REPASSAR SEMPRE ES BO

Una abraçada a la familia i a tots vosaltres que em seguiu. Arriba un moment que m´he de justificar per no escriure en aquest blog, el primer que em passa per la ment és demanar-vos perdó, sincerament primer és el cuidado de la nostra neta Duna que ja te dos anys, anar a recollir-la a la guarderia, donar el berenar, llegir contes, jugar amb ella fins a l'hora del bany que és tot una festa, sopar , mirar al cel per veure els diferents ocells i esperar els pares tot llegint altres contes, una gran alegria. Tot seguit ajudar a la nostra neta Mar de 10 anys portant-la a patinatge als diferens pavellons de la comarca, on entrenen tres dies a la setmana i de tant en tant, sí els pares estan enfeinats donar-li sopar o acompanyar-la al mas on viuen i la Mar em diu  - avi no corris massa que podem trobar una colla de porcs-senglars (jabalis) que van a tota pastilla i et poden fer malbé el cotxe, al poc n´apareixen vuit, semblava que tenien pressa, també trobem més d'un cabirol i conills. Després, les tasques familiars que cal compartir tota la vida, la meva dedicació són les persones vulnerables que acompanyem a Càritas, ells s'ho mereixen tot, no tenen res però són agraïts i sempre van amb un somriure als llavis, estan contents.  Abans d'avançar us poso unes paraules de l'escripora Sara Mesa que més endevant tornaré a citar-la   

Poc és molt.

La pobreza és lletja, és dificil de mirar. És incomoda. Es pot ser pobre però decent: això ho hem escoltat moltes vegades. Pobre però net. Pobre però honrat. Pobre però sense vicis. "Però" la mala llet de la conjunció adversativa. Aquesta perfecció, aquesta neteja, que se’ls exigeix als mes pobres. Els volem beatifics, agraïts, purs de cor, impecables.Que no diguin una paraula mes alta que una altra. Que donin sempre les gràcies i no insisteixin. Que s’acostin una mica, però que es retirin de seguida. Que gastin les nostres almoines en el que nosaltres decidim en que les han de gastar. Que no hi hagi ni una sola tatxa en el seu passat, ni una relliscada.

L' Homo Sapiens li agrada que tothom s'assembli a nosaltres en cultura, en creences, en la parla, en el color de la pell, en el treball, en la manera de vestir, en les costums,  preparats a donar con tal de rebre, "el toma y daca ", el que no te res i dorm a l'intemperie, necessita que algú l'aculli , l´escolti, l'acompanyi, el guii, el vesteixi....... no tothom ha tingut la nostra sort a la vida; ara us poso unes paraules del periodista Antoni Puigverd que és un enamorat de la Vall del Corb : 

Càritas és allà on no arriba ningú més.

No demana partida baptismal dels necessitats, tampoc la demana als seus voluntaris. procura sostre o aixopluc a qui no enté, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé tenir preparació.
Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça, estima.
Càritas és allà on l' estat del benestar falla, allà on les grans paraules ( justicia, igualtat) es queden sense eco. Allà on les fantasies socials es retiren. Càritas s'hi fa present. Quan el vent s'emporta les paraules boniques sobre la condició humana, Càritas emplena el buit. La gent de Càritas no preten donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzar sobre com hauria de ser el món. Segurament la condició  humana es menys presentable del que moltes teories socials i politiques, però qui és fa de Càritas, en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l'egoïsme humà per deixar clar que l'amor, per minoritari que sigui , pot ser molt fort.
L'amor de Càritas mou muntanyes, perquè res no l'atura, allà on hi ha algú que pateix, l'amor cristià més genui hi veu el rostre de Déu.
Ho diu un vell salm: " Ubi Càritas et amor. Deus ibi est "

Una recomanació podeu repassar una vegada més dos pasatges de l'Evangeli : LLUC 10-30 , MATEU 25-31 veureu que cal fer.........

Aquest llarg estiueig que tenim els jubilats pasa de tot, a més un servidor deixo les trobades amb els amics per l'estiu, reunions i sopars pel juliol i també algun amic que any rera any fa 1000 km per venir a veurens a la Sierra de Gata, (alta Extremadura) i deixo alguna reunió on-line per mitg agost o a principis de setembre, per preparar l'inminent arribada del nou curs, a Càritas, que ens dediquem a acompanyar persones com a d'altres entitats, hem de ser molt curosos en els pasos a seguir.

L' agost començava amb un interessant article a La Vanguardia, al fascicle Culturas titulat El jovent venja la gent gran i dins una acurada entrevista a  la Sra. Adela Cortina  " La gerentofobia és un atemptat suïcida contra la dignitat humana ". Com a voluntari de Càritas em sento cofoi al tenir dos projectes dedicats a l'acompanyament a les persones grans : Grans Moments i En bona companyia. A la fi del post posaré una relació de novel.les recomanades per l'Alvaro Colomer que tracta de la tercera i quarta edat.

