dimecres, 3 de novembre de 2021

TOT ESTA SEC A L'URGELL, SENSE PLUGES D'ENÇA EL PASSAT MES DE JUNY

 

De nou estem a Llorenç de Rocafort, les arrels ens lliguen per sempre més, Llorenç hi hagin els veins que hi hagin, és un tresor per un Capdevila, ho demostra el primer enterrament a l'esglesia parroquial de sant Abdó i Senén, abans dedicada a la Mare de Déu (Ave Maria Gratia Plena Dominus...) d´un tal Pere Capdevila (1624) i des de llavors no hem parat, ben segur que tots venim de cal Mora, això ens ho diria un arbre genealogic, però costa molt de fer-lo. A Llorenç no ens falta res, primer ens trobem a casa nostra, després veure els pocs veins que queden i recordar sense parar, cosa obligada, a les persones que ja són absents del tot, de vegades al carrer mateix i altres una llarga xerrada a dins de casa o a la vora del foc; el silenci es tat potent en aquest petit poble de la ex-baronia de Vallbona com a la Cartoixa de Sacala Dei, o de la Cartuja de Santa Maria de Benifassar, o de la cartoixa de Montealegre, o del monasterio de las Batuecas Carmelitas Descalzos, tant sols trencat per la fressa que fan alguns dels cinc tractors que encara treballen molt lluny de la vila. M'encanta escoltar a les persones que mai s'han mogut del poble, i estan orgulloses de que així sigui, es un plaer atendre sense presses a un home que ha arribat aprop dels 80 i està orgullós d'haver collit ell sol 4000 kilos d'olives, sense cap mena d'ajuda, dia a dia i espavilat a canviar borrasses i parar banderados, que és tot un art per una persona sola, arribar a casa cansat i vinga a portar les olives a la cooperativa de Sant Martí de Maldà, que ningú s'enfadi o de Riucorb, i resar per no trobar devant teu una carreta de tractor que porti 4000 kilos, la bàscula es molt lenta i si fa fred pots quedar congelat; fer qua també te el seu encant perquè t'enteres de que va la pagesia, lo que va més malament, lo que no va tant malament, no solsament en el tema de les olives , sinó com ha pagat la brema Freixenet, de com s' han pagat els cereals, de les ametlles ni parlar-ne perquè les va matar el fred, de les plagues de l' ametlla, la de les olives, de les granges i el preu dels tocinos, etc ......la gent d'aquests poblets tenen un humor de canya xiula i això els fa únics. Mi trobo molt a gust.

Tornem al motiu de les anades a Llorenç, quasi sempre es motivat, pel seguiment de les collites, o per tasques previes de preparació perquè tot sorti be, com aquesta de tallar els llucs de les soques dels olivers, o d'altres en fer un grapat de viatges de llenya d'oliver amb el petit remolc que pot portar fins a 700  kilos, una meravella de trasto, no se que faria sense ell. Enguany no hem fet collita d'ametlles, sí, ne'm collit pel gasto de la casa com se sol dir a Llorenç, tot espigolant ametller per ametller, com a norma ja ho he explicat que les ametlles les va matar unes baixes temperaures a finals de març, m'explicava un bon home, que dins la disort, una parada d'ametlles tots de la classe marcona no li va fer mal, n'estaven carregats ho vaig veure amb els meus propis ull, però ? sempre hi ha un però !! temps avenir si va posar la plaga  de l'ametller : ( Eurytoma amygdalii ). tot se'n va anar a norris, en català en dieum un goiig sense alegria.  Hem de dir que i ha una molt bonica collita d'olives, com que no ha plogut d'ençà 4 mesos, les olives són molt petites i negres, també segons el Ramon,  diu que els olivers que tenen les olives verdes es poden salvar si plou de valent, d'altres poden caure en quatre dies i fer veritables catifes d'olives al terra. Malament si plou, malament sinó plou, la contingència i és present. (llegir la terra assedegada de Lluis Foix). Com que la casa està freda-freda, amb la Tere ja vam decidir encendre el foc a terra tinguen llenya de sobres de la gran esporgada deguda al temporal Filomena que va destrossar cents d'olivers; a l'arribar cansat del tros perquè ja no sóc el mateix que 8 anys enrera, em ve de gust una torrada amb all i clar amb oli del nostre i repassar escrits de l'amic periodista Lluís Foix, escrits del meu pare, que durant la seva vida va omplir centenars de folis;  començant pel Pregó de Nadal de'n Foix a la universitat Blanquerna el 21-XII-2015, i d'altres articles antics seus  com: El dia s'escurça i la nit s'allarga, això em recorda que el meu avi Pep Capdevila estava suscrit a La Vanguardia només els mesos d'hivern, i les encuadernava ell mateix, a casa ni han moltes, be continuem amb els articles que estava repassant i que a vostès els agradaran molt: Cabanes derruïdes, El rostoll la gran manifestació de la sega, Cireres solitariess i indefenses, L'artesania de l'esporgador, Els sembrats ja despunten, El Miquel del Sila , l' últim vigia, Palosantos cap al final del cicle, El silenci en els camps, Una mirada des de la Bovera, Els olivers guarnis de Plata, Decadència al coll de la Portella, Les vinyes s'arrengleren, Retorn a la Terra, Les Peixeres de la vall del Corb.....

