dijous, 29 d’abril de 2021

TOTA LA VIDA ENCOMANANT-SE A LA VERGE DEL TALLAT

 

En honor a la propera romeria del poble de Llorenç de Rocafort a la Verge del Tallat (Rocallaura), em plau fer pública una poesia que el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons que va fer l'any 2000 en agraiment a la Verge del Tallat, vaja com cada any. Ha estat extraviada fins al principi de la pandemia del Coronaviurs, març de 2020, seguint un llarg confinament decretat per les autoritats sanitàries, vaig tenir més temps i va apareixer aquest poema del pare, ple de fe en aquella noia del Magnificat i que Simeó li va dir a la Verge .... i a tu una espasa de dolor t'atravessarà l´ànima.

Tot escrivint el present post, em ve a la ment que, la poesia del pare la podeu trobar anticuada i carca i no adequada als valors actuals de la societat i no us diré que no !, però sí, que en aquell any dos mil, els nostres veins de Llorenç ho creient amb tota l' ànima, igual que el pare, però els anys van passant i el temps s'ho emporta quasi tot i que dintre de molt poc tant sols ens quedarà una remor de tot això que els vostres pares i els meus van creure i viure. Vetllem pels valors que els els de casa nostra ens van deixar tant materials com espirituals.


Una mica de paisatge urgellenc per començar, esta just a sota els Omells de Na Gaia, terme de la Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Interior del Santuari del Tallat

La poesia apareix en borrador, tal qual, la va deixar el pare; te totes les faltes d'ortografia :


El pare i la mare quan acabaven de treballar, al arribar amb cotxe a casa , la mare deia gràcies a Déu i  la mare de Déu del Tallat.

Vista de l'interior del l'antic santuari de la Mare de Déu del Tallat.

El pare te moltes poesies dedicades a la Mare de Déu del Tallat que va viure de petit.



Be, dedicat a tot el poble de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, segons convingui, desitjant-los un bon pelegrinatge a Rocallaura i a la Verge del Tallat, encara que sigui diferent degut per la pandàmia. Ella us espera. Bona peregrinació.

Pep

dimarts, 6 d’abril de 2021

UN ESCRIT QUE ENS POSA CONTRA LES CORDES, : L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. HOMO SAPIENS. NO HI PENSAVA

 


Niu d'un Picot (pájaro carpintero) en un ametller. El Deuteronomi 22, 4.6 diu que ...si trobes pel camí en un arbre un niu d'un ocell, si hi ha la mare sobre els ous , no prendràs la mare amb els ous.

Aqui va un regal del Dr. Fabré, sincerament no me'l esperava, la veritat es que el va escriure no per publicar a cap revista d'alt impacte, no, el va escriure només per mi. Com podran llegir en sap molt, es un savi, podria tractar-se d'una classe magistral a la facultat on ha sigut professor tota la seva vida, o una potent reflexió amb la companyia d'altres intelectuals. No, es per fer-se perdonar, pel sol fet de no cumplir una promesa de venir a Llorens amb la seva dona per a donar-nos un cop de mà a pulir tots els troncs trencats pel fort temporal Filomena que va deixar un gruix de neu important i va partir alguns olivers per la meitat i sinó va trencar troncs gruixuts com la meva cuixa o el meu braç, ep !! no com el canell, perquè ens aclarim. Dos dies abans van trucar dient que no vindrien a Llorenç de Rocafort, causes el confinament perimetral i la por al Covid, tothom te dret a la por, jo abans d'agafar el Covid també tenia por i mira no em va servir de res la por.


L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens. 

Homo sapiens. D'aquesta manera ens anomenem a nosaltres mateixos. Tot seguint la taxonomia de Carl von Linné ens anomenem l'home savi. 

L'Home. És el què es diu: nosaltres som l'Home! Per a fer-ho en discurs sexualment correcte direm que nosaltres, tots, som l'Ésser Humà. 

