A L' ILUSTRE DR. MIQUEL FABRÉ I CARRERAS

Atractiu, apersonat, rostre i nas enèrgics, mirada jovenívola, culte, brillant, agut, ple de seny, de riure i somriure fàcils, savi, observador, pensador per naturalesa, no sol combregar amb rodes de molí, sol definir que s'entent per : bona persona, intelectual, home de fe, amistat, que entenem per un estupid, que és l'home... vaja s'ho replanteja tot ? ........ publico aquestes cinquanta una raons que et van ajudar a arribar als cinquanta un anys, amb salut i rodejat dels teus que t'estimen molt, ep ! nosaltres també, perdona ho havia de dir que ja ho saps.

No em diguin que no els agrada aquesta colla que formen la familia Fabré-Capdevila, tot els fa il.lusió,  fins i tot la terra eixuta de la baixa Segarra ara dit l'Urgell, han viscut quasi totes les collites que es fan a Llorenç de Vallbona o de Rocafort, menys el gra. Enamorats de la Conca de Barberà, porten Poblet al cor, també Vallbona de les Monges, i el Convent de sant Bartomeu de Bellpuig fet en honor de Ramón Folch III de Cardona-Anglesola, virrei de Nàpols.

Perquè només es fan una vegada

Perquè tothom hi vol arribar i no tothom hi arriba

Perquè  apagar cinquanta una espelmes pot originar una fumerria que fins i tot pot despistar als bombers.

Perquè  51 anys ja comencen a ser un número important

Perquè  puguis continuar gaudint per les tardes de la marinada de la baixa Segarra i de la tramuntana de l’Empordà.

Perquè el sol surt cada dia.

Perquè poguem siguin gaudint de la pau de casa teva.

Perquè ens puguis continuar cuinant per tots nosaltres.

Perquè  es l’únic home que conec que va haber d’estudiar molt per poguer lligar . Perdó , no era així, tenies tot l'encant que jo no tenia, tu amb els teus coneixements i l'encant personal que ja he esmentat en tenies prou, perquè les noies s'acostessin.

Perquè  encara no has pogut acabar de comptar les estrelles de l’univers...

Perquè , i més important, tampoc has comptat  els grans de sorra de la platja

Perquè  els no iniciats poguen paladejar  fragments com. “ Sento  parlar de la Mar, dius que és bella la nostra presó. No sé si sabria estar sense un rem a les mans. Qui vol torçar cap desti? La nostra fi és fondre’ns en la Mar”

Perquè és bonic contemplar la lluna cada nit, tant la de València com la d’aquí a Canet.

Perquè ja està be que jo et digui quatre coses en un dia prou important. Sempre ets tu que ens alegres el dia a dia amb els teus escrits, per cert bonissíms, en familia ens ho passem d’allò més divertit, fins hi tot en Lluís riu placidament.

Perquè a Canet de Mar s’hi està molt bé i més tant ben acompanyats en aquest jardi. Et costarà de treuren’s.

Perquè poguem seguir bebent en companyia dels amics, que tot s’ha de dir, tu Miquel en tens molts.

Perquè, aquest cap vespre em vingut perquè sí, perquè t’estimem.

Perquè avui no es “ la festa de la Liberazione”  sino la teva festa. Amics , que bonics són els viatges d’en Miquel a Roma.

Perquè ens agradaria  fer un dinar amb tu  “al bar sotto il mare”

Perquè  vam viure junts l’esclat de la contracultura  a Barcelona l’any 70 al costat de'n Salvador Guasch.  Pels interesats podem fer un sopar i parlar-ne.

Perquè gràcies a en Martí Olivella l’any 1973  vam poguer conèixer els principis de la teologia de la lliberació de  Gustavo Gutierrez. O sigui l’opcio preferencial pels pobres.

Perquè estic d’acord  que l’art no es pot entendre des de la lógica ni la racionalitat.

Perquè recordis en el teu cor les postes de sol i les taulades de Gata (Extremadura) al capvespre.

Perquè els teus alts i  baixos et fan una pesona única,  entranyable, reflexiva, sensible, acollidora ... i sense ells no series en Miquel

Perquè estic content de tenir un home del renaixement  al meu costat.

Perquè tu i la teva familia ens heu obert els oides a la música, no podem dir com vosaltres que pensem en música, però posem el nostre gra de sorra.

Perquè  continuis sent l’espatlla que acull a l’amic quan te problemes.

Perquè el C.C.JOVES  va ser una finestra oberta al món de la solidaritat, i de servei als malalts i persones amb mobilitat reduïda i a l’amistat entre tantes bellíssimes persones. Mai hagués pensat que la catequesi donés tants bons resultats.

Perquè el cel  de Sto . Domingo de la Calzada sigui ben bonic el proper dia 17 de juliol.