Després de'n Lluís Foix el meu periodista preferit es l'Antoni Puigverd, és un home que te una cultura envejable, seny a dojo, criteri, respira empatia, bondat, és un savi i persona de bon tracte i ho deixo aquí. 


M'abelleix posar-vos aquesta cabana, que en el seu temps era una senyora cabana de volta, amb una bonica canal per portar l'aigua de pluja a la cisterna atravessa la façana, això de tenir aigua al tros, era tot un tresor, no tenia preu, ara, fa anys que està sense porta o sigui a la deriva, ja no serveix per a res, potser per aixoplugar-se algun pelegrí que s'hagués apartat del camí que va a  Santiago de Compostela, tot vinguent de Monblanquet cap a Vallbona, o algun pobre que li caigués la nit, o sí de cop algun boletaire li arriba un temporal de pluja, vent acompanyat d'una forta calamarçada, també hi cabrien un grup de Boy Scouts que estan de camí cap a Poblet, en fi sempre pot ser útil ;  els pagesos ja porten el refugi al damunt, la cabina del tractor protegeix de tot, del fret, de la calor, de la pluja, fins i tot tenen música i  les noticies, cap problema, al terme la majoria estan en mal estat , sense teulat o senzillament enrunades. De petit el pare m'enviava a buscar aigua a la cabana del Perlo, o del Caugròs de cal Timoneda, que ambdós tenien cisterna, l'aigua era bonissima fos d'on fos; això sí en podies veure poqueta perquè és posava a les cames com que no tenia sals minerals, problema al canto, les cames si suaves molt després no et portaven a casa.

A Llorenç no acabem la feina, i puc dir que mai ens aburrim, sempre són coses repetitives, com tot en la vida. Passen les estacions i tot torna a començar. Fa sis anys que sempre que vaig a Llorenç de Rocafort és per treballar en una cosa o en una altra, mai a matar el temps i a fer el gandul, o anar cada dia caminant cap als Font dels Serradells o fer una visita al poble del Vilet. Si plou o va un dia de destorb ens quedem a asclar o serrar llenya vella de l'era o a netejar i posar ordre a la pallissa.

Collita al tros de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Poso questa bonica foto dels meus pares de la collita del 2012, última que van poguer fer, aqui els veiem canviant les borrasses d'oliver, noteu el pare que s'ajuda amb la mangala, per trobar-se ple de dolor en les diferents articulacions, tenia 89 anys, convençut de que un servidor no hi arribaré.

Aquesta actitut em porta a valorar molt la vida de pagès dels pares i veure com està la meva salut als setanta dos anys, pateixo dolor articular als dos genolls , els dos candidats a protesis total, artrosis a la columna vertebral, que d'entrada no vull estudiar més, amb intensos pinçaments cervicals que el traumatòleg ja m'ha dit que no hi torni, adormiment d'ambdues mans, per problemes de compressió del nervi medià bilateral a l'alçada dels canells, hallux valgus bilateral, en fi, sense paraules, fer-se gran te el seu handicape. Ep!! que ningú ho vegi com una queixa, ho accepto i ho dic en veu alta, els homes tenim patologies molt pitjors que ens poden canviar la nostra manera de viure i de ser, ens hem de conformar i viure el millor possible el moment present. 

