PINTURA FETA PER AJUDAR A CARITAS PLA DE L'ESTANY, UNA BONICA HISTÒRIA, ENCARA ESTA EN VENDA

Tots els comentaris i escrits que van a continuació són tant sols per fer honor al quadre titulat Namasté, del meu estimat amic Miquel, que a continuació i va tot, gaudeixin que no sempre es dona tanta història sobre una obra d'art i sobre l'art en general. Vostès mateixos, aquest home del renaixement es un tresor, haurien de demanar cita.... i un altre dia en parlem.
L' ésser humà és un ésser cultural.
És in imaginable l' ésser humà al marge  de la cultura.
No és imaginable la seva supervivència biològica, sense la cultura.
Entenem per cultura el compendi de creences, coneixements, hàbits i maneres de fer d'un grup homogeni biològic concret.
La seva transmissió, de generació en generació, mai no és ni genètica, ni biològica, i  pot ser discontinua, discreta i parcial.
Total, nítida o tèrbola, explicita o sobreentesa. Verbal, gestual, cognitiva o simbòlica. O tots els atributs esmentats alhora.
Gran part d'aquest compendi cultural d'un grup, es recolza en el pensament simbòlic, i des d'ell, des del pensament simbòlic, prospera de generació en generació.
                                       Tractatus Gradus Ad Parnassum.
                                        de M. Fabré de l'any 2002.

NAMASTE  ⁽¹⁾                                                                                            

Pigments dissolts en oli i aplacats amb aigua sobre paper lokta de 77x51 cm.

Obra realitzada a Vilassar de Mar  l’any  2019  i  original de:

Miquel Fabre i Carreras. Barcelona 1955

Qui ...

Es sensibilitza per l’art, el coneixement sensitiu, la creació, la imaginació de ben petit a mans del seu mestre de música, Ferran Ardèvol i Miralles, que el duu a concloure la carrera de piano el 1971 a més d’immergir-lo en la sensorialitat del segle XIX.

El 1973 manté una estreta relació amb Llorens Artigas a Gallifa, que marquen profundament el seu pensament. En aquell taller tragina coneixements amb Joan Miró.

Compagina els estudis científics amb els humanístics, cursant la Laurea en filosofia i epistemologia de l’art (amb bagatges tècnics) a la Università di Pavia, Itàlia.

Es llicencia en medicina i cirurgia el 1981 per la Universitat Autònoma de Barcelona, i no deixa de pintar ni modelar, a l’hora que les profundes reflexions i estudis sobre l’art i l’acte creatiu el duen a doctorar-se en Psicologia per la Universitat Ramon Llull l’any 1996 amb la tesi “Angoixa i acte creatiu”.

Centre la seva activitat professional en la docència i la investigació d’aquells fenòmens biològics que acompanyen a la ment, la psicobiologia, en el si de la U.R.L. i la seva recerca s’emmarca en la percepció i construcció del coneixement sensible, des d’on ha publicat articles en revistes especialitzades i llibres.

La seva obra pictòrica, (molt més d’un llarg parell de centenars de quadres) ha sigut exposada esporàdicament.

                                                                          M.F.

El paper lokta fet a mà a Nepal està elaborat amb l’escorça interior fibrosa d’arbusts de fulla d’alta elevació principalment de dues espècies de Daphne  (que significa "llorer"): Daphne bholua i Daphne papyceacea, conegudes col·lectivament i de manera vernacular com a matolls de lokta.

Els arbustos de Lokta proliferen en cúmuls oberts o colònies als vessants meridionals dels boscos de l’Himàlaia del Nepal entre 1.600 i 4.000 m.

Històricament, l'elaboració artesana del paper lokta es va produir a les zones rurals del Nepal, sobretot al districte de Baglung. Avui es produeix aquest paper de ‘llet crua’ a més de 22 districtes del Nepal, però els productes de paper acabats es produeixen només a la vall de Katmandú i Janakpur

La durabilitat i la resistència del paper de Lokta a la llàgrima, a la humitat, als insectes i al míldiu han fet que tradicionalment el paper de la carta fos l’elecció preferida per a la gravació de registres oficials del govern i els textos religiosos sagrats.

