ELS SANTS DE LA PEDRA

Benvolguts veins de Llorenç, ja passada la festa major, però he rebut un treball fet pel SR. Lluís Barberà i Guilen, que es un estudiós dels nostres sants patrons Abdó i Senen, també coneguts com els Sants de la Pedra. No us explico res més, tant sols ho deixo a la vostra consideració tot desitjant-vos una bona lectura.

https://malandia.cat/2019/07/els-sants-de-la-pedra/ 

Només dir que es un home que ha estudiat moltissims tot el que representa en la nostra vida de cristians i també social aquests martirs tant estimats per tots nosaltres i d'altres pobles i viles d'arreu del territori català i valencià.

Ben cordialment i molt agraït Lluís

Pep

UN EQUILIBRI ENTRE LA FORTALEZA DE L'HOME I LES SEVES FEBLESES

Un servidor als 62 anys

Estan ja a tocar els setanta anys m'abelleix reflexionar sobre diferents aspectes del meu exercici de la medicina i un d'ells es com he atès als meus pacients, sobretot els més marginats, els sense feina , els sense sostre, els passavolants, els pobres, els excluïts , els que no són ningú als ulls d'aquest món, puc dir que si en tots els destins vaig poguer atendre'ls, el meu avantatge era que no hi havien ordinadors que ho controlaven tot, ara seria més complicadet .D'ells he rebut més agraïments que d'altres que podien més, un somriure, una abraçada o un resi per mi, quedava tot pagat ; he tingut la sort que la gran majoria de pacients han sigut gent agradable i de bon tracte i d'altres que es creien amb més drets, i en plena indignació per l'espera inesperada a la sala d'espera deixaven caure :  - per això pago ? cada mes em descompten molts cèntims pel metge, jo tinc els meus drets ! , un servidor contestava - i jo també !. mala manera de començar una visita, que sempre es important i que sí o sí has de fer un diagnostic i posar un tractament i compta no t'equivoquis ! per això la pau en la nostra consulta es necessària del tot, però tots tenim les nostres debilitats i tanmateix som humans i qualsevol cosa ens pot treure de pollaguera; però recordo que si em passava no acabava la consulta sense demanar perdó i curiosament em feia creus de la capacitat de perdó que te la gent, puc dir que a l'acabar la consulta tot eren somriures i i bones paraules, que et deixaven bon gust de boca.

 Recordo molt , la manera d'exercir la medicina des de la austeritat, de la falta de recursos del meu càrrec i de la pobresa dels pacients, en cap cas podies tallar un vendatge pel mig i posar-ne un de nou, ans el contrari, desfer-lo amb cura i que la família rentés la bena o les benes si el pacient tenia més d'una llaga que solia passar.
 De lluny estant, quan pujaves tot caminant muntanya amunt cap al mas,  una imatge que no oblidaré era veure  l'estenedor de la roba, tot penjat de benes blanquissimes que la família havia rentat i posat al sol, perquè aquest a part d'assecar, també es bactericida i tornar-les a aprofitar .

Un cop arribat al mas i saludat al malalt, amb l'esposa de l'hereu, dita també la jove , començàvem a enrotllar amb una certa tensió cada bena, perquè al posar-la de nou quedés segur el vendatge, i així un dia i un altre, sense mirar el rellotge; un senyal d'un gran agraïment que es que sempre em tenien l'esmorzar al damunt de la taula, fet freqüent en el món  de pagès, tots molt hospitalaris, però no solament amb el metge i l' infermera,  sinó que al cim de la taula mai faltava el porró de vi, per rebre al veí, al veterinari o també dit manescal o al passavolant o al pobre que passava a demanar caritat, o al mossèn que venia a fer el primer divendres de mes a l' avi , o a fer el sapàs per setmana santa, jo ho he viscut cent per cent l'un i l´altre, als masos hi havia molt de tràfec. Tot em porta a recordar que la vida als masos era molt austera, recordo que a mitja nit vaig ser cridat d'un mas per anar a visitar a l'avi, i a l'arribar em van donar un llum d'oli perquè mi veiés, no tenien llum elèctrica, ( curiós , però a casa meva a l' Urgell recordo de petit  haver-ne tingut sempre, encara que també utilitzàvem llum d'oli per baixar al celler a omplir el porró, cosa que em posava els pels de punta, degut a les ombres que feia el balanceig del llum d'oli ). Be, el llum d'oli que em van donar perquè a la cambra no hi havia llum elèctrica i estigués a l'aguaït, me'n vaig adonar que era necessari, perquè el terra que era de fusta, i estava ple de forats que donaven a la cort de les vaques, forats que per mi eren perillosos, i els vaig recomanar que els tapessin i el malalt em va sentir i va contestar sense pensar-ho : - doctor, per aquests forats puja l'escalfor de les vaques i passem un bon hivern, no els taparem; sense paraules, amb els anys me'n vaig adonar que era molt freqüent a molts masos, per no dir quasi a tots.. 

Al principi en un poble, una dona em va dir " doctor vostè es fa la vida " ??? no sabia que volia dir, però després de pensar uns moments, li vaig, contestar que dinava a l'hostal i el sopar si me'l feia jo mateix; l'endemà va aparèixer a la consulta amb una gran senalla de vianda del seu l'hort, cosa que vaig agrair moltissim, però a la població  sempre li ha interessat si el metge està casat o es solter, vital, si va a missa el diumenge o no, si es esportista o no, si li agrada el teatre o el cinema, si està interessat pel golf, si li agrada anar al casino o no, si li agrada jugar a la botifarra o als escacs, si es decanta o no per la literatura moderna, si li agrada la música clàssica o no, si es propietari o no, tot  es noticia, si  va a comprar el pa, etc...

Masos en plena Garrotxa, una meravella, Vall del Llémena, al pas per Sant Esteve de Llémena

De vegades els metges més joves m'han dit això de l'exercici de la medicina es molt repetitiu perquè sempre trobem les mateixes malalties, hipertensió arterial, diabetis, artrosis, hipotiroidisme, obesitat, caiguda del cabell, sindroms febrils, virus, etc...  ( lo mas corriente es la mas frequente), jo sempre contestava  - la sort que tenim els metges es que tots els diabètics son diferents, cada persona es un món i aquí esta lo atractiu,la diferència,  sinó, sí, seria molt avorrit.

 Un altre senyal d'austeritat no volguda per cap costat era fer bullir la xeringa i agulles per posar les inyeccións, això comportava un quart d'hora llarg, que tots aprofitàvem per parlar sobre si havien sembrat massa tard o si ja es feien múrgoles o si enguany seria un any de cireres , o sobre si el senyor rector de Les Encies ja l'havien traslladat a l'Armentera ? , sobre si els veïns havien canviat de mas, sobre si seria un bon any per anar de cacera, perquè un servidor trobava molts porcs senglars pel camí , sobre si havien passat la revisió obigatoria de l'escopeta a la Guàrdia Civil d'Amer ,que em recordava el meu pare, que per haver sigut la meva familia d'esquerra no va tenir permís d'arma  (escopeta) fins molt temps acabada la guerra civil, els que estaven convençuts que havien guanyat la guerra, es creien amb drets i el volien fer patir una mica més i que no pogués caçar i el pare, posava trampes als conills i cada dia feia cap a casa amb un conill o dos, de petit no recordo haver hagut de passar gana en cap moment, en quan al pa, cap problema a casa del padrí eren forners i ....; be tornem a lo nostre, un cop posada l'inyecció marxaves amb una bossa de figues seques i una altra amb nous de casa o amb una llesca d'un pa de 5 kilos, imagineu-vos el tamany de la llesca, poca broma; content com un jinjol i ells també, que bonic que es l'agraïment, poc és molt.

Descobiment de l'auscultació mediata de Laenenc.

De tant en tant calia una reflexió i preguntar-me si tenia paciència amb els que tenien angoixa, o senzillament els que tenien neguit, els que dubtaven de tot  com un amic de joventut, que d'entrada no es creu res, els inquiets també es mereixien una atenció per part meva, consolava al desconsolat o al hipocondriac que venia dia si dia també i encara no en tenia prou; recordo una pacient de Girona que si anava a viure al seu replà em deixava un pis de propietat seva i no em cobraria res, naturalment no vaig acceptar. Ep ! també entre els hipocondriacs tinc un metge, gran amic meu, que ja sap el diagnòstic, però em truca perquè li agrada saber que en sap molt, jo li he de confirmar el diagnòstic i llavors se sent super orgullós i content , es com un nen llest  amb bones notes, i mot brillant en medicina (múltiples matricules d'honor) i en la vida quotidiana. Sempre m'ha dit que la sala d'espera estava plena de torre-collons, i que ell era el primer. Bona humilitat la seva.
He exercit la medicina convençut de que una vegada realitzada la visita i explicat el diagnostic i tractament al pacient i haver-li anotat la pauta posologica, era lo correcte,fins que  un bon dia parlant amb la meva auxiliar em diu, que alguns malalts no l'han entès i que els expliqui la malaltia i els medicaments que havien de prendre, si en  dejú o després dels menjars i quants dies ??, mai es fa be del tot.

El que sempre m'ha costat més es atendre a l'estupid, que es aquell que veu els vicis dels altres i s'oblida dels propis, no sap el que ha de saber, n'està ple segons Einstein, ep ! jo també tinc un tant per cent d'estupidesa, però no la cultivo, miro de que no em creixi.
Quan a la consulta algú de cop i volta et deixava caure - clar lo seu es vocació !!, compta, tot seguit estaven a punt de demanar-te un gros favor o dit en català interior " apunt de fotret),  -  hem rebut un avís del jutjat, per a ser membre d'un jurat popular i si vostè volgués ajudar-me, que no li costa res, ..... sense paraules, pensava com s'atreveixen? 