No sóc estupid i se perfectament que camino lentament des de fa molts de temps, se'm coneix d'una hora lluny, no pel meu cabell i barba blanca sinó perquè vaig coix i en general tota la vida es calmosa del mati al vespre, o sigui tot surt a càmara lenta, però no em compadeixo i no paro. He de dir que som a Llorenç des del passat dia 23 d'octubre i avui hem tornat al Pla de l'Estany. Aquest cinc dies els hem dedicat a tallar llucs de les soques dels olivers, llucs molts grossos i alts com aquest que desdibuixen l'arbre.

Moto-serra i el casco

Aquesta feina de tallar els llucs es necessària, perquè si collim les olives  amb el vibrador manual, cal posar les borrasses i si hi han llucs no es poden ajustar a la basse i per aquests espais es llencen centes d'olives; cal posar com una bufanda a la base per assegurar una mica més que no se'n perdi ni una.

El mateix oliver de la foto anterior, el que millora un arbre sense els llucs.


Aqui teniu l'oliver net i polit, noteu la quantitat de rames que ha sortit.

Ara una altra soca del mateix tros, que ja s'han tallat els llucs.


Aqui es veu molt be, que s'han tallat els llucs i podrem ajustar perfectament les borrasses.


Fa uns dies la meva germana Dolors i el meu cunyat Josep, van anar al Perdigó, tros del municipi de Vallbona de les Monges, amb dues borrasses i dos canyes i van " batzacar " el gran o grandiós noguer, que és veu d'una hora lluny, està al vell mig de la vall dels Perdigons tot baixant dels Omells de Nagaia, que per sort enguany anava carregat de nous, una cosa mai vista. Tot s'ha de dir que des que fa 6 anys que va morir el nostre pare, que no l' hem ensofatat  contra la plaga .




En aquesta foto podeu veure el nostre pare Sisquet Capdevila pujat al noguer ensofatant l'arbre als 82 anys, ho feia perquè jo no em fes mal i ara jo amb 72 no m'atreveixo.
 (Aquesta malaltia és causada pel bacteri Xanthomonas arboricola pv. juglandis, i és considerada la principal fitopatologia en el cultiu de la noguera, podent ocasionar importants pèrdues econòmiques ).


El pare (e.p.d.) l'ensofatava de maig a setembre cada 15 dies, ell ho portava al peu de la lletra i la veritat en collia o en recollia moltes, pasava per sota el noguer mati i vespre i la mare si l'acompanyava també, molt abans de que els porcs-senglar hi passessin, és el seu menjar preferit, son molt llestos.



 Si amplieu la foto podreu veure les nous del cabàs com són al caure de l'arbre; el mèrit es de la Tere, que una a una les ha anat netejant de la clofolla. Com tota la vida, he posat les nous durant tres dies al sol, es conservaran millor. Aquestes nous de secà tenen un sabor especial, bonissimes. El meu fill Lluís les posa a les amanides, jo prefereixo menjar-me-les amb pa. Quan era petit com que al meu poble la botiga era botiga i a l'hivern de fruita no en portaven i les families tiraven ma de tot el que havien guardat dels fruiters del tros com pomes d'hivern, peres d'hivern, pances, nous, ametlles torrades, figues seques, codonyac, serves (Les Serves (Sorbus domestica) són fruites amb un alt poder nutritiu: contenen àcids i  glúcids en abundància, provitamina A i vitamina C, i una proporció de 7g.  de proteïnes per cada 100gr. de pes.), abans ni havien a tots els trosos, actualment només en conec dos i ningú n' agafa el fruit.



Fa anys, molts anys de les serveres se'n feien els pals per aguantar el banderado quan colliam olives o batzacavem ametllers, eren molt rectes i no es corcaven, duranven tota una vida, i nó es trencaven.

El pare i jo fa uns 16 anys, tallant un plaçó de servera,mireu que recte.

