dimarts, 1 de juny de 2021

MOTIU PRINCIPAL DE L'ESTADA A LLORENÇ DE ROCAFORT: PORTAR TOTA LA LLENYA DE LA GRAN ESPORGADA D'OLIVERS I AMETLLERSDEL MARÇ PASSAT. CONEIXER EL TERME DE LLORENÇ DE ROCAFORT TOT EMPELTANT AMETLLERS. LLORENÇ ESTÀ SITUAT A L'URGELL POBRE O DE SECÀ

 

A les 16 hores del divendres dia catorze de maig de dos mil vint-i-u, va venir el Ramon de cal Giné, per anar a empeltar ametllers i coneixer el terme de Llorenç, com he dit en l'anunciat del post situat en  l'Urgell pobre o de secà, cosa que feia temps que li demanava, i amb la Covid tot s'ha retrassat, però alhora tot arriba. Tots els temes que toco, em porten al meu pare o millor dit als meus pares. El pare ho sabia fer tot, tant que al meu fill Lluis de petit li van preguntar si volia ser metge com el seu pare i va dir que no, que volia ser com el seu padrí que ho sabia fer tot, en canvi el pare només sabia medicina. Del pare recordo que s'havia fer el planter d'ametllers i després els empeltava i els plantava al tros que calia; em deia n'he plantat més de tres mil, però se m'han mort més de la mitat, no plantis ametllers, es moren, planta olivers, i la proba de que s'ho creia, l'any 2008 any de la greu crisi de les hipoteques subprime on les agències de qualificació de riscos van caure en una valoració errònia i es van estabellar bancs com el Lehman Brothers, que va presentar una declaracio formal de fallida financera. El pare el mateix any va plantar 230 olivers d'un any de vida i a més va fer el teulat de la cabana del Perdigó terme de Vallbona de les Monges totalment nou; d'això sen diu tenir esperança. Aqui teniu una foto feta des del damunt de l'hort del Gallo, on es veu el Culroig de cal Martí.
 
 

Junts hem anat directe cap al principi de la partida del Culroig , que ja no me´n recordava on es trobaven; primer cal recordar totes  les partides del nostre poble : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya., el primer com em dit es el de cal Martí; després be la pallisa de cal Gallo que està en ruïnes, cosa normal als nostres dies,  la Costa les Vinyes que baixa cap a la Roca-Sabata,  tot baixan troben dos pallisses sense teulat, la de l'esquerre es la pallissa dita de cal Mora i a la dreta hi ha la de cal Tomàs (amb el seu rodet de pedra pel batre en un racó, que dona testimoni que allí hi havia una era; propietat de la Madalena el Forn i la seva germana la Ramona del Rafelet, actualment els propietaris son la Mari Carmen i el Costa el seu home. Passem per la Carrerada (antic pas de bestiar). Al Culroig del Bergadà ens aturem per empeltar el primer ametller amb el Ramon ... hi ha moments que l'esperiència en un grau i cal aprofitar el moment, que no ni han gaires.



En Ramon en sap molt i amb ganivet precís i molt antic, li va regalar el Tonet de cal Damià, fa molts i molts anys, ( sincerament he de dir que les cares de la Radolfa, l'Angeleta i el Tonet se m'han esborrat de la ment, o sigui que no ecordo la seva cara);  primer busca un lluc d'enguany i comença a tallar les fulles i amb el ganivet marca i talla una gemma i aprofita la pell que se la posa a la boca, fins que arriba l'hora de col.locar-lo a la incesió feta a la branca de l'arbre en forma d'una T majúscula.


Una vegada te l'empelt ben col.locat, llavors l'embolica amb un plastic i l'anusa perquè quedi apretat i aprofiti la sava per consolidar-se i creixer i tema solucionat. No em diguin que no és tot un art. Trobant-se per aquets mons de Déu homes que ho saben quasi tot de la pagesia

Si amplieu la foto podreu veure el que fa més d'aprop.