1. NAMASTE és pot traduir, més o menys, com: " Saludo la part divina que hi ha en tu " Saludo el teu tros de divinitat " Saludo els déus que t'habiten " Saludo la presència divina en tu " ...

... tanmateix, els conceptes de salutació, divinitat, déus, i la pròpia consciència de la integració de la individualitat personal difereixen i força d'aquests mateixos conceptes en nosaltres.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Cert tot lo anterior, però el destí final d'aquesta obra es incert, ara és meu, però si pot millorar la vida dels més pobres, o sigui els sense sostre, els marginats, els excluïts, en una paraula els més vulnerables canviarà de mà, sense cap mena de trava ni remordiment, sinó amb rapidesa i amb joia. Cinc-cents euros és tot un capital pels pobres. Per Càritas , poc és molt. 
Ànims i en aquest Nadal 2019 fem nostre " Tots tenim un àngel ".
El Dr. Fabré ens assegura que si es ven aquest quadre Namasté, ens en donarà un altre i si es ven ens en regalarà un altre, i així ininterrumpudament fins....... , per ell Càritas  s'ho mereix tot !!!. Gràcies Miquel, tant de bo hi haguessin moltes persones com tu. 

Pep

COMIAT DE'N JOAN, EL NOSTRE RECTOR A L' OMBRA DEL PROFETA ELISEU, L'HOME DE DEU

En Joan Costa, el nostre rector, ha estat vuit anys entre nosaltres, ha gaudit i segueix gaudint d'un exel.lent i dolç caràcter , dit d'una alta manera ha sigut una persona de bon tracte, ha sigut fàcil acostar-te a ell sigui per parlar o sigui per demanar-li consell espiritual o de qualsevol tema material. El seu somriure ho omplia tot; tots a Llorenç li devem molt. Prevere modèlic, entregat als seus feligresos, joiós d'anunciar la paraula de Déu, litúrgia plena de solidesa , tots em après d'aquest bon monjo.

L'acomiadem sota la lectura del profeta Eliseu i amb la bonica carta de la segona carta de Sant Pau a Timoteu i amb la narració de l'Evangeli : .
Un dia, Jesús tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: " Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres ". En veure'ls Jesús els digué " Aneu a presentar-vos als sacerdots " .......

A l'hora de fer el sermó sempre agafava el missal i no el deixava, semblava que li donava força, i si ho creia oportú llegia un trosset.
Ell mai va deixar de considerar-se un pecador, el que llegia, deia a mi també m'afecta, tots estem sota la Llei, avui el Senyor no ens ho posa fàcil o dit d'una altra manera, el Senyor ens colla força .....

Molt bones a tots i totes.

Sabem prou bé perquè som aquí, i és per agrair al nostre amic
Joan tots aquests anys (8) en els quals ha estat part de les nostres
vides, des de la Parròquia de Llorenç. Has sigut un bon rector !
Personalment no l' he vist mai com un mossèn, un capellà de
parròquia, sempre l´he vist i l´he viscut com a un monjo, un
monjo benedictí.
Ho dic tot això perquè conec els monjos des que tenia 19 anys,
concretament als monjos de Montserrat. Més tard vaig fer
guàrdies de metge al CAP de Banyoles amb un company teu,
en Zum. Conegut amb aquest nom per tothom en Josep Maria
Boix i Masramon, al cel sia.
Varen estar companys tots dos en la seva joventut al monestir de
la Santa Muntanya.
Gràcies a aquestes experiències crec que estic en disposició de
dir com són aquestes persones:

Els monjos.

Són persones discretes, humils, amb el do de saber escoltar,
tracten a tothom com si fossin el mateix Crist.
Són persones que parlen poc però quan ho fan sempre
l' encerten, sempre conforten, són persones empàtiques,
t' envolten de pau i tranquil·litat, traspuen humilitat, t'ensenyen
que no tenen res i que ho tenen tot.
I així ha estat el que ens ha embolcallat la teva presència i
companyia.
La teva senzillesa Joan, ens ha corprès, les teves homilies sempre
seguint els camins del Crist han deixat entre nosaltres una bona
petjada de l'Evangeli. Ens has fet adonar dels valors que té un
bon cristià. Ens deixes un bon rastre i color d'evangeli.
A l' hora del sermó moltes vegades hem pogut veure la teva
humilitat quan amb un somriure ens deies ......... no sé pas per
on començar, avui el Senyor ens ho posa difícil.
Atiar el foc, sembrar divisió en lloc de pau, veure la terra encesa,
etc. Aquestes són expressions insòlites en llavis de Jesús, si un de
vosaltres vol posar-se en el meu lloc, jo l' escoltaré...
La teva humilitat en les ensenyances de l'Evangeli ha estat modèlica.
Tímid fins i tot a l' hora d' esbrinar conjuntament els camins del
Senyor. Sovint feies el comentari: A mi també m' afecta.
Ens ha agradat i m'ha agradat escoltar-te, hem entès que per ser
bon cristià no cal anar a missa cada diumenge i combregar-hi
només per ritual, sinó que hem de fer dels valors del
cristianisme la nostra vida:

