divendres, 18 de març de 2022

AMETLLERS FLORITS ENMIG DE MOLTES LLÀGRIMES PELS MORTS D'UCRAÏNA

 

A l'espera d'un Stolperstein, en honor al tiet Baldomer, mort a Gusen (Austria), fa anys i panys. Ens hem traslladat a Llorenç de Rocafort, per tal de recollir totes les rames i la brosta que es va produïr a l'esporgar els ametllers, el tres de gener d'enguany, als trossos (finques) del Perdigó i de Les Pintades ambdues del terme municipal de Vallbona de les Monges. Si hagués sigut, un any plujós aquestes rames ja estarien amagades sota l'herba, però com que feia mesos que no plovia, donç hi  ha poca herba.  Enguany degut que m'havien d'operar el tunel Carpià dret a mig gener, vaig encomanar a un jove de Belianes que  esporgués tots els ametllers que tinc, així de complet, no ho havia fet mai. A hores d'ara estic content d'haver-ho fet, aquest jove ha donat compliment a la meva voluntat de tallar molta fusta (troncs), dels troncs no surten ametlles i si necessiten molta aigua; el meu pare tenia uns ametllers molt grans, i alts, però a sota no tenia herba, que és la que consumeix l'aigua, l'any passat gràcies als consells del Ramon Moix de cal Giné vaig tallar llucs de tres metres d'alçada  i gruixuts com el meu  braç que no hi feien res, els ametllers lo normal es que tinguin tres braços i prou. O sigui que estic molt content de la feina feta per aquest jove, seguirem pensant amb ell alhora d'esporgar.


El meu problema es que si no veig un petit bri, no se per on tallar el tronc, tinc por de que perdi tot el tronc, si veus un bri pots tallar inmediatament per damunt i aquell bri creixerà sense parar i tindrem una rama nova. El que em pregunto com pot un bri anar trencant l'escorça tant i tant dura de l'ametller, fins a sortir fora ? impressionant, la natura te molts secrets que potser no sabrem mai .

Vam arribar el divendres pel matí, per tal de posar les eines en solfa, sobretot el moto-serra eina vital avui dia per esporgar, s'ha acabat esporgar amb unes tisores de podar i del xurrac manual, tot ha canviat; quan arribo a casa deesprés d'un parell de mesos, sempre poso l'aixada en remull, perquè la fusta ss'asseque i tot balla, resultat no pots cavar, deel meu pare vaig aprendre que al tros no si pot anar sense una aixada, per si de cas.

L´ultima estada a Llorenç,  el meu veí Francisco Català em va recomanar que posés una cadena de vidia, més cara però dona un gran servei i dura molt; donç dit i fet cap a Bellpuig a casa de'n Lluis Capdevila (Lluis Moto), ell ja li arreglava i esmolava la cadena al meu pare i jo d'ençà el 2014  també; em va col.locar una de vidia que ja previament li havia encomanat i amb el diposit del Range Rover ple cap a Llorenç, on m'esperava la meva dona amb el dinar fet i tot preparat per marxar cap a l'antic terme de la Quadra de Mas Déu, que per cert


el 12 d'abril de 2011 va començar un important expoli de les pedres de l'edifici de la Quadra, està documentat a la premsa de la provincia de Lleida.

La tarde presentava un cel de pluja, nuvols procedents del cantó de Salou, ja estaven al damunt dels Omells de Na Gaia, però no vam fer cas i ens vam posar a trossejar les rames que estaven al terra després de l'esporgada de principis de gener d'enguany amb la nova cadena de vidia i he de dir que es una eina mai vista, talla vist i no vist, talls perfectes; la Tere afilerava les rames i separava la llenya gruixuda als peus dels ametllers perquè no fessin nosa quan passi el tractor amb la trituradora. Cap a les quatre de la tarde va començar a pluvisquejar sense parar, però nosaltres tosssuts vinga treballar o sigui sense fer-li cas i un cop xops vam donar la tarde per acabada, teniem fred, no podiem més. Un  cop a casa, lo millor encendre el foc i amb una llesca d'un pa de pagès torrada amb oli extra verge, bonissima, sense afegir-hi res més que all.

Són les 8,30 del mati del dissabte arriva molt puntual el Dr. Toni Griera company de carrera a Bellaterra, dels pocs companys que sempre em conservat l'amistat junt amb d'altres deu, llàstima que ens hagin deixat el Dr. Ramon Gefaell de la Peña i el Dr. Jordi Cebrià i Andreu, dos bones persones i alhora metges ilustres (e.p.d.).

