dimecres, 24 de novembre de 2021

PRIMER DIA DE DESTORB D'AQUESTA TARDOR, PLOU A DOJO DES DEL MIGDIA, BUFA EL VENT TOT XIULANT ENTRE LES CASES, EL CARRER BAIXA L'AIGUA A L'AMPLE,

 

Portem collint olives d'ençà el passat dia setze de novembre d'enguany, hem gaudit d'uns dies de sol, bon temps, altes temperatures que ens deixaven collir amb camisa i un gerseiet, a ratos si s'amagava el sol , calia posar-se una peça més, però al poc calia treure-te-la, però cap problema. Vam venir a Llorenç de Rocafort de Vallbona amb el cor en un puny, perquè el boca a boca dels veïns parlaven de que tothom tenia les olives arbequines molt petites i negres, cosa que personalment haviam comprovat el passat 23 d'octubre passat, que amb la meva dona haviam vingut a tallar els llucs dels olivers, cosa que des de la mort del pare no ho portava gairebé. Sense més, ens vam adonar que també teniam olivers amb moltes olives petitissimes i negres, això ens va quedar a dins. Vam passar cinc dies tallant llucs, i esbarzers dels marges tot veien els olivers  que si tenien moltes olives. Una tarde va venir a veurem per sopresa el Ramón pare, cosa que en aquest terme s'agraeix perquè la resta dels dies no havia vist a ningú. El Ramon i un servidor som veins al Pla del Perdigó que toquem amb el tros de Sant Miquel de cal Giné. El Ramón em va dir que estava de sort o que era afortunat  perquè tenia molts olivers amb les olives verdes i grosses, serà la humitat de l'Obac de les Pintades ? o tota aquella zona és més fresquivol que la resta, podria donar-se, vaja no tinc perquè dubtar-ho.  . Em va dir que era senyal de bon auguri. Vaig quedar més content que un ginjol i així ho vam deixar i apa cap a Girona tot esperant tornar per fer la collita d'olives. 

Vista del poble de Llorenç de Rocafort vist des del Pla del Tres.

El dia abans de venir cap a Llorenç de Rocafort de Vallbona, vaig assistir a la darrera conferència sobre art d'origen literari, feta per l'arquitecte e historiador Miquel Del Pozo a la biblioteca Carles Rahola de Girona, la primera fou Al principi fou la paraula, la imatge després de la paraula, patrocinada per la Fundació Atrium-Artis de Girona i titulada Post-scriptum. La primera conferència va estar dedicada a obres d’art que han il·lustrat l’Evangeli. 




He de dir a favor del ponent que ens ha fet viure cada trosset, cada obra d'art, com mai a la vida. Es admirable el respecte que te per l' Antic i nou Testament, amb quina delicadesa parla de l'anunciació de l' àngel a la Verge ,  sempre donant conssistència a les seves paraules amb lectures de l'antic i del nou testament, o d'algun salm, increible els seus coneixements.

La segona fou Tornar a nèixer: La paraula que dona llum a la imatge el 13 d'octubre sobre el renaixement. El moviment cosa molt important.



En Miquel ens ha posat un quadre pintat per Boticeli de la capella Sixtina que tracta dels fets de la vida de  Moises que ajuda a les filles de Jetró a donar aigua al bestiar.


 L'autor sempre combina la imatge amb la lectura d'algun llibre, en aquest cas de Marcel Proust titulat  La recerca del temps perdut.



La tercera titulada Exigències del guió : Metto al segle XVII.



Betsabe i el rei David. " El bany biblic ", segon llibre de Samuel.

Betsabe (1889) oli sobre tela de JEAN-LEON GÉRÔME. Susanna i els vells. Llibre de Susanna.

Abans de venir vaig deixar l'hort de can Magot (casa de la meva neta Mar) totalment desmuntat i vaig fer una bossa de trossos de canyes per encendre el foc. Fixeu-vos quina varietat cromàtica de l'entorn del mas, m'encanta aquest bosc, ben diferent del que podem veure a la baixa Segarra.


Passejant o anant amb el cotxe pels camins del terme des de Llorenç direcció als Perdigons i Les Pintades cap els Omells de Na Gaia, es reconfortant per l' ànima veure els colors groguençs dels codonys, que a casa nostra en tenim a tots cantons, començant per la parada del darrera la Vila ,

 dels lledoners que van perden les fulles groguenques, el color groguent dels rebolls que cada dia ni han més, dintre del tros, molt aprop dels marges o sota els marges mateixos, estan cresquent de dalt a baix, al costat dels olivers i dels ametllers i no podem tocar-los, curiós !!! 

Podem veure elsrevolls marronsos entre els olivers, ni un dins del bosc.


Mirem els pocs boscos que queden i al costat dels pins no hi ha cap reboll, només hi ha pins; no entenc perquè al seu costat no poden creixer els rebolls ????. M'ho podria explicar algú ????


