dilluns, 27 de setembre de 2021

A LA FI DE L'ESTIU, TENIM EL COSTUM DE BATZACAR LES AMETLLES, ENCARA QUE EL FRET FES MALESES A FINALS DEL MARÇ PASSAT

 

El vint-i-nou d'agost vam arribar d'una llarga estància a Gata (Alta Extremadura), sempre que hem pogut ho hem fet així, excepte en aquest de temps de pandèmia pel Covid, que fa dos anys que no haviam pogut sortir de Cornellà del Terri. Hem donat sepultura a les cendres de la nostra tia que va morir del Covid als 94 anys, descansi en pau. Hem allargat el mes d'agost, es pot, ho hem aconseguit, la familia en primer lloc i després gaudin el moment present pels carrers del poble, i parlant amb la gent que em trobava entrant o sortin del poble, sobretot els avis que arribaven de l'hort amb un sac a l'esquena, ves a saber que hi portaven; a favor seu he de dir que són molt empàtics, agradables, simpàtics, miren de fer-te l'estona plaent i no tenen pressa, ells amb els seus records acumulats durant més de vuitanta o noranta anys se senten orgullosos, els relats que t'expliquen són molt interessants, es fa palès que son gent treballadora des de la seva infància o  l'adolescència, tots plens de sacrificis per pujar la familia sobretot en temps de l´estraperlo, que passaven des de Portugal cafè, els grans a caball de bons caballs perquè la guardia civil no els pugués enxampar i els nois jovenets amb 10 kilos de cafè a l´esquena i a correr per uns camins que només tenien la lluna que els feia companyia, també el mercat negre arribava a l'oli, a Llorenç també . Quant torno a Gata, tinc el cor encongit per si tornaré a trobar aquests avis tant entranyables, enguany encara hi eren, però una mica a recer degut a la dura pandèmia.

Teulas de Gata, vistos des del campanar.

 Em tornat carregats de taronges, per cert úniques, amb molt de suc i molt dolces,  enguany no em pogut portar llimones que sempre en tenim moltes, el fred del temporal Filomena va matar les flors, tot una llàstima. Al corral de casa hi ha un llimoner que fa llimones tot l'any. Gata te un clima mediterrani i també tota la cordillera Carpeto-betònica on es troba el monestir de Yuste on va passar els últims dies l'emperador Carles V, rodejat dels cants i de les hores liturgiques dels monjos Jerònims i també de molta aigua, pesca d'aigua dolça, i citrics a manta.




L'emperador va escollir aquest lloc retirat no tant sols per la pau que si respira, ni només pels monjos que resarien junts les hores liturgiques, sinó per l'abundància d'aigua que hi ha i les taronges, mandaries i llimones assegurades, cosa important per mantenir una bona salut.

Calas ( Zantedeschia Aethiopica )

Al nostre hort es fan uns lliris (calas) molt altes de metre vint cm, un prodigi, un vertader tresor, una cosa mai vista per mi i acaben la seva maduresa fent una pinya de color grogenc, dins hi han centes de llavors, una meravella, no es poden tallar fins que totes estan ben grogues.
Només d'arribar al meu poble de Llorenç de Rocafort de Vallbona em van dir que el preu del raïm  (anava tirat) a 300 euros Tn. molt baix, no paguen ni el preu de cost, els pobres pagesos sempre van d'ensurt amb ensurt; l'any passat la collita va ser zero pel cendrós, molts van tirar tota la producció.

Raïm de l'era de casa, mai vist.

Estem molt contents dels raïms que hem collit a les dos parres de casa, mai haviem vist raims amb grans tant grossos, impressionant, grata sorpresa per l'onze de setembre, hem de dir que l'esporgada de les parres es mèrit del Ramon Moix, es nota que porta moltes hores de rodatge a les seves mans. Moltes gràcies.

Ara em sap greu no haver preguntat més coses, coneixements e històries de la vida de pagès i més vivències de la gent de Llorenç de Rocafort, aqui va un relat que el pare em va explicar : 

" La familia de cal Pasqualet, l'amo és deia Josep Capdevila i Pons que curiós oi? igual que el meu avi. Una filla d'aquest bon home era la Rosita (pubilla) i es va casar amb l'hereu de cal Perlo en Ramon Martí (Pubill) , la mare del Ramon era de Rocafort filla de cal Ventura, amb aquest  casament es van ajuntar dos grans hisendes; ho deixo aquí.

Important cup revestit de boniques peces de ceràmica per guardar el vi, al darrera podem veure una mica que treu el cap l'aljup, encara existent, complexe d'era i pallissa i corralet pel tocino, d'una familia pagesa arreglada.

Las familia de cal Pasqualet en aquells anys 1959 feien 800 sacs d'olives, tenien dos mules ....".

Pels vols de l'onze de setembre, cada any anem a Llorenç sobretot per batzacar alguns ametllers i fer ametlles pel gasto que en diem, per tenir ametlles per fer-les garrapinyades, o torrades, o deshidratades, o fetes farina pels panellets per totsants, per fer pastes per Nadal o per guarnir les mones de Pasqua que a casa sempre les he vist fer desde petitó. Si no vigilem hi passa en Xavier , el fill del Magí amb el vibrador ell les recull totes i et quedes sense, perquè les ametlles s'entreguen totes a l'Àrea de Gissona, cal vetllar perquè no passi.


Un cop esquetllades a ma, perquè ni han molt poques i no paga la pena posar en marxa la màquina de tota la vida d'esquetllar (treure la clofolla del damunt de l'ametlla), les baixes temperatures de finals de, març les va matar en general, o sigui que hem hagut de mirar a quin racó del tros n'hi havia , i l´únic era la solana de Les Pintades, tros sota el poble dels Omells de Na Gaia, està situat a 560 m d'altitud,  ben arrecerat, fan la festa major pel 15 d'agost mare de Déu de l'Assumpta.


Vam posar fil a l'agulla i amb quatre dies les vam recollir, com poden veure la majoria són llarguetes, segur que quan va arribar el fred ja no eren flors.
Abans de marxar cap al tros , he estès les ametlles al sol (terrassa), que la Tere havia esquetllat, el dia anterior, per cert molt grans, vull dir grosses, mai vistes, deu ser efecte d'haver-ni poques, que surten diria com gegants, sobretot la llargueta (de floració primerenca), després cap a les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu. Canviar les borrasses no costa res, ja me'n va ensenyar el meu pare e.p.d. La meva dona es queda a casa a fer el dinar i esquetllar a ma, com s'ha fet tota la vida, l' únic que no fem es posar la clofolla a l'era per assecar-la, el nostre pare si que ho feia. Una bonica imatge d'anys enrera. " Pare i fill, padrí i papa", escrit pel Lluis Capdevila, el nostre fill petit.