Be, aquesta vegada l'amic Toni no ha vingut a Llorenç amb la seva moto, que és el seu mitjà de transport preferit, sinó amb cotxe; ha arribat ploguent i després d'escalfar-se a la llar de foc que sempre crema amb llenya d'ametller, vam fer unes torrades amb llonganissa i xoriço iberic de Guijuelo, junts em fet una llarga sobretaula, i al no poguer anar a treballar, vaig proposar anar a visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell, manat construir per  Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i  de Requesens ( Raimundo Cardona ..... ), ( Bellpuig 1467, Nàpols 1558). virrei de Sicilia i de Nàpols).

El Dr. Griera sempre arriba a casa carregat de llibres per tots, a mi em va regalar un llibre del Dr. Felip Cid, en altre temps catedràtic d'història de la medicina a la Universitat Autónoma de Barcelona sobre la Cirurgia de guerra a Catalunya del 1936 al 1939 i també el Calendari de'n Patufet 1927.



a més un altre llibre A peu per Extremadura de Josep Maria Espinàs : las Villuercas i Los Ibores, és el tretzè llibre; he de dir que ja el tenia, un estiu de fa uns 16 anys vaig dur a la meva familia de Cáceres a coneixer la comarca de los Ibores que no coneixien, penso que vaig ser una mica pesat, però m'agrada coneixer Extremadura.


La guia ens va acollir amb la més gran cordialitat, ens va vendre una entrada amb preu especial . Abans de començar per l'història del convent, ens va manifestar la seva pena per la guerra d'Ucraïna, nosaltres ens hi vam solidaritzar. 

Ens va explicar que el convent de franciscans, tenia dos claustres i la joia renaixentista del convent estava a la parròquia de Bellpuig, és el monument funerari que l'esposa del duc de Cardona va manar construir amb marbre de Carrara . La base, es coberta per taules amb baixos relleus on es representen batalles (Mers-el-Kebir 1505) i al bell mig una marina amb vaixells i principalment una galera molt ben treballada. En el sòcol es llegeix : Joannes Nolanus, faciebat :  Giovanni Marigliano da Nola; es el nom de l'artista  que va fer  aquest mausoleu a Nàpols, des d'on fou traslladat amb les peces numerades al port de Salou i d'aquest port amb carros i mules fou portat a Bellpuig. Profanat pels francesos el 1809, el 1841 fou traslladat a l'església parroquial de Sant Nicolau a Bellpuig mateix.  És monument nacional d'ençà1925, el 1936 es va fer malbe per un incendi a l'església. En un audiovisual que ens van posar, per cert molt ben realitzat, parlava que durant la guerra dels Segadors també va rebre.

Un servidor amb el llibre d'Alexandre de Laborde obert pel gravat que va fer el jove Alexandre sobre el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola,  el llibre està a la biblioteca Arús.

Le Voyage, pittoresque et historique en Espagne d'Alexandre de Laborde 
( 1806) , l'obra es compon de dos volums a gran format 0,60 x 0,43, cada un d'ells està dividit en dues parts. La primera part del primer volum es tota dedicada a Catalunya; la segona al Regne de València i a Extremadura. En el segon volum la descripcio d' Andalusia ocupa la primera part i la segona comprent Navarra, Aragó i Castella.
Alexandre de Laborde, treu importància al convent en conjunt i diu que España està plena de gòtic, que hom acaba per acostumbrar-s'hi i se centra totalment a dibuixar el monument funerari, i diu que es la millor obra de la provincia. Passa per alt Tàrrega, Cervera, i d'altres, tant aprop i tampoc es va arribar a visitar el cenobi de Vallbona, siguent el monestir femeni més important de la corona d'Aragó, tot una llàstima; en canvi a Poblet si va dedicar amb cos i ànima. De Girona no va publicar ni l'interior de la catedral ni la façana, si va publicar un planell de la catedral.
Cal dir que a Laborde li encanta el món de Roma, per això te una planxa del pont del diable de Martorell, moltes planxes sobre Tarragona, catedral, plano de la ciutat,  la torre dels Escipions, i escrits de Roma en multitud de llambordes, el gran aqüeducte que porta l'aigua del riu Francolí a uns 25 km de distància també dona molt de relleu a l'arc de Berà. A Girona li crida l'atenció una vista de la ciutat des de Pedret, també li interessen els banys àrabs que es troben dins del convent de les religioses caputxines de Girona.
De Bellpuig diu que és un poble mal construït i mal ordenat, però situat enmig de camps fertils.
El convent disposa d'una exposició de plats de ceràmica la majoria blava i també d'altres  colors com la de Banyoles :


Fa uns anys al subsol de l'esglesia parroquial de Bellpuig es van trobar 2000 plats de ceràmica, que servien per portar els  sants olis de cara a dur la extremaunció al moribund, i tant sols servien una vegada, d'aqui be el gran descobriment, un tresor.
Vam fer una visita ràpida a l'església del convent i havia una important col.lecció de pintura moderna, procedent de concursos de pintura que es fan anualment a la vila de Bellpuig.