Som els Senyors de la Creació, en el pensament dels creacionistes. Som els Sobirans i dominants del Món, pels monàrquics i patriarcals. Som els Propietaris i posseïdors de la Terra, pels qui no coneixem la comunitat i el bé comú del clan, i nosaltres, com cabdills, disposem dels béns a pleret. 

De fet, els diversos clans que encara es poden anomenar a ells mateixos, el mot amb que es defineixen, amb el que s'identifiquen i s'anomenen significa en llurs llengües "ésser humà": Bantu, Cherokee, Sioux, Watutsi, Gaoshan, Arapahoo, Xeien, Goushan... vol dir Ésser Humà. 

És així com es descabdella en el pensament del clan, i implica que l'altre (el que no és anomenat com jo dic en la meva llengua) el que no és com jo, el que no és jo, no ho és, d'ésser humà. No ho és, i en puc disposar, i sotmetre, possiblement fins i tot és comestible, per tant comerciable. 

El 'tu'? de fet el tu és una pregona reflexió sobre el 'jo'. Qui sóc 'jo'? Jo sóc perquè hi ets 'tu'? Llavors, qui és l'altre? L'altre només és un 'jo' com jo. 

Així som, així ens considerem, això pensem i sentim, i aquest concepte que tenim fermament calat al moll dels ossos, que trametem de generació a generació, justifica tota la nostra predació, l'anihilació de l'entorn. 

Tanmateix és un pensament sustentat en una transmissió de faisó atàvica, és un llegat des de la cultura, no pas des d'una base biològica, volem dir genètica, no és una essència genètica, no, és cultural. 

La Cultura, que és entesa com tota aquella transmissió de coneixements, enteniments, concepció de l'entorn i del món, de les formes de fer, de la manera de col·lectivitzar-se i entendre la socialització, tramesa d'una generació a la següent o següents sense cap participació genètica. 

La nostra espècie es creu, se sent, declama i pregona a tot vent i amb tota la convicció que és molt diferent a les demés espècies del Planeta, i no pas en una diferència comparativa en les formes i els afers, innocent i de primera apreciació, càndida. No, no! És una diferència del tot rotunda, inapel·lable, violentament excloent. En fonament, en essència, en caràcter i natura. No som pas diferents, no, som superiors, preeminents. Suprems. 

Som els triats dels déus. Som les seves criatures. Som el seu pensament i convicció. "Som les delícies de Déu". Som creats i fets a la seva semblança. Som l'essència de la vida divina. Som els reis de la natura. Què dic els reis... som els déus, la deïtat, deuets, la divinitat baixada dels cels! 


La création du Monde par Jean Effel


"Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que ell sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra." La Bíblia (Gn 1:26). 

No només és en la nostra mitologia, la judeocristiana, que se'ns situa com dominadors, amos i senyors de la Natura. Totes les altres mitologies de la gènesi de la nostra espècie així ho relaten de manera semblant. 

Som fets, pels déus i a la semblança dels déus i pel gaudi d'allò creat, no ens hem d'amoïnar per res ni per cap criatura, tot és nostre a pleret. 

Però aquí, qui escriu, poc que creu. No volem creure. No creiem en déus ni en cap Déu. Certament no creiem. No podem acceptar cap revelació, ni una creació, ni cap de les moltes intervencions foranies a la Vida d'aquest Planeta Terra que se'ns proposen per explicar la nostra existència. 

Voldríem per tal de cercar coneixement, per poder saber, valdre'ns només de la Ciència (feta per nosaltres, els humans, d'acord! Com les doctrines i dogmes de les religions, oi?) que no imposa ni manipula al llarg del seu curs, del seu mètode, de la seva manera de fer, cap, ni una creença és irrefutable. És la falsació, la refutabilitat la seva eina. El dubte ho és tot. 

Volem observar un tret molt singular de l'Ésser Humà des de la biologia: la seva irreverent, immensa i ufana petulància, la seva ridícula presumpció, l'arrogància, la fatuïtat fatxenda i immodesta que sense cap discreció ni pudor empudega, empesta i corromp la seva pròpia dignitat i, si se'm permet, la dignitat de la vida. Volem considerar la suposada superioritat. 

