NINGU DIRIA QUE L'ANY SEIXANTA SET A LLORENS , JA TENIAM ZONA DE BANY

Benvolguts amics, ja es hora que publiqui aquesta entranyable foto, feta a finals dels anys seixanta                    a la zona dels horts del fondo, ben ve podria ser el de cal Martí , Crec que a aquestes alzades de la vida a ningú li pot molestar si els banyistes ensenyen un pam més o menys de la seva anatomia, penso que tots roden o rodem la jubilació i d'altres quasi jubilats. Cinquanta cinc anys per publicar-ho es un bon criteri, perquè algun marit gelós no es molesti. La foto es bonisssima segons el meu fill petit en Lluís Capdevila.

Ja em perdonaran pels colors de la foto, però eren aixis, eren els primers anys del color, eren molt apagats, o sigui que lluny de mi retocar-los. Exactament era l'agost de mil nou-cents seixanta set.
Vostès em diran que no es cap luxe, estar assegut al terra en un hort qualsevol sense ni una mica d'herba verda i entre mig de tomaqueres i altres viandes pròpies de l'hort, no teniam res més, amb molt poc érem quasi feliços; per altra banda era potser l´únic divertiment que disposaven els adolescents i canalla d'aquel racó de món.  Normalment ens banyàvem a la gran bassa redona de cal Timoneda que estava a quatre passos, curiosament sempre estava coberta d'una immensa capa d' algues verdoses molt gruixuda, però per a nosaltres no era cap problema; ens hi tiràvem igual, i passàvem per dessota la verdor que aturava el sol. Fixeu-vos que dominen les dones, nota curiosa, encara que per la perifèria es poden divisar homes, algun grandet, que fa pensar que no fos diumenge, perquè un dia feiner en cap cas podia perdre el temps d'aquesta manera. Els homes treballaven de sol a sol fem viatges de garbes del tros a l'era i un cop a l'era feien grans garberes pel dia que venia la màquina de batre tinguessin tota la collita amuntegada. Ah!!! en cap cas ningú es preocupava per si l'aigua de la bassa i demès dipòsits dels horts estaven clorades o no; només ens queda per dir que la ignorància es molt atrevida.
Com que el bany era al fondo i el poble a dalt a mig camí de la muntanya, quan arribàvem a casa ja estàvem suats del tot i ens deien - no us a servit de res, a més tanta aigua dissipa, amb poca estona ni ha prou !!!! Els pares si que entenien que lo de l'aigua no era el motiu, sinó les noies que allí hi trobàvem, i tenien tota la raó del món. Jo mai he sabut que vol dir dissipar, tot un misteri, encara que si hi busco a la enciclopedia catalana ho trobo, però em vaig fer-me gran sense saber-ho.

Que vingués la màquina Ajuria Victòria a l'era era tot una festa, la mama ens feia porta vi fresc i que no faltés l'aigua fresca que la feien els sellons de Verdú ennegrits i els tres tenien una taca blanca, per on traspuaven, l'agua fresca estava assegurada. Aquests homes eren importants pel poble, sense ells no haguéssim pogut batre.

Aquesta foto, on es veuen els 4 homes que feien moure a aquesta avançada màquina, que va ser un gran avenç per la pagesia, es va acabar donar voltes amb el trill i el rodet tota la migdiada.
Molt abans recordo que ho fèiem estenen la batuda a l'era i vinga anar donant voltes amb el trill i el rodet de pedra al darrera fins a quedar la palla ben triturada i després una feinada, separar el gra de la palla, i per últim ventar, que volia dir enlairar amb una pala el gra brut i la marinada s'emportava el boll i al caure queia el blat molt blat.
Canviant de tema, la següent foto, ens porta encara a un esplendor d'habitants a Llorenç de Rocafort, encara érem uns quants, Llorenç contava en el lloc de les festes majors.

