NAOKO NAKAMOTO "IN MEMORIAM" 中本尚子 "追悼"

Aquest article comença el dia de Tots Sants , dia 1 de novembre de l'any 2001, any que vam començar a anar a Girona a veure els pintors, cosa molt arrelada a casa nostra , d'ençà els anys que vaig tenir un intens contacte amb pintors d'Olot, com en Josep Pujol i Ripoll, l'escultora Rosa Serra, el pintor Xavier Carbonell (e.p.d.), en Joan Granados Llimona, en Clapera Mayà, i d'altres com en Benet Sarsanedas , siguen el metge de les Planes d'Hostoles i Sant Aniol de Finestres, poblacions molt lligades amb Olot per raons de mercat o de relació amb especialistes o amb l´ Hospital de Sant Jaume, etc. Com he dit abans, els nostres fills de molt jovenets que han vist pintors asseguts a casa nostra, raó pel qual van començar a estimar l'art i acompanyar-me aquest dia a la Fira del Dibuix i de la Pintura a Girona.

El primer en acompanyar-me va ser l' Oriol, el meu fill gran i començat pels brocanters al cul de la lleona i davant de Sant Feliu, avançàvem fins a la Rambla  , i cap a la plaça Catalunya on per art de màgia vam conèixer a la jove pintora japonesa Naoko Nakamoto , simpàtica, amable, cordial, senzilla, riallera, segura desi mateixa, amb l'auto estima alta i després de parlar entre client i client, i d'explicar-nos un tros de la seva història, del salt d' Osaka a Barcelona per tal d'estudiar art i sortir de l'anonimat i d'una societat una mica tancada i cuidado en bellugar-te sense permís del tutor o mestre.

Després d'un parell d'hores entre pitos i flautes, ens vam adonar que era una dona rebel i transgresora e inconformista . Es va fer palès que la seva vida estava plena d'emocions, amb un món interior riquíssim i no ens vam equivocar.
Vam començar per mirar dibuixos de persones i cares a llapis, vostès mateixos, tenia l'ofici ben après.

També dibuixos a color, algun guaix, algun oli sobre fusta, com els tres amics. i d' altres, una curiositat sempre ens va costar decidir-nos el que comprar, perquè practicament  ens  agradava tot i ho haguéssim comprat tot.

El mateix dia , al veure que estava afincada a Barcelona d'ençà l'any 1973 o 74, li vaig proposar inocentment de pintar quelcom de Montserrat, o fer algun gravat  de  la Santa Cova o d'alguna ermita, com va fer al 1800 el jove Alexandre de Laborde.

Ara Montserrat, ja es casa seva

 Em va respondre que era amiga del pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat (video), això em va sorprendre gratament, perquè jo estimo molt Montserrat des de jovenet. Em va dir que en un viatge al Japó li havia fet de traductora.

La empatia ens va enamorar, només acabats de conèixer. Al mourens per dins la seva immensa obra més enganxats quedavam i tot ho veiem tant ben fet, que semblava que el seu mon artístic era algo tant complet, que la feia única i realment era única.

Els personatges que tant enamoren a Naoko, els ha de buscar en locals en que el temps s'ha aturat i tot es atractiu per Naoko, que passarà tardes senceres observant les seves cares, que cada una porta tot un món ves a saber si de patiment o de soledat  o de fracàs, o d' èxit, en fi cada cara es un bonic motiu per Naoko, fins i tot les antigues taules de marbre on es prenia un vermout o es jugava al mòmino, o a la manilla.

Abans de continuar vull deixar palès la pàgina d'art de La Vanguardia de l'any 1979, on parla entre d'altres de les tres amigues : la Naoko Nakamoto, l'Emilia Perucho i la Dolors Duro.

Relat de la Maria Angulo

Ella ens va dir que havia passat centes d'hores observant i prenent apunts en barris perifèrics de Barcelona, també li agradava dir " de los bajos fondos ".

foto de l'original per en Lluís Capdevila

Cada historia que ens explicava ens deixava bocabadats, com el fet de volguer vendre la seva obra ella mateixa, i veure i conèixer la cara dels compradors i saber i parlar amb ells com ens va passar a tots nosaltres a mesura que anaven passant els anys;  cada any teniam més ganes d'explicar-nos més vivències de les nostres vides, com vam arribar a que ens agradés l' art, com vam aconseguir tenir l'obra que tenim, que sempre ens havia agradat aconseguir  l'obra directament a l'artista, i d'aquest fet, poguer conèixer-nos mútuament i tenir una bonica història de la compra de cada oli, dibuix, gravat, etc.

 

Estàvem d'acord, ella li agradava vendre cara a cara la seva obra i nosaltres comprar-la directament a l'artista. Sempre ho hem fet així i sempre ens ha enriquit mútuament, començant pels temps llunyans de quan era metge de Les Planes d'Hostòles i tenia Olot molt aprop i vaig conèixer la pintor Josep Pujol i Ripoll, en Joan Granados Llimona, en Congost, la Rosa Serra, en Rafel Griera, etc. i a Girona al gran pintor Josep Perpiña i Citoler , el qual te una exposició a la Fundació Valvi titulada Exposicions de Maduresa. Perpiñà . COP D'ULL_70.  De' n Josep guardem una gran amistat. d'ençà uns 30 anys.

Un any, ja van ser tres, i la Naoko, encantada de tenir-nos a la família amb ella, en aquesta festivitat de Tots Sants a la Girona que ella tant estimava i que si trovaba tant a gust i que mai deixava d'assistir. En Lluís cada any li portava una cadira perquè pogués descansar de tant en tant, Donç vinguen  amb tren des de Barcelona, no podia de cap manera portar algo per asseure's. També li portava un entrepà i dos cerveses. Ella ho agraïa moltissim.

Foto de l'original de casa fetaper lluís Capdevila

Abans he dit que començàvem la diada per la zona de brocanters i llibretes a la Lleona i davant de l'escalinata de Sant Feliu i jo personalment sempre acabava per comprar alguna llibre com el que poden veure al cim de la taula de la Naoko : SANT IGNACI A MONTSERRAT, per Dom Anselm Maria Albareda, l'any 1935, mes tard Cardenal Albareda.

Foto feta per en Lluís Capdevila Martin

Amb el temps amb la Naoko ens vam fer com de família, compartiam alegries, treballs, com era Barcelona als anys setanta en que ella va arribar, de la meva família pagesa a Llorenç de Rocafort , de la collita d'ametlles, de l'ordi i del blat i també la de les olives, li encantava que li parlés de l'Oli Arbequí, de la seva elaboració al molí, de com funcionava la Denominació d' Origen Les Garrigues;  ens explicava que feia anys que en comprava pels voltants del mercat de Sant Antoni; disfrutava saborejant-lo.

D´ençà llavors sempre més li varem portar cada any, li encantava el sabor i el color com d'or.
Ella si tenia oportunista, ho explicava, que per les seves amanides i el pa amb tomàquet gastava aquest oli extra verge, fins i tot el dia que la vaig anar a visitar a l'Hospital del Sagrat Cor, em va recordar els pa amb tomàquet amb l'oli de les  Garrigues .
Cal dir que després de parlar amb ella anàvem a veure al pintor madrileny Jesús Roman Brovia, que es posava cada any a la part dreta abans d'entrar a la plaça del Vi.

Oli de Jesús Roman Brovia

Era amic de la Naoko que s'havien conegut a Madrid quan la Naoko havia exposat al Circulo Catalan feia uns 30 anys. Curiositats de la vida  i coses del destí enguany cap dels dos va venir a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona. Abans d'ahir vigília dels Reis, vaig parlar amb ell, sobre el decés de la Nahoko, estava molt trist, perquè  la Naoko era com un osito de peluche que l'haguessis abraçada tot el dia !! Em va dir que la seva bondat l'impressionava ; em deia que cada any a l´acabar la fira, anava a veure-la i li comprava dos dibuixos. Segons en Brovia, considera a la Nahoko com una clàsica de l'art, que la seva obra era per sempre, mai passaria de moda i que en sabia molt.

A poc a poc ens anava explicant que l'art es com respirar, i que s'inspirava amb els avis , gent jubilada, viatjants, vagabunds que passaven per una bodega al poble Sec i jugaven a cartes o al domino i ella  s'inspirava mirant aquelles cares, que per ella ho eren tot, sobretot història. Prenia apunts i més apunts i entremig prenia alguna cervesa i ho explicava tant dolçament.