El color especial de les serveres, que abans ni havia a tots els trossos i que la padrina les posava al damunt de la palla perquè anessin maduran per menjar-les de postres a l'hivern, igual que les peres d'hivern i els raïms de tota mena penjats a les bigues de les golfes destinats o no a ser pances, tant bones en qualsevol apat, les figues seques, les nous, els codonyacs i  les ametlles torrades; només es tenia el que es guardava.

Codonyers a la vall dels Perdigons, terme de Vallbona de les Monges.

També ens alegra trobar el color ocre-grogós de les fulles dels codonyers, que tant valorem la gent de casa nostra, ja els estimava molt la nostra mare Isabel Vila i la padrina Dolors Pons, i ara la Tere, tots valorem i ens agrada tenir motllos de codonyac o (membrillos en castellà), per menjar-nos-els o per fer panellets, o menjar-los a l'hora dels postres amb formatge o posar-los a trossets a les amanides, o regalar-los als amics o familiars, o al vei, tothom diu que si i ho agraeixen.



Aqui va una bonica imatge del meu pare i jo tallant un plançó de servera per tal de fer-lo servir com a pal necesari per aguantar el banderado per collir olives o les ametlles. Al meu poble tothom feia servir la fusta de servera per aquesta tasca, no se perquè havia de ser servera ????; si algú sap quelcom més del perquè havia de ser servera que m'ho digui i jo em pregunto perquè no pot ser d'una altra fusta o arbre del nostre poble????? Gràcies.


Hem collit olives des del dia 17 de novembre, anar al tros es motiu d'alegria, de gaudi, perquè hi ha una gran collita, en part deguda a la gran destrossa que va fer el temporal FILOMENA, que va deixar una veritable sorpresa, amb el 90% dels olivers trencats o molt deteriorats.



Vam haver de repassar tots els olivers de Les Pintades, fent servir el moto-serra, una gran produccio de llenya, mai havia vist una "esporgada així ", res de talls fet amb tisores, tot fet amb el moto-serra del principi al final i les pluges posteriors del mes d'abril vam fer la resta. Penso que es " gràcies al Filomena " que enguany tenim aquesta gran collita, que en cap cas es pot atribuir a l'adob, perquè no ni tiro, ho repeteixo no tiro res perquè els olives produeixin més. 

 Ho he de dir, cap dels dies que portem collint olives , hem trobat olives caigudes, tothom em parla al vespre que porto les olives a la Cooperativa de Sant Marti de Riucorb; on ja n'han trobat o afirmen que si plou cauran, assegurat. Temps al temps, potser si que mésendevant de l'article que estic escribin, hauré de dir sí, jo també.

Avui mateix  (23-XI-21) ha plogut des del migdia, una meravella per la terra i també pels arbres. Han caigut 30 litres fins a les 17,45 i continuava ploguent, a aquesta hora, estaven encesos els llums dels carrers del poble. Noteu la grisor del cel. Amb aquest ambient es més fàcil imaginar-se un Llorenç medieval, a més tenim a l'esquerra el gran finestral de cal Damià.


Llorens de Rocafort, a l'esquerra cal Damià, a la dreta cala Adelaida


Ben segur que a les 21 hores parlarem de més litres. 

Abans de que em passi de llarg i després algún dels meus etimat lectors m'ho tiri en cara, aqui va:

Rendiment de les olives va entre el 18% al 20%; Déu ni do. 

A pagès sempre hi ha quelcom per fer, i com que a casa ens agraden molt les ametlles (ametllons a Girona) garrapinyades, torrades, deshidratades, donç vaig agafar un sac d'ametlles, em vaig posar a sota la terrassa com feia el meu pare (epd), i al.la a trencar ametlles, tot escoltant la fressa de la pluja com queia al damunt i al corral del darrera de casa, només interrompuda per escoltar les Vespres de l'Abadia de Montserrat; realment es un plaer trencar ametlles com a tradició del meu pare, tothom donava les gràcies a la meva mare per com havien sortit les ametlles, però de l'anonimat del pare quedava " in albis". Encara que hi hagués una empresa que es dediqués a trencar ametlles per un preu baratissim, jo seguiria trencar les ametlles una a una, perquè em porta a la ment la feinada que dona el cuidado dels ametllers, esporgar-los, batzacar-los, posar-les al sol per deshidratar-les .... guardar-les...com molt be habien fet els meus pares

Ep ! a la tardor i a l'hivern les nits són molt llargues i ens dona peu que un cop a la vora del foc, ens posem a llegir La Vanguardia com feia el meu padrí (epd), i gaudir dels amics periodistes com en Lluis Foix, l'Antoni Puigverd, Joaquim Luna, l'Arturo San Agustí i molts d'altres i seguir afegint llenya al foc i seguir amb el llibre que em va regalar el Dr. Toni Griera, metge, fill de Sant Cugat del Vallès i company de carrera a Bellaterra: El fill del xofer, de Jordi Amat. Edicions 62. He descobert més anècdotes de la vida de'n Manel Ortinez,( que un servidor el vaig coneixer a casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons(e.p.d.), al seu xalet de Les Planes d'Hòstoles ), tot el que sabia era de la lectura del seu llibre " Una vida entre burgesos ", Memòries. edicions 62. Barcelona, que recomano, per tenir una mica de cultura sobre la vinguda de'n president Tarradelles a Catalunya. 