Tenia set i em donareu de veure.
Tenia fam i em donareu menjar.
Era a la presó i em visitareu.
Anava despullat i em vàreu vestir.
Era foraster i m' acollireu.
Estava malalt i em visitareu.....

No podem deixar de recordar el consol que portaves a les cases
quan anaves a visitar un malalt o a un avi, no et feien mandra els
kilòmetres, no feies visites de metge com es diu ara (10 minuts
per malalt), hi estaves el temps que consideraves oportú,
cosa que tots hem valorat i valorem.
Junts hem compartit festes majors, setmanes santes, Nadals,
peregrinacions al Tallat i sopars amb el poble de Llorenç i la
restauració de la nostra església, que ara més que mai convida a
la pregària.
Per sempre més, portaràs dins teu la manera de ser i fer de la
gent d' aquest racó de món, som com som, però seguirem
esforçant-nos per a ser millors i estimar-nos una mica més, com
tu en més d' una ocasió ens has recomanat.
Poca cosa més a dir Joan, només desitjar-te que el
Senyor t' acompanyi sempre, siguis allà on siguis i si
no és demanar massa prega per nosaltres.
Rep una forta abraçada d' aquests vells amics de Llorenç de
Rocafort o de Vallbona.

Llorenç de Rocafort, 13 Octubre 2019

Tot seguit se li va fer entrega d'aquesta bonica placa, amb paraules d'agraïment a un gran servei, la missió encomanada s'havia complert. Enhorabona !!!! Les seves paraules d'agraïment van omplir la nau gòtica de la parròquia dels sants Abdó i Senén patrons nostres estimats. En el segle XVI la patrona era Santa Maria, com a totes les esglésies que estaven sota la tutela del Cister.

Una bonica i entranyable foto de record del nostre poble amb en Joan Costa, el nostre rector, que el portarem sempre més al cor. 
Dins la festa, tots junts vam gaudir d'un esplèndid pica-pica, no hi faltava res, fins i tot cava a dojo, simpatia, alegria, companyerisme, abraçades, tertulia i complicitat entre els veïns, fins hi tot vam parlar que dins la  Misericordia del Pare, havia clausurat l'infern, quina tranquilitat, que gran, que bonic, a mi em recorda el que deia el pare Josep Maria Rovira Belloso (a.c.s) en el seu llibre, Déu, el Pare (Claret) Barcelona 1999: A mi el que em reconforta es que el que m'ha de jutjar es Aquell pare que cada tarde sortia al terrat de casa seva per veure si tornava el seu fill, que s'havia dilapidat  la mitat de la seva herència, el fill que donava per perdut i ha estat retrobat.....una gran festa. " Depressa; porteu el millor vestit i poseu-l´hi; poseu-li també l'anell i les sandàlies; porteu el vedell gras i mateu-lo..... 
Me saltat troços de la paràbola del Senyor a propòsit, ja la coneixeu des de petits.

Del meu record i ja en tinc setanta, mai havia viscut un pica-pica davant de la portalada de l'església, es un bon auguri , vaig gaudir molt i per la cara de la gent i per la tertúlia que om mantenia podem dir que el comiat va ser una festa; en Joan va mostrar-se en tot moment molt agraït.
                                         

Bon viatge Joan i fins sempre, sense paraules per cuidar-nos tant.

