UNA FOTO AMB HISTÒRIA PER COMPLETAR

Rebuscant entre les meves múltiples caixes de records dels 70 dels 80, dels 90,..... sí molts papers, moltes cartes, moltes fotografies, ep ! no us feu il.lusions, en aquells anys no se'n feien gaires, deixem'ho amb unes quantes. Jo puc dir que tot i que el pare era de les persones del poble que primer va tenir una Kodak i en feia per encàrrec, en alguna festa de la parròquia com casaments o primeres comunions, o com la vinguda al nostre poble del bisbe auxiliar de Tarragona Dr. D. Laureano Castan Lacoma, i alguna altra dels avis de casa Pep i Dolores, amb la tia Agustina, la tia Rosalia, la tia Maria, l'oncle Lliberat, i també alguna amb la tieta Mercedes i l'oncle Sisco amb els nens, i alguna de la romeria a Rocallaura, fent jo d'escolà amb mossèn Ramon Blas, molt jovenet ell,de rector a Rocallaura, acompanyat de mossèn Daniel i mossèn Venanci Plana els dos (a.c.s.) etc. Mossèn Ramon fa uns 5 anys em va regalar un Liber Usualis, una meravella. 

Totes aquestes fotos són en blanc i negre, no recordo l'any que va arribar el color, ni tampoc el vull investigar, penso que les fotos ens poden dir l'any més o menys per l'edat de les persones que apareixen.
Eren temps que no es donava massa importància a les fotos, be alguna jove del poble sí que anava al darrera del pare perquè ni fes, i el pare li'n feia.
Recordo que el pare feia una foto i tardàvem nou mesos a veure-la,perquè fins que no estava tirat tot el carret, no el portava a Tàrrega a revelar i els nervis et podien menjar, però temps era temps i t'havies d'aguantar.
Fa pocs dies una persona filla de Llorenç, em preguntava qui vivia a Llorenç els anys 1960 ??? Quina pregunta, difícil d'explicar qui vivia a cada casa. Sovint a les persones ens ve l'anyorança i sense volgué repassem que ha sigut d'aquella gent que van pujar el poble i que nosaltres vam conèixer i ja no hi són.Fem un esforç de memòria, però ràpidament ens quedem empantanegats a l'anar casa per casa; les cares de la gent sens han esborrat de la memòria, i no hi podem fer res per relacionar-les.  La nostra mare Isabel Vila i Gallostra,  sí te una relació manuscrita de tota la gent que vivia a cada casa l'any que ella va arribar a Llorenç, era l'any 1946. Entre d'altres detalls deixa constància que el capellà era mossèn Marceli, l'alcalde en Jaime Capdevila, l'agutzil en Pau de Puig-gros i el metge el senyor Nolla.  Vaig adreçar a aquesta persona a consultar el meu Blog, que la llista esta publicada.

M'ha fet il.lusió trobar aquesta foto, que per la pinta de les persones que hi surten, mirant les seves cares, es pot deduir una certa felicitat o no ? , alhora penso que per ser jove, no cal fer cap esforç, hom es deixa portar i ja està, cap problema !
Un que miri per primera vegada aquesta foto pot pensar, que els passa per dins a aquesta bona gent ? Contents, allò que es diu contents, puc assegurar que si que se' ls veu; perquè serà ??? No es cap misteri, no es trenquin el cap. Si dir que amb poc érem quasi feliços !
El que si que puc assegurar que cinc persones són de Llorenç i la serra del fons es la solana, que tant portem ficada a rerefons de la nostra ànima, gairebé la podriam dibuixar amb els ulls tancats, posar-li la masia al costat esquerre del camí que va cap el Vilet i a 

ma dreta una altra construcció que ara no recordo el nom; te la seva història.