Avui dia  24-XI-21 he començat el dia fent llenya d'ametller a l'era de casa a les 8 del mati, perquè el Google tenia anunciat que a partir de les 9 plouria i s'ha complert, però jo ja tenia la llenya feta, feia com quaranta anys que no havia asclat troncs, cosa molt frequent a casa nostra.

Llenya d'ametller asclada a l'era de casa.
Abans, quan jo era un noi, no hi havia moto-serres i tot s'havia de fer o amb el xurrac o amb tascons, que ni havia de tots els tamanys. Va tant be, que continuaré asclant llenya per cremar a la llar de foc. Vist que comença a ploure, dons casrrego la llenya i cap a casa a encendre el foc i esmorzar amb la Tere. 

Gran teulat de la pallissa, hi han sis goteres.

Avui, tenia previst seguir ordenant i tirant coses acumulades a la pallissa, tenir una pallissa es tenir un cuarto inmens de mals endressos i tot va aparar allí, i de cop un se'n adona que ja no et pots remenar, ni buscar res perquè continuament cal canviar tot de lloc i sovint no trobes res. Be, aquest mati, ha plogut molt i moltes hores, temps suficient per anar veien les goteres i apuntar-les per avisar al paleta per arreglar-les.

Poble i monestir de Vallbona de les Monges, amb un cel molt gris, propi d'un dia plujós.

Mentre dinava, he decidit anar a fer una visita al monestir de Vallbona de les Monges, donç feia cinc anys que no havia fet cap visita, cosa que no m'agrada, perquè tota la vida que he mantingut una relació exel.lent el romànic i el gòtic i millor amb la comunitat cistercenca, més intensament desde  la setmana santa de 1972 que va celebrar el Secretariat d'Universitaris Cristians amb mossèn Salvador Pié-Ninot (filipó), la gent distribuida per les pallisses del poble, una festassa a Vallbona. A més tinc publicat articles sobre Vallbona en el present blog. Tots els racons de Vallbona estan carregats d'història de la bona; fins hi tot una gran història es l'Olivera i tots els que la formen, així ho volgué el pare Josep Maria Segura (escolapi), per amor als altres hi deixà la pell. Podeu llegir-vos el llibre Se de qui me refiat, escrit per en Josep Maria Farrés.
 Donç be , després de dinar, cap a Vallbona, al parking estava només el meu cotxe. Me dirigit cap a la botiga de records, on es venen les entrades i hi ha el guia per acompanyar-te i on sempre haviam fet llargues xerrades amb la germana Neus, i lo feliç que era havent escollit ser monja del Cister, i lo molt que li agradava l'obediència i d'altres moltes coses com la meva familia, les collites d'olives i la d'ametlles, de l'exercici de la medicina, els amics monjos de Solius, de les anades a Montserrat per la Vetlla de Santa Maria, de l'Hospitalitat de Lourdes, i per damunt de tot la confiança cega amb el Senyor, etc... A les 4 han obert la porta, era jo sol i m'han atès amb tota la empatia del món, he comprat l'entrada i vinga a gaudir com mai del claustre per començar, perquè al ploure era un dia ideal, especial, les gargoles gòtiques treien aigua a dojo i al tocar al terra feia un soroll preciós i que convidava al recolliment i a l'agraïment al Senyor per algo tant  acollidor com espiritual, és una vivència única. Després de 72 anys d'entrar al monestir dotzenes de vegades, mai havia encertat un dia amb pluja. Sóc molt afortunat.


Després de fer dos videos i varies fotografies, m'ha vingut a la ment tota la llarga restauració del cenobi amb l'arquitecte Jordi Llorens i Perelló (epd) durant més de vint-i-cinc anys amb l'ajuda de l'aparellador Jordi Calvo, els dos feien un bon equip. L'arquitecte Sr. Llorens, em va dir que estava preparant un llibre sobre la restauració del monestir i que volia parlar amb mi, ens vam trobar un dia a Vallbona que estava fent una visita d'obres, però no li va sobrar temps i va haver de marxar.



El Sr. Calvo m'ho va ensenyar tot i tinc la sort d'haver fet moltes fotos amb "al sostre"  de l'antic dormidor de les monges sense el sostre i curiosament la llum de dia deixava veure a la pedra que tancava la gran arcada gòtica portava l'escut de la casa de Caldes. Pregunto el Sr. Roselló finalment va escriure un llibre sobre la rehabilitació del monestir de Vallbona de les Monges ??



 i també el refetor, encara a les beceroles, la gran sala la vaig trobar molt monàstica i més sales, vaig gaudir moltissim i li estic molt agraït.
Abans de continuar he de dir que fins aquest moment han caigut seixanta vuit litres d'aigua, des del mes de maig que no havia pogut amb tantes ganes com fins avui. Tots plegats som molt afortunats i més la gent que som de secà.




Ens trobem a la part alta del tros de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu i molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia. En primer terme a l'esquerre ens crida l'atenció aquest gran reboll al costat dels olivers, planta indesitjable dins del terreny de cultiu, per altra banda quan mirem al bosc de ben aprop només veiem pins i entremig cap reboll.