 No trobo  ningu pels camins, els 4 viatges que faig al dia des de casa a Les Pintades i a l' inrevés, passant pel Perdigó, tot a la mateixa vall, em sento afortunat de tenir els dos trossos al mateix fondo i els dos molt aprop l'un de l'altre, la cabana fa companyia i millora el paisatge, el gran noguer carregat de nous al mig del fondo i la gegant figuera a la solada li donen el seu encant a més de tenir molts lladoners ( Celtis Australis, poden viure entre 500 i 600 anys, viuen en tota mena de terrenys i pot arribar a  medir 25 metres d'alçada) que fan una ombra fresca i excel.lent, en el canvi climàtic que ja estem patint, les ombres ja son necessàries i estan i estaran molt valorades, o sigui que protegir els lladoners és obligat al nostre terme, per la seva ombra espessa. El meu pare era amic d'un carreter que feia carros i m'explicava que del lladoner d'Albarrasí se´n feien forcats, tartanes, mànecs, carros, fixeu-vos que era important en aquell temps.

La meva germana Dolors enmig de l'ombra dels lladoners al Perdigó.


Llorenç te un terme molt petitó però els trossos propietat del poble sobrepassent el municipi amb escreix, això m'ho va ensenyar el Ramon de cal Giné, ho sap tot del terme i dels trossos que te la gent del poble, és un expert en coneixer les contrades del nostre terme : 
Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya. 
Puc dir que no les conec totes ni molt menys, a poc a poc les vaig coneguent, perquè es trist arribar als 72 anys i desconeixer el teu terme. El dia 17 d'abril junt amb en Ramon vaig coneixer els Solans, la Convidal, el Tossal Gros.... Em queda de la Roca Sabata en avall i les Setse de cal Timoneda, paciencia un dia o altre hi arribarem.
Hem tingut sort de la solana de les Pintades (90% llarguetes), que al menys els ametllers en tenien unes miques i hem aprofitat, això o res i no paga la pena demanar a un pagès que t'ho faci amb un vibrador, ( lo comido por lo servido) i si t'ho fas tu, es cumpleix allò de " Poc és molt ". No hi ha ametlles en tot el Perdigó ni al fondo ni a l'Obag de Les Pintades (terme de La Quadra de Mas Déu). Ningú te ametlles !!! 
Es el colmo haver de comprar ametlles per fer els panellets, garrapinyades, ametlles torrades, deshidratades, ratllades per fer farina per les Mones de Pasqua, etc ...les ametlles sempre et treuen d'un apuro, la mare (acs) mentre el pare parlava amb uns forasters que havien vingut a veurens o amb algun parent, els deixaxva i se'n anava la cuina i amb un vist i no vist els feia un plat d'ametllles garrapinyades i tots contents, que bones Isabel !!.
Quan les vens vam molt barates i quan les compres van carissimes, coses de la vida.
Al Perdigo, sí, hi han moltes figues, avui ne agafat un cistell. 



Al migdia a fet quatre gotes, però cap a les 5,30 he marxat cap a les Pintades, encara un nou cistell de figues,i netejar la porqueria de l'abeurador de les perdius, tudons, merles, llebres i conills, obert a la roca també dit (la cogulla) i omplir-lo amb una garrafa d'aigua de 10 litres d'aigua de pluja... Després  tota la tarde de cara a la feina, d'ametller en ametller (molts nius d'ocells, desconec quin ocell anida en els ametllers) i vinga canviar borrasses, omplir el cabàs i omplir els sacs i lligar-los, sense adonar-me es va fer fosc, negre, vaig sortir del  tros  amb les llums enceses i cap a Llorenç, em recordava al nostre pare (acs), que sempre entrava al poble amb les llums de la vila enceses i la mama vinga a patir, - que no li hagi passat res al Sisquet ?. Al revés d'una familia de Vallbona que quan se´ls trobava a mitja tarde que tornaven cap a casa, contestaven : ha vingut acabador !!!!! i tant tranquils, al revés del nostre pare i d'altres veins que tota la vida entraven al poble a la llum de la lluna o de l'enllumenat electric. Be, la Tere sí, estava preocupada !!!!!




Els poso aquesta imatge, perquè els no iniciats amb recollir les ametlles "batzacar" puguin gaudir de la nostra manera de fer-ho, vaja com s'havia fet des del temps dels romans que van estar en aquests indrets (El Vilet, antiga Vilamanyanor( vila magni honoris ) de quan formava part de la Baronia de Vallbona), és van trobar mosaics del segle IV, és conserven al museo Arqueològic de Barcelona). 



El tronc de la soca es tapa amb una borrassa o un drap perquè no es colin les poques ametlles que tenim. El dia abans de començar només conservavem una canya tancada a la cabana del Perdigó i li vaig comentar al Ramon on podia tallar quatre o cinc canyes llargues, va somriure tot dient que no era lluna vella per tallar-les !! però jo les necessitava i les vaig tallar, greu error. Una vegada al tros, no tenien el tremp per fer caure les ametlles, trist amb una greu reflexió, si o si vaig haver de substituir-les pel telescopi del xurrac i si va anar be, espero que l'any vinent no em passi, vigilarem la lluna.



També solem fer melmelada de mores si es que en trobem, perquè cada vegada més els pagesos tiren productes fitosanitaris i les mores també s'assequen i ja no tenen valor.


Collint mores et punxes molt, perquè hi han moltes punxes, i clar tot te un preu, diuen a casa nostra " que el que no vol pols que no vagi a l'era ".



Avui es el primer dia de tardor, a Girona fa un sol que enamora, aquest mati he anat a donar un vol per aquestes carreteres tant tranquil.les com boniques que pasen per Pujals dels Cavallers, atravessa el riu Garrumbert, puja cap a Can Frigola i baixa cap a xocolates Torras i abans surt una carretera a l'esquerra que s'endinsa a Borgonyà i d'aqui tot planejant cap a Cornellà del Terri. A la tardor es veuen els arbres de fulla caduca, a l'hivern veus el pirineu nevat, i els sembrats que donen el color verd a les grans extensions de cultiu, a la primavera el primer que comença es el color groc i al juny om pot veure els rastolls que deixen les cosetxadores, i la resta d'estiu quietut en els camps.
Tornem a la baixa Segarra, una vegada feta la melmelada de mores, ja tenim una certa tranquilitat i alhora estem contentissims, perquè agrada a tota la familia que hi ha participat i l'han probat . 
Al diumenge dia 12 de setembre vam anar a fer el vermut a Bellpuig, es la seva festa major, amb la Eli, el Josep, la Dolors, en Lluis i la Gal.la i un servidor a la plaça del castell de la familia Cardona-Anglesola, parents amb els Cervera, en altre temps senyors de Bellpuig i d'un amplissim territori. No oblidem que el mausoleu fet de marbre de Carrara  de Ramon Foch III de Cardona, està en l'església parroquial, Alexandre de Laborde diu que aquest monument es lo millor que ha trobat a Catalunya a part de les ermites de Montserrat. Tot i que critica la vila de Bellpuig dient que està mal dissenyada.