Qualsevol activitat és bona per aprofundir en el coneixement del terme: caminar com fa en Lluis Foix de Rocafort, anar els diumenges al sortir de missa a veure com creixen els sembrats, anar a diferents trossos a empeltar ametllers (encara que siguin d'algun fruiter com un presseguer o un pruner, al pla del Perdigó, veins del Josep Ramón Amenós i del Ramón Moix).

Ametller empeltat de pruner, fet pel meu pare.


 Entrar la llenya d'oliver trencada pel temporal Filomena, parlar una bona estona amb el vei per jove que sigui, sempre sap més que tu, etc...
Com en Ramón que va aprendre l'ofici de pagès de molt jove i que ha anat millorant, observant als més grans i aprenen de cursos i cursets que continuament es fan, al Departament d'Agricultura de la Generalitat, o al Consell Comarcal de l'Urgell, a la Cooperativa de Guisona, etc.... 

Ametller empeltat de pruner al tros de les Pintades (l'Obac), terme de la Quadra de Mas Déu. Empelt de més de vint anys d'antiguitat i encara dura.

Ell és molt humil i no li agrada que l'ensabonin, però dona bo escoltar-lo en diferents temes referents a les nostres collites (cereals, vinya, ametlles, olives) i els camins del terme municipal que els coneix tots, a més se sap de qui són totes les propietats que ens trobem a la vora del camí o be les que allarga la vista, tot ho sap, admirable !!!!

Foto feta des de l'era de cal Cabalé, on es pot veure un tros de pared de tàpia, i al fons una mica de la convidal del Mora..
M'agrada que en els temps que corrent quedin en el terme parets de Tàpia, que els joves no saben el que vol dir, com més vas cap a Bellpuig, més en trobes, cap a Belianes en comença a està ple, els corrals tots són gairebé de tàpia i han durat molts anys; han resistit el pas dels anys, no recordo de quins materials estan fetes.

Pared de tàpia de la pallissa de cal Cabalé.


En Ramon explica que estem veient la Convidal del Mora pel damunt de la teulada de la pallissa i també pel cim veiem una mica el Tossal. 

L'era de cal Cabalé de la partida de la Convidal.

Baixant de la costa de Les Vinyes he vis la cabana dels  Comunsaris de cala tia Andreu,  d'on era fill el meu padrí Pep Capdevila i Pons, no l'havia vist des que hi havia anat quant tenia 14 anys a fer una berenada; la sorpesa me la vaig endur quan en Ramon em va dir que només hi havien dos Comunsaris el de cala Andreu i el de cal Mora, dona molt que pensar oi ??. Tot parlant de la gran Convidal de cal Giné, en Ramon diu que la de cal Cabalé si que és una gran Convidal , no podem deixar de banda la  de cal Mora, de cala Milia. En Ramon explica que el Pepito de cal Cabalé(a.c.s.) hi feia hort, perquè sota un marge, devant de la cabana  hi ha un pou que tota la vida ha tingut aigua, també alli mateix hi ha una plantació de noguers i un palosanté i un nesprer molt guapos.


Ruda borda
En Ramon em diu que la seva Convidal limita amb el terme de Llorenç de Rocafort, amb el de Maldà, i amb el de Vallbona de les Monges, donç es terme de la Quadra de Mas Déu, mai m'hagués pensat que el terme de la Quadra arribés tant lluny. Vostès han visitat mai l'edifici de La Quadra de Mas Déu???
Estem fent el primer descans a la cabana de cal Cabalé.

Crida l'atenció que en la pròpia era hi hagin tres considerables olivers, que pel diametre del seu tronc demostres una vida de més de 120 anys i l'estat del teulat i del tancat de tàpia, si dona entendre que fa molts anys que ja no te cap utilitat. Tot te un rincipi i un fi. Nosaltres també.