Mai m'ha costat atendre a un pòtol encara que fos místic, perquè aquest es com es i no porta malicia ni va amb subterfugis, també me trobat be al costat d'alguns brètols que ells també tenen la seva veritat ,encara que de vegades m'ha costat descobrir-la, fins i tot moltes tardes un aprenent de  pòtol i un amic bordelaine m'acompanyaven a fer llargues caminades amb el meu gos Antoine, cap a la ruta de Soldats de Salamina, em sentia acompanyat, mai em va sobrar ningú , llàstima que per ells un servidor caminava massa a poc a poc, algun d'ells m'ho recordava sovint, "  així no arribarem en lloc ". Ara ho puc dir, sí em molestaven les múltiples trucades ja de bon matí que es colaven davant la persona que ja tenies despullada o simplement visitaves, trucades des del jutjat, des del Consell Comarcal o de l'Ajuntament per temes d'informes sobre Activitats Classificades, o trucades que no havien entès el tractament, aquestes encara eren necessàries, però moltes d'altres per explicar-me com havia anat l'ultim viatge a Andorra no si us plau, o que el nen havia entrat a jugar amb el equip de futbol de Llagostera, les trucades et feien perdre l'oremus de la persona que tenies davant i calia tornar a començar; si les urgències haguessin sigut urgències de veritat cap problema, però molt poques vegades eren de vida o mort.

Un servidor probant d'asseures a l'altre costat, o sigui a la sala d'espera.

Recordo a urgències a Besalú, em tocava fer la pediatria, i no era la meva especialitat més preferida, senzillament quan entrava un infant em " vestia de pediatra " i agafava el fonendoscopi de nens, l'otoscopi de nens i ànims, feia despullar l'infant i el visitava de dalt a baix, quan acabava, la mare em deia - que te el nen ?, NO HO SE SENYORA ! com pot ser que vostè no sàpiga el que te ? dons no ho sé, el meu contracte no posa que ho he de saber tot i l'enviava a l'Hospital, i li deia a la mare: quan surtin em telefoni i m'expliqui que els ha dit el pediatra ,no sabeu com m'ho agraïent posteriorment. El servei d'urgències o millor dit d'atenció continuada tant a Besalú com a Banyoles de vegades tenia la sensació de que els pacients em feien servir per una segona opinió, no els ho tenia en compta, sí quedaven més tranquils ja ho donava per bo.

Els metges de poble, sempre hem sigut més cuidats pels pagesos i treballadors de les fàbriques que pels rics, recordo que una dona quan començava em va preguntar si m'estaria molt de temps al poble ?, i un servidor li va contestar que potser un any o any i mitig perquè era interí, em va donar les gràcies i se'n va  anar ?? No vaig entendre la pregunta.  Aquesta mateixa persona al ser traslladat del poble , va venir a la consulta per acomiadar-se portant una gegant gírgola de castanyer, mesurava uns 45 cm i pesava 8 kilos , mai n'havia vist cap, ni sabia que existien; aquella dona em va dir que durant aquells mesos l'havia regat i l'havia amagat entre rames perquè ningú ens la prengués,quin gran agraïment oi ?, vaig quedar francament astorat. De la conserva que vam fer en varen sortir dos pots molt grans, increible, quan bullia la pudor ens va fer sortir de casa, tot una experiència, però contents.

Recordo un altre, en un poble em vaig trobar dos persones a la sala d'espera amb un turbant al cap i un punt vermellós entre cella i cella, eren de Pasquistan, en fi l'home estava malalt a 40º de febre, li vaig diagnosticar una pneumònia i al no tenir seguretat social, no els podia fer receptes. Els vaig proposar que jo els posaria la penicil·lina i els punxaria mati i vespre. Admirable, com que vivien al bosc, i no tenien casa, van optar per venir al poble caminant mati i vespre 10 Km. el malalt també, el feien caminar al davant, eren 9 homes, sempre pujaven i baixaven junts, vam complir tot el tractament i quan el jove va estar curat del tot, un bon dia em van demanar les claus del cotxe, i els les vaig deixar mentre passava consulta i al cap d'una estona me les van tornar. Al marxar del poble, vaig trobar el capó ple de llenya de castanyer tallada tota igual a un tamany de 30 cm. Un regal amb cor i encant, meravellós, perquè realment eren pobres de solemnitat.Els ho vaig agrair amb tota l' ànima, els vaig abraçar i tots contents; la qüestió es que unservidor, no tenia llar de foc, ni estufa, però ells mai ho van saber, tota la llenya va anar a parar a una vídua molt grandeta que va estar molt contenta.

U.S. PATENT 575320. JAN. 19 th. 1897. PHONENDOSCOP. BAZZI & BIANCHI. Martin Wallach Nachfolger. CASSEL - ROMA. 41899

He fet de metge, com he dit abans, en l'austeritat i en l'abundància, tot costa, fins i tot llençar també costa, va arribar un moment que ja no va caldre bullir les xeringues, ni retirar les benes per rentar-les, ni fer alguna recepta de pensionista per ajudar a un pobre,  la seguretat social ho va posar tot i mes, vam passar de res a tenir de tot i molt, ai las ! fins que va arribar la crisi de2008, que no arribava material i ens recordàvem de les vaques flaques i vam tornar a estrenyen els cinturons, fins i tot en el CAP haviam discutit , qui de nosaltres havia pres un gelocatil sense apuntar-lo, perquè no lligaven les unitats,i  sobre qui s'havia deixat l'ampolla d'esperit de vi (alcohol) destapada, perquè s'evaporava, Déu meu aviam arribat a " rizar el rizo" , i més que em fa vergonya explicar, però ho explico, quan teniam una persiana avariada no cridàvem al mecànic, sinó que l'arreglavem nosaltres, quan la petita nevera estava ben rovellada per fora, el cap de setmana compràvem pintura i li donàvem una capa, i tots els sofàs de la cuina que ballaven, dons vinga destornillador a la ma i a apretar-los, ( tot això va passar al Cap de Besalú, era com una gran familia i tots i ficavem el cap ), quasi mai demanaven res a la gerència, per pobres nosaltres.

He de reconèixer que sempre m'ha costat ser gentil amb els avars, amb els mequins, amb els poca soltes, amb els masclistes, amb els que tenen la seva dona per una criada i no es ningú per ells,  Els mentiders els he suportat millor, perquè jo també en dic alguna, però sempre els he descobert, sortien contents de la consulta  perquè m'havien enganyat i ho explicaven al primer conegut que trobaven i els pobres mai pensaven que un servidor s'havia deixat enganyar que es molt deferent.

Microscopi de la casa M. Pillischer. Optician, 419. Oxford Ltt. London 1880.

Sempre, sempre m'ha agradat i he practicat el fet de donar esperança, esperança pel jove que li han trobat un hipotiroidisme, un tumor, una malaltia d'Osgood-Schlatter u osteocondrosis, esperança al qui li han negat l'esperança, junts caminarem i jo sempre estaré al seu costat, valorant tot el que ell o ella havia fet a la vida i que ningú de la família li havia tingut en compta - perquè serà que al final de la nostra vida el que compta es la valoració dels nostres ??. Francina, bon profit, que es aquesta safata de vianda fregida, - son carabassons arrebossats, en puc provar un, i tant contesta la malalta- ui !!! que bo, boníssim, des que va morir la meva mare que no n'havia tornat a menjar de tant bons. Felicitats Francisna. Moltes gràcies doctor. - girant-se cap a la gran família, deixa anar : -miri, aquesta colla son uns desagraïts mai m'han dit que he cuinat be, s'atipen i tornen a treballar, mai han tingut una paraula amable amb mi. Jo li vull dir, que de petita mai vaig poguer anar al col.legi i m'estic morint i no se escriure ni llegir el meu nom, m'encantaria aprendre abans de morir. Li asseguro que en sabrà, em deixa tota pensativa, pensava que no ho aconseguiria mai. L'endemà mateix una mestra del poble jubilada va anar de voluntària dos hores cada dia, i puc dir que bastant abans de morir sabia llegir i escriure el seu nom , no s'imaginen amb la pau que va morir la persona ; hi han fets que no tenen preu.

Recordo fa molts anys que anava a visitar a dos famílies que cadascuna a la seva casa, els uns eren treballadors i els altres eren rics, les visites sempre eren les mateixes, del treballador sempre marxava amb una bossa de tomàquets, o cebes, o prunes, o magranes o nous, ..... el ric sempre m'ensenya la gran casa i fabulosos mobles de la família i les obres d'art, com si un servidor fos molt afortunat d'anar a visitar aquella bona gent. Vostès mateixos però la diferència es molta. Uns molt agraïts i els altres també segur que a la seva manera; no podem sutjar a ningú. 

Aparell d'inducció electromèdica, anomenat aparell MAGNETOFARADIC any 1880 ; emprat en alguns casos com a reanimador en els accidents anestèsics en cirurgia. JOSEPH GRAY & SON, SHEFFIELD, MAGNETIC INDICATOR. IMPROVET.

Jo en altre temps vaig ser molt afortunat de treballar sol a un poble, i els que no tenien " cartilla "  o sigui seguretat social encara eren més afortunats, perquè no hi havia sistema informàtic i no eren controlats a la recepció, tot depenia de la meva voluntat, sí,  hi havien llistats de persones que formaven el teu cupo, però si no te la miraves, podies atendre a tothom sense mirar ni transeünts, ni passavolants ni captaires, ni pintors, ni artistes, ni còmics, ni afiladors de ganivets, ni matalassers, ni els que feien culs de balca per les cadires , tothom que tenia una necessitat era atès, d'altra banda molts mai haguessin pogut ser cuidats. Recordo que al no tenir cartilla de la Seguretat Social, la meva consulta entrava perquè jo volia, però els medicaments no, allí tocava rascar la butxaca d'algun  amic i passar la penicil·lina per ell, sempre hem sapigut que no es podia fer, però primer era la justícia social; el mateix passava quan una mare tenia un fill de mesos ingressat a l'hospital amb un diagnòstic de meningitis, no se li podia fer la baixa, però una mare no podia anar a la fabrica a fer 8 hores amb el fill en estat tant greu, evidentment li feia la baixa per qualsevol motiu, els dies necessaris. Una vegada em van renyar molt seriament  des de l' inspecció i que no ho fes mai més. Avui dia aquest tema de la justícia social ja està més que regulat, per sort.