Pep

NINGU DIRIA QUE L'ANY SEIXANTA SET A LLORENS , JA TENIAM ZONA DE BANY

Benvolguts amics, ja es hora que publiqui aquesta entranyable foto, feta a finals dels anys seixanta                    a la zona dels horts del fondo, ben ve podria ser el de cal Martí , Crec que a aquestes alzades de la vida a ningú li pot molestar si els banyistes ensenyen un pam més o menys de la seva anatomia, penso que tots roden o rodem la jubilació i d'altres quasi jubilats. Cinquanta cinc anys per publicar-ho es un bon criteri, perquè algun marit gelós no es molesti. La foto es bonisssima segons el meu fill petit en Lluís Capdevila.

Ja em perdonaran pels colors de la foto, però eren aixis, eren els primers anys del color, eren molt apagats, o sigui que lluny de mi retocar-los. Exactament era l'agost de mil nou-cents seixanta set.
Vostès em diran que no es cap luxe, estar assegut al terra en un hort qualsevol sense ni una mica d'herba verda i entre mig de tomaqueres i altres viandes pròpies de l'hort, no teniam res més, amb molt poc érem quasi feliços; per altra banda era potser l´únic divertiment que disposaven els adolescents i canalla d'aquel racó de món.  Normalment ens banyàvem a la gran bassa redona de cal Timoneda que estava a quatre passos, curiosament sempre estava coberta d'una immensa capa d' algues verdoses molt gruixuda, però per a nosaltres no era cap problema; ens hi tiràvem igual, i passàvem per dessota la verdor que aturava el sol. Fixeu-vos que dominen les dones, nota curiosa, encara que per la perifèria es poden divisar homes, algun grandet, que fa pensar que no fos diumenge, perquè un dia feiner en cap cas podia perdre el temps d'aquesta manera. Els homes treballaven de sol a sol fem viatges de garbes del tros a l'era i un cop a l'era feien grans garberes pel dia que venia la màquina de batre tinguessin tota la collita amuntegada. Ah!!! en cap cas ningú es preocupava per si l'aigua de la bassa i demès dipòsits dels horts estaven clorades o no; només ens queda per dir que la ignorància es molt atrevida.
Com que el bany era al fondo i el poble a dalt a mig camí de la muntanya, quan arribàvem a casa ja estàvem suats del tot i ens deien - no us a servit de res, a més tanta aigua dissipa, amb poca estona ni ha prou !!!! Els pares si que entenien que lo de l'aigua no era el motiu, sinó les noies que allí hi trobàvem, i tenien tota la raó del món. Jo mai he sabut que vol dir dissipar, tot un misteri, encara que si hi busco a la enciclopedia catalana ho trobo, però em vaig fer-me gran sense saber-ho.

Que vingués la màquina Ajuria Victòria a l'era era tot una festa, la mama ens feia porta vi fresc i que no faltés l'aigua fresca que la feien els sellons de Verdú ennegrits i els tres tenien una taca blanca, per on traspuaven, l'agua fresca estava assegurada. Aquests homes eren importants pel poble, sense ells no haguéssim pogut batre.

Aquesta foto, on es veuen els 4 homes que feien moure a aquesta avançada màquina, que va ser un gran avenç per la pagesia, es va acabar donar voltes amb el trill i el rodet tota la migdiada.
Molt abans recordo que ho fèiem estenen la batuda a l'era i vinga anar donant voltes amb el trill i el rodet de pedra al darrera fins a quedar la palla ben triturada i després una feinada, separar el gra de la palla, i per últim ventar, que volia dir enlairar amb una pala el gra brut i la marinada s'emportava el boll i al caure queia el blat molt blat.
Canviant de tema, la següent foto, ens porta encara a un esplendor d'habitants a Llorenç de Rocafort, encara érem uns quants, Llorenç contava en el lloc de les festes majors.

       
Una altra foto amb glamour, o no ?,  M'agradaria saber qui fa la foto ? No ho sabrem mai de quin any era, lo que si segur es que es tractava d'una Festa Major i per les vistes del darrera aquesta foto podia ser feta molt a prop de l'era de cala Milia. M'agrada aquest jove de l'esquerre que se'l veia i se'l veu tant segur al costat d'aquestes noies i no cal dir com d'arreglats que anaven la resta, coses de la vida. Ah ! lo millor es tenir l'auto estima alta.  M'agradaria saber com va acabar aquesta Festa Major i a quina casa estaven convidades les tres noies forasteres ? De forasters totes les cases en tenien, quan érem joves fins i tot repartíem un músic per jove, recordo tocar me´n un cada any i mai el mateix. Temps era temps, a més a Llorenç ningú feia de restaurant ni d'hostal.