Feia anys que no feia un vermut de festa major amb uns musics tocan temes de Cuba, no se si es pot dir salsa, però si donaven tot el sabor de festa major, no hi faltava de res.
Al marxar cap a Llorenç a dinar, el Lluis havia vist una pasteleria que feien orelletes, el seu nom és : Confiteria i Forn de pa, servei de cafeteria. Plaça de Sant Roc, 8. Telèfon 973.320.750. Bellpuig (Lleida), les fan els divendres, millor encarregar-les per telèfon. Fa un grapat d'anys estavem collint olives amb el Lluis i al deixar-les a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà,vam anar ja ben fosc a l'Espluga Calva que segons internet hi havia una botiga que en venien. Estava tancada i al preguntar a uns joves que estaven allà mateix, ens van contestar que obrien quan la familia tornava de collir olives. Be, vam esperar una hora i sí van obrir, un cop a dins a la botiga ens van dir que sí que en tenien, però tant sols en quedaven una capsa (5 orelletes); les vam comprar i al pujar al cotxe vam començar a menjar-nos-les, i a l'arribar a casa no en quedava ni una, això vol dir que estaven ben bones.
El dimecres 15 després de fer una estona de migdiada i amb les ametlles a casa,  amb en Ramon de cal Giné vaig cumplir un somni d'anys anar a conexier on havia estat el poble de Montesquiu. De cop em va venir a la memòria el Concili de Trento : Decretum de regularibus et monialibus " Disposava que els convents de religioses siguin traslladat a llocs segurs per tal d'evitar saquejos i profanacions. L'abadessa Estefania de Piquer va tenir un cop de vista polític i va convidar a la gent de Montesquiu a anar a viure a Vallbona a dins de la muralla. El 1565 a Montesquiu ja no hi ha ningú, no obstant son referits la muralla de la vila i el castell posat al cim i el portal de Vallbona, les forques , etc... En 8 anys (1565-1573), han augmentat nou families a Vallbona. Montesquiu ha desaparegut com a lloc de vivenda. L'any 1573 Estefania de Piquer funda el municipi de Vallbona. L'any 1575 a Vallbona hi viuen 25 families amb un total de 121 veins. Hem de recordar que mentre a la Catalunya Vella subsistient els vells cenobis benedictins i era una terra de masos, la Catalunya Nova fou la terra dels cartoixans (Escaladei) i dels cistercencs i fou el pais de les viles i ciutats.



Em plau posar-vos una pàgina del llibre que ha editat un amic meu Jordi Catafal, que ella sola està carregada d'història, gaudiu del moment present, i de la gran informació que ens aporta, no tothom te aquesta sort... vostès sí !!!

Scala Dei abans de la restauracio

A dins del llibre hi han deu gravats fets pel Sr. Jordi Catafal, aquest n´es un.

Vallbona de les Monges al caure la tarde,noteu que les llums de la vila estan enceses.


A les cinc de la tarde pugem al cotxe amb en Ramon Moix direcció cap a Vallbona de les Monges, just devant dels famosos espantaocells a l'esquerre la carretera va a Nalec, donç nosaltres cap a la dreta com si anessim als Omells de Na Gaia, als pocs metres un cami a l'esquerre cami dit de les Comes Heuques, passant la Torre o era de cal Manco, que circulem per la part obaga de la vall, veient a l'altres costat tota l'estona la carretera comarcal que va a Rocallaura; de cop a la dreta em trobat la Font de la Pica, on hi havia hagut un bonic sarcofag, procedent de Montesquiu, tret l'any 2011 pel propi ajuntament de Vallbona per restaurar-lo i donar-li un us més adient. Acualment no raja res d'aigua ?? tot un misteri, al seu lloc hi ha una pica no se si de poliester ? revestida de llosetes de pedra; a l'altres costat del cami hi ha un vell dipòsit per recollir l'aigua d'aquesta font, ara totalment buit.
 

Després d´aqui  camí cap a Montblanquet , bon camí, (a Vallbona cuiden molt els camins), nervis per arribar a l'antic poble de Montesquiu i lo primer que hem trobat abans d'arribar a lo que havia sigut l'antic poble de Montesquiu, em trobat a l'esquerre una cabana de volta, (de les que li agraden al Lluís Foix i a molts), mig amagada per la vegetació, alguns arbres que han crescut devant la cabana, preciosa, coquetona, ben feta, l'entrada reduïda a la mínima expresió i un sostre propi d'un gran mestre d´obres.


Entre tot plegat podies passar de llarg i no enterar-te, però no ens va pasar per alt, vam aparcar en una petita explanada al cim de la cabana, era l'era, en Ramon ho va confirmar, però no sabia qui era el propietari.


L'entrada reduïda, per resguardar-se del temporal de vent i pluja i l'espai just perquè pasin les mules. Sense entrar dins, de fora estan veiem que al fons de la cabana hi entra una llum natural. La petita finestreta tot un detall.



Això es algo excepcional, mai ho havia vist a LLorenç de Rocafort. Veient tanta bellesa m'abelleix posar-vos aquesta important noticia :Al 2008, la UNESCO va incloure l'art de construcció de murs de " pedra- seca " en la llista de Parimoni Inmaterial de la humanitat. Recordo quan el meu padrí m'explicava de cami a Vallbona tots els murs que havia fet ell i el Josep Ayats de cal Manco, d'entrada el llarg marge de la curva que fa la carretera al passar per dins de la població, després un important mur de la part de l'hort del monestir, i d'altres que no recordo , ell n'havia fet molts de pedra seca, a més ho explicava amb un cert orgull, reconeixia publicament que li agradava i tornava al vespre a casa content tot dient - el marge ens ha sortit be !!,  el meu fill Lluis ho havia comprovat.


Bonica volta oi ? aqui va  la que havia sigut la menjadora de les mules.
Jo mateix de molt jove havia vist fer dos vegades el mateix marge al fondo del Perdigó que una rubinada s'havia endut. Un Art milenari, un coneixement traspassat de generació en generació.


Queda clar que la llum que entra de fora al fons de la cabana, no ve d'un corral, vam arribar a la conclusió que havia sigut la pallissa de la casa, perquè el poble era allà mateix.

Tunel que comunica la cabana amb la pallissa,


Ben segur que passaven la palla directament a la menjadora, molt practic i a més la reducció de la portalada era per tancar-la, en altre temps segur que fins i tot tenia una porta de fusta, els animals dormien dins.