Ja a Cornellà del Terri, cada dimecres apareixien a les 7 del matí un grupet de 9 persones grans , molt grans que eren de Vilamarí, i a mi no em tocava, i els explicava que havien d'anar amb el metge de Bàscara, i ells em contestaven - Bascara esta molt lluny i els nostres fills treballen, resulta que venien del seu poble a peu pel dret, jo mai vaig entendre que era pel dret, però en fi els vaig atendre uns 4 anys cada mati de dimecres, com va acabar, no ho puc dir, no ho se, sembla que va acabar com el rosari de l'aurora ????, però no els renyava,  gràcies a no disposar d'ordinador els vaig poguer atendre, sense control de l'atenció a l'usuari, els pobres deien anar morin o marxant a viure a casa dels fills, o van canviar de poble..encara una anècdota sobre aquest grupet de jubilats , al cap d'un any d'atendre'ls vaig descobrir per l'atzar que junts un cop visitats , esperaven el cotxe de línia per anar a mercat a Banyoles, el dia no podia ser més aprofitat.

També anava a visitar a masos que no em tocaven com a Can Farinelis de la Mota, una nit em varen venir a buscar per tenir un avi malalt, no vaig gosar dir que no i així molts domicilis que ningú sabia a quin metge tocava, però mai es negava l'auxili a ningú que demanés ajuda, primer sempre ha sigut la salut de les persones. El jurament Hipocràtic ens marca per  sempre; jo duran molts anys vaig tenir-lo emmarcat a la sala d'espera, no saben el que em va ajudar, la gent se'l llegia i quedava sense paraules: entre d'altres consideracions deia ....la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament...

Molt sovint al metge se'l tempta, se li demanen impossibles, però la gent demana de tot, fins i tot se li plantegen malalties que no existeixen, com doctor quan pujo al cotxe sempre m'entra una mala llet, que no em conec ! algo es podrà fer oi ? o be una noia , doctor es que sóc molt lletja ? i jo que puc fer ?, Tots plegats em d'anar en compta de no fer malalts amb tot el que ens expliquen les persones, els metges ràpit cataloguem i classifiquem i mira ja augmentem els condicionants i problemes dels pacients.

Vaig tenir una persona a recepció que tenia una habilitat innata per colar-me malals sense hora: - doctor tenim al box la cunyada del agutzil i es important quedar be !!, doctor tenim un amic d'aquell pobre que passa els dimarts a demanar caritat !, doctor hauria d'atendre un mossen de Torruella de Montgri que era amic del metge anterior a vostè i que no es e es troba be ! , doctor tenim al box dos monges de les germanetes dels pobres que fa tres anys van venir i va estar per elles i se'n recorden i demanen que les visiti., doctor tenim la criada del governador civil, i no pot fer cua..... Déu ni do, una llarga història, que ara no puc explicar.

Com poden llegir, al cap d'un dia normal, l'atendre malalties  complicades no era el pitjor, sinó que els estupids, els poca soltes, els avars, els mesquins, els que t'amagaven dades, per fer-te patir, els hipocondriacs, també omplien una bona estona de la consulta. Calia ser  especial amb els mentiders, agrait amb els prudents, i resignat amb els ingrats o desagraïts que en totes parts ni han i tolerancia amb els tontos. No soportava els desvergonyits, ni els presumits, que em feien perdre un temps preciós.

Beck London. Model 29. 17119

També em treien de pollaguera la persona que em portava 100 folis impresos sobre una malaltia com la fibromialgia, perquè estudiés una mica més - vostè mai m'ha parlat de totes aquestes solucions sobre el que pateixo ?. Curiositat després de llegir-me'ls tots , resulta que no estava firmat per cap facultatiu, senyora no m'interessa . Oh ! ha sortit a internet !!! No m'interessa, no porta cap numero de col.legiat, no te valor ! A vostè li hauria de fer vergonya consultar internet, perquè el seu metge reumatoleg, es l'home més estudiós del nostre col.legi de metges i fa 10 anys que la porta, amb més o menys encert, jo diria que amb molt d'encert.

De totes maneres tot això en cap cas em va suposar entrar en el sindrome de , Bournout per sort, em vaig jubilar sense patir-lo, sense saber que és, penso que tots els estudiants d'infermeria i de medicina i metges e infermeres que van fer pràctiques al meu costat , em van aportar aire fresc procedent de la universitat , aquesta que cada dia obre les portes a nous estudis, i es un bon observatori dels avanços i aplicacions de nous protocols que tant bons resultats donen i han donat i  tot ells em van ajudar a arribar feliçment al final, ep ! i també em van ajudar tots els professionals del meu equip de primària.

Puc dir que , es ara que ho comento, però mai durant l'exercici de la pràctica médica, on totes aquestes persones tant  " sui generis " van ésser ateses i tractades de la millor manera per curar o millorar la seva salut, amb el més gran anonimat, es ara a la vellesa que ho recordo, però mai m'havia queixat de tot això a la meva familia i amics, ells en son testimoni, considerava que els homes som complexos i prou.  

El metge sempre es un aprenent, jo així ho he viscut !.
Repassant m'ha vingut a la memòria que sovint els jutges de juardia em treien de pollaguera, quan al poble hom trobava un mort, visaven al jutge de Pau, al principi a la guardia civil més endevant als mossos d'esquadra i a un servidor. Jo sempre ordenava que n'estés assebentat el jutge de guardia i si ordenava que no abandonessim el cadaver donç a creure, i mira tots plegats de conversa allà  .  
i les hores anaven passant i no venia ningú, com es desperar es feina fosc i llavors calia tornar a telefonar al jutge. Que tard contestava - no tengo al forense, que el médico titular levante acta del fallecido; i el que s´hagués pogut fer en un parell d'hores, donç vinga 6 hores sota el penjat i després fer la feina que per altra banda ningu t'agraïa; que maco es disposar de la vida dels altres.                                                                                

He  dir que durant el meu exercici de la medicina, he mirat de tractar a tothom 
amb tota la ciencia al meu abast, i sempre basada en la evidència, i tot el respecte que es mereix la persona i sempre sota el codi deontològic del nostre consells de metges de Catalunya.

Una abraçada 

Pep

GUIA PER FORÇATS APRENENTS A LA MELANOMANIA

El Dr. Fabré, a mig juliol m'ha regalat aquest divertimento, perquè aprengui una mica de cultura musical, perquè als setanta anys no he tingut temps, he hagut d'invertir el temps en llegir, en estudiar medicina, ajudar als meus pares a collir olives a l'hivern i batzacar eametlles a la tardor, portar llenya d'ametller dels arbres morts cap a casa, i també cuidar a la Mar sempre que fes falta, i ell fa anys que se'n va adonar del meu buit en aquest camp. En  Miquel pensa en música i ens vol contaminar, cosa no gens fàcil, pequè jo penso en patologies, mireu quina gran diferència, però tenim un punt d'unio molt fort, ell tambe és metge i professor de llarg recorregut. Molt del seu humanisme i manera de ser el deu al mestre de piano Ferran Ardèvol. Ell el va acollir, i li va valorar i potenciar la seva immensa curiositat i ànsia de saber. En la nostra formació sempre  hi trobem un mestre rural com jo mateix amb el Sr. Capell de Maldà, en Miquel  també li deu molt al mestre que als estius a Cabrils li feia classe, era,  el que en aquells anys es deia un maestro nacional,  de nom José Jambert Garcia, corien els anys 1960, fumava molt i alhora aconsellava als alumnes que mai havien de fumar, prim, de cabell tenyit de color negre, amorós per damunt de tot. bon pedagog, en Miquel no para de valorar-lo, dona bo sentir parlar a un alumne agraït.
Quan publico aquesta Guia per forçats aprenents a la melanomania, penso que qui pot gaudir mes que un servidor són les seguents persones com  la Reina Capdevila, l' Eulàlia Valdivieso, en Josep Subirà, la Ingrid Quer, que a més d'infermera te la carrera de piano, el que passa es que es tant humil que mai ho diu, Joan Salses, perdó Joan, tu ja saps tot això perque tens la carrera de piano i vas ser catedràtic del Conservatori de Badalona, però penso que sempre ens podràs fer alguna correcció.

Abans de continuar amb la publicació d'aquest tresor, que jo i tots vostès agraïran i que potser mai hagués pensat que es publicaria , perquè sincerament el professor Fabré me l'ha regalat tant sols per mi, un regal d'amics. Sóc jo,  qui ha pres una decisió de que més persones gaudeixin d'aquest amplissim treball , passin un bon estiu i que la festa major a Llorenç de Rocafort (Sant abdó i Sant Senén), sigui un lloc  de trobada, de joia, de compartir i sobretot parlar i gaudir de tots els actes i de  les habaneres, que sempre son molt acollidores.
El Dr. Fabré ens ha preparat una pasta  " Spaghetti alla Chitarra ! marca Garofalo, amb condimento per Pasta con Sarde amb  finocchietto siciliano. bonissims., una mica picants, però a  voluntad. Tot  s'ha de dir vam dinar molt a gust, la migdiada no hi podia faltar, i posteriorment vam  repassar  com va la vida de pagès de l'Urgell, abans també  dit baixa Segarra , del quan els nostres pares n'estaven molt enamorats.   
Llorens de Rocafort sempre seran les meves arrels.
                  

En la Natura, algunes ones físiques de pressió ens arriben als òrgans dels sentits i
són percebudes, subjectivament, com a sons. La voluntària organització d'algun d'aquest
sons ve a anomenar-se MÚSICA.
La MÚSICA segurament neix quan el primer pro-homínid relaciona la curiositat
que la femella manifesta en sentir-lo modular els grunys i esgarips, esgüells que a la fi
culminen amb l'èxit copulatiu. Des d'aquella afortunada cognició fins la nostra "cultura"
han caigut alguns milions d'anys, però la música ja no té aturador.
La nostra manera de ser, més aviat puritana, ha permès d'inventar la societat i
amb ella formes i normes d'organitzar els sons força complexes que volen anomenar-se
"música culta", per distingir-la de la de consum o de la de inspiració popular, que sense
voler només afavorir l’aparellament si que té una relació directe amb els sentiments, les
emocions i la rauxa del poble.
De la música dita culta en podríem fer, grosso modo, (que matusser puc ser) tres
grans grups, tres carpetes independents: la música religiosa, la música d’escena, i la
música de concert. Ens centrarem, en aquest escoli, en aquesta darrera, el concert.
La música que anomenem culta no és més que un extraordinari joc intel·lectual
adreçat als sentits i no pas al inrevés, no ens equivoquem.
Prenem la tercera accepció de la G.E.C. en referència a intel·lecte: "Facultat
superior del coneixement, oposada a la sensació i a la intuïció" (Aristotèlica, oi?). És a
dir, cal que hi hagi quelcom més que l'oïda i la perspicàcia, i allò que ens sona... Cal que
hi posem força de la nostra part.
Per començar caldrà voluntat d'entendre i confiança. Sé que la tenim tota la
voluntat (sinó no seriem pas aquí) i confiança... Ah la confiança... Confiança de la
mateixa naturalesa que dipositem ens els estris que ens fan navegar a molts metres per
segon, per terra, mar i aire i xarxa cibernètica. No tinguem por, posem-nos còmodes i
fem que en el nostre magí no hi ballin cabòries. Som-hi.!
"Qui s’esmerci en entrellucar i desllorigar el joc intel·lectual de la música en
gaudirà per sempre més del plaer d'escoltar-la" M. F. (ves per on!)
Vull emfasitzar que la feina perversament proposada a aquest modest, petit i
senzill servidor vostre és infausta inabastable, d’una magnitud similar a voler buidar
l’oceà amb una llossa, un cullerot, de mànec curt en mans d’un infant. L’accepto amb
tot l’amor de l’amistat, tot i que hi ha una proposta d’audició que supera les set hores
(ho retallarem!) no podem arribar ni a drenar un mínim perceptible... tanmateix farem
boca. Hi ha molta presència del piano...perdoneu-me... fou el meu instrument.