Em pregunto cal cabalé tenia que ser una gran propietat tinguen dos eres per batre els cereals, la del poble i aquesta molt allunyada, però després d'escoltar lo Ramon que la seva Convidal es enorme, potser te sentit tenir una era amb la pallisa en el propi tros, cal dir que la cabana-pallisa tenia un trebol, vol dir que els propietaris podien quedar-se a dormir si convenia; també en tenim d'altres de trossos amb era com el Sant Miquel de cal Giné que encara hi ha rodet i d'altres, com que pesava molt ni els anticuaris d'estris de la vella pagesia han tingut interès per endur-se´ls.
A l'esquerre de la foto veiem el teulat de la cabana del Tossal del Coix que tenia l'era, que està molt aprop de la font que es propietat de cal Giné, també hi tenen una cabana de volta de pedra, a Llorenç no ni han moltes, a Rocafort de Vallbona si, en altre tems havien tingut problemes entre l'Albert del Conde i el Coix, un es tallava l'aigua a l'altre sobretot el dilluns que el Coix anava a mercat a Tàrrega, fins que un dia va deixar d'anar al mercat i ....... deixe-m'ho aqui.
Si dirigim la mirada  des d'abaix de tot fins la punta del Tossal Gros, veiem molta verdor, serà que aquesta raconada de les Convidals tenen molta aigua, segur que si, a dalt de tot tenim la font la més coneguda, que raija com un rajolí, més avall a cal Coix tenen un pou que sempre hi ha aigua i a la parada de la cabana del Cabalé, ja ho em dit abans hi trobem un pou amb aigua tota la vida, serà aquesta raconada molt priviliejada ??? Ho és.




Mentre pugem en Ramon em diu que el pla del Tossal Gros que es lo millor de "Llorenç " tot i no ser de Llorenç; un queda bocabadat del gran pla que un es troba a l'arribar allí tot són ametllers , no us imagineu la quantitat d'ametllers diria que incontables i a més molt carregats d'ametlles, un any que les baixes temperatures les va matar.



Tots són ametllers de marcona, menys un de llargueta.


Del Pla del Tossal de Cal Marti es veu ben be Bentall, pertany a l'Ajuntament de Passanant, arxiprestat de Sant Martí de Maldà, situat a 800 metres d'altitut, fan festa major per la Marededéu de Montserrat.
Sincerament només hi estat una vegada.
També vam veure els Perdigons, la Cabana de cal Perlo, vaig veure el tros del Josep Ramon el germà del Magi que està darrera la serra del nostre obag i que també som veins al Pla del Perdigó..



Com diu molt be en Vicenç Villatoro en la seva carta sobre El Sagrat i el Profà del llibre " amb Déu o sense ".... Lo meu ha estat l'història de la repetició durant l'any i en temps de vacances : Llorenç de Rocafort, Gata a l'alta Extremadura i Sant Antoni de Calonge i anar repetint fins els setanta-u anys. Sempre he anat mirant tots els matisos del paisatge, tinc la vora dels camins a la ment, se quin tipus de plantes i creixen i quines no, ho tinc fotografiat al mes de novembre, a la primavera, per setmana santa, a l'estiu, tinc fotografiades les flors del Corpus, que de joves les tiravem pels carrers on havia de passar el Santissim sota pali.

Sempre Via o també dita Manzanilla al pla del Perdigó, encara que al cultivar molt poc la terra campa, aquesta planta s'escampa com una taca d'oli.


Es cert que ben mirat, si tinc fotografies del mateix paisatge una i una altra vegada i més, com per exemple aquesta :




Cada fotografia canvia el paisatge i cada dos per tres canvia la flora del lloc.


Sembla que no pot ser, el mateix lloc, però en temps diferents.



