 |
| Un servidor als 62 anys |
Estan ja a tocar els setanta anys m'abelleix reflexionar sobre diferents aspectes del meu exercici de la medicina i un d'ells es com he atès als meus pacients, sobretot els més marginats, els sense feina , els sense sostre, els passavolants, els pobres, els excluïts , els que no són ningú als ulls d'aquest món, puc dir que si en tots els destins vaig poguer atendre'ls, el meu avantatge era que no hi havien ordinadors que ho controlaven tot, ara seria més complicadet .D'ells he rebut més agraïments que d'altres que podien més, un somriure, una abraçada o un resi per mi, quedava tot pagat ; he tingut la sort que la gran majoria de pacients han sigut gent agradable i de bon tracte i d'altres que es creien amb més drets, i en plena indignació per l'espera inesperada a la sala d'espera deixaven caure : -
per això pago ? cada mes em descompten molts cèntims pel metge, jo tinc els meus drets ! , un servidor contestava - i jo també !. mala manera de començar una visita, que sempre es important i que sí o sí has de fer un diagnostic i posar un tractament i compta no t'equivoquis ! per això la pau en la nostra consulta es necessària del tot, però tots tenim les nostres debilitats i tanmateix som humans i qualsevol cosa ens pot treure de pollaguera; però recordo que si em passava no acabava la consulta sense demanar perdó i curiosament em feia creus de la capacitat de perdó que te la gent, puc dir que a l'acabar la consulta tot eren somriures i i bones paraules, que et deixaven bon gust de boca.
Recordo molt , la manera d'exercir la medicina des de la austeritat, de la falta de recursos del meu càrrec i de la pobresa dels pacients, en cap cas podies tallar un vendatge pel mig i posar-ne un de nou, ans el contrari, desfer-lo amb cura i que la família rentés la bena o les benes si el pacient tenia més d'una llaga que solia passar.
De lluny estant, quan pujaves tot caminant muntanya amunt cap al mas, una imatge que no oblidaré era veure l'estenedor de la roba, tot penjat de benes blanquissimes que la família havia rentat i posat al sol, perquè aquest a part d'assecar, també es bactericida i tornar-les a aprofitar .
Un cop arribat al mas i saludat al malalt, amb l'esposa de l'hereu, dita també la jove , començàvem a enrotllar amb una certa tensió cada bena, perquè al posar-la de nou quedés segur el vendatge, i així un dia i un altre, sense mirar el rellotge; un senyal d'un gran agraïment que es que sempre em tenien l'esmorzar al damunt de la taula, fet freqüent en el món de pagès, tots molt hospitalaris, però no solament amb el metge i l' infermera, sinó que al cim de la taula mai faltava el porró de vi, per rebre al veí, al veterinari o també dit manescal o al passavolant o al pobre que passava a demanar caritat, o al mossèn que venia a fer el primer divendres de mes a l' avi , o a fer el sapàs per setmana santa, jo ho he viscut cent per cent l'un i l´altre, als masos hi havia molt de tràfec. Tot em porta a recordar que la vida als masos era molt austera, recordo que a mitja nit vaig ser cridat d'un mas per anar a visitar a l'avi, i a l'arribar em van donar un llum d'oli perquè mi veiés, no tenien llum elèctrica, ( curiós , però a casa meva a l' Urgell recordo de petit haver-ne tingut sempre, encara que també utilitzàvem llum d'oli per baixar al celler a omplir el porró, cosa que em posava els pels de punta, degut a les ombres que feia el balanceig del llum d'oli ). Be, el llum d'oli que em van donar perquè a la cambra no hi havia llum elèctrica i estigués a l'aguaït, me'n vaig adonar que era necessari, perquè el terra que era de fusta, i estava ple de forats que donaven a la cort de les vaques, forats que per mi eren perillosos, i els vaig recomanar que els tapessin i el malalt em va sentir i va contestar sense pensar-ho : - doctor, per aquests forats puja l'escalfor de les vaques i passem un bon hivern, no els taparem; sense paraules, amb els anys me'n vaig adonar que era molt freqüent a molts masos, per no dir quasi a tots..