Ja que la petita era , estava al damunt de la volta recordem activitats que si feien en el batre com estendre la batuda, donar voltes amb el rodet i el trill, girar la batuda, estirassant, desembollant amb la forca, escombrar l'era amb l'escombra de botxa, berenar, ensacar, fer paller o tirar la palla a la pallissa ......


Unes parets altissimes, i molt ben fetes, realment eren les d'una pallissa, tothom en necessitava una.


Pensem i segur que ho encertem que aquesta cabana es va veure abandonada  més recentment, no diguem cap data, però igual havia donat servei fins els anys 1960 , a Llorenç el terme està escampat d'eres que funcionaven perfectament els anys cinquanta i seixanta, totes tenien les seves pallisses, com la que vam veure en un article anterior, l'era de cal Cabalé a la Convidal, un meravellós edifici.



Vam intuir que de la porta de la cabana pujava una escala de pedra per no haver de donar la volta i així es va posar de manifest al retirar el Ramon tota l'herba seca que cubria les pedres. L'escala no es un model de perfecció, però ha aguantat fins als nostres dies.



Al mateix terme de Vallbona, hi ha la Torreta de cal Manco, que és la foto que teniu als ulls; fixeu-vos quins marges tant ben fets, tant bonics, i amb una pedra molt ben ordenada i que dir de les escales que pujen d'una feixa a l'altra o d'un bancal a l'altre ? Aquests marges tant ben fets són llaguissims, dona bo fer una excursió només per contemplar-los.

La pallissa-cabana de cal Cabaler junt amb l' era i el corral de tàpia.

Vam tirar uns metres més amb el cotxe, però ens vam haver de deturar, no sabiem on ens ficavem.


En aquest turó estava arrecerat el pable de Montesquiu, ara tant sols pedres per tots cantons, si hagués estat tot molt més net haguessim arribat a veure la mesura enclavada a la roca dels tres quartans. Vaig trobar moltes plantes d'espantallops (Colutea arborescens). Les cases són posades al recer de la muntanya i d'espatlles al nord. ´DEs un tipic poblet arrecerat, com Omells de Na Gaia, com Rocafort de Vallbona, com Montblanquet, mentre les cases  llisquen pel pendent assoleiat, a dalt emergeix el castell o lo que havia sigut.  He llegit segurament al llibre del Sr. Piquer i Jover que el casal i l'església varen ésser desmuntats pel comú de Vallbona, a mitjans del segle XIX, per a fer l'església de la parròquia. Al llibre de l´Inventari de l'Arxiu de Santa Maria de Vallbona de l'any 1992 diu a la pàg. 124 :  El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l'extracció de pedres de l'església de Montesquiu, per pard del monestir de Vallbona, per a construir dos molins nous (1792).
Demanat al Ramon sobre el nom dels trossos de Montesquiu diu que no ho sap i que la gent de Vallbona  en diuen : Montesquiu del Bisbe, Montesquiu del Tato, Montesquiu del Lluïsa, etc ...
Li dic a en Ramon que li dic uns noms de partides de Montesquiu per si li diuen algo : Vall de Poblet, Puig, Celadella, Coll de'n Claret, Era de Vallbona, Puig del Tallat, Coll o Coma de les Ballestes, Os, Domenge. ( Ep!! , ho he trobat escrit swel Sr. Piquer Jover. La Baronia de Vallbona 1981). Encara he trobat el nom d'una partida més de Montesquiu ( Venda atorgada per Pere Belart i Serra, botiguer de Valls, com a procurador de Ramon Borras, marqués de Bárcena, a favor de Ramon Jové i Torremadé, pagès de la Vila de Vallbona,  d'una peça de terra amb oliveres i en part erma, situada a la partida de Gargot, dins el terme de Montesquiu (1818).
Al deixar les terres de Montesquiu i continuar pel mateix camí fins al pla del Cul-roig, fins a la cabana de volta ovalada, la que teniu a sota 


Sorpren els grans prats o grans parades de cereals, algo mai vist a Llorenç de Rocafort. Quan pujem un turó a l'arribar a dalt de tot del pic, després ve una baixada, mai una explanada com aquesta que tenim a la vista. Sí que trobem el gran pla del Tossal Gros impresionant o el pla les Eres quan agafes el camí que va cap a la carretera dels Omells també tot es pla, quan puges per la Solana abans de baixar cap a Sant Marti sí tires a l'esquerre direcció Maldà també hi han grans plans ; però la pregunta que em faig jo, -son del nostre terme ? o cap d'ells ?
Fa molts anys que pujant cap al santuari del Tallat, es van trobant inmenses parades de rostoll que alguna no te límit, i quan més amunt puges mes parades de rostoll desproporcionades, penso que serà així fins a Montblanquet.
Dins del santuari del Tallat, actualment tancat.

Després de la gran cabana ovalada o en forma d'ametlla continuarem pel camí de les Vinyes o de Montblanquet, travessar la carretera i continuar pel mateix cami encara en la partida de les Vinyes ( aqui vam trobar una era i una pallisa i una senyora que segons el Ramon era la dona del Ramon de cal Pep Bernarda;  fins a arribar a Vallbona o fins al damunt de Vallbona, aqui en diuen Partida de Sant Miquel, en aquest pla hi han tres indicacions en un pal de fusta o cap a Vallbona, o Llorenç de Rocafort, o cap a Montblanquet. Be del Cau-gros al cami dels Perdigons primer trobem: lo Perdigo de cal Saltó, Perdigo del J.Ramón Amenós, Perdigó del Perlo, i per últim Perdigó de cal Mano, fins al racó del San-Gros, on hi ha la famosa font? de raijar no raja.



 i la cabana de llambordes, en un tros una cabana fos com fos era necessària per a protegiur-se de les tempestes i calmarçades.


Aquesta boca, dona lloc a cavitat grandiosa, molt fonda i llarga, quan ha de ploure diu la llegenda que s'omple d'aigua, un fet curiós, en parla el qui ho coneix des de petitó, jo mai l'havia vist amb anterioritat, tot i que es molt aprop del nostre Perdigó. El sostre es tot una grandiosa roca, impressionant.
La tarde ha donat per molt, ja es hora d'anar a retiro, vaja cap a Llorenç donant l'excursió de coneixer el territori i l'història de l'antiga baronia de Vallbona, per acabada. La finalitat més important era coneixer  Montesquiu i la seva història, el Sr. Jacinto Bonales Cortés en el seu llibre Història de Vallbona i de la vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir, ho ha a conseguit i  dona per molt, molta història en aquestes 388 pàgines. 
A l'hora de cloure el present escrit ens ha vingut a visitar el meu amic i company de l'últim quart de segle el Dr. Jordi Turró, home intelectualment molt potent, psiquiatra, és voluntari a l'Hospitalitat de Lourdes, voluntari a Càritas, és un home del renaixement, ha llegit molt, i gaudeix que els altres pensin i llegeixin, avui m'ha deixat el llibre de'n Joan-Carles Mèlich, La Fragilidad del Mundo. Ensayo sobre un tiempo precario. Tusquets Editores, Barcelona 2021.

Pep




 BIBLIOGRAFIA

Història de Vallbona i de la Vila de Montesquiu. Un territori i un poble a redós del Monestir.  Jacinto Bonales Cortés. Intitut d'Estudis Ilerdencs. 2011. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.
Breu Història del Monestir de Vallbona . Episodis de la Història,de Gener Gonzalvo i Bou.1ª Edició  Editor Rafael Dalmau. Barcelona 2003.
Precerdents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona ( 1154-1185) Josep Maria Sans i Travé. Pàgès Editors.Lleida 2002.
VALLBONA. Guia espiritual i Artística. Josep Joan Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig. 1983.
EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA. HISTÒRIA MONAQUISME I ART. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2010.
Inventari de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello i Gener Gonzalvo. Primera Edició 1992. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
ABACIOLOGI DE VALLBONA. Història del Monestir 1153-1990. Josep Joan Piquer i Jover. Segona edició. 1990. Fundació d' Història i Art Roger de Bellfort.

dissabte, 28 d’agost de 2021

MES DE QUARANTA ANYS PASSANT L'ESTIU A GATA, ALTA EXTREMADURA (CORDILLERA CARPETO-VETONICA )

 Quaranta set anys estiuejant a la Sierra de Gata, concretament al poble de Gata, inserit a la cordillera Carpeto-Vetónica, formada per la :  Sierra de Gredos, la Sierra de Gata i la Sierra de la Estrella a Portugal, per mantenir un ordre. Tot el vessant de la muntanya està ple de fonts, en les escriptures notarials s'anomena  " la madre del agua " i alhora ple d'antics horts, que es veuen abandonats totalment, es nota que fa anys que ningú se'n ocupa, o perquè els propietaris han mort, o perquè els fills viuen a Santander o la Toscana,ves a saber on; he de dir que tots els horts tenen un diposit per a acumular aigua per a regar, però actualment no n'he vist cap de ple, sí, estan plens d'esbarzers i d'altres plantes; nota curiosa a totes les entrades dels horts, la porta és un vell somier, la majoria diferents , però tant li fa, cumpleixen la funció de deixar tancada la propietat, dona la sensació que no hagi de tornar ningú els propers vint anys. 



L'excés l'aigua fa que les finques abandonades s'amarin igualment, perquè l'aigua no es pot guardar ni aturar i va muntanya avall i les terres s'omplen, de pins, de roures, d'alzines sureres, de lledoners, de castanyers, molts castanyers i amb paciencia pots anar albiran petits o grans olivers com a record de lo que en altre temps havia sigut aquella finca. Aquí,  totes les finques i horts estan vallats amb una pared de pedra i moltes a més a més amb filferro ple de punxes per asegurar una mica més que no es coli cap cavirol ni porc senglar ni cap turista, ni passavolant, ni cap pòtol místic que passi per allí, enamorat de la natura. Una excursió bonica, es pujar caminant cap a la Manforta que es un camí que surt del poble i a poc a poc va pujant diria fins al castell o torre de defensa o torre de guaita,  anomenat per la gent d'aqui l' Almenara (origen àrab), possiblement en algun moment de la història havia estat en mans dels cristians, després dels àrabs i altra vegada conquerida pels cristians, ningú te certesa de res..... 



Donç be, caminant a plaer sense presa hom pot anar observant aquest verd  o verdissim paisatge, mai vist en km a la redona a l'Urgell, que t'acompanya durant dos hores, junt amb una munió de fonts que raijen per els marges entremig de les pedres, hom sent la fressa (soroll) que fa l'aigua tot el camí, no us puc posar els videos perquè no tindria espai, si alguna foto com aquesta . 




També tenim agradables sorpreses, situacions ja vistes en la nostra joventut com trobar-te un pastor amb un ramat de cabres, amb gran alegria de tots els nets de la familia, no ho havien vist mai, un relat bonic d'explicar. Recordo que a casa teniem un parell de cabres per tenir llet, encara no se'n venia a la botiga del poble i al sortir del col.legi el pare em feia anar a fer un feix de rames de freixe (Fraxinus), les cabres les rosegaven fruint sense parar.

I  quedar-te bocavadat al veure el ruc, que es un animal quasi de la familia i molt social , al passar pel seu costat s'aixeca i et segueix fins que no pot més (pared o valla ); la Mar li va recordar en Sauc de casa de la Clara i en Mateu.


No em diguin que la postal no és idil.lica del tot ?, ep !! no és veu cada dos per tres, només el vam trobar en aquest hort, fa tant sols 40 anys n'haguessim trobat un a cada hort. El ruc formava part de la nostra vida a pagès. ep !! i la mula també.



El meu cunyat li va donar herba i se la va menjar, amb tota la confiança del món.




I al costat mateix pasa aquest rierol, amb una aigua fresquissima com la de la font que veureu més avall. Quan estic cansat de pujar i pujar i decideixo tornar cap (degut al dolor dels meus genolls) a Gata em poso l' IPod de Apple amb música del grup Manel , van ser els meus fills Oriol i Lluis que en plena crisi del 2008, em van recomanar que escoltes les cançons d'ells en Guillem Gisbert, Martí Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla i puc dir que rapidament mi vaig enganxar amb Els millors professors Europeus i després totes les que el grup van treure i encara segueixo escoltant-los. També escolto entre d'altres Georges Moustaki, Raimon, Llach , en Sisa i de tant en  tant repaso les cançons sobre l'Història de Catalunya que van editar les Caixes d'Estalvis, era l'any 1978, cantades per : Guillermina Mota, Josep Maria i Toni de la Trinca, Cor d'Escoles Virtèlia i com a narradora Angels Moll, també Els Avantpassats, El comte Guifré el Pilós, Catalunya i Aragó, Jaume I, El compromis de Casp, L'Emperador Carles V i El Tractat dels Pirineus. Va ser la primera vegada que ens explicaven la nostra història en català, si no l'han escoltat mai, paga la pena, jo tinc el cassette que s'aguanta pels pèls, és una meravella, i a base d'escotar-lo em va quedar per sempre més, em poden fer preguntes.
Catalunya i Aragó : El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant cap a Ponent. El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant i molt content...........