  

Aqui en una foto em veieu amb un cilindre de pedra blanquinosa, treta d'una prospecció a la comarca de les Garrigues. El regal potser no tindria el seu encant, sinó fos el prospector responsable de l'estudi Geotècnic,  el meu amic i vei en Toni i sap que un servidor és fill de Llorenç de Rocafort ( Urgell ) i sap que seré feliç de rebre el regal, que mai ningú m'havia fet, em recordarà la meva terra. 

En Toni es el vei que tohom voldria tenir i és un plaer tenir-lo a la vora, ple d'esperit de servei i esperança en un món més humà, sempre disposat a escoltar i ajudar als més vulnerables.... fa prospeccions per tot Catalunya, gaudeix de la feina ben feta i curiosament mai no es cansa, la gent confia en ell i jo també. Se sent orgullós de la seva familia. Gràcies Toni pel regal d'aquesta pedra que aportarà més història, tant de bo continuis treballant per les Garrigues i per aquest gran Urgell i un bon dia puguem comparar quina es la formació de la pedra de Llorenç de Rocafort, Vallbons de les Monges etc .....

                                                                                       

La mostra es de més d'onze metres de profunditat, i d'aquestes mostres de pedra en sortirà una radiografia del subsol i que se'n pot esperar..............vindrà en el proper post o capitul

El dia tres d'agost tot llegint La Vanguardia ( el meu avi Pep i estava suscrit només els mesos d'hivern perquè el dia era molt curt, jo mai he pogut trencar la tradició, a casa a LLorenç encara en queden unes quantes encuadernades, tant sols tenien quatre fulles i eren de color verdós). Llegia l'article de l'Antoni Puigverd Un cementiri al costat del mar,  (3-8-25) diu que la majoria de nínxols han perdut el nom dels difunts, dona entendre que el record dels absents és volàtil; molt aviat el record de les persones estimades es perden en l´oblit i la blancor del cementiri també. Ens cita al poeta Paul Valéry en el poema Le cimetière marin, la primera vegada que el vaig sentir recitar va ser al meu cosí Josep Pons. Tot aquest tema dels cementiris em porta als anys d'exercici de metge Titular o d' A.P.D, que tenia encomanada entre d'altres funcions la Policia Sanitària Mortuoria: vigilància sanitaria dels cementiris, vaja que cumplís el reglament o sigui la llei, substitució o auxili al forense per les autopsies, fer els certificats de defunció, estar al costat del jutge per fer aixecament del cadàver, estar al tanto de les exhumacions que es realitzaven i dels cadavers que atravessaven el meu municipi, etc..... En la meva vida de metge, els dos cementiris que he clausurat, m'han dut molts problemes, ningú vol que li toquins els seus morts i menys recomanar tancar definitivament el cementiri. 

En un poble de 7000 habitans, l'herba dels carrers de dins el cementiri m'arribava més amunt del nas, costava avançar per fer l'inspecció, no hi havia cap nínxol disponible, quan hi havia un enterrament no sabien on posar-lo, i la gent demanava a un amic poguer posar el familiar dins un nínxol de l'altra familia i així anar demanant favors, la majoria el nom havia desaparegut, estava escrit al guix i amb el temps ....... famílies que havien estat cincuanta anys més enllà dels Pirineus i al tornar ni sabien on era el seu nínxol, a més nínxols trencats, on entrava l'aigua al ploure, on la mainada (canalla) estirava els ossos, tot un desastre. Be, vaig recomar a Sanitat la seva clausura definitiva. Em va portar moltes queixes i angoixa alhora, però gràcies a la meva valentia com a funcionari l'ajuntament van fer un cementiri com Déu mana, un cementiri de luxe, però actualment ningú es recorda de la història passada, és normal , en Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és escolapi, catedràtic emèrit de la Unitat d’Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona en alguna ocasió va dir que l' home te la memòria molt curta.

L'any 1985, un cementiri d'un petit llogaret, estava declarat tancat per l'ajuntament, va morir una persona i la familia va volguer enterrar-la al nixul de la seva propietat, car hi tenien els familiars enterrats, greu problema, el mossèn no va volguer fer la cerimonia d' enterrament degut a que estava informat de la prohibició (esglesia enganxada al cementiri), per no saltar-se la clausura decretada per l'Ajuntament; la familia va buscar un altre sacerdot i va dir que sí, però quan tota la gent estava a l'església i el nou mossen també, no hi havia el Ritual de difunts, la familia a tota pastilla va anar a " pispar " un manual no se on per a celebrar l'acte, a l'arribar era un Rituale Romanum: Officium Defunctorum : Benedictus Dominus Deus Ifraël; quia vifitavit, & fecit redemptionem plevis fuae....d' abans del concili, be, com que el capellà ere dels d'abans, va tirar endevant l'ofici en llatí i amb més treballs que penes es va fer, i tots contents. Mai havia assisitit a un enterro tant llarg.

