte.

El poder, la bellesa i el diner no valen per a res... per a res en front la Vida. Així doncs, que és? Que vol dir el Bé? que és el Mal? Job ho encara amb fermesa en la darrere Teofania.

Cercaré el que tants anys fa vaig escriure, però crec que, com ja fa temps faig, deixava Déu al marge. No m'atreveixo a negar-lo... no puc afirmar-lo, a Déu. Mala cosa és la religió.

Gràcies pels teus quotidians pensaments amic, gràcies. Són amor destil·lat. És això el què hem de conèixer com a "pregària"?

Ens calen sacs, sacs i més sacs d'humilitat. Som uns rellogats, nouvinguts i mal educats, mal instal·lats en la Vida.

Una confitada i molt amorosa abraçada.... extensiva a tots els teus.

Cabana tant pròpia de la baixa Segarra, pels que no ho entenguin, ens trobem a la Catalunya Nova, amb la companyia de la inseparable boira.

Seguiré esperant que el Dr. Fabré ens faci a ma una nova reflexió sobre Job, la farà, perquè li agrada molt i venera aquest savi patriarca bíblic, vostès i jo gaudirem dels seus amplissims coneixements de l'Antic Testament. L'esperem . Tranquil confinament a tothom, encara que pels veïns de Llorenç de Rocafort o de Vallbona és una paraula quasi desconeguda, perquè no cal que prenguin massa  mesures higièniques , per les poques persones que hom pot trobar a lo llarg de la setmana, ni els cal que cap autoritat els vigili, ningú es troba del mati al vespre; un bon lloc per confinar-se. 

El meu amic tot rellegint el llibre de Job, perquè d'alguna manera l'he forçat jo, s'ha quedat meditant, i ha quedat aturat aquí : 

... com n'és de fàcil temptar a Déu: Satanàs li diu que Job és molt devot perquè tot li va bé i "totes li ponen"  diu Satanàs: -posa'l a prova i veurem...- i Déu va, i hi juga, i el posa a prova ......

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

El meu amic s'ha aturat en aquest punt, i li donarà cent voltes o més, en cap cas tindrà pressa, però amb el pas dels dies puc assegurar que continuarà i tots junts gaudirem o patirem del resultat final com la narració del Complex de  Moises pel desert. Aqui no hi han solucions fàcils.

Pep

PINTURA FETA PER AJUDAR A CARITAS PLA DE L'ESTANY, UNA BONICA HISTÒRIA, ENCARA ESTA EN VENDA

Tots els comentaris i escrits que van a continuació són tant sols per fer honor al quadre titulat Namasté, del meu estimat amic Miquel, que a continuació i va tot, gaudeixin que no sempre es dona tanta història sobre una obra d'art i sobre l'art en general. Vostès mateixos, aquest home del renaixement es un tresor, haurien de demanar cita.... i un altre dia en parlem.
L' ésser humà és un ésser cultural.
És in imaginable l' ésser humà al marge  de la cultura.
No és imaginable la seva supervivència biològica, sense la cultura.
Entenem per cultura el compendi de creences, coneixements, hàbits i maneres de fer d'un grup homogeni biològic concret.
La seva transmissió, de generació en generació, mai no és ni genètica, ni biològica, i  pot ser discontinua, discreta i parcial.
Total, nítida o tèrbola, explicita o sobreentesa. Verbal, gestual, cognitiva o simbòlica. O tots els atributs esmentats alhora.
Gran part d'aquest compendi cultural d'un grup, es recolza en el pensament simbòlic, i des d'ell, des del pensament simbòlic, prospera de generació en generació.
                                       Tractatus Gradus Ad Parnassum.
                                        de M. Fabré de l'any 2002.

NAMASTE  ⁽¹⁾                                                                                            

Pigments dissolts en oli i aplacats amb aigua sobre paper lokta de 77x51 cm.

Obra realitzada a Vilassar de Mar  l’any  2019  i  original de:

Miquel Fabre i Carreras. Barcelona 1955

Qui ...

