EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL

Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.

Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 

Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.

El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.

He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 

vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.

El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :

 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà). Una catifa de camamilla a la nostra era. Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble: Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància. Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida. Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.  En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura.

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,

Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.

Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 

Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.

 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 

També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.

De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.

No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 

Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.

Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.

Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.

La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!

Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  

Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep

LA CONTRACULTURA A BARCELONA, ALS PRINCIPIS DELS SETANTA

Escriure i recordar aquells anys , hi ha el perill de no fer-ho del tot be, o si més no d'haver oblidat o canviat el relat en un tant per cent no despreciable, però no ha sigut fins ara que m'ha vingut a la memòria que en aquells anys uns quants companys meus van ser persones molt afortunades, que sense sortir d'Espanya, ni de Barcelona, vull dir sense passar per les Universitats Californianes, o sigui Berkeley, com va fer en Lluis Racionero, el jesuïta S. Guasch, o el viatge de mossèn Dalmau per California, vam viure d'aprop tot aquest món que precisament a Barcelona no havia ni començat, i els que arribaven, s'els miraven "agilipollados " com explica en Racionero. Tampoc vaig viure d'aprop el moviment hippie, mai vaig anar a Ibiza ni a l'India,de retruc vaig estar i viure molt aprop délls a Barcelona. UN personatge importantissim d' aquesta època va ser en Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. Feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure, segurament que em va veure molt pardillo i que no sabia el que calia saber d'espiritualitat oriental en aquels anys principis dels setanta, quan molta gent estava viatjant vers l´India i el Japó, o de tornada.

Sí, que vaig viure que per la part baixa de Barcelona algo diferent es començava a moure´s, a la Rambla i a la plaça reial i al barri de la Ribera al costat mateix de la basilica de Santa Maria del Mar (El Zeleste), en el qual es veien personatges de tota mena.

També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a España, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres: El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit,Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste.

En S. Guasch,  havia arribat de fer un master en economia a Berkeley i va venir impregnat del moviment contracultural, havent conegut en persona a Norman O.Brown, Alant Wats, Marcuse, .........
No vull oblidar-me de Jack Kerouac i la seva novela publicada l'any 1957, On the road ( La vida es no parar-se, no aturar-se, no dormir-se, gaudir, viure, sentir, anar, estar present com Sal i Dean - els protagoniestes de Kerouac  En el Camí. Després  Els pòtols místics també de Jack Kerouac Ed. Proa; a la meva vellesa l'he tornat a llegir i ja no m´ha interessat, quines coses oi ? Encara un altre Hablan las Women's LIB, movimiento de la liberacion de la mujer, de Naomi Weisstein, Anna Koedt, Laurel Limpus y otros.

Vista de la Santa Cova de Manresa.

Al pare Guasch li debem molt, home volgudament pobre,  (encara que els seus amplissims estudis acadèmics no el deixessin ser  " pobre " ), senzill, de bon tracte,  brillant, molt inteligent, savi, amb visió de futur, pròxim, intuitiu al màxim , empàtic, afable, simpàtic, acollidor, sempre aplicava  ( Ad majorem Dei Glòria ) consolador dels essers angoixats, inquiets, neguitosos, amargats, dubitatius, o tocats per les desgracies de la vida, ell només de pujar al metro a Barcelona veia rapidissim a la persona que duia els ulls fixats a l'infinit, inquieta o que anava cega per la vida, rapidament es posava al seu costat i no el deixava fins a parlar llargament amb ell i descobrir quin era el seu potencial humà; i aqui radicava tota la seva força, descobrir el més important d'aquell home/dona a la deriva, perquè algo de bo havia de quedar en el seu interior ? .  Fins i tot anys més tard se'n va adonar el gran periodista Josep Maria Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona , pàgina  377; Instituto de Potencial Humano: Bajo este curioso nombre, tan a la norteamericana, el P.Salvador Guasch ha fundado en el Paseo de Santa Eulalia, 23, una institucion para el desarrollo de la persona y de la comunidad con los siguientes objetivos:  a nivel creativo, investigar y elaborar nuevos modelos culturales en la linea del Humanismo Integral ; a nivel operativo, detectar, desbloquear y ayudar al potencial humano en sus problemas  especificos de desarrollo personal y crecimiento social; a nivel educativo, realizar su misión mediante, cursos, conferencias, estudios, medios de comunicacion, exposiciones y congresos.............. P.V.P. 400 ptas. la veritat  quan va sortir, no el vaig poguer comprar.