       
Una altra foto amb glamour, o no ?,  M'agradaria saber qui fa la foto ? No ho sabrem mai de quin any era, lo que si segur es que es tractava d'una Festa Major i per les vistes del darrera aquesta foto podia ser feta molt a prop de l'era de cala Milia. M'agrada aquest jove de l'esquerre que se'l veia i se'l veu tant segur al costat d'aquestes noies i no cal dir com d'arreglats que anaven la resta, coses de la vida. Ah ! lo millor es tenir l'auto estima alta.  M'agradaria saber com va acabar aquesta Festa Major i a quina casa estaven convidades les tres noies forasteres ? De forasters totes les cases en tenien, quan érem joves fins i tot repartíem un músic per jove, recordo tocar me´n un cada any i mai el mateix. Temps era temps, a més a Llorenç ningú feia de restaurant ni d'hostal.

Aquesta foto li passa el mateix , es tant antiga com el pas del blanc al color. Ningú te cap dubte que era i segueix essent una foto de festa major, el partit de futbol feia festa major i sempre es jugava contra un equip del poble veí, perquè a Llorenç no ni havia prou per fer dos equips. El meu pare (acs) el Sisquet era que anava amb la camiseta blava, que jove que era.
Tot veien tanta història, m'atreveixo a posar-los deures sobretot a la gent del meu poble i deixar escrit noms de persones per tal de poguer-los lligar a una casa o viceversa el nom d'una casa i intentar colocar-la al clos del poble. Pels que no el coneguin Llorenç es un poble cent per cent medieval, tota la vida transcorria en el clos de les muralles, a la plaça del poble, per aprofitar l'espai dos cases compartien una entrada, no hi havia lloc per a dos entrades.

Lorenzo Català, Garrell, Simeon Saltó, Josep Timoneda, Tresó, Perejaume, Juan Bergada (Coix), Meca, Mora, Juan Bergada (Ton), Roig, Mano, Ramon Damià, Simeon Cots, Ramón Pusa, Francisco Sileta, Juan Martí, Pasqual, Antonio Capdevila Bordes, Juan Vallverdú, José Portomeu, Manuel Chifre, Bonifacio Pons, José Cames,  Rafel del Gallo, Josep Vallverdú,Antonio Figueres, Per orientar-vos tots aquests noms ja existien l'any 1887.

Mapa de Llorenç de Vallbona de l'any 1875.Noteu a darrera de l'era del Domingo l'Elvira un camp ple de creus, es l'antic cementiri.

Queden pendents més fotos de color, però costen de trobar, ànims, si en trobeu d'aquella època me la  podeu guardar i algun dia donar-me-la o escanejar-la, les posaré segur.

Pep

TEMPESTA D'ESTIU AMB TRONS I LLAMPS

Som afortunats, gràcies a la llarga tempesta del dia u de juliol de dos mil dotze, podem fer-nos una idea de com funcionava l'aljup de l'hort de Cal Gallo. Espero que a aquestes alçades d'estiu vostès ja hauran llegit l'article "Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura " segur que almenys ha sigut entretingut pels més grans, pels joves potser haurà estat envoltat de misteri o d'un desconeixament absolut. Be, potser que'ls hagi agradat ? ho celebro !, però segur que tots vostès hauran quedat amb un dubte, com s'omplia aquest aljup ?, clar, aquí no hi ha cap font , em de confiar sempre amb l'aigua caiguda del cel, estem a la terra de  cabanes i basses i cisternes i  cogulles. Donç be, aquest dia va arribar, i estic més que content de poguer-los oferir si més no, les imatges, que parlen per si soles, o lo que diu lo refrant " vale mas una imagen que mil palabras ". Els avanço que les fotos són modestes.

Com poden veure el cel era propi d'un fort temporal, en cap cas vull amagar-los que em vaig mullar i devalent, però el moment s'ho valia, calia fer les fotos i amb tota la voluntat del món, tampoc  podran veure grans dolls d'aigua entrant a l'aljup; si petits rajolins, que a mi em van portat a pensar amb  l'encant del meu país; tant la gent com la natura són austers. De mica en mica s'omple la pica.  Amb poca cosa en tenim prou, gairebé tot és petit a Llorens, fins i tot el terme es petit, però no podem canviar-ho.