L'altre, un petit poble d'uns 800 habitans, amb un cementiri penós, ninxols trencats, sense nom, la mainada podien jugar a amagar-se dins , els ossos per terra, evidentment els noms havien desaparegut, no estaven ni enblanquinats al menys per fer una mica de goig, quan ploia l'aigua entrava i sortia dels ninxols. Be, aquest el veia molt problematic i el vaig fer amb la companyia d'un altre inspector de Sanitat, vam tenir companyia tota la inspecció mig poble a l'entrada del cementiri i l'altre mig poble al fons, tots sense parlar-se i amb opinions diferents. Be. demostrat a l'acta que no cumplia el minim del reglament del seu temps, vam signar la recomanació a les autoritats competents la clausura definitiva i la ex-humació (monda) es podria realitzar als 10 anys. No cal dir que aquesta inspecció va portar moltes queixes a la meva persona, al cap territorial de Sanitat i al propi capellà i queixes també a l'alcalde. D'això ja ningú se'n recorda (han passat més de 25 anys), ara a més amb aquestes calorades, aquest espai d'ombres atapaïdes s'ha convertit un un bon refugi climàtic, algo hem guanyat, recomanació : compte amb els cementiris !!!

Portava estona escrivin aquest post al balcó de casa on se sent tot i més, per sota passa el 40% de la població , però he après que la gent que crida fort i llurs converses han passat de molestar-me, tampoc em molesten els claxons dels cotxes que toquen cada cop que atravesen el carrer perque el que baixa freni no sigui que... , tampoc em molesten els joves que van a dormir a les 2 de la matinada, amb crits i música estrident, parlar baixet no es contempla..... curiosament sento una radio que sona tot el mati amb un programa variat que hi va de tot, l' escolto perque no hi puc fer res, i la gent consulta sense parar temes mèdics sobretot, per exemple : fibromialgia, nutrició, alergies, varices, el cor es la patologia principal, els colapses, que mai he sapigut ben be de que es tracta, sobre diferents tipus de feridures, sobre culebrons; perquè el meu veí de cop ha quedat sense parla?, el meu gendre ha perdut la força del costat esquerre, un explica que de tant fumar li han dit que te la malaltia de Buerger (tromboangiïtis obliterant), te els dits dels peus com ennegrits, i que deixi de fumar ja !, sinó possible gangrena al canto,   la professional de la ràdio que l'escolta se li escapen els temes i el metge de la emisora no te praticament temps de fer una petita valoració i el consell que cadascú espera d'ell, sempre positiu, els  dona ànims; un altre consulta si es perjudicial tenir una infecció per Helicobacter Pylori a l'estomac de manera permanent, no pot erradicar-ho amb diferents tractaments ? una dona explica que als anàlisis li han trobat un fetge com un guardarrobes amb les transaminasses altes, repeteixen els analisis, l'altre parla del sucre que ha sortit una cosa moderna que cura la diabetes en 17 hores, comenta que al seu germà amb diabetis li han hagut de tallar el dit gros del peu, un altre consulta perquè li han trobat la vitamina K pels núvols que pot fer ? amb un altre oïent comenten que se sap d'un sistema revolucionari que permet el diagnostic del càncer de pulmó amb broncoscopia robòtica d'Espanya. Déu ni do, molt interessssant. A l'octubre farà un anys que se´m va morir un esima amic de Tàrrega en Francesc Marti de la mateixa malalia que estem parlant, massa jove per morir, aqui va un bonic poema:

No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cadascú és únic, sol, ell sol.

No hi ha cap altre que se li assembli.

I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l´ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l´hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.

I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s´ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,
màquines i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se´n va.

Així es la llei d´aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d´ells ?

Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?
Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,                                                                        
saben t´ho tot, no en sabem res.
Se´n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.

I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d´aquesta impotència.  

                   Evgeni Evtusenko

Aristòtil te alguna frase que vull recordar : " Sí estimes el teu amic estimes allò que és bo per a tu mateix i de tu mateix, perquè l'home bo esdevé un gran bé per a qui és el seu amic... " 

Vull afegir un pensament agafat al vol del Dr.Fabré que diu sobre l'amistat : L' amistat no viu del silenci, és guarda i creix pel silenci, en el silenci, amb el silenci, però per sobre de tot en el respecte. Respecte !!!!. 