Perque 51 anys tenen mes encant que els 50, ja se que tu no penses igual.

Perquè  has tingut temps d’escriure molt i a mi en sorprens sempre amb els teus escrits.

Perquè poguem continuar els passetjos  pel voltant de l’hermita de la Marededéu de la Misericordia com si fos el millor que podem fer.

Perquè em vaig sentir important i feliç a l’estrena de la ODA ABSTRACTA A MUSICA a l’auditòri Winterthur a la Illa Diagonal al juny de 2004 al costat de la teva mare. He de dir que també vam parlar del Sagrat Cor de Jesús.

Perquè t’has despertat 18.615  vegades.

Perquè sempre has sigut valent amb les teves conviccions.

Perquè algun dia d’aquests propers anys, poguem començar el Camino de Santiago, encara que no l’acabem.

Perquè aquest vespre volem compartir amb tu molts records, bones estones, petons i abraçades.

Perquè tens una Reina Capdevila en la teva vida i això encara m’uneix més. Per cert aquesta mossa es un tressor.

A Extremadura  li dirien (esta moza es un cascabel) . És la millor galanteria que et poden dir .

Perquè tens una familia encantadora, acollidora. Hom hi pot passar molts estius  e hiverns al seu costat  són una meravella  i expliquen moltes coses.

Perquè el Monestir de Poblet segueixi  sent un lloc de trobada per la vostra familia . Ho dic amb  un cert egoïsme, perquè esta molt aprop de Llorens de Vallbona, el meu estimat poble de la baixa Segarra, passat Solivella i deixant de costat el poble de Belltall a 800 m. d' altitut.

Perquè segueixi’s pintant per tots nosaltres, escrivint  Històries de Milmanda, les Dotze Estacions, Tres Nadales, El Drama Trobairitz, Teseu a Creta . Miquel només de veuret treballar tant em canso. Però seguéix treballant.

Perquè el claustre de la Universitat Blanquerna són molt afortunats de tenir entre els seus professors al Dr. Fabré.

Perquè  amb la teva sabiduría hauries pogut fer de curandero a qualsevol lloc del mon. I ningú ho extranyaria.

Perquè amb les teves conviccions sobre la evolució dels éssers vius, ens deixes bocabadats, sorpresos, i molt interessats sobre qui som i on anem. El llibre Sexo, cerebro y género: Diferencias y horizontes de igualdad. Temas de Salud mental. Ramon M. Nogués, Fundació Vidal i Barraquer; em va obrirt nous horitzons, agraidissim.

Perquè l’últim concert de piano que em vares dedicar a cas teva no sigui l’ultim.

Perquè  puguem  seguir gaudint d’amics tant perillosos com en Martí de Tàrrega i seva Fira del Teatre al carrer, per cert no se sap mai com s’acaba. Martí t’estimem, ets únic.

Perquè  junt amb la Reina, L’Alià en Guim i la Domnei poguem seguir fent confitura de mores al voltant de l’antiga Baronia de Vallbona.

Perquè encara que demà dilluns estiguem fotuts, ens ve molt de gust  cel.lebrar aquest aniversari tant entranyable.

Perquè després de tants anys t’estimem més que el primer dia.

Perquè   durant aquets 51 anys hem fetes moltes coses junts i encara en queden moltes per a fer.

Perquè, avui dia important, m’agradaria que plogués encara que ens xafés la festa, perquè convé a la natura i sobre tot al meu pais i em ve a la ment aquelles paraules teves:

Temps de sequera i gra colrat,

Temps de cigales en calor i tòtils en foscor

Temps de suar i créixer

                          De pensar en l’amor que ha d’espigar-se.


La foto va per tu, que ets un home enamorat de Roma.

El Panteó, es el monument més antic conservat de Roma, dedicat a tots els déus. Obra de l'emperador Adrià ( 118- 128).  Es circular, amb la cúpula més gran  que jo conec, diametre i alçada medeixen el mateix (43,30 m). Es església cristiana d'ençà el Papa Bonifaci IV la dedicà a la Mare de Déu (609) i tots els martirs. El marbre de  color de la carn. L'obertura o òcul del sostre  medeix 9 metres de diametre , il.lumina  tot l'espai. El Papa Urbà VIII Barberini,  li expolià el bronze de l'atri per fer el baldaquí de sant Pere del Vaticà.

Aquí acabo, perquè ja n’hi ha prou. No vull esgotar la paciencia dels amics aquí reunits. Per molts anys et desitjem la Tere i jo i tots plegats.

Feliços 51 anys Miquel i  gràcies per compartir-los amb tots nosaltres

Canet de Mar 9 de juliol de 2006 

Pep

JOB, VIST PER IGNACIO GONZALEZ FAUS I PEL DR. MIQUEL FABRE I CARRERAS

Sempre viva, manzanilla, flor del Corpus a Llorenç de Rocafort.