Bé, de fet no és pas un tret que vulguem pas observar, no és gens difícil de detectar, car és prou palès i per tot és prou present l'orgull superb. No cal esmerçar-s'hi gaire ni en considerar-lo ni tan sols en estudiar-lo. És prou palès! És evident i manifest en fets i discurs. No ens n'he amaguem! 

Volem destrossar i fer pols, anihilar, aquest arrelat convenciment d'ésser superior que sostenim i exercim envers la Natura. El volem posar en evidència i escarnir-lo. Ho volem esmicolar. El volem ridiculitzar! 




Som els uns! Els triats! Els superiors! Els trumfos! En què? En què som tan notoris? Tan diferents? Què destaquem tant per sobre dels altres? Tan que ni som capaços de considerar cap dignitat als altres? És més... qui diu que són aquests que diu que són els altres? 

En què som tan singulars? Què ens diferencia qualitativament? Què és el què ens permet de sentir-nos tan superiors als demés cohabitants d'aquest planeta? Quina gran diferència podríem observar? 

Quin tret natural, quin caràcter, quina específica qualitat ens ha donat la Natura que ens diferenciï i ens elevi per sobre de tots els altres? 

Quin negoci amb Natura ens referma com els seus senyors? 


La Natura mai no negocia. Mai. 

Tal i com ens va alliçonar T. Dobzhansky, "Res no té cap sentit en biologia fora de la consideració evolutiva". Ens dispensareu, no és una cita literal, perquè ens ho va repetir i repetir de moltes maneres diferents aquest concepte en multitud d'escrits i conferències, i a més, ha estat recollit i parafrasejat per molts altres insignes autors: Tot, tot, en biologia ho hem d'analitzar des de l'Evolució. 

Hem cercat amb tota consciència alguna característica, aquell atribut que només puguem presentar els H. sapiens i que cap altre Gènere mostri. Cap altre Gènere ni espècie presenti. 

Cap, cap, ni un sol tret, ni un, des de la vesant biològica i evolutiva, és definitiu ni categòric, concloent ni decisiu, per poder sustentar per res alguna superioritat respecte a d'altre. Tanmateix... qui és altre? 

Bé, si que hem observat una qualitat estranya, una manera de fer única, enlloc més considerada ni apercebuda. Tanmateix és una manera de fer, una conducta, no una és condició genètica. És cultural. 

De fet creiem que només hem sabut trobar un tret, un sol tret exclusiu de la nostra espècie. Nosaltres, H. sapiens que tan exclusius ens volem definir, fins i tot amb l'ajut de déus... en què som únics en front de les demés espècies i Gèneres en aquest vast Món? 

Què és allò que només podrem observar en L'Homo sapiens, tots, i que en cap, insisteixo en cap altre espècie o Gènere trobarem? Per tal de reblar el clau volem categoritzar: en tots, tots els humans, en qualsevol cultura en qualsevol expressió grupal, clànica o cultura humana és present? 

Hi hem cavilat, cogitat, rumiat i pensat molt, fins l'extenuació.

Només hem trobat un tret absolutament exclusiu:

Digerim la menja abans d'ingerir-la. Som els únics amb aquesta qualitat. Digerir abans d'ingerir. Digerir l'aliment abans de menjar-se'l. 

És a dir, preparar el menjar que hem de prendre. El què hem de menjar. Cuinem! Guisem les menges. Cuinem el menjar. Cuinem sempre, sempre, per fer-nos la menja més digerible, més agradable, més apetible i també més sociable. És el menjar, per nosaltres, l'acte social preeminent. 

És el menjar, sí, sona prosaic, sòrdid, esquàlid, potser fins i tot pot fer riure, que l'elaboració culinària sigui aquest únic tret que no trobem en cap altra espècie i que sempre és present en la nostra, però sí, és aquesta l'única diferència observada. Més que res, i, sobretot, és com preparem el menjar abans d'ingerir-lo el què ens caracteritza com humans. 