Copiat de J. Derrida : L'amistat implica l'art del silenci; l' amic no cal que ho digui tot i la meva relació amb ell no depèn de grans declaracions,  sinó de la seva capacitat de guardar secrets. Com diu ell mateix " l' amistat no guarda silenci, és guardada pel silenci ". No se de quin autor és però de jove vaig llegir : feliços dos amics que saben estar junts i callats.

Ara un interessant article del periodista de La Vanguardia de Carlos Zenon  de 24/5/24 en referencia al meu amic Martí : 

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu.

Tot seguit escolto una barreja de música  de moda als anys seixanta, i sense parar un programa sobre Els boomers o baby boomers i de cop m'adono que un servidor també ho és, vaja nascut entre el 1946-1964, venia a dir que hem superat molts canvis :vam veure la poliomielitis, passar la meningitis, de la ràdio a la tele en blanc i negre a la digital, de la màquina amb carrets de 24 fotos que el pare les revelava un cop a l'any a  Apple o Android, em viscut pandemies però ens queda ficar-nos en la inteligencia artificial (IA). Segur que ho faré, com quan els metges escribiam les històries dels pacients a ma i va costar Déu i ajuda fer-ho amb l'ordinador, però ho vam fer, els últims anys he escoltat moltes vegades, el meu metge mira més l'ordinador que al malalt. Recordo que quan un servidor demanava una analitica o una radiografia, el pacient havia d'agafar el cotxe de linia i anar a Girona a demanar hora per fer el que el metge demanava, després anar-hi el dia  i hora que et tocava, dies després anar-ho a recollir i porar-me´ls, quina feinada, ja fa anys, era l'any 1991 que vam començar a fer els analisis al poble i un taxi s'emportava la sang i els resultats arribaven per correu, un gran pas.

A La Vanguardia d'avui dia 3/9/25 parla d'un greu problema que falten  3,5 milions de reballadors degut a la jubilació els propers anys dels  boomers o baby boomers.

L’envelliment de la població espanyola passarà una factura important en termes laborals. Si ja hi ha manca d’electricistes, fusters, paletes, agricultors, ra­maders, industrials, professors, metges, o, com s’ha vist aquest estiu, agents forestals, la falta de professionals en la majoria d’activitats econòmiques serà enorme d’aquí deu o quinze anys quan el gruix de la població passi a la jubilació. Això pot comprometre la sostenibilitat de moltes empreses. “Hi ha un veritable in­cendi demogràfic”, posa de símil la investigadora Mónica Moso, “només que no és imprevist, ho hem vist venir”, adverteix l’au­tora de l’últim informe de l’Observatori de la Formació Pro­fessional de CaixaBank Dualiza i l’Orkestra Instituto Vasco de Competitividad.

De cop un periodista parla de principis dels anys setanta i dels hyppis i de la gauche divine de Barcelona i una llarga llista de llibres de contracultura com El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , el anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit,Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal,  com  el maig 1968 molts van estar a Paris per aquest mes, curiós em pregunto si ho sabien ?, els anys 70,71i 72 tenia predicament per fer un any sabàtic a l`India, o anar a treballar a Israel al Kibbutz Ga'aton a la Galilea Nord a prop de NAHARIA a la frontera Libanesa, funcionava com una cooperativa integral formada per voluntaris d'arreu del món, autogestionada), o anar a Ibiza o anar a Taizé a rezar amb el germà Roger Schutz, però no tenia un duro i em vaig quedar amb les trobades de joves de Santa Cecilia a Montserrat.

 Als setanta cinc anys ja no em molesta practicament res. Escolto un home que acaba de sortir del metge i li explica a un altre que el mal de cap que pateix no és una migranya  qualsevol es una cefalea tensional episòdica, l'altre com si li expliqués en xino, no ho entent i li diu que aquests metges posen noms raros perquè així ningú ho entengui, resultat, te pressa. Es veu que es l'hora que la gent surt de la consulta mèdica i un altre home es para i te un posat seriós i pensatiu, que tant dit ?? li pregunta un altre que passa per allí i havien estat junts a cal metge: m'han dit que presento un trastorn Paranoide i que en tinc per molt de temps, vaja que no moriré, la meva dona em deia que em venia d'un refredat mal curat. 

Dos avis del devant estan jugant al dòmino i un dels dos en sap molt i guanya cada partida, l'altre s'emprenya se li escapa algun renec i vol canviar de joc, li proposa el dòmino, l'altre es pensa que li pren el pel. Sento per la ràdio noticies sobre la Borsa, diuent que l'Ibex 35 sobrepassa els 15.000 punts, ni be ni mal. En altre temps m'hagués agradat molt, ara passo de la Borsa i de discutir com Snoopy; aquest està, amb  un amic seu passant l'estona amb els peus dins a l'aigua d´un estany, i li diu : -Snoopy a tu t' agrada discutir??  aquest li contesta - a la meva edat ja no, jo et dono la raó, tu quedaràs tant content i jo seguiré pensant que ets un estupid. 