Es sensibilitza per l’art, el coneixement sensitiu, la creació, la imaginació de ben petit a mans del seu mestre de música, Ferran Ardèvol i Miralles, que el duu a concloure la carrera de piano el 1971 a més d’immergir-lo en la sensorialitat del segle XIX.

El 1973 manté una estreta relació amb Llorens Artigas a Gallifa, que marquen profundament el seu pensament. En aquell taller tragina coneixements amb Joan Miró.

Compagina els estudis científics amb els humanístics, cursant la Laurea en filosofia i epistemologia de l’art (amb bagatges tècnics) a la Università di Pavia, Itàlia.

Es llicencia en medicina i cirurgia el 1981 per la Universitat Autònoma de Barcelona, i no deixa de pintar ni modelar, a l’hora que les profundes reflexions i estudis sobre l’art i l’acte creatiu el duen a doctorar-se en Psicologia per la Universitat Ramon Llull l’any 1996 amb la tesi “Angoixa i acte creatiu”.

Centre la seva activitat professional en la docència i la investigació d’aquells fenòmens biològics que acompanyen a la ment, la psicobiologia, en el si de la U.R.L. i la seva recerca s’emmarca en la percepció i construcció del coneixement sensible, des d’on ha publicat articles en revistes especialitzades i llibres.

La seva obra pictòrica, (molt més d’un llarg parell de centenars de quadres) ha sigut exposada esporàdicament.

                                                                          M.F.

El paper lokta fet a mà a Nepal està elaborat amb l’escorça interior fibrosa d’arbusts de fulla d’alta elevació principalment de dues espècies de Daphne  (que significa "llorer"): Daphne bholua i Daphne papyceacea, conegudes col·lectivament i de manera vernacular com a matolls de lokta.

Els arbustos de Lokta proliferen en cúmuls oberts o colònies als vessants meridionals dels boscos de l’Himàlaia del Nepal entre 1.600 i 4.000 m.

Històricament, l'elaboració artesana del paper lokta es va produir a les zones rurals del Nepal, sobretot al districte de Baglung. Avui es produeix aquest paper de ‘llet crua’ a més de 22 districtes del Nepal, però els productes de paper acabats es produeixen només a la vall de Katmandú i Janakpur

La durabilitat i la resistència del paper de Lokta a la llàgrima, a la humitat, als insectes i al míldiu han fet que tradicionalment el paper de la carta fos l’elecció preferida per a la gravació de registres oficials del govern i els textos religiosos sagrats.

1. NAMASTE és pot traduir, més o menys, com: " Saludo la part divina que hi ha en tu " Saludo el teu tros de divinitat " Saludo els déus que t'habiten " Saludo la presència divina en tu " ...

... tanmateix, els conceptes de salutació, divinitat, déus, i la pròpia consciència de la integració de la individualitat personal difereixen i força d'aquests mateixos conceptes en nosaltres.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Cert tot lo anterior, però el destí final d'aquesta obra es incert, ara és meu, però si pot millorar la vida dels més pobres, o sigui els sense sostre, els marginats, els excluïts, en una paraula els més vulnerables canviarà de mà, sense cap mena de trava ni remordiment, sinó amb rapidesa i amb joia. Cinc-cents euros és tot un capital pels pobres. Per Càritas , poc és molt. 
Ànims i en aquest Nadal 2019 fem nostre " Tots tenim un àngel ".
El Dr. Fabré ens assegura que si es ven aquest quadre Namasté, ens en donarà un altre i si es ven ens en regalarà un altre, i així ininterrumpudament fins....... , per ell Càritas  s'ho mereix tot !!!. Gràcies Miquel, tant de bo hi haguessin moltes persones com tu. 