2

HISTÒRIA DE LA MÚSICA

(és un dir, amb modèstia i sempre des del meu molt subjectiu angle de visió)

SEGUIM, CAP A LA GUIA D'AUDICIÓ:

1. Des del Pitecanthropus libidinosus (no hi ha pas cap resta fòssil d’aquest
libidinós, sembla es va matar a palles) fins als grecs no tenim constància ni escrita ni
registre fonogràfic fidedigne de la música que podien sentir o interpretar. Ho obviem!.
2. Dels grecs al segle X (de la nostra era) a Europa hi ha alguna notació, però no
hi ha massa certesa de com podien sonar aquells instruments, ni de ben bé que volien dir
aquelles notacions. Obviat!
3. Del segle XI (Guido d'Arezzo)1

fins al segle XVII és un període molt
interessant i hi succeeixen veritables virgueries (perdó pel col·loquialisme), tant en
l'estil, la forma, la intenció, com en la tècnica. Aquestes conquestes tenen un interès
similar als paracaigudes dissenyats per Leonardo da Vinci i a la teoria de la revolució
dels cossos celestes de Copèrnic. Un exquisit pal! De veritat. Obviat!.
4. Inici de l'audició (ara fem com si res, posem l’equip en solfa com si de música
tecno fos). Al segle XVII-XVIII, Newton anuncia les lleis de la Gravitació Universal, i
Domenico Scarlatti (Napoli 1685 - Madrid 1757) composa més de cinc-centes sonates
per a tecla. Escoltem-ne alguna.
https://www.youtube.com/watch?v=KdF_S57fyK8 (claviccemballo)
El clavicèmbal (claviccemballo) sona molt a matalàs de molles, però era el millor
instrument de tecla d’aquells temps, avi confés del nostre piano. És un xic llauna, oi?
Haurem de parlar d’instruments, un dia, i de la seva història i evolució. Apassionant!
https://www.youtube.com/watch?v=wjghYFgt8Zk (Martha Argerich)
Marta Argerich (Buenos Aires, 1941) és un dels regals prodigiosos que la natura ens
brinda en la interpretació al piano. Un altre dia parlarem d’intèrprets. Fascinant!
https://www.youtube.com/watch?v=h6LtERRLKww (partitura)
La mateixa sonata, visualitzant-ne la notació. Mola oi? Parlarem de partitures, si cal.
Va! Una altre sonata de les més de cinc-centes.
https://www.youtube.com/watch?v=Ahou_LRXFF0
Què us sembla les martingales que fa abans no comença? L’intèrpret sol ser amanerat.
https://www.youtube.com/watch?v=Fy6plkuF50o
https://www.youtube.com/watch?v=LeC5BUkoMBc
https://www.youtube.com/watch?v=fU3R2WwtX3g (per guitarra) Marcos Diaz.
Aquesta per a mi té un gran significat i pes emotiu: la vaig tocar i defensar moltes
vegades, quan era pianista, o ho feia veure. La considero la meva sonata de Scarlatti.

1 Guido d’Arezzo (991-1033) fou el creador de la notació musical moderna, i l’inventor del nom de les notes...

3
5. La Venècia del segle XVIII ofereix una nauseabunda fetor en els seus canals i
una angelical música al "Ospedale de la Pieta", on Antonio Vivaldi (Venezia 1678 -
Viena 1745) il prete rosso, feia la seva música. És l'època en que Giacomo Casanova
s'esmuny de la "Piombere" pel seu sostre de plom i els instruments de metall sonen com
aquest concert per a dos trompetes. Parem l'orella!.
https://www.youtube.com/watch?v=SVtLeR2K8sk
Noi els asiàtics, com els tira la nostra música. Ho fan prou bé. Sense estacions.
6. Telemann fou segurament el més prolífic dels autors barrocs, un catàleg
superior a les mil obres. Si aquesta "suite" no ens dóna a entendre la força que pot tenir
un orquestra desfermada, cal que ho escoltem fins que ho entendre-ho
https://www.youtube.com/watch?v=e4VNShSqiVU
7. Bach. Busca qui era el senyor de Brademburg i para atenció que l'estructura
d'aquest concert és la mateixa de qualsevol concert jazzístic que es valori. En aquest
moment escoltem música barroca, el mot barroc fa referència a un estil àdhuc a una
època recarregada i d'extraordinari mal gust (la mateixa paraula barroc pot provenir del
portuguès, que vol dir perla defectuosa i irregular). Els músics d'aquest període tenen la
sort que el seu art no es comprimeix en un moment (com en palaus i escultures) sinó
que s'estira en el temps, això el fa ric en sonoritats i apreciable en tots els timbres, bell i
entenedor. Tallo! Però parem atenció als diàlegs... i al “solo” de clave!!
https://www.youtube.com/watch?v=ZK6-x9sdEYo
i això, que no és una entrada trasbalsadora? Com un brau a plaça...
https://www.youtube.com/watch?v=osg_WmeLxQk
Amb el primer temps fem... però tot plegat és tant formós... si voleu... ací està.
8. Al 1783 els germans Montgolfier eleven el primer globus aerostàtic de la
història i Mozart sap perfectament com ha de sonar un clarinet, instrument de vent que
fa poc s’ha inventat, no sé dir perquè va tan lligat a la maçoneria, pedra, aire, i s'eleven
les sonoritats. Escoltem el primer temps del seu concert.
https://www.youtube.com/watch?v=DVXFONkLPok&spfreload=10
9. Schubert , (1797-1828) ja en el segle XIX prefigura la música dels romàntics
(la majoria de la música "culta" que s'escolta és del segle XIX. No ho diguis a ningú, et
faries enemics.) Schubert va morir molt jove: als 30 anys! però va deixar escrits els
fonaments d'aquesta música dita "romàntica" que és tempestuosa i plena d'emocions
sonores. Schubert sabia molt bé el que es feia, les seves cançons són d'un gust deliciós.
https://www.youtube.com/watch?v=7VJ4ACx3its
Sempre, sempre plora amb aquests acord i aquesta melodia hivernal. Lamento les
llàgrimes de la Reina... o les celebro, les celebro. La seva sensibilitat és el meu amor.

4
La música per a piano de Schubert, el seu instrument, és d’una imaginació inesgotable.
Les seves melodies no tenen fi, són un pou de pregona inspiració, uns exemples:
https://www.youtube.com/watch?v=arqouwfIKzU
o bé,
https://www.youtube.com/watch?v=KsyLfN2lTj8
Però, i per a cambra, la música de Schubert per a cambra és a tocar el cel. Com s’ho va
fer? Si era el piano el seu medi... ell vivia, respirava, es nodria de Música.
https://www.youtube.com/watch?v=e52IMaE-3As
https://www.youtube.com/watch?v=cf4sgRVzB-0
https://www.youtube.com/watch?v=D-2N17Su-UI
Ai, las!! Amb quina de les nou-centes composicions ens quedaríem?
A voltes, els intèrprets també es catxondegen...
https://www.youtube.com/watch?v=vFw-zDkD3Gs
vingali! Serietat! La Mort i la Donzella:
https://www.youtube.com/watch?v=qzLARIBfcL0
https://www.youtube.com/watch?v=7daW-UBBdKs

...mai no en tindria prou...

10. La música "romàntica" té una estació forçada en Chopin, poca conya! Però
també li sentirem poca música: un vals i un estudi. De fet no va escriure gaire, però va
capgirar de soca-rel el concepte del piano i de com es toca. El vals era una dansa
popular de connotacions eròtiques innegables: els dansaires s'agafen per ballar! La
música culta manlleva constantment elements del poble per sobreviure. Quan Daguerre
a l’any 1839 fa la primera fotografia sobre una planxa de coure, Chopin escriu aquest
instantani valset, ple de gràcia, ple de vol i amb només poc més de tres minuts.
https://www.youtube.com/watch?v=b_E51SV0Zus
10bis. Els estudis són un gènere inesgotable de bona música, perquè va a la
recerca de noves possibilitats, l’art, de fet, és recerca de límits, saltar-se’ls i creació.
https://www.youtube.com/watch?v=oy0IgI_qewg
11. Any de 1878, contràriament al que sempre s'ha explicat Bell no inventa el
telèfon, sinó que n'inventa dos de telèfons. Tchaikovsky escriu el concert per violí i
orquestra, escolta'n només el primer temps i meravella't de la quantitat de notes que
surten d'una capsa de puros tant petita (violí). Parlant de capses de puros, el que sents és
un Stradivarius! Del 1727, el “Barrere” (tots els Stradivarius tenen nom propi). Un altre
dia parlarem de luthiers i instruments mítics.
https://www.youtube.com/watch?v=geFXEdMuXl0