De cop per la radio del vei, escolto a Bob Dylan en Blowin in the wind, la vaig escoltar per primera vegada als caputxins de Sarrià on els diumenges deia la missa el pare Jordi LLimona, autor del llibre Sempre nòmades , al sortir estaven els grisos a caball a punt de repartir estopa, però erem joves i no teniam por quasi de res, erem transgressors i a la fi teniam un relat per explicar als amics que no anaven a missa. De totes maneres era un plus saber que trobariem els grisos, també els trobariem a la festa major de Gràcia a la plaça del Diamant, tot escoltant l'any 1969 o 70 l´Estaca de Lluis Llach, durant el concert ja escoltavem els cascos dels caballs fora de l'envelat. L'any 1974 va compondre Que tinguem sort, construïda sota l’aparença formal d’una cançó d’amor, la voluntat de l’autor anava més enllà: “Era una manera de militar a través de l’amor; una cançó de militància que convertia l’amor en antifranquisme i progressisme.”

Durant la dicadura no podies fer reunions de mes de tres persones, aquesta hagués sigu il.legal.

De cop silenci. En la tranquil.litat segueixo recordant les meves obligacions de metge Titular, o sigui funcions que tenia encomanades com :

Funcions de beneficiencia, calia atendre a transeünts pobres i la gent patró de beneficiència  municipal. Els diumenges obria una hora per les persones sense mitjants i sense seguretat social, que aquells anys abundaven.

Funcions preventives: anavem al col.legi i posevem les vacunacions sistemàtiques de la Generalitat a tothom que li tocava per edat, mai vaig demanar permis a cap pare si posava algun inconvenient o no, es vacunaven sense cap discusió. Temps era temps. També campanyes de vacunacions poblacionals, feiem religiosament la declaració semanal de les Malalties de declaració Obligatories.

Funció inspectora : Inspecció de vivendes i expedicio de cel.lules d'habitabilitat, inspecció de granges, perruqueries, oficines, piscines d' ús public, bars, restauració, hotels, fonts publiques amb la col.laboració del farmacèutic titular, cases de colonies, no hi havien cases de urisme rural, cementiris com ja he parlat abans, fleques , escorxadors de tota mena i aqui calia informar i demanar el CARNET DE MANIPULADORS D'ALIMENTS, igual als restaurans, bars, carniceries. etc.

Funcions d'auxili a la justicia : talla de quintos un diumenge a l'any, citat pel secretari de la Junta, normalment el secretari de l'ajuntament, substitucio del metge del registre civil,  certificacio de defuncions i de naixements. Calia controlar i exigir els GLOPEJOS DE  FLUOR a les escoles,  i fer les inspeccions a les escoles tant ouybliques com privades

Funció assistencial gratuita als funcionaris  de les forces armades i administració local, prestació de  serveis de la seguretat social ( en aquest cas no gratuita sinó cobran). Anys després va neixer el Regim Especial Agrari per compta propia amb la obligació que el metge titular els assistis dins la Seguretat Social. 

Totes les activitats que acabo de mencionar s'havien de realitzar els 365 dies a l'any, vacances ? les podies fer si trobaves un substitut i sempre amb permís de l'alcalde del poble. Un any l'alcade d'un poble no em va donar permís per gaudir dels 15 dies que em quedavenm, perquè hi havia una epidèmia de grip, les vaig perdre.

Parlant de la S.Social, no sabeu que no es pot viatjar per España sense la Tarjeta Sanitária Europea no oblideu de fer-se el document de desplaçat, sinó sereu uns indocumentats, problema al canto, jo ho he viscut. Personalment em disgusta tanta burocràcia i a la meva consulta tota la vida havia atès als malalt pel sol fet d'estar malalt, no calia constar en cap llista, mai vaig fer d'inspector o de "policia" perquè el que no tenia papers perdés el dret a curar-se, amb mí ningú va necessitar papers de "Desplazado", una vergonya que passi això avui dia a " casa nostra ". Existia una gran llista pels que cotitzaven, aquests sí existien.