Pep

GUIA PER FORÇATS APRENENTS A LA MELANOMANIA

El Dr. Fabré, a mig juliol m'ha regalat aquest divertimento, perquè aprengui una mica de cultura musical, perquè als setanta anys no he tingut temps, he hagut d'invertir el temps en llegir, en estudiar medicina, ajudar als meus pares a collir olives a l'hivern i batzacar eametlles a la tardor, portar llenya d'ametller dels arbres morts cap a casa, i també cuidar a la Mar sempre que fes falta, i ell fa anys que se'n va adonar del meu buit en aquest camp. En  Miquel pensa en música i ens vol contaminar, cosa no gens fàcil, pequè jo penso en patologies, mireu quina gran diferència, però tenim un punt d'unio molt fort, ell tambe és metge i professor de llarg recorregut. Molt del seu humanisme i manera de ser el deu al mestre de piano Ferran Ardèvol. Ell el va acollir, i li va valorar i potenciar la seva immensa curiositat i ànsia de saber. En la nostra formació sempre  hi trobem un mestre rural com jo mateix amb el Sr. Capell de Maldà, en Miquel  també li deu molt al mestre que als estius a Cabrils li feia classe, era,  el que en aquells anys es deia un maestro nacional,  de nom José Jambert Garcia, corien els anys 1960, fumava molt i alhora aconsellava als alumnes que mai havien de fumar, prim, de cabell tenyit de color negre, amorós per damunt de tot. bon pedagog, en Miquel no para de valorar-lo, dona bo sentir parlar a un alumne agraït.
Quan publico aquesta Guia per forçats aprenents a la melanomania, penso que qui pot gaudir mes que un servidor són les seguents persones com  la Reina Capdevila, l' Eulàlia Valdivieso, en Josep Subirà, la Ingrid Quer, que a més d'infermera te la carrera de piano, el que passa es que es tant humil que mai ho diu, Joan Salses, perdó Joan, tu ja saps tot això perque tens la carrera de piano i vas ser catedràtic del Conservatori de Badalona, però penso que sempre ens podràs fer alguna correcció.

Abans de continuar amb la publicació d'aquest tresor, que jo i tots vostès agraïran i que potser mai hagués pensat que es publicaria , perquè sincerament el professor Fabré me l'ha regalat tant sols per mi, un regal d'amics. Sóc jo,  qui ha pres una decisió de que més persones gaudeixin d'aquest amplissim treball , passin un bon estiu i que la festa major a Llorenç de Rocafort (Sant abdó i Sant Senén), sigui un lloc  de trobada, de joia, de compartir i sobretot parlar i gaudir de tots els actes i de  les habaneres, que sempre son molt acollidores.
El Dr. Fabré ens ha preparat una pasta  " Spaghetti alla Chitarra ! marca Garofalo, amb condimento per Pasta con Sarde amb  finocchietto siciliano. bonissims., una mica picants, però a  voluntad. Tot  s'ha de dir vam dinar molt a gust, la migdiada no hi podia faltar, i posteriorment vam  repassar  com va la vida de pagès de l'Urgell, abans també  dit baixa Segarra , del quan els nostres pares n'estaven molt enamorats.   
Llorens de Rocafort sempre seran les meves arrels.
                  