Al principi en un poble, una dona em va dir " doctor vostè es fa la vida " ??? no sabia que volia dir, però després de pensar uns moments, li vaig, contestar que dinava a l'hostal i el sopar si me'l feia jo mateix; l'endemà va aparèixer a la consulta amb una gran senalla de vianda del seu l'hort, cosa que vaig agrair moltissim, però a la població sempre li ha interessat si el metge està casat o es solter, vital, si va a missa el diumenge o no, si es esportista o no, si li agrada el teatre o el cinema, si està interessat pel golf, si li agrada anar al casino o no, si li agrada jugar a la botifarra o als escacs, si es decanta o no per la literatura moderna, si li agrada la música clàssica o no, si es propietari o no, tot es noticia, si va a comprar el pa, etc...
 |
| Masos en plena Garrotxa, una meravella, Vall del Llémena, al pas per Sant Esteve de Llémena |
De vegades els metges més joves m'han dit això de l'exercici de la medicina es molt repetitiu perquè sempre trobem les mateixes malalties, hipertensió arterial, diabetis, artrosis, hipotiroidisme, obesitat, caiguda del cabell, sindroms febrils, virus, etc... ( lo mas corriente es la mas frequente), jo sempre contestava - la sort que tenim els metges es que tots els diabètics son diferents, cada persona es un món i aquí esta lo atractiu,la diferència, sinó, sí, seria molt avorrit.
Un altre senyal d'austeritat no volguda per cap costat era fer bullir la xeringa i agulles per posar les inyeccións, això comportava un quart d'hora llarg, que tots aprofitàvem per parlar sobre si havien sembrat massa tard o si ja es feien múrgoles o si enguany seria un any de cireres , o sobre si el senyor rector de Les Encies ja l'havien traslladat a l'Armentera ? , sobre si els veïns havien canviat de mas, sobre si seria un bon any per anar de cacera, perquè un servidor trobava molts porcs senglars pel camí , sobre si havien passat la revisió obigatoria de l'escopeta a la Guàrdia Civil d'Amer ,que em recordava el meu pare, que per haver sigut la meva familia d'esquerra no va tenir permís d'arma (escopeta) fins molt temps acabada la guerra civil,
els que estaven convençuts que havien guanyat la guerra, es creien amb drets i
el volien fer patir una mica més i que no pogués caçar i el pare, posava trampes als conills i cada dia feia cap a casa amb un conill o dos, de petit no recordo haver hagut de passar gana en cap moment, en quan al pa, cap problema a casa del padrí eren forners i ....; be tornem a lo nostre, un cop posada l'inyecció marxaves amb una bossa de figues seques i una altra amb nous de casa o amb una llesca d'un pa de 5 kilos, imagineu-vos el tamany de la llesca, poca broma; content com un jinjol i ells també, que bonic que es l'agraïment,
poc és molt.
 |
| Descobiment de l'auscultació mediata de Laenenc. |
De tant en tant calia una reflexió i preguntar-me si tenia paciència amb els que tenien angoixa, o senzillament els que tenien neguit, els que dubtaven de tot com un amic de joventut, que d'entrada no es creu res, els inquiets també es mereixien una atenció per part meva, consolava al desconsolat o al hipocondriac que venia dia si dia també i encara no en tenia prou; recordo una pacient de Girona que si anava a viure al seu replà em deixava un pis de propietat seva i no em cobraria res, naturalment no vaig acceptar. Ep ! també entre els hipocondriacs tinc un metge, gran amic meu, que ja sap el diagnòstic, però em truca perquè li agrada saber que en sap molt, jo li he de confirmar el diagnòstic i llavors se sent super orgullós i content , es com un nen llest amb bones notes, i mot brillant en medicina (múltiples matricules d'honor) i en la vida quotidiana. Sempre m'ha dit que la sala d'espera estava plena de torre-collons, i que ell era el primer. Bona humilitat la seva.
He exercit la medicina convençut de que una vegada realitzada la visita i explicat el diagnostic i tractament al pacient i haver-li anotat la pauta posologica, era lo correcte,fins que un bon dia parlant amb la meva auxiliar em diu, que alguns malalts no l'han entès i que els expliqui la malaltia i els medicaments que havien de prendre, si en dejú o després dels menjars i quants dies ??, mai es fa be del tot.
El que sempre m'ha costat més es atendre a l'estupid, que es aquell que veu els vicis dels altres i s'oblida dels propis, no sap el que ha de saber, n'està ple segons Einstein, ep ! jo també tinc un tant per cent d'estupidesa, però no la cultivo, miro de que no em creixi.