Tant a Girona com a Lleida aquest últims dies de juny passaven veritable calor, les temperatures havien arribat a 36ºC i la cosa es feia molt feixuga per tothom, jo el primer.
Vam passar la tarda del divendres a Lleida a casa de la meva germana . Feia calor de veritat.  Al vespre a  l'arribar a Llorens, no vam trobar la desitjada i esperada i puntual marinada, no vam tenir sort, no corria ni un bri d'aire. Feia calor, però que hi farem. 

Només d'arribar al poble vam trobar el propietari de cal Damià que estava decoran la façana del carrer del Sol amb uns esplèndits dibuixos de personatges fent exercicis de gimnàstica de tota mena. Al veure' ls només vaig pensar que jo mai seria capaç de dibuixar tant be; ho deia fer, pujat a una llarga escala, que ocupava mig carrer, en quell moment l'artista no hi era. Vaig apartar l'escala i vaig passar la crysler.

A Llorens de Rocafort només es parla del cosetxar, donç degut a les fortes temperatures els sembrats estan al punt, daurats, ben daurats, vaja  torradissims, amb una baixa humitat i a qualsevol veí, ja voldria tenir-ho endressat,el refrant  ho recorda " no es pot dir blat , fins que es al sac i ben lligat ." Sóm al temps de les tempestes de tarda i amb possibilitat de que caigui alguna calamarsada o que baixi robina pel fondo, cosa dificil però possible. El pare en recorda una que va inundar tota la sort, ja era segat i agarberat, l'aigua va arrivar a la mitat de la garbera, clar tot ple de fang. Explica que van posar cada garba a la cabra de serrar la llenya i així amb molta paciència van serrar centes de garbes, aprofitant només la punta on hi havia el blat. Van salvar la collita del gra. 

Tothom vol portar el gra a casa o al magatzem, costi el que costi. Tenir el gra a la intemperie es un gran patiment, és angoixant, perquè tothom des de sempre te basarda a que es pugui posar foc i que es perdi tota la collita; a més el Google , des del divendres ja feia palès plujes i tempesta amb alguna calamarssada cap a la Conca de Barberà.

Sembrat d'espelta

 Tornant a la façana dibuixada de cal Damià i siguent atrevits, li vam preguntar a l'artista de l'obra, que no li quedava gens malament, resultat, era un expert i ens va confirmar que havia pintat en èpoques passades alguns absis d'església. Vaja sabia el que es feia, però jo, no sabia qui tenia davant. he de dir que no em costa saber, quan algú en sap. A més de les figures, el dissabte també hi havia escrit algunes frasses, amb lletra gairebé de caligrafia, per cert interessants, que no recordo. 

Cosetxant a la Sort de més amunt, cami de Vallbona de les Monges, cosetxadora del Magi de cal Martí, impresiona veure-la d'aprop.

Al veure treballar aquesta màquina, que lluny queda en el meu record aquells temps del volant i de la dalla i el lligar les garbes amb el fus, els vencills fets del mateix blat, tallat a primera hora del mati, quan era humit i perquè es mantingués fresc, es guardava sota un marge i mig tapat, lloc on tardava a tocar-hi el sol. 
Al pare recordo que sempre l'ajudava el germà de la meva àvia, l'oncle Lliberato (e.p.d.) , pel meu pare ho hagués fet tot, home molt treballador i molt serio alhora, no recordo veure'l  rient. Li agradava molt la caça amb fura, encara que estigués prohibit i més d'una vegada la parella de la Guardia Civil li havia trepitjat els talons. Algún mal rato va passar.

