EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL

Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.

Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 

Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.

El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.

He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 

vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.

El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :

 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà). Una catifa de camamilla a la nostra era. Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble: Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància. Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida. Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.  En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura.

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,

Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.

Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 

Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.

 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 

També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.

De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.

No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 

Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.

Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.

Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.

La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!

Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  

Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d'ençà uns 6 mesos. La veritat es que m'enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l'estiu a part d'anar a finals de juny a Lourdes amb l'Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L'última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d'abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d'Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l'aguaït del que pugui necessitar o menester i s'apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 

La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 

El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l'havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se'ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.

El padrí Sisquet Capdevila, l'Oriol i en Lluís.

 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.

Gran destrossa d'una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d'altres possibles bacteries.

La qual cosa requeria tallar l'oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s'estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l'any 2008 , l'any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d'un any, que a hores d'ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.

Variat colorit de les aulives arbequines.

 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l'arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.

Com poden molt be  es tracta de troncs d'olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l'anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s'estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d'uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca " fil de pescar " i si és trencar...?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m'havien arribat noticies com : 

Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l'esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.

Parlant d'altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M'he interessat preguntant, i m'han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s'ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s'ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l'encant de l' èxit. Són protagonistes en  Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d'obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d'empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l'he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n'era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s'ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l'estat de la qüestió i la feina que m'esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l'Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de - 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d'aquests codonys per fer  " codony " o " membrillo "  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.

Cydonia Vulgaris

Si hagués vingut un mes abans n'hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s'esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s'enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.

Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.

Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d'aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l'any vinent per tenir més collita. 

Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.

Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l'estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d' Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d' Urgell, L'Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,.....   tant a la Segarra com a l'Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l'abadessa Saureneta D'Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l'alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l'Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 

Una part important d'un molí d'oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l'esclavatge, regnava la teoria de l'Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d'una agulla; calia resignar a l'oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ..... aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l'apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.

Muralla del poble de Montfalcó Murallat.

Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.

Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l'aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l'any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d'aigua pel que pugui ser.

o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .

Mapa de Llorens de Vallbona fet l'any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l'antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l'Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.

Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d'una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l'estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d'ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s'havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l' únic oliver que no es arbequí, sinó " sevillano", n'està carregat, l'any passat no en tenia cap.

Oliver dit " Sevillano " pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 

Olives "sevillanes" posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d'uns 50, encara s'aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d'altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge .....

Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.

Dels olivers vius més d'un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l'arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l'arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d'encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m'ha atret aquest nom, molt ben trobat.

Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní.... ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.

A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d'aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d'aucells, que per altra banda mai veuriam.

Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.
Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te'n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d'aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l'estat de l'opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l'endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l'aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l'havia carregat, perquè l'any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l'amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 

Troncs d'ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.

Un cop a casa, vaig preparar llenya d'ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.

Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l'actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.

Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d'hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s'ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s'aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l'actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 

Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n'havia existit una altra com podran llegir després.

en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l'esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d'estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS ", també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l'església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l'altra ma aguanta la Rosa de Jericó.

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa...Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ......

He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l'any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre'ls.

Rateres

 El pare li va costar tenir permís d'armes, degut a ser fill d'una família d'esquerres. Temps era temps i l'estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t'ajudes. Aquí va una fotografia d'una pàgina d'aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc.... 

Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952

Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d' olivers, uns vint, són molt vells, però d'ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d'un any, en sobreviuen uns quaranta.

El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó

Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.

Raspa clàsica de collir aulives.

El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.

Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d'oliver, perquè el vibrador després te molt d'inssistir, perquè l'oliva esta molt agafada a l'arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.

A mesura que  passen les hores el munt d'aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l'únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.

Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.

Quan les borrasses es fan pesades d'arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l'oliver " Sevillano ", per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre'l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d'ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l'endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d'alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d'aulives.

Aquesta olivera es molt jove te nou anys.

Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s'han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.

Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.

A hores d'ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L' última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.

Arbequines de luxe

Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d'un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d'aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d'un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 

Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l'aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.

   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d'una barra de ferro d'encofrar d'uns dos metres, i d'aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.

Troncs d' oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?

Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se'n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d'observar com estaven els joves olivers i si s'escaia collir-los. Així va ser, els petits n'estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 

Cabàs de l'època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s'apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.

 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m'agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l'ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?....com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l'altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d'ametlles, contentissim.
            

Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d'olives, més content que un gínjol.

Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d'ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d'anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc...
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l'arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l'endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc..... això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d'un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d'esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l'ametlla.

Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d'acabar com les veuen al cabàs. Després s'han d' estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela " la clofolla" i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.

Aquesta estesa d'ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.

Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D'entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:

Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l'interior va trobar la sorpresa.

Bigues resinoses de pi, d'uns 300 anys d'antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d'anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.

A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n'està farcit, sobretot es  troben als marges.

Servera

Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l'any sinó que a l'hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d'hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.

Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l'hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d'olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d'ametlles, per deixar-les ben netes .

La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.

El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l'Ajuntament. Puc dir que l'església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s'han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l'història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.

Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA..... El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L'embelliment  d'aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l'església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa " O MATER DEO " que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  

Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.

Disfrutin d'aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l'alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d'una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l'expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l'intempèrie, coberts de fang d'argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l'era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l'hivern o a l'ombra a l'estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l'Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto - perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l'entorn del món de pagès; a més m'encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.

El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l'arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se'n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d'aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L'aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l'arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l'ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.

Nota curiosa, a dins l' ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.

Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l'any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m'havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me'l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.

Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L'endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.

Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d'alegria i de servei als que tenim a la vora.

Sempre,

Pep.

Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L'Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d'altres col.laboradors.....
Els anys de l'estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.