Aquesta afirmació potser és massa punyent, però a la pregunta "Quina és l'acció, quin és l'acte observable, verificable i comprovable i que només és perceptible en Homo sapiens, en tots, tots com espècie i en totes cultures, totes (no s'hi val alienacions mentals, malalties i accidents o malures modals sense fonament cultural) i que no trobem en cap altre espècie?" I encara més: "Quina és aquesta acció que no trobem en cap altra espècie fora d'H. sapiens?" L'única! Només ens sorgeix una resposta: la cuina! La culinària. Totes les cultures preparem el menjar abans d'empassar-nos-el, i, cap no H. sapiens no ho fa. Sap greu, sabem que és consternant. 

Ja sentim la remor, la protesta irada referida a la parla, al culte als morts, al vestit... no podem afirmar amb raó de causa ni amb la necessària rotunditat que dofins o roncuals no es parlin. S'ha observat manta vegades en grans primats (i no només els grans) l'agombolament del cadàver, a més de l'acompanyament al traspàs, l'elefant, com exemple, exhibeix ferma consciència de mort... i... no cerqueu, si us plau, objeccions a salt de pensa, penseu-hi amb capteniment. 

Hi hem cavilat durant molts anys, i ara us convidem a passar-vos temps a cercar això que només, 'només fem nosaltres (H. sapiens) i que tots, tots ho fem i que ningú, ningú més no ho fa'. 

No tots anem vestits, ni tots escrivim, ni tots pensem, o raonem amb mètodes establerts, o filosofem, o calculem, o legislem... 

Sí que tots, tots cuinem, ens preparem el menjar (bullir, coure, fermentar, fregit, guisar, sofregit, enfornar, escalivar, estofat, brasejat, fumat, adobar, dessecat, matxucar, rostir, torrar, macerar, amanir, gratinar... n'hi ha molts més, oi?) i, en canvi, no hi ha cap, cap no sapiens que cuini, cap que elabori la menja abans d'ingerir-la, ni molt menys amb l'acurada tradició i hedonisme que mostrem nosaltres, en propi grup, clan o cultura. 

Voldríem preguntar: Des de quan, per què els preceptes culinaris ens tenallen i presenten fronteres infranquejables? Per què ho assumim? Quin és el propòsit d'aïllar diferents grups, ètnies i cultures en la menja? 

Es pensa i reflexiona molt sovint en les llengües, en les infranquejables fronteres d'enteniment que suposen entre comunitats els diferents idiomes. Fins i tot es consideren les lleus variants locals de les parles, els trets diferencials que bandegen i exclouen "l'altre". Són sovint motiu de befa, rebuig i repudi de qui no és com el comú. 

I la menja? I la cuina, la manera de preparar i engolir els aliments, no ens diferencien, no ens assenyalen, i tan sovint, no ens exclouen? 

Si la 'Torre de Babel' bíblica és el símbol de l'espars que amb ferotge crueltat els déus gelosos de la seva hegemonia ens han imposat en la parla tot confonent els diferents llenguatges, quina és la 'Torre de Babel' de la menja? On és? On se'ns varen confondre els àpats i les menges? 

Són trets estructurals insuperables, d'intricat procés de comprensió. Són fruit de la conformació biològica que la cultura imprimeix. 

Pensi per un moment el lector d'estructura cultural occidental benestant en ell mateix davant l'impossibilitat de menjar porc, o de beure's un bon vi. Vegi's el lector davant la poc coneguda i poc acceptada entomofàgia, és a dir cruspir-se insectes, larves, cuques i aràcnids, això sí! Sempre cuinats. 