En la Natura, algunes ones físiques de pressió ens arriben als òrgans dels sentits i
són percebudes, subjectivament, com a sons. La voluntària organització d'algun d'aquest
sons ve a anomenar-se MÚSICA.
La MÚSICA segurament neix quan el primer pro-homínid relaciona la curiositat
que la femella manifesta en sentir-lo modular els grunys i esgarips, esgüells que a la fi
culminen amb l'èxit copulatiu. Des d'aquella afortunada cognició fins la nostra "cultura"
han caigut alguns milions d'anys, però la música ja no té aturador.
La nostra manera de ser, més aviat puritana, ha permès d'inventar la societat i
amb ella formes i normes d'organitzar els sons força complexes que volen anomenar-se
"música culta", per distingir-la de la de consum o de la de inspiració popular, que sense
voler només afavorir l’aparellament si que té una relació directe amb els sentiments, les
emocions i la rauxa del poble.
De la música dita culta en podríem fer, grosso modo, (que matusser puc ser) tres
grans grups, tres carpetes independents: la música religiosa, la música d’escena, i la
música de concert. Ens centrarem, en aquest escoli, en aquesta darrera, el concert.
La música que anomenem culta no és més que un extraordinari joc intel·lectual
adreçat als sentits i no pas al inrevés, no ens equivoquem.
Prenem la tercera accepció de la G.E.C. en referència a intel·lecte: "Facultat
superior del coneixement, oposada a la sensació i a la intuïció" (Aristotèlica, oi?). És a
dir, cal que hi hagi quelcom més que l'oïda i la perspicàcia, i allò que ens sona... Cal que
hi posem força de la nostra part.
Per començar caldrà voluntat d'entendre i confiança. Sé que la tenim tota la
voluntat (sinó no seriem pas aquí) i confiança... Ah la confiança... Confiança de la
mateixa naturalesa que dipositem ens els estris que ens fan navegar a molts metres per
segon, per terra, mar i aire i xarxa cibernètica. No tinguem por, posem-nos còmodes i
fem que en el nostre magí no hi ballin cabòries. Som-hi.!
"Qui s’esmerci en entrellucar i desllorigar el joc intel·lectual de la música en
gaudirà per sempre més del plaer d'escoltar-la" M. F. (ves per on!)
Vull emfasitzar que la feina perversament proposada a aquest modest, petit i
senzill servidor vostre és infausta inabastable, d’una magnitud similar a voler buidar
l’oceà amb una llossa, un cullerot, de mànec curt en mans d’un infant. L’accepto amb
tot l’amor de l’amistat, tot i que hi ha una proposta d’audició que supera les set hores
(ho retallarem!) no podem arribar ni a drenar un mínim perceptible... tanmateix farem
boca. Hi ha molta presència del piano...perdoneu-me... fou el meu instrument.

2

HISTÒRIA DE LA MÚSICA

(és un dir, amb modèstia i sempre des del meu molt subjectiu angle de visió)

SEGUIM, CAP A LA GUIA D'AUDICIÓ:

1. Des del Pitecanthropus libidinosus (no hi ha pas cap resta fòssil d’aquest
libidinós, sembla es va matar a palles) fins als grecs no tenim constància ni escrita ni
registre fonogràfic fidedigne de la música que podien sentir o interpretar. Ho obviem!.
2. Dels grecs al segle X (de la nostra era) a Europa hi ha alguna notació, però no
hi ha massa certesa de com podien sonar aquells instruments, ni de ben bé que volien dir
aquelles notacions. Obviat!
3. Del segle XI (Guido d'Arezzo)1

fins al segle XVII és un període molt
interessant i hi succeeixen veritables virgueries (perdó pel col·loquialisme), tant en
l'estil, la forma, la intenció, com en la tècnica. Aquestes conquestes tenen un interès
similar als paracaigudes dissenyats per Leonardo da Vinci i a la teoria de la revolució
dels cossos celestes de Copèrnic. Un exquisit pal! De veritat. Obviat!.
4. Inici de l'audició (ara fem com si res, posem l’equip en solfa com si de música
tecno fos). Al segle XVII-XVIII, Newton anuncia les lleis de la Gravitació Universal, i
Domenico Scarlatti (Napoli 1685 - Madrid 1757) composa més de cinc-centes sonates
per a tecla. Escoltem-ne alguna.
https://www.youtube.com/watch?v=KdF_S57fyK8 (claviccemballo)
El clavicèmbal (claviccemballo) sona molt a matalàs de molles, però era el millor
instrument de tecla d’aquells temps, avi confés del nostre piano. És un xic llauna, oi?
Haurem de parlar d’instruments, un dia, i de la seva història i evolució. Apassionant!
https://www.youtube.com/watch?v=wjghYFgt8Zk (Martha Argerich)
Marta Argerich (Buenos Aires, 1941) és un dels regals prodigiosos que la natura ens
brinda en la interpretació al piano. Un altre dia parlarem d’intèrprets. Fascinant!
https://www.youtube.com/watch?v=h6LtERRLKww (partitura)
La mateixa sonata, visualitzant-ne la notació. Mola oi? Parlarem de partitures, si cal.
Va! Una altre sonata de les més de cinc-centes.
https://www.youtube.com/watch?v=Ahou_LRXFF0
Què us sembla les martingales que fa abans no comença? L’intèrpret sol ser amanerat.
https://www.youtube.com/watch?v=Fy6plkuF50o
https://www.youtube.com/watch?v=LeC5BUkoMBc
https://www.youtube.com/watch?v=fU3R2WwtX3g (per guitarra) Marcos Diaz.
Aquesta per a mi té un gran significat i pes emotiu: la vaig tocar i defensar moltes
vegades, quan era pianista, o ho feia veure. La considero la meva sonata de Scarlatti.