Us poso aquesta foto perquè mireu els dos boscos de pins no veieu cap reboll entremig, perquè?? Que algú m'ho digui, ja ho he demanat altres vegades, per mi es tot un misteri. 
Tot collint olives, que no he deixat de fer cada dia menys els dies 23 i 24 de novembre, es tot un plaer, trobar olivers plens d'olives de tots colors com aquest, impessionant del tot. Es un plaer collir olives cada dia a 4 graus i una mica de vent,no hi fa res si hi ha la collita d'enguany i així cada dia anem avançant i vinga a pujar tros amunt.


Sorpresses cada dos per tres, trobes molts nius d'ocells, que em deixa amb l'interrogant i no saber de quin nom es tracta, hi han tant ocells que m' encantaria coneixer-los, com conec els nius de les orenetes, o dels roquerols. Be, ho hauré de preguntar a la Minerva Sallés, ella es una experta en ornitologia del nostre entorn. Sí, conec els nius que trobo en els ametllers que son de les merles i fan els ous de color verd.
Són nius petitissims, que seran??
Com que a la baixa Segarra es un pais de temperatures extremes i no és res d'extrany que les galçades matin les flors dels ametllers al mes de febrer o març com enguany ? i igual pugui passa amb les flors dels olivers ? i si passa et quedes sense les dos collites , ens quedariem amb els cereals i els que tenen vinya donç tindrien la segona collita, per viure és poc, fan falta les 4 collites, un pais de secà com es aquest com enguany que ha estat 6 mesos sense ploure, i quasi perdem la gran collita d'olives, jo, he salvat una part , la part que els olivers estan a l'obac, el dia 24 de novembre va ploure i aquesta aigua es la causa de que l'arbre deixi caure les olives o al revés que quedin enganxades als arbres i el vibrador no les façi caure i a la de tres.
Be, el pare enmig dels olivers tenia plantats alguns ametllers, per si de cas i vaig trobar un dels ametllers que vam deixar i ara ha servit per  (trencar-les) i menjar-les al tros mateix amb un boci de pa, es el que defensava el nostre pare i el que defenso jo, perque en parla la Biblia en el Levitic 19: Les conseqüències de la santedad de Déu: 9 »Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles. 10 I en la verema, igualment: no esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo soc el Senyor, el vostre Déu.
 
Aquestes ametlles, seran per la nostra estimada neta Mar, ella des de molt petita que li encanta trencar ametlles, i deia una per mi, una per portar-la per la mama , una altra pel papa i unes quantes les meves amigues del col.legi.
Avui dissabte dia quatre de desembre eem collit olives tot el dia,amb bon sol, un vent fortissim de més de setanta Km. per hora, ho dic perquè em bellugava a mi i feia moure les borrasses amb  olives, per això dic mes de setanta. El vei en Jaume Moix Bergadà també ha començat a collir, ell ho fa amb el vibrador del tracor (paraigües), te una gran finca; la seva mare havia sigut renyoreta meva de molt petit; la seva filla Maria Montserrat Moix Bergadà te escrit un interessant llibre titulat "Rocallaura". 


Aquests dies també em treballat amb la presència dels caçadors, normalment els sentim, i sentim els tirs i trobem al terra els cartutxs que ja no sereveixen per a res, el terra en trobes continuament, el meu pare recordo que els diumenges d'hivern els reutilitzava tots, tenia un artilugi per deixar-los nous i utils. 
Les hores de migdia unes quatre hem escoltat la fressa del porc-senglar ferit, no se si a la fi el grup de caçadors han acabat 
Els poso un cataleg de venda de cartutxos de la " Manufacture Française d'Armes & Cycles. Saint-Etienne. Loire. De principis del segle XX, ben segur que aquests pels preus que debien tenir si que es reciclaven.



Es una llàstima que 100 catutx no valen quasi res en les grans superficies, el tema no te solució, ningú tornarà a reutilitzar-los, hauria de ser obligatori recollir-los.


Eines necessàries per reutilitzar els cartutxos de caçar



També hem tingut la visita d'un jove caçador que es diu German Alcaraz Aguilar que viu a l'era de cal Rafelet i que està fent un master sobre rehabilitació i restauració, per una assignatura ha escollit l'edifici de la Quadra de Mas Déu, antiga granja del cister pertanyent al monestir de Vallbona de les Monges, ni havia una altra anomenada el Mas del sant Esperit,però mai he sapigut on és . En plena edat mitjana era normal que els monestirs tinguessin granges com per exemple Poblet que tenia Milmanda, Riudabella, etc per aprobeir-se de queviures per la comunitat. 

Vista de Mas Déu de lluny, es molt solitària, l´últim ermità va marxar cap a Poblet.