Església de Bethelem al pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona.

Parlant de Guies de Barcelona, em plau parlar  d'una altra prou interessant titolada BARCELONA PAM A PAM. CIRICI. Editorial Teide, S.A. amb fotografies d'Oriol Maspons . Capital Marítima, Capital Industrial, una Gent Espavilada, Un port dificil, Una Indústria Âgil, Uns Serveis, Una Segregacio.
Una guia molt últil si hom pensa fer una visita a poc a poc de Barcelona. La guia tant et parla dels Filipons, de la plaça de Sant Felip Neri , de la casa dels Canonges, o del Saló del Tinell, com de la casa Bassols i la del Real Cercle Artístic, de l'església del Pi , de les tombes romanes de la plaça Vila de Madrid , en ple carrer de la Canuda, on hi ha el palau dels marquesos de Sabassona, actualment l'Ateneu Barcelonès, o t'orienta per anar de la basílica de la Mercè a la Llotja, passejar per jardins de Pedralbes,  o trobar la biblioteca Arús delpasseig de Sant Joan,en fi una guia de l'any 1979, que sempre serà últil per saber tots els monuments, palaus, esglésies que vas troban, barris, i moltes més coses e informacions impensables.

Als EE.UU. el S. Guasch com he dit abans va tenir contacte amb gent tant important com Norman Brown, Alan Wats, Herber Marcuse, Allen Ginsberg i d'altres.
Llibres que vam llegir i treballar, entre d'altres : Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste d'Alan Wats de Kairós, El cuerpo del amor, de Norman Brown, Apocalipsis y/o Metamorfosis, també de Norman Brown.

Aquest article ja es tardà, jo estic parlant del principi dels anys setanta.

Any 1975

Del pare S. Guasch ,vaig coneixer els seguents  llibres , que els tenia a la seva biblioteca: Sincer envers Déu ( Honest to God ) Editorial llibres del Nopal de John A.T. Robinson.editat l'any 1966. 
La presència de l'Etern ( The eternal now ) de Paul Tillich; el pare Guasch me'l va regalar tot subrallat amb un retolador vermellós i a la primera pàgina amb la seva lletra em posa : REVOLUCION ES AMOR, VENCEREMOS CON AMOR.  Salvador 1973.

Lletra del pare Salvador Guasch.

Recordo amb tot el carinyo, un statge a Gallifa per parlar-nos : Introducció a la psicologia humanistica-olistica, era l'inici de les comunes. El petit grupet vam viure a l'església romànica de Gallifa, dormiam amb sacs als bancs ho recordo be, clar de dia com que eram vegetarians no haviam de fer foc sinó pelar i ratllar pastanagues, posar enciam a l'aigua, pebrots, cogombres, algun dia fer una arrossada, i rentavem amb l'aigua que baixa per un petit torrent. Al mati meditacio i lectura d´algun llibre triat per en Salvador, Cada dia anavem d'excursió i tot era un aprenentatge. Per les tardes començavem prenent cafè a casa del famós ceramista Llorenç Artigas, que era un bon tertulià i disfrutavem escoltant-lo, ens ensenyava els forns per coure la ceràmica i una llarga història del mural de'n Miró de l'aeroport de Barcelona, i es queixava - que li havia tingut els forns bloquejats durant dos anys i que al final no li va acabar de pagar. Jo penso que es normal entre amics, i ells eren molt amics, en fi mai va arribar l'aigua al riu.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Com que dins a casa tenia dos caixes amb trossos de ceràmica li preguntavem que representava tota aquella trencadissa. Ens va aclarir: - quan un gerro no surt ben cuït, o surt esgarrat el trenco i el tiro al darrera al taller que hi passa un rec. Un bon dia vaig descobrir que la gent de Barcelona agafava tota la trecadissa i reconstruïa els gerros. Jo em vaig dir s'acabat:- en guardo un bocí i no podran reconstruïr-lo.
L'stage o colonies, van durar un mes i mig. Jo només hi vaig poguer estar una setmana.
En Miquel recorda que alguna de les tardes a casa de'n Llorenç Artigas si trobava el pintor Miró i li havia donat alguna que altra llicó i li havia dit " No facis mai res lletx , a la teva vida ". Curiós oi ?
Una troballa d'aquells primers anys (1971), i editat per Kairós el 1972 del llibre Please Touch , que traduit es El arte de desinhibirse. La traducció la va fer alguna persona del grup de Gallifa, era una novetat tant gran que només estava en anglès. Es tracta que Jane Howard, és una reporter de " Life " que visita l'Institut Esalen dels Estats Units i altres centres de Potencial Humà (1972). L'Institut Esalen es un centre per explorar les linies que, dins de les ciencies de la conducta, la religió i la filosofia, emfatitzar les potencialitats i valors de la existència de l'home. Poseeixen un equip instrumental d'experiencies sensorials no-verbals , per a ajudar a descobrir que es l'ésser humà. Es una colonia espiritual, una oportunitat, un simbol del futur. Molt interessant en aquells anys i posterior anys mil nou-cents vuitanta.