Aquesta foto li passa el mateix , es tant antiga com el pas del blanc al color. Ningú te cap dubte que era i segueix essent una foto de festa major, el partit de futbol feia festa major i sempre es jugava contra un equip del poble veí, perquè a Llorenç no ni havia prou per fer dos equips. El meu pare (acs) el Sisquet era que anava amb la camiseta blava, que jove que era.
Tot veien tanta història, m'atreveixo a posar-los deures sobretot a la gent del meu poble i deixar escrit noms de persones per tal de poguer-los lligar a una casa o viceversa el nom d'una casa i intentar colocar-la al clos del poble. Pels que no el coneguin Llorenç es un poble cent per cent medieval, tota la vida transcorria en el clos de les muralles, a la plaça del poble, per aprofitar l'espai dos cases compartien una entrada, no hi havia lloc per a dos entrades.

Lorenzo Català, Garrell, Simeon Saltó, Josep Timoneda, Tresó, Perejaume, Juan Bergada (Coix), Meca, Mora, Juan Bergada (Ton), Roig, Mano, Ramon Damià, Simeon Cots, Ramón Pusa, Francisco Sileta, Juan Martí, Pasqual, Antonio Capdevila Bordes, Juan Vallverdú, José Portomeu, Manuel Chifre, Bonifacio Pons, José Cames,  Rafel del Gallo, Josep Vallverdú,Antonio Figueres, Per orientar-vos tots aquests noms ja existien l'any 1887.

Mapa de Llorenç de Vallbona de l'any 1875.Noteu a darrera de l'era del Domingo l'Elvira un camp ple de creus, es l'antic cementiri.

Queden pendents més fotos de color, però costen de trobar, ànims, si en trobeu d'aquella època me la  podeu guardar i algun dia donar-me-la o escanejar-la, les posaré segur.

Pep

LLORENÇ DE ROCAFORT UN BON REFUGI, ARA I SEMPRE.

Els que som fills de Llorenç de Rocafort i perquè no dir-ho de la baixa Segarra i actualment dit l'Urgell, tots patim un neguit especial, que mai deixem de preguntar en les nostres converses telefòniques, els emails, els watssApps, els xats, cartes escrites, sempre està present el tema del temps, " ha plogut ?, plourà o no plourà " ; jo des de petit en les meves cartes des del col.,legi als meus pares i padrina, totes començaven amb un gran interès per la climatologia. Clar totes les collites de casa - el gra, les ametlles, la vinya i les olives, si ploia tot era diferent, les collites eren més generoses. Recordo llegir les cartes del germà de l'abadessa de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater,  al Marquès de Benavent (Felip de Riquer), instal.lat al carrer Escudellers de Barcelona i a l'inrevés preguntar-se mutuament sobre si havia plogut o no, questió que el 1776, tenia la mateixa importancia que avui dia, sobre les seves consequències sobre l'agricultura tant important per tots nosaltres i evidentment també pel monestir de Vallbona. Ara que tornem a ser uns cinc dies de Llorenç per motius familiars, com fer la melmelada de mores com cada any d'ençà més de vint, batzacar unes quantes ametlles sense canyes, cosa curiosa si la veiessin els nostres pares, no tenim canyes per batzacar , amb el pare no passava, mai es va quedar sense, anar al tros sense les canyes era un pecat, per menys l'havia vist tornar a casa i tornar al tros, temps era temps. A la pallissa de l'era sempre hi guardava les canyes més llargues i gruixudes, però no en queda cap. Tota la vida el pare estava tranquil perquè mesos abans de plantar l'hort ja tallava les canyes a la sort, però d'això han passat uns quants anys.

Ultima foto del pare en Sisquet Capdevila Pons i un servidor en el mateix moment de tallar canyes i les dos  que tenim a les mans, precisament eren per batzacar les ametlles.