Quan a la consulta algú de cop i volta et deixava caure - clar lo seu es vocació !!, compta, tot seguit estaven a punt de demanar-te un gros favor o dit en català interior " apunt de fotret), - hem rebut un avís del jutjat, per a ser membre d'un jurat popular i si vostè volgués ajudar-me, que no li costa res, ..... sense paraules, pensava com s'atreveixen?
Mai m'ha costat atendre a un pòtol encara que fos místic, perquè aquest es com es i no porta malicia ni va amb subterfugis, també me trobat be al costat d'alguns brètols que ells també tenen la seva veritat ,encara que de vegades m'ha costat descobrir-la, fins i tot moltes tardes un aprenent de pòtol i un amic bordelaine m'acompanyaven a fer llargues caminades amb el meu gos Antoine, cap a la ruta de Soldats de Salamina, em sentia acompanyat, mai em va sobrar ningú , llàstima que per ells un servidor caminava massa a poc a poc, algun d'ells m'ho recordava sovint, " així no arribarem en lloc ". Ara ho puc dir, sí em molestaven les múltiples trucades ja de bon matí que es colaven davant la persona que ja tenies despullada o simplement visitaves, trucades des del jutjat, des del Consell Comarcal o de l'Ajuntament per temes d'informes sobre Activitats Classificades, o trucades que no havien entès el tractament, aquestes encara eren necessàries, però moltes d'altres per explicar-me com havia anat l'ultim viatge a Andorra no si us plau, o que el nen havia entrat a jugar amb el equip de futbol de Llagostera, les trucades et feien perdre l'oremus de la persona que tenies davant i calia tornar a començar; si les urgències haguessin sigut urgències de veritat cap problema, però molt poques vegades eren de vida o mort.
 |
| Un servidor probant d'asseures a l'altre costat, o sigui a la sala d'espera. |
Recordo a urgències a Besalú, em tocava fer la pediatria, i no era la meva especialitat més preferida, senzillament quan entrava un infant em " vestia de pediatra " i agafava el fonendoscopi de nens, l'otoscopi de nens i ànims, feia despullar l'infant i el visitava de dalt a baix, quan acabava, la mare em deia - que te el nen ?, NO HO SE SENYORA ! com pot ser que vostè no sàpiga el que te ? dons no ho sé, el meu contracte no posa que ho he de saber tot i l'enviava a l'Hospital, i li deia a la mare: quan surtin em telefoni i m'expliqui que els ha dit el pediatra ,no sabeu com m'ho agraïent posteriorment. El servei d'urgències o millor dit d'atenció continuada tant a Besalú com a Banyoles de vegades tenia la sensació de que els pacients em feien servir per una segona opinió, no els ho tenia en compta, sí quedaven més tranquils ja ho donava per bo.
Els metges de poble, sempre hem sigut més cuidats pels pagesos i treballadors de les fàbriques que pels rics, recordo que una dona quan començava em va preguntar si m'estaria molt de temps al poble ?, i un servidor li va contestar que potser un any o any i mitig perquè era interí, em va donar les gràcies i se'n va anar ?? No vaig entendre la pregunta. Aquesta mateixa persona al ser traslladat del poble , va venir a la consulta per acomiadar-se portant una gegant gírgola de castanyer, mesurava uns 45 cm i pesava 8 kilos , mai n'havia vist cap, ni sabia que existien; aquella dona em va dir que durant aquells mesos l'havia regat i l'havia amagat entre rames perquè ningú ens la prengués,quin gran agraïment oi ?, vaig quedar francament astorat. De la conserva que vam fer en varen sortir dos pots molt grans, increible, quan bullia la pudor ens va fer sortir de casa, tot una experiència, però contents.