Avui, que ja ha contestat Bob Dylan sobre el seu premi Nobel, avui surt un bonic e interressant article a La Vanguardia , d'Oriol Pi de Cabanyes, llegint-lo em trasllada a altres temps.

Be, ho deixo aqui, va ser una gran sort poguer coneixer un home bo, que estimava als germans i que primer eren els altres, no tenia res seu, apart dels seus amplissims estudis acadèmics i eclesiastics.
Jo sempre li estaré agraït, ell va ser una finestra oberta al món de la cultura, i de la contracultura, de la bondad, de la caritat, i del saber, sempre feia honor al slogan de sant Ignaci " Ad Majorem Dei Gloriam ". 

Tenia jo 20 anys, quan els que voliam ser  algo progres els diumenges anavem a missa als caputxins de Sarrià, a missa de 12 que la deia el pare Jordi  Llimona, els seus sermons eren molt critics amb la dictadura franquista, tant que de vegades teniam por que els  " Grisos a caball " ( policia del règim) , entressin a l'esglesia, encara que sabiam que pel Concordat ho tenien prohibit, això ens tranquilitzava de moment. Els  sermons del pare Llimona ens animaven a tots, era un risc que acceptavem. Al sortir de missa , moltes vegades la policia secreta, m'havien demanat el DNI, tant sols per fitxar  a gent d'esquerres que frequentavem aquella església i els sermons del pare Jordi Llimona.

Jo sempre em guardava 10 pessetes cada setmana que es el que valia pujar i baixar amb els trens de Sarrià des de la Plaça de Catalunya. Quan no tenia un duro hi pujava caminant, deu ni do de la pallissa de pujar i baixar, però tenies uns moments viscuts amb intensitat espiritual i perquè no dir-ho politica (al règim franquista li tocava ells collons) , a més tenies un relat per explicar al dilluns, que es coia als Caputxins de Sarrià i alhora també com anava l'Assamblea de Catalunya si havien detingut algún membre , algun es va escapar d'una forta detenció, per estar al dentista i arribar tard en alguna reunió. 

Altres que en formaven part:  Josep Benet, Lluis Maria Xirinachs, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Agusti de Semir, Antonio Gutierrez Diaz, Rafel Ribo, Josep Andreu i Abelló, etx, sempre hi havien xibatassos i la policia s'enduia algú detingut i cap a la presó model. L'Assamblea de Catalunya estava sempre present en les nostres converses i d'altres tertulies d'intelectuals com ara a l'Ateneu Barcelonès o a la Peña La Punyalada, del paseig de Gràcia, i en molts d'altres cercles d'església (parròquies) Universitats, gent procedent dels boiescauts i del PSUC. El PSUC  ho dominava tot, era present a tots cantons.

Be, va ser a aquesta esglesia que vaig sentir per primera vegada cantar Blowin' in the wind. i cada diumenge el cantavem al final de la missa, a contes de cantar el Rosa d'Abril o alguna altra cançó piadosa.

El pare Llimona sempre va estar als ulls del franquisme, no per ser estimat, ni valorat sinó tot al revés. Va estar una temporada a Olot. Com a pensador seguia la linia de Pierre de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades.

També era mal vist per la curia de l'Arquebisbat de Barcelona pel Dr. Gonzalez Martin, que li va fer un " Ad Divinis ", pels seus escrits massa  avançats en les relacions prematrimonials. L'any 1970 li  varem prohibir donar classes a la facultat de Teologia de Catalunya.