Fa molts i molts anys, que el meu estimat amic el Dr. Miquel Fabré i Carreras, que em parlava que havia fet un escoli a una llarga reflexió seva sobre el llibre de Job, hi han intimitats que en Miquel només me les explica a mi, i que ningú s'ho prengui malament. Ell sab i jo se, que ell es un ateo respectuós amb Déu, o potser estaria més be dir-li Agnostic militant que no pot ni afirmar ni negar la existència de Déu, no te prous coneixements i ell sap que un servidor es un creient que s'esforça cada dia, amb la fe revel.lada als profetes, seguin pel Sinaí ( Jo Sóc el que Sóc ), la terra promesa, Captiveri de Babilònia,  i la vinguda del Crist i la seva església presidida pel Papa Francesc, la comunió dels Sants.... Puc dir que mai he tingut crisis de fe,  (si periodes d'oblit, o de refredament ), els meus pares amb la seva manera de viure i d'actuar durant anys m'ho van ensenyar fil per randa l' abc del cristianisme i que el perdó era lo més gran, m'ho vaig creure i encara m'ho crec  i com actuar devant un veí que ho passava malament dia rera dia; també he de donar les gràcies a persones que he trobat pel camí de la vida, no seria el mateix, elles m'han reforçat la meva fe,  sempre i encara m' arriba al cor la paràbola del Fill pròdig, la dels Vinyaters : Mateu 20,1-12

Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:

Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina i els digué:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué:
—Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
—És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya.

 .....i que tot ens parla de la immensa  misericordia del Pare i allò " Estimeu-vos els uns als altres " i encara allò que cantem el Dijous Sant " Ubi càritas et Amor Deus ibi est " Allí on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ". Ens respectem i ens estimem mutuament i ningú s' ofent per a res del que pensa i practica l'altre, sabem quin terrenys trepitja cadascú. Però a favor del meu amic, he de dir que es un gran coneixedor de l'antic i del nou testament, en sap molt més que jo, confio en el Senyor i no hi ha cap sobretaula que no agafem una parabola de l' Evangeli i la desgranemt i despres de prendre un cafè o dos i un  Armanyac Cles des Duchs V.S.O.P., resulta que als dos ens agrada seguir la sobretaula amb el misteri a les mans, si es que es pot dir així..

Abans de continuar us escric unes paraules sobre Job, tretes del llibre de Salvador Alsius : Hem perdut l'Oremus.

Job, patriarca bíblic famós per la resignació amb què va acceptar una sèrie de calamitats a què  Déu el va sotmetre després de reptar per Satanàs a posar a prova les seves virtuts. A les successives desgràcies que li sobrevingueren ( pèrdua de terres i de bestiar, mort dels seus fills colgats a les runes de la masia familiar, nafres a tot el cos, etc.) ell hi responia amb frases com " Déu m'ho  ha donat, Déu m'ho ha tret ". Aquesta actitud és l'original de la cèlebre frase tenir més paciència que Job. Déu va recompensar-lo retornant-li amb escreix tot alló que li havia fet perdre. Job és amb tota probabilitat un personatge de ficció, que dona nom a un llibre de l'Antic Testament en que es planteja el tema del mal en el món i les diferents respostes a donar-li.

Plantes aromàtiques del terme municipal de Vallbona de les Monges com el timó, l'herba sempre viva pel Corpus, l'argelaga, l'espígul, viperina... amb algún ametller al fons i tambéuns pins mediterranis aprop mateix.

J. I. González Faus. Quizá puede ayudarnos ahora una reflexión sobre el coronavirus desde el libro de Job, uno de los textos más impresionantes de la historia de la humanidad. Retomo para ello un antiguo texto:

El libro de Job es una especie de discusión sobre Dios: Job sostiene que sus dolores son inmerecidos e injustos y, por tanto, o no son un castigo de Dios o es que Dios es injusto. Pero, tras vindicar eso, Job no sabe qué hacer ni cómo explicar su sufrimiento.

Sus amigos, en cambio, carentes de toda experiencia espiritual (de todo “conocimiento de Dios” si queremos mantener una expresión muy querida al Nuevo Testamento) y que, sin saberlo, sólo profesan una religión meramente sociológica que les sirve como manto de seguridad, acusan a Job de blasfemo por pensar como piensa, le remiten a todo el misterio incomprensible de la creación y le obligan a reconocerse culpable.

En esta discusión, el drama tiene un momento de inflexión cuando Job se da cuenta de que no sólo su dolor particular es injusto sino que todo este mundo está poblado de dolores y sufrimientos injustos porque es un mundo en el que siempre acaba triunfando la maldad. Veamos este párrafo impresionante:

 “Los malvados mueven los linderos, roban rebaños y pastores, se llevan el asno del huérfano y toman en prenda el buey de la viuda; echan del camino a los pobres y los miserables tienen que esconderse. Como asnos salvajes madrugan para hacer presa… Arrancaron del pecho al huérfano y toman en prenda al niño del pobre” (24, 2-5.9).