Aquest jove, no pare de fer visites al Mas Déu, i ja te els planols fets, i com que un servidor te un article publicat sobre Mas Déu en aquest blog The Ladies of Vallbona, donç el jove va volguer parlar  amb mi i jo encantat de la vida. Penso que en German treura bona nota i farà un treball del llarga volada sobre Mas Déu, ja en parlarem; les seves visites al nostre tros de Les Pintades són d'agraïr, perquè les visites escasseigen.
Tot treballant en la collita d'olives i tot esperant quin tant per cent sortirà enguany, ens preocupa moltissim que persones de setanta anys que estan correctament vacunades, es trobin a las UCIS intubades, Déu meu, això te pinta de durar molt i les noves mutacions ens esperonen a seguir investigant sobre que fa falta per completar les vacunes ja existents o si convé fer-ne de noves. Déu dirà. Seguirem amb totes les normes higieniques com fins ara: gel hidroalcolic, mascareta, distància de seguretat, bona ventilació i evitar les reunions familiars en espais tancats.


 Una questió, no els crida l' atenció veure aquests glans gegants, dins la propietat.... anys enrera, en temps del meu pare, no hi havia practicament cap, demostra l'invasió de la finca, i un cert abando del cuidado que requereix perquè no colonitzen planten que no toquen.
Avui diumenge em collit tot el dia, ahir vaig anar a Maldà per assistir a la missa anticipada dels dissabtes a la capella romànica de Sant Pere i res a les divuit hores, tot tancat i ben fosc ??, aprofito per dir que per aquesta capella passa el Cami de Santiago. No se si la missa l'han canviat perquè així m'havien infdormat. Be, segon diumenge d'Advent missa per radio Estel. Be, cap a les 11,30 h. ha començat a ploure i ens em quedat mullats, hem marxat cap a casa per canviar-nos; però al cap d'un quart d'hora ja no ploia, el cel tot el matí ha sigut un cel de "neu", podia passar qualsevol cosa. Be, un cop amb els pantalons canviats hem marxat de nou cap a Les Pintades i hem uns quaranta ametlers de catorze anys, ens han quedat uns trenta per demà al demati. Les tardes que en aquest temps, ja d'hivern són molt curtes donç el temporal de vent ens ha amoinat tot el que ha pogut, ha calgut posar pedres a totes les cantonades de les borrasses, tot i fent-ho be,el vent d'emportava les borrasses. Un turment.

Son les meses que han crescut en els olivers que vam plantar ara farà 14 anys

Queda parlar de com estan les meses, perquè tothom parla de que aquest més de juny passat els olivers no van creixer  les meses (no van mesar), que són els trossos on sortiran les olives,o sigui que si no hi ha meses no hi hauran olives. Aqui poden veure unes meses de mes de 10 cm., tot s'ha de dir són olivers molt joves.
No vull acabar aquest post sense deixar contància de la gran collita d'olives, més gran hauria sigut si els cinc mesos anteriors hagués plogut.


Oi que tots vostès han quedat bocabadats per aquesta varietat cromàtica de les olives arbequines ?. Ara quant vegin un raig oli d'aquestes olives, semblarà  d'or, però a partir d'ara el veuran de tots colors, un regal pel paladar i per l'esperit. No se si serà la última collita perquè com a tots els que tenim setanta tres anys, va sortin artrosis per totes les articulacions i no tot te solució; be dono gràcies a Déu perquè ho hem pogut fer. Bon hivern a tothom i bon pont de la Immaculada.
Anyorem molt a la petita Mar, tenim moltes ganes de veure-la.
Abans d'acabar, se que més d'un amic o conegut em preguntarà sobre el rendiment, donç be ha sigut del 2o% a la Cooperativa de Sant Marti de Riucorb.

Si et quedes  com a penyora el  mantell d'algú , torna-li abans no es pongui el sol. És  tot el que té per abrigar-se, el mantell que l'embolcalla. ¿ Amb que dormiria? ...
" Tot és senzill i aclaridor ". Que aquesta sigui la nostra esperança per aquestes festes .
Bon Nadal.

Pep


dimecres, 3 de novembre de 2021

TOT ESTA SEC A L'URGELL, SENSE PLUGES D'ENÇA EL PASSAT MES DE JUNY

 