El lloc on hi ha aquesta cisterna, es privilegiat, om pot veure tot el fondo de Maldanell i el poble de Maldà. Les cisternes a l'Urgell sec o pobre són o eren necessàries del tot, a la vall no correr cap riu, el més proper es el riu Corb que passa per Rocafort, o sigui una mica lluny de Llorenç. Donç convenia tenir cisterna a casa per beure les persones, els animals, rentar la roba, .... La vila tenia un pou que era comú, tothom podia anar a treure aigua per beure les persones i per abeurar els animals de casa, a fora hi havia unes piques de pedra on s'omplien d'aigua. A casa encara hi han dos cisternes una que hi va l'aigua dels primers moments de la tempesta i quan el teulat es calcula que està net, es canvia el tap i aigua bona per les persones.Quines coses Déu meu !! De totes maneres jo desde petitet que vaig veure l'aigua del poble portada a l'entrada de casa.

Una altra imatge de la partida dels Perdigons


Coneixia els gallarets o dits rosella ( Papaver Roheas) que om pot veure pels sembrats durant la primavera i molts, també tinc ficat el paisatge de l'estiu de l' Urgell o de la Baixa Segarra, el verd ha desaparegut i només queden rostolls, de color de la palla, un paisatge molt diferent i menys atractiu, queden verds els ametllers, els noguers, les figueres de tota mena: sajola, blancal, negral, de coll de dama, gota de la mel, cocorella; 

Pupurri de flors en terreny a la vora del camí


també mantenen el verd les serveres i les pruneres i d'altres arbres, però especialment els lledoners, que es un arbre caducifoli de la família de les ulmàcies (celtis australis), de fruits drupacis i comestibles anomenats lledons; el nostre pare li agradaven molt, en tenim al tros del Perdigó al voltant de la cogulla, a l'era per donar una bona ombra i gaudir de la marinada per les tardes, devant de la porta de la cabana al Perdigó, en fi a la parada de sota casa a la costa que va a l'era de cal Xepe,  en tenim a tots cantons, de petits ens menjavem els lledons de gran que vols que els digui, alguna que altra vegada. Amb el canvi climàtic convindrà tenir molts arbres que donguin ombres per aguantar els increments de temperatura.

Colutea arborescens L, familia: Papilionàcies, génere: Colutea. Es diu Bufa de llop, Esclafidors, Espantallops, Espeteguers, en castellà:  Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco.

L'espantallops es trobo a la vora dels camins, així com l'herba de cop, mai a dins el bosc.
Si realment sóc un repetidor, i m'encanta el dia a dia de la baixa Segarra, el fred i la boira de l'hivern, m'encanta la sequetat de l'estiu gaudint del vent de Serè pel mati i de la Marinada per la tarde, els camps verds del nostre Urgell que estan a punt de fer el tombant cap a color de la palla, trobar nius de lo més variats, com el que fan les perdius enmig dels sembrats, en conec poquets, els més llamatius son els de les merles pels seus ous de color verdós, que no passen desapercebuts, una vegada al poble gaudim del nius dels pardals que fan als forats de les parets de pedra seca de les pallisses i de les cases, també els d'orenetes, de roquerols de falcilles, que cadascuna fa l'entrada del niu diferent. 

A Llorenç en diem peus de Nostre Senyor, també Mareselva, també Lligabosch, quan la trobes al costat d'un cami t'has de parar per la seva bellesa.
M'encanta quan comença a florir el timó, l'espígul, quant les pinyes dels pins són petitones, quan els lladoners tenen els primers lladons madurs que són negres i comestibles, de canalla ens em feiem un tip.
Fen neteja de la golfa de casa, vaig trobar un petit opuscle de les trobades de Joves de Santa Cecilia de Montserrat (1971) inspirades originariament en el moviment de Taizé.
Recordo que quan tothom anava a Paris arrel dels fets de maig del 68 o a Taizé del germà Roger, en aquells anys no tenia un duro i m'havia de conformar amb la remor de la contracultura de les universitats californianes com la de Berkeley, gràcies a lo que ens explicava en Salvador Guasch s.j. i ens parlava  del nom de les persones que havia conegut en l'ambient contracultural com Alan Watts, Norman Braun, Herbert Marcuse,.....
També la Carme Felipe em va recomanar llegir a Krishnamurti, Jack Kerouac ( En el Camino ). També tenia dos amics que anaven a Paris no ha visitar el Louvre sinó a visitar el Marché aux puces per comprar coses rares. Com podeu veure hi ha noticies de tota mena. 