Anant al gra, no sabem qui esta fent la foto, si puguessim parlar amb ell, potser ens explicaria, perquè havien pujat tota aquesta colla a dalt a Roca la Bassa, o l'era de cala Milia ? un obsequi a les tres noies de fora, un passeig de festa major ?, potser sí, perquè a Llorenç ensenyar la Roca la Bassa era tot un orgull, tothom del poble, de nou-vinguts, de convidats, de forasters, se´ls portava a pujar a la roca; tot s'ha de dir tenia i segueix tenin una vista privilegiada sobre la vall o lo que en diem lo fondo fins al Maldanell i una exel.lent vista del poble de Maldà i el prepirineu si es un dia clar.  També cal dir,que es el lloc més carregat d'història del nostre poble, sinó llegiu al Sr. J.J.Piquer Jover en el seu llibre  La Baronia de Vallbona. Lleida 1981, Excma. Diputació Provincial de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs.

" In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa... Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra  et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis.... "

Ens cal felicitar el fotògraf perquè la va centrar i va aconseguir uns somriures únics, la foto encara es bona després d'aproximadament 45 anys, que ja es dir.
Be, no se el nom de cap noia forastera de les que surten, ni d'on són, en aquell temps anar convidat a una festa major d'un poble veí o llunyà era un gran regal, donç permetia relacionar-se amb nois/noies que no coneixies de res, un gran atractiu per totes bandes. Els convidats revolucionaven la festa.
Jo recordo que de joves anàvem a festa major de Vallbona, de Maldà, de Belianes, dels Omells de Na Gaia, a Sant Martí no hi vaig anar mai o no me'n recordo.  Tots ens moriam de ganes per anar allí on fos. El pare recordo que molt serio deia quan marxàvem cap a les 4 de la tarda  cap als Omells - a les 12 de la nit a casa !!!. D'acord, la qüestió era marxar lo més aviat millor.
Ballàvem si teniam la sort de trobar una balladora, però de cop en el millor moment, com explicaves a aquella noia que havies de marxar cap a casa perquè el teu pare així ho manava ??? Molt difícil, però procuraves que ho entengués .
Cap a les 10 de la nit pel ball, vinga a parlar amb els companys de Llorenç per veure qui et faria companyia pel llarg camí a les fosques pel mig de serres , dreceres i viaranys. Ningú, ningú tenia pressa. Algun encara hi afegia un comentari com aquest: el teu pare, et te acollonit !!!. Va ànims i posar fil a l'agulla. Al arribar a l'última  llum del poble, m'asseia una estona per si passava algú que havia canviat d'opinió i se'n anava cap a Llorenç. Ningú, cames ajudeu-me, vinga a córrer pel camí, sense llunya, tot eren ombres que t'espantaven, i recordant allò que diu " qui canta els seus mals espanta " donç a cantar i ben fort, que llarg es feia el camí a les fosques, si em punxen no em surt sang.Al passar aprop d'una masia mig caiguda, en la tàpia hi havia una òliba que amb el seu cant caracteristic, xut, xut,xut, vaja com si et cridés, encara corries més. També les trobaves a les parets del cementiri del poble, quan tornaves tard, vaja fosc de la sort i encara teniam la sort de tenir el camí el Collet que pel costat del cementiri anava quasi planejant fins a arribar a la carretera; el vam perdre fa molts anys, canviant per sempre més la vida de la gent gran de poble, entre ells els meus pares, que ja no van tornar mai més a la sort.
Be, un cop a casa a esperar la propera festa major, per poguer ballar amb alguna noia, quines coses Déu meu ?
Be, no m'allargo més si algú dels meus amics, sap qui són aquestes 3 joves desconegudes i els seus noms i de quin poble eren i a quina casa de Llorenç estaven convidades, seria un detall que ens fes un resum; i si no és demanar massa també poden fer públic qui feia la foto .
També hi ha una llegenda sobre una dona que assegurava que amb la força d'un sol dit tirar la roca sencera sobre el taulat d'una casa del poble, però el rector sempre li va impedir cometre aquest despropòsit ( pàg.  24 del llibre La Baronia de Vallbona).
Pep