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

Bon dia estimat amic!

Bon dia.

M'ha agradat la reflexió sobre el bé i el mal que em fas a mans. És del tot correcte... tanmateix segueixo sense saber on és ni de que versava el meu escoli sobre el Llibre de Job.

Seguiré cercant.
 

Timó i romaní plantes aromàtiques de casa nostra ; veure Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra, por José J. Piquer y Jover

Ara, en temps ardus, molt difícils per a molts, aspres per a tots només se m'acut pensar que en aquesta Terra hi estem com a rellogats... ni tant sols com a llogaters titulars. No som altre que una nosa en el decurs de la Gran Vida... ni ciutats, ni lluminàries, ni descobriments científics o albiraments geogràfics... som una nosa.

No som necessaris en aquesta Terra ni molt menys els amos, com venim dient. Els petons i les abraçades són eines perilloses i no anar a saludar amics i parents signe de respecte.

El poder, la bellesa i el diner no valen per a res... per a res en front la Vida. Així doncs, que és? Que vol dir el Bé? que és el Mal? Job ho encara amb fermesa en la darrere Teofania.

Cercaré el que tants anys fa vaig escriure, però crec que, com ja fa temps faig, deixava Déu al marge. No m'atreveixo a negar-lo... no puc afirmar-lo, a Déu. Mala cosa és la religió.

Gràcies pels teus quotidians pensaments amic, gràcies. Són amor destil·lat. És això el què hem de conèixer com a "pregària"?

Ens calen sacs, sacs i més sacs d'humilitat. Som uns rellogats, nouvinguts i mal educats, mal instal·lats en la Vida.

Una confitada i molt amorosa abraçada.... extensiva a tots els teus.

Cabana tant pròpia de la baixa Segarra, pels que no ho entenguin, ens trobem a la Catalunya Nova, amb la companyia de la inseparable boira.

Seguiré esperant que el Dr. Fabré ens faci a ma una nova reflexió sobre Job, la farà, perquè li agrada molt i venera aquest savi patriarca bíblic, vostès i jo gaudirem dels seus amplissims coneixements de l'Antic Testament. L'esperem . Tranquil confinament a tothom, encara que pels veïns de Llorenç de Rocafort o de Vallbona és una paraula quasi desconeguda, perquè no cal que prenguin massa  mesures higièniques , per les poques persones que hom pot trobar a lo llarg de la setmana, ni els cal que cap autoritat els vigili, ningú es troba del mati al vespre; un bon lloc per confinar-se. 

El meu amic tot rellegint el llibre de Job, perquè d'alguna manera l'he forçat jo, s'ha quedat meditant, i ha quedat aturat aquí : 

... com n'és de fàcil temptar a Déu: Satanàs li diu que Job és molt devot perquè tot li va bé i "totes li ponen"  diu Satanàs: -posa'l a prova i veurem...- i Déu va, i hi juga, i el posa a prova ......

Pintura original del Dr. Miquel Fabré

El meu amic s'ha aturat en aquest punt, i li donarà cent voltes o més, en cap cas tindrà pressa, però amb el pas dels dies puc assegurar que continuarà i tots junts gaudirem o patirem del resultat final com la narració del Complex de  Moises pel desert. Aqui no hi han solucions fàcils.

Pep

ELS RECORDS QUE M'AJUDEN EN EL CONFINAMENT

Des que el Gobierno de España va declarar l'estat d'alarma, durant aquestes 6 setmanes he sentit parlar molt del gran silenci que fins i tot arriba a molestar sobretot a les grans ciutats per l'absència de cotxes, podria estar d'acord, sinó fos que un servidor ja i està acostumat a les terres de casa nostra a Llorenç de Rocafort o al terme municipal de Vallbona de les Monges, totes es troben dins la Catalunya Nova,  que molts no n'han sentit a parlar gens ni mica o sigui mai. Si coneguessin la Vall del Corb sabrien que no hi han masos com a la Catalunya vella o humida, que n'està farçit, la gent viu al poble la qual cosa vol dir que al tros no trobes ni una ànima, de vegades al poble tampoc trobes ningú. Silenci al tros, silenci al poble, un silenci que per tots els habitans de Llorenç es viscut d'una manera natural, el silenci es la norma, encara que de cent en celis puguis escoltar la fressa d'un tractor o de la meva moto-serra. Silenci volgut es el que tant valora el Dr. Josep Maria Via una i una altra vegada a lo llarg dels seus interessants articles en el seu blog, que us el recomano. Aquest silenci entremig d'ametllers i olivers no em molesta i no és silenci perquè tota l'estona sents cantar els ocells i els veus aixecar el vol o caçar mosquits com les falcilles, o la fressa caracteristica del picot (Pájaro carpintero) quan obre un niu al tronc d'un ametller, li agrada aquest arbre, una meravella de la natura.