El fondo de sant Miquel , mai l'havia vist, tant aprop i tant lluny es grandiós.


Be, el motiu principal d'estar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona segons ens plagui , era entrar la llenya d'oliver tallada entre els dies vint-i-cinc de febrer al dinou de març i deixada al tros. Tots sabem que aquesta llenya s'ha de treure del camp i portar-la a casa i això es el que vam venir a fer el passat dia 10 al 18 de maig.


Amb tota la paciència del món cal anar serrant lallenya tros per tros i carregar-lo al remolc.
El remolc pot carregar fins set-cents kilos, però mai passo dels cinc-cents, no cal apurar tant i vinga fer viatges i clar a l'arribar a casa cal descarregar-la i apilar-la per què no ocupi tant d'espai.


Recordo de petit, que abans de carregar aquesta llenya grossa, es guardaven totes les rames petites es feien feixos i es portaven amb el carro cap a casa, s'assecaven posant-los al sol, per després sacudir-los perquè  caigués la fulla d'oliver, que es venia per fe pinso pels animals; els feixos un cop nets, es guardaven a la pallissa per tenir branques seques per encendre el foc a l'hivern. 
No conec aquesta planta


Es guardava tot, recordo que després d'esquetllar les ametlles, la clofolla resultant s'escampava a l'era perquè s'assequés i poguer vendre-la i sinó, es guardava per cremar-la a l'estufa, tot tenia el seu aprofitament. 
També he de dir que tenia la intenció d'endreçar la pallissa, la gran pallissa, històricament les families del meu poble al perdre la funció que tenia la pallissa de guardar la palla per tot l'any per la mula, va passar a ser el cuarto dels mals endressos, tot hi tenia cabuda, d'entrada es van guardar tots els estris de la vella pagesia, com els trills, la màquina de segar i d'agabellar Trepat, el carro (2) que tant servei havia fet a la familia , va quedar arraconat per la compra d'un tractor, els estirassos, el rampill de treure la palla, els bancs de collir olives, un barraló, 4 portadores, unes dos dotzenes de rateres, 6 rateras grans, bascula romana, 2 dalles, unes quantes borrasses de tela sintètica, de canem només en queda una i petitona, cap banderado normal, 3 botges d'escombres, dos brocas, 1 pala de fusta de ventar els cereals a l'era,  dos volants, dos dalles,  una dotzena de vencills d'espart , vaies forques, colecció de tascons per esberlar els troncs,  una tenalla,  un sedàs, 50 feixos de rames d'oliver, una muntanya de clofolla, un rascles de pues de ferro, 2 porgadors de netejar les olives de pedres, de fang i de fulles, abans de portar-les al molí, estrijol per respatllar el pel de la mula, porgador, tres lluns d'oli, un carro i mig amb una roda, perquè l'altra el pare va fer una taula i aquesta que ha estat anys sola, la vaig regalar al Joan pare de la Minerva, ell te molt de puesto. Parlant de carros he conegut : carro d'estaquirots, carro de trabuc, tartana, carro amb bosses, carro de transportar bucois, i dos esclopets de fusta, un escalfallits, un cercapous, un entrescador, una esofradora, un coixi de llaurar, ......un fanal amb un ciri encès a dins perquè el segarró dels matins no l'apagués, que portava el carro a la part del devant per anar a Bellpuig o senzillament per marxar a les 5 del mati cap a mercat a Tàrrega a fer les compres de la setmana o a carregar els sacs d'adob "guano" o "el nitrato de Chile ", en fi el que calgués..... No cal dir que certes coses les hem llençades i d'altres no, tot ens recorda als pares.