Som plenament conscients que de cada un dels propòsits plantejats, àdhuc de cada un dels paràgrafs es podria desenvolupar una dissertació aspra i, sense cap dubte, fructífera. Enfrontant molt diversos punts de vista que podrien fins i tot enlluernar-nos. No és pas la nostra voluntat, només volíem pensar, reflexionar a l'engir d'aquesta maldestre, patètica, tan perniciosa supremacia manifesta en la nostra voluntat de ser i de fer en el Món, conducta que, a més, volem posar a l'empara de déus que nosaltres mateixos hem creat. 

I només un tret, un sol punt ens diferencia dels nostres menyspreats i molt torturats veïns, la menja... en el demés... tot igual... com els déus. 

Res més. Jo no vull cap discussió ni sostindré cap controvèrsia... jo... jo... com altres vegades he manifestat, només vull parafrasejar que... 

..."Globalment puc dir-vos, en tot cas, que he assolit el que volia assolir. Que ningú no digui que no hauria pas valgut la pena. Al capdavall, no vull el veredicte de cap ésser humà, només vull difondre coneixements, jo, jo tanmateix només informo, i també a vostès, a vostès, Il·lustre Senyors Acadèmics, m'he limitat també només a informar-los" 

Franz Kafka, 1919. Un report per a una acadèmia. Ein Landarzt. 

Miquel Fabre. Vilassar de Mar. Març del 2021 


Niu de Merles, enmig d'un coscoll, es troben en llindars de camps amb arbres o arbustos.
Una vegada llegida aquesta més que interessant reflexió sobre L'EXCLUSIVITAT DE LA NOSTRA ESPÈCIE. Homo sapiens.  No tinc més remei que tirar ma de l'enciclica Laudato Sí del sant Pare Francesc, on aclara i fa el meua culpa de tot el que no haviem entès i alhora ho haviem fet molt malament els homes.  Pàgina 53 , nº 67 .... Si es verdad que algunas veces los cristianos hemos interpretado incorrectamente las Escrituras, hoy debemos rechazar con fuerza que, del hecho de ser creados a imagen de Dios y del mandato de dominar la tierra, se deduzca un dominio absoluto sobre las demás criaturas. Es importante leer los textos bíblicos en su contexto, con una hermenéutica adecuada, y recordar que nos invitan a " labrar y cuidar " el jardin del mundo (Gn 2,15 ). Mientras  "labrar" significa cultivar, arar o trabajar, "cuidar" significa proteger, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Esto implica una relacion de reciprocidad responsable entre el ser humano y la naturaleza.
Puc dir que es la segona enciclica que llegeixo, mira que m'estimo molt a Joan XXIII, l'any 1971 no vaig llegir la Pacem in Terris, em sap greu, però potser la juventut em traicionava i tenia molts ocellets al cap,, segur que si. Però fins als setanta tampoc, fa un mes vaig començar a llegir Laudato Sí, una meravella que recomano. Fa dos dies vaig acabar de llegir l'altra enciclica del sant Pare Francesc Fratelli Tutti.


Aquest ametller que està florin (25-2-21), hom pot veure que guarde totes les ametlles de l'any passat, si amplieu la fotografia es veuen tal qual i són ben bones, increible i em porta a recordar lo seguent del Lv 19,9-10 Quan seguis les messes de la teva terra, no segaràs fins a l'últim racó d'ella, ni espigolaràs la teva terra segada.

10 I no rebuscaràs la teva vinya, ni recolliràs el fruit caigut de la teva vinya; per al pobre i per a l'estranger el deixaràs. Jo Jehová el vostre Déu.

Si portes al damunt un tros de pa, i vas trencant les ametlles, qualsevol que passi per aquest lloc pot gaudir d'un bon berenar o dinar, no cal res més, i a més porten moltes proteines vegetals i calories.

http://www.bisbatlleida.org/sites/default/files/enciclica%20Laudato%20si%E2%80%99%20en%20catal%C3%A0.pdf
https://www.raco.cat/index.php/RevistaTeologia/article/view/312810/408347

Encara que posa el nom, amb lo que heu llegit i rellegit d'articles anteriors, sabeu que es un escrit del Dr. Miquel Fabré, tots gaudim dels seus escrits i no ens cansem.

Pep