Estan amb ella, al seu stand, iniciavem converses, reflexions, explicacions sobre els gravats, perdó les estampes, com diu el professor Jordi Catafal, dibuixos, guaxos, olis, publicacions, edicions, cursos i cursests, estat anímic, preocupacions, etc.... i més temes, que eren del seu interès , agrat i del nostre . T'escoltava amb tota la empatia del món, com si tu haguessis sigut el més important en aquell moment; Ep ! això també ho fan els monjos benedictins de Montserrat .
Aqui va una bonica fotografia de l'Oriol i la Naoko, que dona a la reflexió; de que parlaran ?

Foto de l'original feta per en Lluís Capdevila

ë

El Professor Jordi Catafal, ens va dir que aquesta estampa, feta per la Naoko va guanyar el primer premi del concurs  Nadales de 1987, en l' Escola d'arts i oficis de la Diputació de Barcelona.
Gairebé tota la seva obra son cares,m'encanta aquesta disposició a dibuixar lo més difícil de la persona , lo mes complicat. Ara recordo que l'any 2008  la Naoko em va regalar un llibret del Primer Simposio Internacional de Arte Contemporáneo, fet  a Torrecilla en Cameros ( La Rioja ) Fundación Beatriz Arbelo:

Ens explicava molt contenta de la bona relació amb el diari regió7 de Manresa, on molt sovint li publicaven entrevistes, o parlaven de la seva obra i els seus famosos gravats, que deixaven bocabadats a la gent de Manresa i enamoraven a tota la nostra família; sempre que teníem ocasió en compràvem.  Estimava Manresa, ella hi havia anat fa molts anys a una fira de pintors i artesans, també va realitzar una exposició de gravats.
També va fer la portada DE LES FESTES DEL BARRI PASSEIG I RODALIES per encàrrec de l'Ajuntament de Manresa.

Amb els anys es van afegir a la diada de Tots Sants de Girona les nostres joves la Marta i la Maria, elles també parlaven llargament amb la Naoko Hakamoto.

Relat de la Maria Angulo

Cada client que li comprava , era motiu d'un record, d'una conversa de l'any passat, que si aquesta parella els dos són mestres, que aquest home fa deu anys que em compra dibuixos pels 12 nebots que te i cada any fa el mateix regal, m'explica que es professor de la Universitat de Girona, etc.... tenia molta gent fidel a la seva persona i obra, que sobren les paraules. Cadascú ha de fer la seva valoració.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Li encantava reviure els personatges quan any rera any acudien de nou a saludar-la i comprar el que fos; també li encantava que els seus companys pintors li compressin obra.

La Naoko quedava admirada de que cada vegada fóssim més família que l'anéssim a saludar i a comprar dibuixos o el que fos. Sempre, al ser jo metge, acavabem parlant de salut, pels diferents dolors que presentava la nostra amiga.

Foto de l'original feta per en Lluís Capdevila i Martin

Dibuix excepcional, propietat del meu fill petit.Tots ens l'haguessim quedat, però el Lluís se'l va quedar sense pensar gens ni mica.

Un terrisser, no sabem si de Verdú o de la Bisbal. Foto de Lluís  Capdevila

No recordo quin Tots Sants va ser, que ens va explicar l' obra seva de feina molts anys, tot s'ha de dir la vam punxar perquè ens ho expliqués, ens agradava saber coses seves d'anys enrere . Ens va dir que li va fer molta il.lusió fer els dibuixos per il.lustrar L'Antologia Poètica de'n Joan Salvat-Papasseit, a cura de'n Josep Borrell. De la primera edició de l'any 1990. Editorial Barcanova, S.A.

També ens va explicar l'exposició que va fer a Saragossa a la sala Maria Isabel i  a la ciutat de Borja

Sala Vinçon al Passeig de Gràcia

Parlant del Lluís i de la Naoko, fa uns 5 anys a  Girona,  van sortir a parlar de que ella havia exposat a la La Sala Vinçon, amb el títol de Hipermerc´art . En aquells moments en Lluís treballava a Vinçon i quan s'havia de d'organitzar una exposició i participava plenament, fet pel qual coneixia molts artistes.  La Naoko li va encantar el fet.

Allí exposaven molts artistes, i pel preu que posaven,  tothom podia comprar obra i tenir art a casa seva.

Es interessant per què en aquests tarjetons retrobats pel Lluís , son historia pura  de tots aquests pintors, que Vinçon els va brindar una bona oportunista , que el gran públic de Barcelona els pogués  conèixer.

Es emocionant anar recordant i recuperant història de persones,  perquè la història ho recordi y que no si posi la pols al damunt. La Naoko havia sigut una gran experta com a dibuixant, pintora i gravadora.

Tot es poc per , recuperar els  seus inicis com artista i saber quins companys tenia a la Sala Vinçon. Segur que vostès en coneixeran més d'un pintor o escultor d'aquestes llistes.

Tots sabem que la dèria de la Naoko eren els avis, els buscava pel carrer asseguts a un banc prenent el sol,  grups de tertúlia en una plaça, a les tasques , bodegues del barri vell, " baixos fondos ", fins i tot al bar Zuric de Barcelona , com ho afirma el següent tarjetó d'una exposició seva feta al Japó. De totes maneres la pintura es preciosa.

Era molt interessant escoltar al Sr. Erik Rabinat, que la seva família te una parada de llibres antics al mercat de Sant Antoni, com explicava que els diumenges tenien la visita de la Naoko que s'interessava i buscava i comprava contes infantils.

El mercat de Sant Antoni, va ser durant molts anys el seu barri preferit.

No se, si te relació,   amb lo que ella explicava , quan les bodegues van començar a desapareixer al Poble Sec; era per  modernitzar-les ,  per tornar  obrir-les de nou, cosa que havia fet marxar per sempre els jubilats, passavolants i els avis i perdien tot l'encant per la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila Martin

Em plau posar-vos, aquesta precioses fotos fetes per en Lluís Capdevila, d'una xocolatada que es fa fer alli, en l'època que s'estava tancant el mercat de Sant Antoni. El mercat i el seu entorn, era un lloc únic i molt entranyable per la Naoko Nakamoto i pel Lluís que hi va viure 10 anys.

 Donat,  que les seves amigues s'havien casat  i tenien nens i calia  pintar-los, potser per això li picava la curiositat d'aquest món ple de tendresa, inocencia, curiositat...etc.

Foto feta dee l'original per en Lluís Capdevila

 Ho va fer i quines cares tant boniques , oi que els agrada ? A mi moltissim. Ens agradaria saber els noms d'aquests infants, però això es tot un repte, potser si que algun dia ho sabrem. M'agradaria.

Penso que pintar nens es una bona opció. La Naoko després d'anar perdent avis, va trobar aquesta nova faceta, que li va donar molta vida i força, a més ho feia molt  be; una veritable experta en dibuixar la tendresa.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Un bon  dia ens va enviar l'anunci de l'exposició que tenia al museo del monestir de Montserrat i que pensava que ens agradaria visitar.

Abadia de Montserrat . Catalunya. Spain. Foto de Lluís Capdevila

N'estava molt orgullosa, em va explicar l'història de com havien arribat la seva obra al Museo  de Montserrat.
El Pare Josep C. Laplana explica que tot va començar en la donació de l' americà de Saint Louis Mark Moloney de l'any 1988, hi havia algunes obres de Naoko Nakamoto. Moloney va passar uns anys en diferents  ciutats d' Europa i va comprar obres a diversos artistes contemporanis  amb els quals feia amistat. Abans de retornar al seu pais, el 1988, ho va donar al Museo de Montserrat.
Poc després el P. Laplana es posa en contacte amb Naoko, i es coneixen a Montserrat cap al 1990 aproximadament. Naoko va a Montserrat diverses vegades i dóna més  dibuixos i gravats per al Museo, es veuen de tant en tant i s'escriuen. La Naoko li fa saber sobre les seves exposicions, etc.
L'any 2000 el P. Laplana viatja convidat al Japó amb motiu de l' exposició Picasso´s World of Children, en que el Museu de Montserrat hi presenta el quadre de Picasso  L' Escolà (1896). Viatja amb la seva amiga Maite Ocaña, aleshores directora del Museo Picasso de Barcelona, i aprofita l'avinentesa per quedar amb la Naoko. És l´única vegada que es veuen al Japó.
Des d´aleshores  mantenien contacte més o menys habitual.
Van fer un intent  d'exposició individual a Montserrat que no va fructificar.
Sempre , i fins al final,  tal com ho va demostrar en moltes ocasions,  Montserrat ja va formar part de la seva vida.
A l'exposició col.lectiva d' Obra Gràfica de l'Abadia de Montserrat Art d' avantguarda i contemporani ( desembre 2009-maig 2010) es van exposar obres  de la Naoko; ella va venir  a veure-la  va estar molt  contenta.