Va dir Milan Kundera que “ser funcionari de l’ administració significa ser un desterrat del que és concret”. Tot aquell que hagi tingut cap experiència burocràtica, que presumeix ser la majoria, pot fer-se una idea de com és de certa aquesta afirmació. Crida llavors l’atenció que, malgrat el tedi que suposa fer front als embrollats tràmits, siguin molts els escriptors que hagin decidit al llarg de la història fer de l’ oficinesc un art. La literatura recull milers d’experiències que, malgrat l’ avenç de la tecnologia, sembla que no han canviat gaire, des de Kafka fins al famós “torneu demà”, de Mariano José de Larra, un article que li va valer més d’un problema amb la censura i en què el periodista critica la mandra de la societat espanyola del segle XIX. article de Lara Gomez Ruiz del 9-3-25 publicat a La Vanguardia : Quan la burocràcia inspira als artistes de Sara Mesa i de Remedios Zafra i encara un altre de Sara Mesa : Silenci Administratiu. La pobresa en el laberint Burocràtic. 

El sense sostre que demana una ajuda se li demana que aporti tots aquests documents i caldrà que es desplaci del poble a la ciutat on estant tots els departaments de l'administració, el vulnerable no disposa de diners ni d´internet per fer la majoria dels tràmits que s'han de demanar on-line, que fem ? anem a una gasolinera que ens deixin el seu ordinador ? o anar a una biblioteca pública ?? o .... Un servidor tinguent-ho tot no me'n surto, em quedo bloquejat i ho deixo estar; llistat de documents que haurà d'aportar el necessitat: 

 Una certificació del banc que acrediti la posessió d'un compte bancari-sense fons és clar- , la inscripció oficial com a demandant d'ocupació, l'alta en el cens de l'Agència Estatal de la Administració Tributària, un justificant del numero de la Seguretat Social, un certificat negatiu de pensionista, el certificat d'empadronament, DNI i targeta acreditativa del grau de discapacitat. Mes endavant  li demanaran més papers, documents que poden recaptar-se d'altres administracions, per això se signa el consentiment. Fotocopia compulsada del DNI, un justificant d'ingresos de l'any anterior, un certificat de convivència i residència i una altra el certificat col.lectiu del historial de domicilis, no confondre amb la  certificació d'inscripció padronal colectiu. El fet de no aportar aquesta documentació en el termini de 10 dies, s'originarà la paralizació de l'expedient i eventualment la desestimació de la sol·licitud.

Avui dia que hi ha tanta soletad, la sala d'espera, pujar en un autobús, la cua del super, al sortir de missa, prendre cafè a la barra d'un bar, parlar amb un vulnerable que agenollat demana caritat, i entre altres questions assebentar-te que sí que poc o molt euros recull cada dia, però diu que fa dos mesos que no parla amb ningú, dir adéu a un vianant que no coneixes, asseures a una font i establir unes paraules amb les altres persones que prenen les aigues, anar d'excursió o anar a fer el Camino de Santiago, parlar amb desconeguts mentres camines, pots parlar amb qui fa cua per rentar-se la roba, cua per estendre la roba i vigilar-la, cua per dutxar-te alhora demanar a algú no cal que fos de confiança que et vigilés la motxil.la quan et dutxessis, cua per fer-te el dinar, cua per aconseguir una llitera, tot son ocasions per parlar i amb això vull recordar que només la paraula dona companyia i dignitat.

Una familia d'avis, fills,tiets solters, mossos, tots a treballar per pujar tota la colla, no paraven  de cantar i parlar, avui dia s'ha acabar ho fa tot un vibrador..

Tots necessitem del altres i els altres necessiten de nosaltres; això és una feina de tots. Aprofitem l´estiueig per estar acompanyats i ajudar als que veiem que estan sols, no cal gran cosa, un somriure, un gest de la ma, un bon dia, una mirada, una encaixada de mans fins i tot. Recomano " La Teoria sueca de l'amor " Suecia 1972 Olof Palme.

L'administració, gràcies al seu generós catàleg de serveis, oferiria la possibilitat real a les persones d'alliberar-se de les càrregues familiars oneroses i no desitjades. Per fi seria possible viure i sentir en plena llibertat només aquelles relacions desitjades, fruit de la pròpia elecció. Veuran el que ha passat quaranta cinc anys després, la societat sueca pateix una gran solitud. Els deixo veure  la pel.licula.

Tots podem evocar històries que hem viscut, això és l'art de la memòria, anar espigolant d'aqui, d'allà, en cap cas la memòria es cronologica, no hi ha capitul primer, segon, tercer, jo vaig d'un lloc a l'altre, explicant un relat i em fico en un altre i així sempre o sigui d'una manera radial. El meu amic l'arquitecte del temps de  la Gauche divine en Joan Bosch i Águsti (epd), quan llegia un post meu sobre un tema concret i al mig parlava d'una altra història, em donava les gràcies perquè l´havia portat a passsejar per un territori que no coneixia,, o sigui mai li va importar que barrejés històries. Us poso un correu seu : 

Pep, molt bo el relat i les peripècies per la confecció d'aquestes quatre làmpades Coderch.