Orobanca, son plantes parasites de consistència carnosa de colors variats, de tots colors, però mai verdes, no poden fer la fotosintesis, són paràsites.


El més sorprenent de tot va ser trobar el gran contenidor que periodicament posa el Consell Comarcal a les afores del poble de Llorenç (molt afortunats), amb el meu cunyat no paravem de mirar com podiam partir el que quedava del carro, perquè tot ell es una obra d'art, tot ell està ple de ferro forjat, una veritable obra d'artesania. No podiam posar el moto-serra en marxa per er perillós de trobar ferro i carregar-me´l.
Per eliminar el suspense, puc dir que vam trobar uns 4 cm a cada costat que només hi havia fusta, i va ser la nostra salvació, la resta va ser a base de picar amb  maces de ferro fins a reduir-lo i destrossar-lo per  a ser transportat fins al contenidor. Però tant jo com el meu cunyat cada cop ens dolia perquè veiem la gran i noble obra que estavem destrossan. Va com vint anys que un dia de destorb, que feia una boira espesa i pijanera, vent fort, i els termometres ratllant al zero, que li vaig dir als pares que amb aquell temporal haviam de marxar del tros i donar el dia per perdut; per aprofitar el temps me'n vaig anar a passar les hores a la Biblioteca Josep Finestres que està dins l'edifici de laUniveritat de Cervera, oh sorpresa vaig trobar tot el fons de l'historiador deVallbona J.J.Piquer-Jover, impressionant, vaig gaudir moltissim com si m'hagués colat a la boda del segle.
Entre d'altres interessants llibres i articles de les nostres terres, em va cridar l'atenció el llibre Aproximació a l´Ofici de Carreter, escrit per en Modest Guinjoan i Carles Marti. Centre d'-estudis Riudomencs. 1981. A mesura que anavem destrossan el carro, quan descansavem consultavem el llibre i ho explica fil per randa; es per gaudir lo ben fet que està el carro.
Puc dir que tots els tipus de fusta que està fet un carro : fusta d' alzina, de faig, de freixa del pais, de lledoner (d'Albarrasí), de freixa de Girona, de roure del pais, d'om, de platan de Lleida, de xop o pollancre (bo per fer taules i empostissats) Fusta d'Àlber o Alba., tots estan en bon estat després de més de cent anys, cap fusta corcada, al veure que els ferros tenien dibuixos grabats al foc, vam quedat meravellats, abans mai els haviem vist. 
Aprofitant que encara estem amb el Sr. J.J.Piquer - Jover, ell l'any 1935 va publicar un estudi de casa nostra sobre la flora i la fauna i hi han 48 ocells, dels quals en conec molt poquets com : les merles, les caderneres, els corbs, els enganya-pastorsm, la garsa, la mallarenga, el mussol, l'oreneta,les falsilles, els roquerols, els pardals, les perdius, el picot verd, el tudóp i la polla d'aigua. Si visités més sovint els Sentits de Vallbona de les Monges, de la Minerva Sallés, ben segur queja sabria els  48 ocells publicats pel Sr. Piquer-Jover.                                         

Abans d'acomiadar-me, dir que l'estada a Llorenç de Rocafort va ser profitosa en tots els aspectes, la llenya dels trossos a casa, la pallissa més endreçada, les parres de l'era i de la parada ben podades i ben esofrades, en fi només dir que les orenetes no paren de fer nius, quan tornem farem el recompta; també dir que de petit volia tenir algun niu i no vaig tenir sort, ara que no ho he "envejat " ara en tinc a dojo, coses de la vida ???. Acabo amb una visió autèntica del nostre Urgell : 

En aquesta terra austera, d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses, d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyedissos, plens de pols i pedregram.
Recomano no esperar als 71 anys per coneixer el nostre terme amb els seus camins, jo el considerava petit i en grandiós. Ànims.
Pep