Duran la meva vida, però més de més jove havia comprat els seguents llibres   d'ell : Sempre Nòmades (1970), Fe sense fronteres, Humans tanmateix, Viure 1996. i últim.

Tot aquest llarg escrit tant sols per fer memòria de la part meva viscuda en relació a ROBERT ALLEN ZYMMERMAN, , NOBEL DE LITERATURA i a la seva cançó : Blowin' in the wind.

Tornant al principi i a lo viscut amb en Salvador Guasch,

ben segur que la nostra juventud no hagués sigut lo mateix sense tenir a la nostra vora aquest bon jesuïta. Arrel d'ell sempre he intentat posar un jesuïta a la meva vida, fins ara. Tota una sort !!!!!!!!!!!!!

Tot s'ha de dir mai en la meva juventud vaig tenir cap contacte amb en Lluis Racionero, tot el que se d'ell ha sigut per la prempsa, i pels llibres publicats, l'últim que vaig adquirir es titula MEMORIAS DE UN LIBERAL PSICODELICO. Luis Racionero. R.B.A. Narrativas. Premio Gaziel de Biografias y Memorias 2010, es completissim, no es deixa res en el tinter, un exel.lent llibre per estar al dia de la Contraculura.

Us poso una Contra de La Vanguardia que aclareix com era el món de la Contracultura a Barcelona :

La Vanguardia, Martes, octubre 12º 2021: “La Barcelona de los setenta fue el crisol de lo mejor de España”

Víctor-M. Amela

Llibert Teixidó

Pepe Ribas,

agitador cultural

Qué hizo el 20-N de 1975?

Estaba en casa de mi padre y llegó Luis Racionero, para irnos al taller de Quim Monzó.

¿Qué decía su padre?

Los anarquistas le habían destrozado la fábrica en 1933 y asesinado a su padre. Arias Navarro lloraba, y él dijo: “Tancat!”.

Fin. ¿Qué hizo con Racionero y Monzó?

Celebrarlo, y mirar los retoques de Quim a su grafismo de la cabecera de Ajoblanco, que lancé dos años antes. Monzó escuchaba en bucle Obladi-oblada de los Beatles.

Defina la revista Ajoblanco.

Plaza común de movimientos inquietos: sexualidad libre, feminismo, ecologismo, naturismo, antipsiquiatría, bioagricultura, objeción de conciencia, orientalismo, psicodelia, hippismo, anarquismo...

¿Anarquismo? ¿Qué diría su padre?

“Solo una cosa te ruego, violencia, nunca”, me dijo al irme de casa, con 21 años.

¿Qué buscaba usted afuera?

La vida. El sexo, la música, la creatividad, ¡la libertad! Vida y arte eran lo mismo.

¿Qué le hizo a usted libertario?

La traición de los comunistas. Los estudiantes de la universidad íbamos a ocupar la catedral, y nos lo impidió la policía, ¡porque fue avisada por Bandera Roja!

¿Pasaba todo en Barcelona?

Respirábamos contracultura en la Rambla, locales, teatros... Y todos aquí: Ceesepe, Almodóvar, Ouka-Leele, el Hortelano... ¡La semilla de la posterior movida!

¿Se muestra todo esto en la exposición del Palau Robert?

Sí. Acababa en noviembre, pero se prorroga hasta marzo, a causa de su éxito.

¿A qué atribuye este éxito?

Visualizas cómo Barcelona fue crisol de lo mejor de España: cómic, música, teatro, cine, poesía, fanzine, punk, arte, cabaret...

¿Por qué Barcelona atrajo la cultura?

Porque aquí hubo tenderos, artesanos, clases medias, fabricantes... que son los que crean cosas. Y, así, florece la cultura.

¿Y ahora?

Todo ha pasado a manos de agencias de publicidad, audiencias, funcionarios e instituciones, y así tenemos decadencia.

Ya.

Debatías con cada amigo con quien te cruzabas, con impulso de creatividad. Fue una revolución de la cotidianidad. De Berkeley llegó Maria José Ragué y publicó California trip, manual de contracultura.

¿La droga tuvo su lugar, no?

Traían ácidos entre páginas de libros, para rituales de expansión de la conciencia. Luego, como reacción al destrozo de la heroinomanía, hubo huida al campo.

Recupere una estampa de aquellos días.

