SENSE CEREALS, SENSE AMETLLES, SENSE AULIVES, SENSE PLUGES.

 A l' Urgell o a la Baixa Segarra, que és el mateix, al mes de novembre ja es cullen les aulives, cada vegada més aviat. Enguany com cada any hem anat cap a Llorenç de Rocafort de Vallbona, per collir les aulives; ja sabiam, per la gent del poble que enguany no ni havia, els olivers estan nets, com si ja s'hagués collit, donç no , es que no hi ha olives en quasi tot el terme, compta dos parells de famílies que tot l'any mimen tots els trossos, sí, que en tenen, aqui va una mostra.

Be, per sortir de dubtes el dia 24 vaig anar a fer una visita per assegurar-me del fet, resultat després de caminar pels diferents bancals, no en vaig veure ni una, em pregunto perquè serà ? 

Al principi vam veure flors, hi havia molta rapa, estavem contents, que haurà sigut el culpable de no tenir aulives ? Un vent malèfic del més d'abril ? que va fa fer caure les flors o les va assecar  o d'una sequera de mesos d'evolució, que no ajuda als arbres, sigui com sigui mai ho sabrem, el resultat es que no tenim aulives als olivers grans, sí alguna en els 230 olivers que va plantar el nostre pare l'any 2008, o sigui que els dies que em reservat per a fer la collita, el destinarem a recollir la llenya d'esporgar els d'ametllers durant el passat mes de febrer i guardar-la al corral de casa, o sigui en cap cas la deixaré a l'intemperie a l'era de casa tal com s'ha fet tota la vida. Ara amb l'actual crisi la llenya va molt buscada donat el preu de la llum i del gas, no m' agrada que me l'agafin, agraïria que me la demanessin abans d'emportar-se-la, o no ?, segur que no tindria nassos de dir que no i podrien escalfar-se, segur que vosaltres fariau lo mateix.

La natura sempre et sorpren o t'afaga desprevingut, i de cop, un espectacle devant els teus ulls, no ho esperava, perque un servidor només tenia in mente el tema de la collita de les aulives. Aquesta foto es un  avís, de la grandesa de la creació, m'encanta que aquesta em sorprengui constantment i jo que em deixo sorprendre'm. He trobat la Baixa Segarra amb colors de tardor, la més cridanera es la vinya, aqui tenim una servera (Sorbus Domestica) fa uns fruits com peres petitetes molt dolces, que olim es guardaven per l'hivern, com tants altres fruits; recordo de nen que a les dos botigues del poble a l'hivern no venien fruita i calia que la familia tingués quelcom com: peres d'hivern, pomes d'hivern, figues sayola assecades, codonyac, melons penjats al sostre de la golfa, tomaquets d'hivern també penjades a les bigues de la  golfa, raïms de moscatell també penjats que amb el temps es tornaven pances bonissimes amb pa o sense; actualment tant les serves, com la resta son oblidades o despreciades per la població, ningú en fa cas, com que a la botiga venen de tot, donç no cal guardar res , i les serves se les menjen els ocells no en deixen ni una i que amb les seves deposicions escampen la planta per tot el territori, se´n veuen moltes de petites per tots cantons, no pasen desapercebudes al caminant. Déu nostre Senyor ho ha fet tot be. 

Aquesta foto una mica especial del tros del Perdigó, terme del municipi de Vallbona de les Monges, podem veure al capvespre un espectacle de colors, a l'esquerre unes fulles del gros noguer, que practicament han caigut totes (segona quinzena de novembre), a la dreta una figuera sajola que madura a l'agost i que les podem menjar tot el mes de setembre i encara te totes les fulles i si ampliemssim la foto veuriam que devant de la cabana hi ha un lladoner, almez en castellà  (Celtis Australis) sense cap fulla; poso els tres exemples per fer palès com va complin la tardor, aviat serem a Santa Llucia i sentirem a dir que " per Santa Llucia un pas de puça"

Sempre que surto de casa m'acompanyen un o dos llibres.  Aquesta vegada per rellegir el llibre Silencio Administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático , de Sara Mesa.  També el llibre Lluís Duch La Sortida del Laberint ,  Una trajectòria intel.lectual, Fragmenta editorial.