I jo que em pensava que em robarien les canyes que tinc a la Sort, al fondo de Llorens, al costat mateix de la carretera anant cap a Vallbona ?  donç ha arribat un moment que no interessen a ningú, sempre li havien fet un gran servei al pare , abans cada casa tenia el seu hort, ara només en queden tres o quatre al meu poble i en algun he pogut veure barres de ferro d'encofrar, ja no caldran mai més les canyes. 
Parlant de batzacar ametlles, recordo que un cop pasat l'onze de setembre començava la collita més bonica i pausada de casa nostra.

Un servidor sermpre em guardava 15 dies de les meves vacances per anar-los ha ajudar i junts feiem la collita. Cada mati carregavem la carreta del tractor i vinga cap al tros, amb la cistella de menjar que la nostra mare Isabel tant dolçament ens preparava.........
 Estan l'ametller parat amb les borrasses que el pare creia convenient i un cop batzacat, el pare sempre ens feia donar un tomb al perimetre de les borrasses per si  alguna ametlla havia anat a parar una mica lluny degut al cop que li ventaves amb la canya.                        

Una curiositat, ametlles collides pels dies de l'11 de setembre i el ferro que veieu es que es tracta d'una borrassa que feia de banderado, recordo que a la nostra mare (acs) no li agradaven gens ni mica, eren borrasses per a collir en un marge.

Us poso una foto d'un servidor rient per sota el nas, tot parant el banderado que li tocava a la mare i ella protestava al pare, no li agradava tensar i clavar el ferro al terra perquè el pes o el vent no engequés el banderado a fer punyetes.

Després de tot el procés d'esquetllar les ametlles amb una màquina que les treia la clofolla, quasi res !!!

Les ametlles surten així de netes de la màquina, t´estalvies un grapat de feina, la clofolla surt per un altre costat.

després les posaven a dalt la terrassa al sol,per tal de deshidratar-les i de nit les tapaven amb una borrassa i així fins a aconseguir la qualitat adequada . 

Foto del nostre arxiu particular, les ametlles de casa posades al sol del mati al vespre, cosa impensable avui dia, encara que ho he vidt fer , posant les ametlles al damunt d'una carreta del tractor, no al terra. Abans a Llorenç els arrers estaven plens de catifes d'ametlles al sol.

Tot seguit venia el classificar les ametller per families : llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar: Els pares ho feien religiosament fil per randa, tenien tot l'octubre i mig novembre per dedicar-los a les ametlles i sense moures de casa.  
Nota curiosa, batzacan els ametllers om troba a cada arbre fins a tres classes d'ametlles, era per assegurar el tir, si el fred en matava una classe sempre et quedaven les altres dos perquè florien més endavant.                                                         

Transcric les paraules escrites al darrera d'aquesta fotografia pel meu fill Lluís : Pare i fill / Padrí i papa per mi / Un moment de reflexió ! . Desitjo que t'agradi. Signat : Lluis Capdevila. Llorenç de Rocafort, hivern de 2006. Fa molts anys.
Arrel d'aquesta foto em ve a la memoria, que totes les families estenien la clofolla a les eres, i la canalla ens passavem hores remenant-la a l'hora de la sortida del col.legi, buscant les ametlles que havien caigut, i després ens les veniem, sempre a un preu més baix de l'oficial; puc dir que a tothom a l'esquetllar a ma ( encara no havien arribat les màquines ), li queien ametlles al terra, fins i tot al meu pare que parava molt de comte. Antigament la clafolla assecada també la compraven, o sigui que tot s'aprofitava.
Aquesta fotografia ens aporta història familiar: el pare estava remenant la clofolla d'ametlla per que s'assequés més depressa, després es guardaria dins la pallissa, per tal de tenir reserves per l' hivern, la clofolla te al poder calorific, ideal per cremar-la a l'estufa tot barrejant.la amb algun tronc de llenya d'oliver o d'ametller. Sempre ho he vist així, segur que ha llorenç ja no ho fa ningú; perquè la clofolla la màquina (vibrador) ja la neteja al tros i queda tirada pel terra , o sigui que a casa no n'arriba gens ni mica. Tot això em fa pensar que els nostres pares, ho aprofitaven tot, recollien les rames d'esporgar els olivers i en feien feixos que els portaven cap a la pallissa, recordo que també servien per donar de menjar als conills que els deixaven pelats, els altres s'assecaven del tot i després els sacudient a l'era  i la fulla la venien i les rames pelades es guardaven per encendre el foc a l'hivern.