Poden veure un magnific niu d'un Picot, a loa finca del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

A partir del dia 14 de març un cop arribat a Cornellà del Terri, com tothom un cop tancat amb pany i clau dins de la llar, vaig de fer-me una idea del que tenia a les meves mans i que podia fer que feia temps que no feia.
Aquests dies de confinament a casa, m'han donat  per posar al dia la documentació necessaria per a la declaració de la renda, ordenar els meus llibres que s'amunteguen desordenats a les estanteries de l'estudi i tinguen veritables problemes a l'hora de decidir-me entre El món d'ahir, de Stefan Zweig, o continuar amb la lectura del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar que vaig deixar a la  pàg 189 on parla : A mitjan 1917 Barcelona era una ciutat febrosa, vull dir contagiada per la febre de la guerra Europea o Mundial, a gust del lector. Barcelona era una ciutat agitada i pròspera, molt atenta a les trifulques de la política espanyola..... o començar a llegir el llibre que fa un any em va deixar el meu amic Dr. Jordi Turró i Goula, metge de capçalera, enamorat de quasi tot, culte i gran humanista, la novel.la es titula  Els germans Karamàzov, versió catalana per Joan Sales, ja veuen he de prendre decisions importants o acabar primer,  Evangelis , versió nova del grec per Joan F. Mira, de moment estic a mig llegir Si puede no vaya al médico, d' Antonio Sitges-Serra , camino de sorpresa en sorpresa, interessantissim el món que envolta a la medicina, no ho diriau mai, un dia en parlem o poden llegir el llibre, vostès també quedaran bocavats d'aquest món que tant estimem i que de vegades ens fa patir i pot decepcionar-nos, però jo l'estimo amb un desesperat dolor com diria l'Espriu. També he llegit articles que mai caduquen de la revista El Ciervo: com: La nova pobresa, Els límits de la solidaritat, Les cares de la desigualtat , i de la revista de Serra d' Or que durant vint anys hi vaig  estar subscrit, sobretot la vida del Cardenal Albareda fins a la seva mort i també l'història de Montserrat (1945) del mateix Dom Anselm Maria Albareda, el monografic sobre la mort de l'Abat Escarré fill de l'Arboç i d'altres, revista sempre tant interessant però imprecindible, si volies ser algú els darrers anys del franquisme.
Molta companyia en fan els epigrames de l'amic arquitecte Joan Bosch i Agustí que arriben per sorpresa en el meu gmail dia si dia també i que m'alegren el dia i ara el confinament, titolats : Enginy,Defallim,Imaginant,Vestit nou, Sotrac, Promoció, Acollonits, Observant, Embogir, Entortolligats, sota el " Nostre Guinyol ".

Rellegir els meus diaris escrits en llibretes dels anys 2007 al 2010, perque a partir d'aquest any vaig començar a escriure el meu Blog The Ladies of Vallbona , per recomanació dels meus fills, i que ja anem per 174 post editats i 11 en espera de publicació.
També estic llegint o guaitan els CD de fotografies que tinc, i en tinc molts, de les primeres fotos que vaig fer amb les seguents càmeras digitals :  DIGITAL STILL CAMERA. Cyber-short .DSC-P1 , de l'any 2000 SONY corporation, la càmera Digital IXUS 860IS CANON, era l'any 2005, anys a venir va caure una càmera molt millor que fins i tot feia i encara en fa de subacuàtiques, conecció GPS via satelit és la NIKON, COOLPIX AW100; les dos me les van regalar els fills, encara que un bon dia en Lluís, el meu fill petit,  em va dir - papa l´iPhone 6 les fa molt millor, no m'ho podia creure, tant cofoi que n'estava jo, però en els meus setanta anys he vist superar-ho tot, primer a casa quan era petit segaven amb la dalla, despres va venir l'agavelladora, després la màquina de batre que e deia Ajuria Victòria, feia molta feina, a continuació  la cosetxadora que en un dia fa tota la feina que a casa durava juny i juliol  em passa pel cap que els metges quan arribavem a un mas feiem bullir la xeringa per posar les inyeccions, tot un ritual, no cal dir les converses que sorgien vora la llar de foc, anys més tard van sortir les xeringues  d'un sol ús que les compravem al col.legi de metges de Barcelona no gens barates i així també tota la tecnologia, aquesta que us acabo de parlar. Tot plegat em porta a pensar amb la càmera fotografica que l'oncle Baldomer Capdevila i Pons va enviar des de Paris al meu pare,  dies abans de ésser detingut per la Gestapo i d'entrar al camp de concentració alemany de Mauthausen (Gusen) Austria, era una Kodak made in USA, EASTMAN, ROCHESTER, aquesta que tenen a continuació.