Cal dir que no se llegir un llibre sense un llapis per anar subrallant lo que considero que cal tenir en compta i m'interesa ; a més a més d'un llapis de carbó, porto un llapis de color blau i l'altra mitat es vermell i encara un de color groc. Al marxar cap a la mili, intuint que podia ser llarguissima, me'n vaig endur el llibre que havia sortit l'any 1967, que era La força d'estimar, de Martin Luter King, i quan l'acabava tornava a començar i vaig entendre que " la vida de l'home no li ve dels seus bens ", també " Els publicans i les prostitutes us passen devant al regne del cel " i encara vaig entendre que l'església va venir per a ser signe d' Acollida dels uns per als altres, com Crist ( Rm.15:7 ) i no una multinacional. També em vaig endur una subscripció en fascicles de l'Evangeli de Mateu de l'Abadia de Montserrat, i així a hores perdudes, entre guardia i guardia, l´anava llegin, sobretot a les tardes, barrejat amb d'altres activitats dins del CIR.

Com J.F. Mira, penso que si només em pogués endur un sol llibre, en una catastrofe natural, m' enduria el Nou Testament, és la història d'amor mai anteriorment explicada. Parlant de les últimes noticies sobre noves traduccicons de llibres religiosos, veure un extens article d'alvaro Colomer, que va apareixer al suplement Cultura/s de La Vanguardia amb el titol " I Déu es va adaptar als lectors " del passat dia 29 d'octubre. Es constata que alguns editors volen alliberar els textos biblics del seu sentit religiós per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients.

Em tranquilitza que trenta milions de persones compren anualment una Biblia en algun racó del planeta. Queda clar, que l'home i la dona segueixen sent religiosos.

Tornant a parlar de l'escriptor tant importan com J.F. Mira, que va traduir Els Evangelis (Proa), jo els vaig comprar rapidament i llegint, llegint no trobo res que em desorienti com a cristià practicant, les paraboles del Senyor, segueixen sent , fil per randa respectuoses, tendres i tant pegagogiques com el primer dia del cristianisme igual que  les que presenten en la Biblia Interconfesional, no es que vagi a favor de les traduccions que apareixen o apareixeran com la traduccio dels Salms de'n Josep Batalla, segur que tindran molt d'exit sigui el public que sigui, ningú s'apartarà del missatge del Senyor. Jo sóc un seguidor i admirador de'n J.F.Mira o sigui no massa neutral, i les paraules que en Mira canvia per una altra (miracle per fet prodigiós) m'encanta i no passa res. També sóc un seguidor de Mn. Armand Puig i Tàrrech que ha traduit els Salms en hebreu, llati, greg i català; jo d'ell només he llegit un llibre que es titula Jesús un perfil biogràfic, és una joia,bonissim i recomanable.

Tornant a com ocupava el temps a la mili, donç princialment per les tardes a cultivar l'art de l'escripura, tenia molts compromisos tot i no tenia novia, tenia una gran amiga que es diu Lali Valdivieso que com he explicat, m'escrivia una carta diaria, carta molt curiosa perquè tot el sobre estava escrit pel devant i pel darrera i costava molt descifrar a qui anava dirigida, cosa que portava molts mals de cap als militars, sobretot els molestava la sorra i rebia amonestacions perquè la noia deixes de fer tonteries. Per les tardes quan tocaven " paseo ", donç era el meu moment per començar a contestar les cartes apoiat a la llitera ( cada llitera tenia tres llits, a mi per sort em va tocar la del mitg, i a dalt el meu bon amic Joan Maria Capdevila (epd) que compartiem lo poc que teniem , fill del meu poble de Llorenç. No teniem biblioteca on anar a llegir, estudiar, o a escriure les cartes, una cosa tant senzilla, sí teniam una inmensa tasca o taberna, on  4000 soldats mataven les hores bevent i bevent fins a l'hora d'anar a la cantina a sopar..