In memoriam del nostre pare Sisquet Capdevila, trencant ametlles, en el seu racó preferit

Abans de tots Sants s'havien de partir les ametlles, per tal de fer els panellets ,  com que era l'especialitat de la nostra padrina i més tard de la mare i realment en feia molts i molts variats, el pobre pare es passava hores al seu racó de sota la terrassa partin les ametlles, en la més estricta soletat , cosa que mai ningú li va agraïr, sempre els elogis anaven dedicats a la mare, - Isabel que bones les ametlles garapinyades, que bons els panellets, i així any rera any. 

Ls familia Capdevila Vila i el meu cunyat Josep Subirà que forma part de casa des de sempre, tornant de batzacar ametlles fa uns 7 any, fixeu-vos amb la carade felicitat de tots pelgats, sobretot de la mare i el pare. El sol anava de baixa, això vol dir que estavem cansats de treballar tot el dia, però per damunt de tot ens sentiem afortunats.

Ara jo ocupo el lloc del meu pare i els panellets els fan entre el nostre fill Lluis, la tieta Dolors i la Tere. Però com que la memòria de tots plegats falla, el Lluis fa un any que va penjar a internet la formula exacta de fer cada panellet i amb la bascula al costat no es cometen errors. Amb això vull dir que ja fa tres dies que he començat a partir ametlles, ben mirt se'n necessiten moltes per a tres families.

Retrocedim als dies 14,15,16, i 17 de setembre, que una altra questió que ens ocupava, era fer la melmelada de mores com cada any, enguany estavem molt preocupats per la gran sequera que ha patit el nostre territori, i des de Girona, parlavem sovint amb el meu cunyat Josep Subirà , per tal que ens informés sobre si trobariem mores i si ni havia , si encara eren verdes, tot un problema. Ens va dir que si que ni havien ! problema sol.lucionat.

Sí, tots a una, escampats pel terme a buscar mores, hores i hores, al tornar al vespre tots contents perquè déu ni do de les que portavem.

Moltes hores de cocció, passar tota la massa pel xinu i finalment bullir la resta fins a trobar-li el punt de dolçor i envasar-la.

Certament ha sigut un any de una bona collita de mores amb una exel.lent melmelada, la sequera ha ajudat. N'estem ben cofois.
Una altra tasca a fer a Llorenç es anar a veure com estan de carregats els noguers. Sí ni han, però hem de donar les gràcies al meu cunyat que cada 15 dies ha ensofatat els noguers perquè no si poçi la plaga i després surtin totes bones, em recordo del gran noguer del perdigó, que el pare l'ensofatava fins als 85 anys que encara pujava dalt del noguer perquè a mi no em passés res. El pare i la mare cap a la tardor passaven per sota el gran noguer mati i vespre, per tal de recollir les nous que havien caigut i d'aquesta manera tenir nous tot l'hiver. A llorenç al no haver-hi botigues a l'hivern no teniem fruita, cada familia tenia el que guardava com les serves, les figues seques, pomes d'hivern, conserva de pressec, confitura de codonyac o també dit  " membrillo " 

Tothom menjava el que tenia i para de comtar. El codonyac quan més vell es millor, de vegades costa de tallar, però m'encanta. Els tros del Perdigó n'està ple d'aquest arbres tant pel fondo, com per l'obac som pel racó de la solana, fa dos anys els vaig esporgar i enguay n'estan carregats.

A l'esquerre els codonys nous que encara estan creixent i a la dreta ametlles.

  De cap manera em puc oblidar d'anar a donar un vol a l'era per veure com estan els ametllers, la figuera de la mel, la parra de moscatell que va plantar  la nostra mare Isabel, tal com poden veure la nostra neboda Eli, en Josep i la meva germana Dolors els han collit i n'han tret 23 kilos, Déu ni do; en tindrem per molts dies.

fa un grapat d' anys, els 6 noguer que vam plantar l'any 2009 i que han crecut molt, que fa el guindo del racó mirant cap al fondo ??, em pogut comprobar com s'ha mort, i precisament no ha sigut per falta d'aigua, també donar un cop d'ull al pomer del Lluís que és de la classe Reineta, molt apreciada per reposteria., enguany n'ha fet mitja dotzena, esperem que no es mori i en tinguem moltes.