Al costat mateix de la font, hi passa aquest rierol, ple d'aigua a vessar. Tota l'estona que no m'aparto del tema de l'aigua, donç avui dia 18 d'agost de 2021 l'Ajuntament de la Vila de Gata, ha començat a tancar les aigües durant la nit. Que això passi a casa nostra a l'Urgell o a la Segarra ningú ho extranyaria, porta mesos sense ploure. M'han dit que a Llorenç que hi ha moltes olives però ja veurem si la sequera les deixa petites i amb poc rendiment, o que es quedin a dalt del oliver/olivera. Sempre  hi ha una sol.lució portar cubes d'aigua de manera periodica, perquè els arbres no pateixin, però no tothom te aquesta facilitat, jo no. Déu sobretot !!!, esperem que plogui. En el pais de l'aigua casi es subrealista el fet de quedar-te sense aigua de nit, encara que les dotzenes de fonts segueixen raijan a dojo. Curiós oi ? Ara a finals d'agost ha quedat arreglat el tema de l'aigua de boca.


Durant el passeig el que més molesta no són els horts abandonats, amb la fruita caiguda sota els arbres , no, sinó la gran quantitat de mosquits que generen els roures, roures grandiosos, centenaris, i clar protegits, ningú en pot tallar cap, hi han grans boscuries que arriben fins a Castella i evidenment la excesiva humitat ajuda a la cria de mosquits i també els castanyers gegants, algo mai vist. Es recomana portar un brot de falguera per complicar la vida dels mosquits i apartar-los de la cara, són pesadissims.


D'aquest arbre en diuen Negrillo, en català Om, són grandiosos, tots estan vora el riu, és veu que necessiten aigua, però es fan altissims, amb un tronc dos vegadeds més gruixuts que el meu torax i fan molta ombra, cosa que ja em va be, sobretot aquest estiu que estem sobrepassats per la calor .
Us poso una foto d'un castanyer perquè us agradarà veure les castanyes en ple mes d'agost,  maquíssimes, mai he estat aqui per collir-les quan cauen.



Estan plenes de punxes, això no és cap novetat, però indiquen que dintre de dos mesos justets serà Totsants i ben segur que tots en torrarem o les comprarem torrades a la Rambla cantonada Portaferissa, o a la plaça Urquinaona o a la Devesa per les fires de Girona o a la plaça de Sant Agusti . Dona bo passejar per Girona ben abrigat i amb una paperina de castanyes ben calentona a les mans i si potser convidar a algú a menjar-ne millor, i així neixer una bonica conversa tot pasejant i recordar el llibre Ciutat petita i delicada, de'n Jaume Ministral, ben cert l'home és un animal de relació.


Els horts estan farçits de fruiters : peres, pomes, prunes, figues de tota mena, fins ni ha que donen "brevas exclussivament" en català figues bacores, pressecs que aqui en diuen duraznos o alberchigos, llimones, taronges, mandarines aqui en diuen tangerinos, raims. Lo bo del cas es que els terres estan plens d'aquestes fruites, cauen i ningú les cull, tot un misteri, la majoria amb sort se les mengen els animals, però les persones ni cas. Per altre costat està la vergonya que algú et vegi collint els pressecs que ningú agafarà, està mal vist, rapidament dirien: que no en tenen a les seves finques ?, que no es guanyen la vida ??. Ningú n'agafa ni un, ni ara ni mai, es podriran tots i segur que són bonissims, però ....



Per un home nascut a la baixa Segarra, on praticament tenim el Riu Corb que es més testimonial que abundós, si mirem el mapa de pergamí a tot color que tenen les monges del monestir de Vallbona fet en temps de l'abadesa Estefania de Piquer l'any 1673, que va fundar el municipi de Vallbona, l'artista que el va fer va exagerar el cabal del riu perquè tothom sapigués per on passava i que "nadie se llamara a engaño", donç la poca aigua feia funcionar una dotzena de molins o més i així estalviar mal estar entre els veins. A Llorenç de Rocafort ens " conformem " amb les cisternes de casa i dels trossos, les basses dels trossos ( ara crec que no en queda cap, al Cau-gros  de cal Pere-Jaume ni havia una de molt gran, amb parets de pedra bona, ben feta i fonda, recordo que amb el pare (acs) en treiem amb una galleda o amb un silló lligat amb un vencill, o  sogall o una corda, per abeurar la mula tot i que alguna vegada veiem una serp pel mitg de l'aigua, el pare deia que purificava l'aigua );  recordo que el Cau-gros de cal Timoneda tenia una bona cisterna, feia l'aigua molt fresca i bona i una cogulla en alguna roca perduda , a casa nostra encara queda la de la foto junt amb el somriure del Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès, company de carrera a Bellaterra, que mai n'havia vist cap. Aquesta aigua serveix per què beguin els ocells, els conills, les llebres, i evidentment els porcs-senglars o "jabalis", teixons .... , però amb la greu sequera fa mesos que està buida, la vam trobar plena el dia 15 de maig d'enguany. Al Perdigó en teniem una altra de molt més gran a la part de la solana, que la van fer el meu padri i un home dels Omells, fa més de 130 anys i abans de començar a picar, aquest home va convencer al meu padrí que si la feien en territori seu hi hauria més pendent i sempre tindria més aigua !! Va convencer al padrí i vinga es van posar a picar i picar, la pedra es durissima, però amb dies i mesos els dos van aconseguir fer una cogulla de 120 cm de diametre i uns 35 cm. de profunditat; tots contents i si quan hi havia una tempesta s'omplia ràpid i els dos tenien aigua, per fer tractament a la vinya. Van passar els anys i els fills d'aquest bon home dels Omells es van vendre la propietat i el nou amo, va enterrar la cogulla, perquè havia quedat absoleta per la nova tecnologia i ja portaven l'aigua amb una cuba de 5000 litres des del poble. Quines coses que pasen Déu meu, ningú dels dos ho hagués dit mai que la vida de pagès evolucionaria, tot s'havia fet com el temps dels romans. Al poble les families benestants disposaven d'un aljup, era un gran diposit a l'aire lliure, recollia l'aigua de pluja que baixava per la costa, i amb ella regaven el seu freginal, l´hort o altres jardins particulars.


Aqui va un petit poema de Mn.Ballarin  o potser de Josep Maria Espinàs, que em perdonin la memòria se'n va, però, sí parla de la nostra terra de l'Urgell.

En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...