Tenia un defecte que els carrets eren de 24 fotos i fins que no s'havia acabat de tirar no es revelava, això volia dir que podies desesperar perquè podia tardar 8 mesos tranquil.lament. Recordo que el pare feia fotos a la gent que li demanava, en va fer moltes, a tot Llorenç si poguessin veure les caixetes de fotografies de cada familia segur que ni trobariem, alguna jove del poble que ara ja es grandeta venia sovint a que el pare ni fes, encara que si la volia per enviar-la a algun xicot que li feia tilin, no se com tenia paciència d'esperar, algun dia li hauré de preguntar. Ho deixo aquí.
Coses a fer i que es converteixen en una rutina, es llegir  La Vanguardia digital encara que un servidor n'estigui subscrit des de fa més de trenta anys, el nostre padrí Pep (a.c.s.), només n'estava subscrit a l'hivern que les nits són més llargues. Dels articles de La Vanguardia sempre busco el de'n Lluís Foix, home amb criteri i seny i que en sap molt de tot, en Marius Carol, en Mas de Xaxàs, l'Antoni Puigverd, Lola Garcia, Enric Juliana, Llatzer Moix, Pilar Rahola, Ignacio Gonzalez Faus sj , Marius Serra ...
Faig coses que no he fet en anys, com ordenar i guardar obres d'art de diferents artistes com de la nostra amiga Naoko Nakamoto que a la seva mort va deixar tot el seu llegat al Museo de Montserrat, en Josep Pujol i Ripoll, d'Àngel Planells, de'n Josep Perpiñà , de'n Benet Sarsanedas, Rosa Serra, Xavier Carbonell, de'n Josep Cruanyes, de l'Aguilar Moré, de'n M. Cuixart, entre d'altres.... 

La escultora Rosa Serra al mig, en M. Cuixart, l'Arcadi Calzada, ÇXavier Carbonell, en Peré Solanilla, la resta n m'atreveixo.

tot ordenant m'han vingut a la ment les llargues hores de tertulia al seus estudis, els estudis dels artistes són llocs plens de curiositats, d'història de l'art i d'històries de persones començant pel propi artiste , lloc d'acolliment on es pot parlar de tot, i en qualsevol moment pot afegir-se pòtol que truqui a la porta , de vegades vells coneguts, però la caracteristica comunca es que estimem l'art.

Estudi de la Rosa Serra a Olot, on un multitud de persones em sigut acollides amb la més gran cordialitat.

Amb la Tere, que es la meva dona, parlem d'allò que em vist, d'allò que hem fet i del que fem cada dia com anar a l'hort de la nostra familia a les montanyes de Camós, i plantar les tomaqueres unes plenes i d'altres de Montserrat, les mongetes del ganxets, de mata baixa, i encara unes llargues de color lila, dels cogombres, dels carbassons que tant ens agraden, així com les oberginies i els pebrot grossos de color vermell, i anar pensant com puc omplir els metres quadrats d' hort que no faig servir, vigilar les carxofes que tenen mala pinta i que no tenen cap carxofa, tot en presència de la nostra neta mar, que s'ho mira des de fora de l'hort ( l'hort està vallat) i  sempre diu - avi ajudo ?, sempre vol ajudar, m'emociona, m'encanta mirar a la meva dona fent paswort, o punt de creu, o disfresses per la Mar, i també mascaretes de roba per ella i una per la seva nina o mantells de sobretaula, o punta al coixí que ella domina des de petita, o senzillament llegint llargues hores, cosa que jo sóc incapaç de tanta lectura; a petites dosis si que em veig capaç; ep ! llegeixo quasi tot el dia, però articles diferents i temes de medicina i sobretot escriure llargs correus als meus amics i no oblidar als meus companys metges jubilats més grans que jo i que estan sols . Aquests dies també he tret la pols de les meves estanteries de llibres, cosa que quasi mai faig i tot treient els llibres vaig descobrint noms que havia oblidat que els tenia, com Una vida entre burgesos. Memòries. Manuel Ortinez, que jo vaig coneixer a la casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons de Les Planes                    d'Hostoles, llargament explicat en l'article " Un dinar molt entgranyable al mas El Siubès de Les Planes d'Hostòles ".