Recordo un altre, en un poble em vaig trobar dos persones a la sala d'espera amb un turbant al cap i un punt vermellós entre cella i cella, eren de Pasquistan, en fi l'home estava malalt a 40º de febre, li vaig diagnosticar una pneumònia i al no tenir seguretat social, no els podia fer receptes. Els vaig proposar que jo els posaria la penicil·lina i els punxaria mati i vespre. Admirable, com que vivien al bosc, i no tenien casa, van optar per venir al poble caminant mati i vespre 10 Km. el malalt també, el feien caminar al davant, eren 9 homes, sempre pujaven i baixaven junts, vam complir tot el tractament i quan el jove va estar curat del tot, un bon dia em van demanar les claus del cotxe, i els les vaig deixar mentre passava consulta i al cap d'una estona me les van tornar. Al marxar del poble, vaig trobar el capó ple de llenya de castanyer tallada tota igual a un tamany de 30 cm. Un regal amb cor i encant, meravellós, perquè realment eren pobres de solemnitat.Els ho vaig agrair amb tota l' ànima, els vaig abraçar i tots contents; la qüestió es que unservidor, no tenia llar de foc, ni estufa, però ells mai ho van saber, tota la llenya va anar a parar a una vídua molt grandeta que va estar molt contenta.
 |
| U.S. PATENT 575320. JAN. 19 th. 1897. PHONENDOSCOP. BAZZI & BIANCHI. Martin Wallach Nachfolger. CASSEL - ROMA. 41899 |
He fet de metge, com he dit abans, en l'austeritat i en l'abundància, tot costa, fins i tot llençar també costa, va arribar un moment que ja no va caldre bullir les xeringues, ni retirar les benes per rentar-les, ni fer alguna recepta de pensionista per ajudar a un pobre, la seguretat social ho va posar tot i mes, vam passar de res a tenir de tot i molt, ai las ! fins que va arribar la crisi de2008, que no arribava material i ens recordàvem de les vaques flaques i vam tornar a estrenyen els cinturons, fins i tot en el CAP haviam discutit , qui de nosaltres havia pres un gelocatil sense apuntar-lo, perquè no lligaven les unitats,i sobre qui s'havia deixat l'ampolla d'esperit de vi (alcohol) destapada, perquè s'evaporava, Déu meu aviam arribat a
" rizar el rizo" , i més que em fa vergonya explicar, però ho explico, quan teniam una persiana avariada no cridàvem al mecànic, sinó que l'arreglavem nosaltres, quan la petita nevera estava ben rovellada per fora, el cap de setmana compràvem pintura i li donàvem una capa, i tots els sofàs de la cuina que ballaven, dons vinga destornillador a la ma i a apretar-los, ( tot això va passar al Cap de Besalú, era com una gran familia i tots i ficavem el cap ), quasi mai demanaven res a la gerència, per pobres nosaltres.
He de reconèixer que sempre m'ha costat ser gentil amb els avars, amb els mequins, amb els poca soltes, amb els masclistes, amb els que tenen la seva dona per una criada i no es ningú per ells, Els mentiders els he suportat millor, perquè jo també en dic alguna, però sempre els he descobert, sortien contents de la consulta perquè m'havien enganyat i ho explicaven al primer conegut que trobaven i els pobres mai pensaven que un servidor s'havia deixat enganyar que es molt deferent.
 |
Microscopi de la casa M. Pillischer. Optician, 419. Oxford Ltt. London 1880.
|
|
Sempre, sempre m'ha agradat i he practicat el fet de donar esperança, esperança pel jove que li han trobat un hipotiroidisme, un tumor, una malaltia d'Osgood-Schlatter u osteocondrosis, esperança al qui li han negat l'esperança, junts caminarem i jo sempre estaré al seu costat, valorant tot el que ell o ella havia fet a la vida i que ningú de la família li havia tingut en compta - perquè serà que al final de la nostra vida el que compta es la valoració dels nostres ??. Francina, bon profit, que es aquesta safata de vianda fregida, - son carabassons arrebossats, en puc provar un, i tant contesta la malalta- ui !!! que bo, boníssim, des que va morir la meva mare que no n'havia tornat a menjar de tant bons. Felicitats Francisna. Moltes gràcies doctor. - girant-se cap a la gran família, deixa anar : -miri, aquesta colla son uns desagraïts mai m'han dit que he cuinat be, s'atipen i tornen a treballar, mai han tingut una paraula amable amb mi. Jo li vull dir, que de petita mai vaig poguer anar al col.legi i m'estic morint i no se escriure ni llegir el meu nom, m'encantaria aprendre abans de morir. Li asseguro que en sabrà, em deixa tota pensativa, pensava que no ho aconseguiria mai. L'endemà mateix una mestra del poble jubilada va anar de voluntària dos hores cada dia, i puc dir que bastant abans de morir sabia llegir i escriure el seu nom , no s'imaginen amb la pau que va morir la persona ; hi han fets que no tenen preu.