Vam deixar Bellpuig i directe cap a Verdú, no era conegut pel meu amic, era tard, però el passeig pels carrers medievals va compensar, fins i tot vam trobar la galeria can Talaveró, un lloc on sempre passen coses . Verdú dona per molt, des que a la mili al C.I.R. d'Alcalà de Henares (Meco)vaig coneixer l'amic Francesc de Martí i Sanahuja de cal Barra, va ser una mili exepcional, plena de sorpreses, de vida, noves amistats i grates experiencies amb soldats catalans, moments per viure la espiritualitat (vaig seguir un curs per correpondència sobre l'evangelista Marc, fet per l'abadia de Montserrat), tot era possible,  fins i tot vam exercir el voluntariat com podran llegir i una correspondència de vuit-centes cartes amb els meus amics/amigues, familiars, .... la meva mare (a.c.s.) les va cremar totes, no fos cas que puguessin perjudicar a la  futura senyora Capdevila, una llàstima, sempre les he anyorat, com m'hagués agradat tornar-les a llegir. Puc dir que ambdós vam ser feliços fent la mili, potser que algú s'escandalitzi, però es cert. Li podeu preguntar al Jaume Culleré de Belianes.


L'església dedicada a Sant Flavià te tres naus i conté elements romànics, gòtics, renaixentistes i barrocs, una meravella d'art, tot un luxe.



Voliam visitar la sala gòtica de l´Abat Copons però no la vam trobar, a lo millor si entrava per l'oficina de turisme ?, però ja estava tancada, el que si em va cridar l'atenció va ser les eixides de les cases de la plaça, a Girona totes les masies en tenen, unes més grans que d'altres.

El que veiem en aquestes cases no són balcons, són eixides.



Com que el temps havia millorat vam dinar sense sobretaula i marxar cap el pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges, per devant de la pallissa de la Dra. Cristina Sais que durant uns anys va ser la nostra directora de primària a Girona. Tot s'ha de dir els camins de Vallbona són millors , tenen bocins amb asfalt i això dona bo, a Vallbona sempre han tingut més diners que LLorenç, tot s'ha de dir als tractors els és igual els bons camins. 



El sol ho omplia tot, fins i tot ens vam haver de treure roba, el Toni va agafar el moto-serra i va posar-se a estrossejar les rames que havia deixat l'esporgador i la Tere i jo anar afilerant les rames i separant els troncs com sempre per llenya pel foc.



Aqui teniu un ametller empeltat de dos classes d'ametlles la part esquerre son primerenques i la dreta tardanes per això encara conserven les flors, tembé trobem quan es el temps dos ametllers empeltats de prunera, tot un espectacle.
En aquest pla que es bastant grandet hi han molts ametllers uns quants morts, un parell de bicentenaris, però estant més segurs plantats que a l'era de casa, que sovint s'han endut llenya, considerant que no és de ningú.
No vam acabar d' afilerar totes les rames estrossejades pel meu amic, ho farem per setmana Santa, si que abans de marxar cap a casa vam esporgar una quinzena d'olivers, la mitat dels quals mai els he vist carregats d'olives. Al passar per Vallbona les llums dels carrers estaven encesos, cosa mot significativa, vol dir que haviem aprofitat la tarde, no cal dir que a Llorenç vam arribar a les fosques, el meu pare sempre arribava ben tard. 
Cansats ens vam asseure a la vora del foc i vam parlar d'infinitat de temes, dels nostres fills, de com ha canviat la feina de metge, de la història de la medicina que tan ens agrada, de la vida de poble, de les collites, de les ajudes de la Unió Europea, del cobrellit de patchword que està fent la Tere per la nostra neta, de Càritas, dels sense sostre, dels excluïts, dels més vulnerables, de la nova llei que ha entrat al Parlament impulsada per les Universitats Autònoma i la de Barcelona, i també per Sant Egidi, Assis, Sant Joan de Déu, Càritas, Arrels dels jesuïtes, per donar sortida a 18.000 persones sense habitatge i els deures que posa als ajuntaments, i dels llibres llegits durant l'´ultim any, un dels quals es Tiempos de cuidados, Otra forma de estar en el mundo de Victoria Camps . Vam sopar d'hora, el nostre amic se´n va anar a dormir a una hora convencional, per tal d'aixecar-se quan es façi clar.
Ja som diumenge, el cel està ben núvul, però es tanta la feina que ens queda, que un cop près un lleuger esmorzar marxem cap a Les Pintades, al mateix lloc que la Tere i jo ho haviem deixat el divendres per la tarda.
Ja plovia, però el meu amic va posar en marxa el moto-serra i no es va engegar de cap manera, o sigui un goig sense alegria, jo anava tallant rames massa llargues amb les tisores electriques que són fantastiques, és van espatllar, o sigui que tot es va sumar i no podiam avançar de cap manera. Ploguent cap a casa.