de netejar la llar, d'ordenar les golfes, de fer la llista de la compra, de les penes i proesses que em viscut a la familia el darrer any i d'altres anys, de com vam viure els inicis de la democràcia, del pais que vam posar els peus per primera vegada, Roma, on ens agradaria tornar a trepitjar, per viure més intensament el món del Papa Alexandre VI, que ha deixat vestigis per tota la ciutat , com "il Passetto" que comunica el Vaticà amb castell Sant' Angelo, els murs Aurelians, ponte Milvio,  l'escut Borja al brocal del pou de Sant' Angelo, a Civita Castellana, com l' Apartament Borja, amb la torre Borja que només és pot veure des del cortile del Belvedere, m'encanten els cortiles com el de Sant Damaso, cortile del Pappagallo, Borgia, della Sentinella. L' Apartament Borja el formen entre d'altres la sala dels Pontifexs, la sala dels Misteris de la Fe, sala dels Sants, sala de les Arts Lliberals, sala del Credo, sala de les Sibil.les, ple de Pinturicchio.
Vinguen caminant de la via de la Conciliazione vam veure  un  vistós i gegant escut d'Alexandre VI de marbre de carrara incrustat al mur del castell Sant' Angelo,  del primer pais on vam anar junts de joves, Portugal, que el portem al cor i on vam ser molt feliços passant uns 4 anys les vacances a Santaren, parlem de les noves cares que hem conegut, dels núvols del cel de l'Urgell, de les tombades de verds dels seus sembrats, 

Una bona foto del Perdigó, on és fàcil observar els diferents colors del verd

tot el terme és una explosió de joia clorofílica, degut a les pluges, que sempre son esperades " A l'abril cada gota en val mil " i de les boles que fan els rebolls (agallas) en castellà, com li agrada el paisatge primaveral de Llorenç de Rocafort al meu fill Oriol , li encanta sortir a correr per aquest camins d'eternitat com els anomenava el meu amic Josep Maria Moix-Masramon (a.c.s.) en Zum pels amics, company de guardies al CAP Banyoles, te un llibre molt bonic que es titula KINNERET, Allibereu Els Salmistes (1988) Publiccions de l'Abadia de Montserrat i encara un altre La Biblia dels nàufrags (2013), editat poc abans del seu decés (a.c.s.).

Un reboll en primer terme i la cabana del Perdigó al fons

del bonic somriure de la nostra neta Mar, de llibres antics retrobats, com La força d'estimar de Martin Luther King (La mirada 1969) ... Quan en el nostre orgull espiritual ens vantem d'haver assolit el cim de l'excel.lència moral, Jesús adverteix: " Els publicans i les prostitutes us passen  al davant cap al regne de Déu " ... i també parla de .... quan deixem de correspondre a les necessitats dels desposseïts, el Mestre diu: " En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho fereu ", impressionant oi ? fa pensar molt; aquest llibre La Força d'estimar, que tant be em va fer a les guardies interminables de la mili fent de sentinella en les garites de mala mort, de solitud i de fred, on el món exterior el miravem per una espitllera allargada, un món desconegut totalment i que un havia d'esforçar-se per a ésser feliç, malgrat la disort, ho vaig aconseguir, el servei als diminuits psiquics i amb mobilitat reduïda em va salvar els 16 mesos de mili lluny de casa, el meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú ne's testimoni. Abans d'anar a dormir llegia els poemes del cubà Miquel Palomino amic de la Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti, en Miguel va viure uns mesos a casa seva al carrer Fraternitat nº 40 del barri de Gràcia; però els poemes me'ls enviava la Lali a comtagotes. Aqui va un poema d'ell :

També tornar a llegir els poemes  de José Maria Valverde, molt aprop de Cristians pel socialisme i de la teoria de la Lliberació : 
" l'opció preferencial pels pobres ", del volgut Dr. Pau Viladiu " Mas allà del laurel ", i més poemes de Llorenç Gomis " Déu vos guard i passi-ho be ", i també la obra poètica de Felip Cid (1963-2006), professor meu a l'últim curs de medicina en l'assignatura d'Història de la Medicina, reconec que li tenia por, per la seva fama de molts suspensos, home molt serio i poc empàtic, quan vaig aprobar l'assignatura vaig llençar el llibre de text, però amb la prespectiva dels anys reconec que era un intelectual, un ilustrat, un savi no sols en la materia sinó fins i tot en l'art de la poesia, molt amic de Salvador Espriu, interessant fullejar el seu llibre Correspondència de Salvador Espriu (2002) per Perifèrics, un bonic relat les primeres 45 pàgines introductories, en cap llibre dels que jo he llegit havia vist una introducció tant extensa, també trobo interessantissim les seves Memòries inutils, editorial afers (2000), a hores d'ara puc dir que em dol haver llençat el seu llibre, a ratos entremitg de les oracions, pels amics i coneguts que ens han deixat, llegeixo per riure una mica  "La Création du Monde de Jean Effel. L'Homme et le roman d'Adam et Ève i no passaré gaires dies sense llegir el llibre que fa dies que tinc comprat" La sortida del laberint " de'n Lluís Duch.
Sense volguer correr, ja hem passat més de sis setmanes confinats entre quatre murs, i jo com tots els veïns, del meu costat donem voltes a la casa, que lluny queden les llargues passejades amb el meu gos Antoine que després de dinar anavem a caminar dos hores i mitja per la ruta de Soldados de Salamina i cap a la carretera de Can Quaranta, que la vaig veure restaurar totalment i el mas del mateix nom també i a poc a poc arribar a la creu de terme del poble de Palol de Revardit i tornar cap a Can Caselles passant per Can Batlle i pel costat de Can Colom, una ruta molt bonica i molt  solitaria, maxim que trobava de tant en tant era en Martinez de Palol amb el seu gos, bon pare i millor persona.
Mai havia tingut lliris plantats al petit jardí de casa nostra, en castellà (calas), tot s'ha de dir les vaig arrencar de l'hort que tenim a Gata, que com que hi passa un rec d'aigua tot l'any dons creixen sense parar i són de un metre d'alçada, una meravella i a dins de la part blanca que s'anomena Espata i creix el tronquet groc que s'anomena Espadice, que cap al maig li sortira aquesta pinya que estan veien en la foto, que ja grogueja i a dins hi van centes de llavors, una meravella.