Carrau pel seu us durant la setmana santa,

No puc acabar l'estada al bell i vell poble de Llorenç , poble que cumpleix el petit poema de mossen Ballarin que diu : 

en aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar, 
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam....

Sense parlar del Joan de cala Milia que en pau descansi o millor al cel sigui, que no en tinc cap dubte, perquè el conec desde petit, junts vam fer d'escolà i curiosament encara estava viu quan vaig trobar el carrau de casa nostra que segons el meu pare l'havia fet l'oncle Baldomer Capdevila Pons també al cel siga, i es un carrau que ens uneix especialment amb en Joan, i amb d'altres, el divendres i dissabte sant no es podien tocar les campanes i mitja hora abans els escolants sortiam als carrers amb els carraus i deiem anem a matar jueus, en realitat no en vam matar mai cap, però si que comvocavem les dones que anessim a missa, curiosament dels homes no en parlavem o l'hora santa o al via-crucis o més senzillament als oficis i ens ho passavem d'allò més be, apretavem i feiem sonar els carraus devalent, més soroll que les propies campanes. En Joan estava ple de bondat, era el seu estat natural, feia favors a qui el necessitava sense esperar res a canvi, a mi personalment em va portar una gran carretada de troncs d'olive de Les Pintades a l'era i que de manera esponania com un misteri dia a dia ha anat baixant i baixant, n'hauré de portar més perquè els pobres no passin fred el proper hivern. Joan no saps com et vaig agrair aquell viatge pel bancals de les Pintades, descarregar-la a l'era i mai em vas volguer cobrar res. Pel camí dels Perdigons em vas assegurar que no coneixis gens tot aquell indret ja terme municipal de Vallbona de les Monges.
Erets un home senzill del tot, transparent, no tenies doble vida, tot el que feies es podia mirar, no hi havia doble sentit en la teva mirada, en poc quasi erets feliç, els teus passetjos diaris amb el teu gos cap a dalt de la vostra era (Roca la Bassa), era la pimera persona que es possejava pel poble amb un somriure als llavis. Persona de bon tracte, que es el que ens demaa l'Evangeli el qual tu sempre hi vares creure, ho se perque durant anys vaig ser  el teu company de banc a l'esglesia i l'Evangeli ens demana que siguem persones de bon gracte i més coses, pero siguen de bon tracte en tenies molt de guanyat. Bon veí, solidari en moments dificils, bon ciutadà, bon tertulià , amic dels seus amics i que junts us asseiu a baix a la pista o a les escales de ca l'Antonio, per passar bones estones sense fer mal a ningú. Tots t'anyorarem i no oblidis que no et faltaran les nostres oracions. Fins al cel amic.
Tornant a la familia, durant aquests poquets dies , hem reviscut tot allò que feien els nostres pares Sisquet e Isabel, que contemplat en la distància no era poc, sinó que no paraven. Ens ha vingut moltes coses a la memoria, com que sempre donava i sempre servia als veins, però sobretot la mare que des que va arribar a Llorenç va haver de fer un gran esforç per a ser feliç, i ho va aconseguir ,practicament tot li va anar en contra, a més una joveneta de 18 anys molt prima i que parlava un  garrotxi purissim, i això era motiu de burla quan anava a comprar el pa, al passar davant dels homes que estaven asseguts a la creu de Llorens o a l'anar a la carnisseria a comprar una terça de xai, o a l'anar a missa o anés a collir panís o a qualsevol casa del poble, però malgrat tot va ser una exel.lent persona i un millor mare i va posar un somriure permanent a aquest Llorenç que ès el meu, que prouta falta li feia, això és un mèrit reconegut per tothom, ven mirat encara avui dia som sorruts, mal fiats i amb un humor de canya xiula, que el que no el coneix ens mira de reull. Aqui van unes paraules que usava la mare a l'arribar a Llorenç i després jutgin vostès mateixos :

ull   /uiera/

ullal  /uial/

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

call  /caia/

llet  /iet/

medalla /medaia/

cavall  /cavai/

Aquesta foto va dedicada a en Joan Costa el que ha sigut el nostre company en el camí de l'Evangeli diumenge rera diumenge i també pels nostres camins del terme. Ja t'enyorem.

Pep