5
12. No és només el violí qui pot escopir notes com dimonis escup la boca de
l'infern. El piano "romàntic" és un "brau" que afavoreix l'aparició d'extraordinaris
"domadors". El "diestro" més famós i també el més bo fou Liszt. Sentim aquest sonet
que es va inspirar de després d’una lectura de Petrarca.
https://www.youtube.com/watch?v=QVxEG12-1Ps
Després en sentirem una reflexió diferent. Liszt d’una inabastable cultura, reflexiona.
https://www.youtube.com/watch?v=ScqeArnDoaE
la seva exposició de la mort (la seva dansa) no es correspon gaire amb el que de vell va
escriure, sense afalacs ni virtuosismes...
https://www.youtube.com/watch?v=8aBsc7Txu7Y
una reflexió més silent, oi?
12bis. Liszt era una passada, com a músic i com a persona, en podem parlar
molta, molta estona... jo voldria parlar-ne dies i dies, però ja que som amb virtuosos us
vull rallar de Balakirev, que escrivia la fantasia "Islamey" per aquestes dates (Curiositat
culturalista: va ser Liszt qui va estrenar la fantasia "Islamey" en un concert benèfic a
París) És una de les obres que més mandanga tècnica ofereix al pianista.
https://www.youtube.com/watch?v=rXsu87mi5_Y
una bella fantasia
13. (uff!) Segle XX !! Aparteu les criatures!.El 1882 Daimler inventa el motor
de combustió interna i Benz el munta en el primer automòbil. La Renault Expres ha
sigut inventada!. Neix llavors Igor (pronucia aigor) Stravinsky, un fenomen musical
del nostre segle, els invents en aquest segle es succeeixen amb tanta celeritat que hom
s'arriba a avorrir, però Igor (aigor) sent el pols rítmic primigeni de la Terra i en "La
Consagració de la Primavera" ens refereix un ritus en que una donzella és immolada
com a víctima propiciatòria en orgiàstica cerimònia pagana. L'escàndol el dia de
l'estrena fou majúscul, pot ser també perquè l'obra venia a recordar l’origen de la
música, abans apuntat. "La saccre" ( així es coneix "La Consagració de la Primavera")
és una obra important, plena de trepidants ritmes i sonoritats salvatges. És un punt llarga
(34') cal que hi posem "carinyu". Endavant! Planxa't l'orella!
Vull cridar l’atenció en els son aguts del començament: un fagot allí dalt!! Blasfèmia.
https://www.youtube.com/watch?v=4am3YRpfiHs
De fet és música per l’escena, pels ballets de Diaguilev, però ha transcendit la música i
la seva audàcia per sobre cap coreografia, quasi sempre la sentim en versió simfònica.
14. el segle XX és molt atapeït en música (qui sap si és perquè tot es publica)
tant que esdevé inabastable. Edgard Varèse pot representar als músics més abstractes,
però és injust no fer referència a Messiaen, Berio, Martenot... la llista és oceànica.
Escolta amb paciència aquest 7' i 27'' de música abstracta.
https://www.youtube.com/watch?v=wClwaBuFOJA
Ionització és l’obra més famosa i tocada d’Edgar Varèse.

6
15. Un moviment que no es pot obviar són els nacionalismes. No t'espantis, no
sentiràs els "Segadors", sinó un "salsero" duet de pianos de Darius Milhaud, treu-te el
davantal i posa't a ballar, especialment la "samba" final. Vigila no entropessis!
https://www.youtube.com/watch?v=B3GZvRlblho
És inexcusable el nacionalisme espanyol d’aquests moments: Pedrell, Turina, Taltabull,
Granados, Albèniz, Falla... no sabria quin passar per alt. Què poso?
https://www.youtube.com/watch?v=z9Vv9m79IPw
16. Xenakis (1922-2001) era arquitecte, però posar "totxos", diguin el que diguin
té molt poc de creatiu, i per tant Iannis (Xenakis), grec amb inquietuds, cultiva el noble
art de la música amb un irrefrenable ritme. Salta per sobre de les teulades amb la
imbricada percussió de les "Pleiades"! Campanetes, matells i tabals, soneu!
https://www.youtube.com/watch?v=-af-KhvbYN4
o bé, i molt menys “glamouros”
https://www.youtube.com/watch?v=zwRW5F3I-Zc
17. No podem acabar aquesta ràpida volada per la música del segle XX sense fer
un comentari i uns minuts d'audició de l'obra d'Arnold Schoenberg (1874-1951). Ell va
tenir el coratge de dir obertament que els temps estan canviant i va fer música en
conseqüència. Són tres breus fragments, brevíssims, para-hi atenció. El primer és un
sonet. Els altres dos són d'un recull de poemes anomenats "Pierrot lunaire" i són d'una
rara bellesa. El darrer, "Der Mondfleck" (La taca de lluna) l'he gravada com a doble
homenatge, a L'Arnold i a la Reina, ma muller, que en té una especial predilecció per
aquesta cançoneta, pregunta-li a ella que li ha vist, i el perquè de tanta devoció, per mi
és simplement deliciosa, digne de tota reverència.
https://www.youtube.com/watch?v=gAzYJb1yHvc
https://www.youtube.com/watch?v=nwYW26DZTTw
i
https://www.youtube.com/watch?v=2lFZf69B2gQ
no crec que hi hagi cap partitura, cap intenció d'Arnold Schoenberg desestimable.
18. Deixeu-me fer un esment a la paradoxa. El coneixement progressa, amb el
saber científic s’esperonen fites. En el pensament es va pas darrera pas. I en art? No pas
sempre es segueix el que podríem pensar evolució darwiniana, no. L’art menja a part.
Podria esmentar al meu molt venerat i admirat Mendelssohn, Felix. (1809-18049) escriu
com si fos anterior, molt anterior a Schubert. Escriu delícies però no hem de considerar
que “estava passat de moda” que el què feia era fora de l’estètica del moment.
Tanmateix avui vull parlar de Serguéi Vasílievich Rajmáninov (1873-1953)
Rachmaninof, tot i viure les convulses evolucions i projeccions de la música, en la seva
forma, l’estètica i fins i tot en els instruments, ell s’aferra al romanticisme més sòlid que
s’ha escrit, i, si no fos per la instrumentació (un dia podríem parlar només del color de
la orquestra al llarg dels anys) si no fos per l’orquestració, deia, pensaríem que som a la
segona meitat del segle XIX.

7

https://www.youtube.com/watch?v=2TQs7Ru2rRw
No podia de cap manera mancar la Tatiana Nicolayeva en aquest recull. Ara en parlem.
Però el preludi que aquesta immensa matrona russa ens ofereix comença al reves! Per la
cadència conclusiva! I després enfila un palau de sons exquisidament inquietants.
Rachmaninof, ben entrat segle XX, (1934) que ja s’ha escrit de tot i de totes les maneres
ens presenta unes variacions sobre un tema de Paganini que ens treuen del temps.
https://www.youtube.com/watch?v=2XY5ZXrxT40
D’aquestes variacions en concret també podríem parlar més d’una tarda... aquest és el
caprici número 24 per violí de Paganini (1782-1840) escrit molt probablement el 1817
https://www.youtube.com/watch?v=hsJdLv38fy8
Vengerov toca un Stradivarius del 1727, el Kreutzer.
I com que hem tirat enrere fem un saltiró en davant:
https://www.youtube.com/watch?v=bwm914Driw4
Lutoslawski (1913-1994)

Epíleg. Aquesta carrera per tres segles de música no vol ser sinó un vermut sense
res per picar, i amb moltes manques d'informació. Tantes i tan salvatges les audicions
que el vermut ens pot pujar a la testa.
L'autor d’aquesta passejada irreverent estarà satisfet si d'aquí a poquets dies
alcem el dit i exclames: -"Les tapes, si us plau"!.
Les tapes poden ser el color de l’orquestra, els instruments, els gèneres (en el
bon sentit de la paraula) les formacions (duets, trios, quartets, solistes acompanyats) i
una munió de diferents aspectes que han estat esmentats, variacions, sonata, vals, estudi
capriccio, melodia, harmonia... Compositors! Es pot abordar des de la història (sempre
subjectiva) o des de la història del moment cultural (encara més subjectiu) o des d’un
esdeveniment creatiu aïllat, un any, un moment, independent i tant ple de sorpresa com
de bellesa. O lligant-lo a d’altres arts, creadors, artistes i sensibilitats. Podríem fer un
tomb per músiques europees de fora d’Europa, Amèrica (Nord i Sud) Orient mig...
L'èxit serà aclaparador quan sol·liciteu de passar al menjador. I així que em
tingueu fregit tot cercant musiquetes cultes ja serem uns melòmans empedreïts que
tindrem al nostre abast l’incommensurable plaer d'escoltar MÚSICA.

Que així sia.

Vilassar de Mar .
Desembre 2016

Tot  aquest gran esforç es solsament del professor  Fabré, jo només hi poso el meu blog perquè es dongui a coneixer  Urbi et Orbi i tots vostès puguin gaudir de la música, i un servidor també.

Sense més una abraçada a tots els veïns de Llorens de Rocafort tot desitjant-vos una bona festa major 2019. i una gran abraçada pel meu bon amic Joan Bergadà i Ruera, que sempre he admirat la seva bondat i honestedad, home de bon tracte, es un amic transparent que tothom li agradaria tenir al costat ,net de cor , una vida de bon veí i millor persona.

Pep

UN, FAR, UN MERLI, PER MOLTES GENERACIONS DE METGES.

Publico aquesta carta, que al saber que jo havia estat al sepeli del Dr. Josep Maria Domenech a Valls i alhora també dijous passat a l'acte al Col.legi de Metges de Barcelona titulat Homenatge al Dr. Josep Maria Domenech i Mateu  " In memoriam " " com a ex-lumne d'ell de la primera promoció, que junt amb tres metges més vam ésser convidats a parlar d'ell durant 20 minuts. Aquest antic company no hi va poguer ser degut a una llarga crisi de vertigen i com vostès podran llegir , li està més que agraït , a les portes de la jubilació encara l'estima i vol deixar constància; aquí va la carta que m'ha adreçat a mi i la publico tal qual ha arribat :.

Benvolgut   amic,

M’adreço a tu en aquest escrit per a referir-te una petita facècia, una anècdota,  de la meva vida que potser ja m’has sentit explicar alguna vegada però que mai no hagués pogut pensar que podria deixar escrita. 