L'estiu a Gata es plaent, els dies són més llargs que al Pla de l'Estany, el sol es pont una hora més tard, i això dona sensació de que et sobra temps; els carrers estan totalment en silenci fins les nou del mati, ni la mainada/canalla respira, els carrers són estrets i la llum costa de que entri, o sigui que estàs be al llit, però enganyat. De calor en fa molta, però encara no he suat cap dia, a dins les cases si està força be, com que les parets son gruixudes donç costa més que hi entri la calor i si baixes a la planta baixa estàs fresc, no cal anar al celler. La vida al poble durant l'agost es bulliciosa, s'omple de propis i fills del poble que viuen fora i alguns excursionistes i gent del camping que diariament pujen al poble a comprar o senzillament a veure que diu la prempsa o a prendre un "vino de pitarra, tant propi de l'Alta Extremadura". La Vanguardia no la venen, la llegeixo per internet.
El poble te piscina municipal, clar amb limitació estricta de l'aforament i la gent va a banyar-se al riu que està al costat mateix, que fa anys van fer una presa que aguanta l'aigua que baixa de la muntanya sense passar per cap granja ni cap activitat humana, aigua no contaminada, per cert molt fresca i aqui no hi ha límit, tant sols preval el sentit comú de la gent que hi va.

Puente la Huerta


El terme municipal te un altre riu que baixa de l'ermita de Sant Blas, aquesta zona tant alta, camí de Castella, te grans manantials, fins i tot a sota l'ermita i neix un bon doll. Recordo que el dia de la peregrinació pel mes d'agost hi posaven les begudes en fresc, segur que abans del Covid encara els hi posaven i seguiran post-Covid.



 Quan aquesta aigua arriba a la vall, s'atura, l'ajuntament de Gata ha fet una altra presa " piscina natural", i te molta concurrència, fins i tot dels pobles veïns, es diu el Puente la Huerta, foto ja vista; és realment bonic.

Fotografia de Lluis Capdevila


Jo sempre havia vist el poble de Gata des de la part més alta, cal tenir present que el poble esta a la solana del vessant de Castella i llavors només contemples teulats i més teulats; el poble tot són carrers que pujen molt amunt, la calçada romana també. 

Calzada romana, que puja fins a dalt del tot "del Puerto", ja és Salamanca.


Ben empedrada, puja fins a castella, amb molt bones condicions, trobant de tant en tant una derivació inclinada perquè l'aigua no malmeti l'empedrat. Els romans amb aquestes vies es desplaçaven amb molta velocitat per tot l'imperi (100.000 km.)


Aquest estiu l'Ajuntament ha obert el campanar a la ruta turistica pel poble, per mi molt interessant perquè per primera vegada em permetria veure els teulats del poble des del centre del poble; be també alguna zona verda d'alguna casa , vull dir algun corral, però tant sols un parell o tres. Em vaig apuntar ràpid, es puja per una escala de cargol de bona fàbrica i des de dalt s'observen més teulats, racons i raconets mai vistos.


En primer terme tenim el gran teulat de l'església , acabat de restaurar, així com la façana principal que dona a la font del Canyo.
A la font del Canyo hi ha l'escut de l'emperador Carles V. Recordem que l'emperador es va retirar al monestir de Yuste comarca de la Vera, nordest de la provincia de Cáceres. Al monestir hi han monjos Jerònims; diocesi de Plasència. Amb això està tot dit molt aprop de Gata.



Una segona vista del poble, des de dalt el campanar.  a la dreta de la foto podem veure pel cim un gran jardí botànic que el va fer l'ilustre boticari Dr. Emilio Crespo, hi podem trobar tota mena d'arbres propis e importats de tota España i de fora, com : 



Palmeres altissimes, llimoners de tota mena, tarongers, cedres, pomelos, uns pins gegants que donen la imatge del poble de Gata, canyes americanes, lledoners, castanyers gegant, un magnoli gegant, cirerer d'arboç; a molt pocs metres al costat d'una font hi trobem grans garrofers de uns set metres o més d'alçada.

Garrofer carregat de manats de garrofes, algo mai vist.


Si amplieu la foto podreu gaudir de l'abundància de les garrofes.
El jardi dona la volta per darrera la vila; en altre temps bastant llunya una carretera va partir aquest jardi botànic per la mitat, cosa que va entristir aal senyor boticari.



És l´església gòtica més gran de la diòcesi sense contar la catedral de Coria ni la de Plasencia, és una gran nau, altissima i amb un gegant retaule a l'altar major, que preten imitar el retaule de l'Escorial.


Passen els anys i no deixa de sorprendrem aquesta impressionant església en aquest racó de món, segur que es deia aixecar en anys de molt bones collites d'oli. Hi han mils i mils d'olivers, es monocultiu. Però la majoria de finques estan abandonades plenes d'esbarzers o en venda, una llàstima ningú en compra, el preu de l'oli diuen que va com fa vint-anys i no paga la pena cullir-les. Tenir un tros  de 700 olivers es com no tenir res. Igual que tenir una plantació de roures i alzines sureres o castanyers , es com no tenir res; si valdria tenir-la a Cassà de la Selva o a Llagostera o a les Gavarres.

Castanyers gegants, enormes, ni han molts.

Aqui al poble es tradició de tota la vida, cap a les 12 hores anar de bars a pendre vins o d'altres refrescos i sempre amb familia. No m'agraden els bars, com a metge de poble me mantingut apartat a proposit i no els he frequentat mai, perdó alguna vegada si hi he anat, però tant sols al de la Mari de la Llar; ho feia per trobar i compartir un tallat amb el Dr. Pla Bartrina gran persona i millor endocrinòleg, els metges gironins li ddebem molt, escoltar-lo era un plaer, era un home del reneixament, . Quan va acabar l'especialitat a Barcelona , es va presentar personalment metge per metge a tota la provincia, una feinada ingent, mai vist. M'abelleix recordar que va ser el primer especialista en diabetes del nostre col.legi de Metges de Girona. Una altra persona que m'agradava trobar era el nostre rector Mossèn Marc Farré (acs). Ell era frare Franciscà a la Bisbal, i per obediència al Sr. Bisbe va sortir del  convent per fer de sacerdot diocesà, no n'hi havien . Home religiós fins i tot dormint (me´n vaig al llit i dormo en pau fins que em desperto...), auster , amb bondat, mai s'apartava de l'evangeli , escoltava i parlava amb tothom, sabia de "Qui" s'havia refiat. Patia i es preocupava pels pobres, sempre s'avançava i és feia proïsme abans d'hora.
Junts, al poble de Cornellà amb les seves múltiples parròquies i Palol de Revardit, vam ser molt feliços cadascú al seu lloc; parlar amb ell quan el visitava a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla era un aprenentatge, amb paciència parlavem de tot i ens enteniem, donava les gràcies per haver sigut franciscà, entenia i acceptava la malaltia i agraïa el bon tracte al personal que tenia cura d'ell.
        

Sense paraules, només un gran agraïment per haver compartit tant.
El tracte era que ajudessim a qui ajudessim, mai ho sabria ningú; el que façi la ma dreta que no ho sàpiga l'esquerre i puc dir que es va cumplir. Encara guardo els impresos d'ingresos fets a La Caixa d'estalvis, ell no els volia guardar, em va tocar a mi. Déu sobretot !