1 Guido d’Arezzo (991-1033) fou el creador de la notació musical moderna, i l’inventor del nom de les notes...

3
5. La Venècia del segle XVIII ofereix una nauseabunda fetor en els seus canals i
una angelical música al "Ospedale de la Pieta", on Antonio Vivaldi (Venezia 1678 -
Viena 1745) il prete rosso, feia la seva música. És l'època en que Giacomo Casanova
s'esmuny de la "Piombere" pel seu sostre de plom i els instruments de metall sonen com
aquest concert per a dos trompetes. Parem l'orella!.
https://www.youtube.com/watch?v=SVtLeR2K8sk
Noi els asiàtics, com els tira la nostra música. Ho fan prou bé. Sense estacions.
6. Telemann fou segurament el més prolífic dels autors barrocs, un catàleg
superior a les mil obres. Si aquesta "suite" no ens dóna a entendre la força que pot tenir
un orquestra desfermada, cal que ho escoltem fins que ho entendre-ho
https://www.youtube.com/watch?v=e4VNShSqiVU
7. Bach. Busca qui era el senyor de Brademburg i para atenció que l'estructura
d'aquest concert és la mateixa de qualsevol concert jazzístic que es valori. En aquest
moment escoltem música barroca, el mot barroc fa referència a un estil àdhuc a una
època recarregada i d'extraordinari mal gust (la mateixa paraula barroc pot provenir del
portuguès, que vol dir perla defectuosa i irregular). Els músics d'aquest període tenen la
sort que el seu art no es comprimeix en un moment (com en palaus i escultures) sinó
que s'estira en el temps, això el fa ric en sonoritats i apreciable en tots els timbres, bell i
entenedor. Tallo! Però parem atenció als diàlegs... i al “solo” de clave!!
https://www.youtube.com/watch?v=ZK6-x9sdEYo
i això, que no és una entrada trasbalsadora? Com un brau a plaça...
https://www.youtube.com/watch?v=osg_WmeLxQk
Amb el primer temps fem... però tot plegat és tant formós... si voleu... ací està.
8. Al 1783 els germans Montgolfier eleven el primer globus aerostàtic de la
història i Mozart sap perfectament com ha de sonar un clarinet, instrument de vent que
fa poc s’ha inventat, no sé dir perquè va tan lligat a la maçoneria, pedra, aire, i s'eleven
les sonoritats. Escoltem el primer temps del seu concert.
https://www.youtube.com/watch?v=DVXFONkLPok&spfreload=10
9. Schubert , (1797-1828) ja en el segle XIX prefigura la música dels romàntics
(la majoria de la música "culta" que s'escolta és del segle XIX. No ho diguis a ningú, et
faries enemics.) Schubert va morir molt jove: als 30 anys! però va deixar escrits els
fonaments d'aquesta música dita "romàntica" que és tempestuosa i plena d'emocions
sonores. Schubert sabia molt bé el que es feia, les seves cançons són d'un gust deliciós.
https://www.youtube.com/watch?v=7VJ4ACx3its
Sempre, sempre plora amb aquests acord i aquesta melodia hivernal. Lamento les
llàgrimes de la Reina... o les celebro, les celebro. La seva sensibilitat és el meu amor.