Enguany al ser el primer any que dona calas, no les tallarem per posar en un gerro, les deixarem a veure que passa, m'encantaria que fes la pinya groguenca que estem veien. A Gata (Extremadura) es molt frequent a tots els horts, al haver-hi moltes fonts i tenir l'aigua necessaria per a tenir aquests lliris d'un metre d'alçada, mai vist.
També recordo els inicis de la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutiérrez, lacopció preferencial pels pobres i l'arribada de la Contracultura a Barcelona de la ma del jesuïta Salvador Guasch de grat record i de les colonies que vam fer a la rectoria de Gallifa on mossèn Dalmau n'era el rector, dormiam a l'esglesia als bancs, eren durs però també erem joves, dieta cent per cent vegetariana, molts passetjos pels camins, lectura, reflexions i parlar i a l'hora prendre cafè amb el ceramista Llorenç Artigues que erem veïns.
 Hem d’adaptar-nos a la incertesa. Qui més qui menys inicia un procés sense objectius clars...cada dia tenim noticies noves, fa sis setmanes la distància que calia guardar era d'un metre, dies després 1,5 m, després dos metres, i avui dia 28 d'Abril ens diuen millor 4 metres de distàcia. ?? , al principi el coronavirus afectava  a les vies respiratories (pneumonia), donant tos seca, febre, xafament, dificultat respiratòria, i amb el pas del temps, trobem un excés de resposata inmunitària que perjudica els alveols (tempesta de citoquines), els vasos es tornen permeables, es formen coalls, i fins i tot trombos i si s'actua tard i pot haver fallo multiorgànic i s'acaba intubat fins i tot varies setmanes,  els primers 10 dies de confinament es parlava de que l'omeprazol, l'ibuprofè, el lorazepam perjudicaven a les persones afectades pel virus, no ne'm tornat a sentir parlar, múltiples consells en els canvis en l'us de mascaretes, .....Tot canviarà, si més no les relacions humanes, ja no podrem abraçar-nos , ni donar-nos les mans per saludar i acomiadar, ni petons als fills , als nets, als germans, durant molts mesos,etc. La incertesa ens seguirà acompanyant molt de temps, practicament fins que tinguem una vacuna efectiva.  La desescalada no fa contents a ningú, la veritat si no hi posem responsabilitat personal, no ens ensortirem, el Gobierno no ens pot dir pas per pas tot el quepodem fer, aquest cap de setmana passat tots hem vist per la tele gups de persones amuntegades en parcs i avingudes de Barcelona i Madrid.
Avui La Vanguardia ha publicat aquesta noticia :

El Gobierno de EE.UU. prevé autorizar el antiviral remdesivir para el tratamiento de la Covid-19 después de que un ensayo clínico haya observado que acelera la curación de los pacientes, informó ayer The New York Times. Se trata del primer fármaco que demuestra eficacia contra el coronavirus SARS-CoV-2.

En el ensayo clínico, dirigido por el Instituto Nacional de Alergias y Enfermedades Infecciosas de EE.UU. (NIAID), el remdesivir ha acortado la duración de la enfermedad en un 31%, anunció Anthony Fauci, director del NIAID y asesor científico del presidente Donald Trump sobre el coronavirus.

Envejo Llorenç de Rocafort i els seus habitants perquè ningú els ha de dir que han de fer, ja són majors d'edat, cada dia surten al troç i no es troben, impossible contaminar i com a LLorenç a l'Urgell tenim molts poblets que no hi ha cap cas del Covid-19, molt afortunats, de moment no els molestarem.

Quedeu-vos a casa i cuideu-vos.

Pep