尚子は彼女の作品がどうやってモンセラート美術館に辿り着いたかを語る時、とても誇らしげだった。
ジョゼップ・Ｃ・ラプラナ神父によると、１９８８年にセント・ルイスのマーク・モロニ―氏というアメリカ人によって何枚かの芸術作品がモンセラート美術館に寄贈され、その中に尚子の作品が数枚あったことが始まりだったという。モロニ―氏は数年間ヨーロッパの色々な都市に滞在し、様々な現代作家たちと交流を深め、彼らの作品を購入していた。そして、１９８８年、アメリカへ帰国する前にその作品をモンセラート美術館に寄贈したのである。
その後、ラプラナ神父は尚子と連絡を取り、１９９０年ごろにモンセラートで二人は知り合う。尚子はそれから何度もモンセラートを訪れ、美術館にデッサンや版画を何枚か寄贈している。そして二人は何度か再会し、その間文通も交わしている。尚子は神父に彼女の展覧会の通知を出したりもしている。
２０００年にラプラナ神父は日本で開催される「ピカソ・ワールド・オブ・チルドレン」という展覧会に招待され訪日する。その展覧会にモンセラート美術館所蔵のピカソの"L'escolà (1896年)"という作品が出展されるためだ。神父はその当時のバルセロナピカソ美術館館長でもあり、友人でもあったマイテ・オカーニャと日本を旅する。そして、それを好機に日本で尚子と会う機会を得る。それが日本で二人が会った唯一の機会だった。
それ以降、二人は定期的に交流を交わしている。
モンセラート美術館での尚子の個展を試みるが、それは実らなかった。
このような様々な過程を辿りながら、モンセラートは常に、そして最後まで彼女の人生の一部になっていたのである。
モンセラート修道院の美術作品「アート・アヴァンガルダ・イ・コンテンポラニ―（前衛と現代美術）」（2009年12月から2010年5月）という共同展には尚子の作品が数点展示された。彼女は展覧会を訪れ、とても喜んでいたという。

She felt so proud about it and she told me the story about how her work had arrived to Montserrat Museum.

Father Josep C. Laplana says that everything started when, in 1988, the American Saint Louis Mark Moloney made a donation which included some artwork by Naoko Nakamoto. Moloney spent some years in different European cities and he bought a lot of artwork from different contemporary artists that ended up being his closest friends. Before coming back to his country, in 1988, he decided to donate this artwork to Monstserrat Museum.

Later on, Father Laplana gets in touch with Naoko and they meet in Montserrat in 1990 approximately. Naoko visits Montserrat in different occasions and donates some drawings and engravings to the Museum. From then on, they meet each other from time to time. Naoko always informs him about her exhibitions, etc.

In 2000, Father Laplana travels to Japan because he is invited to attend the exhibitionPicasso’s World of Children, in which Montserrat Museum presents the drawing L’Escolà by Picasso (1896). He travels with his friend Maite Ocaña, the former director of Picasso’s Museum in Barcelona, and they decide to meet Naoko there. That was the only time they saw each other in Japan.

From then on, they decide to stay in touch. They try to do an individual exhibition in Montserrat, but at the end it didn’t work out.  

Montserrat was an important part of her life. In fact, there was a collective exhibition in Abadia de Montserrat, called Art d’avantguarda i contemporani (Avant-guard and Contemporary Art) from December 2009 and May 2010 where some of Naoko’s Artwork were included. She attended the exhibition and seemed pleased and happy. 

Naoko confiava amb els ulls clucs amb el pare Josep C. Laplana, sempre que va parlar amb mí referent al Pare Laplana, ho feia amb molta admiració i respecte. Estava orgullosa d'haver-lo conegut i es considerava amiga seva.

Aquí va el llistat d' artistes de l'exposició :

Al cap d'uns dies ens va arribar una carta des del Japó de la Naoko

Ella ens recordava si havíem anat a Montserrat a visitar l'exposició: Art d'avantguarda i contemporani.  Sincerament no hi havíem pogut anar-hi.

Els entorns de la Muntanya de Montserrat sempre van atreure a la nostra amiga Naoko, enamorada de tanta bellesa. Jo sempre li parlava de les ermites del cim de monestir, com Sant Dimas, Sant Onofre, La Santissima Trinitat, etc. i del monestir de Santa Cecilia, que de jove tantes vegades hi havia anat jo. Li encantava el relat ,de tot aquest món místic dels  ermitans. Ella al Japó va rebre les primeres lliçons d'español de mans d'un sacerdot catòlic, segons em van explicar les seves amigues Yosiko, Miky i Setsetsuko.  Admiració per tot el que rodeja el monestir de Montserrat .

Be,  mirem l'obra de la Naoko per on la mirem, quedem bocabadats de tanta profesionalitat, ella ja dominava la tècnica del gravat  quan va anar al costat del  professor Jordi Catafal i Rull , de l'Escola d'art La Industrial, abans escola d'art i oficis de la Diputació de Barcelona, el professor Catafal li va ensenyar alguna faceta més d'aquest interessant món dels gravats.
Aquí va un bonic, preciós  e interessant gravat fet amb la tècnica de punta seca,  que fa anys que li varem comprar a la Naoko.

Foto de l'original propietat de la nostra familia. Foto de Lluís Capdevila.

titulat : Des del Balcón, 2001, estampa que está publicad en el llibre El Grabado,  de Parramón Ediciones, S.A. en el capítol que va responsabilitzar-se la Naoko Nakamoto " El buril, la punta seca y la manera negra "  . referente a la estampa anterior diu : Punta seca. En esta estampa, los densos negros de las rebabas levantadas por la punta, se ven potenciados por un cepillado previo del papel antes de la estampación.

Es molt interessant llegir tot el capítol; ella,  quan parlàvem de gravats li brillaven els ulls. Alhora els valorava molt  i es notava a l'hora de vendre'ls, penso que són els gravats més cars que he comprat .
Un bon dia la Naoko va convidar als meus fills a anar a casa seva , i així veurien com era el seu estudi i taller on feia els gravats; en resum la veurien realitzar un gravat com Déu mana.

Foto de Lluís Capdevila

La veritat es que els meus fills en tenien moltes ganes, dons sempre l'han valorat molt i la consideraven una artista de dalt a baix.

Foto de Lluís Capdevila

Els meus fills , van disfrutar moltissim, es com si s'haguessin colat a les noces del segle. Veure treballar a la Naoko era algo inesperat i que no van perdre detall.

Foto de Lluís Capdevila

Les seves mans no paraven de polir i preparar la planxa per tal de fer el tiratge. Van veure en primera persona de la complexitat del gravat. La Naoko ho feia tot amb molta seguretat, vaja sense dubtes ,
amb la seguretat d'una experta en aquesta matèria.
Després de la seva mort, les seves amigues em van fer a cau d'orella un secret. " La Naoko no portava ningú al seu taller ª, o sigui que els seus fills poden considerar-se molt afortunats per haver compartit amb ella el sake i tots els passos per imprimir una estampa.  Estan molt agraïts i contents.

Tot s'ha de dir ells van aprofitar que la meva dona i jo feiam 25 anys del nostre casament i donat que a tots ens agradaven els gravats,  en volien comprar un i al cap de varies hores de veure treballar a la Nahoko, de parlar llargament, de veure el seu estudi, al final van comprar l'  important gravat que vostès ja han vist anteriorment, gravat molt complicat de fer i que ella n'era una experta. Ja es pot explicar aquest se l´havia guardat per a ella, en cap cas el pensava vendre. Li donem les gràcies.

Foto de l'original de Lluís Capdevila

Tots plegats vam gaudir de mirar i mirar molta obra d'ella, cosa que els meus fills van disfrutar moltissim. La conversa fluïa dolçament, anant d'un tema a l'altre..

Tot un món de sensacions en la seva pintura; es un mai acabar. La Nahoko mai va acabar els projectes, sempre en tenia dotzenes per començar; la creativitat era el seu fort.

Foto de l'Original de Lluís Capdevila

Tots els seus dibuixos son únics e irrepetibles. La seva història es única.
La Naoko  ens explicava que l'any 2004 va estar molt contenta de rebre l'encarreg de fer els dibuixos per la 11ª Temporada de Música i Dansa d' Andorra la Vella.