4
La música per a piano de Schubert, el seu instrument, és d’una imaginació inesgotable.
Les seves melodies no tenen fi, són un pou de pregona inspiració, uns exemples:
https://www.youtube.com/watch?v=arqouwfIKzU
o bé,
https://www.youtube.com/watch?v=KsyLfN2lTj8
Però, i per a cambra, la música de Schubert per a cambra és a tocar el cel. Com s’ho va
fer? Si era el piano el seu medi... ell vivia, respirava, es nodria de Música.
https://www.youtube.com/watch?v=e52IMaE-3As
https://www.youtube.com/watch?v=cf4sgRVzB-0
https://www.youtube.com/watch?v=D-2N17Su-UI
Ai, las!! Amb quina de les nou-centes composicions ens quedaríem?
A voltes, els intèrprets també es catxondegen...
https://www.youtube.com/watch?v=vFw-zDkD3Gs
vingali! Serietat! La Mort i la Donzella:
https://www.youtube.com/watch?v=qzLARIBfcL0
https://www.youtube.com/watch?v=7daW-UBBdKs

...mai no en tindria prou...

10. La música "romàntica" té una estació forçada en Chopin, poca conya! Però
també li sentirem poca música: un vals i un estudi. De fet no va escriure gaire, però va
capgirar de soca-rel el concepte del piano i de com es toca. El vals era una dansa
popular de connotacions eròtiques innegables: els dansaires s'agafen per ballar! La
música culta manlleva constantment elements del poble per sobreviure. Quan Daguerre
a l’any 1839 fa la primera fotografia sobre una planxa de coure, Chopin escriu aquest
instantani valset, ple de gràcia, ple de vol i amb només poc més de tres minuts.
https://www.youtube.com/watch?v=b_E51SV0Zus
10bis. Els estudis són un gènere inesgotable de bona música, perquè va a la
recerca de noves possibilitats, l’art, de fet, és recerca de límits, saltar-se’ls i creació.
https://www.youtube.com/watch?v=oy0IgI_qewg
11. Any de 1878, contràriament al que sempre s'ha explicat Bell no inventa el
telèfon, sinó que n'inventa dos de telèfons. Tchaikovsky escriu el concert per violí i
orquestra, escolta'n només el primer temps i meravella't de la quantitat de notes que
surten d'una capsa de puros tant petita (violí). Parlant de capses de puros, el que sents és
un Stradivarius! Del 1727, el “Barrere” (tots els Stradivarius tenen nom propi). Un altre
dia parlarem de luthiers i instruments mítics.
https://www.youtube.com/watch?v=geFXEdMuXl0