Recordo fa molts anys que anava a visitar a dos famílies que cadascuna a la seva casa, els uns eren treballadors i els altres eren rics, les visites sempre eren les mateixes, del treballador sempre marxava amb una bossa de tomàquets, o cebes, o prunes, o magranes o nous, ..... el ric sempre m'ensenya la gran casa i fabulosos mobles de la família i les obres d'art, com si un servidor fos molt afortunat d'anar a visitar aquella bona gent. Vostès mateixos però la diferència es molta. Uns molt agraïts i els altres també segur que a la seva manera; no podem sutjar a ningú.
 |
Aparell d'inducció electromèdica, anomenat aparell MAGNETOFARADIC any 1880 ; emprat en alguns casos com a reanimador en els accidents anestèsics en cirurgia. JOSEPH GRAY & SON, SHEFFIELD, MAGNETIC INDICATOR. IMPROVET. |
Jo en altre temps vaig ser molt afortunat de treballar sol a un poble, i els que no tenien " cartilla " o sigui seguretat social encara eren més afortunats, perquè no hi havia sistema informàtic i no eren controlats a la recepció, tot depenia de la meva voluntat, sí, hi havien llistats de persones que formaven el teu cupo, però si no te la miraves, podies atendre a tothom sense mirar ni transeünts, ni passavolants ni captaires, ni pintors, ni artistes, ni còmics, ni afiladors de ganivets, ni matalassers, ni els que feien culs de balca per les cadires , tothom que tenia una necessitat era atès, d'altra banda molts mai haguessin pogut ser cuidats. Recordo que al no tenir cartilla de la Seguretat Social, la meva consulta entrava perquè jo volia, però els medicaments no, allí tocava rascar la butxaca d'algun amic i passar la penicil·lina per ell, sempre hem sapigut que no es podia fer, però primer era la justícia social; el mateix passava quan una mare tenia un fill de mesos ingressat a l'hospital amb un diagnòstic de meningitis, no se li podia fer la baixa, però una mare no podia anar a la fabrica a fer 8 hores amb el fill en estat tant greu, evidentment li feia la baixa per qualsevol motiu, els dies necessaris. Una vegada em van renyar molt seriament des de l' inspecció i que no ho fes mai més. Avui dia aquest tema de la justícia social ja està més que regulat, per sort.
Ja a Cornellà del Terri, cada dimecres apareixien a les 7 del matí un grupet de 9 persones grans , molt grans que eren de Vilamarí, i a mi no em tocava, i els explicava que havien d'anar amb el metge de Bàscara, i ells em contestaven - Bascara esta molt lluny i els nostres fills treballen, resulta que venien del seu poble a peu pel dret, jo mai vaig entendre que era pel dret, però en fi els vaig atendre uns 4 anys cada mati de dimecres, com va acabar, no ho puc dir, no ho se, sembla que va acabar com el rosari de l'aurora ????, però no els renyava, gràcies a no disposar d'ordinador els vaig poguer atendre, sense control de l'atenció a l'usuari, els pobres deien anar morin o marxant a viure a casa dels fills, o van canviar de poble..encara una anècdota sobre aquest grupet de jubilats , al cap d'un any d'atendre'ls vaig descobrir per l'atzar que junts un cop visitats , esperaven el cotxe de línia per anar a mercat a Banyoles, el dia no podia ser més aprofitat.
També anava a visitar a masos que no em tocaven com a Can Farinelis de la Mota, una nit em varen venir a buscar per tenir un avi malalt, no vaig gosar dir que no i així molts domicilis que ningú sabia a quin metge tocava, però mai es negava l'auxili a ningú que demanés ajuda, primer sempre ha sigut la salut de les persones. El jurament Hipocràtic ens marca per sempre; jo duran molts anys vaig tenir-lo emmarcat a la sala d'espera, no saben el que em va ajudar, la gent se'l llegia i quedava sense paraules: entre d'altres consideracions deia ....la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament...