Encara recordo quan el pare va comprar la primera màquina de segar i agavellar de la casa Trepat, de Tàrrega. Deixava les garbes al terra, amb la mida exacta ,per només lligar-les; era un gran avenç (encara la guardem intacta tal qual va fer l' última sega, ara deu fer més de 46 anys; espera tancada a la pallissa que algú la restauri);  recordo que el pare anava assegut al damunt de la màquina no per comoditat, sinó per fer contrapès , més endavant va sortir una lligadora, que ja era el màxim, sortien les garbes lligades i mira només calia fer les garberes al tros. Recordo que quan les desfeiem per portar-les cap a l'era, a sota molt sovint hi trovabem seprs amagades.
El dissabte va donar per molt, fins i tot amb el pare, pel dematí vam anar a veure si una prunera ja tenia les prunes madures al Perdigó, a més d'ensofatar un noguer gegant, carregat de nous, també ens vam entretenir regant un altre noguer petit i un lledoner davant de la cabana, que esperem, que quan sigui gran, façi molta ombra, sempre hi podrem fer alguna berenada. Les ombres son molt escases a l'Urgell. Sempre s'agraeix trobar-ne alguna, molt més abans perquè tothom es quedava a dinar al camp; ara no cal que us digui que el que passa....
Passejant pel pla del Perdigó vam trobar un oliver que ja tenia olives molt petites i ja negres, vol dia que ja patia sed.

Tot s'ha de dir, és l'únic oliver que tenim que no és arbequí; és  " Sevillano " com l'anomena el meu pare. Vostès mateixos.

Sisquet Capdevila i Pons als 89 anys pujats a dalt del Noguer.

Tornant a la tempesta del dia u de juliol, he de dir-los que , va ser doble alegria, una perquè l'aigua convenia més que mai i l'altra perquè podriam ensenyar com s'omplia el petit l'aljup al nostre municipi , que encara i entra l'aigua i com poden veure la serva no se quants dies.

Tots podem veure un cert nivell d'aigua, fins i tot podriam  veure al fons de l'aljup, unes ones concentriques que fa l'aigua quan cau de la gran roca. 

La vista, des de fora de l'hortet , hom pot veure els dos grans solcs al damunt de roca. No cal dir que aquesta familia ho tenia com un tresor en mig d'unes terres secaneres.

Be, el dia va sortir rodó, fins i tot a més d'omplir-se l'aljup, també és van omplir a bessar les basses de cada oliver, que el pare feia unes 4 setmanes que els havia fet, per si ploia.
Estava content perquè va ploure amb força i de manera molt generosa, o sigui que aquest estiu ja no passaran set.
Vam acabar el diumenge anant a misa, parlant amb els pocs veïns que queden al poble i després vam anar a passar una estona a l'hort.

Sota aquest generós lledoner va transcorrer l'estona i els comentaris sobre com va l'hort enguany, que el pare com sempre el porta molt be i net. Ja fa dos setmanes que menja tomaquets.

La posta de sol ens va sorprendre a l'era, veient els arbres joves, que Déu ni do de lo que han crescut.

Hi ha un adagi propi del juliol que diu  " Qui no bat al juliol, no bat quan vol " Aquest més és donaven les  condicions meteorológiques adients: al matí bufava el vent de serè, bon sol durant el dia per torrar el gra i marinada a la tarda per a ventar i netejar la batuda.
No parlarem del temps de porta garbes dels trossos a les eres, perquè ja és història i no toca.
Com que el tema important és la tempesta, vull recorda el que feia l'avia, el pare i la mare, davant d'un temporal: treien un panet beneït a la romeria de la Mare de Déu del Tallat i també un tros de ciri o espelma que hagués estat  en el monument el dijous sant, i es deia aquesta oració enganxats als vidres de la finestra, he de dir-los que jo tenia por. Es resava el trisagi:

Sant LLuc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara va pel camp, vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega. 
I així s'anava repetin fins que el temporal minvaba.

A Girona, ho resaven així:
Sant Pere de Roma,
Sant Pau de Narbona,
Sant Narcís de Girona,
Sant Cosme i Sant Damià
Gloriós sant Cebrià
Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel al costat de Sant Miquel.
Com poden veure, cara terra fa sa guerra, però tots estavem per lo mateix. Que els sants ens ayudessin en moments difícils.
Disfrutin del present.
Avui és dia 9 de juliol i a Llorens de Rocafort encara queda gra per cosetxar.

Bibliografia : Calendari Folklòric de l'Urgell. De Valeri Serra i Boldú. Proleg de l'Excel.lentissim Sr. Dr. Joan Benlloch i Vivó, Bisbe d'Urgell i Princep sobirà de les Valls d'Andorra.  Bellpuig 10 de Desembre de 1914,