5
12. No és només el violí qui pot escopir notes com dimonis escup la boca de
l'infern. El piano "romàntic" és un "brau" que afavoreix l'aparició d'extraordinaris
"domadors". El "diestro" més famós i també el més bo fou Liszt. Sentim aquest sonet
que es va inspirar de després d’una lectura de Petrarca.
https://www.youtube.com/watch?v=QVxEG12-1Ps
Després en sentirem una reflexió diferent. Liszt d’una inabastable cultura, reflexiona.
https://www.youtube.com/watch?v=ScqeArnDoaE
la seva exposició de la mort (la seva dansa) no es correspon gaire amb el que de vell va
escriure, sense afalacs ni virtuosismes...
https://www.youtube.com/watch?v=8aBsc7Txu7Y
una reflexió més silent, oi?
12bis. Liszt era una passada, com a músic i com a persona, en podem parlar
molta, molta estona... jo voldria parlar-ne dies i dies, però ja que som amb virtuosos us
vull rallar de Balakirev, que escrivia la fantasia "Islamey" per aquestes dates (Curiositat
culturalista: va ser Liszt qui va estrenar la fantasia "Islamey" en un concert benèfic a
París) És una de les obres que més mandanga tècnica ofereix al pianista.
https://www.youtube.com/watch?v=rXsu87mi5_Y
una bella fantasia
13. (uff!) Segle XX !! Aparteu les criatures!.El 1882 Daimler inventa el motor
de combustió interna i Benz el munta en el primer automòbil. La Renault Expres ha
sigut inventada!. Neix llavors Igor (pronucia aigor) Stravinsky, un fenomen musical
del nostre segle, els invents en aquest segle es succeeixen amb tanta celeritat que hom
s'arriba a avorrir, però Igor (aigor) sent el pols rítmic primigeni de la Terra i en "La
Consagració de la Primavera" ens refereix un ritus en que una donzella és immolada
com a víctima propiciatòria en orgiàstica cerimònia pagana. L'escàndol el dia de
l'estrena fou majúscul, pot ser també perquè l'obra venia a recordar l’origen de la
música, abans apuntat. "La saccre" ( així es coneix "La Consagració de la Primavera")
és una obra important, plena de trepidants ritmes i sonoritats salvatges. És un punt llarga
(34') cal que hi posem "carinyu". Endavant! Planxa't l'orella!
Vull cridar l’atenció en els son aguts del començament: un fagot allí dalt!! Blasfèmia.
https://www.youtube.com/watch?v=4am3YRpfiHs
De fet és música per l’escena, pels ballets de Diaguilev, però ha transcendit la música i
la seva audàcia per sobre cap coreografia, quasi sempre la sentim en versió simfònica.
14. el segle XX és molt atapeït en música (qui sap si és perquè tot es publica)
tant que esdevé inabastable. Edgard Varèse pot representar als músics més abstractes,
però és injust no fer referència a Messiaen, Berio, Martenot... la llista és oceànica.
Escolta amb paciència aquest 7' i 27'' de música abstracta.
https://www.youtube.com/watch?v=wClwaBuFOJA
Ionització és l’obra més famosa i tocada d’Edgar Varèse.

6
15. Un moviment que no es pot obviar són els nacionalismes. No t'espantis, no
sentiràs els "Segadors", sinó un "salsero" duet de pianos de Darius Milhaud, treu-te el
davantal i posa't a ballar, especialment la "samba" final. Vigila no entropessis!
https://www.youtube.com/watch?v=B3GZvRlblho
És inexcusable el nacionalisme espanyol d’aquests moments: Pedrell, Turina, Taltabull,
Granados, Albèniz, Falla... no sabria quin passar per alt. Què poso?
https://www.youtube.com/watch?v=z9Vv9m79IPw
16. Xenakis (1922-2001) era arquitecte, però posar "totxos", diguin el que diguin
té molt poc de creatiu, i per tant Iannis (Xenakis), grec amb inquietuds, cultiva el noble
art de la música amb un irrefrenable ritme. Salta per sobre de les teulades amb la
imbricada percussió de les "Pleiades"! Campanetes, matells i tabals, soneu!
https://www.youtube.com/watch?v=-af-KhvbYN4
o bé, i molt menys “glamouros”
https://www.youtube.com/watch?v=zwRW5F3I-Zc
17. No podem acabar aquesta ràpida volada per la música del segle XX sense fer
un comentari i uns minuts d'audició de l'obra d'Arnold Schoenberg (1874-1951). Ell va
tenir el coratge de dir obertament que els temps estan canviant i va fer música en
conseqüència. Són tres breus fragments, brevíssims, para-hi atenció. El primer és un
sonet. Els altres dos són d'un recull de poemes anomenats "Pierrot lunaire" i són d'una
rara bellesa. El darrer, "Der Mondfleck" (La taca de lluna) l'he gravada com a doble
homenatge, a L'Arnold i a la Reina, ma muller, que en té una especial predilecció per
aquesta cançoneta, pregunta-li a ella que li ha vist, i el perquè de tanta devoció, per mi
és simplement deliciosa, digne de tota reverència.
https://www.youtube.com/watch?v=gAzYJb1yHvc
https://www.youtube.com/watch?v=nwYW26DZTTw
i
https://www.youtube.com/watch?v=2lFZf69B2gQ
no crec que hi hagi cap partitura, cap intenció d'Arnold Schoenberg desestimable.
18. Deixeu-me fer un esment a la paradoxa. El coneixement progressa, amb el
saber científic s’esperonen fites. En el pensament es va pas darrera pas. I en art? No pas
sempre es segueix el que podríem pensar evolució darwiniana, no. L’art menja a part.
Podria esmentar al meu molt venerat i admirat Mendelssohn, Felix. (1809-18049) escriu
com si fos anterior, molt anterior a Schubert. Escriu delícies però no hem de considerar
que “estava passat de moda” que el què feia era fora de l’estètica del moment.
Tanmateix avui vull parlar de Serguéi Vasílievich Rajmáninov (1873-1953)
Rachmaninof, tot i viure les convulses evolucions i projeccions de la música, en la seva
forma, l’estètica i fins i tot en els instruments, ell s’aferra al romanticisme més sòlid que
s’ha escrit, i, si no fos per la instrumentació (un dia podríem parlar només del color de
la orquestra al llarg dels anys) si no fos per l’orquestració, deia, pensaríem que som a la
segona meitat del segle XIX.