Magnífica la descripció d'aquest manyós Agustí que només té ulls per millorar les coses i, sobretot, per com es poden fer, amb l'ajuda teva i del teu fill.

Mentre es va llegint, esperant si sortiran o no les làmpades, vivim el dia a dia de l'Agustí, el seu taller i màquines, fins i tot ens fas anar a pescar amb ell. Ets un gran narrador que mantens l'interès de la lectura fins al final del relat, amb un desenllaç victoriós.

L'enhorabona !

També es l'autor d'aquesta divertida tarja de visita, que vol dir que els metges sempre estem investigant fins i tot per mitja de les ones de frequència, o sigui que som una mica xafarders. 

Aquest es un dels l'últims epigramess que em va enviar en Joan Bosch,

                    

Són les 24 hores, i sota casa hi ha un grupet de joves d'uns 14-15 anys parlant fort o molt fort, tot retruny, compartint una cocacola de litre i quelcom més , amb un cassete amb una música com de màquina, repetitiva, estrident, com si cantés un rapero darrera l'altre,  més tard blues, musica flamenca a tota pastilla, no us penseu els joves parlen de tot, veig que van i venen i quan venen més noies hi ha més crits, més rialles, no se perquè serà, cap a una de la matinada, algu que ha begut un mica més del compta, esbalota el galliner i rapidament arriba més companyia i vinga més festa,  ho explico, però en cap cas presento queixes, un servidor encara que no ho sembli també he sigut jove

Cap a les 2 de la mainada, la cosa canvia i la majoria ja no controla el que diu, han perdut la por, ai !! la por, tothom és veu en cor de criticar al company que acaba de marxar, m'adono que no hi ha res sòlid en aquest grup d'adolescents,  m'adono que algu o alguna del grup no és una bona companyia i en aquests moments em venen a la ment les paraules del meus pares :

Recordo que de jovenet a l'arribar de l'escola feia un petó a la ma dels meus padrins i de tots els parents que en aquell moment es trobessin al voltant de l'estufa, se´n deia " fer l'amistad " senyall d'un gran respecte, cadascu em deia que Déu et façi bo a més els pares a casa sempre em deien nen fes bondat, que volia dir fes bondat ?? volia dir, no diguis mentides, no pugis als pins a follar nius, fes-te el senyal  de la creu quan surtis de casa, no et mosseguis les ungles, rentat la cara, estudia, no contestis, sisquere respecta als grans, deixals seure, diguis bon dia a tothom que trobis pel poble, però sobretot al capellà i la mestra , no siguis rencorós, no siguis egoista, comparteix, siguis confiat, juga amb tots els nens, no agafis figues de la figuera de cal Saltó, ni serves de cal Perlo, ni magranes de cal Pasqualet, no façis enfadar al Salvador de cal Timoneda, ves amb bones companyies, compte a no caure als aljups de cal Timoneda, al de cal Perejaume, al de cal Pasqualet, i al de cal Bergadà t'ofegaries sense remei, sobretot no tireu pedres per matar els peixos de colors, no aneu a espiar als nuvis a la roca de sota el camí el Collet, no us banyeu a la bassa de cal Timoneda, l'aigua dissipa ( mai he sapigut que vol dir l'aigua dissipa),  podeu veure que darrere d'aquestes dos paraules, aparentment xarones, innocents, tanmateix plenes de significat ensinistrador, catequitzadores i  sense enumerar-les van encaminades a que aquest jove, pugui incorporar-se a la comunitat i de gran  sigui un home de profit!! . No cal dir que tothom vigilava i no perdonava al bailet cap error, a més l'amenaçaven dient ho direm al sinyor rector, ho direm al sinyor mestre, ho direm al teu pare, que quedi clar !!! ( perdoneu, hi han faltes d'ortografia a propòsit tot recordant el català tant sonor de l'Urgell i baixa Segarra). 

Per acabar l'estiu en Carlos Zanon (30-8-25) ens fa a ma aquest escrit i alhora ens remou la conciencia, he començat el post dient " La pobreza és lletja, és dificil de mirar. És incomoda"..........

Segons dades de la Fundació Arrels, unes cinc mil persones viuen a Barcelona sense llar. Segons diferents estudis, prop del 65% són homes. Per a tranquil·litat de l’extrema dreta, més del 80 % són espanyols, i la mitjana de vida d’una persona sense llar, en la duresa del carrer, és de 41 anys. Si has patit addiccions, la mitjana baixa als 33 anys, i amb problemes mentals, de 48 anys. Una de les preocupacions dels sensesostre és la por que els robin, que els peguin, que els facin mal. Per això fan com si no hi fossin, per això no costa tant de fer que no els veiem.