El meu amic es va posar a desmontar el moto-serra i amb dos hores va quedar enllestit, compta, va arrencar una vegada, però la segona no. Vam dinar molt a gust, una estona de migdiada i en Toni abans d'acomiadar-se és va oferir per tornar un altre cap de setmana, per acabar el que vam començar.
Una bona noticia, des de divendres dia 11 de març al dimarts dia 15 van ploure 23 litres m2, una meravella pels sembrats. De saó uns 5 dits, poc pels arbres.

Un carrer de Llorenç de Rocafort. Cal Damià a l'esquerre.


El dilluns dia 14 el vaig dedicar a portar el moto-serra a arreglar, era festa a Bellpuig, a la fi, vaig trobar obert en Lluis Capdevila, però no tenia la peça, cap a Tàrrega, que si vaig trobar la peça, però no és venia sola,havia de comprar tot el pac i aqui vaig poguer donar per arreglat la moto-serra , i les Tisores electriques les vaig donar al tio Pepe, per portar-les al fabricant perquè encara tenen garantia i també poguer fer un cafè amb llet a un bar al centre de Bellpuig, veure la familia sempre és un plaer, a més la meva germana sempre pensa amb nosaltres i aprofita tot moment per regalar-nos ametlles garrapinyades sempre d'ametlles de casa, mai comprades, és un honor menjar-les de casa, no sabria que dir, segur que el terreny pobre en aigua li dona el sabor, poca gent ho pot dir; també ens en regala de deshidratades en pots de 400 grs. aquestes necessiten 34 hores de llum, la màquina te la despesa d'una bombeta de 60, no es poden fer amb una de lets, vostès mateixos poden fer el calcul, de barates res de res.
Un cop a Llorenç, van venir dos joves relacionats amb Ibercaja de Bellpuig a fer la DUN. 
Els va agradar molt LLorenç , fins i tot els vas cridar l'atenció l'escrit amb tinta granatosa que hi ha al damunt de la porta de l'antiga botiga de cal Gallo recordant temps passats, i també la decoració amb lletres de ferro de la façana de cal Damià ...



Vam marxar sense haver pogut fer el que calia fer, però vam marxar amb una pluja suau, que va quedar on va caure, 23 litres m2, poc és molt , segur que avui vigilia de Sant Josep, ja haurà plogut una mica més; el que no es conforma, es perquè no vol.
A Càritas junt amb Creu Roja i Serveis Socials, ens preparem per acollir a les families que arribin a la nostra comarca.
Felicitats a tots els Joseps i bona festa. 

Pep




 
.
 


dilluns, 17 de gener de 2022

IMPOSSIBLE PERO REAL, LA MEDICINA DONA PER MOLT


Alguna anècdota del món mèdic no va malament, nosaltres també som curiosos, som com som, personatges que de vegades donem la sensació que anem a la nostra i sense vergonya puc dir que si que cada metge es irrepetible, únic, que és cert que de vegades anem a la nostra, i no oblidar que els metges hem corregut la seca, la meca i les valls d'Andorra i tot es possible fins el relat que us faig a ma : 

Fa molts anys que ho vull explicar, que ho tinc guardat a dins i que per fi m'atreveixo, quan ja han pasat 16 anys del fet i en fa set que estic jubilat de l' ICS.