No tot es tant romàntic en aquest poble tant bonic com pintoresc, també hi ha xafarderia i molta, (cal dir que l'home és xafarder per naturaleza) encara que al meu poble de la baixa Segarra que son poquets també ni ha; les relacions humanes en un poble son més denses, tupides i són públiques en el sentit de molt conegudes. 
Sembla mentida però de vegades gaudim si el veí li van malament les coses, llavors som més feliços, - que s'havia pensat !!!! . Sempre he sentit a dir que el que no te feina el gat pentina !!. La nostra felicitat en cap cas pot dependre de la infelicitat del vei. Siguem bones persones i gaudim del fet. Hi ha un llibre titulat El tallador del diamante que diu : No te sientas infeliz por el éxito ajeno !!!!!!!. Vinga ànims !
Avui al migdia prenen un vi amb el meu cunyat, amb veu alta es discutia sobre que el govern no governa, que els boscos estan abandonats, que els funcionaris es dediquen a viure com que no els poden acomiadar, donç "feliços ", que van a comprar en horari laboral, que els 20 minuts d'esmorzar es converteixen en 45 i no passa res dia rera dia, encara dura " el vuelva usted mañana", que no es vigila la gent que no porta la mascareta o que la juventud va en grups, etc.... que el numero de Covid ha augmentat al poble.....cosa que no havia passat durant la llarga pandèmia.


Gata està farcit de racons plens de pau, propis per contestar correus, per llegir, per meditar per passejar amb la familia i fins i tot per resar les vespres. La lectura es un bon company, però es la que pateix més perque un servidor es va endur dos llibres: El corazon con que vivo i la vida de un medico rural en Irlanda regalat per la Dra. Reina Capdevila i els dos estan a la mitat, sempre surten entrebancs encara que estiguis a una zona molt aillada. Les excursions han sigut abundants tant en les muntanyes del poble com anar a visitar els pobles importants de les rodalies, (Alta Extremadura) en diuen " pueblos bonitos ".


En certes hores del dia i després de sopar la plaça s' omple de families amb els seus petits, que amb tota llibertat juguen, corrent, donen voltes a l'ajuntament i no es perd ningú, així creixen feliçment els infants, amb total llibertat, encara que els pares no són lluny, cosa que a certs pobles no es pot fer, oi que no veuen cap cotxe ?, estan prohibids per l'ajuntament. Quan els infants i més grandets estan cansats, i els porten a dormir, llavors continua la festa de tota la gent jove i més gran fins a les 3 de la matinada, cantant, parlant en veu molt alta, en fi cap problema, encara que els bars tanquin a la una, la gent es queda al carrer.



Encara em fet més tasques que cal fer  cada dos anys i que no podem oblidar que es rentar la llana dels coixins i coixineres de tota la casa, que son  de  Llana Merino, aquesta llana te moltes qualitats :
 Té una propietat termoreguladora, el teixit es manté càlid a l’hivern i fresc a l’estiu, no fa picor en contacte amb la pell, com passa amb altres tipus de llana. Un altre dels avantatges de la llana merino és que degut a a seva transpiració i al seu contingut en escames de lanolina repèl les bactèries, els àcars i evita les males olors.


Tot  ordenant calaixeres i armaris i baguls, hem trobat una capsa plena de mantellines de tota mena, de mainada, de noietes adultes, de dones grans, d'anar de festa, de casades, de vidues, de casament, de primera comunió, etc... tot s'ha de dir a casa de la meva dona fa molts anys havien tingut una d'aquelles botiques de poble que om hi podia comprar de tot, fins i tot et tallaven un vidre a mida, o venien sal a dojo, bacallà, claus i objectes de ferreteria, orinals,  llits, roba de tota mena com : Sarga per fer camises, Popelin per fer camises de vestir, Hilo per fer manteleries, i llençols, Llenç per fer llençols, la Franel.la per fer tota mena de peces de roba, Batista per fer roba interior, roba de Cruzadillo, per fer roba interior, Piqué eraper roba pel bresol o la canastreta dels nadons, Vellut per fer xaquetes o capes, Seda natural per fer mocadors de coll per les dones, Pana per fer pantalons d' homes, roba de Drap (paño), Vichy per fer roba de les nenes de diari, roba de Perkal per fer bluses i xambres pels homes (blusa curta normalment de color negre), Lli per llençóls,Viscosilla roba de poca qualitat, Viyela, per fer vestits elegants, Crep per fer estovalles de taula, Panamà especial per bordar amb punt de creu . deixem-ho aqui.

Teler del segle XVIII


Estem  acavant l'agost i no ha plogut, no se que ha fet a Llorenç a casa nostra, però aqui que abunden les fonts , l'ajuntament ha reduït el cabal de les fonts públiques i de nit unes hores tancada, pel be de tots, com a tot arreu, alguns pocs reguen l'hort, però el mal no be d'aqui, també ho feia el pare (acs) a Llorenç, el problema es que no plou, el canvi climàic va en serio.



Avui dia vint-i-quatre d'agost veiem el primer nuvol de l'estiu, penso que és un bon  auguri, esperem que la pluja sigui una realitat, ho esperem en candeletes. 


Abans d'acabar em lau posar-vos una altra font, aquesta està a la vora de la carretera, raja tant que hi han cotxes a carregar aigua, ahir un amb 200 garrafes i així mati i tarda, evidentment aigua potable.
Cada dia he anat a caminar amb els dos bastons, donç l'artrosi dels genolls es present a cada moment, ho trampejem amb paracetamol i visites al traumatòleg de l'Hospital Josep Trueta. Pels carrers trobo molts avis asseguts als portals de casa seva o en un pedrís a l'ombra d'uns grans garrofers junt amb una font que surt una aigua fresquisima i parlem de com era el poble quan eren mainada , ara aquest bon home te 92 anys em va explicar els oficis que hi havien hagut al poble, quan era un noi  : serradores, ferrers, boters, flequers, terrisers, sabaters, llauners, paletes, sastres, fusters, orfebres, cadiraires, basters, cereries, .... 

Lliris carregats de llavors, aqui en diuen calas, tenen la tija molt llarga més de 1,10 cm.


Be, m'acomiado de vosaltres i del meu estimat poble, donan  dos voltes al pany de casa amb la clau de tota la vida, no tenim valor per canviar-la per una de més petita. 



Felicitats als Ramons, se que uns quants anireu al convent de Sant Ramon situat al poble de Sant Ramon a la Segarra, conegut per l'Escorial de la Segarra, està al costat de l'Eix Transversal, molt aprop de Cervera, això pels no iniciats.
Una abraçada i fins dintre d'un any o no ????. La contingència sempre està present.

Pep