7

https://www.youtube.com/watch?v=2TQs7Ru2rRw
No podia de cap manera mancar la Tatiana Nicolayeva en aquest recull. Ara en parlem.
Però el preludi que aquesta immensa matrona russa ens ofereix comença al reves! Per la
cadència conclusiva! I després enfila un palau de sons exquisidament inquietants.
Rachmaninof, ben entrat segle XX, (1934) que ja s’ha escrit de tot i de totes les maneres
ens presenta unes variacions sobre un tema de Paganini que ens treuen del temps.
https://www.youtube.com/watch?v=2XY5ZXrxT40
D’aquestes variacions en concret també podríem parlar més d’una tarda... aquest és el
caprici número 24 per violí de Paganini (1782-1840) escrit molt probablement el 1817
https://www.youtube.com/watch?v=hsJdLv38fy8
Vengerov toca un Stradivarius del 1727, el Kreutzer.
I com que hem tirat enrere fem un saltiró en davant:
https://www.youtube.com/watch?v=bwm914Driw4
Lutoslawski (1913-1994)

Epíleg. Aquesta carrera per tres segles de música no vol ser sinó un vermut sense
res per picar, i amb moltes manques d'informació. Tantes i tan salvatges les audicions
que el vermut ens pot pujar a la testa.
L'autor d’aquesta passejada irreverent estarà satisfet si d'aquí a poquets dies
alcem el dit i exclames: -"Les tapes, si us plau"!.
Les tapes poden ser el color de l’orquestra, els instruments, els gèneres (en el
bon sentit de la paraula) les formacions (duets, trios, quartets, solistes acompanyats) i
una munió de diferents aspectes que han estat esmentats, variacions, sonata, vals, estudi
capriccio, melodia, harmonia... Compositors! Es pot abordar des de la història (sempre
subjectiva) o des de la història del moment cultural (encara més subjectiu) o des d’un
esdeveniment creatiu aïllat, un any, un moment, independent i tant ple de sorpresa com
de bellesa. O lligant-lo a d’altres arts, creadors, artistes i sensibilitats. Podríem fer un
tomb per músiques europees de fora d’Europa, Amèrica (Nord i Sud) Orient mig...
L'èxit serà aclaparador quan sol·liciteu de passar al menjador. I així que em
tingueu fregit tot cercant musiquetes cultes ja serem uns melòmans empedreïts que
tindrem al nostre abast l’incommensurable plaer d'escoltar MÚSICA.

Que així sia.

Vilassar de Mar .
Desembre 2016

Tot  aquest gran esforç es solsament del professor  Fabré, jo només hi poso el meu blog perquè es dongui a coneixer  Urbi et Orbi i tots vostès puguin gaudir de la música, i un servidor també.

Sense més una abraçada a tots els veïns de Llorens de Rocafort tot desitjant-vos una bona festa major 2019. i una gran abraçada pel meu bon amic Joan Bergadà i Ruera, que sempre he admirat la seva bondat i honestedad, home de bon tracte, es un amic transparent que tothom li agradaria tenir al costat ,net de cor , una vida de bon veí i millor persona.

Pep