Un bon dia em truquen de la Direcció de l' Àrea Bàsica de Salut, per demanar-me que fes una xerrada per l' endemà a la sala d'actes de l'Ajuntament de la ciutat de Banyoles sobre el càncer de colon; i jo vaig dir - perquè m'ho dieu amb tant poc temps ? i em contestem -es que varis  metges han anat renunciant, donant excuses, vaja que fa quasi tres setmanes que ho sabem i que el que en primer lloc ho havia de fer, a la fi ens va comunicar que no tenia temps per prepar-ho i així ho hem anat dient metge a metge del CAP i a cap li ha anat be i a la fi em pensat amb tu -serà molt que el Dr. Capdevila no ho vulgui fer ?. Curiós, vaig pensar que em deixessin per l' últim ?, en fi no li vaig donar voltes, sincerament vaig veure la direcció tant apurada per haver-se compromès i a la vigilia no tenir sortida ?,  -vaig dir que sí, però que no tenia temps de preparar-m'ho. Em van contestar cap problema tenim un pen-drive que hi ha un PowerPoint sobre el càncer de colon que et facilitarà la feina, vas passant les diapositives i tot sobre rodes, després només tindràs de contestar les preguntes que et façi el public. Mira, em vaig animar que em donguessin la xerrada quasi feta.

Dos hores abans, em van portar el pen-drive a casa meva i només em faltava duxar-me, posar-me la corbata i vinga.....

A l'entrar a la sala d'actes em ve a rebre la presidenta de la Oncolliga, dient-me que estava molt contenta que hagués sigut jo qui acceptes venir. Contents els dos, perquè els dos ens apreciem. Tot seguit li vaig demanar un projector i des d'on feia la xerrada i em va dir que no li han donat el tarjetó on explica com va estructurada aquesta taula rodona ? No, i se'n va i rapidament me'l porta, agafeu-vos i compta que l'ensurt va ser majúscul  !!!!

Em va entrar una suor freda, que la propia presidenta Sra. Lluïsa Ferrer, em va dir - es troba be ? No, no em trobo be, perquè ningú m'ha parlat d'una taula rodona, ni del Melanoma !!!! Jo vinc a parlar del càncer de colon ! Els dos no sabiem que dir ?, però com que l'assumpte anava a començar, em va presentar als altres dos components de la taula i ànims.

A l'asseurem a la taula i veure l'auditori ple, pensava que " hace un chico como tu en un sitio como este ", però ja no tenia escapatoria. Va començar l'escriptora Maria Mercè Roca, parlant del seu opuscle La vida de deprés amb les vivències que havia viscut com afectada de càncer de mama; a mesura que anava parlant , m'adonava que ho feia molt be, i explicava amb profunditat tot el que havia patit, i jo em feia cada vegada més petit. Entre moltes altres coses va parlar, del poder de les paraules i compta com les utilitzem: «Les paraules tenen el poder d'aixecar-te i també el d'enfonsar-te.» Aplaudiments llargs... s'ho mereixia. Durant els apladiments, em venir a la ment unes paraules del Petit Princep de Saint-Exupéry : El llenguatge és font de malentesos. 

Jo vaig aprendre molt d'aquesta ilustre escriptora de casa nostra. Després va parlar l'oncoleg Dr. Jordi Rubió que va ser molt pegagògic explicant el Melanoma.

Mentre va parlar la Maria Mercè Roca, dins meu pensava i ara que els dic jo, a més el Melanoma no el diagnostiquem els metges de capçalera, sinó que nosaltres l' orientem cap el dermatòleg i aquest per mitja d'una biopsia fa el diagnòstic de Melanoma i el seguiment...

En fi, sense tenir res preparat, vaig tirar ma de la meva llarga experiència de metge rural o de capçalera , que sempre ha sigut acollir, escoltar, acompanyar de manera que la persona amb càncer mai se sentís sola, o a la deriva i sempre consolar, com no potser d' altra manera  ; després d'hores d'escoltar, i valorar positivament tot el que el malalt/malalta havia fet durant la seva vida per humil que hagués sigut i posar-ho en valor - doctor, això, mai m'ho ha dit ningú de casa meva, mai ningú m'ha reconegut el que he fet !!! Vostè ha pujat 8 fills, ha cuidat els seus pares, els sogres i a portat la casa, ha treballat fora.... pot estar orgullosa de tot plegat. Contemplar la part espiritual, les emocions, i les relacions humanes, treu l'angoixa i el neguit , dona pau i benestar, la medicació fa la resta.  Be, ho deixo aquí, perquè veien les cares de les dones de la sala, m' anava consolant jo mateix. Evidentment no vaig parlar del melanoma !!
L'endemà , sorpresa ! quan vaig anar enfadat a protestar a la direcció, em van dir, que dos senyores d' Oncolliga havien anat a primera hora al CAP a donar les gràcies per la meva xerrada !!! Un servidor no tenia el mateix concepte d'haver-ho fet be !, no tinc cap dubte que tots tenim un àngel ! 


Pep