En la Rambla, Gabo en una terraza y Llach en la de al lado, y todos éramos iguales, y todos construyendo con ilusión, sobre un vacío. Y así lo cambiamos todo.

En lo cotidiano, me señalaba.

Eso es, querías hacer una tortilla y te salía un huevo frito, y viceversa, pero ahí estabas tú aprendiéndolo todo.

¿Esto que me dice es literal?

Claro, yo me puse a lavar, planchar, coser, cocinar, limpiar, no por mandato externo, sino por ganas de hacerme yo mismo todo. Fuimos espontáneamente feministas.

¿Queda hoy algo de todo aquello?

El capitalismo salvaje es devorador y materialista, y hemos perdido metafísica. Pero es posible aún mejorar la sociedad.

¿Lo cree de verdad?

Si vas a Berlín, encontrarás reductos de creatividad políglota, productividad...

Si usted mandase, ¿qué haría?

Educación. Humanista y práctica. Qué escándalo que la Generalitat deje sin estudiar este año a 22.000 jóvenes catalanes deseosos de formación profesional.

Lo es.

Eso es matar el futuro. Nos conviene regresar a los oficios, a tocar el mundo real.

No vamos por ahí, sino a la virtualidad.

Grave error, porque un día fallará la electricidad o los transportes y no tendremos qué llevarnos a la boca. Y entonces, ¿qué haremos, volver al canibalismo?

Hombre...

Cuidado, cuidado, podría suceder, no es tan distópico. Es urgente volver a escuchar al otro, a debatir entre nosotros.

¿En Catalunya?

Sí, tener el modelo de la Alejandría en la que se hablaban todas las lenguas, y no el de Madrid y su centralismo centrípeto y anticatalanista visceral. Todo nacionalismo es decadencia, así que no nos automaltratemos. Suficiente es que nos maltraten.

Mientras montaba usted esta exposición, ¿ha redescubierto algo?

El amor. El amor a la obra del otro. Reconocer a toda una generación rebelde.

¿Qué le diría a la izquierda de hoy?

Repensad la sociedad sin hipocresías.

¿Y a la derecha?

No os extreméis, centraos a lo Merkel.

Tengo 70 años. Soy de Barcelona. Soy agitador cultural. En pareja hace diez años. Sin hijos. ¿Ideas políticas? Humanista libertario. ¿Creencias? Espiritual: puedo vivir solo en un bosque. Cultivo rosas. Comisario la exposición ‘Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta’

Underground
y contracultura

¡Abrid las rejas! ¡Tumbad los muros! ¡Saltad los abismos! Son proclamas que inspiraban a los jóvenes de los años setenta en una Barcelona efervescente que acrisoló alrededor de la Rambla lo mejor de la cultura en España. Una “revolución de lo cotidiano”, me señala Pepe Ribas, uno de sus agitadores (desde la revista Ajoblanco): la documenta en la exposición: Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta (en el Palau Robert), montaje magnífico. Para complementarlo y difundirlo, Pepe Ribas y Canti Casanovas publican ahora (edición del Palau Robert-Generalitat de Catalunya) un voluminoso libro –es más que un mero catálogo– que fija y da esplendor a una época, a una generación y a un lugar que han modelado buena parte de lo mejor de lo que ahora todavía somos y tenemos. Mai  he tingut a les mans una revista de AJOBLANCO, mai n'he llegit cap ni una.

La revista va aparèixer per l'impuls de José Ribas, un estudiant barceloní de Dret procedent d'una família burgesa, que va aglutinar a la seva al voltant a filòsofs, poetes, arquitectes, artistes i dibuixants de còmics de l'escena contracultural de Barcelona dels anys 70.^[2] Tots ells van participar en un projecte que conjuminava l'oposició al règim franquista amb la independència dels partits d'esquerres de l'oposició (especialment, el PSUC, l'Assemblea de Catalunya i Bandera Roja). Al costat de la política, els interessos de la primera etapa d'Ajoblanco inclouen continguts socials inèdits fins llavors a Espanya com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el col·lectivisme, el moviment gai i l'urbanisme sostenible. Al voltant de Ribas s'establix un equip de redacció no jerarquitzat que incloïa Toni Puig, Fernando Mir (Ribas, Puig i Mir eren, en realitat, el nucli dur d'Ajoblanco), Lluís Racionero, María José Ragué, Quim Monzó, Santiago Soler Amigó, Juanjo Fernández, Jordi Alemany, Ramon Barnils (director davant les autoritats de la revista), Ana Castellar, Albert Abril, Maria Dolls Nuria Amat, Karmele Marchante, Federico Jiménez Losantos... A ells es van sumar les contribucions dels lectors de la revista, fins a 2.000 al llarg del període 1974-1980 (segons el càlcul de Ribas, expressat en una en una entrevista al diari El Mundo, el 12 de maig de 2007).