El Dr. Domènech, Josep Maria Domènech i Mateu catedràtic d’anatomia per oposició és mort. Com lamentem, els qui l’estimàvem, la seva mort, ja no li podrà ningú fer més mal. Ni aquests mots ni el què se’n pugui pensar. Jo, que sóc a trenc de jubilació, les veig passar sense gests.

L’octubre de 1975, cadell, vaig començar la llicenciatura de medecina a Bellaterra. L’anatomia era la pedra de toc més notòria. El Dr. Domènech mai no va deixar d’encoratjar-nos.

Quasi des del primer dia vaig ser voluntari en el seu laboratori, sobretot en els ardus  treballs d’embriologia, el seu concís entusiasme n’era més que un motor. Petit, grassonet, dins d’una impol·luta bata blanca, amb unes rodones galtufles que recordaven els hàmsters ben apeixats ens instigava  a treballar amb un rigor, tenacitat i precisió fora mida. A canvi del seu somrís.

El novembre d’aquell mateix any, el dictador que es va aixecar contra la República quaranta anys abans va morir. El Dr. Domènech no va fer cap cas als cinc dies de dol decretats i vàrem seguir treballant a la càtedra i al laboratori. Ho havia d’haver entès. Només ho vaig trobar bé.

Vaig seguir treballant, però no només al laboratori, estava ben compromès en la clandestinitat. Vaig ser delatat, (el delator, a qui conec bé, no serà mai objecte de la meva rancúnia, no se’ns ha preparat per a entomar la tortura). Detingut a casa, i a trenc d’alba (com mana la cançó) vaig ser dut, de molt mala manera a la comissaria de la Via Laietana. Els tres llargs, infinits dies d’interrogatori sanguinari i impietós varen fer quelcom més que esborrar la rancúnia envers el delator, encara sento, si hi penso una miqueta de res, l’agut dolor del cop al parietal dret de l’angle de fusta l’estri del paper assecant amb que em tustaven sense commiseració.

Tres dies dret contra la paret, sense poder anar  al bany. Al final vaig pensar que la meva pudor a mi no m’ofenia. Cagat i pixat, a mig matí del tercer dia vaig poder, lliure (lliure?!) anar cap a casa. A peu. Las. No era lluny. Roger de Flor/Casp. Roba al cossi. Dutxa. Cap a Bellaterra.

Examen final d’anatomia. Aquella mateixa tarda. Quarts de quatre. No el vaig lliurar. No podia!

Ordre governativa, sense judici ni apel·lació: multa de cent mil pessetes i sis mesos de presó. Crec que era la multa més quantiosa entre la nostra penya. Els meus pares em varen girar l’esquena. Sol. L’advocat Soler (a la carta de la “Fonda del Sr. Parellada” hi ha els ‘macarrons de l’advocat  Soler’...) em va voler representar de franc. Gràcies. No entenia res, jo.

Tot l’estiu esperant la detenció a casa. Vaig sentir tots i cada un dels ascensors que pujaven o baixaven de matinada. No vaig estudiar.

Examen de setembre. No el vaig poder lliurar.

El Dr. Domènech em coneixia bé. Em va encarar:

-        I doncs, amb tanta feina feta i ara resulta que no ets estudiós?

Em vaig desmuntar per primer cop en tot aquest periple. Plorant, sanglotant com un infant.

La resposta del Dr. Domènech, molt violenta, encara ara m’omple de consternació:

-        Qui et creus que ets? Et creus que ets tu sol qui brega contra el feixisme?

Se’m va glaçar plor, somic, sanglot i esgüell.

Anava d’un cantó a l’altre, ell, cridant, a munt els braços, avall picant-se les cuixes. Mirant el sostre. Fitant-me. Cridant-me. Improperi rere improperi. Blasfèmies. No sé quan vaig tornar a respirar, parpellejar no ho vaig tornar a fer fins que embocava el sender que em duia al tren.

Entre tots els molts impetuosos i abrivats “que què m’havia cregut” em va dir que abans del Nadal em presentés a ell en un examen oral, que seria l’examen final de l’assignatura.

Tenia tres mesos per a preparar-me l’anatomia I. Crec que mai no he estudiat tant.

Abans de les vacances de Nadal vaig concertar la trobada fatídica amb el Dr. Domènech, catedràtic d’anatomia en el seu despatx per tal de rendir examen oral.

Ai! Ai Mare!

Fou cordial, simpàtic,  gens agressiu i molt, molt didàctic... gairebé una hora.

Jo anava dient el què sabia amb una creixent consternació. No entenia res. Ell era feliç.

-        Bé, ja estem. Molt bé. Molt bé. Pots marxar... Ànims i fiat més de tothom.

-        Dr. Però... però...

Em mirava com si veies un embrió que sortit de la parafina repliqués quelcom...

-        Què et passa ara. M’ha agrada’t, m’agrada la feina que has fet. Saps anatomia.

-        I la nota? La papereta... les actes... on consta el meu aprovat?

-        Les Notes!! L’acta? Beneït! Desastre de beneït! Vaig corregir l’acta de juny i et vaig posar un notable, t’està bé?: notable al juny... va bé? Au, marxa.

-        ...

Encara no estic ben bé segur d’haver sortit d’aquell despatx. Encara em veig amb la mà a la maneta del portell i no sabent ni tant sols si somriure, si dir gràcies o dir bona tarda...

Després de fer de metge uns anys amb prou dignitat he virat la meva vida envers la docència, m’ha apassionat, he estat feliç i m’he realitzat com a docent. Ara em jubilo.

Mai no he deixat de pensar en la lliçó d’aquell llunyà i tan proper examen d’anatomia.

Dr. Domènech, heu estat per a mi (i crec que per a molts més) un far com a home, com a persona, com a professor i docent, com a rigorós científic i guia de criteri.

Gràcies,

Dr.Miquel Fabré

UN PREMI NO ESPERAT : BONASTRUC ÇA PORTA

 Aquest es l'Hospital de Sant Pau, on jo hi vaig fer la carrera de medicina. Era una Unitat Docent de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra), junt amb l'Hospital del Mar i l'Hospital de la Vall d'Hebró; vaig ésser molt afortunat i aquí vaig aprendre molta medicina, al costat de grans professors com el Dr. Cèsar Díaz López, Dr. Nolla, Dr. Moragas, Dr. Solé Balcells, Dr. Cabero, Dr. Vilaplana, Dr. Barraquer Bordas, Dr. Puig la Calle, etc... junt amb companys molt brillants que els estimo molt, i d'altres que ja no hi són, arribar junts al final és demanar molt, la contingència sempre està present.
Anant al premi Bonastruc Ça Porta, el primer contacte que vaig tenir amb el nostre Col.legi oficial de Metges de Girona va ser una trucada personal del president Dr. Vilaplana, comunicant-me que havia sigut designat premi Bonastruc Ça Porta i que em donava l'enhorabona i si l' acceptava !! Clar que sí president  i tant !!! molt agraït !!. En aquells moments amb la meva neta de 4 anys estàvem regant el jardí, imagineu-vos la il.lusió que em va fer i la ràpida deriva emocional que vaig patir (llàgrimes), que la petita Mar em va dir avi ens estem mullant; com poden imaginar-se l'alegria era immensa, la vaig omplir de petons i ràpidament vam entrar a casa per comunicar-ho a la meva dona, que no podia estar més contenta, i al vespre quan van venir a buscar a la nena ho vaig comunicar als dos fills, una gran alegria els va omplir el cor, al veure al pare tant content. 

Als pocs dies va arribar aquesta carta del col.legi, comunicant-me de manera oficial la concessió del guardó Bonastruc Ça Porta, vostès mateixos.

Dies després, una comunicació del dia de la edició dels premis Bonastruc Ça Porta :

Benvolgut/da,

Amb la present, em plau convidar-lo/-la a la celebració de la quarta edició dels Premis Bonastruc ça Porta a la trajectòria professional mèdica, que tindrà lloc aquest mes de maig a Girona.

Amb aquests Premis, el Col·legi Oficial de Metges de Girona vol retre un homenatge a l’extraordinària tasca professional que metges i equips mèdics d’arreu del territori duen a terme en l’àmbit assistencial, quirúrgic i de recerca. Es tracta d’una iniciativa impulsada l’any 2016 i amb la qual, tenim el propòsit de contribuir al prestigi del col·lectiu mèdic i de donar valor a la dedicació i el compromís dels professionals.

En aquesta quarta edició, i coincidint amb el 10è aniversari de la Facultat de Medicina a Girona, ens proposem també posar el focus en la importància i la definició del model de formació que reben els futurs professionals de les nostres comarques. Durant l’acte de lliurament dels guardons, també es farà entrega de les beques Joan Bruguera de formació mèdica, preferentment, a la Universitat de Montpeller que atorga la Fundació Joan Bruguera de Girona, una de les entitats més emblemàtiques de Catalunya, i, també, la segona beca e-Health COMG destinada a projectes de recerca i innovació en tecnologies de la salut que atorguem conjuntament amb el Campus Salut de la Universitat de Girona.

L’acte de lliurament dels Premis Bonastruc ça Porta tindrà lloc el dijous 16 de maig a les 19.00 a l’Espai Caixa (Plaça Poeta Marquina, 10, de Girona).

Prego confirmin assistència posant-se en contacte amb Laura Rivera, secretària de direcció del COMG, mitjançant la següent adreça de correu electrònic: secretaria@comg.cat

Serà un plaer saludar-lo/la aquest dia.

Ben cordialment,

Josep Vilaplana i Birba

President del Col·legi Oficial de Metges de Girona
President del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya

Girona, 29 d’abril de 2019

Bona tarde a tothom, Autoritats acadèmiques, autoritats civils, col.legues, família, amics i coneguts.

President  Vilaplana , volguda i distingida Junta del nostre col.legi, gràcies per atorgar-me aquest premi Bonastruc ça Porta, el qual accepto de tot cor i m'honora. Mai havia esperat arribar tant lluny. 

Jo després de 4,6 anys de jubilat ja en tenia prou cuidant i jugant amb la nostra neta Mar de 4 anys, fent amb ella l'hort de Camós, amb els antics pacients, amb els meus companys de Càritas Pla de l'Estany i de l' Hospitalitat de Lourdes, i amb els ametllers i olivers de (Llorenç de Rocafort) .
 De totes maneres l'agraïment dels malalts arribava amb el primer somriure i continuava amb les primeres cireres, les primeres tomàquets, les primeres múrgoles, el present en la matança del porc, el bunyols de dijous sant, amb tantes atencions ja em sentia pagat,  la veritat no esperava cap honor. 