De nou estem a Llorenç de Rocafort, les arrels ens lliguen per sempre més, Llorenç hi hagin els veins que hi hagin, és un tresor per un Capdevila, ho demostra el primer enterrament a l'esglesia parroquial de sant Abdó i Senén, abans dedicada a la Mare de Déu (Ave Maria Gratia Plena Dominus...) d´un tal Pere Capdevila (1624) i des de llavors no hem parat, ben segur que tots venim de cal Mora, això ens ho diria un arbre genealogic, però costa molt de fer-lo. A Llorenç no ens falta res, primer ens trobem a casa nostra, després veure els pocs veins que queden i recordar sense parar, cosa obligada, a les persones que ja són absents del tot, de vegades al carrer mateix i altres una llarga xerrada a dins de casa o a la vora del foc; el silenci es tat potent en aquest petit poble de la ex-baronia de Vallbona com a la Cartoixa de Sacala Dei, o de la Cartuja de Santa Maria de Benifassar, o de la cartoixa de Montealegre, o del monasterio de las Batuecas Carmelitas Descalzos, tant sols trencat per la fressa que fan alguns dels cinc tractors que encara treballen molt lluny de la vila. M'encanta escoltar a les persones que mai s'han mogut del poble, i estan orgulloses de que així sigui, es un plaer atendre sense presses a un home que ha arribat aprop dels 80 i està orgullós d'haver collit ell sol 4000 kilos d'olives, sense cap mena d'ajuda, dia a dia i espavilat a canviar borrasses i parar banderados, que és tot un art per una persona sola, arribar a casa cansat i vinga a portar les olives a la cooperativa de Sant Martí de Maldà, que ningú s'enfadi o de Riucorb, i resar per no trobar devant teu una carreta de tractor que porti 4000 kilos, la bàscula es molt lenta i si fa fred pots quedar congelat; fer qua també te el seu encant perquè t'enteres de que va la pagesia, lo que va més malament, lo que no va tant malament, no solsament en el tema de les olives , sinó com ha pagat la brema Freixenet, de com s' han pagat els cereals, de les ametlles ni parlar-ne perquè les va matar el fred, de les plagues de l' ametlla, la de les olives, de les granges i el preu dels tocinos, etc ......la gent d'aquests poblets tenen un humor de canya xiula i això els fa únics. Mi trobo molt a gust.

Tornem al motiu de les anades a Llorenç, quasi sempre es motivat, pel seguiment de les collites, o per tasques previes de preparació perquè tot sorti be, com aquesta de tallar els llucs de les soques dels olivers, o d'altres en fer un grapat de viatges de llenya d'oliver amb el petit remolc que pot portar fins a 700  kilos, una meravella de trasto, no se que faria sense ell. Enguany no hem fet collita d'ametlles, sí, ne'm collit pel gasto de la casa com se sol dir a Llorenç, tot espigolant ametller per ametller, com a norma ja ho he explicat que les ametlles les va matar unes baixes temperaures a finals de març, m'explicava un bon home, que dins la disort, una parada d'ametlles tots de la classe marcona no li va fer mal, n'estaven carregats ho vaig veure amb els meus propis ull, però ? sempre hi ha un però !! temps avenir si va posar la plaga  de l'ametller : ( Eurytoma amygdalii ). tot se'n va anar a norris, en català en dieum un goiig sense alegria.  Hem de dir que i ha una molt bonica collita d'olives, com que no ha plogut d'ençà 4 mesos, les olives són molt petites i negres, també segons el Ramon,  diu que els olivers que tenen les olives verdes es poden salvar si plou de valent, d'altres poden caure en quatre dies i fer veritables catifes d'olives al terra. Malament si plou, malament sinó plou, la contingència i és present. (llegir la terra assedegada de Lluis Foix). Com que la casa està freda-freda, amb la Tere ja vam decidir encendre el foc a terra tinguen llenya de sobres de la gran esporgada deguda al temporal Filomena que va destrossar cents d'olivers; a l'arribar cansat del tros perquè ja no sóc el mateix que 8 anys enrera, em ve de gust una torrada amb all i clar amb oli del nostre i repassar escrits de l'amic periodista Lluís Foix, escrits del meu pare, que durant la seva vida va omplir centenars de folis;  començant pel Pregó de Nadal de'n Foix a la universitat Blanquerna el 21-XII-2015, i d'altres articles antics seus  com: El dia s'escurça i la nit s'allarga, això em recorda que el meu avi Pep Capdevila estava suscrit a La Vanguardia només els mesos d'hivern, i les encuadernava ell mateix, a casa ni han moltes, be continuem amb els articles que estava repassant i que a vostès els agradaran molt: Cabanes derruïdes, El rostoll la gran manifestació de la sega, Cireres solitariess i indefenses, L'artesania de l'esporgador, Els sembrats ja despunten, El Miquel del Sila , l' últim vigia, Palosantos cap al final del cicle, El silenci en els camps, Una mirada des de la Bovera, Els olivers guarnis de Plata, Decadència al coll de la Portella, Les vinyes s'arrengleren, Retorn a la Terra, Les Peixeres de la vall del Corb.....

Després de'n Lluís Foix el meu periodista preferit es l'Antoni Puigverd, és un home que te una cultura envejable, seny a dojo, criteri, respira empatia, bondat, és un savi i persona de bon tracte i ho deixo aquí. 


M'abelleix posar-vos aquesta cabana, que en el seu temps era una senyora cabana de volta, amb una bonica canal per portar l'aigua de pluja a la cisterna atravessa la façana, això de tenir aigua al tros, era tot un tresor, no tenia preu, ara, fa anys que està sense porta o sigui a la deriva, ja no serveix per a res, potser per aixoplugar-se algun pelegrí que s'hagués apartat del camí que va a  Santiago de Compostela, tot vinguent de Monblanquet cap a Vallbona, o algun pobre que li caigués la nit, o sí de cop algun boletaire li arriba un temporal de pluja, vent acompanyat d'una forta calamarçada, també hi cabrien un grup de Boy Scouts que estan de camí cap a Poblet, en fi sempre pot ser útil ;  els pagesos ja porten el refugi al damunt, la cabina del tractor protegeix de tot, del fret, de la calor, de la pluja, fins i tot tenen música i  les noticies, cap problema, al terme la majoria estan en mal estat , sense teulat o senzillament enrunades. De petit el pare m'enviava a buscar aigua a la cabana del Perlo, o del Caugròs de cal Timoneda, que ambdós tenien cisterna, l'aigua era bonissima fos d'on fos; això sí en podies veure poqueta perquè és posava a les cames com que no tenia sals minerals, problema al canto, les cames si suaves molt després no et portaven a casa.

A Llorenç no acabem la feina, i puc dir que mai ens aburrim, sempre són coses repetitives, com tot en la vida. Passen les estacions i tot torna a començar. Fa sis anys que sempre que vaig a Llorenç de Rocafort és per treballar en una cosa o en una altra, mai a matar el temps i a fer el gandul, o anar cada dia caminant cap als Font dels Serradells o fer una visita al poble del Vilet. Si plou o va un dia de destorb ens quedem a asclar o serrar llenya vella de l'era o a netejar i posar ordre a la pallissa.

Collita al tros de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Poso questa bonica foto dels meus pares de la collita del 2012, última que van poguer fer, aqui els veiem canviant les borrasses d'oliver, noteu el pare que s'ajuda amb la mangala, per trobar-se ple de dolor en les diferents articulacions, tenia 89 anys, convençut de que un servidor no hi arribaré.

Aquesta actitut em porta a valorar molt la vida de pagès dels pares i veure com està la meva salut als setanta dos anys, pateixo dolor articular als dos genolls , els dos candidats a protesis total, artrosis a la columna vertebral, que d'entrada no vull estudiar més, amb intensos pinçaments cervicals que el traumatòleg ja m'ha dit que no hi torni, adormiment d'ambdues mans, per problemes de compressió del nervi medià bilateral a l'alçada dels canells, hallux valgus bilateral, en fi, sense paraules, fer-se gran te el seu handicape. Ep!! que ningú ho vegi com una queixa, ho accepto i ho dic en veu alta, els homes tenim patologies molt pitjors que ens poden canviar la nostra manera de viure i de ser, ens hem de conformar i viure el millor possible el moment present. 

No sóc estupid i se perfectament que camino lentament des de fa molts de temps, se'm coneix d'una hora lluny, no pel meu cabell i barba blanca sinó perquè vaig coix i en general tota la vida es calmosa del mati al vespre, o sigui tot surt a càmara lenta, però no em compadeixo i no paro. He de dir que som a Llorenç des del passat dia 23 d'octubre i avui hem tornat al Pla de l'Estany. Aquest cinc dies els hem dedicat a tallar llucs de les soques dels olivers, llucs molts grossos i alts com aquest que desdibuixen l'arbre.

Moto-serra i el casco

Aquesta feina de tallar els llucs es necessària, perquè si collim les olives  amb el vibrador manual, cal posar les borrasses i si hi han llucs no es poden ajustar a la basse i per aquests espais es llencen centes d'olives; cal posar com una bufanda a la base per assegurar una mica més que no se'n perdi ni una.

El mateix oliver de la foto anterior, el que millora un arbre sense els llucs.


Aqui teniu l'oliver net i polit, noteu la quantitat de rames que ha sortit.

Ara una altra soca del mateix tros, que ja s'han tallat els llucs.


Aqui es veu molt be, que s'han tallat els llucs i podrem ajustar perfectament les borrasses.


Fa uns dies la meva germana Dolors i el meu cunyat Josep, van anar al Perdigó, tros del municipi de Vallbona de les Monges, amb dues borrasses i dos canyes i van " batzacar " el gran o grandiós noguer, que és veu d'una hora lluny, està al vell mig de la vall dels Perdigons tot baixant dels Omells de Nagaia, que per sort enguany anava carregat de nous, una cosa mai vista. Tot s'ha de dir que des que fa 6 anys que va morir el nostre pare, que no l' hem ensofatat  contra la plaga .




En aquesta foto podeu veure el nostre pare Sisquet Capdevila pujat al noguer ensofatant l'arbre als 82 anys, ho feia perquè jo no em fes mal i ara jo amb 72 no m'atreveixo.
 (Aquesta malaltia és causada pel bacteri Xanthomonas arboricola pv. juglandis, i és considerada la principal fitopatologia en el cultiu de la noguera, podent ocasionar importants pèrdues econòmiques ).


El pare (e.p.d.) l'ensofatava de maig a setembre cada 15 dies, ell ho portava al peu de la lletra i la veritat en collia o en recollia moltes, pasava per sota el noguer mati i vespre i la mare si l'acompanyava també, molt abans de que els porcs-senglar hi passessin, és el seu menjar preferit, son molt llestos.



 Si amplieu la foto podreu veure les nous del cabàs com són al caure de l'arbre; el mèrit es de la Tere, que una a una les ha anat netejant de la clofolla. Com tota la vida, he posat les nous durant tres dies al sol, es conservaran millor. Aquestes nous de secà tenen un sabor especial, bonissimes. El meu fill Lluís les posa a les amanides, jo prefereixo menjar-me-les amb pa. Quan era petit com que al meu poble la botiga era botiga i a l'hivern de fruita no en portaven i les families tiraven ma de tot el que havien guardat dels fruiters del tros com pomes d'hivern, peres d'hivern, pances, nous, ametlles torrades, figues seques, codonyac, serves (Les Serves (Sorbus domestica) són fruites amb un alt poder nutritiu: contenen àcids i  glúcids en abundància, provitamina A i vitamina C, i una proporció de 7g.  de proteïnes per cada 100gr. de pes.), abans ni havien a tots els trosos, actualment només en conec dos i ningú n' agafa el fruit.



Fa anys, molts anys de les serveres se'n feien els pals per aguantar el banderado quan colliam olives o batzacavem ametllers, eren molt rectes i no es corcaven, duranven tota una vida, i nó es trencaven.

El pare i jo fa uns 16 anys, tallant un plaçó de servera,mireu que recte.

Ara es el temps de collir els codonys, només en tenim al Perdigó que si plou podem carregar, però enguany només ne'm collit una dotzena i petits, segur que les baixes temperatures de finals de març, també els van afectar; en canvi a la parada de la Dolors, al costat mateix de les cases del poble cap problema, en te dos de molt carregats.
Des de molt petit que recordo a la meva padrina i a la mare fer una pasta de codonyac i tirar-la en motllos en forma de peix, i deixar-los arrefredar, i quedaven bonissims, s'utilitzaven per fer els panellets, o com a postres quan un es quedava a dinar al tros, el pare li agradava dinar sota un oliver a recer d'un marge assoleiat, a l'hivern si convenia feia foc mentre dinava, per escalfa-se.

Són molt grossos en terme general, ne'm pesat un i fa 750 grms, esperem fer un bon codonyac.


Mentre estic fent el present post, m'expliquen que ahir a la nit (29), va pluvisquejar i aquesta matinada seguia, però fet i fotut s'han recollit  6 litres per m2. just per treure la pols dels camins i entre el dia trenta i el dia de Totsants 8 litres, misèria i companyia, ho sigui res de res, em diu el Ramon que al pas que portem ni sembra ni collir olives.
Tota la vida he sentit parlar al meu pare sobre quan s'han de fer les feines del camp en relació amb la lluna i mai hi havia parat a tenció; només recordo que el teulat de la cabana del Perdigó, el pare comentave que del seu record havia hagut de canviar 3 vegades els cabirons, perquè no s'havien tallat amb lluna nova; al 2008 es va ensorrar tot el teulat degut als cabirons corcats. Aquesta vegada les vam posar de ferro, ja n'estava tip. 
El diumenge 24 d'octubre al sortir de missa que la va celebrar mossèn Joan, ens vam quedar parlant amb els germans Moix i va sortir el tema de la lluna i ho deixo escrit perque quedi per sempre sense dubtes .
En Lluna vella : es poden tallar els arbres que li cauen les fulles.
En lluna  nova : es poden tallar els arbres que no els cauen les fulles; compta que hi ha un però ! El pi millor tallar-lo amb la lluna nova d'Advent. La terra llaurada amb lluna vella conserva més la frescor. 
El femer millor remenar-lo amb lluna nova, sinó no es podreix i queda esblanqueit, tot un misteri.
Be, ja hem passat Totsants, encara degut a ensurts que van apareixen i que cal confinar-te, encara que després els PCR surtin negatius, però de moment ja tan xafat la trobada. Seguin la tradició de casa meva de Llorenç de  Rocafort de Vallbona, el nostre fill Lluis ha fet els panellets evidentment amb les ametlles de casa nostra amb el gust especial que li dona la terra de secà igual que les nous, no es poden comparar amb les de compra, alguna ventatge hem de tenir els fills d'aquest territori com ha deixat escrit en Josep Maria Espinàs :
i en aquesta terra austera, d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses, d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyedissos, plens de pols i pedregram ".

Codonyac / membrillo de Llorenç de Rocafort de Vallbona

Be, Totsants m'ha portat uns records entranyables de quan treballava de metge a la seguretat social o millor dit a l'Institut Català dela Salut, que ningú es doni de baixa del Blog; be quan acabava de visitar un avi, ell em preguntava doctor quan torno i jo li deia passat Totsants, d'acord aquí seré i el seu fill que l'acompanyava preguntava - quan és Totsants i l'avi responia, - perdoni senyor metge, aquesta canalla/mainada a cada bugada perdem un llençol !! - a veure si et queda ! al novembre Totsants lo primer i sant Andreu lo darrer !!! no se on arribarem, molta universitat però saber , lo que és diu saber els falta molt. A reveure doctor, no fallaré, moltes gràcies.



Hem viscut la festa religiosa de Totsants, del dia dels difunts, la castanyada i també el hallowenn, som ben complets, ho fem seguir tot.
Un bon hivern a tots, aviat ens tornarem a trobar pels carrers de Llorenç, això és un no parar. Ara a esperar quin rendiment tindran les olives o serà un daltabaix ??.

Pep