En el seu moment de major èxit (cap a 1977) Ajoblanco va comptar amb un milió de lectors, a pesar que les seves estructures mai van arribar a professionalitzar-se del tot. De fet, van ser freqüents les dissensions dintre de la redacció de la revista, on convivien l'impuls àcrata de Ribas (que va arribar a afiliar-se a la CNT) i Racionero, amb altres membres de l'equip, més propers al comunisme o al catalanisme. A partir de 1978, la revista entra en una crisi que s'accentua quan, en 1979, Ribas (que pretenia traslladar una part de la redacció a Madrid) abandona Ajoblanco. Un any després, la revista deixa de publicar-se per culpa dels seus problemes financers i de l'enfrontament entre els seus dos gerents.

No puc acabar sense deixar escrit que a finals del seixanta un amic meu, junt amb un altre company van decidir fer el viatge iniciàtic cap a l' India van embarcar fins a Istambul, deprés van trobar un alemany amb una furgoneta Mercedes van quedar amb el preu i van atravessar tota la Turquia i van acordar un nou preu fins a arribar a l' Afganistan i així va ser, a l'Afganistan un va agafar el còlera, i es va posar molt malalt, amb molta diarrea i sense trobar cap metge va morir. L'altre va arribar a Benarés i més tard a Bombai, on va malviure per haver perdut el seu pasaport i no podia recollir els diners que li enviava la seva mare, a la llista de Correus, vivia de la caritat, va arribr a Barcelona que se li movient totes les dents. Greu problema, va malviure fins que el consul el va repatriar cap a Barcelona, les va passar molt putes parlant clar. Temps era temps, haver estat a l'India era un valor afegit, era un atractiu personal més, poca gent, podia lluir d' aquest viatge . D'aquell temps recordo anar als vespres a La Enagua al carrer Casanova, al Zeleste, vaig estar a les 12 hores de cançó a Canet, unes 30.000 persones, tot un èxit. També era normal trobar-nos mes d'un vespre a un pis del costat de la plaça de sant Felip Neri a escoltar asseguts al terra a Lluis Llach, Raimon, Serrat, amb un conyac Mascaró a les mans, i algunes espelmes enceses per fer ambient, amb la música baixa per tal de que cap vei no ens denunciés. 

Eren temps que els joves marxavem de casa ben joves 19 o 20 anys, i ningú vivia sol en un pis, sempre compartit per un grapat de persones que entraven i sortien com al pis del meu amic Martí i la seva germana Pilar (epd), que cada dia om podia trobar persones noves, de cop una amiga porta un grupet de comunistes que la policia els empaitava i s'han d'amagar, una sevillana que acaba d'arribar a l'estació de França i no te cap lloc on caure morta; la Pilar a cada sortida portava cap a casa algun pobre o necessitat, una filla d'un metge que l'havia deixat el marit amb un fill petit, es va quedar a viure al pis, un altre et portava 10 kilos de fulletons del PSUC, perquè els cremessis o els tiressis pel water i aquest s'atascava i a patir, una altra noia que s'havia quedat en estat i els pares l'havien tirat fora de casa, sense feina i sense un duro, alguns només venien a dutxar-se perquè al seu pis no tenien dutxa......i corria la veu, ho deixo aqui, tot es complicava i tot  podia acabar com el rosari de l'aurora...

A Barcelona convivien la Gauche Divine i la Contracultura Undergraun, però no es tenien gaire carinyo, perquè uns se separaven de parella i els hippies creien en l'amor lliure, cosa ben diferent.

Un llibre senzill, però molt aclaridor sobre  els Hippies, es titula The Hippies: an American " Moment "  Barcelona 1970. 

Us recomano anar al Palau Robert, penso que l'exposició durarà fins a finals del mes de febrer. Ah !! tots visitants que vauig trobar, tenien més ho menys més de setanta anys, jo també.

Pep