Visitant al pacient al seu hort, junt amb els veïns que estaven de tertúlia. El pacient, donada la patologia que patia al mati tenia d'haver vingut a control de la frequencia cardíaca i no se'n va recordar.

Però un metge de rural ? Jo i perdoneu-me sempre havia pensat que els honors eren pels companys que jugaven a la primera divisió com el Dr. Ramon Brugada i el seu equip, o pel Dr. Àngel Izquierdo i el seu equip, els quals felicito de tot cor , pels seus merescuts guardons, no  pels que estàvem a les trinxeres, ara rectifico, estava equivocat, la primària es present en aquesta quarta edició dels Bonastruc Ça Porta.

La mitat del premi es de la meva dona  i dels meus fills , sense la seva ajuda i comprensió no estaria avui aquí. Gracies Tere i gràcies Oriol i Lluís ; us estimo molt.

Visitant un pacient al seu cobert, tot prenent el sol un dia de primavera a Pujals dels Pagesos

 Eren temps que el metge de poble calia que posés a disposició del seu municipi, la seva vivenda,  la seva família, el seu telefon, el seu cotxe,el seu despatx a més calia que comprés tots els estris per passar consulta, la llitera, la taula on escriure,la bata, otoscopi, oftalmoscopi, fonendoscopi, xeringa de ferro per fer rentat d'oïdes, aparell de la pressió arterial, estris per suturar ferides, maletí per portar el material per anar pels  masos, etc....Després del nomenament a Sanitat a Les Pedreres, calia anar a la Seguretat Social  al carrer Santa Clara i molt amablement et feien un altre nomenament , sense cap consell sobre el que calia que fes en el poble, calia fer de metge ben senzill, i al moment  et donaven dos paquets de receptes l'un de vermell pels pensionistes i l'altre de color verd pels treballadors, lligats amb un cordill d'embalar o sigui ben rudimentari i vinga un paquet a cada ma i ala a agafar el cotxe de linia i cap al poble , ja erets metge amb majúscules ; abans de marxar encara una pregunta i les xeringues ?, els funcionaris somrient, però callaven, pensant ja s'ho farà.. que innocent, però amb el meu nomenament de metge titular interí més content que un gínjol i a exercir la medicina que tant desitjava i tant m'agradava.
Un viatge amb el cotxe de línia em va convertir en un parell d'hores en metge titular interí , no sense donar-me el vist i plau l'alcalde a l'acte de presa de possessió de la plaça a l'Ajuntament, davant del secretari de la vila com a testimoni que donava fe i deixant-ho tot ben signat, i de cop i volta, vinga a exercir en serio, sense manual d' instruccions, ni horari,ni altres poblets o municipis agregats, una curiositat , el meu antecessor visitava dins el seu cotxe, fent-se unes cues llarguíssimes, l'Ajuntament no li va deixar el consultori per motius que em fa vergonya explicar-los i mira, ell a la seva manera complia..... ànims....o deixo aquí.

Fotos com aquesta costarà de veure, l'alcalde, el metge un servidor, el sergent de la
Guàrdia Civil, falta el mossèn, el mestre i el farmacèutic, el mossèn havia acabat la missa i encara estava dins l'església, el director del campament fent un parlament.

La dona com a secretaria d'obrir i tancar el despatx, de parlar amb la gent, de prendre nota dels avisos quan trucaven a la porta o pel telefon, ordenar els domicilis per gravetat dels símptomes, mai deixar desatès el domicili pel que pogués passar i els fills també formaven part d'aquesta intendència que rodejava la meva persona : els nois també obrien la porta i sense passar ni un minut s'enfrontaven amb una pregunta : - noi on esta el teu pare ? - ha anat a la Barroca, 

r

Església de Sancti Andree de Sobre  Roca (Barroca) Sant Aniol de Finestres.

- tardarà molt ?, - sol tardà, però vostè que es fill d'aquí sabrà millor que jo on es La Barroca, el  pare parla de que hi va per sant Climent d'Amer i amunt  fins El Llapart - he passat tota la nit amb mal de cap, que puc prendre ? l'Oriol contestava - això ho diu el meu pare, resposta :- el meu fill està estudiant per ingenier i quan ve els caps de setmana munyeix les vaques, alguna cosa sabràs tu de medicina?, - quan tinc mal de cap el pare em dona paracetamol ? - ho veus com en saps ! -moltes gràcies, i així molts exemples, una altra qüestió - el nen de dos anys te molta febre, on he el teu pare ? 

El mas de Costabella a la vista, sota els singles de Santa Maria de Finestres, casa del Dr. Candi Agustí i Trilla.

el pare ha anat a Costabella sota Finestres, tardarà molt ?, - sol tardar , que puc fer amb el nen  ? - això ho ha de dir el meu pare?, com sempre algo sabràs tu de medicina ? -be, el pare quan estem amb molta febre ens posa a la  banyera amb aigua freda? - o veus com en saps ! , curiosament dels consells donats pels meus fills i dona, mai en va resultar cap denuncia, el poble donava per entès que la família del metge també hi entenia. En aquest tema dels consells, a la dona i als nens sempre se'ls posava contra les cordes.  Els metges d'aquell temps ens trobàvem de tot, fins i tot aviam hagut de passar visita sota uns pins a prop d'Anglès , a una bodega  abandonada a El Perelló o a la casa de la família que portava el Correu a Estanyol , allí fèiem les receptes de tots els masos del voltant,  o a la vora del foc a una fonda de viatjants de comerç i senyors estiuejants de Barcelona i com a Sant Aniol de Finestres, que no tenien un lloc on el metge pogués passar visita, perquè el consultori era situat a Sant Esteve de Llémena, el poble de Sant Aniol tampoc no tenia ni capellà, que vivia a Les Encies, ni el senyor mestre que vivia a Sant Esteve, ni el metge que vivia a Les Planes d' Hostoles, estaven arreglats. 

Els habitants dels masos de la Vall del Llémena es van posar d'acord amb l'Andreu Serra que era el masover de Can Tura i aquest va deixar la taula gran del bar perquè el metge  passés visita; com a nota curiosa el sostre estava ple de pernils penjats, sorpresa, de tant en tant queia una gota de greix i una recepta menys, però curiós ningú protestava, era considerat lo més normal del món .

En aquesta taula de Can Tura, (Sant Aniol de Finestres) molt diferent d'ara, perquè hi havia molt pernils penjats al damunt, en aquesta taula vam passar visita un dia a la setmana, sense cap mena de problema, no existia el dret a la intimitat ni la protecció de dades; tothom donava per entès que en els petits llogarets no hi ha intimitats, tot es públic. A la foto podem veure la Nati, en Josep Serra i el metge del moment Josep Capdevila i el gos; més rural impossible.

Vostès han estat a Can Tura ? Can Tura era una casa de pagès que feia menjars. En Josep Pla hi va escriure el llarg capitul del llibre Un petit món del Pirineu " Mieres i la Garrotxa".

Dons dit i fet ," li deixem el bar ", al bell mig de tothom vaig passar visita  cinc anys i mig més o menys. Tothom opinava de tot , fins i tot em donaven consells sobre com tractar una depressió..... doctor una noia de Sant Gregori te aquests símptomes i li van diagnosticar una depressió i el Seroxat li va anar molt be !, Ep ! el metge sóc jo. Un operari d'una companyia elèctrica que estaven treballant al mas em diu : un consell doctor abans de tot faci-li uns anàlisis de tiroides, pot tenir sorpreses, increïble però cert, tenia exel.lents  "clínics " a la barra del bar tot remenant un tallat amb unes gotetes de whisky, la consulta era interessant i la gent no tenia pressa en marxar per si de cas  es perdia quelcom. 

Quan arribava, ja trobava tots els pacients asseguts a la taula, l'un prenent un cigaló, l'altre amb una cervesa, l'altre amb una copa d'anís, l'altre amb un cafè sol, l'altre amb unes Aromes de Montserrat, l'altre amb un Pipermint i una dona gran amb una aigua de Cua de Cavall, i algú  es despenjava dient poseu-li una cervesa al metge i la portaven. Jo recordant aquells fets em ve a la memòria lo escrit per en Josep Pla, en el seu llibre Un petit món del pirineu, diu que tota la filosofia de la Garrotxa es basa en  un alcoholisme ordenat, i segons el que jo acabo d'explicar dona entendre de que així era; mai, vaig veure cap borratxo cridaner pels camins.

Ofereixo aquest premi als meus companys metges de poble, dits d'APD, o Titulars, i també a les infermeres i llevadores titulars , que tota la vida van estar en municipis, dispersos per aquestes muntanyes o be aïllats geogràficament o  pel BOE. Eren temps que no et podies moure del poble sense permís de l'alcalde ( que no s'ho prengui malament cap alcalde aquí present ), però cert, si el metge no tenia bona relació amb l'alcalde estava llest, podia patir molt i molts van patir. L'Alcalde tenia molta autoritat sobre nosaltres. Personalment ho vaig patir amb un alcalde que " per raons del servei "" havia arribat la grip ", em va suprimir els 15 dies de vacances que em quedaven, podia haver vingut un substitut que en aquell temps en teníem, no com ara . A tots aquests col.legues metges rurals la societat els hi deu molt, es van passar la vida visitant masos allunyats, llargues caminades amb el paraigües a les mans per si de cas, treballant amb mitjans diagnòstics escassos, amb molta eficiència, diagnòstics  lo més acurats possibles sense ajuda d'imatges, acompanyant, cuidant, i sempre consolant aquella bona gent que a part del mestre, el capellà i el metge, poca cosa més tenien al seu entorn i molts no havien anat mai a la capital Olot o a Girona.  Perdoneu però no s'assembla en res, ser metge d'un Cap, a ser un metge rural, tot es diferent, coneixies els hàbits de cada  persona, si eren caçadors, si  jugaven a cartes, si anaven a missa, si els agradava el futbol, els trobaves pel carrer, si fumaven ho sabies, etc. , participaves de les seves vides, costums i festes, i a poc a poc et feies en un mes d'ells, fins ha quedar-te de jubilat al poble.

 A aquests metges abnegats ofereixo aquest guardó. També als metges  de família dels CAPS, que  tant he compartit amb ells amb guàrdies, formació de tota mena i més, són clau per tots nosaltres. He tingut la sort de fer-me gran al costat dels companys especialistes de l' Hospital Trueta, que sempre m'han ajudat amb els ulls tancats.

Foto propietat Josep Capdevila, aquí el Dr. Domenech ja estava malalt. Foto en el seu despatx de Bellaterra.

A primer curs de medicina, tothom sabia que s'enfrentava a una assignatura dura de rosegar, al menys a l'Hospital Clínic amb el famós Dr. Taure, que era l'anatomia humana, molts repetien i a hores d'ara he sabut que algun gran catedràtic de medicina havia suspès l'anatomia humana. Dons be, jo estava convençut que si aprovava aquesta assignatura seria metge !. El primer dia de classe a Bellaterra, va entrar un senyor amb una bata blanca impol·luta, i es va dirigir a nosaltres dient : - em dic Josep Maria Domenec i Mateu, sóc professor titular d'aquesta facultat per oposició " para que nadie se llame a engaño ", vostès i jo em vingut a Bellaterra a treballar, el seu problema sempre serà el meu, si un altre professor els posa un  altre examen al mateix dia , jo sempre els canviaré el meu, el meu despatx estarà obert mati, tarde i nit per vostès, podrem parlar d'aquesta bonica assignatura, de la carrera i de la vida en general. Tots vostès trauran matricula d'honor, tots vostès seran uns grans metges ! 

Amb aquestes paraules acabava de plantar la llavor per il·lusionar-nos a intentar ser uns grans metges. Feia tanta llum la seva assignatura, que indirectament va influir perquè totes les altres brillessin i tiressin endavant. 
Personalment li dec estar avui aquí, ell va ser clau per estudiar l'Anatomia Humana i arribar a bon port ; el passat 7 de febrer li rendíem un homenatge In memoriam, al col.legi de metges de Barcelona, acompanyat amb vells professors com el Dr. Ramon Segura catedràtic de Fisiologia i amb metges de més de 20 promocions.

D'esquerra a dreta : Dra. Margaret Creus, Dra. Elvira Bisbe, Dr. Josep Capdevila i Dr. Cristian Delgado.

 Avui una vegada més li dono les gràcies estimat Dr. Josep Maria Domenech i Mateu i li ofereixo aquest premi Bonastruc ça Porta .  
També l'ofereixo el premi als meus pares (a.c.s.).

Dia 3-XI-96, dia d'entrada del Dr. Josep Maria Domenech i Mateu a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Morfogènesi del sistema His-Tawara i record anatòmic de l'esquelet fibrós del cor.
Al seu costat el catedràtic  d'Anatomia Humana de Bellaterra Professor Dr. Alfonso Rodriguez Baeza.

Els poso una foto del dia que el Dr. Josep Maria Domenech va entrar de membre numerari a la Reial Acadèmia de Medicina, acompanyat de l'altre catedràtic d'Anatomia Humana de l' Autònoma Professor Dr. Alfonso Rodríguez Baeza.

D'esquerra a dreta: Dra. Ester Oliva i Poch, Dra. Montse Figueras Bajona, Dra. Rosa Coll i Jordà, Dra. Anna Bustins i Terrats; falten la Dra. Neus Gonzàlez Arnau, el Dr. Toni Borés i Domenech, la Dra. Mariona Teixidor i Camps i el Dr. Joan Padrosa i Pulido. a part de moltes infermeres de Santa Madrona de Barcelona, el que passa que en aquell temps no teniam càmeres fotogràfiques tant a ma, com ara es el telèfon mòbil.

Arribar fins aquí, també m'han ajudat en altre temps tenir estudiants d'infermeria de Santa Madrona de Barcelona en pràctiques de salut pública,i estudiants de medicina començant per la Dra. Maria de les Neus Gonzàlez Arnau (Neurofisiologa clínica) , la Dra. Anna Bustins i Terrats (Hematologia clínica), la Dra. Montse Figueras i Bajona (Medicina del Treball), Dra. Rosa Coll i Jordà (Hematòloga clínica).

Dra. Rosa Coll i Jordà.

 el Dr. Toni Borés i Domenech (Otorrino), el seu besavi havia sigut el metge A.P.D. de Cornellà del Terri , conegut com el senyor Pepet, a seques.

Amb el Dr. Toni Borés i Domenech ja metge i de pràctiques al nostre consultori de Cornella del Terri., no recordo la data.

La Dra. Mariona Teixidor i Camps, que està fent el MIR de família a l'Hospital de Sant Pau a Barcelona, la Dra. Ester Oliva i Poch (Oncologia radioteràpica)

Dra. Ester Oliva i Poch

i el Dr. Joan Padrosa i Pulido, que està fent el MIR de medicina interna a l'Hospital Clínic de Barcelona. 

Joan Padrosa i Pulido, fent index de YAO amb un diabètic.

Perdó a la Dra. Neus Gonzàlez i a la Anna Bustins, en aquells anys no teníem el mòbil a la butxaca i no tinc cap foto de la vostra estada, només el record que vosaltres i jo guardem.
Tots ells van fer una estada d'un mes o més al meu costat aportant-me coneixements universitaris recents i la il.lusió per aprendre, tot ells em meravellaven de les seves ganes de posar en pràctica els seus coneixements que eren molts. Tots ells van aprendre molta medicina i els protocols del moment de l'ICS, i com tractar als malalts de totes les edats, sobretot els més grans i una qualitat que els ha fet semblants ha sigut la bondat, cosa molt necessària per ser creïbles i bons metges, el malalt es conforma amb poc, mai demana el teu currículum. Tenir estudiants de medicina també es una manera de mantenir la il.lusió per arribar a bon port i no patir pel camí la síndrome de Burnout.

Mariona Teixidor i Camps, alumna de segon curs del grau de medicina de la Universitat de Girona a Cornellà del Terri. Juliol de 2012.

Ara els llegiré el correu que em va dedicar l'últim dia de pràctiques la Dra. Mariona Teixidor i Camps, a més ho faig per doble motiu, enguany es  celebren els 10 anys de la Universitat de Girona i ella es alumna d'aquesta Universitat i dos perquè algun bon record li va quedar del nostre Centre Sanitari de Cornellà  del Terri, perquè  està fent el MIR de medicina familiar i comunitària a l'Hospital de Sant Pau. Enhorabona doctora Teixidor.

Dra. Mariona Teixidor i Camps, Dr. Wilfred Ricart, Josep Capdevila, el dia del premis Bonastruc Ça Porta 2019

Hola Doctor,

Moltissimes gràcies per les fotos, són molt xules i és un record molt bonic! L’escrit també, ja me l’he imprès i guardat, m’ha agradat molt J

La veritat és que m'he sentit molt afortunada de poder venir i que dediquéssiu un temps tant preuat per vosaltres en ensenyar-me el que fes falta. 

M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d’atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.

He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.

També m’ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic! M’ha sorprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge!

Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència!

Estic molt contenta d'haver vingut a Cornellà del Terri i m'encantaria poder tornar a repetir l’experiència més endavant! 

Moltes i moltes gràcies per tot!!  

Mariona Teixidor i Camps

Be, sense paraules, però es molt entranyable que la Dra. Teixidor estigui fent metge de família a l'hospital de Sant Pau, que va ser el meu. Enhorabona Dra. Teixidor, ets la primera metgessa/metge que ha passat pel meu costat i ha escollit com a primera opció ser especialista en medicina familiar i comunitària.

Hospital de Sant Pau (Barcelona)

No puc deixar passar per alt infermeria que ha treballat amb mi i de la qual he après molt, i em van ajudar a ser feliç en l'exercici de la medicina : Mercè  Mundet, Lourdes Fort, i Maria Gonzàlez i la Mercè Masoliver del CAP Besalú.

 La infermeria sempre ha sigut important, ara es una part fonamental  de l'atenció primària.

Mil gracies a  tots els amics que m'acompanyeu aquest capvespre, vosaltres ens heu alegrat la nostra vida en el vostre poble. Gràcies als grup de metges jubilats aquí presents..

Ser metge de poble ha estat un honor, un servei i un prestigi, tornaria a passar una vida en aquesta entranyable i estimada Garrotxa terra de la meva mare i també tornaria a repetir a Cornellà del Terri i els seus poblets que configuren la Vall del Terri, sense oblidar Les Planes d'Hostoles,Sant Aniol de Finestres, Palol de Revardit  i Besalú per molts motius.

Amb el Dr. Toni Griera i López amb els seus dos fills un dia de guàrdia al CAP de Besalú l'estiu del 2002

Al CAP de Besalú hi vaig fer guàrdia els dijous durant 5,5 anys, al ser una àrea pionera en l'atenció primària , allí vaig tenir l'avantatge d'aprendre de tot, sobretot en el moment d'informatització de l' història clínica , de fer els informes de cada persona, al sortir d' urgències i de la prescripció electrònica, al costat de la infermera Mercè Masoliver, a la qual agraeixo la paciència que va tenir en mi.

L' entrega de premis va ser una gran i fastuosa vetllada, jo em sentia important, perdoneu-me l'expressió, però per un senzill metge de poble era com haver-se endinsat a la boda del segle, enmig de metges tant importants, .....

Un cop finalitzat l'acte, ningú tenia pressa, per marxar, al cap d'un bon rato encara estàvem parlant a la platea de l' Espai La Caixa, amb vells amics especialistes del Trueta i un estimat metge d'APD de Sils, fill d'Extremadura  i millor persona, ja jubilat, que en altre temps em va ajudar a preparar temes de les meves oposicions a metge Titular. Encara que no present també li dono les gràcies al primer metge especialista en medicina familiar i comunitària , que vaig conèixer i fill de Santa Coloma de Farners un home savi, i millor  metge, ell també em va ajudar a fer part del temari de les meves oposicions. Mil gràcies als dos.

Poden llegir la premsa de l'endemà

No puc altra cosa que donar una vegada més les gràcies al president Vilaplana i a la Junta del nostre Col.legi de Metges de Girona per  concedir-me aquest preuat premi Bonastruc Ça Porta. El portaré amb molt d'honor.

Pep