Ara es el temps de collir els codonys, només en tenim al Perdigó que si plou podem carregar, però enguany només ne'm collit una dotzena i petits, segur que les baixes temperatures de finals de març, també els van afectar; en canvi a la parada de la Dolors, al costat mateix de les cases del poble cap problema, en te dos de molt carregats.
Des de molt petit que recordo a la meva padrina i a la mare fer una pasta de codonyac i tirar-la en motllos en forma de peix, i deixar-los arrefredar, i quedaven bonissims, s'utilitzaven per fer els panellets, o com a postres quan un es quedava a dinar al tros, el pare li agradava dinar sota un oliver a recer d'un marge assoleiat, a l'hivern si convenia feia foc mentre dinava, per escalfa-se.

Són molt grossos en terme general, ne'm pesat un i fa 750 grms, esperem fer un bon codonyac.


Mentre estic fent el present post, m'expliquen que ahir a la nit (29), va pluvisquejar i aquesta matinada seguia, però fet i fotut s'han recollit  6 litres per m2. just per treure la pols dels camins i entre el dia trenta i el dia de Totsants 8 litres, misèria i companyia, ho sigui res de res, em diu el Ramon que al pas que portem ni sembra ni collir olives.
Tota la vida he sentit parlar al meu pare sobre quan s'han de fer les feines del camp en relació amb la lluna i mai hi havia parat a tenció; només recordo que el teulat de la cabana del Perdigó, el pare comentave que del seu record havia hagut de canviar 3 vegades els cabirons, perquè no s'havien tallat amb lluna nova; al 2008 es va ensorrar tot el teulat degut als cabirons corcats. Aquesta vegada les vam posar de ferro, ja n'estava tip. 
El diumenge 24 d'octubre al sortir de missa que la va celebrar mossèn Joan, ens vam quedar parlant amb els germans Moix i va sortir el tema de la lluna i ho deixo escrit perque quedi per sempre sense dubtes .
En Lluna vella : es poden tallar els arbres que li cauen les fulles.
En lluna  nova : es poden tallar els arbres que no els cauen les fulles; compta que hi ha un però ! El pi millor tallar-lo amb la lluna nova d'Advent. La terra llaurada amb lluna vella conserva més la frescor. 
El femer millor remenar-lo amb lluna nova, sinó no es podreix i queda esblanqueit, tot un misteri.
Be, ja hem passat Totsants, encara degut a ensurts que van apareixen i que cal confinar-te, encara que després els PCR surtin negatius, però de moment ja tan xafat la trobada. Seguin la tradició de casa meva de Llorenç de  Rocafort de Vallbona, el nostre fill Lluis ha fet els panellets evidentment amb les ametlles de casa nostra amb el gust especial que li dona la terra de secà igual que les nous, no es poden comparar amb les de compra, alguna ventatge hem de tenir els fills d'aquest territori com ha deixat escrit en Josep Maria Espinàs :
i en aquesta terra austera, d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses, d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyedissos, plens de pols i pedregram ".

Codonyac / membrillo de Llorenç de Rocafort de Vallbona

Be, Totsants m'ha portat uns records entranyables de quan treballava de metge a la seguretat social o millor dit a l'Institut Català dela Salut, que ningú es doni de baixa del Blog; be quan acabava de visitar un avi, ell em preguntava doctor quan torno i jo li deia passat Totsants, d'acord aquí seré i el seu fill que l'acompanyava preguntava - quan és Totsants i l'avi responia, - perdoni senyor metge, aquesta canalla/mainada a cada bugada perdem un llençol !! - a veure si et queda ! al novembre Totsants lo primer i sant Andreu lo darrer !!! no se on arribarem, molta universitat però saber , lo que és diu saber els falta molt. A reveure doctor, no fallaré, moltes gràcies.



Hem viscut la festa religiosa de Totsants, del dia dels difunts, la castanyada i també el hallowenn, som ben complets, ho fem seguir tot.
Un bon hivern a tots, aviat ens tornarem a trobar pels carrers de Llorenç, això és un no parar. Ara a esperar quin rendiment tindran les olives o serà un daltabaix ??.

Pep

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada