EL COMPLEX DE MOISÈS

Text enviat a les meves mans , o sigui que no es meu, i em reservo el nom de l'autor intelectual de l'escrit; si dir que es un home que pateix moltissim, llegint-ho se'n adonaran, no cal que jo hi afegeixi res de res.

Codonyer florit, al tros del Perdigó, terme municipal de Vallbona de les Monges.

El complex de Moisès

Probablement només és una trista i pobre síndrome, expressió del fracàs, que afecta silenciosament la major part de la ciutadania intel·ligent i ben estant d’occident, però per una dolça afinitat i complicitat freudiana, rèmora de la nostra formació, hem preferit intitular el present escrit amb el complex mot ‘complex’.

Resumida i esbiaixada història de Moisès:

Segons els escrits bíblics, Moisès, per manament diví va fer de tot i més, fins hi tot va engegar deu tremendes plegues contra l’Egipte per tal d’alliberar el, llavors, malnat poble d’Israel de les urpes de l’esclavitud.

Va aconduir, Moisès, el seu poble vers el desert tot passant (sobrepassant?) el mar Roig i en el inhòspit desert varen sobreviure, transeünts, quaranta anys fins la terra promesa. La relació de prodigis, miracles, vicissituds i facècies és esplèndida, extraordinària, colossal, digne d’Homer o fins i tot de Valmiki, el poeta a qui s’atribueix el Ramayana, i no pas d’un anònim escriba transcriptor de les proeses de Jeovà.

Seguint els treballs de Freud, Moisès, era egipci, fills d’egipcis, mes, ara mateix no és pas aquesta peculiaritat genealògica la que ens mou a escriure.

Des que qui escriu té us de raó (vers els set anys, segons la tradició catòlica) que barrina una incomprensible fracció, una etapa difícil, insòlita d’aquesta història, un capítol inassequible, inabastable intel·lectualment per a l’autor d’aquesta reflexió: Moisès, quan el poble pres de la set clama aigua, prega a Javé qui li indica que colpegi la roca amb el seu bàcul, d’allí ha de brollar l’aigua que apaivagarà la set del seu poble.

Així succeeix, aigua per a tots, fins i tot pels ramats, però, ai las! Sempre hi ha el però, Moisès ha picat dos cops, dos trucs, dues vegades! Dues vegades ha colpejat la roca (expressió d’una més que explicable inseguretat? Manifestació del seu neguit? Exteriorització d’un pregon cansament intern? Debilitat? Distracció? Mai no ho sabrem)

Per la repetició del cop, per aquestes dues picades, Moisès mai no podrà entrar en la Terra Promesa. La podrà veure, l’albirarà i amb la visió de la meta, en la percepció del terme, de l’objectiu del seu esforç vital, del sentit de la seva vida mai no acomplert, Moisès morirà.

Més de quaranta anys porto pensant en aquest epígraf de la història bíblica. Quaranta anys llençats, perquè ara, tot just ara n’entenc el sentit, però no goso explicar-me’l.

Només penso, ara, en la gernació de damnats occidentals que com jo restarem a les portes de la nostra Terra Promesa tot i haver-hi conduït un poble sencer, i no serem dignes de morir en la nostra Terra Promesa només per estar habitats pel dubte, la incertesa i la inseguretat, que no la indecisió. De fet no som ni fills del poble que hem menat, i presos de la dubitació, se’ns acusa de manca d’aplom, ni tant sols se’ns acusa, som comdemnats per manifestar la manca de seguretat.

He de maleir aquesta injusta sort, car no sóc dubitatiu per voluntat meva, o m’he de plaure de saber-me que veuré, de lluny, la Terra Promesa? Dubto de la meva resposta.

Flors com el timó, l'argelaga groga, etc..... pel més abril al terme municipal de Vallbona de les Monges.

Be, espero que hagin pensat, i reflexionat, l'amic es un home molt donat a la reflexió i a donar voltes i més voltes quan un tema no queda ben esbrinat i comprès, o sigui que no quedin dubtes, o sí !!! no se com vostès ho veuen, però a ell li quede un mar de perplexitat. 

Aqui va un comentari , perquè le de fer :

En primer lloc, val a dir que jo sempre he compartit aquest sensació d’injustícia per Moisès i el seu germà.  Per què el petit dubte de picar dos cops la pedra mereix un càstig tan potent?

Quan he llegit l’escrit m’he recordat del salm 94: ...no enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.  Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d’aquella generació: Es un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins.  Per això, indignat, vaig jurar: no entraran al meu lloc de repòs”.

Després he rellegit el text de Nombres.  Home, potser el Senyor tenia raó d’empipar-se:  el poble d’Israel, tot just sortits d’Egipte només fan que queixar-se: que si amb el mannà no n’hi ha prou, que volen carn, que enyoren les menges d’Egipte... rebel·lió rere rebel·lió, el vedell d’or al peu de l’Horeb, etc...

Quan passà el fet al que ens referim -la petició d’aigua- si llegim acuradament el text bíblic, Moisès no acompleix ben bé les ordres del Senyor.  Aquest havia dit que reunís l’assemblea del poble i després es dirigís a la roca dient-li que doni aigua.  Moisès no fa ben bé això: reuneix el poble, els retreu que siguin rebels i després colpeja la roca.  Potser el matís, a més de subtil, es important, i per això a continuació el Senyor retreu a Moisès i a Aaron una certa falta de confiança.

Tots sabem que l’antic testament no el podem prendre al peu de la lletra, no és estrictament històric, sinó que es fonamentalment simbòlic, amb la pretensió de transmetre i imprimir en el poble d’Israel uns determinats valors i actituds, i per això ens presenta un Déu exigent, que castiga les infidelitats, que no en deixa passar ni una.  Del tot lo contrari al Déu que ens presenta el Crist: pare bo, acollidor i que perdona tan com calgui.

Quan es dona el fet al que ens referim -Meribà- el poble d’Israel es a Cadeix, no molt lluny de Jericó, i després d’haver recorregut tota la península del Sinaí.  Des d’aquí però tornen enrere i baixen fins al golf d’Acabba per tornar a pujar cap al país dels edomites i dels moabites per arribar finalment a la terra promesa.

Tenint en compte que d’Egipte a Jerusalem, en aquella època, hi havia només una setmana de camí, els quaranta anys que triga el poble d’Israel a fer aquest camí, no son sinó el símbol d’un procés de purificació, de preparació, d’aprenentatge d’allò que el Senyor els demana i que al poble li costa d’assumir.  L’esforç que exigeix arribar al lloc de la felicitat, al país que “regalima llet i mel”.  Fins i tot els líders -Moisès i Aaron- arriben a tenir dubtes, ni que siguin petits o momentanis. Per això, perquè no estan preparats encara a Meribà, reculen en el desert, seguint aquest procés de purificació, que jo identifico amb el camí de perfeccionament que els cristians hem d’anar fent durant tota la vida per arribar al moment del descans, de la felicitat completa.

L’escrit del meu amic, em transmet una situació de profunda angoixa.  D’angoixa per un Déu exigent, gairebé venjatiu. 

Em sento lluny d’aquesta imatge de Déu; tinc més propera la de Pare bo, acollidor, comprensiu... que Jesús en presenta anomenant-lo “abbà” (papa) amb aquesta accepció tan propera i familiar. (Llegir Déu, el Pare, de Mn. Rovira Belloso (acs)).

I em refermo en aquesta creença en tants i tants fragments del nou testament, i voldria fer referència a la carta als Romans (Rm 15, 12-13) quan diu: “I encara, Isaïes diu: apareixerà el rebrot de Jessè, el qui s’ha d’alçar a governar les nacions, i les nacions posaran en ell l’esperança.  Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant”.

Potser se’m podrà retreure que soc un “tranquil”, però crec fermament en el Déu de l’esperança.

Res és fàcil en aquesta vida, quan venim a aquest món ningú ens promet res, ànims.

Pep