Molt sovint al metge se'l tempta, se li demanen impossibles, però la gent demana de tot, fins i tot se li plantegen malalties que no existeixen, com doctor quan pujo al cotxe sempre m'entra una mala llet, que no em conec ! algo es podrà fer oi ? o be una noia , doctor es que sóc molt lletja ? i jo que puc fer ?, Tots plegats em d'anar en compta de no fer malalts amb tot el que ens expliquen les persones, els metges ràpit cataloguem i classifiquem i mira ja augmentem els condicionants i problemes dels pacients.
Vaig tenir una persona a recepció que tenia una habilitat innata per colar-me malals sense hora: - doctor tenim al box la cunyada del agutzil i es important quedar be !!, doctor tenim un amic d'aquell pobre que passa els dimarts a demanar caritat !, doctor hauria d'atendre un mossen de Torruella de Montgri que era amic del metge anterior a vostè i que no es e es troba be ! , doctor tenim al box dos monges de les germanetes dels pobres que fa tres anys van venir i va estar per elles i se'n recorden i demanen que les visiti., doctor tenim la criada del governador civil, i no pot fer cua..... Déu ni do, una llarga història, que ara no puc explicar.
Com poden llegir, al cap d'un dia normal, l'atendre malalties complicades no era el pitjor, sinó que els estupids, els poca soltes, els avars, els mesquins, els que t'amagaven dades, per fer-te patir, els hipocondriacs, també omplien una bona estona de la consulta. Calia ser especial amb els mentiders, agrait amb els prudents, i resignat amb els ingrats o desagraïts que en totes parts ni han i tolerancia amb els tontos. No soportava els desvergonyits, ni els presumits, que em feien perdre un temps preciós.
 |
| Beck London. Model 29. 17119 |
També em treien de pollaguera la persona que em portava 100 folis impresos sobre una malaltia com la fibromialgia, perquè estudiés una mica més - vostè mai m'ha parlat de totes aquestes solucions sobre el que pateixo ?. Curiositat després de llegir-me'ls tots , resulta que no estava firmat per cap facultatiu, senyora no m'interessa . Oh ! ha sortit a internet !!! No m'interessa, no porta cap numero de col.legiat, no te valor ! A vostè li hauria de fer vergonya consultar internet, perquè el seu metge reumatoleg, es l'home més estudiós del nostre col.legi de metges i fa 10 anys que la porta, amb més o menys encert, jo diria que amb molt d'encert.
De totes maneres tot això en cap cas em va suposar entrar en el sindrome de , Bournout per sort, em vaig jubilar sense patir-lo, sense saber que és, penso que tots els estudiants d'infermeria i de medicina i metges e infermeres que van fer pràctiques al meu costat , em van aportar aire fresc procedent de la universitat , aquesta que cada dia obre les portes a nous estudis, i es un bon observatori dels avanços i aplicacions de nous protocols que tant bons resultats donen i han donat i tot ells em van ajudar a arribar feliçment al final, ep ! i també em van ajudar tots els professionals del meu equip de primària.
Puc dir que , es ara que ho comento, però mai durant l'exercici de la pràctica médica, on totes aquestes persones tant " sui generis " van ésser ateses i tractades de la millor manera per curar o millorar la seva salut, amb el més gran anonimat, es ara a la vellesa que ho recordo, però mai m'havia queixat de tot això a la meva familia i amics, ells en son testimoni, considerava que els homes som complexos i prou.
El metge sempre es un aprenent, jo així ho he viscut !.
Repassant m'ha vingut a la memòria que sovint els jutges de juardia em treien de pollaguera, quan al poble hom trobava un mort, visaven al jutge de Pau, al principi a la guardia civil més endevant als mossos d'esquadra i a un servidor. Jo sempre ordenava que n'estés assebentat el jutge de guardia i si ordenava que no abandonessim el cadaver donç a creure, i mira tots plegats de conversa allà .
i les hores anaven passant i no venia ningú, com es desperar es feina fosc i llavors calia tornar a telefonar al jutge. Que tard contestava - no tengo al forense, que el médico titular levante acta del fallecido; i el que s´hagués pogut fer en un parell d'hores, donç vinga 6 hores sota el penjat i després fer la feina que per altra banda ningu t'agraïa; que maco es disposar de la vida dels altres.
He dir que durant el meu exercici de la medicina, he mirat de tractar a tothom
amb tota la ciencia al meu abast, i sempre basada en la evidència, i tot el respecte que es mereix la persona i sempre sota el codi deontològic del nostre consells de metges de Catalunya.
Una abraçada
Pep