Com a societat, hem creat mecanismes d’ajuts que no elogiem mai, valorem ni pressupostem prou. Com a individus, hi ha a qui veure’ls els genera violència com si es tractés d’un vici haver patit una ruptura cataclísmica de gairebé tot (economia, família, vincles), o treballar però sense que això et permeti tenir sostre. Són els mateixos que ho solucionarien tot amb el mateix tipus de violència, no s’ha d’oblidar.

Hi ha una altra mena d’individus que, a més de conscienciar-se, passen a l’acció i generen actuacions que alleugen, solucionen o emparen el dia a dia de les persones sense sostre, sense cap lloc on puguin tornar i anomenar casa. Però la majoria som els altres. Els que quan apareix això a l’escletxa, abaixem la mirada.

Ho fem per molts motius. Perquè sabem que una mirada pot fer mal. Perquè no volem que ells es vegin com potser els veiem. Amb pena, amb aprensió, amb incredulitat, amb incomprensió, amb preguntes de difícil o nul·la resposta. És possible que en aquest abaixar els ulls també hi hagi respecte. No et jutjo, no opino, no t’aconsello ni dirigeixo. També els abaixem perquè sentim que tenim un deute amb tots ells, perquè la societat que hem creat ha generat uns mecanismes de catalogació i envasament que porta a la seva exclusió i marginalització, per després desentendre’ns de tot això, no veure’ls, tancar els ulls i que desapareguin (o que canviïn de barri, d’horari o de ciutat).

I també abaixem la mirada per terror. Perquè no deixen de ser un abisme pel qual no volem treure el cap. Perquè si és cert que tot ésser humà acaba enfrontat al que més tem, ells malgrat tot, són un mirall; el nostre, sense cap mena de dubte. Tots sabem que la solidesa de la nostra casa de pedra, fusta o palla depèn de la força del llop. Que un mal divorci, un acomiadament, una hipoteca, una ruptura, una malaltia, una herència, una mort ens poden enderrocar com una carta més de la baralla. Abaixem la mirada perquè no som lluny de la seva mirada. Sabem que podem arribar a mirar des d’a­quell altre lloc i no volem sentir aquesta por.

Tret de La Vanguardia 2 d'agost de 2025. Tots aquests llibres parlen sobre la quarta edat:

​Empujar el sol (Pepitas 2025)  Dioni Porta

Olor a hormiga (Júlia Peró)1995

Vivero de A.J. Ponce (Dosmanos 2025)

Los siguientes .  Pedro Simón (Espasa 2024) 

El dia de la independencia Tuli Marquez  (Alrevés 2024)

Urraca, Urraquita, Urraquitita  Jaime Riba Arango.(Dos bigotes 2025)

Ruth, Adriana Riva (Seix Barral 2024).

Buenas noches lechuza. Jordi Ibañez Fanés (Tusquets 2025)

Hotel Abuel, Marta Altieri (Reservoi Books 2025) 

Un momento de ternura y piedad. Irene Cuevas (Reservoir Books 2024)

Cien Cuyes, Gustavo Rodríguez (premio Alfaguara 2023)

Jo, vella/ Yo, vieja, Anna Freixas (Ara 2023)

Azken Etxea/La última casa (Pamiela 2023)

Ultimate Love, Dolores Payás ( Circulo de Tiza 2023)

Señoras bien, Pilar  Eyre. (Planeta, 2025)

Llum enemiga, Valenti Puig (Pagès 2025)

Miserable vejez, Luis Antonio de Villena (Visor) Poemas.

Dia cinc de sembre acabem l'estiueig a la Sierra de Gata, te aigua a dojo, més d'un centenar de fonts i les que em deixo, potables sense necessitat de cap certificat d'un farmacèutic, racons plens de prats verdissims i castanyers gegants carregats de castanyes, grandiosos eucaliptes, a totes les finques del poble es veuen llimoners, tarongers, mandariners ( aqui en diuen tangerinos), mils de roures, vint-i-nou mil hectàrees de pins, plantacions d'alzines sureres i un mar d'oliveres carregades d'olives o aulives com en diem a les Terres de Ponent,

també trobem 7 classes de figueres i garrofés carregats de garrofes, de mainada/canalla  a l'entrada de cal Mora en tenien a sacs, que les donaven a les eugues i mules , nosaltres les agafavem perque eren  dolces, mai vam pensar que les robavem.

Be, ja a mig setembre, els desitjo que hagin passat un molt relaxant estiueig i que hagin tornat amb les piles carregades devant del nou curs que ja ha començat. 

Noticia recent avui dia 16 de setembre ens ha deixat l' abat emèrit de Montserrat pare Sebastia Maria Bardolet i Pujol (acs).

Una abraçada per l' Eulàlia i en Xavi Valdivieso, cuideu-vos.

Pep