Estant a Llorenç i havent descartat poguer fer la collita d' aulives, em venen a la ment tot el que feien els meus estimats pares, no recordo mai que s'aburrissen, sempre tenien quelcom a fer, només descansaven quan plovia i en deien " un dia de destorb ", aprofitaven per trencar ametlles sota la terrassa, un lloc solitari i amb molta llum, un lloc tranquil apartat del suroll mundà on el pare es retirava per trencar les ametlles i que la mare les feia  garrapinyades i sempre en tenia algunes per si teniam una visita per sorpresa d'algun passavolant conegut, amics de tota la vida, parents de Barcelona, tothom els hi alabava, al pare mai ningú li donava les gràcies per passar-se les hores trencant les ametlles, ara sóc jo qui ocupa el seu lloc. 

També quan plovia era un moment per anar a l'era a asclar llenya d'ametller, que es la millor que tenim i que crema molt be i no cal tenir por pel parket, no llença espurnes. Llenya que porta vint-i-cinc anys a l'intemperie, curiosament està en perfecte estat, l'ametller es com una cahoba, no es pudreix.

El pare no es cansava de portar viatges de llenya per l'hivern, quan moria un ametller, fins i tot arrencava les soques, han passat molts anys i encara en tinc moltes, pesen i són dificils de manejar i asclades les portem millor cap a casa. La veritat es que no he trobat ningú pel poble fent llenya i menys asclant la llenya en el sistema tradicional, un parell de veins tenen una màquina per partir la llenya, la maquinització tot fs més fàcil. 

Mn. Armand Puig i Tàrrech en un full parroquial de fa temps deia: si no pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida i trista, en cap cas voldria que em passés a mi. 

Deixeu-me dir que estic de voluntari a Càritas, que sino ho saben és l'art de compartir amb els sense sostre, els qui viuen a l'intemperie o sigui sense llar, als més de 2144 que dormen pels carrers de Catalunya, segons Arrels, Càritas és allá on no arriba ningú més, sempre amb els més vulnerables e invissibles. L'any dos mil dinou la Fundació Lluis Coromina va fer una exposicio de fotografies de Carles Fontserè a l'espai Isern Dalmau de Barcelona, carrer Mallorca 305, titulada Fem visible els invisibles. Penso que amb la guerra d'Ucraïna la pobresa ha augmentat i caldria repetir l'exposició perquè tots ens fem una idea de quan una persona pasa a ser invissible.

A casa tots o quasi tots som socis de Càritas i seguin l'exemple dels meus fills, quan anem a comprar a qualsevol gran superficie comercial i si a la porta hi ha un pobre agenollat o assegut al terra i acompanyat d'un gos, sense demanar res, tant sols mostra la seva extrema pobresa, primer cal saludar-lo i demanar.li com se diu, i tu li dius el teu nom, i seguit, que et fa falta, que necessites?, que vols que et compri ??, resposta - em dic Lluc, - comprim algo barato, no compri res car, amb poc en tinc prou, sobretot que no s'hagi de cuinar, dormo al carrer, no tinc llum ni gas,vostè mateix...... i si pot ser no parlar amb ell dret, cal ajupir-se, o sigui acostar-se a la seva altura, si està agenollat, donç hem d'abaixar-nos i fer-nos iguals, si hi ha lloc per asseuret, donç cal asseures, fer-se "fratel.li" sempre al mateix nivell que el pobre, seguin els consells de la meva amiga la Dra. Susanna Bosch. Cal fer realitat la frase que tant tenim present a Càritas " Siguis el canvi que vols veure al món " cal començar ja en aquestes festes del Nadal, " Siguis llum per l'altre ". Convençut que l'Amor de Càritas mou montanyes( A. Puigverd).

A la fi, quan li dones el que li has comprat, ve la sorpresa, en Lluc et dona les gràcies, contentissim, amb uns ulls brillants i em diu, gràcies per no ser invissible per a vostè, lo millor d'aquesta trobada ha sigut la conversa que hem mantingut els dos, passo dies que ningú em diu res, no em veuen. Impressionant la força de la paraula. Un dia estava fora de l'edifici de Càritas i al meu costat també assegut estava un jove subsaharià i al moment s'obre la porta i surt un home més grandet tot content i el jove l'interroga - que tant donat per sortir tant content i respon - me han escuchado !!! una vegada més el poder de la paraula i a més a tots ens agrada que ens escoltin o no ?

No puc ac acabar sense posar-vos unes paraules de Sara Mesa, del seu llibre Silencio administrativo: La pobreza en el laberinto burocrático: A los mas pobres, los queremos beatificos, agradecidos, puros de corazon, impecables.Que no digan una palabra mas alta que otra. Que den siempre las gracias y no insistan. Que se acerquen un poco,  pero que se retiren enseguida. Que gasten nuestras limosnas en lo que nosotros decidamos que se las deben gastar. Que no haya ni una sola tacha en su pasado, ni un desliz.

Aqui va una bonica foto amb el remolc que em serveix per anar al tros i portar els estris i per exemple l'any passat els sacs d'olives a l' almàssera de Sant Martí.  I aquests dies portar la llenya grossa i d'altra més petita que serveix per encendre el foc de casa. Si no guardes, arriba un dia que no tens llenya. Com que estem parlant sobre l'oli d'olives arbequines que són les de casa i de tota la comarca, us poso una foto dels anys seixanta on per la seva exel.lència s'exportava a Regne Unit, als EE.UU, a Itàlia, etc....ep! continua essent bo.

M'abelleix explicar-vos a que hem dedicat el temps al tros, donç el nostre pare l'any de la crisi de les hipoteques subprime del Lehman Brothers (2008), va decidir plantar 230 olivers i clar perquè el vent i els temporals no els trenquessin, tenien un any de vida, donç calia acompanyar-los amb un pal, o una canya, amb el temps tot es pudreix i va caldre substituir el pal per una barra de ferro i d'aquesta manera ja no caldria canviar-la, una bona intensió, però els olivers no paraven de creixer i altra vegada van substituir les barres per altres més llargues; ara porten 18 anys clavades i tothom recomana retirar-los.

Dit i fet, amb tants anys clavats, el ferro s'ha oxidat i quasi agermanat amb la terra i cal tenir experiència per retirar-los, repeteixo no es cosa fàcil, em va explicar un veí, que primer calia donar-li cops de martell com si el vulguessim clavar-los una mica més i després ànims i tirar amb els dos guants amunt i resultat mai es el mateix, quan surt, surt, i tots contents, però quan no, cal buscar algun estri per agafar la barra i picar amb un martell amunt, no cansar-se i sort. Ahir no els vaig comptar, però sí, uns deu i avui han sigut vint-i-dos tot una proesa, sempre amb l'ajuda de la meva dona.

Porten vuit dies, ha fet bon temps, poc fred, sol cada dia, avui ha estat la sorpresa, ha aparegut la boira, però ha durat unes tres hores, però molt suau.

El silenci es present a Llorenç tot el dia, sempre, a més de dia la gent (grans i joves) són a treballar al tros, no us ho creureu, si arriba un turista i vol assebentar-se de quelcom dels monuments artistics de Llorenç com la historia de la gran Creu de Terme del poble, la més alta de Catalunya o saber dades de l'esglesia parroquial, monument gotic-renaixentista la més antiga de la ex-baronia de Vallbona, o com es va engrandir el poble fora del clos medieval i es van fer les pallisses més grandioses de la vila, o si el poble tenia safareig públic, o tenia un forn public, o una almàssera publica, etc...pot marxar del poble sense poder-ho preguntar a ningú, les poques families que queden estan tancades a casa a la vora de la llar de foc, el fum que surt per les xemeneies no enganya, delata la presencia de persones. Fa uns anys que han posat un cartell al costat de la Creu a la paret de l'hort de cal Bergadà on s'explica bastan be tot el que he dit abans, algo es algo.  Estem parlant de l'oli, però unes tres families encara no han començat a collir olives, estan sembran els cereals, després vindrà la collita de les olives si és que en tenen.

A casa no ne'm tingut ni una, com deia el meu pare, l'any vinent segur que serà millor. Així ho esperem. Ara a fer el pessebre que per sort al pessebre hi quep tothom , i al dir això, em fa pensar amb el que vam veure a Murcia; El Belén Napolitano.

Pep