La veritat es que va ser tot un èxit.

Queda molta història de la vida de l'artista Naoko, i penso com l'Eulàlia Massana,  que ella confiava a cada amic un tros d´ ella mateixa i en cap cas la seva totalitat. Cadascú sap facetes de la seva vida. Ella s'ha endut tot el seu món. La seva obra es immensa, va produir molts gravats, que en cap cas hem pogut veure´ls junts, donç  van ser venuts  i d´això fa molts anys. 

No puc deixar de parlar d'aquesta pintora/gravadora/dibuixant que era la Naoko Nakamoto, sense posar-los una gran obra feta últimament i que ella n'estava molt orgullosa.

 Cal dir que surt una Naoko molt jove. Aquesta gran obra va estar exposada en una exposició  d'una galeria del Born, que ara ja no existeix.

El dia que vaig anar a visitar-la a l' Hospital del Sagrat Cor, estava fent grullas, i me'n va regalar 6, li vaig preguntar com feia aquests diguem ocells tant petits. Em va contestar que amb els dits.. Després em va saber greu haver-li fet aquesta pregunta.

No em vaig atrevir a preguntar que significaven, doncs la Naoko parlava amb dificultat, degut a una candidiasi bucal, amb aftes a sota la llengua i per la resta del vestibul. Vaig demanar a la infermera que el metge s'ho mirés; ho va anotar.
Abans de continuar, vull posar-vos el significat de les grullas: Dono les gracies a la meva jove,  la Maria Angulo que em va explicar el seu significat. El poso perquè es prou important per a la vida de la Naoko i de qualsevol persona japonesa i a partir d'ara mateix també per nosaltres.
La Naoko tot i tenir la boca malament i que les aftes li feien mal, no va parar de somriure i parlar i de donar gracies continuament per la nostra amistat i amb els nens, que vaig veure que els apreciava de debò.

Una historia milenaria

¿Sabías que existe una antigua leyenda en Japón, “Senbazuru”, que dice que a cualquier persona que haga 1.000 grullas de papel le será concedido un deseo?

Las mil grullas de origami (papiroflexia en japonés) se convirtieron en un símbolo de la paz a causa de la historia de Sadako Sasaki (1943-1955), una niña japonesa que deseó curarse de su enfermedad producida por la radiación de la bomba atómica que cayó sobre Hiroshima. Tras el consejo de su amiga Chizuko, y mientras estaba en el hospital, decidió que haría 1.000 grullas de papel. Pensó que su deseo no sólo sería para curarse, sino también para que todo el mundo pudiera vivir en paz y no hubiera más guerras. Sadako no pudo superar su enfermedad y tampoco acabó de hacer todas las grullas (tuvo que detenerse en la 644). Pero Chizuko y muchos otros amigos llegaron a hacer las 1.000 grullas, que de esta forma, se convirtieron en un símbolo de la paz en todo el mundo.

Tradicionalmente, regalar grullas de papel se ha asociado con el hecho de querer desear salud, bienestar, felicidad y prosperidad. Se regalan, entre otros momentos, cuando nace un bebé, cuando una pareja se casa, cuando alguien está enfermo… o bien se pueden regalar a alguien que quieres o que es importante para ti.

Quan em va ensenyar aquests dibuixos ,que ella feia estan al llit, em van agradar tant, que li vaig demanar permís per fotografiar-los, em va dir que sí,només faltaria. Estava contenta, amb el seu somriure ella m'animava a mi ; puc dir que en la resposta al meu correu 10 dies després de Tots Sants contestat per mitjà de la Sra. Yosiko Takase, deia que esperava veurem a Girona la propera fira del dibuix. Cert !!! Sense paraules....

Cal notar que no esta signat per la Naoko

També em va explicar que li desapareixien els dibuixos que tenia, no em va dir si era en el centre sociosanitari de la Zona Franca o al Sagrat Cor i en va treure uns quans de sota els llençols, o sigui que els tenia amagats o com diuen en castella " a buen recaudo "

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Donada l'experiència que els dibuixos li volaven o s'extraviaven va optar per no firmar-los, o sigui que ni han uns quants no molts en un bloc, que no estan signats. Si mantenen tota la bellesa de la Naoko Nakamoto, en sabia molt.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Si , un tresor tot i estar molt malalta, i amb el handicape de dibuixar estirada al llit, la Naoko dibuixar i mes dibuixar la feia seguir viva, reconeixia que ho necessitava o millor dit era la seva vida.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Un tresor que ella s'ha endut, i ara només podrem gaudir d'aquell somriure permanent en el nostre cor i  de l'obra que cadascú te a casa seva.

Foto de l'original de Lluís Capdevila

Parlant de l'obra feta, cal que façi esment al seu llarg curriculum, com múltiples exposicions individuals d'ençà el 1978, fins ara a tot España i al Japó. Va fer exposicions colectives a España, al Japó, Suiza, USA, Taiwan, Paris, fins l'actualitat. Que dir dels múltiples premis d'ençà 1983 per tot España; rebent l'any 2006 el primer premi de dibuix al Cercle Català  de Madrid. Cal tenir present l'altres colaboracions algunes ja explicades arteriorment i d'altres com a professora del curs " El dibujo y el grabado al natural " . La feina feta, es infinitament més gran, només vull deixar palès una part del seu llarg e interessant  curriculum.

No vull oblidar posar una vista de la seva volguda ciutat de Girona, que com molts sabem, mai va deixar de venir per aquesta diada.

Aquí va un escrit fet pel meu fill  petit Lluís Capdevila el dia de la seva mort.

Ara que és un fet que Naoko Nakamoto ja no està entre nosaltres, cosa que se'm fa molt difícil creure, al no haver-me despedit, crec que d'alguna manera molt directe amb la seva personalitat feia que cada any la família ens reuníssim aquell dia de Tots Sants a Girona, cosa gens fàcil,  era en part, per veure-la, per gaudir de la seva obra, per veure com somreia tan sols en veure'ns com ens anàvem apropant a la seva parada. 

今、中本尚子が我々から逝ってしまった。お別れを言えなかった僕には到底信じられないことだ。彼女の率直な個性が、毎年11月１日の万聖節の日にジローナで開催されるアートフェアーに、簡単にはまとまらない僕たち家族を何らかの形で集まらせていたんだと思う。僕たちは彼女に会うため、彼女の作品を堪能するため、そして、僕たち家族が彼女のセクションに近づいて行くのを見るなり僕たちに送った彼女の笑顔を見るために、毎年ジローナへ通った。

Foto feta per en Lluís Capdevila

Si!...crec que  la Naoko Nakamoto ja formava part de la nostra família. Quan ens trobàvem ens posàvem el dia de com havia anat l'any, que si el canell li donava problemes, que si ara pinta molts nens perquè les amigues en tenien, potser algun dels retrats que tenim a casa de nens són de la parella d'amics de la Naoko que ahir vam conèixer en el bar davant del tanatori, qui sap ... que si el pis on viu no paren de fer obres, que si el company estava molt malalt... en fi, els darrers anys crec que no van ser gens fàcils per la pobre Naoko però tot i així mai la vaig veure minvar el seu somriure.

そうだ。中本尚子はもう僕たち家族の一員になっていたんだと思う。僕たちは会うとすぐにその一年がどうだったかを語り合った。手首が思うようにいかないとか、彼女の友人たちに子供ができるようになって最近は子供ばっかり描いてるとか、、、もしかしたら僕の家にある何枚かの子供のデッサンは、昨日、葬儀場の前のバルで知り合った尚子の友人夫婦の子供かもしれないな、、、今住んでいるアパートは工事ばかりしているとか、彼女の連れが重い病気だとか、、、とにかく、ここ数年はかわいそうに、尚子にとっては複雑な時期だったろうと思う。にもかかわらず、僕は彼女の笑顔に影が差すのを見たことがなかった。

La Naoko sempre em va transmetre tendresa des del primer dia, crec que disfrutava veien com nosaltres apreciàvem els seus dibuixos i gravats,  com ens barallàvem per qui es quedava quin i al final recompte, la pobre sempre ens va portar molt bé amb nosaltres. 

尚子は初めて会った時からいつも僕に優しくしてくれた。そして、僕たちが彼女のデッサンや版画に見とれているのや、誰がどの作品を買うか口論しているのを見るのを楽しんでいたんだと思う。最後には尚子はいつも僕たちに良くしてくれていた。

Just quan ahir em va trucar la seva amiga per dir-me que la Naoko havia mort estava a l'ordenador del menjador de casa i davant de la taula tinc el dibuix del nen en blanc i negre, sempre m'ha captivat aquesta mirada que te el nen del dibuix, mentre la Sra. Yosiko Takase m'ho explicava jo mirava aquest quadre i em queien les llàgrimes, i de sobte vaig apreciar clarament com la mirada d'aquest nen era un autoretrat de la seva pròpia mirada, la de la Naoko transparent, sincera i observadora. 

昨日、尚子が亡くなったと彼女の友人から電話があった時、僕は丁度、家のサロンのパソコンの前にいた。テーブルの前に少年を描いた尚子のデッサンがある。僕はいつもそのデッサンの少年の視線に惹きつけられていた。友人の佳子さんに尚子の死についての説明を聞いている間、僕はそのデッサンを見ていた。僕の頬に涙が流れた。そして突然、その少年の視線は尚子の、彼女自身の視線だということがはっきりと分かった。尚子の透明で率直で人をよく観察していた視線だ。

Com que ahir no sabíem si es faria cap tipus de cerimònia, vaig anar a caminar per la Vall de Sant Daniel i quan el camí arriba a dalt de tot del castell de Sant Miquel vaig fer un munt de pedres de gran a petita en mig de la natura, els  bolivians en diuen "apachita" tinc entès que la cultura japonesa dona molt valor a la natura com equilibri de l'ànima, per aquesta raó vaig pensar que seria una bonica forma de fer-li un petit homenatge i recordatori en un lloc molt especial per a mi.

昨日の時点ではまだ尚子の葬式ができるのかどうかわからなかったから、僕はサンダニエルの谷へ散歩に行って、道がサンミゲル城の頂上に達した所にある自然の中に大きい石から小さい石を次々と積んだ。ボリビア人はそれを「アパチータ」と呼ぶ。日本文化にとって自然は精神の調和にとても重要だと聞いている。だから僕の大切な場所で、尚子へのお別れを告げて思い出を残すのは良い考えだと思ったんだ。

Monument en honor a la Naoko a la Vall de Sant Daniel, pujant cap els Angels

Curiosament no ha sigut fins a les hores abans de la mort que no vaig coneixer alguna persona més del seu entorn, i els altres en el moment de la cremació, tirar les cendres i en les dos posteriors exposicions preparades per la Sra. Yosiko Takase i el Sr. Jordi Catafal i Rull, primer a la galeria Aqua Fortis i l'altra en L'Escola d'Art La Industrial ; i mesos més tard hem congegut per mitja de The Ladies of Vallbona, una bonica història d'amistat amb el Sr. Joan Agut i Rico, explicada per mitjà de la seva filla Clara Agut Canyameres, més endavant més explicat.

Ella va viure de manera senzilla, humil, plena, gaudint del seu art, de l'amistat del pare Josep C. Laplana  monjo de l'Abadia de Montserrat i que tant orgullosa n´estava ella i de les cares de les persones i de la història que posseïen cadascuna d'ella, dels seus amics, de companys artistes com el pintor Paco Passe Ribas i la seva esposa que es coneixien des de la seva arribada a Barcelona, així com  de la Eulàlia Massana que juntes en plena joventut van compartir tristeses, alegries, angoixes, penes i que les va unir per sempre més, de la Emilia Perucho (escultora),

 també molt amiga, la presència del Sr. Emo brocanter, de la noia del Bar  La Principal que es diu Lluna i el seu company Andrea Scafidi, amb una bonica bufanda de colors al coll, de'n Salvador Martinez, de'n Jordi Catafal i  Rull, i el seu amic que l'acompanyava el Sr. Josep Cambras i Riu, excel.lent encuadernador en el seu taller d'encuadernació de llibres,  de la Yosiko Takase i de la millor amiga japonesa de la Naoko la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi) i la  japonesa Miki Kawamura la més jove i atenta de tots. De les estones al bar La Principal del c/. Sepulveda 186 cantonada Muntaner, al qual anava a llegir el diari per tal de relaxar-se.i assistia amb gust a les tertulies amb el seu amic Eduardo Margaretto Kohrmann, escriptor i biograf de Franco Battiato, i d'altres persones que no sabem el nom.

 La Naoko,  al bar La Principal també va tenir relació amb el poeta cubà José Felix Leon, que durant una temporada va treballar amb ells. La Naoko a la punta de la barra, dibuixaba secrets en una llibreta, llegia diaris, i bebia Rioja. El seu somriure la feia única.

No puc deixar de parlar també d'una de les primeres persones que van fer amistad tant sols arribar a Barcelona es tracta del pintor Paco Passe Ribas, amistad que ha durat fins al final.

La Sra. Yosiko Takase aguanta obert el llibre on Naoko va dibuixar els darrers dibuixos, un un determinat lloc del bloc tots els assistents vam posar-li un escrit intim., em va agradar molt.

Aquesta foto es la del dia de la cerimònia de cremació al cementiri de Montjuïc, un dia radiant i de bon temps.

Com que diumenge dia 27 de desembre es van reunir els amics de sempre, més els que no havien pogut ser el dia de la cremació dons entre tots formem els seus amics aquí a Barcelona , més la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi pels amics). També va estar present la Sra. Dolors Duro i el Sr. Mario,  i en Tomàs Vell un amic d'ençà temps passats.

Be, segur que ella que no va parar mai de somriure i de riure, li haurà agradat que els seus amics l'hagin acomiadat amb aquest bonic somriure de tots plegats i amb un petit brindis, com poden veure per les ampolles a la foto, per haver-la coneguda i per que descansi en pau. Naoko tots et portarem al cor !.
No puc continuar sense parlar de la interessant exposició que es va realitzar en la Galeria AQUA FORTIS,  del 10 al 24 de febrer de 2016. Exposició organitzada per el professor Jordi Catafall i Rull i la Sra. Yosico Takase i la propia galeria Aqua Fortis. Exposició que era del tot necesaria perquè els amics, clients, enamorats de les arts i públic en general poguessin contemplar l'obra de la gran artista Naoko Nakamoto per última vegada a Barcelona. Els seves estampes com la que estem veien són algo gran i únic, ningú com ella dominava la punta seca.

Aqui va una vista general del dia de la inaguració  a Aqua Fortis.

Aquesta Sra. amb el mocador blau cel es una de les millors amigues de la Naoko es diu Iku Furuyama.

Deixeu-me posar el gran dibuix que estava a la part esquerre de la exposició, on estaven els gravats, aquest diubix va ser cedit per aquests dies per l´ amic de'n  Jordi Catafal,   Sr. Josep Cambras i  Rius.
Es el dibuix més gran que he vist de la Naoko. Es una meravella, hom pot quedar bocabadat una bona estona.

El somriure de la Naoko presideix l'exposició, els ciris continuen el nostre record.

Déu ni do de la gentada que vam arribar a ser, molts amics, encara que per diferents circumstàncies no van poguer venir tots, i molts admiradors de la Naoko, gent enamorada dels seus gravats, i gent que no podia passar per alt acomidar-se de l'artista i persona  que fou important en la seva vida.

D'altres com el meu fill Lluís i van anar un altre dia dels que va durar la exposició.

A tothom que he parlat li ha agradat molt la part dels quadres de color, molt bonics els petits sobre tablex, vaja en general tothom està d'acord que era una artista molt completa.

El Sr. Jordi Catafal explicant a la Sra. Iku Furuyama la exposició.

El dia 26 de febrer de 2016 per la voluntat i el desitg exposat per la Naoko Nakamoto, els ultims dia de seva vida, a la seva gran amiga Sra. Yosiko Takase, que la seva obra fos entregada al pare Josep C. Laplana, pel Museo de Montserrat -Abadia de Montserrat, s'ha complert.

Tota l'obra s'ha entregat a l'equip tecnic del MDM.

Molta emoció i moltes  llàgrimes per part de tots en el moment d'arrencar la furgoneta destí a Montserrat. Ella ja fa dies que descansa en pau i des del cel deu está contenta de veure marxar la seva obra cap el seu estimat Montserrat.
Per desitg de la amiga de la Naoko, Miki Kawamura , li publiquem la seva carta de comiat, plena d'estimació:

La Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura passejant pel Vallès i que més avall un pintor a passat a l'oli aquest tranquil passeig.

Abans d'acabar aquesta entranyable història, que per altra banda mai acabarà, vull posar-los l'important curriculum de la Naoko

Vull fer esment a un interessant hobby o passatemps de la Naoko, que era llegir mangas.
La foto de les pàgines del manga que els poso, correponen a un de preferit de Naoko i que la seva amiga Miki  Kawamura li va portar expresamente de Japó i que ella no va poguer arribar a llegir-lo...

 

Compartin un moment especial que es la floració dels ametllers per part de les dos amigues, Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura.

Aquesta última foto d'aquest ametller florit, m'uneix molt a la Naoko, Miki, Yosico i Setsuko, perquè aquesta setmana he estat als trossos de casa nostra a Llorenç de Rocafort a l'Urgell i tots els ametllers estan florits, fins i tot he vist al moure una pedra, un ametller que tot just acabava de neixer; aqui el tenen.

Sembla que tots plegats no volguem que s'acavi mai amb la gran història de la nostra estimada Naoko, vull dir que el professor Jordi Catafal i Rull i amb la col.laborcio del Sr ..Ramón Serra i Masansalvador li van preparar una exposició de gravats d'homenatge a la Naoko Nakamoto del 4 al 30 d'abril de 2016; a Escola d' Art La Industrial al c/. Comte d' Urgell 187. 08036 Barcelona.

La exposició la presidia una bonica fotografia de la Naoko i sota un interessant escrit del Sr. Ramón Serra Masansalvador i a continuació de'n Jordi Catafal

EXPOSICIÓ DE GRAVATS

Foto de Masaki Kosakai

Naoko Nakamoto In Memoriam
Del 4 al 30 d'abril de 2016
A l'Escola d'Art La Industrial

NAOKO NAKAMOTO (1953-2015) “In memoriam”

Resulta difícil escriure sobre la Naoko. Resulta difícil pensar que ja no apareixerà qualsevol dia amb el seu somriure mig sorneguer, mig amable. Resulta difícil, i dolorós, pensar que ja no li podré oferir aquell esmorzar promès…però alhora ajuda a recordar-la i reforça la necessitat de retre-li l’homenatge que es mereix. I d’intentar explicar-vos com la recordo als qui no la coneixien per poder apropar-vos millor a aquesta antiga amiga a qui es dedica la present exposició.
Jo la vaig conèixer a l’escola, a l’aula de gravat, i la vaig anar retrobant al llarg dels anys, sempre sorprenent, sempre amb projectes nous. El darrer de què vàrem parlar va ser de la seva tasca com a traductora de haikus. Però sempre incansable observadora de la seva ciutat d’adopció, tot dibuixant una part de la seva realitat i una part dels seus habitants, de nosaltres mateixos i traduint-ho al seu llenguatge artístic tan peculiar. Sembla que visqués a cavall de la ciutat, sempre la ciutat, i el seu propi univers amb ulls sempre encuriosits i que cridaven l’atenció de com els tenia d’oberts.
Sovint havia pensat que la seva obra resultava poc japonesa i més vinculada al món occidental, no puc deixar de pensar en H. Daumier com a referent, però cada cop vaig anar pensant més en una barreja estranya de dues estètiques i, sobretot, en el seu propi món.
Sempre prenent apunts pels carrerons i voltants del Mercat de Sant Antoni i les seves obres plenes d'escenes de bars decrèpits, de vells, de persones desplaçades i alcohòliques però tractades d’una manera molt particular, desplaçades del món que les envolta, o tancades dins del seu propi univers; però mai derrotades, de fet sembla que acceptin el seu destí, la seva pròpia marginalitat, el seu anonimat, resignadament. Possiblement reflex de la pròpia personalitat de la Naoko.
Tot això ens porta a la qüestió d’intentar comprendre, i explicar, quina part de la seva obra és d’origen japonès, occidental i de l’aportació de la seva pròpia personalitat i les seves vivències. Pot ser que la seva peripècia vital ajudi a explicar alguns d’aquests aspectes. Recordo com explicava que se sentia presonera en el Japó dels seus primers anys i com va arribar a Europa a través del Transsiberià des de la seva Osaka nadiua. No sé el motiu pel qual va escollir restar a Barcelona, però hi degué trobar quelcom de proper que la va retenir. Malgrat un cert mal record de les seves vivències i mals records dels seus primers anys al Japó, mai va deixar d’estar en contacte amb els seus amics japonesos, tant amb els japonesos de Barcelona per als qui moltes vegades era un referent, com per als japonesos de pas per la ciutat per als qui feia el paper de traductora i els introduïa a la ciutat.
La seva dedicació i constància era indiscutiblement d’origen japonès, al mateix temps que el perfeccionisme i disciplina de treball, també el caràcter perfeccionista de la seva obra fins a l’extrem però amb un fals aire d’improvisat i inacabat, i aquells mons vaporosos que recreava dins dels quadres i dels seus gravats. La seva concepció de la vida ja em sembla molt més barcelonina, d’un determinat tipus de mentalitat occidental però, sobretot, la seva obra em sembla molt més original, molt més Naoko. Ja us he parlat de la seva estranya relació amb els seus personatges: la gent gran, la gent del carrer (o dels bars) sense més...i més recentment amb els nens, i la seva pròpia personalitat. Tot a la seva obra resulta tan personal que em porta a la pròpia autora. Dins dels seus retrats, sempre les figures, les persones, treu el nas una Naoko que podia aparèixer qualsevol dia amb el seu somriure, mig sorneguer, mig amable, a reclamar el seu esmorzar i ja no apareixerà en persona sinó que traurà el nas dins la seva obra.

Ramon Serra i Masansalvador

NAOKO NAKAMOTO " IN MEMORIAM "

中本尚子 "追悼"

Osaka 1953 – Barcelona 2015

Recordo molt bé la primera vegada que vaig contactar amb l'obra de Naoko Nakamoto, era el 1979 en una sala d’exposicions que l'Editora Nacional tenia al carrer Muntaner de Barcelona. Es tractava d’una sala molt lluminosa, amb parets blanques on destacaven les seves estampes. Abans que res, sorprenia que tant la temàtica com l'execució fossin tan poc orientals; aquella gravadora denotava conèixer molt bé les estampes de Rembrandt, les seves puntes seques brillaven amb llum pròpia i sobretot resultava molt evident que estimava i dominava molt els llenguatges del gravat.
Al cap d’uns anys, un amic comú em va presentar a la Naoko en la inauguració d’una de les seves exposicions i poc després, paradoxalment la vaig tenir d’alumna a l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, on li vaig ensenyar alguna de les tècniques que ella desconeixia, com ara el gravat al sofre. Va ser en aquest període que vaig poder veure com aquell ser, més aviat menut i de poques paraules, era capaç de generar amb les seves mans unes planxes de coure tan carregades d’energia i alhora de bellesa.
L'any 1988, a proposta meva, va impartir un curs de punta seca i dibuix de model en la V edició de l’Escola d’estiu internacional de gravat de Calella, on va ensenyar a fer allò que ella coneixia tan bé, de tantes vegades que ho havia fet en aquells antres i tuguris on ella se sentia tan ben rebuda, gravar puntes seques directament davant de diferents models.
Sense voler restar importància a la resta de la seva producció pictòrica, dibuixística i d’obra gràfica, on els seus aiguaforts i maneres negres desprenen una gran bellesa, contemplar les seves puntes seques esdevé una emocionant experiència i és que són d’un nivell molt alt. Per aquells que comprenem i sabem de la seva dificultat i les característiques de la seva execució, ens emociona contemplar l'energia que desprenen les seves imatges, no n'hi ha prou amb saber dibuixar, cal viure cada una de les línies gravades i alhora dotar-les d’emoció i en això ella era una mestra. Estic molt convençut que la història li haurà de deixar un espai destacat quan es parli del gravat a Catalunya de finals dels segles XX i principis del XXI. Si no és així, tant se val, ja se sap que la història no sempre és justa.
A finals de 2015 la Naoko ens va deixar, però ens queda la seva meravellosa obra i el record del seu somriure brindant amb una copa de vi.

Jordi Catafal

Tota la colla d'amics, ja esperavem amb il.lusió poguer contemplar els gravats , perdó les Estampes, fetes per la Naoko l'any 1987. Hem de dir que tots vam gaudir de la finura, complexitar, de com podia fer gravats en negatiu i positiu i les zones depenombra que s'hi colava un raig de llum, que il.luminava les cares d'aquella gent dels " baixos fondos. Una perfecció que no ens cansem de mirar i contemplar.

Aqui la gent podriam dir que quasi be tots amics de la Naoko ens van reunir una vegada més per pensar amb ella, parlar d'ella i gaudir de la seva gran obra. Penso que aquesta vegada vam ampliar el grup de gent/amics i coneguts de la Naoko. Fins  i tot també pensem en d'altres que no van poguer venir com la Eulalia Massana, però que la vam tenir present.
Al vol per dir-ho d'alguna manera , van lograr que em permetessin una fotografia per adjuntar aqui, sobre tot d'una persona que va estar present en tots els actes finals al cementiri de Montjuic, però el temps just i quan t'adonaves, que volies parlar amb ell, ja havia desaparegut, home  molt reponssable, parlo de'n Josep Cambras i Rius; aqui va la foto dels dos amics .

Després de disfrutar de l'exposicio, sense pressa, tots ens vam traslladar a una sala d'un hotel aprop del carrer Paris, on tots junts vam poguer parlar, confraternitzar, compartir, fins i tot riure i brindar cadascu amb el que tenia al got,  per la nostra amistad i per la Naoko. Molt agraït per tot i per la feina ben feta per part dels responsables d' organitzar aquesta important exposició.

Un dia, va venir a l'Escola l' Art La Industrial,  BTV a filmar l'exposició de gravats o estampes de la Naoko Nakamoto, amb la presentació i acompanyament de'n Jordi Catafal durant tota l'estona; dona bo escoltar-lo pel gran coneixament de l'artista.
Just o més o menys pels dies de la inaguració de la present exposicio i per mitja d' aquest Blog The Ladies of Vallbona, va contactar amb mi una persona que es diu Clara Agut Canyameres, filla de'n Joan Agut i Rico, escriptor important i que va ser amic de la Naoko Nakamoto , la filla explica que el seu pare li havia parlat molt d'ella i que a casa seva te obra de la Naoko penjada. El Sr. Agut feia anys que no veia a la Naoko, però si de tant en tant, s'interesava per ella perquè no en sabia res. El Sr. Agut va morir l'any 2011. Us poso aquest link perquè pogueu entrar i disfrutar de la seva amplia i brillant bibliografia : http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/agut-rico-joan.

La filla m'explica que va cedir el seu llegat a la Biblioteca de Catalunya i li van donar escanejats tots els seus dietaris; diu que  intentarà llegir-ne alguns a veure si troba,  l'època en que eren amics. Explica que sempre li va quedar la curiositat de saber de la Naoko. Estarem molt contents si podem datar quan es van conèixer. Tots els amics són importants.
La Naoko tenia grans amics, cosa que l'honora una vegada més. Ja ho dit i ho torno a dir, que la Naoko amb cada amic compratia pessics diferents de la seva vida. Gràcies Clara Agut per acostar-nos al teu pare.

Foto de l'original de Lluís Capdevila

Agreixo moltissim a la Sra. Yosiko Takase la traducció al japonès de la carta que el Lluís dedica a la Naoko en el dia de la seva mort i de la part importantissima de com comença la relació del pare Josep C. Laplana del monestir de Montserrat i Naoko Nakamoto.
Agraeïxo al meu fill Lluís Capdevila Martin, la qualitat que li ha donat a la presentació en general, però molt més el cuidado que ha tingut amb la fotografia del post.
Gràcies a Maria Angulo Fernandez per la traducció a l'anglès, de la part de coneixença i amistad amb el pare Josep C. Laplana.
Un gran agraïment al Josep Cambras per ensenyar-nos uns treballs finissims de la ornamentació dels lloms de llibres de bibliofils fets per la Naoko Nakamoto.

Aqui poden veure la seva firma de manera ben clara.

Una abraçada d'agraïment a tots els amics i amigues de la Naoko Nakamoto, per tanta tendresa fins el moment present.

Naoko, gràcies per la teva senzillesa, per disfrutar dels amics, de cuidar-los, de disfrutar amb les petites coses, com l'oli d'olives arbequines  dels pobles de la Vall del Corb i gràcies per aquest únic somriure que sempre et va acompanyar.

En honor a la nostra estimada amiga Naoko, poso més informació sobre ella i la seva inmensa obra, deixada per propia voluntad al Museo de Montserrat. El Propileu , ( Fòrum d'informació i de diàleg del Museo de Monserrat), en el numero del mes de juny propassat surt un bonic e interessant article, firmat pel director del Museo de Montserrat, el pare Josep C. Laplana i titulat El llegat de Naoko Nakamoto. Aqui els poso el link del butlleti del museo de Montserrat:

http://www.museudemontserrat.com/docs/el-propileu---18_756_ca.pdf

Una abraçada ben càlida a tothom que consulti el Blog , recordant a la Naoko Nakamoto. Les gràcies més explicites al pare Josep C. Laplana pel gran relat de la Naoko en aquest butlleti: Fòrum d'informació i de diàleg del Museo de Montserrat. 

Ja ens trobem passada la festa de Tots Sants,  tots sabeu que es d'important la Fira del Dibuix a Girona, la nostra amiga Naoko no deixava mai d'anar-hi, alli ensvam coneixer. Enguany per casualitat vam coincidir amb la companyia de la familia de la Sra. Yosiko Takase i tota la familia Capdevila.

Junts vam passejar per tota la Rambla , però especialment cap ell lloc on parava la Naoko, i alli vam poguer coneixer els comanys de parada.

Antoni Giramé de VIC i Josep C. Alonso d'Olot, feia molts anys que es coneixien i l'apreciaven molt. Els va encantar que hi anessim. Gràcies amics.
Tots plegats estavem molt contents de passar aquest matí de fires de Tots Sants junts, i disfrutar d'aquesta ciutat que tant va estimar la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila

El dia no podia ser més esplèndid a Girona. Vam estar junts fins cap a les dos, després la resta de la meva familia van haver de marxar , portavem la petita Mar i aquesta havia de dinar i ja havia aguantat molt. Vam dinar i després vam continuar per la plaça del vi on també fa dos anys que no ve el pintor madrileny en Brovia, amic també de la Naoko. Fa dos anys que ja no el trobem.
Fa dos dies que la  gran amiga de la Naoko  L'Emilia Perucho, ha trobat un oli d'una Naoko molt jove, dels primers anys que va arribar d'Osaka, oli pintat pel pintor Tobella l'any 1978.

Gràcies Emilia per donar-nos a coneixer una mica més a la nostra amiga Naoko Nakamoto.
Una abraçada.
Aquest final d'any 2016,  ens han arribat unes boniques i entranyables paraules de la nostra estimadissima amiga Silvia Bermudez, des de Xile, sobre com recorda a la Naoko, que tantes fires va compartir amb ella a Girona. Paraules extretes d'un llarguissim e.mail que cada any ens envia per aquestes dades : 

Tant de bo tornem algun dia a comprar art als carrers de la Fira a Girona. I serà inevitable acordar-nos de Naoko, que tant va omplir els nostres cors i les nostres ànimes curioses i inquietes d'art i cultura amb la seva tan mestra forma, no només de crear meravelles, si no d'arribar a tocar els nostres cors amb el seu somriure i les seves suaus paraules. Un record en la seva memòria que vull compartir amb vosaltres.

Moltes gràcies  Silvia, la teva manera de recordar a la Naoko ens ha arribat al cor i a l'anima a més ho comparteixo totalment.

M'abelleix moltissim feu-se a ma , els cartells de l'exposició que avui dia 9 d'octubre de 2017 s'inagura a Tòkio sobre l'obra de la nostra estimadissima amiga Naoko Nakamoto. La noticia ens la enviada Josiko Takase, olim gran amiga de la Naoko.
Ens alegrem moltissim de tot l'esforç que ha suposat fer aquesta exposicó ,als seus amics del Japó, especialment per la Sra. Suzi.
Una abraçada per tots ells.

L'escrit sobre Naoko es de la seva amiga Suzi Suzuki i les dades biografiques també.

Us poso el link del Museo de Montserrat, on coneixereu una mica més de la història de Naoko Nakamoto, que el pare Josep C. Laplana ja la va publicar en un llarg article en el Propileu nº 18, en el qual no es deixa res, però mai se sap tot. Ara ha sortit plucicat El Propileu nº 21 , on ens parla llargament de Mark Moloney i la seva donació al Museo de Montserrat. La mort inesperada del Sr. Moloney empeny al pare Laplana a explicar-se sobre la seva  relació amb el Sr. Moloney.
Em plau posar-vos un link sobre l'homenatge que a Montserrat li han fet al pare Josep de Calasanç Laplana, després de 40 anys de director del Museo de Montserrat :
http://www.museudemontserrat.com/ca/el-museu/actualitat/4/homenatgealplaplanapels40anysdedirectordelmdm/1096.
També a La Vanguardia d'aquest diumenge dia 7 de setembre, Joan de Sagarra en la seva columna parlava de que es prenia el primer Jameson al bar La Principal i com m'ha recordat a la Naoko que ella també i anava :
"u glisses tes doigts / Par ma chemise entrouverte / Et poses sur ma peau / La paume de ta main…”. Eso cantaba, susurraba yo, el martes, 2 de octubre, al mediodía, en la terraza de La Principal. La Principal es un local, un bar centenario que se halla situado en la esquina de la calle Muntaner con Sepúlveda. Yo suelo sentarme justo en la esquina, frente al inicio de la calle Muntaner, y mientras me tomo mi primer Jameson (7,10 euros), antes de ir a almorzar a la Bodega Sepúlveda de la familia Solà, una de las mejores mesas de la ciudad, me entretengo mirando el segundo piso de la calle Muntaner número 4, concretamente la ventana de la izquierda, con la esperanza de que el amigo Terenci Moix se asome y al verme baje a tomarse una copa conmigo. Pero ya hace algunos años que Terenci no se asoma a la ventana. Entonces, dirijo la mirada hacia el edificio vecino al último domicilio de mi amigo, el que en los años de mi juventud fue el Emporium, una boîte, un cabaret en el que, con apenas veinte años, vi y escuché cantar por primera vez a Charles Trenet, Gilbert Bécaud, Jacques Brel y Charles Arnavour…"
El dia 7 de novembre vaig estar a Montserrat i vaig tenir present a la nostra amiga Naoko Nakamoto i la seva relació per sempre més amb el Museo de Montserrat con guarden tota la seva obra i al pare Josep de Calasanç Laplana el seu director , que ara es cumpleixen 40 anys al front del museo; per aquesta raó penjo el meravellós article que li dedica La Vanguardia el 12 de novembre de 2018, aqui us el poso sencer.
Abans encara una foto molt entranyable de la Naoko dibuixant al natural un músic, cosa que a ella li encantava, aquesta foto me la va passar el pintor de Vic, Antoni Giramé bon amic d'ella.

Interior de l'església d'Espinelves, per la fira de l'Avet

El padre Laplana cumple 40 años al frente del Museu de Montserrat

La Vanguardia, Lunes, noviembre 12º 2018: “El Museu de Montserrat está hecho sólo a base de donaciones”

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Pocos museos en el mundo tienen un director que haya celebrado 40 años en el cargo. Es el caso de Josep de Calasanç Laplana (Binèfar, 1943), que dirige el Museu de Montserrat desde 1978. Licenciado en Historia del Arte por la UB, es monje benedictino de Montserrat desde 1975 y ha vivido las distintas etapas de un museo que atesora grandes obras de la pintura catalana de los siglos XIX y XX, con algunas piezas excepcionales de Fortuny, Rusiñol, Casas, Dalí y también un Caravaggio.
¿Cómo resumiría esos 40 años al frente del museo?
Creado en 1963, el museo vivió una primera fase de continuidad aletargada, donde prácticamente sólo se atendían visitas, y yo mismo compaginaba el trabajo con la secretaría del abad Cassià Just. Pero en 1982 llega la donación de la colección Josep Sala y me doy cuenta de que lo fuerte del museo pasa a ser la pintura catalana. Fui a pedir consejo a quien había sido mi profesor, Alexandre Cirici Pellicer, y me dijo: ‘Usted es un medievalista y experto en arte antiguo, todo lo que le diga caerá como en un colador, hasta que tenga 10.000 fichas sobre pintura catalana no podremos hablar de tú a tú’. Empecé a hacer fichas, y las tengo aún aquí, pero él se murió antes. También empecé a estudiar a Rusiñol, una personalidad poliédrica y compleja. En los primeras años me ayudó mi amistad con Frederic-Pau Verrié, Joan Ainaud de Lasarte y Jaume Barrachina, entre otros. Y ya más tarde entraron Francesc Fontbona, Daniel Giralt Miracle y José Corredor Matheos en el consejo asesor... Vinieron nuevas donaciones, como caídas del cielo, de Xavier Busquets, y más tarde de Josefina Cusí y otras, y la colección se abrió a la modernidad. La gente no sabe que este es un museo hecho a base de donaciones, no de adquisiciones. El tercer gran paso vino con la ampliación del museo inaugurada en el 2004.
¿Cuáles son las últimas donaciones recibidas?
Cada semana tenemos propuestas de donaciones a las que tenemos que decir que no, también por una cuestión de espacio. Últimamente hemos recibido una obra muy bonita de Josep Obiols, unas de Joan Palà, que ahora están en la exposición de Ràfols Casamada y Maria Girona. Este verano nos llegó de un particular una pila bautismal románica, procedente del Pirineo. La colocaremos en un ábside de la iglesia de Santa Cecilia, pero antes tenemos que reforzar el parquet, debido a su peso. Y también hemos recibido una acuarela de Sean Scully...
Pero esa acuarela es suya, es la que sirvió para la portada del libro en edición única que le regalaron por sus 40 años al frente del museo.
Sí, pero todo lo mío es del museo, yo no tengo nada en propiedad.
Se había anunciado también una obra de Jaume Plensa.
Y es cierto, a principios de mayo, se instalará en el atrio de la basílica una escultura de cuatro metros de alto de Plensa. Es el rostro de una niña realizado con barras de acero, de modo que transparenta. Refleja el rostro de la hija de su fotógrafo y se llama Anna Maria, creo. Simultáneamente habrá una pequeña antológica de los dibujos de Plensa en el museo. De momento la escultura estará allí seis meses y es posible que se quede, pero es difícil que se quede en el atrio. Hay quien dice que no puede estar en la antesala de la iglesia. Hará falta un arsenal de artillería para contrarrestar este tipo de temores. Pero yo soy de los que creen, como decía Juan Pablo II, que la persona humana es la vía para llegar a Dios. Y tiene sentido la presencia de esa niña en la entrada de la iglesia.
¿Alguna otra novedad importante para los próximos meses?
Coincidiendo con una exposición en la Pedrera de Barcelona de la obra de artista norteamericano Bill Viola hemos llegado a un acuerdo con él, más bien con su esposa, porque él está enfermo, para que mientras se celebre podamos tener aquí uno de sus vídeos en un espacio del museo.
Al basarse sobre todo en donaciones, la colección debe de tener algunos vacíos: ¿qué otras obras le gustaría tener?
La pintura romántica de antes de Martí Alsina es más bien pobre. Y de los grandes pintores me gustaría tener dos o tres obras buenas de Tàpies y Miró, ya que tenemos piezas menores. Tampoco tenemos ningún cuadro de Joan Ponç. Y luego hay algún hueco puntual, incluso del noucentisme, no tenemos nada de Aragay. Tampoco de Llorenç Artigas.

NUEVOS PROYECTOS

En el 2019 se podrá ver una estatua de Plensa en el atrio de la basílica y un vídeo de Bill Viola

PENDIENTES DE LAS OBRAS

La ampliación está parada porque no hay ayudas ni del Estado ni de la Generalitat

¿Cuál es el proyecto de futuro del museo?
Tenemos pendiente una ampliación, pero no tenemos recursos. En Montserrat lo que prima es la basílica y la escolanía. El museo va detrás. Se hace lo que se puede. Cuando hubo las inundaciones y se hicieron obras se rehabilitaron espacios situados debajo de las plazas. Son 1.200 metros cuadrados que sólo hace falta pavimentar, iluminar, climatizar y conectar con el museo. Este espacio permitiría ubicar la colección arqueológica, procedente en buena parte de una donación de la antigua Banca Jover, las colecciones de tejidos coptos, las de cultura precolombina, oriental y polinesia.
¿No reciben ayuda pública?
Somos un museo de interés nacional, pero ni el Estado ni la Generalitat nos dan ninguna subvención. Lo que llega es para arreglar tejados y otras cosas del santuario. Ahora tendremos una ayuda de La Caixa para rehabilitar la entrada.
¿Está satisfecho con el numero de visitantes?
Oscilan entre 120.000 y 150.000, pero es poco si comparamos con los 2,2 millones de visitantes anuales en Montserrat. Sólo representa el 6%. El 70-75% de los visitantes del museo son extranjeros. Montserrat sigue siendo la Virgen y la montaña, y se encuentran con la sorpresa del arte.

Una abraçada a tots els seguidors del Blog i els que coneixien i estimaven a la Naoko Nakamoto.

Pep.